MINISTERIS

Litúrgia bàsica 4

Dossiers CPL, 147Centre de Pastoral Litúrgica

Barcelona

AA.VV., Ministeris. Litúrgia bàsica 4 (Dossiers CPL 147), Barcelona: CPL 2018

https://book.cpl.es/detalle.asp?codart=201147https://book.cpl.es/detalle.asp?codart=201147

Director de la col·lecció Dossiers CPL: Joan Torra

Disseny de la coberta: Mercè Solé

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona Tel. (+34) 933 022 235 cpl@cpl.es – www.cpl.es

Primera edició: maig de 2018

ISBN: 978-84-9165-118-5Dipòsit legal: B 11084-2018

Printed in UE

Imprimeix: Ulzama Digital, S.L.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

SUMARI

Presentació ........................................................................................... 7

L’assemblea litúrgica (Pere Tena) .................................................. 9

Bisbes, preveres i diaques. Els ministeris ordenats (Joan Planellas) .......................................................................................33

Quan el capellà no hi és (M. Rosa Roca) ....................................51

L’ofici de lector (Josep Urdeix) ....................................................67

El cor i el seu director (Jordi Guàrdia) ....................................87

El ministeri de l’organista (Joan Casals) ................................107

L’equip d’animació litúrgica (Joan Maria Canals) ................119

El sagristà (Francisco F. Raya) ....................................................137

El monitor (José Aldazábal) .......................................................157

Índex ....................................................................................................173

quiteriaHighlight

QUAN EL CAPELLÀ NO HI ÉS

M. Rosa Roca

Quan el capellà no hi és 53

1. QUATRE TEXTOS

La comunitat parroquial viu la fe, la celebra. I l’amor n’és el fruit. Mireu aquests textos. Ens parlen de la joia de viure la fe en comunitat.

El salm 133 canta la joia de viure junts els germans. No és un somni ni un impossible, sinó que és de debò. I quan entra en el desig, viure fraternal-ment, Déu ho beneeix.

Que n’és de bo i agradable, viure tots junts els germans!És com el perfum que ungeix el cap i s’escampa per la barba, s’escampa per la barba d’Aharon fins al coll dels seus vestits.És com la rosada de l’Hermon, que s’escampa a les muntanyes de Sió.Allí hi ha l’aplec que el Senyor beneeix: li dona la vida per sempre (Salm 133).

Quan Jesús renta els peus dels seus deixebles, ens ensenya a viure el servei en l’amor. Ens exhorta a fer-ho com ell ho ha fet.

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc. Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple, perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vos-altres. Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l’enviat més important que el qui l’envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica (Jn 13,13-17).

El llibre dels Fets dels Apòstols ens mostra com les primeres comunitats cristianes vivien d’allò que és essencial per ser testimonis del Crist.

Ministeris54

Cada dia eren constants a assistir unànimament al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació (Fets 2,46-47).

Sant Pau ens posa l’exemple, tan perfecte, del cos humà, on cadascun dels membres té una funció. El seu servei, sigui quin sigui, és necessari i en bé de tot el cos.

El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres; tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit (1Co 12,12-13).

La comunitat parroquial, com tota altra comunitat, ha de viure allò que Jesús va encomanar als seus deixebles: Anunciar l’Evangeli a tothom i ser els seus testimonis.

En cada lloc on es reuneix una comunitat cristiana, per petita que sigui, allí hi ha el Crist, és l’Església que porta a terme la seva missió. Li cal, per tant, saber trobar camins a cada circumstància que li permetin fer realitat el Regne de Déu, anunciar el Crist, i que tothom, en veure la vida de comu-nitat, doni glòria al Pare del cel. La necessitat de reunir-se cada diumenge o la manca de capellans són circumstàncies que reclamen camins nous. Un d’aquests camins pot ser el dels laics enviats en missió pastoral a parròquies on el rector no hi resideix. En aquest llibret, de la mà del dia a dia d’una laica de l’arquebisbat de Tarragona, descobrirem que una comunitat és més que la missa del diumenge.

La tasca del laic enviat amb missió pastoral es centra en la comunitat cristiana del poble (o del barri). En el que en diem la parròquia. Però convé que sigui també present i atent, disponible i obert, a tot el poble.

Evidentment, a totes les persones, encara que no siguin practicants. I també a les activitats que s’organitzin a nivell de poble (festa major, etc.). Que procuri tenir relació amable amb les diverses associacions. Sempre, com en tot, d’acord amb el rector.

