Quan els barris van cremar La Setmana Tràgica i l ... · El próximo 2 de agosto será el día...

CARRER112 JULIOL 2009WWW.FAVB.CAT

Quan els barris van cremar

La Setmana Tràgica i l’assassinat

de Ferrer i Guàrdia (1909-2009)

Dossier, pàgines 15 a 26

CARRER112 juliol 2009 D’ENTRADA 2

Dos clubs...

Real Club Deportivo Espanyol... ¿de Barcelona?luis CAlDEiRo

En 1997, El RCD Espanyol había lle-gado a una situación límite: Con una deuda acumulada entorno a los 13.000 millones de pesetas, la úni-ca manera de afrontarla era poner a la venta el único activo del club, que eran el estadio de Sarrià y los terrenos contiguos de La Xatarra. La operación consistía en pedir la reca-lificación de los terrenos para poder venderlos y posteriormente construir viviendas. Pero el plan cosechó la oposición de los vecinos que, literal-mente, no querían perder una zona verde o de equipamientos “para fi-nanciar el déficit creado a una enti-dad privada por una gestión incorrec-ta” (ver “La gran lliga del pelotazo”, Carrer, septiembre-octubre 2005). La operación fue recurrida ante los tribunales por la Favb, Iniciativa-Els

Verds y un grupo de 17 abogados, por considerar que el plan se saltaba la normativa vigente en varios puntos, entre ellos el que exige para la reca-lificación de un terreno la entrega de otro de superficie similar como com-pensación. Según el artículo citado, “el Ajuntament y la Generalitat mi-raron hacia otro lado” pese a recono-cer que el asunto “les había costado políticamente muy caro”.

Sergio Fidalgo es periodista, direc-tor de la revista de temática espanyo-lista 23 Perico, y toda una institución en el mundillo blanquiazul. Sobre el tema opina que “como seguidor del club tengo que apoyar la recalifica-ción” ya que sin ella “el Espanyol muy posiblemente hubiera desaparecido”. Pero a continuación hace importan-tes matizaciones: La recalificación benefició más “a las promotoras in-mobiliarias y sus socios que al propio club”. Admite que urbanísticamente “la operación no fue perfecta para la ciudad de Barcelona” y que los ve-

cinos “tenían parte de razón”. Unos vecinos cuyas quejas respeta porque “en su momento también protesta-ron contra otros proyectos que con-sideraban lesivos para sus derechos, como el Barça 2000”. Sin embargo, critica duramente a Iniciativa-Els Verds: “Tienen mucha jeta: Llevan en el gobierno municipal desde 1979 y han permitido todo tipo de desmanes urbanísticos en Barcelona. Y aprove-charon el tema de la recalificación de Sarrià para hacerse los progres”.

De aquellos polvos...

Tras abandonar Sarrià, el Espanyol se trasladó al Estadi Olímpic de Mon-tjuïc, cuando todavía no se le había añadido el nombre de “Lluís Com-panys”. Desde entonces, el club dice sentirse “maltratado” por el Ajun-tament, en palabras de Joan Collet, actual Vicepresidente del Área Social y Expansión del club.

“Cuando no ha sido una cosa ha sido la otra”, se lamenta. “Los días de partido, siempre había escale-ras mecánicas averiadas, de las que conducen al estadio desde la plaza Espanya. Y en el vecino Palau de Sant Jordi se organizaban eventos que, por una extraña casualidad, coincidían con el Espanyol jugando en casa, lo cual generaba problemas todo tipo: de accesos, de aparca-miento...”. A estos problemas, atri-buibles a desidia o mala organiza-ción, se añadían otros que rozaban la mala fe: “Todos sabemos cómo está la avenida Diagonal o la acera de las inmediaciones del Camp Nou los días que juega el Barça. Y sin embargo, la Guardia Urbana es muy toleran-te con los coches mal aparcados. En cambio, a nuestros aficionados, en una zona como Montjuïc, a la que no va nadie si no es para ver fútbol, los arrasa a multas”.

También está la economía: “En Es-paña, los equipos que juegan en cam-pos municipales pagan poco o nada a sus ayuntamientos. Nosotros, en cam-bio, estuvimos pagando durante años un alquiler considerable (alrededor de 100 millones de pesetas anuales). Pero es que el Ajuntament nos co-braba también por la publicidad es-tática, por organizar eventos, etc.” Además, “durante mucho tiempo no fuimos libres de gestionar nuestra

El próximo 2 de agosto será el día “D” del espanyolismo: Tras doce años jugando en el Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc en calidad de inquilino, el RCD Espanyol estrenará campo propio en Cornellà-El Prat. El mundo perico hace balance, y dice sentirse agraviado por el trato recibido de parte del Ajuntament

lUna parte del entorno del RCD Espanyol hubiera preferido quedarse en Montjuïc “si el Ayuntamiento hubiera hecho las cosas de otra manera”

RiCARDo hERmiDA


propia casa. No podíamos, por ejemplo, negociar qué marcas podían comercializarse en el estadio. Era el Consistorio el que gestionaba este asunto”.

Sin embargo, no todo ha sido tensión con la Corporación Muncipal: “A título personal, las relaciones han sido buenas. Y con cargos como Pere Alcover o Albert Batlle, han sido mag-níficas”.

Joan Collet, en suma, hubie-ra preferido quedarse en Mont-juïc “si el Ajuntament hubiera hecho las cosas de otra mane-ra”, ya que para él “la cuestión de ser propietario no es tan im-portante”.

100 Razones

Nacho Julià es, junto a Sergio Fidalgo, otra figura carismática del universo espanyolista. Fun-dador del mayor grupo de ani-mación del estadio, La Curva Jove, una imponente fuerza de 3.000 socios que jornada tras jornada brinda su apoyo incon-dicional al equipo, abandonó la dirección del colectivo hace año y medio. Hoy recuerda cómo en el 2000 entró por azar en la web de la empresa municipal Barce-lona Promocions, y observó que “allí sólo se hablaba de que el FC Barcelona había jugado al-guna vez en el Estadi Olímpic, mientras que al Espanyol ni lo mencionaban”. Eso, unido a los

agravios que cita Collet, fue la gota que colmó el vaso. “En-tonces constituimos la Plata-forma 100 Razones y pasamos a la acción: Recogimos 4.000 fir-mas, enviamos comunicados de prensa, sacamos fotos de todo aquello que nos parecía denun-ciable del Estadi (relojes que no funcionaban, lavabos en mal estado, dejadez...)”. Pero la más sonada fue cuando el club presentó en el Saló de Cent del Ajuntament el torneo que or-ganiza anualmente -el “Ciudad de Barcelona”- y la Plataforma desplegó una pancarta con el lema “RCD Espanyol... ¿de Bar-celona?”. “A raíz de aquello tanto la Corporación Municipal como el club se acojonaron”, recuerda. Y empezaron a ver-

se los primeros frutos: En poco más de tres semanas, el alqui-ler pasó de 100 a 50 millones, se consiguieron algunos dere-chos sobre la explotación, los desperfectos se arreglaron. “Y

se recuperó un poco la autoes-tima que nos había arrebatado el TNT que se llevó Sarrià”, cuenta en su libro Yo, Minoría Absoluta (www.yominoriabso-luta.es)

Hoy, su opinión sobre la mar-cha del Estadi Olímpic es que “es una pena que aquel club que fundó la Universidad de Barcelona tenga que dejar la ciudad”, pero confía en que “en 10 o 15 años, Barcelona recupere al Espanyol”. Y afir-ma que con el traslado, ambas partes pierden: “El Espanyol ha perdido una oportunidad histórica de aprovechar una instalación olímpica; y Barcelo-na pierde una entidad de 105 años, un equipo de primera división, cuando muchas ciuda-des pugnan por albergar a dos equipos de esta categoría”. ¿Y el Estadi? “Se quedará para que se celebre el acto anual del Club Súper-3, cuatro anuncios y algún partido entre empresa-rios cargados de dinero”. Es lo que tiene la estupidez.

DANiEl gomis

“El Barça ja és un mite”, “Em-peradors d’Europa”, “L’Im-peri blaugrana ho conquereix tot”, “La ciutat als seus peus”, “Bava Team”... El to hiperbòlic que caracteritza el registre es-portiu va viure el passat mes de maig una de les seves màximes expressions en clau blaugrana. Ara bé, que hi estiguem acos-tumats no treu que no deixi de sorprendre’ns la desmesura que rodeja l’aparell mediàtic al servei del principal club espor-tiu de la ciutat. Una desmesura que porta a professionals del periodisme a redactar articles com qui compon epístoles amo-

roses en un rapte de passió mís-tica. “Escriure plorant”, “Això deu ser l’eternitat”... Amb similars declaracions de senti-ments, no estranya, doncs, que l’excés es contagiï i alci encara més els nivells d’eufòria. I això encara es fa més comprensible si tenim en compte que la gent del Barça sembla històrica-ment condemnada a conviure amb el patiment. Així doncs, si després de “malacostumar-se” a coquetejar amb la glòria en les dues últimes dècades, i després de guanyar a més la se-gona Copa d’Europa, arriben de cop dues temporades infaustes que amenacen amb ressuscitar vells fantasmes, sembla del tot

legítim que la ciutat esclati amb bogeria davant la materi-alització enguany de la tempo-rada que ha estat la millor en 110 anys d’història. Tant per tí-tols (Copa, Lliga i Champions... -cantilena que per molt simpa-titzant que un sigui ja comen-çava a fer-se pesadeta...-) com per l’esperit col·lectiu i l’ex-quisit estil de joc que ha sabut inculcar “Sant” Pep Guardiola.

Ara bé, un cop passat el punt àlgid d’embriaguesa, tot plegat també pot portar a prendre una mica de perspectiva i re-flexionar sobre els límits de la bogeria esportiva. Sí, esporti-va, perquè encara que sembli mentida, que 750.000 persones es puguin posar d’acord per col·lapsar la ciutat, no respon a una concentració en defensa dels drets humans a la terra, sinó al fet que un grup de nois amb mitgetes i pantalons curts ha aconseguit un tros de me-tall després d’haver fet entrar una pilota entre tres pals més vegades que l’adversari. Podrí-em entrar ara aquí en tota una dissertació filosòfica que qües-

tionaria el sobredimensiona-ment que ha anat adquirint el futbol en les nostres societats, però no ens arribaria l’espai... Així que em limitaré a deixar sobre la taula algunes reflexi-ons que, tot i ser seguidor del Barça, no puc evitar de plante-jar-me quan la raó s’imposa a la passió. Per exemple, com és

possible que en plena crisi eco-nòmica, i deixant a banda els seus sous increïbles, els juga-dors cobrin 39 milions d’euros més de premi per haver acon-seguit el triplet? Potser perquè la firma esportiva que equipa el club ho ha compensat aportant en paral·lel gairebé 40 milions a la festa? Potser, en part, totes dues coses són possibles perquè

s’alimenten amb la complicitat d’aquesta bogeria col·lectiva que en pocs dies ha estat ca-paç de batre tots els rècords de vendes i esgotar les existències d’unes samarretes que ronden els 70 euros. Com s’explica aquesta febre consumista en plena crisi? Potser només des de la irracionalitat que porta també a una televisió com TV3 a gastar-se molts i molts ca-lés públics desplaçant a Roma gran part de la seva graella de programes per viure d’a prop una final... Quines paradoxes que ens ofereix el negoci del futbol... Tot es retroalimenta i potser més val no intentar-ho entendre, ja que el fervor po-pular no entén de raons i d’això se n’aprofiten tots aquells que ja tenen assignat el seu tros del gran pastís.

Les ombres de la directiva

Enmig d’aquesta informal anà-lisi de l’excepcional tempora-da que ha viscut enguany el

Enlluernats pel ‘Bava Team’

per embogir una ciutat

La millor temporada en la història del Barça ha fet oblidar per uns dies el context de crisi i ha desfermat una desbocada tempesta de fervor blaugrana que encara ressona pels racons de la ciutat. La llum encegadora dels èxits esportius ha deixat totalment en segon pla les ombres que sempre ronden, d’una o altra manera, pel firmament culé...

lSembla increïble que en plena crisi econòmica els jugadors cobrin 39 milions d’euros de prima a més del sou estratosfèric

2pAssA A lA pàgiNA 4

mARC ANDREuL’eterna rivalitat dels dos clubs de primera de la ciutat dóna imatges eloqüents al carrer

La operación especulativa de Sarrià tuvo como contraprestación el alquiler de un Estadio Olímpico de Montjuïc que no se utilizaba y amenazaba con deteriorarse. El Real Club Deportivo Espanyol ha pagado un importante alquiler al Ayuntamiento y ha corrido con los gastos de mantenimiento para poderlo usar periódicamente en sesiones de entreno y partidos oficiales. El mes de agosto el club inaugura un nuevo campo y deja el estadio de Montjuïc con cierta alegría, pues se ha sentido

maltratado por el municipio.De nuevo el Estadio queda sin

una utilidad continuada, salvo algún concierto esporádico. No se ve un futuro uso deportivo. Le están buscando novios o novias. Se ha llegado a hablar de programar ópera... Mientras, el Ayuntamiento tendrá que cargar con los altos gastos de mantenimiento y sus arcas dejarán de ingresar el alquiler que el Espanyol pagaba religiosamente. Qué lejos queda el esplendor de los fastos olímpicos.

Se alquila estadio olímpico


Barça, mereix un punt a part la figura de la junta. Després de quedar molt tocat l’estiu passat arran d’una moció de censura acompanyada de la marxa de gairebé mitja direc-tiva, el president Joan Lapor-ta ha aconseguit mantenir-se en vida i fins i tot tornar a créixer a mida que s’ha anat apropant el final de curs. La seva valenta aposta per Guar-diola no podria haver resultat més balsàmica per a ell, però això no ha evitat que la imat-ge del màxim mandatari, amb massa excessos i sortides de to acumulades, hagi continuat sota mínims de cara a la massa social del club.

El projecte Foster

El cada cop més impopular pla de requalificació del Minies-tadi segueix enquistat, amb el Barça enrocat en aconse-guir com sigui el finançament per tirar endavant el grandi-loqüent projecte de Foster per remodelar el Camp Nou, i l’Ajuntament a l’expectativa, intentant acostar postures da-vant la ferma oposició veïnal que es modifiqui el Pla Gene-ral Metropolità (convertint en blocs de pisos el que hauria de ser un espai per dotar de més equipaments el districte de les Corts).

Adela Agelet, de la Coordi-nadora d’Associacions de Ve-ïns i Entitats de les Corts, té un clar missatge per al presi-dent: “Li diria que aprengués del seu entrenador el treball en equip i aparqués la tossu-deria, que busqui d’una ve-gada el consens per gestionar el patrimoni del club i no ho segueixi fent d’esquenes a la ciutat”. Per la seva part, l’ex cap de comunicació del club, Jordi Badia, considera que a la junta li han faltat idees noves i no ha sabut resoldre temes importants oberts com la polè-

mica al voltant del Miniestadi: “El Barça necessita entendre’s i portar-se bé amb la ciutat, però a més de no tenir gaire en compte el context de cri-si econòmica, és evident que la junta no ha mostrat gaire voluntat de trobar solucions perquè està més pendent de la successió que una altra cosa...”.

Els terrenys de Cal Trabal

Una altra controvèrsia clara-ment relacionada amb l’es-peculació que ha cobrat força enguany és la que té a veure amb els terrenys de Cal Tra-bal, l’última zona agrícola de l’Hospitalet, que va adquirir la immobiliària Hakerson In-ternacional, on tenen interes-sos tant en Joan Laporta com d’altres membres de l’actu-al directiva. Antoni Garcia,

d’Els Verds Esquerra Ecologis-ta (membre junt amb altres entitats veïnals, polítiques i ecologistes de la plataforma opositora), creu que Laporta i companyia haurien pressionat l’Ajuntament d’aquest muni-cipi, en uns inicis a favor de la preservació de la zona, per canviar d’opinió i promoure una requalificació que modi-ficaria completament el pano-rama amb un hotel, una zona comercial i un complex d’ofi-cines “en un moment en què ja hi ha moltes habitacions i oficines de nova construcció totalment buides...”. Paral-lelament, a principis d’any també es filtrava a la premsa l’extravagant “cas Uzbekis-tán”, que tot just després que

Laporta afirmés que cap dels directius del Barça estava em-bolicat amb els negocis del futbol, va acabar amb el fallit intent del seu bufet jurídic d’embutxacar-se una impor-tant comissió per tramitar la venda del Reial Mallorca a una empresa uzbeka. A més, cal afegir que el pro-pietari d’aquesta empresa està vinculat a un equip de futbol local que manté una peculiar i alhora excel·lent relació amb el Barça. Tant, que el seu president, un obscur magnat del petro-li, a més de batejar amb el nom de Laporta un dels seus pous, ha pagat di-versos milions per una estada del seu equip a Can Barça i tam-bé per la de diversos jugadors blaugranes a les seves instal·lacions. I per si tot això fos poc, Laporta també ha tin-gut temps de col·locar a la junta un controvertit aspirant a succeir-lo (l’economista d’in-clinació neoliberal Sala i Martín), de reprendre l’activitat política per assessorar Carod Rovira en afers exteriors, i tancar la temporada impartint una “modesta” lliçó de nacio-nalisme, amb què empla-çava Catalunya a comen-çar a imitar el Barça per seguir creixent com a país sense perdre la identi-tat... Déu n’hi do. I això que enguany di-uen que ha passat més desapercebut...

lEl Barça està enrocat en aconseguir la requalificació del Miniestadi malgrat l’oposició del veïnat de les Corts

2 vE DE lA pàgiNA 3

Des de la golejada al Madrid del 2 de maig, el barcelonisme ha viscut un mes de maig de joia permanent, encadenant fins a set celebracions consecutives que han viscut la seva màxima expressió amb la consecució de la 25ª Copa del Rei, la 19ª Lliga, la 3ª Champions i l’oferiment d’aquesta a la ciutat.

Desenes de milers de persones han inundat repetidament els carrers i tot i que les autoritats han intentat descongestionar una mica el centre promovent festes alternatives, no s’ha pogut evitar el corresponent registre de ferits (gairebé 300 en total), detinguts (més de 200) i danys materials (100.000 euros comptant només la Champions).

Guillem Martínez, periodista que coneix bé l’univers blaugrana, ens deixa la següent reflexió al respecte: “aquests col·lapses, quan són alegres, són una manera de mantenir les ciutats en forma. Però quan el col·lapse es transforma en violència -una violència que té a veure amb l’atur, la banca, la dificultat d’habitatge...- la ciutat sembla perdre els papers i construeix coses encara més violentes de la mà d’una de les policies europees amb el gatell més fàcil.

Barcelona hauria de viure més propera a aquests col·lapses i gastar més en solucions pels grans problemes que generen la violència de la frustració, que no pas en pilotes de goma”.

Un mes en estat d’excepció

RiCARDo hERmiDA

CARRER112 juliol 2009 CRÒNICA 5

7 Els ‘11 del Raval’, empresonats sense proves

9 Barcelona viu la incerta crisi de la premsarònicaC

Informació (esbiaixada) no és participació

Mentre l’Ajuntament es gasta més d’un milió d’euros fent propaganda del procés participatiu de la Diagonal, el del TAV Sant Andreu- Sagrera trontolla des de la base i genera malestar entre el moviment veïnal

sERgI CAbEzA

Al gener de 2008 es va proposar des d’Urbanisme de l’Ajunta-ment el funcionament del pro-cés participatiu anomenat del Tren d’Alta Velocitat (TAV) Sant Andreu – Sagrera . Un projecte de més de quatre quilòmetres on calia construir l’estació in-termodal del nord de Barcelo-na, portar-hi l’alta velocitat, construir-hi nous vials i, sobre-tot, vertebrar dos districtes com Sant Andreu i Sant Martí a través de la cobertura de les vies del tren entre Bac de Roda i el Nus de la Trinitat. Un pro-jecte que suposa, sens dubte, la major transformació urbanís-tica de la ciutat de Barcelona des dels Jocs Olímpics del 92.

Cinc grups de treball, amb veïns i tècnics municipals, s’encarregarien dels aspectes tècnics dividits per àmbits: In-versions, seguiment d’obres, infraestructures i estació; transport públic i mobilitat; equipaments i espai públic; ur-banisme i noves edificacions; i promoció econòmica i dinamit-zació comercial. A més, l’Ajun-tament va posar a sou un tècnic especialitzat per a cada un dels grups de treball que s’hauria d’encarregar de donar tot l’as-sessorament necessari als ve-ïns. Una Comissió de Seguiment mare seria l’òrgan decisori on posar sobre la taula les propos-tes del grups de treball.

El passat 12 de maig, la ma-joria d’associacions de veïns implicades en l’anomenat pro-cés participatiu van difondre als mitjans de comunicació una car-ta de queixa en què demanaven al quart tinent d’alcalde d’Ur-banisme, Ramon García-Braga-do, que reiniciés amb urgència les reunions de la Comissió de Seguiment si volia continuar comptant amb elles en l’esmen-tat procés. Eren les associacions de Bon Pastor, Clot – Camp de l’Arpa, La Sagrera, Sant Andreu de Palomar, Verneda Alta, Zona Sud de Sant Andreu i l’Associació per a la Promoció del Transport Públic. Un dia abans, l’11 de maig, la regidoria d’Urbanisme

de l’Ajuntament de Barcelona havia convocat una reunió de la Comissió de Seguiment per a la setmana següent.

El motiu de la queixa era l’incompliment del calendari proposat a l’inici del procés, en què s’esmentava que les reu-nions de la Comissió, i les dels cinc grups de treball que en for-maven part, serien de caràcter bimestral. Tenint en compte que era el mes de maig i la darrera reunió de la Comissió datava de l’octubre de 2008, feia més de quatre mesos que s’incomplien les dates. Les associacions de veïns, fartes de trucar a l’en-carregat municipal del procés i que aquest no agafés el telèfon,

van amenaçar amb deixar-ho perquè d’allò no se’n podia dir participació. Uns mesos abans, els veïns s’havien assabentat de la retirada del pont de la Riera d’Horta, vital per unir Sant An-dreu i la Verneda, per la prem-sa. Ningú els va informar i s’ha-via desestimat la seva proposta d’utilitzar un bus llançadora per cobrir el trajecte que abans es feia en cinc minuts i que ara en necessitava 25.

La resposta de l’Ajuntament a aquest buit de reunions es va produir en la represa de la Co-missió de Seguiment del passat 19 de maig. En un fulletó, i sen-se donar-hi gaire importància, explicaven que havien aturat el

procés per “obrir un període de reflexió al voltant del seu fun-cionament”. Sense més, propo-sen un nou camí en què els cinc grups de treball passen a tres i donen les dates de les properes reunions. Això sí, les propostes i preguntes dels veïns continu-en sense resposta i les obres continuen afectant els barris sense participació ciutadana en la presa de decisions.

Pel que s’ha pogut compro-var fins ara en les reunions dels grups de treball i en la Comissió, els responsables municipals es-tan més interessats en explicar com funcionen les obres que en debatre sobre com quedarà el projecte un cop finalitzat. Jus-tament al contrari que els veïns que, si bé creuen important mi-nimitzar les molèsties causades pels treballs, veuen molt més important la cohesió i la cohe-rència del ‘producte’ final. Per això, la nova proposta veïnal vol dividir els grups en dos parts diferenciades: Seguiment de les obres i projecte final. D’aques-ta manera, el grup de treball de mobilitat no es basarà en els canvis de trànsit derivats de les obres a tal indret, com fins ara, sinó en l’ús dels vials segregats que s’han projectat i en el re-corregut de l’autobús un cop s’aturi el tren a l’estació.

Amb la mosca al nas, les associacions intenten fer-se fortes mitjançant la unió. Es reuneixen per prendre deci-sions conjuntes i abans de re-unir-se amb Urbanisme. Tot i que no se’ls fa gaire cas, com diu el president de l’AV Sant Andreu de Palomar, Genís Pas-cual, han de continuar amb el procés “perquè el projecte és massa important”. Les reunions dels grups de treball dels dies 2 i 17 de juny no semblen ha-ver millorat gaire les coses i les trobades continuen sent infor-matives, més que no pas parti-cipatives. Pau Maduell, de l’AV de Sant Andreu ho resumeix di-ent que “no creuen (l’Ajunta-ment) que la participació pugui funcionar, els representa una molèstia que els diguin què o com s’han de fer les coses”.

Les Casernes, oblidadesL’Ajuntament de Barcelona va presentar els seus plans per a les casernes l’octubre de 2005. Allí hi havien d’anar apartaments tutelats per a gent gran, una residència per a gent gran i un centre de dia, una residència per a discapacitats, habitatge dotacional per a joves i grans amb biblioteca, un alberg per a joves, una residència d’estudiants, un centre cívic, un poliesportiu, un CEIP amb escola bressol, equipaments per a ONG, un gran centre sociosanitari i un CAP. L’únic dels equipaments projectats llavors que avui s’hi alça és la comissaria dels Mossos d’Esquadra i una escola primària.

joAN moREjóNLa segona fase de la construcció de l’estació de la Sagrera no té data i depèn de les plusvàlues

Dues fases per a l’estació L’estació de la Sagrera es construirà en dues fases. En una primera fase, que es preveu licitar i començar abans de finals d’any, alçarà l’estructura de l’estació i els accessos. Aquesta és la que té un pressupost tancat de 638 milions d’euros. En una segona fase es construirà, sense data, l’arquitectura interior de l’estació i les instal·lacions per valor de 255 milions, que provindran de les plusvàlues. Per aprovar l’estació, el ministre José Blanco ha tingut l’habilitat de tancar el pressupost amb diner públic per a la primera fase de les obres i deixar les plusvàlues per a després, però en essència és gairebé la mateixa proposta dels ministres anteriors. D’aquesta manera s’assegura començar les obres després d’anys de retard, però segurament haurà de veure com el TAV passa per la Sagrera sense que els trens s’hi puguin aturar.

CARRER112 juliol 2009 PUBLICITAT 6


Els ‘11 del Raval’ segueixen empresonats sense provesdAvId fERNáNdEzPeriodista i membre de l’ateneu la torna

Molts encara s’ho creuen, malaura-dament: que el fantasma d’Al-Qa-eda va arribar a planejar pel Raval el gener de 2008. I que un atemptat al metro de Barcelona era quasi im-minent. Per als qui encara creguin que això era així, tal vegada fruit d’aquella portada de El Periódico amb un gegantí 19-G que ens equi-parava preventivament amb els tràgics atemptats de Nova York, Madrid i Londres, només tres dades i quatre apunts. Una, que al sumari judicial s’ha esvaït tota prova: no hi ha res de res. L’enquistada ma-nia de detenir primer i investigar

després ha deixat l’aparell estatal en el buit del desert: sense cap prova que acrediti res i amb un únic i polèmic confident policial pel mig. Dues, que els comandaments policials d’aquella operació (alts càrrecs del CNI) van ser destituïts

mesos després. Tres, que la pròpia Scotland Yard va treure tota valide-sa a aquelles informacions després de tenir un sever incident diplo-màtic amb Pakistan. La detenció a l’aeroport de Gatwick (Londres) dels suposats ‘sis suïcides’ del Ra-val anunciats per Saura i Rubalca-ba va acabar en ridícul internaci-onal. Els sis detinguts eren homes de Musharraf, fet que va dur The Guardian a titular a tota pàgina ‘Els grup terrorista que va resultar que eren homes del president’ (The Guardian, febrer de 2008).

Dels tres apunts passem a les quatre dades sintètiques de com construïm enemics i atiem la isla-mofòbia, aquell odi que menysprea allò que no coneix, que diria Mac-hado. 350 detinguts per gihadisme en els darrers cinc anys a una Ca-talunya on, per ara, no hi ha hagut ni un sol episodi de violència fona-mentalista. Mesquites cremades, en canvi, sí. La dada no és pas lleu-gera. Dels detinguts, el 46% està en llibertat sense càrrecs, molts després de passar dos anys empre-sonats preventivament. Dels 115

processats només tenen condem-na, avui, 9 i no pas per terrorisme sinó per altre tipus de delicte com falsificació de documents.

