Psicoestimulants Gestió de trastorns aguts de la conducta Guia per a cossos policials

Psicoestimulants Gestió de trastorns

aguts de la conducta Guia per a cossos policials

Traducció al català de l’original: Psychostimulants

Management of acute behavioural disturbances. Guidelines for police services

Jenner, L., Baker, A., Whyte, I., & Carr, V

Australian Government

Department of Health and Ageing

© Commonwealth of Australia 2004, reproduced by permission

Aquesta publicació està protegida per drets d’autor. Excepte els usos

permesos per la Llei de drets d’autor de 1968, no se’n pot reproduir

cap part, per cap mitjà, sense el consentiment previ per escrit de la

Commonwealth, que es pot sol·licitar al Departament de Comunicacions,

Tecnologia de la Informació i les Arts. Les sol·licituds i preguntes

relatives a la reproducció i als drets s’han d’adreçar a: Commonwealth

Copyright Administration, Intellectual Property Branch, Department of

Communications, Information Technology and the Arts, GPO Box 2154,

Canberra ACT 2601, o es poden trametre mitjançant la pàgina web

http://www.dcita.gov.au/cca.

Les directrius han estat elaborades per Linda Jenner, Amanda Baker,

Ian Whyte i Vaughan Carr, del Grup de Treball per a l’Elaboració de

Directrius. Suggeriment per a la citació: Jenner, L., Baker, A., Whyte, I.,

i Carr, V.

Psicoestimulants. Gestió de trastorns aguts de la conducta. Directrius

per a cossos policials. Canberra. Departament de Salut i Envelliment,

Govern d’Austràlia.

Les opinions que s’expressen en aquest document corresponen als

autors, i en cap cas representen les del Govern d’Austràlia.

Traducció al català autoritzada per la Commonwealth Copyright

Administration, Intellectual Property Branch, Department of

Communications, Information Technology and the Arts amb data 28 de

gener 2010,

© d’aquesta edició:

2014, Generalitat de Catalunya. Departament de Salut

Edita: Agència de Salut Pública.

Subdirecció General de Drogodependències

1a. edició: Barcelona, gener de 2014

Disseny gràfic: Alex Verdaguer

Dipòsit legal: B. 2515-2014

Introducció a la versió en català

Davant el fenomen del consum problemàtic de substàncies addictives especialment en locals i

espais públics, és molt important la coordinació entre tots els professionals que intervenen en

aquests contextos en la seva pràctica diària. Ens referim, sobretot, a agents socials, educatius,

de la salut i policials.

En la problemàtica del consum abusiu de drogues, el nostre país ha realitzat en els últims anys

un esforç de comunicació entre els diversos professionals que incideixen en aquesta mateixa

realitat. La manca d’una bona coordinació entre els professionals que treballen en el control

de l’oferta i els que treballen en el control de la demanda pot comportar actuacions que no

responguin a les necessitats de les persones afectades i a les de la comunitat.

Basant-nos en un model d’intervenció des del paradigma de la reducció de danys (minimitzar

al màxim possible els potencials danys individuals i comunitaris que puguin derivar-se com a

conseqüència del consum de drogues), creiem que és bàsic potenciar una relació continuada

de cooperació entre els professionals de la xarxa de salut i els policials, per tal que les tasques

d’ambdós col·lectius siguin coordinades i complementàries. Amb això aconseguirem una

millora en l’assistència i l’abordatge de determinades situacions relacionades amb la salut

pública i la seguretat, millora que serà tant per a la persona consumidora com per a la

comunitat a la qual pertany.

L’any 2004, l’organisme National Drug Strategy, depenent del Ministeri de Salut del govern

d’Austràlia, va elaborar una guia de bones pràctiques per a policies per tal d’ajudar-los a

millorar el maneig de situacions de conflicte relacionades amb persones intoxicades amb

substàncies estimulants.

Quan parlem de substàncies psicoestimulants ens referim principalment a la cocaïna, les

amfetamines i els seus derivats (la metamfetamina, l’MDMA i l’èxtasi, etc.); si bé és cert que

les dues realitats -australiana i catalana- són diferents (en la primera predomina el consum

problemàtic d’amfetamines i en el nostre país, el de cocaïna), el fet és que els efectes –

trastorns de la conducta i altres problemàtiques associades- que provoquen ambdues són

molt semblants. Per aquest motiu creiem important donar a conèixer aquesta guia de bones

pràctiques que, a més d’ésser un instrument útil, ens permet copsar l’experiència policial d’un

altre territori en la manera de tractar i abordar situacions de crisi en relació amb persones que

estan sota els efectes tòxics d’un psicoestimulant.

Les substàncies estimulants provoquen, entre d’altres efectes, una desinhibició conductual

i una disminució de la percepció del risc. El seu consum pot derivar en actituds i conductes

impulsives i fins i tot agressives, que generen problemàtiques greus tant per a la mateixa persona

com per a altri. Això implica la necessitat de disposar d’unes pautes de valoració i d’actuació

molt pràctiques a l’hora d’intervenir en aquestes situacions (tant des d’un punt de vista de salut

com policial), de saber actuar en condicions crítiques on pot estar en risc la pròpia persona

intoxicada, les persones del seu entorn i, fins i tot, els professionals que hi intervenen.

Com comentàvem abans, una de les principals substàncies estimulants és la cocaïna. A

Catalunya i a l’Estat Espanyol el consum d’aquesta droga és molt preocupant ja que els darrers

anys ha assolit una alta prevalença. A continuació presentem algunes dades significatives:-

L’Estat espanyol és l’estat europeu on es consumeix més cocaïna: segons l’informe de

l’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies (OEDT) de 2011, el 2,7% de la població

de l’Estat espanyol de 15 a 64 anys ha consumit en l’últim any aquesta substància, mentre que la

prevalença mitjana a la Unió Europea és de l’1,2%. Així mateix, a Catalunya l’11,1% de la població

ha consumit cocaïna almenys una vegada al llarg de la seva vida; a la Unió Europea, la mitjana

és del 4,2%.- El consum de cocaïna entre els joves espanyols en edat escolar (de 14 a 18 anys)

que han consumit aquesta substància almenys una vegada en els últims 12 mesos ha passat en

els darrers 4 anys de l’1,7% al 6,8%, segons informa el Pla Nacional sobre Drogues l’any 2009.

-Segons l’informe de l’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies (OEDT) de 2011, la

demanda de tractament de deshabituació de la cocaïna presenta a l’Estat espanyol un percentatge

del 46% del total de sol·licituds de tractament per a tòxics. La mitjana a la Unió Europea és del 17%.

En conseqüència, hem cregut oportú traduir aquest document perquè considerem que pot

servir com a eina de consulta i, sobretot, perquè apunta pautes d’actuació concretes per a la

policia, perfectament extrapolables al maneig de persones intoxicades pel consum de cocaïna.

Esperem, doncs, que pugui ser una eina útil i de referència per als professionals de la policia de

casa nostra que han de fer front a situacions similars en la seva pràctica diària.

Joan Colom i Farran

Subdirector general de Drogodependències

Agència de Salut Pública de Catalunya

Introducció

Finalitat i abast de les directrius

Grups diana

Definició de toxicitat per psicoestimulants aguda

Cossos policials i serveis d’ambulàncies: recomanacions per a una resposta

col·laborativa

Introducció sobre el consum de psicoestimulants

Aspectes clau

Intoxicació per psicoestimulants

Directrius

Context

Valoració

Pas 1: Valoració inicial

Pas 2: Hi ha hagut consum de psicoestimulants?