Quan el capellà no hi és 55

2. QUAN EL CAPELLÀ NO HI ÉS: ¿AIXÒ, ENCARA ÉS NOU?

¿Quin sentit té que la comunitat parroquial s’aplegui per la pregària en absència de prevere? ¿O que celebri la Paraula de Déu i rebi la comunió? ¿Què passa quan un laic és enviat en missió pastoral a una parròquia? Quan llegim el Nou Testament, especialment les cartes de sant Pau, veiem que els creients feien diversos serveis dins la comunitat.

Pensar aquestes qüestions sense tenir en compte la pròpia realitat seria com fer ciència-ficció. Per això, no puc deixar de referir-me a la meva experiència a la parròquia de Bonastre: un poble d’uns 300 habitants, a l’arxiprestat del Baix Penedès, a l’arquebisbat de Tarragona.

El mateix bisbat, el 1987 es planteja enviar una laica en missió pastoral a aquesta parròquia. Quan l’arquebisbe de Tarragona, aleshores Ramon Tor-rella, em va presentar a la comunitat de Bonastre, definí en què consistia aquest servei:

Col·laboració pastoral en les tasques de catequesi, ensenyament de la religió a l’escola, preparació de les celebracions litúrgiques i altres que es vegin convenients. Li encomano una missió eclesial per al bé de tots els cristians de la parròquia de Bonastre.

Era el dia de Tots Sants del 1987.

El paper d’un laic o una laica enviats en missió pastoral, doncs, no és nou ni estrany. És una manera de donar noves respostes a noves situacions. És un treball a partir de la responsabilitat compartida amb el rector, que no hi resideix, però que es fa present en tot el que la parròquia necessita.

Ell n’és el primer i últim responsable. Els laics enviats en missió pastoral no es troben sols en la seva responsabilitat, sinó que viuen ben bé una experi-ència de corresponsabilitat en l’Església.

3. ENVIATS EN MISSIÓ PASTORAL A UNA PARRÒQUIA

Els protagonistes

Repassem-los: el rector de la parròquia, la comunitat parroquial i la persona enviada (que pot ser un membre de la mateixa comunitat).

Les tasques de l’enviat en missió pastoral no es limiten a les celebracions de la Paraula de Déu en absència del mossèn. És clar que estem parlant de parròquies petites, moltes d’àmbit rural, on el capellà no hi resideix. Que és

Ministeris56

el cas de moltes comunitats parroquials, en un temps en què els mossens tenen més d’una i més de dues parròquies al seu càrrec i, en algunes regions, fins i tot, cinc o deu o…

En aquests casos no podem dir que no hi ha capellà. Senzillament: no hi és. No s’hi pot dedicar plenament, ja que és físicament impossible ser a tot arreu i a totes. Els creients tenim la necessitat de ser atesos en tots els camps de la pastoral en bé de la nostra vida cristiana, per a l’evangelització i per fer camí en la vida com a deixebles del Crist. Així doncs, és imprescin-dible dur a terme tota l’acció parroquial en plenitud: d’aquí que s’hi enviï un laic o una laica.

No hem de confondre els papers. El laic no és un substitut del capellà. La seva missió, la duu a terme en comunió amb el rector. Més ben dit: en comparteix les responsabilitats, de manera que el prevere pugui portar a terme el seu ministeri sense que d’altres preocupacions ofeguin allò que li és més propi i més específic: la celebració dels sagraments, la predicació de la Paraula de Déu, acollir i atendre les persones, vetllar per l’evangelització de la comunitat que té confiada.

I el laic, ¿què fa?

A vegades em pregunto: Tu, ¿què fas? A la majoria de parròquies on el capellà no hi és, no hi ha laics enviats, i la gent d’allí va fent més o menys. ¿Realment cal això dels laics enviats en missió pastoral, en aquest cas, a una parròquia?

Els laics som tots iguals. No hi ha categories. Formem part del poble de Déu. Tots hi tenim un paper, tots hem de col·laborar-hi.

Déu ens parla a través de signes petits. El laic enviat en missió pastoral viu la vocació cristiana d’una manera ben particular: dedicats al servei de la par-ròquia –de fet, de l’Església– amb una entrega total. ¿Qui ho demana? ¿Qui crida? Déu, a través de les persones que confien aquest servei a algú. ¿Per quant de temps? El servei al poble de Déu és del tot incondicional per a algú que vol viure sempre en cristià, que vol viure sempre l’amor de Jesucrist i donar-lo a conèixer.

