1

L’AVLL del PP, aubrint pas al Tripartit y ‘Podemos’

Ricart García Moya

A la vellea, Ramón Ferrer ha mutat l’AVLL en Centenar de la Ploma pera deféndrer a Raimon, renoc d’Aixátiva y... ¿futur académic? No tenim remey. Cap de partit polític camartellerá l’AVLL, abort de Pujol y Zaplana. Tot es coherent en este homenet amamallat per el PP que fa d’estora al Tripartit y ‘Podemos’, que s’acosten a rabo borrego. En tot el Reyne, desde Guardamar a Morella, els chiquets s’están transformant en monyicots tripartitets catalaners per mig dels mestres inmersors que, en total ajuda dels inspectors del PP, actúen com si estigueren en l’Ampurdá. En el colege al costat de ma casa, en Cap del Horta, als nanos de 5 anys els donen camisoles escrites en el cat. “sortir”. Atre eixemple, entre millars, heu tenim en l’IES ‘Maciá Abela’ de Crevillent, ahon ensenyen este valenciá del PP:

“Gaudeix-la amb molta saviesa. Qualsevol pot sortir. El fruit que et pugui, la bella Montserrat a cops d’escombra... la meva terra, la meva adreça... les noies, llurs, gronxada, avui, gessamí...” (IES ‘Maciá Abela’ de Crevillent. Com sona l’ESO, Lletres Cor, 2014)

Aprofitant que als pares els sindona lo mateix la llengua que’ls nasos, els colaboracionistes del ‘Maciá Abela’ de Crevillent ensenyen morfología, lléxic y sintaxis en lletres del catalá Papasseit :

cat. del ‘Maciá Abela’ de Crevillent: “si jo fos pescador, pescaria...” val. prohibit per l’AVLL del PP : “si yo fora peixca(d)or, peixcaría...”

Aixina, poc a poc, es chics asimilen morfologíes verbals catalanes:

cat. : ‘jo fos’, 1ª p.s. del pret. imp. de subj. d’ésser. val. : ‘yo fora’.

Son cansons en catalá, del proyecte pera estudiantes del ‘Principat, País i Illes’. Entre carcallaes y mensages subliminals de lo progresiste y bonico que’s ser catalá, als jovens els convertixen en futurs votants del Tripartit o ‘Podemos’ (¡Gracies, PP y Ramón Ferrer, moltes gracies!). ¡Qué bonico es l’Ampurdà y qué repugnant Valencia!

Les cansons son triaes per els colaboracionistes pera familiarisar als chiquets en les comarques catalanes, com si foren d’una mateixa entitat geopolítica, la Gran Catalunya o, eufemísticament, Paísos Catalans. Aixina, en la lletra ‘L’Empordà’ del grup catalá Sopa de Cabra, tenim a un simpátic personage “nascut entre Blanes i Cadaqués”, model de comportament pera’ls chics de Crevillent y tot el Reyne:

A El protagoniste es un catalá naixcut entre Blanes y Cadaqués, que diu que vol matarse; pero sempre, a mig día y bufarra perdut, reflexiona que: “avui

2

no es suicidi”. Millor atre día mes llunt, perque “es més bonic l’Empordà” que’l infern. B Als alumnos y alumnes els aplega el mensage d’un desinteresat catalá de l’Ampurdá que, aparenment, está mal de la tótina. En realitat, lo que fa es viurer pera la beguda y sinse donar colp. Als estudiants de 15 anys, en el botelló disapter com a únic pensamente pera viurer el fi de semana, este personage de Sopa de Cabra es l’héroe catalá a imitar. Generalment, els mestres també parlen als chiquets d’atre ampurdanés, Dalí, que’s fea el gabia y vivía molt be.

N.B.: En cat., Empordà, empordanés; en val.: Ampurdá, ampurdanés: “fonch en Ampurdá” (Dietari del capellá d’Anfós el Magnánim, 5 de noembre 1466, f. 161 v.)

‘El Tío Canya’ d’Al Tall, 35 anys enguiscant contra Valencia

El grup Al Tall tragué El Tío Canya per 1976, cuan yo mateixa anava en amics catalanistes. No mos anterávem de res. Veníem d’una Dictadura y volíem Democracia. Hui, aufegats per el fascisme catalaner, busquem alenalls de llibertat. En la lletra d'El Tio Canya es planteja la clásica descriminació cap al foraster. Yo he patit eixa sensació en molts puestos, desde Huelva a Barcelona; y tinc un nebot que’s matrimoniá en una chicona d’Aixabia y, raere de 10 anys, encá es “el foraster” pera’ls familiars. Ací, en Sent Joan d’Alacant y Muchamel, abans d’aumplirse de murcians y manchecs, les families d’arrail valenciana de sigles díen despectivament ‘chachos’ als castellans que aplegaven al poble. Hui, els nets d’estos ‘chachos’ son conversos catalaners en odi cap a Valencia y enamorats de Catalunya: L’enemic a aniquilar pera’l grup Al Tall era la ciutat de Valencia:

“Tres voltes només va anar el tio Canya a València: primer quan va entrar en quintes

i en casar-se amb sa femella. La tercera va jurar de no tornar a xafar-la;

Que a un home que ve del poble, Ningú fa abaixar la cara”

Astó es lo que deprenen els chiquets del Institut ‘Maciá Abela’ situat en el carrer... ¡Sanchis Guarner!, de Crevillent. Tot es bonico en l’Ampurdá; y els catalans, molt simpátics. També deprenen que poden vesitar y chafar cuansevol ciutat sinse perill: Barcelona, Madrit, Murcia o Pyongyang de Corea del Nort. Totes menos una, la de gent repugnant: Valencia. Al Tall ha escampat l’autoodi entre valencians. El grup, no fa falta diro, s’ha fet millonari per contrats institucionals de nostres corruptes polítics, especialistes en furtar y enredrarmos. La Real Senyera, drap pera netejar comuns dels IES, ESO...

