L’estandardització lingüística al País Valencià · bra», vam formular unes primeres...

L’estandardització lingüística al País Valencià

Miquel Àngel PradillaProfessor titular de la Universitat Rovira i Virgili

i membre de l’Institut d’Estudis Catalans

Joan MARTÍ I CASTELL i Josep M. MESTRES I SERRA [cur.]El llibre i la lectura: una revolució en la història de la humanitat: (Actes del seminari del CUIMPB-CEL 2005)Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2007, p. 73-98 DOI: 10.2436/15.0100.01.7

1. Introducció

L’abril de 2003, en el marc del II Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fa-bra», vam formular unes primeres reflexions sobre la deriva estandarditzadora ques’insinuava a partir de les incipients actuacions normatives de l’Acadèmia Valencianade la Llengua (AVL). Hom partia de la hipòtesi segons la qual la creació d’aquest nouens de referència normativa valencià inaugurava de iure un plantejament policèntric,una conjuntura que fins aleshores no havia depassat la virtualitat programàtica. Eltreball en qüestió concloïa que l’aposta localista que es desprenia dels primers acordsnormatius —en clara sintonia amb l’estratègia cultural aïllacionista impulsada ob-sessivament pel Govern conservador al poder des de 1995— obligava a extremar lescauteles. I alhora, s’exigia un pronunciament clar de l’AVL, sense ambigüitats confu-sionàries, sobre l’horitzó finalista de la seua intervenció codificadora, això és, una co-dificació endonormativa a l’estil del model de cooperació de la llengua neerlandesa ouna codificació exonormativa amb el model d’elaboració gallec com a referent.

Passats gairebé quatre anys, l’activitat prescriptiva de l’AVL ha anat fent camí. Així,a dia d’avui, l’usuari de la llengua disposa d’un nou Diccionari ortogràfic i de pronunciació delvalencià (DOPV) i d’una Gramàtica normativa valenciana (GNV). Amb l’aparició d’aquestesdues peces nuclears de tota codificació, hom disposa de més elements de judici per acontinuar avançant en la interpretació de la ideologia lingüística que hi subjau.Aquest article, doncs, s’ocuparà d’analitzar els models lingüístics que conviuen (més omenys conflictivament) en el panorama cultural valencià que fa ús de la llengua prò-pia i territorial. I ho farà emfasitzant el context de subordinació lingüística en quèaquesta llengua es mou. Una dada a no perdre de vista si es vol encarar amb solvència

001-098 El llibre i la lectura 23/7/07 12:59 Página 73

una planificació lingüística favorable a la llengua minoritzada. En aquest sentit, no éssobrer recordar que la dualitat klossiana (Kloss, 1969, p. 81) que ens remet a les inter-vencions en el corpus i en l’estatus ha de ser abordada des de la imbricació pregona delsdos àmbits d’actuació. Com ha dit Cobarrubias (1986, p. 193): «la planificación del sta-tus [...] está a la base y constituye la guía permanente de la planificación del corpus».

2. L’estandardització de les llengües subordinades

Amb aquest epígraf, Xavier Lamuela (1994, p. 131) titula el capítol 7 d’una de les obresmés lúcides de la bibliografia autòctona sobre el tema que ens ocupa. A Estandarditzaciói establiment de llengües el lector interessat hi trobarà tot un seguit de consideracions quel’ajudaran a transitar per una parcel·la teòrica plena de revolts i de paranys. Nosaltreshem fondejat en la lectura recomanada i ens hem permès recuperar algunes de lesreflexions que hem considerat més rellevants per al nostre propòsit.

Pel que fa a les característiques de l’estructura de les llengües subordinades, La-muela (1994, p. 137) enumera les següents:

a) l’excessiva variabilitat no funcional, que s’escapa d’un control suficient desdel punt de vista de l’eficiència de la llengua,

b) la fragmentació en dialectes més o menys estranys entre ells,c) la manca o la limitació dels mitjans d’expressió adequats per a certs àmbits,d) una organització reduïda i fragmentària dels registres,e) la submissió a la interferència massiva i a l’orientació evolutiva de la llengua

dominant.

Així, la norma de les llengües subordinades, tot i que també pot tenir un caràcterimplícit, es defineix de manera més imprecisa que la de les llengües establertes i estàsubjecta a un control social més lax, ja que no es mostra en tots els usos propis de lacomunicació formal.1 Les restriccions del seu ús —també socials i geogràfiques a mésde funcionals— són a la base d’un funcionament fragmentari que bloca l’anivella-

74 EL LLIBRE I LA LECTURA: UNA REVOLUCIÓ EN LA HISTÒRIA DE LA HUMANITAT

1. Segons Lamuela (1994, p. 64), les llengües establertes «acompleixen totes les funcions socialsquasi sense límits: són usades per a comunicar en tots els àmbits —amb la possible restricció d’algunsàmbits específics reservats a llengües sectorials o a llengües subordinades—, produeixen una concepcióde la realitat completa i acceptada generalment, el seu ús és considerat adequat en qualsevol mena de si-tuació i tenen associats valors que sostenen i justifiquen la seva posició, entre els quals l’associació al ni-vell més alt d’autoidentificació dels parlants».


ment de les varietats i redueix els sistemes de connotació. La interferència lingüísticaés important i inestabilitza la norma interna, mentre que la fragmentació del sistemade connotacions i la interferència estilística coadjuven a la inestabilitat de les normesestilístiques. Aquesta superposició de la llengua dominant acabarà atorgant a lesseues formes estàndard el màxim valor referencial i la direcció dels processos d’ani-vellament i d’innovació lingüística.

Quant a la caracterització de les llengües en regressió, el nostre autor (Lamuela,1994, p. 104-105) defineix cinc processos fonamentals:

a) retracció de l’ús de la llengua,b) pèrdua d’àmbits de definició,c) contracció i fragmentació del sistema estilístic,d) augment de les restriccions sobre les normes d’ús,e) reducció de les connotacions a les que són pròpies d’àmbits fortament carac-

teritzats i desvaloració de la llengua.

Lamuela elabora la seqüència esmentada tot i recórrer al model de normalitza-ció lingüística de Lluís Vicent Aracil (1965). Així, els tres primers processos corres-pondrien a les funcions socials de la llengua (instrumental, definidora i simbòlica) iels dos restants tindrien a veure amb les funcions lingüístiques de la societat (decontrol i consciència). Lamuela (1994, p. 56-65), a més, postula una nova funció, lafunció discriminant, que es constitueix en el mecanisme d’enllaç entre les funcions so-cials de la llengua i els ressorts de control social del seu ús. La superació de la condicióde subordinació sempre aniria lligada a la capacitat de discriminació de la llengua,això és, al grau de dominància i de promoció social que s’hi associa.

Dit això, és important destacar que totes dues seqüències —les característiquesestructurals i els processos de regressió— estan vinculades estretament. De fet, la fesomiade l’estructura lingüística depèn en bona part dels processos socials enumerats. En conse-qüència, si volem abordar l’estandardització d’una llengua subordinada, la comesa no-més tindrà possibilitats d’èxit si la inserim en el marc d’un procés de normalització decidit.

Tamisar la realitat sociolingüística valenciana pels paràmetres apuntats és una tas-ca que depassa l’objectiu d’aquestes línies. Per a l’avinentesa que ens ocupa, n’hi hauràprou a esbossar algunes consideracions generals que justifiquen la condició subalternade la varietat valenciana en la seua convivència amb l’omnipresent llengua castellana.

Siga dit d’entrada que la consideració global del diasistema catalanòfon encaixariaplenament amb la nòmina de trets caracteritzadors dels contextos de minoritzaciólingüística acabada d’esbossar. Tanmateix, és de justícia precisar que els desequilibris

L’ESTANDARDITZACIÓ LINGÜÍSTICA AL PAÍS VALENCIÀ 75


territorials que s’observen exigeixen avaluacions parcials. Des d’aquesta perspectivasectorialitzada, hom observa una gradació de [a]normalitat lingüística que no s’hauriade menystenir. I és que en el conflicte lingüístic valencià la confrontació territorialamb Catalunya ha estat atiada permanentment. De fet, no falten veus que han de-nunciat la maniobra en clau d’immobilisme, de manteniment d’un statu quo de subor-dinació covat des del segle XV. Una de les més destacades ha estat la de Rafael Lluís Ni-nyoles (1969), el qual, en la caracterització de les fases del procés històric decastellanització al País Valencià, ha denunciat l’estratègia frontista dels sectorsconservadors, una maniobra destinada a desvincular els valencians de la causa comu-na de la normalitat lingüística presentada com una colonització catalunyesa. L’anti-catalanisme valencià —o, potser millor, l’antibarcelonisme— ha focalitzat la seuaimpugnació en un pretès monopoli del model referencial, interpretat en termes desociolecte de base territorial. La inducció a una percepció de molta formalitat de la va-rietat oriental central, auspiciada per una interacció comunicativa extremadamentdeficitària, ha fet la resta. Ara bé, al fons de tot plegat, faríem bé de no perdre de vistal’associació implícita entre l’excés de formalitat i el rebuig a tanta normalitat.

