Poemes festivalciclesuperior
28
Text teatral – cinquè (Adaptació dels poemes de Josep Ballester i Joana Raspall) ELS ULLS AL CEL I LÀNIMA AL MAR - JOSEP BALLESTER PART I - 5è B - ELS ULLS AL CEL L’arc de Sant Martí Un tobogan de colors ha esclatat al cel. El roig del vent La sang del sol El groc del fred El llamp del foc El verd del mar La sal del forn El blau del vers La nit d’hivern El blanc dels ulls El bes del temps. ----------------- Mercuri. Temps de verema i de sembra. Un granet de sal. Un granet de pebre. Un granet de blat. Un granet d’arròs. Quin gran auguri! Venus. Noces cada set anys amb un fadrí gentil. A trenc d’alba, radiant enigma, ets la llum del misteri. Mart. Vermell.
-
Upload
escolaalberich -
Category
Documents
-
view
488 -
download
2
Transcript of Poemes festivalciclesuperior
Text teatral – cinquè
(Adaptació dels poemes de Josep Ballester i Joana Raspall)
ELS ULLS AL CEL I LÀNIMA AL MAR - JOSEP BALLESTER
PART I - 5è B - ELS ULLS AL CEL
L’arc de Sant Martí
Un tobogan de colors ha esclatat al cel.
El roig del vent
La sang del sol
El groc del fred
El llamp del foc
El verd del mar
La sal del forn
El blau del vers
La nit d’hivern
El blanc dels ulls
El bes del temps.
-----------------
Mercuri.
Temps de verema i de sembra.
Un granet de sal.
Un granet de pebre.
Un granet de blat.
Un granet d’arròs.
Quin gran auguri!
Venus.
Noces cada set anys
amb un fadrí gentil.
A trenc d’alba, radiant enigma,
ets la llum del misteri.
Mart.
Vermell.
Coral·lí. Acarabassat.
Porpra. Encarnat.
Escarlata. Granat.
Els ulls han encés l’horitzó.
Júpiter.
De foc sembla la nit.
L’espígol, el llentiscle i l’alfàbrega
han perfumat les setze llunes.
Saturn.
No ets rei però portes corona.
Sembres el cavaller Tirant
quan vas lluitar contra el meteorit rampant
per rescatar Carmesina, la lluna
amb aquella cara de canyella i pruna.
No ets rei, però, per la teua valentia portes corona.
Urà.
Rodó, rodonet
per fora verdet
i no sóc un melonet.
Neptú.
Plora, plora la nineta
perquè ha vist allunyar-se la goleta.
Salta, balla i canta una cançó
el rei donyet ha obert el finestró.
Plutó.
La immensa solitud acarona la llunyania.
-------------------
La lluna no hi és.
S’ha apagat el llantió?
Ha desaparegut el quinqué?
Potser se l’han menjada com un entremés.
Rufí l’ogre menjallunes s’ha engolit el pastís.
Quin delit més inaudit!
Com si suqués pa amb xocolata
s’ha empassat la lluna amb melmelada.
La lluna espessa i el cel lluent
l’ogre se’ls ha menjat furtivament.
Per a esmorzar o per a berenar
ha donat plaer al seu paladar.
------------------------------
Amb rosada de nit fosca i un somni de mel.
Amb murta de tramuntana i caragol de lluna.
Amb oli d’oliva verge i aigua plujosa del cel.
Amb fraula silvestre i boira de profunda llacuna.
--------------------------
Quin és l’únic camí de l’univers
per on ningú mai no ha passat
ni mai ningú no veurà trencat?
Un camí anomenat Sant Jaume
ha construït a poc a poc l’animeta.
És el viatge celeste de planeta a planeta.
Cada estrella forma la via famosa.
Quin ha estat l’extraordinari misteri?
És l’obra d’un fabulós encanteri.
-----------------------------------
Carracric-carracroc.
Carracric-carracroc.
