M5 Estats Revolucions Absolutisme

8/13/2019 M5 Estats Revolucions Absolutisme

1/72

L'evoluci

poltica europea:estats,

revolucions iabsolutisme

Xavier Torres SansJoaquim M. Puigvert i Sol

P08/04527/00783


2/72


3/72

FUOC P08/04527/00783 L'evoluci poltica europea: estats, revolucions i absolutisme

ndex

Introducci............................................................................................ 5

Objectius................................................................................................. 7

1. L'estat modern: absolutisme i constitucionalisme................ 9

1.1. Feudalisme i estat modern ........................................................ 12

1.2. L'estat modern i la centralitzaci poltica ................................ 14

1.3. Absolutisme i constitucionalisme ............................................. 17

1.4. Les corts i els cossos intermedis ............................................... 21

2. Una Europa de monarquies compostes.................................... 24

2.1. La monarquia hispnica ........................................................... 25

2.2. La Casa d'ustria i l'Europa Oriental ........................................ 27

2.3. La revoluci militar ................................................................... 28

3. Les revoltes de la terra (segle XVII).......................................... 31

3.1. La rebelli dels Pasos Baixos ................................................... 32

3.2. Les revoltes al si de la monarquia hispnica ............................ 35

3.2.1. La revolta dels Segadors a Catalunya ............................ 383.2.2. La revolta de Portugal ................................................... 39

3.2.3. La revolta antiespanyola de Npols .............................. 40

3.3. La revoluci i la guerra civil anglesa ........................................ 41

4. Els nous absolutismes: la Frana de Llus XIV....................... 44

4.1. La reorganitzaci de l'administraci reial ................................. 45

4.2. L'exrcit i la poltica expansionista de Llus XIV ...................... 46

4.3. Fiscalitat i poltica econmica mercantilista ............................ 49

4.4. Els afers religiosos: la revocaci de l'edicte de Nantes i el

jansenisme ................................................................................. 51

5. Els contrastos poltics i institucionals a l'inici del segle

XVIII.................................................................................................. 56

5.1. L'Imperi austrac, l'Imperi otom i Rssia ................................ 56

5.2. Gran Bretanya ........................................................................... 57

5.3. Prssia ........................................................................................ 60

5.4. Les Provncies Unides ............................................................... 61

Resum...................................................................................................... 62

Activitats................................................................................................ 65


4/72

FUOC P08/04527/00783 L'evoluci poltica europea: estats, revolucions i absolutisme

Exercicis d'autoavaluaci................................................................... 65

Solucionari............................................................................................. 66

Glossari.................................................................................................... 67

Bibliografia............................................................................................ 69


5/72

FUOC P08/04527/00783 5 L'evoluci poltica europea: estats, revolucions i absolutisme

Introducci

Els canvis esdevinguts en la societat europea arran de la crisi de la baixa edatmitjana no foren pas menys notoris en l'esfera de l'organitzaci poltica. Habi-

tualment, aquesta mena de canvis han estat descrits o sintetitzats pels histori-

adors sota la frmula "estat modern" o altres d'equivalents, com ara "monar-

quies del Renaixement", "noves monarquies" o "absolutisme". A hores d'ara,

per, cap d'aquestes formulacions no s prou inequvoca o evident per si ma-

teixa i cal, en conseqncia, especificar-ne i discutir-ne prviament tant l'abast

com alguns dels supsits ms o menys implcits. En altres paraules: la primera

dificultat en l'estudi de l'estat modern s una qesti de concepte o definici.

O fins i tot de vocabulari, simplement. Perqu cal recordar que el mot estat,

a l'Europa dels segles XVI i XVII, no era pas sinnim encara d'alguna mena

d'entitat o forma poltica (designades, en canvi, com a monarquia, regne, impe-

ri, provnciao repblica), sin que feia allusi ms aviat a una certa mena de

possessions o dominis feudals (els estats d'aquest duc o aquest altre) o b a

la condici i l'estatus d'un determinat grup d'individus, definit jurdicament

(l'orde, estament o estat de la cavalleria, posem per cas). El terme absolutisme,

al seu torn, s encara ms extemporani.

Aix i tot, la historiografia encara no ha descartat del tot l's del mot estaten elsentit actual o esdevingut convencional de la paraula; i aix tant per comodi-

tat, potser, com pel fet que alguns autors no s'estan de suposar que els orgens

o la primerenca configuraci dels estats de l'era contempornia cal anar-los a

buscar a l'inici de l'poca moderna. A primer cop d'ull, doncs, l'especificitat de

l'anomenat estat modern sembla raure ms aviat en aquest carcter premoni-

tori, que en fa un antecedent o avantpassat necessari de l'estat contemporani.

Tanmateix, aquesta visi genealgica o retrospectiva no solament no facilita

les coses, sin que, tal com veurem, afavoreix o multiplica els anacronismes.

En aquesta perspectiva, la modernitat (o contemporanetat) d'aquests estatsdels segles XVI i XVII ha estat identificada tot sovint amb la centralitzaci

poltica; s a dir, un procs ms o menys preco o complet, segons els casos, de

concentraci del poder poltic, afavorit per les noves monarquies del perode, i

els instruments del qual foren la fiscalitat, la burocrciai l'exrcit. Tot plegat

no solament va reforar l'autoritat dels governants damunt el conjunt de la

poblaci, sin que, alhora, va neutralitzar el poder i la influncia dels magnats

i dels senyors feudals o els va relegar al si de les institucions poltiques de

l'poca.

L'estat modern fou, doncs, si no un estat burgs exactament (com creien o

encara creuen alguns autors), un estat que sembla que es va consolidar a costa

de la vella aristocrcia dels reialmes europeus. Aquest desbancament va ser

Vegeu tamb

Vegeu el subapartat 3.2 delmdul "El feudalisme europeudesprs de la crisi medieval"d'aquesta assignatura.


6/72


7/72


Objectius

La finalitat d'aquest mdul s oferir a l'estudiant una panormica sintticade l'evoluci poltica europea en el decurs del perode comprs entre els anys

1450 i 1650, aproximadament. Els objectius que n'han orientat l'elaboraci i

la redacci sn els segents:

1. Familiaritzar l'estudiant amb algunes nocions historiogrfiques, com ara

absolutisme, constitucionalisme, estat moderno altres de similars, que sn o

han estat objecte de debat entre els historiadors i que constitueixen, en re-

alitat, temptatives d'explicaci o interpretaci dels canvis i esdeveniments

poltics del perode.

2. Introduir l'estudiant en la histria del pensament poltic coetani mit-

janant una breu selecci d'obres i autors, i l'anlisi dels conceptes poltics

(vells o nous, com ara sobirania, ra d'estati altres) ms caracterstics.

3. Oferir una descripci sumria de l'organigrama poltic europeu de

l'poca, tot assenyalant-ne les entitats poltiques ms significatives,

l'articulaci interna d'aquestes (les anomenades monarquies compostes)

i algunes peculiaritats.

4. Remarcar els canvis experimentats per l'activitat bllica i les seves repercus-

sions socials (l'anomenada revoluci militar), amb allusi a alguns dels

grans conflictes de l'poca, com ara la guerra anomenada dels Trenta Anys

(1618-1648).

5. Descriure i analitzar, finalment, la natura i les caracterstiques de les grans

revoltes i rebellions europees del segle XVII, com ara la rebelli dels

Pasos Baixos o la revoluci anglesa del 1640, per tamb els aixecaments

de Catalunya, Portugal o el regne de Npols cap a mitjan segle XVII.

6. Constatar el diversificat ventall de maneres de governar que hi havia a

l'Europa del darrer quart del segle XVII i del segle XVIII, com ara les mo-

narquies hereditries, electives, les repbliques o les ciutats estat.

7. Comprovar com, ms enll de les diferncies formals en els governs euro-

peus de la primera meitat del segle XVIII, tots tenien en com el fet de

limitar o restringir de manera severa la participaci popular o democrtica.


8/72


9/72


1. L'estat modern: absolutisme i constitucionalisme

Ben mirat, ni l'anomenat estat modern ni l'absolutisme o altres frmules equi-valents ("noves monarquies", "monarquies del Renaixement", "monarquies ab-

solutistes") no sn fets histrics, talment com ho puguin ser, posem per cas,

una epidmia de pesta, una batalla o la construcci d'una catedral, sin ms

aviat interpretacions o recreacions historiogrfiques, la finalitat primordial de

les quals s dotar de sentit o significaci un conjunt de dades o fets histrics

tangibles i a voltes de natura prou diversa. s per aix (per les implicacions i

la crrega interpretativa) que el concepte d'estat modernno solament no es

pot considerar immediatament evident, sin que, alhora, suscita, i ha suscitat,

fora discussions entre els historiadors.

Aix i tot, all que volen designar o remarcar els historiadors de l'poca

moderna sota una o altra frmula ("estat modern", "noves monarquies",

"absolutisme") s fcilment perceptible, s a dir: la mena de canvis esde-

vinguts en la vertebraci, l'exercici i la legitimaci del poder poltic en

el decurs del perode; el contrast, en suma, entre les velles monarquies

medievals i les seves successores de l'poca moderna.

Un contrast semblant pot haver estat, de vegades, massa emfasitzat o fins i totexagerat, per no es pot pas dir, certament, que hagi estat una mera invenci

o especulaci dels historiadors moderns. Alguns tractadistes coetanis, si ms

no, prou que se n'adonaven; i fins i tot la seva obra no ens seria del tot com-

prensible sense l'existncia d'aquest contrast, i el ferm i subsegent propsit

de sistematitzar-ne les causes i els efectes.

Un dels primers a fer-ho (i fer-ho millor) fou, sens dubte, N. Maquiavel(1469-

1527), el canceller i estudis florent autor d'El Prncep.En aquest breu (i aviat

anatematitzat) tractat de reflexi poltica, la figura de Ferran II d'Araghi

apareixia ja com a prototipus o illustraci de la nova nissaga de prnceps o

governants que despuntaven a l'Europa Occidental d'en de les acaballes de

l'poca medieval:

El Prncep

N. Maquiavel acab d'escriure

El Prncepcap al 1513, encaraque l'edici de l'obra es va re-tardar fins al 1532.


