ACTE I

ESCENA 1

NARRADOR: Hi havia una vegada, en un poble molt amagat entre les

muntayes, un noi que somniava amb ser ric, famós i el més dessitjat per la

noies. El seu nom era Peer Gynt.

ES VA OBRINT EL TELÓ. TOT ÉS A LES FOSQUES, I NOMÉS

VISLUMBREM AQUEST NOI ADORMIT. POC A POC VA SORTINT EL SOL

AL PAÍS DE PEER GYNT. ELL ES VA DESPERTANT (SEGUINT EL RITME

MARCAT PER LES FRASES MUSICALS), I AL MINUT 0:50 S’ILUMINA

COMPLETAMENT L’ESCENOGRAFIA. EN EL MINUT 2:05 LA MÚSICA BAIXA

DE VOLUM I ES TROBA A UNA PERSONA VESTIDA DE NEGRE QUE

L’OBSERVA.

MORT: Bon dia, amic meu. Saps qui sóc?

PEER: No, però sembles algú important de tan ben vestit que vas.

MORT: I tant que sóc important... Tan important com no t’imaginaries.

PEER: Ja veus tú. Jo també ho sóc d’important. Què et creus millor que jo o

què?

MORT: Home, depen de com es miri. Fixa’t, t’ho demostraré. Et proposaré

un tracte que no pots rebutjar.

PEER: A veure. Depen de que sigui l’acceptaré o el rebutjaré, ves.

MORT: És molt fàcil: Tot el que tu vulguis només a canvi de la teva felicitat.

PEER: Tot el que jo vulgui? Jajaja. Què penses que sóc estúpid? Va, tira i

no m’enganyis més.

MORT: Tot.

PEER: Tú em pots oferir riqueses, noies i poder?

MORT: Tot el que tú vulguis a canvi de la teva felicitat.

PEER. Que ets un geni de la llàntia o què?

MORT: Alguna cosa semblant. Va, que em dius?

PEER: Accepto. I ara que haig de fer, signar algún contracte?

MORT: No, no, és més fàcil. Jo sempre t’aniré acompanyant per comprovar

que t’ho prens seriosament això. Si compleixes jo també ho faré.

PEER: D’acord, d’acord, tracte fet.

EN PEER I LA MORT SIGNEN EL TRACTE DONANT-SE LES MANS, I LA

MORT, VA MARXANT D’ESCENA AMB CARA D’ÈXIT MENTRES EL

PROTAGONISTA PENSA QUE AQUEST PERSONATGE TAN ESTRANY

ESTÀ MÉS BOIG QUE ELL.

ESCENA 2

DE SOBTE ENTRA L’AASE, LA MARE D’EN PEER FORÇA ENFADADA.

AASE: Peer, tarambana, tú no deies que tornaries aviat a casa? Ja podia jo

estar esperant, segur que t’has quedat adormit somniant amb les teves

tonteries...

PEER: Mare, ni t’imagines el que m’ha passat. Ha arribat un home que...

AASE: Va, deixa’t estar de romanços i digue’m: Com esteu tu i l’Ingrid?

PEER: Mare, ja em coneixes, ni m’agrada ni hem deixa d’agradar... surtim

junts però fins que em cansi d’ella.

AASE: Llavors, em pots explicar per què l’Ingrid es casarà aquesta mateixa

tarda?

PEER: Què? Que es casarà aquesta tarda? Vinga va, no m’enredis. Si està

boja per mí...

AASE: Doncs fixa’t com t’estima. No m’extranya que es vulgui casar. S’ha

cansat d’esperar-te i el noi més ric del poble sempre li ha anat darrera.

PEER: Ja ho veuràs com es penedeix. Ningú riurà mai més de Peer Gynt.

EN PEER, EN UN ATAC DE GELOS SURT DISPARAT PER ANAR A

BUSCARA INGRID I FER-LA CANVIAR D’OPINIÓ MENTRE LA SEVA MARE

CRIDA PER FER-LO RAONAR I SURT D’ESCENA.

ESCENA 3

ENTREN A ESCENA TOTA LA GENT DEL POBLE COMENTANT LA BODA

QUE TINDRÀ LLOC I CRITICANT EN PEER GYNT MENTRESTANT VA

SONANT LA MÚSICA QUE PREPARA ALS HABITANTS PER LA DANSA

NUPCIAL. A MÉS TAMBÉ APAREIX UNA NOVA FAMÍLIA QUE ES VA

PRESENTANT A L’ALCALDE I EL PROPIETARI DE LES FINQUES. EN

AQUELL MOMENT COMENÇA LA DANSA I COMENCEN A BALLAR. ENTRA

EN PEER I ES QUEDA FASCINAT PER LA BELLESA D’AQUELLA NOIA

ROSA NOVA AL POBLE.

PEER: El meu nom és Gynt, Peer Gynt, m’agradaria saber quin es el teu.

SOLVEIG: El meu nom és Solveig, som nous en aquest poble i en escoltar

la música de la festa ens hem apropat per conèixer la gent del poble.

PEER: Doncs fixa’t, has estat de sort, acabes de conèixer al noi més guapo,

divertit i elegant d’aquestes contrades. Que et sembla si marxem a fer un

vol per coneixe’ns millor?