Petit Guantànamo al Raval? Segurament. Allà on la lògica se-curitària ha embogit i es cruspeix l’inventor. Mirin l’anècdota si no: el darrer cop contra ‘Al-Qaeda’ al

Raval d’aquest passat gener. Allò que al matí era gihadisme radical al capvespre va acabar reduint-se a un frau fiscal d’evasió d’impostos a Hisenda, on estava implicat un membre de l’executiva del PSC de Ciutat Vella d’origen pakistanès. Fins i tot, Assumpta Escarp va com-parèixer per evitar que s’atiessin les pors infundades. Potser havien tocat un dels seus.

La crònica negra del Raval parla fa 16 mesos de detencions sense proves, d’empresonaments llunyans, de famílies en el llindar de la sempre sinistra raó d’Estat. Sota les bases de pànics inoculats

institucionalment, que cohesio-nen la xenofòbia front a “l’altre estranger” a través de mirades atàviques i sospites permanents retroalimentades en mil perills, entrem en la perillosa deriva es-llavissant de sacrificar tota lli-bertat en l’altar del paradís de la sagrada seguretat promesa. Fins i tot Saura ho va etzibar: “Millor per excés que per defecte”. Avancem retrocedint? Com es deconstrueix l’arquitectura de la por i la difusió de la cultura de l’odi?

Temps de condensació, en la pendent de la fragilitat de tot ple-gat. L’abisme de la por que alimen-ta el forat negre on sucumbeixen drets, llibertats i convivències. A Vida urbana i identitat cultural, Richard Sennet sosté que el fra-càs civilitzador de la ciutat com a espai habitable ha fet implosionar “la identitat purificada” per eludir experiències urbanes que poden ser temibles, desconcertants o do-loroses. Ciutat-inquisició. Sennet apuntala que l’excés d’ordre i se-guretat que amenaça la nostra so-cietat corre el risc, senzillament, d’acabar amb ella. Des del gener de 2008, com a mínim, està aca-bant amb la vida en llibertat de 11 veïns del Raval. Encara empre-sonats. Sense proves. No a Guan-tànamo. Al Raval. L’embogida i bushiana lògica antiterrorista fent estralls a casa nostra.

De qui ens hem de protegir?EvA fERNáNdEzPresidenta de la favb

A través de les detencions dels 11 ciutadans pakistanesos i indis, s’estigmatitza tota una comunitat i s’abonen les pors

que després trobarem cristal·litzades a diferents nivells. Jordi Moreres planteja com l’11 de març de Madrid suposa un canvi de paradigma de la idea del diferencialisme “no ens ente-nem”, a la de l’amenaça “ens hem de protegir”. Aquesta percepció de perill fa que la retallada de les llibertats aparegui com un “mal menor” per pro-tegir-nos, no se sap ben bé de què. La ciutat s’ha convertit en un espai per a pors cada cop menys concretes, més difuses, més fantasiejades: la por a la petita delinqüència, la por a un hipo-tètic atac, unes pors que la psicoana-lista Yolanda Gampel anomena, “allò sinistre interminable”, una situació en què es viu un “pressentiment perma-nent a l’entorn de l’espai urbà com a zona zero potencial”. Gampel fa servir també la metàfora de la radioactivitat per remarcar els efectes destructius i al mateix temps insidiosos que aquest clima de pors tenen sobre el psiquisme del conjunt de les persones.

No és doncs estrany que davant l’eti-queta de “terrorista”, un sector ampli de la ciutadania se senti incapaç de mostrar solidaritat amb les persones afectades. D’altra banda els mitjans ali-menten una idea d’alteritat, no només a través dels discursos criminalitzadors, sinó també des de la pròpia posada en escena de les detencions. Si comparem les imatges que ofereix la televisió quan es tracta per exemple de la detenció de presumptes col·laboradors d’ETA al

País Basc o en els casos de la detenció de presumptes components de cèl·lules islamistes al Raval, podrem observar trets comuns, persones emmanillades, obligades a caminar inclinades cap en-davant, empeses cap als cotxes polici-als, les caixes de cartró molt grans (…i sovint també molt buides de proves re-als). Però també hi ha trets diferents, en el primer cas no es fotografia l’interi-or de l’habitatge o persones gravades a mig vestir, cosa que en canvi va passar, com a mínim a les darreres detencions del Raval. En aquests cas, l’escenifica-ció és més similar a la que es produeix quan es du a terme un incautament de

drogues, o d’altres materials associats a la delinqüència comú.

Barris com el Raval han viscut, i so-vint han patit, profundes transforma-cions. Aquestes han estat fruit de les intervencions urbanístiques, de la nova immigració i de l’explosió turística en proporcions difícils de determinar. Però el que és ben cert és que s’han trencat xarxes socials i sovint xarxes generacio-nals de suport, deixant els veïns i veïnes més grans i els més vulnerables sense referents comunitaris que actuïn com a coixí. Tot i així, la castigada població del Raval ha reaccionat amb increduli-tat i un cert cinisme davant l’actuació policial. Al mateix temps, uns sectors de classe mitjana van aterrar al Raval atrets per les transformacions de la Barcelona guapa (guapa també, en el sentit fatxenda que se li dóna al terme a Nàpols!) Uns sectors que voldrien la ciutat asèptica i “segura” que ha acabat per constituir una utopia burgesa cada cop més llunyana. Ja que la gran para-doxa de les polítiques securitàries és que generen violència, violència invisi-bilitzada contra les i els més pobres i vi-olència explícita d’accions més o menys conscients i finalistes.

Arriben veus preocupades del teixit veïnal de Ciutat Vella a l’entorn del crei-xement d’actituds intolerants. Un clima que darrerament es percep fins i tot a les audiències públiques del districte. Ens caldrà assumir que la minva de drets d’un col·lectiu representa la minva d’un patrimoni comú i que, tal com planteja el famós poema atribuït a Brecht, mai no sabem quan trucaran a la porta i serà per a nosaltres.

Portada de El Periódico on s’equiparava Barcelona amb els atemptats de Nova York, Madrid i Londres. A la dreta, el setmanari Directa es fa preguntes sobre la veracitat d’aquestes informacions lEls comandaments

policials responsables d’aquella operació (alts càrrecs del CNI) van ser destituïts mesos després

lA Catalunya encara no hi ha hagut cap episodi de violència fonamentalista: mesquites cremades, sí

lA través de les detencions dels 11 ciutadans pakistanesos i indis al Raval, s’estigmatiza tota una comunitat i s’abonen les pors que després trobarem cristal·litzades a diferents nivells; la ciutadania se sent incapaç de mostrar solidaritat

CARmEN sECANEllAManifestació de veïns pakistanesos del Raval contra les detencions del 2008


Observatoride la crisi

Josep Xicola, desaparegutANdRés NAyA

Una nova recopilació de dades, xifres i notícies amb la qual pretenem donar a conèixer algunes de les conseqüèn-cies que la crisi té per a la nostra ciu-tat i aquells que la viuen. Aquest cop ens referirem especialment als temes d’habitatge i comentarem la “fugida” de Josep Xicola, el propietari de Fin-cas Corral.

Renuncien a l’habitatge537 famílies perden l’habitatge soci-al que els havia tocat per la negativa dels bancs a fer-los un préstec per a la hipoteca. L’Ajuntament ha cridat 1.200 persones de les llistes, però no-més 174 han pogut accedir a la com-pra d’un pis.

Menys demanda de pisos protegitsLa llista única de sol·licitants de pi-sos protegits només ha rebut, en tres mesos, 11.000 demandes. D’aquestes, la meitat no són definitives en no ha-ver-se acomplert tots els requisits. Una quantitat notablement inferior a l’esperada. A més, la major part de sol·licitats aspiren a un pis de lloguer, canviant la tendència d’altres anys. Són menys els que creuen que podran adquirir un pis en propietat.

Bastides solitàriesTitular de premsa: “La crisi paralitza un terç dels pisos en construcció a Barcelona”. La font és el Col·legi d’Ar-quitectes, que xifra les renúncies a continuar la construcció en un 40% de les 2.400 obres iniciades. Desisteixen les constructores en no comptar amb el finançament necessari o bé perquè un cop acabats els habitatges serà di-fícil vendre’ls.

Boicot dels bancsL’Institut Català del Sòl acumula 33 obres d’urbanització, construcció i re-habilitació d’habitatges. No s’adjudi-quen per falta de finançament. Segons informa el diari El País, el conseller Baltasar denuncia la banca per no faci-litar la liquiditat, que puja a 101,6 mi-lions. Els pisos socials no són prioritaris per a la banca. Això no els impedeix demanar ajudes i protecció al Govern.

Don Piso, en vendaHabitat, en suspensió de pagaments, pretén sortir de la profunda crisi po-sant a la venda la seva filial d’inter-mediació d’habitatges Don Piso, que compta amb 67 oficines a tot l’Estat espanyol. Les ofertes s’han de pre-sentar al jutjat. Aspiren a comprar-lo la catalana Expofincas, que acaba de sortir del concurs de creditors, i el

grup francès Concernière. També lici-taran alguns dels actuals directius.

Josep Xicola, fugitEl cap de Fincas Corral desapareix sen-se deixar rastre. Ho anunciava El País en la seva edició de Madrid, en una in-formació de Lluís Pellicer.

El passat mes d’agost va arribar i va anunciar que ho feia per “salvar empreses, animar l’economia i cre-ar llocs de treball”. Era conegut com “el salvador”. A Barcelona va guanyar popularitat quan va comprar Fincas Corral, una xarxa amb 310 oficines a tot Espanya. Al seu despatx de Rambla Catalunya, curosament descamisat, es jactava davant les seves visites que mai no havia necessitat crèdits. “Arri-baré a tenir 2.000 oficines”, va procla-mar als quatre vents. Els treballadors

portaven mesos sense cobrar, esperant que Xicola complís la seva promesa de pagar-los. La realitat ha estat una al-tra: només han rebut alguna bestreta i pagarés sense fons. Les oficines van començar a quedar-se sense llum, te-lèfon...

“El salvador” va arribar a afirmar que havia comprat 300 empreses amb problemes i les ha enfonsat totes sense compassió. Per guanyar-se la confian-ça de les administracions va arribar a oferir els 8.000 pisos de l’empresa per lloguer i per a “dones maltractades”. Va firmar un conveni amb la Sociedad Pública de Alquiler, que aquesta no va trigar a anul·lar. Davant de les dificul-tats de l’especulador Bruno Figueras, el va visitar i li va plantejar quedar-se amb Habitat i Don Piso. Quan se li preguntava quants diners posaria per a les operacions, contestava “jo no poso diners, poso il·lusió”.

Avui, Xicola està fugat, en “para-dero desconocido”. La seu li ha estat embargada per la Seguretat Social. Jutjats de Barcelona, Zaragoza, Bilbao i Sevilla li han enviat mil requeriments als quals no respon. Ignorem si té or-dre de busca i captura.

Rebaixes a la festa major de GràciaLa Generalitat ha reduït unilateralment la subvenció a la Festa Major de Gràcia en 30.000 euros. El motiu, l’omnipresent crisi. Allò més greu és que s’ha comunicat poques setmanes abans de començar les festes. Corrents, s’han d’anul·lar actes de tota mena i se suprimeix la sarsuela. L’Ajuntament manté la xifra del l’any passat. Sabent que el programa estava tancat, haurien d’haver respectat el compromís. A la Generalitat no li vindrà pas de 30.000 euros amb els diners que gasten en informes.

On és Josep Xicola?


Barcelona pateix la incerta crisi de la premsamARC ANdREu

El 1975 s’editaven a Barcelona una dotzena de diaris. Deu anys des-prés, només dos d’aquells 12 ro-tatius no havien tancat. “Un món professional s’havia transformat, sovint contra la seva voluntat”, va concloure Josep Maria Huertas al pròleg del seu assaig històric El plat de llenties. Periodisme i transició a Catalunya (1975-1985). La cita ve al cas perquè no són po-ques les veus que auguren que el món del periodisme, i en concret el de la premsa escrita, viu avui una transició molt més profunda i de conseqüències més imprevisibles que la de fa tres dècades.

D’entrada, en els últims mesos ha deixat ja sense feina més de 2.360 professionals de tot l’Estat espanyol, molts d’ells catalans, i amenaça fins i tot principis i lli-bertats democràtiques com el dret a la informació de qualitat i a la pluralitat comunicativa. També en l’àmbit local, tot i que paradoxal-ment, en temps de globalització, la informació de proximitat i alterna-tiva podria tenir algunes facilitats per surar enmig del naufragi.

Prediccions contradictòriesEn temps de crisi econòmica, la transició tecnològica, professional i àdhuc sociològica del món del pe-riodisme (tant pel que fa als con-sumidors d’informació, cada cop menys lectors, com als seus pro-ductors, cada cop més publicistes i menys independents o rigorosos, amb honroses excepcions) es fa sentir arreu del món.

Al costat d’analistes que fien tot el futur al món audiovisual, a inter-net i als blocs i que profetitzen la desaparició de la premsa escrita a mig termini, n’hi ha que recorden que “sempre encara són els pobres diaris els reactors nuclears de la informació no només per la web, sinó per tots els altres mitjans de

comunicació”. Els mateixos que sostenen que la influència de la premsa escrita “continua sent molt més gran del que sovint es creu” i que “la seva supervivència, per tant, és una urgència col·lectiva, un imperatiu democràtic” (Philippe

Escande a Les Echos, 2/3/2009).A casa nostra, sobre la crisi del

sector adverteixen des dels sindi-cats i els comitès professionals a les

grans empreses, col·legis i associa-cions de periodistes. I malgrat que no hi ha consens en com afrontar la situació, sí que és recurrent la següent anàlisi: la crisi econòmica i, específicament, la davallada dels ingressos per publicitat –la privada, perquè la publicitat institucional va en augment i condiciona cada cop més la informació de forma fins i tot més perversa que els ja omnipresents gabinets de premsa- colpeja un sector que, sovint mal gestionat, no ha sabut aprofitar els anys de vaques grasses per encarar el grans reptes dels canvis tecnolò-gic i sociològic.

Ni tampoc per renovar el seu compromís professional, crític, social i ideològic amb la lliber-tat i la qualitat informatives, un compromís venut sovint per un

plat de llenties, com al·ludia Hu-ertas al seu assaig en referència a la generació professional de la transició. La generació que, com recorden Enric González i Jaume Guillamet a l’últim dossier espe-cial de la revista Capçalera, del

Col·legi de Periodistes, ara s’es-tà jubilant de cop, de grat o per força, amb la dramàtica pèrdua d’experiència i background que

això suposa per a un ofici com el periodisme. “Segueixen havent-hi bons periodistes, alguns molt joves. I seguirà havent-n’hi. El que no està clar, a la vista de les recents prejubilacions i acomia-daments, és si les empreses pe-riodístiques volen comptar amb ells. És a dir, si la indústria de la premsa vol oferir als seus clients el millor producte possible, o si prefereix devaluar-se, i devaluar amb ella el conjunt de la socie-tat”, sentencia González.

‘El Periódico’ i ‘La Vanguardia’

Singularment és Catalunya i, sen-siblement, Barcelona, qui sembla encapçalar aquesta transformació del periodisme encara no se sap ben bé cap a on. Així ho apunten al menys els expedients (ERO) o acomiadaments a El Periódico (Grupo Zeta) i La Vanguardia (Gru-po Godó), en pugna sempre ober-ta. També ho indica la sempiter-na crisi de l’Avui (la Generalitat no pot justificar indefinidament una participació del 20% de ca-pital públic en un diari propietat a parts igual de Godó i Planeta i que és dels menys venuts al país). I ho posen igualment de manifest l’eco a la capital catalana de les reestructuracions d’El País i l’ABC (els grups Prisa i Vocento mante-nen estructures redaccionals de delegació però, de facto, es re-centralitzen a Madrid com a diaris globals) i d’El Punt (que ha tan-cat algunes edicions locals i, tot i mantenir la de Barcelona amb un bon nivell d’informació local, es replega a la seva base de Girona). A aquest panorama cal afegir-hi els tancaments del rotatiu gratuït Metro i de la versió digital d’ADN (Grup Planeta).

Segons dades de CCOO, els aco-miadaments de professionals de la informació a tota Espanya han afectat en els darrers mesos més de 2.360 persones. D’aquestes, més de la meitat són al món de la premsa escrita (1.137 acomia-dats en diaris de pagament i 395 en capçaleres gratuïtes), al qual cal incloure les 300 persones aco-miadades del sector de les revistes mensuals, on han tancat una dot-zena de capçaleres.

Prejubilacions de RTVE a ban-da, al subsector de la televisió han perdut la feina recentment 512 persones –abans fins i tot de la incerta apagada analògica que ha d’encimbellar la TDT han tancat cadenes locals com Localia (Prisa) i s’acomiaden o traslladen treballa-dors d’emissores com 8 TV (Godó) i 25 TV (Luis del Olmo)-.

Finalment, la ràdio, amb només 19 acomiadaments en emissores com la Cadena Ser i Punto Ràdio, sembla el sector que millor resis-teix la crisi. No obstant, cal no oblidar que aquestes dades quanti-fiquen reestructuracions empresa-rials i acomiadaments de treballa-dors en un sector ja de per sí molt precaritzat des de fa anys, la qual cosa vol dir que eventuals, subcon-tractats, col·laboradors, becaris i tot tipus de treballadors sense contracte també en pateixen les conseqüències.

Contra gairebé totes les evidències i auguris, i potser perquè el format paper segueix nodrint d’idees i continguts qualsevol altre suport comunicatiu, sembla difícil que la premsa escrita pugui desaparèixer del tot a mig termini. Una altra cosa són els lectors, donat que alguns estudis apunten que només l’11,9% dels joves catalans entre 14 i 25 anys llegeixen algun diari. En tot cas, si serveix de termòmetre, no deixa de ser significatiu que, en l’àmbit dels moviments socials, joves i no tan joves abanderats en l’ús de les noves tecnologies de la informació i de la contrainformació en xarxa i en format alternatiu (Indymedia, Liberinfo, Kaosenlared, Nodo50…) segueixin apostant per la informació alternativa en paper.

El setmanari en català Directa -que porta ja tres anys al carrer i té en projecte fusionar-se amb el veterà

L’alternativa encara està al paper

lEls últims mesos han passat a l’atur més de 2.360 periodistes, la majoria del món de la premsa escrita

lLa crisi econòmica i la transició tecnològica i professional amenacen el dret a la informació i la pluralitat

ANNA CARlotALa premsa escrita viu avui una profunda transició de conseqüències imprevisibles

mensual Illacrua-, el quinzenal Diagonal -editat a Madrid i renovat i reimpulsat al número 101- i la mateixa revista bimestral Carrer -fundada el 1991, poc abans que Illacrua, la publicació de la Favb és el degà de la informació alternativa i, de moment, no ha reeixit

en la seva versió online Carrer.cat- són clars exemples que els moviments socials aposten fort encara pel format paper a l’hora d’informar. Per alguna cosa deu ser. I és que fins i tot una experiència online exitosa d’informació alternativa com Sinpermiso es nodreix de la seva versió revista i de recopilar articles en suport paper i que apostin per la informació i la reflexió de fons més enllà de la immediatesa (i de vegades competint amb ella, per què no).

Pot semblar anecdòtic, però la coexistència en el temps de moltes revistes i butlletins de barri i fins i tot d’informatius

murals com el Contrainfos dels okupes amb les webs, els blocs i els mitjans digitals és prou eloqüent. Com a mínim a Barcelona, on no és excloent, per exemple, que l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou editi una revista en paper i mantingui actualitzada informativament una bona pàgina web.

CARRER112 juliol 2009 OPINIÓ 10

La veu de lesassociacions

Edita: Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de BarcelonaObradors, 6-10 baixos08002 BarcelonaTelèfon: 93 412 76 00Fax: 93 412 58 88e-mail: [email protected]: www.favb.cat

Consell de direcció: Andrés Naya, Marc Andreu i Eva Fernández

Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz

Revisió ortogràfica: Roser Argemí

Consell de redacció: Gemma Aguilera, Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Arnau Cunties, Laura Díaz, Yaiza García, Daniel Gomis, Patricia Horrillo, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Marc Villoro

Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Jaume Asens, Alfons Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Horacio Capel, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Albert

Ollés, Rosa Mª Palencia, Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes, Luis Zaurín

Portada: Rai Ferrer (Onomatopeya)

Maqueta original: Joan Carles Magrans

Administració: Marga ParramonPublicitat: Isabel Mancebo

Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03

Distribució: Trèvol Missatgers Telèfon: 93 498 80 70

La FAVB no està necassàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft

Imprès en paper ecològic de 80 gramsDipòsit legal B - 21300 - 1995Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

la veu del CARRER

El

nin

ot

de

El

Ro

to

OpinióLa veu del

CARRER

AlfOns fORmARiz13 La marea baixa

de la formació d’adults

Entre poc i massaUna cosa és buscar protagonis-

me, i una altra desaparèixer. Trobo excel·lent l’últim número de Car-rer, i felicito tot l’equip que l’ha elaborat. Malgrat això, en la nota que hi ha a la pàgina 27 sobre la nostra lluita contra el mobbing im-mobiliari, desapareix la nostra As-sociació de Veïnes i Veïns de l’Es-querra de l’Eixample. Cal recordar que la presidenta de l’Associació contra l’Assetjament Immobiliari que acabem de crear i fer pública és la nostra companya Montserrat Verdeny, membre de la nostra Vo-calia de Dones i afectada del carrer Enric Granados. D’una altra banda, la foto que il·lustra l’article no és un document d’arxiu, sinó que la vaig fer jo com a membre de la Favb, entre altres mostres de suport que, des del principi, la Federació ha donat a les persones afectades dels nostres barris. A més, tractem la violència immobiliària com una forma més de violència de gènere i tenim una exposició itinerant sobre aquest tema.

Penso que caldria cuidar aquests detalls. Si tractem de la violència contra les dones, invisibilitzar-les quan lluiten és un contrasentit.

SylvIANE DAhANAVV de l’Esquerra de l’Eixample

Encants a canvi de pisos?El grup municipal de CiU ha

donat suport a l’aprovació del pla dels Encants, atès que el govern municipal ha acceptat la seva pro-

posta per modificar la qualificació urbanística dels solars que tenen façana a l’avinguda Meridiana per construir habitatges. La proposta consisteix en canviar sòls destinats a zones verdes de Meridiana per sòls edificables al Poblenou.

Les AVV de Sagrada Família, Fort Pienc, Clot-Camp de l’Arpa i Poblenou volem manifestar el nos-tre total desacord amb la proposta per les següents raons:

- Les peces de zona verda que figuren en el planejament vigent formen part del Parc Lineal, que ja s’ha vist perjudicat pels canvis urbanístics aprovats en l’àmbit de la Sagrera. També ha quedat afec-tat per la ubicació de l’edifici del Museu del Disseny a Glòries. El ma-teix pla de la plaça de les Glòries del 2007 ja va reduir de forma im-portant la superfície de zona verda i el va “desplaçar” a la Gran Via.

- Els plans urbanístics aprovats en els darrers anys en la zona de les Glòries inclouen un increment important de sòl destinat a habi-tatge i, per tant, de densitat d’ha-bitants. En el cas del pla Meridiana

Sud, el nombre d’habitatges pre-vistos és de 953, i en el del Pla de les Glòries, aprovat el 2007, és de 1.013 més. Gairebé 2.000 habitat-ges en un sector en el qual hi havia uns 350. No es pot fer demagògia fàcil partint de la situació actual de deixadesa i abandonament de la zona per justificar la necessitat de més habitatges per revitalit-zar-la. La revitalització de la zona vindrà, en tot cas, per l’execució de les obres d’urbanització que fa anys que reclamem, incloent l’enderroc complet de l’anella vi-aria, el cobriment de les vies de Renfe, completar la vialitat per la construcció dels nous equipaments contemplats en el Compromís per Glories i per la construcció dels nous habitatges previstos.

- El dèficit actual d’equipa-ments i transport públic ha estat reconegut per l’Ajuntament, amb el compromís de construir els equipaments abans de 2013 (els més pròxims a la zona de Meridia-na Sud han d’estar fets el 2011). El regidor del districte, sr. Narváez, anuncia ara que no estaran fins el 2014. En aquestes circumstàncies, l’increment de densitat d’habitat-ges a la zona tornaria a convertir-la en deficitària, o pitjor encara, impediria que algun dia disposés dels equipaments que en cobrissin les necessitats.

Per acabar, exclamem la nostra preocupació davant d’un dels ar-guments de CiU: edificar habitatge per evitar la venda de “top-man-

Un altre pas enrereA l’últim consell de districte de les Corts només hi va haver dos assistents. Tampoc gaires assistents hi podia haver en audiències públiques convocades a Sant Martí i Ciutat Vella en dates tan poc escaients com Sant Jordi o dimecres de Setmana Santa. No ens sorprèn pas. Els mecanismes de participació han anat cap enrere. L’assistència ha disminuït, la informació sol ser insuficient, el dret a la paraula es limita a determinats punts (en alguns districtes només són precs i preguntes). Els assistents han d’esperar hores i hores per poder dir la seva. Les conclusions a les quals es pugui arribar compten poc o res en el disseny de les polítiques que es porten a terme des de la plaça Sant Jaume.

Doncs bé, en comptes de realitzar una avaluació dels processos de participació als districtes, s’ha passat a proposar una “segona descentralització” creant els consells de barri i la polèmica figura dels tècnics de barri. Setanta vuit consells de barri per afegir als 351 òrgans de participació existents a la nostra ciutat. Hi ha un excés d’òrgans consultius. No s’ha debatut aquesta realitat. Un excés d’oferta participativa no estimula, sinó que ofega i inhibeix.

Els consells de barri estaran presidits pel regidor o la regidora, amb una vice-presidència que exercirà un ciutadà “amb prestigi” i que votaran els consellers de districte. Uns consellers que, incomplint mil promeses electorals, no són elegits democràticament. I els nous consellers de barri tampoc no seran elegits directament. Estaran més a prop del govern municipal que del barri al qual diuen representar.

Aquests tècnics de barri estan cridats a ser “les oïdes i ulls del govern”. S’ha convocat un concurs de mèrits a alts funcionaris per cobrir aquests nous càrrecs. Estaran a les ordres dels gerents dels districtes mitjançant els nous directors de planificació i participació.

Que siguin funcionaris amb una gran professionalitat no és garantia de neutralitat. Mil exemples expliquen què els passa als funcionaris que no s’apleguen a les ordres dels seus gerents. També ens diuen que seran dinamitzadors de les entitats i de la participació. ¿Dinamitzadors d’entitats autònomes, lliures i crítiques? Costa de creure. Avui, el conformisme i el clientelisme són actituds premiades. Ens imposaran uns tècnics de barri que estaran més a prop dels interessos del poder que del veïnat i dels barris.

Una descentralització d’aquest abast hauria de tenir més consens polític i social.


LA CAMBRA FOSCA

EN POSITIU

Les cartes enviades a la secció de La veu dels lectors han de tenir un màxim de 1.800 caracters (un foli). Ens reservem el dret d’adaptar-les si superen aquesta extensió.