10/72


"Al nostre temps tenim Ferran d'Arag, actual rei d'Espanya. Se'l pot anomenar gairebprncep nou, perqu de rei dbil ha esdevingut, per la fama i per la glria, el primerrei dels cristians [...]."

N. Maquiavel.El Prncep.

Aquests prnceps nous o maquiavellistes eren, sens dubte, prnceps o gover-

nants amb empenta i fora ms slids o consolidats, si ms no, que els seus

avantpassats medievals o prerenaixentistes. Ara b, la qesti s com ho havi-

en aconseguit: com s'ho fu Ferran d'Arag, un rei inicialment "dbil", per a

esdevenir, en pocs anys, "el primer rei dels cristians"? Maquiavel respon, cer-

tament, encara que sigui lacnicament i a la seva manera, referint-se a Ferran

com el "rei catlic", car el florent mai no esmenta la reina, Isabel de Castella:

"Assalt Granada [... i] hi tingu entretinguts els nims dels barons de Castella, els quals,pensant en aquesta guerra, no pensaven a fer reformes [vol dir guerres contra la Corona],i ell [Ferran] guanyava, aix, reputaci i poder damunt d'ells sense que se n'adonessin[... Simultniament] amb els diners de l'Esglsia i dels pobles [Ferran] pogu mantenirtropes, i assent [...] les bases del seu exrcit."

N. Maquiavel.El Prncep.

En altres paraules, all que distingeix els nous prnceps dels vells s, en

realitat, una nova tecnologia del poder poltic, ms eficient, i marca-

dament repressiva, al capdavall.

Als manuals clssics d'histria moderna europea no falta mai la descripci o

l'enumeraci dels ressorts bsics de les noves monarquies, s a dir:

a) L'aixecament d'un exrcit, reial o professional. Alguns autors utilitzen

aquest darrer terme equivocadament, car l'exrcit autnticament professional

fou ms aviat l'excepci a l'Europa moderna.

b)Una diplomciai, en general, una burocrcia, susceptible de fer valer sobre

el terreny l'autoritat o la voluntat del prncep.

c)Una fiscalitat reial o pblica (noci igualment anacrnica), que fou, en

realitat, la clau de volta de les noves monarquies.

Amb un equipament semblant, a ms, aquest nou gnere de governants no

van trobar gaires dificultats sempre segons aquesta escola interpretativa i una

mica maquiavellista per tal de subjectar o fins i tot arraconar la vella i pode-

rosa aristocrcia feudal, almenys la ms turbulenta o que feia nosa. El prncep

nou l'estat modern, doncs es basteix o s'enforteix en detriment de la juris-

dicci feudal i els seus titulars: els magnats o barons.

Maquiavelpintat per Santi di Tito. Palau Vell,Florncia.


11/72


Tanmateix, la subjecci de l'aristocrcia feudal va ser nicament un ves-

sant particular d'un procs fora ms ampli o general. Perqu, en reali-

tat, l'estat modern i la mena de ressorts poltics a l'abast dels prnceps

nous poden ser interpretats, alhora, com el resultat d'un procs ms o

menys preco de concentracio centralitzaci del poder poltic.

Aquesta ja era la idea o definici que tenien de l'estat modern alguns influents

historiadors liberals del comenament del segle passat:

Franois Guizot(1787-1874). Per Guizot, Europa enfil "instintivament"

la via de la centralitzaci poltica d'en de les acaballes del segle XIV.

Alexis de Tocqueville(1805-1859). Aquest autor defineix l'poca moder-

na o Antic Rgim com un perode de creixent i quasi absoluta centralitza-ci del poder poltic.

Ara b, si el poder es concentra, hi ha alg que en perd. Aix, la consolidaci de

l'estat modern va tenir com a conseqncia ms o menys immediata l'erosi

o l'arraconament d'altres instncies poltiques, com ara jurisdiccions feudals,

ciutats estat, corts o assemblees estamentals, i fins i tot la supressi d'estats

sencers.

Charles Tilly ha illustrat grficament (gaireb comptablement) aquest procs:

a l'Europa del 1500 segons aquest autor hi havia prop de mig miler d'"unitatspoltiques ms o menys independents". Aquest "ms o menys" fa allusi a

entitats poltiques d'estatut ambigu. Per quatre-cents anys desprs, el 1900,

no es comptabilitzaven ms de vint-i-cinc unitats poltiques independents a

seques. Perqu aleshores no hi havia terme mitj ni equvoc possible: se n'era

o no se n'era, d'independent. I encara que l'autor no dna xifres per a poques

anteriors, es pot afirmar que cap al 1700 s'estava, en aquest sentit, ms a prop

del segle XX que no pas del XVI. L'estat modern s, doncs, un estat que es

nodreix d'altres estats.

A desgrat d'evidncies semblants, la historiografia dels darrers anys ha qes-

tionat o fins i tot descartat aquesta definici o descripci tradicional de

l'anomenat estat modern. El debat o la revisi han estat particularment vius i

profitosos en un parell de vessants, almenys:

Lectures complementries

Una caracteritzaci de l'estat modern com a estat centralitzat es pot trobar als manualsclssics:

B. Guene(1985). Occidente durante los siglos XIV y XV. Los Estados. Barcelona: Labor(Nueva Clo, nm. 22).

H. Lapeyre(1979). Las monarquas europeas del siglo XVI. Las relaciones internacionales.Barcelona: Labor (Nueva Clo, nm. 31).

Lectura complementria

F. Guizot(1990).Historia dela civilizacin europea(llions10 i 11, pg. 248-249). Ma-drid: Alianza.


A. de Tocqueville(1983).L'Antic Rgim i la revoluci(llib. I, cap. 2; llib. II, cap. 5;llib. III, cap. 7). Barcelona:Edicions 62 / Diputaci deBarcelona (Clssics del Pensa-ment Modern, nm. 10).


12/72


O b, i malgrat el tarann tan diferent dels autors, en la influent obra:

Ch. Tilly i altres(1975). The Formation of National States in Western Europa. Princeton:Princeton University Press.

1)El veritable abast de la centralitzaci poltica assolida per les monarquies

de l'poca moderna.

2)El grau d'antagonisme o identitat entre feudalisme i estat modern.

1.1. Feudalisme i estat modern

Heus aqu el principal debat de la historiografia dels anys seixanta i setanta:

L'estat modern era l'exponent o el resultat de l'ascens material i poltic de

grups o estaments nous, com ara la burgesia mercantil?

O era la plasmaci, contrriament, d'un poder feudal renovellat i desti-

nat, precisament, a obturar o conjurar tota amenaa provinent dels ren-

gles subalterns de la burgesia?

Una disjuntiva semblant, per, no era necessriament el plantejament ms

encertat. Aix, segons Perry Anderson (1979), els orgens de l'estat modern cal

buscar-los, inicialment, en la crisi del feudalisme de la baixa edat mitjana,

als segles XIV i XV; i, ms exactament encara, en la crisi o el desballestament,

si ms no, dels poders coercitius clssics de la senyoria o baronia, sobretot

un cop extingida la servitud. Altrament, la magnitud d'algunes rebellionsrurals i popularsdel comenament del segle XVI, com ara l'anomenada guerra

dels camperols alemanys, i, en general, les virulentes alteracions socialsque

acompanyaren la Reforma aguditzaren o evidenciaren encara ms la feblesa

de la jurisdicci feudal clssica.

Inicialment, doncs, l'estat modern no hauria estat, segons Anderson,

sin la suplantaci de la vella, fragmentada i localista estructura feudal

de coerci, on cada bar tenia cura dels seus serfs o vassalls particulars,

per una altra de ms abast, centralitzada i susceptible, en suma, de man-tenir sense gaires trastocaments l'estat de coses existent.

Naturalment, aquesta suplantaci va engendrar algunes tensions. En particu-

lar, perqu els monarques o governants, si havien d'apuntalar el vell ordre

feudal, necessitaven no solament ms recursos, sin, alhora, ms autoritat;

s a dir, la consecuci del monopoli de la violncia legal, segons la frmula

encunyada per Max Weber. A la prctica, aix significava retallar les facultats

jurisdiccionals (judicials i militars) dels senyors de vassalls.


P. Anderson(1979).El Esta-do absolutista. Madrid: SigloXXI.

Vegeu tamb

Vegeu el mdul "Renaixementi Reforma" d'aquesta assigna-tura.


13/72


Ara b, per freqents o espectaculars que fossin les topades entre prnceps i se-

nyors feudals, la sang gaireb mai no va arribar al riu. Encara ms: les relacions

entre prnceps nous i senyors feudals a l'antiga no excloen ben al contrari

la collaboraci, perqu les dues parts continuaven traient profit d'aquesta si-

tuaci:

a)D'una banda, perqu els senyors podien obtenir-ne, com era tradicional,

avantatges substanciosos a travs del patronatge reial o cortes.

b)D'altra banda, perqu, com comprovarem ms endavant, cap monarca o

governant de l'poca no podia prescindir, si s que en tenia realment la in-

tenci, del suport o concurs dels senyors de vassalls i de l'estament militar o

nobiliari, i aix tant a l'hora de fer la guerra com en la governaci del reialme.

La relaci entre l'estat modern i els senyors feudalsfou ms aviat desimbiosi que no pas antagnica. L'autoritat de la Corona necessitava el

concurs i la influncia dels barons; i aquests, al seu torn, guanyaren as-

cendent i fins i tot ingressos mitjanant el servei a la Corona. En aquesta

entesa, per, sempre hi hagu un lloc per a la burgesia i els membres

ascendents del tercer estat.

Coronaci del rei francs Llus IX, en unaminiatura del segle XIV.

Tanmateix, aquest estat modern no es pot assimilar a una veritable reacci feu-

dal, perqu, a desgrat del seu carcter, tan feudalitzant en el fons, mai no re-

present, en realitat, un autntic entrebanc en l'ascens de les classes mitjanes.Contrriament, la burocrcia estatal, que demanava coneixements com ara

la jurisprudncia o les matemtiques, es reclutava, preferentment, en aquests

estaments mitjans; i esdevingu, en conseqncia, una de les vies de promoci

individual o familiar ms a l'abast de la burgesia.

Jacob Fugger i el seu comptable, en unaminiatura de l'any 1519.

Al seu torn, l'equipament dels exrcits monrquics, com el mercantilismeo

l'incentiu estatal dels intercanvis, fou sempre una font de profit i activitat per

als negociants i financers; igual que l'arrendament de tributs fiscals o el prstec

regular a unes Corones guerrejadores cada vegada ms entrampades.

