Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 193-214 · 2017. 8. 20. · traducir no pocos poemas de...

Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 193-214

RESSENYES

BEEBY, Allison; ENSINGER, Doris; PRESAS, Marisa (eds.)Investigating Translation. Selected Papers from the 4th International Congress on Translation, Barcelona, 1998Amsterdam/Filadelfia: John Benjamins. 209 p.

Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 193

Un dels trets que millor caracteritzen elsestudis actuals sobre la traducció és la diver-sitat, una diversitat que es plasma en dosàmbits fonamentals: els temes i problemesabordats per la recerca que es fa en aquestcamp i els paradigmes des dels quals s’a-borden aquests temes. Gràcies a aquestadiversitat, d’una banda s’ha ampliat el ven-tall de disciplines des de les quals s’estu-dien. Així, certament, els coneixementssobre l’objecte, la traducció, són cada vega-da més aprofundits, però aquesta major pro-funditat comporta també el perill d’unaexcessiva fragmentació que faci perdre devista la globalitat del mateix objecte.Igualment, la pluridisciplinaritat permet pos-seir un coneixement cada vegada més com-plex de l’objecte, sempre que s’estableixila necessària comunicació entre les líniesde recerca.

Les editores del volum que ressenyemhan volgut fer una aportació a favor de ladiversitat i de la complexitat de temes i enfo-caments, sense perdre de vista la globalitatde l’objecte. La seva tria de les contribucionspresentades al IV Congrés Internacionalsobre Traducció (Bellaterra, 1998) ha estatpresidida per la intenció d’oferir un ventallcom més ample millor dels temes que actual-

ment es poden considerar centrals en lainvestigació sobre la traducció, però tambéhan procurat establir un nexe entre ells, totposant en relleu la complementarietat detemes i aproximacions.

Els treballs aplegats en el volum s’orga-nitzen en quatre seccions. L’estudi de la rela-ció entre el text original i el text traduït gau-deix d’una llarga tradició. En aquesta tradicióhan predominat els enfocaments de caràctereminentment prescriptiu, com ara la críticaliterària o la lingüística contrastiva, peresmentar dos paradigmes molt heterogenis,que lentament han anat deixant pas a enfo-caments de caràcter primordialment des-criptiu, com ara els estudis postcolonials iels estudis de gènere. En aquest marc dereflexió sobre els paradigmes de la teoriade la traducció s’inscriuen les aportacionsd’E.A. Nida, A. Neubert i Z. Lvóvskaia, quefan balanç dels resultats obtinguts i obrennoves perspectives a la tasca teòrica. Tambéel treball de C.Y. Chu presenta una reflexiósobre una tradició teòrica, en aquest cas laxinesa. Per la seva banda, l’article deP. Godayol, com el d’I. García Izquierdo i J. Marco Borillo, explora les possibilitats denous paradigmes per a l’estudi de la traduc-ció literària, mentre que l’estudi d’H. Tan-

194 Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 Ressenyes

Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 194

queiro s’ocupa d’un tema poc explorat finsara: l’autotraducció.

Els treballs que aplega la segona seccióse centren en l’estudi de la traducció com aprocés mental del traductor. Aquesta és unalínia (relativament) nova, que es va iniciaren el moment en què en el camp de la psi-cologia es van anar abandonant les tesis con-ductistes sobre la ment i es van imposar elspostulats congnitius. En els estudis sobre elvessant cognitiu de la traducció trobem duesgrans línies. D’una banda interessa el pro-cés de la traducció i la recerca de mètodes iinstruments per a dur a terme aquesta recer-ca, una línia en la qual se situen els treballsde D. Gile, W. Neunzig, PACTE, així comels de C. Scott-Tennent, M. González Davisi F. Rodríguez Torras. D’altra banda inte-ressa la competència traductora, és a dir, elsconeixements i habilitats que posa en joc eltraductor en el procés de transferència, aixícom les estratègies que aplica a la resoluciódels problemes que sorgeixen en el cursd’aquest procés. En aquesta línia s’inscriuenels treballs de P. Zabalbeascoa i R. MuñozMartín.

Les seccions tercera i quarta recullenarticles dedicats a examinar, respectiva-ment, dos dels principals factors condicio-nants de la traducció: la ideologia i el recep-tor, dos factors, d’altra banda, estretamentrelacionats entre ells. Els treballs de

CAMPOS, Augusto dee.e. cummings. poem(a)sRío de Janeiro: Livraria Francisco Alves

J. Mallafré, N. Izard, V.M. González Ruiz,J. Milton i A.M. Clark Peres, aplegats en lasecció tercera, aborden la influència dela ideologia en la traducció des d’un puntde vista eminentment sociològic, que situala traducció com a objecte d’apropiació perpart de discursos hegemònics de diferentssignes.

La secció quarta, finalment, recull con-tribucions dedicades a una qüestió quemereix cada vegada més interès: les restric-cions que el mercat imposa al traductor,especialment en àmbits allunyats de la tra-ducció literària. Així, els treballs de B. Adabi de D. Kelly i A. Sánchez Luque s’ocupende la traducció de textos publicitaris; els deC. Garrido i M. Tercedor Sánchez se cen-tren en els textos científics; el de J. Parratracta de la traducció de programari, men-tre que R. Mackenzie i C. Nord abordenaspectes generals d’aquesta problemàtica,com ara la determinació de criteris de qua-litat de la traducció o l’adequació de la tra-ducció al seu destinatari.

El volum conté una bibliografia gene-ral i un índex de matèries, que permet feruna lectura transversal dels treballs queinclou.

Marisa PresasUniversitat Autònoma de Barcelona

Facultat de Traducció i d’Interpretació

Editora, 1999. 204 p.

Augusto de Campos, una de las voces másreconocidas de la traductología brasileñacontemporánea desde su triple condición deprofesor, creador literario y transcreador,acaba de publicar una nueva edición de susversiones de e.e. cummings, y ya es la cuar-ta. Que una obra como ésta, de destinatariosinicialmente restringidos, haya alcanzadouna cifra tal de ediciones es mérito sin dudadel prestigio que posee el traductor, empe-

ñado durante más de cuarenta años en ladesafiante tarea de poner en portugués deBrasil a un autor de la complejidad del poetanorteamericano. Entrega tras entrega, elnúmero de poemas ofrecido a los lectoresfue aumentando a partir de un núcleo origi-nal de extensión limitada, según aclaran lostítulos de las ediciones sucesivas: la prime-ra, Dez Poemas de e.e. cummings (Río deJaneiro, Ministério da Educaçâo e Cultura,

Ressenyes Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 195

Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 195

Serviço de Documentação, 1960), en la queaparecen valientemente seleccionados lostextos de tipografía más experimental; lasegunda, e.e. cummings -20 poem(a)s (Ilhade Santa Catarina, Editora Noa-Noa, 1979),que profundiza en la misma orientaciónrevolucionaria de la anterior edición; y latercera, 40 poem(a)s -e.e. cummings (SãoPaulo, Editora Brasiliense, 1986), donde lacantidad de poemas se ve ampliada con pie-zas en las que predomina la sutileza de lafina sátira, dilatándose de esta manera el aba-nico de registros traducidos. La última edi-ción hasta ahora, e.e. cummings. poem(a)s,ya sin referencia numérica en el título, saliórecientemente a la luz como homenaje alpoeta en el centenario de su nacimiento, ycontiene veintidós versiones más que inten-tan abarcar todos los ángulos estilísticos desu obra así como todas las vertientes temá-ticas, desde la paisajística o amorosa hastala humorística o filosófica.

Augusto de Campos cuenta en el prólo-go a la segunda edición cómo este «verda-deiro milagre editorial», conforme su defi-nición, tiene principio en una breve carta alescritor datada el 31 de octubre de 1946,cuando le solicita autorización para imprimirsus textos en versión brasileña. La respues-ta de e.e. cummings, inmediata al parecer,imponía dos condiciones innegociables:primero, que al lado de cada traducción figu-rase el correspondiente texto original; segun-do, que Augusto de Campos le remitiese sincesar las pruebas de aquellos diez poemasiniciales, dispuestos página a página, hastaque una de ellas llegase a agradarle y a mere-cer su consentimiento. El proceso de impre-sión de Dez Poemas de e.e. cummings sedemoró de este modo durante tres años, conmúltiples tanteos que no permitían ver laclaridad al otro lado del túnel hasta que laspruebas que hacían el número ocho, endiciembre de 1959, obtuvieron como res-puesta del poeta una única palabra: congra-tulations. Esta edición brasileña de e.e. cum-mings constituía la tercera traducción de suobra, como todavía indica Augusto deCampos en el mismo relato, precedida úni-

camente por veintiocho poemas traducidos alalemán por Eva Hesse y doce al italiano porSalvatore Quasimodo. En cierto sentido erala primera traducción, no obstante, desde elmomento en que ninguna otra se había atre-vido antes a hacer frente con la audacia deésta a los textos de e.e. cummings con mayo-res dificultades visuales.

No debe sorprender, principalmenteteniendo en cuenta los componentes pri-mordiales de su pensamiento, la eleccióntan temprana por Augusto de Campos dee.e. cummings en calidad de autor traduci-ble ni su lealtad posterior a través de variasediciones. Como es conocido, para el tra-ductólogo brasileño, al igual que para suhermano Haroldo de Campos, compañeroen tantas aventuras intelectuales, admitidala idea de que todo texto creativo no per-mite ser traducido, precisamente de ahí sederiva un corolario, sólo en apariencia para-dójico, que consistiría en admitir la posi-bilidad de recrear con indudable éxito esemismo texto en principio huidizo. Se tra-taría tal traducción de un proceso de crea-ción paralela que ofrece con respecto al ori-ginal un resultado tan autónomo comorecíproco, ya que desde esta perspectiva nose trasladan exclusivamente los significa-dos, sino que se vierte esencialmente lamaterialidad del propio signo. La prácticade traducir es, de esta forma, recreación,pero al mismo tiempo, según ambos her-manos propugnan, instrumento criticopoderoso que conduce a conocer las cuali-dades estéticas del texto literario separandoen el ámbito del lenguaje lo prosaico de lopoético, polos opuestos, y aún, por último,ejercicio pedagógico que permite mostrara interesados —poetas o estudiosos— losengranajes más recónditos del arte de lapalabra escrita.

