Massís del PedraforcaIitnerari geològic

Introducció

El massís del Pedraforca , situat a cavall deis municipis deSaldes i Gósol, a l'Alt Berguedà, és aquella muntanya quetots ens podem imaginar quan imaginem un pic esbelt isolitari. El seu aspecte, entre impressionant i feréstec, ja elconvertí en un dels principals focus d'atracció deI'excursionisme de principis de segle. la seva formació, enuna de les grans incògnites dels geòegs del nostre país.

Al Pedraforca, els processos geològics se'ns mostren benclara- ment i, de fet, el resultat d'aquests processos n'és elseu principal atractiu.La seva gènesi combina els processosinterns de creació de relleu associats a la formació delPirineu, i els processos erosius que han remodelat el paisatgefins deixar-lo tal i com el coneixem.

La seva característica silueta de forca, no és més que laconseqüència de la seva composició geològica, els pollegonsformats per material calcari més dur, i I'enforcadura, dematerials margosos més tous. També és un procés geológic,la superposició de diversos mantells de corriment, elresponsable de la seva situació aïllada. Tot plegat ha atorgata aquesta muntanya el caràcter insòlit que la distingeix dela resta dels nostres cims.

Aquest itinerari geològic proposa una volta al massís, mirant-lo pri mer de Iluny i després de prop, per entendre claramentel conjunt de processos que s'hi han vist implicats i que, enalguns casos, encara continuen. També ens ajudarà aentendre fins a quin punt I'activitat humana es trobacondicionada pels mecanismes geodinàmics, des de lesmines de Saldes a les pastures de Gósol.:En total, es proposen 10 punts on aturar-se. En algunsindrets hi trobarem I'explicació de detalls concrets i, en altres,visions més globals del conjunt del massís i el seu entornimmediat. Esperem que de la seva lectura en tragueu unamillor comprensió de la complexitat geològica d'aquest sectordel Prepirineu.

El massís del Pedraforca es troba al sud de la serra delCadí, envoltat a I'oest per la serra del Verd i al sud perla serra d'Encija, entre els municipis de Saldes i Gósol,a la comarca del Berguedà. L’accés més habitual és apartir de I'eix del Llobregat (C-1411) des del Collet. 2 Kmal sud de Guardiola de Berguedà. Des d'aquí surt, endirecció oest, la carretera que condueix a Saldes i Gósol.

La primera parada es troba en un revolt pronunciat de lacarretera, just després del nucli de Massanés, en unapetita esplanada a la dreta, des d'on tenim una perspectivageneral del massís. Els punts 2 i 8 es troben al costat dela carretera entre Saldes i Gósol, i els punts del 3 al 7,a la vara de la pista de Saldes al mirador de Gresolet iel Collell. La parada núm. 9 esta situada al castell deGósol i, finalment, la núm. 10, a la font de Torrentsenta,.prop de Gósol.

Situació

Tall geològic general

Paleozoic

Eocè superior- Oligocè

Conglomerats sintectònics

Garumnià, calcaries

Garumnià, coll de la Trapa

Cretaci superior

Cretaci inferior

Juràssic

Keuper

Muschelkalk-Bunt

Estefanià-Permià

Eocè mitjà-inferior

Garumnià

PedraforcaCadí

Coll dela Trapa

La Cerdanya

0 m

1000

2000

3000

4000

1000

2000

AB

3000

Parada 1. Vista panoràmica del Pedraforca

En aquesta parada es veu una vista panoràmica de la muntanya del Pedraforca i serra del Cadí. A simplevista es poden diferenciar diversos mantells de corriment. Aquests mantells són estructures tectòniquesimportants, que posen roques més antigues a sobre de roques més modernes, i que provenen de desenesde quilòmetres més al nord. A la dreta, la serra del Cadí, formada, principalment, per sediments eocens(mantell del Cadí). Cap al sud, la muntanya del Pedraforca pròpiament dita, formada principalment pelssediments del Cretaci inferior (mantell superior del Pedraforca). Per sota del Pedraforca, el mantell inferiordel Pedraforca, format, principalment, per sediments del Cretaci superior.

El Pirineu és una serralada de muntanyes, fruit de la col·lisió entre la placa tectònicaIbèrica i l’ Europea (orogènesi alpina). Aquesta col·lisió deforma les roques formantplecs, falles i mantells de corriment.

Els mantells de corriment, són estructures tectòniques produïdes per la compressió,el resultat de la qual és que roques més antigues es desplacen diversos quilòmetres,fins i tot diverses desenes, i es disposin a sobre d’altres més modernes.

En la figura 1-1 es veu la seqüència d’emplaçament d’un mantell de corriment. Lacompressió produeix una falla anomenada encavalcament (1), el qual té zonesde rampa (2) i zones de replà (3). Els materials que es desplacen formen el blocsuperior (4) (mantell pròpiament dit) i els de sota el bloc inferior (5) (o autòcton).Els materials del bloc superior formen en el front un plec que s’anomena anticlinalde bloc superior (6). Quan s’erosiona un mantell, poden quedar zones aïllades(klippe) o zones on l’erosió permet aflorar l’autòcton (finestra tectònica).

En aquesta panoràmica podem observar tres mantells de corriment (figura 1-2).A la dreta del tot (nord) es veuen els cims de la serra del Cadí. Aquesta serra estàformada per quasi 2.000 m de materials eocens (Ilerdià – Lutecià) a sobre d’unasèrie reduïda de materials mesozoics (Garumnià, Maastrichtià, Muschelkalk iBuntsandstein). El cabussament és cap al sud i, de fet, es pot veure a simple vistaja que el pendent que fa la muntanya és més o menys el mateix que fan les capes.

