INTRODUCCIÓ

L'escola pública Juan Ramón Jiménez del barri El Poblenou de Sabadell ha estat per a mi una lliçó

molt important en el transcurs del meu aprenentatge per fer de mestre. Situat en un barri

marginal, a uns 5km del centre de Sabadell i amb una majoria d'alumnes d'ètnia gitana, l'escola es

presentava per a mi com una dificultat degut a les grans diferències entre cultures. Res més lluny

de la realitat, aquest centre ha acabat sent, per a mí, la millor lliçó i experiència que he tingut en el

camp de l'educació. Els primers dies era tot molt nou per a mi, no coneixia als nens ni al

professorat, i entrava amb certa reticència i distància. Quan van tenir inici les tres setmanes

d'intensiu vaig descobrir una escola ergida damunt de valors tant importants com el respecte, la

tolerància, i sobretot, la perseverància. Amb un equip docent completament entregat a la seva

feina, l'escola Juan Ramón Jiménez es caracteritza per la seva condició de CAEP (Centre d'Atenció

Educativa Preferent), el que implica una gran majoria de l'alumnat caracteritzat per la seva situació

marginal i que presenten un cert grau de dificultats.

UNA MIRADA DETALLADA A L'ESCOLA

L'escola Juan Ramón Jiménez compta amb 163 alumnes organitzats en 9 nivells (P3 fins 6è) delsquals un 7% són de procedència extrangera i un 28% d'ètnia gitana. Tot i que la llengua vehicularés el català, els alumnes parlen de forma habitual en castellà i, en moltes ocasions, he pogutpresenciar com els mestres també els parlaven en castellà a l'hora d'explicar-los alguna cosa queels costava entendre. A l'escola hi ha una plantilla de 16 mestres entre els quals formen:

L'equip d'intercicle: tothom està adscrit a un intercicle EI-CI o CM-CS. Coordinats per un/acoordinador/a. Pla anual específic

L'equip bàsic de nivell: integrat per dos professionals que comparteixen la corresponsalitatdel grup. Coordinen a tot l'Equip docent de nivell i estableixen les línies d'actuació,objectius i competències prioritàries, coordinen a tot l'equip docent i preparen les reunionsd'EDN.

L'equip docent de nivell: tots els mestres i les mestres que intervenen en un grupconsensuen entre ells les intervencions per a potenciar el desenvolupament competencial ila transversalitat dels sabers.

La comissió CAD: Professional EAP, Cap d'estudis i mestres d'educació especial. Coordinenles actuacions i les reunions amb els tutors o tutores, així com el traspàs d'informació ireunions amb les famílies, seguiment dels alumnes, recullen propostes de valoració,realitzen el pla de treball i l'avaluen.

A més a més, hi ha una comissió de biblioteca ja que l'escola està dins el projecte d'innovació deles biblioteques punt edu. També hi ha una comissió de TIC encarregada de la informàtica i elsmitjans audiovisuals. Finalment trobem una comissió de festes que s'encarrega de planificar lesfestes del centre i elaboren horaris i calendaris.Aquests dies he pogut observar com treballen tots aquests mestres i com s'organitzen. He pogutassistir a dos reunions, una d'intercicle i una de coordinacio i he vist el funcionament organitzatiudel centre. A la reunió d'intercicle es va escollir un coordinador que va portar tota la reunió,establint els punts del dia i els torns de paraula. A la reunió de coordinació hi havia tota la plantillade mestres i la directora va ser l'encarregada de dirigir-la. En ambdúes reunions vaig ser testimonid'un grau molt elevat de respecte i empatía, ja que tots els mestres parlaven quan els tocava isempre respectant, tant els torns de paraula com les opinions dels demés. Tots els dies que m'hequedat al migdia a l'escola he pogut ser testimoni del bon ambient que hi ha entre mestres i aixòes veu reflectit en molts aspectes a l'hora d'estar a l'aula amb els nens i nenes, ja que és una escolaque moltes vegades necessita més d'un mestre a l'aula.