Indicadors de conducta, signes i símptomes físics, preguntar-ho

directament i indicadors de l’entorn

Possibles indicadors de conducta d’intoxicació per psicoestimulants aguda

Signes i símptomes físics que poden indicar una toxicitat per

psicoestimulants aguda

Preguntar-ho directament a l’individu

Preguntar-ho a les persones que hi ha al voltant, als amics o als familiars

Indicadors del consum de psicoestimulants a l’entorn

Detecció d’una substància suposadament il·lícita

Gestió

Gestió en el camp

Pas 1: Gestió de l’emergència

Pas 2: Gestió fins que no es disposa d’assistència mèdica

Precaucions especials per a la reducció de l’individu

Procediment per al trasllat per part de la policia (si és necessari)

Gestió de la toxicitat per psicoestimulants aguda a les instal·lacions de

custòdia

Resum

Referències bibliogràfiques

Apèndixs

Apèndix 1. Arbre de decisions per respondre a incidents en què se sospita o

es confirma la toxicitat per psicoestimulants

Apèndix 2. Arbre de decisions per respondre a incidents en què se sospita o

es confirma la toxicitat per psicoestimulants

Apèndix 3. Procés d’elaboració de les directrius i participació de les parts

interessades

Apèndix 4. Agraïments i revisors

06

1213

18

25

26

27

Contingut

Psicoestimulants | Gestió de trastorns aguts de la conducta 6

Introducció

Finalitat i abast de les directrius

La finalitat d’aquest document és proporcionar unes directrius bàsiques als cossos policials

d’Austràlia per ajudar-los a gestionar de manera efectiva i segura els individus que presenten

toxicitat per psicoestimulants i que són un risc important per a ells mateixos i per a altres

persones.

Es preveu que l’adopció d’aquestes directrius reduirà o evitarà els danys potencials en

individus, persones que hi ha al voltant i agents de policia a l’hora de respondre a situacions

greus en què se sospita o es confirma que hi ha hagut un consum de psicoestimulants. L’estat

de toxicitat per psicoestimulants aguda es considera una emergència mèdica, i aquestes

directrius detallen les precaucions especials que cal prendre per a la gestió d’aquestes

persones d’una manera segura i efectiva.

Les directrius s’han elaborat per coincidir amb l’actualització de la publicació de la segona

edició del monogràfic número 51 de l’Estratègia Nacional sobre Drogues, Models of intervention

and care for psychostimulant users (‘Models d’intervenció i atenció per als consumidors de

psicoestimulants’), finançat pel Departament de Salut i Envelliment del Govern d’Austràlia. El

monogràfic es pot obtenir demanant-lo a National Mailing and Marketing, al telèfon 1800 020

103, extensió 8654, o bé es pot descarregar de la pàgina web del departament esmentat, a

l’adreça http://www.nationaldrugstrategy.gov.au/publications/index.htm.

A l’apèndix 3 es pot trobar una explicació detallada del procés d’elaboració d’aquestes directrius.

Les directrius han estat revisades pels coordinadors d’alcohol i drogues de la policia de cada estat i

regió, a més de per experts de l’àmbit acadèmic i clínic. A l’apèndix 4 s’inclou una llista de revisors.

Aquestes directrius estan pensades per poder-les aplicar a tots els cossos policials a escala

nacional (incloses les instal·lacions de custòdia). No obstant això, les directrius no tenen la finalitat

de substituir les polítiques i els procediments ja existents que són d’aplicació a cada estat i regió.

L’objectiu de les directrius és més aviat informar per adaptar o modificar les pràctiques ja existents

en la seva aplicació en la gestió d’individus que presenten toxicitat per psicoestimulants.

Les directrius s’han dissenyat de manera que es puguin adaptar fàcilment per aplicar-les

d’acord amb la capacitat actual dels recursos locals i per garantir la coherència amb la legislació

estatal o regional pertinent. També s’han elaborat de manera que la seva implementació tingui

un cost neutre. Ara bé, hi ha alguns aspectes específics pel que fa als costos que cada estat o

regió ha de tenir en compte, i en alguns casos és possible que hi hagi costos d’implementació.A

l’apèndix 1 s’inclou un arbre de decisions per a la gestió d’individus sospitosos de patir toxicitat

per psicoestimulants i a l’apèndix 2 s’inclou una proposta de fitxa resum.

http://www.nationaldrugstrategy.gov.au/publications/index.htm


Grups diana

Aquestes directrius s’adrecen al personal dels cossos policials que ha de tractar amb individus

sota els efectes dels psicoestimulants, inclosos joves, aborígens, dones i persones amb

possibles problemes de salut mental coexistents.

Definició de toxicitat per psicoestimulants aguda

Els psicoestimulants (les amfetamines, la metamfetamina, l’MDMA o èxtasi i la cocaïna) són un

grup de drogues que estimulen l’activitat del sistema nerviós central, i que fan que els individus

se sentin falsament o excessivament confiats, eufòrics, en alerta i enèrgics. Ara bé, si s’arriba a

un nivell tòxic (intoxicació), un individu pot passar a estar molt nerviós i paranoic, i a ser impulsiu

i irracional, la qual cosa pot fer que es comporti d’una manera agressiva i/o violenta.

La definició de toxicitat per psicoestimulants aguda que es fa servir en aquestes directrius

descriu un individu amb un nivell tòxic de psicoestimulants en el seu sistema, tot i que s’observi

que els nivells d’altres drogues, com l’alcohol, el cànnabis o els opioides (per exemple, l’heroïna),

també poden ser elevats. A causa de l’efecte dels psicoestimulants, i possiblement per la seva

combinació amb factors personals i de l’entorn, aquests individus poden no respondre a les

tècniques de comunicació tranquil·litzadora o directiva que els cossos policials apliquen de

manera rutinària per reduir la gravetat d’una situació de crisi típica.

Per consegüent, el grau de perillositat dels incidents pot augmentar ràpidament. A més,

poden aparèixer complicacions físiques relacionades amb la toxicitat per psicoestimulants

que poden comportar un risc de mort potencial. Així doncs, la toxicitat per psicoestimulants

aguda es considera una emergència mèdica, i aquestes directrius inclouen recomanacions

sobre quines són les respostes adequades en aquest cas.

Cossos policials i serveis d’ambulàncies: recomanacions per a una resposta col·laborativa

Aquestes directrius recomanen que els agents de policia avisin una ambulància si sospiten

que una persona pateix toxicitat per psicoestimulants aguda. Així doncs, un enfocament de

col·laboració entre la policia, els serveis d’ambulàncies i els serveis d’urgències és essencial

per garantir una resposta ràpida i a temps a aquest tipus d’emergència mèdica. També s’han

elaborat directrius per als serveis d’ambulàncies i els departaments d’urgències per garantir

un enfocament homogeni.

A escala local, es poden dur a terme col·laboracions efectives mitjançant una formació

col·laborativa sobre quina és la manera adequada de respondre als consumidors

d’amfetamines; formalitzar un contracte formal de servei o un memoràndum d’entesa; i

adaptar de manera col·laborativa aquestes directrius per complir els requisits legals locals i

garantir-ne la coherència amb els recursos disponibles.


Introducció sobre el consum de psicoestimulants

Aspectes clau

• Cada vegada més, la policia ha de gestionar individus que estan sota els efectes de les

drogues psicoestimulants.

• Els individus que estan sota els efectes nocius dels psicoestimulants poden mostrar un

ventall de trastorns de la conducta que inclouen l’agressivitat i la violència.

• La toxicitat per psicoestimulants aguda pot provocar diverses complicacions físiques

greus, com atacs, aturades cardíaques i fallides d’òrgans.

• La reducció dels individus que presenten toxicitat per psicoestimulants s’ha vinculat a

la mort sobtada.

• La intervenció mèdica és la primera prioritat per a la resposta policial, i els procediments

habituals de la policia només s’han d’aplicar després que s’hagi estabilitzat qualsevol

complicació mèdica que pugui haver-hi.