Més al sud (esquerra) veiem uns materials, per sobre dels anteriors, principalmentmargosos amb un nivell calcari que ressalta en el relleu (al mirador de Saldes).Aquests materials corresponen a una sèrie que s’inicia a Gresolet, amb el Triàsic,Juràssic, uns 1.000 m de marges i calcàries del Cretaci superior (Cenomanià alMaastrichtià) i que finalitza a Saldes amb els carbons i argiles vermelles delGarumnià (Maastrichtià - Paleocè). Atès que aquestes roques són més antiguesque les de la serra del Cadí i que n’estan per damunt, això implica que a Gresolethi ha una falla (encavalcament) que les separa: les de la serra del Cadí formenpart del mantell del Cadí i les de sobre corresponen al mantell inferior del Pedraforca.

futur encavalcament

(1) encavalcament

mantell

(4) bloc superior (al.lòcton)

(5) bloc inferior (autòcton)

(2) rampa

(3) replà

les capes més antiguesestan a sobre de les més modernes

front d'encavalcament

(6) anticlinal de bloc superior

123

1

2

23

1

3

2

23

3

front d'encavalcamentklippe finestra tectònica

rampa

replàbloc superior

bloc inferior

1)

2)

3)

4)

Figura1-1: Esquema que mostra la formació, en diversos estadis, d’un mantell decorriment, i les parts geomètriques i figures després de la seva erosió.

Figura 1-2: Vista panoràmica del Pedraforca; diferenciació dels materials amb colors itall geològic interpretatiu.

Per damunt de la línia de la pista, es veu el relleu abrupte del Pedraforca. Aquest està format per: argiles i guixos del Keuper (Triàsic), calcàriesdel Juràssic, uns 1.000 m de calcàries i margues del Cretaci inferior (Aptià - Albià) i un centenar de metres de calcàries del Cretaci superior(Cenomanià - Santonià). Si observem en detall la disposició de les capes del Pedraforca, podem veure, per una part, que estan molt verticalsi que "xoquen" amb les capes de sota, i, per una altra, que les capes de sota estan "tallades" per les del Pedraforca. Tenint en compte queles roques del Pedraforca (Cretaci inferior) són més antigues que les de sota (Cretaci superior), això implica l’existència d’una tercera unitatestructural: el mantell superior del Pedraforca.

Saldes

Mines

GresoletMiradorParada 4

Tall geològic

Parada 2Parada 3

Pedraforca2497

Coll de la Trapa1320

Saldes

Serra del CadíColl del Verdet2270

Costa Cabirolera2603

Pedraforca2497

Coll de la Trapa1320

Serra del Cadí

GARUMNIÀ

CRETACI INFERIOR

CRETACI SUPERIOREOCÈ

JURÀSSICKEUPER

MANTELL DEL CADÍ

MANTELL INFERIORDEL PEDRAFORCA

MANTELL SUPERIORDEL PEDRAFORCA

discordança

fossilitzaciódel mantell

Cretaci superior

Cretaci inferior

Juràssic

Keuper

ConglomeratsColl de la Trapa

Cretaci superior

Juràssic

Keuper

Garumnià

Eocè

Garumnià

MuschelkalkBuntsandsteinBasament

Cretaci superior

MANTELL DEL CADÍ MANTELL INFERIORDEL PEDRAFORCA

MANTELL SUPERIORDEL PEDRAFORCA

Història resumida de la formació geològica del Pedraforca (figura1-3):

(2) Cretaci inferior

1

2

3

S N

(3) Basament

(2) Juràssic (1) Keuper

Garumnià

Mantell superiordel Pedraforca

(5) topografiaactual

(4) futur mantell inferior del Pedraforca

4

5

(1) Inverssió tectònica

Cretaci superior

(1) Cretaci superior(Cenomanià)

(3) fossilització del'encavalcament

discordança

(1) falla normal

(2) mantell superior delPedraforca

(2) anticlinal de bloc superior

(1) encavalcamentsecundari

6

1) (230-144 Ma) Es dipositen els materials del Triàsic (1) i del Juràssic (2)discordantment damunt del sòcol (3).

2) (144-99 Ma) Durant el Cretaci inferior, es produeix una extensió queprovoca falles normals (1), i en els blocs enfonsats es dipositen elssediments d'aquesta època (2), principalment calcàries i poques margues.

3) (99-75 Ma) En els inicis del Cretaci superior, deixa d'haver-hi extensiói, per tant, les falles normals deixen de funcionar. Per sobre, es dipositenels primers sediments del Cretaci superior (Cenomanià) damunt dels dosblocs (1) i fossilitzen les falles normals.

4) (75-69 Ma) A finals del Cretaci superior (Campanià - Maastrichtià s'iniciala col·lisió entre les plaques tectòniques (Ibèrica i Europea). Com a resultat,es donen esforços de compressió, els quals produeixen una inversiótectònica (1) (les falles normals es converteixen en encavalcaments): elsmaterials dipositats en els blocs enfonsats pugen damunt dels sedimentsmés moderns, i es produeixen mantells de corriment. Aquest cas corresponal mantell superior del Pedraforca (2).

5) (69-66 Ma) El mantell superior del Pedraforca es continua desplaçantper sobre dels materials del Cretaci superior, forma petits mantells secundarisa la base (1) i accentua l'anticlinal de bloc superior (2). Quan el mantelldeixa de desplaçar-se, queda fossilitzat pels conglomerats del Garumnià(3), amb una edat aproximada d'uns 66 Ma. Posteriorment, els materialsdel bloc inferior es convertiran en un nou mantell (mantell inferior delPedraforca (4) tot situant-se damunt dels materials eocens del Cadí.

6) L’erosió dels relleus originats pels encavalcaments ha modelat lamorfologia actual tan característica del Pedraforca. Dues barres decalcàries quasi verticals de l’Aptià (Cretaci inferior), separades per unesmargues, donen lloc a l’enforcadura característica del Pedraforca (pedra+ forca).

Figura 1-3: Esquema idealitzat de la història geològica del Pedraforca.

