QUI L’HA ESCRIT?

França. Any 1975. Un tal Émile Ajar emociona la crítica amb La vie devant soi, una novel·la que explica les di-ficultats vitals de Momo, un nen que passa els seus dies en una casa d’acollida clandestina per a fills de puta (li-terals) del barri parisenc de Belleville. El pis el regenta la senyora Rosa, una jueva ja gran i decrèpita que carrega a la memòria els records infames d’un camp de concen-tració nazi.

Barcelona, 20 de febrer de 2014 - Angle Editorial

Els més agosarats fan les seves apostes: Queneau? Aragon? El misteri està servit.

Primera edició de La vie devant soi, que va publicar Mercure de France el 14 de setembre de 1975. Només signa, com és d’esperar, Émile Ajar.

«Al principi jo no sabia que la senyora Rosa em cuidava només per po-der cobrar un gir a final de mes. Quan me’n vaig assabentar ja tenia sis o set anys i per mi va ser un cop dur descobrir que

De seguida, la crítica adora el llibre i el deixa pels núvols. El periodistes més respectats par-len d’un estil totalment nou i trencador. Però l’autor no concedeix entrevistes ni apareix en públic. Ningú li posa cara. Ningú sap qui és. L’obra estrella de l’any no té autor.

És Raymond Queneau?

És Louis Aragon?

O potser un col·lectiu d’escriptors?

era de pagament. Em pen-sava que la senyora Rosa m’estimava de franc i que tots dos érem algú l’un per a l’altre. Em vaig pas-sar una nit sencera plo-rant i aquell va ser el meu primer gran desengany.»

Paul Pavlowitch al programa Apostrophes.

Picat per la curiositat, Jacques Bouzerand, periodista de la revista Point, va a la recerca d’Ajar. Creu descobrir que ha estudiat medi-cina a Toulouse. Ensenyant a gent del carrer la foto de l’autor que apareix al llibre, el pe-riodista el localitza. Per sortir del pas, el jove de la foto, de 33 anys, afirma ser Émile Ajar i concedeix un parell d’entrevistes a Bouzerand.

El llibre es converteix en pel·lícula i el 1978 guanya l’Oscar al millor film es-tranger i Simone Signoret, en el paper de la senyora Rosa, s’emporta el César a la millor actriu.

El 17 de novembre, La Vie devant soi gua-nya el premi Goncourt, el guardó literari més prestigiós del país. El misteriós Ajar, però, de seguida escriu una carta a l’organització per anunciar que renuncia al premi. Davant de la sorprenent missiva, el president de l’Acàdemia, Hervé Bazin, només té una resposta:

«Le prix Goncourt ne peut ni s’accepter ni se refuser, pas plus que la naissance ou la mort. M. Ajar reste couronné.»

Però res és el que sembla

El 3 de juliol de 1981, el jove de la fotografia, el suposat rostre d’Émile Ajar, apareix al prestigiós programa de llibres Apostrophes. L’home afirma que en realitat es diu Paul Pavlowitch i que és familiar de l’escriptor Romain Gary.

Alguns creuen que amb l’aparició televisiva Pavlowitch trenca la pro-mesa que li havia fet a Gary: guar-dar el secret fins que el fill de l’autor, Alexandre-Diego Gary, i el segell edi-torial Gallimard, consideressin oportú revelar l’autèntica identitat d’Ajar.

Gary el 1975, any en què La vida al davant guanya el premi Goncourt.

Sentint-se presoner de la seva pròpia llegenda, Gary va crear Ajar el 1974. Tal com va deixar escrit: «Volia ser espectador de la meva segona vida. Va ser com tornar a néixer. Tot em va ser donat de nou».

«Estava fart de la imatge que m’havien penjat a l’esquena... i per sobre de tot trobava a faltar la joventut, l’inici, el primer llibre.»