Amb les dades demolingüístiques a l’abast (AVL, 2005; Servei d’Investigació i Es-tudis Sociològics, 2005), hom no té més remei que diagnosticar una precarietat alar-mant de l’ús del valencià. Més encara: si adoptem una perspectiva diacrònica,constatem que l’ús de la llengua es troba immers en una dinàmica clarament de-creixent. La interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional, si bé global-ment sembla que està estabilitzada, mostra una clara vigència en determinadesconurbacions. I això passa en una època on la globalització ha introduït un seguit defactors que incrementaran la seua influència negativa si no són gestionats de maneraadequada. Ens referim al nou context multicultural i al món de les tecnologies de lainformació i de la comunicació. En aquest nou context el valencià va perdent ter-reny de manera alarmant, mentre que el castellà, d’una banda, es consolida com allengua franca, com a vehicle de comunicació intergrupal, i, de l’altra, invisibilitza lapresència autòctona en l’àmbit del ciberespai.

La presència del valencià en l’àmbit de les comunicacions institucionalitzades2 (Ad-


2. El sociolingüista canadenc Jean-Claude Corbeil (1980) és l’autor d’una taxonomia que distingeixentre les comunicacions institucionalitzades i les individualitzades. De fet, es tracta més aviat d’un contínuumque abraça dos grans pols, amb situacions intermèdies de difícil catalogació. El primer fa referència a les co-municacions emeses pels organismes socials formals i pels individus que els representen (administració ofi-cial, ensenyament, mitjans de comunicació, etc.), i el segon donaria compte dels comportaments lingüís-tics dels individus com a ens particulars en tota la immensa gamma de situacions de privacitat.


ministració, ensenyament i mitjans de comunicació) mostra uns dèficits majúsculs.L’Administració valenciana, responsable en primera instància del procés de norma-lització lingüística, no fa efectiu el compromís que proclama des d’una retòrica iden-titària. L’ensenyament públic, el sector que havia suscitat més expectatives, no acon-segueix escolaritzar en valencià més d’una quarta part de l’alumnat. L’ensenyamentprivat, que supera el 40 % de la població escolar, roman impermeable a la presènciadel valencià com a llengua vehicular. Pel que fa als mitjans de comunicació, el dese-quilibri de l’oferta a favor del castellà és aclaparador. El cas de RTVV - Canal 9, ambuna presència en el millor dels casos equilibrada entre les dues llengües cooficials, es-devé una mostra paradigmàtica del bilingüisme diglòssic que es promou. Amb unesrestriccions d’ús tan importants en l’esfera comunicativa vinculada al poder, la ma-triu de trets valoratius de la llengua forçosament ha d’experimentar una fortacontracció. No ens ha de resultar estrany, doncs, que la feblesa de les comunicacionsindividualitzades, això és, les interaccions comunicatives interpersonals vinculades a lacol·loquialitat, vaja en augment.

Encongiment territorial, retracció dels usos, contracció del sistema estilístic i in-terferència —estructural i de connotacions— de la llengua dominant són carac-terístiques que situen el valencià en un clar procés de substitució lingüística. Prendreconsciència de la situació hauria de ser una condició prèvia a dissenyar una planifica-ció lingüística que tinga com a objectiu capgirar la dinàmica comunicativa descrita.

3. Els models lingüístics en competència al País Valencià

3.1. Visió de conjunt

El debat sobre la filiació del valencià constitueix un tòpic sociolingüístic que en elsdarrers temps s’ha metamorfosat al voltant de la discussió sobre el model lingüís-tic que ha de senyorejar en els àmbits de la formalitat discursiva. Això no vol dir, però,que la reivindicació d’uns orígens precatalans haja desaparegut de l’agenda socio-política.3 La reedició per enèsima vegada de la infamada teoria de l’origen mossàrab


3. Sense anar més lluny, el dimecres 7 de febrer de 2007, Rita Barberà, icona mediàtica de la valen-ciania i monolingüe contumaç (en espanyol, és clar), en l’acte de presentació de la biblioteca municipalNova Al-Russafi proclamava que al segle XII, molt abans de l’arribada de Jaume I a València, ciutat de laqual és alcaldessa des de 1991, ja es parlava valencià. De manera que el tal Al-Russafi devia parlar en va-lencià, tot i que la seua obra fou escrita en àrab...


del valencià —defensada ad infinitum per sectors vinculats a la Real Acadèmia deCultura Valenciana— no mereixeria la nostra atenció si no fos perquè és esgrimidaper una membre destacada del partit que governa la Generalitat. Una formaciópolítica el posicionament oficial de la qual, si bé defensa amb vehemència una indi-viduació referencial, no qüestionaria els orígens filogenètics acordats per la ro-manística internacional. No cal dir que amb un creuament d’informacions tancontradictòries, la desorientació de la ciutadania és majúscula. I mentrestant, lapervivència de la conflictivitat associada a la llengua històrica i territorial és un indi-cador clar de l’existència d’un conflicte social que encara no ha trobat una solucióconsensuada.

A l’hora de caracteritzar els diferents posicionaments estandarditzadors que te-nen a disposició els usuaris de la llengua al País Valencià, és important destacar dosgrans pols d’atracció. Així, d’una banda, tenim els plantejaments individuadors, i, del’altra, els models convergents amb un diasistema territorial de més abast. El posicio-nament secessionista maximal·litzaria l’aposta disgregadora des de la mateixa nega-ció de la filiació catalana del valencià. Mentre que l’adopció de la versió oriental del’estàndard difós a Catalunya radicalitzaria la reivindicació de la unitat de la llenguaamb l’assumpció d’una varietat formal sense matisos dialectals propis. Val a dir queaquestes dues propostes de màxims actualment tenen un seguiment residual. De fet,el secessionisme tradicional —molt influent en l’àmbit socioideològic— sempres’ha mogut en una quasivirtualitat a l’hora de generar producció escrita. En canvi, elmodel arribat des de Catalunya va tenir un protagonisme important —sobretot perla influència, més ideològica que gramatical, de Joan Fuster— a les dècades dels cin-quanta i dels seixanta del segle passat. Vegem-ne les característiques definidores.

El model secessionista encara no ha completat la fase de codificació. Aquestaproposta ha operat, sobretot, en els àmbits ortogràfic i lèxic.4 Els àmbits morfològic isintàctic, veritable esquelet de la llengua, no han merescut l’atenció que els pertoca.Atès que els seus partidaris mai no han mostrat una actitud inequívocament favo-rable a l’extensió dels usos de la llengua, el seu model ha tingut una difusió mínima i,en conseqüència, no s’ha validat mitjançant la prova de l’ús. La filosofia codificadorapren suport en una hiperdiferenciació obsessiva del model normatiu català, que ac-tuaria de codi de contrareferència.


4. Des de la publicació el 1981 de les Normes del Puig, la inestabilitat normativa ha estat la normaentre els seguidors del secessionisme. La darrera versió de la normativa ortogràfica de la Real Acadèmiade Cultura Valenciana la constitueix l’Ortografia de la llengua valenciana (2005). El referent lèxic és el Dicciona-ri valencià-castellà (1992).


Els principis de genuïnitat («la llengua del poble») i d’adquisició fàcil regeixenl’elaboració del model. Així, l’autenticitat proclamada acaba estigmatitzant l’inter-canvi intralingüístic (transdialectalització) i legitimant la interferència interlingüís-tica. L’accessibilitat immediata es fonamentaria en l’adopció de les pautes ortogrà-fiques de la norma castellana, coneguda per tothom. D’altra banda, l’aposta per unmarc referencial autònom suposa una renúncia a l’amplitud comunicativa que im-plica la pertinença a un segment lingüístic més gran. Un sacrifici que no es veu coma tal ja que s’assumeix desacomplexadament la disponibilitat del castellà com a llen-gua de més abast. En resum: som davant d’una estratègia estandarditzadora quecontravé frontalment al principi d’autonomia lingüística que tota llengua subordi-nada ha d’impulsar per tal de dificultar-ne la substitució. Un posicionament que noposa en qüestió el caràcter domèstic de la llengua valenciana. Segons la nostra propostatipològica de codificacions (Pradilla, 2004, p. 123-126), estaríem parlant d’una codifica-ció exonormativa autònoma.

