PÀGINA 1

Butlletí de reflexió i diàlegC/e: agulla.revista@gmail.com

Any XX

Núm. 92setembre 2015

SUMARI:

L’AGULLA

L’Agulla, segona època

Tal com dèiem l’octubre passat, en el darrer número de L’Agu-lla en paper, arriba el setembre de 2015 i aquí teniu la revista en la seva nova època. A partir d’ara, cada dos mesos, rebreu L’Agulla gratuïtament al vostre ordinador en format electrònic, perquè la llegiu a l’ordinador mateix o perquè, si voleu, us la pugueu imprimir.

L’Agulla, però, continuarà sent allò mateix que ha volgut ser des dels seus inicis, quan vam començar l’octubre de 1996: un espai de reflexió des de l’àmbit cristià i d’esquerres, obert alho-ra a qualsevol persona que li pugui interessar. Convençuts que tant a nivell social i polític com a nivell eclesial, totes les aporta-cions són importants per caminar cap a un país més digne, un món més digne i una Església més digna.

Per això, ja des d’ara, tots esteu convidats a escriure-hi: sigui una experiència, sigui una reflexió, sigui una informació, sigui la recomació d’un acte o un llibre... Això sí, caldrà que els articles o col·laboracions no superin les 600-700 paraules, perquè la re-vista sigui de més fàcil lectura. I no hi haurà cap inconvenient si l’escrit és més breu: més fàcil serà la lectura encara! Per enviar qualsevol escrit, tingueu en compte que la revista sortirà cada dos mesos: setembre, novembre, gener, març, maig i juliol; els escrits caldrà que ens els envieu abans del dia 15 d’aquests me-sos a l’adreça agulla.revista@gmail.com .

També cal dir que la revista la podreu trobar al nostre bloc d’internet (https://elpunxo.wordpress.com), i que els articles es podran llegir i compartir a través de facebook i twitter.

I un parell de coses per acabar. No cal dir que, si no desitgeu rebre la revista, només cal que ens ho comuniqueu. I, si penseu que pot agradar a alguna altra persona, feu-nos arribar la seva adreça electrònica i la hi enviarem.

Eleccions. Votaré la llista. J. M. Fisa ................................................2

Eleccions. Les meves no raons. S. Clarós ..................................3

Eleccions. Una Catalunya ‘low cost’. E. Vivas ...................... 4

Eleccions. Sóc independentista. A. Farriol ..............................5

Eleccions. Un “procés” que no va enlloc. J.Lligadas ....6

El drama dels refugiats. M-J. Hernàndez .................................7

Els CIE i les “expulsions exprés”. M. García ....................... 8

Col·lapsats. M. Solé ............................................................................................ 9

Cristians comunistes. R. Puig .............................................................10

Amb qui parlen els cardenals? J. Lligadas ..........................10

100, 75, 10... Taizé. M. A. Bogónez ..................................................... 11

Qui és i qui no és Ramon Llull? A. Soler ............................... 13

Nom de dona. Teresa de Jesús. R. Solé .....................................14

A la cuina. Pastís de bolets i formatge. Tere Jorge .... 15

Made in China a les celebracions? M. A. Bogónez ....16

Governs enfrontats, pobles distanciats. J. Lanao ..16

Tot lligat? J. Lanao .............................................................................................16

Què dóna més beneficis? P. Hernández ................................16

Les Germanetes de l’Assumpció. M. Baró ....................... 17

Mirar el futur. Lloat sigueu, Senyor meu. S. Clarós .18

Significats i valors espirituals de la natura. J. Gordi ..19

Les realitats són més importants. I. Forcano ...............20

A peu. Sant Ramon. J. Roig ....................................................................... 21

Per airejar el cervell ............................................................................ 23

El dibuix. Montserrat Cabo ..................................................................... 25

Clica el dibuix!

PÀGINA 2

Quan el Josep Lligadas em va demanar aquest estiu si estava disposat a escriure sobre el tema, em va dir més o menys: “Com que tu defenses l’independentis-me clàssic aniria bé per al conjunt d’articles de L’Agu-lla”. Em va agradar l’observació. Comencem per aquí. Efectivament em sento independentista –segons l’ex-pressió política d’avui– des de ben jovenet. Un senti-ment sedimentat en els Aplecs de Sant Ponç de Corbe-ra, en les visites a la llibreria Ballester del carrer Consell de Cent, en la Patum de Berga, en els contactes amb els grups catalanistes clandestins del Baix, en el Grup Cristià de Defensa i Promoció dels Drets Humans que liderava el bisbe Joan Carrera, en els escoltes de Mo-lins de Rei.

La meva mirada social sempre va quedar impreg-nada de la defensa dels valors que ens configuraven com a país i com a poble. Em costava d’entendre que el compromís polític no tingués sempre i per a tothom aquest segell. Molt aviat vaig poder valorar el paper que en Josep Benet havia fet per a canviar pedagògi-cament algunes mentalitats polítiques poc proclius a defensar els valors de la catalanitat.

Què defenso des de l’opció independentista? Ser, com a poble, sobirà de les pròpies decisions polítiques col·lectives. No dependre, en qüestions bàsiques, de règims polítics que no respecten els drets fonamentals dels pobles. Si l’Estat s’hagués configurat com a ex-pressió real del pluralisme i l’acceptació de la diversitat nacional, ara no caldria reclamar la independència. I se-gurament hi hauria polítiques de consens i de cohesió solidària i respectuosa.

Sap greu que això –una veritable alternativa pacta-da– no s’hagi produït, i molts creiem que no es pot do-nar fàcilment, perquè, com diuen les enquestes i tal i

Votaré la llistacom actuen els governs de l’Estat, una vegada i una altra, siguin de dretes o d’esquerres, “no puede ser y además es imposible”. Per això, la sacsejada indepen-dentista pot provocar, crec jo, una mena de consci-ència àmplia i transversal que culmini en l’acceleració d’un procés de canvi a curt o mitjà termini.

La independència vol dir ruptura? Sobretot vol dir ruptura mental d’esquemes que s’havien imposat com a normals. Normalitat després d’una guerra civil en què els guanyadors passen factura durant 40 anys. Normalitat d’un centralisme uniformador que menys-prea les diferències lingüístiques, històriques, cultu-rals, i promou, només i més aviat tard, l’acceptació de varietats del ser espanyol i no la igualtat en un projecte comú des de la diversitat de la Pell de Brau.

El terme independència té alguna cosa de negatiu, de contra. Però el que es vol dir és que estem per la llibertat dels Pobles. Que estem per la defensa de les realitats culturals i polítiques de les Minories dins dels Estats, a Europa i arreu del món. Ja sabem que, fins gai-rebé avui, en general, aquests problemes polítics s’han resolt amb la violència dels tancs. Ara hi ha maneres més subtils de vèncer i violentar, que no de convèncer. Entrem –ja hi som– en el camp de la psicologia col·lec-tiva i la gestió de la por. Joc brut, ben sovint.

A totes les posicions ideològiques hi ha sentiments de base. I d’entrada no són menyspreables. Però cal amarar-los de racionalitat i d’arguments a favor de les persones i dels pobles que les configuren. I, és clar, que cal diàleg, però no des de posicions de força que vol fer claudicar l’altra part. Els qui tenen més poder l’haurien de posar al servei de les causes del Bé Comú, de la diversitat acceptada, no com a anomalia incòmo-da, sinó com a riquesa a preservar i a fer créixer. Un altre diàleg és possible.

Sentiment i racionalitat són conceptes fonamentals en el debat respectuós. I això està molt ben recollit en el que anomenem Doctrina Social de l’Església on s’hi pot trobar una clarificació molt extensa i rigorosa. El problema sorgeix, com en totes les declaracions de principis i valors universals, quan es vol defensar un plantejament polític concret, basat en aquesta doctri-na. I això només ho pot resoldre cada persona en la seva consciència responsable. I cada poble en el seu procés històric, mai millor dit. La reflexió d’Arrels Cris-tianes de Catalunya, que va promoure el bisbe Carrera, és un testimoni ben actual i eloqüent.

Com més m’he sentit aclarit en aquest tema, més em sento amic, familiar i germà de les altres persones i dels altres pobles d’Espanya i del món.

Josep M. Fisa

eleccions

PÀGINA 3

eleccions

L’opció és el resultat d’una presa de consciència da-vant del dilema. Ara bé, el procés que ha portat a op-tar és fruit d’un complexíssim mecanisme mental en el qual intervenen discerniments racionals i, sobretot, palanques emocionals més o menys conscients o des-conegudes. No obstant, les raons només expliquen una part d’aquests mecanismes cerebrals: els que són estrictament racionals, ignorant que en la presa de posició hi han intervingut elements irracionals. Di-guem que quan una persona explica les seves raons, simplement està articulant la sintaxi del discurs, allò que és ordenable i raonable, i per tant comprensible per als altres. En les nostres raons singularitzem un discurs fet de fragments prèviament divulgats per creadors d’opinió. Però aquest discurs de raons, el raciocini, diu molt poc sobre els veritables perquès de la presa de decisió. És per això que em proposo explicar les meves no raons per no votar a favor de la independència de Catalunya.

En primer lloc, l’obligació de prendre partit el 27 de setembre. La conjuntura política ens hi porta, agra-di o no. Hi ha tantes coses que incomoden! On està escrit que l’esser humà hagi de donar resposta a les qüestions que se li plantegen a cada moment? De-pendrà de que els mecanismes que s’encarreguen de preservar l’estabilitat o la seguretat emocional de l’individu sentin algun impacte o amenaça a la qual respondre. Hi haurà doncs ciutadans que aniran a vo-tar i altres que no. Potser hi haurà subjectes que da-vant la dicotomia responguin amb una no resposta. Allò que computarà com una abstenció, que té valor

Les meves no raons per no votar a favor de la independència

estadístic però nul valor interpretatiu de la voluntat de la persona. Altres tenen la percepció de màxima transcendència (el vot de la teva vida) perquè en la seva experiència vital perceben un moment de clí-max: ara o mai!! És la subjectivitat.

Segon, en Mas i la seva gent no són dels meus! Po-dria explicar que crec que ells mai han tingut un pro-jecte emancipador per a Catalunya, i que simplement han contemporitzat amb allò que els ha convingut: l’estatu quo, que abans eren les autonomies i ara ves a saber... però seria entrar en raons. Simplement, no compartim projecte perquè Catalunya per a mi ha de ser un projecte social abans que cap altra cosa. La Ca-talunya d’aquests no és la meva Catalunya. No és cap argument, només és un sentiment.