En quant al material, cada intercicle té una tutoria on hi desa el seu material. Els materials delcentre estan socialitzats. Al ser una escola amb un alumnat carascterístic per la seva procedència,el material no surt mai de l'escola i és el centre mateix qui proporciona tot el necessari; llapis,colors, retoladors, fitxes, cuadernets, i altres. En aquesta estada que he fet a l'escola he pogutveure com el centre s'enfronta amb els problemes de pèrdua, malversació, mal ús i fins i totrobatori d'alguns materials. Em consta que les famílies paguen una quota anual per tot aquestmaterial però tot i això costa cobrir-ho tot degut als problemes prèviament esmentats.

Aquesta normativa es va establir ja que els nens i nenes gairebé mai no portaven material de casaja que o bé no en tenien, o bé ho oblidaven o deixaven a altres companys. L'escola ha hagut deprendre moltes mesures en quant a material ja que un cert nombre de famílies d'alumnesd'aquesta escola no col·laboraven. Avui en dia, fins i tot, m'explicaven que algunes famílies esneguen a pagar la quota de material, que són 70€ anuals. A aquestes famílies no se'ls entregal'album final del seu fill/a.

Pel que fa als espais, l'escola es troba en un espai de terreny força gran, envoltada de bosc, i té unpati molt espaiós amb una pista i una zona de parc infantil per a educació infantil.

L'escola està dividida en tres edificis; la zona de mestres (sala de professors, despatxos, secretaria,lavabos, etc.), la zona de classes i el gimnàs.

A la planta baixa de l'edifici de les classes trobem espais com la biblioteca, el menjador i la cuina, iles aules d'EI i CI. També hi consten les aules d'informàtica, ESA, psicomotricitat i aula blindada.

Al pis superior hi ha les aules de CM i CS i altres espais com l'aula de música, el taller de plàstica i ellavoratori.

En la meva opinió, l'escola disposa de molts espais de suport per cada cicle, el que facilital'ensenyament. Per altra banda, és una escola que escatima de recursos i, al ser pública però decaràcter ordinari, no rep la suficient quantitat d'ajuda per tirar endavant molts dels espais imaterials dels que disposen. Si el centre pogués disposar d'un pressupost més elevat, o unalocalització més cèntrica, podria oferir molts més serveis tant a l'alumnat com al professorat ifamílies, ja que moltes de les aules prèviament esmentades estàn en desús per falta de pressupostper a la seva manutenció.

CONEIXENT ELS INFANTS

Com ja he dit prèviament, els nens i nenes de l'escola Juan Ramón Jiménez presenten certescaracterístiques individuals que, en algunes ocasions, dificulten el seu correcte procés dedesenvolupament i aprenentatge. L'aula de segon de primària no n'és una excepció. Pel que hepogut observar, el grup és dispers i els costa molt treballar en silenci i estar atents. Treballen pocen grup, només en contades ocasions i per treballs molt específics com el projecte per a lasetmana cultural. Hi ha molts alumnes absentistes per causes no-justificades, la qual cosa dificultafer un seguiment i tenir una certa estabilitat en el procés d'ensenyament d'aquests alumnes.Aquests nens i nenes presenten unes certes característiques i tendències a la falta de respecte,tant a companys com a mestres.

Em consta que, tret d'una alumna amb TDA no medicada, les proves fetes pel psicòleg van donarnegatiu a la resta de nens i nenes, tot i que cada un en mesures diferents presentencomportaments i actituds que són trets de condicions com el TDAH, l'autisme i el Síndromed'Asperger. El fet que hi hagi una mancança d'un diagnòstic clar i, en el cas de ser-hi, no es prenenles mesures corresponents (medicació) dificulta en gran mesura les feines a classe, ja que l'escolano disposa dels recursos necessaris per atendre a aquesta diversitat.

La classe de segon està formada per 18 alumnes i una mestra, la tutora. D'aquests 18 alumnes 11són d'ètnia gitana i 1 de procedència extrangera.

Tot i això, tots els alumnes de la classe, en més o menys grau, presenten una actitud pocrespectuosa i impulsiva, que comporta que, pel que he pogut observar en aquestes 3 setmanes, hihagi més de 5 baralles cada dia, ja sigui dins l'aula entre companys o a les hores de pati i menjador,amb companys d'altres cursos. Pel que m'han explicat alguns mestres, la majoria són nens i nenesque a casa no porten un nivell de vida saludable, ja que no menjen adequadament, no fan lesfeines de l'escola i van a dormir molt tard.