Set anys després de la publicació de La vida al davant, la veritat es revela: Émile Ajar és, en realitat, Romain Gary

Gary, un autor ja consagrat, havia nascut a Vílnius el 8 de maig de 1914 sota el nom de Romain Kacew. Quan tenia 11 anys, el seu pare va marxar de casa per formar una nova família amb una altra dona. Poc temps des-prés, la mare, que treballava

La mare va advertir el fill des d’un bon inici: «A París un nom rus només serveix per ser ballarí. Si aspires a la glòria de les lletres, necessites un nom francés».

Com acostuma a passar en les històries tristes, la mare va morir abans de veure com la carrera del seu fill s’enlairava cap a l’èxit. La mala sort va voler que la mort se l’emportés el 1941, justament quan Gary estava enllestint el seu primer lli-bre. Aquella opera prima, ti-tulada Education Europeéne, es va emportar el Prix des Critiques l’any 1945 i va ser traduïda a la impressionant xifra de vint-i-set llengües.

Amb seixanta anys a les seves espatlles, el currícu-lum de l’autor era impres-sionant. A més de la feina desenvolupada per al servei

Cartell de la pel·lícula À bout de souffle (Al final de l’escapada), dirigida per Jean-Luc Godard i protagonitzada per Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo (1959).

de modista però volia ser actriu, va decidir emigrar a França. Un cop allà, ella mai va perdre de vista el seu objectiu primordial: convertir el seu plançó en un tità de la literatura francesa.

diplomàtic francès en diver-ses ciutats europees i ameri-canes, Gary havia escrit més de trenta llibres, entre els quals hi havia Les Racines du ciel, pel qual va guanyar el Goncourt el 1956. Cal afe-gir-hi les col·laboracions, ja fos com a guionista o com a actor, en una vintenta de pel·lícules i sèries de televi-sió. Gary fins i tot va trobar temps per dirigir dos films, sempre protagonitzats per la seva dona, Jean Seberg, icona de la nouvelle vague francesa.

Enllaçar la imatge amb aquest vídeo: http://www.ina.fr/video/CPB81058989

«Jour J. Aucun rapport avec Jean Seberg. Les fervents du cœur brisé sont priés de s’adresser ailleurs.

On peut mettre cela évidemment sur le compte d’une dépression nerveuse. Mais alors il faut admettre que celle-ci dure depuis que j’ai l’âge d’homme et m’aura permis de mener à

El dos de desembre de 1980, a l’edat de 66 anys, Gary es va suïcidar dispa-rant-se un tret a la boca amb un revòlver de la marca Smith & Wesson. El 29 d’agost de l’any an-terior, l’aleshores ja exdo-na Jean Seberg, s’havia tret la vida. Tot i el tràgic succés, Gary deixava clar en una nota que la seva mort no tenia res a veure amb la de Seberg.

Gary no només va deixar una nota. Abans de morir, havia entregat un manuscrit al seu editor amb una sola condició: publicar-lo quan ell ja no hi fos. Era Vie et mort d’Émile Ajar i s’acabaria publicant després de l’aparició de Pavlowitch a Apostrophes. Al llibre, Gary relata l’estràtegia que va seguir per fer creïble el seu gran alter ego.

Romain Gary i Jean Seberg

«Estava cansat de ser jo mateix. Estava cansat de la imatge de Romain Gary que havia estat enganxada a la meva espatlla durant trenta anys, després de la sobtada fama que va arribar a un jove aviador amb Una educació europea [...]. La veritat és que em va afectar profundament la més vella temptació de Proteu per als humans: la de la multiplicitat. [...] Sempre he estat un altre».

bien mon œuvre littéraire. Alors, pourquoi? Peut-être faut-il chercher la réponse dans le titre de mon ou-vrage autobiographique : La nuit sera calme et dans les derniers mots de mon dernier roman: «Car on ne saurait mieux dire».

Je me suis enfin exprimé entièrement».