HELGA: Tu, si tu, no em miris amb aquesta cara. Què vols de la meva

germaneta Solveig?

PEER: Només el seu amor dona. Va, deixa’ns estar que ja veuràs com ens

fem d’amics ella i jo.

HELGA: A veure... deixa que m’ho pensi un segon, NO! És molt petita per a

tú així que adéu. A més, no em sembles gaire de fiar tú.

EN AQUELL MOMENT TOTS ELS DEL POBLE QUE ESTAVEN MIRANT

L’ESCENA I CRITICANT PER SOTA EL NAS COMENCEN A INCREPAR-LO I

MOLESTAR-LO.

HABITANT 1: Això mateix, no te’l creguis a aquest mentider.

HABITANT 2: És un bandarra.

HABITANT 3: I un malcarat.

PEER: Enveja és el que em teniu! Vine amb mi i no te’ls escoltis.

SOLVEIG: Em sembla a mi que ets un descarat.

PEER: (Enfadat amb la gent, s’encara a un. En aquell moment entra el

nuvi)

NUVI: Peer, Peer! Ingrid s’ha tancat i no vol sortir per casar-se amb mi.

Ajuda’m, tu que ets tan convincent.

EN AQUELL MOMENT EN PEER RECORDA QUIN ERA L’OBJECTIU DE LA

VISITA A LES NUPCIES.

PEER: Caram! Jo per tu el que faci falta. (irònic) (Surt d’escena i s’escolta

un crit de noia)

HABITANT 4: El Peer ha segrestat a l’Ingrid!

HABITANT 5: Sí, sí, jo he vist com se l’emportava.

NUVI: No m’ho puc creure. Hauria d’haver fet cas als pares.

EN AQUELL MOMENT ENTRA LA MARE DEL PEER.

PARE NUVI: Ja t’havíem advertit ta mare i jo!

MARE NUVI: Mira que refiar-te d’aquest bocamoll. Ets ximplet! La nostra

dignitat no pot quedar tacada per aquest agravi.

PARE NUVI: Anem a buscar al propietari per solucionar immediatament

això.

SURTEN TOTS D’ESCENA I ES QUEDEN AASE, SOLVEIG I LA SEVA

FAMÍLIA. AASE, PREOCUPADA I AMB GEST DE DOLOR S’APROPA A

SOLVEIG.

AASE: Què ha passat?

SOLVEIG: Un noi anomenat Peer Gynt ha segrestat Ingrid.

AASE: Aquest fill meu no aprendrà mai.

SOLVEIG: És fill teu?

AASE: Sí. No és dolent, però només té pardals al cap.

SOLVEIG: Pares, ajudem a aquesta pobre dona a trobar al seu fill abans no

el matin.

PARE SOLVEIG: Filla, n’estàs segura?

AASE: Us ho suplico!

LA SOLVEIG AGAFA DEL BRAÇ A L’AASE QUE ESTAVA DE GENOLLS

SUPLICANT AJUDAT I VAN PARLANT MENTRES SURTEN D’ESCENA.

ESCENA 4

ENTREN PEER I INGRID, I EL PROTAGONISTA INTENTA FER-LI UN PETÓ

A L’INGRID. ELLA S’HI NEGA I EL PEER SE LA MIRA AMB CARA

EXTRANYADA.

PEER: Però es pot saber perquè has fugit amb mi?

INGRID: Perquè t’estimo, però has de canviar, no pots tractar a les dones

així d’aquesta manera.

PEER: Tu no ets ningú per dir-me com les tinc que tractar, ja no vull saber

més de tu!

INGRID: No em pots fer això!

PEER: Com que no.... jo amb tu no tinc cap mena de compromís, recordes?

INGRID: M’has segrestat i ara penses deixar-me penjada?

PEER: Ja sabies a que t’arriscaves...

INGRID: Com m’abandonis et juro que et faré la vida impossible a tu i a la

teva família.

PEER: El meu cor ja no et pertany. Ara vull estar amb una noia anomenada

Solveig. Els teus cabells són del color del sol? Els teus ull arrosseguen al

fons del mar? Ets més dolça que la mel? Tú mai no ho seràs. Marxa i no

tornis més.

INGRID: Te’n penediràs.

SURT D’ESCENA PLORANT MENTRES ENTRA LA MORT APLAUDINT.

MORT: Ostres, déu n’hi dó eh! No hi pensava que series tan així.

PEER: Què vols dir tú?

MORT: No res. Està clar que m’has demostrat que tú no tens cap mena de

preocupació per res ni per ningú oi?

PEER: I què pensaves? Ja t’ho vaig dir que jo només volia riqueses, noies i

fama. Què hi ha del nostre pacte?

MORT: Jo sempre cumpleixo les meves paraules. (Marxant d’escena mig

rient va dient) Ja veuràs com aviat et canviarà la vida.

PEER: Doncs genial, ara és el moment de començar la meva nova vida.

