L L I B R E F Ò R U M

Biblioteca Josep Janés i Olivé

Dies de frontera Vicenç Pagès Jordà

HORARI Matins: dimarts, dimecres i dissabte de 10 h a 13.30 h

Tardes: de dilluns a divendres de 15.30 h a 20.30 h http://www.l-h.cat/biblioteques/josepjanes.aspx

Dimarts, 2 de juny de 2015

Dies de frontera

1

Sinopsi Hereva, en més d’un sentit, d’Els jugadors de Whist –Premi Crexells 2009–, Dies de frontera ens endinsa al món particular de dos personatges, en Pau i la Teresa, parella de fet que viu un procés de separació. Però que aquest argument no enganyi ningú! Aquesta no és una novel•la romàntica ni psicològica –en el sentit pròpiament literari d’aquests termes. El món de la parella hi és explorat com s’explora un paisatge cremat després d’un incendi: amb helicòpter, des de l’aire, sense implicar-se massa, sense baixar arran de terra per fer una exploració sobre el terreny. No. El que fa el narrador és disparar la càmera i oferir-nos una sèrie de fotografies instantànies d’un paisatge humà entre desolat i esperançador; entre emocional i sentimental; entre irrellevant i cabdal. Les instantànies de Pagès ens ofereixen un repàs vital dels dos personatges protagonistes, i d’alguns altres de secundaris –no menys imprescindibles, cal dir-ho. Com en un collage, les fotografies que ens acosten a la vida dels personatges, es troben barrejades en el temps i en l’espai. El lector ha de reconstruir part del camí fet per en Pau i la Teresa (i personatges annexos: la nostra vida no seria res, sense els que ens envolten). Però el format collage no afecta només l’argument. També l’estructura: cent capítols breus amb descripcions minucioses –sovint gairebé quirúrgiques–; alguns, imitant el format d’una conversa de whatsapp; d’altres, una mena de gags plens d’humor i picades d’ullet. Tot plegat agilitza la lectura d’una història que, si no fos per això, potser cauria de les mans del lector avesat a trobar en els llibres una història que “enganxi” o un argument que aguanti el pes de les 328 pàgines que té el volum en aquesta seva primera edició. Aquesta és, per diferents motius, una novel•la de frontera: pel seu format, pel tractament dels seus personatges, pel territori que aquests habiten –la zona que podem dibuixar en el mapa entre Girona, Figueres i La Jonquera–, així com per les seves professions –ell, professor de geografia d’institut d’aquells que eternitzen l’escriptura de la tesi doctoral; ella, administrativa en un centre cultural gironí. El capítol dedicat a les morts de Benjamin i Machado, a l’antiga frontera francoespanyola, podem entendre’l, d’una banda, com l’homenatge a aquests dos personatges i, de l’altra, com l’escenificació d’una metàfora: la frontera és més que un espai (o un no-espai, com sovint es diu). Dies de frontera esdevé una manera més d’explorar aquest territori físic i emocional i de dir-nos-en alguna cosa més.

Club de Lectura d’Arbúcies. Biblioteca Rafael Vilà i Barnils: http://www.bibgirona.cat/blogs/club-lectura-arbucies

[Consulta: 28 d’abril de 2015]

Obra de l’autor Vicenç Pagès Jordà va néixer l'any 1963 a Figueres. El 1989 va guanyar la Biennal de Barcelona en l'apartat de literatura, i l'any següent va aparèixer el seu primer llibre, el recull de contes titulat Cercles d'infinites combinacions (ed. Empúries). El 1991 va publicar l'obra de bricolatge textual titulada Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l'Índex), formada per un miler de citacions. L'any 1995 va aparèixer la seva obra més ambiciosa, El món d'Horaci (ed. Empúries), una novel·la que es troba a mig camí entre la ficció i l'assaig creatiu. L'any 1997 va veure la llum el seu llibre de més èxit, la novel·la curta Carta a la reina d'Anglaterra (ed. Empúries), que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista.