L’ús i la disponibilitat de psicoestimulants, en particular el sulfat d’amfetamina (speed) i les

metamfetamines (meta, cristall, ice, “base”) estan creixent arreu d’Austràlia, i les amfetamines

són la droga il·legal més consumida després del cànnabis (Institut Australià de Salut i Benestar,

2002; Darke, Kay i Topp, 2002). Hi ha estudis de població que estimen que més de mig milió

d’australians han consumit algun estimulant il·legal durant l’any 2000 (Institut Australià de

Salut i Benestar, 2002).

L’oferta d’amfetamines a Austràlia ha augmentat dràsticament durant els últims cinc anys, i

les incautacions s’han multiplicat per deu, de 156 kg el 1996-1997 a una mica més d’1,8 tones

el 2001-2002 (Oficina Australiana d’Intel·ligència Criminal, ABCI, 2002). Aquest aspecte es

reflecteix en un augment de gairebé el doble de les taxes d’arrest de proveïdors i consumidors

aquests anys, de 4.766 el 1997-1998 a 8.027 el 2001-2002 (ABCI, 2002).

El projecte Seguiment del Consum de Drogues a Austràlia (DUMA, per la sigla en anglès) de

l’Institut Australià de Criminologia recull dades, amb una periodicitat trimestral, dels detinguts

per la policia en set emplaçaments d’Austràlia (Makkai i McGregor, 2003). Els resultats

mostren que hi ha un consum important d’amfetamines per part dels detinguts participants

en el projecte entre els anys 2000 i 2002. Per ordre de prevalença, Perth tenia el nombre

més elevat de persones del sexe masculí detingudes que havien donat positiu en la prova

d’amfetamines (33-42%); seguit per Adelaide (31-38%); Southport (26-33%) i Brisbane (21-

29%) (Makkai i McGregor, 2003).

Aquests resultats indiquen que els agents de policia de tot Austràlia sovint han de respondre

a individus que poden estar sota la influència d’una droga psicoestimulant en el moment de

l’arrest i saber-los controlar amb eficàcia. Tot i que a partir d’aquestes dades no és possible

deduir el nombre d’individus que presentaven toxicitat per psicoestimulants, o intoxicació,


és clar que un nombre important de detinguts, com a mínim, tenien un potencial de patir

complicacions mèdiques greus.

La preocupació pel consum i la fabricació d’amfetamines han portat la Comissió de Queensland

sobre Crim i Mala Conducta a considerar que les amfetamines actualment representen un risc

més elevat per a la comunitat de Queensland que l’heroïna (CMCQ, 2000). Per respondre

a aquesta preocupació, l’any 2003 el Cos de Policia de Queensland (QPS, per la sigla en

anglès) va emprendre un projecte de referència per crear directrius per a la gestió policial dels

consumidors de psicoestimulants; aquestes directrius són disponibles en CD-ROM, i s’hi fa

referència en les presents directrius.

Intoxicació per psicoestimulants

Els individus que pateixen intoxicació per psicoestimulants sovint poden presentar un ventall

de comportaments relacionats amb els efectes estimulants de la droga, inclosos paranoia

lleu, discurs ràpid, irritabilitat i agitació. De tota manera, quan una persona està intoxicada

o té un nivell tòxic de psicoestimulants en el seu sistema, es poden evidenciar un ventall de

comportaments, com psicosi creixent, paranoia aguda, agressió, agitació acusada o violència.

Quan un individu és en un estat de toxicitat, el seu comportament pot representar un risc

important per a la seva seguretat física, i per a la de les persones que hi ha al voltant i els

agents de policia.

Els individus que pateixen toxicitat per psicoestimulants aguda també tenen un risc més

elevat d’experimentar el següent:

• atacs (crisis);

• espasmes musculars greus;

• augments de temperatura molt greus;

• accident vascular cerebral;

• possible mort per aturada cardíaca (atac de cor); o possible mort per fallida d’òrgans a

causa d’una temperatura corporal molt elevada induïda per les drogues que atura els

òrgans vitals (per exemple, els ronyons) i no els permet realitzar les funcions necessàries

per viure (Dean i Whyte).

La toxicitat per psicoestimulants aguda és una emergència mèdica i s’han de seguir tots els passos

possibles perquè hi hagi intervenció mèdica ràpida a fi d’ajudar la policia a gestionar aquests

individus, tal com es detalla en aquestes directrius. La intervenció mèdica s’ha de considerar la

primera prioritat en la gestió d’aquests individus. Un cop s’ha estabilitzat l’afecció mèdica, es

poden posar en marxa els procediments policials habituals que corresponguin en cada cas.

Un informe recent finançat per l’Agència de Programes contra les Drogues del Departament

de Salut de Nova Gal·les del Sud mostra els resultats d’entrevistes realitzades a informadors

clau i consumidors de cocaïna a Sidney (Adam, Crosby, Kang, Spooner i Wodak, 2002). Pel

que fa a les experiències amb la policia, els consumidors de cocaïna van identificar encontres

tant positius com negatius. Per exemple, alguns dels enquestats van assenyalar que es van

sentir “assetjats” o “ignorats” per alguns agents de policia, mentre que altres van indicar


que els policies els havien ajudat derivant-los als tribunals de droga / drug courts; 1 que els

havien tractat amb respecte fins i tot quan estaven en estat psicòtic; i que els havien ofert

consol i suport (Adam et al., 2002). A causa del risc més elevat de psicosi i agressió en el

context de la toxicitat per psicoestimulants, una actitud tranquil·litzadora dels agents de

policia pot ajudar a disminuir el risc que hi hagi situacions potencialment perilloses.

1 N. de la t.: emprem el terme tribunals de droga per fer referència als drug courts. Es tracta

d’un tipus de tribunals que no existeixen al nostre país. Aquests tribunals segueixen un model

fixat en què poders judicials, fiscalia, serveis socials i altres ens treballen conjuntament perquè els

delinqüents no violents puguin superar l’addicció a les drogues i es puguin reinserir en la societat.


DirectriusLes directrius per a la gestió dels individus amb trastorns aguts de la conducta relacionats

amb el consum de psicoestimulants abracen els àmbits següents:

Context i possibles desencadenants de trastorns aguts de la conducta

Valoració

• indicadors de conducta;

• signes i símptomes físics;

• preguntar-ho directament a l’individu;

• preguntar-ho a les persones que hi ha al voltant, als amics o als familiars; iindicadors

de l’entorn.

Gestió

• estratègies de comunicació;

• directrius per a la reducció, si és necessari;

• obtenir assistència mèdica d’emergència; i gestió en instal·lacions de custòdia.


1. ContextEls agents de policia poden haver d’assistir incidents en què hi ha implicat un individu sota la

influència de psicoestimulants, o que pot estar patint toxicitat per psicoestimulants aguda.

En aquests incidents sovint l’individu es pot comportar d’una manera irracional, violenta o

agressiva, i mostrar-se extremadament angoixat, confós i agitat.

Hi ha diversos desencadenants possibles de trastorns aguts de la conducta, entre

els quals, els següents:

Intoxicació o toxicitat per drogues. A causa de l’efecte dels psicoestimulants (o altres

drogues) la persona pot estar experimentant una gran por o paranoia. El comportament

impulsiu també és un risc en el context de la intoxicació.

Els trastorns mentals, com per exemple les malalties psicòtiques. L’individu pot

semblar no estar en contacte amb la realitat. Per exemple, pot semblar que senti

“veus” (al·lucinacions auditives); pot actuar basant-se en creences fixades i falses

(“deliris”, com per exemple que la gent li vol fer mal); o respondre d’una manera molt

desproporcionada a l’esdeveniment desencadenant.

Trastorns físics, com traumatisme del cap, delirium o confusió.

Ira, estrès, por o ansietat, inclosa la ruptura familiar o sentimental, sentir-se humiliat,

trivialitzat, ignorat, desprotegit i vulnerable.