Tercer, l’estat nació és la forma més apassionada d’identificació que té la gent, més que la religió, sugge-reix el filòsof John R. Searle. Em fa pensar en la impor-tància del simbòlic, fruit de l’evolució del cervell humà, i del risc que això entranya. Ens sentim units a gent embolcallada a una bandera, encara que siguin desco-neguts o estiguin a milers de quilòmetres de distància. I en canvi ignorem a semblants que estan al costat nos-tre. Experimento un cert refús a certes passions que poden ser tan sols trampes emocionals. No és cap raó, és un dubte que em posa a la defensiva.

Quart, tinc la sospita que ha ressorgit l’independen-tisme perquè hi ha crisi. És un fenomen conjuntural. El benestar és un analgèsic pel cor. L’escassesa a què ens aboca la situació present i previsiblement futura

davant d’uns reptes globals que constrenyen el ben-estar, empenyen a molts a empetitir l’àmbit territori-al de la gestió política i econòmica dels recursos. In-tueixo que per a alguns la segregació és una sortida que porta a desentendre’s de compromisos reals. La pèrdua de confiança, la incertesa, la por en definitiva, alimenta una espiral emocional que porta a una de-fensa i reforç de l’identitat i l’autoestima en contra-posició a un rival o enemic extern.

Reconec que no són raons sinó apreciació subjec-tiva, d’acord a allò que em mou internament, i amb contradiccions. Qui no en té? Intuïció, en definitiva, que és una forma complexa de la intel·ligència que suma factors racionals i irracionals, i que confesso que no controlo del tot.

Salva Clarós

PÀGINA 4

Ens diuen que primer la independència i que des-prés ja decidirem quin país volem, però les bases per a un nou Estat són claus a l’hora de determinar el país que tindrem. Així, amb el “tot per la pàtria”, hem vist com Convergència, amb el suport d’ERC, ha pri-vatitzat el Servei d’Ocupació de Catalunya, ha votat en contra de retornar a la gestió pública Aigües Ter Llobregat (ATLL) i ha afegit 60 milions d’euros a les retallades en assistència hospitalària, per només citar alguns exemples. Es diu que no volem una societat “low cost”, però és que la Catalunya “low cost” la te-nim molt a prop.

Les eleccions catalanes ens les presenten com a unes plebiscitàries, i l’endemà es farà el recompte de vots i escons. Però, el 27S molts i moltes no votaran en clau de plebiscit. Per a una part molt significativa de la societat catalana, que no es pot menysprear, la independència no els fa ni fred ni calor, o el que és el mateix els resulta indiferent. El que realment els preocupa és arribar a final de mes, tenir un treball estable o una hipoteca o lloguer que poder pagar. Ambdues qüestions no haurien de resultar oposades, al contrari, però com indica la realitat, per a moltes persones, així és. I això és el que obre la porta a la demagògia de forces com Ciutadans.

La gran feblesa del moviment sobiranista és no haver estat capaç d’arribar a aquests sectors, espe-cialment rellevants a l’àrea metropolitana. Per fer-ho hauria d’haver incorporat un pla explícit de rescat ciu-tadà davant els estralls de la crisi i contra la corrup-ció. Una aposta que hauria incomodat enormement a CDC, però que hauria ampliat la base social de l’inde-pendentisme. Al final, ha resultat més fàcil traçar un

full de ruta al costat del president que lluitar contra els desnonaments, la precarietat, les retallades o la privatització dels serveis públics. Un full de ruta que ha sumat suports per dalt, però que li dóna al movi-ment independentista, malgrat la seva gran força i vitalitat, una majoria molt minsa per baix. Aquest és el flanc feble del procés, amb responsabilitats tam-bé en determinats sectors de l’esquerra que han dei-xat l’hegemonia del sobiranisme i el dret a decidir en mans de la dreta de sempre, CDC, i de la nova social-democràcia catalana, ERC, temptada de convertir-se, com hem vist en aquesta última legislatura, al soci-al-liberalisme.

Un “sí” o un “no”?Aquestes eleccions no poden reduir-se a un “sí” a

la independència o un “no”. Hi ha molt més en joc. Volem una sanitat i una educació pública i de qualitat? Volem un treball digne? Volem ajudes socials per als qui més ho necessiten?

Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya ens diuen que gairebé el 21% de la població catalana, una de cada cinc persones, viu per sota del llindar de la pobresa. Aquesta és l’herència dels governs de Mas.

Molts dels que estem patint aquestes polítiques l’11 de setembre vam assistir a la convocatòria de la Via Lliure a Barcelona, desafiant l’autoritarisme de l’Espa-nya dels Rajoy i els González, no volem una Catalunya retallada. No obstant això, aquesta diada, com a tan-tes d’altres, sortírem al carrer perquè el dret a decidir dels catalans i catalanes no pot ser patrimoni de nin-gú. Avançar cap a la plena sobirania no hauria d’impli-

car la independència per se, fórmules com un procés constituent sobirà i unilateral, on la independència no fos la premissa inicial sinó la pregunta final suma-ria molts més suports i atrauria a nous sectors socials. Perquè en aquest procés no es tracta de restar sinó de sumar, sumar a favor de la democràcia, que ara molts reivindiquen, però que fàcilment obliden quan del que es tracta és de poder decidir en clau social.

Esther Vivas@esthervivas |facebook.com/esthervivas| www.esthervivas.com

Una Catalunya ‘low cost’ eleccions

PÀGINA 5

Fins el 27S al vespre no tindrem els resultats d’aques-tes eleccions que, plebiscitàries o no, són extraordinà-ries i extraordinàriament importants.

Podem partir de les aproximacions que aquests dies donen les enquestes, però me la jugo i crec que, si admeteu un traç una mica gruixut, no cal ni veure en-questes ni esperar a tenir resultats definitius per a in-tuir quines seran les circumstàncies polítiques i socials en què ens trobarem el dia 28 de setembre.

Tirem enrere la pel·lícula. El 9N passat va ser un acte impressionant de democràcia participativa i amb un component important de ruptura. Tot i que el resultat no fos vinculant va ser una resposta contundent. No ens ho deixen fer?... doncs apa!... S’ha dit que a mol-ta gent d’ERC els va preocupar l’èxit que capitalitza-va l’Artur Mas, i aquí va començar la partida d’escacs. L’ANC i Òmnium plantegen la necessitat d’eleccions en pocs mesos per aprofitar l’embranzida; l’Artur Mas veu CiU debilitada pel cas Pujol que no fa gaire ha esclatat i proposa la llista unitària a la qual l’Oriol contraposa les tres llistes i un paraigua comú. Al gener el President anuncia eleccions a nou mesos vista. S’in-terposen les eleccions municipals que CiU i ERC més ANC, AMI i Òmnium, plantegen com a primera volta de les de setembre sense èxit. CiU perd Barcelona a mans de BCNComú. Això dóna confiança a les forces d’esquerra que anuncia un experiment semblant per a les autonòmiques. El President diu allò de “... els del sí-se-puede, sí que s’uneixen quan cal” –aquí ja s’intueix per on anirà la futura campanya– i torna a plantejar la llista unitària del president, sense el president o amb el president... amenaça amb no convocar eleccions si no és amb aquesta fórmula, i ANC, Òmnium i ERC ac-cepten. La CUP, mentrestant posa sobre la taula l’in-vent de la llista sense polítics tot deixant el govern en

Sóc independentista i no ho veig clar...funcions per tornar a convocar eleccions al cap de tres mesos... L’invent és molt vistós però poc pràctic, im-pugnable per l’estat i perillós... tant que podia acabar amb una aliança Cs, PP, PSC!...

Des del 9N del 2014 al 3 d’agost de 2015 hem vist, doncs, molta tàctica dels partits, una part de la socie-tat excitada monotemàticament, “Madrid“ que apa-rentment segueix sense entendre el que passa però entrena la “Brigada Aranzadi” –els advocats de l’es-tat–. I poca cosa més. I arribats aquí, fem-nos algunes preguntes:

S’ha parlat molt d’independència i fulls de ruta, però podem pensar que la majoria de la gent entusiasmada entén i capta la complexitat del tema?...

Si el 9N, l’independentisme deia que “faltaven” uns centenars de milers de votants convençuts, algú pot assegurar que la feina feta per convèncer els indecisos ha sigut efectiva? La possible victòria del SÍ comptabi-litzada en escons i no en vots, no amaga que a la llista de JuntsXSí no els surten els comptes?

Immersos encara en la crisi, és lògic que no es vulgui parlar de polítiques socials més enllà dels eslogans de campanya?...

És creïble que CDC hagi tornat com qui res a la social-democràcia només per l’aliança amb ERC, quan només fa tres anys que pactava els pressupostos amb el PP?

Algú pot assegurar que la llista previsiblement gua-nyadora de les eleccions, tindrà la cohesió necessària per governar el país, portar-lo a la independència en divuit mesos i, en el millor dels casos, només amb una lleugera majoria al Parlament?

En aquests mesos en què Catalunya seguirà patint un fort ofec econòmic, la classe mitjana –majoritària

en el suport al procés– podrà mantenir viva la seva em-penta? Per més que l’estat espanyol ens hagi tancat la porta a qualsevol negociació, quin motiu tàctic ens ha portat a menystenir qualsevol full de ruta que parli d’enraonar?

És més fàcil fer la independència amb el 50% del vots, més o menys, que aconseguir un referèndum vincu-lant amb el 80%? (i amb temps explicar de debò la inde-pendència, i guanyar-lo!)

Són preguntes retòriques que s’aniran responen soles. Per això m’espero tranquil·lament al dia 28 de setembre.

Albert Farriol i Vinyes

eleccions

PÀGINA 6

Jo no vull la independència de Catalunya. No la vull perquè estic convençut que, tot sumat, hi sortiríem perdent. A nivell cultural, social, emocional, polític i econòmic. Suposo que hi guanyaríem a nivell lingüís-tic, perquè la llengua catalana estaria més protegida, però no sé si aquesta major protecció ens sortiria gaire a compte a nivell cultural, social i no diguem ja emocional. Només cal veure, per exemple, la mane-ra com alguns independentistes rellevants –exemple eximi: Quim Torra, nou president d’Òmnium Cultural– manifesten el seu menyspreu envers tot el que soni a espanyol.

El fet que no vulgui la independència de Catalunya no vol dir que no m’indignin moltes de les actuacions del govern espanyol i d’una part no petita del PSOE en relació amb el nostre país. Però d’aquí no dedueixo que calgui buscar la independència. D’aquí dedueixo que cal buscar canviar tota aquesta situació. I, ja em perdonaran els que diuen que això és un impossible conte de fades: molt més impossible és la indepen-dència, si un pensa les coses una mica seriosament.

I aquí anem al nucli de la qüestió. I és que, més enllà de voler o no la independència, a mi em sembla que el procés que encapçala Artur Mas és simplement una irracionalitat que només pot portar a estavellar-se contra la paret i a deixar Catalunya feta un desastre per una bona colla d’anys. I la millor demostració d’aquest fet és la negativa per part dels mitjans pú-blics de la Generalitat d’oferir debats seriosos sobre les possibilitats de futur de Catalunya, des de les dife-rents posicions.