Carracric-carracroc.
Carracric-carracroc.
Un carro carregat de rocs
corria per la carretera del cel
i les rodes rodaven, rodaven
i el carreter remugava molt.
Carracric-carracroc.
Un carro carregat de rocs
arran d’arremetre amb arrogància
contra una barraca d’arròs,
el carreter renegava molt.
Carracric-carracroc.
Un carro carregat de rocs
redolava per un carreró
amb una arrova de rosada,
el carreter rondinava molt.
-----------------------------------
El saltimbanqui del cel
va caure a la mar,
la xarxa d’estel
li fa fallar.
El saltimbanqui del cel
ha dibuixat les estrelles d’un camí,
un viatge molt llarg,
un gran salt des d’un trampolí.
El saltimbanqui del cel
ha brodat una mirada blanca,
un foc inquiet,
la mar sense porta ni tanca.
PART II - 5è A - L’ÀNIMA AL MAR
Els ulls al cel.
El cor al vent.
Les dent al fruit.
El cap al sol.
Els dits al gel.
El pèl al riu.
La sang al bosc.
Els peus al pui.
La mà al fred.
L’ànima a la mar.
D’ulls de canyella s’ha brodat la mar.
L’ombra encén el capvespre i una pupil.la.
S’ha alçat el bull de profunda mirada.
Mediterrània
D’ametla verda
De xiprer i carrasca
De vi ensucrat i onada
De pètals i melmelada.
Del beduí
És el bagatge
Del llarg viatge.
Bàltica
Gel sobre gel
S’ha descolorit el cel
Aigua sobre aigua
Una mar sense barana.
Negra
Hi ha la creença molt antiga a terra
Llunyana en la qual qui es disfressa
De negre es converteix en invisible
Aquesta mar, per això, truca a la porta
De la fosca amb tendresa per amagar-se
Ai quin tro! Quina por!
Tot és negre i amenaçador!
De la Xina
Les potetes del drac
En escampar-se el blau
Han dibuixat
La lluna de porcellana.
Roja
S’ha pintat la galta
Amb un desig carmesí
Tota preparada
Per al ball de l’arlequí.
Càspia
Entre la germana Europa
I la cosina Àsia
Els follets han trenat processó
Amb el nom d’una bruixa
I una antiga cançó
Roda, lluneta
Ben rodoneta,
Roda ben fi
Fins demà al matí.
Màrmara
Quin ha estat el filtre
D’aigua salada
Que ha begut el capità pirata?
L’escuma de la mar
Banya la negra bandera
Tot mostrant impetuosa
El tresor de Pota de Pera
Quin ha estat el filtre
D’aigua salada
Que ha begut el capità pirata?
Càrib
La sal i la palmera
Atieu la gran foguera!
Amb un poc de porpra cristal.lina
I alfàbrega collida de nit
Amb brases d’aigua i polsim de serpentina
Amb pluja de tempesta i elgues en confit
Amb escates de lluna i un plat de macarrons amb
Tonyina
Amb passió d’un bes esquisit.
La sirena dibuixa la ratlla dels ulls de la mar.
El drac
De llum
El sol
Del temps
La vall
Del seny
L’art
Del cor
El bes
Del far
La mar
De dins
La fam
Del foc
El mot
Dels ulls
El dard
Del vent
La nit
De llum
FONT DE VERSOS - JOANA RASPALL
PART III - 5è B - L’ENTORN
Colliré una dàlia
que tingui cent pètals
com paperinetes
on cauen les gotes
del rou de la nit,
i sobre la pàgina
les vessaré totes
perquè es tornin lletres
i pugui fer els versos
que el cel hagi escrit.
Me’ls dictarà l’aire
amb l’olor que exhalen
les plantes boscanes,
la mel de les bresques,
la fruita i les flors...
Jo podré escoltar-ne
la dolça tonada,
i per a vosaltres
serà font de versos
nascuts de la dàlia
que al sol s’ha desclòs.