Cita amb experts en l’obra de Gary!Julien Roumette, professor a la Universitat de Tou-

louse-le-Mirail i especialista de Romain Gary, parti-ciparà en una taula rodona sobre l’autor a l’Institut Français de Barcelona. L’acompanyaran Jordi Martín Lloret, autor de la traducció catalana, i Ricard Ripoll, poeta, traductor i professor de literatura a la Universi-tat Autònoma de Barcelona.

Dia: dimarts 25 de febrerLloc: Institut Français de Barcelona (c. de Moià, 8)Hora: 19.30 horesEntrada lliureTraducció simultània

—El premi Goncourt té una dotació econòmica de només 10 euros.

—En rus, Gary vol dir «cre-ma» (de cremar). En canvi, Ajar vol dir «brases».

Curiositats

Fa deu anys, Angle Edi-torial va publicar el que, encara ara, és l’únic llibre de Gary traduït al català.

En l’any del centenari del naixement de l’autor, Jordi Martín Lloret, que acaba de rebre el premi Ciutat de Barcelona de traducció, ha revisat la seva traduc-ció per a aquesta edició commemorativa.

Al seu diari, Anaïs Nin va escriure això sobre Gary:

«Fràgil, amb grans ulls verds bla-vencs, pell broncejada de meridional i una boca afligida per un rictus (a causa d’una ferida de guerra), que es-patllava els seus trets. Sense aquella boca, que li donava un aire de rufià, hauria estat guapo.»

—Amb la juguesca del pseu-dònim, Gary és l’únic autor que ha guanyat dues vega-des el Goncourt, un premi que només pot premiar un autor una vegada.

Enllaçar la imatge amb aquest vídeo: http://www.ina.fr/video/CPB81058989

«És clar que ella no es-tava mai del tot tranquil-la, perquè per estar del tot tranquil cal ser mort. En aquesta vida tot és pànic.»

«Els nanos són molt contagiosos. Quan n’hi ha un de seguida vénen els altres.»

«Senyora Rosa, bé, ja sé que això de la meva mare no és possible, però no podríem tenir un gos, almenys?»

«Què volia, ara, aquell malparit, espantar-me? M’he adonat que els vells sempre diuen: «Tu ets jove, tens tota la vida al davant», amb un gran somriure, com si els encantés dir-ho.

Em vaig aixecar. Sí, ja ho sabia, que tenia tota la vida al davant, però tampoc no pensava amar-gar-me-la ara, per això.»

«M’he oblidat de dir-vos que la senyora Rosa guar-dava un gran retrat de Hitler sota el seu llit, i quan se sentia desgraciada i no sabia a quin sant enco-manar-se, treia el retrat, el mirava i de seguida se sentia millor, perquè al capdavall allò era una bona preocupació menys..»

«No sé per què li havia agafat mania, però crec que era perquè jo llavors tenia nou o deu anys i escaig i ja necessitava odiar algú, com tothom.»

«Sovint m’he adonat que les persones s’arriben a creure les coses que diuen, ho necessiten per viure. Això no ho dic per fer-me el filòsof, ara, sinó perquè ho penso de debò.»

«La gent s’aferra a la vida més que a qualsevol altra cosa, és ben curiós si pensem en la quan-titat de coses boniques que hi ha al món.»

Extrets de La vida al davant

«A mi el que sempre m’ha semblat estrany és que les llàgrimes formin part del pro-grama. Això vol dir que estem fets per plo-rar. Era per pensar-hi. Cap fabricant decent ho hauria fet, això.»

«També el senyor Hamil, que ha llegit Victor Hugo i que ha viscut més que cap altre home de la seva edat, quan em va explicar rient que les coses no són del tot blanques o negres, i que sovint el blanc és el negre camuflat i a vegades el negre és el blanc que es deixa aixecar la camisa..»

«Jo crec que s’ha de començar a viure quan s’és molt jove, perquè després es perden totes les qualitats i ningú no te’n passa ni una.»

Una de les peces emblemàtiques de la literatura francesa del segle XX