Les preguntes fonamentals de la filosofia

Alba Monroy López

1BATXILLERAT SOCIAL

Reflexionar sobre les preguntes =>Aprendre a filosofar=>

Aprendre a pensar.

Encara que això no es tasca de la filosofia però si te que veure ja que

genera una actitud reflexiva i crítica.

1.1 Aprendre filosofia o aprendre a filosofar?

La filosofia sorgeix de les experiències vitals. La vida ens porta la

necessitat de formular preguntes.

Quan fem una pregunta s’inicia un procés de cerca=>

Posem en marxa la nostra capacitat de pensar.

1.1 Aprendre filosofia o aprendre a filosofar?

Podem distingir entre:

-Aprendre filosofia (Conte problemes bàsics sobre els que

tradicionalment ha tractat la filosofia)

-Aprendre a filosofar (Preguntar-se a si mateix problemes propis) S’ha

de subratllar la importància del diàleg filosòfic (tots tenim la necessitat

de buscar junts, es a dir parlar dels nostres problemes i buscar una

solució)

1.1 Aprendre filosofia o aprendre a filosofar?

Les preguntes filosòfiques acostumen a ser força radicals(radicals en el

sentit que van al quit de la qüestió). Per això han donat lloc a diàlegs

molt polèmics han transformat la manera d’entendre la realitat.

-Aquestes preguntes mostren interès per :

El que ens envolta, conèixer-se a un mateix, i al nostra forma de

viure i actuar.

-Aquestes preguntes es poden classificar en:

Preguntes teòriques, com per exemple ¿Què és estimar?

Preguntes pràctiques, com per exemple ¿Quins fins hem de seguir?

L’ anomenat “gir aplicat” demà ajuda per solucionar problemes i

preguntes com, dilemes ètics. Com pot ser en la medicina o la justícia.

Dels filòsofs s’espera que ofereixin principis ètics que ajudin a prendre

Decisions, és a dir =>Ètica aplicada

Les preguntes filosòfiques que ens ajuden a aprendre a pensar ens

connecta directament amb el diàleg filosòfic. Un diàleg filosòfic només

ho és si promou un raonament. Hi ha una sèrie de preguntes que ajuden

al diàleg filosòfic

(Exemple: Quines raons tens per dir això). Aquestes preguntes ens

ajudaran atrobar raons millors i més sòlides

Ens referim a cosmologia com el terme

que forma part de la filosofia i que

tracta del món en general. Aquí es

relaciona filosofia i ciències naturals.

La tradició judeocristiana i la musulmana

plantegen que la creació devia haver

tingut lloc uns 5000 anys aC. En canvi el

pensament grec creu que el món i

l’esser humà ha tingut lloc del no-res i

sempre ha estat així.

Des del Big bang, l’univers està en

expansió i ho fa d’acord amb la idea de

l’espai. Per tan l’univers només pot

continuar expandir-se o contreure's.

2.1 La pregunta del cosmos

El terme sentit te molts significats, però des del punt de vista filosòfic

són tres:

-El sentit com a finalitat: Les accions humanes tenen sentit quan persegueixen una finalitat. No te sentit una acció que no contribueix a aconseguir el fet que se suposa que persegueix.

-El sentit com a significació: Relacionat amb el llenguatge, ex: quan diem que una frase te sentit.

-El sentit com a valor: Que valgui la pena.

El sentit, problema o misteri?

-Problema: situacions on hi ha alguna cosa que dificulta alguna acció.

-Misteri: situació més profunda, no és un obstacle, sinó que simplement

no te respostes o solució, ens acompanya tota la vida.

EL SENTIT ESTÀ MÉS APROP DEL MISTERI

Tres tipus de resposta a la paraula sentit:

-No hi ha sentit: L’existència i el món són absurds.

En realitat, aquesta posició elimina la pregunta en si.

-Hi ha un sentit immanent: L’existència té finalitat, significat o valor, però entenen que la mort és un límit absolut per a l’ humanitat

-Hi ha un sentit transcendent: Seria una posició religiosa, tot te sentit desprès de la mort.

Religió i sentit: Hi ha molts tipus de religions, però totes busquen descobrir un

sentit últim per a la vida humana.