Parada 2. Els carbons de Saldes

Aflorament de lignits de la fàcies garumniana. Aquests carbons formen part d’una conca de lignits ques’estén per tota aquesta regió i que li ha conferit un caràcter miner important. Aquest lignit s’ha originatper l’acumulació de vegetals en zones pantanoses on vivien els dinosaures. L’explotació minera s’iniciaa finals del segle XIX, i l’època de màxima productivitat ha estat en els anys 1980-90. L’empresa Carbonesdel Pedraforca, SA, ha explotat els lignits a cel obert i subterràniament. Fins al’any 1985, l’explotació erapel mètode de testera, però a partir d’aquest any es canvia per un mètode més modern i segur.

Figura 2-1: Bloc diagrama que representa una simulació d’un ambient del Cretaci, on l’acumulació de matèria orgànica vegetal permet la sevatransformació posterior en carbó.

En aquest punt, es poden observar uns materials margosos i argilososde colors grisos i ocres amb intercalacions de carbó (lignit).Corresponen a la part inferior de la fàcies garumniana, del mantellinferior del Pedraforca. Aquesta fàcies correspon a sedimentscontinentals (rius, llacs, zones pantanoses, etc.) amb una edat queva des del Maastrichtià (70 Ma) fins al Paleocè (55 Ma).

En l’època de deposició d’aquests materials (figura2-1), encara hivivien els dinosaures, fet corroborat per l’existència de fragmentsd’ous de dinosaures (parada 8) i l’observació, en la zona de Fumanya,de petjades de titanosauries en unes capes equivalents a aquestes.L’ambient era humit, amb molta vegetació i zones pantanoses.L’acumulació de vegetals en les aigües poc profundes va originar,al cap de milions d’anys, el lignit actual.

Arbres i vegetació

Zona pantanosa

Arbres morts

Carbó

Dinosaures

Funcionament de les mines del Pedraforca

capa de carbó

avanç de

l'explotació

travessersde fusta

comportaoberta

carbó

comportatancada

estèril

barrinades

60 m

carbóaire fresc

entrada d'aire fresc

carbó

galeria

rampapala

carregadora

cinta transportadora

barrinades

minador

sensor de grisúaire fresc

capa de carbó

zonaexplotada10 m

Les explotacions mineres d'aquesta regió van iniciar-se el segle passat enpetites mines disperses (Cercs, La Nou, Fígols, Serra d'Ensija, etc.) ambmitjans molt rudimentaris. Les mines del Pedraforca van començar a serexplotades d'una manera important l’any 1931 per la societat CarbonesPedraforca, SA, juntament amb la mina "Clara," explotada per Carbonesdel Cadí, tristament famosa per l'accident de l’any 1944 en què una explosióde grisú va ocasionar 34 víctimes. Els mitjans tècnics van anar evolucionanti va augmentar el rendiment i també la seguretat: es va passar d'unaproducció de 10.000 tones l‘any el 1943 a 80.000 tones/any el 1985. Enaquesta zona, les capes són verticals i, per tant, el sistema d'explotaciófins a l'any 1985, va ser el mètode clàssic de testera (figura 2-2): ambbarrinades s'anaven excavant unes cambres més o menys rectangularsque feien com una escala invertida. A mida que anava avançant l'explotaciói per tal d'aguantar les parets de la zona ja explotada, col·locaven unstravessers de fusta, que alhora permetien als miners pujar i baixar. A la partde baix es deixaven unes zones en forma d'embut sense explotar, a laboca dels quals es col·locaven unes comportes de ferro per obrir i tancar.Per sota hi havia una galeria per on circulava un petit tren que omplia lesvagonetes de mineral i el transportava a l’exterior. A partir de l’any 1985 esva modernitzar el sistema d'explotació i van augmentar molt la seguretat ila producció, de manera que de les 80.000 tones/any de 1985 es va passara les quasi 200.000 tones/any de 1991. El mètode modern (figura 2-3)consisteix a realitzar les galeries d'accés a una certa distància de la capaa explotar. Es fan diversos pisos units entre si per una galeria inclinada id'aquestes galeries en surten d'altres perpendiculars fins a trobar la capade carbó. Un cop a la capa, s'excava una galeria superior i una d’inferioramb unes màquines molt potents. Amb barrinades verticals es fa explotaruna zona que s’extreu, per la part inferior, a través de cintes transportadores.En el front, s’utilitzen màquines que arrenquen el lignit mecànicament, elqual es treu cap a l’exterior a través de cintes transportadores. La zonad'avanç és la més perillosa, ja que és on s'allibera més quantitat del gasgrisú altament explosiu. Com a mesures de seguretat, s'introdueix aire neta pressió des de l'exterior i raigs d'aigua. Això permet desfer possiblesbosses on es concentra el gas i fer una pantalla de protecció als minersque són al darrere. Per separar el carbó de l’estèril, es tritura en un volumuniforme i es llança a unes basses amb un líquid dens on el carbó sura iel material estèril s’enfonsa.

Figura 2-2: Explotació pel mètode tradicional de testera de la mina delPedraforca.

Figura 2-3: Explotació del carbó de la mina del Pedraforca pel mètodemodern.

Parada 3. Tarteres del Pedraforca

TARTERA ACTUALTARTERA FÒSSIL

En aquest punt, es pot observar una tartera actual i part d’una de més antiga ja fòssil. El massís delPedraforca es caracteritza pel seu relleu molt abrupte. Els agents externs erosionen i desmantellen lesroques, formen acumulacions rocalloses que es dipositen al peu dels cingles o en les canals, cosa quedóna lloc a les característiques tarteres.

Quan es produeix una orogènesi, els esforços tectònicsdeformen les roques i com a conseqüència es generen elsrelleus. Quan aquests emergeixen per sobre del nivell del mar,una sèrie de processos externs van modelant aquests relleus,i tendeixen a suavitzar-los i aplanar-los.

El Pedraforca és el resultat de l’orogènesi alpina (parada 1). El mantellsuperior del Pedraforca va ser un dels primers mantells a emplaçar-se iva formar un relleu que ja es va començar a erosionar durant el Garumnià(66 Ma). Els materials resultants d’aquesta erosió són els conglomeratsdel coll de la Trapa.