“Possiblement, dels infants sols ens fixem en allò que seria menys important: les conductes,respostes i demandes en edats molt primerenques, sense tenir present que qui ha marcat l'espai iles característiques d'aquestes demandes ha estat l'entorn on es va creixent.”

(Comellas, 2009, p.23)

Personalment, sempre que parlava amb ells i els preguntava per què fan a casa i què els agrada feren el seu temps lliure, em donava la sensació que algunes de les famílies tracten els infants com sifossin adults de mida petita, ja que no els posen cap tipus de restricció, ni els proporcionen l'ajudaque necessiten. Són nens i nenes que en sortir de l'escola van amb alguns companys i amics areunir-se ja que les famílies estàn emparentades o comparteixen una amistat i els nens i nenesjuguen a videojocs o miren programes de televisió (majoritàriament telebasura, segons el quem'han explicat). A la nit, sopen i segueixen mirant la televisió fins que acaba el programa enquestió, el que implica que molts nens i nenes van a dormir a la 1 o les 2 de la matinada, havent-sed'aixecar a les 7. En quant a oci, com ja he comentat molt m'expliquen que només juguen avideojocs amb consoles, mentre d'altres disfruten dels “cromos” o els materials d'esport com elspatins i les cordes. Disfruten molt el món de l'estètica, els esports de vehicles amb motor i elfutbol.

Són infants que, com ja he comentat, al ser tractats com adults se senten adults i, en moltesocasions actuen com a tals. La manera de caminar i la posició del cos que predomina és altiva inarcicista, i els agrada competir per la superioritat. Són nens i nenes que els costa relacionar-se demanera educada, ja que estàn acostumats a unes maneres que no són les adequades en un centreeducatiu. Les faltes de respecte, els insults i els gestos ofensius són el pà de cada dia a totes lesaules del centre, per molt que els i les mestres lluitin per abolir aquests comportaments. Moltsdels alumnes no tenen una intenció degradativa a l'hora de dur a terme una d'aquestes actuacions,ja que és com estàn acostumats a viure, comunicar-se i relacionar-se, i no coneixen altra maneratret de la que l'escola els procura ensenyar.

En la meva opinió, la família forma part d'un dels engranatges més importants que fan funcionarl'educació, junt amb el/la mestre/a i l'infant. Si la família i el/la mestre/a no funcionen ambarmonia, tot el procés educatiu es veu truncat i, en algunes ocasions, completament interromput.En el cas d'aquesta escola, els i les mestres procuren tant com poden establir una relació deconfiança i respecte mutuu amb les famílies, però no totes les relacions dónen els fruits esperats i,qui acaba pagant el preu d'aquesta mala relació és l'infant, el qual es veu molt perjudicat.Des de l'escola, es procura que a casa canviin alguns hàbits envers l'infant per tal d'afavorir el seudesenvolupament i garantir l'èxit en el procés d'aprenentatge.

Hi ha uns pocs alumnes que presenten unes necessitats educatives més especials que la resta, jaque per motius familiars i/o genètics no segueixen el ritme d'aprenentatge dels seus companys.Molts dies he estat l'encarregada de donar-los el suport que necessiten i he pogut presenciar comaquests nens i nenes que a la classe es senten perduts i desorientats, provocant contratemps i fentxivarri perquè s'avorreixen, a la que els prestes l'ajuda que necessiten i els motives de la maneraque més s'adequi a les seves característiques, també poden resoldre la mateixa tasca que els seuscompanys.

“Les dues primeres hores en J. L. m'ha demanat si em podria endur en J, l'A. M. i en D a una classedel costat per fer una prova de matemàtiques, ja que ells tres són els que tenen més dificultatsd'aprenentatge i necessiten un reforç i una atenció personalitzada. Així doncs, he fet el que se'm hademanat i he procurat donar-los tota l'ajuda necessària perquè poguéssin resoldre les tasques ambèxit.”

