Molins i patrimoni industrial urgell

16
Carles García Hermosilla Roger Costa i Solé E L PATRIMONI INDUSTRIAL DE L’URGELL

Transcript of Molins i patrimoni industrial urgell

Carles García Hermosilla Roger Costa i Solé

E L PATRIMONI INDUSTRIAL

DE L’URGELL

190

Les restes de patrimoni industrial de la comar-ca de l’Urgell no per menys nombroses queles d’altres indrets de més tradició industrialde Catalunya són menys importants o manca-des d’interès. Al contrari, hom pot trobar enaquest territori un remarcable conjunt patrimo-nial en l’àmbit industrial que volem recordaren aquest article de la mateixa manera que hovam fer en la ponència que es troba en l’ori-gen d’aquest text. Aquest conjunt va des deles grans infrastructures a d’altres de més pe-tites però no per això menys significatives, desde la indústria tradicional de transformació deproductes agrícoles com els molins de farina ioli fins a les indústries transformadores mo-dernes.Tradicionalment l’Urgell ha estat un territoriprincipalment agrícola. Ara bé, aquesta matei-xa caracterització ha implicat l’existència cons-tant al llarg dels segles d’una indústria princi-palment transformadora de productes agríco-les que es produïen en aquesta terra, com elscereals, la vinya o el vi. Aquests tres elementss'han conservat fins a un present proper o con-serven encara la seva importància a la nostracomarca.Els molins fariners abunden al voltant del cursdels rius que travessen la comarca per aprofi-tar les seves aigües gràcies a una xarxa depeixeres, sèquies i basses. En aquesta ponèn-cia veurem alguns dels molins o les seves res-tes que encara es conserven prop dels riusque travessen la comarca. Són construccionsque no acostumen a cridar l’atenció però deprop i educant la nostra mirada ens descobrei-xen detalls i secrets abans no imaginats.Aquests molins i les infrastructures hidràuliquesque els acompanyaven (peixeres, sèquies,basses…) són un gran patrimoni que encaraestà -en gran part- per descobrir i estudiar.La indústria farinera no desapareixerà de lacomarca amb la revolució industrial i la meca-nització de la producció. Per una part algunsmolins readaptaran les seves infrastructures

als nous temps, i per una altra apareixen lesfarineres modernes, com la farinera Balcellsde Tàrrega, edifici de gust modernista de l’any1921 que va funcionar fins a la dècada delsseixanta.L’altre gran sector industrial de tradició és l’oli,igualment relacionat amb la producció oliveradels voltants. Eren abundants a la nostra co-marca els molins d’oli principalment al sud,però no únicament, ja que Tàrrega comptavatambé amb un bon nombre molins durant elsegle XIX. De totes maneres és a Belianes onla producció d’oli tenia més importància i onencara queden les restes espectaculars d’unantic molí. L’elaboració d’oli s’ha mantingut comhem dit fins a l’actualitat i avui a la comarcaencara es produeix oli a les cooperatives demolts pobles i en algunes empreses entre lesque destaca Indústries Pont fabricant de l’oliBorges. També en relació amb les restes ma-terials de la producció de l’oli caldria fer unatasca d’identificació i catalogació d’aquest con-junt patrimonial.Parlarem en aquesta ponència de la indústriade terrissa de Verdú i de les bòbiles, especialmenta Belianes, on encara es conserva en bon es-tat la bòbila més antiga de les que avui ambles seves xemeneies dominen el paisatge dela vila. La nostra atenció es centrarà en elsforns que es conserven en els que es coïenles peces d’aquestes dues indústries tradicio-nals de l’Urgell.Un altre tipus de patrimoni industrial són lesobres d’enginyeria civil que es varen realitzaramb motiu de la construcció del canal d’Urgellal segle XIX. Aquesta gran obra venia acom-panyada del que eren grans prodigis de la tèc-nica en aquell moment: la mina de Montclar il’aqüeducte sobre el riu Sió.Recordarem les peces que encara queden ales Estacions de Ferrocarril de Bellpuig iTàrrega, peces que ens remeten a un passatno tant llunyà però molt fàcilment oblidat.Però si parlem de la indústria de l’Urgell no

EL PATRIMONI INDUSTRIAL

DE L’URGELL

Ponència

CarlesGarcía HermosillaLlicenciat enGeografia i Història.Universitatde Barcelona

RogerCosta i SoléLlicenciat enGeografia i Història.Universitatde Barcelona

191

ens hem d’oblidar de la fàbrica Trepat de ma-quinària agrícola. Les dinou naus d’aques-ta fàbrica situada a la sortida de Tàrrega endirecció a Lleida són una de les joies del patri-moni industrial català més desconegudes.Finalment hi ha altres elements de patrimoniindustrial que formen part de les nostres ciu-tats i també dels nostres camps: les xemene-ies, els molinets que servien (i serveixen avuiencara) per extreure l’aigua dels pous aprofi-tant l’energia eòlica, i altres elements signifi-catius formen part de la personalitat dels nos-tres paisatges.Del petit inventari general o recull que us pre-sentem a continuació hi ha un reportatge grà-fic que és va elaborar amb motiu de basaraquesta ponència en imatges, que ajuden moltmés a compendre la dimenssió del patrimoniindustrial. Aquest reportatge el podeu trobaral Museu Comarcal de l’Urgell. La impossibili-tat d’introduir totes les imatges que ens hauriaagradat en aquest article impedeix que es re-peteixi totalment el que va ser l’esperit gràficde la ponència.Aquest treball és el primer que es fa amb visióde conjunt sobre aquesta matèria inexploradafins al moment a l’Urgell. Aquest fet i l’extensiódel tema que aquí tractem implica que hi hagila possibilitat de llacunes que caldria cobriramb l’ajut de treballs sectorials més especia-litzats que el present.

MOLINS FARINERS HIDRÀULICS

L’elaboració de la farina per a l’obtenció deproductes derivats -principalment, pa- ha es-tat, des del Neolític, una de les principals ocu-pacions productives del Vell Món. Els primersmolins eren manuals i d’ús individual; eren fruit,lògicament, del nivell de complexitat tècnica isocial propis d’aquella època. Els primers mo-lins pensats per a una producció a gran esca-la es van propagar per Occident paral.lelamenta l’extensió de la civilització romana. Les ex-cavacions arqueològiques dutes a terme finsal moment semblen indicar que aquests pri-mers “grans molins” funcionaren a sang (ambenergia animal) o bé, en la seva majoria, serienhidràulics. Hom creu que la difusió definitiva igeneralitzada d’aquests ginys a les nostrescontrades es dugué a terme durant l’època vi-sigòtica, però aquesta etapa i la corresponenta la presència musulmana al Principat es pre-senten davant dels molinòlegs com les mésfosques per atènyer un estudi sistemàtic de laseva existència al territori degut, sobretot, a lamanca de documentació escrita. Les dadesmés fiables respecte alguns molins fariners co-mencen a aparèixer, com veurem, amb la docu-mentació produïda a partir de la reconquesta.

