Mark PadmorePaul Lewis

6

Dilluns, 4 D’abril De 2016 – 20.30 h Sala de Concerts

Mark Padmore, tenorPaul Lewis, piano

I

Ludwig van Beethoven (1770-1827)Maigesang, op. 52 núm. 4(Cançó de maig)

Neue Liebe, neues Leben, op. 75 núm. 2(Nou amor, nova vida)

Abendlied unter dem gestirnten Himmel, WoO 150(Cançó vespertina sota el cel estrellat)

An die ferne Geliebte, op. 98(A l’estimada llunyana) Auf dem Hügel sitz ’ich spähend (Assegut al turó) Wo die Berge so blau (On les muntanyes, tan blaves) Leichte Segler in den Höhen (Aus lleugeres de les altures) Diese Wolken in den Höhen (Aquests núvols en les altures) Es kehret der Maien (Torna maig) Nimm sie hin denn, diese Lieder (Accepta, doncs, aquestes cançons)

II

Franz Schubert (1797-1828)Schwanengesang, D. 957(Cant del cigne) Liebesbotschaft (Missatge amorós) Kriegers Ahnung (Pressentiments de guerrer) Frühlings-Sehnsucht (Nostàlgia de la primavera) Ständchen (Serenata) Aufenthalt (Sojorn) In der Ferne (En la llunyania) Abschied (Comiat) Der Atlas (L’Atles) Ihr Bild (La seva imatge) Das Fischermädchen (La noia pescadora) Die Stadt (La ciutat) Am Meer (Prop del mar) Der Doppelgänger (El doble)

2'

3'

5'

12'

55'

Mecenes d’Honor

Gràcies!

Ascensores Jordà, S.A. — Clos Interiors, S.L. — Eurofirms ETT S.L.U. — Fundació Antoni Serra Santamans — Horaci Miras Giner — Teatre Romea — Veolia Serveis Catalunya S.A.U.

Amics Benefactors

Aena — Aenor — Almirall, S.A. — Armand Basi — Autoritat Portuària de Barcelona — Bagués-Masriera Joiers — Coca-Cola — Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports — Col·legi de Farmacèutics de Barcelona — Deloitte — Esteve — Fluidra, S.A. — Fundació Castell de Peralada — Fundació Metalquimia — Hoteles Catalonia — IATI Seguros — La Fageda — Loteria de Catalunya — Quadis — Roca Junyent, S.L.P. — Saba Infraestructures, S.A. — Serunion — Vesta Rehabilitación

Col·laboradors

Mecenes Protectors

Media Partners

Tots sou part del Palau

ComentariAn die ferne Geliebte (A l’estimada llunyana) va veure la llum el 1816, al final d’una de les etapes menys prolífiques de Beethoven com a creador, sumit com estava en un replantejament profund de la seva estètica, que després li va permetre afrontar amb garanties la immersió en el mar de l’individualisme de les obres de la seva darrera època. Per això és una peça aïllada, de transició, i és una llàstima que Beethoven no avancés encara més en la direcció apuntada en aquest cicle. Hi conviuen, per dir-ho així, elements conservadors, com la recurrència d’una forma estròfica més o menys camuflada, i d’altres d’innovadors, com el mateix concepte de cicle: de fet, es tracta del primer Liederzyklus com a tal de la història de la música occidental. Beethoven va entendre aquest terme d’una manera diferent de com Schubert planteja la successió d’una sèrie de cançons amb tema comú i inspirades per un mateix poeta. Qualsevol de les cançons de Die schöne Müllerin o Winterreise posseeixen una entitat pròpia que permet extreure-les del conjunt i que el seu contingut musical o poètic no se’n ressenti gens ni mica. Esdevé impensable, però, desmembrar An die ferne Geliebte: ho impedeixen no solament els breus interludis pianístics que serveixen de lligam entre les cançons i que cusen un continuum musical i poètic, sinó també les seves pròpies connexions temàtiques. La més evident de totes és, per descomptat, la reaparició de la melodia del primer lied en el moment en què el mateix Jeitteles, l’autor dels poemes, reprèn molt després els seus versos conclusius (“I arriba a un cor amant / El que un cor amant ha consagrat”) per coronar el cicle.

Malgrat partir d’un text mediocre, propi d’un poeta aficionat i sense renom, Beethoven va aconseguir mostrar quin podria ser el camí que calia seguir, i així ho va entendre especialment Robert Schumann, que va emmirallar-se en algun d’aquests procediments musicals en cicles com Dichterliebe o Frauenliebe und –leben (una prova inequívoca que coneixia i admirava el cicle de Beethoven, ho és la citació de la seva darrera cançó, Nimm sie hin denn, diese Lieder, inclosa al final del primer moviment de la seva Fantasia op. 17, que interpretarà Grigory Sokolov en aquesta mateixa sala dijous vinent). I és millor no especular amb la possible identitat d’una “estimada llunyana” del compositor, ja que és ben probable que es tractés de la princesa Karoline von Lobkowitz, la muller del seu patró i dedicatari del cicle, el príncep Joseph von Lobkowitz, que va morir el 24 de gener de 1816. De fet, al manuscrit no apareix la paraula ferne, sinó entfernte, per la qual cosa el títol fa referència a la llunyania (espiritual, més que no pas física) que imposa la mort a dues persones que s’estimen.

Com va sorgir Schwanengesang? ¿Aquesta darrera col·lecció de lieder forma un tot coherent? ¿La va concebre com a tal, Schubert? En quin ordre s’han d’interpretar les cançons? És impossible d’enllestir breument tants de dubtes, però n’hi ha prou de dir que en la versió final del manuscrit autògraf, al contrari del que s’esdevé en Die schöne Müllerin i en Winterreise, les cançons apareixen sense numeració i sense cap mena d’encapçalament. Una data –“Agost 1828”– al principi de la primera cançó és l’únic indici de datació de què disposem, malgrat que Walther Dürr, l’editor del cicle per a la «Neue Schubert-Ausgabe», especula amb la primavera de 1828 com a data probable d’inici de composició de les obres, perquè les altres dues cançons sobre poemes de Ludwig Rellstab d’aquell any (Auf dem Strom, D. 943 i Herbst, D. 945) apareixen datades clarament els mesos de març i abril, respectivament.