Figura3-1: Vista d’una tartera actual que prové de la paret nord del Pedraforca. En primer terme s’observa una tartera fòssil que ja està fixadaper la vegetació.

Tarteresmodernes

Tarteres fòssils

Fig.3-1

2.000 m

1.500 m

800 m

Des de llavors fins a l’actualitat, el massís del Pedraforcaha estat constantment erosionant-se. Durant el períodemés recent, el Quaternari, aquesta zona va quedar cobertade glaceres que van modelar d’una manera important elrelleu. Posteriorment, els agents atmosfèrics han continuatmeteoritzant les roques del massís, trencant-les i disgregant-les. Els agents principals són: l’acció de l’aigua, el fenomende gel-desgel i els canvis de temperatura.

En el procés del modelatge del paisatge té un seguitd’etapes: en primer lloc, l’erosió de la roca (fragmentació),seguidament la denudació (evacuació dels fragments), eltransport dels fragments i posteriorment la sedimentació.

El modelatge del paisatge del massís del Pedraforca ésdeterminat pel tipus de roca, el clima i l’alçada. El resultatsón grans cingles escarpats als peus i en les canals delsquals s’acumulen fragments de roques cantelludes en granspendents formant les tarteres. Els blocs més grossoss’acumulen a la base i els més petits a la part superior. Lamida mitjana dels fragments de roca és de tipus còdol(entre 25 i 6 cm). Són poc mòbils i força estables en trepitjar-los. Hi ha tarteres on els fragments són més petits de 6 cmi s’anomenen pedrusques, que són més inestables. Quanestan fixades per sòls i vegetació, s’anomenen clapers.

Les tarteres únicament es formen quan el pendent originalés elevat, superior als 35º. La tria dels fragments per mides,els més petits a la zona superior i els més grans a la zonainferior, es deu a la gravetat i a la dinàmica pròpia de latartera.

Aquesta acumulació de fragments provoca una disminuciódel pendent i una ralentització de la seva dinàmica fins aun punt en el qual la vegetació aconsegueix de colonitzar-la. Això es produeix normalment quan el pendent de lestarteres baixa dels 30º i guanya estabilitat.

La tartera actual, que es veu en aquesta parada (figures.3-1 i 3-2), té una longitud d’uns 800 m i un desnivell dequasi 500 m, similar a la tartera de l’enforcadura. Al costatsud de la tartera actual, es pot observar un afloramentd’una tartera fòssil, que ha estat tallada per les obres dela pista. Aquesta està fixada pel sòl i la vegetació, i s’hipoden observar diversos nivells de clastos, els quals estanuna mica cimentats.

Figura 3-2: Vista de la tartera des del mirador. Té un desnivell de 500 mi una longitud d’uns 800 m.

Parada 4.

Serra del Cadí Gresolet 1772 m

Mirador del Pedraforca

Des d’aquest mirador, es poden veure dues panoràmiques: cap a l’est i cap al nord-oest. En la primera,es veuen les capes del Cretaci superior (mantell inferior del Pedraforca) cabussant cap al sud a sobre deles eocenes (mantell del Cadí). El contacte es fa en el santuari de Gresolet, visible en el fons de la vall.En la vista de l’oest, l’estructura és la mateixa, afegint-hi el massís del Pedraforca (mantell superior delPedraforca) a sobre. Des del pàrquing, cap al sud, es veu la tartera de la parada 3.

En aquesta parada, es pot observar en el paisatge la disposicióestructural dels mantells de corriment que formen aquesta zonadel Pirineu. Per a més informació, vegeu la parada 1.

Des del balcó més baix del mirador (figura 4-1), podem observarcap a l’Est una bonica panoràmica. A l’esquerra (el nord) es veuenels relleus de la serra del Cadí. Les parts més altes estan formadesper calcàries eocenes que cabussen cap al sud. Abans d’arribaral Santuari de Gresolet, els relleus són més suaus perquè lesroques són més margoses (formació d’Armàncies, Lutecià).

Més al sud dels camps de Gresolet, comencen uns relleus. Aquestsestan formats, principalment, per margues, nivells calcaris i barresgruixudes de calcàries del Cretaci superior. En detall, la sèrie és lasegüent: a la part inferior, hi ha argiles vermelles del Keuper (campsde conreu de Gresolet), seguidament uns metres de calcàries delJuràssic i per sobre calcàries detrítiques i conglomerats d’edatCenomanià-Santonià. Segueixen quasi 2.000 metres de marguesamb intercalacions carbonatades i de calcàries d’edat Campanià-Maastrichtià.

MANTELL DEL CADÍ MANTELL INFERIOR DEL PEDRAFORCA

Encavalcament basaldel mantell inferior

del Pedraforca

KEUPER

JURÀSSIC

CENOMANIÀ

SANTONIÀCAMPANIÀ

MAASTRICHTIÀ

EOCÈ

Figura 4-1: Vista cap a l’est des del mirador del Gresolet. S’hi pot observar com els materials més antics del Cretaci són a sobre dels materialsmés moderns de l’Eocè, i formen dues unitats tectòniques diferents. Les característiques geològiques s’han ressaltat amb colors i línies.

Com es veu en la panoràmica, totes les capes cabussen capal sud (a la dreta). Per aquest motiu, els materials de l’Eocède la serra del Cadí són a sota dels del Cretaci superior,Juràssic i Keuper. Aquesta disposició anòmala, materials mésantics a sobre de més moderns, implica que els materialsmés antics s’han situat en aquest punt a causa dels esforçostectònics. Aquesta estructura és el mantell inferior delPedraforca, que encavalc el mantel l del Cadí.