Molí del Torresa Ossó de Sió.

En primer terme veiemuna de les comportes per

les que es feia passarl’aigua de la sèquia a la

bassa, que es pot veure alfons de l’imatge i que està

feta de grans carreus depedra. (Fotografia:

Carles García)

Molí deCastellnou de Sió.

Imatge d’un dels dos pousde què consta aquestmolí. Pel que fa a les

seves estructuresexteriors és un dels més

destacables de lacomarca i es troba en un

estat molt acceptable.(Foto: Carles García)

Els molins fariners hidràulics:característiques i localització

Els molins fariners hidràulics requereixen, peral seu funcionament, estar localitzats a la vorad’un curs d’aigua, a més d’una sèrie d’elementsi infrastructures que els converteixen en cons-truccions singulars i fàcilment identificables.

La condició primordial per a l’existènciad’aquest tipus de molins és tenir a prop seu uncurs d’aigua, que és la que farà moure tot elmecanisme; així doncs, és als marges dels riuson es concentren tots ells. Per tal que el seurendiment sigui òptim necessiten, a més, queel cabal sigui constant i, si és possible, abun-dós. La situació de la comarca de l’Urgell, albell mig de la Depressió Central, suposa uncondicionant afegit per a la ubicació dels mo-lins fariners, car per complir amb aquestes

192

condicions sovint es feia necessari construir-los a la capçalera dels rius. Per aquest motiu,la majoria de molins fariners hidràulics d’aques-ta comarca els trobem a la seva part oriental onord, o sigui al curs alt i mitjà dels rius Corb,Ondara i Sió i dels seus afluents.

L’element extern més característic i visible d’unmolí fariner hidràulic és la bassa. La seva fun-ció és la d’emmagatzemar l’aigua del riu,prèviament desviada per un rec o canal, i so-len estar construïdes amb carreus de pedratreballats. Adherits a la bassa hi trobem el pou.Aquest té una comporta (el pany) a la part in-ferior la qual, un cop oberta, deixa passar l’ai-gua que mourà el rodet. La funció del pou ésla de proporcionar més pressió, pel seu propipes, al raig d’aigua. Del mig del rodet surt uneix vertical (l’arbre) que va connectat per laseva part superior a la mola volandera. Aques-ta gira a gran velocitat sobre la mola sotana-que és fixa-, i entremig d’ambdues és on esprodueix la mòlta del gra. Tots els molins hi-dràulics estan compostos d’una part inferior -on hi ha la paret exterior del pou, el pany, elrodet i la part baixa de l’arbre, com a elementsprincipals- anomenada carcavà, i una part su-perior, on es troben les dues moles, la tremuja(peça de fusta per on s’introdueix el gra), lafarinera (on cau la farina ja feta) i la cabra.Aquest darrer és un artefacte aparatós i moltcaracterístic d’aquest tipus de molins, però queté una funció més aviat secundària: serveix peraixecar la mola volandera i permetre la repica-da periòdica necessària d’amb dues moles,degut al desgast sofert pel fregament entreelles.1

Encara està per fer un estudi a fons, cas percas, dels diferents molins que han sobreviscutal pas dels anys a la comarca de l’Urgell. Sor-tosament, contem amb els estudis de Salva-dor Rafecas,“El Galo”,2 (Molins fariners deCatalunya) i amb el de Jaume Torres, dedicatals molins del riu Corb. Aquest darrer ens pro-porciona informacions de tipus formal així comnotícies històriques de la majoria d’ells.D’aquestes fonts i del nostre treball de campsorgeixen les informacions que oferim a conti-nuació sobre alguns molins que, per una raó oaltra, considerem que tenen un valor especial,digne de ser ressaltat.

Molins fariners de l’Urgell. Elements patri-monials en perill de desaparició

El començament d’aquest segle va suposarl’inici de la mort dels molins fariners mogutsamb aigua. Fins i tot aquells moliners que du-rant el segle XIX van adaptar a l’antiga maqui-nària a les exigències del vapor no van tenirres a fer quan es generalitzà l’ús de l’energia

Molí de la Sinogaal terme de Sant Martíde Riucorb.En la imatge veiem elcarcabà que és onanava l’emplaçamentdel rodet, l’arbre, elfre…, que permetienrecollir la força del’aigua i la transmetiena la mola volandera alpis superior.(Fotografia:Roger Costa)

Molí de Castellnoude Sió.Vista dels cacaus desortida de l’aigua delcarcabà. Cal destacar lacuriosa facturaallargada i verticald’aquests cacaus, aixícom la quantitat debrossa que en aquestsmoments cobreix lasèquia a la qual anava aparar l’aigua que sortiad’aquests cacaus.(Fotografia: CarlesGarcía)

Molí de la Sinogaal terme de Sant Martíde Riucorb.Rodet de pedra recollit iconservat per JaumeTorres, propietari delmolí. El rodet, que erasituat al carcabà delmolí rebia l’aigua apressió i el seumoviment era el quepermetia elfuncionament del molí.(Fotografia: RogerCosta)

193

elèctrica i encara menys després de 1939,quan la monopolització de la producció del blati derivats per part de l’estat va comportar laclausura dels molins que encara funcionaven.3

El fet que aquestes construccions s ’aixeques-sin a la vora dels rius, allunyades generalmentdels nuclis urbans -però no sempre- va provo-car que, en perdre la seva utilitat, fossin tan-cats. El seu especial emplaçament no feiengaire atractiva la possiblitat de reaprofitar-losper a un altre ús.4 Això, si bé va comportar elseu abandonament i progressiva degradació,ha permès que molts hagin sobreviscut fins alsnostres dies.

L’estat de conservació d’aquests molins és di-ferent segons els casos. Gairebé tots conser-ven les canalitzacions de l’aigua, la bassa, al-guna mola i, amb una mica de sort, la farinerai alguna part de la cabra. Moltes d’aquestesbasses i canalitzacions s’utilitzen encara avuien dia per embassar l’aigua i regar els camps;no en va, a les segones se les sol anomenar“recs”. Podem sospitar que la majoria conser-ven encara el carcavà i les peces que conte-nia (el rodet, la part inferior de l’arbre, el banc,etc.) però la majoria han quedat soterrats enl’actualitat o bé són de difícil accés.

Ja hem advertit que alguns molins que no handesaparegut a la comarca de l’Urgell conser-ven encara part o la totalitat de la seva infras-tructura intacta. A manca d’un estudi a fonsd’aquests, en destacarem alguns aquí per dei-xar si més no constància de la seva importàn-cia.