Als estudiants del ‘Maciá Abela’ de Crevillent o als nanos del colege públic

‘CEIP Mediterráneo’ de la Generalitat Valenciana, els donen potitos de catalanisme de tot tipo; pero sempre enganyant y diguent que’s valenciá:

3

«Se trata de un Centro de Educación infantil y primaria con dos líneas educativas: PIP, Programa de Incorporación Progresiva del Valenciano, y PIL, Programa de Inmersión Lingüística en Valenciano». (CEIP Mediterráneo d’Alacant, Generalitat Valenciana, 2014)

L’enaltiment de Catalunya y les cuatre barres es acompanyat del més gran desprécit a la Real Senyera. Fa semanes, en Barcelona, una dona colpejava a Pere Navarro, del PSC, perque “a la seva etapa d'alcalde de Terrassa... tingués la senyera de l'Ajuntament bruta”. Eixe problema no pot eixistir en el Reyne, perque ací poden torcarse el parrús en la Real Senyera, chafarla y , tota desfeta, penjarla en el mástil més alt dels puestos oficials... y no pasa res. Seguixen cobrant com a funcionaris.

El citat colege ‘Mediterráneo’ ha tingut sis mesos una Real Senyera feta pols, en taques de merda, forats y pencholls. Pera que tot el mon puguera vórer qué valent era el director d’este colege, no penjaren al seu costat ni la d’Alacant ni la d’Espanya. Algú va fer la denuncia y, raere del atac de risa, ¿qué han fet? Deixar els tres mástils sinse banderes. Aixina estaven el 25 de maig, cuan votí en este colege Mediterráneo que es pasa per el cul la Lley de Banderes, eixa de la que tanta llanda dona el PP cuant s’incumplix en el País Vasc o Catalunya. ¡Qué miserables son!. La guerra de banderes está viva. L’objetiu es instaurar les cuatre barres. En Alacant, desde fa anys, tenim estes burles a la Lley de Banderes. Si els preguntes per quína rahó may coloquen la Real Senyera, els directors es fan el nonsabo en una sonriurer de desprécit:

A Colege públic ‘Virgen del Remedio’ d’Alacant: asoles l’ espanyola. Son enemics de lo valenciá y defensors del ‘Levante’ de Madrit. Odien a mort al Reyne de Valencia y especialment, com el Tío Canya d’Al Tall, a la ciutat de Valencia. B Colege públic ‘Pedro Duque’ d’Alacant: l’española y l’ alacantina. Per lo general, esta opció es la dels enemics de tot lo valenciá. Consideren a Alacant prolongació del territori murciá o albaceteny. Odien a Valencia. C Colege públic ‘Mediterráneo’ d’Alacant: cap d’elles. Solen ser enemics de lo valenciá y defensors de la catalanisació. Si enarbolen una Real Senyera la chafen primer, l’ambruten y foraden. Busquen que Alacant siga part de Catalunya. Odien a Valencia.

Llixc que ara, en 2014, es cumplix el “30 Aniversario de la Ley de Símbolos de la Comunitat”. L’encarregat d’esta farsa es el “Decano de la Real Academia de Cultura Valenciana, Enrique de Miguel Fernández”. ¡Hala, sinyor miner

4

académic, vinga a Alacant y vorá com es torquen el forigol en la Lley de Símbols y en la mare que la parí!. D’un poble ensevismat en la bellea de Rita Barberá y les mascletaes, ¿qué podem esperar? Hui, 1 de juny del 2014, veig en la portá digital del colaboracioniste Levante al baturro catalaner Aurelio Martínez. Raere d’ell, una paret plena de cuatre barres roges junt al escut en negre del Valencia CF. El cat. ‘xoto’ de Felip Bens

El Decret de Nova Planta del 2014, també conegut com a Diccionari Normatiu Valenciá (PP + AVLL), prohibix oficialment nostre idioma en l’Ensenyansa y Administració, llevant del lléxic que’l IEC ha menjat, deglutit y bosat. Els poliseros sindicalistes y mestres inmersors, la major part d’orige murciá, manchec o andaluso, s’encarreguen de que’ls noi, el amb, el petó, el bigoti, avui, l’ordre y el desenvolupament se introduixquen com anisaquis sardaners en el cervell dels chiquets.

No pasa res. Tot está controlat. Els vinatees valencians, valents e indómits, están contraatacant y fent de les seues. Per eixemple, junt a fulles de promoció de carn de putes a bon preu y artículs dels tisparixos catalaners del diari Levante, trobe al temerari Felip Bens fet un aserpot defenent a quixalaes els seus ideals de sempre. ¡Molt be, Felipet, estás fet baluart del patriotisme!. En castellá y sinse porega, Felip Bens parla clar y épicament de sons pares, de

s’adolescencia y de lo molt que ha patit: “aprendí a encajar burlas socarronas”. Dona recort dels “fallecidos” y, combatiu, dels “retazos de autoestima que resultaron vitales para superar décadas de...”. Mos dona esperanses: “Algunos, sin embargo, jamás perdimos la esperanza”. Felip te’l convenciment de “dar un vuelco histórico... mañana: identidad y aumento de la masa social”. Tot encaixa en la dura Batalla de Valencia: “esa última ocasión de revertir... en la ciudad truncada por la guerra.... hoy se libra una batalla crucial” (Levante, 10 / 05/ 2014) Llástima que tot astó de Felipet asoles aludixca al partit de fútbol entre’l Levante y el Valencia. Clar, el chicot escriu en el diari catalá Levante, mig de comunicació publicitaria de putes y catalaners, ahon tot te un preu. ¿Quíno ha pagat l’idealiste cabanyaler? El de sempre: enllardar veus en morfología catalana, com fa en ‘xoto’, pera ajudar a l’extrema dreta expansionista.