El pol oposat el representaria l’adopció acrítica del model més difós a Catalunya,com s’ha dit, una varietat estàndard fonamentada en el català oriental central. Ambl’adopció de la varietat formal consolidada —o, si es prefereix, en via de consolida-ció— a Catalunya, es donava resposta contundent als postulats secessionistes i, alho-ra, es negava l’existència d’un problema en l’àmbit de l’estandardització. Arribats enaquest punt, ens sembla interessant introduir el concepte de llengua sostre. Sobre aques-ta formulació, Muljacic (1984, p. 78) ens diu el següent: «[la llengua sostre seria aque-lla] che “protegge” e nello stesso tempo impedisce ogni iniziativa emancipatoria degliidiomi “protetti”». Sembla clar, doncs, que l’existència d’un model codificat català fa-ria la funció de sostre homogenètic, això és, de filiació compartida. L’adopció d’aquestsostre, alhora, evitaria les vel·leïtats emancipatòries a què ens hem referit amb anterio-ritat. Per raons oposades, la negació del caràcter homogenètic del sostre català estariaal servei de la individuació proclamada pels sectors secessionistes. Una segregació quees faria sota els auspicis d’un nou sostre, aquest cop heterogenètic, el castellà.

El model català, en principi, donaria satisfacció d’una manera òptima a les fun-cions de la llengua estàndard: unificaria el diasistema, marcaria una autonomia claraenvers el castellà, activaria un mercat cultural gens menyspreable i potenciaria l’au-toestima d’uns usuaris que tindrien a l’abast un instrument comunicatiu de prestigi.Tanmateix, segons la nostra opinió, en la seua interpretació sociolingüística aquestposicionament ha negligit si més no un parell de qüestions fonamentals, molt vin-culades, d’altra banda, als contextos de minorització. Ens referim a la voluntat histò-rica d’especificitat dels valencians unida a la (promoguda) incomunicació interterri-



torial, dos trets que forçosament haurien de ser tinguts en compte a l’hora d’elabo-rar un model que no passe per alt la identificació de l’usuari valencià, si més no enuna primera fase del procés de normalització lingüística.

Dues opcions més ocuparien el lloc central en l’eix que defineixen els dos polsacabats de caracteritzar. D’una banda, tindríem el model que impulsa l’AcadèmiaValenciana de la Llengua, i, de l’altra, el que avala l’Institut Interuniversitari de Filo-logia Valenciana. Estaríem parlant de dues codificacions endonormatives, això és, que noqüestionen la unitat de la llengua de valencians, catalans i balears. Dues propostesque es distanciarien en relació amb el caràcter autònom de la primera i integracionista de lasegona (Pradilla, 2004, p. 123-126). A hores d’ara, si contrastem les codificacions aca-bades d’esmentar, haurem de concloure que les discrepàncies —tot i detectar-se’nuna tendència creixent— encara no són de gruix. Tanmateix, l’alteració en la jerar-quia de formes normatives que impulsa l’AVL, sempre afavoridora de les més habi-tuals en terres valencianes, vehicularia una estandardització cada cop menysconvergent amb el diasistema històric. Al primer model l’anomenarem autonomista5 ial segon unitarista. Entenem que la dialèctica entre ambdues propostes —amb hibri-dacions freqüents entre els usuaris— és la que marca el debat més actualitzat sobre(l’ús de) la llengua. Per això, en els apartats que segueixen, els dedicarem una atenciópreferent.

També incorporarem a la nostra anàlisi alguns instruments teòrics que ens po-den ser d’utilitat a l’hora d’avaluar aquestes situacions. La proposta de caracteritza-ció de la llengua estàndard de Paul Garvin (Garvin i Mathiot, 1956), un clàssic plena-ment vigent, tindrà un protagonisme destacat. Garvin (1973, p. 25) defineix lallengua estàndard de la manera següent: «a codified form of language, accepted byand serving as a model to a larger speech community». Per a l’avinentesa que ensocupa, voldríem posar èmfasi sobre el requeriment d’acceptació que recau sobre elsusuaris d’aquesta varietat codificada que esdevé referencial en el marc d’una comu-nitat lingüística. De fet, el concepte en qüestió el retrobem en bona part dels autorsque s’han interessat pels processos d’estandardització de les llengües (Steward, Kloss,Haugen, Cooper, Muljacic, etc.). Aquesta reiteració és un indicador clar de la im-portància que se li ha atorgat des de la teoria sociolingüística. Més endavant ens hi re-ferirem a bastament. D’altra banda, el nostre autor, seguint els postulats fonamen-


5. Aquesta denominació l’hem manllevada del conflicte normatiu gallec. Correspon a l’autono-minació dels partidaris del model aïllacionista, una filosofia lingüística que té com a pedra angular de lacodificació les Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego (1982).


tals del Cercle Lingüístic de Praga, explicita un conjunt de factors que la llenguaestàndard hauria de satisfer. El model presenta dues propietats estructurals —estabi-litat flexible i intel·lectualització—, quatre funcions —unificadora, separatista, deprestigi i de marc de referència— i tres actituds dels usuaris que es vincularien a lesfuncions —lleialtat lingüística (unificadora i separatista), orgull (prestigi) iconsciència de la norma (marc de referència). Aquest esquema ens permetrà posar aprova els dos models en conflicte.

3.2. El model autonomista

El setembre de 1997 l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Za-plana, posà en marxa una operació batejada amb el nom de pacte lingüístic. El pri-mer pas va ser encomanar a una entitat aparentment neutral, el Consell Valencià deCultura (CVC), un dictamen sobre la llengua dels valencians. El resultat del dicta-men, mediatitzat per la dinàmica política ocasionada per la devoció ideològica delsmembres del CVC, va tenir com a conseqüència més destacada la proposta de crea-ció d’una nova institució de referència normativa. Un any més tard s’aprovaria laLlei 7/1998, de 16 de setembre, de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.Tanmateix, les eleccions autonòmiques de 1999 van motivar una aturada del procésde gairebé tres anys. Finalment, assolit l’acord entre el Partit Popular (PP) i el PartitSocialista del País Valencià (PSPV-PSOE) sobre els acadèmics a nomenar, es va apro-var el Decret 8/2001, de 27 de juny, amb la nòmina dels vint-i-un acadèmics de la fla-mant auctoritas.

Com s’ha dit, a Pradilla (2004, p. 99-126) s’hi pot trobar una primera anàlisi del’activitat portada a terme per l’AVL en els dos primers anys de funcionament efec-tiu. De manera sintètica podríem dir que durant aquest període es van fer públics di-versos documents que van aixecar una forta polseguera. Ens referim, en primer lloc,a la Resolució 10/2002, de 4 d’abril de 2002, en la qual s’atorgava caràcter d’oficials aun conjunt d’usos gràfics, lèxics i fraseològics «a fi de prioritzar i recuperar solucionslingüístiques genuïnes». Aquest primer acord normatiu va ser instrumentalitzat ràpi-dament pel conseller M. Tarancón, que va instar el Consell a adoptar-les com a prò-pies (DOGV de 26 d’abril de 2002). La interpretació excloent promoguda pel Governvalencià va motivar una nova resolució de l’AVL (Resolució 12/2002, de 31 de maig)on, d’una banda, es desmarcava de l’operació impulsada pel conseller, i, de l’altra, esreincidia en l’error del primer document i s’ampliava l’exemplificació de la primera



intervenció. Finalment, en la reunió del 9 de setembre de 2002 s’aprova el document«Orientacions i suggeriments per a l’elaboració de materials curriculars escrits en va-lencià». En aquest document, fortament contestat des de diversos sectors del móncultural, es reprenia la nòmina de doblets i es feia una proposta de distribució per ni-vells educatius. Deixen-nos destacar, per cloure la síntesi de la primera etapa, que elprocés encetat evidenciava una tendència estandarditzadora clarament localista iuna desatenció preocupant de les demandes fetes des dels sectors culturals històrica-ment compromesos amb la dignificació del valencià (ensenyament, editorials, uni-versitats, etc.). El consens, per tant, no era la principal bondat que regia els acords.Del període en qüestió, se’n desprenien tot un seguit de cauteles (Pradilla, 2004,p. 111-112): el debat nominalista, amb la invisibilització del sintagma llengua catalana,mantenia plena vigència; la formulació el·líptica que avalava (pretesament) la unitatde la llengua deixava en mans de la interpretació del mot sistema un marge d’am-bigüitat innecessari; el model que s’impulsava no es corresponia ben bé amb la «nor-mativització consolidada» a partir de les Normes de Castelló; i, finalment, el nomena-ment de diversos acadèmics procedents del sector secessionista ens instal·lava en unparoxisme majúscul.