Aquesta experiència es fa i es viu des de la fe, l’esperança i la caritat. I és que el temps viscut serveix per anar descobrint fins on arriba la disponibilitat, la il·lusió. Descobrir, com tot cristià, que cal aprendre a estimar cada dia, a cada situació, cada curs que comença, com si tot fos nou.

El laic enviat en missió pastoral s’adona cada dia més de tot el que pot fer i que encara no se n’havia adonat. Allò que se sol dir: la mateixa feina t’ense-

Quan el capellà no hi és 57

nya. En aquest camí, en aquesta experiència, no s’està sol: és un treball de conjunt amb el mossèn i amb la resta de parròquia.

La missió a la parròquia engloba tots els camps: animar la celebració de la Paraula de Déu entre setmana porta molt més enllà. Es tracta de ser l’ani-mador de tots els serveis parroquials, sempre en plena col·laboració amb el mossèn. No es tracta de marcar límits. Cadascú ha de fer la seva feina. Així la comunitat cristiana pot fruir de tots els serveis necessaris per a viure i créixer en la fe i el testimoni.

Sigui per la manca de preveres o per la necessitat de reunir la comunitat cada diumenge, el cert és que amb els laics enviats en missió pastoral s’ha obert un camí meravellós a l’Església. Els serveis no s’esgoten: en cada situació, en cada lloc, en cada època, caldrà revisar, treballar més profundament, fer millor allò que ja fem… sempre hi haurà tota mena de necessitats.

Sempre parlem o preguem per les vocacions. I pensem en les presbiterals o religioses. Però no ho fem gaire de les vocacions dels laics amb un servei més a prop del prevere. L’enviament pastoral reclama també una vocació, perquè és una entrega que demana tota l’atenció i dedicació. Que prové del baptisme i la confirmació, però en el cas d’aquests laics, la dedicació s’eixam-pla. Laics que viuen en el món, amb una feina i una família, i que, al mateix temps, viuen el servei als altres cristians i, també, a tot el poble. Laics que, sense ser especials, viuen en el cor de la parròquia.

El fet de viure entregats a la comunitat parroquial no els aparta de la vida en el món. Al contrari, els ajuda a viure i donar testimoni en el seu entorn de treball, de família, d’amics… amb més responsabilitat. El laic amb missió pastoral no és algú “de sagristia”. Déu ajuda a que visquin allò que creuen i ensenyen.

Viure en el cor de la parròquia i del poble tampoc no és fàcil. El prevere ha d’acompanyar-lo i ajudar-lo.

Ministeris58

El juny del 1988 es va publicar el Directori per a les celebracions dominicals en absència de prevere, quan l’aplec de cristians amb el Senyor ressuscitat no pot ser la celebració de l’Eucaristia, sinó a través d’unes altres formes de pre-sència real: la Paraula de Déu i la mateixa assemblea dels creients. Aquesta celebració pot estar presidida per un diaca o moderada (és a dir, dirigida) per un laic.

L’esquema és el següent:

1. Ritus inicials. Si modera un laic no usa mai la salutació “El Senyor sigui amb vosaltres”. Es pot esmentar la comunitat amb la qual el mossèn celebra l’Eucaristia avui i exhortar els fidels a unir-s’hi. Acte penitencial.

2. Proclamació de les lectures del diumenge. Es pot llegir l’homilia preparada pel mossèn o d’alguns dels materials que es publiquen (Missa Dominical, etc.). Es diu el Credo i la pregària dels fidels.

3. Abans del Parenostre, el moderador s’acosta al sagrari a buscar la Reserva eucarística i deixa el copó sobre l’altar. Aleshores, segueix l’acció de grà-cies. Es pot fer amb la recitació d’un salm (99, 112, 117, 135, 147 o 150) o el cant d’un himne o un càntic (Glòria a Déu, o el Magnificat).

4. Es canta o recita el Parenostre i s’invita als fidels a donar-se la pau. Tot seguit, es mostra el pa eucarístic amb les paraules: “Mireu l’Anyell de Déu…” i es distribueix la comunió, mentre es guarda uns moments de silenci o s’entona un cant apropiat.

5. Oració de després de la comunió. Es pot donar els avisos que calguin. Si presideix un diaca, pot beneir el poble. Si modera un laic, es conclou amb: “Que el Senyor ens beneeixi, ens guardi de tot mal, i ens dugui a la vida eterna” i el comiat.