Els Fugger

Els Fugger van ser una de lesfamlies de financers que vanprestar regularment diners alsmonarques europeus, sobretota Carles V.


14/72


Aix, doncs, ni feudal ni potser capitalista. Tot sembla indicar, ms aviat, que

aquestes noves monarquies de l'poca moderna no es casaven podrem dir

amb cap classe, o que no s'identificaven prou exactament, si ms no, amb els

interessos o les aspiracions d'una sola classe social, tant si era vella com si era

nova.

Una cosa sembla segura: les relacions entre classes socials i institucions pol-

tiquessn sempre i no solament a l'poca moderna fora ms complexes

o indirectes que no pas s'imaginaven temps enrere alguns dels estudiosos de

l'estat modern. La noci mateixa de classe social no pot ser tampoc tan rgi-

da: burgesia i feudalitat no sn sempre sinnims d'un veritable antagonisme

social.

Si hi hagu nobles i magnats que no menysprearen, arribat el cas, alguna me-

na d'activitat o inversi mercantil, no s pas menys simptomtic que la fita

perseguida per tants i tants burgesos socialment ascendents de l'poca no fos

sin l'ennobliment i la conversi en senyors de vassalls.

Ms que no pas una estricta identitat de classe, el tret veritable-

ment distintiu de l'estat modern sembla haver estat la consolidaci i

l'autonomia de l'aparell estatalmateix, que no va parar de guanyar

entitat i espai propi en el decurs de l'poca moderna.

Ara b, fins a quin punt podem qualificar d'absolutista o de centralitzat unestat semblant?

1.2. L'estat modern i la centralitzaci poltica

Vegeu tamb


La historiografia recent ha reaccionat enrgicament contra la noci tradicio-

nal, absolutista, de l'estat modern. Certament, una reacci semblant ha estat

propiciada per l'mfasi excessiu d'alguns estudiosos anteriors, massa propen-

sos a prendre al peu de la lletra determinades metfores poltiques del perode,

com ara el Levia-thande Thomas Hobbes (1588-1679), una obra publicada

l'any 1651; i tot aix, sense esmentar els autors que assimilaven anacrnica-

ment les noves monarquies de l'poca moderna amb els estats i rgims tota-

litaris del segle XX. Leviatan s el monstre bblic, aterridor i fatal, descrit al

llibre de Job: tot un avs, doncs.

Frontispici de l'edici del 1651 del LeviathandeThomas Hobbes.


15/72


Ara b, malgrat l'expressivitat o contundncia d'algunes imatges, les monar-

quies dels segles XVI i XVIIno solament no eren la mena d'estats totalitaris

que es van imaginar alguns historiadors dels temps de la guerra freda, sin que

tampoc no arribaven a ser, inicialment almenys, la mena d'estat aclaparador

i rgidament centralitzat que apuntava o buscava Hobbes a mitjan segle XVII.

Perqu, a hores d'ara, les mancances o fuites de l'anomenat estat modern enscomencen a semblar tan evidents com considerables:

1)Aix, l'exrcit professionalno fou mai ni enlloc una realitat perdurable, si

ms no abans del segle XVIII; i fins i tot aleshores els monarques guerrejadors

restaren fora supeditats als reclutadors externs o empresaris militars (condot-

tieri), que els subministraven els efectius mercenaris. En el decurs dels segles

XVI i XVII, a ms, el paper dels senyors feudals i les seves clienteles militars

(vassalls mobilitzats o escamots armats d'altra espcie) era encara prou impor-

tant o fins i tot imprescindible a l'hora de posar dempeus un exrcit reial, tal

com mostra l'evoluci de l'administraci militar de la monarquia hispnica,

una de les grans potncies del perode, minuciosament estudiada per I.A.A.

Thompson:

"La incapacidad del gobierno central para afrontar las presiones de la guerra [...] reactivla funcin aristocrtica en el regimiento del Estado. Lo que sucedi entre 1580 y 1640fue un proceso doble: la refeudalizacin de la guerra y la remilitarizacin de la seora,y esto, a su vez, fue un elemento importante en la confirmacin general del dominioaristocrtico en el seno del gobierno y de la sociedad espaola que caracteriz el sigloXVII."

I.A.A. Thompson (1981, pg. 339).

Lansquenets, mercenaris alemanys del segleXVI.

2)Tampoc no es pot parlar, a la prctica, d'una veritable burocrcia estatal,

ats que els oficials reials tenien una concepci ms aviat patrimonial dels

crrecs que assolien i exercien.

Els oficials, certament, podien restar fidels a una determinada dinastia, per

rarament es consideraven, a la manera dels autntics funcionaris, els servidors

ms o menys remunerats d'un ens abstracte anomenat estat. De fet, l'ofici ma-

teix era percebut com una prebenda o recompensa personal ms que no pas

com una feina o funci pblica.

Tot plegat, ben mirat, no era necessriament un desastre. La monarquia an-

glesa dels Tudor es va beneficiar de la lleial activitat dels jutges de pau (mas-

ters of peace) dels comtats: un gnere de gentilhomes o hisendats rurals que

reforaven la seva influncia local mitjanant el servei voluntari i gratut a la

Corona. Per a l'Anglaterra Tudor, igual que arreu, la millor manera de garantir

el regiment efectiu del reialme passava per assegurar-se la lleialtat de les grans

nissagues feudalsdel pas.

Compravenda de crrecs

Un exemple de la consideracipatrimonial dels crrecs entreels oficials de l'Estat s la prc-tica tan estesa, francesa i cas-tellana, de la compravendade crrecsi la seva transmissihereditria.


16/72


3)La fiscalitat reial, finalment, era en mans dels grans financers o arrendata-

ris d'impostos. Bastir i mantenir un sistema eficient de recaptaci, igual que

mantenir dempeus o permanentment mobilitzat un veritable exrcit, amb pa-

gues i casernes, era, sens dubte, un dispendi fora considerable, fins i tot per

a les arques d'un monarca.

Per aquesta ra els governants de l'poca moderna mantingueren i fins i tot

ampliaren la vella (medieval) prctica de subhastar els impostos. Aquest expe-

dient estalviava costos de recaptaci, n'assegurava la recepci per endavant i

afavoria la liquiditat de la hisenda reial. La contrapartida, per, era que calia

arrendar els impostos inevitablement a la baixa i que les peculiaritats matei-

xes de tot el procs de recaptaci beneficiaven ms aviat els arrendataris, els

quals podien manegar tothora veritables fortunes i esdevenir, per aix mateix,

els prestadors de la Corona: els monarques, aix, s'endeutaven amb els seus

propis diners.


Sobre els temes que es trac-ten en aquest subapartat po-deu consultar:

W. Beik(1985).Absolutismand Society in Seventeenth-Cen-tury France. Cambridge (Mas-sachusetts): Cambridge Uni-versity Press.

4)No es pot menysprear tampoc el grau de resistncia fiscalde les poblaci-

ons afectades: no pagar, defraudar o fins i tot emigrar. Per el veritable pro-

blema de les noves monarquies de l'poca moderna no fou pas el contribuent

pobre, sin el ric. Perqu els governants no solament no es pogueren escapolir

del feix d'exempcions i privilegis fiscals(estamentals i provincials) vigents

arreu, sin que tampoc no pogueren impedir que la noblesa local o provin-

cial, encastellada en una o altra corporaci, aconsegus tot sovint desviar en

profit propi una part dels recursos fiscals de la Corona, tal com sabem que

s'esdevingu almenys en algunes provncies franceses. Heus aqu per qu algunautor s'ha re-ferit, explcitament, a les limitacions fiscals de l'absolutisme.


En relaci amb les limitacions fiscals de l'absolutisme, a ms de l'obra ja citada de W.Bleik, podeu consultar:

J.B. Collins(1988).Fiscal Limits of Absolutism. Direct Taxation in Early Seventeenth-CenturyFrance. Berkeley: University of California Press.

Ni fiscalitat, ni burocrcia, ni exrcit. La centralitzaci poltica era,

doncs, des d'un punt de vista tcnic, materialment impossible. Peraquesta ra els governants, per expeditius que fossin o volguessin ser,

hagueren de buscar, necessriament i reiteradament, una mena o altra

de comproms amb els estaments privilegiats el suport dels quals era

encara imprescindible, almenys per tal d'estendre i fins i tot apuntalar

l'autoritat dels monarques.

Revers d'un ral de vuit d'Espanya amb el nomde Felip II.

Aquesta s la ra per la qual subsistiren o fins i tot es revitalitzaren les jurisdic-

cions feudals i algunes corporacions poltiques tradicionals, com ara les corts

o les assemblees estamentals1.

(1)Eren institucions que la histori-ografia clssica de l'estat moderndonava gaireb per difuntes.


17/72


I aquesta s tamb la ra per la qual l'estat modern no solament no es bast a

costa de l'aristocrcia, sin que s'hi repenj notriament o n'arrib a ser visi-

blement dependent, especialment en l'mbit del govern local i provincial.

1.3. Absolutisme i constitucionalisme

Qui diu estat modern, diu absolutisme, s clar. Perqu l'un i l'altre no eren

noms tcnicament o materialment impracticables, tal com acabem de veure

o argumentar, sin que, segons altres proves o fonts, es pot dir, a ms, que

eren gaireb o literalment inconcebibles.

La historiografia clssica o tradicional de l'estat modern definia l'absolutisme

com la teoria o prctica poltica que sancionava el regiment unipersonal, cen-

tralitzat i al marge de les lleis positives. Tanmateix, els governants dels se-

gles XVI i XVII restaven constrets no solament per insuficincies de facto, sin

tamb per imperatius de dret; s a dir, per la vigncia a l'poca d'un seguit

de doctrines i nocions poltiques de tipus corporativista i que excloen ms o

menys radicalment la possibilitat d'un regiment arbitrari, desptic o tirnic,

tant si era d'un sol individu com d'una sola instncia poltica.

Aquestes idees o doctrines, que pregonaven una mena o altra de fisca-

litzaci dels governants, sn conegudes amb els noms prou equvocs,

certament de constitucionalisme, pactismeo contractualisme.

