Era un dia de tardor fred i plujós. A l’institut d’Oxford va arribar un nin nou, en Ramon, era tímid, bon al·lot, d’un nivell social alt. El seu pare era un empresari mafiós capaç de fer el que fos per aconseguir tot allò que volia. La seva mare havia mort en un accident de cotxe.

A l’escola tots el despreciaven. En els patis s’ho passava molt malament, sol a un racó. Un dia, na Laura, el va veure i en aquell moment li va fer una mica de llàstima i li digué:

– Què fas sol, per què no jugues amb els altres?

– No puc, no em fan cas– li contestà amb la veu tímida.

– Vols jugar amb jo? Jo em dic Laura, i tu?

– Jo som en Ramon, és clar que vull jugar amb tu!

Al cap de dos minuts sona el timbre i na Laura li va demanar si voldria anar a casa seva a jugar. En Ramon sorprès perquè ningú mai l’havia convidat a jugar li va dir que sí molt content.

Després de dinar es sent el timbre a casa de na Laura. Ella emocionada va obrir la porta i li diu:

– Hola Ramon! Has vingut molt aviat. No passa res, així tendrem més temps per jugar.

– He hagut d’escapar del meu pare perquè no em deixava venir. Ens haurem d’amagar a algun lloc fins que passin dues hores i estarà cansat de cercar i no voldrà cercar més.

– Jo sé un lloc on ens podrem amagar!– va dir na Laura.

– És molt enfora?– demanà en Ramon.

– Està a deu minuts caminant, el vaig fer amb una amiga. Ens hi podem amagar!– digué na Laura.

Ells varen arribar molt aviat. Varen veure que amb el temps s’havia espenyat tot, així que decidiren tornar-ho a fer.

Al cap de tres quarts d’hora en Ramon digué:

– A la fi hem acabat!

– Ja ens hi podem ficar, sinó el teu pare ens trobarà.– digué na Laura.

Al cap d’una estona , uns deu minuts, sentiren la veu del seu pare.

– Ramon!, Ramon!, Ramon!...

Ells dos no es preocuparen, sabien que no els trobaria.

2 3

A les nou del vespre en Ramon tornà a casa, ell sabia que n’hi cauria una de bona.

Quan va entrar per la porta el seu pare l’esperava i li va dir cridant i molt enfadat:

– On eres, has anat a jugar amb aquella nina?

Ell era sempre sincer i no li agradava dir mentides, així que va dir que sí.

El pare no es va enfadar tant com ell s’esperava, en Ramon li va dir el que li passava. El pare d’en Ramon el va entendre, tot i que el va castigar perquè s’havia escapat. Varen parlar una estoneta, el pare li va dir que podia anar a veure na Laura, però que l’havia d’avisar.

Al cap de dos mesos el seu pare, per qüestions de feina, se’n va haver d’anar a Berlín, així que en Ramon l’acompanyà. Na Laura estava trista, cada dia pensava en ell. Tot i que de tant en tant s’enviaven cartes i es telefonaven.

Al llarg de l’any es deixaren d’escriure i quasi mai xerraven, però en Ramon mai havia tengut una amiga millor.

L’AMAGATALL D’EN RAMON I NA LAURA

Biel FIOL RIGOSalvador LLADONET BORDOY

Maria MAIMÓ BIBILONI

4