La veu delslectors

El futur Museu de la PauEl projecte del proper Museu de

la Pau de Montjuïc ha comportat la desaparició del Museu Militar, in-augurat el 1963. Ens agradi o no, la ciutat de Barcelona ha estat pro-tagonista de fets bèl·lics. Des de l’època de l’antiga Confederació Catalano-aragonesa, passant per la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, els bombardeigs del General Espartero fins la Guerra Civil, Barcelona ha estat escenari de conflictes bel·licistes. Totes les grans ciutats europees, i Barcelo-na n’és una d’elles, tenen el seu museu militar. Explicar als ciuta-dans i nouvinguts la història de la ciutat és quelcom enriquidor, però si ometem la seva vessant bèl-lica, estem oferim un relat histò-ric d’esbiaixat. És com explicar un conte sense donar a conèixer un dels principals protagonistes.

El Museu Militar, el qual vaig tenir l’oportunitat de conèixer en el temps que vaig fer-hi guàrdies del servei militar -servei que vaig haver de fer obligació-, té una de les col·leccions d’armes de foc catalanes dels segles XVI-XVII més importants del món. Aquesta important col·lecció se n’anirà a orris, doncs quedarà mig partida en diversos museus i magatzems. Sóc conscient que l’actual concep-ció museística no era la més apro-piada, però no per això és menys important el material exposat. Personalment crec que el més im-portant era actualitzar el Museu Militar tot posant-lo al dia, però sense perdre el seu sentit exposi-tiu. Un Museu Militar on el fil nar-ratiu sigui la història militar vista des d’una concepció actual i dins dels corrents historicistes de les universitats del present. Amagar la història bèl·lica de la nostra ciutat és deixar als futurs ciutadans orfes del seu passat.

El desig per un món més pacífic on els valors de la pau i solidaritat en siguin el pal de paller no ens ha de fer oblidar que venim d’un passat on la humanitat va cometre errors que en el futur cal corregir. Fer desaparèixer el Museu Militar de Montjuïc ens duu cap a l’amnè-sia col·lectiva. Com a ciutadà de Barcelona, com a pacifista i com a historiador em sento trist del pas donat en fals. Barcelona no es me-reixia una pèrdua d’aquest tipus. La història bèl·lica de Barcelona és la història que ens ha tocat viure i no la podem pas amagar.

PAu VINyEs I ROIgHistoriador

ta” i per la presència de prostitu-ció. Els preguntem que si després d’edificar les zones verdes propo-saran edificar la mateixa plaça de les Glòries per desplaçar la venda ambulant i la prostitució. O no?

Reclamem als partits polítics que aprovin amb urgència el pla i el projecte dels Encants sense al-tres condicionants i que es posin els recursos necessaris per recu-perar els molts mesos que portem d’endarreriment (quasi un any).

AVV sAgRAdA FAmílIA, FORt PIENC, ClOt-CAmP dE l’ARPA I POblENOu

L’empresari farmacèutic i mecenes Antoni Vila Casas està a la cambra fosca des del número 109 de Carrer, el desembre passat, per apropiar-se com a plaça dura i jardí zen (de poca utilitat veïnal) de l’espai qualificat de zona verda pública (6b) que hi ha entre i al voltant de les dues naus restaurades de Can Framis, antiga fàbrica tèxtil del Poblenou qualificada d’equipament i reconvertida en un museu pictòric privat inaugurat a finals d’abril. Des d’ara li fa companyia l’Ajuntament. D’entrada, per permetre que l’arquitecte Jordi Badia, saltant-se els projectes i maquetes oficials

(o com a mínim els que l’Ajuntament va ensenyar a la comissió de patrimoni

del districte de Sant Martí), construís una pèrgola o porxo de ciment entre les dues naus

de Can Framis que facilita la privatització de bona part de la zona verda. Però, sobretot, l’Ajuntament mereix estar a la cambra fosca per fer-li la feina bruta a Vila Casas i, després d’inaugurat Can Framis, rematar unes obres de dubtosa legalitat privatitzant definitivament l’espai públic amb la instal·lació de la tanca metàl·lica que s’observa a la fotografia. Preguntada la Fundació Vila Casas si tenia permís d’obres per tancar un porxo que ja no figura als plànols originals de Can Framis, la seva resposta a Carrer va ser que no… perquè les obres de la tanca corrien directament a càrrec de l’Ajuntament!

L’Ajuntament fa la feina bruta a Vila Casas

Montjuïc, de cimentA l’històric indret dels Tres Pins, a la muntanya de Montjuïc, s’està construint la primera de les dues residències que l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament ha aprovat recentment. L’impacte, només amb una d’elles, ja és ara brutal sobre una cota del parc que mai no s’hauria d’haver urbanitzat. I a més a més, a la superfície construïda que perdem com a zona verda, s’hi afegirà, quan funcionin obertes, una mobilitat forçada que farà augmentar el trànsit privat, un dels grans mals actuals de Montjuïc que sembla, però, no amoïnar els nostres polítics. No serà perquè no n’hagin rebut queixes: la contaminació ambiental, el soroll i la pressió urbanística estan empobrint els valors naturals que miraculosament encara conserva Montjuïc, però la irresponsabilitat d’alguns dels nostres dirigents accelera aquest procés de degradació. Què quedarà d’allò que avui tenim per a les generacions futures si el nostre Ajuntament continua amb aquesta deriva?

Doble versióAl final de la dictadura, les pel·lícules es rodaven amb una doble versió. Amb despullats per exportar a l’estranger i púdicament vestits els seus intèrprets en les còpies per al mercat intern. Era la doble moral. El nacional-catolicisme feia de les seves. Ara, a Ciutat Vella, la regidora ens torna a sorprendre amb una doble versió del cartell de festes majors, dibuixat per Azagra. L’Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic ofereix una proposta més agosarada que diu no a l’hotel del Palau de la Música i que deixa constància que el Forat de la Vergonya existeix (dibuix de dalt); el districte oculta aquestes referències col·locant en el seu lloc comerços de barri (a sota). La doble moral continua vigent.

La portada de la revista de l’Associació de veïns Mont d’Orsà de Vallvidrera conté una impactant necrològica on es dóna les gràcies al primer tinent d’alcalde, la regidora, la comissionada i el gerent dels districte de Sarrià-Sant Gervasi per la perseverança que han posat en enderrocar amb nocturnitat i traïdoria la masia de Can Pujades. Acaben amb una coneguda cita històrica: “Mori la intel·ligència. Visca la mort”. Uns eficaços responsables municipals van fer treure el butlletí de la vista dels usuaris del centre cívic de Vallvidrera, on pràcticament no s’hi va distribuir.

La Vall

A.m.

Va arribar a aquesta ciutat a mitjan mes de juny i sota el braç portava una nota manuscrita dirigida als seus progenitors demanant-los que el subscriguin a la revista Carrer. Que un jove tan jove s’interessi en la lectura de la revista ens

omple d’orgull. A partir d’ara confeccionarem Carrer amb més il·lusió, si és que és possible. Per respectar la identitat del nadó, indiquem únicament les seves inicials, P.A.V. Els millors desitjos en la seva estrenada aventura.

En P.A.V.


El “model” de l’educació de perso-nes adultes actual és el mateix de les campanyes d’alfabetització de la dic-tadura, malgrat els profunds canvis polítics, socials i culturals d’aquests darrers cinquanta anys, els nous flu-xos migratoris o la marea de la socie-tat de la informació i el coneixement. L’educació de persones adultes, ara com abans, representa només una legitimació social de les ineficàcies del sistema educatiu infantil, so-vint poc atractiva per al públic en general, darrerament poc arrelada

al territori i sense un plantejament en xarxa de com fer arribar les noves competències bàsiques a tota la po-blació adulta, amb titulacions o sen-se, i com esdevenir un microclima cultural de ciutadania i experiència d’inclusió i cohesió social.

Paral·lelament a aquesta situ-ació cultural deficitària, l’índex de participació de la població adulta espanyola en activitats formatives ocupa també un dels últims llocs europeus. Dit d’una altra manera, està poc formada i no es forma, ni

La marea baixa de la formació de persones adultes

AlfONs fORmARIzexmestre d’adults

i col·laborador de l’eica

No fa gaires setmanes Joan Subirats opinava a El País que la Llei d’Educa-ció en tràmit parlamen-

tari “no sembla que es tracti de la llei que necessitem”. Als seus argu-ments vull afegir-ne un altre que per la seva evidència és una obvie-tat, però que a la pràctica s’oblida, no té ressò mediàtic, ni acostuma a estar a la llista dels mals del nos-tre sistema educatiu: que el nivell cultural dels pares marca les possi-bilitats estadístiques d’èxit escolar dels seus fills i filles.

No calen moltes estadístiques per assegurar que una de les fonts de desigualtat que carreguen els nens i nenes quan entren a l’escola és conseqüència del nivell d’instruc-ció acadèmica dels seus pares i dels familiars del seu entorn. Tots els es-tudis confirmen una relació directa entre aquest nivell i les possibilitats escolars, d’entrada, dels infants. Especialment, el nivell acadèmic de la mare. Els nens i les mares poden tenir una cultura àmplia de la vida, però l’escola valora altres coneixements i altres cultures molt relacionades amb els registres lin-güístics, els sabers “cultes” i unes categories de pensament que sovint són diferents de les categories que es fan servir al carrer. Algunes ve-gades aquestes formes de pensar divergents acompanyen a casa una valoració poc atenta o fins i tot des-pectiva dels aprenentatges que im-parteix l’escola -“per a què et servirà tot això que t’ensenyen?”-, i sempre signifiquen dificultats en els suports escolars de la família. Amb la des-motivació pels estudis que poden acompanyar aquestes situacions.

Quants anys fa que parlem d’aproximadament un 30% de “fra-càs escolar”? El 30% acumulatiu any rere any d’adolescents que s’han anat fent adults, que han tingut fills i filles, configuren un sector numè-ricament important de la població, gairebé dos milions de ciutadans adults de Catalunya, que no tenen les competències acadèmiques bàsi-ques. Aquestes xifres escandaloses i les seves conseqüències sembla que haurien de fer reaccionar els esta-ments educatius, si es volen defen-sar uns postulats d’igualtat socio-cultural, o si preocupen els obstacles que presentaran els infants d’entra-da i, probablement, de sortida, o si es pretenen millorar els resultats acadèmics de l’etapa obligatòria. Doncs, contràriament a allò que es podria esperar, la formació de per-sones adultes és un tema marginal, al qual es dediquen des de l’Admi-nistració pocs recursos, gens d’entu-siasme, cap transformació imagina-tiva i escassa creativitat.

se l’anima en campanyes mediàti-ques i ofertes atractives a formar-se, malgrat que tots els estaments internacionals i nacionals parlin de la importància del capital humà d’un país, ni que sigui per l’efecte en la productivitat i la competitivi-tat. Cal recordar la metàfora cone-guda: els pics alts es troben sempre en mig de cadenes muntanyoses. Els pics més alts no es donen iso-lats en les planes o les depressions geogràfiques. I, a més, insistim, les depressions culturals afecten les possibilitats acadèmiques dels in-fants amb un efecte agregatiu. És a dir, afecten el futur de la potencia-litat humana d’una societat.

És indubtable que sortosament en els darrers cinquanta anys la població ha incrementat el seu nivell de com-petències acadèmiques. El que aquí es denuncia és que si no s’actua cre-ativament en la formació de persones adultes, els diferencials amb els països del nostre entorn cultural continuarà mantenint-se, fins i tot augmentant. I allò que més importa: el nostre poten-cial per posicionar-nos davant el futur serà de baixa intensitat.

Una societat democràtica hau-ria de tendir cap a la igualtat de possibilitats culturals, començant pels que tenen més dèficits. No és aquesta la tendència actual. Dos exemples. En la zona nord de Barcelona un centre cívic comença amb voluntàries classes de llengua per a persones immigrades. Aviat, l’increment d’assistència recoma-na crear tres grups de nivells di-ferents i es detecten algunes per-

sones analfabetes. Com que no es pot atendre aquesta nova situació, es dirigeixen a una escola d’adults del districte, que els aconsella bus-car voluntaris (!) per alfabetitzar, ja que ells no tenen aquesta oferta formativa. Tots sabem i podem in-tuir que quan més baix és un nivell d’instrucció acadèmic, més propera ha de ser la resposta formativa. Per moltes raons, aconsellar a una persona amb dèficits de lectura i escriptura fer camí cap a un altre centre significa tenir moltes proba-bilitats que es quedi pel camí. És a dir, indirectament es conserva i no s’actua sobre la desigualtat so-ciocultural preexistent. A tots els nivells s’està potenciant un cert elitisme en l’oferta, de manera que qui més sap tingui més possibili-tats de saber-ne més.

El segon exemple. En el Casc Antic de Barcelona una entitat sen-se ànim de lucre porta trenta anys fent formació a persones adultes i joves, ensenyant la cultura del país, informant dels serveis que estan al seu abast, intentant inserir-los laboralment i pretenent crear-los consciència de la societat comuna. Abans, més aviat els centenars d’as-sistents eren del país, ara hi ha una majoria de persones nouvingudes barrejades amb les del barri. Amb les dificultats econòmiques pròpi-es d’aquest tipus d’entitats i en un moment en què la Llei d’Educació de Catalunya pretén normativitzar els quantiosos concerts educatius, a la formació de persones adultes el Departament d’Educació suprimeix les subvencions a les entitats que fan formació d’adults desinteressa-dament. Tot i que els col·lectius de mestres any rere any denuncien la presència de llistes d’espera en les escoles d’adults.

Com dèiem fa un moment, no cal ser expert en el tema per entendre que les llistes d’espera perllongades per a les persones amb dificultats d’inclusió en la nostra societat, amb una urgència d’aprendre no neces-sàriament mantinguda en el temps, acostumen a acabar amb l’abando-nament.

Ni els analfabets sortiran al car-rer, ni els que tenen uns nivells bai-xos d’instrucció protestaran, ni les persones immigrades es manifes-taran per les llistes d’espera, ni els mitjans de comunicació se’n faran ressò del problema. La marea conti-nuarà baixant, deixant al descobert les platges de sorra progressivament ermes, comparativament ermes. És cert que la lluna segueix els seus ci-cles i els rius aporten vitalitat, però caldrà estar activament atents. No sigui que quan les marees pugin, costi recuperar la força de la vida.

vlAdEstudIO“Árbol de libros”

lNi els analfabets sortiran al carrer, ni els que tenen baix nivell d’instrucció protestaran, ni les persones immigrades es manifestaran per les llistes d’espera ni els mitjans de comunicació s’en faran ressò del problema

CARRER112 juliol 2009 DOSSIER 15

DOSSIERArticles

tERESA AbEllómARC AnDREunéStOR bOgAjODESIDERI DíEzjAumE fAbRE

vAlERIA gIACOmOnIjOSEp mARIA lOpEREnAjOSé luIS OyónfERnAnDO pInDADOAntOnInA RODRIgOmARC vIllORO

FotografiaAnnA CARlOtADAnI CODInAjORDI tARRéS

PortadaRAI fERRER (OnOmAtOpEyA)

Del 25 al 31 de juliol de 1909, els barris de Barcelona van ser escenari dels tràgics successos coneguts com a “Setmana Tràgica”. Amb el dossier que presentem intentem recuperar la memòria, informar i reflexionar sobre tot allò que va ocórrer

La Setmana Tràgica a Barcelona

jOSé luIS Oyónurbanista y historiador

ontamos con excelentes libros sobre la Semana Trágica y el lerrouxismo (Connelly Ullman,

Romero Maura, Culla, Álvarez Junco). Mientras algunas visiones apuntan a la extrañeza del lerrouxismo no sólo al mundo catalanista, por descontado, sino al propio mundo obrero, Romero y Álva-rez Junco, los que más se han preocupado por hacer historia social de la revolución de 1909, apuntan a una tesis sobre la proximidad y la práctica identificación entre mundo obrero y popular y radica-lismo lerrouxista. Para Romero Maura “el votante radical estaba cerca, muy cerca del obrero que no votaba. Quien quemó conventos (...), quién solo con-fraternizo con la tropa y gritó contra la guerra, quien declaró la República en su calle y el obrero que quedó en su casa, co-incidían casi todos en un modo de ver las cosas cuya plasmación política era el le-rrouxismo”. El análisis sociológico del vo-tante lerrouxista que hace Álvarez Junco revela su “nítido perfil obrero, mayorita-riamente analfabeto, no necesariamente castellano-parlante ni inmigrante”.

Pero estos argumentos no son aún to-talmente concluyentes. Las correlaciones entre variables en base a los diez distri-tos de la ciudad son demasiado grandes para hacer un análisis fino. Lo ideal sería particularizar un estudio concreto de los actores, de las “turbas exaltadas”, de las más de 2.500 personas detenidas a raíz de la Semana Trágica, de las 1.725 juzga-das, de las más del centenar condenadas o de los 200 fallecidos durante los enfren-tamientos callejeros. Ese análisis lleva-ría su tiempo y no llegaría a resultados concluyentes hasta no identificar en los padrones municipales los rasgos familia-res, profesionales e inmigratorios de los insurrectos. Algo complicado y quizá im-posible porque no se han encontrado aún los padrones anteriores al de 1930.

Solo así se podría poner a prueba esa idea de proximidad o identificación plena entre lerrouxistas y mundo obrero, o más exactamente de mundo obrero y popu-lar, un conglomerado en el que convivían desde obreros y artesanos cualificados a proletarios sin oficio, pero también mu-jeres obreras de fábrica, trabajadoras a domicilio, aprendices y aprendizas, pe-queños artesanos de taller, modestos co-merciantes de barrio, e incluso obreros de cuello blanco y algún burgués despistado que compartían los mismos espacios ur-banos. Porque en realidad lo que subyace bajo ese mundo lerrouxista, y en general en el republicanismo, es la idea de lo que Pere Gabriel llama “mezcla social de lo popular”. La pregunta clave como urba-nista es si esa cercanía sociológica entre lerrouxistas y mundo obrero y popular te-nía un fundamento territorial, una base en la ciudad a ras de suelo. ¿No era en de-finitiva tal proximidad sociológica, como parece llegar a sugerir Romero Maura, la expresión de una proximidad real en la ciudad, de la cercanía misma que se materializa en el vecindario, en la vida de calle, en las solidaridades comparti-das surgidas en la taberna, en el colmado y el lavadero, en la sociedad de socorros

mútuos, en el centro obrero? ¿No fueron las solidaridades creadas no sólo en el centro del taller y la fábrica sino también fuera de los mismos, las solidaridades te-rritoriales, el barrio en definitiva, agen-tes vehiculadores de muchos comporta-mientos que subyacían bajo esa cercanía a la que me refiero?

La lógica barrial

Son múltiples las pistas sobre la relevan-cia del barrio que surgen al analizar el desarrollo de la revuelta de 1909. Joan Connelly Ullman señaló, y Pere López lo recordó luego, que las iniciativas de ocu-pación de la calle, levantamiento de ba-rricadas y quema de conventos prendie-ron de forma desconectada en múltiples focos barriales. La tesina de Adrià Palo-

mar dirigida por Enric Ucelay ha dibuja-do los edificios incendiados y los trayectos callejeros de los revoltosos iconoclastas descubriendo también una lógica barrial. Los incendios se dieron prácticamente en cada barrio popular a excepción de la Barceloneta, Sants, Sagrera y Santa Mó-nica. La misma quema de conventos po-dría interpretarse, como señaló Manuel Delgado, como una resignificación de una geografía barrial apropiada por el poder de la iglesia, una geografía que respondía a otra lógicas que debían ser anuladas,

tachadas del paisaje urbano. Las barrica-das se construyeron asímismo siguiendo una lógica multipolar, barrial. A través de la ocupación de la calle, la revuelta se reapropió de los espacios cotidianos del barrio, realizó un afianzamiento de lo propio, como expresa Pere López. Un último aspecto interesante es la gran presencia de mujeres y niños en las fo-tos, tanto en las barricadas como contem-plando los incendios: son las dos figuras más características de la proximidad, no lo olvidemos, las auténticas practicantes de los espacios del vecindario y de la calle dentro de cada barrio.

La mayor parte de indicios que pue-den dar una idea de la ciudad obrera y popular barcelonesa en 1909 a los que he tenido acceso se basan en informaciones de la década de 1910 y nos hablan de un barrio que se asemeja más al tipo de ba-rrio popular mezclado propio de la Euro-pa urbana del siglo XIX que al homogé-neo suburbio proletario que creció en el siglo XX. El proceso de cambio industrial y de proletarización no vino acompañado de una alteración sustancial de la geo-grafía obrera hasta finalizar la Primera Guerra Mundial. El seguimiento atento de las licencias de obras en la ciudad des-de la anexión municipal de 1897 muestra que el crecimiento, muy modesto por otra parte, se dio en la forma de densifica-ción, de simple prolongación del callejero existente. Fuera de tímidos crecimientos en el Carmel, apenas surgieron núcleos obreros y populares separados de la man-cha urbana existente.

Los barrios que explotaron en la Se-mana Trágica eran barrios populares todavía bastante mezclados; obreros y otras capas sociales se situaban relativa-mente próximos en el espacio. El cambio

más sustantivo de la geografía social de Barcelona, el paso de la mezcla a la se-paración se dio sobre todo después. Al medir el índice de posesión del servicio doméstico en los hogares, un índice que indica la variedad social y la mezcla, la presencia en suma junto a los obreros de clases no manuales, se descubre que de una situación relativamente mezclada en 1900 se pasó a una mucha más separada en 1930. En sólo 30 años la distancia fí-sica entre el mundo del trabajo manual y el del no manual incrementó en un 46%. Tal ascenso, un gran cambio en la forma urbana y en la geografía social, se produjo en el período de entreguerras, debido en buena medida al surgimiento al acabar la Primera Guerra Mundial de unas nuevas periferias mucho más ho-

mogéneamente proletarias, sin apenas rastro de burgueses o de la variedad so-cial típica de los viejos barrios populares y a la pérdida de la diversidad social de algunas zonas del centro histórico. Dado el escaso crecimiento urbano entre 1900 y 1909, la geografía social de los barrios obreros a la altura de la Semana Trágica se identificaba por fuerza con la más so-cialmente mezclada de 1900 que no con la del barrio periférico homogéneamente

C

Barrio y revolución en la Semana Trágica

lA través de la ocupación de la calle, la revuelta se reapropió de los espacios cotidianos del barrio, afianzándose en lo propio

lLos barrios de la Semana Trágica estaban todavía mezclados; obreros y otras capas sociales se situaban próximos en el espacio

2pASA A lA págInA 16

‘lA ACtuAlIDAD’, AHCbBarricadas en la calle Riera Alta


proletario de 1930.El barrio de la Semana Trágica era

un barrio en el que se trabajaba, donde la vida doméstica latía al ritmo del taller o de la fábrica. Datos de la Maquinista, una empresa metalúrgica moderna lo confirman: en la década de 1910, más de dos tercios de los obreros llegaban a la fábrica caminando y un 41% de los obre-ros vivían en el mismo barrio de la em-presa, la Barceloneta. El caso de la gran fábrica del metal sería además el modelo de distribución menos barrial, donde la mano de obra masculina era indiscu-tiblemente mayoritaria y más alejada. La industria barcelonesa era a la altura de 1909 fundamentalmente textil, una industria de mano de obra mayoritaria-mente femenina, con un patrón residen-cial de las obreras de enorme cercanía a la fábrica. El proceso de proletarización del sector textil que ha estudiado Carles Enrech a partir de 1880 y hasta 1909 no fue acompañado de un cambio sustancial en la geografía urbana heredada del si-glo XIX. Las nuevas fábricas que se fun-daron a finales del siglo XIX se situaron en el límite de los antiguos suburbios po-pulares, sin que eso comportase un cam-bio en la localización geográfica de los trabajadores. Lo mismo ocurría en otros sectores como el de los estibadores y pes-cadores del puerto, o los numerosísimos pequeños talleres artesano-comerciantes de las plantas bajas de los edificios. La hegemonía de la movilidad a pie era casi absoluta en la Barcelona de principios del 1900. Sólo algunos obreros cualifi-cados hacían uso del tranvía y las cifras de uso de ese medio de transporte única-mente comenzaron a dispararse durante la etapa de bonanza económica de la Pri-mera Guerra Mundial.

Sociabilidades barriales

Los barrios de la revolución de 1909 eran comunidades con lazos de solida-ridad muy estrechos. Las tasas de endo-gamia matrimonial barrial eran casi con seguridad muy altas. En 1920, cuando todavía no había comenzado a quebrar-se la cohesión de los barrios obreros y populares, hasta un 88% de los matri-monios en el Raval de Ponent y en Sants y Hostafrancs eran entre residentes en el mismo barrio, un 25% de las uniones eran entre vecinos de escalera y un 34% entre vecinos de calle en el Raval. Todas las relaciones de sociabilidad primaria,

desde el espacio del cortejo a las relacio-nes de vecindario y amistad tenían en la calle el gran espacio de despliegue. Ese sentido de la calle como lugar de estan-cia y no de paso, lugar de intercambio de información, desde el debate más o menos serio hasta el cotilleo, de juego y de espectáculos ocasionales hacía de ella el auténtico “foro de la comunidad” a la más pequeña escala.

Como venía ocurriendo desde el siglo XIX, el lavadero público constituía un núcleo elemental de sociabilidad de las mujeres de los barrios. En 1914 existían 221 lavaderos en la ciudad con cerca de 7.000 bancas. A pesar del crecimiento muy ralentizado de la ciudad, su número había todavía aumentado desde princi-pios de siglo (191 lavaderos en 1906). El uso del lavadero posiblemente tocó techo en el momento de la Semana Trágica y la red de lavaderos muestra una distri-bución en el espacio claramente barrial. Otro importante lugar de sociabilidad diaria de las mujeres se encontraba en los numerosos comercios de primera necesidad. Dado su elevadísimo núme-

ro, esos pequeños locales de aprovisio-namiento diario: (abacerías, tiendas de comestibles y ultramarinos, lecherías, carbonerías y muchas carnicerías) te-nían una distribución tremendamente repartida en el espacio urbano. En la Barcelona de 1914 había en total más de 1.600 abacerías y tiendas de comestibles y ultramarinos repartidas por todo el espacio urbano. Cumplían muchas veces funciones de aglutinador social a la es-cala vecinal. Todos los barrios populares disponían también de un mercado y a veces, como Gracia, de más de uno. Los barrios densificados del centro históri-co habían consolidado sus imponentes mercados en la década de los ochenta del siglo XIX. El mercado, “la plaza” como significativamente se le seguía denomi-nando para connotar ese poder de inter-cambiador social, era núcleo de activi-dad esencial de estos barrios. Tabernas, bodegones y cafés económicos eran final-mente los núcleos más elementales de la sociabilidad vecinal masculina. Para un importante número de obreros eran sin duda alguna lugares de reunión cotidia-nos. El número de tabernas en la Barce-lona de principios de la Primera Guerra Mundial superaba el millar y doblaría esa cifra si incluyéramos también los bodegones y cafés económicos y su dis-tribución era por supuesto de carácter barrial-vecinal.

Al estudiar la sociabilidad secundaria se confirma la misma idea de cohesión barrial. Como el ocio comercializado no tuvo hasta los años 20 una importancia destacada (el cine de barrio y el fútbol alcanzaron su apogeo más tarde), el ocio canalizado por centros asociativos obre-ros y populares fue según todos los indi-cios muy destacado. Según Pere Gabriel, se produjo un desarrollo extremo del asociacionismo popular con base barrial hasta 1914. Todos esos focos de sociabi-lidad -casinos y ateneos, cooperativas, hermandades de socorros mutuos y orfeo-nes- eran centros de barrio muy frecuen-tados y cumplían además la función de refugio de iniciativas políticas y sindica-

les. Estaban ubicados esencialmente en los barrios obreros y populares del centro histórico y de los suburbios populares, los mismos que estallaron en 1909.