El constitucionalisme o pactisme era un fil de teoria poltica que pre-conitzava l'existncia de lmits ms o menys precisos i taxatius en

l'actuaci dels governants.

A l'Europa del segle XVI el constitucionalisme o pactisme no era pas cap no-

vetat. Contrriament, les seves fonts d'inspiraci eren fora antigues o, si ms

no, plenament medievals. Entre els seus ingredients principals cal esmentar-

ne els segents:

Aristtili la seva teoria del govern mixto temperat, s a dir, allunyat tantde la democrcia com de l'oligarquitzaci extrema.

Ciceri la noci de b com.

Algunes mximes de dret rom, extretes i descontextualitzades del codi

de Justini (s. VI) pels juristes medievals ("all que afecta tothom cal que

sigui aprovat per tothom", deia una d'aquestes mximes).

El tomisme.


A ms de l'obra de W. Beik,vegeu, en particular:

Sh. Kettering(1986).Pa-trons, Brokers, and Clients inSeventeenth-Century France.Nova York: Oxford Univer-sity Press.


18/72


El resultat d'aquesta barreja fou una concepci ascendent (tal com

l'anomen Walter Ullmann, un estudis del pensament poltic medie-

val) del poder poltic, s a dir, la convicci que el poder poltic rau ini-

cialment o hipotticament en el populuso comunitat, que, per raons

d'ordre estrictament prctic (tothom no pot manar alhora), el confereixa un(s) governant(s) rei, senat o govern collegiat, per sempre sota

condicions o amb limitacions. El governant, aleshores, resta obligat a

treballar pel b com, i els governats, al seu torn, li ho poden ben exigir,

i fins i tot retreure-li-ho en cas contrari.

Tot plegat, doncs, ben diferent d'aquelles altres teories poltiques rivals, de

tipus descendent o providencialista, segons les quals el poder poltic baixava

"de dalt" i el governant, en conseqncia, noms estava obligat a respondre

davant de la divinitat (i no dels homes o de la comunitat).

El regiment absolut o desptic d'un sol individu era igualment comba-

tut, a la prctica, per altres ficcions o metfores poltiques. En particu-

lar, mitjanant una analogia organicistao antropomrficamolt difo-

sa, segons la qual els cossos poltics o comunitats no podien diferir al

capdavall dels cossos humans, on diferents rgans amb funcions espec-

fiques i jerarquitzades (el cap, la boca, les cames, etc.) obraven plegats

per tal d'assolir una mateixa i harmnica finalitat, s a dir, l'existncia

completa, sense traves, de l'individu.

Aquest corporativisme era, per descomptat, una doctrina poltica conservado-

ra, que excloa, per definici o per "antinatural", la desobedincia i la rebelli

de cap membre en contra del cap. Per el contrari, un cos amputat per voluntat

del cap, no era pas menys inslit o monstrus. Heus aqu l'autntic i pertor-

bador despotisme o absolutisme: la macroceflia, un cos mancat o escarransit.

El regiment ideal, tal com havia ensenyat Aristtil, era sobretot una qesti de

proporcions, d'equilibri i cooperaci; i el deure de tot bon governant no podia

ser sin vertebrar els diferents membres de la comunitat en un tot harmnici exempt de conflicte.

En conseqncia, el governant no podia prescindir (tal com el cap tampoc

no pot prescindir dels membres del cos) de tota instncia poltica coopera-

tiva, com ara les corts estamentals o altres magistratures de la comunitat.

L'absolutisme o despotisme, doncs, no s que no fos possible a la prctica, per

inicialment no era ni desitjable ni tampoc gaire intelligible.

Vegeu tamb



19/72


Jean Bodin (1529-1596), reputat sovint com el progenitor intellectual de

l'absolutisme, tampoc no s'allunyava totalment d'aquesta metfora antiabso-

lutista. Certament, al seu clebre tractatLes six livres de la Rpublique(1576) es

poden llegir coses com ara aquestes, sempre referides a la noci de sobirania:

"La soberana no es limitada ni en poder, ni en responsabilidad, ni en tiempo [...], esindivisible e intransferible."

"El carcter principal de la majestad soberana y del poder absoluto radica principalmenteen dar leyes a los sbditos en general y sin su consentimiento."

"La soberana dada a un prncipe con cargas y condiciones no constituye propiamentesoberana ni poder absoluto."

Tanmateix, puntualitzava Bodin:

"Si decimos que tiene poder absoluto todo aquel que no est sujeto a las leyes, no en-contraremos en todo el mundo un prncipe soberano, dado que todos los prncipes de la

Tierra estn sujetos a las leyes de Dios y de la naturaleza, y a determinadas leyes humanasque son comunes a todos los pueblos."


Podeu consultar i ampliaraquests textos de J. Bodin a:

Jean Bodin(1985).Los seislibros de la Repblica(pg. 47i seg.; 161-162; 202). Madrid:Tecnos.

Pel que fa a les assemblees estamentals i altres cossos intermedis, el judici de

Bodin s igualment caut:

"Segn mi opinin, se puede afirmar que no hay nada mejor para [...] destruir las tiranasque los estados [en el sentit estamental del mot], los colegios y las comunidades [...]. Larealeza justa no tiene un fundamento ms seguro que los estados del pueblo, las corpo-raciones y los colegios; cuando hay que obtener dinero, aunar fuerzas, defender el estadocontra los enemigos, esto slo se puede conseguir mediante los estados del pueblo y decada provincia, ciudad y comunidad."

Bodin, a ms, tenia prou cura a destriar lleisi contractes. De manera

que si un sobir absolut podia alterar les lleis a voluntat o per necessitat,

aquest mateix prncep, al seu torn, estava obligat a servar els contrac-

tes o pactes contrets per ell o pels seus avantpassats amb la comunitat.

L'absolutisme o lapuissance absolue, doncs, tampoc no era incompatible

amb el contractualisme.

La teoria, desprs de Bodin, sembla abonar certament tot el contrari. Giovan-

ni Botero(1540-1617) i l'anomenada ra d'estat, teoria desenvolupada al seullibreDella ragione di stato(1589), igual que el neoestocismepropugnat per

Justus Lipsius(1547-1606), no feien sin predicar la submissi dels sbdits i

justificar, al capdavall, la llibertat d'actuaci dels governants, sobretot en cas

de necessitas(aix s'ha d'escriure i pronunciar en llat per no caure en la vul-

garitat).

Per fins i tot Thomas Hobbes (1588-1679), malgrat la contundncia

d'algunes imatges (Leviatan o l'estat-monstre), no s'apartava del tot, en rea-

litat, d'aquesta noci contractual del poder poltic (ni que fos un contracte

menys avantatjs, potser).

Cossos intermedis

Els cossos intermediss'anomenaven aix perqu estrobaven entre la unitat pol-tica ms elemental, la fam-lia, i la mxima o ms general,l'estat.


20/72


21/72


"Le droit & authorit du peuple estoit grande establir & retenir les Rois: attendu qu'ilappert par tous les Annales de France que le peuple a eu plein pouvoir & souveraineauthorit de les deposer quand ils l'avoyent desservy."

('El dret i l'autoritat del poble s prou gran per establir i retenir els reis: perqu a totsels annals de Frana es pot llegir que el poble tenia poder ple i autoritat sobirana perdeposar-los quan feien un mal servei.')

F. Hotman,La Gaule Franoise.

"El pueblo, en donde tiene su origen la potestad regia [...] si as lo exigen las circunstan-cias, no slo tiene facultad para llamar a derecho al rey, sino tambin para despojarle dela corona si se niega a corregir sus faltas. El pueblo le ha transmitido su poder, pero se hareservado otro mayor, y as, para imponer tributos o para cambiar leyes fundamentales, essiempre indispensable su consentimiento [...]. Y lo que es ms, el derecho a la corona, anhereditario, slo queda confirmado en el sucesor por el juramento de ese mismo pueblo."

J. de Mariana,De rege et regis institutione.

1.4. Les corts i els cossos intermedis

Tot plegat no era noms literatura. Al comenament de l'poca moderna, elpoder dels monarques europeus restava, efectivament, ms o menys retallat,

limitat o simplement condicionat per l'acci o la cooperaci d'altres instncies

poltiques.

Aquestes limitacions no eren pas idntiques arreu; ni totes elles assolien, tam-

poc, una transcendncia semblant. Per podien afectar, certament, algunes

facultats que, segons el cnon de Bodin, cal qualificar sens dubte de sobiranes:

La facultat de fer lleis o crear dret.

La possibilitat de taxar fiscalment els sbdits a discreci, una possibilitat

que no admetia ni el mateix Bodin.

Totes dues facultats, doncs, no solament no es confonien amb el simple desig-

ni o caprici reial, sin que eren, alhora, ms o menys compartides entre el mo-

narca i alguna de les institucions representatives del regne o de la comunitat.

Entre aquestes institucions representatives sobresortien arreu les cortso as-

semblees estamentals. La funci primignia d'aquesta mena d'institucions no

era pas l'oposici poltica ni encara menys la funci legislativa (Montesquieui la clebre divisi de poders executiu, legislatiu, judicial no havien nascut

encara).

Assemblees estamentals

Aquestes assemblees erentamb anomenades estatsaFrana, dietesper terres del'Imperi germnic i de l'EuropaOriental, i parlaments, com enel cas angls o napolit.

El seu origen, de fet, ja ho diu gaireb tot. Perqu les corts medievalsvan ni-

xer, en realitat, com una ampliaci dels antics consells o cries reials, i com un

resultat, sobretot, de les necessitats financeres dels monarques. Fou aleshores

tamb quan adoptaren la caracterstica fesomia de braoso de cambresi ca-

ses, com les housesangleses dels lordso senyors, i dels comuns. Per la comesa

genuna d'aquestes assemblees fou sempre, o almenys inicialment, bsicament

Els braos

Els braos de les corts medie-vals eren l'Esglsia o jerarquiaeclesistica, el bra militar onobiliari i les ciutats de jurisdic-ci reial.


22/72


cooperativa: una prolongaci, en suma, de les tradicionals obligacions feudals

o vassalltiques d'auxili i consell envers un senyor superior (el rei, en aquest

cas o context).

D'en del final de l'poca medieval, per, aquestes assemblees estamen-tals assoliren el rang i la consideraci d'instncies representatives dels

interessos (llibertats o privilegis, en deien aleshores) del regne, i pogue-

ren esdevenir, arribat el cas, l'escenari principal de les tensions o desa-

vinences entre el rei i el regne.