ESCENA 5

SURT D’ESCENA I ENTREN TRES NOIES DE LA MUNTANYA. AQUESTES

SEMBLEN ESTAR FENT COM UN TIPUS DE DANSA PER INVOCAR ALS

DEÚS L’AJUDA PER TROBAR UN NOI. EN PEER ARRIBA JUST EN MIG

DEL CONJUR I LES TRES DONES CREIEN QUE EN PEER ERA EL REGAL

DELS DEÚS I COMENCEN A JUGAR AMB ELL. LA DANSA FINALITZA QUAN

LES NOIES, DE TANTES VOLTES QUE LI DONEN, EL DEIXEN MIG

DESMAIAT AL TERRA I SURTEN D’ESCENA ENVIANT-LI PETONS.

ESCENA 6

MORT: Ep, tú, desperta. Va, que això no és res.

PEER: Ostres, veig que tú també ets un home de paraula.

MORT: I què pensaves sinó? Però bé, ara no és moment de romanços. La

Ingrid està a punt de trobar als del poble i els hi explicarà tot el que li has

fet.

PEER: Doncs anem ben llestos. És una persona molt rencorosa, i clar, està

tan enamorada de mí que...

ELL, TOT FELIÇ HO CELEBRA, PERÒ DE FONS S’ESCOLTA EL MURMURI

DE LA GENT DEL POBLE BUSCANT-LI. DECIDEIX FUGIR D’ALLÀ QUAN

ENTRA TOTA LA GENT DEL POBLE MÉS ELS NOUVINGUTS I LA MARE

D’EN PEER.

INGRID: Sapigueu que el fill d’aquesta dona m’ha segrestat, mentit, utilitzat

i abandonat a la muntanya! Es mereix un càstig exemplar!

PROPIETARI: Això no es pot permetre a les meves contrades!

MARE NUVI: És un insult massa gran per a tol.lerar.

AASE: Ai, pobre fill meu....

INGRID: Es mereix morir.

PROPIETARI: Seguiu-me! Agafeu pals i destrals, forques i punyals , i

anem a apressar a aquest malparit! (Aase es situa al mig barrant el pas)

AASE: No si us plau, us ho suplico.

PARE NUVI: Surt del mig desgraciada! (Marxen tots, i només es queden

amb Aase, Solveig i la seva família)

PARE SOLVEIG: Es troba bé senyora?

MARE SOLVEIG: Hem d’ajudar a aquesta pobre dona.

HELGA: Anem a buscar-lo.

AASE: Moltes gràcies, no sé com us ho agrairé.

SOLVEIG: Anem ràpid, abans que arribin ells.

SURTEN D’ESCENA I PER UN ALTRA BANDA ENTRA PEER ACOMPANYAT

UN ALTRE COP DE LA MORT.

ESCENA 7

MORT: Ja has vist com se les gasten aquests del poble.

PEER: Ja veig ja. I què en penses de la Solveig tú? És tan bonica que...

MORT: Però tú no em deies que volies ser famós, ric i prou. Això d’estimar

no entra dins del pacte. Recorda que si tú vols ser feliç m’hauràs de donar

la meva part. Què em dius?

PEER: Res, res, per un moment m’he descuidat. Segueixo endavant amb el

nostre pacte. Però de riqueses i fama no m’estàs oferint res de res eh!!!

MORT: Tranquil, tot anirà arribant. El nostre destí ja està escrit.

VA DIENT AQUESTA FRASE MENTRES MARXA CAMINANT

TRANQUILAMENT. EN AQUELL MOMENT ENTRA UNA NOIA PRECIOSA

VESTIDA DE VERD.

NOIA DE VERD: Què fas en el meu territori?

PEER: Jo no sabia que la montanya era propitari de ningú.

NOIA DE VERD: Son propietats del meu pare, el rei de la montanya. (En

Peer s’ho pren com si li estiguessin prenent el pel). Jo sóc la seva filla, la

pricesa de la montanya.

PEER: Ahh, sí, ja, i jo sóc el príncep del riu.

NOIA DE VERD: I, el príncep està casat o enamorat?

PEER: Estic molt més que disponible.

NOIA DE VERD: Si vols et pots casar amb mi, així podrem compartir les

riqueses...

EN PEER, RECORDANT LA CONVERSA AMB LA MORT ACCEPTA EL

TRACTE. LA NOIA ENTRA DINS UNA COVA I EN PEER LA SEGUEIX.

ESCENA 8

TOT ÉS A LES FOSQUES I EL PEER COMENÇA A CAMINAR POC A POC

PREGUNTANT-SE A ON ESTÀ. COMENÇA LA MÚSICA I AL MINUT 1:02

COMENCEN A SEGUIR-LO MOLT D’APROP UNS TROLLS, QUE POC A

POC ES VAN AFEGINT EN FILA DARRERA DEL PEER. A L’1:49 HI HA UN

LLAMP DE LLUM QUE MOSTRA TOTS ELS TROLLS QUE ESTAN DARRERA

DEL PEER. COMENCEN A ENVOLTAR-LO EN CERCLE I A BALLAR,

MENTRES EL PROTAGONISTA RESTA ESPANTADÍSSIM. AL 2:28 UN

S’APROPA AL PÚBLIC REPRESENTANT QUE SE’L MENJARIA, DESPRÉS

UN ALTRE QUE DIU QUE L’ESTIRARIA DELS CABELLS, UN ALTRE QUE LI

ARRENCARIA ELS ULLS, UN ALTRE QUE LI ARRENCARIA LA PELL, UN

QUE EL MATARIA I UN ALTRE QUE ELS DIU DE MENJAR-SE´L TOTS. ES

TIREN A SOBRE SEU PERÒ UNA VEU PODEROSA ELS ATURA.