Certament, la nova institució codificadora no ho està tenint fàcil. Les pressionspolítiques i socials l’han situada a l’epicentre de tot un seguit de debats que qüestio-nen permanentment la seua independència. Iniciarem la segona etapa amb un epi-sodi que visualitza clarament la tensió existent, ara entre l’AVL i el mateix Governvalencià. Ens referim a la irrupció intimidatòria del conseller Font de Mora al Ple del’AVL el 22 de desembre de 2004. En l’esmentat Ple s’havia d’aprovar un dictamenque certificaria sense fissures la unitat de la llengua i promouria, en diversos àmbits,la denominació valencià/català. Després d’aquesta irregularitat democràtica de primerordre, el dictamen, aprovat el 9 de febrer de 2005, va perdre part de la contundènciainicial, especialment pel que fa a la denominació composta. Així, l’entitat es posicio-nava sobre el conflicte onomàstic a favor de la denominació tradicional valencià, aixòsí, sense atorgar-li caràcter excloent envers la denominació català. En canvi, la formu-lació de la unitat lingüística d’acatament obligat per l’Administració valenciana, se-gons la nostra opinió, mereixeria ser interpretada en clau de veritable esdevenimenthistòric, ja que el marge d’ambigüitat denunciat anteriorment desapareix en enu-merar els territoris del sistema lingüístic de pertinença:

D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades desdel segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de



sintaxi, de lexicografia...), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del puntde vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes deCatalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llenguahistòrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja orientalaragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orien-tals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir,un mateix «sistema lingüístic», segons la terminologia del primer estructuralisme(annex 1) represa en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, que figura coma preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL.

Tanmateix, la continuació d’aquest paràgraf ens situa en un nou debat a propò-sit de l’encaix de la proposta codificadora de l’AVL en el marc general de la llenguacatalana:

Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat quequalsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes carac-terístiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexi-cogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativitzacióconsolidada a partir de les Normes de Castelló.

Efectivament, a dia d’avui comptem ja amb dues obres que ens permetran carac-teritzar amb més precisió la filosofia estandarditzadora de l’AVL: el Diccionari ortogràfici de pronunciació (2006a) i la Gramàtica normativa valenciana (2006b). A falta d’estudis detallatssobre l’abast real dels desencontres normatius amb el corpus prescriptiu de la llen-gua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, en farem una caracterització sintèticatenint en compte les diverses opinions que hem recollit i les exploracions pròpiessobre les obres esmentades.

Sens dubte l’obra que ha generat més crítiques ha estat el Diccionari ortogràfic i depronunciació. D’entrada és important que destaquem que, en principi, no es tracta delreferent normatiu del lèxic. Aquesta funció estaria reservada al futur Diccionari norma-tiu valencià (DNV). Per tant, passarem per alt la confusió que genera l’absència de defi-nicions o de les necessàries marques de registre. Tanmateix, el gruix d’entrades queacull —vuitanta mil— i algun comentari a la premsa del president de la Secció deLexicografia i principal impulsor del treball, Jordi Colomina («Los valencianos ya po-demos ir a la peluquería», Levante, 12 de juliol de 2006), ens fa pensar que l’inventarilèxic del DOPV constituirà la base del futur DNV. Si això fos així, la proposta lèxicapresentaria tres criteris que alterarien la praxi normativa vigent:



a) Col·loquialització de la norma lèxica.b) Actitud (molt) oberta a la incorporació de castellanismes.c) Reubicació de formes en el repertori lingüístic.

La imbricació dels tres criteris fa difícil la seua avaluació per separat. Així, d’unabanda, la col·loquialització és a la base de la incorporació de castellanismes, i, de l’al-tra, la proximitat del mot serà un dels criteris de preeminència en el replantejamentdel repertori. Vegem-ne alguns exemples.6

La col·loquialització de la norma es pot exemplificar amb l’acceptació dels su-fixos -ea (malea, vellea, rapidea) i -iste (distinció de masculí: artiste, col·leccioniste, raciste), i laintroducció de variants formals del tipus albargina, peixca i llamentable. Precisamentaquest darrer mot figura en el títol d’un dels articles més crítics amb el DOPV. Ens re-ferim a «El “llamentable” paperot de l’Acadèmia», de Francesc Esteve (El Temps, 10 d’oc-tubre de 2006). En reproduirem un fragment:

Ja es pot dir «llegítim», «llegítimament», «llegitimar» o «llegitimitat» (al costatdels corresponents en l-) però, per algun motiu desconegut, no són lícits uns espe-rables «llegitimació», «llegitimador», «llegitimari» ni «llegitimista» (o «-iste»), quevan només amb l- inicial. El DOPV dóna entrada a «llament» (però no a «llamenta-ció» ni a «llamentós», que s’han de dir «lamentació» i «lamentós») i també al verb«llamentar», del qual no és possible derivar «llamentable», «llamentablement», quecal fer amb l-. Amb «llògic» —fent un trist homenatge al seu significat— ocorreuna cosa semblant: es recull com a adjectiu («llògic» i «illògic») i adverbi («llògica-ment»), però no per a la disciplina de la «lògica».

La incorporació de castellanismes s’ha efectuat d’una manera generosa: enterar-se,flexo, pepites, morbo, xillar, xorro, apertura, barco, sapo, palmito, xorra, enfermer, flato, desfrutar, dester-ro, enterro, acondicionat, empollar, manguera, ensaig (i ensajar), tebeo, passota, toldo, rabo, arrastrar, man-to, golfo, pata, patada, tio, trago, toldo, peluqueria, peluca, peluquí, basto, puto, capritxo, curro, catarro,carromato, monyica, avort, xivar-se (però no xivato), alcançar (però no alcanç), aplaçament (peròno aplaçar), atmòsfera, pito, membret, robo, gasto, pago, ama (femení de amo), apretar (i apretó), escap,panaderia, fiambre (i fiambrera), despedir, desperdici, xiste, nóvio, borrar, enterar-se, etcètera.7


6. Ens centrarem únicament en la norma escrita i deixarem les consideracions sobre l’ortologiaper a millor ocasió.

7. Entre els mesos de juny i novembre de 2006, el fòrum electrònic de debat Migjorn es va fer res-sò d’un bon grapat d’aportacions a propòsit del nou DOPV. Aprofito l’avinentesa per a regraciar JoanMascarell, de qui he aprofitat bona part dels castellanismes que figuren en aquesta llista.


Finalment, ens referirem al replantejament del repertori estilístic. En la intro-ducció del DOPV se’ns presenten els criteris d’elaboració que l’han inspirat. En rela-ció amb la tipologia d’entrades, se’n consideren de tres tipus: principals, secundàries i norecomanades. Les principals, formulades sense remissions a cap altra entrada, són les quehaurien de definir la varietat referencial valenciana per excel·lència. Les secundàries,presentades en segon lloc a la vora de les principals, solen ser formes territorials—sovint compartides per altres varietats occidentals— no acceptades per la norma-tiva vigent («la normativa consolidada a partir de les Normes de Castelló»). Bona partdels casos exemplificats anteriorment en el criteri de col·loquialització de la normasón catalogats com a variants secundàries. I, finalment, tenim les no recomanadesper als usos formals valencians. Es tracta de variants o bé massa locals (dumenge, giner,cremà, plantà, reïna, etc.) o bé que «s’han fixat modernament a partir d’una forma pocajustada a l’etimologia i a la fonètica històrica o provenen d’evolucions no compar-tides pel valencià (com ara cartró, bàlsam, amarar, cop, càntir, pop, etc.)» (AVL, 2006a, p. XII).Aquestes entrades remeten a les principals (cartó, bàlsem, amerar, colp, cànter, polp, etc).Val a dir que sota aquesta etiqueta apareixen un bon grapat de mots estigmatitzatspel secessionisme (del tipus endavant, rodó, substantius acabats amb el sufix -us com sero-tipus, arquetipus, etc.) en la seua dèria «descatalanitzadora».

La Gramàtica normativa valenciana constitueix la segona gran aportació codificadorade l’AVL. Segons la nostra opinió, en aquesta obra el tarannà particularista del DOPVs’atenua notòriament. Hom podria catalogar-la, d’entrada, com una obra prescripti-va que segueix la tradició fabriana i s’afegeix a la compleció gramatical iniciada pelsestudiosos valencians després de les Normes de Castelló.8 Si haguéssem de cercar-hi unreferent, sens dubte la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner seria el treballmés afí. La novetat del treball en relació amb el model escrit majoritari al País Valen-cià la trobem en la priorització sistemàtica de les formes orals valencianes, encaraque de vegades no siguen les de més prestigi literari. Un parell de casos paradigmàticsserien la preferència pels demostratius sense reforçar (est[e], esta, estos, estes) i per l’in-crement incoatiu en -i (<ISC) a les persones 2, 3 i 6 del present d’indicatiu (servixes, ser-vix, servixen).9 Com és sabut, en la llengua literària i administrativa del Regne de Va-lència des de la darreria del segle xv les formes clarament majoritàries eren els


8. La referència en la introducció de la GNV a Pompeu Fabra com a iniciador de la tasca codifica-dora és una bona notícia. No s’ha d’oblidar que en la major part de la documentació generada per l’AVLel fet de situar el punt de partida en les Normes de Castelló invisibilitza la figura del principal impulsor dela normativització de la llengua catalana (i de la institució, l’IEC, que la va auspiciar).