A aquest llibre el seguiria Un tramvia anomenat text (ed. Empúries, 1998), un assaig sobre l'escriptura que considera el text com una barreja indestriable d'inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. En companyia de l'altre (premi Documenta 1998, publicat

Dimarts, 2 de juny de 2015

Dies de frontera

2

per Edicions 62 el 1999) marca el retorn al gènere conte. En aquesta ocasió, el recull és unitari, ja que tots els relats giren al voltant del tema del doble. El va seguir la novel·la La felicitat no és completa , premi Sant Joan 2003 (Edicions 62), la biografia intermitent d'un personatge sense conviccions, traduït al castellà l'any següent amb el títol La dicha no es completa (El Aleph). El 2004, el recull El poeta i altres contes va obtenir el premi Mercè Rodoreda, i va ser publicat l'any següent (Proa). El 2006 va aparèixer De Robinson Crusoe a Peter Pan . Un cànon de literatura juvenil (Proa). El setembre de 2009 torna a l’editorial Empúries amb la novel·la Els jugadors de whist . El novembre del 2011 publica El llibre de l'any , amb il·lustracions de Joan Mateu. El maig de 2013 publica un llibre infantil, La llentia viatgera, il·lustrat per Joan Riera Calabús. El desembre de 2013 obté el premi Sant Jordi amb la novel·la Dies de frontera .

Web de l’autor: http://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia.htm [Consulta: 28 d’abril de 2015]

Ressenya Miralles, Esteve. “Vicenç Pagès. Dies de frontera: una novel·la millor”. Publicada el 18 d’abril de 2014 a:

http://www.nuvol.com/critica/dies-de-frontera-una-novel·la-millor/ [Consulta: 28 d’abril de 2015]

Vicenç Pagès Jordà (1963) acaba de publicar Dies de frontera (Proa, 2014). És una novel·la de destil·lació, aposto. I ho és en dos sentits complementaris. D’una banda, perquè la llegim com si beguéssim un licor sense barrejar: no vol dir que no contingui moltes coses (processos químics, vegetals premsats i escaldats, líquids i sòlids i esperits), però ja les conté en una olor unificada, un sabor definit i un color transparent. La novel·la ja és, i no se n’escapa ni s’esforça a reivindicar els components previs, tan sols una novel·la.

I, d’una altra banda, Dies de frontera també és un destil·lat, perquè és, al meu entendre, l’essencialització d’una poètica, o si ho preferiu, d’una narratologia personal. M’explico: des d’El món d’Horaci (1995), Pagès ha escrit i reescrit la mateixa (mena de) novel·la. Que quedi clar: ho dic com un elogi. Demostra convicció, i demostra sentit de projecte, i autoconeixement. Consciència narradora; saviesa. I ambició de superació. En cada nou intent (com amb La felicitat no és completa , 2003), la poètica novel·lística ha madurat –l’autor ha crescut– i la nova novel·la ha aconseguit una adequació més ben resolta entre propòsits i consecucions.

En aquest camí de noves recompenses per als seus lectors, Els jugadors de whist (2009) va ser una festa de recursos exhibits amb talent, risc i encerts lluminosos. Amb voluntat simfònica, diria. Ara, però, Dies de frontera , sàviament, és una destil·lació de part d’aquell repertori per portar els traços mestres d’un estil narratiu, fins a la depuració virtuosa, per a un format d’orquestra de cambra. Menys recursos exhibits, i menys profusament, sens dubte, però res que disminueixi la qualitat final de l’obra. Al contrari.

¿En què consisteix la narratologia autoral de Pagès Jordà? N’esbossaré set idees.