Pistas para una búsqueda

Pero, evidentemente, constatar la rele-vancia del barrio barcelonés en la época de la Semana Trágica no es por sí mis-mo una explicación de los sucesos. El barrio, sus proximidades y sus solidari-dades, era simplemente algo que estaba ahí, dispuesto a ser practicado. La co-

incidencia en determinados espacios de trabajadores y otros grupos populares en situaciones similares de ingresos, alqui-ler, sentimiento comunitario y solidari-dades espaciales hicieron simplemente más probable la acción colectiva. Pero de modo alguno se sigue que eso fuera una condición de por sí suficiente para ese estallido insurreccional. Desde al menos la mitad del siglo XIX muchos barrios en muchas ciudades europeas eran simila-res y sólo de tanto en tanto la situación explotó. Lo que realmente debería hacer-se es comprobar la auténtica barrialidad de los sujetos revolucionarios, de los efec-tivamente implicados en la revolución, tanto lerrouxistas como anarquistas; re-pasar en las largas listas de muertos y detenidos, de procesados e inculpados su comportamiento preciso en toda esa serie de variables socio-espaciales enunciadas para así dilucidar el rol de la variable barrial. Y, al final de esa búsqueda ¿no puede ocurrir incluso que los más revolu-cionarios terminen siendo justamente los “menos barriales”?

Lo que sí parece claro en todo caso

es que la ciudad de la Semana Trágica era todavía la ciudad del barrio obrero y popular, un barrio de mezcla social popular atravesado por solidaridades variadas, muchas veces no estrictamen-te proletarias. El patrón se asemejaría mucho más al de las ciudades francesas de la segunda mitad del siglo XIX que no al de los barrios más homogénea-mente proletarios que comenzaron a surgir en la Europa de finales de siglo, pero que no harán su aparición en Bar-celona hasta el final del primer conflicto mundial. Como en la Francia urbana del las revoluciones del siglo XIX, tam-bién en los barrios obreros y populares barceloneses de la Semana Trágica se combinaban actitudes políticas republi-canas y luchas obreras en el taller, pero ambas cuestiones se disociaban en la acción colectiva: por un lado se votaba (o no) o se protestaba políticamente, y por otro se revindicaban mejoras en la fábrica. Lo sindical, la fábrica y el ta-ller, se mantuvieron al margen. Ni fá-bricas ni burgueses fueron atacados. El naciente sindicalismo revolucionario de Solidaridad Obrera se vio superado por los acontecimientos desde del primer día de huelga general y la represión se cebó más en las filas sindicales que no en las de los republicanos radicales. Con la fundación de la CNT al año de los sucesos y, sobre todo, con el enorme crecimiento del sindicato anarquista durante la década de 1910, las actitudes políticas y los comportamientos sindica-les se convertirán cada vez más en una sola y única cosa. Cuando los confedera-les adquieran la hegemonía absoluta en tiempos de la huelga de la Canadiense (1919), en los barrios obreros y popu-lares barceloneses actitudes políticas y sindicales acabaron por fundirse. Como decía Xavier Benguerel del Poblenou de la novela Suburbi: “En el fons, i sovint en el fons i en la forma, el suburbi era el Sindicat. Tot girava al seu entorn, amb una força a moments esborronadora”. Según eso, los obreros habían sacado sus conclusiones de la Semana Trágica.

lLa ciudad de la Semana Trágica era la ciudad del barrio obrero y popular, de mezcla social y muchas veces no estrictamente proletaria

2 vIEnE DE lA págInA 15

lEl naciente sindicalismo revolucionario de Solidaridad Obrera se vio superado por los acontecimientos desde el primer día de huelga general

InStItut CARtOgRàfIC DE CAtAlunyA“Plano General de Barcelona, de su ensanche y pueblos del llano en 1911” donde se sitúan 54 edificios religiosos saqueados o incendiados durante la Semana Trágica. Otros 26 sufrieron desperfectos menores. La práctica totalidad de ellos fueron reconstruidos en el plazo de un año. Todo un récord.


“El 1909 va ser més bullanga que revolució”

mARC AnDREu

a Setmana Tràgica, l’Es-cola Moderna de l’afu-sellat Francesc Ferrer i

Guàrdia i l’anarquisme barceloní reinterpretat des de l’actualitat. Tots plegats queden desmitifi-cats i sense tòpics en les refle-xions que la historiadora de la Universitat de Barcelona Tere-sa Abelló aporta amb motiu del centenari de la vaga general, la protesta antimilitarista i el motí anticlerical que, a finals de juliol de 1909, van encendre la ciutat que el poeta Joan Maragall va reclamar, després, “del perdó”.

Com s’explica que tothom a Barcelona, des de l’Ajuntament als arxius històrics de barri, des de la CGT a la Fundació Ferrer i Guàrdia, s’hagi llençat a commemorar el centenari de la Setmana Tràgica?D’entrada, cal dir que nor-

malment els fets històrics no solen tenir com a protagonis-tes els barris, i en aquest cas sí que va ser així, perquè la vaga i la crema d’edificis religiosos de la Setmana Tràgica van te-nir per escenari tots els barris de Barcelona. Ara bé, aquest esclat commemoratiu ha estat una sorpresa fins i tot per a l’Ajuntament. ¿Què l’explica? Em penso que es busquen re-ferents una mica massa fàcils. Pensem-hi: ¿Hi ha algun canvi significatiu a la ciutat entre

abans i després de la Setmana Tràgica? Vist en perspectiva històrica, no. Aquell 1909, el moment devia de ser dramàtic, i les columnes de fum dels edifi-cis religiosos cremats aixecant-se sobre la ciutat van suposar, sens dubte, un panorama dan-tesc; així ho va testimoniar el poeta Joan Maragall. Però, més enllà d’una repressió que va endarrerir un o dos anys el pro-cés d’organització obrera que cristal·litzaria amb la CNT, la Setmana Tràgica no canvia el balanç històric de la ciutat.

Què va ser, realment, doncs: ¿una protesta antimilitarista, una vaga general revolucionària, un motí anticlerical?Una mica totes tres coses a la

vegada. A només 10 anys de la fi de la guerra de Cuba, es pot parlar de motí antimilitarista (no pas de protesta pacifista) en contra de la guerra quan les famílies s’adonen que no envien els seus homes a un servei mi-litar encobert, sinó a morir al

L

Teresa AbellóHistoriadora

Marroc. En protesta contra les lleves es convoca una vaga ge-neral ben vista per la població i no mal vista per determinats empresaris que, a diferència del marquès de Comillas o el comte de Güell, no tenen cap interès al Rif. El 26 de juliol, primer dia de la setmana, la vaga general és total i sense enfrontaments im-portants. El mateix governador civil, Ossorio y Gallardo, encara el conflicte com una vaga més i no pas com una revolució i es nega a treure l’Exèrcit al carrer com li ordena el Govern des de Madrid, que el destitueix.

No hi ha cap intent d’esclat revolucionari?No hi ha revolució social.

Només un ambient de protesta social clarament utilitzat pels lerrouxistes del Partit Radical, que van incitar un moviment anticlerical de crema d’esglésies i convents. Quan això comença, el segon dia, el comitè de vaga es confessa desbordat.

I com s’explica que una vaga general antimilitarista acabés en un motí anticlerical?No se sap ben bé. Liderada

per grups molt reduïts que pre-nen la iniciativa a cada barri, la protesta agafa les caracte-rístiques d’un avalot urbà més semblant a les bullangues del segle XIX que a un esclat revo-lucionari del segle XX. Les ma-nifestacions que culminen en la vaga general les protagonitzen sobretot dones, nens i reclutes, que protesten perquè es cridi al Marroc els reservistes, que són homes casats i amb cana-lla. Però no encaixa que siguin aquestes mateixes dones, que durant la vaga van pactar obrir la Boqueria unes hores per abas-tir-se de menjar, les que prota-gonitzessin la crema d’esglésies i convents. El motí anticlerical imita, en alguns casos, el guió

preestablert d’una obra teatral de Jaume Piquet, Los misterios de un convento o la monja enter-rada en vida, molt popular a la Barcelona de l’època.

Si el 1909 és més bullanga que revolució, la Setmana Tràgica no es pot considerar una fita de l’anarquisme com la vaga de la Canadenca de 1919 o la revolució de 1936?És lamentable agafar la

Setmana Tràgica com a fita de l’anarquisme. Fer-ho només es pot fer des d’una visió presen-tista i anacrònica, ja que l’anar-quisme de l’època, amb la seva doble ànima àcrata i anarcosin-dicalista, no va presentar mai els fets de 1909 com una fita. I és que malgrat que la vaga ge-neral del 26 de juliol de 1909 la va convocar la plural Solidaritat Obrera, la direcció de la revolta no la van dur els anarquistes, sinó la mà negra dels radicals; i la repressió posterior, que va acabar amb molta gent a la pre-só, va jugar en contra de l’anar-cosindicalisme.

La constitució de la CNT, el 1911, no és una conseqüència directa de la Setmana Tràgica?La Setmana Tràgica va fre-

nar la constitució de la CNT, que probablement hahuria nas-cut abans sense la repressió de 1909. Hem de tenir present que en el seu origen hi ha la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona o Solidaritat Obrera, creada el 1907 i que aglutinava anarcosindicalistes, republi-cans radicals i socialistes de la UGT. En el procés de fer el salt de Solidaritat Obrera cap a una organització sindical d’ampli abast com la CNT, la UGT es va despenjar i va deixar els radi-cals seguidors de Lerroux, la mà negra de la Setmana Tràgica, en una incòmoda posició mino-

ritària enfront dels anarquistes, que són qui més van patir la re-pressió de 1909.

Efectivament, la icona de la repressió de 1909 és el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.L’anarquisme l’ha reivindi-

cat -i tots som presoners de les simpaties i el joc de la confusió al què ens va dur el llarguís-sim franquisme-, però Ferrer i Guàrdia no era anarquista. Com a personatge va ser un re-publicà de segona fila, exiliat a França i protagonista d’alguns obscurs episodis familiars. Però

era llest i, imbuït de la figura de l’intel·lectual esquerranós francès, en heretar la fortuna d’una alumna fascinada amb els seus projectes va tenir el mèrit de no gastar-se-la a la Riviera sinó d’invertir-la com a mecenes a Barcelona.

Ell va fundar l’Escola Moderna el 1901 i pagava el lloguer de la seu de Solidaritat Obrera el 1909.Sí. I va finançar el diari La

Huelga General. I va fer tra-duir i publicar textos impor-tants de teoria social a la seva editorial, on va donar feina a vells anarquistes com Anselmo Lorenzo i també a petardistes com Mateo Morral, autor de l’atemptat contra Alfons XIII el 1906. Ara bé, Ferrer i Guàrdia no era pedagog i la seva Escola Moderna, tot i ser un projecte innovador en el context espa-nyol, el que va fer és recollir lí-nies educatives que ja existien a Europa per oferir-les en esco-la per a la classe mitjana-alta, completament al marge de les societats obreres.

La seva execució a Montjuïc, el 13 d’octubre de 1909, és la d’un cap de turc?Sí, va ser el cap de turc de

la Setmana Tràgica, durant la qual va incitar a la vaga i a alguna altra cosa més però en la qual difícilment va poder liderar la revolta. Si el comitè de vaga no va poder dirigir res, Ferrer i Guàrdia menys. Amb la seva execució es van saldar altres comptes, com la seva vinculació amb Mateo Morral. Després, i amb l’ajut de la ma-çoneria, que va treure la gent als carrers de París contra la seva execució, Ferrer i Guàr-dia es va convertir en un màr-tir, que sempre van bé, i en el símbol de l’Escola Racionalista arreu d’Europa.

La ‘dolça’ del Noi del Sucre

Professora titular d’Història Contemporània de la UB, Teresa Abelló (Vinaixa, Les Garrigues, 1955) és potser l’exponent més dolç (pel to de les seves classes) de la singular constel·lació d’historiadores especialistes en l’anarquisme català. Amb Susanna Tavera, Eulàlia Vega, Anna Monjo i Dolors Marín, i amb les nord-americanes Joan Connelly Ullman i Temma Kaplan, Abelló sobresurt en aquest camp amb col·legues homes també destacats com Albert Balcells, Josep Termes, Ferran Aisa, José Luis Oyón i el britànic Chris Ealham. Que el moviment obrer i l’anarcosindicalisme català de finals del segle XIX i primers del XX donen per a tant ho prova la trajectòria de la pròpia Abelló. El 1984 va llegir la tesi sobre les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914), ha estudiat a fons el procés de Montjuïc de 1896 (que troba més emblemàtic de la repressió al castell que no l’execució, allí, de Ferrer i Guàrdia) i ara treballa sobre la figura de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que encara no té biografia definitiva. Sobre Ferrer i Guàrdia, Abelló en recomana curiosament una escrita per un madrileny: Francisco Ferrer y Guardia. Pedagogo, anarquista y mártir, del catedràtic de la UNED Juan Avilés (Marcial Pons, 2006).

lNo hi va haver revolució social, només un ambient de protesta utilitzat pels lerrouxistes, que van incitar la crema d’esglésies i convents

lL’anarquisme de l’època no va presentar mai els fets de 1909 com una fita: la repressió posterior va jugar en contra de l’anarcosindicalisme

AnnA CARlOtATeresa Abelló al seu despatx de la UB davant d’una foto de manifestació contra la guerra del Marroc a Madrid, abans de la Setmana Tràgica de Barcelona


El paper de la premsa en la repressiójAumE fAbREhistoriador i periodista

a és ben curiós que l’article més famós sobre la Setmana Tràgica sigui un que va romandre durant

un quart de segle en el fons d’un calaix. El va escriure Joan Maragall per al dia-ri La Veu de Catalunya, portaveu de la Lliga, però Prat de la Riba en va impe-dir la publicació. Sí que van publicar-se, en canvi, dos altres articles de Maragall sobre les esglésies cremades aquells dies, encara que amb modificacions obligades per la censura interna del diari. L’his-toriador Josep Benet va dedicar al tema un dels seus millors llibres, Maragall i la Setmana Tràgica.

La revolta que ha passat a la història amb el nom de Setmana Tràgica va aca-bar amb un fracàs. No es va estendre a la resta d’Espanya i cap personalitat re-publicana va voler agafar la direcció del moviment, tot i que els republicans radi-cals eren en bona part responsables d’en-cendre l’esperit de protesta i les manifes-tacions anticlericals dels obrers. Havia començat el dilluns 26 de juliol de 1909 amb una vaga general contra la guerra del Marroc i es va donar per acabada el di-vendres 30 de juliol per la tarda. Aquells cinc dies van deixar de sortir diaris i les comunicacions van restar tallades. El conflicte es va estendre des de Barcelona a la resta de Catalunya, amb vagues, ma-nifestacions, esglésies cremades, atacs a casernes, atemptats a les vies ferroviàri-es, ferits i fins i tot algun mort. Tot això, cal insistir-hi perquè sovint s’oblida, no solament a la ciutat comtal, sinó també a molts altres llocs.

Una repressió despietada

El governador civil durant els fets, l’advo-cat conservador Àngel Osorio y Gallardo, va ser destituït. El nou governador, Eva-risto Crespo Azorín, també advocat i del mateix partit que Osorio, va arribar el 8 d’agost i va portar a terme una repressió despietada, amb clausura de locals (fins i tot el del CEC), milers de detinguts, empresonaments massius, i deportacions a pobles d’Espanya de dirigents obrers, indiscriminadament i sense cap acusació concreta. Un cop acabada la seva feina depuradora, Crespo va ser a la seva ve-gada substituït.

La repressió va trobar el suport dels mitjans conservadors, que van portar a terme una forta campanya exigint mà dura. Un dels articles més destacats en aquest sentit és el que va publicar a La Veu de Catalunya, el 12 d’agost, el seu cap de redacció, Ferran Agulló, que signava Pol, un periodista que no ha passat a la història ni pel seu trac-te despòtic amb els redactors ni per les seves idees ultrareaccionàries, sinó

J

El 29 de setembre, de retorn de les vacances, Maragall va enviar a la redacció del diari un altre article, “Ah! Barcelona....”, que, aquest sí, es va publicar a La Veu de Catalunya l’1 d’octubre del 1909. Es referia als fets de la Setmana Tràgica i altres situacions revolucionàries anteriors que li havien fet guanyar a Barcelona el qualificatiu de “ciutat de les bombes”. Ho feia sobretot tractant de trobar-ne les causes, que atribuïa a manca d’educació i de cohesió social.

El 18 de desembre de 1909 va publicar el segon i últim article dels tres que va escriure sobre el tema, “L’església cremada”, escrit un mes abans. Durant aquest llarg període de quarantena, el van revisar dos sacerdots amics de Maragall, que li van proposar algunes correccions i van defensar la publicació de l’article davant les reticències del diari. Finalment, al cap de quinze dies de negociacions, es va publicar amb algunes esmenes més. Maragall va anotar al seu diari que va sortir “bon xic deformat”. Mossèn Clascar va conservar el text original i el lliurà a la Biblioteca de

Catalunya, on es guarda.L’article és llarg i a partir de la descripció d’un temple

cremat i l’emoció d’una missa feta posteriorment en ell, compara el comportament i la fe dels creients amb el comportament i la fe dels revolucionaris, elogiant el coratge d’aquests últims i criticant el conformisme dels creients que van al temple a buscar pau i tranquil·litat. És una excepció enmig de l’esperit venjatiu que desprenien la majoria dels textos publicat als mitjans catòlics de l’època.

Finalment cal tenir en compte que Maragall es va referir també a la Setmana Tràgica en un altre text no periodístic: el poema “Oda nova a Barcelona”. L’havia començat a escriure el 4 de febrer del 1909 i només en tenia feta la meitat quan es van produir els fets de la Setmana Tràgica. En continuar-lo, hi va introduir referències als esdeveniments. Es va publicar a La Veu de Catalunya l’1 de maig del 1910, cosa que no té res d’estranya, ja que era corrent en aquell temps publicar poemes a la premsa.

Altres textos de Maragall sobre la Setmana Tràgica

lLa repressió va trobar suport en els mitjans conservadors, que van portar a terme una forta campanya exigint mà dura. Una posició no compartida per tots els qui hi col·laboraven, com ara el cas del catòlic Joan Maragall a ‘La Veu de Catalunya’

Dibuix de l’Apa (Feliu Elias) al Papitu del 29 de setembre del 1909, al·lusiu als afusellaments consecutius a la Setmana Tràgica. Sota el títol “Els encarrilats”, la llegenda diu: “Sents, Papitu? No en vulguis ser mai de republicà: tots els criminals acaben així”

Ferran Argulló “Pol”, redactor de La Veu de Catalunya i secretari de la Lliga Regionalista, va publicar un destacat article reclamant la repressió

perquè se li atribueix haver inventat el nom de Costa Brava per designar el litoral català des de Blanes a Cadaqu-és, tot i que a hores d’ara ja està prou demostrat que ni aquest mèrit va tenir, perquè es va limitar a plagiar una idea que altres havien tingut abans, sense tanta difusió.

Altres mitjans, en canvi, van man-tenir la mesura. Les primeres peticions d’amnistia les van formular el 30 de setembre els diaris La Publicidad y El

Liberal, amb l’excusa de la victòria del Gurugú obtinguda per l’exèrcit al Mar-roc. Aquesta petició va trobar la rèplica en articles publicats a La Vanguardia, El Correo Catalán i La Veu de Catalunya. Aquest últim va reproduir el text que La Vanguardia havia publicat oposant-s’hi. Això per esmentar només la premsa de certa rellevància.

“La ciutat del perdó”

Però les posicions defensades pels mit-jans no eren, lògicament, compartides per tots els qui hi col·laboraven. El cas de Joan Maragall és un dels més elo-qüents. Catòlic practicant, molt vincu-lat a la Lliga i articulista de La Veu de Catalunya, Maragall va mantenir posi-cions discordants sobre les causes i les conseqüències de la Setmana Tràgica. El 9 d’octubre va escriure a Cambó de-manant la seva intervenció perquè ces-sessin els afusellaments. Cal recordar que amb detinguts arran dels fets de la Setmana es van fer més de dos milers de consells de guerra. El primer, el 2 d’agost, primer dia de treball després de la vaga. El 17 d’agost, es va executar la primera pena de mort, dictada en un consell del dia 11. El 28 d’agost, la sego-na. El 13 de setembre, la tercera. El 3 d’octubre, la quarta. Uns dies més tard, el 9 d’octubre, va ser quan Maragall va escriure a Cambó.

L’endemà, 10 d’octubre, es va fer pú-blica la sentència de mort contra Ferrer i Guàrdia, la cinquena que anava a execu-tar-se. Maragall, que no coneixia Ferrer, va escriure aleshores l’article “La ciutat del perdó”. Desmarcant-se de l’opinió majoritària en els ambients en què es

movia, Maragall va construir una peça periodística sol·licitant el perdó sobre la base d’argumentacions cristianes i sense entrar en la culpabilitat o no del pedagog anarquista.

Va enviar l’article a la redacció de La Veu de Catalunya el mateix dia 10. Es va compondre amb caràcters tipogràfics i se’n van treure proves, una de les quals es va fer arribar l’endemà al matí, dia 11, a Maragall perquè la revisés i una altra a Prat de la Riba, en funcions de comissari polític, perquè en conegués el text. L’arti-cle hauria pogut publicar-se el mateix dia 11, a l’edició del vespre, 24 hores abans que es reunís el govern per assabentar-se de la pena de mort contra Ferrer i Guàr-dia i decidir o no l’indult. Però Prat de la Riba en va aturar la publicació. El dia 13, a les 9 del matí, Ferrer i Guàrdia va ser afusellat.

El dia 16, Maragall va rebre una carta de Prat de la Riba on li comunicava que el seu text havia estat rebutjat per causa de diversos fets que produïen un “estat d’opinió que fa impossible i contrapro-duent en el moment actual el publicar el seu article, fins en el cas improbable que ho permetés la censura”.

L’article va restar inèdit durant molts anys. L’original, recuperat per Maragall, va ser trobat pels hereus entre els seus papers i es va incloure en l’edició de les seves Obres Completes feta pòstuma-ment el 1932.


Algunes nobles veus que aquí mateix s’han alçat i al-tres que n’he sentit per altra banda m’han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apa-reix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d’ésser l’objecte del nostre amor, redemptor de la ciutat?- Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment-. I quan tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: -És que en aquest moment el cor no em diu res!

¿EI cor no vos diu res, ara, mentres estan afuse-llant gent a Montjuïc solament perquè en ella es ma-nifestà amb més claredat aquesf mal que és el de tots nosaltres? ¿EI cor no vos diu anar a demanar perdó, a genallons si convé, i els mes ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien ater-rar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic; mentres la nostra in-acció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justicia humona, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells.

Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Mantjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciu-tat que s’aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s ‘hagi d’esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!

¿Com vos podeu estor a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d’atendre a tota altra cosa que no sia ella?

I això no us despertarà l’amor? ¿Encara pregun-tareu quin puga ésser són objecte, ara, de seguida?

Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut dei-xar passar tant de temps? I mentrestant ja han mort aixís tres homes, i els que s’esperen..!

No la sentiu la germanor amb aquests infelisos? No ho volgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n’hi ha prou: capaç de tot el vos-tre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An

aquest home, jo no dic que se’l deixi anar i se l’abandoni i se’l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes; no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d’una manera o altra, i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d’ell i nostre, men-tres el sofrim junts; però, en compte d’això, ¿matar lo, matar-lo fredament per un tramit senyalat i a una hora fixa, com si la justícia humana fos quelcom segur, infali-ble, definitiu com la mort que dóna? Què us en sembla?

Si an aquest home l’haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d’una barricada o a la por-ta d’una iglésia, ja no us en podria fer cap càrrec, per-què en tal cambat haurieu demostrat el vostre amor a alguna cosa, exposant la vostra vida pel vostre ide-al; i per l’amor d’un ideal i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Mes ara, ¿qui us absol? On és el vostre ideal, el voste amor i el vostre sacrifici? On l’heu demostrat el vostre valor? Doncs no volgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us sem-blaran obra vostra; i an aquests homes que haureu ar-rencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills i i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d’ells i dels seus semblans, i vostre amor els forçarà a l’amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja camençarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no puguen dir!- : -An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos-; sinó que hauran de dir: -Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ciutat de les bombes; sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més for-ta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: I’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: “la ciutat del perdó”, i des d’aquell punt i hora començará a ésser una ciutat.

Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconselíar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justicia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!

I bella cosa fóra que comencessin els més ofesos.

La ciutat del perdó

JOAn MARAgAllarticle censurat a ‘la veu de catalunya’

el 10 d’octubre de 1909


Horta, l’últim baluardDESIDERI DíEzhistoriador

urant la primera dècada del se-gle XX, Horta, que encara era un poble tranquil i que semblava

que estava al marge dels esdeveniments revolucionaris de la ciutat, va viure tam-bé la Setmana Tràgica, malgrat que tot feia pensar que la violència no hi arri-baria. Ho feien pensar les condicions de la seva geografia, de la seva població, el fet que hi havia molt poques fàbriques, que era un poble sense tallers, sense im-migrants, la distància respecte del nucli principal...

Però, un dia, al carrer del Carme, Emiliano Iglesias va parlar amb Ramon Font, dirigent radical d’Horta qui, des-prés de participar activament en la lluita pels carrers cèntrics de Barcelona, a la fi de la setmana, marxà a Horta a continu-ar lluitant.

Durant el divendres 30 de juliol, els rebels que restaven encara a Barcelona es replegaren cap a Sant Andreu i des-prés a Horta, on es van concentrar per concloure la campanya de crema de con-vents abans de prosseguir la lluita als carrers.

És a dir, mentre es restaurava l’ordre a Barcelona mitjançant dues companyies d’infanteria arribades de Tortosa i Va-lència, a més dels tres-cents guàrdies ci-vils que patrullaven pels carrers, a Horta arribaven els darrers revolucionaris que havien fugit de Barcelona.

Sant Andreu fou presa pacíficament, gràcies, d’una banda, a la reconciliació entre l’exèrcit i els obrers, i de l’altra, al fet que els militars més combatents s’ha-vien desplaçat a Horta, escenari últim de la lluita.

Com ja hem indicat, Horta no era un lloc adient per a una rebel·lió. Situat lluny del centre de Barcelona, posseïa una petita àrea comercial habitada per obrers, però sobretot estava constituït per cases senyorials i residencials. Ha-via romàs molt tranquil tota la setmana fins a l’arribada dels homes que fugien de les tropes concentrades a Sant An-dreu i el Clot.

Lerrouxistes radicals

A Horta, com arreu, el Centre Radical, seu del Partit Radical d’Alejandro Ler-roux, era el centre dels desordres. El Centro de la Fraternidad Republicana d’Horta es constituí el gener de 1904 a la plaça de la Constitució, 2 -avui Santes Creus-. Després passà al carrer de Pere Pau fins al 1926. Tenia al voltant de cent socis molt actius. El local sofrí diverses clausures governatives (1909, 1917...). El 1909 establí una “mutualidad sobre el paro forzoso entre sus afiliados”. En fo-ren directius Jaume Morros Prats, Joan Guillermí, Ramon Font i Joaquim Ferrer i sobrevisqué fins a la República. El seu president, Ramon Font, que sortí escollit regidor dels radicals de Lerroux, va ser un membre important de la fracció extre-mista del partit.

Precisament, Font retornà a Horta per dirigir la revolta, després d’haver lluitat els tres dies precedents en el barri de les Drassanes, on Emiliano Iglesias havia baixat al carrer per conversar-hi. Font va poder comptar amb l’ajut d’Andreu Grau, porter del Centre Radical, anticlerical, però va trobar molt pocs voluntaris. Per aquest motiu hagué de llogar incendiaris, a set pessetes i cinquanta cèntims per cap. Les autoritats militars van tractar de demostrar posteriorment que Fran-cesc Ferrer i Guàrdia havia proporcionat els fons per pagar els incendiaris, cosa que no van aconseguir.

Un individu anomenat Juan Alemán arribà el divendres a la nit per donar fons a un grup compost per 49 individus, in-cloent-hi dos joves de catorze anys.