Si fem la volta i mirem cap a l’oest, podem observar el mateix,però en aquest cas el nord és a la dreta i el sud a l’esquerra.En aquest cas, cal afegir-hi l’estructura que forma el massísdel Pedraforca, que és clarament a sobre dels materials delCretaci superior. Com que el massís del Pedraforca és format,principalment, per materials del Cretaci inferior, un cop méstenim roques més antigues a sobre de més modernes, queconstitueixen el mantell superior del Pedraforca.

Per resumir, podríem dir que el que caldria esperar és que elsmaterials situats al nord (serra del Cadí), i,per tant, a sota, fossin elsmés antics i els que són a dalt de tot (Pedraforca) fossin els mésmoderns. Però a causa de la tectònica, s’han format tres mantellsde corriment, que col·loquen la conca del Cretaci inferior a dalt delPedraforca, per sota de la conca del Cretaci superior, i, a sota detot, la conca de l’Eocè.

Des del pàrquing, podem observar, cap al sud, la tartera de la parada3. S’inicia al peu de la paret nord del Pollegó superior, a una alçadaaproximada de 2.000 m, i davalla amb un gran pendent, uns 500 mde desnivell.

Parada 5. Roques plegades

Aflorament espectacular de roques plegades i fracturades. S’observen plecs mètrics en anticlinal i sinclinal,petites fractures i encavalcaments.

Les capes que s’observen en aquesta parada sóncalcàries ben estratificades amb petites intercalacionsde margues, d’edat Cretaci superior. Aquestescaracterístiques litològiques han facilitat el plegamentmolt fort que s’observa, ja que hi ha hagut movimententre les capes i els nivells de desenganxament situatsen les margues intercalades.

Es poden distingir, clarament, tres plecs en anticlinal (A1,A2, A3) (figura 5-1) els més grans i visibles són els delsextrems dret i esquerre. El nucli d’aquests anticlinals ésmolt comprimit i s’hi ha format una fractura. La base noestà plegada perquè s’ha format un desenganxamententre el plec i les capes inferiors.

Entre els plecs en anticlinal es poden veure els plecs ensinclinal (S1 i S2). Atès que aquests plecs estan moltcomprimits, s’han produït fractures associades alplegament. D’aquesta manera, el plec sinclinal (S1) s’hacomplicat amb falles i ha format dos nuclis en sinclinal(S1a i S1b).

A causa de l’erosió d’aquests plecs, s’en poden observarfàcilment (i mesurar) els eixos, els més visibles delsquals són els del sinclinal 1. Per a mesurar l’eix, escol·loca un llapis o similar en contacte amb la capaplegada a la xarnera i es mesura amb la brúixola com sifos una lineació.

Figura 5-1: Plecs, de mida mètrica, en materials delCretaci superior del mantell inferior del Pedraforca.

Encavalcamenprincipal

Rampa

Replà

RampaFig. 5-3

A1A2 A3

S1a

S2

desenganxament desenganxament

S1b

S1

Plec anticlinal

Plec sinclinalPla axial

Xarnera

Eix

Flanc

Nucli del plec

Eix

Figura 5-2: Dibuix ideal dels elements geomètrics dels plecs.

Figura 5-3: Detall de petits encavalcaments que es poden observar a la part dreta de l’aflorament.

Les roques són molt rígides per poder-se plegar, però hi ha dostipus de condicions que permeten que es pleguin, com les queveiem en aquest aflorament. Sedimentàries: quan els sedimentsencara no s’han consolidat, es poden plegar a causa d’esllavissadeso caigudes. Tectòniques: els esforços de compressió o extensió,aplicats a les roques molt lentament, poden plegar-les si estansotmeses a unes condicions de temperatura i pressió adequades(normalment, a certes profunditats de la Terra).

Els elements geomètrics d’un plec són (figura 5-2): xarnera, zonade màxima inflexió; superfície axial, pla imaginari que conté totesles xarneres del plec; eix, línia d’intersecció entre la superfícieplegada i el pla axial; cresta, punt més alt del plec; flanc, zona noplegada; i nucli, zona interna del plec.

A l’esquerra de l’aflorament, es poden observar, en detall, unspetits encavalcaments (figura 5-3). Aquest exemple, a escalapetita, ens pot servir per il·lustrar com són els grans encavalcamentsque donen lloc als mantells de corriment.

Si ens apropem, podem veure els elements característics delsmantells de corriment: l’encavalcament principal; a sobre el blocsuperior (en una gran unitat seria el mantell de corriment o el ques’anomenava al·lòcton) i a sota el bloc inferior o autòcton;l’encavalcament (falla) té una zona de replà (paral·lela a les capes)i una zona de rampa (on talla les capes).

Les capes del bloc superior que no estan tallades perl’encavalcament, estan plegades formant un sinclinal fallat, i tambéformen petits desenganxaments i petits encavalcaments.

Parada 6.

discordança erosiva

futur encavalcamentsedimentació

mantell

sedimentació

encavalcament

mantell

sedimentació

erosió

mantellsemergents

sedimentació

sedimentacióde conglomerats

sintectònics

erosió

conglomeratssintectònics

Conglomerats discordants sintectònics

Aflorament de conglomerats terciaris que es troben discordants a sobre dels materials eocens. La basedels conglomerats forma una discordança erosiva. Posteriorment, han estat tallats per falles normals quedesplacen la base alguns metres. Els còdols dels conglomerats són de mida variable, poc classificats ino gaire arrodonits.

Quan es produeix una orogènesi, la deformació de les roquesorigina relleus. Generalment, aquests són submarins i nomésemergeixen en els estadis finals de l’orogènesi. Però hi haserralades on ja des d’estadis inicials, els relleus emergeixena fora del mar i donen lloc a les primeres muntanyes. Aquestés el cas dels Pirineus.

L’emplaçament dels primers mantells de corriment ja vaoriginar les primeres muntanyes. D’aquesta manera, elmantell superior del Pedraforca va formar un relleu que jaes va començar a erosionar durant el Garumnià (66 Ma).Els materials resultants d’aquesta erosió són els conglomeratsdel coll de la Trapa (parada 1).