Per als agents de policia és extremadament difícil determinar in situ si un individu està intoxicat

per psicoestimulants o si pateix un trastorn mental agut. Per aquest motiu, aquestes directrius

recomanen que es respongui a totes dues situacions de la mateixa manera, i totes dues es

consideren específicament una emergència mèdica. No obstant això, a causa de la complexitat i

el ventall de possibles manifestacions, cal una valoració acurada abans de respondre.


2. Valoració

Pas 1: Valoració inicial

Fer un reconeixement visual i una anàlisi inicial de la situació

El primer pas de la valoració inicial ha d’incloure un reconeixement visual i una anàlisi immediats

de la situació general per determinar el nivell de risc. Els objectius de la valoració inicial no

inclouen una estimació de la probabilitat d’intoxicació o la toxicitat per psicoestimulants. El

més adequat és fer una valoració breu de la conducta que mostra l’individu i el risc per a ell

mateix, per a les persones que hi ha al voltant i per als agents de policia in situ.

La deguda cura de tots els implicats és de gran importància, per garantir la seguretat de les

persones dels voltants segons els protocols policials estàndards, inclosa la identificació de la

presència d’armes.

El pas 1 implica:

• un reconeixement visual inicial de la situació;

• determinar el nivell de risc per a l’individu, les persones que hi ha al voltant i els

agents de policia;

• i la contenció inicial de la situació.

Quan la situació s’ha contingut, es pot procedir al pas 2 del procés de valoració:

Pas 2: Hi ha hagut consum de psicoestimulants?

Indicadors de conducta, signes i símptomes físics, preguntar-ho directament i

indicadors de l’entorn

L’objectiu d’aquest pas és determinar si es pot assumir de manera raonable que hi ha hagut un

consum de psicoestimulants. Cal adreçar-se a la persona amb calma i seguretat. S’ha de tenir

en compte que si la persona pateix una intoxicació aguda per psicoestimulants i experimenta

símptomes de gran por o paranoia, la visió d’un uniforme de policia pot agreujar la situació,

així que en tot moment s’han d’emprar estratègies de comunicació tranquil·litzadores i

que redueixin aquest risc. Els individus afectats per psicoestimulants és més probable que

responguin de manera positiva a estratègies de comunicació que no es percebin com a

agressives, amenaçadores o confrontacionals.


Les tècniques comunicatives recomanades inclouen:

• Fer servir el nom de l’individu (si es coneix) per personalitzar la interacció.

• Preguntar amb calma i mitjançant preguntes obertes per esbrinar la causa de la

conducta.

• Fer servir un to de veu constantment uniforme, fins i tot si l’estil comunicatiu de la

persona passa a ser hostil o agressiu.

• Evitar fer servir un llenguatge del “no”, que pot ocasionar un rampell agressiu.

Frases com “A veure què hi podem fer” fomenten que hi hagi més comunicació i

sovint són tranquil·litzadores.

• Permetre que l’individu tingui tant espai personal com sigui possible, mantenint el

control i la contenció.

• Mantenir contacte visual només ocasionalment, ja que el contacte visual sostingut

pot augmentar la por o promoure els rampells agressius en alguns individus hostils

o paranoics.

A més, les directrius del QPS (Queensland Police Service)suggereixen evitar el

següent:

• Dir qualsevol cosa que pugui generar una resposta negativa.

• Dir qualsevol cosa que us pugui “turmentar” més endavant.

• Dir qualsevol cosa que pugui fer augmentar la tensió.

• Dir qualsevol cosa que es pugui percebre com un atac personal.

Aquestes tècniques ajudaran la policia a determinar el nivell de resposta de l’individu a les

estratègies policials de reducció del risc, i a avaluar millor el grau de risc per a l’individu, per a

les persones que hi ha al voltant i per a la policia.

També proporcionaran una oportunitat d’observar si la persona mostra certs signes físics o

conductuals que puguin ajudar la policia a determinar si es pot sospitar de manera raonable

que hi ha hagut un consum de psicoestimulants (vegeu més endavant). També es pot obtenir

molta informació de les persones que hi ha al voltant, de l’individu i de l’entorn.


Possibles indicadors de conducta d’intoxicació per psicoestimulants aguda

Atès que els psicoestimulants augmenten l’activitat del sistema nerviós central, la conducta

d’un individu sota la influència dels psicoestimulants és bastant diferent de la conducta

d’un individu afectat per drogues depressores, com l’heroïna, l’alcohol o els sedants. Les

conductes que poden indicar una potencial intoxicació per psicoestimulants aguda inclouen:

• agitació extrema;

• actuar segons idees paranoiques;

• conducta impulsiva;

• sobresaltar-se fàcilment, i reaccionar fortament a qualsevol estímul (per exemple,

sorolls, moviments inesperats);

• actuar basant-se en creences fixades i falses (deliris);

• semblar que s’estigui parlant amb persones que no són presents, o respondre a ordres

verbals que ningú més sent (al·lucinacions auditives);augment de la força física;

• conducta agressiva;

• conducta violenta;

• i manca de resposta a les tècniques de comunicació tranquil·litzadora habituals,

i agreujament de la situació tot i que hi hagi una interacció verbal adequada i

tranquil·litzadora.

És important tenir en compte que aquestes conductes també són possibles símptomes de

malaltia mental. Com s’ha indicat més amunt, és extremadament difícil distingir entre malaltia

mental, psicosi o toxicitat induïdes per psicoestimulants, o una persona que està temporalment

trastornada emocionalment, així que es recomana gestionar aquestes situacions exactament

de la mateixa manera (és a dir, obtenir assistència mèdica urgentment).

Signes i símptomes físics que poden indicar una toxicitat per psicoestimulants aguda

Hi ha un ventall de signes i símptomes físics que poden indicar una emergència mèdica

imminent relacionada amb la toxicitat per psicoestimulants, entre els quals, els següents:

• augment de la mida de la pupil·la, que no disminueix amb llum clara (o que només

disminueix lleugerament);

• pell calenta, enrojolada i suada, que pot indicar que hi ha febre (és a dir, temperatura per

sobre de 38 °C);

• respiració ràpida;

• moviments espasmòdics de les extremitats;

• tremolor de les extremitats inferiors, que progressa fins a la part superior del cos;

• pols accelerat;

• dolor toràcic;

• tancament amb força de la mandíbula;

• rigidesa corporal i de les extremitats; i

• mal de cap intens.


Preguntar-ho directament a l’individu

Quan es fan les preguntes següents, és important comunicar a l’individu que els agents de

policia estan intentant determinar el nivell d’assistència mèdica necessari més adequat, i

que es demanarà assistència mèdica si cal.

S’ha de preguntar a l’individu (si és possible):

Ha pres alguna droga, com ara speed, ice, cocaïna o èxtasi?

• Si la resposta és SÍ: “Què ha pres?” i “Quina quantitat n’ha pres?”

• Com més gran és la quantitat de psicoestimulants consumida, més risc hi ha de

complicacions relacionades amb la toxicitat.

Quant fa que ha pres la droga?

• El moment de màxim risc de toxicitat de la cocaïna és de 20 a 40 minuts després del

consum.El moment de màxim risc de toxicitat per amfetamines és aproximadament

2-3 hores després del consum.

Quines altres drogues ha pres?

• És important que el personal d’ambulàncies sàpiga si l’individu ha consumit altres

drogues, ja que això influirà en l’administració de medicaments sedants.

Preguntar-ho a les persones que hi ha al voltant, als amics o als familiars

Si no és possible obtenir informació de l’individu en aquest aspecte, es pot preguntar a les

persones que hi ha al voltant, amb preguntes com les següents:

L’individu ha pres alguna droga, com ara speed, ice, cocaïna o èxtasi?