R.MONTANYA: Trolls, bruixes, deixeu estar a l’extranger. Aquest home és

el príncep del riu i es mereix un respecte. Benvingut als meus dominis. I

digues, què busca un humà príncep del riu a una cova de trolls i bruixes?

PEER: Què busca sempre l’home? Riqueses i fama.

R.MONTANYA: Veig que tú i jo ens entendrem. Va, vine i seu al costat meu

que gaudirem de l’espectacle de les danses nupcials.

DE SOBTE, D’UN PASADIS APAREIXEN UNES BRUIXES BALLANT I AL

CENTRE UNA DESTACA ENTRE TOTES. AL ACABAR LA DANSA EL

PERSONATGE CENTRAL SE LI APROPA I LI FA UN PETÓ.

PEER: Però que fas bruixa fastigosa!

(El rei, molt enfadat, s’aixeca del tro en to desafiant)

R.MONTANYA: Com pot ser això, perquè increpes així a la teva promesa?

(En Peer sorprés li diu)

PEER: No és la meva promesa. La meva promesa és una noia molt bonica

vestida igual que aquesta bruixa.

R.MONTANYA: Jajaja!, al igual que altres trolls, ens hem que disfressar de

persones perquè sinò els humans els voldrien matar. Jo creia que l’aspecte

fisíc no t’importava que només estaves interessat per diners i poders. Però

no pateixis que això té fàcil solució. Subjecteu-lo i porteu-me el meu punal!

PEER: Què em voleu fer?

R.MONTANYA:: No pateixis, només et traurem un ull.

PEER: Però quina broma és aquesta? Va, deixeu-ho estar; que no té gràcia.

R.MONTANYA: Tens raó, això no és cap broma. Potser només caldrà que

te’l tallem perquè puguis veure la meva filla com jo ho faig.

PEER: (Es deslliura) Voleu deixar-me estar escòria! Ni sóc príncep ni

m’agrada la teva filla.

R.MONTANYA: Què???? Aquesta és l’ofensa més greu que es pot rebre, i

per això rebràs el càstig que et mereixes. Feu amb ell el que volgueu.

BRUIXA 1: M’agradaria quedar-me amb un record d’ell. Amb una mà, serà

suficient.

BRUIXA 2: Doncs jo em quedaré amb l’altra mà. I tu, què voldràs?

BRUIXA 3: Jo amb el seu cor i em faré una bona poció.

BRUIXA 4: Doncs jo penso que l’orella m’aniria de perles.

TROLL 1: Voleu deixar alguna cosa als altres?

TROLL 2: Sí, tallem-li el cap i fem-nos una pilota.

TROLL 3: Deixem-nos de ximpleries i que cadascú agafi el que més li

agradi.

COMENÇA LA CANÇÓ I UN DELS TROLLS DIU D’AGAFAR EL PEER.

MENTRESTANT UN EL MOSSEGA I EL PROTAGONISTA ES QUEIXA. UN

ALTRE DIU DE MENJAR-SE´L. RESPONEN DIENT QUE LI ARRENQUIN ELS

ULLS. I AIXÍ VAN PARLANT DIENT QUE LI FARAN DE DOLENT I EL PEER,

ESPANTADÍSSIM COMENÇA A TÈMER PER LA SEVA VIDA. FINS QUE EN

EL MINUT 1:00 COMENCEN A ENVOLTAR-LO EN ROLLANA APROPANT-SE

I ALLUNYANT-SE. FINS L’1:27 QUE COMENCEN A CAMINAR AL SEU

VOLTANT DONANT SALTS I MIRANT-LO MALAMENT. A L’1:50 COMENCEN

A FER VOLTES, EN ROTLLANA AL SEU VOLTANT FINS QUE EL PEER

CRIDA AJUDA. LLAVORS AL 2:20 COMENCEN A SONAR LES CAMPANES

QUE ESPANTEN ALS TROLLS I QUE ELS FAN TORNAR-SE ENRERA POC

A POC, FINS QUE AL 3:02 UNA LLUM APAREIX DE DARRERA DEL REI DE

LA MUNTANYA, QUE OBSERVA TOT, I AIXÍ DESAPAREIXEN ELS TROLLS

D’ESCENA I DEIXEN AL PEER DESMAIAT.

ESCENA 9

TROBEM EN PEER ESTIRAT AL MIG DE L’ESCENARI MIG MORT,

DESMAIAT, I LA MORT S’APROPA A ELL.

MORT: Però que t’ha passat? Per què estàs així?

PEER: Ets un traïdor, perquè no m’havies dit que per ser ric tindria que

casar-me amb una bruixa i viure en una cova envoltat de monstres?

MORT: Tot té un preu, i tú vas dir que no t’importava ser feliç.

PEER: Això no es ben bé el que tu i jo ho havien parlat.

MORT: Jo no he faltat al meu pacte, però veig que tú no ho tens gaire clar.