A la mitjanit van incendiar l’església parroquial de Sant Joan i tot seguit van travessar el carrer Campoamor per sa-quejar i destruir parcialment el col·legi de les Dominiques. L’edifici estava buit, car les monges havien fugit. Aquest in-ternat-convent fou l’últim que es va cre-mar durant la Setmana tràgica.

Lluites i consells de guerra

Horta havia estat l’últim baluard de la revolta. Encara que els 50 o 60 homes que van saquejar i incendiar l’indret eren superats per l’exèrcit i els guàrdies

civils, van continuar lluitant fins a ser vençuts. Durant tot el matí del dissab-te 31 de juliol hi va haver trets, amb morts i ferits. Tan bon punt va acabar la lluita, el líder radical Ramon Font va fugir a França, on va estar-se fins al 1911. Aquell any retornà i fou triat conseller per Horta a les eleccions mu-nicipals del mes de novembre de 1911, juntament amb Lluís Massó i Simó, tots

dos pel districte XI, que s’anomenava aleshores. El 1912, un tribunal militar revisà el seu cas i el va condemnar a mort. Font aconseguí fugir novament a França. No només es va fer el consell de guerra a Font, sinó que hi va haver altres consells de guerra per al grup de revolucionaris d’Horta (29 persones) que van intervenir en les darreres re-voltes de la Setmana Tràgica, com foren les cremes de l’església parroquial i el convent de les Dominiques.

Un consell de guerra, segons diuen les cròniques, esperat: “La vista de este proceso era esperada con gran ansiedad porque se sabía que el fiscal iba a for-mular peticiones gravísimas. Todos los sucesos ocurridos en Horta durante la semana revolucionaria se englobaron en esta causa instruida contra 49 vecinos de aquella barriada, de los cuales sólo 29 se sentaban en los banquillos”.

El president del consell de guerra era Amadeo Enseñat, coronel d’arti-lleria. El jutge instructor Antonio Fer-rando “que lee el apuntamiento que es voluminosísimo. Se contrae a todos les hechos ocurridos en Horta durante la semana revolucionaria (...) En todo el apuntamiento se transparenta la idea de que vecinos y procesados tratan de cargar sobre Ramon Font Garriga (pre-sidente del Centro Radical de Horta, Fraternidad Republicana) las respon-sabilidades de la dirección de aquel mo-

vimiento espontáneo. Font está ausente de España”.

Al llarg procés trobem un seguit d’acu-sacions en contra de cada acusat amb les seves intervencions, dels defensors i de veïns d’Horta, que hi van intervenir amb acusacions particulars en contra dels protagonistes de la Setmana Tràgica a Horta. Es van demanar fins a dotze pe-nes de mort per als acusats.

Comissió Pro Presos

Cal deixar constància d’un fet important i que honora el poble d’Horta, com és la constitució d’una Comissió Pro Presos d’Horta, que va haver de plantar cara als lerrouxistes, que s’atribuïen mèrits que no els corresponien. A tall d’exemple, el títol “Los embaucadores del pueblo” sortí a El Diluvio l’11 de gener de 1911: “Véan-se los siguientes varapalos que un puñado de ciudadanos atizan al lerrouxismo y su Gazeta para castigarles ese afán de atri-buirse éxitos en los que para nada han intervenido, sin duda preconcebido objeto de sacar ventajas políticas: La Comisión Pro-presos de Horta, reunida en el día de hoy después de leídas las reseñas de los diarios de los días 16 y 17, en particular El Poble Català y El Progreso, en lo que se refiere a la merienda celebrada en el Casino Federal, declara:

1. Que el obsequio de la merienda era dirigido a les expresos de Horta y a los prohombres que trabajaron para conse-guir su indulto.

2. Que de los datos que obran en el archivo de la comisión no consta que los radicales hayan hecho nada para su libe-ración.

3. Que una carta que mandó la Comi-sión a don Emiliano Iglesias no tuvo con-testación, y

4. Que la Comisión puede justificar que las altas personalidades que estuvie-ron siempre a las órdenes de la Comisión para trabajar en pro de la libertad de los presos de Horta son D. Luis de Zulueta,

D. Emilio Junoy, D. Pedro Corominas, Pablo Iglesias, D. Francisco Puigpiqué, doctor Pulido, D. José M. Vallés y Ribot, Sol y Ortega, Salvatella, Azcárate, D. Ig-nacio Iglesias, D. Jaime Carner, goberna-dor civil y alcalde de Barcelona.

Horta, 1 de enero de 1911 (...)”.En acabar aquest resum dels darrers

fets de la Setmana Tràgica a Barcelona, que van tenir lloc a l’escenari d’Horta, cal assenyalar que investigar aquest apartat és molt apassionant. Hi ha abundant ma-terial.

Amb l’incendi de l’església i el col·legi-convent de les Dominiques de l’Anuncia-ta, la rebel·lió havia acabat a Barcelona.

“Y Horta, la pacífica, vio de este modo [amb la destrucció de l’església parro-quial de Sant Joan i del convent de les Dominiques] destruida su esperanza de que no llegaran a ella los rigores de la lucha. Creíase a salvo y más afortunada que las otras barriadas de Barcelona. Se lo hacía imaginar así las condiciones de su población, sin fábricas, ni talleres, sin acoplamientos de gentes de otros luga-res; podría creerlo además por ser la más distante y la más escondida del núcleo principal, y sobre todo, porque la trágica semana tocaba a su fin sin que en aque-lla barriada se hubiera alterado lo más mínimo la imperturbable serenidad que la acompaña durante el año entero”. Au-gusto Riera a La Semana Trágica.

D

àngEl tOlDRà vIAzO (AFB)Els incendiaris van fugir de Sant Andreu cap a Horta (a la imatge, postal de l’interior de l’església de San Andrés)

lEls radicals, amb Ramon Font al capdavant, van llogar incendiaris a set pessetes i cinquanta cèntims per cap en no trobar voluntaris

lL’església parroquial de Sant Joan d’Horta i el col·legi de les Dominiques van ser els últims edificis en cremar durant la Setmana Tràgica


La mujer en los frentes de las barricadasAntOnInA RODRIgOescritora

“La Guardia Civil siempreha molestado a las mujeres”.María Monje

nselmo Lorenzo escribía a Fe-rrer i Guardia, el 21 de julio de 1909, “Estalló en Barcelona la

revolución social… ¡Nadie la capitaneó! Ni los liberales, ni los separatistas, ni los republicanos, ni los socialistas, ni los anarquistas…” Se olvidaba del papel que jugó la mujer en aquella semana lla-mada trágica pero también gloriosa. El liderazgo de la mujer trabajadora en la lucha callejera la elevó, por méritos pro-pios, a la primera línea delante y detrás de los piquetes y barricadas levantadas por doquier: nada más que en Gracia, se contabilizaron hasta 76. La participación de la mujer obrera curtida en agitaciones y tensiones sociales, a menudo ocupaba en la época un primer plano en los movi-mientos de protesta, en la lucha laboral. Su protagonismo en la oposición popular antimilitarista, conocida por la Semana Trágica, en julio de 1909, estaba más que justificada: el Gobierno les arrebataba a sus hijos, hermanos y compañeros, al no poder pagar la “cuota” exigida para exi-mirlos del servicio militar, obligándoles a luchar en las campañas de Marruecos. El Gobierno les ofrecía a cambio cincuenta céntimos diarios a las familias de los re-servistas movilizados, cuando el coste de la vida exigía dos pesetas diarias.

El domingo 18 de julio de 1909, las madres, las hermanas y las mujeres de los reservistas, acudieron al muelle de Barcelona a despedirlos, dispuestas a obstaculizar el embarque de sus hombres en solidaridad con el movimiento obre-ro contra la guerra. A punto de zarpar, varias señoras aristócratas caritativas, de las Damas Blancas, entre ellas las marquesas de Comillas y Castellflorite, empezaron a repartir medallas, esca-pularios y cigarrillos a los combatientes que partían a la guerra de Marruecos, a defender intereses capitalistas, al son de charangas y las engañifas patrioteras de siempre. Los expedicionarios echaban al agua los objetos religiosos, mientras las mujeres proletarias gritaban: “…tirad vuestras armas, que se vayan los ricos, o todos o ninguno, que se vayan los frailes”. La ridícula acción de las ensombreradas señoras, según se observa en las fotogra-fías, ajenas al sufrimiento de las mujeres por los suyos, provocaron los primeros tu-multos populares.

El lunes 26 de julio fue el día seña-lado para la huelga general. Las muje-res llevaban lazos blancos, insignia de la protesta. A primera hora, la obrera María Monje animaba a las masas en la plaza de Cataluña. El día antes, un gru-po de mujeres cívicamente comprometi-das habían advertido a los responsables que la huelga debía transformarse en abierta rebelión Al correr las horas la si-tuación fue adquiriendo un aire inequí-vocamente insurreccional, hasta quedar tomada la ciudad. La participación de la mujer la resaltaba la prensa: “Las mu-jeres han sido las más bizarras, las que más denuedo han mostrado. Sacaban a los hombres de sus casas y los obligaban a pelear”. Recordemos que en aquellos momentos las trabajadoras eran 34.333 y pertenecían en su gran mayoría al sector textil o derivados de la industria algodonera. Teresa Claramunt, obrera del textil de Sabadell, agitaba y movi-lizaba las conciencias. Su influencia fue extraordinaria en la denodada lucha del proletariado contra el capitalismo sal-vaje y la defensa de la explotación de la mujer y el niño. En 1889, junto a Ama-lia Domingo Soler y Ángeles López de Ayala, fundaron La Sociedad Autónoma

de Mujeres de Barcelona, con proyectos de una escuela laica, gratuita y clases nocturnas para las mujeres trabajado-ras, llamada Fomento de la Instrucción Libre. Claramunt sufriría represalias por su activismo en la Semana Trágica.

El antimilitarismo pero también esen-cialmente el anticlericalismo, fueron los dos componentes fundamentales del mo-vimiento insurreccional que estalló en Cataluña en 1909. El cliché que ha pa-sado a la historia, que define la Semana Trágica, es la quema de conventos, igle-sias y otros edificios religiosos. Lo cual es una constante en la historia del obre-rismo, siempre que ha intentado poner proa a la revolución social. La explicación

es clara. La iglesia ha estado siempre al lado del poderoso, explotador del obrero y ha sido pilar básico del ejército. Durante la guerra civil, en mi tierra andaluza, se dio el caso de que un hombre que entraba en la iglesia a por los santos para echarlos a la hoguera, prendida a la puerta de la iglesia: se quitaba la gorra, cada vez que entraba al templo. Lo hacía inconsciente-mente, era su respeto a la casa de Dios y su ira desatada contra el clero, que eleva-ba las imágenes a santidad milagrera con que subyugaban a las gentes, mantenidas en la ignorancia, la miseria y en creencias

serviles para ganar la eternidad.El cliché de la Barcelona de la Se-

mana Trágica, con columnas de humo disparando a los cielos, se ha explotado hasta la saciedad por el beaterio uni-versal. Cuando nuestros rojos llegaron a Francia en 1939, se volvió a poner en pie, merced a la propaganda franquista, la fama de quemaiglesias y comecuras de los depauperados exiliados, y, es que el brazo de la iglesia era largo, intoca-ble, como en nuestros días. Las monjas exclaustradas, durante la Semana Trá-gica, fueron respetadas. Las hubo, en su indefensión, que fueron acogidas por familias anarquistas. A pesar de que en los conventos correccionales, regidos por las esposas de Cristo, ejercían una dureza tremenda con las jóvenes des-carriadas, confiadas a su custodia y su educación, no existieron venganzas por parte de aquella juventud, llena de tri-bulaciones y desamparo, marcada por la sociedad, en unas condiciones de vida extremadamente precarias.

Entre los nombres de mujeres que corrieron por las crónicas, de la Semana Trágica hay que distinguir varios gru-pos: el voluntarismo de las prostitutas, mujeres curtidas por enfrentamientos con la policía, desafiando su autoridad, en defensa de los presos: “Cuarenta cén-timos”, “La larga”, “La Valenciana”, “La Bilbaína”, “La Castiza”. De estas dos úl-timas, el inspector-jefe de la policía de las Atarazanas, dijo: “Estas dos muje-res son y han sido siempre las cabeci-llas de todos los motines iniciados en la calle del Mediodia, protectoras y encu-bridoras de ladrones y asesinos…”. “La Valenciana” (Rosa Esteller), levantó ba-rricadas y, a punta de pistola, obligó a abrir las casas para que los amotinados pudieran disparar desde los tejados y terrados. “La Cuarenta céntimos” (Ma-ría LLopis Berger), al frente de un pi-quete, destrozaron las lunas de los cafés que no secundaban la huelga, volcaron tranvías y cargaron contra una patrulla de la Guardia Civil.

Las afiliadas a las Damas Radicales del partido Radical de Lerroux, creado a fines de 1908, perseguían según los esta-tutos “…auxiliar y socorrer a los presos

y perseguidos por cuestiones políticas y sociales”.

Las Damas Rojas, organización naci-da en la primavera de 1909, de carácter anticlerical, defendía los matrimonios y entierros civiles. Tenía como prioridad “…propagar entre las mujeres las ideas de libertad y de República y socorrerse mutuamente las asociadas en sus necesi-dades”. Las dos asociaciones fueron ins-trumentos de sus respectivos partidos, como reflejan los testimonios ante el Tri-bunal Militar, que investigó los hechos de la Semana Trágica. Algunos líderes consideraron nula la acción real de estas mujeres, estimándolas un tanto ridícu-las. No obstante, el bocazas de Lerroux,

pasado el peligro de persecución, alar-deaba de “haber logrado enrolar en sus filas, además de obreros, a las mujeres y niños de Cataluña”.

Como siempre en situaciones de alto voltaje, las mujeres han sido convoca-das o sacadas de sus casas, por grado o por fuerza, y pasado el peligro, los ven-cedores o vencidos han reducido la mag-nitud de su heroísmo, confinadas al ám-bito privado, sometidas oscuramente a las vicisitudes de la casa, de la familia, del trabajo, sin reconocer sus iniciati-vas y la dimensión de su entrega en los enfrentamientos ideológicos, sociales y laborales. Pero la acción individual y colectiva de la mujer en la Semana Trá-gica es memoria imbatible de libertad y lucha, en la que seis de ellas pagaron con sus vidas.

3 Bibliografía: Joan Connelly Ull-man, Josep Maria Huertas Clavería, Do-lors Marín, Alberto Talero.

A

Ilustración en La Campana de Gràcia del 24 de julio de 1909

lLa acción individual y colectiva de la mujer en la Semana Trágica es memoria imbatible de libertad y lucha, en la que seis de ellas pagaron con sus vidas

lEl cliché de la Barcelona con columnas de humo disparando a los cielos se ha explotado hasta la saciedad por el beatario universal

lComo siempre en situaciones de alto voltaje, las mujeres han sido convocadas y una vez pasado el peligro se ha reducido la magnitud de su heroísmo


La Setmana Tràgica als barrisnéStOR bOgAjO

nes fotografies fetes a l’agost del 1909 mostren la celebració d’una missa a l’interior del claustre de

l’Oratori de Sant Felip Neri, ubicat al carrer del Sol del barri de Gràcia. La seva església havia cremat dies abans fins a quedar inservible. De fet, la tradició diu que el poeta Joan Maragall -que vivia a Sant Gervasi i visitava sovint el temple- s’inspirà en l’Oratori per redactar un dels seus reportatges més coneguts, L’església cremada, tota una crida a la reconciliació després de la Setmana Tràgica.

Un dels espais de l’Oratori l’ocupa ara el Taller d’Història de Gràcia. L’entitat proposà fa uns mesos que els centres d’es-tudis de la ciutat -els grups de recerca local que estudien el passat i el present dels barris- organitzessin una sèrie d’ac-tivitats per investigar i difondre -des del rigor científic, però també des de la proxi-mitat- el que succeí a Barcelona durant la Setmana Tràgica. Una proposta innova-dora, doncs com destaca Joan Àngel Fri-gola, president del Taller, “és la primera vegada que els centres d’estudis s’avenen a fer una programació conjunta”.

El projecte compta amb 10 centres or-ganitzadors, la majoria dels quals formen part de la Coordinadora de Centres d’Es-tudis de Parla Catalana i de l’Institut Ramon Muntaner. A diferència del que ha succeït en altres centenaris, l’Ajun-tament de Barcelona no va preveure cap programació especial per commemorar els cent anys de la Setmana Tràgica. És per això que les activitats dels centres, sumades a les d’altres entitats, han rebut el suport del consistori fins a esdevenir un important cartell conjunt.

La proposta dels grups de recerca in-clou activitats al llarg de tot l’any, des del juliol del 2009 fins al juliol del 2010. D’aquesta manera, les entitats -que no són professionals- es poden coordinar més fàcilment alhora que no perden au-

diència. “Si el mateix dia féssim itinera-ris a Sant Andreu, Gràcia i Poble Sec, ens estaríem dividint el públic quan, al cap i a la fi, la nostra realitat és Barcelona”, recorda Frigola. Amb una programació espaiada el públic no tindrà cap excusa per no conèixer com es va viure la revolta als barris veïns.

Les activitats

El juliol és un mes poc indicat per a concentrar-hi gaires actes, ja que molta gent marxa de vacances. Aquest aspecte també ha influït en el fet que la progra-

mació del centenari s’allargui durant tot un any. Una programació que inclou un cicle de conferències, diferents re-correguts pels barris, la publicació d’un llibre i una exposició itinerant: La Set-mana Tràgica als barris de Barcelona. Motius i fets.

La mostra començarà a voltar a par-tir del setembre. “La idea és que sigui una exposició d’una vintena de plafons, fàcil de transportar per tal que es pugui veure a tots els barris”, apunta Frigola. En els plafons s’hi explicaran les causes i les conseqüències de la Setmana Tràgi-ca, i s’analitzaran els fets que tingueren lloc als diferents barris de Barcelona, un punt de vista interessant donat el caràc-ter irregular de la revolta, que va tenir repercussions dispars segons la zona.

L’organització vol que l’exposició tam-bé acompanyi les conferències programa-des. N’hi haurà cinc de genèriques que estudiaran el paper de personatges com el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, o de col·lectius com l’Església, el moviment obrer i els militars. La intenció és que cada centre d’estudis aculli al seu territo-ri alguna d’aquestes conferències i que, a més a més, n’organitzi una altra.

Un cop acabat el centenari, les confe-rències es publicaran en forma de llibre, que també inclourà un annex amb el con-

tingut dels itineraris. Aquestes rutes visi-taran els escenaris més coneguts de la Set-mana Tràgica. En principi, es proposaran per a una data concreta, però l’organitza-ció està oberta perquè si hi ha un grup de persones interessades en fer-ho un altre dia “es parli per tal de poder lligar una data alternativa”, comenta Frigola.

El recorregut per Gràcia -que es farà a principis del 2010- encara no està tancat, però és segur que passarà pel Torrent de l’Olla, on els rebels aixecaren les seves barricades. La visita als temples també és obligatòria: “Josepets, perquè no es va

cremar; Sant Joan, perquè es va cremar”, enumera Frigola. Quan la comitiva arri-bi a l’Oratori de Sant Felip Neri, l’esglé-sia tornarà a fer olor de fum. Però no cal amoïnar-se. Tot serà fruit de la sugges-tió, de voler apropar-se una mica més a la història.

UArxius

i centres d’estudis històrics

Alguns districtes no en tenen cap. D’altres en tenen més d’un –a Sants n’hi ha tres: a Montjuïc, La Marina i Poble Sec–. Són els centres d’estudis, els arxius històrics, els tallers... Entitats amb noms diversos, però un objectiu comú: treballar per conèixer el territori i difondre els resultats de les investigacions. Unes investigacions que sovint van més enllà de la història: la darrera activitat del Taller d’Història de Gràcia va ser una tertúlia sobre els noms populars dels núvols! Les activitats sobre la Setmana Tràgica han potenciat noves recerques i han tret partit de la feina feta amb anterioritat.

3 Acte inaugural: 6 de juliol del 2009.Presentació del programa i conferèn-cia a càrrec de l’historiador Isidre Mo-las, al Saló de Cent de l’Ajuntament.

3 Exposició: La Setmana Tràgica als barris de Barcelona. Motius i fets. A partir del setembre del 2009.

3 Mostra itinerant que explica les causes i les conseqüències de la Set-mana Tràgica als barris de la ciutat.

3 Conferències: juliol del 2009 - ju-liol del 2010.– La Setmana tràgica: visió global dels fets, per Teresa Abelló (UB).– L’Església i la Setmana Tràgica, per Joan Bada (UB).– El paper del moviment obrer, per Pere Gabriel (UAB).– El paper dels militars en la Setmana Tràgica, per Gabriel Cardona (UB).– Ferrer i Guàrdia, pendent de con-firmació.– La Setmana Tràgica a Sant Andreu de Palomar, per Jordi Rabassa (Cen-tres d’Estudis Ignasi Iglésias).– La incidència de la Setmana Tràgi-ca al Poble Sec i les seves rodalies, per Julia Costa (CERHISEC).– Gràcia i la Setmana Tràgica, per Joan Àngel Frigola (Taller d’Història de Gràcia).– Montjuïc durant la Setmana Tràgica, a càrrec del Centre d’Estudis de Mont-juïc i l’Ateneu Enciclopèdic Popular.

3 Itineraris: juliol del 2009 - juliol del 2010.– La Setmana Tràgica a Gràcia, a càr-rec del Taller d’Història de Gràcia.– La Setmana Tràgica al Poble Sec i les seves rodalies, a càrrec del CERHI-SEC.– La Setmana Tràgica al Clot-Camp de l’Arpa, a càrrec del Taller d’Histò-ria del Clot-Camp de l’Arpa.– Montjuïc durant la Setmana Trà-gica, a càrrec del Centre d’Estudis de Montjuïc i l’Ateneu Enciclopèdic Po-pular.– La Setmana Tràgica al Poblenou, a càrrec de l’Arxiu Històric del Po-blenou.– La Setmana Tràgica a Sant Andreu de Palomar, a càrrec del Centre d’Es-tudis Ignasi Iglésias.

3 Informació: www.irmu.org

ARxIu fOtOgRàfIC DE bARCElOnALa parròquia de Sant Joan -en una postal de l’època- formarà part de l’itinerari organitzat a Gràcia

lLa primera programació conjunta dels centres d’estudis de Barcelona vol apropar la Setmana Tràgica a la ciutadania lPer commemorar el

centenari es duran a terme durant tot l’any conferències, recorreguts pels barris i una exposició itinerant

Des del passat mes de maig fins al febrer de l’any que ve l’Ajuntament ha programat tota una sèrie d’actes per commemorar el centenari dels fets de la Setmana Tràgica.3 Barcelona en flames! Intervenció fotogràfica al Pati del castell de Montjuïc. Fins al 18 d’octubre de 2009.3 Memòria gràfica d’una revolta: la Setmana Tràgica a Catalunya. Exposició a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Fins al 9 d’octubre de 2009.3 Setmana Tràgica: una crònica documental. Exposició virtual. A la web www.bcn.cat/setmanatragica

3 1909: fotografia, ciutat i conflicte. Exposició fotogràfica a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Fins al 16 de gener de 2010.3 Barcelona es revolta: 1909. V Mostra de Documents. Al vestíbul de l’Arxiu Municipal

Administratiu de Barcelona. Fins al 28 de febrer de 2010.

D’altres entitats com la CGT també han preparat la seva pròpia programació:3 El crims d’Estat al voltant del record d’Agustí Rueda, assassinat per la democràcia. Conferència debat. 1 d’octubre de 2009 a les 18h. Via Laietana, 183 Detenció, judici i afusellament de Ferrer. Conferència-debat. 13 d’octubre de 2009 a les 18h. Via Laietana, 18.3 Francesc Ferrer i Guàrdia. Exposició. Fins al 4 d’octubre. Via Lietana, 18.

Tot un any de commemoracions


Petita crònica d’un crim d’EstatjOSEp mARIA lOpEREnAjurista i escriptor

egons la Sûreté de París, foren més de cent-mil les persones que es van concentrar el primer dia

de la revolta. Lenin es va afegir als ma-nifestants. Dos dies després, un milió de ciutadans van desfilar des de la plaça de Clichy a la de la Concòrdia. L’execució a Barcelona d’en Francesc Ferrer i Guàr-dia pels militars després d’un conat de Consell de Guerra indigne i barroer or-denat per Madrid, va commocionar tota Europa. Anatole France, premi Nobel de literatura i defensor acèrrim d’Emile Zola pel “cas Dreyfus”, va proposar a la Societat Astronòmica de França, de la qual era membre el Rei d’Espanya, l’ex-pulsió d’Alfons XIII per raons d’honor i dignitat. “La nostra Societat -va dir- no pot acollir entre els seus membres un as-sassí ni un torturador”. La moció no va prosperar per raons polítiques: els esta-tuts no preveien abordar aquella qüestió. La resposta d’Anatole France va ésser contundent:

-“Em nego a acceptar aquesta reso-lució, perquè un assassí seguirà sent un assassí per molta corona que porti al cap. El dia que el nom d’Alfons XIII deixi de

figurar en la llista de socis de la nostra entitat, tornaré a aquesta casa per dema-nar la meva reintegració, però, fins ales-hores, continuaré sentint-me ultratjat per l’assassí d’en Ferrer i Guàrdia, mort per haver sentit i propagat l’esperit cien-tífic i modern de l’educació dels nens”.

Ferrer va viure a París bona part de la seva existència. Allí tenia grans amics, entre ells, Charles Malato, Sebastian Faure, Jean Grave i el mateix Kropotkin. Els cinc aspiraven a canviar el món a partir de l’ensenyança. La seva propos-ta “d’instruir divertint” fou el principi de l’escola moderna que Ferrer instaurà a Espanya. Però Ferrer sempre va tenir mala premsa per part de la burgesia i el govern ultraconservador d’Antoni Mau-ra. Si bé era, a judici de Grave, una “per-sona dolça, tranquil·la i senzilla”, tota la seva vida va ser un compendi de proble-mes de tota índole que el van portar a la mort. Als pocs dies de la seva arribada

a París, monsieur Mouquin, comissari de Policia del districte de Montmatre, va re-bre una carta anònima acusant Ferrer de ser anarquista. Donava la seva direcció perquè pogués ser investigat.

La Sûreté va emetre el seu informe dos mesos després. “Francesc Ferrer, professor d’espanyol”, deia, “és un repu-blicà avançat i lliure pensador, i les seves opinions l’obligaren a sortir d’Espanya. Rep diaris i abundant correspondència, no es fica en política, motiu pel qual el

seu expedient no conté res desfavorable”. Tot i així, l’atestat policial concloïa amb una informació de gran interès: la seva dona Teresa Sanmartí havia manifestat en diverses botigues del barri que el faria detenir com a anarquista.

Crec que la clau del reiterat assetja-ment i les constants denúncies contra Ferrer es troben en la Teresa, una rata de sagristia a cent anys llum de la ideolo-gia llibertària del seu marit. Teresa, molt afectada per la mort dels seus dos fills,

va emmalaltir de neurastènia i es va tor-nar summament agressiva. Va arribar a disparar-li tres bales amb un revòlver al mig del carrer que no el varen matar de miracle. La premsa groga va optar per de-fensar la Teresa Sanmartí i repudiar qui va ser objecte de la seva ira. Els mitjans convertiren Sanmartí en una víctima de l’anarquisme canalla i vil, al temps que la mala fama d’en Francesc Ferrer patí un ascens vertiginós. A la seva tornada a Espanya, es va convertir en el punt de mira de Maura i els seus sicaris de la po-licia política.