• Si la resposta és SÍ:

“Què ha pres i en quina quantitat?”

“Quan ha consumit la droga l’individu?”

• Què més ha consumit?

• L’individu pateix problemes de salut mental o problemes nerviosos?

Fer que els amics de confiança o un familiar parlin amb l’individu de manera tranquil·litzadora

també pot ajudar, sempre que se’n garanteixi la seguretat.


Indicadors del consum de psicoestimulants a l’entorn

Si no es pot obtenir informació verbal, l’entorn immediat també pot informar en el procés

de valoració. S’han de buscar elements que indiquin el consum immediat de drogues, com

agulles, xeringues, culleres o bosses de plàstic amb tanca. També cal tenir en compte on

està tenint lloc l’incident. Els entorns següents poden augmentar la sospita de consum de

psicoestimulants:

• una discoteca;

• una festa o rave;

• una festa privada;

• un concert;

• un esdeveniment de gran format d’un dia; o

• la casa d’un traficant o un lloc on es fabriquin psicoestimulants (laboratori clandestí).

Detecció d’una substància suposadament il·lícita

Els agents de policia poden trobar una substància il·lícita en possessió de l’individu. Els

psicoestimulants tenen diverses formes:

• cristal·lina (cristall o metamfetamina);

• pols (speed o sulfat d’amfetamina);

• comprimit (“pastilles”, generalment metamfetamina, però també pot ser èxtasi o

MDMA); i

• pols humida, oliosa (“base” o metamfetamina).


3. Gestió

Gestió en el camp

Si l’agent sospita que el trastorn agut de la conducta està associat amb la toxicitat per

psicoestimulants i és evident algun dels signes i símptomes que s’indiquen més amunt, o

si la persona està en estat psicòtic i se sospita que ha consumit drogues, la primera gestió

d’aquesta situació és obtenir assistència mèdica urgent.

Pas 1: Gestió de l’emergència

Avisar una ambulància

El millor és que l’assistència mèdica la proporcioni el personal d’ambulàncies o els professionals

sanitaris de cures intensives, tot i que aquests recursos no sempre estan disponibles i, en

casos poc freqüents, és possible que els policies mateixos hagin de traslladar l’individu a un

servei d’urgències. S’ha de tenir clar en tot moment que la toxicitat per psicoestimulants és

una emergència mèdica i que la intervenció mèdica ha de tenir lloc tan aviat com sigui possible,

en un entorn que redueixi el risc d’augment de l’agitació de la persona i les complicacions

mèdiques que hi estan associades. Així doncs, el trasllat cap al servei d’urgències per part de

la policia només s’ha de dur a terme si no hi ha cap servei d’ambulàncies disponible.

La intervenció mèdica consisteix generalment en una sedació ràpida i adequada. La sedació

d’individus amb toxicitat per psicoestimulants in situ, quan és disponible, assoleix diversos

objectius importants.

Sedació

• Redueix el risc de danys a l’individu, a les persones que hi ha al voltant i als agents

de policia.

• Redueix el risc de danys durant el trasllat a l’hospital per part d’una ambulància.

• Proporciona una oportunitat per començar la valoració mèdica.

El tractament posterior al servei d’urgències inclou la gestió mèdica dels símptomes individuals

a mida que sorgeixin. Això pot implicar la refrigeració mecànica del cos per garantir que es

redueix el risc de fallida d’òrgans per sobreescalfament. És possible que calgui administrar

medicaments específics per controlar la pressió sanguínia, el pols i altres complicacions;

també és necessari controlar amb regularitat el progrés del pacient.


No tots els integrants del personal d’ambulàncies o professionals sanitaris poden administrar

sedants in situ, a causa de la diversitat de requisits formatius de les diverses jurisdiccions. Així

doncs, cada situació, inclosa la gestió mèdica, s’ha de tractar segons els recursos disponibles

i la legislació estatal o regional (per exemple, la legislació sobre salut mental, sobre personal

d’ambulàncies, sobre guàrdia i custòdia i sobre l’ús de la força), en particular si l’individu no

vol concedir el seu consentiment perquè se li administri sedació d’emergència.

Cal que els agents de policia segueixin controlant l’individu fins que arribi l’ambulància.

Pas 2: Gestió fins que no es disposa d’assistència mèdica

Els agents de policia disposen de dues maneres de gestionar els trastorns aguts de la conducta

fins que no arriba l’ambulància; totes dues tenen per objectiu contenir de manera segura la

persona in situ:

• Comunicació verbal tranquil·litzadora.

• Reducció física.

És possible que siguin necessari combinar aquestes dues estratègies per garantir que la

persona està continguda i que no pot fer-se mal ni a ella mateixa ni a altres persones.

Comunicació verbal tranquil·litzadora

Informar l’individu que s’ha avisat una ambulància

En l’apartat sobre valoració s’han indicat algunes estratègies de comunicació recomanades.

No obstant això, és important comunicar a l’individu que s’ha avisat una ambulància i que

l’assistència mèdica arribarà aviat, o que els agents de policia el portaran a l’hospital. Això pot

ajudar a fer menys greu la situació i que l’individu es mostri més cooperatiu si creu que la crisi

es tractarà en un context mèdic.

Reducció física

En aquest cas cal prendre precaucions especials, ja que hi ha un risc que l’augment

de la temperatura corporal porti a complicacions mèdiques greus

L’augment de l’amenaça que l’individu, els agents de policia o les persones que hi ha al voltant

resultin ferits, malgrat tots els esforços per calmar la situació verbalment, probablement

requerirà que els agents de policia hagin de reduir l’individu amb intoxicació aguda per intentar

contenir-lo in situ fins que arribi l’assistència mèdica. Cada jurisdicció ja tindrà establertes

directrius sobre l’ús de la força, i les presents directrius no tenen la finalitat de substituir les


directrius existents. La finalitat d’aquest document és més aviat detallar les precaucions

especials que cal tenir en compte a l’hora de reduir individus que se sospita que pateixen

toxicitat per psicoestimulants aguda.

La finalitat de qualsevol tipus de reducció física és:

“…minimitzar la capacitat de la persona de moure’s i fer-se mal a ella mateixa o fer mal

a altres persones, i alhora garantir que la persona té les vies respiratòries lliures i que no

se li obstrueix la circulació” (New South Wales Health, 2002).

Es recomana seguir els passos següents: 2

• Hi ha d’haver prou agents per garantir una reducció segura.

• S’ha de nomenar un sol agent de policia perquè expliqui què passa amb calma. Només

aquest agent ha de negociar amb l’individu que ha de ser reduït, per evitar el fracàs de

la negociació o que hi hagi confusió al respecte, en particular si la persona es mostra

psicòtica o paranoica.

• Els agents de policia han d’entrar a la zona i inicialment mantenir-se a com a mínim dos

metres de l’individu.

• Després de dir una paraula clau, els policies s’han de moure cap a l’individu formant

un cercle. Tots els objectes potencialment perillosos han de ser fora de l’abast de la

persona.

• A continuació, la policia ha d’establir contacte amb els grups musculars principals de les

extremitats de l’individu.

• Els agents de policia que són al costat de l’individu avancen per reduir el moviment dels

braços de l’individu mitjançant el bloqueig (amb una mà, amb força, s’agafa el canell

o l’avantbraç, l’altra mà es passa per sota del braç de l’individu i se li agafa la zona del

bíceps, i es bloqueja el braç de l’individu contra el cos de l’agent de policia).

2 Aquests passos s’han adaptat de Gestió d’adults amb trastorns conductuals greus - Directrius per

al personal clínic a Nova Gal·les del Sud, Departament de Salut de Nova Gal·les del Sud, 2001-2001,

i de les estratègies elaborades pel sergent Barry McMahon, de l’Acadèmia de Formació Policial de

Nova Gal·les del Sud.