El primer axioma exploratori podria dir: una novel·la és la història d’un personatge (o dos que en fan un), i un personatge és una biografia i, sí, la biografia d’algú és la gent amb qui viu o ha viscut. A Dies de frontera , diria, per primer cop, la perspectiva predominant és la d’una dona (la Teresa). Filla de vídua jove; de pare empordanès i mare aragonesa; sense estudis superiors; amb inquietuds difuses, i que va a treballar amb tren. A Els jugadors de whist , Pagès ja contraposava una mirada femenina (la de la Halley, cometa que té una cua allargada) per fer evident la masculina, però aquí la Teresa és el centre d’un sistema solar interpersonal, i no un estel escàpol.

Dimarts, 2 de juny de 2015

Dies de frontera

3

El segon axioma podria dir: una novel·la ha de saber ser la història d’uns personatges aparentment irrellevants (en termes periodístics o de notorietat pública) que l’autor ha de saber llegir. El narrador, entremig, ha de fer l’esforç de no caure en la temptació d’una èpica de telefilm, ni en l’arrogància paternalista d’una mirada per damunt de l’espatlla. El narrador no parla des de cap autollegenda (ni la tolera en els personatges); tan sols deixa entendre que parla de gent que se li assembla. Sense trencar els jocs de la ficció, això provoca un efecte líric: sembla que aquesta veu inhumana que ens parla explica (dels altres) les coses que sap d’ella mateixa, i sembla que, amb aquesta carambola, els lectors topen també amb contrafigures plausibles (potser parcials, però precises) d’ells mateixos. Aquests personatges, explicats per aquest narrador que ens els aproxima, fan venir fred. Però el fred, sobretot, li posa cada lector; el narrador assaja sobretot una temperatura ambient. Per exemple: a les visites als sogres de la parella protagonista (la Teresa i en Pau).

Me la jugo amb un tercer axioma: vivim en un món prou incomprensible (connexament), i val la pena que una novel·la faci l’esforç d’intentar comprendre; de ser contemporània. El fracàs està assegurat. Però l’intent és la constància, per al novel·lista, de no haver-se rendit. ¿Claus de l’acció d’intentar comprendre? Una: cal tenir la finesa de no passar per alt el passat viscut que precedeix i que és contingut en cada present narrat (aquí, un estiu de 2013). Dues: cal recordar que hi ha un passat que recordem o que podem intentar revisitar, i que conté traces connectables que cal connectar, o almenys aventurar-se a fer-ho. I tres: cal observar el que tenim davant i fer l’esforç de veure-ho i, honestament, donar paraules adequades a cada cosa. ¿Exemples de cada clau d’acció?: el passat ocult, i innecessari narrativament, de la substituta d’anglès (capítol magnífic!); les pel·lícules dels seixanta-setanta, empaitades com a gens identitaris; els apunts al natural, tenaços, dels carrers dels Límits.

El quart axioma seria de to: una novel·la ha de narrar com un funàmbul que avança, braços estesos, amb una safata plena a cada mà. En una: hi porta un munt de prevencions de distanciament gairebé cinematogràfic, prevencions reforçades per una tendència a vorejar el sarcasme. En l’altra: hi porta pietat, potser compassió, però sense empatia. Dies de frontera es llegeix sentint al clatell un alè que recorda, inevitablement, els còmics de Daniel Clowes. Per exemple: les escenes de l’institut on en Pau malda, en va, per ser un interí solvent, enmig de companyes que coneixem com a Pili i Mili, o de l’alumne díscol amb qui fa parella a la botifarra; també les converses, i la relació mateixa, de la Teresa i la Vero.

El cinquè axioma seria més evident, penso: la novel·la ha de confiar en una arquitectura narrativa de línies simples, una arquitectura comprensible i fiable, però alhora l’ha de desafiar amb tàctiques d’alteració constant dels passos previsibles (que s’han de complir i no complir; en una entrevista recent, Pagès en deia “explorar sense fatigar”, em sembla). Cal ser sòlid de traç, però cal dur el carro pel pedregar desnarrativitzador sempre que calgui deixar clar que la satisfacció argumental –necessària– no és el què de la novel·la; ni de broma. Exemple remarcable: les recapitulacions disfuncionals i reivindicadores, a Dies de frontera , dels personatges secundaris.