Marina Riba (2015) Diari de Pràctiques

Això em porta a reflexionar sobre les tècniques d'ensenyança i motivació, i em pregunto si avui endia s'incideix massa en adaptar les tasques més que la metodología. Amb diferents graus d'ajudatots els nens i nenes són capassos de fer el mateix i tenir èxit en la resolució de les activitats.

COM SÓN ELS I LES MESTRES?

La tutora de segon és la Emma Romero però com que ha tingut un fill fa poc temps està treballanta mitja jornada i només ve algunes hores els dematins. El mestre encarregat de substituirla és enJosé Luis Hernández, el cap d'estudis i coordinador de pràctiques. He tingut la sort de poder estar al'aula amb aquests dos mestres junt amb la Sara, la professora de música, la Miriam que ensenyaanglès, la Lupe que s'encarrega de l'educació especial i la Paula que els fa biblioteca.

L'Emma és una mestra molt pacient i jovial. Sempre dóna marge de temps als nens i nenes perquees tranquilitzin, s'acostumin a l'aula, facin preguntes i fins i tot xerrin una mica. És molt pacient al'hora d'explicar les tasques i respòn totes les preguntes de manera que resulti més senzill per alsalumnes entendre què se'ls demana. Té un to de veu molt tranquil i relaxat, amb un volum suauque sembla tenir un efecte calmant en els infants. És una mestra que se li nota que disfruta de laseva feina i li agrada estar amb els nens i nenes de l'escola. Sempre busca el contacte amb ells i elsmostra molt d'afecte i carinyo, la qual cosa els nens reben amb tota l'alegría del món, ja quesegons m'han explicat, molts d'aquests infants manquen d'aquestes petites mostres d'afecte a casaseva.Al ser una escola on tot l'alumnat és divers i tots presenten NEE, l'atenció a la diversitat no és sinóel dia a dia a l'aula, ja que tots els alumnes són diferents els uns dels altres i, tret d'algunesnecessitats, cap alumne destaca per damunt dels demés i tots són tractats per igual sense cap

tipus de descriminació. A mi personalment em sembla una escola on els nens i nenes senten quepoden ser ells mateixos, ja que tots són especials i diferents entre ells i veuen que tothom elstracta igual, no senten que hagin de competir per ser millors que els demés com passa a algunesescoles.L'organització a l'aula la porten l'Emma i en José Luis, i ha anat variant des que he estat a l'escola.El primer dia que vaig arribar les taules estaven col·locades en quatre fileres de cara a la pissarra. Elsegon dia de pràctiques havien canviat i estaven organitzats en dos grups i dues parelles. Laprimera setmana d'intensiu les vem canviar a l'hora de tutoria en José Luis, la Emma i jo, i les vemcol·locar en forma d'U de cara a la pissarra amb una taula al mig, ja que molts d'aquests infants estroben de vegades que volen treballar i els companys els molesten, i d'aquesta manera la taula delmig serveix per als que es troben en aquesta situació així puguin resoldre les tasques ambtranquil·litat.

En José Luis és més exigent amb els alumnes, però m'he adonat que tothom en aquesta escolaacudeix a ell quan passa alguna cosa, ja que s'ha guanyat la confiança i el respecte, tant de mestrescom d'alumnes. Una prova d'això és la N, una nena de 6è que va anar a buscar a en José Luis quanva tenir problemes amb unes companyes.

“Aleshores ha trucat a la porta una nena de 6è, que plorant demanava ajuda a en J.L. Ell, molteducadament, l'ha fet passar i li ha preguntat si li sabia greu que jo fos allà. Ella ha respòs que no, iens ha explicat que fa bastants dies que té un problema amb les seves amigues i companyes declasse.”

Marina Riba. (2015) Diari de Pràctiques.