El catálogo de autores traducidos porAugusto de Campos no es, a fin de cuen-tas, más que una ilustración del razona-miento a grandes rasgos resumido en laslíneas anteriores. Aparte de numerososensayos teóricos en solitario o a dos manoscon Haroldo de Campos —Re Visão


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 196

de Sousándre (1964, 1982), ReVisão deKilkerry (1971, 1985) oÁ Margem daMargem (1989)—, cabe recordar entre talesautores los nombres de John Donne,William Blake, John Keats, Mallarmé,Rimbaud, Maiakóvski. Es revelador espe-cialmente el reto supremo de traducirFinnegan’s Wake, de James Joyce, obra ina-sequible de la que Augusto de Campos tras-ladó con su hermano al portugués brasi-leño diez fragmentos —Panorama doFinnegans Wake (1962, 1971)—, algunode ellos inédito en cualquier otra lengua.No menos ilustrativa es la decisión detraducir no pocos poemas de Ezra Pound—Cantares de Ezra Pound (1960), ABC deLiteratura (1970) y Ezra Pound-Poesia(1983)—, buscando plasmar en este casolos fundamentos de la traducción creativaque el autor norteamericano defendía ensus escritos —críticism by translation—, ola traducción como modalidad de crítica,y make it new, o la traducción como mediode dar nueva vida al pasado literario. A lavista de esta nómina de escritores, nomucho podrá sorprender la atención pres-tada a e.e. cummings, incitación extrema-mente irresistible en cuyos poemas la infor-mación óptica, concentrada en la fisicidadde los signos y en su disposición tipográ-fica, encarna un elemento del que no sepuede prescindir a la hora de traducir elpoema a otra lengua.

El diseño editorial de e.e. cummings.poem(a)s contempla, además de las sesen-ta y dos composiciones traducidas con surespectivo texto original, varios apartadosde reflexión teórica muy enjundiosos, algu-nos ya publicados en las ediciones anterio-res del volumen y otros inéditos. Justamenteel primero de ellos, «e.e. cummings, sem-pre jovem (introdução)», pertenece a estaúltima categoría, y a través de él se desta-can los rasgos más notables de la revolu-ción formal que llevó a cabo el poeta nor-teamericano, más llena de sinceridad quefruto gratuito de cualquier fiebre artística,no sin dejar todavía de traer a la memoriaaquel desafortunado juicio coetáneo del crí-

tico R.P. Blackmur, quien dijo despecti-vamente que su arte era una especie debaby-talk, o, en sentido contrario, la clari-vidente opinión de Ezra Pound, según elcual e.e. cummings sería siempre el autormás vivo de todos ellos. En este extensogrupo de textos introductorios, a continua-ción figuran con los títulos «e.e. cummings:olhos e fólego», «Não, obrigado» y «30anos, 40 poemas» aquellos tres prefaciosque encabezaban respectivamente las edi-ciones antecedentes, en los que se insisteen otros aspectos peculiares de la creaciónliteraria del escritor, como su espíritu rotun-damente innovador, la evolución de susrecursos tipográficos o las técnicas devisualización empleadas en sus versos.Merece una alusión especial el irónico sig-nificado del título dado al prólogo de lasegunda edición, «Não, obrigado», queevoca uno de los más emblemáticos librosde poesía de e.e. cummings, No Thanks,publicado con la ayuda económica de sumadre, y bautizado así en referencia a lostrece editores que habían rechazado los ori-ginales de la obra y a los cuales, sin embar-go, se les dedica ésta. Tras los escritos teó-ricos enumerados y los propios textospoéticos en disposición bilingüe —poe-m(a)s— cierran el volumen dos valiososapéndices que sirven, en el primer caso,para dar en reproducción facsímil las car-tas y las correcciones de e.e. cummingsrealizadas a las pruebas de aquel primige-nio Dez Poemas de e.e. cummings, y, en elsegundo caso, para incorporar el ensayo«Estela para e.e. Cummings», de Haroldode Campos, publicado originalmente en elaño 1962, y el sucinto retrato «e.e.Cummings: Bioflashes», del mismo Augus-to de Campos.

Ya como final, resulta interesante adver-tir que en alguna parte de este magníficolibro se dice que «es asombroso pensar quee.e. cummings habría cumplido 100 años el14 de diciembre de 1994, tal es la juventudque emana de su poesía, aún hoy tan pocoasimilada y aún tan nueva». No menos admi-rable, ciertamente, es que las primeras ver-


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 197

siones de e.e. cummings hechas al final de ladécada de los cincuenta por Augusto deCampos, y así también las posteriores, ten-gan idéntica frescura que las más recientes,sin que aquí la adhesión a lo largo de losaños al autor transcreado implique necesa-riamente irregularidad. He ahí una muestramás de la (re)actualidad del pensamiento de

DANTE ALIGHIERI

Divina ComèdiaTraducció de Joan F. Mira. Barcelona: Pr

Augusto de Campos, y permitase la conce-sión a este recurso gráfico, tan del gustosuyo, en honor a él y al propio e.e. cum-mings.

Xosé Manuel DasilvaUniversidade de Vigo

Facultade de Filoloxía e Traducción

oa. 2000

Quasi set-cents anys després de la creaciódel gran poema de Dant Alighieri (presu-miblement entre els anys 1307 i 1321), iquan n’han passat quasi sis-cents de l’apa-rició de la primera traducció catalana,Edicions Proa publica una nova versió encatalà de la Commedia realitzada per JoanF. Mira.

Anteriorment, l’obra havia estat traduï-da al català en cinc ocasions: la primeraquan tot just tenia un segle de vida (AndreuFebrer, 1429); les altres quatre al llarg delsegle XX (Antoni Bulbena i Tusell, 1908;Narcís Verdaguer i Callís, 1921; LlorençBalanzò i Pons, 1923-24; i Josep M. deSagarra, 1947-52). El buit de cinc seglessense traduccions és la conseqüència del’oblit, generalitzat arreu d’Europa, en quèva caure el poema dantesc, mentre que larevifalla de l’últim segle reflecteix la recu-peració de l’interès iniciada pels artistes romàntics i continuada, amb molta mésintensitat, pels erudits del segle XX.D’aquestes cinc traduccions, només la pri-mera i la darrera han estat reconegudes perla crítica i el públic, i en els últims anyss’han disputat una primacia que els poguésatorgar la condició de traduccions canòni-ques. Ambdues són fetes en vers i en terci-nes, seguint de prop la forma de l’originalitalià; han rebut, però, critiques de signediferent, gairebé contrari: la traducciód’Andreu Febrer, una autèntica demostra-

ció de fidelitat en tots sentits, presentaexcessius problemes de calcs lingüístics id’errors mètrics; la de Josep M. de Sagarra,gairebé perfecta en aquest sentit, deixa tras-puar la personalitat poètica del traductorfins a tal punt que quasi transforma l’obradel florentí en una autèntica recreació sagar-riana.

No és sorprenent, doncs, que un apas-sionat d’aquest clàssic de la literatura euro-pea hagi sentit la necessitat de donar-neuna nova versió, tot i que entre els seusplantejaments inicials —manifestats en elbreu pròleg que precedeix la traducció—no figuri explícitament l’exigència de supe-rar els problemes que presentaven aquellestraduccions anteriors. De fet, el que JoanF. Mira es planteja és la necessitat de trans-metre de la manera més planera possibleels continguts d’una narració, ja que «laCommedia […] no és simplement un granpoema […] és també —i, per mi, és sobre-tot— una esplèndida narració, un viatgeper a descobrir i ordenar el món sencer ila pròpia vida» (p. 7). I és per a comuni-car aquest fons temàtic tan important quedecideix dur a terme la seva traducció enprosa, ja que, segons ell, «llegir laCommedia, ara mateix, com una tirallon-ga de versos feta de tercines encadenadesi més o menys enigmàtiques, és no poder-hi entendre res, o només una aparença»(p. 7), i a més, «traduir-la en tercines rigo-


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 198

roses i lligades […] obliga necessàriamenta alterar l’original de manera tan abundanti profunda que […] al final hi ha tanta partdel traductor com de l’autor» (p. 8). Tot iaixí, Mira es veu obligat a admetre queaquesta decisió comporta inevitablementpèrdues no gens menyspreables en relacióamb el component poètic de l’obra; peròsi finalment opta per reproduir la «basemètrica original», l’hendecasíl·lab —quecorrespon a un decasíl·lab català, però ambuna varietat rítmica molt més àmplia—, noho fa per l’escrúpol de no desmuntar com-pletament l’edifici formal de la Commedia,sinó per acabar de donar aquella sensació«de naturalitat que té —que tenia, per alslectors cultes a qui estava destinat— el textitalià de Dante» (p. 8), ja que el vers «hiés del tot substancial, i insubstituible coma forma, gust i color de l’expressió» (p. 8).Això és una realitat que afecta totes lesobres escrites en vers al llarg de la histò-ria, però de manera molt més evidentaquelles que sorgiren de les plomes delspoetes medievals, per als quals els elementsde l’obra havien d’harmonitzar-se neces-sàriament en la creació d’un tot unitari, unaunitat que depenia, doncs, de tots elselements en joc, amb les seves peculiari-tats i amb les seves combinacions especí-fiques. No li falta raó a Mira quan afirmaque «Dante escrivia en vers, perquè haviad’escriure en vers: perquè era «poeta» iperquè llavors les «narracions» es feien envers» (p. 7). El poeta, doncs, no feia sinóseguir la tradició. Però aleshores caldriapreguntar-se per què va decidir organitzarel seu poema en tercines i amb una rimatan peculiar com la de la Commedia, fac-tors tots dos que no formaven part de latradició literària de la qual s’havia nodrit.No eren la tercina i la rima encadenada —més que no pas l’hendecasíl·lab—, laseva manera particular d’estructurarla narració? És precisament aquest ritmeinesgotable, el d’una rima que concatenavisions, sentiments i vivències enunciatsmitjançant grups de tres proposicions —que corresponen als tres versos de la ter-

cina i, alhora, a la manera característica deprocedir del raonament escolàstic—, allòque envolta els versos de la Commediad’una naturalitat que el lector actual, a gai-rebé set segles de distància, encara és capaçde copsar. I és també aquest ritme, amb laperfecció formal que el fa possible, allòque permet que la narració pugui ser cap-tada com a tal. Una narració de difícil com-prensió, és veritat, però en la qual la difi-cultat no prové tant de la confecció formaldel poema com de la complexitat dels con-tinguts, on figuren personatges d’èpoquesdiferents i de tots els àmbits vitals i socials,fets de la història antiga i contemporàniaa l’autor, llegendes, creences, referènciesliteràries, raonaments filosòfics... Si elslectors de totes les èpoques —començantpels més propers al moment creatiu ini-cial— han necessitat comentaris, tant desdel punt de vista lingüístic com de l’argu-mental i referencial, això, sens dubte, noés a causa de l’arquitectura formal delpoema. D’altra banda, milers de lectorsactuals continuen gaudint de la narració i lapoesia d’una Commedia en versió original,en l’italià de Dant, que es deixa llegir ientendre més enllà de la simple «apa-rença». Per què no hauria de ser així tambéen català? L’esforç que requereix aquestalectura és, i ha de ser, part integrant delpoema, com ho és el vers, i l’estrofa, i larima, i la música que se’n desprèn.