• Els agents de policia que són darrere la persona li han d’agafar el cap i el coll, i fer estirar

l’individu a terra (vigilant de no posar els dits o el cos en una posició en què l’individu pugui

mossegar).

• Els agents de policia que són de cara a l’individu han d’avançar per reduir-li els moviments

de les cames, començant per les cuixes.

• Tots els agents que participen en la reducció han de fer estirar l’individu a terra amb

cura, de manera que quedi panxa enlaire.A continuació, s’han d’estirar les extremitats de

l’individu cap enfora i assegurar-les al terra, amb el palmell de la mà pla, cap avall.

• Després cal assegurar les extremitats pel canell, el colze, el genoll i el turmell, fent servir

únicament la força necessària per minimitzar el moviment i reduir un possible augment

de la temperatura corporal.L’agent de policia encarregat de parlar amb l’individu ha de

continuar parlant-li amb tranquil·litat fins que arribi l’ambulància.

• Normalment, la reducció s’ha de mantenir fins que el personal d’ambulàncies o un

professional sanitari proporcioni sedació a l’individu. És possible que els agents de policia

encara hagin de reduir l’individu a l’ambulància durant el trasllat a l’hospital, ja que una

persona intoxicada amb psicoestimulants a qui s’han administrat medicaments sedants

no es pot traslladar de manera segura fins a una instal·lació mèdica en un vehicle policial.

És possible que a l’ambulància es disposi de sistemes d’immobilització alternatius a les

manilles, com corretges per als canells o els turmells o immobilitzacions estil Posey, que

poden ser més adequades per a pacients sedats.

S’ha d’informar el servei d’urgències de la situació abans d’arribar a l’hospital, i la reducció

cautelar s’ha de mantenir, com a mínim, fins que arribi el personal mèdic. És possible que la

reducció hagi de continuar al servei d’urgències, fins que s’hagi administrat la sedació. De tota

manera, els agents de policia i el personal del servei d’urgències han de negociar la continuïtat

de la reducció segons cada cas.

Precaucions especials per a la reducció de l’individu

La reducció ha de durar el mínim de temps possible.

S’ha de mantenir una comunicació tranquil·litzadora per evitar l’agitació que pot fer

augmentar la temperatura corporal.

El consum de psicoestimulants s’ha considerat un possible factor de risc de mort sobtada en

individus a qui s’ha practicat una reducció física (Stratton et al., 2001).

L’aspecte més important que cal tenir en compte a l’hora de reduir un individu que se sospita

que està sota la influència d’una substància psicoestimulant és que l’individu, mentre es

comporta d’una manera agressiva o violenta, és en un gran risc de patir efectes adversos,

com atacs, accidents vasculars cerebrals i atacs de cor (aturades cardíaques).

A causa dels efectes dels psicoestimulants en l’individu, el cos ja es troba en una situació

d’estrès important. En una situació de reducció física, el sistema nerviós central s’estimula


encara més, la qual cosa porta a una freqüència cardíaca, una pressió sanguínia i una

temperatura corporal més elevades. Per aquests motius, és essencial que la reducció física

tingui lloc el mínim de temps possible, i cal mantenir una comunicació tranquil·litzadora per

reduir l’agitació.

Procediment per al trasllat per part de la policia (si és necessari)

La policia només ha de traslladar una persona fins al servei d’urgències si no hi ha cap servei

d’ambulàncies disponible. Atès que molts vehicles policials són utilitaris o furgonetes amb

una reixa metàl·lica de separació, sovint és perillós introduir en aquest entorn una persona

amb risc d’autolesionar-se o de patir toxicitat per psicoestimulants. Si no hi ha cap servei

d’ambulàncies disponible, cal dur a terme una valoració detallada del risc abans que la policia

dugui a terme el trasllat a un centre mèdic. Segons la valoració del risc que es faci, pot ser

necessari un vehicle alternatiu per al trasllat, i un agent ha de, com a mínim, mantenir contacte

visual amb el detingut en risc fins a l’arribada a l’hospital.


Gestió de la toxicitat per psicoestimulants aguda a les instal·lacions de custòdia

Els passos clau per a la gestió de la toxicitat per psicoestimulants aguda a les

instal·lacions de custòdia són els següents:

Valoració detallada.

Observació continuada durant sis hores.

Refrigeració mecànica, si escau.

Assistència mèdica immediata, si escau.

Segons les directrius del QPS (Queensland Police Service), “si una persona està

considerablement intoxicada, no se l’ha d’acceptar al calabós fins que un professional

sanitari l’hagi tractat”.

De tota manera, és possible que hi hagi símptomes de toxicitat per psicoestimulants que

només s’evidenciïn després que un individu hagi estat acceptat en custòdia. Com a mesura

de seguretat, es recomana que els agents encarregats de custodiar l’individu duguin a

terme una valoració formalitzada de manera rutinària quan es deté qualsevol persona, per

garantir que no es passen per alt casos de toxicitat per psicoestimulants. Les directrius per

a la realització de preguntes, així com per a la determinació dels signes i els símptomes de

toxicitat aguda segons es detalla en l’apartat de valoració d’aquestes directrius s’han d’aplicar

a les instal·lacions de custòdia.

Si se sospita o se sap que el detingut ha consumit psicoestimulants recentment, i no mostra

cap senyal de toxicitat, és important seguir-lo controlant durant un període de 8 hores, ja que

la deterioració, si té lloc, pot ocórrer ràpidament. Aquest aspecte és particularment important

en certes situacions de contenció amb mala ventilació, com les sales de reclusió. Aquests

entorns poden fer augmentar ràpidament la temperatura corporal del detingut, la qual cosa

por provocar les conseqüències adverses que s’han esmentat més amunt. En cas de dubte,

sempre cal demanar assistència mèdica.

Si el detingut presenta una toxicitat aguda, cal obtenir atenció mèdica urgent al més aviat

possible. L’atenció mèdica es pot obtenir posant-se en contacte amb el personal mèdic

responsable de les instal·lacions de custòdia en concret, o en casos d’urgència extrema.

Els indicadors d’una emergència mèdica inclouen el següent:

moviments espasmòdics o rigidesa de les extremitats;

augment ràpid de la temperatura corporal;


alteració del nivell de consciència;

agitació greu; i

mal de cap intens.

Si es mostra algun dels signes anteriors, cal cercar atenció mèdica d’urgència alternativa, i

s’ha de mantenir el detingut tan calmat i fresc com sigui possible fins que arribi l’ajuda. És

possible que calgui iniciar d’immediat la refrigeració mecànica si la temperatura corporal

augmenta ràpidament.

Els passos que cal seguir per a la refrigeració poden incloure el següent:

bosses refrigerants o tovalloles mullades col·locades sota les aixelles, al cap o al clatell;

retirada de la roba restrictiva;

un ventilador; i

líquids frescos de consum oral.

El detingut s’ha de mantenir contínuament en observació, mitjançant els gràfics específics

disponibles a les instal·lacions de custòdia amb finalitats de control, fins que arribi l’assistència

mèdica.


4. Resum

• La toxicitat per psicoestimulants és una afecció potencialment letal i una emergència

mèdica.

• És difícil distingir entre problemes de salut mental (psicosis) i intoxicació per drogues, així

que cal respondre de la mateixa manera en tots dos casos.

• La màxima prioritat per als cossos policials a l’hora de gestionar la toxicitat és obtenir

assistència mèdica urgent:

• avisar una ambulància; o bé

• traslladar l’individu al servei d’urgències més proper.

• Es recomana fer servir una comunicació tranquil·litzadora per reduir el risc que hi hagi

situacions potencialment perilloses i complicacions mèdiques.Quan per contenir una

situació perillosa s’hagi de dur a terme una reducció de l’individu, cal prendre algunes

precaucions especials:

• La reducció ha de durar el mínim de temps possible.