Assemblees dominicals en absència de prevere

Quan el capellà no hi és 59

4. QUÈ PASSA A LA PARRÒQUIA

La catequesi

El laic enviat en missió pastoral ha de ser l’animador dels catequistes i cate-quitzants. Cal preparar el lloc per als grups. Ser-hi abans d’hora, perquè tot estigui a punt. Que es trobin les portes obertes, l’ambient preparat: que sentin que arriben a casa i són acollits de debò. Això demana estar atents a les necessitats, tenir creativitat, gust…

Quan falta un catequista, el laic enviat ha de mirar que tots els grups quedin atesos. Ha d’acollir els pares que acompanyen els seus fills i els infants que venen de bell nou.

La celebració dominical

En el cas que el mossèn no pugui venir a celebrar la missa dominical o d’al-tres solemnitats, la comunitat es reuneix per a la celebració de la Paraula de Déu i per rebre la comunió (vegeu l’esquema de la pàgina anterior).

De cara a la gent gran i als malalts

Quan hi ha gent gran que no pot venir a l’església, persones soles, malalts, cal procurar de visitar-los i portar-los la comunió. És bo de fer-ho amb el mossèn. ¿Per què els dos? Hi ha gent que valora molt poder veure el prevere i parlar-hi. Cal pensar que atendre els que no poden acudir a les celebracions, pel motiu que sigui, és una prioritat.

La persona que se sap atesa, se sent confortada plenament.

A la parròquia de Bonastre, la catequesi es fa els diumenges de dos quarts de dotze a dos quarts d’una del migdia. Comencen amb una pre-gària de tots els grups a la capella del Santíssim. Hi tenen present els fets més significatius de la setmana, les necessitats i el temps litúrgic o les principals festes.

Un dia entre setmana ens trobem uns quants per pregar. Si no podem celebrar l’Eucaristia, fem la celebració de la Paraula de Déu. És una manera de sentir que la parròquia és viva els dies que no són diumenge, es mou, necessita trobar-se, ser convocada.

Ministeris60

Altres necessitats

Sempre és bo que la gent del poble sàpiga que hi ha algú a la parròquia. Algú a qui acudir quan cal, o bé per quedar i trobar-se amb el mossèn. ¿Què sol demanar la gent?

– Sagraments: baptisme d’un fill, casament. – Càritas: quan hi ha alguna necessitat (per exemple, ara sovint la situ-

ació d’immigrants). – Per qüestions d’activitats del poble. – Parlar amb el catequista, repassar temes individualment, etc. – Per alguna informació. – Per fer algun donatiu a la parròquia. – Per poder parlar amb el mossèn.

A més d’atendre les persones que venen, hi ha altres feines que cal fer:

– Els comptes i l’administració dels diners. La necessitat prioritària són els pobres.

– Els llibres parroquials. – Documentació: certificats de baptisme, matrimoni… – Tenir cura de l’arxiu de la parròquia. – Manteniment de la casa parroquial, de l’església. Encara que es faci

neteja sovint, cal vetllar per la conservació dels edificis. – Cuidar i guardar els objectes de culte, tant els que s’usen normalment

com aquells que formen part del patrimoni parroquial. – Preparar i vetllar per les celebracions litúrgiques.

Quan celebrem la Paraula en dia feiner, ho fem amb les següents parts:

– Pregària de Vespres – Lectura de la Paraula de Déu – Paraules breus de reflexió sobre la Paraula de Déu acabada d’es-

coltar – Pregària dels fidels – Comunió – Càntic de Maria (Magnificat) i comiat.

Quan el capellà no hi és 61

– Organitzar les pregàries de devoció popular, en les quals el mossèn no hi pot ser: Viacrucis per Quaresma i el Divendres Sant; vetlla davant la Reserva eucarística el Dijous sant; la pregària a la Mare de Déu, els diumenges de maig…

– Comprar el material de manteniment tant de la rectoria com de l’es-glésia.

En totes aquestes tasques cal agrair l’ajuda de la gent de la parròquia. Cadascú aporta el que pot (tothom té obligacions que no pot deixar). Per això, si cadascú ajuda en el que pot, tots junts mirem d’arribar a tot, en la mesura del possible.

I és que en la comunitat cristiana, tots hi col·laborem: l’un podrà dedicar-hi més temps i esforços, l’altre no tant. Però el que fa cadascú és una bona ajuda. Perquè els deures que cada laic té a la família i a la feina, també és la manera de donar testimoni.