Des d’aquell moment, la tectònica va continuar actuantformant nous mantells que accentuaven els relleus existents,els quals, simultàniament, s’anaven erosionant i produïennous sediments.

El resultat és l’erosió de les roques que formaven els mantells;a sobre, es dipositaven, per mitjà d’una discordança erosiva,els nous sediments (figura 6-1). Normalment, aquests sónconglomerats, anomenats sintectònics, ja que es dipositenal mateix temps que actua la tectònica.

Aquests conglomerats sintectònics tenen els còdols de midesirregulars i subangulosos, ja que l’àrea font és molt propera.La majoria dels còdols, i els més grossos, són principalmentdels mateixos materials que les roques pròximes: calcàriesi gresos mesozoics o eocens, i en menor proporció (i demida menor) roques que provenen del basament (situat méslluny).

Figura 6-1: Evolució ideal de l’emplaçament de mantells decorriment que emergeixen a fora del nivell del mar. El relleus’erosiona i dóna lloc a la sedimentació de conglomeratssintectònics.

CONGLOMERATSSINTECTÒNICS

FORMACIÓ ARMÀNCIES(EOCÈ)

Discordança erosivaFalla normal

Figura 6-2: Vista dels conglomerats sintectònics de la pista nord del Pedraforca. S’observa,clarament, la superfície erosiva de la base i petites falles normals que tallen els materials.

En aquesta zona dels Pirineus, abunden elsafloraments de conglomerats sintectònics, ones pot veure la seva relació clara amb elsmantells de corriment. A vegades, elsconglomerats fossilitzen encavalcaments, id’altres els tallen (vegeu el mapa geològic i eltall general). D’aquesta manera es pot deduirquina ha estat la història geològica de la zona.

Els conglomerats d’aquest aflorament (figura6-2) són terciaris i posteocens, ja que s’hipoden trobar còdols de calcàries ambalveolines. Tenen un contacte inferiorclarament erosiu i estan discordants(discordança erosiva) a sobre dels materialsmargosos de la formació d’Armàncies(Lutecià), del mantell del Cadí. Es podenobservar còdols de mida petita i mitjana, iblocs barrejats. No són gaire arrodonits, fetque implica un curt transport i que l’àrea fontera pròxima. Els materials de què escomponen els còdols són, principalment, deroques mesozoiques, però també n’hi ha deroques eocenes i del Paleozoic.

També es pot observar, en aquest aflorament,com una sèrie de petites falles normals afectenels conglomerats, i fan baixar els blocsoccidentals. La base erosiva dels conglomeratsés tallada i desplaçada alguns metres pel saltd’aquestes falles. Si ens hi apropem, podemveure la superfície polida de les falles, ambestries que ens indiquen el sentit dedesplaçament dels blocs (sempre amb uncomponent principal de l’enfonsament del blocsuperior).

Parada 7.

ASSILINA NUMMULIT

L’Eocè del mantell del Cadí

Aflorament d’una barra de calcàries amb una gran abundància de foraminífers eocens. Hi abunden elsnummulits i les assilines fàcilment observables a ull nu, característics del Lutecià.

A partir de la parada 6, els materials són margues amb intercalacionsde calcàries d’edat Eocè, pertanyents a la formació d’Armàncies.Aquests materials són de color blau-gris, a causa de la gran quantitatde matèria orgànica de què estan compostos.

La part inferior d’aquesta formació és una excel·lent roca mare. Ésa dir, que té la capacitat de generar petroli. Per aquest motiu, hi hauna sèrie d’antigues mines (actualment abandonades) alineadesa sobre d’aquest nivell. D’aquestes mines s’extreien les margues

per tal d’aconseguir petroli per destil·lació. Una de les méscaracterístiques i properes a aquesta zona és la mina de Riutort,a uns 4 km de Guardiola en direcció a la Pobla de Lillet.

Per aquest motiu, les companyies petrolieres han realitzat nombrososestudis geològics en el Pirineu oriental durant els anys 70 i 80. Elsconeixements geològics de què es disposen actualment són elresultat d’aquests trebal ls d’ invest igació petrol iera.

Figura 7-1: Dibuix d’una assilina i d’un nummulit a fi de veure’n les diferències.

Figura 7-2: Fotografia d’unamostra polida on s’observennummul i ts i assi l ines.

En aquesta zona, hi ha uns nivells calcaris entremig de les marguesque destaquen clarament en el relleu. Són calcàries amb una granquantitat de foraminífers característics del Lutecià (Eocè mitjà).

Els foraminífers són protozous que viuen al mar, en zones nogaire profundes, encara es poden trobar actualment en els nostresmars. Són organismes unicel·lulars protegits per una closca calcàriaamb petits porus o obertures per on surten unes prolongacions delcitoplasma anomenades pseudòpodes. Els podem trobar des delPaleozoic fins a l'actualitat.

Poden ser de dos tipus: planctònics (viuen flotant a l'aigua) obentònics (viuen en el fons marí o a sobre d'algues).

La microestructura de la closca és l'element més important perpoder classificar els foraminífers fòssils. L'individu forma una cambraembrionària i, a partir d'ella, creix formant noves cambres, les qualssón ocupades per les parts toves de l’organisme. Com que lesparets d'aquestes cambres són mineralitzades, les closques podenquedar fossilitzades en els sediments.

En l’aflorament d’aquesta parada, hi abunden els nummulítids(figura 7-1). Aquests formen part d’un dels grups de foraminífersbentònics més abundants durant l'Eocè. Si observem amb detalla ull un, o millor amb una lupa d’uns 10 augments, podrem distingir-hi, fàcilment, dos tipus: els nummulits i les assilines.

El nummulites, té forma de llentia amb dimensions des de 3-4mm a més d'1 centímetre. En una secció equatorial, presenta formad'espiral i s’hi poden distingir les cambres. En una secció axial, leslàmines són concèntriques, amb unes línies més clares radialsque són els pilars (figura 7-2).