9. I a la 1 (servixo) dels parlars de base tortosina del nord valencià.


demostratius reforçats i l’increment incoatiu en -e (<ESC). Un cas semblant seria elpatrocini dels plurals etimològics en -ns dels mots procedents dels antics proparoxí-tons llatins (hòmens, jóvens, màrgens), malgrat que en els parlars valencians (i tambénord-occidentals i alguna varietat baleàrica) només conserven la nasal etimològicaels mots més freqüents. També es poden trobar aportacions interessants sobre fenò-mens poc treballats, com els usos de la preposició composta com a i la distribuciód’usos del duet al/en davant d’infinitiu temporal.

Es tracta, en definitiva, d’una obra que és el resultat del consens entre les dife-rents sensibilitats lingüístiques que conviuen a l’AVL.10 Val a dir que la nova jerar-quia de formes, en casos conflictius com els esmentats anteriorment, el lector no-més la visualitza a partir del model de llengua en què s’ha redactat la gramàtica. Enssembla, doncs, un treball ponderat on la influència del president de la Secció deGramàtica, Antoni Ferrando, i del responsable principal de la redacció de l’obra, Ma-nuel Pérez Saldanya, ha permès, si no reconduir, almenys assuavir la deriva particu-larista iniciada a partir de la publicació del DOPV. Tot seguit, assajarem una caracte-rització del model autonomista a partir de l’instrument teòric formulat per Garvin(Garvin i Mathiot, 1956).

Començarem per les propietats de la llengua estàndard: estabilitat flexible i intel·lec-tualització. Totes dues propietats estan relacionades estretament: posen atenció en lanecessitat de superar la fase de codificació d’una llengua tot propiciant una comple-ció sintàctica i lèxica i una diversificació estilística que augmente el rendiment fun-cional. En aquest sentit, el model autonomista, situat de ple en la formalització de lacodificació, encara no ha pogut gaudir d’una vehiculació adequada. La manca deconsens amb els agents culturals i la interpretació en la línia més localista de l’Admi-nistració són obstacles que actuen en direccions oposades.

Quant a les funcions de la llengua estàndard i les actituds que s’hi associen, ésevident que el model en qüestió vol potenciar una varietat referencial que esdevingauna síntesi superadora dels parlars situats entre el Sénia i el Segura. La fórmula adop-tada s’explicita a bona part dels documents i treballs relacionats amb la codificacióque surten de l’AVL (2006a, p. 10, i 2006b, p. 14): [té com a objectiu] «[l]a recuperació ila promoció de les formes valencianes genuïnes, vives, ben documentades en els clàs-sics i avalades per l’etimologia i la tradició literària i lexicogràfica». La funció unifica-


10. La mateixa presència d’un apartat dedicat a l’article neutre lo i els equilibris en la redacciód’aquest punt per tal de concloure que algun ús amb valor abstractiu «és acceptable en aquells contextsorals o escrits en què es fa o es representa un ús espontani del llenguatge» (p. 128) són mostres fefaentsdel debat que devia suscitar entre els membres de la Secció de Gramàtica.


dora pretén establir, doncs, un vincle simbolicoafectiu entre els parlants valencians ipren suport en el discurs de l’autenticitat. La genuïnitat de les formes seleccionadesha quedat ben exemplificada en la tendència a la col·loquialització de la norma lèxica(DOPV) i en el replantejament del repertori estilístic (DOPV i GNV). L’alteració de laubicació de formes en el repertori funcional, és, sens dubte, l’operació estandarditza-dora de més calat de l’AVL. La priorització de noves formes, una part de les quals an-teriorment associades a l’àmbit de l’espontaneïtat expressiva, ha motivat un trasbalsdel sistema de connotacions vigent prou important.

La funció separatista actuarà conjuntament amb la funció unificadora per tal dedefinir els límits amb l’alteritat. En situacions de minorització lingüística, vetlar perl’autonomia estructural del propi codi és un requeriment ineludible. Per tant, se-gons la nostra opinió, el plantejament lexicogràfic del DOPV en relació amb l’accep-tació generosa de castellanismes ens sembla un contraexemple de bona pràcticaestandarditzadora. Aquest plantejament, vinculat a la col·loquialització de la nor-ma, ens fa la sensació que entén la interferència lingüística com un llast inevitable,que s’ha d’assumir si volem garantir la identificació de l’usuari amb el model formal.A propòsit d’això, voldríem advertir el lector que aquest capteniment retroalimentauna actitud de resignació semblant cap a la interposició dels usos de la llengua domi-nant. Lamuela (1994, p. 163), tot relacionant els conceptes d’«elogi de l’espontaneï-tat» i «elaboració involutiva» a propòsit de l’estandardització de llengües subordi-nades, fa una reflexió que no hauríem d’obviar:

Quan els objectius de la promoció de la llengua no són clarament definits i elseu establiment és improbable, el discurs d’exaltació de l’espontaneïtat acompanyai justifica el procés d’elaboració involutiva. Al marge de l’establiment, l’elaboracióautònoma esdevé un luxe inabastable.

El tarannà estandarditzador que es desprèn del DOPV i de la GNV, pendent enca-ra de la validació que hauria d’arribar de la prova de l’ús, planteja una incògnita cab-dal en relació amb la convergència amb la resta de l’«àmbit lingüístic compartit».11

De moment, la legitimació d’una part de la interferència lingüística, d’una banda, i lareclusió d’un bon grapat de formes lingüístiques procedents del model català —al-gunes d’una gran productivitat textual— a un nivell de formalitat més baix o sim-


11. «Àmbit lingüístic compartit» i «llengua compartida» són les fórmules emprades amb més fre-qüència per tal d’evitar el sintagma «llengua catalana».


plement fora de la varietat formal (formes no recomanades), de l’altra, ens plantegenseriosos dubtes envers la varietat de contrareferència sobre la qual actua la funció se-paratista. L’objectiu d’harmonitzar el principi de recuperació i potenciació de les so-lucions valencianes genuïnes amb el que proposa «[l]a convergència amb les solucionsadoptades amb els altres territoris que compartixen la nostra llengua, a fi de garantir-ne la cohesió pertinent» (AVL, 2006a, p. X, i 2006b, p. 14) a hores d’ara no sembla de fà-cil assoliment, de manera que el desideràtum esdevé una formulació retòrica. Enaquest sentit, convé recordar que aprofundint en la col·loquialització del model elque es potencia és l’especificitat i no la convergència.

La funció unificadora i la separatista estan fortament vinculades a l’autoassigna-ció de grup lingüístic per part dels membres de la col·lectivitat. Ara bé, en situacionsde subordinació és important destacar que la percepció sol estar distorsionada per lamateixa situació d’infravaloració de la llengua. Efectivament, en l’àmbit del secessio-nisme el desconeixement del valencià d’una part dels seus acòlits no és cap obstacleper a la defensa abrandada de la seua individuació. No ens ha d’estranyar, doncs, quela ideologització de les diferències interterritorials en un marc d’incomunicació, en-cara que siguen escasses, afavorisca la percepció individuada. D’altra banda, l’actitudassociada a totes dues funcions és la de lleialtat lingüística. Hom parteix de la hipòte-si que només des de la identificació amb el propi codi es pot plantejar l’increment dela funcionalitat social de la llengua. Arribats en aquest punt, voldríem alertar delperill que suposaria per a la vitalitat de la llengua la generació d’adhesions estricta-ment simbòliques. Caldrà estar atents, doncs, a les actituds que potencia aquesta es-tratègia estandarditzadora.

La funció de prestigi correlaciona la intervenció planificadora en els vessants delcorpus i de l’estatus. Així, la valoració de la varietat estàndard com a instrument deles societats desenvolupades és imprescindible per a l’extensió dels usos a situacionscomunicatives ocupades per la llengua dominant. En situacions de minoritzaciócom la que ens ocupa, és peremptori intervenir en la millora de la matriu valorativade la llengua. I en aquesta millora, tot siga dit de passada, la responsabilitat fonamen-tal recau en les elits que detenen el poder. Això no vol dir, però, que la fesomia de lavarietat formal no hi tinga res a veure. Segons la nostra opinió, la tasca dels respon-sables del procés d’estandardització lingüística valencià no pot obviar la necessitatd’establir una distància suficient entre els usos col·loquials i els formals. Si no s’esta-bleix una gradació d’usos modelitzats, no hi ha repertori lingüístic. I un model ques’identifique en excés amb la col·loquialitat difícilment serà percebut com una einacomunicativa de prestigi. A més, el domini d’una varietat formal, diferenciada de la



parla habitual i apresa mitjançant algun tipus d’instrucció, és imprescindible per al’activació de la funció discriminant, un requeriment clau per a la superació d’una si-tuació de minorització lingüística.