La parròquia-comunitat no és un lloc o un grup en què un hi és només perquè s’hi troba bé. És l’Església de Jesús, de la qual tots en som membres i cadascú hi té el seu propi paper. Tots som iguals i necessaris. Un de sol no pot fer-ho tot. Allí on un no hi arriba, hi arriba l’altre. Així res no cal que quedi per fer, ni ningú per atendre. Amb tot, la presència del qui presideix la comunitat, el prevere, és fonamental.

Com més accions es porten a terme, més en sorgeixen de noves. Perquè tot porta a l’anunci del Regne de Déu. Cada persona és important. Amb el seu ajut, amb la seva bondat, amb el seu testimoni viscut amb naturalitat, amb la seva senzillesa en el servei, ajuden i fan créixer. És una manera de comuni-car l’Evangeli els uns als altres, de viure fraternalment i d’acollir-nos els uns als altres de la manera més natural.

Es podrien dir tantes coses… Però el més important és veure que l’experièn-cia és positiva, viva i molt enriquidora. Tota la vida esdevé realment gràcia de Déu.

La institució dels ministeris laïcals i el reconeixement de serveis confiats a laics tenen la regla d’or en l’exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi de Pau VI: la Paraula de Déu i les necessitats actuals del món i de l’Església (Consell Diocesà de Pastoral de Tarragona, Els ministeris dins la comunitat eclesial, 1982).

Ministeris62

5. QUÈ SÍ I QUÈ NO

La necessitat i l’experiència indiquen les tasques que es poden confiar als laics. En tot cas, es tracta de responsabilitats amples i qualificades. No és un petit servei d’alguna hora a la setmana.

És un servei pastoral:

Qualificat. No qualsevol feina, sinó que té un pes i una importància.

Necessari. El demana l’evangelització i la pastoral.

Concret. Està ben determinat i se sap de què va.

De responsabilitat àmplia. Demana una dedicació de temps considerable.

Autònom. S’exerceix en llibertat i sota la responsabilitat del qui l’assumeix.

Estable. No és provisional, sinó per un temps llarg (encara que no cal que sigui per tota la vida).

Conegut i reconegut. És públic i confiat mitjançant un document.

Ministeris i serveis laïcals

Les Esglésies particulars i les parròquies animaran la disponibilitat dels laics –homes i dones–, que són la majoria de l’Església i han d’exercir la majoria dels ministeris i dels serveis de la comunitat, per exercir els que els siguin confiats, i que tenen el fonament en el baptisme i la confirma-ció, i, per a molts, a més, en el matrimoni.

Els bisbes i els preveres reconeixeran, promouran i confiaran als laics, d’acord amb les disposicions vigents, aquells ministeris i serveis laïcals que l’animació de les comunitats requereixin.

Els bisbes animaran les Esglésies particulars a dreçar un pla de sensibi-lització sobre la importància i la complementarietat del ministeri orde-nat i dels ministeris i serveis laïcals, per animar la vida de la comunitat i impulsar-ne el dinamisme evangelitzador, orientaran les línies d’acció per a determinar els ministeris i els serveis necessaris i convenients en cada cas, i facilitaran l’adequada preparació dels candidats, la seva for-mació permanent i la seva dedicació (Conferència Episcopal Espanyola, Els laics cristians, Església en el món, núm. 39).

Quan el capellà no hi és 63

Confiat pel bisbe propi. En nom de l’Església local i al servei de la seva missió evangelitzadora; per tant, el laic o la laica enviats en missió pastoral ha de respondre davant seu.

És un servei que s’encomana a un home o una dona, laic o religiós, que:

– Se sent cridat o cridada per l’Església a una tasca especial i impor-tant, crida que acull com a gràcia i vocació del Senyor. Crida que desvetlla en ell o en ella la il·lusió d’un servei i d’una dedicació per-sonal més plenes.

– Porta ja un temps llarg de treball en algun camp pastoral en el qual ha demostrat entrega, generositat i competència.

– Consta la seva vida cristiana, a la família, al treball, a la parròquia, i el seu compromís en el poble, el barri o la ciutat.

– Té capacitat humana i maduresa per a dur a terme el que se li confia.

– Se sap el seu afany de més formació i l’aptitud per treballar en equip.

– Coneix i accepta les possibilitats i les limitacions del seu servei.

– És una persona acceptada pels altres.

– I és nomenada pel Bisbe.