Acusacions sense proves

Primer, el van acusar d’haver llançat una bomba el dia de les noces d’Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battenberg des del quart pis d’una casa del carrer Major de Madrid. Fou detingut, empresonat, pro-cessat, jutjat i posteriorment absolt per l’Audiència. El Fiscal no va poder aportar prova alguna que acredités la seva parti-cipació a l’atemptat. Després li van impu-tar de ser el cap ideològic de la Setmana Tràgica de Barcelona. Maura havia de-cidit que el jutgés un tribunal militar a fi que fos condemnat a mort. ‘Aquests no s’anirien amb postures’, pensà. Nombra-ria Evarist Crespo governador i allarga-

ria “l’estat de guerra” en la ciutat comtal. El consell de guerra va durar unes tres hores. No va declarar cap testimoni, ni es va practicar cap prova. El secretari va llegir l’apuntament i el fiscal militar demanà la pena capital per en Ferrer. Això va ser tot. A Ferrer Guàrdia el van executar per allò que representava. Per la seva dràstica oposició a la societat; per la seva constant denúncia de l’església, que no tenia altre objecte que alienar el poble; per apostar per una societat sense classes, lliure i igualitària. Aquest va ser el seu gran delicte.

Maura va dimitir poc temps després. El procés d’en Ferrer i Guàrdia fou el principi de la fi de la monarquia d’Alfons XIII. El 1911 es va revisar el procés, reconeixent que la condemna havia estat “errònia”. Però els anys que robaren els seus assas-sins a Ferrer van ser temps sense retorn, compensats únicament per quatre mone-des de memòria històrica sense cap valor.

lL’execució a Barcelona de Ferrer i Guàrdia pels militars després d’un conat de Consell de Guerra indigne va commocionar tota Europa

fOnDAzIOnE CORRIERE DEllA SERAL’afusellament de Ferrer i Guàrdia segons l’il·lustrador italià Beltrame

S

lLa condemna de Ferrer fou el principi de la fi de la monarquia d’Alfons XIII; el 1911 es va revisar, reconeixent-la com a errònia


El record de Ferrer i Guàrdia a BarcelonajAumE FAbREhistoriador i periodista

an haver de passar 80 anys per·què Barcelona aixequés un mo·nument en record del fundador

de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia, executat com a instigador intel·lectual dels fets de la Setmana Tràgica. El manteniment del marc polític monàr·quic que havia fet possible el seu afuse·llament, primer, la dictadura de Primo de Rivera, després, les dificultats de la República i la guerra civil, a continuació, el franquisme i els condicionaments de la Transició, per fi, van fer impossible que Barcelona reparés la injustícia comesa el 1909 amb Ferrer i Guàrdia.

Ara n’hi ha tres, de monuments, el pri·mer aixecat el 1990, i, des del 1988, a la ciutat hi funciona una fundació molt acti·va que porta el seu nom. Es reivindica, a més, que torni a haver·hi a Barcelona un carrer dedicat al pedagog. L’únic moment que n’hi va haver un, va ser durant la guerra civil, quan li van canviar el nom a la plaça del bisbe Urquinaona.

Una vida agitada

Sobre la vida de Ferrer i Guàrdia planen encara molts forats negres. Malgrat tot allò que s’ha escrit, en la seva biografia queden llacunes i, en els que es coneixen, hi ha, com en tota vida humana, aspectes controvertits. Nascut el 1859 a Alella, va militar des de molt jove als rengles del republicanisme federal. Amic del polític republicà progressista Manuel Ruiz Zor·rilla, impulsor des de l’exterior de l’intent d’insurrecció republicana de Santa Colo·ma de Farners, l’abril de 1884, Ferrer i Guàrdia havia col·laborat amb el nucli que era al cas del pronunciament i per això va haver·se d’exiliar a França, on es va adscriure a la maçoneria. Va viure a París fins al 1901. Hi havia arribat amb 25 anys i en va marxar amb 42.

Va tenir una agitada vida sentimen·tal. Es va casar primer amb la catòlica Teresa Sanmartí i a París va tenir re·lacions amb la mestra racionalista Leo·poldine Bonnard i amb la filla de la mi·lionària Jeanne·Ernestine Meunié, a qui donava classes de llengua castellana. En morir aquesta, va deixar a Ferrer una herència d’un milió de francs d’or, amb els quals Ferrer i Guàrdia va tornar el 1901 a Barcelona i els va invertir en la creació d’una xarxa d’escoles privades laiques, independents per tant de l’Es·tat i de l’Església. Aquí es va unir amb Soledat Vilafranca, que passà a dirigir l’Escola mentre ell es dedicava sobretot a l’editorial que creà amb el mateix nom.

Li va facilitar la multiplicació de centres escolars la seva relació amb el partit ler·rouxista. La seva tasca pedagògica no era ben vista pels partits d’ordre i molt menys per la patronal de l’ensenyament privat, bàsicament en mans d’ordres re·ligioses. Però va poder anar fent fins que va tenir la desgràcia que un anarquista

que treballava a la seva editorial, Mateu Morral, atemptés contra la vida dels reis Alfons XIII i Victòria Eugènia el mateix dia del seu casament, durant la desfilada posterior, el 31 de maig del 1906. Els que li tenien l’ull posat a Francesc Ferrer van aprofitar l’ocasió per portar-lo davant dels tribunals com inductor del llança·ment de la bomba als reis pel seu emple·at. Va ser absolt per falta de proves i el judici li va aportar una gran notorietat internacional.

La Setmana Tràgica

Declarat innocent el juny del 1907, en ser posat en llibertat es va tornar a traslladar a França i Bèlgica, on va fundar la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. Tot i que Francesc Ferrer, que havia tornat a Espanya el mateix 1909, havia passat els quatre dies dels fets a la seva residència d’Alella, i que probablement no va tenir cap paper ni en l’inici de la revolta ni en el seu desen·volupament, va ser acusat altra vegada de ser un instigador i portat a un consell de guerra, enmig d’una nova campanya internacional de solidaritat. En realitat, l’única cosa que Francesc Ferrer va fer en relació amb la Setmana Tràgica sembla que van ser algunes gestions perquè els dirigents lerrouxistes que sí que n’havien

estat en bona part els instigadors, assu·missin la direcció del moviment, cosa que no van fer, i aquest, mancat de direcció política, acabà en no res i va anar seguit d’una terrible repressió. Ferrer i Guàrdia va ser executat el 13 d’octubre del mateix 1909. Abans que ell havien estat ja exe·cutades altres tres persones relacionades amb els fets, i després encara ho va ser una altra. En total va haver·hi quasi dos mil consells de guerra, amb nombroses sentències amb pena de mort que van acabar essent majoritàriament commu·tades.

El primer projecte de monument

Aquest cop de res no va servir la nova campanya internacional de solidaritat amb Ferrer. L’objectiu dels qui el van condemnar era destruir l’Escola Moder·na i un símbol de l’ensenyament lliber·

tari. El mètode defensat per Ferrer va quedar hivernat i el seu nom va ser silen·ciat durant anys. Va caldre esperar a la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, perquè la seva figura i el tipus d’ensenyament que havia defensat fos reivindicat oficialment. El 9 de setembre d’aquell mateix any, l’Ajuntament de Bar·celona va aprovar aixecar un monument en el grup de Cases Barates de Montjuïc que fins aleshores havia portat el nom d’Eduardo Aunós, ministre de Treball de la dictadura de Primo de Rivera, i al qual la República batejà de nou amb el nom de Ferrer i Guàrdia. Si el canvi de nom del barri va ser immediat, el monument va trigar més a portar·se a la pràctica. Fins al 27 de juny de 1934 no es va posar la primera pedra, però els Fets d’Octubre d’aquell mateix any van suposar que no es fes res més i el monument ja no es va arribar a aixecar mai.

Brussel·les i la còpia barcelonina

En canvi, a Brussel·les, la ciutat del seu exili de 1907 a 1909, havien aixecat el 1909 un monument que va fer l’escultor August Puttemans. Sembla que els pro·motors i finançadors van ser més aviat membres de la maçoneria, a la qual Ferrer pertanyia, que no pas grups anarquistes o de pedagogs. El monument consisteix en l’estàtua d’un home nu, de puntetes i amb el seu cos atlètic en tensió, estirant·se per alçar el més amunt possible, amb les dues mans, una torxa encesa. Es pot interpretar com un homenatge als qui s’esforcen per portar la llum als homes, cosa que aplega tant la simbologia maçò·nica com la de l’ensenyament.

Quan Pasqual Maragall va arribar a l’alcaldia, va recuperar l’acord munici·pal de 1931 per aixecar un monument a Ferrer i Guàrdia. Maragall tenia una especial motivació en el desig que a Barcelona hi hagués aquest record mo·numental en el fet que el seu avi, Joan Maragall, havia estat l’única veu sorgi·da dels sectors catòlics que el 1909 va defensar el perdó de Ferrer. La mane·ra més senzilla de fer·ho era portar a la pràctica un acord que l’Ajuntament ja havia pres abans del franquisme. Però Convergència i Unió i el Partit Popular s’hi van oposar, i va caldre trobar un al·tre mecanisme.

La Fundació Ferrer i Guàrdia crea·da el desembre de 1987, va prendre la proposta com a pròpia i la va presentar a l’Ajuntament. El 13 d’octubre de 1989, quan es complien exactament 80 anys de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, hi va haver un acte d’homenatge a la seva me·mòria, al Saló de Cent. Malgrat algunes reticències de CiU, finalment la majoria del consistori va acceptar la iniciativa de la fundació que duia el nom de l’home·natjat per posar una còpia del monument que Ferrer tenia a Brussel·les en algun indret de Barcelona. Així va prosperar la idea de fer una còpia de l’escultura d’August Puttemans que hi ha a Brussel·les. La còpia va ser realitzada pel belga Robert Ghysels i es va posar sobre una peanya dissenyada per Beth Galí, amb la inscripció següent, redactada per Maria Aurèlia Capmany, aleshores regidora de Cultura: “A Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna (1859·1909). Barcelona repara amb aquest mo·nument molts anys d’oblit i d’ignorància d’un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la toleràn·cia. Ajuntament de Barcelona · Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d’octubre de 1990”.

El lloc triat per posar·la a Barcelona van ser les escales que des del Palau Na·cional de Montjuïc porten fins a l’Estadi Olímpic. La inauguració va tenir lloc, en presència de l’alcalde Maragall i de Joan Francesc Pont, president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, un plujós matí, el 13 d’octubre de 1990.

V

jORDI tARRéSL’escultura de Montjuïc és una còpia de l’existent a Brusel·les

lEs reivindica que torni a haver a Barcelona un carrer dedicat al pedagog (durant la guerra civil ho va ser la plaça del bisbe Urquinaona)

Onze anys més tard es va aixecar a Barcelona un altre monument a Ferrer i Guàrdia, aquest cop promogut per l’Escola Universitària d’Empresarials, que el va posar a la paret dreta de l’entrada principal de la Facultat, situada a la Zona Universitària. La iniciativa va sorgir, un cop més, de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Aquest segon cop, el motiu va ser el centenari de la creació de l’Escola Moderna. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara, sota els auspicis de l’Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l’afusellament de Ferrer, el 13 d’octubre de 1909. Dirigits per l’escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l’obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu és en una estela de marbre adossada a la paret i subjectada formalment per dues columnes. A part de la imatge de Ferrer afusellat pels militars, també hi ha un capellà, la Guàrdia Civil i uns burgesos.

El monument va ser ofert a l’Escola de Ciències Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació

de l’Escola Moderna. El dia triat per posar-lo va ser el 16 d’octubre del 2001, en presència del director de l’escola, Alfred Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont.

Posteriorment, el 2002, encara es va aixecar a Barcelona un tercer monument a Ferrer i Guàrdia, davant de l’edifici de Ciències de l’Educació del campus de la Vall d’Hebron. La iniciativa va partir de la Divisió de Ciències de l’Educació, que aplegava fins l’any 2003 les facultats de Pedagogia i de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona. Es van fer gestions amb l’escultor Francesc Torres, però el projecte no va quallar a causa de limitacions de pressupost. Aleshores es va trobar una solució més econòmica que és la que finalment es va portar a terme: fer una còpia d’un bust de Ferrer i Guàrdia que havia realitzat l’any 1902 l’escultor Josep Cardona Furró. La còpia es va posar discretament, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, de l’any 2002, al parterre davant de l’entrada de l’església, cap al costat del pavelló de Llevant on hi ha els despatxos dels departaments de la Divisió de Ciències de l’Educació. El bust, de petites dimensions, es va posar sobre una peanya d’aproximadament un metre amb una placa que recordava el centenari de l’Escola Moderna.

Els altres dos monuments, a la Universitat


L

La Fundació, memòria i actualitzaciómARC vIllORO

a Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia és molt present en l’any del centenari dels fets de la Set-

mana Tràgica. No pot ser d’una altra ma-nera tractant-se d’una entitat que neix el 1987 amb la idea de recuperar aquesta figura històrica i el seu llegat.

La fundació es crea amb una voca-ció d’actualització quant al seu posici-onament ideològic, de compromís ètic i cívic, de l’educació i joventut com una aposta de futur de la renovació i trans-formació social, laïcitat i associacionis-me. Segons David Prujà, director de la Fundació, “una de les reflexions que fa l’entitat és com 40 anys de franquisme aconseguiren estroncar la continuïtat d’un moviment organitzat de ciutadania hereva dels valors de laïcitat i progrés, que al primer terç del segle XX eren molt estesos”.

La seva ubicació és al carrer Avinyó en un edifici comprat a principis dels

90 i que és propietat de tres entitats: la segona planta és d’Esplais Catalans (ESPLAC), la quarta de la Fundació Terra, i la resta pertany a la Fundació Ferrer i Guàrdia. Aquestes organitza-cions formen part del Moviment Laic i Progressista que integra també Acció Escolta de Catalunya, l’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya, Cooperacció (no té la seu al carrer Avi-nyó), Escola Lliure el Sol, Cooperativa Entorn, i Ateneus Laics i Progressis-tes. Com explica Prujà, “es tracta d’una federació que necessita el lideratge de totes les entitats, que té estructura prò-pia, orientades sobretot a educació en temps de lleure, però també hi ha eco-logistes, de cooperació internacional, i amb una visió molt clara de separar el que és la gestió de serveis de l’activitat associativa”.

En aquest sentit, s’estableix un tre-ball en xarxa des de la consciència que

DAnI CODInASeu de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia al carrer Avinyó

El legado de la Escuela ModernavAlERIA gIACOmOnIhistoriadora

ara explicar la fundación de la Escuela Moderna hay que situar-la en el contexto socio-político de

la Cataluña de principios de siglo XX. La creciente industrialización y la consecuen-te migración del campo a las ciudades con-llevaba unos inevitables cambios sociales que se enfrentaban con el tradicionalismo de costumbres y un sistema político de partidos turnantes que se preocupaba de mantener los privilegios de la Iglesia y de la monarquía. Las pésimas condiciones de vida de los trabajadores crearon te-rreno fértil para una paulatina toma de conciencia de la clase obrera y la difusión de las ideologías socializantes, en primer lugar del anarquismo. En el campo edu-cativo hay que destacar que en Barcelona dos tercios de la población era analfabeta y que el monopolio de los centros de ense-ñanza por parte de la Iglesia contribuía a mantener las desigualdades sociales.

El rechazo de esta sociedad estática y reaccionaria fue lo que acercó a las ideas republicanas un personaje como Ferrer i Guàrdia, hijo de pequeños propietarios rurales de Alella, que se exilió a París en 1886. Allí tuvo la ocasión de conocer a muchos intelectuales y anarquistas de la época (Jean Grave, Malato, Zola, Re-clus...) y entró en contacto con los movi-mientos de renovación pedagógica que se oponían a la educación tradicionalista en toda Europa y fue delineando su posición “pedagogista”, asumiendo que el primer paso consistía en la liberación de la men-te humana de los dogmas. En París se ganaba la vida como profesor de castella-no, y fue una rica alumna suya, fascina-da por sus ideales laicos y libertarios que le dejó una consistente herencia y le dio la oportunidad de volver a Barcelona en 1901 y plantear un desafío a la Iglesia y al Estado desde la educación.

La Escuela Moderna proponía una enseñanza laica, científica y mixta. Se contraponía a la educación confesional rechazando cualquier dogma y apun-tando a una explicación científica para cada cosa. La metodología se centraba en el aprendizaje a través de la experi-mentación, en estimular la curiosidad de los niños mediante la observación direc-ta de la naturaleza, con excursiones al campo, y de la sociedad, haciendo visitas a fábricas y talleres para que los libros solo fueran un instrumento para conocer

mejor la realidad. Abogaba al desarrollo del pensamiento crítico de los alumnos a través de conferencias y debates y a una educación integral, dirigida al desarrollo armónico de todo el individuo, con cono-cimientos intelectuales, físicos y manua-les. Practicaba la coeducación de sexos, clases mixtas de niños y niñas (gran no-vedad para la época), y de clases sociales con el objetivo de alcanzar la igualdad es-tando en contacto y recibiendo la misma educación desde la inocencia de la infan-cia. Los valores que se proponían eran de solidaridad, fraternidad y justicia social en contraste con la dura realidad que se vivía en la Barcelona de principio de si-glo. La escuela se proponía como un es-pacio abierto, dotado de biblioteca y sala de conferencias, rompiendo con la estruc-tura del aula tradicional que llevaba a la pasividad; por las tardes y los domingos había charlas abiertas a los padres que aspiraban a convertirla en un punto de encuentro alternativo a la Iglesia.

Hay que destacar también la creación de una editorial paralela a la escuela que editaba sus propios libros de texto que proponían una aproximación diferente de la institucional a la realidad y a las ciencias y que más tarde serían utiliza-dos por todas las escuelas racionalistas.

También se publicaba un Boletín de la Escuela Moderna donde aparecían artí-culos de debate sobre la renovación pe-dagógica y sobre cuestiones sociales y po-líticas. Estas publicaciones favorecieron la creación de un círculo de intelectuales alrededor de la Escuela, más o menos cercanos al anarquismo.

Y fue a causa de un acto de propagan-da por el hecho anarquista que la Escuela fue clausurada: Mateo Morral, que había sido bibliotecario de la Escuela Moderna, tiró la bomba al cortejo nupcial de Alfon-so XIII en 1906 y Ferrer fue encarcela-do como instigador y cómplice. La falta de pruebas permitió su liberación pero la Escuela Moderna no volvió a abrir y Ferrer se convirtió en un símbolo del li-

brepensamiento a nivel internacional constituyendo fácil blanco de la represión conservadora. Así que en 1909 fue acu-sado de ser el instigador de la Semana Trágica, debido al carácter anticlerical de la revuelta y no hubo manifestaciones ni movilizaciones internacionales que le salvaran: Ferrer fue fusilado el 13 de octubre en los fosos del Castillo de Mon-tjuïc. Su muerte le elevó a mártir de la li-bertad y resaltó la significación y el ideal de la Escuela Moderna, que contribuyó a difundir el movimiento en Europa y has-ta en las Américas.

En España el modelo propuesto por Ferrer encajó perfectamente con los idea-les anarquistas que lo llevaron adelante con las escuelas racionalistas.

El movimiento libertario en España, después de una primera fase que atribuía al evento revolucionario el poder de des-truir la sociedad burguesa, puso el enfo-que en la construcción de una nueva socie-dad y sobretodo de personas que supieran vivir dentro de ella y disfrutar de su liber-tad. Se explica así el gran interés del anar-quismo por la educación, considerando la cultura el mejor medio de la emancipación humana. Después de la fundación de la CNT en 1910, alrededor de los diferentes

sindicatos se crearon Ateneos encargados de la difusión cultural, que organizaron bibliotecas, cursillos nocturnos para los obreros y abrieron escuelas para sus hijos. En estas escuelas, llamadas racionalistas por basar sus conocimientos en la razón en contra de los dogmas, se utilizaban los libros de textos de la Escuela Moderna y sus métodos de aprendizaje centrados en la experimentación y en el desarrollo de la personalidad del niño. La Escuela Moderna constituyó una experiencia pre-cursora que, aunque no fuese dirigida ex-presamente a la clase obrera, dio forma a las inquietudes del movimiento obrero en materia de educación.

Las primeras escuelas racionalistas de las que tenemos noticia son del año 1917 y a menudo no tenían vida muy lar-ga debido a la represión contra la CNT y a la clausura que podían sufrir sus lo-cales. No había una red de escuelas sino que se basaban en los esfuerzos que cada sindicato podía dedicarle, sin embargo una de las preocupaciones comunes era la de locales sanos, espaciosos y bien ai-reados, en contraste con los ambientes poco higiénicos, oscuros y mal ventilados de las fábricas de la época.

El Consell de l’Escola Nova Unificada

En las escuelas racionalistas los niños podían moverse libremente entre aulas, biblioteca y talleres y esta libertad, en vez de perjudicar el interés y la atención que ponían en sus trabajos, aumentaba el entusiasmo, siendo ellos los artífices del proceso creativo. Nada había de au-toritario en la relación con los maestros, éste era uno más de los compañeros; en la mayoría de los casos representaba sí un modelo moral pero sin repartir pre-mios ni castigos, capaz de interpretar las diferentes actitudes de cada niño. La formación de los maestros era pues una cuestión fundamental y fue una de las principales preocupaciones de Joan Puig Elías, pedagogo que recogió la he-rencia de Ferrer y convirtió la Escuela Natura del Clot en escuela piloto entre las racionalistas en los años 30. Por su destacada labor pedagógica fue el encar-gado de reorganizar el proyecto educati-vo cuando estalló la guerra civil en 1936 que se plasmó en el CENU. El Consell de l’Escola Nova Unificada “institucio-nalizó” durante la guerra un modelo es-colar que aprovechaba de la experiencia de las escuelas racionalistas y tenía sus raíces en la Escuela Moderna.

P

ARxIu fOtOgRàfIC funDACIó fRAnCESC fERRER I guàRDIA

Boletín de la Escuela Moderna anunciando dos meses de suspensión

lSin ir dirigida a la clase obrera, la Escuela Moderna dio forma a las inquietudes del movimiento obrero en materia de educación

2pASSA A lA pàgInA 26


la composició de la fundació i de les entitats amb què es relaciona és plural en un marc ideològic de laïci-tat, lliurepensament i progrés social. “Això ho tenim sempre molt present. Donat que el sector associatiu a Catalunya està molt atomitzat, desarticulat, nosaltres sempre hem volgut ser una entitat que facilita espais de relació. Som molt partidaris del federalisme -Pi i Margall és un referent de la fundació- i sempre enco-ratgem les entitats a qui donem suport i amb les quals tenim relació a fer-ho més enllà de plataformes, si no amb marcs de relació més orgànics, construint espais plurals”, destaca David Prujà.

La biblioteca de la Fundació aplega més de 30.000 llibres i documents i va tenir un fort impuls a partir de la cessió a càrrec dels hereus de Ferrer i Guàrdia d’una

documentació molt valuosa, com ara la seva agenda per-sonal. El fons s’especialitza en la pròpia figura històrica, en educació i moviments de renovació pedagògica, franc-maçoneria o anarquisme. Sobre l’adquisició de nous do-cuments, Prujà creu que “no és massa difícil trobar-ne de nous, costa més tenir els recursos per poder-ho gesti-onar i oferir. Ara ho tenim gairebé tot classificat, inde-xat i accessible a través d’internet”.

Pel que fa a la seva activitat, la fundació treballa en temes d’investigació social i polítiques públiques, cen-trant-se en polítiques de joventut, laïcitat, educació i

en alguns temes vinculats a l’estat del benestar, i està obrint una línia de treball en l’associacionisme des de la investigació sociològica; un altre camp és la recuperació de la memòria històrica. La feina amb les escoles i enti-tats de lleure comprèn matèries com la laïcitat o l’edu-cació en valors, i també hi ha una divulgació de la figura de Ferrer i Guàrdia. Aquesta és enguany superior per la commemoració del centenari de la Setmana Tràgica, ja que la fundació ha ofert unes 20 xerrades i en té previs-tes unes 40 més algunes de les quals fora de Catalunya.

En aquest marc del centenari, ja l’any passat va tenir lloc una declaració del Congrés de Diputats reconeixent

la conveniència de celebrar l’any Ferrer i Guàrdia, un fet que es va produir igualment a l’Ajuntament de Bar-celona. Tanmateix, la fundació va iniciar una campanya per reclamar a la ciutat un canvi en el nomenclàtor amb la dedicació d’un carrer, avinguda o plaça a Francesc Ferrer i Guàrdia. Per un altre costat, es vol reelaborar un documental sobre la seva figura -se’n va realitzar un fa anys- i fer una sèrie de reculls bibliogràfics sobre l’Es-cola Moderna i publicacions sobre Ferrer i Guàrdia i els seus col·laboradors.

Homenatge de la ciutat

L’acte institucional de referència serà el 13 d’octubre -dia que Ferrer i Guàrdia fou afusellat- al castell de Montjuïc. Al matí es preveuen unes activitats amb les escoles on podrien participar els quatre centres de Ca-talunya que duen el nom de Ferrer i Guàrdia, i a la tar-da hi haurà un acte de reconeixement de la seva figura amb la presència de totes les institucions catalanes i es-panyoles, i amb algunes col·laboracions internacionals per la rellevància que va tenir fora del país.

Sobre com creu que s’hauria de veure Ferrer i Guàr-dia des d’una perspectiva històrica, David Prujà no des-taca només una faceta del personatge. “Va ser un home polifacètic, com a pedagog, agitador polític i social, lliu-repensador, humanista. És un personatge molt interes-sant perquè és polièdric”, afirma.

En relació als fets de la Setmana Tràgica, Prujà as-senyala que “Ferrer i Guàrdia va ser el boc expiatori” i, sobre el seu llegat, considera: “pel que fa a la seva aportació pedagògica, ofereix un marc de revolució de plantejaments que són el germen de la revisió dels mètodes d’ensenyament. Sobre el seu posicionament polític, en termes de ciutadà compromès, humanista, avui parlem de ciutadania global i són uns valors he-reus del moviment humanista de finals del segle XIX o principis del XX”.

El naixement de l’escola Ferrer i Guàrdia

La llavor d’una escola

El nom de Francesc Ferrer i Guàrdia va lligat a l’Escola Moderna, de la qual va ser-ne el creador. Com explica David Prujà, “no va ser el primer intent, però sí un intent molt reeixit d’articulació de la iniciativa de molts mestres i moltes persones que volien canviar el model d’educació. L’Escola Moderna es basa no en la transmissió de coneixements, sinó en la potenciació de les capacitats dels infants”. A banda del model educatiu que proposa, l’escola destaca per les publicacions que va generar. “No va seguir perquè la van tancar, però la llavor d’aquests plantejaments va tenir la seva continuïtat arreu d’Europa, a Llatinoamèrica i als Estats Units amb noves visions i concepcions teòriques”, comenta Prujà.

lLa biblioteca de la Fundació aplega més de 30.000 llibres i documents i va tenir un fort impuls a partir d’una cessió dels hereus de Ferrer i Guàrdia

2 vE DE lA pàgInA 25

FERnAnDO pInDADOAdvocAt

’any 1977 encara no havíem sentit parlar de “ciutats educa-dores”, ni havien aparegut els

anomenats plans educatius de ciutat i/o plans d’entorn. Però llavors, un grup de mestres, pares i mares van capgirar el concepte educatiu i provocaren el naixe-ment d’un moviment renovador: les “es-coles en lluita”.

El context històric

El 15 de juny de 1977 es fan les primeres eleccions democràtiques després del cop militar de Franco. Malgrat el triomf de la UCD amb Adolfo Suárez, les forces d’es-querra, il·legals fins pocs mesos enrere, obtingueren un elevat suport electoral. La transició ha de comptar amb els mo-viments socials i polítics nascuts en l’en-frontament al règim franquista.