Com tantes i tantes obres schubertianes, ambdós blocs de lieder (les set cançons sobre poemes de Rellstab i les sis inspirades en els versos de Heinrich Heine) van quedar finalment inèdites en vida del músic. Va ser sens dubte l’editor Tobias Haslinger qui hi va posar pel seu propi compte i risc l’atractiu títol de Schwanengesang (Cant del cigne) i qui també va decidir incloure-hi una nova cançó. Die Taubenpost, malgrat que no té cap més relació amb les tretze cançons precedents que la simple proximitat cronològica: està fins i tot escrita en un tipus de paper diferent i pren com a base el text d’un tercer poeta, Johann Gabriel Seidl.

Schubert reacciona de manera diferent davant els poemes de Rellstab i de Heine, però no es podia esperar res més d’un lector tan perspicaç com ell. En els versos del primer encara alena en gran mesura la característica imatgeria romàntica, mentre que els molt més visionaris del segon, per bé que no l’abandona del tot, sí que comencen a endinsar-se per terrenys més desconeguts i críptics. Es pot comparar, per exemple, l’extensió dels poemes de l’un i de l’altre per notar que Heine no es perd en la repetició d’imatges verbals ja apuntades. A partir de Der Atlas els versos esdevenen concisos, el nombre d’estrofes es redueix i cada adjectiu, cada substantiu, contribueix amb força a atorgar sentit al conjunt, el qual es ressentiria tant si eren suprimits com repetits. Enlloc queda més palesa aquesta nova veu que en Der Doppelgänger, en què l’esment final als “temps passats” provoca l’únic indici de melodia d’un lied estàtic i farcit de símbols i que, ben interpretat i escoltat, té un profundíssim efecte pertorbador en l’oient, enfrontat, com el protagonista, als seus propis i pitjors fantasmes.

luig Gago, traductor i crític musical d’«El País»

Textos

Ludwig van Beethoven

Johann Wolfgang von GoetheMaigesang

Wie herrlich leuchtetMir die Natur!Wie glänzt die Sonne!Wie lacht die Flur!

Es dringen BlütenAus jedem ZweigUnd tausend StimmenAus dem Gesträuch.

Und Freud’ und Wonne Aus jeder Brust. O Erd’ , o Sonne!O Glück, o Lust!

O Lieb’, o Liebe!So golden schön,Wie MorgenwolkenAuf jenen Höh’n!

Du segnest herrlichDas frische Feld,Im BlütendampfeDie volle Welt.

O Mädchen, Mädchen,Wie lieb’ ich dich!Wie blickt dein Auge!Wie liebst du mich!

So liebt die LercheGesang und LuftUnd MorgenblumenDen Himmlesduft.

Wie ich dich liebeMit warmem Blut,Die du mir JugendUnd Freud und Mut

Cançó de maig

Que esplendorosaem sembla la natura!Com brilla el sol,com riuen els camps!

Neixen florsde totes les branques,i milers de veusixen del fullatge.

I hi ha alegria i deliten tots els cors.Oh terra, oh sol,oh felicitat, oh plaer!

Oh, amor, amor!Tan bell i dauratcom els núvols matinalsdamunt les muntanyes!

Beneeixes els campsamb magnificència,omples el mónde flors perfumades.

Oh, noia, noia,com t’estimo!Com et brillen els ulls!Com m’estimes!

Així estima l’alosaels cants i l’aire,i les flors matinalsi els perfums del cel.

Com jo estimoamb la sang encesa!Em dónes joventut,i joia i valor,

Zu neuen LiedernUnd Tänzen gibst.Sei ewig glücklich,wie du mich liebst!

Johann Wolfgang von GoetheNeue Liebe, neues Leben Herz, mein Herz, was soll das geben?Was bedränget dich so sehr?Welch ein fremdes, neues Leben!Ich erkenne dich nicht mehr.Weg ist alles, was du liebtest,Weg warum du dich betrübtest,Weg dein Fleiß und deine Ruh’,Ach, wie kamst du nur dazu!

Fesselt dich die Jugendblüte,Diese liebliche Gestalt,Dieser Blick voll Treu’ und GüteMit unendlicher Gewalt?Will ich rasch mich ihr entziehen,Mich ermannen, ihr entziehen, Führet mich im Augenblick, Ach, mein Weg zu ihr zurück.

Und an diesem Zauberfädchen,Das sich nicht zerreißen läßt,Hält das liebelose MädchenMich so wider Willen fest;Muß in ihrem ZauberkreiseLeben nun auf ihre Weise.Die Veränd’rung, ach, wie groß!Liebe! Liebe! laß mich los!

Heinrich GoebleAbendlied unter dem gestirnten Himmel

Wenn die Sonne niedersinket,Und der Tag zur Ruh’ sich neigt;Luna freundlich leise winket,Und die Nacht hernieder steigt;Wenn die Sterne prächtig schimmern,

per a noves cançonsi noves danses.Sigues per sempre feliç,quan m’estimis!

Nou amor, nova vida

Cor, cor meu, què és el que et passa?Què és el que tant t’oprimeix?Quina nova vida més estranya!Ja no et reconec!Res no resta del que tu estimaves,i del que et feia entristir,perduts el teu zel i la teva pau,ai, com hi has pogut arribar?

Amb tan immensa forçat’encadenà aquella sang fresca,aquella figura adorable,aquella mirada fidel i benèvola?Quan em vull apartar d’ellai m’escapo animós,el meu camí em porta, ai,vers ella un altre cop.

I amb aquest fil petit i màgic,que no es vol deixar trencar,la noia, múrria i adorable,em reté contra la meva voluntat.Dins del seu cercle encisadorhaig de viure com ella vulgui.Ai, quin canvi tan gran!Amor, amor, allibera’m!