Per això, tot i que la traducció de JoanF. Mira és força correcta pel que fa als ele-ments narratius —de fet va resseguint per-fectament el fil del discurs, i amb la distri-bució en versos aconsegueix també reproduirles seqüències discursives emmarcades enla mesura de la tercina—, ens sembla que elresultat final, per un desencert inicial de per-cepció, no correspon ben bé a la intenció dedonar una nova versió catalana de «laCommedia en vers, com un poema, tal comva ser escrita» (p. 9).

Maribel Andreu LucasUniversitat Autónoma de Barcelona



FERNÁNDEZ PARILLA, Gonzalo; FERIA GARCÍA, Manuel C. (coord.)Orientalismo, exotismo y traducciónCuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2000. 247 p.

Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 199

This wide-ranging collection of essays islargely composed of papers originally deli-vered at the conference «Orientalismo, exo-tismo y traducción» (15-17 November 1997)organized by the Escuela de Traductores deToledo and the Grupo de InvestigaciónTraductología of the Junta de Andalucía,with the collaboration of the EuropeanCultural Fund. These initial contributionshave then been integrated by further essaysto produce a varied, complex and generallyrewarding scholarly volume.

Needless to say, the complexity owesmuch to the first word in the title —Orientalism— which, as the editors hasteto inform the reader, belongs to the theore-tical domain opened up through EdwardSaid’s «already mythical» book togetherwith its attendant morass of «polémicas…ampollas y… malentendidos» (p. 13). Theserious move of positioning Said’s name and1978 study at the very opening of this vo-lume is an inescapable and, perhaps, by nowan obvious one. Like all recent invocationsof Said, this one is also complemented by aseries of provisos, so that the introductionquickly moves on to a delimitation and qual-ification of the peculiarly Spanish way ofdealing with the Orient and specific brandof orientalism. Accordingly, the editors high-light that orientalist discourse in Spanishculture is mainly represented by forms of«Arabismo» and «Africanismo», the pre-sence of an orient — that of Granada andAlandalús — within one’s own national geo-graphical boundaries, and the colonial enter-prise in Morocco, a land so closely linkedwith Spain that Said’s definition of orien-talism as a practice, theory and attitude fordominating a distant territory becomes toogeneric and inapplicable. Yet it is by nowevident that Said’s categoric statements onthe tensions between East and West are moreuseful for the grey areas of cultural contact

that they throw into relief than for their dis-criminatory potential. In this perspective,the caveats voiced by the introduction, thatSpanish orientalism and exoticism do nottotally fit Said’s «theory», come as no sur-prise. Since the early 1980s very little the-oretical and critical reflection in the English-speaking world, the first to confront Said’sonslaught, has ascertained that his thesescould be safely applied to any area andaspect of the Orient constructed by Westernrepresentation. The editors’ attempt at stress-ing the peculiarity of Spanish orientalismintroduces a volume full of insights andaimed at scholars working in a variety ofcontiguous disciplines. Indeed, the majoradvantage of this book is its presentation ofa broad spectrum of interventions in thefields of history, translation theory, literarycriticism or literary history which often donot need to be supported by any Saidiantheory. The discourses of Spanish oriental-ism are both within and «without» the scopeof Said’s observations and the essays manageto convey the measure of such exhorbitanceand of the variety, historical depth andcultural relevance of the Spanish contactswith an Orient that in most cases had beenpart of national culture for centuries beforethat typically Franco-British phenomenon,Said’s orientalism, became visible in the lateeighteenth century.

The opening series of essays in the bookis a multi-faceted examination of the mythand reality of Alandalús and, in particular,of Spanish orientalist scholarship, whichtraditionally has focused mainly on the Arabworld and the Arab presence in Spain. Anexcellent intervention by Eduardo ManzanoMoreno assesses the idea of essentialism atthe basis of the vision of Alandalús con-jured by Spanish Arabists as well as thenationalist impulses underlying the creationof«un Islam español» and a «civilización


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 200

hispano-musulmana». This essay needs tobe read in conjunction with a contributionfrom the last section in which BernabéLópez García carefully reconstructs the riseof Arabic studies in Spain since the earlynineteenth century whilst connecting it withthe role played by translation in that process.Signposting this historical developmentthrough a wealth of dates, historical detailsand insights, López García’s essay, togeth-er with Eva Lapiedra’s study of terminolo-gy and ideology in the andalusí denomina-tions for Christians, supplements the moretheoretical approach of Manzano Morenoas well as that of other contributors such asFederico Corriente on the contemporarymyths of Alandalús, and Salvador Peña’sintriguing discussion of an «endotic»approach to «lo andalusí» to counteract the«soft» destruction of the Islamic in Spainoperated by an exotic cultural approachwhich may be taken as a parallel to theReconquista.

The central part of the book is devoted toan examination of several aspects of «elafricanismo español» in essays presentingan array of different focuses, ranging fromthe ingenuous and descriptive to the moredensely and deftly argued. The contributionby Amelina Correa Ramón offers a fasci-nating evocation of Isaac Muñoz’s fin de siè-cle orientalist visions of Morocco within adecisively «decadent» and modernista envi-ronment, whereas Manuela Martín turns tothe Moroccan experiences of, and writingsby, the turn-of-the-century musicologistRafael Mitjana during his period as secre-tary to the Spanish Embassy in Tangiers.Both essays evidence the constant inter-weaving of the Moroccan «East» with aSpanish cultural background which cannever be seen as immune from the Orient,especially in the context of the repeated ref-erences to Granada as a late nineteenth- andearly twentieth-century emblem of two kindsof «Moorishness»: one indigenous to Spainand the other situated just beyond Gibraltar,and both determining the distinctive Spanishawareness of the ambiguous location of ori-

ental otherness. The fin de siècle theme ofthis central section is completed by AbdellahDjibilou’s piece on the vision of Moroccodeveloped by the writers of the Generation of1898 driven South and East by their obses-sion with hemming in the cultural and spir-itual boundaries of Spanishness, and tradi-tionally less obvious candidates fororientalist exoticism than their modernistacontemporaries. Alberto Gómez Font’s essayconcentrates on the linguistic choice facingthe translators in the Spanish MoroccanProtectorate between «árabe literal» and«árabe marroquí», and his study suitablyintroduces the final section of essays that ismore directly related to translation and gath-ers together some localized explorations aswell as more wide-ranging analyses of gen-eral problems and issues. In one of thesefinal contributions, Juan Pablo Arias care-fully examines the cultural phases duringwhich, between the fifteenth and the twen-tieth centuries, the Alkoran has been trans-lated into «la lengua de Cervantes» (p. 181).Additionally, in their respective interven-tions, Richard van Leeuwen and DolorsCinca Pinós consider the fundamentalepisode(s) of the translation of the ArabianNights into Western European languages,the former assessing the links between theactual translations and the ideological struc-tures of European orientalism, the latterfocusing on the first Catalan translation andits reception in the Catalan press between1996 and 1997. In addition, Hilary Kilpatrichcontributes a piece on the problems raisedby the translation of oriental forms ofChristian culture, both recognizably linkedto Western traditions and «other», whereasHartmut Fahndrich provides a thoroughexploration of the linguistic, historical andcultural issues related to the translation ofMuhtasib.

However, one emblematic feature of theclosing section of this book is the curiousdialogue or dialectic between two differentapproaches to exoticism: its importance intranslation, advocated by Ovidi Carbonell iCortés, and its drawbacks as argued by


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 201

María Carmen África Vidal. Their essaysneed be read in conjunction with SalvadorPeña’s earlier indictment of exoticism as aBaudrillardian «soft» strategy of extermi-nation, here taken to signify the neutraliza-tion of an «other» culture. With an eye tothe broader cultural implications of the actof translating, Vidal similarly opposes exoti-cism as both the process and the product ofone culture’s closure within its own inter-pretive modes which it then applies to ano-ther culture from the outside, that is to sayexotically. With an acknowledged referenceto the work of Michel Foucault and AndréLefevere, Vidal puts forward a triple pro-gramme of archeology, genealogy and ethicsof translation to counteract the risks of anexotic outlook. The latter, by contrast, is per-ceived as appropriate by Carbonell i Cortéssince exoticism allows for a retention of theotherness of the translated text, the exoticfeature acting as a residual presence of thesource culture within translation’s inter-weaving of domesticating and «othering»strategies.

GODAYOL, PilarEspais de frontera: gènere i traduccióVic: Eumo, 2000. 230 p.

This kind of dialectical disagreement,threading through essays and theoretical pre-misses, is precisely where the interest of thisbook lies. Its affiliation to Said’s Orientalismmay often be confused or more contentiousthan it really needs to be; whereas the essaysmay range from slightly amended confe-rence papers, sometimes without any refe-rencing or footnotes, to highly polished andelegantly written pieces. Yet, the sheerwealth of information provided by the volu-me as a whole and its hidden dialogical ordialectic structure make it a rewarding instru-ment for a variety of specialists working indifferent disciplines. In this cumulativeperspective, the often widely different essaysin the book succeed in conveying that senseof opening up to cultural multiplicity whichis the distinctive feature of both contempo-rary orientalist studies as well as of trans-lation as a fundamental discursive interven-tion in multiculturalism.