• S’ha de mantenir la reducció fins que s’obtingui assistència mèdica o s’administri

un sedant a l’individu.

• S’han de fer servir tècniques de comunicació tranquil·litzadores per reduir l’agitació

de l’individu (això pot ajudar a aturar l’augment ràpid de la temperatura corporal).

• Els procediments policials habituals per tractar un incident o un delicte es poden aplicar

després que s’hagin estabilitzat les complicacions mèdiques.

• La gestió a les instal·lacions de custòdia ha de ser de conformitat amb la gestió in situ:

• valoració i

• observació detinguda.Obtenir assistència mèdica urgent quan escaigui.


Referències bibliogràfiques

The AGREE Collaboration (2001). Appraisal of guidelines for research and evaluation (AGREE)

instrument. www.agreecollaboration.org.

Adam, T., Crosby, B., Kang, V., Spooner, C. & Wodak, A (2002). Development of community

responses to increased cocaine problems. Unpublished report.

Australian Crime Commission (2003). Australian Illicit Drug Report 2001/02. Commonwealth

of Australia. Canberra.

Australian Institute of Health and Welfare (2002). 2001 National Drug Strategy Household

Survey, Drug Statistics Series number 11. Australian Government Publishing Service, Canberra.

Centre for Mental Health (amended May 2002). Management of Adults with Severe Behavioural

Disturbance – guidelines for clinicians in NSW. NSW Health Department 2001-2002.

Darke, S., Kay, S. & Topp, L. (2002) New South Wales Drug Trends 2001: Findings From the

Illicit Drug Reporting System. NDARC Technical Report number 125.

Dean, A., & Whyte, I. Emergency Management of Acute Psychostimulant Toxicity, in Baker,

A., Lee, N. K., & Jenner, L. (eds) Models of intervention and care for psychostimulant users

(Second Edition),National Drug Strategy Monograph Series No 51. Canberra.

Makkai, T. & McGregor, K. (2003), Research and Public Policy Series No. 47: Drug Use

Monitoring in Australia: 2002 annual report on drug use among police detainees. Canberra:

Australian Institute of Criminology: 2003.

National Health and Medical Research Council (NHMRC, 1998). A guide to the development,

implementation and evaluation of clinical practice guidelines. Commonwealth of Australia.

Queensland Crime Commission (2000). The amphetamine market in Queensland: Crime

Bulletin number 2.

Queensland Police Service (QPS) (2003). Managing Psychostimulant Users. CD-ROM,

Queensland Police Service.

Stratton, S.J., Rogers, C, Brickett, K & Gruzinski, G. (2001): Factors associated with sudden

death of individuals requiring restraint for excited delirium. American Journal of Emergency

Medicine, 19: 187-191.

http://www.agreecollaboration.org


Apèndixs

Apèndix 1. Arbre de decisions per respondre a incidents en què se sospita o es confirma la toxicitat per psicoesti-mulants

Procediments policials habituals

La persona es mostra cooperativa

Avisar una am-bulància o bé

Traslladar l’indi-vidu a un servei d’urgències NO-MÉS si no hi ha disponible cap servei d’ambu-làncies

Cal assistència mèdica

Avisar una ambulàn-cia o bé

Traslladar l’individu a un servei d’urgències NOMÉS si no hi ha disponible cap servei d’ambulàncies

Preguntar-ho directa-ment

S’han trobat drogues

Comportament (agressivitat, paranoia, psicosi)

Signes físics (tempera-tura corporal elevada, agitació, no es respon a la comunicació tranquil·litzadora, suor, moviments espasmò-dics de les extremitats, tremolors)

Continuar amb la comunicació tranqui·-litzadora fins que ar-ribi l’ambulància o bé traslladar l’individu al servei d’urgències

Finalització de la inter-venció mè-dica

Contenir

Garantir la seguretat

Pas 2

HI

HA

CONSUM

D’ESTI

MULANTS?

VALORACI

Ó

INICIAL

INCIDENT

Risc baix?

SI

NO

NO

NO

SI

SI


Apèndix 2. Arbre de decisions per respondre a incidents en què se sospita o es confirma la toxicitat per psicoesti-mulants

Proposta de fitxa resum per als cossos policials

Cara A

Cal sospitar que hi ha un consum de psicoestimulants si la persona mostra els símptomes següents:

• Es mostra molt agitada

• No es pot calmar

• Es mostra paranoica o desconfiada

• Pupil·les dilatades

• Sua o està vermella

• No està en contacte amb la realitat

• Se sobresalta fàcilment

• Actua de manera impulsiva

• Mal de cap intens

• Rigidesa corporal o de les extremitats

• Dolor toràcic

• Canvis de l’estat de consciència

• Respiració ràpida

• Temperatura corporal molt elevada

• Tremolor de les extremitats inferiors

• Tremolors que pugen a la part superior

del cos

EMERGÈNCIA MÈDICA > CAL AVISAR UNA AMBULÀNCIA

Cara B

Precaucions especials Exemple de preguntes

• Comunicació tranquil·litzadora

• S’ha d’intentar mantenir l’individu fresc

• Cal romandre al lloc dels fets fins que

arribi l’ambulància

• La reducció s’ha d’aplicar només si

és necessari i durant el mínim temps

possible (la reducció està vinculada a

la mort sobtada)

• Moments de màxim efecte de les

drogues: cocaïna: 20-40 minuts, speed:

2-3 hores després de l’última dosi

• Ha pres alguna droga, com ara speed

o cocaïna?

• Què ha pres?

• Quan s’ho ha pres?

• Quina quantitat n’ha pres?

• Quines altres drogues ha pres?

• Té problemes nerviosos o emocionals?

CAL NOTIFICAR-HO AL SERVEI D’URGÈNCIES ABANS DE L’ARRIBADA


Apèndix 3. Procés d’elaboració de les directrius i partici-pació de les parts interessades

Atesa la manca de literatura o proves disponibles que recomanin una gestió segura d’aquests

individus específicament per part dels cossos policials, l’elaboració d’aquestes directrius s’ha

basat en les opinions d’un grup d’experts format per policies, personal de serveis d’urgències,

personal de l’àmbit clínic i acadèmic i consumidors (vegeu, més avall, la llista de membres del

grup d’experts).

El Grup d’Experts de Referència que va supervisar l’actualització de la publicació del

monogràfic número 32 de l’Estratègia Nacional sobre Drogues, Models of intervention and

care for psychostimulant users (‘Models d’intervenció i atenció per als consumidors de

psicoestimulants’) va determinar la metodologia que calia seguir per elaborar les directrius. Es

va acordar que el model seria d’acord amb les recomanacions per a l’elaboració de directrius

del Consell de Salut Nacional i Recerca Mèdica (NHMRC, per la sigla en anglès) i de l’eina

Valoració de Directrius per a la Recerca i l’Avaluació (Appraisal of Guidelines for Research and

Evaluation, AGREE). Aquesta metodologia consisteix en el següent:

• El monogràfic ha de descriure la història natural dels quadres clínics relacionats amb els

psicoestimulants per als quatre grups clau, i proporcionar un recurs escrit relacionat amb

aquest aspecte.

• S’ha de reunir un grup d’experts de personal de policia i de l’àmbit clínic i acadèmic per

informar sobre el contingut de les directrius.

• Cal presentar diversos escenaris al grup d’experts perquè determinin si hi ha evidència

d’intervenció en aquestes afeccions i de com s’han de gestionar, i si són aplicables, i

determinar la qualitat d’aquesta evidència.

• Les directrius han de ser exhaustives, flexibles i adaptables a diversos llocs d’Austràlia.

• L’esborrany de les directrius s’ha de fer circular entre altres experts rellevants del país

perquè les comentin, i així poder garantir aportacions diverses a les directrius definitives,

aplicabilitat als cossos policials en l’àmbit nacional, i una àmplia acceptació d’aquestes en

la fase de difusió. Més endavant s’inclou la llista d’experts participants.