Finalment, l’actitud que s’associa a la funció de prestigi és l’orgull. L’usuari dela llengua ha de potenciar la lleialtat lingüística des de l’autoestima. Ara bé, l’orgulls’ha de projectar sobre un model formal que satisfaça funcions simbòliques, peròtambé —i sobretot— instrumentals. A propòsit d’això, ve a tomb un nou episo-di, també protagonitzat pel conseller de Cultura i Educació de la Generalitat Valen-ciana. Efectivament, Alejandro Font de Mora, en una mostra més del paroxisme queens genera l’actuació institucional en matèria lingüística, el 13 de novembre de 2006va fer pública la renúncia a utilitzar el valencià en la seua intervenció davant elConsell de la Unió Europea. Encara ressonava la petició vehement dels consellersGonzàlez Pons i Amor, membres del mateix Govern, exigint que el valencià fospresent a la Unió Europea... Amb aquest panorama a l’horitzó, tenim seriososdubtes sobre el prestigi que pot generar el model autonomista, si més no en els sec-tors més compromesos amb la tasca ingent d’assolir la normalitat lingüística per alvalencià. A més, una varietat formal tan permissiva amb la interferència lingüísticai amb un horitzó de convergència lingüística tan afeblit difícilment pot encaixaramb la sensibilitat unitarista d’aquests sectors socials tan determinant per al futurde la llengua.

La funció de marc de referència porta associada l’actitud de consciència de lanorma. Ara bé, l’existència d’una codificació que regule la correcció lingüística és unpas necessari però no suficient per tal que la referencialitat de la varietat normativit-zada siga òptima. Cal, a més, atorgar a la llengua un valor d’ús general. D’aquestamanera es completarà un procés que, segons Lamuela (1984, p. 75), mostra diversesfases: unitat formal (llengua codificada), completesa formal (llengua elaborada) i di-ferenciació estilística (llengua estandarditzada). Un procés que, especialment en elscontextos de subordinació, ha de garantir el funcionament autònom de la llengua.D’altra banda, el requeriment d’acceptació (de la norma i de la varietat estàndardque s’està conformant a partir de la seua vehiculació) serà determinant per a la vali-dació del procés. Sense temps suficient per a sotmetre el model autonomista a la pro-va de l’ús, poca cosa podem dir encara sobre l’abast de l’acceptació social que conci-tarà. Al seu favor hi juga l’investiment d’oficialitat des de l’ordenament jurídicdomèstic, una catalogació que permet aprofitar els importants ressorts de l’Admi-nistració per a sancionar el model en àmbits fonamentals (Administració, ensenya-ment, mitjans de comunicació, etc.). Tanmateix, la persistència d’una contestació



gens negligible des de diversos àmbits, tant particularistes (secessionisme)12 com uni-taristes (el món editorial, una part important dels professionals de l’ensenyament,universitats, etc.), unida a la instrumentalització constant per part del Govern va-lencià, no augura un camí plàcid. A propòsit d’això, no voldríem passar per alt que laimplementació de la proposta de l’AVL per part de les institucions del Govern au-tonòmic, sempre en la línia més localista, ha generat episodis de censura del tot into-lerables.13

3.3. El model unitarista

La irrupció de l’AVL, amb tot el rebombori mediàtic que l’ha acompanyada, ha gene-rat la percepció entre el gruix de la població que des de les Normes de Castelló del 1932al País Valencià no hi ha hagut cap tipus d’intervenció codificadora. Certament, lesdiferents aportacions que s’han anat succeint no han tingut una cobertura legalautòctona, però han propiciat una reflexió permanent al voltant de la conformaciód’un model formal que ens ha ofert una producció cultural molt important. Lacompleció de les normes (estrictament ortogràfiques) del 1932 va tenir en ManuelSanchis Guarner, Carles Salvador i Enric Valor els seus màxims exponents. El pri-mer, amb la seua Gramàtica valenciana (1950), posa les bases de la doctrina batejada ambel sintagma policentrisme convergent. Carles Salvador, un any més tard, avançarà en laconvergència propugnada des de la seua Gramàtica valenciana (1951). I, finalment, EnricValor clourà el procés amb la publicació del Curso medio de gramática catalana referida espe-cialmente al País Valenciano (1973). En aquest període, el policentrisme retòric, formulatpel mateix Fabra, va anar perdent força a favor d’un plantejament monocèntric quemantindria la composicionalitat originària i potenciaria el polimorfisme en funciódel tractadista de torn.

La dècada dels vuitanta introduirà un nou factor que donarà inici a un replante-


12. A http://www.racv.es/, hom pot consultar el document Informe de la RACV sobre la Gramàtica normati-va valenciana de l’AVL. Constitueix una crítica furibunda als principis que han regit l’elaboració d’aquestaobra.

13. Un cas força revelador del tarannà institucional ha estat la imposició política del model alscol·laboradors de la publicació Lletres Valencianes, la revista de la Direcció General del Llibre i Bibliotequesde la Generalitat Valenciana a partir del número 17. Aquesta decisió va motivar la renúncia de catorzecol·laboradors habituals (vegeu l’article «El PP censura “Lletres Valencianes”», signat per les catorzepersones afectades per l’afer, publicat a Levante el 6 d’octubre de 2006).


jament en el repertori lingüístic que s’anava conformant. Ens referim a l’accés de lallengua a l’ensenyament, l’Administració i els mitjans de comunicació. Aquesteixamplament funcional hauria de permetre que la llengua sortís dels àmbits litera-turitzants i de militància nacionalista, fet que es volia abordar des d’un model queprivilegiés l’eficàcia comunicativa. La dialèctica entre la col·loquialitat i la formalitatva començar a produir les primeres tensions, especialment importants en el món del’ensenyament. Amb aquest nou context comunicatiu a l’horitzó, la Generalitat Va-lenciana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana van publicar, el 1995, laGramàtica valenciana, els Verbs valencians i el Diccionari valencià.

Com és sabut, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana va ser el granderrotat en l’operació de pacte lingüístic. La seua vinculació inequívoca amb l’Insti-tut d’Estudis Catalans devia pesar força en la marginació institucional de què ha estatobjecte. Així i tot, l’esmentada institució ha iniciat una nova dinàmica en què preténassumir de fet la influència que se li ha negat de dret. De les publicacions previstes, ahores d’ara es pot consultar la Guia d’usos lingüístics, 1: Aspectes gramaticals (2002). Segonsla nostra opinió, es tracta de la versió més solvent i actualitzada del model unitarista.S’ha concebut com una síntesi de les diverses aportacions gramatogràfiques que hanseguit la línia de convergència abans apuntada i aborda l’enfocament diasistemàticdes de l’adequació sociopragmàtica. Tot seguit assajarem una caracterització sumà-ria del model que proposa de la mà de la proposta de Garvin (Garvin i Mathiot, 1956).

D’entrada, convé no perdre de vista que la inestabilitat de la codificació al PaísValencià arrossega una dinàmica històrica de conflictivitat social associada a una fe-blesa dels usos que barra el pas a qualsevol procés sòlid d’anivellament lingüístic. Enaquesta conjuntura, el model unitarista s’ha anat bastint mitjançant una negociació,sovint implícita, sobre la diversitat de variants a l’abast entre els usuaris de la llengua.Val a dir que al tombant del mil·lenni, el model ja havia aconseguit un grau d’estabi-lització notable, si més no pel que fa a la codificació ortogràfica i gramatical. Estaríemparlant d’una codificació endonormativa integracionista (Pradilla, 2004, p. 123-126). No ens had’estranyar, doncs, que la referència en la llei de creació de l’AVL a la «normativitza-ció consolidada a partir de les Normes de Castelló» s’entengués com una al·lusió directaa la varietat formal en qüestió. Les propietats de la llengua estàndard, estabilitat flexiblei intel·lectualització anaven fent camí a l’hora de conformar el model que havia de satis-fer les necessitats comunicatives d’uns usuaris que havien apostat decididament perla dignificació de la llengua. A més, no és sobrer recordar que el model unitarista hamonopolitzat les aules des de l’accés del valencià a l’ensenyament.

El model unitarista, talment com l’autonomista, ha operat sobre la llengua per



tal de singularitzar algunes peculiaritats de la varietat valenciana. Des d’aquest puntde vista, hom podria afirmar que no està exempt del valor de solidaritat grupal ques’ha atribuït al model autonomista. La funció unificadora, doncs, prendrà com a unitatd’actuació el conjunt de parlars valencians. La funció separatista, en canvi, variaràsubstancialment en relació amb el plantejament del model en contrast. Ara, el mo-del de contrareferència no oferirà cap dubte, serà la llengua castellana, i, alhora, s’ac-tivaran tot un seguit de traces lingüístiques convergents amb la resta del diasistemacatalà. Amb aquesta selecció de formes queda clar que l’alteritat no inclou les varie-tats del mateix sistema lingüístic, les quals aportaran variants que no pateixen cap ti-pus d’estigmatització entre uns usuaris que no les consideren alienes. El concepte degenuïnitat, amb aquest eixamplament de la comunitat de parla, adquireix una nova di-mensió. D’altra banda, l’actitud associada a les funcions esmentades, la lleialtatlingüística, pren suport en l’acció combinada d’una proposta que permet satisfer lademanda d’especificitat normativa sense renunciar als avantatges d’ampliar l’abastdel mercat cultural. En definitiva, la identificació de l’usuari amb el model, un valorimportant de caràcter simbolicoafectiu, s’equilibrarà amb un considerable augmentde l’estimació d’ús, un valor instrumental no menys destacat.