Diego SagliaUniversitá degli Studi di Parma

Espais de frontera és un estudi sobre la tra-ducció des d’un marc teòric postestructura-lista: a grans trets, el llibre presenta una con-cepció particular de la traducció (a cavalldel feminisme, dels estudis d’ideologia i dela desconstrucció) i la il·lustra amb un caspràctic, una traducció d’un conte d’unaescriptora xicana.

El llibre que ressenyem s’estructura entres parts principals. La primera, «El gène-re i la traducció: estat de la qüestió», exa-mina dos models de traducció: els estudisculturals (que diuen que tot text, i per tanttota traducció, conté ideologia) i els estu-dis lingüístics (que proporcionen unes einesútils per a l’anàlisi de la matèria primera deles traduccions, les paraules). L’autora pro-

posa un model que els abraci tots dos sensesubordinar l’un a l’altre. Llavors s’analit-zen certes metàfores que han presentat latraducció com una activitat en què el gène-re masculí subjugava el gènere femení is’exposa com al llarg de la història les doneshan intentat fer-se «visibles» en els pròlegsdels llibres que traduïen. Finalment, s’in-trodueix el concepte (procedent de HomiK. Bhabha) de «traductora cultural», que fareferència a escriptores i traductores mino-ritàries i del Tercer Món que conceben l’es-criptura i la traducció com una pràctica enquè la identitat no és representada com quel-com complet o essencialitzat sinó com unfet plural i en procés de construcció per-manent.


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 202

La segona part, «El gènere i la traduccióliterària», continua l’exposició teórica de laprimera part. Es defineix la metàfora de«traduir com (a) dona», que implica traduirde la mateixa manera que una dona («comdona») i traduir en tant que dona («com a do-na»). Quan es tradueix com (a) dona, pertant, es du a terme una reescriptura de l’o-riginal: no es tracta de presentar un escrit enquè la traductora desapareix darrere d’untext que vol ser un fidel mirall «transparent»respecte a l’original, sinó que la traducciós’entén com una pràctica en què la traduc-tora es fa «visible» emfasitzant i fins i totaportant una ideologia concreta al text quetradueix, ja sigui en forma de pròleg, denotes a peu de pàgina o d’intervenció direc-ta damunt del text traduït, de manera que latraducció no sigui una «còpia isomorfa» del’original (p. 73). Així, doncs, la traducciós’entén com una activitat que enriqueixl’original mitjançant uns intertextos que hiaporta la traductora: uns intertextos quepoden ser socials, polítics, culturals o lite-raris, segons els interessos (feministes, etc.)de la traductora, que ha de llegir i interpre-tar el que diu i el que no diu el text original,cercant així un equilibri entre la veu del’autora i la veu de la traductora. Qui tra-dueix, por tant, es mou entre fronteres, nego-ciant múltiples discursos i produint un textde naturalesa híbrida. En el cas de certes tra-ductores feministes canadenques contem-porànies que tradueixen del francès al’anglès, por exemple, Godayol ens explicacom intervenen en el text original: assenya-len o afegeixen intertextos i destaquen elllenguatge patriarcal de l’original amb lafinalitat de neutralitzar-lo; d’aquesta mane-ra aconsegueixen fer-se visibles com a donesenfront d’un llenguatge patriarcal que lesinvisibilitza.

La tercera part del llibre, «Momento musi-cale», constitueix la part més pràctica deltreball: il·lustra bona part de la teoria ques’ha exposat fins al moment mitjançant unatraducció comentada del conte «Mericans»de l’escriptora xicana contemporània SandraCisneros. Alguns dels personatges del conte

tenen una identitat lingüística i cultural fron-terera: es mouen entre ser mexicans i ame-ricans i entre l’ús de l’anglès i l’ús de l’es-panyol mexicà. La traducció del conte quefa Godayol és una «traducció densa» (termederivat de Kwame Anthony Appiah), és adir, una traducció que combat l’essencialis-me o fixesa cultural (identitària i lingüísti-ca) fent visible la traductora i emfasitzantaixí la seva lectura ideològica del text ori-ginal. Això s’aconsegueix bàsicament permitjà de dues estratègies: d’una banda, latraducció s’acompanya d’un aparat traduc-tològic consistent en un comentari ideolò-gic i feminista del conte, l’anàlisi ideològi-ca i lingüística de traduccions anteriors deltext i un glossari de termes lingüístics i cultu-rals que ajuden a entendre la traducció.D’altra banda, la traductora intervé directa-ment damunt del text literari: si el conte deCisneros és escrit en un anglès esquitxatd’unes quantes paraules espanyoles-mexi-canes, en la seva «traducció densa» la tra-ductora usa el català com a llengua domi-nant i hi introdueix un nombre de motsespanyols-mexicans força superior respec-te a l’original. A més, la traductora utilitzauna altra llengua, l’anglès, per a indicar quela narradora es mou constantment entre fron-teres identitàries i lingüístiques, i destacacertes paraules tipogràficament (posant-lesen negreta o en cursiva). Segons Godayol,tant l’aparat traductològic com la interven-ció directa en el text original fan més visi-ble la seva idiologia subversiva respecte ales estructures de poder de les elits domina-dores i jerarquitzants, que imposen unsvalors estètics i ideològics essencialistes ipatriarcals en la traducció i en la societat engeneral.

Aquesta última afirmació és força discu-tible, i l’autora n’és conscient: un dels perillsdel feminisme ha estat el victimisme i la uni-versalització. Godayol, però, sap distanciar-se d’aquest tipus de discurs: una de lesvirtuts del llibre és la seva voluntat relati-vitzadora. Això porta l’autora a fer no unasimple exposició de la ideologia feminista,sino també a criticar-ne els punts febles en


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 203

un intent d’abandonar «la idea d’entendrel’opressió patriarcal en termes d’universali-tat» i no caure en el «prescriptivisme delsdiscursos hegemònics que critica» el femi-nisme (p. 110). El que es pretén, doncs, ésno caure en el parany del binarisme homeopressor/dona oprimida. I, en general, aixòs’aconsegueix, tot i que a vegades trobemuna manca de crítica cap a certes actitudsfeministes que no fan altra cosa que exhibirun masclisme invertit, com, per exemple,quan s’analitza de manera acrítica un poemaen què «Cisneros trivialitza l’home i el con-verteix en espectacle, objecte de desig»(p. 146) o quan certes xicanes escriuen «estapuente» (p. 61), violant així les normes natu-rals i espontànies (no pas imposades per capelit) de la llengua respecte al gènere. Malgrataquests i alguns altres casos puntuals, però,Godayol supera bé els perills de la críticafeminista i cultural i no cau en el tòpic deconsiderar interessant tota la literatura fetaper dones, per minories ètniques o perescriptores del Tercer Món.

Això ens du al controvertit tema delcànon literari occidental, que bona part dela crítica cultural i feminista vol revisar, jasigui creant un cànon paral·lel, ja sigui intro-duint-hi obres d’autores i autors de mino-ries ètniques o del Tercer Món. Tot plegat,com molt bé veu l’autora, és un exercici depoder —perfectament legítim, hi afegiria jo.Com ja és sabut, cada terra fa sa guerra, itothom és ben lliure de reivindicar i d’en-tronitzar qui vulgui. Ara bé: si es vol revi-sar un cànon amb certes garanties d’èxit,s’ha de fer amb coneixement de causa; pocacredibilitat es tindrà, per exemple, si del’Agamèmnon d’Esquil en diem (a l’angle-sa) «l’Agamemnon d’Aeschylus» (p. 43).Afortunadament, aquesta mena d’errada ésun cas aïllat en l’obra de Godayol, però síque il·lustra un defecte massa comú en elsestudis de crítica cultural: la manca d’unconeixement profund d’allò que es vol revi-sar i fins i tot subvertir, la qual cosa ha pro-vocat que es fessin afirmacions tan absur-des com: «The work of William Shakespearewas evenly matched with many other

authors in Elizabethan and Jacobean society,but modern opinion emphasises his impor-tance as the finest playwright in Westernculture» (autor no identificat pel nom, citatper Frank Kermode a «Writing aboutShakespeare», London Review of Books, 9de desembre del 1999, http://www.lrb.co.uk). Si això fos veritat, com és que elpúblic de cinc continents (des de les elitseuropees fins a les tribus africanes «subal-ternes») prefereix les obres de Shakespearea les de Ben Jonson, Christopher Marlowe,Molière o Racine? Molt sàviament i pru-dentment, Godayol no fa mai afirmacionsanticanòniques com les que hem citat, si bétampoc no s’arrisca a valorar estèticamentles obres analitzades.