Els laics enviats en missió pastoral no són persones només de bona volun-tat, que fan feines de suplència, perquè hi ha pocs mossens.

No són ajudants del rector perquè aquest té massa feina i no pot arribar a tot arreu.

Són cristians que reben una missió particular i especial del bisbe en l’Esglé-sia local, missió fonamentada en el baptisme i la confirmació.

Són cristians laics que, sense deixar la laïcitat que els és pròpia, viuen la missió evangelitzadora de l’Església d’una manera més plena pel ministeri que els confien.

En el meu cas, aquesta decisió pastoral diocesana és l’aplicació del segon docu-ment del Consell Diocesà de Pastoral de Tarragona (25 de març del 1982):

Tots els cristians, per la gràcia del baptisme i de la confirmació, haurien de participar en els serveis que hi ha a les parròquies i comunitats: la catequesi, l’animació de la litúrgia, el servei de la caritat. Però, per a bé de tots, serà convenient que hi hagi també qui rebi ministeris instituïts o serveis confiats amb unes determinades condicions.

Ministeris64

Una opció que s’inspira en l’aportació decisiva de Pau VI en l’Exhortació apos-tòlica sobre l’evangelització del món contemporani (8 de desembre del 1975), on llegim:

És així com pren tota la seva importància la presència activa dels laics en les realitats temporals. Cal no negligir ni oblidar, però, l’altra dimensió: els laics poden també sentir-se cridats o ser cridats a col·laborar amb llurs pastors al servei de la comunitat eclesial, pel creixement i la vida d’aquesta, exercint ministeris molt diversos segons la gràcia i els caris-mes que el Senyor voldrà disposar en ells. No és sense experimentar una gran joia que veiem una gran multitud de pastors, religiosos, laics, enamorats de la seva missió evangelitzadora, que cerquen formes cada vegada més adaptades d’anunciar eficaçment l’Evangeli. Estimulem l’obertura que en aquesta línia i amb aquest afany l’Església duu a terme avui. Obertura a la reflexió en primer lloc, després als ministeris eclesials capaços de rejovenir i de reforçar el seu propi dina-misme evangelitzador (…).Aquests ministeris aparentment nous però molt vinculats a experièn-cies viscudes per l’Església al llarg de la seva existència –per exemple els de catequistes, animadors de la pregària i del cant, cristians dedicats al servei de la Paraula de Déu o a l’assistència dels germans necessitats i, finament, els de caps de petites comunitats, responsables de moviments apostòlics i d’altra mena–, són preciosos per a la implantació, la vida i el creixement de l’Església i per a la seva capacitat d’irradiar entorn d’ella i vers aquells que estan lluny.

2. DES DE L’EXPERIÈNCIA

Als anys 80, a l’Arquebisbat de Tarragona, es va fer un treball sobre la missió dels laics en els Consells de pastoral parroquials. L’any 1989, el Consell Dio-cesà de Pastoral ja havia reflexionat sobre les aportacions presentades a la consulta de l’arquebisbe sobre la promoció dels ministeris confiats a laics. Aquests són alguns dels punts que trobem en els documents diocesans:

– La manca de preveres és l’ocasió (¿providencial?) de posar en marxa aquesta missió, però cal veure-ho com un signe dels temps.

– Un laic amb aquesta missió suposa una participació visible en el ministeri propi dels pastors, una participació sense rebaixar la seva laïcitat en res.

Quan el capellà no hi és 65

– És una ajuda que permet al prevere ressituar el ministeri presbiteral. – Els ministeris confiats a laics no han de ser una alternativa a la pro-

moció de vocacions al presbiterat i al diaconat permanent, ni només com un espai d’acció per les dones.

– Cal fer tot el possible perquè hi hagi Eucaristia dominical a les parrò-quies.

– No s’ha de disminuir la participació activa de tots els altres cristians cridats per una mateixa vocació.

La parròquia és centre de la vida cristiana, per tant és una dedicació que demana temps.

En primer lloc, és una missió portada a terme amb una plena coordinació amb el mossèn.

La missió pastoral en la parròquia d’un poble petit no és diferent, de ben segur, del que podria ser en una parròquia gran. La diferència és el nombre de fidels. Això fa que canviï l’organització, les persones (en una parròquia gran hi ha diversos grups; en una de petita, tots fem de tot), les activitats.

Per a cadascú de nosaltres, la parròquia és un punt de referència. També és a la parròquia que trobem els mateixos defectes i les mateixes virtuts del poble. Per això hi trobem aspectes positius que sempre cal fer créixer i millo-rar, i aspectes negatius que cal corregir.