Com a exemple, tres coses que, pel que es veu, està prohibit debatre a TV3. La primera, els comptes, o si-

Un “procés” que no va enllocgui els diners de més que suposadament Catalunya tindria si fos independent. Segons qui ho compti, surt una cosa o una altra. Qui té raó? La segona cosa, la permanència a Europa. ¿De veritat algú es creu que, si el parlament català proclama la independència, de seguida correran la Merkel, l’Hollande i el Renzi a fer cua a la plaça de Sant Jaume per demanar obrir una ambaixada, i trucaran al Mariano Rajoy o a qui mani aleshores perquè reconegui la nova República Cata-lana? I un tercer tema tabú. Com que és evident que l’estat espanyol estarà en contra de la independència proclamada, ¿com s’ho pensen fer per assegurar el correcte traspàs dels fons de la Seguretat Social o les dades dels contribuents? ¿I com pensen assegurar el traspàs dels ports, els aeroports i les grans xarxes fer-roviàries? ¿I què pensen fer els governants catalans perquè l’exèrcit, la guàrdia civil i la policia se’n vagin?

Per què no es debaten a TV3 aquests temes? Doncs perquè els mitjans públics de la Generalitat són a ho-res d’ara simples mitjans de propaganda del règim. I, si es fessin els debats, quedaria massa clara la irracio-nalitat dels nostres dirigents independentistes.

I dit tot això, us resumeixo el que jo voldria. El que a mi m’agradaria és una Catalunya en una Espanya federal, en què es reconegués la plurinacionalitat de l’estat, es transmetés a la ciutadania espanyola la idea que aquesta plurinacionalitat és una riquesa i no una nosa, i hi hagués un finançament equitatiu i que permetés que les comunitats més dinàmiques tinguessin els mitjans necessaris per continuar creant riquesa, per al seu bé propi i per al bé de tot l’estat.

Ja sé que no és gens fàcil aconseguir això, però en tot cas no és un conte de fades. Del que es tracta és

de pressionar per crear un clima diferent. I en aquest sentit, diria que Catalunya Sí que es Pot, el PSC, Iz-quierda Unida, Podem i el PSOE estan en el bon camí, i estic segur que continuaran estant-hi més, i després de les properes eleccions generals poden empè-nyer-hi el PP. Jo crec que la millor manera de treballar per Catalunya és per aquest camí.

Josep Lligadas

eleccions

PÀGINA 7

2 de setembre, un article Quan fa un temps veia per televisió imatges aterri-

dores dels camps de concentració nazi o de l’exili de la guerra civil espanyola, amb homes, dones i infants desemparats i desesperats, em preguntava: On eren aquells europeus, amb la desgràcia i la injustícia tan a prop, sense ajudar-los, sense mobilitzar-se? Doncs ara, anys després, la història es repeteix i milers de persones estan travessant Europa, també desempa-rats i desesperats, fugint de la guerra, de la mort i del patiment. Ara, aquells europeus dels anys 30 i 40 que tenien el dolor tan a prop... som nosaltres. Vergonya, perquè quan hi ha una desgràcia lluny, l’huracà tal... o el terratrèmol tal... en quatre dies hi ha mobilitza-cions i es fa publicitat de campanyes de les ONG, per portar-hi ajuda o actuar sobre el terreny amb més o menys rigor. Però ara, amb aquesta realitat crua, que hem anat seguint tot l’estiu, cal fer veritable recer-ca per trobar alguna iniciativa clara i compromesa. Evidentment, hi ha excepcions, però encara poques. D’entrada cal que Europa, la ciutadania, la gent, els cristians que no vulguem avergonyir-nos de dir-nos així... prenguem consciència del plany desesperat de tants i tants refugiats, els que sobreviuen i travessen Europa i els que agonitzen i moren ofegats al mar. Caldrà que actuem, i alhora, també que denunciem les causes d’aquest exili: la guerra, la venda d’armes que enriqueix els nostres països i la hipocresia dels nostres governs. Una dada: 136 empreses a Espanya implicades en la industria militar, segons el Directorio de la Industria Militar en España del Centre d’Estudis per la Pau JM Délas (Justícia i Pau).

El drama dels refugiats. Europa reacciona?3 de setembre, un infant mort a la platja

Precisament l’endemà de fer l’article anterior, el 3 de setembre, a totes les portades dels diaris, i des-prés de circular per xarxes socials, surt la imatge trà-gica d’un infant de 3 anys que ha mort ofegat a una platja de Turquia, estès entre l’aigua i la sorra. Pell blanca, roba occidental... la mort i el dolor no haurien de tenir color, ni origen, ni religió, però aquesta imat-ge podria marcar un abans i un després. Una imatge, una tragèdia, i n’hi ha milers així... Canviaran les co-ses? Despertarà Europa?

10 de setembre, un canvi es consolida?Avui fa una setmana de la foto d’aquell infant. Euro-

pa sembla que va despertant. Si la gent ens movem, els polítics i les institucions es mouen. A Catalunya, el titular del diari Ara resumeix avui aquest gir que ha començat la darrera setmana: “Europa reacciona”. Els pobles i ciutats es comencen a organitzar per re-collir fons per als refugiats que ja estan “en ruta” per Europa i es demana canalitzar els ajuts econòmics a través d’organitzacions que hi estan treballant. Una de les propostes destacades és fer-ho a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que ja treballen sobre el terreny i estan fent un pro-jecte específic per als refugiats. A la seva web http://www.fonscatala.org/, ja apareixen, des del dilluns 7 de setembre, números de compte per col·labo-rar. Els governs, en veure la població sensibilitzada, han donat xifres de possibles acollits a cada país. A Barcelona, que de seguida es va pronunciar, s’hi van afegint cada cop més ciutats i pobles. També el papa Francesc ja va demanar fa uns dies que “cada parròquia o comunitat d’Europa” acollís una família. I avui també crida l’atenció l’editorial conjunt de 13 diaris de 13 països. “Una crida als nostres líders. La crisi dels refugiats marca el present i el futur d’Euro-pa”, és el titular d’un text que reclama als governants ser valents i lúcids per actuar. El text, però, evita tota referència a noves accions bèl·liques que planegen París i Londres a Síria i el Pròxim Orient contra l’Estat Islàmic...

Maria-Josep Hernàndez

PÀGINA 8

Els Centres d’Internament d’Emi-grants (CIE) són una greu anomalia en l’ordenament democràtic del país, són presons encobertes on es vulneren els drets de les persones que hi estan re-tingudes. Són una anomalia que es va mostrar amb cruesa amb les morts de Jonathan Sizalima, de Mohamed Aba-gui, d’Aramis Malukan (Alik), d’Ibrahim Sissé, i de Samba Martine, Les seves morts haurien de ser motiu suficient perquè els CIE ja fossin tancats!

Però no ho estan! i en les nostres vi-sites setmanals com a voluntaris de la Fundació Migra Studium hem continu-at sent testimonis durant els darrers tres anys que la vida a l’interior del CIE continua estant marcada per la falta de garantia dels drets fonamentals, per la por, pel desconcert, per la confusió i per la desesperança. Hem sigut i som testimonis del fort impacte psicològic i emocional que suposa la privació de llibertat sobtada només pel fet de no tenir papers, un xoc emocional que és extensiu als familiars dels interns.

Els CIE i les “expulsions exprés”La por i l’angoixa son constants i té a

veure amb la situació de les condicions d’internament en el CIE, però sobretot amb la situació d’indefensió i incertesa que provoca el fet que en qualsevol moment poden ser “expulsats”, sense saber en quines condicions i a on. Les persones ens expressen la sensació d’injustícia que s’està vivint el seu sen-timent de desesperació, acompanyat en alguns casos de bloqueig i confusió. És difícil plasmar amb paraules aquesta experiència que transforma de mane-ra traumàtica la vida d’una persona i la seva visió del món. Estem provocant un dolor terrible a persones que en molts casos no havien ni d’haver ingressat en un CIE. I és que al CIE ens hem tro-bat de tot: casos de possibles menors, persones sol·licitants d’asil, persones malaltes, persones amb menors al seu càrrec, persones sense vincles amb el país d’origen, persones amb arrela-ment familiar... Però també hem de ser conscients que aquest dolor el pateix la persona internada i els seus familiars.

El discurs de les autoritats criminalitza les persones retingudes en els CIE inten-tant assentar en l’opinió pública la idea que només s’expulsa a delinqüents il·le-gals i molt perillosos. D’aquesta mane-ra, a més d’estigmatitzar el conjunt de la població immigrada es justifiquen les mesures de control i seguretat durant l’internament. El concepte policial, no jurídic, d’“expulsions qualificades” infla les xifres, incloent mers antecedents po-licials, procediments judicials en tràmit sobre els quals encara no ha recaigut sentència i delictes menors relacionats amb la pobresa i l’exclusió social, més habituals en aquests temps de crisi eco-nòmica. No ens enganyem, al CIE també es criminalitza la pobresa.

Hi ha una altra realitat creixent. Les dades del Ministeri de l’Interior del 2013 sobre les expulsions indiquen que es van expulsar 4.726 persones des dels CIE, i 6.462 des de comissaries. Les anomena-des “expulsions exprés”, són més bara-tes, més eficaces i més invisibles, s’exe-cuten en 72 hores, només amb el pas per comissaria. És un mètode més eficaç d’expulsió que l’internament en un CIE,

perquè es redueixen les possibilitats de defensa. Es fan sense garanties, ja que no se’ls subministra assistència lletrada i a més no es valoren ni les circumstàn-cies personals ni l’arrelament. Contra el discurs oficial, aquestes expulsions afec-ten especialment persones amb mera estada irregular al nostre país, i no els qui tenen un procediment judicial obert per algun delicte, ja que això, paradoxal-ment, els atorga més garanties judicials.

Els CIE i les expulsions exprés plan-tegen la immigració com un problema, quan el que cal és un canvi de paradig-ma en les polítiques migratòries que passi a concebre la immigració com un dret i com un fenomen social consubs-tancial a qualsevol sistema social i qual-sevol època històrica. Hem de deixar de privar de llibertat a persones pel fet de no tenir la seva situació administrativa d’estrangeria regularitzada.

Per tot això demanem el tancament dels CIE i la fi de les expulsions exprés perquè són incompatibles amb el res-pecte als drets fonamentals de les per-sones.

Margarita García

PÀGINA 9

Col·lapsatsA la ciutat on visc hi ha tres parròquies, que en rea-

litat són quatre, perquè una de les parròquies té dos centres de culte de considerable activitat. Abans de l’estiu, de forma estable hi havia quatre capellans, tres dels quals eren rectors. El quart és salvadorenc, està preparant el doctorat i col·labora en tot allò que pot, però quan acabi els estudis tornarà a la seva ter-ra. Les edats dels tres mossens són 75, 76 i 85 anys. El més jove és potser qui té més problemes de salut i per això ha demanat la seva jubilació immediata. Els altres dos continuen.