---------------------------------------------
Aquest arbre, aquesta font,
aquest mar, aquesta plana...
són un crit que ens agermana,
i el nostre cor hi respon.
Amb tants llaços l’han lligat
que, si els trencava, algun dia,
[enlloc del món trobaria
cap racó tan estimat.
----------------------------------
Amic, vols venir?
La tarda és molt clara,
l’aire té sentors
de mar i muntanya.
Fugim del soroll
i busquem la calma
on compartirem
les nostres paraules.
Poques en direm
i ben escoltades,
amb pau dins del cor,
llum en les mirades.
Vols venir, amic?
La tarda és tant clara!
Quina pluja tan dolça
llisca sobre les coses!
És un vel de carícies,
és un bres de cançó.
De les branques florides
pengen gotes perlades,
diamants que fulguren
amb un lleu tremolor.
Quina pau! Quin silenci!
Una llum vellutada
difumina les formes,
i l’esguard, fascinat,
hi crea fantasiosos
camins de meravella
vers un món somniat
-----------------------------
La neu cruix com la rialla,
sota el peu enjogassat
i feliç de la quitxalla
que cap pena no ha tastat.
La neu cruix com un gemec,
sota el peu de l’home trist
que té el front marcat amb séc
de dolor, pel mal que ha vist.
No és capriciosa, la neu,
si gemega i riu alhora;
és que té el pes, damunt seu,
d’algu que riu o que plora.
El vent gemega com si volgués dir-me
que fa molt de fred.
Bé prou que veig els vidres llagrimosos
rebent l’alè
de tebior que la llar els envia.
A fora, els arbres sembla que tremolin
des de la rel.
El fred rebel
s’arrapa a l’asfaltat de la calçada
amb por que el vent l’empenyi més enllà.
No vol marxar;
arrecerat al llindar de les cases
deu estar bé.
Potser espera que algú li obri la porta...
Jo no ho faré!
------------------------------
Avui, el sol despistat
ha sortit per l’altra banda.
Les estrelles feien tanda
gentilment arrenglarades
per marxar, i els ha tallat
el camí.
Enlluernades,
no saben per on fugir.
Tot el cel es trasmudava;
no era de nit ni de dia...
la lluna, que ja creixia,
de cop sobte s’esborrava...
A l’altra banda del món
la foscor
s’eternitzava
i el sol era qui sap on!
Han esbombat un pregó
amb timbals i trompeters:
- Sol!, o surts a l’horitzó,
o apaga’t, per sempre més! -
Una crida tan formal
el vell sol ha desvetllat:
- Per l’únic cop a la vida
que m’equivoco, no cal
moure aquest sagramental!
I se’n torna, enfutimat,
al lloc normal de sortida,
com si res no hagués passat.
El sol es veu més clar
que cap més altre dia;
es deu haver banyat
entre coralls i nacres
on neix el blau del mar.
Potser l’ha polit l’aire
més fi de la muntanya
que baixa d’entre espígols
amb l’alè perfumat.
Per què és tan lluent?
Potser vol que me’l miri
amb més amor que mai,
i que el deixi venir
a contemplar el prodigi
d’aquest tresor de roses
que tinc al meu jardí.
------------------------------
Aquest rocam és aspre i ple d’arestes;
els seus pendents semblen tallats a plom.
Arribar al cim, agosarats com som,
ens sembla la més gran de les conquestes.
Deixem a baix els prats i l’emboirada
serpentejant fondària a les valls,
els llacs quiets i llisos com miralls,
i el ressò del torrent i la cascada.
Amunt, amunt, que el cel ens fa de sostre
i la muntanya és mansa al nostre peu!
El goig que esperem treure’n no té preu;
és un crit de triomf: - L’hem feta nostra!
M’ha semblat que un estel parpellejava
com si em volgués parlar;
l’he mirat llargament per poder entendre’l;
he fet l’esforç en va.