El chicot pot dir que ‘xoto’ es com s’escriu en les pancartes dels intelectuals

futbolers, del mateix modo que’ls atres erudits piloters escriuen ‘curva Nord’. Ni ‘xoto’ ni ‘nord’ son, aixina escrites, veus valencianes. Son grafíes impostes per l’IEC y sa mascota. En el val. genuí ‘choto’ tindríem un vocable perromá d’étim desconegut y recialla mosárap, segons Corominas; que, per cert, cambiá la grafía CH per X sinse aportar fonts que heu justificaren:

choto «en -o, pot ser terminació d´herencia morisca-mosárap» (DECLLC, IX, p.594)

Arbitrariament, Alcover diu que ‘choto’ eixía de l’onomatopeya del sónit que fan el chotets y corders mamant (aixó de chot, chot, chot me sona a atres coses). Lo cert es que tenim testimonis d’esta paraula en nostra grafía. Aixina, en el tragicómic sainet ‘Els

5

felisos’, ix u que li diuen Choto. El chic está enamorat de la cega Paueta y, entre meloses frases d’amor, fa de crític urbá:

Choto .—¡Valencia no es coneguda! Tot es tirar cases y tot son clots! ¡Güey, hasta la Glorieta díu que l’han tallat y retallat!” (Martí Orbera: Els felisos, 1926)

Paueta, pura candidea, sentix un bes (o ‘petó’, segons l’AVLafigasatía)

Paueta —¿Qué fas, Choto? El Choto —¡Qué he fet! (asustat) Paueta —¡M’has pegat un bes!

El nom s’heu ficaren, segons recorda Choto, “perque tinc baix la barba un llunar en tres pels” (ib. p.12) Encá que tinga poc que vórer, m’anrecorde del malnom del roder Carchoto, ¿italianisme? ¿emparentat en carchot o choto?:

Carchoto “vingué nova… de que Escarpia o Carchoto estava pres” (BRAH, ms. Porcar, 27 agost 1619)

Sinse –o, chot te significat de colp, arrap, punchá , tall en navaixa o ferida de gavinet:

val. chot “pegant chots a esquerra y dreta” (Font: L´orácul de Caspe, 1861) val. chot “la cara que la tens plena de chots (...) li fas en lo ventre un chot” (Barreda: Un arreglo improvisat, 1870)

Polisémic, ‘choto’ també oferix semantisme de disgut, desmay o batistot:

val. choto “t’agarrará un choto que et quedarás aspat” (El Mole, 1840)

val. choto “Ahí el tens / plorant. Ves a saber ara / per qué choto haurá pres” (Soriano: Ploramiques, 1887)

Respecte al mamífer, tenim el femení ‘chota’: val. chota “chota de cabra” (Llombart: L’agüela Puala, c. 1880)

Y el masculí choto, dasta en el valenciá dels republicans d’Elig en 1938: val. choto “no ha segut atre que fer dos fotos y ha brincat en un rato igual que els chotos” (Semanari ‘El Obrero’ d´Elig, 12 de juny 1938)

El fill, en diminutiu:

val. chotet “que porta el chotet la cabra” (Martín: La oroneta, 1927) En paremiología s’oferix una metáfora que podríem aplicar a l’AVLL ¿Recorden vostés cóm acamina l’animalet, en rabo capa dalt y menejanlo?:

6

val. choto “més descará qu´un cul de choto” (Gadea: Ensisam, 1891) També era vocable afectiu y amorós:

val. choto “¡es ell... es ell... el meu choto!... el meu Nasiet... El meu choto” (Peris Celda: La tía Pepa Tona, 1918)

N’hian cabanyalers caldo d’olives com Felip Bens, defensors del Levante y grafíes catalanes com ‘xoto’; atres, com aquell ‘Retor’, peixcaor retratat per Blasco Ibáñez que, a punt d’afonarse sa barca, mostrava valentía diguent en castellá entreverat de valenciá: ‘más valía ser comida de carrancs que no que les cantasen els capellans” (Flor de Mayo, p.245). Prefería aufegarse en la mar al soterrar de vell entre gorigoris de flares y capellans. M’alforre glosar la metáfora per perea mental. TALPÓ Y PESETES

La llengua valenciana, a lo llarc dels sigles, aná creant morfologíes que donaven riquea semántica y singularitat al lléxic. Aixina, del lletí talpa > *talpus eixiríen el cast. topo, cat. talp y val. talpó; encá que’l mosarabisme castellá tenía taupa (‘ratón’ ) y el cultisme talpa es mantingué en cast. com a nom d’enfermetat y en farmacopea:

cast. talpa «yerbaha, la talpa, ratón ciego» (Alonso, Juan: Diez privilegios para mujeres preñadas , 1606)

En valenciá, com advertix Corominas, tenim talpó:

val. talpó «en 1575, el cat. Onofre Pou donava el cat. talp y, diferenciat, la forma talpó com a propia del valenciá» (DECLLC, VIII, p.243) val. talpó «talpó» (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575) val. talpó «talpó: topo» (Escrig: Dicc. 1887)