Parlàvem un dia de tot això amb un amic viladeca-nenc, que està força més compromès que jo a la seva parròquia. Tots dos estàvem d’acord que difícilment tots tres capellans trobarien relleu: no n’hi ha pas tants de disponibles. I tots dos comentàvem, amb un cert estupor, que davant d’això no sembla pas que els responsables eclesials es plantegin gaire canvis ni que facin participar els laics i laiques a l’hora de repensar els objectius i les tasques eclesials, ni molt menys a l’hora de delegar responsabilitats.

Tinc molts amics capellans, gent tots ells molt va-luosa i molt pencaire, que sovint em fan témer per la seva salut. Són rectors d’una, o de dues, o de tres parròquies. Consiliaris d’un, de dos o de tres movi-ments. Tenen responsabilitats diocesanes i instituci-onals diverses. Se’ls demanen xerrades, escrits, pre-

sència en actes molt diversos, a hores intempestives i a llocs distants. S’ocupen de les persones, de les teu-lades, de les urgències, dels enterraments. A l’hora en què la majoria de treballadors ens jubilem, a ells encara els queden deu anys de vida laboral, per dir-ho en termes laics. Si exerceixen les seves diverses responsabilitats, sol passar que es converteixen en taps d’ampolla: no tenen temps ni de fer un cop d’ull a l’activitat que es genera al seu voltant i per tant so-vint s’encallen i amb ells el seu entorn.

Jo recordo com, de jove, consiliaris dels grups de joves ens dedicaven molt i molt de temps: per parlar amb nosaltres individualment o en grup, per sortir, per prendre una cervesa, per acompanyar-nos en l’ac-ció o per participar en la vida ciutadana. I això acaba

donant fruit. No és el mateix que un capellà al qual només veus en el moment de la reunió.

Alguns bisbats van reaccionant, però la sensació és que tot en general és molt lent i té molt poc en compte que les decisions que calgui prendre i les noves pràcti-ques que calgui endegar han de ser compartides amb laics i laiques. Jo tinc l’experiència de l’ACO i dels mo-viments afins. Ja fa molt de temps que hem après a funcionar sense gaire capellans, que han anat reduint el seu àmbit de participació. N’estic contenta. El fet que els laics ens n’ocupem no significa que no correm el risc d’estar anquilosats, de ser poc evangelitzadors o poc compromesos... El nostre fer Església no inclou miracles, però ens ajuda a caminar i a viure la fe en comunitat. De fet hem desitjat i pregat per tenir una Església més pobra. Una Església pobra també vol dir una Església envellida i petita, que costa d’assumir i que comporta necessàriament canvis.

Em pregunto per què molts capellans no compartei-xen aquestes inquietuds amb nosaltres o no ho plante-gen al seu bisbe (si ho fan, sembla que no els escolten gaire). O per què la majoria de delegats diocesans són homes i capellans (no caldria). O per què es continu-en construint noves esglésies quan amb prou feines hi ha gent per ocupar-se’n. O per què hi ha capellans que cada dia han de dir una o dues misses, quan no és pre-cepte. O per què les comunitats religioses femenines que volen una missa diària no se la podrien dir elles.

Hi ha qui diu que no hi ha vocacions. Jo més aviat penso que l’Església no les sap acollir.

Mercè Solé

Per cert, us animeu a venir al Congrés del Laïcat a Catalunya, que tindrà lloc a Poblet els dies 2 i 3 d’octubre?

PÀGINA 10

El cardenal australià George Pell, fins no fa gaire arquebisbe de Sidney i actualment responsable de les finances de la Santa Seu, càr-rec en el qual està fent, pel que sembla, una bona feina, va dir, poc després de la publicació de l’encíclica ecològica Laudato sí del papa Francesc, que l’Església no s’hauria de ficar en temes que actual-ment estan en discussió a nivell científic. Es referia al fet que, segons ell, no està demostrat que el canvi climàtic estigui mo-tivat per l’acció humana. I és que hi ha notables sectors de la dreta eco-nòmica, especialment als Estats Units, que defen-sen que el canvi climàtic és degut a causes naturals i que per tant no cal prendre cap mesura restrictiva sobre emissions de gasos i altres activitats destructores.

Com és evident, aquest negacionisme de la dreta econòmica a hores d’ara està molt clar per a qualsevol persona assenyada que respon a la defensa dels interessos empresarials que no volen veure perillar ni un cèntim dels seus astronòmics ingressos per cap mena de normativa ecològica. Però el cardenal Pell d’això encara no se n’ha assabentat. I llavors un pensa que aquest cardenal, i moltes al-tres jerarquies eclesiàstiques, només es deuen moure en els cercles d’aquesta ultradreta, i només deuen informar-se a través de mit-jans de comunicació d’aquesta mateixa ultradreta. Sí, la terra està contaminada. Però em temo que moltes jerarquies eclesiàstiques també.

Josep Lligadas

Amb qui parlen els cardenals?

Cristians comunistes. Aportacions cristianes a l'acció política d'esquerres a Catalunya és el títol del darrer llibre de Quim Cervera, que és una reflexió sobre un recull d'his-tòries de vida de persones cristianes compromeses a ICV, EUiA i CCOO. El llibre es va presentar el passat dimecres 16 de setembre a Can Fabra, a Sant Andreu, amb la partici-pació d’Andreu Beneit i Oriol Carol, de l'editorial Llibres a Mida, Pau Vinyes (fill de Maria Isabel Roig, una de les dones esmentades en el llibre), José Luis Atienza (militant d'ICV a Viladecans i regidor de cultura del seu Ajuntament), Mercè Solé (membre de l’ACO),-Quitty Guirao (militant també d'ICV a Mataró i membre de l'ACO) i en Quim. Força gent i molt d’interès a recuperar la història i a continuar aquesta tradició de cristians política-ment compromesos a favor d’una societat més justa i igualitària.

Rosa Puig

Cristians comunistes

PÀGINA 11

Per a la Comunitat de Taizé el 2015 és un any ple de celebracions: 100 anys del naixement de Roger Schutz, el que esdevindria germà Roger; 75 anys de l’inici de la comunitat; 10 anys de la mort violenta del propi germà Roger.

Aquest any hi ha hagut alguns moments especials... En el mes de juliol, la “set-mana de reflexió sobre l’actualitat de la vocació religiosa” va aplegar 350 joves, do-nes i homes compromesos amb la vida religiosa o monàstica, catòlics, protestants i ortodoxos. A principis de setembre, la convocatòria era la d’un col·loqui teològic internacional sobre “la contribució del germà Roger al pensament teològic”, amb estudiants de teologia o persones menors de 40 anys amb ministeris a les seves esglésies.

De totes maneres enguany el dia “estrella” va ser el 16 d’agost. Es recordava el 10è aniversari de l’assassinat del germà Roger a la pregària del vespre a l’església de la Reconciliació de Taizé. Una oració a l’aire lliure, com a acció de gràcies per qui va fer de la vulnerabilitat la porta d’entrada de Déu a la seva vida, com va assenyalar el prior de la Gran Cartoixa.

Un parell d’exposicions fotogràfiques decoren discretament les parets dels edi-ficis senzills de Taizé. En una, joves d’arreu del món expressen què és per a ells la solidaritat: visions diferents, accents plurals que vénen de racons amb realitats ben dispars. En l’altra, la història del germà Roger, des de la seva infantesa fins al seu funeral... I entremig, moments de comunitat, creació de l’església de la Reconcilia-ció, trobades europees, visites a països del Sud o de l’antic Est d’Europa (abans de la caiguda del Mur, fins i tot).

Penso que són celebracions senzilles que són recordatori però alhora confirma-ció. El programa no ha distorsionat l’essencial del que és Taizé per a qui hi va: espai d’acolliment, de senzillesa de mitjans, de silenci, de pregària, de compartir amb per-sones de la resta del món... És un respir per parar-se, mirar-se, mirar els germans i germanes, mirar al món, mirar Déu...

Els joves troben moments per fer silenci, compartir en grups internacionals, fer-se entendre amb signes o veure que l’anglès els és ben pràctic, assumir les tasques comunes, cantar a l’Oyak, dur un somriure posat al llarg de tot el dia... Un privilegi, un moment únic també per descobrir un Déu que estima.

100, 75, 10... Taizé, any de celebracions

Cada setmana a Taizé recorda el que celebrem cada Setmana Santa. Els diven-dres giren en torn de la Creu i la seva adoració. En la pregària del vespre impressi-ona veure una munió de persones reposant el front sobre la Creu estesa al centre de l’església. I deixant-hi penes, dolors, ferides... L’endemà, petites candeles il·lu-minen el temple, celebrant la Resurrecció. Alegria serena... Diumenge la setmana acaba amb la celebració de l’Eucaristia.

I ara què? Doncs la vida de la Comunitat continua... El Cap d’Any la trobada eu-ropea tindrà lloc a la veïna València, una etapa més del pelegrinatge a través de la terra que fa temps que Taizé encoratja. Però també la seva sensibilitat i voler compartir el patiment dels més febles. Dos germans acaben de viatjar aquest mes d’agost cap a Cuba per formar una nova fraternitat, com les ja existents en altres punts d’Amèrica, Àsia i Àfrica. Dos germans més estan a punt de marxar a Orient Mitjà per veure, escoltar, discernir què es podria fer en aquesta zona esquinçada, sagnant, sofrent del nostre món.

I tres paraules marcaran la peregrinació de confiança en els propers anys: alegria, senzillesa, misericòrdia. Tot un programa de vida que se’ns proposa. Un regal saber que Taizé continua en un racó de la Borgonya, obert a qui vulgui descobrir la vida interior a la que la pregària ens mena.

Maria Antònia Bogónez Aguado

PÀGINA 12

Qui és i qui no és Ramon Llull?Ramon Llull és l’escriptor en llengua

catalana que ha tingut més projecció en la història d’Europa. Precisament per això, la seva figura històrica ha es-tat objecte de tota mena de distorsi-ons i de tergiversacions: heretge, foll, alquimista, cabalista, ermità inculte, impostor, forjador de la llengua catala-na, precursor del Renaixement... Totes aquestes imatges, que s’aparten del perfil del personatge documentat (Ma-llorca, 1232-1315/16), són testimonis va-luosos de la intensitat i de la durada del seu llegat, religiós i literari. Tanmateix, ens interessa també saber qui va ser –i qui no va ser– realment Ramon Llull.

