1

EL BOTXÍ Autora: Astrid Solé Jordà

A la muralla mateix, ni a dins ni a fora de la ciutat. Allí tenia la casa el botxí de Barcelona. El

Consell de Cent va considerar que no el podien fer viure com un desterrat, sense la protecció

dels murs, però també era cert que cap persona el volia tenir a prop. Va ser la decisió més

salomònica que van trobar i tothom la va acceptar de bon grat.

La casa era molt petita, tant que amb prou feines hi cabien els mobles. Un catre i una tauleta per

menjar. Quan encara vivia la dona del botxí, ella li preparava una sopa de pa que ell engolia

amb deliri quan començava a fosquejar. Per acompanyar, a vegades, un tros de formatge. I els

dies de festa rostien un pollastre. Però això era abans, quan encara vivia la dona del botxí. Ara,

se sentia sol, el silenci el neguitejava i fins i tot la casa li semblava gran. Massa espai entre el

catre i la tauleta per menjar.

El botxí volia acabar amb aquest suplici diari i va pensar en tornar-se a casar. Creia que era la

millor solució per poder tenir algú a prop amb qui parlar de temes que no fossin laborals. Durant

un temps es va fixar en una noieta pagesa que venia verdures i fruita al mercat. Era maca,

semblava poc intel·ligent, es distreia amb facilitat i sempre s’entretenia amb un parell de

gallines que la seguien a tothora quan es movia d'un cantó a l'altre de la parada. Però el botxí no

va tenir sort. Quan va anar a trobar al pare d'aquesta joveneta per explicar-li les seves

intencions, ja va veure que la conversa acabaria malament. El pare s'hi va negar en rotund i es

va enutjar de valent. Va dir que mai consentiria que la seva filla fos la dona del botxí. Que el

considerava una bèstia, que no gosava ni tocar-lo i que parlar-hi ja li suposava un martiri. Va ser

molt explícit, potser massa. No es va deixar ni un et ni un ut. Pobre botxí.

Després d'aquesta trobada i sabent que el que li havia dit era el que pensava gran part dels

habitants i de les autoritats competents, va decidir oblidar-se del tema. No pensar més ni en

casoris ni amb noietes. Ni amb plats de sopa ni amb xerrades banals abans d'anar a dormir.

2

El botxí seguia amb la seva feina habitual. Algunes setmanes més ocupades que d'altres. Uns

assots per aquí, marcar amb foc l’esquena d'algú per allà. Ara cal tallar la mà d'un lladre, ara

s'ha de penjar un condemnat. Per sort, aquesta última feineta, que era la més laboriosa, a

vegades la podia fer just davant de casa seva. A la plaça, a tocar de la muralla, hi havia

col·locada una de les forques on es feien les execucions públiques. Només li calia sortir uns

minuts abans i quan acabava, després de recollir, podia anar a descansar de seguida.

Per guanyar-se la vida, el botxí a part d'exercir la seva feina amb total diligència com un bon

empleat municipal rigorós i eficaç, també tenia la seva parada de 'records del sentenciat'. Allí hi

venia relíquies de tot tipus: roba, sabates, espardenyes, mans i ossos que, deien, atreien la

fortuna. Atenia amb respecte als clients tot i que molts d'ells s'apropaven amb certa recança. Ell

se n'adonava i ho acceptava com a part del seu ofici. El rebutjaven, li tenien por però alhora, el

necessitaven. Les bruixes de la ciutat li compraven estelles de la forca, que utilitzaven per a fer

encanteris d'amor. També buscaven el greix del difunt que servia per a elaborar espelmes

màgiques, que guarien els tuberculosos. Un dels gremis més assidus a la parada del botxí era el

de lladres que creien que entrar a les cases amb les espelmes de greix els garantia no ser

descoberts i a més, trobar grans tresors amagats.

El botxí, malgrat que se sentia desvalgut, es mantenia ocupat. Un dia, mentre estava col·locant

els objectes a la seva botigueta va veure passar a una família de fora muralles. El pare

acompanyat d'una noia i un nen petit, anaven carregats amb aliments i animals per vendre al

mercat. De cop, el botxí va notar una fiblada al cor i va pensar, de nou, en tornar a casar-se.

Realment creia que s'havia oblidat d'aquesta idea; feia mesos que havia assumit que la resta de

vida que li quedava la passaria sol. No per gust, sinó per obligació. Però de sobte, el destí li

brindava una segona oportunitat i col·locava en el seu camí a un foraster que no el coneixia ni a

ell ni al seu ofici. Després d'observar a la família unes hores, i d'assegurar-se que la jove li

convenia, el botxí va anar a parlar amb el pare. Li va explicar que ja feia uns anys que era vidu i

que buscava a una dona que el cuidés, li fes companyia i que tingués cura de la casa. El pare el

3

va mirar de fit a fit. El botxí anava vestit, com era habitual a la seva professió, amb un sac lligat

amb un cordill a la cintura. El pare no en va reconèixer l'uniforme i ho va atribuir al folklore

d'aquella ciutat. Sense fer gaires preguntes i no dubtant de les respostes va acceptar l'oferta

matrimonial amb l'única condició que s'esperés una setmana per celebrar les núpcies. És el

temps que necessitaven per tornar a casa seva i que la noia pogués acomiadar-se de la mare. Al

botxí li va semblar un bon tracte i va marxar satisfet. Quan va passar pel costat de la noieta, que

se'l mirava encuriosida, la va saludar amb la mà. En tombar el carrer es va adonar que ja se

n'havia enamorat i la trobava a faltar.