Això diu molt d'una persona, ja que guanyar-se la confiança de tota una escola és molt difícil, peròmantenir-la durant anys com ha fet ell és gairebé impossible.A l'aula de segon es nota bastant el canvi de l'Emma a en José Luis, ja que els alumnes saben que elmestre és més exigent i ells mateixos canvien una mica l'actitud en veure'l. En José Luis semprebusca la manera de motivar-los, explicant anècdotes i posant exemples amb els quals els infants espugui sentir identificats. Per altra banda, utilitza un registre més formal per tal d'anar-losacostumant a aquest, fet que provoca que moltes vegades els nens i nenes es perdin i noentenguin el que els està demanant.Un dia vaig preguntar a tres o quatre nens quin era el seu mestre o mestra preferit, i tots quatrevan coincidir amb el José Luis. Després em deien l'Emma i després la Miriam, la mestra d'anglès.

La Miriam té a tots els alumnes encantats. Quan ella entra a la classe tots corren a abraçar-la iexplicar-li coses, ja que saben que és la mestra més propera que tenen. Pel que he vist les treshores que he estat amb ella, disfruta molt de la proximitat amb els nens, ja que no marca tant lesdistàncies entre mestre i alumne com fan altres mestres. A més, als nens i nenes els agrada feranglès, ja que la metodologia que utilitza la Miriam és molt gràfica i pràctica, tant així que a cadaclasse escolten una o dues cançons, les ballen, les canten i les interpreten. Surten a la pissarradigital i interactúen, i aprenen divertint-se.

“A la tarda, he pogut veure per primera vegada una classe d'anglès [...]. Ha estat la classe méstranquila i eficient que he presenciat fins el moment. Els nenes estaven atents, mostraven interès irespectaven la mestra com no els havia vist mai fins avui. M'he preguntat quins factors interveníenen el seu comportament en aquesta classe; la mestra? La metodología? Els continguts?La questió és que aquests tres factors convinats han donat un resultat molt positiu en els alumnes ihe disfrutat molt d'una classe tan ordenada amb els infants atents i, pel que he pogut veure, ambmoltes ganes d'aprendre.”

Marina Riba (2015) Diari de Pràctiques.

La Sara, que és la mestra de música i la Paula, que els dóna biblioteca són les mestres mésnervioses i de caràcter més fort que he vist. Tant música com biblioteca es caracteritzen per serunes classes molt pràctiques, en les que els nens i nenes tenen bastanta llibertat per escollir latasca que duràn a terme, però també són les classes a les que he vist un comportament mésexaltat i neguitós per part dels alumnes. Al no estar acostumats a tenir materials com instrumentsmusicals o llibres interactius, i no tenir establerts certs criteris de respecte pels materials, moltesvegades no han sapigut tranquilitzar-se i les mestres els han hagut de castigar.

Finalment, la Lupe és la mestra d'educació especial que s'endú alguns alumnes de la classe a unaaula a part per donar-los més suport i ajuda. Vaig anar un dia amb ella i vaig veure que combina lapaciència i la jovialitat amb el caràcter estricte i respectuós. No dubta en proporcionar ajudasempre i quan l'alumne en questió hagi tingut un correcte comportament a l'aula.

M'he pogut adonar que aquesta escola compta amb una plantilla de mestres que va des dels mésveterans als més novells. Els primers moltes vegades dóna la impressió que després de tants anysja no saben què fer per ajudar a alguns alumnes que es neguen a aprendre, així com tractar ambfamílies que no mostren respecte per l'escola. Tot i això, són mestres que no s'han rendit mai isegueixen lluitant per millorar el centre dia a dia, i molts cops han de tirar endavant sense capajuda ni suport per part de les famílies, l'ajuntament i/o el govern. Als mestres nouvinguts se'lsveuen de lluny les ganes d'ajudar, i no dubten en col·laborar en tot allò que tenen a l'abast per serpart de l'escola. Per a mi, són la plantilla de mestres més unida que he conegut en les mevesexperiències educatives i són tot un exemple a seguir, perquè tot i les dificultats que té portar unaescola amb tant poc suport, ells només fan que esforçar-se per tal de garantir el benestar i èxitacadèmic del seu alumnat.

METODOLOGÍA I ALTRES RECURSOS

L'aula de segon de l'escola Juan Ramón Jiménez no utilitza llibres, sinó fitxes i quadernets. Elsquadernets són de matemàtiques, ortografia i comprensió lectora, ja que gairebé sempre treballenamb fitxes que els donen en José Luis i l'Emma.