L’assilina és similar als nummulits, però té una morfologia mésplana i, en aquest cas, és de dimensions més grans (1-2 cm). Lasecció equatorial també té forma d’espiral però la forma de l'altrasecció és més allargada i les cambres no són concèntriques comen el nummulit (figura 7-2).

Parada 8.

0 5mm

detall d'un fragment declosca d'ou de dinosauri

part exterior

part interior

Ou de dinosauri

ou de gallina

Hippurites i closques d’ous de dinosaures

Contacte entre els materials continentals (vermells) del Garumnià i els marins (grisos) del Cretaci superior,on es troben fragments de closques d'ous de dinosaures. Aflorament espectacular d'hippurites en posicióde vida.

Atenció: És especialment prohibit d’arrencar o malmetre elsfòssils d'aquesta parada

En aquest aflorament es veu, en detall, el contacte entre els materialsdel Cretaci superior marins (colors grisos) i els materials continentalsde la fàcies garumniana (vermellosos).

Si observem les roques que hi ha just en aquest contacte, podemveure-hi unes petites closques negres d'unes dimensions d’entremig i un centímetre. En mirar-les amb la lupa, veurem que hi hauna part més llisa (la cara corbada interna) i una de més rugosa

(l'externa) (figura 8-1). Aquestes closques són fragments de closquesd'ous de dinosaures.

Aquest fet ens indica que la part inferior del Garumnià és encarad’edat Cretaci superior (Maastrichtià), ja que els dinosaures es vanextingir en el pas de Cretaci al Terciari, fa uns 65 milions d’anys.

Figura 8-1: Ou de dinosaure fòssili dibuix de detall d’un fragment dela closca.

VALVA ESQUERRA

VALVA DRETA

SECCIÓ

Figura 8-2: Esquema d’un hippurites amb les dues valves i fotografia d’unasecció.

Uns metres per sota d’aquest aflorament, hi ha unacapa d'uns 5-7 m de calcàries formades perl'agrupació d'uns fòssils anomenats hippurites (figura8-2). Aquests fòssils són allargats i de forma cònicao cilíndrica, amb dimensions que oscil·len entre els20 i 40 cm de llarg i 6-10 cm de diàmetre.

Aquest aflorament és extraordinari, perquè ens permetveure aquests fòssils en posició de vida, és a dir, enla mateixa posició que eren a l'època en què vivien,fa uns 70 milions d’anys.

Els hippurites, pertanyen a una important família debivalves (mol·luscs que tenen dues valves) ques'inclouen en el grup dels rudistes. Els representantsd'aquest grup es van extingir, igualment que elsdinosaures, completament a la fi del Cretaci.

Els rudistes eren bivalves bentònics (vivien en el fonsmarí o a sobre d'algues) que s'alimentavend'organismes en suspensió i habitaven en ambientsmarins de no gaire fondària.

La closca és formada per una valva dreta moltallargada i que te forma cònica o cilíndrica. La valvaesquerra és petita i se situa al cim com una mena detapadora.

Per alimentar-se, els hippurites filtraven l'aigua peruns canals a la valva esquerra. A l'etapa juvenil, vivienadherits a un substrat dur, freqüentment un altreindividu o una closca. A l'etapa adulta, continuavenadherits al substrat, però parcialment enterrats pelsediment i conservant la posició més o menys vertical.

Els individus que queien podien continuar creixentverticalment fent un colze característic. Aquestsanimals eren extraordinàriament gregaris i amb ungran potencial de creixement. És per aquestescaracterístiques que se'ls considera constructors.

El sediment quedava atrapat entre la gran quantitatd'individus i aquests tenien la necessitat de créixerràpidament per no quedar enterrats. La gran alçadaque podien assolir (fins a 1 m), juntament amb lesnoves generacions que apareixien, són les causesde la formació de la capa d'aquesta parada.

Parada 9.

Coll del VerdetCollada del Teuler

Pollegó superior2.497

Roca RojaTorrent de Rubinat

Materials delCretaci inferior

Capçalera CanalCon de dejecció

Materials delCretaci superior Conglomerats

discordants(Garumnià)

M A N T E L LS U P E R I O R D E L

P E D R A F OR

CA

Con de dejecció de Gósol

Vista de la part occidental del Pedraforca i exemple d'un torrent de muntanya amb el seu con de dejecció.

Des d’aquesta parada, es veu una imatge del Pedraforca a què no estem acostumats. El turó del castell de Gósol està situat, des del puntde vista geològic, en la continuació cap a l'oest del mantell superior del Pedraforca.

Estructuralment parlant, els materials que es troben en aquesta parada són de la mateixa unitat que la del massís del Pedraforca, però, enaquest punt, a una cota sensiblement inferior.

Figura 9-1: Vista de la part occidental del Pedraforca des de Gósol. Destaca un gran con de dejecció que prové del Pedraforca.

11

22

33

Figura 9-2: Evolució ideal de la formació d’un con dedejecció en un torrent de muntanya.

Els materials aflorants són calcàries de color gris fosc, d'edat Cretaci inferior,amb abundants orbitolines. Aquests fòssils són foraminífers (vegeu parada7), característics del Cretaci inferior, en forma de petits barrets xinesos.

La panoràmica del Pedraforca, des d'aquest punt, mostra, en primer terme,un espectacular con de dejecció provinent del torrent de muntanya que baixadel Pedraforca occidental (torrent de Rubinat) (figura 9-1). En el fons de lavista, a la part alta del torrent, entre la collada del Teuler (a l’esquerra) i elPollegó superior (a la dreta) es pot observar la capçalera, que culmina enel coll del Verdet.

Aquests tipus de torrents tenen un gran pendent i una gran capacitat erosivaen la seva capçalera. Els materials erosionats són transportats pel canal (defort pendent) i dipositats a la base, on el pendent disminueix bruscament, enforma de ventall.