Cançó vespertina sota el cel estrellat

Quan el sol es poni el dia declina cap a la pau,la lluna fa senyals amistososi arriba la nit;quan les estrelles lluen esplèndides

(Lied op. 52/4. Bonn, 1790; revisat a Viena, 1805)

(Lied, primera versió, Hess 186. Viena, 1798-99)(Lied, segona versió, WoO 127, Hess 136. Viena, 1798-99)

(Lied, tercera versió, op. 75/2. Viena, 1809)

Tausend Sonnenstraßen flimmern:Fühlt die Seele sich so groß,Windet sich vom Staube los.

Schaut so gern nach jenen Sternen,Wie zurück ins Vaterland,Hin nach jenen lichten Fernen,Und vergißt der Erde Tand;Will nur ringen, will nur streben,Ihrer Hülle zu entschweben:Erde ist ihr eng und kleinAuf den Sternen möcht’ ich sein

Ob der Erde Stürme toben,Falsches Glück den Bösen lohnt:Hoffend blicket sie nach oben,Wo der Sternenrichter thront.Keine Fürchtkann sie mehr quälen,Keine Macht kann ihr befehlen;Mit verklärtem AngesichtSchwingt sie sich zum Himmelslicht.

Eine leise Ahnung schauertMich aus jenen Welten an;Lange, lange nicht mehr dauertMeine Erdenpilgerbahn,Bald hab’ ich das Ziel errungen,Bald zu euch mich aufgeschwungen,Ernte bald an Gottes ThronMeiner Leiden schönen Lohn.

Alois Isidor JeittelesAn die ferne Geliebte

I.Auf dem Hügel sitz’ ich spähendIn das blaue Nebelland,Nach den fernen Triften sehend,Wo ich dich, Geliebte, fand.

Weit bin ich von dir geschieden,Trennend liegen Berg und TalZwischen uns und unserm Frieden,Unserm Glück und uns’rer Qual.

Ach, den Blick kannst du nicht sehen,Der zu dir so glühend eilt,Und die Seufzer, sie verwehen

i espurnegen com mil raigs de sol:l’ànima se sent plenai lliure de pols.

Mira feliç aquella estrella,com un dia en el seu país,allà en aquella clara llunyania,i oblida la futilitat de la terra.Lluita i treballa nomésperquè voli el seu embolcall:la terra és petita i estretai voldria estar damunt de les estrelles.

Si es desencadenen les tempestes de la terra,una falsa felicitat premia els malvats:ella mira esperançada cap a dalt,on regna el Jutge de les estrelles.Cap més temor la turmentarà,cap poder la dominarà;amb la cara il·luminada,s’eleva cap a la llum celestial.

Per un dolç pressentimentem veig en aquell món;no durarà gaire mésel meu pelegrinatge per la terra.Aviat hauré aconseguit la meva meta,aviat volaré cap a vosaltres,aviat davant del tron de Déutindran les meves penes la seva recompensa.

(Lied WoO 150. Viena, 4 de març de 1820)

A l’estimada llunyana

I.Assegut al turó, aguaitola terra de boires blaves,mirant cap a les pastures llunyaneson, estimada, et vaig trobar.

Lluny estic ara de tu,ens separen muntanyes i valls,que s’alcen entre nosaltres i la nostra pau,la nostra felicitat i el nostre turment.

Ai, no pots veure la mirada,que vola ansiosa cap a tu,i els sospirs, que s’esvaeixen

In dem Raume, der uns teilt.

Will denn nichts mehr zu dir dringen,Nichts der Liebe Bote sein?Singen will ich, Lieder singen,Die dir klagen meine Pein! Denn vor Liedesklang entweichetJeder Raum und jede Zeit,Und ein liebend Herz erreichet,Was ein liebend Herz geweiht!

II.Wo die Berge so blauAus dem nebligen GrauSchauen herein,Wo die Sonne verglüht,Wo die Wolke umzieht,Möchte ich sein!

Dort im ruhigen TalSchweigen Schmerzen und Qual.Wo im GesteinStill die Primel dort sinnt,Weht so leise der Wind,Möchte ich sein!

Hin zum sinnigen WaldDrängt mich Liebesgewalt,Innere Pein.Ach, mich zög’s nicht von hier,Könnt’ ich, Traute, bei dirEwiglich sein!

III. Leichte Segler in den Höhen,Und du Bächlein, klein und schmal,Könnt mein Liebchen ihr erspähen,Grüßt sie mir viel tausendmal.

Seht ihr Wolken sie dann gehenSinnend in dem stillen Tal,Laßt mein Bild vor ihr entstehenIn dem luft’gen Himmelssaal.Wird sie an den Büschen stehen,Die nun herbstlich falb und kahl,Klagt ihr, wie mir ist geschehen,Klagt ihr, Vöglein, meine Qual!

Stille Weste, bringt im WehenHin zu meiner HerzenswahlMeine Seufzer, die vergehenWie der Sonne letzter Strahl.

en l’espai que ens separa.

Res més podrà arribar fins a tu,que et trameti el meu amor?Vull cantar, cantar cançonsque et presentin el meu dolor! Puix el so de les cançons arribaa tots els espais i a tots els temps,i un cor amant guanyaràel que un cor amant ha consagrat!

II.On les muntanyes, tan blaves,des de les boires grisoses,miren enllà,on el sol s’apaga lentament,on avancen els núvols,allà voldria ser!

Allà en la vall tranquil·laon callen les penes i els turments.On entre les roquesmedita encara la primavera,i el vent bufa tan suau, allà voldria ser!

Cap al bosc misteriósem porten la força de l’amori la pena interior.Ai, res m’allunyaria d’acísi pogués, estimada,restar sempre amb tu!

III.Aus lleugeres de les altures, i tu, rierol petit i angost,si poguéssiu entreveure la meva estimada,saludeu-la mil vegades.

Si la veiéssiu vosaltres, núvols,caminant absorta per la plàcida vall,feu-li veure la meva imatge,en la volta celestial.Si es parés prop dels arbustspelats i grocs de la tardor,planyeu-vos del que em passa,planyeu-vos, ocellets, del meu turment.

Silenciosos vents de l’oest,porteu a l’escollida del meu corels meus sospirs, que s’acabencom els últims raigs del sol.