Ha empal·ladit quan ha vingut l’autora,
i m’he quedat sense saber què vol.
Ara em caldrà patir
d’inquietud i angoixa mentre brilli
al cel la llum del sol!
Aquesta nit sabré si parla amb mi.
Me’l miraré. Si torna a fer-me signes
espurnejant,
preguntaré si vol que comparteixi
amb ell la meravella de l’instant.
Ben segur que em dirà que m’esperava
fa moltes nits, i jo no me’l mirava...
-----------------------------------
Una estrella curiosa
ha baixat al fons del mar
perquè diuen que hi ha estrelles...
i no sap si és veritat.
Li han dit que les germanes
que la mar no fan claror
i podrien ser menjades
per un pop o algun tauró.
Entra al jardí d’anemones
i tot queda il·luminat.
Coralls i esponges pregunten:
- Qui és aquesta? - Com ha entrat?
- No és de la terra - diu l’alga - .
Jo n’he vist d’iguals a l’aire. -
Les anemones s’arronsen
perquè no se’n fien gaire.
- On són, les vostres estrelles?
- diu la que baixa del cel.
Però ningú li contesta;
totpeix la mira amb recel.
Només una petxineta
a mig obrir fa el valent:
- No en sortirà cap, si et veuen
amb un vestit tan lluent!
És ben cert; les envejoses
decideixen no sortir;
i l’estrelleta se’n torna,
regalimant pel camí,
vers el seu lloc a l’espai.
Dubta que d’estrelles d’aigua
n’hi hagi pogut haver mai.
-----------------------------------
Jo podré escoltar-ne
la dolça tonada,
i per a vosaltres
serà font de versos
nascuts de la dàlia
que al sol s’ha desclòs.
PART IV - 5è A - VIVÈNCIES I SENTIMENTS
Guardo tancats en un cofre de plata
tots els somriures que trobo pel món
Si el mal humor m’ataqués algun dia
i els necessito, ja sabré on són.
Si sabes explicar
tot allò que somnio,
en faria un bon llibre
per poder-te’l donar…
de camins encantats
dintre boscos frondosos…
de vaixells sobre l’ona
d’un màgic oceà…
de palaus i castells
amb jocs i molta festa…
Però m’hi trobo sol.
perdut,desorientat,
que tu no h i surts enlloc
per fer-me companyia!
I, sense tu, cap somni
no pot ésser explicat.
Un aire molt dolç
m’ha fregat la cara,
m’ha semblat un bes.
A qui el tornaré?
Al mar, a la terra,
al sol, a la lluna?
…a tu, si el volies!
No el dono a la mare,
la mare, ja en té!
Penso que som tan amics
que res no ens separaria
però sé que potser un dia
-tal com en altres he vist-
ni tu ni jo donarem
valor a aquesta amistat.
Ens passarem pel costat
I tot just saludarem…
Tant , hauríem canviat ?
La muntanya està florida
M’agradaria pujar-hi
I no sé per quin camí
Tots són plenes de rocs I punxes.
L’ocell em diu:Vine amb mi!
Jo li dic: si no tinc ales!...
-Jo tampoc- diu la formiga
-jo, ni peus- diu el caragol
-jo, ni closca- diu l’eruga
I tots pugen xino-xano
Fins a dalt
M’he quedat sol!
Escriuré en un paper blanc
tot allò que li diria
I que no li goso dir,
després, en forma de barca
plegaré el paper a l’aigua
el deixaré navegar…
Potser el trobarà algun dia…
i qui sap si el llegirà!
Al meu canari, si que li dic
que tu m’ agrades per ser-me amic
Ell em contesta tot refilant…
i sembla dir-me, amb el seu cant,
Que de parlat-te no tingui por,
Que ell no pot dir-me ni si ni no.
Només amb un somriure
que em facis, tot passant
ja m’omplo d’alegria
i veig el món més gran.