-Religió com a relligament: Xavier Zubiri(1898-1983), religió=>relligo(en llatí) que

vol dir relligar. Els humans estan relligats, tenen una vinculació respecte les

coses, el món Déu.

-Religió com a relació: Una relació entre l’ésser humà i una realitat divina. Es

distingeixen dos apartats:

-Dimensió de l’encontre: El que es diví surt a la cerca de la persona de diverses

maneres.

-Dimensió de la resposta: L’encontra impulsa a l’ésser humà a transformar la seva

vida d’alguna manera.

Per definir la mort ho hem de fer amb una

relació amb la vida. La mort es el

final de la vida, el cessament de les activitats

vitals. I la manera que tindrem d’entendre la

mort, depèn de com entenem la vida.

LA VIDA la podem definir en dos sentits:

-Biològic: És difícil definir la vida biològicament.

-Filosòfic: Els pensadors grecs creien que hi havia una vida apart de la vegetal/animal, la vida pràctica o moral

A partir del S XIX es desenvolupa una línea de

reflexió.

Ortega y Gasset creu que la vida es trobar-se

amb el mon, estar en circumstància

Ortega y Gasset

LA MORT COM A FENÒMEN HUMÀ

=> Morir és allò que passa a tots els éssers de la naturalesa, fins i tot els inanimats.

Però només te significat ple a la vida

humana, ja que els humans som els únics

que tenim consciència de que estem vius i

de que hem de morir

Mort i filosofia

Filòsofs com Plató van crear una relació

entre la mort i la filosofia. Ells creien

que la filosofia ens preparava per la mort

Experiència de la mort

Epicur “mentre vivim la mort no existeix i

quan la mort existeix, nosaltres ja no hi

som”

Així podem afirmar que no podem viure

la nostra pròpia mort. Ja que quan

som vius no podem estar morts. Epicur filòsof grec

La mort com a definició de l’ésser humàEn el S XX, hi havia una tendència filosòfica a reflexionar de formanotable sobre la mort: l’existencialisme.Per el cas dels ésser humans, primer existim i després, en funció

delque vivim ens fem d’una determinada manera, adquirim una

essència = essència d’existir.

Sentit de la mort i la transcendènciaEl significat de la mort varia segons la manera que entenguem

l’ésserhumà.

Hi ha dues posicions bàsiques:-Monisme: No hi ha composició en la realitat humàna-Dualisme: l’ésser humà esta fet per dos tipus de realitat,

material(cos)espiritual(ànima)

La qüestió del mal ens porta al terme “teodicea” ens remet tan a la justificació

de Déu davant del mal com a la justícia de Déu.

L’ intent de justificar Déu davant l’existència de mal.

Hi ha tres tipus de mal:

-Metafísic: s’ identifica amb la finitud de les coses

-Físic: lleis naturals, si et caus i et fas mal.

-Moral: te la seva arrel en l’ últim termini, en la

llibertat dels éssers humans per elegir entre diferents formes d’ acció

Mal físic

Del mal metafísic al mal moral

El problema no és de la manera en què ho planteja Epicur, sinó previ al seu plantejament: és el problema que Déu es troba de crear o no crear un món la inevitable finitud del qual doni cabuda necessàriament al mal.

El mal com injustícia

La perplexitat que ens provoca la realitat del mal apareix sobretot en

prendre consciència de com d’absurd és el sofriment de la persona

bona.

Déu com a garant de la justícia

La paradoxa és que el mal tingui l’última paraula en l’ història; la raó

reclama que “ha de ser d’un altra manera” per això reclama

l’existència d’un Déu per reparar lo injust.

-La raó no ens dona la capacitat de donar raons sinó de fer-nos sentir

que hi ha coses que ens humanitzen i coses que ens deshumanitzen.

És en el S XX quan es pensa amb més interès sobre els

problemes que giren entorn d’aquest coneixement. Hi

ha diferents formes de concebre la ciència:

Concepció inductivista: La ciència s’identifica amb un

coneixement objectiu, cert i fiable. Per això el que no

pot confirmar-se empíricament no és científic.

Una forma de revisar la posició extrema de l’

inductivisme és defensar que les lleis obtingudes per

inducció només són probablement verdaderes.