Naturalment, la representativitat d'aquestes corts no es pot assimilar a la de

les institucions parlamentries de la democrcia contempornia. Aix, les m-

tiques i venerades llibertats del regne (igual que moltes llibertats urbanes o

locals) eren indestriables, en realitat, dels interessos o privilegis particulars deles classes dirigents o polticament significatives. No podia ser d'una altra ma-

nera, ja que a l'Europa de l'Antic Rgim, la capacitat poltica no era un atribut

natural de cada individu, sin el dret o privilegi assolit per uns pocs al si d'un

estament determinat.

Per aquesta ra, les corts de l'Antic Rgim no poden ser definides (a la mane-

ra liberal) com la representaci de la comunitat poltica, sin ms aviat com

la comunitat poltica en acci, si utilitzem la grfica distinci de l'historiador

Otto Brunner. Aix i tot, la mateixa doctrina que marginava la majoria obliga-

va la minoria a vetllar (a tutelar, com en la ptria potestat) pels incapacitatspolticament. Podem recelar justificadament d'una "obligaci" semblant, per,

a la prctica, no sempre esdevingu mera retrica.

No pas totes les assemblees estamentals de l'Europa de l'poca moderna van

tenir, per, la mateixa vigncia ni les mateixes atribucions.

a)En la monarquia francesa, els estats generalsdeixaren ben aviat de ser con-

vocats amb regularitat (1484, 1560, 1614); per, en contrapartida, alguns es-

tats provincials(Llenguadoc, Provena, Bearn, Delfinat, Borgonya, Bretanya,

Normandia) romangueren fora actius fins a mitjan segle XVII, i conservaren

tothora una notable capacitat de negociaci en matria fiscal, com en el cas

dels estats del Llenguadoc, o fins i tot legislativa en algun cas ms aviat excep-

cional, com ara Bearn.

b)Les corts castellanes, al seu torn, van esdevenir al comenament del segle

XVI una assemblea ben peculiar, arran de la retirada o defecci dels estaments

militar i eclesistic, i la sola presncia del bra urb, que representava 18 ciutats

castellanes; per cap a la darreria de la centria la pressi fiscal de la monarquia

revitalitz a l'ltim la instituci i el seu paper tant fiscal com poltic.

Els Estats Generals de Frana reunits a Blois pelrei Enric III. Gravat del segle XVI.


23/72


c)Al regne de Npols, en fi, el parlamentfou una creaci catalanoaragone-

sa, per mai no tingu les prerrogatives poltiques de les corts de la Coro-

na d'Arag, encara que, cap a mitjan segle XVII, els braos maldaren per tal

d'assolir veu i vot almenys en matria fiscal.

En contrast amb casos semblants, els exemples aragons (almenys fins al 1591i la repressi de la rebelli de Saragossa), catal (fins al 1714) i angls sn una

illustraci de les limitacions prou radicals que tant en matria fiscal com legal

podia trobar, a la prctica, un monarca o governant de l'Europa del segle XVI

o XVII.

En tots tres casos, la instituci parlamentria negociava o condicionava les de-

mandes fiscals de la Corona, a ms de controlar i fins i tot assumir la recaptaci

del subsidi reial. I tant a l'Anglaterra dels Tudor com a la Catalunya dels us-

tria la norma, en matria legal, fou sempre que el monarca no podia legislar al

marge de les corts o sense la seva aprovaci. En cap moment o circumstncia

ning no qestionava ni s'arrogava la facultat monrquica de creaci de dret

atribut sobir per excellncia, sin que, simplement, el regne hi coadjuvava.

Aix, les lleis, igual que la sobirania mateixa, eren quelcom mancomunat, tal

com reflecteix la frmula "rei en corts" o el seu equivalent angls king in Parli-

ament: la frmula pactista o constitucionalista per excellncia.


24/72


2. Una Europa de monarquies compostes

A l'Europa de l'poca moderna s'esbossaren alguns dels futurs estatso estatsnaci de l'era contempornia. Tanmateix, les grans entitats dinstiques o

imperials dels segles XVI i XVII, fins i tot les ms recents o de nova creaci, no

constituen l'equivalent exacte de veritables estats o entitats polticament cen-

tralitzades. Contrriament, imperis i monarquies no eren, inicialment, sin

permetres o agregats dinsticsque podien emmarcar i incloure al seu si una

multiplicitat de sobiranies ms o menys actives, completes o compartides se-

gons els casos.

L'excepci pot ser el regne de Portugal, almenys fins al 1580, quan fou incor-

porat a la monarquia hispnica. Per no pas l'Anglaterra Tudor, que no forma-

litz la seva hegemonia a Galles fins a la Union Actdel 1536; i a Irlanda, fins al

1541, quan Enric VIII prengu per primer cop el ttol de rei d'Irlanda. I encara

menys la monarquia dels Stuart, fruit de la uni dinstica, al comenament

del segle XVII, d'Esccia i d'Anglaterra, i que no esdevingu veritable fusi o

annexi poltica fins al comenament del segle XVIII.

L'excepci tampoc no era l'aparentment homognia Corona francesa dels Va-

lois o els Borb, que no incorpor la Bretanya fins al 1532, i Bearn o la Baixa

Navarra, manu militari, fins al 1620, quan els exrcits de Llus XIII van entrara Pau.

Altrament, en tots dos casos la incorporaci tingu un caire eminentment

dinstic, amb la supervivncia d'algunes institucions i llibertats locals, tal com

havia passat segles enrere amb la Normandia i el Llenguadoc (incorporats en

el segle XIII) o la Provena (1481).

El monarcao emperador, doncs, sovint no era sin el titular o cap

com (si parlem en llenguatge corporatiu) d'un cert nombre, bviamentvariable, de formacions poltiques "ms o menys independents", com

diria Ch. Tilly (1975), i que servaven, ms o menys afer-rissadament, les

seves prpies lleis o llibertats, les seves institucions representatives, el

seu rgim fiscal particular, la seva moneda, etc.

Per aix mateix l'articulaci interna dels grans agregats dinstics del

perode no podia ser sin decididament laxa; i, de fet, recolzava, sobre-

tot, en la fidelitat i cooperaci de les classes dirigents locals o provinci-

als envers la Corona.


Ch. Tilly i altres(1975). TheFormation of National Statesin Western Europa. Princeton:Princeton University Press.


25/72


Heus aqu per qu una conspiraci de grans personatges podia inspirar fora

ms temor que no pas una violenta i multitudinria explosi popular de mal-

contentament. Perqu, atesa la manca d'una veritable centralitzaci poltica,

aquestes monarquies compostes, tal com les ha tipificat J.H. Elliott (1992-

1993), noms es podien mantenir dempeus, i prou travades, mitjanant la

collaboraci de les classes dirigents provincials o de la perifria.

Aquest ja fou el problema o el secret (segons com es miri) de la Corona fran-

cesa, on els governadors provincials, els aristcrates de la regi, i la seva in-

fluncia local esdevingueren, al capdavall, fora ms decisius que no pas els

intendents i oficials reials a l'hora de garantir la fidelitat de la perifria cap al

centre o cap a Versalles (Sharon Kettering, 1986).

Per, si aquest era el problema d'un monarca francs dels segles XVI o XVII, els

reis i emperadors de la Casa d'ustria, els Habsburg, hagueren de salvar esculls

encara ms grans, ni que fos simplement per la magnitud, i la discontinutat

en l'espai, dels dominis que arribaren a aplegar. Les vicissituds de la monarquia

hispnica, aquest nou i gran imperi de l'poca moderna, sn ben illustratives

tant de les dificultats de l'empresa com de la gnesi mateixa (i relativament

atzarosa) d'aquesta mena d'entitats dinstiques.

2.1. La monarquia hispnica

Lecturescomplementries

J.H. Elliott(1992). "A Europeof Composite Monarchies".

Past and Present(nm. 137,pg. 48-71).

"Catalunya dins d'una Euro-pa de monarquies compos-tes".Pedralbes(nm. 13-I,pg. 11-23).


Sh. Kettering(1986).Pa-trons, Brokers and Clients inSeventeenth-Century France.Nova York: Oxford Univer-sity Press.

L'origen de la monarquia hispnicaes remunta a l'entroncament dels

reis de Castella i Arag amb la Casa dels Habsburg arran del casament,

l'any 1496, de la princesa Joana, filla dels Reis Catlics, amb Felip el

Bell, fill, al seu torn, de l'emperador Maximili I, arxiduc d'ustria.

Un seguit d'avatars dinstics i familiars convertiren Carles de Borgonya, fill

segon de Joana i Felip el Bell, en l'hereu dels patrimonis respectius:

a)El castellanoaragons , que comprenia les Corones d'Arag, amb els seus

regnes mediterranis de Npols, Sardenya i Siclia, i de Castella, amb els afegits

d'ltima hora, com ara Granada (1492) i Navarra (1512) i les possessions del

Nou Mn.

b)El borgony-imperial, s a dir, els comtats de Flandes, Borgonya, Artois,

Nevers i Charolais, el Franc Comtat i els regnes d'ustria, Bohmia i Hongria.

Nomenat, a ms, emperador del Sacre Imperi Romanogermnicl'any 1519,

el mateix Carles I opt ben aviat per cedir els territoris centreeuropeus (1521),

i fins i tot el ttol imperial (1531), al seu germ l'arxiduc Ferran d'ustria;

una mena de divisi del treball dinstic definitivament sancionada l'any 1548,

Carles de Borgonya, el futur Carles I, en unapintura de Strigers.


26/72


quan la Casa d'ustriaes bifurc en sengles branques: l'una, germnica o im-

perial, i l'altra, espanyola i vinculada (amb l'afegit dels Pasos Baixos) al llegat

dels Reis Catlics.

Aix i tot, els dominis de la monarquia hispnica(o de la branca espanyola

de la Casa d'ustria) no van parar d'engrandir-se en temps successius:

La influncia per terres del nord d'Itlia, mitjanant l'aliana amb Gnova

i el Gran Ducat mediceu de Toscana, es complet, a la dcada del 1540,

amb l'annexi del ducat de Mil.

Les illes Filipines, al seu torn, foren incorporades el 1571.