No em pesa la cartera
si fas el pas lleuger,
no em quedaré endarrere,
ja t’aconseguiré.
Un pensament bo
voleia per l’aire
buscant on posar-se
per fer algú feliç.
Sempre hi ha algú, sol,
que desitja el bàlsam
de paraules dolces,
sempre hi ha un cor trist.
Pensaments de be
i d’amor són màgics,
arriben, sense ales,
a l’extrem del món.
Benaurat qui els rep!
Sortós qui els envia!
Quina llum tan clara
li corona el front!
que amb més amor s’han guardat, Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor
i amorosament l’aprengui
i se l’emporti gravada
al diccionari del cor.
Al cor, cada primavera
hi floreixen les paraules
i ella vol ser la primera
de florir, com una rosa,
en un llavi enamorat.
No li vull pas regalar
cap pomell de margarides!
Que si preguntés “ si” o “ no”
I li diguessin mentides!...
Ai, quants amics he deixat!
Ai, quina gran aventura
he viscut, fins arribar
a la secció de cultura!
SÓC UN PAPER RECICLAT!
Blanc i polit, amb moltes altres
formàvem un bon paquet,
vivíem en lleixes altes
on tot és polit i net.
Un dia, uns dits malvats
m’agafen traïdorament
i em posen dintre de l’estri
on m’esperava el turment.
Unes macetes d’acer
picaven i repicaven
damunt meu, i de negror
de dalt a baix m’embrutaren
Un cop brut, no em van voler!
i estripat en quatre trossos
em varen llençar, rabent,
en un d’aquells cubells grossos.
Allà, s’hi estava prou bé.
vaig trobar-hi una pobreta
quartilla que d’un costat
era ben polida i neta,
però a l’altre s’hi llegia
un poema inacabat
tan bonic, que no m’explico
perquè l’havien llençat.
També hi havia una llista
de números de milions
plena de ratlles tatxades
-quantes equivocacions!-
i un prospecte de pastilles
de les que curen tants mals
i un plànol d’aquells grans pisos
que no es compren amb pocs rals
Vaig passar amb ells quatre dies,
-tres matins i quatre nits-
fins que dins d’una gran bossa
ens van ficar atapeïts.
On ens duien? Trontollàvem
dintre d’un gran camió
quins sotracs i quina calda!
faltava ventilació.
Sort que , per fi, la cascada
de paperam matxucat
m’arrosegà fins a terra.
Ja hi havíem arribat!
No esmentaré la caldera…
ni el bany de líquid pudent,
sortint del molí que trinxa
tant el bo com el dolent…
Ara torno a ser un full nou
i torno a tenir blancor,
però m’ha quedat als dintres
una engruna de tristor
Només pota consolar-me
pensar que duc integrat
algun mot d’aquell poema
que tant m’havia agradat…
i una xifra dels milions
i l’olor de les pastilles
i la quietud del pis
projectat, que en les quartilles
aquells dies de neguit
m’havien acompanyat.
Ara sóc un altre “jo”,
sóc un paper reciclat.
Sóc el cos d’una revista
de subscriptors, de gent gran,
parlo de cultura i penso
que, amb sort, potser em llegiran.
Text teatral – sisè
(Adaptació teatral dels poemes)
Mercè Rodoreda - El jardí
Maria Mercè Marçal - La lluna
Josep Maria de Sagarra - La mar
Miquel Martí i Pol - La fàbrica
Joan Salvat-Papasseit - El carrer
Salvador Espriu - La paraula
Mercè Rodoreda – El jardí
Escena de jardí, a Romanyà de la Selva, on la senyora Rodoreda seu i escriu a
màquina, menja una galeta, pren un cafè,... En acabar d’escriure, treu el full del
fragment i el llegeix en veu alta.
Rodoreda: «Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat
de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner.»
Abans de tornar-se a asseure, rega una mica, com si estés meditant una altre
fragment i sorgeixen els animals.