Amb la proposta unitarista, l’activació de la funció de prestigi sembla garantida.L’aval d’una codificació concebuda sota el requisit de satisfer un funcionamentestructural autònom és fora de tot dubte. Alhora, la vinculació a una comunitat queactua de focus d’irradiació cultural, amb un procés de normalització lingüística deci-dit, hauria d’activar l’actitud d’orgull. D’altra banda, si més no tècnicament, el mo-del unitarista estableix una distància raonable entre la col·loquialitat i la formalitat.La distinció pragmàtica oral-escrit opera de manera determinant a l’hora d’ubicar lesformes del repertori lingüístic.

Pel que fa a la funció de marc de referència, el model unitarista ha operat sobrela normativa fabriana mitjançant un procés d’adaptació a la varietat geogràfica. De laseua mà, el valor d’ús de la llengua, en un context sociolingüístic força deficitari, s’havist incrementat amb l’accés a nous àmbits. Ha passat, doncs, la prova de l’ús. I ho hafet amb la reprovació visceral dels sectors particularistes i l’acceptació entusiasta delssectors unitaristes. Al bell mig d’aquests dos bàndols, la societat no acaba de teniruna clara consciència de norma, això és, d’un referent indiscutit de correcció. Asso-ciar aquesta manca de consciència de norma a un hipotètic rebuig general del modelunitarista ens sembla del tot injust. Més aviat caldria cercar responsabilitats en ladesídia institucional a l’hora d’escometre amb convenciment el procés de redreça-ment lingüístic autòcton.



3.4. Corol·lari

Tradicionalment el conflicte lingüístic valencià s’ha presentat com una pugna ocasio-nada pel desacord sobre la filiació i la codificació de la llengua. En realitat, però, aquestdebat ha amagat les discrepàncies socials sobre l’estatus de funcionalitat que hom pre-veu per a la llengua històrica i territorial dels valencians. La nostra pròpia història,doncs, ens ha alliçonat insistentment a propòsit de la indefectible vinculació del debatsobre la varietat estàndard (planificació del corpus) amb l’horitzó de normalitat que esvol per a la llengua (planificació de l’estatus). Abordar amb rigor el procés d’elaboracióde la varietat referencial valenciana implica, doncs, assumir la condició de minoritza-ció que es desprèn d’una funcionalitat comunicativa extraordinàriament deficitària.Prendre consciència d’aquesta situació i participar d’una actitud inequívocament fa-vorable al seu capgirament ens sembla un punt de partida innegociable.

Superat (si més no aparentment) el debat sobre la filiació de la llengua, actual-ment la disputa s’ha desplaçat a l’àmbit del model referencial que ha de gestionar laformalitat comunicativa. Les dues opcions majoritàries, l’autonomista i la unitarista,reconeixen la pertinença a un diasistema més gran. En la primera la denominacióamb què el designen defuig el conflicte onomàstic amb formulacions eufemístiques(llengua compartida, idioma comú, etc.), mentre que en la segona la denominació acadèmi-ca llengua catalana és clarament majoritària. Aquesta referència als glotònims empratsens permet reprendre l’eix estandarditzador de què ens hem servit a l’hora de carac-teritzar els diferents models que tenen a disposició els usuaris valencians de la llen-gua. Els pols extrems estarien ocupats, d’una banda, per la proposta individuadoraper excel·lència, això és, el model secessionista, i, de l’altra, per un posicionament demàxima convergència, l’adopció del model territorial més difós a Catalunya. Quantals glotònims emprats per a la designació de la varietat autòctona, la proposta auto-nomista mostra una sintonia clara amb la secessionista. Així, els sintagmes llengua va-lenciana i idioma valencià són els més habituals. Paral·lelament, la proposta unitaristacoincideix amb el model de convergència màxima amb la utilització de les denomi-nacions valencià (però no llengua valenciana) i català (o llengua catalana). Totes dues op-cions, a més, prenen suport en una elaboració que destaca l’especificitat de la varietatvalenciana. Es privilegia, doncs, el component de solidaritat grupal del concepte delleialtat lingüística. Ara bé: mentre que el plantejament unitarista aposta per una selec-ció de formes convergents amb la resta del diasistema, la proposta autonomista pri-vilegia sistemàticament les formes valencianes. Finalment, quant al tractament de lainterferència lingüística, la influència del pol de convergència extrema determina



una actitud de rebuig a l’acceptació de castellanismes des del model unitarista,mentre que en el model autonomista l’atracció del pol individuador n’afavoreix l’ac-ceptació. Si la presència de la llengua dominant en l’estructura formal del valencià ien el seu sistema estilístic s’incrementés, s’hauria d’aprofundir en la consideració dela noció d’il·laboració (Abbausprache) de Lamuela i Murgades (1984, p. 58), això és, el pro-cés evolutiu d’adaptació a la llengua castellana. Podríem trobar-nos de ple amb unprocés d’interferència propiciat des de la mateixa elaboració del model que contri-buiria a la consolidació del procés de substitució lingüística.

A l’hora de valorar quina de les dues propostes vigents s’adequa millor a l’ecosis-tema lingüístic valencià, serà determinant contrastar les necessitats comunicativesque cada opció preveu satisfer. Això ens donarà una idea de l’horitzó de funcionali-tat que es reivindica per a la llengua. D’entrada, des d’un punt de vista estrictamentinstrumental, ens resulta difícil acceptar la renúncia a gaudir dels avantatges que su-posa participar en un mercat i un univers referencial com el que ofereix la catalanofo-nia. Pretendre participar-hi amb una retòrica sobre la convergència lingüística, peròdes d’una proposta amb desajustaments en la mateixa codificació, no ens sembla elmillor camí. D’altra banda, entenem que el requeriment d’acceptació (i gestió)autòctona del model autonomista respon a unes demandes socials reals (i no nomésa una instrumentalització política). Tanmateix, ens agradaria deixar dit que el criteriamb què es pretén afavorir la validació social de la proposta, això és, la identificacióde l’usuari amb el model, és extraordinàriament permeable a la ideologia. El ventall depreferències entre els usuaris valencians, com s’ha vist, és molt ample, i fins i tots’hauria de preveure, en un context de subordinació com el nostre, que una partgens menyspreable de la població s’identifique exclusivament amb el castellà, per aun determinat sector l’única llengua que té cabuda en la formalitat. En aquestescondicions, l’acceptació generalitzada d’un model, el que siga, no serà una tasca fàcil.

El model autonomista, en l’àrdua tasca de negociació permanent entre les dife-rents sensibilitats [socio]lingüístiques que conviuen en el si de l’AVL, ha acabat esde-venint una síntesi que recull els principis fonamentals del secessionisme (individua-ció, col·loquialització de la norma i legitimació de la interferència lingüística) i elsprojecta sobre la codificació fabriana. Tanmateix, aquesta operació, les dificultatstècniques de la qual són evidents, ha acabat generant un conflicte amb el corpusprescriptiu de l’IEC, en principi no previsible. En aquest sentit, la referència a la «nor-mativització consolidada» de la Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llen-gua ens hauria de fer reflexionar sobre la mateixa legalitat de l’orientació lingüísticapatrocinada pel DOPV.



Segons el nostre parer, una de les qüestions més preocupants del model autono-mista la constitueix la confusió que genera el reajustament estilístic que promou.Amb l’accés a la primera línia de la formalitat de formes catalogades anteriormentcom a col·loquials i l’obertura a l’acceptació d’interferència lingüística, els agents cul-turals que havien protagonitzat la lluita per la dignificació de la llengua (els sectorsuniversitaris, el món de l’ensenyament i l’àmbit editorial) han vist impugnat el seucapteniment lingüístic massa radicalment. A propòsit d’això, hem cregut convenientreproduir les paraules de Jordi Colomina en una entrevista al diari El Punt (28 de junyde 2005). Interpel·lat per la previsible renúncia a la precisió i a la disciplina (?) que po-dria suposar la inclusió en el DOPV d’un ventall tan ample d’opcions, contesta:

Gens ni miqueta. Li puc assegurar que els que pensen així —el sector més «uni-tariste»— podran continuar escrivint amb la mateixa precisió i disciplina que ara,perquè totes les seues opcions són reconegudes en el DOPV i en la Gramàtica normati-va valenciana (que ja tenim pràcticament acabada). L’únic que canviarà és que lesseues opcions —que fins ara eren les úniques «correctes»— ara, en alguns casos—molt pocs—, passen a ser considerades secundàries o no recomanades (quan nosón formes clàssiques ni vives en valencià), però perfectament «correctes». I perl’altra banda, els seguidors de les normes del Puig podran continuar escrivint pràc-ticament les mateixes formes que usen ara (en molts casos considerades per l’AVLsecundàries i en alguns no recomanades), amb la condició d’adoptar les grafiesconsolidades després de dos dècades d’ensenyança del valencià a l’escola.