Ramon no va ser un frare, encara que aquesta és la imatge que ens trans-met l’abundant iconografia –sobretot present a Mallorca– que ens n’ha arri-bat. Al contrari, Llull va ser un laic que estava casat i que tenia almenys dues criatures: la seva esposa es deia Blanca Picany, i els seus fills Domènec i Mag-dalena. A tot estirar, potser al moment de la mort, va ingressar al tercer orde franciscà, cosa que voldria dir precisa-ment que mai no va deixar de ser un laic perquè els terciaris ho eren.

Ramon no era un bolet en el món del seu temps. És a dir, de laics amb inquietuds espirituals i, de retop, amb inquietuds intel·lectuals n’hi havia un

fum. La mateixa casa reial mallorqui-na, amb els fills del primer rei privatiu de l’illa, Jaume II, n’és un exemple. Es tractava de persones, homes i dones, de condicions socials molt diverses que se sentien cridades a tenir prota-gonisme i iniciativa en la seva vida de fe. No els bastava que els monjos i els clergues fossin especialistes de l’es-piritualitat ni que els fessin de mitjan-cers, volien viure ells en persona el que l’Evangeli proclamava. Un antecedent d’aquest moviment laïcal és el mateix Francesc d’Assís, que va acabar donant lloc a un nou tipus de religiosos, els fra-res, que també van acabar essent cler-gues. Aquestes inquietuds van fer que els laics accedissin, en major o menor grau, a un saber que fins llavors esta-va reservat als clergues: filosofia, teo-logia, ciències diverses. Un saber que s’expressava només en llatí però que va haver de traduir-se a les llengües vernacles per mor de la demanda dels laics. Llull va ser un d’aquests laics.

Ramon no va ser un mestre univer-sitari. Perquè mai no va seguir estudis reglats, sinó que va haver de ser un au-todidacte. Des del moment que es va sentir cridat a deixar-ho tot i a dedicar la seva vida sencera a la causa de l’ex-tensió de la fe, Llull va experimentar la necessitat d’adquirir una formació superior a la qual difícilment podia ac-

cedir com a laic. Haver-se de procurar aquests coneixements al marge de les institucions escolars el va portar a aca-bar desenvolupant un sistema de saber propi i autònom, l’Art lul·liana. Llull és, doncs, un intel·lectual que es fa a ell mateix i aquesta és la raó de la seva originalitat i de la seva creativitat des-bordants.

Ramon no estava tocat de la bolla. Els propòsits de Llull eren molt ambi-ciosos: aconseguir la conversió dels no cristians gràcies a la redacció d’un llibre –“el millor del món”, diu ell– i interes-sar els poders polítics i eclesials del seu temps en aquest projecte; encara més, aconseguir una Cristiandat més evan-gèlica i, per tant, reformar l’Església i la societat del seu temps. Llull va dedicar els cinquanta anys posteriors a la seva conversió –que va tenir lloc als trenta– a la consecució d’aquests objectius. Sense mai defallir, sense mai deixar de buscar estratègies, d’assajar noves va-riants del seu sistema, de viatjar per les principals corts d’Europa, de fer esta-des en països musulmans del Magrib i, sobretot, sense parar d’escriure. La in-gent activitat que va ser capaç de des-plegar i la immensa obra que va desen-volupar –més de 260 obres, desenes de milers de pàgines escrites en català, lla-tí i àrab–, tanmateix, responen sempre a propòsits clars i ben definits, que par-

PÀGINA 13

teixen del coneixement de la realitat que l’envolta sobre la qual projecten estratègies prudents i realistes.

Llull no va ser un precursor del Renai-xement. En les seves obres Llull tracta una gran varietat de temes: teologia, filosofia, dret, medicina, astronomia, lògica, retòrica, geometria, homilètica, o fins al desenvolupament d’una teo-ria electoral. L’interès de Llull per tota aquesta enorme varietat de matèries no s’explica per curiositat intel·lectual, sinó per voluntat d’ajustar la varietat dels sabers humans al mètode de co-neixement segur que ell mateix propo-sava, l’Art. Tant és així, que Llull qualifi-ca de “nou-nova” moltes de les obres que dedica a les diverses disciplines científiques del repertori vigent al seu temps, un cop les ha assimilat a l’Art: la lògica nova, la geometria nova, l’astro-nomia nova, la retòrica nova, que cons-titueixen globalment una nova ciència.

Llull té la peculiaritat d’haver estat un filòsof i, al mateix temps, un literat, un teòleg i un novel·lista. També autor,

d’obres brevíssimes (col·leccions de proverbis) i d’obres enormes, com el Llibre de contemplació, que és llarg com quatre vegades el Quixot. Aquesta vari-etat de gèneres i de formats s’explica perquè Ramon escriu per a tota mena de lectors: fidels i infidels, lletrats i anal-fabets, o gairebé.

Ramon Llull és, per tant, un cas real-ment genial i excepcional d’accés dels laics a la cultura i a l’espiritualitat i de desenvolupament d’estratègies real-ment revolucionàries d’elaboració i di-fusió del saber. Ara que s’acosta la cele-bració del VII centenari de la seva mort, que va tenir lloc a final del 1215 a Tunis o a començament del 1216 de retorn a Mallorca, tindrem moltes oportunitats de conèixer més de prop la seva figura i la seva obra.

Albert Soler

PÀGINA 14

nom de dona

Que difícil resulta dir unes paraules sobre santa Te-resa que no s’hagin escoltat ja durant aquest any en què celebrem el cinquè aniversari del seu naixement. Per això que ens acostarem a la seva personalitat des d’una vessant que potser no és la més comentada, però vàlida també per a nosaltres en el dia d’avui: el sentit de l’acompanyament.

Teresa sap acompanyar cada germana amb una acti-tud de comprensió, de tendresa, d’ajuda i d’humilitat:

• Els diu que cal fonamentar bé la nostra dignitat personal tenint consciència del do rebut. Estem in-habitades per l’Esperit.

• Cal alliberar-nos d’una mirada superficial sobre no-saltres mateixes, perquè no estem buides per din-tre i, encara que illetrades, portem l’autoritat en el nostre interior.

• Oferim una mirada creadora i creient sobre nosal-tres mateixes i sobre els altres per a poder afirmar que som quelcom de valuós.

• Les seves descalces han de ser lliures, senzilles, sense pretensions de poder.

• Cal atendre la salut del nostre cos i del nostre psi-quisme que és també mirar per la dignitat de cada persona.

• Cada persona és única perquè som únics per a Déu, cosa que implica que “no se debe llevar a todas por el mismo camino”.

• Hi ha d’haver una expressió d’afecte sincer entre les germanes.

Teresa de Jesús: una manera femenina de concebre l’acompanyament

• Però l’amor mutu que s’han de tenir ha de veri-ficar-se en l’amor al proïsme, cosa que garanteix l’autenticitat de la pregària.

• Se sent lliure per a dir el que pensa, per apostar per la utopia, per a salvar de la confusió entre vertader i fals en la vida espiritual, i per això busca criteris de discerniment, en una època en què s’havia de vigilar per a no ser confoses amb donetes de po-ques llums. Lliure per a llençar-nos a la “aventura humana” d’estimar Sa Majestat (o sigui, Déu) per damunt de tot i de tothom.

• No és ximpleta: distingeix el que no és llibertat i el que és subjecció a l’Esperit com a veritable lliber-tat. Distingeix també els bons i els mals acompa-nyants de comunitats; dels dolents diu que són Prelats pesats que les aclaparen.

• Espera el millor de cada persona, però insisteix en la responsabilitat històrica de les nostres decisi-ons.

Aquestes característiques expressen una manera fe-menina d’acompanyar perquè:

• Acompanya des de la pròpia experiència de dona que se sent viva, pletòrica de la força de l’Esperit que l’empeny a explorar camins nous, com els ca-mins de l’oració mental, prohibit a les dones.

• És femení perquè el rerefons és la vida, la vida vi-vint-se, la missió que cada una té entre mans i això parla de fecunditat, de contagi, d’expansió de la mateixa vida que portem dins.

• S’interessa per tot, s’alegra amb els més petits de-talls de la vida quotidiana.

• És la dona que dóna a llum la vida en els altres, les religioses i els laics, homes i dones, perquè el seu interès no és altre que l’amor que sent per les per-sones concretes i aquest amor la fa apostar pel mi-llor de cada una.

• Té en compte el cos, amb els seus afectes, els mo-viments interiors; coneix molt bé els seus laberints, reserves i errors; sap de camins que no porten enlloc; de la complexitat del cor humà, dels seus desigs i anhels. És una dona realista amb una gran llibertat humana, que la fa desperta, sagaç, crítica, insistent, afectiva i terrible, i molt present en la vida de tots els qui hi estan a prop.

• És dona, i gràcies a això s’atreveix a parlar sense cap pudor de l’amor que sent, de les llàgrimes que li costen les persones que acompanya. Sap de l’inú-til, vella i cansada que es pot sentir moltes vegades i de la bogeria irracional que la mou perquè tot-hom visqui la seva aventura personal de la fe, de la relació amb Déu i amb els germans, perquè Déu no vol altra cosa que comunicar la seva humanitat. Un sentit de la perfecció que està molt lluny de la severitat del perfeccionisme que ofega l’Esperit.

El seu temps no li era pas favorable, però això mai no va ser un impediment per a viure amb valentia com a dona, germana, formadora, fidel al missatge de l’Evan-geli i al designi de Déu que la va empènyer tan lluny que encara avui és llum i model de la dona creient.

Roser Solé Besteiro

PÀGINA 15

Sembla que la tardor és el temps de bo-lets per excel·lència. Un producte de la na-tura que està tan arrelat a la nostra cultura i que també té un fonament nutricional i medicinal molt sòlid.

I és que ha arribat a les meves orelles aquesta sentència rotunda del metge he-matòleg Josep Piqueras de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona: “Si menges bo-lets, millores la salut”. Pel que es veu, te-nen fibra, redueixen el colesterol i milloren el funcionament immunitari. I si, a sobre sou dels que us agrada anar a “caçar bo-lets”, eixamplareu el pulmons i fareu circu-lar les cames.

No ens cal res més, ho tenen tot: cultura, salut i mil maneres de preparar-los.

Ingredients• ½ kg de bolets variats (queda millor si

són de diferents colors)• 100 gr de formatge d’untar (tipus Phi-

ladelpia)• 1 ceba• 4 ous• 1 copeta de coñac o brandi• 1 iogurt natural• Oli d’oliva, pebre i sal

Preparació:Fregim la ceba tallada molt petita, fins

que estigui tova. Hi afegim els bolets ta-

llats molt petits i els sofregim amb la ceba, salpebrem i hi afegim el conyac. Ho dei-xem refredar uns 10 minuts.