En primer lloc, farem esment d’algunes singu-laritats del Molí del Torres, a Ossó de Sió. Elque diferencia aquest molí dels altres són lesseves infrastructures pròpiament hidràuliques-els recs, la bassa, els pous i el cacau-, tantper les seves proporcions com per les sevescaracterístiques. Així, hom constata a primeravista la manca de pou; en el seu lloc hi ha duesobertures molt properes entre elles, una a cadaparet de l’angle que confronta amb l’edifici delmolí, per les quals suposem que l’aigua entra-va directament al carcavà. També s’observa elrec, el qual transcorre lateralment per la bas-sa, així com les obertures de les comportesque havien de permetre l’ompliment de la bas-sa. A la paret oposada, els sobreeixidors obertsa la pedra tenien la funció contrària: permetrel’evaquació de l’aigua quan la bassa ja era ple-na. Les proporcions de tots aquests elementssón sorprenents. Destaca per damunt de totles dimensions dels carreus amb què estàconstruïda la bassa; la cara vista d’alguns car-reus amida de l’ordre de 0,60 x 1,50 m, i llurprofunditat sobrepassa en molts casos el me-tre; els forats d’entrada al carcavà fan 1 x 0,60

Molí Nou a Guimerà.El paisatge que envoltael molí destaca amb lasequedat del paisatgeestival. Els molins sónoasis de vegetació en

llocs amb dèficitd’humitat. (Fotografia:

Carles García)

Molí de la Sinoga aSant Martí de Riucorb.

Vista de l’interior del’edifici en el qual

podem veure lapresència de dos

molins i la resta de lesseves estructuresconservades per

Jaume Torres,propietari del molí i

estudiós dels molinsdel Corb.

(Fotografia: RogerCosta)

Molí del Segarrenca Agramunt.

Podem veure enaquesta imatge el paperque els molins tenen en

el paisatgedesenvolupant al seuvoltant una vegetació

important. La bassad’aquest molí, que treul’aigua del Sió, encaraés usada per regar els

camps del voltant tot i lapresència del Canal

d’Urgell.(Fotografia: Carles García)

194

m., aproximadament. Per tal que el lector esfaci una idea de la capacitat de la bassa, di-rem que la seva base ocupa una àrea com lad’un camp de futbol.

Quant a l’habitacle del molí, o sigui la sala ones fa la mòlta del gra i on treballaven per tantels moliners, no hi ha cap dubte que el Molí dela Sinoga (Sant Martí de Riucorb) és l’exem-plar de més qualitat de tots els que es conser-ven a la comarca. Es tracta d’una sola bòvedade volta ogival, construïda amb carreus depedra treballada, a la qual s’hi accedeix peruna porta amb arc de mig punt. Especialmentinteressant és el rodet que s’hi conserva, unapedra treballada, d’1,50 m de diàmetre quemanté totes les aletes així com la resta de lapeça en perfecte estat de conservació. Dignesd’esment són els dos carcavans corresponentsals dos molins que té l’edifici, visibles gràciesal buidatge de terra dut a terme pel seu actualpropietari, Jaume Torres. En la seva construc-ció es van utilitzar grans lloses de pedra, i laseva disposició és en forma de “V” per tal depermetre l’evacuació de l’aigua per un sol ca-cau. Tots aquests elements són medievals ambtota seguretat, tant per llurs característiquesformals com per les datacions que coneixem:el primer propietari documentat és BerenguerArnau d’Anglesola, baró de Bellpuig, l’any1139.5

Altres molins amb elements arquitectònics dig-nes d’esment són el de Castellnou d’Ossó i eldel Casanova, a Nalec. El primer és un edificide planta lleugerament rectangular, amb teu-lada a dues vessants. Les parets estan cons-truïdes en la seva part baixa amb carreus depedra i la resta amb tàpia; la porta principal ésd’arc apuntat. Els dos pous i els dos cacausque té indiquen l’existència de dos molins enel seu interior. Els cacaus són totalment dife-rents a la resta dels estudiats, allargats i es-trets, de poc més d’1 m d’alçada per 15 cmd’amplada. El seu emplaçament, a la mateixaentrada del poble, l’han salvat de la destruc-ció, però aquest mateix fet ha provocat que elseu entorn estigui ple de deixalles i terra acu-mulada, fins al punt que de la porta només ésvisible l’arc superior.

Del Molí del Casanova només es conservenles parets semienterrades de les dependènci-es del molí, edificades en diferents fases, aixícom algunes bigues de la teulada, la bassa iel pou. El seu estat és en general deplorable,però destaca la seva porta amb arc de mig punti les parets de l’edificació principal construï-des amb carreus treballats; la nau interior ésuna volta ogival. Sabem que va pertànyer al’antic senyoriu del bisbat de Vic, cosa que,unida al que hem dit abans, ens indica queens trobem davant un edifici medieval.6

Mencionem a part el Molí del Senyor, situat almunicipi de Ciutadilla, al marge esquerra delriu Corb. Aquest es diferencia de la resta per-què si bé sembla que en un principi el meca-nisme era mogut per un rodet comú, posteri-orment aquesta peça fou canviada per una sí-nia. La particularitat d’aquesta roda és que estàcol.locada perpendicularment a la línia del ter-ra; el raig d’aigua cau verticalment, a diferèn-cia del sistema que coneixem en què el raigsurt a pressió i gairebé horitzontalment. Aquestraig mou unes pales disposades en forma ra-dial les quals transmeten el moviment a la mola.La sínia encara es conserva -bastant malme-sa-, i a la paret est de la casa encara s’obser-ven els forats deixats per les bigues de la nauque cobria la sínia. L’antiga bassa ha estat re-adaptada com a jardí de la casa, encara habi-tada.

També una menció a part mereix el Molí delValls de Ciutadilla. El conjunt, visible des de lacarretera C-240 al seu pas pel terme, fou cons-truït al segle passat i contenia tres molins. Laxemeneia testimonia el seu funcionament mit-jançant vapor, però l’existència de la bassa ensinclina a pensar que primer era hidràulic. Alseu interior encara hi ha una cabra, vàriesmoles, les canalitzacions de fusta per on bai-xava el gra, i altres elements destrossats pelvandalisme. Destaquen els embarrats que, perun sistema típic de corretges, transmitien elmoviment de la caldera de vapor a la resta del’entramat mecànic. A principis d’aquest segleels seus propietaris el van adaptar per tal deproduir electricitat per al consum propi.

En darrer lloc, però no menys important, desta-quem un dels valors que en l’actualitat mante-nen molts molins fariners en desús: el seu valorpaisatgístic. Ja hem explicat abans com les ca-nalitzacions que transportaven l’aigua eren i sónutilitzades per al reg dels conreus. A més d’això,aquests fluxos quasi constants d’aigua van per-metre la plantació d’arbres o el creixement es-pontani d’aquests resseguint tota la línia delsseus marges. En una comarca en general secacom l’Urgell aquesta circumstància proporcionaun valor afegit a l’interès arqueològic en sí delsmolins fariners hidràulics. Així, el Molí Nou deGuimerà es localitza fàcilment des de la carrete-ra a Vallfogona per la munió d’arbres i vegetacióque envolten els seus regs, els quals contrastenamb l’aridesa general de la serra al peu de laqual està ubicat. El mateix passa amb el Molí delSegarrenc, al marge del riu Sió al seu pas perAgramunt, on els frondosos arbres que l’envol-ten sobresurten en mig de la plana regada. Es-pecial importància té en aquest sentit el cas delMolinets de Tàrrega, on els xops que hi han cres-cut apareixen cada cop més, junt amb els hortsdel costat, com un oasi enmig de les edificaci-ons que van creixent al seu voltant.