El chas o forat aubert per talpons es diu en cat. ‘talpera’ o ‘ taupinera’. Desde’ls clásics, en val. tenim talponera, que pasaría al Sur de Catalunya per la ruta valenciana a Lleida:

val. talponera «de la forma valenciana talpó es deriva talponera, que ya ix en Jaume Roig» (Corominas: DECLLC, VIII, p.244) val. talponera “boqueres... talponeres” (Roig: Espill, 1460)

val. talponera “llevaren l’aygua ... y tancar unes talponeres... en dita sequia” (A. R. Col. Corpus Christi, GG, 13 oct. 1615) val. talponera “que’ls pert la aygua per tot lo que son talponeres” (Cap. Cequia de Rovella, 22 de juliol 1699)

val. talponera “talponera: agujero que hacen en la tierra los topos. Mujer del talponer” (Escrig: Dicc.1887)

7

N’hia que dir que ‘topo’, en val. modern, es diu de qui te mala vista, qui no’s dona cónter de lo que pasa al seu costat, qui no antén les coses y es desconfiat, etc.:

val. topo «es un verdader topo o ignorant» (Gadea: Tipos, apéndix, 1908) val. topo «¿Tampoc se hu creu ara? ¡Che, pos vosté es poc topo!… Vullguí dir qu’está molt ofuscat» (Llobat: Cada cosa a son temps, 1927)

Per la redolá de l´Albufera, ‘topo’ es isleta chicotiua que apenes mostra més que´l senill, juncs y mansega; ¿mosarabisme emparentat en el cast. topera?:

val. topo «aquell topo de mansega que hiá en la replasa gran... els dos barquets se toparen y quedaren encallats en un topo de mansega» (Serrano: Voreta de l´Albufera, 1928)

Es curiós que’ls díen toputs als de Sueca y, per el monyo, topudes a les dones de Vinaróç:

vol. topo del monyo «en tot semechants / a aquella borla que porten / els rosins damunt lo cap, / en un gran topo postís» (Coloqui... que sels dona per un modo de refresc a les Madametes, 1767) val. topo del monyo «y un topo damunt del cap» (Vives: Entre amics, 1877) val. topudes de Vinaroç «les topudes de Vinaroç... tenen un monyo com a cabaços» (Gadea: Tipos, 1908)

Per tant, en val. tenim talpó, talponera, topo, toputs; en cat., talp, talpera. En el DNV han arreplegat els catalans ‘talp, talpera’, perque l’AVLL dona com a ‘valencià normatiu’ tot tipo de barbarismes catalans:

cat. AVLL : ‘petó’ (val. bes) cat. AVLL : ‘noi’ (val. chic), cat. AVLL : ‘ocellaire’ (val. pardaler) cat. AVLL : ‘torn’ (val. tanda; cast. turno) cat. AVLL : ‘bigoti’ (val. bigot) cat. AVLL : ‘ordre’ (val. orde)

El filólec aficionat que dirigix este sinselley llingüístic es el citat Ramonet Ferrer (aixina, hipocorísticament, li díem els blavers que confiávem en ell). Per cert, lo de ‘sinselley’ es valenciá de fa sigles: “un perdut, un... sinselley” (Bib. Nic. Primitiu, ms. Col. del escolá

y la viuda, s. XVIII) Com tantes atres veus valencianes, l’AVLL fingix que la desconeix, perque l’IEC no la vol. Deixem, de moment, a esta chusma (cultisme val. del grec-lletí clusma y genovés antiu ciüsma; pronunciat chiusma) y anem a sacsar pesetes.

PESETA Els actuals tratats de numismática oferixen dos origens: el cast. peso y el cat. pesseta. Esta enfrontació descubrix que, raere d’aparent centifisme llexicográfic, s’amaga la fierea chovinista dels etimólecs. Evidenment, el fet d’eixa dualitat demostra

8

que cap de les atribucions ha aportat documentació pera afonar la tesis enemiga (els idiomes sempre han segut armes de batalla). N’hia atra posibilitat: que siga diminutiu migeval d’aquell idioma valenciá a qui Cervantes li dedicá adjetius que, naturalment, negá al catalá; aquell que’l papa Médicis ascoltava en les comedies de Torres Naharro en la Roma del sigle XVI, la de Maquiavel y Miquel Angel. En fi, aquell que tant agradava a Unamuno y embelesava a nostre Azorín. Vejam l’anderdo: El derivat del cast. peso sería pesito, no peseta:

cast. pesito: «siendo menester pesar el oro ó la plata para el precio, cosa muy usada en todas estas naciones, y que cada uno para este fin trae su pesito en la bolsa, lo hacen con tanto tiento, que ni les tiembla la mano, ni yerran en el fiel» (Chirino, Pedro: Relación de las Islas Filipinas , año 1604)

El diminutiu ‘pesito’, abanda de moneda de poc valor o pes, era balansa o romana ahon es pesava cuansevol cosa. En cast. teníen ‘peso’, ‘pesa’:

cast. pesa: «De pesa de alquecís, I dinero. De pesa de albornoz, I dinero. De cuerda de escarís, I dinero. De pesa de molfanes, I dinero» (Fuero de Sepúlveda, año 1295)

No obstant, el diminutiu donaría ‘pesita’ o, del cast. pieza, ‘piececita’:

cast. pesita: «es partezica... o es vna pesita chiquita» (Fernández de Santaella: Vocabulario eclesiástico, 1499)

cast. piececita: «una piececita» (Mesonero Romanos: Escenas y tipos matritenses, 1851)

Respecte a l’orige catalá, el més cualificat dels etimólecs heu descartava sinse ductes:

cast. peseta: «peseta, derivado de peso en el sentido de unidad monetaria» (Corominas: DCECH, IV, p.503)

Tratant del cat. ‘pesseta’, el mateix llexicógraf día:

cat. pesseta: «pesso, unitat de moneda sud-americana, pres del castellà peso, un pes de certa quantitat d’or, d’on després el diminutiu castellà peseta, i d’aquí manllevat el nostre pesseta» (DECLLC, VI, p.467)