A la figura 9-2 es representa l'evolució de la formació d'aquest torrent ambel seu con de dejecció. En un primer estadi, el torrent era de dimensionsmés reduïdes amb un petit con de dejecció a la base. Posteriorment, ambsuccessives avingudes, el con creix a la seva part més meridional. L’últimestadi correspon a la morfologia actual, resultat de la superposició de totsels estadis anteriors.

Actualment, aquest con està força estabilitzat, com testimonien els nombrososcamps de cultiu. Les avingudes periòdiques queden restringides en els canalsde desguàs. De tota manera, no deixa de ser una zona amb un cert riscgeològic. Una pluja extraordinària concentrada en un temps relativament curtpot originar una allau de fang i blocs altament destructiva.

Parada 10. El carst de la font Senta

Font d’aigües fresques i carbonatades, relacionada amb el sistema càrstic de la serra del Verd.

La serra del Verd és formada per roques carbonatades d’edatCretaci superior, que cabussen lleugerament cap al nord-est.Estructuralment, és una subunitat que forma part del mantell inferiordel Pedraforca.

En aquesta zona, hi ha una falla en direcció NW-SE que fa encavalcarles calcàries de la serra del Verd damunt dels materials vermellososi argilosos del Garumnià. Aquest aflora a la vall que formen el riuTorrentsenta i la capçalera d’Aigua de Valls.

Les roques carbonatades es dissolen amb l’aigua de la pluja, cosa

que permet que aquesta s’infiltri, i es torni subterrània i doni llocal desenvolupament d’un carst.

El carst és el terme que s'utilitza per designar les regions on hi hafenòmens de dissolució de la roca, principalment en roquescarbonatades. Aquest tipus de roques presenta una importantfracturació per la qual circula verticalment l'aigua provinent de lapluja (zona d’infiltració), que dissol a poc a poc el carbonat càlcic,eixampla les fissures i forma conductes que cada cop poden sermés grans. La part inferior té els conductes plens d’aigua (zonad’inundació) i el desplaçament de l’aigua és horitzontal.

Figura 10-1: Paisatge característic d’una zona càrstica amb els elements morfològics més característics. També es mostren les línies de fluxde les aigües subterrànies.

ZONA INUNDADA

Superfçiciepieçométrica

Avenc

Dolina

Cova ZONA D'INFILTRACIÓ

Paleocarst

Riu

Surgència

Dolina ambsediments

Pluja

Surgènciatemporal

NESW

1.000

0 m

2.000

Serra del Verd

Falla NW-SE

GARUMNIÀ

CRETACI SUPERIOR

KEUPER

JURÀSSIC

FONT SENTA

ZONA D'INFILTRACIÓ

ZONA INUNDADA

Calcàries (materials carstificables)

Marges i argiles (materials no carstificables)

Figura 10-2: Tall geològic de la serra del Verd on es mostra el funcionament hídric de la font Senta.

Les morfologies càrstiques més corrents són les següents (figura10-1): avenc, conducte més o menys vertical situat en la zonad’infiltració; cova, conducte amb un component principal horitzontal,que se situa en la zona d’inundació; surgència, lloc per on brollal’aigua subterrània a l’exterior; dolina, depressions superficials,generalment amb forma d'embut; paleocarst, zona del carst queha quedat inactiva a causa de la baixada del nivell inundat,generalment s’omple de sediments, concrecions o blocs produïtsper l’enfonsament de la volta de les galeries.

L’estudi del carst és molt important per poder conèixer i avaluar elpotencial hídric subterrani d’una zona d’aquestes característiques.D’aquesta manera es podrà gestionar correctament l’explotació

del aqüífer, i també evitar possibles contaminacions provinents dela superfície.

La font Senta és una surgència càrstica per on brolla l’aiguasubterrània del carst de la serra del Verd (figura 10-2). La concaon s’infiltra l’aigua està situada en els nivells més alts de la serra(uns 2.000 m). Aquesta aigua s’infiltra fins a formar una zonainundada al voltant dels 1.500 m, la qual drena en el sentit delcabussament de les capes, cap al NE. La falla que posa en contacteles calcàries amb el Garumnià (materials impermeables) afavoreixque les aigües subterrànies aflorin a la superfície topogràfica, cosaque dóna lloc a la font Senta a una alçada d’uns 1.400 m.

Mapa grològic del Pedraforca

Telèfons d'interès:Ajuntament de Saldes: 93 825 80 05Centre d'informació de Saldes: 93 825 80 05Ajuntament de Gósol: 973 370 055Centre de muntanya de Gósol: 973370016Parc Natural Cadl-Moixeró: 9382441 51Bombers Guardiola de Berguedà: 93 822 70 80

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP:

Massís del Pedraforca: itinerari geològic ISBN 84-393-5236-0l. CasOliva Armengou. Joan, dir. II. Martinez Rius,Albert, il. III. Catalunya. Departament de MediAmbient1. Geografia - Pedraforca55 (467.1:23Pedraforca)

Edita: Generalítat de CatalunyaDepartament de Medi AmbientDirecció General de Patrimoni Natural i del Medi Fisic

Direcció: Joan CasolivaArmengouGeología i il.lustracions: Albert Martrnez RiusDisseny i producció grafica:EI Tinter SAL.DL: B- 40542-2000

MaçanersSaldes

Mirador

FenersSorribes

l'Espà

Gósol

2

3

45

6

7

9

10 8

Pedraforca2.497

2.400

el Collell

Coll de la Balma

RocaRoja

Coll de la Trapa

Coll del Verdet

GresoletColl de la Bena

Mines delPedraforca

MAPA GEOLÒGIC DEL PEDRAFORCA

ESQUEMA ESTRUCTURAL

A

B

Cretaci superior

Cretaci inferiorJuràssic

Keuper

Eocè (Cuisià-Lutecià)

Garumnià (detrític)

QuaternariConglomeratssin-tectònics

Garumnià (calcàries)

EncavalcamentSinclinal

Anticlinal

CarreteraPista

Falla

Contacte normalContacte discordant

Situació de la parada10

1

1

0 1 2 3 4 5 km