Quan la jove, de 16 anys bonica i inexperta, va saber que viuria a dins les muralles de Barcelona

(encara no sabia que realment la casa no estava ni a dins ni a fora, sinó a la muralla mateix) va

quedar enlluernada. Del senyor que havia parlat amb el seu pare en recordava ben poca cosa

però no li preocupava gaire perquè era de bon tracte amb la gent, sabia portar una casa i feia tot

el que s'esperava d'ella.

Així va ser com la noia va arribar a la ciutat il·lusionada per començar una nova etapa lluny de

la família. El botxí va decidir que no la deixaria sortir gaire de casa perquè la gent no li pogués

explicar a què es dedicava. Mantindria el secret fins que trobés un bon moment per explicar-li.

A més, la casualitat va fer que durant uns mesos la feina escassegés i tots dos passessin llargues

estones junts. Parlaven animosament mentre ella cuinava sopa de pa, que ell engolia amb deliri

quan començava a fosquejar. Per acompanyar, a vegades, un tros de formatge. I, així, el botxí

tornava a viure els moments de felicitat que tant havia enyorat.

Quan calia comprar anaven plegats al mercat i ningú s'apropava. Quan anaven a passejar ho

feien per carrers poc transitats. Ella, innocent i senzilla, no sospitava res. De tant en tant ell

marxava de casa a treballar, carregat amb una caputxa i una bossa de mà. Quan li preguntava a

què es dedicava, només li deia que era un treballador municipal del departament de justícia.

Dient-li això no l'enganyava pas i ella se'n sentia orgullosa.

4

Malauradament va arribar el dia que el botxí va haver de penjar un reu a la forca de davant de

casa. El lloc no li agradava però el deure el reclamava. Per continuar amb la mentida va dir a la

seva dona que li prohibia sortir al carrer perquè no volia que veiés la mort de tan a prop. Era

massa jove per presenciar escenes tant esgarrifoses, va assegurar-li. Ella es va entendrir pel

sentiment de protecció que confessava i li va dir que anés tranquil a treballar que es quedaria

dins de casa. Van segellar l'acord amb un petó tendre i es van acomiadar.

Les parets de la muralla eren gruixudes però els crits de la gent de la plaça es podien sentir

perfectament. Gairebé semblava una festa popular i la curiositat va fer que la dona entreobrís la

porta i veiés l'espectacle: el botxí, el condemnat i la forca al centre d'un gran cercle format per

desenes de persones mig embogides d'emoció. La muller no podia distingir gaires figures, tanta

cridòria la marejava, però el botxí sobresortia de la resta de personatges i el va reconèixer.

Impressionada es va quedar immòbil, esgarrapant amb força el llindar.

Ell portava una caputxa al cap i gairebé anava despullat. Era la manera d'evitar que el pres se li

arrapés a la roba en l'últim moment de desesperació. Tot i així, just abans de penjar el reu,

aquest va poder estirar la corda que subjectava el sac. Al mateix moment que ell perdia la vida,

el botxí ensenyava les vergonyes. I els espectadors vinga riure i vinga bramar. Que el

condemnat aconseguís deixar-lo nu es considerava un bon auguri i el poble va esclatar de goig i

alegria. Ningú plorava pel difunt. Del cos inert se'n van oblidar i la prioritat era acostar els

malalts al botxí perquè aquest els toqués. Creien que les seves mans, després de matar, tenien

propietats curatives. Només ell i Déu podien treure la vida d'altres sense rebre cap càstig.

Aquest privilegi havia de tenir conseqüències divines, per força.

L'esposa del botxí va tancar la porta de casa. Sense esma, mentre remenava l'olla on bullia la

sopa es va adonar que dels ulls li rajaven marees de llàgrimes. La tristor s'apoderava d'ella i es

va deixar endur per l'obscuritat.

5

De mica en mica la gent va anar marxant de la plaça i el botxí es va poder vestir de nou.

Preocupat per la tardança i amb ganes de tornar a casa va decidir deixar les relíquies del cadàver

allí mateix. En una altra època s’hagués quedat a recollir-les, encara que estigués cansat. Li

pertocaven. Durant la nit la gent s’acostaria al cos per esquarterar-lo i s’enduria les parts més

cobejades. El botxí ho sabia però, aquest cop, poc l’importava.

En apropar-se a casa va sentir una forta olor a sopa i un estrany pressentiment. Va obrir la porta

temorós. No li va costar gens descobrir el cadàver de la seva dona en el petit espai que quedava

entre el catre i la tauleta per menjar. Malgrat el dramatisme de l'escena ella mantenia el seu

rostre angelical. Un toll vermell i viscós l'envoltava, com si fos una aurèola que l'acompanyava

en el viatge cap a l'altre món. El botxí estava acostumat a la mort però no el feia immune a la

desolació. Va tancar els ulls i va sospirar profundament per expulsar tota la ràbia de dins i

asserenar-se. Es va seure al costat del cos i li va agafar la mà, amb delicadesa. Així van restar,

junts, durant hores. En silenci. Quan van començar a sortir els primers rajos de sol li va posar

les mans sobre el pit i va sortir de casa per buscar l'enterramorts.

Sí, el botxí era un simple treballador municipal molt eficient però a l'igual que les seves

víctimes estava condemnat. Condemnat des del dia que va escollir aquesta feina i va acceptar

viure a la muralla mateix, ni a dins ni a fora de la ciutat.