Aquestes paraules, si no errem en la interpretació, trivialitzen extraordinària-ment un requeriment central dels actuals enfocaments comunicatius: l’adequació socio-pragmàtica. Com és sabut, el funcionament normal de tota llengua exigeix a les diversesformes lingüístiques del repertori comunicatiu una assignació de connotacions benprecisa. Aquest univers de connotacions l’han de compartir tots els membres de la co-munitat lingüística i ha de contribuir a la configuració d’un sistema estilístic ben pau-tat. En aquest sentit, la utilització que fa Colomina del concepte de correcció per tal dejustificar el manteniment pràcticament inalterat de la praxi lingüística que tradicio-nalment ha portat a terme la diversitat d’usuaris de la llengua ens sembla del tot desa-fortunada. I, tot siga dit de passada, contrària al seguiment de la jerarquia de formesque proposa el mateix model autonomista.

Segons la nostra opinió, l’acceptació d’una determinada varietat referencial noes pot concebre sense una consciència prèvia de comunitat lingüística. Més encara, elcaràcter unitari del model només tindrà sentit des d’una interacció profunda entre



els membres de la comunitat anhelada. Aquí rau el veritable moll de l’os de la qües-tió. La nostra devoció unitarista, fonamentada en la consideració que és l’aposta mésvàlida per a la subversió de l’estatus de minorització del valencià, no ens impedeix re-conèixer les dificultats creixents amb què s’enfrontarà la difusió del model que de-fensem si persisteix l’actual conjuntura política. Tenim plena consciència, doncs,que equilibrar la pròpia individualitat dins del conjunt del diasistema, en les condi-cions d’autisme cultural que ha impulsat el Govern conservador valencià des del seuaccés al poder, ha esdevingut una tasca certament complexa.

No voldríem acabar, però, sense fer avinent al lector una certa sensació d’inco-moditat davant la visió taxonòmica que hem propiciat en les línies precedents. Ens fala impressió que pot motivar una interpretació excessivament frontista de dues op-cions que, tot i defensar filosofies lingüístiques diferents, estan més pròximes del queel nostre discurs matisat pot fer pensar. Sens dubte, els dos grans models en discussióestan pagant el peatge d’una percepció que els associa, de vegades acríticament, alsextrems de l’eix d’estandardització. Això motiva que massa sovint vegen hipotecadala seua solvència amb l’adjudicació tendenciosa de les maldats lingüisticoideolò-giques atribuïdes de manera creuada als seus pols d’atracció.14 Siga dit, doncs, que laintersecció de totes dues propostes mostra, si més no de moment, una zona decontacte de gran magnitud. Aquesta zona comuna deu tenir alguna cosa a veureamb el capteniment, molt sovint aliè a les cabòries estandarditzadores que han moti-vat aquest article, d’uns usuaris que continuen fent camí des d’una transaccióconstant de formes. Una actitud negociadora que potser hauríem de començar a ex-plorar tots els qui tenim alguna responsabilitat en la gestió tècnica de la llengua cata-lana.

4. Referències bibliogràfiques

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (2002). De les Normes de Castelló a l’Acadèmia Valen-ciana de la Llengua. València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.(Documents; 1)

— (2005). Llibre blanc de l’ús del valencià, I: Enquesta sobre la situació social del valencià. 2004.València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.


14. Convé no perdre de vista que la batalla ideològica s’ha bastit a partir de simplificacions del ti-pus: secessionisme espanyolista versus irredemptisme nacionalista català.


ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (2006a). Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valen-cià. València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

— (2006b). Gramàtica normativa valenciana. València: Publicacions de l’Acadèmia Valen-ciana de la Llengua.

ARACIL, L. V. (1965). «Conflicte lingüístic i normalització lingüística a l’Europa nova».A: ARACIL, L. V. (1982). Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana, p. 23-38.

BONET, S. (2000). Les gramàtiques normatives valencianes i balears del segle XX. València: Univer-sitat de València.

COBARRUBIAS, J. (1986). «La glotopolítica y el euskera». A: Hizkuntza Minorizatuen Soziolo-gia / Sociología de la lenguas minorizadas. Martutene: Ttarttalo.

COOPER, R. L. (1989). Language Planning and Social Change. Cambridge University Press.[Traducció espanyola (1998): La planificación lingüística y el cambio social]

CORBEIL, J. C. (1980). L’aménagement linguistique du Québec. Mont-real: Guérin.DÍAZ FOUCES, O. (1996). «Codificació ortogràfica: el cas gallec, entre el portuguès i

l’espanyol». Els Marges, núm. 57, p. 104-114.— (2004). «La codificació del gallec o el pèndol que no s’atura». Quaderns d’Itàlia,

núm. 8-9 (2003-2004), p. 105-121.FISHMAN, J. (2001). «L’agenda de l’estatus en la planificació del corpus». A: MOLLÀ, T.

[ed.]. Llengua i identitat. Alzira: Bromera, p. 265-277.GARVIN, P. (1973). «General Principles for the Cultivation of Good Language». A: RU-

BIN, J.; SHUY, R. [ed.]. Language Planning: Current Issues and Research. Washington: George-town University Press.

GARVIN, P.; MATHIOT, M. (1956). «The Urbanization of the Guarani Language: A Pro-blem in Language and Culture». A: WALLACE, A. Men and Cultures: Selected Papers ofthe Fifth International Congress of Anthropological and Ethnological Sciences. Filadèlfia: Uni-versity of Pennsylvania Press.

HAUGEN, E. (1983). «The Implementation of Corpus Planning: Theory and Practice».A: COBARRUBIAS, J.; FISHMAN, J. [ed.]. Progress in Language Planning. International Perspec-tives. Berlín; Nova York; Amsterdam: Mouton.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA (2002). Guia d’usos lingüístics, 1: As-pectes gramaticals. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

KLOSS, H. (1969). Research Possibilities on Group Bilingualism: A Report. Quebec: Internation-al Center for Research on Bilingualism.

LACREU, J. (2002). «L’estandardització i la pervivència dels dialectes. El valencià il’estàndard». A: ALTURO, N.; VILA F. X. [ed.]. Variació dialectal i estandardització. Barce-lona: Promociones y Publicaciones Universitarias, p. 29-41.



LAMUELA, X. (1984). «Fixació i funcionament de la gramàtica normativa en el procésd’estandardització de la llengua catalana». A: CABRÉ, M. T. [et al.] [ed.]. Problemàticade la normativa del català. Actes de les Primeres Jornades d’Estudi de la Llengua Normativa, 1983.Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (1994). Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Edicions 62.LAMUELA, X.; MURGADES, J. (1984). Teoria de la llengua literària segons Fabra. Barcelona: Qua-

derns Crema.MULJACIC, Z. (1984). «Il fenomeno Überdachung “tetto” “copertura” nella sociolin-

guistica (con esempi romanzi)». Lingüística, núm. XXIV.NINYOLES, R. L. (1969). Conflicte lingüístic valencià. València: Tres i Quatre.PITARCH, V. (1996). Control lingüístic o caos. Alzira: Bromera.POLANCO, L. (1995). «El llenguatge: una xarxa de normes». Mètode, núm. 12, p. 25-28.PRADILLA, M. À. (2001). «Qüestions lingüisticoidentitàries a l’entorn del blaverisme».

A: MOLLÀ, T. [ed.]. Ideologia i conflicte lingüístic. Alzira: Bromera, p. 201-235.— (2003). «El gallec: un cas d’individuació lingüística en un context de minorització».

A: PRADILLA, M. À. [ed.]. Identitat lingüística i estandardització. Tarragona: Cossetània,p. 135-165.

— (2004). El laberint valencià: Apunts per a una sociolingüística del conflicte. Benicarló: Onada.PRADILLA, M. À. [ed.] (1999). La llengua catalana al tombant del mil·lenni. Barcelona: Empú-

ries.SERVEI D’INVESTIGACIÓ I ESTUDIS SOCIOLINGÜÍSTICS (2005). Enquesta 2005. Coneixement i ús so-

cial del valencià: Síntesi. València: Generalitat Valenciana.VENY, J. (2001). «Diatopia i llengua estàndard». A: PRADILLA, M. À. [ed.]. Societat, llengua i

norma: A l’entorn de la normativització de la llengua catalana. Benicarló: Alambor, p. 207-272. [Es pot trobar una versió més ampliada del treball a VENY, J. (2001). Llenguahistòrica i llengua estàndard. València: Universitat de València, p. 119-177]



L’estandardització lingüística al País Valencià · bra», vam formular unes primeres...

Documents

Transcript of L’estandardització lingüística al País Valencià · bra», vam formular unes primeres...