● Cuc (la mestressa rega i ell surt) El cuc parla lànguidament, com estirant-se,
fins i tot pot treure una ullera llargavista i mirar al cel quan acaba el poema.
Ha d’anar vestit marró i sortir del seu camuflatge, cargolat al terra a la vora
d’un test o similar. Quan acaba de parlar... surt la granota que li dóna un
ensurt.
● Granota La granota fa dos salts i s’acara amb el cuc, explicant-li la vida. En
parlar del rossinyol, els dos s’amaguen davant l’amenaça que significa
l’ocell, cap a un lloc oposat a l’escenari.
(Com a transició poden sonar xiulets de test amb aigua).
● Rossinyol S’acosta a la taula i menja unes molles de galeta que han quedat.
Aleshores s’adona que se’l miren, s’espolsa les mans com si no hagués fet
res i parla.
● Ocell La Rodoreda es pot adonar del soroll que fan els animalons i recita,
explicant-li a l’ocell. Després, l’ocell marxa i se sent el xiulet i la marxa
militar de les formigues.
● Formiga Surt una filera en comitiva, un cop formades a l’escenari,
s’escampen per tot arreu, aixecant-se, traient el cap, fent rodolar grans de
blat enormes,etc. Han de parlar més d’una,... Finalment la cap toca el xiulet
i fan formació militar, firmes, marxen!
(Com a transició la Rodoreda pot aixecar-se a llegir mentre passeja)
● La rata S’asseu, s’enfila a la taula on ha berenat la Rodoreda, destapa la
safata dels formatges i explica el poema. Fuig de seguida quan surt el gat,
que remenarà la cua al voltant de la mestressa, que després s’asseurà a
acaronar-lo, mentre llegeix.
● El gat Quan acaba el gat, la mestressa diu que refresca i es fa fosc i surt de
l’escena.
Rodoreda: Anem Sifo, que ja es fa fosc. Caram, encara ens agafarà un refredat,
aquí badant. Au, passa, passa cap dins!
● Cuca de llum S’apaga la claror, la cuca de llum encén el seu fanal.
Maria Mercè Marçal – La lluna
Mentre la cuca de llum desapareix, hi ha d’haver una transició potser musical
però molt feble (un triangle i poca cosa més, que la puguin fer la mateixa canalla.
Entren l’entrevistadora i l’entrevistador, que engega la garavadora (Lluís
Grabulosa / El Correo Catalán i l’entrevistada). La nostra protagonista pot anar
amb les arracades llargues, la mitja melena, el barret i un mocador de coll llarg.
—“Lluís Grabulosa, per al Correo Catalán, febrer de 1980 . Sra Maria Mercè
Marçal, Què aporta de nou Bruixa de dol en relació amb el teu llibre anterior? “
-“Com he dit en alguna banda, prossegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que
entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes essencialment
masculina— i amb l'experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les
bruixes.
Com a coses noves esmentaria una recerca molt més conscient de la meva veu
com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula. L'aparició del binomi
bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, com l'altra
cara de la moneda, la dona sola: amb l'assumpció de la pròpia solitud com a
condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a "peix
sense bicicleta".
Entren les bruixetes-fades, amb vestits lluents, barrets de bruixeta,... Una porta
un nino a les mans, dues altres empenyen un bressol. Totes fan xxxttt, indicant
silenci.
Després, l’entrevistador abandona l’entrevista, que es pot haver fet a la taula del
jardí i la nostra protagonista es canvia el barret o pot ser blanc i no caldrà que ho
faci, encara que no sigui de bruixa (poden anar totes vestides diferents, però de
blanc i plata).
● Cançó de bressol Es van passant la nina mentre reciten, li fan moixaines fins
que l´última la posa al bressol, en dir la paraula coixí.
● Cançons de paper fi Les que no han recitat abans, reciten ara, mentre
contemplen el bressol.