Les tres setmanes que he estan han coincidit amb les proves de fi de cicle que han de fer els nens inenes de segon i quart al canviar de cicle. Tot i això, he pogut veure algunes de les activitatsd'altres assignatures i m'he fixat que l'ambient de treball que hi ha a l'aula no és l'adequat perduur a terme les tàsques amb èxit. Les fitxes són individuals, i no es poden dir res els uns als altres.Tot i seure junts, han de fer silenci ja que en comptes d'ajudar-se, el que fan es resoldre l'exercicidels que tenen més dificultats. Si no és per fer exercicis puntuals, treballen sempre dins l'aula. Tot ihaver de fer silenci sempr ehi ha xivarri, s'aixequen i xerren quan volen i costa molt que facin casdel mestre. Molts d'ells es cansen de seguida ja que els exercicis de les fitxes són molt repetitius ipoc motivadors, i són nens que quan no aconsegueixen resoldre una tasca s'agobien i es tanquen,negant-se a acabar la feina i rebutjant qualsevol tipus d'ajuda. A més, són tasques molt teòriques,de llegir, pensar i copiar, i no els conviden ni motiven a manipular, expressar-se, opinar i/o divertir-se.

“Menos metodología y más entusiasmo. Implicarse y partir cada cual de lo que tiene. Tenerrecursos pero sin olvidar a los niños, que es el principal recurso que tenemos.”

(Díez Navarro, 2013, p.43)

La única excepció que he vist a aquesta metodología va ser la última setmana, que com que jahavien acabat les proves en José Luis va introduir el tema dels experiments, i vem dur a termequatre experiments, que més tard vem exposar al racó de segon. Durant aquesta setmana vaigveure els nens i nenes relaxats i motivats, amb ganes d'aprendre i manipular els objectes delsexperiments, fent preguntes i escoltant atentament les respostes.

Sabem motivar els infants?

Avui a l'aula de segon de primària hem dut a terme l'experiment que hem estat preparant elsúltims dies. Hem fet l'experiment de la caixa fosca, que consisteix en observar el comportamentdel fum i la llum en trobar-se tots dos en un espai tancat. Quan he entrat a la classe amb la caixa iels demés materials (encens, llanterna, encenedor...) tots els nens i nenes han començat a acostar-se a mi, cridant i saltant. La G m'ha preguntat per a què era tot el que portava als braços, i en D liha dit que fariem un experiment. Aleshores l'A ha comentat que l'any passat ja havien fet unexperiment sobre plantes i la M ha preguntat si fariem créixer una planta dins la caixa. Els he ditque anéssin a seure i estiguéssin atents que ara els explicaria en que consisteix l'experiment. S'hancol·locat en rotllana al voltant d'una taula on he deixat la caixa. Els he explicat que, el que fariem ésposar una pastilla d'encens dins la caixa i tancar-la, encarar la llanterna al forat del lateral de lacaixa i observar per la “finestreta” de la part superior de la caixa què fa el fum. Aleshores he apagatels llums, encès l'encens i demanat que observessin què passava.

Els comentaris no han tardat a aparèixer. “El fum es mou molt a poc a poc” ha dit en D. “Si t'hi fixesbé, es veu com el fum que està més avall es mou cap a l'esquerra i el de més amunt cap a la dreta”ha comentat de manera molt observadora l'A. “Sembla que hi hagi més fum al costat de lallanterna que al costat fosc de la caixa, però en realitat hi ha el mateix a tot arreu”, ha dit en J, a loque la I ha afegit “això és perquè el fum que està aprop de la llanterna es veu millor i sembla quen'hi hagi més quantitat”.He recollit per escrit tots i cada un dels comentaris que han fet els nens i nenes i li he donat a enJosé Luis quan ha entrat per la porta, on s'ha quedat parat i ha comentat lo orgullós que estava delbon comportament dels nens i nenes, ja que no es veu gaire sovint que estiguin tots en silenci oparlant fluixet i suaument, sense fer soroll ni moure's molt.He deduït que el que passa amb aquests nens i nenes no és que no vulguin fer la feina per noesforçar-se, sinó que no els motiva lo suficient les feines que han de fer. Són alumnes molt capaçosd'aconseguir grans fites com és la de realitzar experiments, però se'ls ha de despertar l'interès i lamotivació perquè puguin gaudir de l'escola tant com l'escola gaudir d'ells.