Flüstr’ ihr zu mein Liebesflehen,Laß sie, Bächlein, klein und schmal,Treu in deinen Wogen sehen,Meine Tränen ohne Zahl!

IV.Diese Wolken in den Höhen,Dieser Vöglein munt’ rer ZugWerden dich, o Huldin, sehen.Nehmt mich mit im leichten Flug!

Diese Weste werden spielenScherzend dir um Wang’ und Brust,In den seid’nen Locken wühlen.–Teilt ich mit euch diese Lust!

Hin zu dir von jenen HügelnEmsig dieses Bächlein eilt.Wird ihr Bild sich in dir spiegeln,Fließ zurück dann unverweilt!

V.Es kehret der Maien,Es blühet die Au’.Die Lüfte, sie wehenSo milde, so lau,Geschwätzig die Bäche nun rinnen.

Die Schwalbe, die kehreZum wirtlichen Dach,Sie baut sich so emsig,Ihr bräutlich Gemach,Die Liebe soll wohnen da drinnen.

Sie bringt sich geschäftigVon Kreuz und von QuerManch’ weicheres StückZu dem Brautbett hieher,Manch’ wärmendes Stück für die Kleinen.

Nun wohnen die GattenBeisammen so treu,Was Winter geschieden,Verband nun der MaiWas liebet, das weiß er zu einen.

Es kehret der Maien,Es blühet die Au’.Die Lüfte, sie wehenSo milde, so lau;Nur ich kann nicht ziehen von hinnen.

Murmura-li les meves súpliques d’amor,deixa-li, rierol petit i angost,que vegi, fidels, en les teves ones,les meves llàgrimes incomptables!

IV.Aquests núvols en les altures,aquests ocellets d’alegre vol,et podran veure, estimada.Preneu-me en el vostre vol!

Aquests vents jugaran amb tu,jugaran amb tu en les galtes i el pit,remouran els teus rulls de seda...Si pogués compartir aquest plaer!

Cap a tu, des d’aquelles altures,corre el rierol infatigable.Si es reflectís en tu la seva imatge,torna llavors sense demora!

V.Torna maig,floreixen els horts,els aires sóntebis i suaus,els rierols corren ara sorollosos.

Torna l’orenetaal teulat hospitalari,on construeix actiuel niu nupcial,on haurà d’habitar l’amor.

Porta diligentd’ací i d’allàbranques tendresper al tàlem nupcial,i brots més càlids per als petits.

Ara viu juntala fidel parella,i el que l’hivern separàho ha reunit el maig,que sap unir els que s’estimen.

Torna maig,floreixen els horts,els aires sóntebis i suaus.Només jo no em puc moure d’ací.

Wenn alles, was liebt,Der Frühling vereint,Nur unserer LiebeKein Frühling erscheint,Und Tränen sind all ihr Gewinnen.

VI.Nimm sie hin denn, diese Lieder,Die ich dir, Geliebte, sang,Singe sie denn abends wiederZu der Laute süßem Klang!

Wenn das Dämm’ rungsrot dann ziehetNach dem stillen blauen See,Und sein letzter Strahl verglühetHInter jener Bergeshöh’,

Und du singst, was ich gesungen,Was mir aus der vollen BrustOhne Kunstgepräng’ erklungen, Nur der Sehnsucht sich bewußt:

Dann vor diesen Liedern weichet,Was geschieden uns so weit,Und ein liebend Herz erreichet,Was ein liebend Herz geweiht!

Franz SchubertSchwanengesang

Ludwig Rellstab1. Liebesbotschaft

Rauschendes Bächlein,So silbern und hell,Eilst zur GeliebtenSo munter und schnell?Ach, trautes Bächlein,Mein Bote sei Du;Bringe die GrüßeDes Fernen ihr zu.

All’ ihre BlumenIm Garten gepflegt,Die sie so lieblichAm Busen trägt,Und ihre RosenIn purpurner Gluth,Bächlein, erquickeMit kühlender Fluth.

Quan a tots els que s’estimenels ha unit la primavera,només al nostre amorno s’apareix la primavera,i les llàgrimes són el seu únic premi.

VI. Accepta, doncs, aquestes cançonsque t’he dedicat, estimada,torna-les a cantar al vespreamb el dolç so del llaüt.

Quan el vermell del capvespre s’allunyicap al blau tranquil del mar,i el seu últim raig s’apaguidarrere d’aquell cim,

quan cantis el que he cantat,el que m’ha sortit del corsense cap afany artístic,inspirat només per la melangia:

Calmaran llavors aquestes cançonsel que tant ens va separar,i un cor amant guanyaràel que un cor amant ha consagrat!

Cant del cigne

1. Missatge amorós

Rierol murmurant,tan argentí i transparent,t’apresses alegre i veloçcap a l’estimada?Ah, fidel rierol,sigues mon missatger:porta-li els recordsde l’amant llunyà.

Rierol, amb la teva aigua refrescantapaga la setde totes les florsque collirà del seu jardíi portarà amb tant d’amoren el seu pit,i la de les seves roses,que lluen com la porpra.

(cicle de Sis lieder, op. 98. Viena, abril del 1816)

Wenn sie am UferIm Träume versenkt,Meiner gedenkend Das Köpfchen hängt;Tröste die SüßeMit freundlichem Blick,Denn der GeliebteKehrt bald zurück.

Neigt sich die SonneMit röthlichem Schein,Wiege das LiebchenIn Schlummer ein.Rausche sie murmelndIn süße Ruh,Flüstre ihr TräumeDer Liebe zu.

Ludwig Rellstab2. Kriegers Ahnung

In tiefer Ruh liegt um mich herDer Waffenbrüder Kreis;Mir ist das Herz so bang und schwer,Von Sehnsucht mir so heiß.

Wie hab’ ich oft so süß geruhtVan ihrem Busen warm!Wie freundlich schien des Heerdes Gluth,Lag sie in meinem Arm!

Hier, wo der Flamme düstrer ScheinAch! nur auf Waffen spielt,Hier fühlt die Brust sich ganz allein,Der Wehmuth Thräne quillt.