195

Molí

Noudel Senyordel Senyor de Baixdel Senyordel Valls delFlorindo o del Carretóndel Casanova o de Nalecde l'Arrufatde RocaSortde l'Aiguetdel Marracodels Sarmentsdel Roquet de l'Horta o de la Fogonosadel Canya o Fluviàlo Molinet o Fontovadel Folguerade la Torre o Torre Blancade la Sinogadel Capdevila o del Tonadel Canonge o ColíNou del SenyorVellde la Farinera

Font: TORRES, Jaume (1986), Els molins del riu Corb. Col·lecció “L’amor a la terra”, Estudis de Sant Martí (ed.)

Població

GuimeràGuimeràGuimeràCiutadillaCiutadillaCiutadillaNalecNalecRocafortRocafortSant Martí de RiucorbSant Martí de RiucorbSant Martí de RiucorbMaldàSant Martí de RiucorbMaldàBelianesSant Martí de RiucorbSant Martí de Riucorb PreixanaPreixanaBellpuigBellpuigBellpuig

MOLINS FARINERS DEL RIU CORB

Quadre 1

MOLINS FARINERS DEL RIU BOIXERÓ (afluent del Corb)

Quadre 2 Molí

Del Macià o Del Martí

Font: TORRES, Jaume (1986), Els molins del riu Corb. Col.lecció “L’amor a la terra”, Estudis de Sant Martí (ed.).

Municipi

Ciutadilla

MOLINS FARINERS DEL RIU MALDANELL (afluent del Corb)

Quadre 3 Molí

del Molinotdel Portaldel Poude la Closa

Font: TORRES, Jaume (1986), Els molins del riu Corb. Col.lecció “L’amor a la terra”, Estudis de Sant Martí (ed.).

Població

Vallbona de les MongesVallbona de les MongesVallbona de les MongesVallbona de les Monges

195

196

MOLINS FARINERS DEL RIU ONDARA

Quadre 4

MOLINS FARINERS DEL RIU CERCAVINS (afluent de l’Ondara)

Quadre 5

MOLINS FARINERS DEL RIU SIÓ

Quadre 6

Molí

Prenyanosadel PanósEls Molinetsde la Fontdel Verni

Font: PALAU RAFECAS, Salvador: “Inventari dels molins fariners al riu Ondara”, in Nova Tàrrega, Nº 2136, any 1986

Població

TàrregaTàrregaTàrregaTàrregaTàrrega

Molí

de Pobletdel Carretomdel NicasiCorretger

Font: PALAU RAFECAS, Salvador: “Inventari dels molins fariners al riu Ondara”, in Nova Tàrrega, Nº 2136, any 1986

Població

VerdúVerdúVerdúVerdú

Molí

de Castellnoudel Torresdel Segarrenc

Font: PALAU RAFECAS, Salvador (1992) 800 Molins fariners de Catalunya, Ed. Museu-Arxiu Comarcal deMontblanc.

Població

Castellnou d’OssóOssó de SióAgramunt

En aquesta relació només estan inclosos els molins fariners ubicats a la comarca de l’Urgell, i dels quals se’nconserva almenys algun vestigi material en l’actualitat.

196

197

ELS MOLINS D’OLI TRADICIONALS

El cultiu de l’olivera ha estat des de sempre undels més importants a la comarca. Igualmentl’oli resultant del procés de transformació del’oliva ha estat i és una de les bases alimentà-ries no només de l’Urgell sinó també a totCatalunya i de gran part de la mediterrània.Els molins dedicats a l’elaboració de l’oli hanestat des de sempre abundants, especialmenta la zona sud de la comarca, més propera ales Garrigues, tot i que normalment cap pobleva deixar mai de tenir el seu molí. Segons eldiccionari de Pascual Madoz a mitjans de se-gle passat destacava la presència de 9 molinsd’oli a Tàrrega i 10 a Belianes, fet que ens dónauna imatge de la importància d’aquesta indús-tria de transformació.7

Els molins d’oli, tot i que havien estat tan omés abundants que els molins fariners opo-sen avui més dificultats per la seva identifica-ció. En primer lloc perquè la seva estructuraexterior no els diferencia en res de qualsevolaltre edifici, a diferència dels molins fariners;en segon lloc la seva ubicació no era tant de-terminada com la del molí fariner que ha d’ubi-car-se en una zona on passi l’aigua. Encaraque fos preferible per la ubicació del molí d’olitenir un riu a prop, aquest no la determinaindefugiblement; aquesta indeterminació enl’emplaçament afavoria la seva construcció enel casc urbà, i això ha implicat que desapare-guessin per dedicar els terrenys a altres usos.Així, creiem que les restes del patrimoni in-dustrial relacionat amb l’oli són més nombro-ses del que sembla, i resta fer encara una tas-ca d’identificació i catalogació d’aquestes res-tes, que poden pertànyer a èpoques molt dife-rents, ja que tot i que si el sistema de produc-ció de l’oli en essència no es transforma (xafari premsar les olives), si que s’han transformatles premses amb les que es realitza aquestafeina.Volem destacar entre les restes conegudes dela indústria d’elaboració de l’oli el Molí de calMoix a Belianes. Aquest molí conserva la sevaintegritat en un edifici situat darrera l’Ajunta-ment de la vila. S’hi conserven els elementsde tots els moments de la producció de l’oli: eltrull, on s’aixafava l’oliva, consistent en unapedra de forma cònica que es feia rodar “asang” sobre una plataforma rodona. D’aquí lapasta resultant passava a la premsa on s’ex-treia tot l’oli que permetia la força d’aquesta.Cal destacar específicament la premsa de bigad’aquest molí, una de les mostres de tecnolo-gia extractora d’oli més antigues. Aquest és untipus de premsa del qual no se'n conservengaires exemplars i menys encara acompanya-da de tot el conjunt i en el seu espai original.

Molí del Moix aBelianes.

En aquesta imatgeveiem el trull del molíen el qual s’aixafava

l’oliva fins a reduir-la ala pasta que després es

premsa. (Fotografia:Carles García)

Molí del Moix aBelianes.

Vista de la premsa debiga del molí. (Fotografia:

Carles García)

Molí del Moix aBelianes.