Un d’aquests moviments socials era el dels barris, on la manca de serveis bàsics havia provocat mobilitzacions importants que, de seguida, adquirien contingut polític en xocar amb les rígi-

des institucions franquistes i les seves respostes repressives.

Les Associacions de Veïns jugaren un paper cabdal en l’organització d’aques-tes respostes i, en algunes ocasions, es coordinaven amb altres moviments, com l’obrer (per exemple a les vagues de la Seat), o el d’ensenyants, com passà a Ciu-tat Meridiana i a les escoles en lluita.

L’origen del conflicte

Ciutat Meridiana, barri construït a partir

dels anys 60 per Urbanizaciones Torre-baró (Joan Antoni Samaranch), fou un de tants exemples d’especulació immobilià-ria de l’època. La demanda d’una pobla-ció jove amb fills en edat escolar facilità el naixement de diferents “xiringuitos” a tota la ciutat i, al barri, un d’aquests fou l’Acadèmia San Francisco Javier, ubica-da en uns locals comercials. La manca d’adequació de l’espai i l’intent d’incre-mentar els preus provocaren un primer moviment de protesta que acabà cristal-litzant en un model d’escola alternatiu.

Una gran aliança

El paper dels i les ensenyants fou cabdal. Col·laboraren activament amb els pares i

mares per denunciar les insuficiències de l’acadèmia i, juntament amb l’associació de veïns, protagonitzaren mobilitzacions importants que en ocasions acabaren amb ferits greus per la policia (a un jove li van haver d’extirpar la melsa).

La Plaça Roja, la més gran de Ciutat Meridiana, esdevingué l’aula on es feien les classes mentre s’esperava una nova ubicació que, com gairebé sempre, con-sistí en uns barracons provisionals.

No només volien una escola, volien un altre model educatiu

Ferrer i Guàrdia deia l’any 1906 que l’Escola Moderna “aspirava a formar intel·ligències lliures, responsables, ap-tes per viure en el desenvolupament total

de les facultats humanes, fi exclusiu de la vida”. Amb aquest paràmetres, l’escola de 1977 esdevenia força antiga, malgrat el temps transcorregut.

Segurament una bona part de les per-sones anònimes (pares, mares, veïns del barri) que participaren en aquest movi-ment no coneixien l’existència d’aquest pedagog, afusellat ara fa cent anys, per la ignominiosa aliança de l’església amb el poder de l’època (continua vigent, aquesta aliança), però van entendre ràpidament les línies del seu model educatiu. Van se-cundar amb il·lusió i força les idees dels mestres que ho explicaven i apostaren, de-cididament, per un altre model d’escola.

Els barracons provisionals substitu-ïren la plaça per fer les classes, però la lluita seguia. D’una banda, la comunitat educativa, que continuà coordinant-se amb altres barris de Barcelona amb situ-acions similars: Sóller a Porta i Pegaso a Sant Andreu, i d’altra, el seguiment de la construcció del nou edifici.

L’any 1980, amb un ajuntament de-mocràtic governat per forces anomenades de progrés, el negoci educatiu prengué la iniciativa. L’Acadèmia Ciudad Meridiana ubicada ens uns pisos a la part més alta del barri, promogué la constitució d’una “cooperativa” per construir un nou col-legi, justament en el solar reservat per fer l’escola pública. L’enfrontament al barri podia haver estat greu i l’actitud dels regi-dors municipals no fou prou contundent.

De fet, va ser l’AV qui va demostrar que el solar en qüestió no estava a nom de l’ajuntament sinó que apareixia com una cessió, a finals dels 60, del senyor Samaranch a la Congregación Salesia-na Don Bosco per fer una “escuela para niños” en un termini de cinc anys que ja havia estat superat abastament.

Les mobilitzacions veïnals (en aquells moments s’exigia també un institut a Torre Baró, que finalment fou l’actual Pablo Ruiz Picasso), el suport dels pares i mares, la decidida actuació dels mestres aconseguiren evitar l’operació de l’acadè-mia i finalment l’any 1982 s’inaugurà el nou edifici. Curiosament, els barracons provisionals són, encara, l’escola d’adults de Ciutat Meridiana.

L

pEpE EnCInASEl 1976, mentre no funcionava l’escola pública Ferrer i Guàrdia, els nens rebien classe a l’antic cinema Palace

lUna de les lliçons de la lluita per l’escola de Ciutat Meridiana va ser saber que als barris es poden fer aliances amb sectors diferents quan el projecte és compartit

CARRERS28 Barcelonins: peligrosa libertad

29 El Taller de Músics arriba als 30

30 Barcelona no sabe hacer plazas

CARRER112 juliol 2009 CARRERS 27

L’Ajuntament enderroca una masia de tres segles

lAuRA díAz

La masia de Can Pujades, de propie-tat municipal i situada a 500 metres del centre del barri de Vallvidrera, comptava amb més de tres segles d’història. Tot i que feia uns anys que estava deshabitada, formava part del patrimoni sentimental i cultural de l’antic poble. Arquitec-tònicament, no tenia cap valor ja que, amb el pas del temps, s’havia anat ampliant segons les necessi-tats. Tot i això els veïns del barri la tenien com una de les masies de referència. En diverses ocasions s’havia proposat als seus propieta-ris, Parcs i Jardins, la possibilitat d’instal·lar-hi horts urbans o ubi-car-hi un centre de tractament per la brossa orgànica procedent de la poda. No obstant, a causa dels di-versos problemes amb què compta el barri, la masia havia quedat en un segon terme durant les reunions entre veïns i institucions. Fins que, a finals de febrer d’aquest any, la comissionada Maribel Sánchez va informar l’Associació de Veïns que l’Ajuntament estava estudiant la possibilitat d’enderrocar-la.

Ràpidament, l’Associació va sol-licitar sis mesos de marge i, des de la seva revista, La Vall de Vidre, es va demanar als ciutadans la seva participació per buscar utilitats al recinte. El cert és que l’Associa-ció estava disposada a negociar qualsevol tipus de futur per tal de conservar la masia, ja fos de gestió pública, privada o mixta. “Crèiem que, com totes les masies que es mantenien de forma autosuficient a Collserola, Can Pujades podia ser un bon model, dins del futur parc natural, d’autosuficiència i soste-nibilitat i aparador d’una cultura

que ha anat desapareixent i que hem de recuperar” remarquen.

Cap a finals d’abril, l’Ajunta-ment va informar que Can Pujades no es trobava en el llistat del Pla Especial de Protecció del Patrimo-ni Arquitectònic de l’Ajuntament i, per tant, no estava protegida. A més va afegir que “no tenia cap valor arquitectònic ni tampoc his-tòric”, segons els informes que ha-vien realitzat. Malgrat la insistèn-cia dels veïns per ajornar la decisió i pensar en nous projectes, el dia 5 de maig Can Pujades es va ender-rocar. Salvador Ferran, membre de l’Associació Mont d’Orsà de Veïns de Vallvidrera confessa que en vis-tes del poc diàleg amb les institu-

cions, es van plantejar ocupar-la perquè no anés a terra. “Tant de bo algú hi hagués entrat. Va haver-hi un moment que vam dir: ocu-pem-la. Però després a la pràctica és molt més complicat.”

Una masia de tres seglesCan Pujades era una de les disset masies que formaven el terme de Vallvidrera a finals del segle XVII. La propietat va anar passant per hereus i pubilles fins que al 1888 la comprà Ramon Miralles, que en aquell moment era alcalde de Sar-rià i que poc més tard, en ajuntar-

se els dos barris, es va convertir també en alcalde de Vallvidrera. Al 1909, amb la mort de Miralles, els seus descendents van vendre la finca a l’Ajuntament, que la va in-cloure en el projecte “Sistema de Parcs de Barcelona” i la convertí en viver municipal de repoblació forestal. A finals dels setanta, des-prés de 50 anys d’utilització, Can Pujades va deixar de ser viver mu-nicipal, tot i que alguns treballa-dors de l’Ajuntament hi van estar vivint fins fa pocs anys.

La indignació dels veïns“No són ningú per tirar una cosa que és patrimoni dels ciutadans i que té tants anys- diu Salvador Fer-ran - Els polítics només són elegits per quatre anys, no són propietaris, són gestors, i no poden decidir que una masia amb tres segles no val res”. Tant els veïns com els partits polítics de l’oposició, no entenen les presses de l’Ajuntament per enderrocar la masia. I més tenint en compte que no hi ha cap pro-jecte per construir-hi res. El re-cinte no estava en molt bon estat, en això estan tots d’acord, però

s’estava treballant per millorar la situació. “La van tirar per tirar-la -diu Ferran- Hi ha coses que si per a un poble són importants, si tenen un valor sentimental, s’han de con-servar, encara que a l’Ajuntament no li agradi”. Segons el grup muni-cipal de CIU, el fet que l’edifici no estigués catalogat no “és sinònim que hagi d’anar a terra: el catàleg del patrimoni no és res més que un instrument urbanístic però que neix d’una voluntat política. Si es vol protegir, es pot”. A més, Carles Esquerra, Portaveu del Grup Muni-cipal de CIU de Sarrià - Sant Gerva-

si afegeix que “no pertoca només als polítics el donar resposta a tots els usos. Hi havia una comissió de veïns que feia temps hi treballava i coneixia les necessitats del barri”. Els partits de l’oposició van dema-nar la paralització fins escoltar les propostes dels veïns.

Als veïns els costa entendre perquè es va decidir enderrocar tan ràpidament. Alguns creuen que la regidora es va voler donar pressa perquè el dia següent venia l’Alcalde i “tenia por que els veïns demanéssim més temps”. “S’om-plen la boca amb la participació però nosaltres hem fet tot el que hem pogut. L’únic que ens queda-ria seria passar a l’altre fase, de cara tapada i guerrillera. En certa manera sembla que t’ho estiguin demanant”, es lamenta Salvador Ferran. Els veïns defensen que Vallvidrera és un dels pocs barris de Barcelona que encara conser-va molts elements d’antic poble i que, per tant, cal preservar els símbols que el caracteritzen i res-taurar aquells que no estan en bon estat però que formen part de la identitat del barri.

La masia de Can Pujades, a Vallvidrera, va ser enderrocada el 5 de maig. Tenia més de 300 anys d’història. L’Ajuntament de va decidir que “no tenia cap valor” malgrat que els veïns, que la consideraven un element fonamental del patrimoni sentimental del barri, estaven preparant projectes sobre possibles nous usos

dAni CodinASolar que ocupava la masia de Can Pujades (a sota, encara en peu)

lEls veïns havien proposat la possibilitat d’instal·lar-hi horts urbans o un centre de tractament per a la brossa orgànica


jESúS mARtínEz

—No hagas eso, no está bien. Murmuran, comentan, chismo-rrean…

—Confía en mí, sí hacemos co-sas buenas.

Huma Jamshed (Karachi, “una ciudad con su propia ETA”, Pakis-tán, 1966) mantiene conversacio-nes de la Era Paleozoica con su marido Jamshed Iqbal, cuando los simios se regodeaban con la sumisión de sus hembras, aptas para procrear y servir. Huma es la presidenta de la Associació Cul-tural Educativa i Social Operativa de Dones Paquistaneses (ACESOP; Carme, 34, principal), fundada en 2005 con el fin de darle una pa-tada en los cojones al machismo que la agarra de los brazos para que se esté quieta y calle: “Soy peligrosa porque no me pueden controlar. Para ellos, la libertad es peligrosa”.

De rasgos angulosos, altivez morena y pestañas de celofán, con un cruce de atuendo entre hojal-dres de abalorios y vestidos Venca de estampados florales, Huma es inacabable.

De esos diálogos del absurdo, tan sorprendentes que hoy nos

parecerían sacados de los textos radiofónicos de Groucho&Chico Abogados, los ha tenido desde jo-vencita, cuando le comunicó a su padre su irremediable obstinación, tan férrea como los aparejos de las caballerías.

—No me gusta que estudies, tu sitio está en casa.

A Huma se le ha atragantado tanto ese no, que del adverbio ha hecho una bola y la ha tirado a la papelera. Y se ha transmutado en un sí pletórico.

Sí. Siempre le han gustado los laboratorios de matraces, tubos de ensayo y pipetas. Se licenció en Química en la Universidad Politéc-nica de Karachi, en la que poste-riormente impartió clases durante casi 10 años. “Antes, sí muchos sueños, pero…”

En 1997 se fue a vivir a Madrid, tras los pasos de su marido Jams-hed, auditor de Pakistán Interna-cional Airlines, de la que era direc-tor financiero en la sucursal que la compañía tiene en la capital de España.

—No sigas con tu trabajo, vente.Recibió amenazas por su activi-

dad docente. Las mujeres no de-ben estudiar.

—No sigas aquí, vete.“Me sentí muy desgraciada. En

España no tenía amigos, llegué sin una palabra del idioma, empe-

cé de cero, y me traje a mis dos hijos, Omar y Fátima. Y tuve que dejar mis estudios de Química, pero ¿sabes?, nunca los he deja-do del todo, sí”, se recompone Huma, que marca el ritmo de sus frases con gestos precisos, como si trinchara la carne de cordero. “La utilizo en mi vida diaria. Cuando se estropea cualquier máquina, yo

puedo arreglar fácilmente porque utilizo mi química, sí.”

Huma Jamshed, circunspecta cuando enarca las cejas con una mirada que dice “que te como” y otra que te acurruca, es muchí-simo más fuerte que Mike Tyson: “Mi manera de pensar es amplia, y tomo riesgos, sí sé valorar cosas”.

En Madrid, no quería conver-tirse en la secretaria eficiente de sus rosales sin luz. Después de muchos síes, pensó en sacarse la tesis de Química, su espinita y su encrucijada:

—¿Información? ¿Me podría de-cir cuál universidad más grande en Madrid?

Aceptada en el Departamento de Ingeniería Química de la Uni-versidad Complutense de Madrid, inició los estudios de tercer ciclo, que le ocuparon los cuatro años si-guientes. “Con las fórmulas no se necesita idioma, es universal.”

El 20 de diciembre de 2001, Huma Jamshed leyó su tesis, ti-tulada: “Desarrollo y síntesis de membranas poliméricas-con-ductor-protónica a temperatu-ra ambiente”, algo así como las

relaciones pecaminosas entre el oxígeno y el hidrógeno.

—No sigas con tus estudios, nos vamos a Barcelona.

En 2001, la compañía para la que trabajaba su marido abrió una sede en la Rambla de Sant Josep de Barcelona, Huma Travels, y ella le siguió como está mandado en su cultura, como una gatita que se re-pliega para aovillarse en el cojín.

“Estaba muy triste. En Madrid ya tenía amigos. Aquí no conocía nada, ni el catalán. Entonces, hice esfuerzo, y sí.”

Se capficó en la maraña asocia-tiva de la ciudad. En 2005 fundó ACESOP: “El objetivo es la integra-ción en Catalunya de la sociedad pakistaní”.

El piso de su propiedad que al-berga la asociación (“Dios me ha dado todo esto”), en el Raval, es uno de esos inmuebles laberínticos en los que es posible jugar a fútbol en el pasillo: el feudo de las muje-res, de cualquier edad y de cual-quier convicción, aunque le repitan: “Las mujeres no han de pensar”.

“Aquí no entran hombres, está prohibido. Mi marido me permite

la asociación. Bueno, tampoco le pido permiso. A él le dicen: ‘Oye, controla a tu esposa’, y a mí me dice que vaya con cuidado, pero me permite”, expone, como re-cién salida de una caverna lóbrega en un desolado paraje que no tiene nada que ver con los chilaus. “Yo, lo que digo, si vivimos en España, y en España, democracia, aprove-chemos su libertad. En Pakistán no podría haberlo hecho.”

En la cocina de ACESOP, en la que se prepara el té, se ha instala-do la peluquería. En la habitación paredaña, el taller de costura, con la versión de una Singer al lado de una tabla de planchar. En el ala oeste, una cuartito en el que se dan clases de urdú: “Enseñamos a las novias de fuera de nuestros chicos, rumanas, bolivianas…”. Con dos ordenadores un crío de 15 años les ayuda a comprender el software y la vorágine de páginas web: “Le tenemos mucho respeto, él es el profesor”.

Y al fondo de la casa, la sala de reuniones, con revistas de moda y de los Jonas Brothers, en la que, de manera solapada, y con la excu-sa de debatir sobre la sanidad pú-blica, se incide en la salud sexual. “Nuestros marido saben dónde es-tamos, pero no les gusta nuestra libertad. A Barcelona han llegado muchos pakistaníes fundamenta-listas, radicales, talibanes”, expo-ne en la mansarda de su desespe-ración, lubricando su lamento.

“Hacemos pases de modelo, con trajes hechos por nosotras, pero en Pakistán dicen que sólo las putas hacen eso.”

Otro no de los maridos que la asquea, la ensucia, la altera: “También participamos en Carna-val, una fiesta prohibida allá. Yo me disfracé de pajarito”.

En ACESOP, la única entidad en España de este tipo, hay más de 300 mujeres inscritas, de todas las edades, que no pagan ninguna cuota, porque bastante les cuesta asistir. Huma es un ángel caído del cielo de huríes: “Yo les pago bille-te de metro y les doy galletas y bizcocho”.

“¿Tú sabes? Llevo unos días sin ánimo, ¿sabes? Hay mucho maltra-to. Les pegan sus maridos, azuza-dos por sus madres, por interés: quieren seguir la tradición. La mayoría de adolescentes se casan forzadas con primos que no cono-cen, que viven allá, pero muchas ya no quieren seguir sometidas y se rebelan, y les pegan. Y todo mi esfuerzo a la mierda”, se mortifi-ca, purgada por las elucubraciones de sus frases con mecha. “Una chi-ca se ha escapado de casa. Salió de fiesta, y le pegaron. Ha veni-do a verme. Yo debería avisar a su padre, no sé qué hacer. Mi marido me habla que su negocio se puede afectar, que no me meta.”

Y contra ese no, Huma “va con-tra río”. Sí.

“Yo pongo esfuerzos… La evolu-ción dicen que es 50 años. Yo digo ‘ahora’.”

Peligrosa libertad

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante? Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses, y cada cual aprende su oficio y con él brega

ASUMIR RIESGOS PARA VALORAR LAS COSAS EL 20 de diciembre de 2001 Huma Jamshed leyó su tesis en el Departamento de Ingeniería Química de la Complutense de Madrid: sobresaliente cum laude

FOtO: mARC jAviERRE

Según datos de enero de 2009 (Ajuntament de Barcelona), en Barcelona viven 17.735 personas de nacionalidad pakistaní, la tercera en importancia de la ciudad con una tasa de crecimiento del 11,1. El 87% son hombres y el 12,4%, mujeres. La edad media es de 31 años. El 48% vive en el distrito de Ciutat Vella, seguido de Sants-Montjuïc (15,3%) y Sant Martí (13%).

lA Huma se le ha atragantado tanto el ‘no’ que del adverbio ha hecho una bola y la ha tirado a la papelera


JoRdi MARtí

Per pocs llocs deuen caminar tants de músics com pel triangle que conformen la plaça del Dubte i els carrers Cendra, Príncep de Viana i Requesens, al límit entre el Raval i Sant Antoni. Aquest és el territori d’asfalt on va néixer el Taller de Músics, i on ha anat creixent horit‑zontalment pels baixos de la zona fins a tenir deu locals.

Els anys 1977 i 1978, el número 21 del carrer Cendra havia estat el magatzem d’Epicuro, una distribu‑ïdora de llibres d’història i pensa‑ment llibertaris. L’havien muntat persones de Nou Barris, vincula‑des a les associacions de veïns, al moviment per l’enderrocament de la planta asfàltica i la creació de l’Ateneu Popular, i també a la po‑lifacètica penya flamenca Enrique Morente, un centre on es podien organitzar concerts, cinefòrums o classes.

“Amb la distribuïdora ens ha‑via anat bé, perquè a la Transició aquells llibres es venien molt bé, però el 1979 vam tancar i vam pensar: ‘I ara què fem?’ ‑recorda Lluís Cabrera, fundador i actual president del Taller‑ Veníem de la lluita antifranquista, de la lluita veïnal, i no ho teníem gaire clar. Particularment, jo no tenia ni ofici ni benefici. Aleshores se’ns va acu‑dir això de l’escola. Vam reconver‑tir el magatzem en una incipient escola, molt embrionària i petita, amb una secretària i tres taules, i aquí comença la nostra història”.

Les Trenta Hores de músicaMolts dels músics que van comen‑çar a participar en el Taller els havia conegut Cabrera a la multi‑

tudinària festa de les Trenta Ho‑res de música popular (impulsada per enderrocar la planta asfàltica i crear el futur Ateneu Popular de Nou Barris), que s’havia fet a la Trinitat Nova el 3 i el 4 de juny de

1977. “Tot va ser una mica casu‑al, van coincidir diverses circum‑stàncies que ho van fer possible”, diu Cabrera des de la perspectiva dels anys.

Sigui com sigui, el 1979 co‑

mença a funcionar el Taller de Músics, i ho fa en un entorn poc amable. Cabrera, amb la seva manera de parlar sense embuts, ho recorda així: “L’ambient era dur i tens. Les coses eren molt de veritat i molt heavy. Aquí con‑vivíem els veïns de tota la vida, els músics que començaven a im‑pulsar el Taller, i després tota la gent que venia aquí a fer feines marginals, fregant la il·legalitat o directament vinculades amb la màfia i el narcotràfic”. La font que hi havia al Dubte, que ales‑hores era un petit carrer en el lloc de la plaça actual, era el centre neuràlgic de la droga i el lloc on més evident es feia el seu poder destructiu. “Estàvem al lí‑mit de la fallida social”, assegu‑ra Luis Cabrera, que segueix: “La cosa es va aguantar relativament fins que l’heroïna va començar a enganxar els nanos del barri. Els fills del veïnat d’entre dot‑

ze i quinze anys havien de robar per la droga, i han acabat morint gairebé tots. A partir dels noran‑ta, els veïns van enfrontar‑se a aquesta situació”. Va haver‑hi en‑frontaments forts, però després es va anar millorant; diferents factors van enfortir la cohesió veïnal i es van anar obrint noves perspectives per al barri: “Amb la llei Boyer d’arrendaments ur‑bans, la gent va comprar els seus pisos a un preu taxat, van passar a ser propietaris amb tot el que això comporta, i nosaltres vam anar ampliant les instal·lacions i donant nous usos als baixos, es van il·luminar els carrers i es van adaptar als vianants, van tancar els dos meublés que quedaven a la plaça del Dubte...”.

Creació del club JazzSíA partir de l’any olímpic es va in‑crementant el paper del Taller de Músics com a dinamitzador cultu‑ral del barri, tot i que ja abans hi havia hagut un punt d’inflexió important, quan el 1986 el tanca‑ment de la sala Zeleste i la seva escola va provocar una mudança de mestres i alumnes al Taller. El 1992 es crea el club JazzSí (antic bar del Pepitu) que ofereix cada nit música en viu, especialment jazz i flamenc, i poc després es crea el festival de flamenc de Ciutat Vella, que cada primavera se celebra al CCCB. Es van mun‑tant noves produccions, un segell discogràfic... però sobretot se se‑gueix funcionant com un lloc de trobada entre músics de tot arreu i de tots els estils.

L’imminent salt de qualitat acadèmica del Taller, que podrà impartir els estudis del Grau Supe‑rior de Música gràcies a un acord entre l’Ajuntament de Barcelo‑na, el Departament d’Educació i el propi centre, tindrà també un efecte en la seva implantació ter‑ritorial. Els requisits per als espais on pot impartir‑se el Grau Superi‑or faran que el Taller l’imparteixi a l’edifici del centre cultural Can Fabra, a Sant Andreu, en un espai remodelat de 1.400 metres qua‑drats cedit per l’Ajuntament, tot i que de moment s’ha acordat una moratòria de quatre anys per com‑pletar‑ne les obres i el trasllat. “Ara, la base de l’escola seguirà aquí al Raval, on continuarem amb els cicles mitjà i elemental. A Can Fabra, ens instal·larem a les golfes, que és un nom que ja ens queda bé”, conclou Cabrera.

L’atracament al Banco CentralAl número 3 de Requesens hi havia el bar El Tres. La manera com va passar a mans del Taller és curiosa. “Amb els propietaris d’El Tres vam fer un bescanvi, ells ens van passar el seu local, que ens va permetre unir quatre locals que ja teníem, i nosaltres els vam cedir la gestió del JazzSí. Amb la condició que s’hi programés música cada nit, és clar”, explica Cabrera, que recorda El Tres com ‘el típic bareto de barri’. Entre els clients habituals hi havia l’escriptor i noctàmbul Francisco Casavella, i també allà es va planejar l’atracament al Banco Central de la Plaça Catalunya del 23 de maig de 1981, segons assegura el president de la Fundació Taller de Músics: “Nosaltres estàvem asseguts a la barra i escoltàvem a tota la camada. I després, quan a la tele deien que havia estat per un mòbil polític rèiem molt”.

ESquERRA dE l’EixAMplEEl solar de les GermanetesEls equipaments que s’havien de construir al solar de l’antic convent de les Germanetes dels Pobres brillen per la seva absència. Una escola bressol, un centre per a la gent gran, pisos tutelats i un institut de secundària. La causa immediata és que l’Hospital Clínic no ha cedit el solar. L’acord es va signar amb l’Ajuntament ja fa tres anys. El Clínic rebia a canvi una part dels terrenys que avui ocupa el parc de bombers del carrer Entença. El retard de tres any no és justificable.

SAntSDestrosses de l’AVELes places de Joan Peiró i dels Països Catalans, situades a prop de l’estació de Sants, estan molt deteriorades per les obres de l’AVE i no s’han portat a terme els treballs d’urbanització i enjardinament previstos. A sobre, l’Ajuntament ha incorporat les obres de l’Espanya Industrial al pla Zapatero: com que la remodelació ha d’estar acabada al desembre, la plaça es tancarà al públic. Les associacions de Sants lamenten perdre la zona verda durant els pròxims mesos de calor i critiquen que les obres no incloguin l’escultura del Cargol.

VAllCARCANou vial polèmicLa plataforma Salvem Vallcarca considera insuficient la modificació del traçat que proposa el districte davant les reivindicacions veïnals i convoca concentracions amb uns cartells que diuen literalment “Salvem Vallcarca dels vials innecessaris, de l’especulació urbanística, de l’oblit i la marginació, de la destrucció del barri, de l’expulsió dels veïns i veïnes, de l’elitització de la violència immobiliària, de la connivència d’empreses i administració, de la Barcelona del disseny i del negoci”.

nou BARRiSL’Heron City esclataUn solar qualificat com a equipaments va ser venut especulativament per construir un complex lúdic privat. Es va requalificar i se li van afegir comerços, discoteques, bars i cinemes. L’Ajuntament ha precintat 4 discoteques per problemes d’ordre públic. Les baralles eren freqüents. L’historial d’aldarulls a l’Heron City és important. En els últims esdeveniments van resultar ferits d’arma blanca tres joves llatinoamericans. La Guàrdia Urbana va practicar quatre detencions.

lA BoRdEtARemodelacióLa remodelació del barri serà possible gràcies als 14,8 milions d’euros que destinarà per a aquest fi la Llei de Millora de Barris. Si no es produeixen retards, les obres començaran a l’estiu. Es reformarà la ludoteca Olzinelles, s’urbanitzaran les places Bonet i Muixi i Cal Muns. També es construirà una residència per a discapacitats psíquics. Les entitats del barri valoren positivament el procés de participació i queden a l’espera que es respectin i no hi hagi endarreriments.