Herz! Daß der Trost Dich nicht verläßt!Es ruft noch manche Schlacht. Bald ruh’ ich wohl und schlafe fest,Herzliebste – Gute Nacht!

Ludwig Rellstab3. Frühlings-Sehnsucht

Säuselnde LüfteWehend so mild,Blumiger DüfteAthmend erfüllt!Wie haucht ihr mich wonnig begrüßend an!Wie habt ihr dem pochenden Herzen gethan?Es möchte Euch folgen auf luftiger Bahn! Wohin?

Quan a la teva riba,sumida en somnis,inclini el cappensant en mi,conforta-laamb una mirada amable,car l’estimattornarà molt aviat.

I quan el sol es ponguiamb rogent resplendor,bressola el sonde l’estimada.Desitja-li murmurantun dolç repòs,i inspira-lisomnis d’amor.

2. Pressentiments de guerrer

Jeu al meu voltant en profund repòsel cercle dels meus companys de guerra;el meu cor està inquiet i angoixós,i ple d’enyor vehement.

Quantes vegades he somniat dolçamenten les seves càlides abraçades!Que afable em semblava l’ardor de la llarquan ella jeia entre els meus braços!

Aquí, on la tètrica resplendor de les flamesnomés juga, ai!, amb armes,el cor se sent molt sol,i brollen llàgrimes de melangia.

Cor meu, que no t’abandoni el consol,et queden encara moltes batalles...Aviat reposaré també i dormiré tranquil,estimada... bona nit!

3. Nostàlgia de la primavera

Aires acaronadorsque aleneu dolçament,portadors d’aromesde flors odorants!Quin delit que m’inspira la vostra arribada!Què li heu fet al meu cor bategant?

Voldria seguir la vostra etèria cursa,cap on?

Bächlein, so munterRauschend zumal,Wallen hinunterSilbernd in’s Thal.Die schwebende Welle, dort eil sie dahin!Tief spiegeln sich Fluren und Himmel darin.Was ziehst Du mich, sehnend verlangender Sinn, Hinab?

Grüßender SonneSpielendes Gold,Hoffende WonneBringest Du hold.Wie labt mich Dein selig begrüßendes Bild!Es lächelt am tiefblauen Himmel so mildUnd hat mir das Auge mit Thränen gefüllt! – Warum?

Gründend umkränzetWälder und Höh’!Schimmernd erglänzetBlüthenschnee!So dränget sich Alles zum bräutlichen Licht;Es schwellen die Keime, die Knospe bricht;Sie haben gefunden was ihnen gebricht:Und du?

Rastloses Sehnen!Wünschendes Herz,mmer nur Thränen,Klage und Schmerz?Auch ich bin mir schwellender Triebe bewußt!Wer stillet mir endlich die drängende Lust?Nur Du befreist den Lenz in der Brust,Nur Du!

Ludwig Rellstab4. Ständchen

Leise flehen miene LiederDurch die Nacht zu Dir;In den stillen Hain hernieder,Liebchen, komm’ zu mir!

Flüsternd schlanke Wipfel rauschenIn des Mondes Licht;Des Verräthers feindlich LauschenFürchte, Holde, nicht.

Els rierols, murmurantsempre alegres,baixen, argentins, fins a la vall.Com us apresseu cap avall, aigües ondulants!S’hi emmirallen els boscos i els cels.Cap on empenyeu, anhels vehements,cap avall?

Or iridescentdel sol matinal,que ens portes el dolçdelit de l’esperança,com em reanima la teva imatge benvinguda!El cel, d’un blau profund, em somriu dolçament,i se m’han omplert els ulls de llàgrimes...Per què?

La verdor coronaels boscos i les muntanyes,lluen les flors,brillants com la neu!Tot reneix amb llum virginal;s’inflen les llavors, esclaten les poncelles,totes han trobat allò que els cal.I tu?

Anhels persistents!Cor cobejós!Sempre res més que llàgrimes,queixes i penes?També jo conec els afanys imperiosos!Qui apaivagarà finalment els meus desigs apressants?Només tu portaràs la primavera al meu cor!Només tu!

4. Serenata Volen blanament les meves cançonscap a tu, a través de la nit;reuneix-te amb mi, estimada,en aquell bosquet silenciós!

Murmuren els esvelts brancatgesa la llum de la lluna;però no temis, estimada,l’hostil aguait d’un traïdor.

Hörst du die Nachtigallen schlagen?Ach! sie flehen Dich,Mit der Töne süßen KlagenFlehen sie für mich.

Sie verstehn des Buses Sehnen,Kennen Liebesschmerz,Rühren mit den SilbertönenJedes weiche Herz.

Laß auch Dir das Herz bewegen,Liebchen, höre mich!Bebend harr’ ich Dir entgegen!Komm’, beglücke mich!

Ludwig Relstab5. Aufenthalt

Rauschender Strom,Brausender Wald,Starrender FelsMein Aufenthalt.

Wie sich die WelleAn Welle reiht,Fließen die ThränenMir ewig erneut.

Hoch in den KronenWogend sich’s regt,So unaufhörlichMein Herze schlägt.

Und wie des FelsenUraltes Erz,Ewig derselbeBleibet mein Schmerz.

Rauschender Strom,Brausender Wald,Starrender FelsMein Aufenthalt.

Ludwig Rellstab6. In der Ferne

Wehe dem FliehendenWelt hinaus ziehenden! –Fremde durchmessendenHeimath vergessenden,Mutterhaus hassenden,Freunde verlassenden

No sents cantar els rossinyols?Ah!, et preguenamb les dolces tonades de les seves queixes,intercedeixen per mi.

Comprenen els anhels del cor,coneixen les penes d’amor,i commouen amb les seves veus argentinestots els cors sensibles.

Deixa commoure també el teu cor,estimada! Escolta’m!T’espero impacient!Vine i fes-me feliç!

5. Sojorn

Riu turbulent,bosc fragorós,roques abruptes:el meu sojorn!

Igual que a una onadaen segueix una altra,brollen les meves llàgrimes,sempre renovades.