Hi afegirem ara els ous batuts, el format-ge fresc i el iogurt. En aquest moment po-dem triar fer una pasta fina amb la batedo-ra o batre’n la meitat perquè es vegin els bolets. Aquesta darrera és una opció bas-tant interessant per poder oferir diferents tipus de textures.

Untem un motlle amb una mica de man-tega o oli i el posem al forn al bany maria, aproximadament una hora a 170º.

Millor fer-ho el dia abans i deixar-lo dins el motllo fins el moment de servir.

Ho podem utilitzar com a entrant amb torradetes petites tipus canapés, com a primer plat tallant-lo a llesques una mica gruixudetes i acompanyat d’una amanida variada.

També queda molt bo si l’acompanyem d’una mousse de pebrot vermell escalivat, molt fàcil de fer. Només s’ha de passar per la batedora 200 grams de nata líquida, sal, pebre, un grapat d’ametlles torrades i anar afegint pebrot fins que ens quedi el color i la textura desitjada. Un cop feta posem la mousse per sobre dels talls de pastís.

a la cuinaPastís de bolets i formatgeTere Jorge

PÀGINA 16

Governs enfrontats, pobles distanciatsLa situació actual de la relació Catalunya resta de l’Estat ve marcada per la incompetència d’ambdós governs

(català i espanyol), que es reforcen mútuament amb les seves polítiques electoralistes a curt termini (les autoafir-macions i enfrontaments els donen vots: vegeu com està pujant la intenció de vot envers el PP).

Paral·lelament (i lligat amb l’anterior) s’està accentuant la divisió entre ciutadans (també a Catalunya), però so-bretot entre els de la resta de l’Estat (País Valencià i Illes Balears inclosos) i els del Principat. Com poden entendre que es vulgui la independència, més enllà del tema econòmic? Dit d’una altra manera: si una majoria de ciutadans d’altres comunitats autònomes estigués a favor d’una autodeterminació de Catalunya (i d’altres autonomies) ja s’hauria celebrat (fa temps) un referèndum (fins i tot en l’àmbit de l’Estat). Però resulta que no és així… i amb reafir-macions “unilaterals” de país (o de poder polític) solament s’aconsegueix endurir (necrosar) el problema.

Per això em preocupa (i molt) la distància entre els pobles. El “problema català” no és (solament) polític. És un problema d’entesa entre els pobles. I d’això en són responsables els dos governs (amb els seus presidents) i els qui els donen suport. Com es redreçarà el rumb? “Qui sembra vents recull tempestats…”

Jesús Lanao

Made in China a les nostres celebracions?

L’altre dia em deien que una monja de clausura es lamentava que les vendes de formes per a les Eucaristies amb les quals es finançava el seu monestir estaven caient. Per la baixada de practicants? No, perquè algunes parròquies a la resta de l’Estat estaven comprant-les a una botiga que està a València però també ven online: es diu Ma-nantial i les importa de la Xina... No donava crèdit al que sentia! Co-munitats que opten per preu? I després pregarem per les vocacions contemplatives? Potser que ens plantegem allò de pensa global, ac-tua local també en els subministraments de les nostres parròquies i comunitats... Ai, la globalització i analitzar-ho tot amb criteris econo-micistes curts de mires.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Què dóna més beneficis?Demano a algun economista que ho sàpiga calcular: Què dona més beneficis als

“empresaris”? L’esclavatge dels romans o dels negres del Mississipi o bé el siste-ma de contractació actual? L’amo havia de comprar l’esclau, mantenir-lo, allot-jar-lo, tenir cura de la seva salut... l’empresari actual el lloga els dies i hores que necessita, després el substitueix o el llença si es posa malalt. Tot el que feia de bo l’amo antic, ara ho fa “l’estat”. A qui beneficia més el sistema actual? Jo sóc de lletres i no ho sé calcular

Pau Hernández Prats

Tot lligat?Un amic meu, funcionari, fa una set-

mana em va confirmar que ja està pre-vist (pactat a l’ombra) el proper govern de la Generalitat i els futurs alts càr-recs: “Ja sé qui serà el meu director ge-neral”, em va dir.

Contràriament, un diari d’abast esta-tal, publicava fa unes setmanes un ar-ticle en què l’autor dibuixava el pano-rama d’un altre resultat electoral –el “tomb inesperat”–, on el govern esta-ria format pels grups de l’oposició… i s’afigurava el disgust de les “grans patums” que figuren a la llista de Junts pel Sí, de manera que aquesta situació les abocaria a deixar el Parlament.

Mesos enrere un altre amic em co-mentava que uns quants càrrecs de l’actual partit governant estaven bus-cant feina…

Jesús Lanao

PÀGINA 17

150 anys d´història d´un carisma en l`Església per a una missió a favor de la humanitat.

150 anys de fidelitat per part de Déu que ha continuat acompa-nyant-nos i “salvant-nos en la debilitat i la pobresa”.

El 17 de juliol de 1865 naixia una nova Congregació a França, en el si d’una família espiritual més àmplia, la de l`Assumpció, formada avui per cinc congregacions. Llavors era l’inici de la industrialització i de l’èxode global. A les ciutats augmentava la població, i també es generava molta misèria. Enmig de tanta pobresa i de la inquietud eclesial per respondre apostòlicament a aquest món empobrit, es troben l´Étienne Pernet i l´Antoinet-te Fage, els nostres Fundadors.

Tocats pel sofriment humà i habitats per l´Evangeli, van intuir una resposta: Procurar la glòria de Déu per la salvació dels pobres i els petits pel camí d´encar-nació que va seguir Jesús, el Servent, l´enviat del Pare. I això a través de mitjans senzills de servei, estant presents en les famílies en els moments de dificultat, de malatia, de tristesa…

En aquests 150 anys les maneres de viure, de pregar, de compromestre´ns pel Regne han anat canviant al ritme de les transformacions de la societat, de l´Esglèsia, de la Congregació, de nosaltres mateixes. Acollir i sortir a l`encontre de les persones, estar atentes a la vida, procurar que la persona arribi a ser ges-tora de la seva pròpia vida, anar a les causes de les injustícies... tot això i més, ha estat el fil conductor per anar encarnant l`Aliança d´amor de Déu amb el seu poble.

Aquest aniversari és un temps privilegiat per renovar aquesta Aliança, és un motiu de joia i d´acció de gràcies. S´ha preparat per aquesta ocasió un itinerari especial per aprofundir en comunitats, i en grups de laics.

El Carisma segueix viu dins de l`Església, i si és veritat que en la Congregació, al igual que en totes les estructures socials i eclesials, s`estan vivint moments profunds de canvi que comporta una disminució de vocacions religioses princi-

Les Germanetes de l’Assumpció compleixen 150 anys de la seva fundació

palment a Europa, també és cert que s´estén en altres continents on hi ha comunitats de Germanetes: Africa, Austràlia, Madagascar, Vietnam...

El Carisma no és nostre, és un do per l`Església i pel món i aquest segueix essent viscut també per laics que s`alimenten de la mateixa espiritualitat de les Germanetes, i estan apassionats per l`extensió del Regne i l`anunci de l`Evangeli als més empobrits de la terra, i junts treballem per la justícia, la pau i la integritat de la Creació. ¿No és tota aquesta realitat motiu d’acció de gràcies i de joia profunda? El més important és que en cada moment de la història sapiguem donar la resposta que Jesús ens demana en fidelitat al

Carisma: “Que els pobres siguin evangelitzats”, com ens ho recorda constant-ment el nostre estimat Papa Francesc.

Montserrat Baró

Celebració de l’aniversari a la parròquia del Sagrat Cor, al Poblenou de Bar-celona

PÀGINA 18

La importància de la carta encíclica del papa Francesc sobre l’ecologia és gran perquè, a més d’un pronunciament clar que reconeix la problemàtica del canvi climàtic i la degradació dels ecosistemes degut a l’acció humana, és una crida a entendre la unitat de la creació en la qual l’home és indissociable de la resta de cria-tures i formes de vida. El judici ecològic és una crítica a la visió antropocèntrica del món i una crida a vetllar per la cura de la biosfera com a sistema complex que ha anat generant els seus equilibris al llarg dels temps. L’objecte de la creació no és l’home com a amo i senyor sinó la crea-ció sencera on l’home és responsable de tenir-ne cura a través de la seva mane-ra de relacionar-se amb el medi. Era del tot imprescindible elevar a la doctrina de l’Església el reconeixement de la crisi ambiental com “un dels principals desafia-ments actuals per a la humanitat”.

Des de la dramàtica realitat avui incon-testable de l’amenaça ambiental sobre l’espècie humana, amenaça que es ve acarnissant sobretot en els dos darrers segles amb moltes formes de vida o bé ja desaparegudes o en vies d’extinció, el papa Francesc vincula directament la cri-si ambiental en el seu judici ecològic des de l’ètica i des de l’evangeli, al sistema econòmic i de producció industrial, i a la cultura del consum i l’acumulació. Dit en altres paraules (que són meves), al capi-

talisme. Els efectes més greus de totes les agressions ambientals els sofreixen la gent més pobra, diu Francesc, mentre les prin-cipals reserves de la biosfera continuen alimentant el desenvolupament dels paï-sos més rics, manllevant els recursos dels exclosos o empobrits i de les generacions futures.

L’ecologia també suposa la cura de les riqueses culturals de la humanitat, diu el Papa. La desaparició d’una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d’una especie animal o vegetal. La imposició d’un estil hegemònic de vida lligat a un mode de producció pot ser tan danyosa com l’alte-ració dels ecosistemes. Amb aquestes pa-raules defineix Francesc l’ecologia huma-na, en una crida a l’acció, a la generositat i l’amor que tot ho pot. Per canviar l’estil de vida i també abandonar els mecanis-mes del mercat que no són capaços de defensar la vàlua de la creació.

Recomano la lectura d’aquesta carta del papa Francesc. Conté una reflexió profunda que abasta el problema medi-ambiental amb tota la seva complexitat, només amb la justa limitació d’espai i de comprensió. És un missatge de compro-mís a totes les persones per a prendre do-lorosa consciència, atrevir-nos a convertir en sofriment personal allò que li passa al món. És una crida de Déu a la salvació del món amarada de l’amor del creador.

mirar el futurSalvador Clarós

Lloat sigueu, Senyor meu…

PÀGINA 19

Significats i valors espirituals de la naturaLa Universitat de Girona programa per al proper curs un Post-

grau sobre els Significats i valors espirituals de la natura: percepció, comunicació, gestió i integració. El curs començarà el febrer i aca-barà el juliol del 2016 i es farà el divendres a la tarda a la Facultat de Lletres.