Estàs segur que vols continuar amb el pacte?

PEER: Doncs no ho tinc gaire clar, em sembla que no guanyaré gaire res

amb tot això.

EN AQUELL MOMENT EN QUE PEER DECIDEIX REPENSAR-SE EL PACTE

S’ESCOLTA EL MURMURI DE LA GENT DEL POBLE QUE EL PERSEGUEIX.

PEER: Va, m’ho he pensat millor. Dona’m una altra oportunitat i ajuda’m a

fugir del poble.

MORT: Ja saps que jo per tú faré el que faci falta, però clar, això et costarà

alguna cosa.

PEER: El que faci falta, però va, ràpid, ajuda’m.

MORT: Mira, et persegueixen els teus amics, els monstres de la muntanya, i

està clar que ningú ja no et vol aquí... marxa va, no miris enrera, que jo els

entretindré, i ja em cobraré el meu preu.

EN PEER FA CAS DE LA MORT I DECIDEIX MARXAR, PERÒ NO ABANS

D’ACOMIADAR-SE DE LA SEVA MARE I LA SOLVEIG. CAMINANT,

CAMINANT, ARRIBA A UNA PETITA CASETA ON ES TROBA A LA SOLVEIG.

DE FONS ESTÀ LA MORT OBSERVANT TOTA L’ESCENA SENSE QUE

S’ADONIN.

SOLVEIG: Peer, com estàs? Saps com estava de preocupada la teva

mare?

PEER: Solveig, escolta’m, haig de dir-te quelcom important. Jo sempre he

estat un noi descarat i cruel, però d’ençà que et vaig conèixer he canviat. No

sé, trobo que tot és diferent.

SOLVEIG: Ja ho sé. La teva mare m’ha explicat tot això, però l’Ingrid...

PEER: Aquesta mala dona... Però no puc fer res. M’he adonat de que ningú

aquí l’estima i he decidit marxar, marxar i començar una nova vida. Vine

amb mi.

SOLVEIG: Peer, això no ho puc fer, tinc la meva família que em necessita, i

no puc marxar.

PEER: Jo t’estimo.

SOLVEIG: Jo també Peer, però no ho puc fer, i tú tampoc, amb la teva

mare tan malalta...

PEER: No em queda una altra opció. Marxaré i et prometo que tornaré per

tú i serem feliços.

SOLVEIG: Peer, sempre t’esperarè.

EN PEER MARXA, LA SOLVEIG ES QUEDA DESOLADA I LA MORT ES

MIRA L’ESCENA RIENT.

ESCENA 10

PEER, DESPRÉS DE MARXAR DE CASA DE LA SOLVEIG, ARRIBA A CASA

DE LA SEVA MARE I SE LA TROBA ESTIRADA.

AASE: Peer, fill meu, com t’has ficat en aquest enrenou? Sempre seràs un

tarambana i un despreocupat... Així mai aconseguiràs res...

PEER: Mare, això canviarà. M’he equivocat, però sé que tot millorarà a

partir d’ara. La sort em somriu, però haig de marxar d’aquest poble on no

m’estima ningú. Va, marxem.

AASE: Fill, no hem trobo gens bé, aquesta vegada no et puc acompanyar

en els teus viatges, perquè ara la que ha de fer un viatge sóc jo, però a un

lloc ben diferent.

PEER: Mare, no diguis això... Sempre ens hem sortit de totes, i aquest cop

també ho farem. (La mare li agafa la mà).

AASE: M’has de prometre que hem faras sentir orgullosa, que seras un bon

noi i que el nom de Peer Gynt serà recordat per tothom amb orgull.

PEER: Mare, t’ho prometo.

EN PEER AGAFA LA MÀ DE LA SEVA MARE I COMENÇA A SONAR LA

MÚSICA QUE ENS ANUNCIA LA MORT D’AASE. ES VAN APAGANT LES

LLUMS I ES TANCA EL TELÓ.

ACTE II

ESCENA 1

NARRADOR: Després de molts anys, en Peer aconsegueix fer-se ric i

famós. Però no tot havia sortit com ell esperava: abans d’arribar al Marroc,

el vaixell on viatjava naufraga i només se’n salva ell.

LLADRE 1: Uf, com pesa aquest bagul.

LLADRE 2: Almenys ha servit per alguna cosa. Fixa’t tot el que hem

aconseguit robar a l’emperador.

LLADRE 1: Sí, sí, però hem estat a punt de fastidiar-la. Com sempre al final

ens hi hem jugat el coll per culpa teva.

LLADRE 2: Sí, au, ara culpa’m a mí... (Se sent un soroll sospitós).

LLADRE 1: Calla, crec que ens han trobat!

LLADRE 2: Corre, corre, deixa el cofre i salvem la vida!

SURTEN ELS LLADRES CORRENT I ENTRA LA MORT APROPANT-SE A

PEER.

MORT: Desperta, va, gandul. No estarem tot el dia dormint aquí no?

PEER: Uf, m'he salvat! Gairebé moro ofegat.

MORT: Com sempre salvant-te la vida. Si jo no hagués estat aquí, ara

estaries ofegat al fons del mar.

PEER: Ja, ja, sempre cumplint la part fàcil del tracte... I els diners què?