● Ai, quina ufana de lluna! Han anat arramblant el bressol, mentre se senten
tocar les dotze campanades, i poc a poquet tornen cap al mig de l’escenari.
● Magdalena Es van passant la pilota enorme que pot ser la lluna.
● Jo conec una fada que es diu Fina Quan aturen la lluna i la deixen en un
racó de l’escenari, fan de cor cada vegada que parla una. Al final, totes tiren
els barrets enlaire o paperets de purpurina, confetti,... S’adonen que fan
massa soroll i recuperen la quietud amb el gest, etc
● Cançó de saltar a corda Van recitant mentre van recollint. El final el diuen
totes alhora vàries vegades, recullen tot el que tenen escampat i marxen
fent adéu amb la mà. (soroll de titil·leig de campanetes,...).
Josep Maria de Sagarra – La mar
La taula de la Rodoreda pot servir com a taula de cafè. Entra Josep Maria de
Sagarra, amb vestit, barret i mocador al coll, fa com si passegés tranquil·lament,
amb la idea d’anar a fer un vermut. Abans d’asseure’s fa algun comentari sobre la
plaça del Prim, Reus, etc pertanyent al llibre de les seves memòries que porta a
les mans.
Sagarra: (tanca el llibre i pensarós s’adreça al públic) “Moltes vegades, quan
m’estic ensopint entre el xivarri de tramvies,(...) i la conversa enganxosa i ve
l’hora d’anar-te’n a casa... aleshores m’arriben al pensament, amb quatre espines
d’enyorança, aquelles vinyes de cara a la mar del paisatge del Port de la Selva.”(Es
posa el barret i va retirant-se cap al cantó de l’escenari, mentre per l’altre banda
els mariners que arriben van estirant les xarxes de pescar).
Uns mariners arriben a la platja i varen la barca, amb els pantalons arromangats,
camisa, un cistell, xarxes… Se sent la remor del mar i del vent, les dones que
esperen amb el cabàs per a recollir la pesca reciten les vinyes.
Hi pot haver unes tires o retalls llarg de tela blava que pesi, per a fer les onades
del mar agafant-les d’una i altre cap.
-Vinyes verdes vora al mar (el pot començar a dir el propi Sagarra, mentre es
retira i el continuen els propis mariners i les dones que els ajuden).
-Aigua-marina
Riuen tots i marxen cap a la taverna, on el vell Luard, que porta pipa, s’asseu a
jugar a cartes.
música d’acordió (havaneres massa obvi?).
-La balada de Luard, el mariner (potser només les tres primeres estrofes)
XXII o millor la del venedor????? / La poden dir un que juga a cartes, un que es
mira la partida, la tavernera...
-Pel camí dels horts
Joan Salvat-Papasseit – El carrer
Entra el poeta per l’altra banda de l’escenari i es creua amb els mariners que
marxen. Abans de començar a dir el poema, el poeta escriu una postal que porta a
les mans i s’asseu a la taula, per a fer-ho. Va vestit amb espardenyes de vetes,
americana, com surt el poeta a les fotos.
Les Escaldes, 28 d’abril de 1922
Estimada Me:
El papa voldria ésser amb tu, ara que fas tres anys. I fer una gran festassa. Però
com que no pot ser, l’alegria del papa serà igual i, encara que ens trobem lluny, jo
recordaré tot el dia 1 de maig que la meva filleta té 3 preciosos anys i no ha estat
malalteta. I engreixa’t per no estar-ho, que quan el papa torni, hi hagi felicitat per
a tota la vida.
D’aquí, filleta meva, no et puc fer cap present, mes t’envio el present de lo molt
que us estimo.
Joan, papa
-Tot l’enyor de demà
El pot dir el poeta i agafar la veu i anar-la passant (cada personatge introdueix el
següent).