La hipótesis més llógica es l’orige en u dels característics diminutius valencians. En el sigle XIII, cuan les caótiques neolletines de la Corona d’Aragó estaven estructuranse com a llengües independents, el diminutiu ‘peseta’ —en mutacions consonántiques y morfológiques al gust del amanuens de tanda— estava arrailat en valenciá. Era paraula d’us corrent:

val. peseta: «Item denunciu yo en Pere Andreu diverses furts... a vos senyer justicia... portá del obrador meu Ina. peçeta d’any...» (Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, any 1280)

9

La peseta podía ser troset de teixit, monedeta d’or o plata, péntol de cansalá o formache, part d’una ferramenta, pell adobá de conill, etc. El valenciá Mateu y Llopis trobá el diminutiu en docs. dels sigles XV y XVII (DECLLC, VI, p.467). La familia lléxica valenciana de pes, pesa, peses, peseta, pesetes sempre estigué viva, foren peses d’artillería, pesetes de formache o monedes d’a huit:

val. peses d’artillería “estant en lo baluart maná que tirasen una de les peses groses y...” (BRAH, Ms. Porcar, 27 agost 1623) val. peses d’artillería “porten les peses... polvora y ...” (BUV, Relació del carrer de Alboraya, 1687) val. peses, peçetes de formache “deu peçetes” (Arbuxech: Sermó, 1666) val. peses o monedes d’a huit: “interés de quatre peses de a huit” (A. Mun. Oriola, llibre 296, 17 joliol 1676)

Qui pesava el pes de les peses o pesetes d’or o plata de distint valor era el ‘pesador’:

val. pesador “pesador..., pera´l pes de plata” (Exulve: Praeclarae artis, 1643) En la polisemia del vocable feen els poetes jocs lliteraris. Aixina, l’agent de negocis del Real Consell d’Aragó, el valenciá Ceferí Clavero, juava en les peses de roba del vestit y les numeroses peses d’artillería del baluart de Valencia:

val. peses de vestit “son vestit, pesa per pesa, / li dona entonces, quedant / ab tantes peses lo pobre, / guarnit com un baluart” (Clavero, Zeferino: Romance en lengua valenciana, Fiestas a S. Juan de Mata, 1669)

Encano que dasta’l 1869 no es convertí en unitat monetaria d’Espanya, aquell diminutiu arrailat en el valenciá del 1280 seguía usanse per nostres antepasats del 1700:

val. peseta “en terra... una falsa peseta y al qui aço vol...” (Ros: Romanç dels jochs, c. 1730) val. peseta “traguí un grapat de pesetes, / y estant los dinés contant...” (Paper graciós, discursiu... a les Carnistoltes, c.1735) val. peseta “a dos pesetes la lliura” (Coloqui a una fornera..., c.1740)

val. peseta “als sisons los solen dir / pesetes del estudiant. / A les pesetes, peludes” (Paper... pera passar les Carnistoltes, any 1742) val. peseta “una gasa en caps dorats / prengué, y en una peseta / en un Forn la va empenyar (...) li deixá sis pesetes” (Coloqui nou, en que es declara lo perjuhí... en fer cuchs de seda, any 1743) val. peseta “al sisó li dius peseta” (Matraca de un mosot, c. 1750)

10

val. peseta “done fortuna, pesetes y salut” (Galiana: Rondalla, 1768)

Que sapiam, cap de filólec valenciá ha reivindicat pera nostra llengüa l’orige del sust. ‘peseta’ (cat. pesseta), y no heu fan perque tenen atra faena: camartellar el valenciá e implantar el catalá.

El FABA DE RAMONET Y EL WINDSURF DE FABRA Y RAMÓN FERRER

Els ramonets, ramons y raimons sempre han protagonisat enredros e historietes desde fa sigles. Aixina, m’anrecorde d’un Ramonet (nom própit en este cas) que, volent rentarse runes, aná al bany d’Esplugues en Valencia, ahon el sinyor banyahor (‘banyador’, en val. del 1321) li volgué donar sabó y fabes, en singular, “per lo ses” (Libre de Cort de Justicia, a.1321, f.240r). No es el cas, que sapiam, del reversible Ramón Ferrer.

He tingut ductes en l’epígraf. Eixa construcció de genitiu raere de calificatiu es inelegant. En realitat, asoles vullc fer paralelisme en el comportament del protagoniste de la película valenciana, l’astut Ramonet que fa lo que vol fingint ingenuitat, y els presidentes de la Generalitat y l’AVLL; aparents defensors de lo

valenciá. Tot comedia de teloners de Madrit y Barcelona. La parella está satisfeta. Tenen carántula y bolchaques lluides. Sa política d’autoodi y destrucció de lo valenciá va millor que may. Tot heu tenen catalanisat. Ells, fent windsurf en milocha per damunt del tarquim catalaniste, son angelots sinse taca. L’objetiu de l’AVLL del PP está cumplit. Lo mateix que’l Faba de Ramonet es fea el nonsabo, el duo presidencial no aubrira morros per molt que mos destruixquen. En les publicacions de ‘totes les universitats del mon’, com diu l’extrema dreta catalanera, mos han fet desaparéixer com a poble; asoles som el ‘Levante’ de Madrit o país de les terres catalanes, amparat per un imperial Principat:

«en tierras catalanas: Principado, País Valenciano e Islas Baleares» (Prat Sabater, Marta: Tesis Doctoral: Préstamos del catalán en el léxico español, Univ. Autónoma de Barcelona, 2003, p.65)