Detall de la premsaamb la base on es

col.locaven elsesportins per premsarla pasta de les olives i

les piques on anaven laprimera i la segona

premsada. (Fotografia:Carles García)

198

ELS FORNS A LA INDÚSTRIATRADICIONAL

Diferents tipus de forns antics, això és, queutilitzaven elements de combustió amb pocpoder calorífic (fusta, carbó, etc.) han deixatpetjades de la seva existència a l’Urgell. L’an-tic forn de pa d’Altet, per exemple, es conser-va encara en l’actualitat, desproveït de l’habi-tacle annex on treballava el pastisser el qualha estat reconvertit en una petita plaça. El fetque hagi donat nom al carrer on està ubicatdóna fe de la seva importància i singularitatdins l’entramat urbà. El forn de la fundició dela fàbrica Trepat, així mateix, encapçala el se-guit de naus idèntiques entre elles que confor-men el conjunt de la fàbrica. No cal oblidar enreferència a aquest element que durant moltsanys la fàbrica de maquinària agrícola J. Tre-pat fou coneguda com “la fundició” Trepat, tes-timoni innegable de la importància d’aquestapart.

Aquí ens ocuparem de dos forns en concretdedicats en essència al mateix: la cocció del’argila. Es tracta del forn de la bòvila Tristanyde Belianes i del típic forn morú, aplicat a laproducció de la singular ceràmica negra deVerdú. Tal i com observarem, el seu funciona-ment és idèntic en gran part.

El forn morú

En parlar del forn morú ens referirem a un ele-ment d’arqueologia industrial de tipus tradici-onal. Amb això volem dir que tant el tipus deconstrucció com la tècnica emprada en l’ela-boració dels productes -la ceràmica negra deVerdú- són anteriors als propis de la Revolu-ció Industrial. El protagonisme de la part ma-nual en el procés de producció de les peces(el modelatge del fang amb l’ajut del torn, prin-cipalment), però, fan que tendim a veure enaquesta una activitat artesanal i a petita es-cala.

Aquest tipus de forn, tal i com ho indica el seunom, sembla que fou introduït en terres penin-sulars pels àrabs, i que va anar desapareixentamb la progressiva introducció de tècniquesmés avançades. A la vila de Verdú, però, onl’el.laboració de ceràmica amb el sistema tra-dicional ha arribat fins als nostres dies, enca-ra se’n conserva un.L’únic forn d’aquest tipus en actiu en l’actuali-tat a Verdú pertany al terrisser Font, i fou cons-truït, segons que figura al frontispici de la bocadel forn superior, el 1922. Aquest forn té unacambra subterrània (olla o forn de baix), on esprodueix la combustió, i on es couen algunespeces en contacte directe amb la calor. La partsuperior (forn de dalt) està dedicada únicament

a la col.locació de les peces per a la seva coc-ció; entre els dos forns hi ha forats per a dei-xar passar la calor de baix cap a dalt. Les bo-ques del forn són les obertures -una a cadapart- per on es pot entrar a introduir les peceso el combustible. La paret exterior del forn, deplanta quadrada, està construïda amb totxomassís, mentre que la interior, de planta rodo-na, és feta amb refractari per tal de poder su-portar les altes temperatures que s’hi produei-xen (fins a 1000ºC). L’espai que queda entreles dues està farcit amb una gruixuda capa deterra. L’element visible més característic delforn és la volta circular amb la que està corona-da la part superior, la qual també és provista deforats que serviexen per a controlar el tiratge ievacuar el fum.8

La importància d’aquest forn rau en l’antigui-tat de la tècnica de funcionament així com dela singularitat que confereix a la seva comarcala seva pervivència encara en l’actualitat.

La bòvila Tristany de Belianes

Malgrat que al nostre país l’estudi d’antiguesfactories per a la producció de material deconstrucció compti amb pocs precedents, alspaïsos de l’àrea anglosaxona l’estudi de lesbòviles mereix des de fa uns anys una atencióespecial.9 A l’Urgell volem destacar vivamentun cas: la bòvila Tristany, de Belianes. Aques-ta bòvila ocupa en l’actualitat el mateix empla-çament on, a mitjan segle XIX, la mateixa fa-mília propietària avui de la bòvila, tenia unobrador on ja produïa materials per a la cons-trucció (totxos, teules...) així com peces deterrisseria fina (rajoles, gerros...).

La història de la bòvila actual comença l’any1900, quan es va construir el primer forn.Aquest era un túnel que tenia una planta enforma d’U allargassada, cadascun dels braçosde la qual tenia uns 10 m de profunditat, per2,5 m d’alçada i 2,5 d’amplada, construït ambtotxo massís. El sostre estava recorregut peruns forats per on, des de la part superior, s’in-troduïa el combustible. Estava connectat a laxemeneia per una mina subterrània, a travésde la qual es feia el tiratge.

Les peces crues s’introduïen per unes obertu-res laterals, en munts. S’intentava aprofitar almàxim la capacitat del forn, evitant només lesrengleres de forats per tal que el combustiblees distribuís de manera uniforme i obtenird’aquesta manera una cocció regular del ma-terial. Abans de començar la cocció, es sege-llaven les obertures laterals amb totxos i terra.S’encenia el forn pel costat oposat al de laxemeneia i, des de dalt, s’anava extenent elfoc en tota la seva extensió, alimentant-lo amb

199

carbó lignit i clofolles d’ametlla i pinyol d’oliva;com veiem, la combustió i la cocció es feienen el mateix espai. El manteniment d’una tem-peratura constant durant els 15 dies que dura-va la cocció es feia introduint-hi carbó cons-tantment per les obertures superiors. Aquestaoperació requeria una certa destresa: els fo-rats, de poc més de 20 cm de diàmetre, esta-ven tancats amb una tapa metàlica que teniaun cèrcol al mig; mitjançant una barra acaba-da en un ganxo, s’obria la tapa amb una màmentre amb l’altra s’introduïa el carbó mitjan-çant una pala. Això s’havia de fer en pocs se-gons si es volia evitar rebre l’escalfor provinentde la part inferior. L’operació, a més, s’havia derepetir amb molta freqüència, nit i dia, durant unperíode de temps molt llarg -dues setmanes-. Uncop passat aquest temps, es dessegellaven lesportes laterals i es treia el material cuit.

Aquesta bòvila va sofrir importants canvis aprincipis de la dècada dels seixanta. En aquellsanys el forn va duplicar la seva capacitat ambl’allargament dels dos braços del túnel fins atocar de la xemenia. Aquesta fou redreçada ireforçada per mitjà d’uns cèrcols metàl.lics queli proporcionen, junt amb un forat a la seva partsuperior produït per la caiguda d’un llamp el1992, la característica imatge actual. El carbó,el pinyol i les parts residuals de l’ametlla forensubstituïts com a combustible per derivats delpetroli (el fuel), i el sistema d’alimentació foumecanitzat en la seva totalitat. Amb això esreduí el temps de cocció a la meitat i permeté,per tant, un augment de la producció, però espassava a dependre d’un producte que alsanys setanta augmentaria notablement depreu.L’any 1993 la bòvila deixà de funcionar peròles diferents parts que la conformen foren con-servades en la seva totalitat. La seva alta xe-meneia, junt amb les dues que encara funcio-nen a Belianes, confereixen a aquesta pobla-ció una curiosa imatge de vila rural-industrial,just a la zona a cavall entre el paisatge medi-terrani de la vall del Corb i el de les planesregades de l’Urgell.