Els cims dels brancatgeses mouen ondulants,com els batecs constantsdel meu cor;

i com el vetustmineral de les roques,el meu corés sempre el mateix.

Riu turbulent,bosc fragorós,roques abruptes:el meu sojorn!

6. En la llunyania

Desgraciat el fugitiuque volta per l’ampli món,recorrent estranyes terres,oblidant la pàtria,odiant la casa materna,abandonant els amics!

Folget kein Segen, ach!Auf ihren Wegen nach!

Herze, das sehnende,Auge, das thränende,Sehnsucht, nie endende,Heimwärts sich wendende!Busen, der wallende,Klage, verhallende,Abendstern, blinkender,Hoffnungslos sinkender!

Lüfte, ihr säuselnden,Wellen sanft kräuselnden,Sonnenstrahl, eilender,Nirgend verweilender:Die mir mit Schmerze, ach!Dies treue Herze brach –Grüßt von dem FliehendenWelt hinaus ziehenden!

Ludwig Rellstab7. Abschied

Ade, Du muntre, Du fröhliche Stadt, Ade!Schon scharret mein Rösslein mit lustigem Fuß;Jetzt nimm meinen letzten, den scheidenden Gruß.Du hast mich wohl nimmermehr traurig gesehn,So kann es auch jetzt nicht beim Abschied geschehn.Ade...

Ade, Ihr Bäume, Ihr Gärten so grün, Ade!Nun reit’ ich am silbernen Strome entlang,Weit schallend ertönet mein Abschiedsgesang;Nie habt Ihr ein klagendes Lied gehört,So wird Euch auch keines beim Scheiden beschert. Ade...

Ade, Ihr freundlichen Mägdelein dort, Ade!Was schaut Ihr aus blumenumduftetem HausMit schelmischen, lockenden Blicken heraus?Wie sonst, so grüß’ ich und schaue mich um,Doch nimmermehr wend’ ich mein Rösselein um.Ade...

Cap benedicció no el segueix,ai, en el seu camí!

Cor anhelant,ulls plorosos,enyor mai superat,desig de tornar a casa!Pit agitat,lamentacions perdudes,fulgurant estel de l’alba,que et pons sense esperança!

Brises murmuradores,ones suaument encrespades,raigs fugissers del sol,que no resteu enlloc!A aquella que, ai,va trencar amb dolor aquest cor fidel,recordeu-li el fugitiuque volta per l’ample món!

7. Comiat

Adéu, ciutat alegre i joiosa, adéu!El meu corser ja espernega impacient,

rep la meva darrera salutació de comiat.

Fins ara no m’has vist mai trist,

i tampoc m’hi veuràs ara en acomiadar-nos.

Adéu...

Adéu, arbres, jardins tan verds, adéu!Cavalco ara seguint el corrent argentí,sento molt lluny l’eco del meu cant de comiat:mai m’heu sentit una cançó trista,tampoc us en cantaré ara en acomiadar-nos.Adéu...

Adéu, amables noies, adéu! Què mireu des de les vostres cases plenes de flors olorosesamb mirades malicioses i seductores? Com sempre, us saludo i us contemplo,però no faré fer mitja volta al meu corser.

Adéu...

Ade, liebe Sonne, so gehst Du zur Ruh’, Ade!Nun schimmert der blinkenden Sterne Gold.Wie bin ich Euch Sternlein am Himmel so hold;Durchziehen die Welt wir auch weit und breit,Ihr gebt überall uns das treue Geleit.Ade...

Ade, Du schimmerndes Fensterlein hell, Ade!Du glänzest so traulich mit dämmerndem ScheinUnd ladest so freundlich ins Hüttchen uns ein.Vorüber, ach, ritt ich so manches malUnd wär’ es denn heute zum letzten mal?Ade... Ade, Ihr Sterne, verhüllet Euch grau! Ade!Des Fensterleins trübes, verschimmerndes LichtErsetzt Ihr unzähligen Sterne mir nicht;Darf ich hier nicht weilen, muß hier vorbei,Was hilft es mir, folgt Ihr mir noch so treu!

Ade, Ihr Sterne, verhüllet Euch grau! Ade!

Heinrich Heine8. Der Atlas

Ich unglücksel’ger Atlas! eine Welt,Die ganze Welt der Schmerzen, muß ich tragen,Ich trage Unerträgliches, und brechenWill mir das Herz im Leibe.

Du stolzes Herz, du hast es ja gewollt!Du wolltest glücklich sein, unendlich glücklich,Oder unendlich elend, stolzes Herz,Und jetzo bist du elend.

Heinrich Heine9. Ihr Bild

Ich stand in dunkeln Träumen, Und starrte ihr Bildniß an, Und das geliebte Antlitz Heimlich zu leben begann.

Um ihre Lippen zog sichEin Lächeln wunderbar,Und wie von WehmuthsthränenErglänzte ihr Augenpaar.

Auch meine Thränen flossenMir von den Wangen herab –Und ach, ich kann es nicht glauben,Daß ich dich verloren hab’!

Adéu, sol estimat, te’n vas a descansar, adéu!Ara lluu l’or de les brillants estrelles,com m’agradeu, estrelletes del cel!També nosaltres recorrem el món sencer,i pertot arreu em guieu fidelment.Adéu...

Adéu, finestreta clara i lluent, adéu!Brillaves afable a la llum del capvesprei m’atreies, amable, a la cabana.Molt sovint he cavalcat, ai, pel teu davant,i serà avui l’última vegada?Adéu... Adéu, estrelles, cobriu-vos de boira! Adéu! No suplanteu, estrelles incomptables,la llum opaca i tènue de la finestreta!No em puc quedar ací, me n’haig d’anar,però de què em servirà si em seguiu tan fidels?Adéu, estrelles, cobriu-vos de boira! Adéu!

8. L’Atles

Sóc Atles, el desgraciat! Un món,tot un món de penes haig d’aguantar!Suporto l’inaguantable, i el meu corvol trencar-se dintre meu.