Aspectes negatius

Quan es fa una barreja de coses, acabem entrant en conflicte: no s’entén el paper de l’Església i se la confon amb una institució o grup social.

Quan per la seva missió d’evangelització, l’Església no pot estar d’acord amb segons quins criteris de la societat.

Tampoc podem valer-nos de l’Església per al nostre protagonisme.

Aspectes positius

La parròquia s’esforça per treballar a favor de les persones. La parròquia és estimada i mereix la confiança de molta gent. És una casa gran, amb un cor gran, perquè cal que aculli i estimi com ho feia Jesús.

També cal valorar el nombre de cristians disposats a servir i ajudar en la mesura de les seves possibilitats. És el cas dels qui sempre es mostren dispo-

Ministeris66

nibles, de manera discreta, silenciosa, senzilla, natural i amb tot el cor, just perquè estimen Jesucrist. És també el cas dels que ajuden en moments con-crets i dels compromesos més explícitament: catequistes, grup de litúrgia, Càritas, grups de neteja, de posar flors, de rentar la roba, etc.

En els anys de ministeri pastoral a Bonastre, he après què significa estimar la parròquia, i és que també fa patir. M’adono del que queda per fer i de tot el que se’m fa sempre nou: la catequesi (i la necessitat d’estimar tots els que hi participen), l’Eucaristia dominical, les necessitats de les persones.

El ministeri pastoral enriqueix en dos vessants. De cara enfora, sempre com-partit amb el mossèn, trobem totes les accions i activitats que et perme-ten conèixer les persones, les relacions, la manera de dur-les a terme. Hi ha tantes mancances i pobreses personals, i tantes inquietuds… Al mateix temps, s’hi troben tantes riqueses, que no sempre sabem veure. Tants dis-gustos i, al mateix temps, tantes il·lusions… I tant per aprendre i fer…

De cara endins, la pregària, la disponibilitat davant Déu, ajuda a mirar amb uns ulls sempre nous i plens d’il·lusió. Hi ha moments que es queden en el cor i que ajuden a mirar endavant, a aixecar l’esperit. Perquè en el com-promís pel Regne de Déu no hi cap mai el desànim ni el pessimisme. Cada descobriment, cada nou pas, omple de joia i de pau, de ganes de treballar. L’experiència sempre nova, el temps, el servei, la pregària, ajuden a aprendre el més important: estimar i estimar el que es fa. Tot aboca a l’acció de grà-cies, a Déu i als qui confien aquest servei.

També s’aprèn a no passar el temps parlant dels que venen o dels que no venen, dels que fan o no fan. Cal treballar en allò a què som cridats el millor que sabem, cal sembrar sense aturar-nos. Cal que a la parròquia tothom hi pugui trobar tot el que l’ajudarà com a persona i, sobretot, com a cristià.

Ministeri-diaques.pdf201147.pdf_GoBackPresentacióL’assemblea litúrgicaBisbes, preveres i diaques. Els ministeris ordenatsQuan el capellàno hi ésL’ofici de lectorEl cor i el seudirectorEl ministeride l’organistaL’equip d’animaciólitúrgicaEl sagristàEl monitorPresentacióPresentació

L’assemblea litúrgica8.L’assemblea fa allò que fa l’EsglésiaLa litúrgia de la ParaulaLa pregària universal, o dels fidelsLa litúrgia eucarísticaEl comiat i la dispersió

7.Una assemblea activa, amb responsabilitats diverses6.Amb “l’Església estesa per tot el món”5.No veiem pas tots els que hi som4.“Allò visible, ordenat i sotmès a l’invisible” 3.És Déu qui la convoca, i el Senyor la presideix2.Una reunió original1.Un diumenge al matí

Bisbes, preveres i diaques. Els ministeris ordenats5.Les funcions del ministeri ordenatTotes les funcions són conferides per via sacramentalLa funció d’ensenyar (ministeri profètic o de la Paraula)La funció de santificar (ministeri sacerdotal)La funció de governar (ministeri pastoral)Unitat dins la multiplicitat de funcions

4.Els tres graus del ministeri ordenatLa sacramentalitat de l’episcopatDiferències entre el ministeri episcopal i el presbiteralEl ministeri dels diaques

2.El ministeri en la història posterior de l’EsglésiaProgressiva “sacerdotalització” del ministeri a l’antigorAplicació del concepte d’“orde” al ministeriLa visió del ministeri a l’edat mitjanaLa nova proposta de la reforma protestantLa resposta catòlica La perspectiva del Concili Vaticà II