Al que sí que s’arrisca Godayol és a feruna «traducció densa» del conte «Mericans»de Cisneros. El resultat és molt positiu iengrescador, per quatre motius. En primerlloc, per l’encert en la tria del conte, estèti-cament superior (en la meya modesta opi-nió de dead white European male) a altresobres de la mateixa Cisneros. En segon lloc(i aquesta és segurament l’aportació més ori-ginal de l’obra), perquè es posen en pràcti-ca les nocions teòriques que s’han presen-tat en les dues parts anteriors, que potsers’haurien pogut condensar una mica més enl’aspecte feminista i en les quals s’hauriapogut introduir la noció de «dialogisme» deMikhail Bakhtin, autèntic expert en el trac-tament de l’alteritat, de les fronteres i delshíbrids. En tercer lloc, la traducció de«Mericans» és entusiasmadora perquèl’aparat traductològic constitueix una anà-lisi finíssima i molt assenyada que ens des-cobreix les possibilitats interpretatives d’unacrítica fronterera que integra la lingüística,la crítica feminista i la crítica cultural deminories ètniques —hi he trobat a faltar,però, intertextos més o menys obvis d’es-criptors com Juan Rulfo o FlanneryO’Connor, creadors de personatges híbridsque es mouen en la frontera entre la barbà-rie i la civilització i entre el cristianisme i elpaganisme. I en quart lloc, la lectura delconte de Cisneros en català és agraïda perquè


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 204

Godayol sap recrear amb ploma destra elsefectes subversius que el text original pottenir en un lector anglès: l’ús babèlic delcatalà, del castellà i de l’anglès és un encertideològic i estètic rotund —diriem que enla traducció «Nothing… doth fade / But dothsuifer a sea-change / Into something rich andstrange» (Shakespeare, The Tempest, I.ii.402-404). Una riquesa i una transmutacióadmirablement coronades per la «Cadència»del final de l’obra, que torna a reproduir latraducció del conte de Cisneros, però aquestcop sense l’enfarfegament tipogràfic denegretes i cursives: l’autora despulla el textde tot aparat traductològic i ens el retornacarregat d’ideologia, sí, però alhora despul-lat d’ideologia, obert a altres interpretacions,sense negretes ni cursives, perquè en gau-

LAOZI

Daodejing: el llibre del ‘dao’ i del ‘de’Traducció de Seán Golden i Marisa Presa

dim no tan sols ideològicament, sinó també(i sobretot) estèticament. En aquest últimestadi, doncs, el text guanya com a fabula-ció, com a objecte estètic vàlid per ellmateix. I és que Pilar Godayol ha entès moltbé el que sembla que han oblidat alguns crí-tics culturals: que els textos literaris no sónsolament ideologia, sinó també objectes lin-güístics i estètics que «pass through us likestorm-winds, flinging open the doors of per-ception, pressing upon the architecture ofour beliefs with their transforming powers»(George Steiner, Tolstoy or Dostoevsky,Londres, Faber, 1989 [1960], p. 3).

Dídac PujolUniversitat Pompeu Fabra


s. Barcelona: UAB-UB, 2000. 187 p.

El Daodejing és el llibre xinès amb més tra-duccions diferents —directes o indirectes—a llengues occidentals i és també el clàssicsobre el qual s’han escrit més comentaris detipus acadèmic a la Xina. La seva combina-ció de poesia, especulació filosòfica i reflexiómística fa que tingui diferents lectures, cosaque probablement ha contribuït al fet quesigui una obra prolíficament interpretada imanipulada. Això explica que al llarg de lahistòria hagin anat apareixent al mercat ver-sions de tots els gustos i colors, fruit d’in-terpretacions sui generis d’aquesta filosofiamés de dues vegades mil·lenària, ara passa-des pel sedàs de la teologia, ara aplicades almón dels negocis o al creixement personal,que han culminat amb títols de l’estil de Eldao de la mestressa de casa o El dao del tra-pezista. Sigui com sigui, tot això reflecteixel que dóna de si aquesta obra i és també unsímptoma de l’interès que ha despertat i con-tinua despertant al si de la nostra societatque, d’una manera més o menys deforma-da, té esment de la filosofia del dao.

La traducció de Seán Golden i MarisaPresas que presentem aquí, però, destaca perla seva seriositat, rigor acadèmic i fidelitatal text original, sense que això vagi en detri-ment de la claredat i accessibilitat, que lafan totalment apta per al gran públic. La tra-ducció de Seán Golden i Marisa Presas ésla primera i única fins al moment feta direc-tament del xinès al català. El text està dis-posat de manera que a la dreta llegim latraducció i a l’esquerra els comentaris corres-ponents, els quals són de gran ajuda per a lainterpretació filosòfica del text, que en algunspassatges és totalment innovadora respectea la resta de traduccions.

Traslladar aquesta obra és un repte per aqualsevol traductor. Presenta una varietat deproblemes que ja, des del títol mateix, obreel debat sobre la traductibilitat en general ide termes tan complexos i polisèmics comara dao i de, en particular. Golden i Presasopten per l’opció de la intraductibilitat pràc-ticament només en el cas d’aquests dos con-ceptes centrals del llibre. Hi ha qui argüeix,


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 205

però, que el fet de deixar termes en xinèsenfronta el lector amb unes paraules exòti-ques sense significat en la seva llengua, queprovoca una associació exclusiva entreaquests termes i el pensament taoista quan,de fet, aquests termes formen part del deno-minador comú del pensament filosòfic, reli-giós i popular de la Xina arcaica.

El Daodejing consta de 81 capítols curts,cadascun dels quals té forma de poema i téuna llargada variable que no sobrepassa elcentenar de caràcters xinesos. En aquestaversió —la més acceptada i traduïda— espoden distingir dues parts: el llibre del Daoi el llibre del De. Jing significa obra canò-nica o clàssic, d’aquí la seva inclusió en unacol·lecció de clàssics orientals.

Les dificultats de la traducció són tantformals com de contingut. Es tracta d’un textescrit en forma ritmada —probablement perfacilitar-ne la memorització—, en què esbusca conscientment un llenguatge al·lusiucom un recurs per a poder transmetre allòinexpressable. La vaguetat i els nombrosossignificats associats als caràcters, juntamentamb certs trets de la llengua xinesa clàssi-ca, com ara la manca de morfologia i de con-nectors, agreujat per l’absència de puntua-ció, no solament fan que hi pugui haverdiverses interpretacions del text igualmentvàlides, sinó que, a més, poden fins i tot sercontradictòries.

Per a qui a prefereixi llegir una traduccióal castellà, hi ha més on escollir. De traduc-cions fetes directament del xinès disposemde la d’Iñaki Preciado (Alfaguara, 1978),la de Carmelo Elorduy (Tecnos, 1996) i lad’Anne-Hélène Suárez (Siruela, 1998),la qual és, des del nostre punt de vista, lamés recomanable de totes tres perquè ésla que es manté més propera al text originali la que ens ofereix una anàlisi més lingüís-tica o etimològica, que serveix per a argu-mentar les diferents interpretacions possi-bles en els casos d’ambigüitat.

L’aparició del Daodejing l’hem de situaren una època en què els diferents correntsfilosòfics tractaven de trobar solucions alsseus problemes contemporanis, que es podien

resumir en un desajust entre el curs humà iel curs natural. La idea central del Daodejinges pot sintetitzar en la seva primera frase,probablement la més difícil de traduir de totel text: «Un dao que es pot definir no és undao constant.» Ens valem de les paraules pertal de segmentar la realitat, el dao és el tot iper tant no el podem anomenar; en elmoment que li posem una etiqueta perdl’essència. El dao escapa a la categorització,és inclassificable. El taoisme rebutja les cate-gories predefinides perquè l’aplicació d’unsistema de classificació és un mecanisme pera imposar un ordre al curs natural de lescoses, i això ens fa perdre de vista la totalitat.El savi defuig les definicions intel·lectuals iels valors convencionals, perquè busca el queés anterior a tot això.

Mentre que en d’altres escoles de pensa-ment dao pot significar ‘sistema’ o ‘veritatmoral’, en aquesta es refereix a l’u, que ésnatural, etern, espontani, innominable iindescriptible. És alhora l’origen de totes lescoses i la manera com les coses segueixenel seu curs. Quan aquest dao és posseït perles coses individuals, esdevé el seu caràctero virtut (de). El de és l’aspecte del dao quepot ésser conegut, merament allò que pot seraprehès mitjançant el coneixemcnt de cosesseparades. El dao és indivisible i quan esconeix, es coneix tot de cop, no parcialment.Aquesta és la paradoxa de dao i de.L’objectiu dels pensadors xinesos antics eracaptar o intuir el dao. La diferència entre elmisticisme religiós i el filosòfic és que el daono ens ajudarà en res, és totalment imper-sonal. No ens hi podem atansar amb les ora-cions, ni demanar-li que intercedeixi pernosaltres, no l’afecten els estàndards humansde moralitat i benevolència. En canvi, captantel dao un s’ajusta directament i espontània alcurs de l’univers, fent que tot allò que fasigui harmoniós i equilibrat.

Pel que fa a la manera de viure, el taois-ta busca la simplicitat, l’espontaneïtat, latranquil·litat, la feblesa i —el més impor-tant— la no-acció (wu wei). Per no-acció nos’ha d’entendre inactivitat, sinó el fet deno realitzar cap acció que vagi contra la natu-


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 206

ralesa, és a dir, deixar que la naturalesasegueixi el seu propi curs. No hauríem d’in-terpretar els conceptes de feblesa i buidorcom uns ideals que ens porten a la negació oa la quietud absoluta. La filosofia de Laozino és per a l’ermità, sinó per al governantsavi, aquell que no abandona el món, sinóaquell que el governa mitjançant la no-inter-ferència, per tant, el taoisme no és necessà-riament una filosofia del retir.

Si tant Confuci com Laozi buscaven lamanera d’ajustar cl món dels homes al cursde l’univers, es diferencien, però, en el fetque el segon considera que els valors con-fucians són més un símptoma del caos impe-rant que no pas un remei. El dao no consis-teix en virtuts morals ni en ritus, i la recercade la humanitat (ren) propugnada perConfuci, quan s’aspira al dao, és inútil i errò-nia: el dao abraça totes les distincions pos-sibles que enfosqueixen la ment de l’home(com ara el bé i el mal). El millor és, doncs,anul·lar aquestes distincions i tornar a la sim-plicitat. Només una ment buida és capaç decaptar la unitat absoluta i infinita que és eldao.

El confucianisme creu que la persona hade viure en harmonia amb la naturalesa ila resta de les persones, però és la persona lamesura dels seus valors, per això ha estatdefinit com un tipus d’humanisme. El taois-me, en canvi, concep les persones prenentcom a model la naturalesa per tal d’assolirles seves virtuts (simplicitat, espontaneïtat,eficàcia inesgotable i mai artificial, etc.). Lanaturalesa és, doncs, la base dels valors deltaoisme. Per això hom l’ha definit com una

SAGER, Juan C.Essays on DefinitionAmsterdam: John Benjamins, 2000.

mena de naturalisme. Humanisme i natura-lisme —entesos com a conceptes allunyatsde la nostra tradició filosòfica— són elsgrans corrents del pensament xinès, apa-rentment oposats, però, en realitat, són duescares de la mateixa moneda, diferents aspec-tes de la idiosincràsia xinesa. Això no obs-tant, per a la majoria de xinesos, el confu-cianisme i el taoisme han representat sempreactituds complementàries davant de la vida,no confrontades.