A tot Europa augmenta el reconeixement dels valors espirituals de la natura, en general, i especialment en certs llocs i paisatges. A Catalunya també creix el nombre de persones que se senten atretes a indrets particulars, degut a aquests valors, sigui al mar-ge de qualsevol confessió religiosa, o des de les diverses confes-sions religioses que hi ha al país. Com altres recursos fràgils, no n’hi ha prou en identificar-los i valorar-los, també cal gestionar-los adequadament. Aquest serà el primer curs universitari que s’ofe-reix a Catalunya amb el propòsit d’abordar aquest tema, d’una manera rigorosa i inclusiva, des d’un punt de vista teòric i aplicat alhora, orientat a la formació de professionals qualificats.

Hi ha dos tipus de raons per fer aquest postgrau: les personals ja que el curs ens permetrà adquirir les capacitats i habilitats per poder percebre i gaudir dels valors espirituals de la natura i les raons professionals ja que els continguts del curs ens ajudaran a adquirir les capacitats i habilitats personals per facilitar a altres persones l’accés als valors espirituals de la natura. Aquestes capa-citats i habilitats tenen una gran versatilitat, i es poden acoblar a professions i activitats molt diverses: guies turístics, guies de muntanya, guies de natura, professionals de l’educació ambiental, professionals de la interpretació del patrimoni natural, gestors i responsables de patrimoni natural (espais natural protegits), ser-veis d’atenció al públic en llocs de valor espiritual, responsables i monitors d’esplai...

Podeu trobar més informació a: www.fundacioudg.org

Josep Gordi Serratjosep.gordi@udg.edu

PÀGINA 20

“Les realitats són més importants que les mateixes idees”

(Bisbe de Roma, Papa Francesc)

T’interessa? “La realitat és més im-portant que no pas la idea”

Quan vaig llegir-ho ja em va cridar l’atenció i em va fer pensar coses com aquestes:

Moltes reunions que es diuen autèn-tiques realitats que fins i tot fan patir i al contrari: plenes de goig i les conclu-sions d’aquelles trobades o d’aquelles reunions són totalment inconseqüents, sense reflectir el que s’ha parlat.

Altres vegades, les realitats són tan evidents que pràcticament, tothom hi està d’acord, però una cèlebre frase ho deixa tot al marge: per exemple: “Això és molt difícil” o també: “no es pot fer”...

Podríem anar comentant vivències d’acord amb aquest pensament del bisbe de Roma, el papa Francesc en l’exhortació apostòlica L’Alegria de l’Evangeli número 231, el 233 i Laudato Sí, número 201.

Evangeli, Bona Nova, “la cura de la casa comuna”, van de bracet en aquests dos grans documents del Papa Francesc.

D’aquí en podríem treure tota una sè-rie de signes contraris al que ens diu i al que ens recomana, realitats de la nos-tra vida, del nostre planeta i que tots podem, no només esmentar sinó i so-bretot, corregir i millorar.

Pensar diferent, tenir diversitat de gustos, d’ideologies polítiques, religio-ses... fan que les realitats quedin iguals o pitjor i que “la casa comuna”, convi-vència, no sigui tal com volem cadascú: pacífica, alegre, justa i lliure.

Fixant-nos en el món de la Celebració de la Fe, cada vegada menys participa-da i cada vegada amb veus que repetei-xen i que demanen viure al dia, es veu el gran contrast del que el bisbe de Roma fa i diu amb el ressò de les nostres tro-bades o de les nostres celebracions.

“Això no es pot fer, està prohibit, massa atrevit, has de demanar per-mís”... i coses per l’estil fan que totes les realitats que veiem i que vivim i que les patim, quedin fins i tot a nivell po-pular, com a coses mal fetes. Però no podem de cap manera abaixar els bra-ços o desanimar-nos, realment, el risc comporta moltes coses, però caminant

com diu el poeta, es fa camí i cal no re-cular ni de bon tros, quedar parats o buscar d’altres camins que ja han des-aparegut o són del tot intransitables. Per desgràcia, hi ha alguns signes actu-als que no ens hi ajuden i que no con-verteixen, com diu el papa Francesc, el Poble de Déu en un hospital de campa-nya o sortir dels despatxos i trobar-nos enmig de la gent. Fins i tot, jo hi afegi-ria la importància que com a membres del Poble de Déu, persones humanes, deixéssim i d’una vegada per sempre, aquestes desigualtats i assumíssim tots i totes, les responsabilitats que ens hem compromès a fer i per tant, amb un gran respecte a les diverses creen-ces i als diferents costums, caminéssim com a éssers creats a imatge i semblan-ça de Déu, com diu la Bíblia, vers la fita que tots desitgem: la felicitat.

Ignasi Forcano Isern

PÀGINA 21

L’ermita de Sant Ramon, que tots hem vist com penjada del cel a les nits circulant pel Baix Llobregat, és d’estil neogòtic i fou construïda a finals del segle XIX. Està situada al cim del Mont-baig, de 289 m, on es troben els termes municipals de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Hi ha molts ca-mins per accedir-hi. Aquesta proposta és des de Sant Boi i combina diversos senders per tal de descobrir diferents indrets.

A peuSant Ramon, el Camí Ral i la Torre de Benviure de Sant Boi de Llobregat

Fitxa tècnicaDificultat: FàcilLongitud: 6 kmDesnivell positiu: 260 mTipologia: circularDurada: 2 hores aproximadament

Trobareu una proposta aproxima-da a la “app NaturaLocal” o be aquí.

Com accedir-hi?De la plaça d’Espanya de Barcelona

cada 10 minuts surten trens que tenen parada a Sant Boi. Al costat de l’esta-ció, agafeu el bus L75, que té una para-da molt a prop de l’inici de la ruta.

El Camí Ral i la carreradaSi venim amb cotxe cal sortir de Sant

Boi per ponent i passades les últimes cases de la carretera de Sant Climent, aparquem a l’esquerra i iniciem la nos-tra ruta a peu. Veurem un cartell ex-plicatiu del Camí Ral de Sant Boi a Vi-lafranca. Davant mateix baixa un petit sender que, passant per uns graons, arriba just sobre la carretera de Sant Climent. Continuem pel sender que ara es dirigeix a l’esquerra i ben aviat s’en-grandeix i deixa entreveure, tant per la roca tallada com pels senyals de les roderes dels carros, el camí Ral de Sant Boi a Vilafranca. Trobareu informació més exhaustiva aquí.

Si tanqueu els ulls veureu passar els carros amb els traginers mig endormis-cats: no cal guiar-los puix que les rodes van encaixades com si anessin sobre

vies. També veureu uns bandolers sor-tint de les boscúries que us assalten; més endavant topareu amb pelegrins que van a Sant Jaume de Galícia. Fins i tot és possible que us hagueu d’arram-bar per deixar pas a reis i princeses.... o ensopegueu amb don Quixot i San-cho... Bé, despertem a la realitat i con-tinuem fins que la vegetació i una tanca metàl·lica us barri el pas. Seguim el pe-tit sender a l’esquerra sempre amunt fins a trobar la pista principal. Si mirem a l’esquerra veurem el Pavelló de Caça, també anomenat Torre de les Bruixes, que pertanyia als Marquesos de Cor-nellà i que s’utilitzava com a punt de descans en jornades de cacera i en les passejades al turó del Montbaig.

Nosaltres fem via amunt, a la dreta. Un xic més enllà, quan la pista pren un gir decidit a l’esquerra i està barrada amb una cadena, l’abandonem i conti-nuem recte amunt, deixant a la nostra dreta una edificació. Al començament el sender no és gaire agradable, però ben aviat el bosc es fa més present i deixa entreveure restes d’antics mar-ges. Per aquí passava la carrerada, que discorria paral·lela al camí Ral en aquest tram. El tram de carrerada que s’ha conservat en el Montbaig –uns

500 m– molt probablement formava part de l’anomenada “Carrerada del Penedès” que aprofitava el recorregut del Camí Ral de Vilafranca a Barcelona. De fet, el tram que trobem a Sant Boi és probablement una bifurcació del Camí Ral que partia des de l’estret de Roques per tal de segregar el pas de persones, carruatges, mules i ramats.

El sender és paral·lel a la carretera de Sant Climent i de tant en tant fa uns girs bruscos. Veurem les restes d’una edifi-cació de pedra que podem rodejar tant per la dreta com per l’esquerra fins que arribem sota dues imponents torres elèctriques de dues línies que es cre-uen. Estem en una pseudopista: avall trobaríem l’Estret de Roques, el coll que separa Sant Boi de Sant Climent, i amunt aniríem directes a Sant Ramon, però hi arribaríem esbufegant d’allò més. Hi ha un sender millor a la seva es-querra, senyalitzat amb una fusta ver-tical negre i que passa per sota d’una línia elèctrica. La vegetació és cada vegada més esplendorosa, però deixa entreveure de tant en tant el fons de la vall del Llobregat, la Mola de Sant Llo-renç, el Montpedrós... Rodegem una altra torre elèctrica i un xic més enllà te-nim dues opcions: continuar pel sender

Jaume Roig

PÀGINA 22

o optar per un de més estret que s’en-fila per la dreta i això és el que farem. Passem pel bosc de pins, alzines... fins que a la dreta, mig amagada, apareix una barraca de pedra seca ben recons-truïda, just sota la pista principal i a uns 200 m de l’ermita de Sant Ramon.

L’ermita de Sant RamonSi el dia és clar fruireu d’unes vistes

extraordinàries: el Delta, Collserola, les serralades prelitorals, el Garraf, l’Ordal i en dies excepcionals fins i tot la Serra de Tramuntana de Mallorca.

L’ermita de Sant Ramon, a part del seu ús religiós, té un bon servei de bar restaurant els caps de setmana i alber-ga el Centre d’Interpretació del Paisat-ge del Baix Llobregat. Els materials de l’exposició s’han dissenyat per facilitar visites participatives i interactives. Hi ha, entre altres elements, una imatge gegant de Sant Ramon formada per fotos del paisatge preses per perso-nes de la ciutat; un mòdul de calaixeres amb efectes de llum, so, tacte i fragàn-cies; una gran maqueta de tot el paisat-ge visible des de l’ermita amb diverses dades estadístiques.

El paisatgeA la muntanya de Sant Ramon hi tro-

barem diferents paisatges. Sense la intervenció humana hi predominaria l’alzinar amb roures i arbustos, com el marfull o el bruc boal i el llentiscle. En-cara es pot observar a la zona boscosa de la font de Golbes.

En l’actualitat, però, aquest alzinar ocupa una extensió petita després de molts segles de treure’n profit amb ta-les, pastures i conreus. Avui hi ha bro-lles, màquies i pinedes de pi blanc que han ocupat superfícies agrícoles aban-donades que van evolucionant.

El paisatge agrícola predomina al ves-sant de Sant Climent. Allà s’hi troben encara les “vinyes” de cirerers envolta-des per pi blanc. En canvi a les valls es troben alguns conreus d’horta.

Al vessant solell d’aquesta muntanya, coincidint amb el terme municipal de Vi-ladecans, hi predominen els herbassars i brolles. És la zona amb més riquesa de plantes aromàtiques.