Estes tesis, ‘rigurosamente científicas’, propaguen entre’ls universitaris la gábula de que may eixistiren els Reynes de Valencia y Mallorques; asoles un Principat que, caritatiu, donava masmarruga cultural y económica als nostres salvages e incults antepasats. El fascisme expansioniste catalá, per mig de tiracordetes com Sanchis Guarner, Fuster y Raimon, escamparen que lo de ‘país’ estava fonamentat en que eixía ‘país valenciá’ en algún escrit lliterari del XVIII, pero amaguen que també trobem “país català’ y, no obstant, ells preferixen dirli Principat de Catalunya. Es veritat que, pera tots el territoris, els lliterats fugíen de la monótona repetició del títul oficial per rahons estilistiques, usant fórmules com regió, república, país, territori o nació:

NACIÓN VALENCIANA “el genio inventivo de la nación Valenciana... cada Nación tiene singulares gracias, y la Valenciana en eso a todas las aventaja” (Conversación entre D.Pedro Fernández y Roque Trilla, 1784)

11

En la Universitat donen com a realitat centífica la historia d’un Principat, Regne o Imperi de Catalunya en els sigles forals, dasta’l 1714. Tot mentira, clar, encá que’ls cronistes adulaors pugueren usar titulacions falses, lo mateix que feen els heraldistes en els llinages de la coenta noblea: tots eren descendents y teníen sanc blava dels Roldán, Carlomagno o, com aseverava el destarifat benedictí fr. Francisco Sota, dels antius faraons. Aixina, el carabasa Carlos II, últim dels austries espanyols emparentava en:

“el antiquissimo Rey Astur, hijo de Osiris y hermano del segundo Hércules, que fue el Rey primero de la Región Septentrional de España y...” (Sota: Chrónica... a la Sacra y Real Magestad del Rey D.Carlos II, a.1681, p.689)

En 1995, cuan saforechí el fondo antiu del Palacio de Santa Cruz de Valladolid, vaig vórer varies ‘Ordenanças Reales” en l’escut d’armes del Imperi d’Espanya y, alguns d’ells, mostraven el losange de barres y corona del Reyne de Valencia (vórer flecheta en roig). Les ací reproduides estaven impreses en 1556, cuan Felip II era rey d’Inglaterra y Espanya. Entre les diverses heráldiques, abanda de la del Reyne, observem les barres d’Aragó que, actualment, ‘totes les Universitats del mon’ diuen que representen a Catalunya. Pero la documentació no diu astó. El contingut d’estes “Ordenanças del Consejo Real de su Magestad” escomensen en la llarga enumeració de les posesions de Felip II y, pera desgracia dels catalans, el seu l’Imperi Galáctic , Regne, Principat de Catalunya o lo que vullguen, no ix per cap de puesto; per lo que les barres representaven a Aragó:

«Don Phelippe por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón... de Valencia, de Galizia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Murcia, de Jaén, de los Algarves, de Algezira, de Gibraltar, de las Yslas de Canaria... Conde de Barcelona, Señor de Vizcaya y...» (Bib. Sta. Cruz, Ords. del cons. Real de su Magestad..., Valladolid, M.D.LVI)

12

En la Bib. de Santa Cruz de la Univ. de Valladolid n’hia molta documentació sobre’ls valencians y el Reyne, desde noticies dels carrers que’l franquisme cambiá de nom, com Pilar per Velluters; “Plaza Pertusa a la calle del Pilar, donde había una fuente que...” (Ms. 307, any 1677, f.31), dasta referencies al idioma:

«el Racional dio la embaxada en Idioma valenciano como es estilo combidando a su Exc. para la Iglesia Mayor... esta mesma embaxada repitió en Castellano el Doctor Gaspar Torner» (Bib.St. Cruz, ms. 307, a. 1689, f.97v)

En fi, en 1995, la directora de la Bib. de Santa Cruz era Pilar Rodríguez Marín, dona agrabable que sempre ajudava als 3 o 4 pelmes que anaven per allí en l’estiu. Esta sinyora era la que, en carta d’agraiment, en cónter d’un ‘saludo’ li vaig escriurer: “Un salido. Ricardo García Moya”. Tornant al tema d’eixe agrávit de “Principat, País i Illes’, el manuscrit 511 de la Bib. St. Cruz oferix l’antiu protócol guardat en les Corts Generals de la Corona d’Aragó, en Exequies Imperials, Bodes Reals y demés actos ahon asistíen conjuntament els representants dels aragonesos, valencians y catalans. L’escrit es de la Cancillería Real: «S.C.R.Magd.... la entrada, que era la que siempre se había acostumbrado, precediendo Aragón a Valencia, y Valencia a Cataluña» (Bib. St. Cruz de Valladolid, Cancillería Real, Ms. 511, a. 1606, f.217)

Aixina com n’hian pobles com el nostre, que premien l’autoodi, en atres els caracterisa el desig de ser més que ningú. Aixina, en l’any 1576 s’havía escampat per Catalunya la costum de ficarse ‘Don’ tota la gent, per lo que’l soberá Felip II d’Espanya, per mig de la Cancillería Real, ordená tallar este abús dels catalans. En doc. conservat en l’Archiu de la Corona d’Aragó, llegim:

«...que no se llame Don a nadie en Cataluña... entendemos que de poco acá con la ambición ordinaria que los hombres tienen de honra, se van usurpando

13

estos títulos de noble y Don; y porque siendo reservado a Nos, y nuestros sucessores esta preeminencia para darla a los que nos parecieran dignos de ella... y proceda contra ellos hasta llegarlo a su conclusión, de manera que nuestra preeminancia Real no... a 4 de Octubre 1576»