El regne de Portugal, amb el seu vast imperi colonial del Brasil, el litoral

afric i les ndies Orientals, pass a mans de Felip II el 1580.

Ara b, la monarquia hispnica no fou mai res de semblant a un estat centra-

litzat. Els rgans centrals de la monarquia, finalment installats a Castella i a

Madrid, eren, en realitat, un seguit de consells ulicsla finalitat dels quals era

assessorar el rei en les matries i els territoris ms diversos:

1)Els consells generals, com ara els d'Estat, Guerra i Inquisici.

2)Els consells d'Hisenda, Ordes Militars, CruzadaoHermandad, eren d'mbit

solament castell.

3)Els de carcter territorial, com els consells de Castella, Arag, Itlia, Flandes,

ndies, Portugal, igualment prop del monarca, actuaven com a pont o filtre

entre la cort i els regnes de la monarquia.

En altres paraules, l'annexi o la inserci, per via dinstica o militar, dels di-

ferents regnes en l'aglomerat dinstic dels ustria no signific, en general,

i si fem abstracci del peculiar estatut poltic de les possessions colonials,

l'abolici o supressi de les lleis i les institucions autctones vigents fins ales-

hores, tant si es tractava de les velles diputacions i corts catalanoaragonesescom en el cas del Senat milans, de les llibertats de les ciutats llombardes o de

les constitucions i furs de la Corona d'Arag.

Carles de Borgonya

Carles de Borgonya va heretarels territoris de la monarquiahispnica desprs de les mortsdel prncep hereu Joan l'any1497, d'Isabel la Catlica el

1504, de Felip el Bell tres anysdesprs, de Ferran d'Arag el1516 i el fosc afer de la "boge-ria" de Joana, l'esposa supervi-vent de Felip el Bell.


27/72


La intervenci del monarca, contrriament, va consistir, ms aviat, a bastir

o servar (all on ja existia) un aparell de governament parallel. Aquest apa-

rell de governament estava encapalat per un virrei(alter nosdel monarca) o

governador, i estava organitzat al voltant d'un cos de magistrats nadiusde

designaci i beneplcit reial (audincieso consellsd'altra mena).

No era poca cosa, certament. Per jutges i virreis, igual que altres oficials reials,

tenien arreu un marge de maniobra fora delimitat per les lleis o llibertats

locals. Aquesta era, si ms no, la lletra del contracte. Altrament, la possible

modificaci unilateral d'aquestes lleis o llibertats podia provocar la protesta i

l'oposici de les autoritats autctones, especialment all on regia la mxima

del "rei en corts".

Aquest dualisme institucional origin, per descomptat, fora friccions i, fins i

tot, vulneracions repetides o creixents de l'ordre constitucional local. Per no

es pot confondre encara amb la centralitzaci poltica. Malparades o no, les

llibertats existien, i els seus eventuals conculcadors havien de calcular les con-

seqncies dels seus actes. L'absolutisme sempre fou, al capdavall, l'art d'all

possible.

2.2. La Casa d'ustria i l'Europa Oriental

El panorama de la branca centreeuropea de la Casa dels Habsburg no era pas

gaire ms falaguer. Tothom sabia qu significava el ttol imperial: les terres de

l'Imperi romanogermnic eren un autntic i inveterat trencaclosques poltic,amb uns quants centenars d'entitats poltiques "ms o menys independents".

Al seu torn, el regne d'ustria, del qual els Habsburg eren reis per dret propi,

era un aglomerat de territoris, fora fragmentat per l'orografia alpina i farcit de

dietes o diputacions locals i provincials que regatejaven tot sovint amb la Co-

rona. Altrament, algunes provncies, com ara la Carntia i la Carniola, incor-

porades a mitjan segle XIV, continuaven sent, dos-cents o tres-cents anys des-

prs, petits mons relativament a part, amb "lleis, govern i costums diferents"

(Evans, 1989, pg. 147). A Bohmia o a Hongria, dominis pactats o lliurats sota

condicions als Habsburg, les dificultats no eren menors.

Vegeu tamb

Vegeu el subapartat 1.3 del

mdul "Renaixement i Refor-ma" d'aquesta assignatura.

El regne de Bohmiaera, per si mateix, una autntica monarquia composta,

ja que sota aquest rtol, i a ms del regne prpiament bohemi, calia incloure

el marcgraviat de Morvia, els ducats de Silsia i encara altres ducats de menys

entitat, per no pas menys autnoms. El Parlament de Bohmia tenia certs

drets de sobirania arreu, per les institucions bessones de Morvia o de Silsia

gaudien de fora independncia.

Passava quelcom de semblant amb la meitat no otomana de l'antic regne

d'Hongria, i amb el seu Parlament bicameral. Perqu, a desgrat de les fronteres

dinstiques, Crocia gaudia d'un estatut propi; i pel que fa al principat carptic

Els parlaments deBohmia i d'Hongria

El Parlament de Bohmiaes-tava compost per dos braosnobles i un d'urb.El Parlament d'Hongriateniauna cambra alta de magnats iprelats, i una de baixa, amb re-presentants de la noblesa me-nor i algunes ciutats.


28/72


29/72


tud prou variades. Per la majoria, o els ms importants, es poden considerar

un resultat prou directe de la multiplicaci de les conteses blliques i de les

subsegents i creixents demandes fiscals o estatals.

Ben mirat, els monarques o governants dels segles XVI o XVII no feien pas res

que no haguessin fet ja, i prou regularment, els seus predecessors. La difern-cia s que, a l'poca moderna, l'activitat bllica esdevenia cada vegada ms

onerosa o exigent en recursos.

La ra no era altra que la revoluci militar, com en diuen els historiadors

del fenomen, propiciada per la irrupci i la difusi de les armes de

foc, tant porttils com pesants.

Ja hem assenyalat que aquest canvi en la tecnologia bllica va convertir

aviat en obsoleta l'antiga cavalleria feudal, que si continu figurant alscamps de batalla del perode fou, ms aviat, per la seva preeminncia

social i no pas, ben segur, per raons d'eficincia militar.

L'eficincia, d'en d'aleshores, fou cosa dels contingents de la infante-

ria plebea, cada vegada ms nodrits i ms ensinistrats o disciplinats.

Va ser aleshores, si ms no, quan es comen a marcar el pas, quan es mul-

tiplicaren les acadmies militars (l'artilleria demana matemtics) i les llions

d'estra-tgia i quan despuntaren, en fi, les primeres casernes i hospitals mili-

tars. La Sucia dels Vasa, els rebels dels Pasos Baixos i els teros espanyols de

Flandes en foren els pioners.

Les conseqncies d'aquesta revoluci militar no s'acabaven aqu. La guerra a

fora de canonades oblig a canviar radicalment els sistemes de fortificaci

i de defensa preexistents. Els castells i les ciutats medievals es guardaven de

l'assalt exterior mitjanant un seguit de torres i muralles elevades, inexpugna-

bles; per ara les unes i les altres havien esdevingut un blanc idoni per al tir

parablic dels artillers assetjants.

Piquer i arcabusser. Dibuixos d'un tractat sobrearmament de Jacques de Gheyn (1670).

Els castells tradicionals van perdre, doncs, la seva funci militar, i les ciutats,

al seu torn, van haver de refer les seves muralles: de menys alada, per ms

gruixudes, terraplenades i envoltades de baluards avanats. Tot plegat repre-

sentava un dispendi fora elevat, per no hi havia cap altra alternativa. Ara b,

una ciutat o una plaa militar adientment emmurallada era senyal de guerra

llarga: la guerra de setge, tan caracterstica del perode i, alhora, tan dilapida-

dora de recursos.Setge de Maastricht per les forces d'AlessandroFarnese. Oli sobre tela del segle XVI. Monestir

d'El Escorial.


30/72


Fortificacions, canons, soldades i campanyes dilatades, drassanes i ar-

mades navals significaven ja es comprn molts diners. I els monar-

ques o governants no es cansaven de demanar-los. La necessitasdel prn-

cep esdevingu llavors el malson dels pagesos, abatuts per la sobretaxa o

pels allotjaments militars: una mena de fiscalitat ad hoc, perqu aquestamena d'exrcits no tenien encara intendncia prpiament dita i vivien

sobre el terreny.

Posar un soldat al camp de batalla costava aleshores cinc vegades ms que no

pas cent anys abans, segons els clculs dels experts coetanis; per, a ms, el

nombre d'efectius mobilitzats tamb s'havia multiplicat, per dos o per tres, en

el mateix perode de temps.

Demandes fiscals

Per exemple, a Frana la crre-ga fiscal per unitat familiar esquintuplic com a mnim entremitjan segle XVI i mitjan segleXVII.

La guerra, finalment, tampoc no era pas menys freqent ni ms circumscritaque abans. Ben al contrari, l'anomenada guerra dels Trenta Anys(1618-1648),

polaritzada entre els Habsburg i els Borb, compendiava tots els estralls de la

revoluci militar.

En aquestes circumstncies res no sembla ms natural o explicable que el se-

guit d'aixecaments ruralso croquantsdel sud-oest francs, i d'altres regions

europees, en els primers decennis del segle XVII.

Material complementari

Vegeu la sinopsi cronolgicade la guerra dels Trenta Anys(1618-1648).

Per les demandes creixents dels governants no exasperaven solament la ru-

ralia. Tot sovint topaven, a ms, amb les llibertats o exempcions dels regnesi de les provncies. En casos semblants, la protesta podia ultrapassar la mera

resistncia, arrossegar altres estaments i desembocar en la rebelli poltica i el

secessionisme. Vegem-ho tot seguit.


Sobre els aixecaments ruralsdel sud-oest francs, vegeu:

Y.M. Berc(1986).Histoiredes croquants. Pars: ditionsdu Seuil (L'Univers Histori-que).


31/72


3. Les revoltes de la terra (segle XVII)

Sota el ttol de "revoltes de la terra" fem allusi als aixecaments que

la historiografia anomena indistintament provincials, del pas o country

(per oposici a la court, en el cas anglosax) i que foren particularment

reiterats i significatius cap a mitjan segle XVII.