MORT: Tú busca, que jo sempre cumpleixo els meus pactes.

PEER TROBA EL TRESOR I ES VESTEIX AMB LES ROBES I JOIES DE

L’EMPERADOR.

ESCENA 2

NARRADOR: Peer, vestit amb les millors robes arriba al poble on es troba

un mercat amb ballarines, venedors i comerciants. Tothom quan el veu es

pensa que es l'emperador. (Entren en escena els habitants del poble)

SONA LA MÚSICA, QUAN EL PEER VA ENTRANT AL POBLAT. LA GENT

COMENÇA A FER-LI REVERÈNCIES, LES NOIES A BALLAR (0:38).

APAREIX DEL MIG LA MÉS BONICA DE TOTES L’ANITRA. COMENÇA A

CANTAR I A BALLAR ELLA AMB LES NOIES DE FONS 1:27. EL PEER EN

VEURE-LA ES QUEDA ENAMORAT. TORNEN A AGAFAR UN PRIMER PLÀ

LES NOIES (2:07) I TORNA A ENTRAR ANITRA (2:22). AL 3:12 APAREIXEN

UNS MÚSICS QUE TOQUEN I ANIMEN LA FESTA I SE’N VAN CAP A LA

DRETA DEIXANT SOLS AL PEER I L’ANITRA QUE ES VAN MIRANT.

PEER: Habitants d’aquestes terres, teniu la sort de que hagi arribat jo!!!

L’emperador Peer Gynt, el Déu d’aquestes contrades.

HABITANT DESERT 1: Quin gran honor emperador.

BALLARINA 1: Sí, oh senyor, la teva presència és glòria per nosaltres.

HABITANT DESERT 2: Qui ho podria pensar. El gran emperador a les

nostres terres.

HABITANT DESERT 3: És un miracle. Segur que solucionarà tots els

nostre problemes.

BALLARINA 2: Tu portaràs l’aigua al desert.

BALLARINA 3: Tu faràs que oblidem la gana.

PEER: Això i molt més faré per vosaltres. I què demano jo? Només la vostra

hospitalitat i potser alguna cosa més.

HABITANT DESERT 1: Un gran hurra pel nostre emperador!

TOTS: Hurra! Visca!

VAN MARXANT TOTS ELS PERSONATGES PER L’ESCENA PARLANT DE

LA SORT QUE HAN TINGUT AMB AQUESTA VISITA. NOMÉS ES QUEDA

ANITRA AMB LES BALLARINES I EL CAP DEL DESERT AMB ELL.

ANITRA: Ets tu el nostre salvador?

PEER: Però encara ho dubtes preciosa? Jo puc fer-te la meva reina en

aquestes terres.

ANITRA: No sóc mereixedora d’aquest honor.

PEER: Tu ets d’entre totes aquestes flors, la més bonica. La teva bellesa

encega els ulls...

BALLARINA 4: I què podem fer per tu? Demana el que vulguis que ho

tindràs.

BALLARINA 5: Tot el que puguis imaginar i molt més.

PEER: De moment, porteu-me aigua i menjars.

REI DEL DESERT: Pots escollir la noia que més t’agradi que ella ballarà

només per tú.

BALLARINA 7: Les teves peticions són ordres per nosaltres.

PEER: Tú, preciosa, com és el teu nom?

ANITRA: El meu nom és Anitra majestat.

PEER: T’escullo a tu. Ara, marxeu les demés que vull quedar-me amb ella a

soles. (Se’n van tots d’escena i només queden ells dos) I ara, balla’m una

dansa ben bonica.

ANITRA: Et ballaré la dansa més increïble que hagis vist mai. (Li porten els

regals i marxen per deixar-los sols)

ESTAN EL PEER I L’ANITRA SOLS I ELLA BALLA PER ELL. ELLA LI VA

DEMANANT COSES AMB GESTOS, I ELL TOT GUSTÒS LI VA REGALANT.

PRIMER LI REGALA EL SEU BARRET (0:21), DESPRÉS LA SEVA ESPASA

(0:39). VA BALLANT I BALLANT I S’APROPA A ELL INSINUANT. TORNA A

DEMANAR-LI ELS DINERS (1:11). VA BALLANT I BALLANT I S’APROPA A

ELL INSINUANT. TORNA I LI DEMANA ELS VESTITS (03:04) QUE ELL LI

DONA. QUAN ES QUEDA SENSE RES, ELLA MARXA CORRENTS I LI DIU

ADÉU.

ESCENA 3

UNA VEGADA HA MARXAT, EN PEER ES QUEDA TIRAT AL TERRA COM

ADORMIT I ENTRA LA MORT QUE EL DESPERTA.

PEER : On sóc? Què ha passat? Ara recordo... aquella ballarina... segur

que alguna cosa m’haurà posat al vi... I m’ha robat totes les joies i els

diners... així no puc anar enlloc.

MORT: Ostres tú, sempre estem igual tú i jo. No hi ha manera! Ara què,

t’haig de tornar a treure jo les castanyes del foc?

PEER: Aquesta maleïda Anitra... però escolta, jo no em puc quedar així, el

pacte em donarà fama i diners no?