Dimarts, 2 de juny de 2015

Dies de frontera

4

Entrevista

Lambies, Josep. “Entrevistem Vicenç Pagès Jordà”. Publicada el 25 de febrer de 2014 a Time Out Barcelona: http://bit.ly/1GsMh6V

[Consulta: 28 d’abril de 2015]

És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem.

¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una hi stòria a La Jonquera? Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.

I vas remenar en la seva mitologia literària, que p el que es veu va de Nostradamus a Sangtraït. El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat.

¿Et sents una mica pioner? Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas a un bufet lliure. Tot funciona com una gran metàfora del capitalisme. És tan estrany veure dues persones agafades de la mà a la Jonquera com a Wall Street. Dius que 'Dies de frontera' és una evolució en la t eva carrera. ¿En quin sentit? Jo vaig començar fent contes fantàstics quan ni tan sols sabia que seria escriptor. Només volia publicar un llibre. No importava si continuaria o no. No sóc de mirar cap al futur, però sí cap al passat. I d'alguna manera entenc Dies de frontera com una mena de culminació. El mateix es va dir d’ Els jugadors de whist . Ara em sembla un altre pas en aquesta direcció. Potser d'aquí a un temps em passa el mateix amb aquest. Però de moment el veig més compacte. L'he concebut perquè cada capítol importés, fins i tot el més curt. Fins i tot el que no és més que una llista de gustos de Facebook. Recorres al Facebook com a Els jugadors recorries al món dels Fotologs, que ara està obsolet. Com passa el temps! Sí, pensar en un Fotolog ara produeix nostàlgia. És com mirar una foto en blanc i negre, una mena de relíquia dels anys 20. El Fotolog ja és 'vintage'. Però quan vaig escriure Els jugadors era la màxima modernitat. La història pesa sobre tots. És una de les lliçons del llibre. Quan parles de Benjamin i de Machado per exemple. Són històries simètriques. Un creua la frontera i mor res més arribar a Cotlliure. L'altre fa el camí invers i mor a Portbou. Són producte de l'escenari. Això no hauria pogut passar a Sòria ni a París. Aquest indret poligonal, La Jonquera, va ser el drama de centenars de persones de les que no queda cap rastre. Al lloc on la gent moria escapant de la guerra ara es venen whisky, vestits de sevillana i barrets mexicans. Hi ha un museu minúscul, alguna placa, però cap memòria. És com si a Auschwitz haguessin posat una fàbrica de mitjons.

Dimarts, 2 de juny de 2015

Dies de frontera

5

¿Es pot dir que estem davant d’una novel·la de carr etera? Ho és. Una carretera que es recorre a peu, però. Jo vaig fer el trajecte de La Jonquera a Figueres caminant, com a part de la preparació del llibre. Des del cotxe tot sembla net, però si t'ajups veus que la cuneta està plena de condons i llaunes rovellades. Com deia Flaubert,. qualsevol cosa és literatura si la mires amb atenció. I una frontera pot ser el llindar que porta a una n ova dimensió. Fa poc vaig llegir que un artista havia caminat sota el sincronitzador de neutrons de Suïssa, i que això havia estat una acció. Crec que la protagonista de la novel·la, la Teresa, és una artista sense saber-ho. Una artista sense obra. I el seu viatge és una 'performance'. La funció del narrador és certificar-ho. Permet-me que et torni a preguntar per Els jugadors . Era una novel·la tan efervescent... podien sortir-ne mil llibres més . I una mica és així. T'has adonat d'on va en Cosme, el noi colombià? Va a visitar els seus pares que treballen en un 'bed & breakfast' a Roses, regentat per una jove que escriu elogis sota pseudònim a la pàgina del seu negoci. És la Halley, la noia d''Els jugadors' ! Evidentment, no cal que tothom se n'adoni, però sé que el lector fidel s'ho prendrà com una bonificació. I m'agrada.