De vegades, aquestes rebellions han estat considerades una simple reacci,

anacrnica i interessada, de la noblesa i les classes dirigents locals davant les

temptatives de modernitzaci poltica endegades per ministres monrquics

particularment decidits, com ara el comte-duc d'Olivares o el cardenal Riche-lieu. Fou la postergaci poltica, el qestionament d'alguns privilegis, el temor

d'una prdua d'estatus i influncia all que, segons alguns autors, va empnyer

les classes dirigents locals a plantar cara a la Corona (o al seu cap visible, els

validoso favorits reials) i, subsegentment, a aixecar la bandera de les llibertats

del pas o del regne.

Per ja hem vist que l'estat modern no era necessriament incompatible amb

l'aristocrcia ni tampoc amb la perpetuaci de la seva hegemonia. Aquesta,

doncs, no pot ser tota l'explicaci. Els estudis recents sobre la revolta napoli-

tana dels anys 1647-48 han mostrat no solament el protagonisme (en aquestcas, si ms no) dels grups socials intermedis un ceto civile, o "classe social",

fet de juristes, mercaders i eclesistics, sin, a ms, el veritable abast poltic

de la rebelli, que tampoc no es pot reduir a una mera protesta antifiscal o

aristocratitzant. Contrriament, a Npols i en altres llocs els rebels apellaren

una i altra vegada a un patriotisme poltic o constitucional, identificat amb

els privilegis o les llibertats locals, que trob un ampli ress social.


Pel que fa a la naturalesa i la interpretaci de les revoltes provincials al si de la monarquiahispnica cap a mitjan segle XVII, podeu contrastar-ne alguns models explicatius en elstreballs de:

J.H. Elliott(1978). "Revueltas en la monarqua espaola". A: Diversos autors.Revolucionesy rebeliones de la Europa moderna(3a ed., pg. 123-144).Madrid: Alianza.

R. Villari(1992). "Revoluciones perifricas y declive de la Monarqua espaola". A: Di-versos autors (1640).La Monarqua Hispnica en crisis(pg. 168-182). Barcelona: Crtica.

Aquesta mena de rebellions patritiques i constitucionalistes havien co-

menat, per, cent anys abans, pel cap baix: amb la rebelli i secessi dels

Pasos Baixos septentrionals a la segona meitat del segle XVI.

Revoltes de la terra

Algunes de les revoltes foren:Llenguadoc (1632), Esccia(1638), Normandia (1639),Catalunya (1640), Portugal(1640), Anglaterra (1640), Ir-landa (1641) i Npols (1647-1648).


Sobre els projectes de refor-ma o modernitzaci polticaen les monarquies francesa ihispnica, vegeu:

J.H. Elliott(1984).Richelieu yOlivares.Barcelona: Crtica.


32/72


3.1. La rebelli dels Pasos Baixos

La rebelli dels Pasos Baixos (1565-1648) i el triomf final de les provn-

cies septentrionals, sancionat a les acaballes de la guerra dels Trenta

Anys, significaren la instauraci d'una nova entitat poltica, i fins i tot,si es vol, d'una nova naci: les anomenades Provncies Unideso la fu-

tura Holanda.

Tanmateix, tot i el carcter patritic que prengueren ben aviat els esdeveni-

ments dels Pasos Baixos, no es pot dir que la rebelli fos, en realitat, el resultat

espontani o fins i tot inevitable d'una naci holandesa prvia o en estat latent.

Contrriament, els Pasos Baixos, inicialment, no eren sin un agregat de dis-

set provncies l'origen del qual es remuntava, de fet, a l'antic ducat de Borgo-nya: aquest principat feudal tard, que aglevava terres feudatries tant dels reis

de Frana com de l'Imperi, pass a la darreria del segle XV, per aliana matri-

monial, a la Casa d'ustria.

Es tractava d'uns territoris rics, densament poblats i urbanitzats (sobretot les

provncies meridionals, inicialment), amb una aristocrcia feudal ms aviat

escassa i una economia vigorosa i innovadora.

L'homogenetat, per, no era pas la caracterstica ms sobresortint d'aquests

territoris:

a)Els contrastos econmics eren fora marcats, sobretot entre les regions de

gran activitat manufacturera i mercantil i les de base agropecuria, sobretot

al nord.

b)Per, a ms, les diverses provncies romanien lingsticament fragmentades

entre el francs o val i el neerlands o flamenc (i fins i tot algunes variants

de l'alemany).

c)La Reforma, al seu torn, referm les disparitats entre el sud, bsicament

catlic, i el nord, guanyat pel protestantisme, i ms exactament pel calvinisme,

a la vetlla de la rebelli.

d)Els lligams poltics entre les disset provncies tampoc no eren gaire estrets.

Inicialment, totes formaven part de l'Imperi romanogermnic i, per tant, ro-

manien llunyanament supeditades a la Dieta imperial i a l'emperador.

Al comenament del segle XVI, per, el nou emperador Carles V d'ustria

separ aquests territoris de l'mbit imperial i n'esdevingu el sobir com, en-cara que amb ttols distints i particulars a cada provncia.

Vegeu tamb

Vegeu el mdul "El feudalismeeuropeu desprs de la crisi me-dieval" d'aquesta assignatura.


33/72


Carles fix, a ms, una capitalitat poltica a Brusselles, on establ un governa-

dor o representant seu, i un seguit de consells especialitzats com ara els con-

sells d'Estat o afers poltics, els d'Hisenda i de Cambra o els de justcia.

Tanmateix, aix no alter l'estatut poltic i fora independent de les provncies,

cadascuna de les quals conserv les seves lleis o privilegis, el seu rgim jurdico fiscal i els seus estats o parlaments particulars, formats pels braos eclesistic,

militar i urb, aquest darrer fora preeminent als Pasos Baixos, i amb facultats

com ara la supervisi dels edictes reials, el reclutament de tropes i la imposici

i la recaptaci de tributs. A desgrat de l'existncia d'uns estats generals 2, els

Pasos Baixos constituen un aglomerat pactista particularment atomitzat.

Aix, res de semblant a una naci holandesa irredempta pot explicar l'origen

dels esdeveniments. Contrriament, aqu com arreu, la rebelli va esclatar

arran d'un seguit de pressions de tipus centralitzador, si no absolutista, i quees poden considerar modliques o paradigmtiques tant de l'estat modern com

de les seves exigncies.

1) Les demandes fiscals de la Corona i, en particular, la introducci de

l'impost castell de l'alcabala foren, per descomptat, una de les causes del con-

flicte; i no solament per la crrega econmica que representaven, sin perqu

atemptaven contra els privilegis provincials i n'alteraven la tradicional cons-

tituci pactista.

2) Alhora, la poltica de provisi de crrecs i prebendes, als consells deBrusselles, a les dicesis locals, augment el malcontentament de les elits pro-

vincials, que es veieren o es consideraren marginades per la Corona.

3)Aquestes tensions s'esdevingueren en plena Reforma i difusi del calvinis-

meals Pasos Baixos; i la violenta repressi dels protestantsi les temptatives

d'implantaci dels tribunals de la Inquisici no feren sin incrementar la in-

estabilitat i les protestes.

(2)Eren la suma de parlaments pro-

vincials.

Ben mirat, el resultat de tot plegat no va ser una rebelli homognia i articula-

da de bon comenament, sin ms aviat un seguit o agregat de revoltes, coin-

cidents en el temps per de natura prou diversa, al capdavall: a la rebelli dels

magnats, com el comte d'Egmonto Guillem de Nassau-Orange, o fins dels

Estats (Generals o Provincials) cal afegir la reacci dels calvinistes perseguits, i

fins i tot simples aldarulls del pa, que poden explicar, potser, la virulncia i la

iconoclstia dels aixecaments protestants i els atacs als monestirs catlics en

diversos indrets dels Pasos Baixos.

El curs dels esdeveniments, a ms, tampoc no fou ben b lineal, i rest supe-

ditat a les oscillacions de l'escenari poltic europeu.

Retrat de Guillem I de Nassau, prncepd'Orange, d'Adriaen Thomasz.


34/72


Per si tot plegat va confluir a l'ltim, almenys a les provncies septentrionals,

en un sol i sincronitzat moviment, aix fou possible no solament pel carc-

ter aglutinant dels antagonismes religiosos, sin, a ms, perqu la varietat de

greuges esgrimits es pogueren subsumir en la defensa, ms genrica, de les lli-

bertats locals. Tal com escriu G. Parker (1989), un dels principals estudiosos

de la rebelli:

"La defensa de los privilegios locales ante las intrusiones del nuevo poder central se con-vertir en el foco principal de la oposicin inicial a Felipe II. El factor aglutinador de lasdistintas provincias y grupos sociales fue la amenaza que para sus libertades corporativassuponan las novedades introducidas por el monarca y sus ministros."

G. Parker (1989, pg. 11).

La rebelli dels Pasos Baixos fou, doncs, una rebelli patritica, almenys en

el sentit que els dirigents i els propagandistes de la rebelli apellaren sovint a

la defensa de la ptria i contraposaren repetidament, a ms, la ptria o la terra

al rei. Ara b, aquest patriotisme no es pot confondre amb el nacionalisme

contemporani; ni es basava, de fet, en cap exaltaci de determinats trets tnics

o culturals presumptament exclusius. La ptria, a les provncies rebels, no era

(o no era encara) una llengua, una cultura o un territori, sin unes lleis o

llibertats la defensa de les quals obligava en conscincia qualsevol bon sbdit.

En altres paraules, aquest patriotisme era un patriotisme constitucio-

nal, on les clssiques nocions de b pblic o contracte eren ms defini-

dores que no pas cap eventual afinitat d'ndole cultural o tnica. Una

identitat holandesa fou el resultat, si de cas, de la rebelli i el seu tri-

omf, per no pas la causa. L'estat resultant de la rebelli holandesa fou

tamb prou peculiar: una federaci de provncies en un marc republic.

Aix tampoc no estava previst ni era inevitable. Contrriament, els rebels ho-

landesos basaren totes les seves esperances, inicialment, en la recerca d'un

rei de recanvi, d'un monarca constitucional, en suma. Van provar, successiva-

ment, amb el duc d'Anjou (1578-83), el rei de Frana, Enric III (1584) i amb

un dels favorits de la reina Isabel d'Anglaterra, el comte de Leicester (1584-88).

Per els tractes mai no prosperaren, sobretot perqu els holandesos buscaven

un monarca defensor de les llibertats dels Pasos Baixos, mentre que els in-

teressats cercaven un ttol de sobirania menys sui generiso ms contundent.