A més, els fragments clau de la publicació ja existent Management of Adults With Severe

Behavioural Disturbances: Guidelines for Clinicians in NSW (“Gestió d’adults amb trastorns

conductuals greus - Directrius per al personal clínic a Nova Gal·les del Sud”) (Centre for Mental

Health, 2002) també s’han adaptat per incloure’ls en aquestes directrius.

També es va convidar els coordinadors de l’àmbit d’alcohol i drogues dels cossos de policia de

cada estat i regió, a més d’experts de l’àmbit acadèmic i clínic, perquè revisessin les directrius

actuals segons els criteris de revisió de l’AGREE (la llista de revisors convidats s’inclou

a l’apèndix 4). Les directrius es van revisar exhaustivament sobre la base dels comentaris

proporcionats pels experts.


Grup de Treball per a l’Elaboració de Directrius

Dra. Amanda Baker, Centre for Mental Health Studies, University of Newcastle (càtedra)

Professor Ian Whyte, especialista sènior, Clinical Toxicology & Pharmacology, Newcastle

Mater Hospital

Sra. Linda Jenner, Centre for Mental Health Studies, University of Newcastle

Professor Vaughan Carr, Centre for Mental Health Studies, University of Newcastle

Dr. David Spain, Emergency Department, Gold Coast Hospital

Sr. Ron Henderson, Intensive Care Paramedic and Queensland State Drug Unit Coordinator,

Queensland Ambulance Service

Professor John Saunders, University of Queensland

Dr. Paul Mercer, metge de capçalera, especialista en alcohol i altres drogues, representant del

RACGP Queensland

Dra. Angela Dean, Department of Psychiatry, University of Queensland

Sr. Michael Arnold, NSW Users and AIDS Association

Participants en la Reunió per a l’Elaboració de les Directrius

Dra. Amanda Baker, Centre for Mental Health Studies, University of Newcastle (càtedra)

Professor Ian Whyte, especialista sènior, Clinical Toxicology & Pharmacology, Newcastle

Mater Hospital

Dr. Ed Heffernan, Forensic Mental Health Service, Royal Brisbane Hospital

Dr. Bill Kingswell, Forensic Mental Health Service, Royal Brisbane Hospital

Sra. Megan Smith, responsable sènior de projectes, Queensland Police Service

Inspector Peter Mansfield, coordinador d’alcohol i drogues, Queensland Police

Sergent principal Damian Hansen, Drug & Alcohol Co-ordination

Sergent principal Philippa Woolf, coordinadora de recursos per a operacions, New South

Wales Police

Sergent principal Ray Knight, Brisbane Watchhouse

Sergent Don Schouten, Fortitude Valley Police

Sergent Shane Turner, Brisbane City Police


Sergent Terry Honour, Southport Police

Sergent Troy Schmidt, Logan Central Police

Sergent Bruce Dimond, Surfers Paradise Police

Sr. Ron Henderson, professional sanitari de cures intensives, coordinador de la Queensland

State Drug Unit, Queensland Ambulance Service

Dr. Richard Bonham, director mèdic del Queensland Ambulance Service i especialista en

urgències

Sr. Gavin Leader, professional sanitari de cures intensives, coordinador de la Regional Drug

Unitde l’àrea d’Ipswich area, Queensland Ambulance Service

Sr. Christian Francois, professional sanitari de cures intensives, coordinador de la Regional

Drug Unit de la regió de Greater Brisbane

Sr. Darrin Hatchman, professional sanitari de cures intensives, coordinador de la Regional

Drug Unit Coordinator de la regió de Gold Coast

Dr. David Spain, Emergency Department, Gold Coast Hospital

Dr. David Hunt, metge de capçalera, especialista en alcohol i altres drogues

Dr. Wendell Rosevear, metge de capçalera, especialista en alcohol i altres drogues

Sra. Kay McInnes, Queensland Health

Sra. Tarra Adam, St Vincent’s Hospital & National Drug and Alcohol Research Centre

Sr. Michael Arnold, NSW Users and AIDS Association

Sr. Anthony Nutting, Queensland Health

Dr. Wasana Pattanakumjorn, Visiting Psychiatrist, Thailand

Dra. Angela Dean, Department of Psychiatry, University of Queensland

Sra. Linda Jenner, Centre for Mental Health Studies, University of Newcastle


Apèndix 4. Agraïments i revisors

El Grup de Treball per a l’Elaboració de Directrius agraeix en particular al sergent Barry

McMahon la seva valuosa contribució a l’apartat sobre reducció d’individus d’aquestes

directrius.

Agraïm a tots els participants en la reunió d’elaboració de les directrius que hagin ofert el seu

temps i expertesa, els quals han servit de base per a les directrius.

També expressem el nostre agraïment a les persones següents, per proporcionar la seva

expertesa en la revisió de les directrius:

Agent federal Victoria Adams, responsable principal de polítiques (drogues), Policy Group,

Australian Federal Police

Stephen C. Biggs, coordinador de polítiques sobre alcohol i drogues, Office of the Commissioner,

Tasmania Police

Sergent principal John Davey, Elizabeth Operations, South Australia Police

Emma Farag, responsable de polítiques, New South Wales Police Service

Paul Ferguson, coordinador de polítiques sobre alcohol i drogues, Western Australia Police

Superintendent Frank Hansen, coordinador de polítiques sobre alcohol i drogues, New South

Wales Police Service

Ron Henderson, professional sanitari de cures intensives, coordinador de la Queensland State

Drug Unit

Sue Henry-Edwards, en nom de National Expert Advisory Committee on Illicit Drugs

Steve James, coordinador d’alcohol i drogues, Victoria Police

Jamie Koloamatangi, coordinador en funcions de polítiques sobre alcohol i drogues, Australian

Federal Police.

Michael Lodge, New South Wales Users and AIDS Association (NUAA)

Sergent Barry McMahon, educador, New South Wales Police Service

Inspector Peter Mansfield, coordinador d’alcohol i drogues, Queensland Police Service

Scott Mitchell, oficial en cap, assessor sobre polítiques sènior, Drug & Alcohol Policy Unit,

Northern Territory Police

Sergent Rex Sachse, City Watch House Adelaide, South Australia Police

Fiona Shand, National Drug and Alcohol Research Centre (NDARC)

John Sharples, oficial d’enllaç amb els tribunals, Hunter Mental Health Service


Megan Smith, Education and Training Support Program, Queensland Police Service Academy

Inspector Phillip Warrick, Drug and Alcohol Policy Section, South Australia Police

Sergent principal en funcions Gill Wilson, Alcohol and Drug Co-ordination Unit, Western

Australia Police Service

Sergent principal Philippa Woolf, coordinador de recursos per a operacions, Newcastle Police

Professora Ann Roche, National Centre for Education and Training on Addiction (NCETA),

Flinders University

Christine Vincent, responsable de projectes, Drug and Alcohol Strategy Unit, Victoria Police

Professor Ian Whyte, Newcastle Mater Hospital

També volem donar les gràcies a les persones següents per la seva valuosa ajuda en diversos

aspectes d’aquest projecte.

Tarra Adam, St Vincent’s Hospital, Darlinghurst

Angela Bates, University of Newcastle

Angela Dean, University of Queensland

Mark McPherson, New South Wales Police Service

Inspector Peter Mansfield, coordinador d’alcohol i drogues, Queensland Police Service

Anthony Nutting, Queensland Health

Megan Smith, Education and Training Support Program, Queensland Police Service Academy

Psicoestimulants Gestió de trastorns aguts de la conducta Guia per a cossos policials

Documents

Transcript of Psicoestimulants Gestió de trastorns aguts de la conducta Guia per a cossos policials