EL CANAL D’URGELL

El canal d’Urgell és una de les més importantsobres d’enginyeria civil industrial del segle XIXeuropeu. Recentment ha aparegut editat perPagès Editors un magnífic llibre, Els tresorsdel Canal d’Urgell que ens parla de la impor-tància que va tenir el canal d’Urgell per les co-marques de la plana, tant en la transformaciódel paisatge com des dels punts de vista soci-al, cultural i econòmic. Tal com recorden elsseus autors, el canal d’Urgell s’ha convertit alllarg d’aquest segle en la indústria més impor-tant de les terres de Lleida. En aquest llibre esdestaca el gran esforç constructiu que va re-presentar el canal d’Urgell. Recordem que ésuna obra del segle XIX, que va començar aportar l’aigua a la plana l’any 1862 i per la qualvan ser necessàries obres faraòniques enaquell moment.10

D’aquestes obres cal destacar-ne dues que estroben ubicades a la nostra comarca. La pri-mera és la mina de Montclar. És un túnel de4.917 metres de llarg i situat a una profunditaten el punt més alt de 1.465 metres. La sevaconstrucció era imprescindible perquè arribésl’aigua del canal a la plana d’Urgell, ja que laserra de Montclar es convertia en un obstacleinsalvable per l’arrivada de l’aigua. La sevaconstrucció va començar l’any 1853 i va estaracabat l’any 1861.En aquell moment fou el túnel més llarg i demés profunditat que s’havia construït a totEuropa, i va suposar una gran inversió huma-na i tecnològica. Fins a aquell moment el túnelde més profunditat que havia estat construït aEuropa era el francès de Sta. Catalina a leHavre, amb una profunditat de 137 metres, queno és comparable amb els 1.465 metres de lamina de Montclar. Això ens dóna una imatgede la importància d’aquesta obra en el momentde la seva construcció. Encara avui es pot veu-re al terme de Montclar la sortida a la llum del’aigua del canal d’Urgell, una imatge verta-derament espectacular.L’altra gran obra d’enginyeria que volem desta-car és l’aqüeducte sobre el riu Sió a Agramunt,

Bòbila Tristany aBelianes.

Aquesta és la bòbila mésantiga de Belianes i

destaca a més del forn,la xemeneia del segle

XIX que es conserva enmolt bon estat. (Fotografia:

Carles García)

200

Aqüeducte del Canald’Urgell sobre el riuSió a Agramunt.El conegut com a “Pontde ferro” d'Agramunt ésuna de les mésdestacades obresd’enginyeria que vanecessitar el canald’Urgell i va serconstruït l’any 1875 perla Maquinista Terrestre iMarítima després del’aiguat de Santa Teclaque malmeté l’anticaqüeducte. (Fotografia:Carles García)

conegut a la localitat amb el nom de “Pont deferro”. Aquesta va ser inicialment projectada iconstruïda amb tècniques i materials tradicio-nals, però la riuada de Santa Tecla (1874) esva endur aquest aqüeducte imposant-se l’ur-gent necessitat de reconstruir-lo. El nou aqüe-ducte es va reconstruir en el mateix lloc delvell però la concepció de l’obra va canviar to-talment. Aquesta va ser encomanada a la LaMaquinista Terrestre y Marítima en aquell mo-ment sota la direcció tècnica de l’enginyerJosep Maria Cornet i Mas, autor de les estruc-tures del mercat del Born i de Sant Antoni, i vaser duta a terme amb les tècniques i els mate-rials més innovadors en el seu moment. Con-sisteix en una estructura metàl.lica en forma de“biga caixó” recolzada en pilars de formigó enmassa. En el moment de la seva construccióels pilars que suporten l’estructura es podienveure quatre metres per sota la biga que és

l’aqüeducte. En l’actualitat l’acumulació de terranomés permet veure 1.50 metres d’aquestspilars.Aquestes dues grans obres d’enginyeria civilindustrial, tot i la seva importància estan sot-meses a un oblit incomprensible tenint encompte les circumstàncies i el context històricde la seva construcció i el seu valor patrimoni-al. El tresor dels canals d’Urgell fa una cridaper la recuperació d’aquestes dues “joies del’enginyeria civil industrial” del segle XIX com-pletament desconegudes que es troben a lacomarca de l’Urgell.

LA FARINERA BALCELLS

La silueta de la farinera Balcells és una partavui inseparable del paisatge urbà de Tàrrega.Un d’aquells edificis que acaben convertint-seen part integrant de la ciutat, que l'hi conferei-xen personalitat. Representa la continuació dela indústria farinera a la comarca. L’advenimentde la revolució industrial amb l’aparició de no-ves fonts d’energia i la mecanització de la pro-ducció fan que els antics molins moguts per laforça d’una aigua inconstant quedin antiquats.Molts d’aquests molins adaptaran les sevesvelles intal.lacions per continuar produint, ésel cas dels molinets on apareix una fàbrica defarina en el lloc de l’antic molí mogut per l’ai-gua de la seva bassa, i és també el cas, perexemple del molí del Valls a Ciutadilla, a l’anti-ga estructura del qual, on encara podem dis-tingir la bassa i l’espai on era la sínia, hom hiafegeix una xemeneia.Però no tot són reaprofitaments i les necessi-tats de la producció per mercats cada cop mésamplis facilita l’aparició de grans fàbriques fa-rineres. La Balcells s’acaba de construir l’any1921. S’allarga paral.lela a la via del ferrocarrili és probablement l’exemple d’arquitectura fa-bril més destacable de la comarca. Va funcio-nar elaborant farina fins que un incendi l’any1961 la va malmetre completament impossibi-litant la seva reconstrucció amb voluntat pro-ductiva. Des d’aquell moment la farinera hafuncionat només com a magatzem de gra.És una fàbrica àmplia, formada per cossos d’al-çada diferent. A l’estructura original s’han anatafegint una sèrie de sitges que van permetreel seu funcionament durant els darrers decen-nis com a magatzem de compra-venda de gra.Es conserva l’estructura original, dividida prin-cipalment en tres parts. La primera consisteixen les primeres sitges on s’enmagatzemavael gra que passava posteriorment a la nau onse'l molia; la nau central és on es feia la pro-ducció de la farina amb un sistema de pisos;la farina resultant passava al ensacadors id’aquí al magatzem darrer, des d’on es feia ladistribució final.De tota aquesta estructura el que millor es

Mina de Montclar.Imatge de la sortida delcanal d’Urgell de lamina de Montclar ambel poble que li dónanom al fons. Aquesttúnel fou en el momentde la seva construccióel més llarg i el mésprofund d’Europa.(Fotografia: CarlesGarcía)

201

conserva és l’exterior de la farinera, que tot iaixò està sotmès a un procés de degradacióconstant que dia a dia empitjora la imatge dela fàbrica. La nau principal en aquests momentsestà totalment derruïda en el seu interior haventdesaparegut els pisos on es feia tot el procésde producció de la farina a causa, com ja hemdit, de l’incendi de l’any 1961. Només es con-serva l’escala que ens porta fins a la caracte-rística terrassa superior de la fàbrica, que re-serva al visitant una magnífica vista de la co-marca i la ciutat.La resta de la fàbrica conserva l’estructura ori-ginal, encara que pel que fa a l’antiga maqui-nària només podem destacar l’espai on s’en-sacava la farina, on es conserven les antiguesempaquetadores de fusta i un altre model mésmodern. En resum, es tracta d’una altra peçad'elevat valor patrimonial amb símptomesd’una constant i fins al moment imparable de-gradació.