VALORACIÓ

Sens dubte aquesta estada de pràctiques a l'escola Juan Ramón Jiménez ha estat, fins ara,l'experiència més enriquidora que he tingut l'oportunitat de viure. He après moltes coses a l'escolaque em seràn molt útils el dia que sigui mestra, però per damunt de tot he après a ser millorpersona i enforntar tots els desafiaments que em puguin sorgir d'ara endavant amb fermesa irespecte. Aquesta escola situada a un barri marginal a les afores de Sabadell m'ha ensenyat que ésallà on més manca l'ajuda, on més se'n ofereix.

Aquestes tres setmanes m'han aportat molts coneixement, no tan sols metodològics i pràctics al'hora de ser mestre, sinó emocionals i de comportament a l'hora de ser una ciutadana de lasocietat del futur. He tingut l'oportunitat de veure com, de les persones que no s'esperà res,sorgeixen infants que han de lluitar cada dia per obtenir l'educació. Infants que s'han de barallar ienfadar amb els seus pares per tal que els deixin venir a l'escola. Són nens i nenes que estànacostumats a que ningú els valori ni els dongui un vot de confiança, i quan veuen que l'escola hofa, ho agraeixen aprenent tot el que poden.

Per a mi ser mestra era ensenyar i transmetre coneixements als infants, ja fossin acadèmics opersonals. Ara veig que ser mestra va molt més enllà. Ser mestra és lluitar perquè tots i cada undels alumnes de l'escola, i en especial els de l'aula puguin tenir el que es mereixen; una educaciódigna i de qualitat. Ser mestra és lluitar, no contra els infants, sinó amb ells contra tot allò quedificulti el seu aprenentatge. Ser mestra és acompanyar els nens i nenes al llarg del seudesenvolupament, deixant-los caure quan ho han de fer i ensenyant-los a aixecar-se sols per talque, en un futur, siguin persones competents. Ser mestra és ensenyar als alumnes a ser ciutadansdel futur, persones que han après a conviure amb respecte i armonía. I el millor mestre de tots ésaquell els alumnes del qual volen aprendre perquè entenen la importància de fer-ho. El millormestre de tots és el que és recordat amb un somriure. I el millor de ser mestre són els somriurescompartits, les rialles, les anècdotes i tots aquells records que es quedaràn per sempre en lamemòria dels que els han viscut.

He après el més essencial en la meva estada a l'escola Juan Ramón Jiménez, perquè he après aaprendre. He descobert trets de mi mateixa que no coneixia fins ara, i he disfrutat creixent unamica acompanyada de persones tant meravelloses com els nens de la classe i els mestres que nohan dubtat mai en ajudar-me. He descobert que jo també sé fer de mestra quan la situació ho hademanat. He sapigut fer conviure dins meu la mestra i l'alumna, i he tret en cada moment la que esrequería. M'he adonat de la importància que té saber escoltar els nens i nenes ja que moltesvegades és tot el que necessiten, que algú els escolti i sàpiga que estàn allà. He pogut veure que elsmeus petits consells eren ben rebuts, i moltes solucions a situacions que he donat han resultat unèxit. Tot i això, tot just alço els peus per començar a recórrer el camí de ser mestra, un camí llargque no acaba sinó l'últim dia de vida, ja que un mestre sempre aprèn i sempre ensenya.

BIBLIOGRAFIA

Comellas, M.J. (2009). Família i escola: compartir l’educació. Barcelona: Graó.

Díez Navarro, Mari Carmen. (Maig, 2013). Mari Carmen Díez Navarro: Maestra de

educación infantil. Cuadernos de Pedagogía, 434, 40-45.

Espai web de l'escola Juan Ramón Jiménez.

https://sites.google.com/a/xtec.cat/juanramonjimenezsabadell/home

Riba, Marina (2015). Diari de pràctiques.