Tota aquesta filosofia està compresa enun clàssic de 5.250 paraules. La civilitza-ció i el caràcter xinesos haurien estat com-pletament diferents si el Daodejing nohagués existit mai. De fet, fins i tot el con-fucianisme, sistema dominant en la histò-ria i el pensament xinesos, no hauria estatel mateix, ja que, a l’igual del budisme, haestat influenciat pel taoisme. No es potentendre la filosofia, la religió, la política,l’art ni la medicina xinesos sense conèixerels ensenyaments filosòfics que recull aquestgran clàssic. És un fet remarcable que, mal-grat que totes les escoles antigues de pen-sament de la Xina van ensenyar el seu propicamí (dao), només el taoisme és conegutper aquest nom. No existeix cap altre clàs-sic tan curt que hagi exercit una influènciatan gran, tant dins com fora de la culturaque va oferir les condicions necessàries pera la seva generació. Som, per tant, en frontd’una obra de valor universal.

Sara Rovira i EstevaUniversitat Autònoma de Barcelona


La editorial John Benjamins publicó en elaño 2000 el libro Essays on Definition deJuan C. Sager en su colección «Terminologyand Lexicography. Research and Practice».Esta obra de Juan C. Sager, que constituye

el volumen número cuatro de dicha colec-ción, va precedida de un interesante prólo-go de Alain Rey titulado Defining «defini-tion» en el que hace una revisión de lasdistintas posiciones adoptadas por la filoso-


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 207

fía, la lógica y la lingüística sobre el tema,contraponiendo esencialmente la definiciónontológica y la definición lingüística.

El libro propiamente dicho es una reco-pilación de textos de filósofos sobre la defi-nición a lo largo de la historia, desde Platóny Aristóteles hasta principios del siglo XX.No se trata, como aclara el autor, ni de unaselección exhaustiva de obras que hayan pre-sentado este tema ni de autores que lo hayantratado, sino de una compilación personaldel autor que intenta presentar un panoramade opiniones diversas sobre la definición através de fragmentos de una o varias obrasde cada autor. De hecho, la obra muestra quela mayoría de propuestas sobre la definiciónque circulan actualmente son deudoras delas ideas expuestas por Platón y Aristóteles,ideas expandidas y desarrolladas por la filo-sofía a lo largo de la historia.

El autor del libro ha seleccionado frag-mentos de 11 filósofos, no todos de la mismalongitud como consecuencia lógica de ladistinta intensidad de las aportaciones.Aristóteles, por ejemplo, cuenta con 65 pági-nas de textos, en tanto que el texto de sanIsidoro de Sevilla es de 4 páginas. La mediade texto por autor es de unas 10-12 páginas.

El tema de esta recopilación es de unaimportancia capital. La definición ocupa unlugar central en las ciencias y es una herra-mienta fundamental en la lógica, la filoso-fía y la semántica por cuanto es el puenteque conecta las ideas y las cosas. Desde unaperspectiva lingüística, la definición es larepresentación del concepto o significado yuna pieza clave de la lexicografía y la ter-minografía, puesto que es omnipresente enlos diccionarios y glosarios. Mediante ladefinición, además, se asegura la univoci-dad y se controla la polisemia.

La definición es también un elementoclave del discurso, ya sea el discurso lexi-cográfico (definiciones directas y explici-tas) o el discurso narrativo, descriptivo yargumentativo, en el que aparece bajo laforma de paráfrasis, explicación o aclara-ción (definiciones implícitas en muchoscasos).

La mayoría de los autores que han escri-to sobre la deficición advierten que la con-fección de definiciones no es una tarea fácil,por cuanto requiere un control riguroso nosólo de la correspondencia entre la fórmuladefinitoria y la noción que respresenta o quetrata de describir, sino también porque debeguardar una serie de condiciones estructu-rales y formales sin las que una definiciónno se considera adecuada. Y además de estascondiciones formales, la expresión de la defi-nición debe seguir unas normas estandari-zadas preestablecidas válidas casi univer-salmente.

La obra, como hemos dicho, contieneonce partes, cada una correspondiente a unautor, y de cada autor recoge uno o más frag-mentos pertenecientes a una o diversas obrassegún los casos.

Los autores seleccionados por Juan C.Sager se presentan en forma cronológica yson los siguientes: Platón, Aristóteles,Isidoro de Sevilla, Blaise Pascal, Benedictode Spinoza, John Locke, Gottfried W. Leib-nitz, George Berkeley, Immanuel Kant,John Stuart Mill y Heinrich Rickert, esteúltimo de finales del siglo XIX principiosdel siglo XX.

Esta selección incluye autores muy repre-sentativos cuyas ideas sobre la correspon-dencia entre el mundo, las cosas y el len-guaje son ampliamente conocidas, comoPlatón, Aristóteles o Kant, y otros autorescuyas propuestas han tenido una circulaciónmenor, como Pascal, Spinoza, Locke,Leibnitz, Berkeley o Stuart Mill.

Cabe subrayar por su naturaleza el textode Rickert de 1888 (la segunda edición pro-logada por el propio autor es de 1915 y latercera de 1929) titulado «The theory ofDefinition», el único texto que se presentaen su forma completa. Corresponde, comoexplica Rickert en la introducción, a un breveensayo sobre el tema cuyas ideas procedende su tesis de doctorado.

El carácter de este libro no nos permitepresentar en detalle su contenido, ya quecaeríamos en una enumeración repetitiva ymonótona de ideas por autor. Pero cabe des-


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 208

tacar que la selección muestra cómo en laobra de Platón y aún más en la de Aristótelesestán ya condensadas las ideas fundamen-tales no sólo sobre la definición sino acercade la correspondencia posible o problemá-tica entre las palabras y las cosas, sobre elconocimiento del mundo y la posiblidad depercepción de los objetos, sobre la defini-ción como explicación de las cosas o comoexplicación de las palabras y sobre la dife-rencia entre definición y explicación.

Es Aristóteles el autor que sienta lasbases de la descripción estructural de la defi-nición, distinguiendo entre el genus y la dif-ferentia, introduciendo las nociones de pre-dicación y de atributo y considerado ladefinición como una afirmación de natura-leza esencial y no gramatical, un silogismosobre las cosas que son en sí indemostra-bles. Los seres humanos pueden obtenersegún Aristóteles conocimiento sobre lascosas mediante la observación, la compara-ción y la selección de las característicascomunes, lo cual constituye una de las basesdel método científico. Es a partir de estaobservación que puede formularse la defi-nición.

También de Aristóteles proceden lasorientaciobnes para la construcción delas definiciones que aun hoy aparecen en losmanuales de lexicografía y terminografia.Propuestas como evitar definir un términoa través de su antónimo o evitar usar en ladefinición el término definido son umiver-salmente válidas en la cónstruccion de defi-niciones de los diccionarios.

Tras Aristóteles distintos autores pro-fundizan y expanden sus ideas sobre la defi-nición expuestas en sus obras Analítica,Física y Metafísica.

Así, Isidoro de Sevilla establece 15 tiposde definición que aún hoy aparecen en lasgramáticas (descriptio, ad verbum, per dif-ferentiam, per translationem, per privantiamcontrarii eius quod definitur, per quandamimaginationem, per analogia, per indigen-tiam pleni ex eodem genere, per laudem,sequndum qui, per totum y secundum reirationem). Blaise Pascal es el primer autor

de la obra que explicita la imposibilidad dedefinir las cosas muy básicas y conocidas,y Spinoza establece las reglas que se debenobservar para que una definición resulte per-fecta. Locke propone diferenciar entre cono-cimiento y opinión. Leibnitz trata de argu-mentar que la definición es una demostraciónde la verdad, y que existen dos clases de con-ceptos: los que representan cosas que nopueden desprenderse de parte alguna por-que el objeto se modifica (son los concep-tos simples o primitivos) y los conceptos querepresentan dos o más objetos. Es tambiénLeibnitz quien establece dos tipos de defi-nición: la nominal y la real, y quien expli-cita que las nociones de general y universalson sólo creaciones del conocimiento.Berkeley trata del lenguaje como sistema decomumicación de las ideas, Kant afirma queson las proposiciones las que construyen losobjetos (Pienso, luego existo) y Stuart Milldefine la definición de un nombre como lasuma de las proposiciones esenciales quepueden formularse de este nombre. Es StuartMill el único autor de la selección que trataexplícitamente de la diferencia entre el cono-cimiento general y el conocimiento cientí-fico en relación a la finalidad de la defini-ción:

In cases of this sort, though the defi-nition is still a declaration of themeaning which in the particular ins-tance the name is appointed to con-vey, it cannot be sad that to state themeaning of the word is the purpo-se of the definition. The purpose isnot to expound a name, but a clasi-fication.

La obra termina con el texto completo dellibro de Heinrich Ricktert sobre la teoría dela definición publicado primero en 1888 ymás tarde en 1915 y 1929, que constituyeuna síntesis de lo que la filosofía había esta-blecido sobre la definición.

El libro de Juan C. Sager cubre un vacíohistórico que convenía llenar rescatando delos textos originales de los filósofos las ideas


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 209

fundamentales que han nutrido y siguennutriendo la mayoría de los libros sobre léxi-co, lexicografía, terminología y semántica.El autor facilita con esta recopilación elconocimiento de los textos originales.Gracias a este libro, las personas interesa-das en el tema y la gran mayoría de los estu-

SHAKESPEARE, WilliamHamletTraducció de Joan Sallent. Barcelona: Qu

diantes de lenguas, traducción y lingüísticapueden acceder a fuentes conocimiento deprimera magnitud.

M. Teresa CabréUniversitat Pompeu Fabra


aderns Crema, 2000.

Que aparegui un nou Hamlet en catala i enversió de Joan Sellent Arús és, per sobrede tot, un motiu d’optimisme que sembladesmentir 1’abundant mediocritat editorialcatalana. És una delícia abordar una novalectura d’aquest clàssic que tantes en per-met, de lectures. I fer-ho en aquest catalàras i viu al servei de l’exactitud, la clare-dat i la dinàmica teatral esdevé com aminim una bona lliçó d’excel·lència en latraducció.