Cor orgullós, tu ho vares voler!Volies ser feliç, feliç eternament,o eternament desgraciat! Cor orgullós,ara ets ben desgraciat!

9. La seva imatge

Sumit en profunds somniscontemplava la seva imatge,i l’estimada façcomençava a viure secretament.

Apareixia en els seus llavisun somriure meravellós,i els seus dos ulls brillavencom humits per llàgrimes de melangia.

També les meves llàgrimesem baixaven per les galtes,ai!, no puc creureque t’he perdut!

Heinrich Heine10. Das Fischermädchen

Du schönes Fischermädchen,Treibe den Kahn ans Land;Komm zu mir und setze dich nieder,Wir kosen Hand in Hand.

Leg an mein Herz dein Köpfchen,Und fürchte dich nicht zu sehr;Vertraust du dich doch sorglosTäglich dem wilden Meer.

Mein Herz gleicht ganz dem Meere,Hat Sturm und Ebb’ und Fluth,Und manche schöne PerleIn seiner Tiefe ruth.

Heinrich Heine11. Die Stadt

Am fernen HorizonteErscheint, wie ein Nebelbild,Die Stadt mit ihren ThürmenIn Abenddämmerung gehüllt.

Ein feuchter Windzug kräuseltDie graue Wasserbahn;Mit traurigem Takte rudertDer Schiffer in meinem Kahn.

Die Sonne hebt sich noch einmalLeuchtend vom Boden empor,Und zeigt mir jene Stelle,Wo ich das Liebste verlor.

Heinrich Heine12. Am Meer

Das Meer erglänzte weit hinausIm letzten Abendscheine;Wir saßen am einsamen Fischerhaus,Wir saßen stumm und alleine.

Der Nebel stieg, das Wasser schwoll,Die Möwe flog hin und wieder;Aus deinen Augen liebevollFielen die Thränen nieder.

Ich sah sie fallen auf deine Hand,Und bin aufs Knie gesunken;Ich hab’ von deiner weißen HandDie Thränen fortgetrunken.

10. La noia pescadora

Bella noia pescadora,porta la barca fins a la platja,vine a seure prop meu,ens donarem les mans i parlarem.

Reclina el teu cap sobre el meu cori no tinguis por;no confies cada dia sense temoren el mar salvatge?

El meu cor és igual que el mar,té tempestes, i exaltacions i calmes,i perles molt bellesreposen en el seu fons.

11. La ciutat

En l’horitzó llunyàapareix la nebulosa imatge de la ciutat,amb les seves torresenvoltades pel capvespre.

Una humida rebufadaondula la grisa superfície de les aigües;amb entristida cadència remael barquer en la seva barca.

El sol surt encararesplendent una vegada,i em mostra l’indreton vaig perdre l’estimada.

12. Prop del mar

La mar brillava molt enllàamb la darrera claror del vespre;estàvem asseguts, sols i callats,en la solitària casa de pescadors.

Baixà la boira i pujà el mar,volà la gavina amunt i avall;i brollaven les llàgrimesdels teus ulls amorosos.

Les vaig veure caure en la teva mài em vaig agenollar;i vaig beure les llàgrimesen les teves càlides mans.

Seit jener Stunde verzehrt sich mein Leib,Die Seele stirbt vor Sehnen; –Mich hat das unglücksel’ge WeibVergiftet mit ihren Thränen.

Heinrich Heine13. Der Doppelgänger

Still ist die Nacht, es ruhen die Gassen,In diesem Hause wohnte mein Schatz;Sie hat schon längst die Stadt verlassen,Doch steht noch das Haus auf demselben Platz.

Da steht auch ein Mensch und starrt in die Höhe,Und ringt die Hände, vor Schmezensgewalt;

Mir graust es, wenn ich sein Antlitz sehe, –Der Mond zeigt mir meine eigne Gestalt.

Du Doppeltgänger! du bleicher Geselle!Was äffst du nach mein Liebesleid,Das mich gequält auf dieser Stelle,So manche Nacht, in alter Zeit?

Des d’aquell moment es consum el meu cos,i l’ànima es mor de delers;la desgraciada muller em va emmetzinaramb les seves llàgrimes.

13. El doble

La nit és tranquil·la, els carrerons reposen;en aquesta casa hi vivia el meu tresor;fa molt de temps que abandonà la ciutat,però la casa està encara en el mateix indret.

Allà hi ha també un home, que aixeca els ullsmentre es prem les mans amb punyent dolor.M’espanto quan veig la seva cara...la lluna em mostra la meva pròpia faç!

Ets el meu doble, pàl·lid company!Per què imites les meves penes d’amor,que em van torturar en aquest indretdurant tantes nits en temps passats?

(cicle de Catorze lieder, D. 957, amb textos de Rellstab i Heine. Primavera de 1828)

Biografies

Mark Padmore, tenor

Nascut a Londres i criat a Canterbury, després d’iniciar els estudis de clarinet va guanyar una beca coral per al King’s College de Cambridge, on es graduà en música amb distincions honorífiques. Molt aviat inicià una carrera internacional en el terreny de l’òpera, el concert i el recital. La seva interpretació del paper d’Evangelista de les Passions de Bach –amb la Filharmònica de Berlín i Sir Simon Rattle i direcció escènica de Peter Sellars– va ser entusiàsticament aclamada a Berlín, Salzburg, Nova York i a la BBC.

El seu repertori operístic inclou obres de Händel, Mozart, Britten, H. Birtwistle, G. Benjamin, etc., amb actuacions als festivals d’Aldeburgh i Glyndebourne, Covent Garden, Welsh National Opera i ENO, entre d’altres. En concert ha actuat amb les orquestres més emblemàtiques, com l’Orquestra de la Ràdio de Baviera, London Symphony, London Philharmonic, Philharmonia, Concertgebouw, Orchestra of the Age of Enlightenment i les filharmòniques de Berlín, Viena i Nova York.