LA FÀBRICA TREPAT

A la sortida de Tàrrega en direcció a Lleidasorpren la visió de la que havia estat la fàbricamés important de la comarca, i en el seu ramuna de les més importants d’Espanya: la fàbri-ca de maquinària agrícola de Josep Trepat.Destaquen les 19 naus en filera amb cobertaa dues aigües que conformen la fàbrica actual.Aquesta és una disposició típica de la indús-tria metal.lúrgica, que per raons del pes delmaterial amb el qual treballa, acostuma a dis-posar les fàbriques en superfícies molt amplesi amb poca alçada, a diferència d’altres fàbri-ques que mouen materials més manejables ipoden aprofitar millor l’espai treballant en pi-sos (per exemple recordem el cas de la farine-ra Balcells). L’any 1931 es van començar aconstruir les deu primeres naus que avui con-formen la factoria Trepat; l’any 1936 la fàbricaja constava de 15 naus, a les quals posterior-ment se li van afegir les quatre que feien lesdinou que avui podem veure. La primera fàbri-ca Trepat no coincideix amb aquestes naus, jaque la fàbrica existeix des de l’any 1913,instal.lada al carrer Ardèvol i sembla ser quetambé al carrer Salmeron, avui Mossèn Sarret.Va ser la primera fàbrica de maquinària agrí-cola d’Espanya i juntament amb l’Ajuria deVitoria, la de més importància durant el segleXX pel que fa a fabricació pròpia. L’origen dela marca Trepat es troba en l’adaptació que enJosep Trepat va fer d’una màquina americana,la segadora McCormick, al camp català. Lafamosa segadora Trepat, que va acomplir unpaper tan important en la mecanització delcamp espanyol, és el resultat de reduir el pesi la mida de la màquina americana esmentadaper tal de permetre de ser estirada per un solanimal.

La fàbrica Trepat és, doncs, una de les fàbri-ques més importants del patrimoni industrialcatalà: des del punt de vista de la seva impor-tància històrica, pel paper que aquesta facto-ria va acomplir en la modernització del campcatalà i espanyol; i des del punt de vista avuide l’arqueologia industrial tenint en compte queconserva íntegrament l’antic estat de les se-ves naus, en les quals es pot seguir encara latotalitat del procés de producció que s’hi rea-litzava, des del disseny i fundició de les pecesfins al montatge, embalament i posterior dis-tribució de la maquinària.Encara que amb l’evolució de l’agricultura lafàbrica Trepat va perdre pes enfront de lesgrans multinacionals i empreses del sector, lamarca Trepat encara funciona distribuint la sevamaquinària cap a mercats en els quals encarales màquines Trepat acompleixen una funció.

EL PAPER DE TÀRREGA

La indústria modela el traçat tradicional de lesciutats. Durant l’última dècada del segle XIX idesprés durant el segle XX els establimentsde caràcter industrial s’estableixen a Tàrregacreant un paisatge urbà característic que en-cara avui és distingible a la capital de l’Urgell.El concepte de zonificació i amb ell el de polí-

La farinera Balcells aTàrrega.

Un dels edificis méssignificatius

d’arquitectura industriala la comarca i l’únic

que apareix a les rutescatalanes de patrimoni

industrial (Fotografia:Oriol Saula)

Imatge de les dinounaus de la fàbricaTrepat a Tàrrega,

la primera fàbrica demaquinària agrícola

d’Espanya. (Fotografia:Oriol Saula)

202

gons industrials, és a dir, l’especialització del’espai urbà per una sola funció (zona verda,habitatges, industrial…) no arriba o no s’apli-ca rigorosament fins ben avançat el segle. Així,sense les prescripcions que s’apliquen avui lesindústries busquen les seves localitzacions enaquells espais que els són més favorables. Lazona que a Tàrrega destacarà per la localitza-ció d’indústria i magatzems serà l’entorn del’estació del ferrocarril. Des del carrer Indús-tria fins al carrer Sant Pelegrí i altres del Corde Maria un cop passada la via, es contrueixenun reguitzell de magatzems que donen, aaquest sector de la ciutat, un aspecte singu-lar.Avui el paisatge urbà ha estat molt transfor-mat, amb l’enderrocament de molts d’aquestsmagatzems i la creació d’habitatges en el seulloc. Encara, però, alguns carrers de Tàrregatenen un cert regust de poligon industrial. Pen-sem, per exemple, en el carrer Sant Pelegrípassada la via o en el seu paral.lel, el carrerMossèn Serret, al avui barri del Cor de Maria,que tot i l’especialització residencial del barriencara conserva gran part dels seus magat-zems que els otorga un aspecte peculiar. Laselecció d’aquest espai per gran nombre defàbriques i de comerciants i distribuïdors al’engròs estava relacionat segurament ambl’antic moviment econòmic polaritzat per l’es-tació de ferrocarril.