Aquesta versió de Hamlet, publicada perQuaderns Crema el setembre del 2000, vaser estrenada al Teatre Grec de Barcelonal’estiu del 1999. Lluís Homar, decidit arepresentar el seu Hamlet, va encarregar-neuna traducció que havia de tenir com a fipotenciar l’eficàcia teatral de l’obra. Comdiu Sellent en la nota del traductor queencapçala el libre: «Això implicava la triad’un model de llengua plenament actual,sense entrebancs formals ni artificis arcaït-zants, i un esforç de reformulació dels enun-ciats que conjugués l’estètica amb laintel·ligibilitat. Per dir-ho de la forma mésplanera, es tractava de fer una traducció quesonés bé i, a més a més, s’entengués».

Potser en aquesta necessitat de com-prensió dels contemporanis catalans d’unaobra escrita al segle XVI en anglès rau la nos-tra fortuna. Si un clàssic, tal com el definiaItalo Calvino, és aquell text que a cada lec-tura revela un nou sentit, les diverses tra-duccions d’aquest llibre, fruit de la lectura

més profunda que se’n pot fer, només podenafermar-ne la qualitat de clàssic. Els angle-sos —i els qui dominen l’anglès— semprepodran gaudir de les obres de Shakespearetal com ell les va escriure, però pouar-hi,treure’n tota la substància, exigeix un esforçi una cultura considerables al lector del nos-tre segle. És un luxe impagable, per moltanglès que se sàpiga, tenir l’oportunitat depoder llegir diferents versions de cadaShakespeare en les diverses aproximacionsde cadascun dels seus traductors: cada novaversió genera una insospitada riquesa de con-ceptes i una precisió lingüística pròpia decada època, encarnada en aquest cas perSellent amb gran enginy.

El poeta Yves Bonnefoy, traductor alfrancès de gairebé tot Shakespeare, afirma-va que «la traducció de Hamlet no serà maidefinitivament establerta», que malgrat lesmoltes notes erudites que acompanyen cadafrase i cada vers, sempre quedarà una mane-ra diferent d’entendre-ho i, per descomptat,d’expresssar-ho. La complexitat del perso-natge de Hamlet i les seves inquietuds sóntan marcades que és fascinant descobrir lasolució que dóna cada traductor a la quan-titat d’ambigüetats i als múltiples jocs deparaules que hi troba. Les traduccions exis-tents fins ara (que si en català no n’hi hagaires, en francès voregen la cinquantena ien castellà la vintena) no sembla que reflec-teixen un absolut al qual s’ha de tendir, sinóque cadascuna correspon a una manera


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 210

d’enfocar l’obra, a una elecció i a una època,i el resultat és sempre un text aproximatiu,sempre relatiu. Deu ser veritat, com deiaJoan Sellent en un taller de traductors aldesembre de 1999 que la quantitat d’estu-dis erudits i de tota mena sobre Hamlet (isobre la majoria d’obres de Shakespeare)faciliten molt la tasca de comprensió deltraductor, que només s’ha d’ocupar (i a feque no és poc) de dir-ho de la manera quemés s’escaigui.

Aquesta cerca de l’expressió més polida,versió rere versió, es converteix en un entre-teniment apassionant —si més no per a untraductor—, que permet anar veient com esva modelant la llengua talment l’argila. Perexemple, on Morera i Galicia, l’any 1920,deia: «Tu, que ets entès, tu pots parlar-hi,Horaci», Sellent diu: «Horaci, tu que tensestudis, parla-hi». «Tu es un savant, Horacio,parle-lui», deia François-Victor Hugo (1859),i «Toi qui as de l’instruction, parle-lui,Horatio», deia Gide (1947). Potser el fonsde la questió no acaba de canviar —«Youare a scholar, speak to it, Horatio» (Acte I,escena 1), diu l’original—, però és interes-sant, per exemple, que Jacques Derrida (aEspectre de Marx, on parla extensament deHamlet) proposa traduir scholar per«intel·lectual» per donar un aire més «post-modern», diu, a l’obra.

SUNZI

L’art de la guerraTraducció de Seán Golden i Marisa Presas. B

Quan llegia la versió de Hamlet de JoanSellent, amb aquest seu català tan senzill iprecís, i comparava de tant en tant algunsfragments amb versions castellanes i fran-ceses, pràcticament en tots els casos emsemblava que havia trobat la solució mésfàcil, és a dir, la més genial. «Un dels cri-teris del geni sembla precisament el depoder fer una cosa perfectament simple ivisible que la gent normal no pot fer i sapque no pot fer i tampoc no sap com es fa oper què no pot fer-ho», deia Isaiah Berlinper justificar que havia qualificat BorisPasternak (que, per cert, també va traduirHamlet, així com un bon nombre de sonetsde Shakespeare) de genial. I, per a il·lus-trar-ho, explicava que una vegada li vanpreguntar al ballarí Nijinski com s’ho feiaper saltar tan alt, i ell va contestar que nohi veia cap problema. «Per què he de baixarimmediatament? Per què no quedar-me unaestona a l’aire abans de baixar a terra?»Aquesta mateixa sensació de lleugeresa ésla que aconsegueix transmetre Joan Sellenten el català d’aquesta traducció que —gosoaventurar— esdevindrà un clàssic catalàdel XXI.

Dolors UdinaUniversitat Autònoma de Barcelona


arcelona: Proa, UAB, UB, 2000. 109 p.

Arnb L’art de la guerra de Sunzi s’encetala col lecció «Clàssics Orientals», coedita-da per l’editorial Proa, el Servei dePublicacions de la Universitat Autònomade Barcelona i Edicions Universitat deBarcelona, i dirigida per Seán Golden iMarisa Presas. La col·lecció es proposa posara l’abast del públic lector català obres de«cultures onientals» —tot assumint l’etno-centrisme o eurocentrisme del concepte—perquè el lector pugui entrar en contacte amb

obres cabdals de la literatura mundial quel’excés d’occidentalisme ha fet caure d’an-tologies pretesament universals. Per aixòs’ha preferit optar per incloure introduccionsque facilitin la comprensió del text, abansque unes traduccions excessivament acadè-miques o filològiques.

D’entrada, doncs, cal destacar el valor de lacol·lecció en si, pel que representa de miradamodesta i respectuosa cap a cultures per moltsdesconegudes i sovint excessivament encasel-


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 211

lades. Voldriem també posar en relleu el fetque en l’elecció de les obres s’hagi fugit del’omnipresent cànon occidental i s’hagi buscatel cànon de les cultures respectives, és a dir,les traduccions que es presentaran seran sem-pre d’obres que són punts de referència indis-cutibles als seus països d’origen. Malgrat lagran distància en el temps i en l’espai d’al-guns dels títols que formaran part de la col·lec-ció, ens sorprendrà l’actualitat i la vigènciad’aquestes obres en el nostre context actual.

Quant a l’obra que ens ocupa, L’art dela guerra, de Sunzi, cal fer ressaltar laimportància d’aquesta traducció pel fet queés la primera al català girada directamentdel xinès, un gra de sorra més que contri-bueix al tímid però creixent progrés de lasinologia al nostre país.

La historiografia tradicional xinesa atri-bueix aquesta obra a Sun Wu (Sun és el cog-nom i Wu el nom, que curiosament signifi-ca «marcial») i la situa al voltant del 500 aC.Sembla que era originari de l’Estat de Qi ique els desordres sociopolítics van aconsellarla seva fugida. Confiat en les seves possibi-litats de promoció, s’instal·là a l’Estat veí deWu, el rei del qual acabava d’usurpar el poderassassinant el seu propi germà. Sun Wu esta-va disposat a posar els seus coneixements ala disposició d’aquell sobirà que fos capaçd’apreciar-los. Gràcies a la insistència delseu ministre Wu Zixu, He Lu, senyor de Wu,finalment va acceptar deixar-se assessorarper ell en qualitat d’expert en estratègia mili-tar i posar a la pràctica les seves teories. SunWu encarna, doncs, un personatge queencaixa perfectament en un sistema que, acausa de les necessitats del moment, va pas-sar de l’aristocràcia a la meritocràcia.

L’art de la guerra de Sunzi apareix en lamateixa època que les primenes escoles depensament que es proposen donar resposta ala crisi ideològica que resulta de la crisi polí-tica. Malgrat que durant el període dels EstatsCombatents es compilaren altres manualsd’estratègia militar, aquest és l’únic que haarribat fins als nostres dies. Si és obra de SunWu o simplement una recopilació de comen-taris sobre estratègia militar que es va atribuir

a una figura llegendània per tal d’augmentar-ne la importància és potser una dada secundà-ria. Del que no hi ha dubte és que aquest textha tingut un paper molt important al llarg dela història, i actualment forma part del corpusde clàssics de la filosofia xinesa.

Des del punt de vista formal, L art de laguerra comparteix per la seva estructura iestil molts trets del llenguatge literari xinèsclàssic: la informació està disposada en formad’aforismes o pensaments breus, hi ha unasèrie de conceptes que es van repetint al llargde l’obra, el llenguatge és concís i hi apa-reixen nombrosos paral·lelismes, a més d’unagran varietat de figures literàries, com, perexemple, la paradoxa i la metàfora. Tambécal destacar el recurs a les referències cultu-rals i històriques, tan característica dels tex-tos xinesos, i a conceptes i categories recur-rents dins de la tradició xinesa, com ara elyin i el yang i les categories quíntuples.

El text és dividit en tretze capítols, cadas-cun dels quals parla d’un tema determinat:1) els càlculs preliminars, 2) la conducció dela guerra, 3) la planificació de les ofensives,4) la disposició de les forces, 5) la potència,6) el buit i el massís, 7) les maniobres, 8) lesnou variables, 9) les marxes, 10) el terreny,11) els nou terrenys, 12) l’atac amb foc i13) la utilització dels espies. Malgrat el títol,no es tracta d’un manual d’instruccions. Laidea bàsica és que mai no podem preveuretots i cadascun dels factors que concorreranen una circumstància, de manera que el gene-ral no pot limitar-se a aplicar mecànicamentuna sèrie de regles apreses.