També ha ofert recitals per tot el món i ha cantat els tres cicles de lied de Schubert a Londres, Liverpool, París, Tòquio, Viena i Nova York, així com a la Schubertiade Schwarzenberg. Entre els acompanyants dels seus recitals figuren K. Bezuidenhout, I. Cooper, J. Drake, T. Fellner, S. Lepper, P. Lewis i R. Vignoles. I molts compositors li han dedicat obres (Harrison Birtwistle, Thomas Larcher, Mark-Anthony Turnage, Huw Watkins, Ryan Wigglesworth, Hans Zender...).

La seva extensa discografia inclou la Missa Solemnis de Beethoven i La Creació de Haydn amb Bernard Haitink i l’Orquestra de la Ràdio de Baviera (BR Klassik) i lieder de Beethoven, Haydn i Mozart amb Kristian Bezuidenhout (Harmonia Mundi). Altres enregistraments per a Harmonia Mundi inclouen àries de Händel amb The English Concert (Premi del BBC Music Magazine), Winterreise de Schubert amb Paul Lewis (Premi del BBC Music Magazine 2010), Dichterliebe de Schumann amb Kristian Bezuidenhout (Premi Edison Klassik 2011), Serenade de Britten i Dies Natalis de Finzi amb la Britten Sinfonia (Premi Echo Klassik 2013).

La versió escenificada en DVD de la Passió segons sant Mateu amb la Filharmònica de Berlín va rebre el Premi del BBC Music Magazine 2013. Marc Padmore va ser escollit artista vocal de l’any 2016 per «Musical America» i el 2014 va ser distingit amb un doctorat honorífic per la Universitat de Kent. És també director artístic del Festival d’Estiu de St. Endellion, a Cornualla.

© Marco Borggreve

Paul Lewis, piano

Considerat un dels pianistes més importants de la seva generació, durant la seva carrera ha estat guardonat amb premis prestigiosos que inclouen el d’instrumentista de l’any de la Royal Philharmonic Society de Londres, dos Edison, tres Gramophone, el Diapason d’Or de l’Any, el Premi de l’Accademia Musicale Chigiana i el South Bank Show Classical Music Award. El 2009 va ser investit amb un doctorat honorari per la Universitat de Southampton.

Actua amb les orquestres més importants del món i és convidat habitual de grans festivals, com els de Lucerna, Mostly Mozart de Nova York, Tanglewood, Salzburg, Edimburg i els Proms de la BBC, on el 2010 va tocar la integral dels concerts de piano de Beethoven.

En recital, ha actuat al Royal Festival Hall de Londres, Alice Tully i Carnegie Hall de Nova York, Musikverein i Konzerthaus de Viena, Théâtre des Champs Elysées de París, Concertgebouw d’Amsterdam, Philharmonie i Konzerthaus de Berlín, Tonhalle de Zuric, Palau de la Música Catalana, Symphony Hall de Chicago, Oji Hall de Tòquio i Recital Centre de Melbourne.

La seva extensa discografia per a Harmonia Mundi inclou obres de Mussorgski i Schumann, la integral de les Sonates i Concerts per a piano de Beethoven i les principals obres pianístiques de Schubert, incloent-hi els tres cicles de lieder amb el tenor Mark Padmore. Entre els propers enregistraments, cal esmentar el Concert per a piano núm. 1 de Brahms, amb la Simfònica de la Ràdio Sueca i Daniel Harding.

Va estudiar amb Joan Havill a la Guildhall School of Music and Drama de Londres, abans de començar les classes particulars amb Alfred Brendel. Juntament amb la seva esposa, la violoncel·lista Bjorg Lewis, comparteixen la direcció artística d’un festival anual de música de cambra que se celebra a Buckinghamshire (Regne Unit).

© Josep Molina

Juliane BanseMatthias Goerne

Mauro PeterAnna Lucia Richter

Adrian ErödCuarteto Casals

Dalia QuartetKhatia BuniatishviliDaniel Kharitonov

Noelia Rodiles Wolfram RiegerHelmut Deutsch

Alexander SchmalczMichael GeesLina Tur BonetArnau Tomàs

Kennedy MorettiHelena PoggioGordan NikolicCamerata 432

SV16SCHUBERTÍADAVILABERTRAN2016

www.schubertiadavilabertran.cat

ANNA LUCIA RICHTER MATTHIAS GOERNE

JULIANE BANSE MAURO PETER

CUARTETO CASALS

3 de setembre

18 d’agost

Palau100v2 19/03/2016 11:04 Página 1

Palau 100 Pianosala de ConcertsDiJOus, 07.04.16 - 20.30 h

Preus: 20, 35 i 50 euros

Grigory Sokolov, piano

R. Schumann: Arabesca, op. 18R. Schumann: Fantasia en Do major, op. 17F. Chopin: Dos Nocturns, op. 32F. Chopin: Sonata núm. 2, en Si bemoll menor, op. 35

Propers concerts al Palau

Palau de la Música CatalanaC/ Palau de la Música, 4-608003 Barcelona93 295 72 00

Palau 100 Grans Veussala de ConcertsDiJOus, 14.04.2016 - 20.30 h

Preus: 15, 20, 30, 40 i 60 euros

Matthias Goerne, barítonMarkus Hinterhäuser, pianoWilliam Kentridge, concepte i vídeoSabine Theunissen, escenografiaGreteta Goiris, vestuariHermann Sorgeloos, disseny de llumsSnezana Marovic, muntatge de vídeo

F. Schubert: Winterreise, op. 89 D. 911

Palau 100 Constel·laciósala de ConcertsDiJOus, 28.04.2016 - 20.30 h

Palau 100 Bachsala de ConcertsDiuMenGe, 24.04.2016 - 17.00 h

Preus: 20 i 30 eurosPreu: 10, 15, 25 i 35 euros

Ensemble IntercontemporainPablo Rus Broseta, director

H. Parra: Sirrt die SekundeJ. Harvey: Death of Light / Light of DeathP. Boulez: Dérive 1Y. Maresz: Éclipse, pour clarinette et quatorze instrumentsH. Parra: Moins qu’un souffle à peine un mouvement de l’air - Hommage à Khady Demba

Isabelle Faust, violí

J. S. Bach: Sonates i Partites, BWV 1001-1006 (integral)

Troba’ns a:www.palaumusica.cat