Per tant es probable, però no cert al cent per cent.

L’estudi de la ciència exigeix entendre l’activitat científica com un tot i la ciència

com un procés de comunicació complex.

Les teories són sobretot una manera de veure el món.

Concepcions alternatives de la ciència

Feyerabend(1924-1994) filòsof. Va proposar una concepció de la

ciència consistent a renunciar completament a la idea que la ciència

és una activitat racional. Segons la seva opinió la ciència no té

característiques especials que la facin superior als altres

coneixements.

Molts autors consideren que la ciència és retòrica, que fa

construccions metafòriques per facilitar la comprensió de la realitat.

La ciència pot estar condicionada per:

Epistemològics:

1-El falsacionisme en afirma que la ciència és un coneixement fiable.

2-Gràcies al condicionament de l’evolució podem pensar racionalment. La racionalitat és un producte de la evolució que podria haver estat molt diferent.

Tecnològics: La ciència està condicionada per la tecnologia tan per

possibilitar-la o limitar-la.

Econòmics i polítics.

La ciència no és l’únic saber valuós.Pretendre que la ciència tingui totes lesrespostes sobre la condició humana és unerror i fins i tot pot resultar perillós. Hiha problemes de l’ésser humà que estanfora del domini de la ciència.

La ciència i l’ètica: Podrien ser elsproblemes que té qualsevol metge, unproblema moral amb el seu pacient.

Quanha de desconnectar de una màquinaa una persona que està en coma... Sónproblemes morals i científics amb elque es te que enfrontar.

Utilitzem la paraula utopia per referir-nos a allò que desitgem però és

insostenible.

La utopia té el seu origen en la insatisfacció o el desacord amb la realitat.

Parlem de utopia com a motor de canvi.

Paisatge utòpic, és desitjable però impossible

Característiques bàsiques de la utopia.

Origen=> Neix l’ impuls utòpic.

Fonamentació=> Això sorgeix per la defensa d’uns valors ètics.

Funció=> Funció critica cap a la societat.

Objectiu=> Idear institucions per arribar a la societat perfecta.

Metodologia=> Experimentació de noves possibilitats.

Caràcter Global=> Descripció de com seria aquesta societats si els ideals queescollíssim funcionessin.

LA UTOPIA SOCIAL ÉS UN MODEL IDEAL DE SOCIETAT ALTERNATIU L’ EXISTEN

Tipus d’utopies:

Populars

Clàssiques

Medievals

Renaixentistes

Il·lustrades

Socialistes

Antiutopies

Llibertàries

Crítiques al pensament utòpic

Des del pla teòric:

-La impossibilitat de realització

-La condemna al totalitarisme

Des del nivell dels esdeveniments

-La utopia de la ciència i la tecnologia, solucionar problemes.

-Els intentes de realitzar una societat igualitària han desembocat en

règims totalitaris

-La utopia informacional està servin per controlar i unificar. Com a

conseqüència d’això disminueix la capacitat creativa.

Per realitzar una defensa utòpica es necessari fer una critica de ella mateixa,

decidir quins elements són necessaris, els que no es poden treure i els

contingents que són es que varien depenen de la situació concreta de la utopia.

Possibilitat de realització: No existeix oposició entre allò el que és real i allò

que és ideal, perquè allò que es real es pot millorar.

Acusació de totalitarisme: Si es mostra que l'espècie humana té una dimensió

egoista, també te una altre generosa.

No hem de cometre l’error de negar l’ utopia per que creiem que mai no es

podrà realitzar.

En l’actualitat el model d’una societat justa ha de contenir

dos aspectes bàsics:

-Un nucli ètic universal: Satisfer uns mínims de ètica cívica i incloure

valors de llibertat, igualtat i solidaritat

-El contingut utòpic: Propostes concretes sobre com organitzar la

societat i la vida en comú. Tot això ha d’incloure aspectes imaginatius,

buscar noves possibilitats de millorar.

Aquest dos aspectes bàsics han d’ajuntar-se per ajudar-nos a superar

allò existent. Per això ser utòpics és ser realista, ja que es intentar

descobrir noves possibilitats.