Al llarg de l’obra s’analitzen els principisi les conductes de la guerra, en què ressaltala importància d’una informació sòlida sobrel’enemic —i, per descomptat, d’un mateix—,un coneixement detallat de la topografia delcamp de batalla, els avantatges de l’ofensivapsicològica, el valor de les retirades tàctiquesi la reorientació de les forces, la qual demos-tra la capacitat d’adaptació a les circumstàn-cies, de discerniment i de flexibilitat del gene-ral. Sunzi explica tots els graus de les artsmarcials: la millor tècnica militar és la quefrustra els complots dels enemics; després,


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 212

el millor és desfer les seves aliances; a con-tinuació, atacar les seves forces armades; i lapitjor, assetjar les seves ciutats.

El coneixement del problema és la claude la solució i l’eficiència màxima del co-neixement és que el conflicte sigui totalmentinnecessari. Sunzi dóna, per tant, mésimportància a la dissuasió que a l’ofensiva,tot emfatitzant les nefastes conseqüènciesmorals i econòmiques de la guerra. La guer-ra representa una gran despesa per a l’estat;només s’ha de córrer el risc de pèrdues si espot aconseguir alguna cosa en canvi. A més,si destrueixes un país després hi hauràs d’in-vertir; per tant, és millor guanyar causantcom menys danys millor. De fet, la solucióòptima seria guanyar la guerra abans decomençar-la, o sigui, no haver d’actuar. Laparadoxa de L’art de la guerra és, doncs, laseva oposició a la guerra. La manera de llui-tar contra la guerra és utilitzant els princi-pis propis de la guerra: infiltrar-se en leslínies enemigues, descobrir els secrets opunts febles de l’adversari, i minar la moralde les tropes contràries.

L’essència filosòfica de L’art de la guerraés daoista, tot i que també es pot detectar unfort component confucià pel fet que es pre-senta en forma de consells i pel seu èmfasien la qualitat ètica del governant, entre d’al-tes coses. El sobirà que gestioni el seu estaten benefici del seu poble comptarà amb unsuport popular més sòlid que el sobirà que no

WITTE, HeidrunDie Kulturkompetenz des Translators. Beund Didaktisierung[La competència cultural del traductor: fodidàctiques]Tubinga: Stauffenburg. 235 p.

ho faci. Per tant, el sobirà que gaudeixi de laconfiança del seu poble tindrà més forçamoral. Així mateix, el general també ha devetllar pel benestar del poble i ha de ser cohe-rent i just amb els seus homes, administrantseveritat i protecció en la mesura necessària.

El fet que els ensenyaments de L’art de laguerra fossin decisius en les victòries deMao Zedong durant la guerra civil xinesa, ide Ho Chin Minh durant la guerra delVietnam, i que inspiri la filosofia econòmi-ca japonesa actual, ha col·locat aquesta obraen el punt de mira dels estrategs occiden-tals en política i economia internacional, iha convertit aquest clàssic en una obra derabiosa actualitat. Tant de bo arribessin a laconclusió de Sunzi, que la millor manera defer la guerra és no fer-la.

Finalment, cal agrair als traductors l’es-forç que han fet per abordar la tasca de lataducció mirant de compaginar les tres pos-sibles lectures de l’obra: la militar, la polí-tica i l’econòmica, i de proporcionar-nos unaextensa bibliografia que ens penmet apro-fundir —si ho desitgem— aquell aspecteque més ens interessi. Esperem que la ini-ciativa de la col·lecció ens ofereixi un reguit-zell de títols inèdits a casa nostra, i tan inte-ressants com el que aquí presentem.

Sara Rovira i EstevaUniversitat Autònoma de Barcelona


griffliche Grundlegung

naments teòrics i propostes

Els esforços per delimitar la teoria de la tra-ducció com a disciplina amb entitat pròpiahan cristal·litzat, entre d’altres, en l’anome-nada teoria funcional. Una de les aportacionsfonamentals d’aquesta teoria és la idea quela traducció és una modalitat específica de la

comunicació i un fenomen de transferènciaintercultural. D’aquí es desprèn una de lesseves tesis bàsiques: són les barreres cultu-rals, més que no pas les lingüístiques, les queconstitueixen un obstacle per a la comunica-ció. D’aquí també que un dels centres d’in-


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 213

terès de la teoria hagi estat la definició delperfil professional del traductor, és a dir, ladefinició de la competència traductora i delsseus components. Entre aquests componentses destaca com a bàsica la competènciacultural. Un dels mèrits de l’escola funcionalés que ha aconseguit que actualment hi hagiun ampli consens en el reconeixement de lacompetència cultural com un componentessencial de la competència traductora.

És en aquest punt on arrenquen lesreflexions de Witte en el volum que resse-nyem. L’autora assenyala, justament, queles definicions de competència cultural nohan depassat el pla intuïtiu, la qual cosa hacomportat que, fins ara, les propostes didàc-tiques per a la formació cultural dels tra-ductors hagin estat vagues i centrades sobre-tot en la transmissió de dades sobre lacultura aliena, prescindint de l’aplicaciód’aquests coneixements en la pràctica dela traducció. D’altra banda, afirma que si latraductologia vol ser una disciplina autò-noma, ha de procedir a una (re)definició deconceptes. Per això es proposa redefinir lanoció de competència cultural per a l’àmbitde la traducció en una aproximació inter-disciplinària, que integri les aportacions delsestudis interculturals en la teoria de la tra-ducció, i, més específicament, en la teoriafuncional. En aquest punt destaca també,justament, que els estudis interculturalss’ocupen primordialment de la comunica-ció en circumstàncies «normals», mentreque la traductologia estudia una modalitatde comunicació «artificial-professional»,com la defineix Holz-Männtäri. D’aquí esdesprèn també que les propostes didàcti-ques per a l’adquisició de la competènciacultural s’han d’orientar a les necessitatsd’una competència comunicativa profes-sional. Sobre aquestes reflexions prèviess’articulen el marc teòric i les propostes dedefinicions conceptuals.

Els tres primers capítols es dediquen a laconcreció del marc teòric. Així, en el capí-tol 1 s’aborden les implicacions de la idea dela traducció com a modalitat específica de lacomunicació intercultural, i l’autora hi expo-

sa els trets de la teoria funcional rellevantsper al seu propòsit.

En el capítol 2 es discuteixen diversosconceptes de «cultura», i es proposa unadefinició que defuig qualsevol connotacióelitista, i de la qual cal destacar el caràcterdinàmic i relatiu que s’atorga al construc-te. Concretant el concepte de competènciacultural del traductor, l’autora posa enrelleu que l’adquisició del que podríemanomenar una «segona cultura» es produeixsempre sobre el rerefons d’una «culturamaterna» prèvia, la qual cosa té implica-cions a l’hora d’establir què són referèn-cies culturals, el tema que s’aborda en elcapítol 4. Prèviament, en el capítol 3 es dis-cuteix breument, i en termes generals, laproblemàtica de les relacions entre cultu-res i la formació d’estereotips, d’on es deri-va la necessitat que el traductor, com aintermediari, sigui capaç d’anticipar i, sical, contrarestar aquests fenòmens en elsseus lectors.

El capítol 4 se centra en un aspecte quehem de considerar crucial per a la traduc-ció: la possibilitat d’establir comparacionsentre cultures, com a base per a les opera-cions de tranferència. En última instància lacomparació ha de servir per a determinarreferències culturals específiques o «cultu-remes», en la terminologia d’Oksaar. Aquíl’autora insisteix en el caràcter relatiud’aquests fenòmens, ja que es determinenen la cultura estrangera per comparació ambla pròpia. Aquest és, a parer nostre, l’aspecteen el qual l’autora adopta un punt de vistaradical en defugir expressament la referèn-cia a fenòmens de la realitat que poden con-siderar-se referències culturals (les dades),coherent amb la idea de la relativitat delsfenòmens culturals. Aquí podríem objectarperò, que si bé les manifestacions concretesd’aquests fenòmens són relatives a cadacultura, potser és possible determinar gransàmbits de la realitat on es poden situaraquests fenòmens. Cal admetre que una con-creció d’aquesta mena resulta restrictiva al’hora de definir la competència cultural deltraductor, però pot ser útil per a formular


Quaderns 7 001-222 6/12/01 11:41 Página 214

objectius didàctics, com sembla que sugge-reix la mateixa autora en abordar el tema dela formació cultural del traductor.

El capítol 5 es dedica a la concreció delconcepte de competència cultural del tra-ductor, que es defineix alhora com una «com-petència-en-cultura» i «competència-entre-cultures». Aquests dos aspectes es concretenen una sèrie de trets que constitueixen unmodel certament complex i, a parer nostre,exhaustiu del concepte. Entre aquests trets,posaríem especial èmfasi en la idea que eltraductor ha de posseir coneixements cultu-rals conscients o, si més no, la capacitat defer conscients els coneixements inconscients(competència en cultura), però també ha deser capaç d’establir una relació entre fenò-mens d’una i altra cultura per tal d’establirla comunicació (competència entre cultures).

En el capítol 6, per acabar, s’exposen lesbases generals per a l’aplicació didàcticadels conceptes discutits en els capítols ante-riors. Aquí l’autora insisteix una vegada més

en la necessitat de formar el traductor en laidea de la relativitat cultural, i determina sisobjectius didàctics o etapes de la formació,dirigits, consegüentment, no a la transmis-sió d’uns coneixements concrets, sinó al’adquisició per part de l’alumne de deter-minades actituds i procediments enfront delsfenòmens culturals.

Potser els trets més destacables del tre-ball de Witte són l’exhaustivitat de la docu-mentació emprada, així com la cura i la pre-cisió en la definició dels conceptes i enl’especificació de les fonts. Tot plegat dónacom a resultat una aproximació sistemàticaal concepte de la competència cultural deltraductor, que pel fet de no estar vinculada aun parell de cultures específic pot servir debase per a l’aplicació didàctica en qualsevolàmbit lingüístic.

Marisa PresasUniversitat Autònoma de Barcelona


Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 193-214 · 2017. 8. 20. · traducir no pocos poemas de...

Documents

Transcript of Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 193-214 · 2017. 8. 20. · traducir no pocos poemas de...