També tenim atra realitat que no volen enténdrer els catalans: la de que ni teníen ni podíen acunyar moneda en el nom de Catalunya ¿Vostés coneixen un Imperi, Regne o Principat sinse moneda? Yo tampoc. Asoles cuan s’entregaren a Francia, en 1640, els donaren permís. Ells presumixen d’un Mileni d’Estat lliure, pero ni Jaume I ni el prudent Felip II podíen autorisar acunyació del nom d’un estat ineixistent. Mosatros sí podem palpar y vórer monedes migevals y renaixentistes ahon figueren els noms dels reynes de Valencia, Francia, Castella...; pero, ¡ay, quín sofoc!, no de Catalunya. Hui, nostre territori te manco pes que les Chafarines. Ningú sap nostra Historia y, raere d’anys d’inmersió y corrupció, n’hia cantitat de coleges ahon asoles oferixen llínea ideológica y llingüística en catalá. Aixina, en El Campello, a ma neta de cuatre anys no li ham trobat puesto ahon no li donen repugnant catalá; l’atra, de la mateixa etat, sons pares no han tingut més opció que, en el Cap de l’Horta, cáurer en atre tarquimal públic ahon deprenen, per eixemple, que ‘petó’ es valenciá cult, com diu el Decret de Nova Planta del DNV del PP ¿Y qué fa Albert Fabra? Baquejarse a riurers, rascarse el pancholí y ampomar fotracá a fi de mes. Si guanya les eleccions l’extrema dreta catalanera del Tripartit y ‘Podemos’, no tindrán que remóurer res de la política idiomática del PP. Dasta les fulles de reclamació de les botiguetes s’han encarregat de que estiguen com en Catalunya, sinse guardar diferencies entre llengües germanes:

val. prohibit : ‘Este establiment te fulles de reclamació’ catalá del PP : ‘Aquest establiment té fulls de reclamació’

Ni el Faba de Ramonet, si vixquera, s’haguera atrevit a dir fabaes com a que’l polisémic valenciá ‘fulla’ no equival també al cast. hoja de papel, hoja de libro... ¿Quína rahó centífica aleguen els comisaris del PP? La simplea d’obedir al IEC de Catalunya. Els sindona lo mateix els testimonis patrimonials:

val. fulla “fulles de paper” (BNM. ms. 3746, Llorens Matheu: Poesíes, 1643)

14

val. fulla: “escorcollar... les fulles (del llibre)” (Gilart: Aprobació al Ramellet, 1667) val. fulla: “a huit sous la fulla”, de protocols notarials (Paper... a les Carnistoltes, c.1735) val. fulla: “a les de paper, fulles ara nomenam” (Ros: Cart. Val., 1750) val. fulla: “tot lo cos del dret fulla a fulla” (A. M. d’Elig. Romans del pleit, 1776) val. fulla: “una fulla del testament” (Merelo: Tot ho apanyen els dinés, 1866) val. fulla: “omplir estes fulles, no sé si entendrán la lletra” (Millás: Choguet, 1873) val. fulla: “li escriguí eixes fulletes” (Balader: Asertar errant, 1883) val. fulla: “arrancant la fulleta del calandari” (Juliá, S.: Novio de Pascua, 1916) val.: fulla: “les fulles d´este llibre” (Martí: Pepe el curandero, 1928) val. fulla: “cuant manco fulles te / abans troba la llisó” (Llibret Foguera d´Orá, Alacant, 1933)

En els sobredits párrafs ha eixit reiteradament el sust. ‘faba’ en billabial -b-, una polacá morfológica pera ramonetistes y verdejistes (AVLL y RACV). Y, aplegat a este punt, em pregunte si val la pena escriurer en valenciá modern, perque dona pato tíndrer que rahonar paraules, construccions sintáctiques o morfologíes que, abans de la prostitució catalanera, eren d’us corrent:

VAL. PÁRRAF Aixina, la grafía párraf y párrafo eren les úniques que s’usaven en valenciá modern (llevant dels floralistes que oferíen, per cuatre chavos de llorer, s’ánima y dignitat per Barcelona). El lletí paragrăphus s’havía simplificat dasta eixe ‘párraf’ que arreplegá Escrig (Dicc.1851); y era vocable nostre y válit, per caréixer d’anfibología en parónims.

VAL. POLACÁ Lo de ‘polacá’ o mala acció es més interesant ¿Quín orige te el semantisme? Puguera víndrer del it. polacca y val. polaca, embarcació llaugera; o dels llançers polacs que, desde 1836, feren el gambaire en les guerres Carlistes; o del gobern que’s día ‘polaco’ per l’any 1850. En este cas, la cárrega negativa també valdría pera’l castellá.

N’hian més posibilitats. A vegaes, un semantiste naix de personages anodins. Aixina, a inicis del XVIII vixqué en Valencia el popular Pauet lo Polaco, quixaler, arrancaquixals o dentiste que fea de curander en el Mercat:

val. polaco “també lo senyor polaco, / que fa rogle en lo Mercat, / es presis me favorixca” (Romans... el gran chasco que han tengut els Pepos, any 1719)

Desde’l temps de Pauet lo Polaco, que fea de dentiste, aná diguense metafóricament ‘polaco’ a qui furtava o arrancava dasta’ls quixals. En l’eixemple s’aludix a una chicona

15

de Tabernes que servix de criá o ‘mosot’ al sinyor Cantó el Tonyiner, al qui furta dents y quixals (dinés). En este cas, el vocable ha deixat de ser gentilici dels naixcuts en Polonia pera ser adj. sinse distinció de género:

—¿Cóm vivim, so Cantó? Vosté no sap lo polaco que te en casa. —¿Cóm polaco? —Pues es clar / que polaco te de ser, / que li trau dents y quixals. / Eixe mosot (una chicona) de Tabernes”

(Relacio que fa Anselmo de Catarroja, c.1790)