MORT: I tant, va, un cop més. Camina cap al final d’aquella duna i trobaràs

tot això que busques. Això sí, m’ho hauràs de tornar tot això eh! Recorda-

ho.

EN PEER COMENÇA A CAMINAR I AL FONS DE TOT VEU UN GRUP DE

PERSONES QUE SEMBLEN ESPERAR ALGÚ.

CAP MANICOMI: Emperador, quina sort que ja hagueu arribat..

PEER: Com que emperador? On sóc?

CAP: Sou a Egipte, la terra dels faraons i de les piràmides. Al vostre

reialme.

PEER: Com que al meu reialme?

CAP: Sí, feia temps que us esperàvem.

PEER: A mi?

CAP: Sí, heu naufragat a les costes i sabíem que vindríeu.

PEER: I com ho sabeu tot això?

EN AQUELL MOMENT APAREIX LA MORT DE FONS MIRANT-SE L’ESCENA

AMB UN POSAT UN TANT ESTRANY.

CAP: Qui no coneix l’emperador Gynt?

PEER: Clar, clar.

CAP: Acompanyeu-me que us presentaré a tres dels vostres més lleials

sevidors. (Fent un gest gairebé marcial fa entrar a tres personatges molt

estrafolaris que no deixen de fer reberències) Vosaltres, veniu què ha

arribat l’emperador.

BOIG 1: Senyor, és aquest el nostre escollit?

CAP: Sí, i li hem de demostrar.

BOIG 2: Emperador, permeteu-me oferir-vos el que necessiteu.

BOIG 3: Aquí les vostres demandes són ordres.

PEER: Doncs, ara per ara, necessitaria paper i tinta per escriure les meves

peticions més urgents.

BOIG 1: No en tenim de tinta, però agafeu la meva sang que us farà el

mateix servei. (Es talla les venes i cau al terra).

PEER: Però heu vist això? Aquest home està mort.

BOIG 2: Ha mort per vós, i jo també ho faria, preneu la meva pell per

redactar tot el que necessiteu. (S’arrenca la pell)

PEER: Però esteu tots bojos o què? No vull res de vosaltres. Deixeu-me

marxar.

BOIG 3: I jo que et puc oferir?

PEER: No vull res, gràcies. I a més, tu no tens res per oferir-me.

BOIG 3: Té raó senyor, no tinc res per vos, només li podria oferir la meva

vida.

PEER: Gràcies però no cal....

BOIG 3: La meva vida per l’emperador. (Es talla el coll).

PEER: Poseu fi a aquesta bogeria. Això no té sentit. Deixeu-me marxar.

CAP: I què té sentit en aquesta vida? Alguns pensen que l’únic que té sentit

són els diners, o la fama, o... què voleu vós emperador?

PEER: Jo només vull que em deixeu marxar.

CAP: I tant que marxareu, i la meva ànima us acompanyarà sempre en el

vostre camí.

MORT: Escolta, tú no volies fama i riqueses? Així no anem bé eh!

PEER: Sí, però a quin preu? Només vull sortir d’aquí, començar de nou i

oblidar-me d’aquest malson.

MORT. Va, agafa aquests diners i com ja vas fer en una ocasió, pren un

vaixell.

PEER: Però un vaixell cap a on. No puc anar enlloc.

MORT: Mira, segur que després de tant de temps podries tornar al teu poble

de les montanyes. Allà ningú et coneixerà ja.

PEER: Potser sí que seria el més raonable.

EN PEER SURT D’ESCENA I REPRESENTA QUE AGAFA UN VAIXELL EN

DIRECCIÓ AL SEU PAÍS NATAL

ACTE III

ESCENA 1

NARRADOR: En Peer, després de tot el que li passa al desert, decideix

agafar un vaixell que el porti de tornada al seu país natal: Noruega. Per

desgràcia el vaixell on viatja naufraga i només sobreviuen ell i el capità del

vaixell.

ES VEU EL VAIXELL MIG DESTROSSAT I NOMÉS TROBEM A PEER I EL

CAPITÀ QUE SE’N SURTEN COM PODEN. ESTÀ TOT A LES FOSQUES I

APAREIX UN VAIXELL QUE ESTÀ AL MIG D’UNA TEMPESTA. LES ONADES

CADA VEGADA ES FAN MÉS GRANS FINS QUE EL VAIXELL NAUFRAGA

DAVANT DE LES COSTES DE NORUEGA.

CAPITÀ: Mai havia vist una tempesta semblant. Sembla que la mort ens té

preparat el seu llit de foscor. Li haig de demanar una cosa, si jo no

sobrevisc, digui-li a la meva família que els estimo molt.

PEER: Sí capità, així ho faré. En canvi jo no tinc ningú que m’esperi. He

portat una vida tan desastrosa que ningú m’estimarà mai.

APAREIX LA MORT QUE NOMÉS POT VEURE EN PEER.

MORT: Peer, com pot ser que acabin així els teus dies? Ni fama, ni glòria, ni

ningú que t’estimi... Pensava que tú eres algú important.

PEER: Doncs mira, així acaba tot. Però espera, si jo moro el nostre pacte

no es cumpleix.

MORT: Peer, no pot ser. Jo m’haig d’emportar a algú.