Vegeu la sinopsi cronolgicade la rebelli dels Pasos Bai-xos (1550-1650).

A la fi, els estats generals de les provncies escindides optaren per autoprocla-

mar-se sobirans (1588-90) i bastir, en conseqncia, una mnima infraestruc-

tura poltica, sobretot de cara a l'exterior: un comandament militar o stadhou-

deri un "gran pensionari" o landsadvocat, una mena de primer ministre.

A la prctica la sobirania d'aquests estats generals o d'aquestes autoritats cen-trals esdevingu fora limitada, perqu les Provncies Unidesnom adoptat

pel nou estat continuaren sent un agregat de provncies distintes, regides pels

respectius estats provincials i governades, en realitat, pels poderosos regents

Detall deSessi dels Estats Generals de lesProvncies Unides. Oli de Dirk van Deelen

(1651).


35/72


36/72


La qesti, doncs, era com afrontar una despesa militar creixent en un pero-

de d'ingressos decreixents. La Unin de Armas, el programa del comte-duc

d'Olivares, el validoo favorit de Felip IV, pretenia trobar-hi soluci mitjanant

una nova vertebraci poltica de la monarquia hispnica. A primer cop d'ull,

l'esmentat programa no anava gaire ms enll de la creaci d'un exrcit de

reserva de prop de 140.000 homes, segons la distribuci segent:

Catalunya 16.000 homes

Arag 10.000 homes

Valncia 6.000 homes

Castella i ndies 44.000 homes

Portugal 16.000 homes

Flandes 12.000 homes

Mil 8.000 homes

Npols 16.000 homes

Siclia 6.000 homes

Illes mediterrnies i del Mar Ocano(Sardenya, Balears...) 6.000 homes

La Unin de Armas, doncs, no representava inicialment cap temptativa de ve-

ritable centralitzaci poltica ni encara menys de castellanitzaci de les provn-

cies de la monarquia. Tanmateix, la sola constituci d'una fora militar sem-blant ja era un problema:

a)D'una banda, perqu Olivares i la monarquia necessitaven uns efectius mi-

litars intercanviables o mbils, aptes per a ser traslladats d'una provncia a una

altra segons les necessitats del moment; per aix sol ja era prou complicat,

almenys en aquelles provncies, com ara Catalunya, els privilegis de les quals

eximien els naturals de l'obligaci d'anar a servir fora de la seva terra.

b)D'altra banda, hi havia la qesti del finanament o sosteniment d'una

fora semblant, que Olivares feia recaure en els eraris provincials. La quantiapodia espantar, tal com els pass als membres de les corts catalanes de l'any

1626, per el veritable problema no sembla haver estat ben b aquest; al cap-

davall, si la demanda era exagerada ho era perqu la Unin de Armas atribua

al Principat un nombre d'habitants fora superior al real.

En canvi, el comproms d'una contribuci fiscal per endavant, ni que fos ini-

cialment noms per deu anys, es podia interpretar com una prdua de terreny

o de competncies de les corts en matria fiscal. I encara que el mateix Oliva-

res no s'estava d'assegurar que "lo que se pide no es pecho, ni contribucin

Retrat del comte-duc d'Olivares, de Velzquez.


37/72


ni cosa contra fuero", tot sembla indicar que els braos catalans no eren de la

mateixa opini; ra per la qual rebutjaren la Unin de Armas en les conflicti-

ves i inacabades Corts de 1626.

Altrament, hi havia la filosofia del programa, que Olivares havia sabut exposar

amb tota claredat en un memorial adreat a Felip IV l'any 1624:

"Tenga V. Majd. por el negocio ms importante de su Monarqua el hacerse rey de Espaa;quiero decir, seor, que no se contente V. Majd. con ser rey de Portugal, de Aragn, deValencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto porreducir estos reinos de que se compone Espaa al estilo y leyes de Castilla, sin ningunadiferencia [...] que si V. Majd. lo alcanza ser el prncipe ms poderoso del mundo [...]la divisin presente de leyes y fueros enflaquece su poder y le estorba el conseguir fintan justo y glorioso."

J.H. Elliott; J .F. de la Pea, Memoriales y cartas del Conde Duque de Olivares(vol. I, pg.96-97).

El patr suggerit era castell simplement pel fet que era en aquest regne onel monarca trobava menys entrebancs o impediments constitucionals; per

Olivares, abans que no pas en una identitat castellana o espanyola de la mo-

narquia, pensava ms aviat en un aigualiment de les distintes identitats pro-

vincials o el que era el mateix en una potent identitat dinstica (austraca,

si es pot dir aix). Com es veu al text segent, Olivares es preguntava:

"Qu razn hay para que vasallos todos de un mismo rey, que es tanto o mayor vnculo,no se junten y correspondan en la defensa propia [...] siendo cierto que la ofensa delrey de Aragn y de aquel reino es injuria al rey de Castilla y la de Castilla lo es del deAragn [...].

Porque hoy el vulgo mira a cada uno de los nacionales con poca diferencia de los extraos[...]. El da que Castilla sea feudataria de Aragn y Aragn de Castilla, Portugal de entram-bas y entrambas de Portugal; y esto mismo respecto de los reinos de Espaa, los de Italia ylos de Flandes [...] es necesario precisamente que esta sequedad y separacin de corazonesque hasta ahora ha habido, se una con estrecho vnculo naturalmente por medio de lacorrespondencia de las armas."

J.H. Elliott; J.F. de la Pea, Unin de Armas(vol. I, pg. 186-187).

El problema d'un rei d'Espanya, doncs, no era noms de diners, al capdavall,

sin, ms aviat, de la "sequedad y separacin de corazones" que caracteritzava

els seus sbdits. La Unin de Armas l'ajuda mtua militar era un primer pas

per tal de trencar el gla i enfortir els lligams dinstics a costa de les lleialtatsprovincials. Les monarquies compostes, i el feix subsegent de privilegis locals

i sobiranies compartides, tenien aquests inconvenients, almenys quan els seus

titulars necessitaven recursos.

El programa suscit una reticncia generalitzada i, en alguns casos, com el de

Catalunya, el rebuig declarat de les institucions representatives del regne.


38/72


3.2.1. La revolta dels Segadors a Catalunya

A Catalunya, l'any 1640, els allotjaments militars subsegents provoca-

ren un aixecament rural i popular de grans proporcions, que comen

per terres del Rossell i de la Selva, s'empar de diverses ciutats (Girona,Vic) i, finalment, a Barcelona alliber el diputat i els consellers barcelo-

nins empresonats per les autoritats reials (22 de maig) i feu esclatar el

Corpus de Sang(7 de juny), que acab amb el linxament del virrei com-

te de Santa Coloma, la persecuci dels magistrats de la Reial Audincia

i el desballestament de l'aparell reial de governament.

Pintura a l'oli que representa el Corpus de Sang.

El Corpus de SangEl 7 de juny de 1640, dia de Corpus, va esclatar l'anomenat Corpus de Sang. En l'avalot,protagonitzat per uns cinc-cents segadors (i alguns rebels) que havien entrat a la ciutatper treballar a les tasques de sega del pla de Barcelona, es van cremar i saquejar casesde funcionaris reials i es van produir linxaments. L'alament es va estendre per tot elPrincipat i va iniciar la revolta dels Segadors.

Fou la revolta dels Segadorso de la terra, que perdur encara aquell estiu de

l'any 1640 en altres localitats catalanes. La revolta popular contra els excessos

de la soldadesca havia estat secundada pels diputats i les institucions catalanes

com la Diputaci i el Consell de Cent barcelon, que convocaren una junta

extraordinria de braos el setembre de 1640 per tal d'aparellar la defensa de

la ptria i de les constitucions o privilegis locals (tot plegat, la mateixa cosa).


Vegeu la sinopsi cronolgicade la guerra de separaci cata-lana (1640-1659).


39/72


Davant la invasi militar del Principat pels exrcits de Felip IV, Pau Claris i els

diputats catalans buscaren auxili prop del rei de Frana; i, al comenament de

l'any 1641, nomenaren Llus XIII comte de Barcelona o sobir del Principat.

Comen aix la guerra de Separaci, que es va prolongar entre dotze i vint

anys ms, segons els indrets del pas.

3.2.2. La revolta de Portugal

La pressi fiscal fou tamb l'origen dels aixecaments populars portugue-

sos del final de la dcada de 1630, que van ser el preludi de la rebelli

i la secessi portuguesa.

Els conflictes comenaren a vora l'any 1637, per s'escamparen sense solu-

ci de continutat per tot l'Alentejo i l'Algarve, i en viles com ara Setbal, San-tarm, Abrantes, Porto i Viana do Castelo fins a l'any 1640. El Corpus de Sang

barcelon galvanitz, llavors, l'activitat conspirativa d'un grup de nobles i lle-

trats que perseguien la restauraci de la dinastia portuguesa de la Casa de Bra-

ganai la separaci de la monarquia hispnica.

A diferncia de la rebelli catalana, la portuguesa sembla haver estat ms aris-

tocratitzant en tots els sentits: per l'escs protagonisme dels estaments popu-

lars, la poca significaci dels esdeveniments de carrer i fins i tot per la mena de

constitucionalisme que hi havia al darrere. Potser tot plegat perqu, a difern-

cia del cas catal, la rebelli portuguesa fou atiada i protagonitzada per unaaristocrcia fora ms consistent o hegemnica: una aristocrcia amb imperi

colonial al Brasil i a les ndies Orientals.

Heus aqu de quina manera un monarca podia perdre el favor i el fervor d'una

classe dirigent provincial. Les ndies Orientals estaven cada vegada ms con-

trolades pels holandesos, i la monarquia de Felip IV no semblava en condici-

ons de defensar prou b l'imperi colonial. El trfic portugus entre Lisboa i

l'ndia s'havia redut a menys de la tercera part d'en de l'any 1580, data de

la incorporaci a la monarquia hispnica.

Aix i tot, la rebelli i ulterior restauraci de la Casa de Bragana no es pot

interpretar simplement com un afer de mercaders. Aqu, com en altres indrets,

la rebelli del regne es present com una rebelli en defensa de la ptria i

M5 Estats Revolucions Absolutisme

Documents

Transcript of M5 Estats Revolucions Absolutisme