ELEMENTS SINGULARS

Per finalitzar aquest repàs de les restes depatrimoni industrial de la comarca cal que des-taquem diferents elements que s’han conser-vat i que formen part del nostre paisatge urbài també rural encara que sovint no els donemni un mínim de la seva importància. Volem des-tacar en primer lloc les infrastructures ferro-viàries. El tren, ha perdut avui la importànciaque havia tingut fins fa pocs anys. De ser elcentre de distribució de meca-deries que po-sava en contacte la plana d’Urgell amb la ca-pital catalana, ha passat a ser un servei arra-conat i infrautilitzat. Això ha provocat que mol-tes de les infrastructures que antigament teni-en una funció important quedin abandonadesi oblidades. Entre aquestes infrastructures vo-lem destacar l’estació de Bellpuig, on es con-serven dues estructures de ferro que servienper abastir d’aigua les antigues calderes delstrens de vapor a més de l’antiga grua del mollde l’estació. A Tàrrega l’estació conserva encaraun conjunt interessant. El més destacable és elmoll de càrrega i descàrrega, amb un cobertde fusta i d’estructura de ferro que deu ser deprincipis de segle i la grua de la que cal quedestaquem el seu eix de fusta, fabricada aWenedsbury, Gran Bretanya.Volem recordar com a elements singulars lesxemeneies. En elles moltes ciutats han simbo-litzat el seu passat industrial. Cal recordar coma exemple paradigmàtic les tres xemeneies del’Avinguda del Paral.lel, a Barcelona. Les xe-meneies tenen un contigut estètic i simbòlicimportant. Podríem destacar a la nostra comar-ca dues d’aquestes xemeneies: la de la fàbri-ca d’alcohols de Tàrrega i la de la bòvilaTristany a Belianes, encara que són més lesque queden a tota la comarca.El clima sec i poc abundant en pluges de lanostra comarca ha implicat la creació constantd’infrastructures que permetin l’aprofitamentòptim d’aquesta. Una prova és l’ús de gran partde l’aigua dels rius del territori per regadiu desde fa segles, o la creació del canal d’Urgell. Hiha també grans quantitats d’aigua que no corrensuperficialment sinó que es troben al subsòlnormalment coindint amb el traçat dels rius itorrents. És al peu d’aquestos que trobem elsmolins de vent que eren usats com a bombesd’aigua que aprofitaven l’energia eòlica pertreure l’aigua a la superfície. Trobem un grannombre d’aquests molins a tota la comarca,alguns en molt mal estat, i creiem que serianecessari el coneixement de tots els que esconserven i la seva protecció com a part im-portant dels nostres paisatges. De totes ma-neres és una bona notícia descobrir que enels últims anys es tornen a instal.lar molinsd’aquest tipus totalment nous.

Estació deFerrocarrils deBellpuig.Imatge d’una de lesdues estructures queservien per abastird’aigua les calderesdels antics trens devapor. (Fotografia:Carles García)

203

CONCLUSIÓ

Hem parlat en aquest article d’un conjunt pa-trimonial oblidat fins al moment en aquesta co-marca. Creiem que aquest article, tot i els buitsque ja hem advertit al començament, demos-tra que aquest tipus de patrimoni, tradicional-ment infravalorat o desconegut per les institu-cions i els estudiosos, té una dimensió verita-blement important a l’Urgell. Tot i això, és untipus de patrimoni, que si descomptem honro-ses excepcions, es troba avui en dia en pro-cés imparable de degradació i desaparició. Lapèrdua d’interès econòmic i el deixament a quesón comprensiblement sotmesos els elementsdel patrimoni industrial ens permet entendreel seu estat actual.Què és pot fer per solucionar aquesta situa-ció? És difícil. Les administracions públiquesserien les que haurien de responsabilitzar-seen teoria de la conservació d’aquest patrimo-ni. La disponibilitat econòmica d’aquestes ad-ministracions no permet, però, la inversió degrans quantitats si no reverteixen posterior-ment cap benefici. És necessària doncs la ima-ginació, la recerca de noves fòrmules que per-metin la conservació rentable d’aquest patri-moni. És necessari estendre una visió del pa-trimoni en la que aquest deixi de convertir-seen una càrrega i sigui vist com un recurs queaporti beneficis a la societat. I quan parlem debeneficis no parlem només de beneficis sim-bòlics o culturals (que evidentment cal no ex-cloure), ens referim al concepte més materialde tots: beneficis econòmics. El turisme ruralobre un nou camp a la comarca de l’Urgell dela mateixa manera que l’obre a totes les co-marques de l’interior de Catalunya. L’Urgell potaspirar a participar d’aquests beneficis si pro-tegeix el seu patrimoni i el valora adequada-ment. Les vies són infinites, i no sempre hande gravar necessàriament les finances públi-ques. Les restes del patrimoni industrial,essecialment aquell relacionat amb l’agricul-tura tradicional tenen un lloc important en elpaisatge i la cultura de l’Urgell i mereixen coma mínim la promoció del seu coneixement.

Vista dels horts delsmolinets a Tàrrega.

Es poden distingir dosmolins de vent dels

usats per extreure aiguadel subsòl. Les futures

intervencionsurbanístiques a la zonahaurien de plantejar-se

la supervivènciad’aquests elements.

(Fotografia: Carles García)

Estació deFerrocarrils de

Bellpuig.Imatge de la grua de

càrrega i descàrrega almoll de l’estació.

(Fotografia:Carles García)

Estació deFerrocarrils de

Tàrrega.Imatge del moll de

càrrega i descàrregaen la qual destaca el

cobert de fusta i lagrua. (Fotografia:

Carles García)

204

Notes

1- BOLÒS, J.; NUET, J. (1983), Els molins fariners.Ketres Editora, S.A., Barcelona, p. 25-35. Les molesestan ratllades amb incisions en baix relleu destinadesa apartar el segó i a facilitar la mòlta i circulació delgra del centre de la mola fins a l’extrem exterior.2- PALAU RAFECAS, Salvador (“EL GALO”) (1992),800 molins fariners de Catalunya. Des del Sènia il’Algues al Cardener-Llobregat, Ed. Museu-Arxiu deMontblanc.3- BOLÒS i NUET...., p. 68-71.4- Aquesta afirmació és en general vàlida per alsmolins coneguts de l’Urgell i per als d’altrescomarques eminentment rurals, però no sempre.Alguns molins emplaçats als cascs urbans o a llursproximitats foren reutilitzats per a altres usos, perexemple com a magatzems o habitatges, osimplement foren desmantellats pels seus propietaris.Així mateix, Bolòs i Nuet n’esmenten alguns que forenreaprofitats per a altres usos industrials.5- TORRES, Jaume (1988), El molí de la Sinoga.Jaume Torres (ed.), Bellpuig.6- TORRES, Jaume (1986), Els molins del Riu Corb.Col.lecció “L’amor a la terra”, Estudis de Sant Martí(ed.), Bellpuig, p. 47.

7- AA. VV. (1991) L’Urgell. Aproximació a una anàlisiregional, Ed. Caixa de Catalunya, Barcelona.En aquest llibre trobareu entre les pàgines 12 i 20 unrecull de les referències sobre indústria local en relacióa cada poble de la comarca del diccionari de PascualMadoz: Diccionario geográfico-estadístico-histórico deEspaña y sus posesiones de ultramar. Publicat entreel 1845-50 .8- ESCOLÀ, Àngels; BARROBÉS, Eduard (1995),Aprendre a través de la ceràmica negra de Verdú.Dolce Fulmine Edicions, Bellaterra.9- Vegeu, per exemple: STUART, Iain (1995) “TheHistory and Archaeology of the Hoffman Brick andTile Company, Melbourne, Australia”, in IndustrialArchaeolgy Review, XVII, 2, estiu.10- Jaume MATEU; Josep RIPOLL; Josep VALL-VERDÚ (1996), El tresor dels canals d’Urgell. L’aiguacom a factor transformador d’un territori, Pagèseditors, Lleida.En aquest llibre es basen totes les informacions quedonem sobre el canal d’Urgell, així que recomanema aquells que desitgin tenir una visió més completasobre el tema que s'adrecin a aquesta gran obra.