PEER: Doncs el més just és que t’emportessis al capità. Ell ha tingut una

vida feliç i plena, jo, en canvi, moriré pobre i infeliç.

MORT: Vols canviar-te tú per ell?

PEER: Seria el més just no creus?

EN AQUELL MOMENT LA MORT ASSENTEIX AMB EL CAP I ENFOSA AL

CAPITÀ. DESPRÉS D’AIXÒ S’ENFOSCA L’ESCENA I VEIEM AL PEER TOT

DESMAIAT AL TERRA.

ESCENA 2

NARRADOR: Peer arriba a Noruega, al poble on va nèixer. Cada vegada

està més cansat i més decebut amb ell mateix i amb la vida. Sembla que ja

no hi ha res que el faci feliç mai. A més, ningú el reconeix, tot està molt

canviat i ja no queda gairebé ningú conegut.

PEER: Quants anys fa? 30? 40? Ja no ho recordo, i aquest poble sembla un

altre. (Va caminant mirant arreu i ensopega amb un senyor gran).

ALCALDE: Què busca vostè?

PEER: És vostè l’alcalde d’aquest poble?

ALCALDE: Sí.

PEER: I on és tothom?

ALCALDE: Miri, seria molt llarg d’explicar, però gairebé tothom ha marxat

d’aquí. Ja sap, envejes, problemes...

PEER: Es que jo venia buscant un tal Gynt.

ALCALDE: Peer Gynt? Uf, era un tarambana. El noi més odiat de tot el

poble. Però fixi’s, va marxar i va arribar a ser l’emperador del món.

PEER: Ostres, doncs sí que era important no? I ningú se l’estimava? Tan

dolent no seria.

ALCALDE: Miri, es feia tan odiós que fins i tot va espatllar la boda de la

família més important del poble. Aquí és on van començar tots els

problemes. La seva mare va morir i només queda una noia al poble que

s’enrecordi d’ell.

PEER: Qui?

ALCALDE: Una tal Solveig. Pobre, estava enamorada bojament d’ell i fixi’s

com era aquest, que la va deixar abandonada prometent-li que tornaria i...

ves... encara roman a les montanyes esperant-lo.

PEER: Solveig (diu amb tristor i esperança)

EN PEER MARXA D’ESCENA TOT CORRENT I AMB IL·LUSIÓ.

ALCALDE: Però, que hauré dit? Està clar que aquest poble està

condemnat.

EN AQUELL MOMENT SURT D’ESCENA L’ALCALDE I ENTRA LA MORT.

MORT: (Dirigint-se al públic) Què en penseu? Déu n’hi dó oi? Sembla que

aquest Peer Gynt té més sentiments del que sembla no? I com acabarà tot

plegat? Mireu, voleu que us digui una cosa, tot ja estava escrit. Això no és

més que una obra de titelles on jo ho decidiexo tot. Va, acompanyeu-me a

veure com acaba tot això.

ESCENA 3

SURT D’ESCENA LA MORT I ES QUEDA EL PEER AL MIG DE LA

MUNTANYA. COMENÇA A ESCOLTAR COM UNA MUSIQUETA. I LA VA

SEGUINT. FINS QUE AL 0:44 APAREIX LA SOLVEIG SOLA A ESCENA

CANTANT I EXPLICANT COM S’ESTIMA AL PEER I COM L’ENYORA.

ENTRA PEER A ESCENA MIG AMAGAT A DARRERA D’ALGUN ARBRE

(1:52). AL 2:28 EN PEER ES SITUA DAVANT SEU I SE LA MIRA. ELLA

CONTINÚA CANTANT I MIRANT-SE’L AMB ULLS EXTRANYS MENTRE

EXPLICA AMB LA CANÇÓ EL QUE SENT. ES MIREN (3:40) I ELLA LI CANTA

AGAFANT-LO DE LA MÀ FINS QUE S’ABRACEN. AL 4:20 EN PEER

COMENÇA A SENTIR-SE DÈBIL I S’ASSENTA AL TERRA. ELLA

L’ACOMPANYA SEMPRE ABRAÇANT-LO.

SOLVEIG: Peer!!! Ets tu!!! Pensava que no tornaries mai.

PEER: Aquí em tens. Ara me n’adono del que és realment important.

COMENÇA LA MÚSICA I ENTRA LA MORT QUE OBSERVA L’ESCENA I

MIRA AL PÚBLIC. ARA EN PEER JA NO LA POT VEURE.

PEER: Solveig, t’estimo tant. Ara he entès el sentit de l’amor i la felicitat. (Se

n’adona del que ha dit i recorda el pacte) Solveig, ara haig de pagar un preu

que mai creia que seria tan alt. Gràcies.

SOLVEIG: Peer, calla, dorm, sigues feliç.

S’ENFOSQUEIX L’ESCENA I SE SENT LA MÚSICA DE FONS. ENTRA LA

MORT QUE ENS MOSTRA LA IMATGE DELS DOS ESTIMATS AL TERRA.

MORT: I així acaben els dies de Peer Gynt. Mor als braços de la seva

estimada. I és que la felicitat, encara que per un instant, és més poderosa

que tota una vida plena de tristor.

FI