1.Què en diu el Nou TestamentLa paraula “ministeri”Origen apostòlic del ministeriDe ministeris, n’hi ha moltsEls diversos serveis ministerials L’origen d’aquestes funcions ministerials

3.La sacramentalitat del ministeri ordenatLa sacramentalitat en l’acte de l’ordenacióLa sacramentalitat en l’exercici del ministeri

Quan el capellàno hi és2.Des de l’experiènciaAspectes negatiusAspectes positius

5.Què sí i què no4.Què passa a la parròquiaLa catequesiLa celebració dominicalDe cara a la gent gran i als malaltsAltres necessitats

3.Enviats en missió pastoral a una parròquiaEls protagonistesI el laic, ¿què fa?

2.Quan el capellà no hi és: ¿això, encara és nou?1.Quatre textos

L’ofici de lector3.Consells d’urgència per als lectorsEl lector no és invisibleEl lector sap parlar clarEl lector no es pot oblidar de respirarEl lector estima, com ningú, les seves cordes vocalsCada vocal i cada consonant mereix el seu respecteNo tinguem presses, ens escoltaran més de gustNo oblidem els sentiments, però sense jugar-hiEncomanar amor per la Sagrada Escriptura

1.Dignitat i importància del lectorUn servei necessari

2.El perfil del lectorEl que sap escollirEl que sap escoltarEl que creu i sap obeirEl que s’afanya a servirEl que és capaç de llegir alt davant dels altresEl micròfonCap lector sense Missal

El cor i el seudirector5.El directorDirector, no animadorEl gestCreació d’un repertoriNecessitat de formació

4.El corAntigament¿Quina cosa fa el nom?¿Què pertoca, doncs, al cor?

2.El lloc de la música a la celebració1.La versió oficial3.¿Qui canta a les celebracions litúrgiques?

El ministeride l’organista9.Algunes preguntes freqüents que es fa l’organista8.Orientacions bàsiques de registració a l’hora d’acompanyar7.Drets i deures de l’organista6.La formació de l’organista4.L’organista més enllà de la litúrgia3.L’organista i la litúrgia2.L’orgue i la litúrgia1.L’art musical i la litúrgia5.La selecció de l’organista

L’equip d’animaciólitúrgica8.La formació litúrgica del grup d’animació7.Revisió de les celebracions6.L’actuació a les celebracions litúrgiques5.Sessions de treball4.El responsable de l’equip d’animacióEl tarannà del responsableFuncions

3.¿Quines persones formen l’equip d’animació?La pertinença a l’equip requereix algunes actituds fonamentals

2.Constitució de l’equip d’animació litúrgicaDiverses situacions

1.¿Què és l’equip d’animació litúrgica?Finalitat de l’equip litúrgic¿Què significa animar?

El sagristà8.ConclusióAbans de la celebracióDurant la celebracióDesprés de la celebració

7.Formació permanentMitjançant conferències i xerrades localsParticipació en els actes diocesansVisites

6.Estreta col·laboracióEls membres de la parròquiaEl rector i els altres preveres de la parròquiaL’equip de litúrgiaLes comissions parroquialsAcòlits i escolansVisitantsDiòcesi

5.Descripció de l’ofici de sagristàSupervisar el calendariPreparar els cicles litúrgicsEstablir procediments d’actuacióOcupar-se del manteniment del conjunt de l’EsglésiaPreparar els materials litúrgicsConservar les imatges i objectes decoratiusEstar atent a les existènciesAtendre les litúrgies solemnes

4.Retrat d’un bon sagristàQualitats humanes Coneixements tècnicsFormació litúrgicaQualitat laïcal

3.Missió del sagristàServir la casa de Déu i de l’EsglésiaSantificar-se mitjançant el treball digneConservar un ambient de pietat

2.Qui és el sagristàEl sagristà és un cristià amb una vocació al servei de la comunitatEl sagristà és un signe de Crist que vingué a servirEl sagristà és un ministre sagratD) El sagristà no és un mer treballador

1.Sagristà

El monitor8.Consells (amables) a l’animador litúrgic7.Animador, coordinador6.Mode concret de dir les monicions5.Les qualitats de la bona monició4.També el salm responsorial3.Les difícils monicions d’abans de les lectures2.Monicions del president o del diaca1.¿Fa falta encara un monitor?