REMEI BALDÓ

En temps de la reina Semíramis no hi havia a tota Babilonia un jove més bell que Píram, ni una donzella més formosa que Tisbe. Vivien amb els seus pares en cases contigües i la proximitat va anar unint els joves fins que l’amistat es transformà en amor.

Ells desitjaven casar-se, però les seues famílies, que estaven enemistades, s’oposaven. Ningú va poder evitar que l’amor cremara amb la mateixa intensitat en els seus cors. Ells conversaven amb mirades i senyes.

En el mur que separava les dues cases hi havia una escletxa en la qual ningú s’hi havia fixat abans, però que els amants prompte descobriren. Tan sols la veu podia travessar una via tan estreta i els tendres missatges passaven d’un costat a l’altre a través del clavill. Un dia, després de lamentar la seua sort, acordaren que a la nit,quan tot quedara en silenci, fugirien sense ser vistos. Quedaren en un famós monument que s’alçava als afores de la ciutat, la tomba de Ninus. Qui arribara primer esperaria l’altre sota una morera que estava a la vora d’una font.

Quan arribà la nit, Tisbe, sense que la seua família se n’adonara, va eixir de casa cautelosament; es cobrí el cap amb un vel, arribà fins al monument i s’assegué sota l’arbre. Mentre estava allà a soles, va distingir, a la tènue llum de la lluna, una leona que, traent encara fum per la boca després d’haver caçat, es dirigia a la font assedegada.

Tisbe va fugir en veure-la, buscà refugi en una cova propera i, en la seua fugida, deixà caure el vel. La lleona, després de beure en la font, tornà cap al bosc. El vel caigut en l’herba cridà la seua atenció; l’agafà i l’esgarrà amb la boca, l’embrutà de sang i l’abandonà altra vegada.

Píram, que s’havia retardat, arribà aleshores al lloc de la trobada. Quan va vore les petjades de lleó en la terra, empal·lidí. Va pensar que la seua estimada havia mort en les garres del lleó,va recollir el vel i el cobrí amb les seues llàgrimes:"També la meua sang tacarà aquesta tela”, va dir; a continuació, va traure l’espasa i se la clavà en el cor.

La sang que brollà de la ferida va tenyir de roig les blanques mores de l’arbre; va penetrar en la terra i va arribar fins a les arrels, de manera que el color roig va ascendir pel tronc fins als fruits.

En eixe moment, Tisbe, tremolant encara de por, però no volent defraudar el seu estimat, s’acostà amb precaució i buscà ansiosament el jove, desitjosa de contar-li el perill del qual havia escapat .Quan arribà al lloc, va vore que el color de les mores era diferent. Pensà que s’havia equivocat d’arbre. Encara dubtava, quan descobrí, moribund encara, un cos en terra que agonitzava..

S’esglaià i de seguida va reconéixer el seu estimat. Va pegar un crit, es colpejà el pit i abraçà el cos de Píram exànime mentre vessava llàgrimes sobre la ferida i besava els seus llavis freds. Cridà a Píram i, quan aquest la sentí, obrí els ulls per tornar-los a tancar immediatament.

Ella va vore el seu propi vel tacat de sang i la funda de l’espasa buida. Ho comprengué tot.

"Has mort per la teua mà i per la meua causa", va dir, “jo també puc ser valenta i el meu amor és tan gran com el teu. Et seguiré i la mort, l’única que ens podia separar, no evitarà que em reunisca amb tu.

I vosaltres, els nostres pares desventurats, no negueu mai la nostra voluntat unànime. Ja que l’amor i la mort ens han unit, permeteu que reposem en una sola tomba. Que els teus fruits, arbre, conserven sempre la marca de la nostra sang i que això servisca per a recordar-nos sempre".

En el s. XVI l’escriptor anglés Shakespeare, basant-se en aquest relat de les Metamorfosis d’Ovidi, escriu la tragèdia de Romeo i Julieta, situada en la ciutat italiana de Verona, on una parella d’enamorats pertanyents a dos famílies enfrontades, els Montagú i els Capulets, es casen d’amagat, però acaben morint tràgicament, com Píram i Tisbe. Només la mort dels amants acabarà amb la rivalitat de les dues famílies.

Romeo i Julieta en el cinema

Amb la festivitat d’aquest sant es relaciona la festa dels enamorats, que se celebra el 14 de febrer. Hi ha una llegenda que explica que sant Valentí és patró dels enamorats perquè la seva diada coincideix amb el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se. En tot cas, tenim constància que ja se celebrava a partir del segle XV a Anglaterra i a Escòcia, on es feia coincidir amb l’inici de la primavera.Però qui era aquest tal Sant Valentí?Sant Valentí era un sacerdot que exercia a Roma durant el segle III. En aquell moment, governava Claudi II, qui va decidir prohibir la celebració de matrimonis entre joves, perquè creia que els solters sense família eren millors soldats, ja que no tenien tants lligams. El sacerdot Valentí no va estar gens d'acord amb la mesura i va començar a casar parelles d'amagat.  Quan l'emperador va saber-ho, va ordenar la detenció del sacerdot Valentí. Va ser empresonat i executat el 14 de febrer de l'any 270.

Sant Valentí