La Torre de BenviureTornarem seguint l’àmplia pista

que davalla suaument fent àmplies zi-ga-zagues. Un cop arribats al peu de la muntanya, veurem la font de Golbes. Aquest indret va ser una antiga pedre-ra d’on provenen els materials amb què es va construir al segle X, la Torre de Benviure, que és cap on ens dirigi-rem ara. Reculeu uns pocs metres fins a l’indicador; seguiu el petit sender que s’endinsa a la vall i dins la urbanització la trobareu.

La torre medieval de Benviure forma-va part de la línia defensiva de la Marca Hispànica des del segle XI. A la primera

planta d’aquest vestigi medieval s’hi va inaugurar una sala d’exposicions, on es fa una explicació d’aquests mil anys d’història de la construcció cada primer diumenge de mes, d’11.30 a 13.30 h.

La tornada Cal pujar per l’altre vessant de la vall.

Podeu passar per l’àrea de lleure de Benviure amb uns marges de pedra seca molt ben reconstruïts, o anar di-rectament al pàrquing. Esperem que us agradi.

Jaume Roig

PÀGINA 23

Araguaia. Diàlegs amb Pere Casaldàliga. (Doble CD). Carles Cases. Audiovisuals

de Sarrià

Aquests dies he viatjat, a través de la música, al Brasil, a l’Araguaia de Pere Casaldàliga.

Ho he fet gràcies a un do-ble CD del compositor Carles Cases, que, després d’uns anys visitant Casaldàliga a Sao Félix d’Araguaia, ha ex-pressat la seva experiència, les converses i les estones compartides, a través de les composicions. Carles Cases, compositor de música de més de 70 pel·lícules, que també ha treballat durant anys amb Lluís Llach, va conèixer Casaldàliga a través de la seva mare, l’Ange-lina, de Balsareny, amiga de la infantesa del bisbe. El doble CD inclou 8 temes que són poemes musicats de Pere Casaldàliga, un poema musicat de la mare del compositor “Nadala a Balsareny” i 11 peces instrumen-tals “creades a partir de les xerrades pausades” de tots dos, com explica Cases. Casaldàliga escriu: “Estimat Carles, gràcies per aquesta abundància d’amistat con-densada en música. Prosseguim en la caminhada amb molta esperança”. I és que cada tema instrumental és una vivència de Casaldàliga, són emocions, alegries, lluites, angoixes, amenaces , esperança . I cada poema musicat és Casaldàliga en essència.

E n el llibret amb les lletres, que ajuda a la compren-sió, només he trobat a faltar la traducció al català dels poemes. Us ho recomano. És una producció petita, el podreu trobar a: Barcelona: Disco 100; Vic: Martulina Discos Manresa: Kursaal o a través de www.carlescases.com.

Maria-Josep Hernàndez

per airejar el cervell

Ara fa un any van reobrir els cinemes Texas de Bar-celona (quatre sales) del carrer Bailèn, 205. Si en-cara no coneixeu la nova etapa d’aquestes sales us recomano que esti-gueu atents a la cartelle-ra (www.cinemestexas.cat) i que us hi arribeu. Us ho recomano per unes quantes raons. Es tracta d’uns espais senzills i conforta-bles alhora, amb bona qualitat de so i imatge. Amb uns preus assequibles: 3 € l’entrada tota la setmana; encara que per als més grans de 65 anys i menors de 18, de dilluns a dijous, el preu és de 2 €. Les pel·lícules es projecten en versió original amb subtítols en català, i cada dissabte i diumenge fan cine per als in-fants en versions doblades al català. I una cosa molt important, els títols es-tan molt ben triats; potser no són de rigorosa estrena, però permeten veu-re films que a les sales més comercials passen sovint desapercebuts. També de vegades fan cicles dedicats a un di-rector o a un gènere.

Un exemple. Entre altres pel·lícules interessants, en poc temps, n’hi he

Els cinemes Texas

pogut veure tres de ben bones relaci-onades amb el món del treball: Jimmy’s Hall (2014), de Ken Loach; Pride (2014), de Matthew Warchus; i Dos dies, una nit (2014), del germans Dardenne. La primera, situada a la Irlanda del primer terç del segle XX, presenta la figura d’un líder històric i un ateneu obrer, en una societat conservadorament catòli-ca i nacionalment confrontada a la co-rona britànica; la segona, a la Gran Bre-tanya de la Margaret Thatcher, el 1984, durant la vaga de mesos dels miners, explica una història real de solidaritat que trenca prejudicis; i la tercera, que passa als nostres dies, reflecteix d’una manera diàfana la complexa realitat dels treballadors de les petites empre-ses. Tots tres, films cinematogràfica-ment, artísticament, ben valorats.

Josep Pascual

PÀGINA 24

El capital contra el siglo XXI? Comentario teológico al libro de Thomas Piketty. José Ignacio González Faus.

Ed. Sal Terrae, 2015

Els qui no creiem massa en els càlculs cabalístics dels sa-vis (?) economistes i veiem els desastrosos resultats de l’aplicació de les seves recep-tes sobre els països i els seus habitants més honrats (no so-bre els que formen part de les elits econòmiques apàtrides), tenim de vegades la sensació que som enganyats i expo-liats per una mena de secta suprana-cional recolzada per gent ingènua que creu en valors que aquesta “secta” no segueix però que fingeix encarnar. Per això ens feia falta un llibre com aquest, que tot repassant les teori-es econòmiques i les aportacions de Piketty, tan actuals, amb un llenguat-ge el menys tècnic possible, fes ente-nedor i ajudés a obrir els ulls sobre el que està passant al món econòmic. Tot això des d’un punt de vista que coincideix amb el pensament que ac-tualment expressa el papa Francesc.

El Dr. González Faus, després d’ana-litzar les doctrines econòmiques clàs-siques, analitza el resultat de l’aplica-ció d’aquestes teories a l’economia internacional actual, la seva repercus-sió al món del treball i les perilloses desigualtats socials que se’n deriven i

estem patint, tot això sen-se estalviar noms i dades d’actualitat.

Com a exemple del que acabem de comentar, lle-gim alguns fragments: “También tiene su pecado Goldman Sachs, entidad consejera de Grecia (cuyo delegado para Europa era el Sr. De Guindos)”. “En

Grecia, como en España, la deuda la han pagado los que menos debían y se han escapado los que más tenían y los que más debían”.

Y veiem el títol d’algun capítol: “¿Crear empleo o crear esclavitud?”. “El dinero como Dios”.

En resum, aquest llibre ens ofereix una panoràmica documentada, dura i realista d’allò que ens espera si con-tinuen endavant aquestes polítiques amb la complicitat de la Gran Banca Internacional i dels diaris dels quals són propietaris i els seus “analistes” a sou.

Un llibre imprescindible per estar in-format, obra d’un autor independent i coneixedor del problema i de l’ètica social.

Pau Hernández Prats

per airejar el cervell

Un dels èxits de la darrera temporada teatral a casa nostra va ser la teatralit-zació de la novel·la homònima de Mark Haddon, dirigida per Julio Manrique...

Un text brillant des del coneixe-ment de l’autor com a educador social de l’autisme i l’Asperger i una genial l’adaptació de la novel·la al llenguat-ge teatral! Un muntatge dinàmic, mo-dern, usant tecnologies audiovisuals (però sense aclaparar), senzill... Actors i actrius capaços de canviar de paper en segons, de tocar instruments musi-cals... I un Pol López que sembla que tingui 15 anys, 3 mesos i 3 dies com el Christopher protagonista, tot i tenir la trentena...

Fa somriure i sobretot pensar: en què tots som persones no-estàndards en un món plantejat per a estàndards irreals; en l’entusiasme que ens mou; en aquells sentiments que no verbalit-zem... i tantes altres coses... Jo em que-do amb la lliçó de la veritat que, com diu l’Evangeli, ens fa lliures (i la vida ho demostra)... La mentida ho trenca tot (la confiança, l’amor...).

Si us la vau perdre, correu que la re-estrenen aquest abril al Teatre Lliure!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

El curiós incident del gos a mitjanit. Teatre LliureTornar a anar al teatre,

després de perdre l’oïda

Si heu perdut l’oïda, vosaltres o un familiar, i sou amants del teatre, heu de saber que hi ha diversos teatres de Barcelona que, en col·laboració amb la Fundació Vodafone, oferei-xen la possibilitat de seguir l’obra amb un petit aparell que amplia el so de l’escenari, o bé hi ha l’opció de veure subtítols. Nosaltres ho vam descobrir i així la mare ha pogut re-cuperar, feliçment, el plaer de gaudir d’una obra de teatre. Aquesta dar-rera temporada, al TNC hem pogut veure L’Art de la Comèdia i al teatre Romea En el estanque dorado. En ar-ribar al teatre hi ha un punt d’atenció on es rep l’ajuda i el material tècnic necessari de forma totalment gra-tuïta, que s’ha de tornar en sortir. També hi ha la possibilitat d’un aparell d’audiodescripció per a persones ce-gues. La Fundació Vodafone ho ofe-reix a determinades obres i funcions i cal informar-se de quines són al web http://www.teatrosaccesibles.com/ca. Ben aviat posaran les obres de la nova temporada. Ja ho estem esperant

Maria-Josep Hernàndez

PÀGINA 25

el dibuixMontserrat Cabo

Busca-hi l’error!

PÀGINA 26

Any XX. Número 92. Segona època

setembre 2015

Periodicitat:6 números l’any.

Grup promotor:M. Antònia BogònezJoaquim M. Cervera

Salva Clarós Quitèria Guirao

Albert FarriolMaria-Josep Hernàndez

Tere JorgeJosep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Maquetació i tramesa: Mercè Solé

Gestió del bloc:M. Antònia Bogóñez

Gestió del Facebook:Maria-Josep Hernàndez

Gestió del Twitter:Quitèria Guirao

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 Barcelona

Correu electrònic:agulla.revista@gmail.com

Telèfon: 649 56 44 50 (Josep Pascual)

Bloc:https://elpunxo.wordpress.com/

Arxiu:Trobareu els darrers números de

la revista a:http://issuu.com/punxo/docs

L’Agulla es distribueix gratuïtament i sense publicitat per correu electrònic i

per les xarxes socials.

No us abstingueu de fer-la córrer, ni de citar els seus continguts, esmentant-ne

la procedència.

Si no la voleu rebre, només ens ho heu de dir

i si voleu que l’enviem a algú, ens feu arribar la seva adreça.

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Els vostres escrits seran benvinguts. Com a màxim han de tenir 600-700 paraules.

Tanquem L’AGULLA el 15 de setembre, el 15 de novembre, el 15 de gener, el 15 de març , el 15 de maig, i el 15 de juliol.