Breusde barriTaller de Músics,

els veïns dels baixos

El Taller de Músics celebra enguany el seu trentè aniversari. En aquest temps no només ha estat un actor decisiu en l’ensenyament a la ciutat de música moderna, principalment de jazz i de flamenc; també s’ha expandit pels carrers on va néixer participant en la transformació física i social d’un racó molt concret del Raval

lL’ambient dels començaments va ser dur, quasi al límit de la fallida social; a partir dels 90 es van obrir noves perspectives per al barri

AnnA CARlotAEl taller ha crescut de manera horitzontal pel barri del Raval


Districte iBarceloneta

Guítert, 33-35, baixos93 221 72 44Servei planificació(Palau de Mar)Plaça Pau Vila, 1

casc AnticRec, 27, baixos93 319 75 65CCOO (USCOB)Via Laietana, 16CGTVia Laietana, 18, 9a plantaLa BodeguetaPalma de Sant Just, 7La Tete-CooperativaComtessa de Sobradiel, 4El GlaciarPlaça Reial, 7Centre Cívic Pati LlimonaRegomir, 3

cera, carrer de laCarrer de la Cera, 11, int.93 329 48 53

coordinadora casc AnticSerra Xic, 4, baixos93 310 53 33

GòticRegomir, 3, [email protected]

Nou de la rambla i rodalies

Nou de la Rambla, 2293 301 88 67CIAJSant Oleguer, 6-8Sala BaluardPlaça Blanquerna, s/n

L’ÒstiaPescadors, 49

rambla, Amics de laRambles, 88-94, 3r D93 317 29 40Informació CulturalRambla, 7Padam-PadamRauric, 9

raval de ciutat Vella, elCarme, 10293 441 77 21El CafetíHospital, 99Taller de MúsicsRequesens, 5

taula del ravalCarrer de la Cera, 44, bxs93 442 46 68

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, [email protected] la TornaMéndez Núñez, 1, pral. 2aIllacruaVia Laietana, 45, e.B, pral 2a

Districte iiDreta de l’eixample

València, 302615 41 80 12Cafeteria Anem al GraCòrsega, 382Llibreria Les PunxesRosselló, 260

esquerra de l’eixampleAvinguda Roma, 139, baixos93 453 28 79

Fort PiencAlí Bei, 94-9693 231 11 46

Consell de la JoventutAusiàs Marc, 60

Parc de l’escorxadorViladomat, 214, 5è, 2a

ronda de sant AntoniRonda de Sant Antoni, 2493 442 24 12

ronda de sant PereRonda de Sant Pere, 7Col∙legi de PeriodistesRambla de Catalunya, 10La Tapilla SixtinaBailen, 43

sagrada FamíliaValència, 417, local 493 459 31 64Forn d’en PereDos de maig, 281

sant Antoni, barriAvinguda Mistral, 30, baixos93 423 93 54Confeccions El RellotgeComte Borrell, 89Celler de l’EstevetCalàbria, 57Pastisseria BonastreTamarit, 136Autoservei NavarroAvinguda Mistral, 6

Districte iiiBadal, Brasil i Bordeta

Daoiz i Velarde, 30, baixos93 491 05 49

centre social de santsOlzinelles, 3093 331 10 07Cotxeres de SantsSants, 79

Font de la Guatlla-MagòriaRabí Ruben, 22 B93 424 85 06

França, barri de laMare de Déu del Remei, 21, 1r93 325 08 93

HostafrancsCallao, 9, baixos93 421 79 19Poliesportiu Espanya IndustrialMuntades, 37

Poble secMargarit, 2393 441 36 65Biblioteca Francesc BoixBlai, 34Centre Cívic El SortidorPlaça del Sortidor, 12

Polvorí, elSegura, s/n93 432 36 42

rambla de la BordetaOnzinelles, 30, baixos93 331 10 07

sant cristòfol-Vivendes seAt

Coure, 8, baixos93 432 34 71Centre Cívic Can CadenaMare de Déu del Port, 397Centre Cívic El RellotgePg. de la Zona Franca, 116Centre Cívic La BàsculaFoc, 128

satalia, laCariteo, 26

triangle de santsAutonomia, 7, baixos93 431 75 45

Districte iVcamp Nou

Trav de les Corts, 94, baixos93 490 96 54

Mercè, barri de laHerois del Bruc, 9

racó de les cortsTrav de les Corts, 94, baixos93 448 03 11

sant ramon NonatPassatge Jordi Ferran, 19-21

Xile, avingudaAvinguda de Xile, 34, 11, 5è93 440 35 12Can DeuPlaça de la Concòrdia, 13

Zona UniversitàriaJordi Girona s/n93 401 77 43

Districte VAmics del barri de Laforja

Madrazo, 50, 2n, 2a93 209 89 84

can caralleuGuarderia, 1293 280 07 24

can rectoretBohemis, 2393 205 04 87

Font del Mont-VallvidreraEscales Font del Mont, 1 [email protected]

Mas Gimbau-can castellvíPg. Solé i Pla, 16-18, [email protected]

Mont d’Orsà-VallvidreraReis Catòlics, 16-34 (casal)93 406 90 53Llibreria La KktuaPlaça de Vallvidrera, s/n

PutxetPasseig Sant Gervasi, [email protected]

ronda General MitreGeneral Mitre, 188 [email protected]

sant Gervasi de cassolesMuntaner, 544, 2n93 417 90 65

sant Gervasi sudLaforja, 12-14 pral 3a93 266 38 25

sarriàCanet, 493 204 90 58Forn de la VilaConsell de la Vila, 9

tres torresRafael Batlle, 16, tenda 193 205 77 89

Districte Vicamp d’en Grassot

Apartat de Correus 34090coll-Vallcarca

Tirsó, 48 local93 284 28 80Centre Cívic d’El CollAldea, 15-17

Gràcia Nord-VallcarcaBolívar, 15, 2n93 211 26 27

travessera de DaltTravessera de Dalt, 693 210 52 89Lluïsos de GràciaPlaça Nord, 7

Vila de GràciaTopazi, 29, 1r93 217 60 88Ateneu La TornaSant Pere Màrtir, 37, baixosCentre Cívic La SedetaSicília, 321Centre Moral de GràciaRos de Olano, 7-9Hotel d’Entitats de GràciaProvidència, 42

Info-espaiPlaça del Sol, 19-20, baixosPoliesportiu ClarorSardenya, 333

Poliesportiu PerillPerill, 16-22TradicionàriusTrav. de Sant Antoni, 6-8 Districte Vii

Baix GuinardóPlaça Alfons X, 393 436 81 80

can BaróJosep Serrano, 59-7193 219 92 24

can Papanaps-VallhonestaMura, 8, [email protected]

carmel, elFeijoo, 10-1293 357 57 48Casal de Joves El CarmelTolrà, 40Centre Cívic El CarmelSantuari, 27

clota, laPassatge Feliu, 1093 357 72 59

Font d’en FarguesPedrell, 69, [email protected]

Horta, barri d’La Plana, 10, 1r93 407 20 22Centre de Serveis PersonalsPlaça Santes Creus, 8Centre Cívic Matas i RamisFeliu i Codina, 20Punt d’informació juvenilPlaça Eivissa, 17, pral.

Joan Maragall del Guinardó

La Bisbal, 40-42, baixos93 347 73 10Cooperativa RocaguinardaXipré, 13

MontbauRoig Soler, 31, baixos93 428 29 34

Parc de la Vall d’HebronPl. Joan Cornudella, 1393 428 68 66

sant Genís dels AgudellsNaïm, 5, tenda 193 417 03 67

Urbanització Vallhonesta-Font del Gos

Camí de Cal Notari, s/n93 428 20 42

Districte Viiican Peguera

Vilaseca, 193 357 13 33IGOP-UABPasseig d’Urrutia, 17Casal de Barri de Can PegueraBiure, 1

ciutat MeridianaRasos de Peguera, 219 bis93 276 30 94Centre Cívic Ciutat NordRasos de Peguera, 19-25

GuineuetaRambla Caçador, 1-393 428 46 23

Porta, barri deEstudiants, 26-2893 359 44 60Centre SóllerPlaça Sóller, s/n

ProsperitatArgullós, 9293 276 30 15Casal de Barri de ProsperitatPl Àngel Pestaña, s/nCasal de Joves de ProsperitatJoaquim Valls, 82

roquetesCanteres, 57, baixos93 359 65 72Ateneu Popular de 9BarrisPort Lligat, s/n

torre BaróEscolapi Càncer, [email protected]

torre LlobetaSanta Fe, 5, 1r, 4a93 429 07 06

Centre Cívic Torre LlobetaSanta Fe, 2, bisSESEJoan Alcover, 6

trinitat NovaPedrosa, 2193 353 88 44

turó de la PeiraPge de la Peira, 37, local 1293 407 21 70Can BastéPasseig de Fabra i Puig, 274

VallbonaAvinguda Alzinar, 693 354 89 82

VerdumArtesania, 96, baixos93 276 02 30

Districte iXBon Pastor

Sant Adrià, 101, baixos93 346 46 18

congrés, elFelip II, 22293 340 70 12Casal de Barri del CongrésAcàcies, 26

Meridiano ceroTorroella de Montgrí, 1193 274 02 72

Navas, barri deBiscaia, 402, baixos93 340 51 85

Pi i MargallPasseig Guayaquil, 5393 311 41 93

sagrera, la Martí Molins, 2993 408 13 34Centre Cívic de la SagreraMartí Molins, 29MercasolPortugal, 2Nau IvanovHondures, 28-30

sant Andreu Nord-tramuntana

Pg Torres i Bages, 101-10393 274 03 34

sant Andreu del PalomarDr. Balari i Jovany, 1493 345 96 98Biblioteca Ignasi IglesiasSegadors, s/nCan GuardiolaCuba, 2

Centre Cívic St. AndreuGran de Sant Andreu, 111Districte de Sant AndreuPlaça Orfila, s/n

sant Andreu sudVirgili, 24, 1a planta93 346 72 03

trinitat VellaMare de Déu de Lorda, 293 274 19 58C. Cívic de Trinitat VellaForadada, 36-38

Districte Xclot-camp de l’Arpa

Sibelius, 3, baixos93 232 46 10

Casal Joan CasanellesPl. Joan Casanelles, s/nFoment MartinencProvença, 595

Diagonal MarSelva de Mar, 22-3293 307 91 20

Front Marítim de BcnTaulat, 142, 5è A696 43 57 83

Gran Via-Perú-esproncedaGran Via, 1.002, 8è, 2a93 308 77 34

MaresmeRambla Prim, 4593 266 18 56

Palmera centre, laMaresme, 218, baixos93 305 37 05

Paraguay-PerúGran Via, 1.144, baixos93 278 06 93

Parc, delLlull, 1-393 221 04 87

Pau, barri laConcili de Trento, 32093 313 28 99

PoblenouPallars, 27793 256 38 40El Tío ChéRambla del Poblenou, 44-46FarmàciaBolívia, 19Llibreria EtcèteraLlull, 203

Provençals de la VernedaDr. Zamenhof, 25, baixos93 307 46 95

sant Martí de ProvençalsAndrade, 17693 314 17 04

Centre Cívic de Sant MartíSelva de Mar, 215

sud-oest del BesòsRambla de Prim, 64-7093 278 18 62

Verneda Alta, laCampo Arriassa, 9993 314 58 13Complex Esportiu VernedaBinèfar, 10-14

Vila OlímpicaJaume Vicenç Vives, 693 221 93 93

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i l punts de distribució de CARRER

Un nou CARRER a internet www.favb.cat Modificacions: 93 412 76 00

el pròxim número de CARRER apareixerà al mes de setembre

És tira AlEjAndRo milà

Paseantesobservadores

Barcelona no sabe hacer plazaspASEAntES obSERvAdoRES

El urbanismo en Barcelona sigue siendo una asignatura pendiente. Tal vez porque los que lo realizan se forman en la Escuela Superior de Arquitectura, y no en una Fa-cultad de Urbanismo, como sería razonable.

La formación que reciben los arquitectos en lo que se refiere al urbanismo es muy limitada y par-cial. Lo que no significa, desgracia-damente, que la de carácter arqui-tectónico sea excelente, a pesar

de las pretensiones que los inte-resados tienen y el engolamiento de que, a veces, hacen gala: con frecuencia los edificios que diseñan no son buenos, aunque sean cho-cantes o icónicos.

Pero en todo caso, los espacios públicos y en especial las plazas, parecen resultado del azar más que de una planificación bien he-cha, y realizada con sentido co-mún (que, como afirma el dicho popular, es el menos común de los sentidos, y especialmente entre arquitectos).

No es por falta de proyectos arquitectónicos, de inversiones o de encargos costosos a figuras de prestigio. Es que se ve que no sa-ben diseñarlas.

Las escasas plazas humanas que hay en Barcelona son, con frecuen-cia, las que quedan de la ciudad del siglo XIX, como la plaza Real, la plaza de Medinaceli y alguna otra (cuando no las ha tocado ningún arquitecto actual y las ha desgra-ciado, como ocurre en la plaza Co-mas, en les Corts).

Las que deberían ser grandes

espacios ciudadanos son un verda-dero desastre: la de los Països Ca-talans (un monumento a los cam-pos de concentración en su versión original, y ahora no se sabe qué, porque lleva varios años en obras), Lesseps (de la que se ha escrito mu-cho y pocas veces de forma favora-

ble), les Glòries (donde el espacio central se convirtió en un enlace de autopistas y en aparcamientos). Y por si faltara algo, ahora la plaza de España.

Tanto fachadismo de los arqui-tectos, y resulta que son incapaces de diseñar fachadas que dignifi-quen las plazas. En la de les Glòries

(Catalanes) el Teatro Nacional en-seña el culo a la plaza y mira con la fachada hacia el mar; en la de Les-seps, los hierros y fachadas han sido objeto de numerosos comentarios. Finalmente en la de España, que tenía una unidad historicista, las últimas construcciones la han con-vertido en una metáfora perfecta de lo que es el llamado Estado Es-pañol: cada edificio desconectado de los anteriores (sin “diálogo”, a no ser que consideremos que es un diálogo de besugos).

El último edificio construido en ella es un ejemplo de lo que no de-bería construirse en una plaza: dos bloques simétricos unidos por unas extrañas estructuras sobre las que sobresale una divertida escalera de color rojo. Solo se nos ocurre que sea un homenaje a Cerdà, ya que deja ver el interior de la manza-na, aunque en este caso no resulte precisamente una vista muy bella. La noticia de que el edificio alber-gará una comisaría ecológica pue-de prestarse a chanzas que sería peligroso realizar.

lLas escasas plazas humanas que hay en Barcelona son, con frecuencia, las que quedan del siglo XIX


El CoR RobAt

lCAtHERINA AZÓN

Maria Isabel RodrigoPresidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Can Baró

“Els veïns del sector Tenerife no es poden vendre les cases ni tampoc rehabilitar-les, estan oblidats”

puyAl

Va arribar a Barcelona fa 40 anys després d’un llarg pelegrinatge que va tenir com a punt de partida la ciutat de Granada. El seu primer habitatge va ser al passeig Valldaura i ara fa 28 anys que viu a Can Baró, un barri del Guinardó on conviuen uns 9.000 veïns i veïnes.

Parlar de Can Baró és parlar d’afectació d’habitatges?Sí. Dos nuclis diferenciats que tenen un mateix problema

comú. Han desafectat 101 habitatges dins del projecte del parc dels Tres Turons, i en queden 142 que han presentat al·legacions i que estan pendents de ser contestades. El tema s’ha de resoldre durant les pròximes setmnes, ja que està previst construir ha-bitatges per als afectats del barri i les obres han de començar el pròxim mes de setembre.

I el segon sector?Està situat entre els carrers Tenerife, Torre Dulac i Josep Ser-

rano. És un tema oblidat. Els veïns no es poden vendre les cases i tampoc no poden rehabilitar-les. És molt dur. El districte no considera el tema prioritari. Els veïns han presentat signatures i l’associació els ha recolzat.

Llegeixo al llibre La Barcelona dels barris que reivindiqueu una llar d’infants.Sí, i plantegem que s’ubiqui al col·legi Pirineus. Amb l’ense-

nyament primari volem donar un primer pas per aconseguir que el barri torni a tenir una escola.

Però en aquest edifici també hi plantegeu la ubicació d’un casal de barri...Sí, estem debatent el model de gestió per al futur casal de bar-

ri: les entitats volem participar en la seva gestió. Ja veurem com ho concretem. Al setembre ho decidirem. Però hi ha espai per als dos equipaments. Poden compartir l’edifici.

Quins altres punts preveu el pla d’equipaments?En el solar Bonaerense s’ha de construir un pàrquing subter-

rani, ara en tenim un de provisional. A la part de dalt, un poli-esportiu ha de substituir el vell pavelló. També reivindiquem un centre de dia, però el tema està pendent, sense cap compromís i sense calendari per part de la Generalitat. Per a nosaltres aquest equipament sanitari és prioritari.

Mentre conversem, els preparatius de la festa major estan presents d’una i mil maneres...Sí, la celebrem des de fa anys... de fet, no recordo quants en

portem!

Qui l’organitza?Una comissió de festes composta per diverses entitats: l’Asso-

ciació de Veïns i Veïnes, la penya Barcelonista, l’esplai, el Casa-let, l’agrupament escolta...

Podries ressaltar-ne algun acte?El dinar de germanor i, com a punt final, la revetlla de Sant

Joan. A la minça subvenció municipal hi afegim actes que finan-cen les entitats.

Quina relació manteniu amb la resta d’entitats del barri?No ens limitem a organitzar la festa major, sinó que durant

tot l’any ens relacionem de manera estable en la Coordinadora d’Entitats.

Alguna cosa per afegir?Com a activitat important, tenim des de l’any 2005 un pesse-

bre vivent, una recreació de la Judea de l’època del naixement de Crist.

Un acte religiós? Sí, no és un pessebre laic, però també és un projecte de par-

ticipació de les entitats i d’una cinquantena de veïns i veïnes. És una manera de donar a conèixer el barri. Cada any ha anat aug-mentant el número de visitants (l’any passat el van visitar 5.000 persones!!)

Feliç representació doncs!

La Guineu

El butlletí informatiu de l’Asso·ciació de Veïns i Veïnes del Baix Guinardó dedica en el seu número 28, corresponent al mes de juny, la portada i les pàgines centrals a un ampli reportatge sobre la festa que es va portar a terme per cele·brar l’enderroc del viaducte, llar·gament reivindicat pel moviment veïnal de la zona. Concretament, els veïns del Guinardó ja es van manifestar l’any 1983 per aquest motiu. La Guineu recull també el programa de la festa major del barri i informacions d’interès sobre el CAP Sardenya i diferents seveis de l’associació.

Forja

El número 3 de la publicació de l’Associació de Veïns i Amics del barri de Laforja correspon al mes de maig. Des de les seves pàgines, Forja presenta una proposta per a la finca de Can Ferrer: equipa·ments, jardins i aparcament. L’as·sociació de veïns concreta futurs usos per accelerar la compra de la finca per part de l’Ajuntament i realitzar les millores necessàries per al barri i convoca diverses assemblees informatives. Jordi Llorach publica un documentat article titulat “Sant Gervasi, un indret amb una història mil·lenària”.

Poble-Sec

Poble·Sec, espai de convivència és el número especial d’una revista que representa un exercici de par·ticipació. És el resultat del treball d’un equip de diversos col·lectius del barri del Poble Sec, entre ells les Associacions de Veïns de la Sa·talia, la França i el Poble Sec i les escoles de primària mitjançant el projecte de la Favb El Barri, Espai de Convivència. Alumnes, pares i professors han col·laborat per fer una anàlisi sobre el barri, sobre les valoracions positives i també les seves mancances, per tal de realitzar una diagnosi i conéixer millor el territori i la seva gent.

La Favb publica un llibre sobre ecologia urbana

Revistesde barri

La Favbinforma

REDACCIÓ

El present número de la col·lecció de la Favb Quaderns de Carrer mos·tra a la seva coberta una fotografia de Dani Codina que visualitza la nova muntanya russa instal·lada al Tibidabo, molt criticada per associ·acions ecologistes i veïnals pel seu impacte ambiental i la destrossa forestal d’alzinars que va suposar la seva construcció.

Aquest llibre es publica amb motiu del 4t Fòrum Veïnal Barce·lonès, que la Favb va organitzar els

dies 7 i 8 de novembre de 2008 i en el qual el moviment veïnal va debatre juntament amb d’altres entitats ecologistes i socials sobre ecologia urbana.

A la presentació del llibre, Eva Fernández, presidenta de la Favb, explica que la seva publicació “pretén aportar alguns elements d’anàlisi i cridar l’atenció de les associacions de veïns i veïnes per tal que no s’afluixi la tensió que tradicionalment ha mantingut el moviment veïnal entorn les temà·

tiques ambientals i per aconse·guir que totes i tots siguem més conscients de la nostra ‘petjada’ ecològica”. Fernández afegeix que “la crisi econòmica i la crisi ambiental tenen molts elements en comú i totes dues ens recorden que cal un canvi estructural si no volem que el nostre planeta tingui data de caducitat i que milions de persones es vegin abocades a una situació cada cop més gran d’in·justícia i de desigualtat”.

Full de ruta veïnalEl llibre està dividit en tres parts. La primera, titulada “Ecologia i movi·ment veïnal” recull l’explicació de per què es va convocar aquest fò·rum sobre ecologia i ciutat amb un

article signat per Esther Argelich, responsable de Medi Ambient de la Favb, i Albert Recio, vicepresident de l’entitat. També es publica una enquesta comentada per Recio que recull barri a barri les demandes relacionades amb l’ecologia, i el manifest aprovat pel 4t Fòrum Veï·nal, “21 propostes per a una ciutat sostenible”.

Aquest manifest vol situar els elements per a l’acció a curt i llarg termini de la Favb en temes medi·ambientals.

La segona part conté articles o ponències presentades al mateix Fòrum per Jorge Riechmann (filò·sof), Hortènsia Fernández (acti·vista feminista), Miguel Muñiz (del col·lectiu Tanquem les Nuclears), Ricard Riol (PTP), Joan Salabert (CEPA), Oriol Bosch (departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona), Josep Martí (metge) i l’entitat Greenpeace.

La publicació finalitza amb di·ferents annexos que fan referèn·cia a la valoració de la lluita veïnal de l’aigua (Enric Tello), la propos·ta de protecció de la Muntanya de Montjuïc (Galanthus, Centre d’Estudis de Montjuïc, Depana), la declaració d’Intergrup de Su·port a la Bicicleta del Parlament de Catalunya per unes Ciutats més Humanes, l’explicació del projec·te “Llars verdes” de l’associació Barnamil i una cronologia de les lluites veïnals mediambientalistes (Andrés Naya).

lEl manifest sobre ecologia urbana vol situar els elements d’acció de la Favb en temes mediambientals

CARRER112 juliol 2009 LA DEL DARRERE 32

Zeta

Sal i pebre L’acudit

Parlant del

CARRER i de la ciutat

Una vida de encierro

SusiElefanta del Zoo de Barcelona

yAizA gARCíAentrevista

AnnA CARLotAfotografia

PassantVotar és participar en l’elecció. Recolzar, aprovar, identificar-se. Fins i tot, de vegades, entusiasmar-se amb les idees i propostes d’uns candidats i candidates, partits o agrupacions electorals. Doncs bé, passades les eleccions europees, 691.401 homes i dones de la nostra ciutat no han votat podent fer-ho. Han rebutjat la invitació. Només va votar un 40,5% d’aquells que tenien una cita amb les urnes. Falta d’interès. Hi ha unes institucions polítiques que tenen més desacords que acords i són de dubtosa utilitat. Però els seus representants cobren sous excel·lents. Europa queda lluny. Es fa difícil entendre que hi hagi llibertat de circulació de mercaderies i capitals i no de persones que busquen feina. Les llistes electorals són tancades. Els mandats no tenen límit. La transparència és escassa. Com a exemple, aquí a Catalunya la declaració de béns és obligatòria, però roman oculta al Parlament. Per què no són públiques aquestes dades? Per què no es pot consultar per internet els béns, interessos i activitats dels diputats i alts càrrecs? Els polítics diuen que l’abstenció no és un problema nostre, que és “general”. I es queden tan amples.

Que si Susi se deprime, que si tiene nueva compañera, que si la Reina intercede… Las noticias sobre la elefanta del zoo de Barcelona,

nueva protagonista de las instalaciones tras la desaparición de Copito de Nieve, no cesan. Asociaciones defensoras de animales habían denunciado el mal estado en el que se encontraba el animal desde que su compañera tuvo que ser sacrificada. La mismísima reina, cuya sensibilidad por el reino animal es de sobras conocida, pidió al ayuntamiento una nueva compañera para Susi.

Ante todo este desbarajuste de informaciones, decidimos acercarnos al Zoo para comprobar el estado del animal. Lo hicimos desoyendo los consejos del responsable de prensa del Zoo quien, en su infinita generosidad, quería hacernos un favor no concediéndonos la acreditación porque ahí “no había noticia” y porque “Susi estaba bien”. Esta publicación, tozuda como ella sola, pagó 16 euros de entrada

(por dos: también entró la fotógrafa) para ver a la elefanta en persona.

Y tras los 16 euros, ahí se encontraba, en un recinto contiguo al de su compañera recientemente traída de Tarragona, Yoyo. El nuevo paquidermo se removía constantemente en su espacio, mientras que Susi masticaba apáticamente algún alimento. Ese era el cuadro que se observaba cuando un cuidador del zoo vestido de azul “electricista” (¿será por las propiedades relajantes de ese color?) empezó a azuzar a Yoyo con una rama de palmera y a emitir unos extraños sonidos guturales para indicarle el camino que debía seguir, ante los expectantes ojos de las jirafas. Yoyo parecía no comprender las indicaciones del trabajador del zoo. Al principio, el movimiento llamó la atención de la apagada Susi, que se acercó hasta la verja que la separaba de su nueva compañera y dejó caer la trompa lánguidamente al otro lado. Pero en seguida se disipó su interés y volvió a concentrarse

en actividades menos agitadas.Al cabo de unos pocos minutos desde

que empezara el curioso ritual de la palma, en vista de que la elefanta no hacía lo que se esperaba de ella, se desplegaron los dispositivos de seguridad del zoo, que pidieron amablemente a la gente que abandonara la zona desde donde se podía ver a las elefantas, porque la iban a precintar. “En un ratito volveremos a abrir”, aseguraron.

El precinto consistía en una verja recubierta por un cartel que rezaba: “Estamos mejorando este espacio. Disculpen las molestias”, y donde se podían ver apiñados a un león, un elefante, un gorila, una jirafa y hasta un delfín, que los sobrevolaba en un acrobático salto, situados en medio de un escenario tipo sabana africana. Numerosos grupos de niños paseando, a pie o montados en el “buset eléctrico ecológico”, ponían de manifiesto que, sin duda, la visita al zoo es una de las excursiones más típicas de los colegios.

Cuando volvieron a abrir el espacio al público, Susi se mostraba en la misma actitud que hacía un cuarto de hora, pero ni rastro de Yoyo. En la jaula que ocupaba la nueva elefanta, ahora media docena de personas charlaban observando el espacio y medían distancias con un metro. Las dimensiones del recinto de Yoyo eran similares a las del que ocupaba Susi, y también al que ocupan las cinco jirafas. Al verlos ahí, la pregunta de cuántas personas tocarían por cercado era inevitable. Con un sencillo cálculo se llegaba a la conclusión de que, sin duda, el número adecuado sería mayor de seis.

Las excavadoras que rodeaban los cercados daban fe de las obras de remodelación que están haciendo para mejorar las condiciones de vida de la elefanta. Al fin y al cabo, los animales que permanecen en exposición permanente, como si de un cuadro se tratase, son la razón de ser del zoo. Qué menos que mejorar su encierro.

ALfons LópEz

Quan els barris van cremar La Setmana Tràgica i l ... · El próximo 2 de agosto será el día...

Documents

Transcript of Quan els barris van cremar La Setmana Tràgica i l ... · El próximo 2 de agosto será el día...