L’ARBRE MÉS BONIC DEL MÓN

Els arbres de l’ escola es començaven a despertar després d’ un llarg hivern a Cerdanya. Eren tres cirerers i un freixe. L’ escalfor de la primavera feia sortir els primers brots les primeres fulles , en pocs dies serien ben verds .Un día, un dels cirerers, va dir al freixe:-”Ja hi tornem a ser..., com tots els anys, ens diran coses boniques i menjaran els nostres fruits, no hi ha res com ser un cirerer”. Dit això va fer un clic d’ ull als altres fruiters, volia fer enrabiar al freixe. Però el freixe, no tenia cap enveja, feia l’ ombra més agraïda de tot el pati, i sempre s’ asseien a sota d’ ell: a petar la xerrada, a jugar, a berenar, a llegir i fins i tot a fer una mica de dormideta; era agradable estar sempre acompanyat. -”Llàstima que als freixes gairebé no se us veuen les flors i els fruits no els vol ningú “ Va dir un altre cirerer amb to burleta.

Però el freixe estava la mar de content amb la seva ombra i amb el piular dels ocells que li saltaven d’ una branca a l’ altra.-”Ja veuràs, quan tinguem fruita, aquests ocells golafres vindran amb nosaltres i tu seràs un arbre avorrit”. Digué el tercer cirerer al freixePerò ni així van aconseguir que s’ enfadés, ell estava molt content de ser com era i feia com si no sentís als tres fruiters.Quan van sortir les flors als cirerers, van ser l’ admiració de tothom. Tot el poble els deia com n’eren de bonics i s’hi feien fotos al costat. Al freixe ningú li deia res , però a ell li era igual , no hi patia gens.

Abans d’arribar les vacances, els nens de l’ escola van fer una festa. Van jugar amb globus d’aigua de tots colors, que feien explotar sense parar; van menjar xocolata desfeta i van ballar. S’ ho van passar d’allò més bé .Van ser els reis del pati. Això va fer que els fruiters es posessin molt gelosos, tant que a la primera bufada de vent els van caure totes les flors.En canvi el freixe era molt feliç de veure'ls tant contents i no parava de riure.

-”Ja pots riure tu, d’aquí uns dies tornarem a ser els més importants del pati, perquè estarem plens de cireres ben vermelles i sucoses i tu seguiràs ben sol”. Va dir el primer cirerer

El freixe va pensar que eren uns arbres ben rucs, perquè ell no estava mai sol. Sota seu sempre s’ hi parlava de coses interessants, s’ hi feien jocs divertits i podia llegir el diari quan s’ hi asseia el Tomet cada dia després de comprar-lo. Què més es podia demanar!!Va arribar l’ estiu i els cirerers es van omplir de cireres grosses i vermelles, el pati estava preciós i la gent hi anaven cada dia a fer-se fotos i més fotos, tot esperant que les cireres, maduressin per menjar-les. -”Bé, ja tornem a ser l’ admiració del pati amb les nostres cireres i tu ja no tens els nens per entretenir-te, fan vacances!! Com et deus avorrir, oi?” Va dir el segon cirererPerò no era així, el freixe tenia millor aspecte que mai. Les seves fulles eren molt grosses i en tenia moltes, no es veia cap ni una de les seves branques, era com si volgués amagar alguna cosa i se’l veia més feliç que mai.

Van acabar les vacances i els nens van tornar a l’ escola . De mica en mica va arribar la tardor i les fulles van començar a canviar de color.-”Quina primavera i quin estiu tant meravellós que hem passat, ens han fet més fotos que mai, ho has vist oi, freixe? “S’ en reien els cirerersUn dia de ben avançada la tardor va bufar un vent molt fort i quan els nens van sortir de l’ escola es van quedar bocabadats al costat del mestre i els pares, mirant el freixe. Era l’ arbre més bonic del món, era ple de colors i brillava com l’ or. ¿Com podia ser? El dia de la festa de fi de curs , abans de l’ estiu, els nens van trencar molts i molts globus i cada vegada que n’explotaven un, el freixe es feia un tip de riure, tant que li sortien tot de branquetes petitones del singlot que li agafava, l’ endemà va fer molt vent i els trossets de globus se li van quedar enganxats per totes les branquetes noves , però tenia tantes fulles que ningú ho va veure fins que va arribar la tardor i totes li van caure.

Era molt bonic, al ben mig del pati un freixe ple de trossets de globus de tots colors. Ara era ell a qui feien fotos i més fotos, com que els trossets de globus no queien, tota la tardor va tenir admiradors. Al principi, els únics que van quedar en silenci van ser els cirerers. Però després d’un moment van dir:”Freixe, nosaltres no sabíem que els teus fruits es tornen daurats i que tens tants de colors a les branquetes, hem estat molt dolents amb tu, si tu vols podríem ser amics i compartir el pati”.El freixe els va perdonar. És per això que els cirerers ara son els reis de la primavera i de l’ estiu, amb les seves flors i les seves cireres i el freixe ho és de la tardor amb els trossets de globus de colors , quan aquests es bio degraden i arriba l’ hivern, presumeix amb el daurat de les seves llavors.

“L' Arbre més bonic del mon” va néixer a la petita escola “El Puig” de

Prullans, a la Cerdanya; fruit de l' intercanvi entre els nens i l' autora.

El freixe és un arbre molt maco. D'ell n'aprofitem les fulles,els fruits, l' escorça i la fusta ; en medicina, cosmètica, com a farratges pel bestiar...

El pots reconèixer fàcilment a l’ hivern:Pots veure bonics carrolls de fruits que li pengen i brillen amb el sol.

Cada fruit conté un gra El gra està envoltat per una mena d’ala. D’ aquestamanera, aquests fruits son fàcilment transportats pel vent

Un’ altra manera de reconèixer el freixe de seguida a l’ hivern:

Observa amb atenció les branques. Veuràs per sobre unes “boletes” divertides,negres i suaus com el vellut: son els nous brots.

Quan son dalt de tot de la branca semblen ungles de cérvol !

El tronc, quan el freixe és jove, te l’ escorça llisa ...

... I amb fissures quan es fa vell!

El freixe es pot convertir de vegades en un arbre majestuós. Pot viure de150 a 200 anys i pot arribar a tenir més de 30 metres d’alt.

Estirar-se a la seva ombra i fer-hi una dormideta, és un veritable regal!

Sempre s' ha pensat que es un arbre màgic i es diu que amb sort s' hi poden veure fades al voltant.

Als Pirineus es crien vaques i cavalls. Per troba'ls a la muntanya, moltes vegades porten collars amb esquelles.

La fusta del freixe, és tova i elàstica, per això es fa servir per fer aquests collars.

A la foto pots veure un d’aquests collars treballats pel Sr. Vilalte.

Un primer pla d’un cirerer ple de cireres grosses i vermelles. A la muntanya es cullen al mes de juliol.

Els Pirineus son una cadena de muntanyes. Al sud hi ha Espanya i al nord, França.

L’ historia de l’ arbre més bonic del món passa a Cerdanya, un altiplà, mig francès, mig català.

Però aquesta historia podria passar prop de casa teva, perquè el freixe i el cirerer son arbres molt comuns al nostre país.