La transició pot ser el pas de la platja al port i al carrer. Abans de començar hi ha
d’haver trànsit de gent i mercaderies, per exemple les persones que surten a “Tot
l’enyor de demà”: noia de la llet, el vailet del diari, el carter, les dones que van al
mercat (poden ser les d’abans de la mar).
-Pantalons llargs (la quitxalla del veïnat juguen amb una baldufa o un cèrcol i
porten pantalons curts; el que recita porta el carretonet de la fira; quan acaba els
altres es toquen com jugant a fet i amagar i marxen).
-Aquell vell mariner (parlen els altres senyalant amb el cap o amb el braç el vell
pescador)
-Si jo fós pescador (a moltes veus)
-L’ofici que més m’agrada
Miquel Martí i Pol – La fàbrica
La transició pot ser precisament aquest ritme frenètic de la fàbrica que és un ofici
que no agrada. I el soroll de la sirena. Entren tots de pressa, posant-se la bata i es
posen a treballar.
Entren tots els personatges, MMP, amb bata blava, així es distingiran de lescena
anterior, com si fós l’uniforme de la fàbrica, i amb les eines que faran servir
cadascú; amb gorra, un mocador lligat al cap, el carro de la neteja,.... Circulen
pujant i baixant al ritme trepidant de la música del Valentí (fins que fa una inflexió
final i s’aturen tots).
S’avança el MMP i comença:
La fàbrica només un fragment fins al vers “són els únics herois d’aquesta
història”. (pàg.210-11). En MMP s’asseu a la taula on fa d’escrivent, colgat de
papers i va treballant.
(Entre un poema i l’altre, soroll de fressa de les màquines)
L’Elionor un dels que treballen porta un paquet de capses i les deixa a l’altra
banda de l’escenari. Quan torna, explica al públic el poema. A dues veus amb la
senyora que passa porta un carret. A l’altra banda l’Elionor passa l’escombra.
Balada l’Elionor porta un càntir d’aigua a un altre home que treballa, aleshores
deixa la feina i expliquen el poema. Mentre, a l’altra banda de l’escenari, la noia
rossa s’ha d’asseure i la dona i l’home que han recitat abans l’ajuden a seure i li
fan vent, amb un plec de papers de la taula de MMP, que també s’aixeca a veure-
la.
La creació Potser només una part de cada dia. Es posen tots els treballadors
davant del públic, en filera. Finalment, cobren i marxen, fent una correguda. Pot
tornar a sonar la sirena de la fàbrica.
Salvador Espriu – La paraula
El trànsit pot ser el tic-tac d’un rellotge que el mateix Espriu posarà damunt de la
taula, com a símbol de la seva època de notari i d’exili interior.
Hi podria haver un cor (o de teatre grec, millor o d’homes vestits com l’Espriu, no
m’agrada tant) que comença amb adjectius, com si fossin el cor d’una tragèdia. Es
posen al fons de l’escenari, després que ell fa veure que escriu i remena papers.
Escriu amb llapis. El cor clàssic podria anar vestit a la manera clàssica i portar una
màscara (estarien d’esquena). Es comencen a gira quan parlen i reciten la lletania
d’adjectius.
Cor d’un en un: Rigorós / Mític / Perfeccionista / Ètic / Moral / Precís ( o d’altres a
triar) Candidat al Nobel??? /
S’aixeca i recita, enmig del cor.
Assaig de càntic en el temple
Cementiri de Sinera XXIV (he mirat aquesta terra) Cadascú del cor, recita dos
versos i la resta repeteix la tornada.
XXX El cor el recita fragmentadament
Inici de càntic en el temple El recita l’Espriu i el cor diu les frases que ell proposa.
El meu poble i jo Primer pot recitar un fragment cadascú i acabar fent (final) amb
la cançó.
Al ritme de la música (tipus marxa – In the navy) van sortint tots els actors amb la
careta del poeta de qui han recitat l’obra. Final total. Saluden tots dalt de
l’escenari.