Si a qui furtava li díen ‘polaco’, l’acció sería una ‘polacá’. Pasat el temps s’ampliá el semantisme a cuansevol fet delictiu:

val. polacá: “y ha cometut tota clase de polacaes” (Semanari El Pelut, Alacant, nº 1, 1924)

L’AMBUT ETIMOLÓGIC PER LO AMPLE

¿Per qué oferir una retafila d’eixemples etimológics del val. modern? Pera aubrir ulls a qui creu que’ls furulers del IEC y sa mascota AVLL els preocupa que les morfologíes siguen etimológiques o frut d’un pastiser filólec. La hipocresía d’estos matarifes del valenciá es palmaria:

A L’AVL admitix l’invent cat. del 1900 ‘penis’, copiat del lletí ‘penis’; prohibint el val. viu “pene”. B L’AVL no admitix el cultisme val. ‘faba’, del lleti ‘faba’, arrailat desde fa sigles.

¿Es cas únic? No, per supost. N’hian molts eixemples de cóm els comisaris son cegos a tot lo del valenciá modern etimológic, si desde Catalunya no donen beneplácit:

del lletí abŏrtu: val. abort, cat. avort del lletí abhorrere: val. aborrir, cat. avorrir del lletí *aggraviare: val. agraviar, cat. agreujar del árap al-kọbba: val. alcoba , cat. alcova del árap al-mahzén, al-majzan: val. almasén , almasent; cat. magatzem. del lletí anĭmus: val. ánimo, cat. ànim del lletí ansa : val. ansa, cat. nansa. del lletí apprŏbāre: val. aprobar, cat. aprovar. del lletí archi y fr. archiduc: val. archiduc, cat. arxiduc del lletí archīvum : val. archiu, cat. arxiu del árap alqadús : val. arcaduf , cat. catúfol del lletí arēna : val. arena, cat. sorra del nórdic arenc : val. arenc, cat. areng del lletí articŭlus: val. artícul, cat. article del lletí autumnus: val. otony, otonyo; cat. tardor del lletí *baba: val. baba; cat. bava. del fr. antiu bachelier : val. bachiller, cat. batxiller del topónim fr. Bayonne: val. bayoneta, cat. baioneta

16

del germánic bei Got : val. bigot, cat. bigoti del fr. billet: val. billet, cat. bitllet del lletí balbus: val. bobo, cat. bovo del fr. ant. bouchi : val. bochí, cat. botxí del fr. brouche: val. broncha, brocha; cat. brotxa del lletí calix, -ĭcis : val. cáliç, calis; cat. calze del lletí cambiare: val. cambiar, cat. canviar del lletí capĭtĕllu : val. capdell, cat. cabdell del it. capriccio: val. capricho ,cat. capritx del fr. cartouche: val. cartucho, cat. cartutx del lletí cascabus < caccabŭlu : val. cascabell , cat. cascavell del lletí caeremonialis: val. ceremonial, cat. cerimonial del lletí cŏlpu: val. colp, cat. cop del lletí conchŭla: val. concha, cat. conxa del lletí *condomīnia, pl. de condominium: val. condomina, cat. coromina del lletí consul, -ŭlis : val. cónsul, cat. cònsol del lletí cōpŭla: val. copla, cat. cobla del lletí crĕātūra: val. creatura, cat. criatura del lletí crepuscŭlum: val. crepúscul, cat. crepuscle del lletí curvus: val. curva, cat. corba del fr. châle: val. chal , cat. xal del fr. chalet: val. chalet, cat. xalet del fr. chaloupe: val. chalupa, cat. xalupa del fr. chantre: val. chantre, cat. xantre del fr. écharpe: val. charpa, cat. xarpa del ingl. cheque: val. chec, cat. xec del fr. chimpanzé: val. chimpansé, cat. ximpanzé del fr. chauffer: val. chófer , cat. xòfer del lletí decānus: val. decá. cat. degà del fr. antiu despeechier: val. despachar, cat. despatxar del lletí depŏsĭtum: val. depósit , cat. dipòsit del lletí diabētes: val. diabetes, cat. diabetis del fr. douche : val. ducha, cat. dutxa del lletí emendāre : val. emendar, enmendar; cat. esmenar del fr. empêcher: val. empachar, cat. empatxar del lletí extranĕus : val. extrany , cat. estrany del lletí faba: val. faba, cat. fava del lletí fabŭla: val. fábula, cat. faula. del fr. flan : val. flan, cat. flam del lletí ĭncŭrvare: val. encorvar , cat. encorbar del lletí hĕdĕra : val. edra, hedra; cat. eura, heura del fr. flèche: val. flecha, cat. fletxa del lletí fundus: val. fondo, cat. fons del fr. fusil: val. fusil, cat. fusell del árap gabāna: val. galbana, cat. galvana del lletí gigas, -antis > *gagante (* jagante) y fr. antiu ‘jayant’: val. jagant, cat. gegant del lletí gubernāre: val. gobern, cat. govern del lletí imāgo, -ĭnis : val. image, cat. imatge del lletí iŭncus: val. junc , cat. jonc del lletí labĭum, val. llabi, cat. llavi

17

del port. lancha: val. llancha, cat. llanxa del lletí liberāre : val. lliberar , cat. alliberar del fr. mèche: val. mecha; cat. metxa del lletí modus: val.modo, cat. mode del lletí monasterĭum: val. monasteri, cat. monestir del lletí *montanĕa, de mons, montis : val. montanya, cat. muntanya del taíne naguas: val. sinagües, cat. enagos del lletí natīvu: val. natiu, cat. nadiu del lletí nescĭus: val. neci, cat. nici del lletí *novĭus < novus: val. novio, cat. nuvi del lletí oboedīre: val. obedir, cat. obeir del lletí obstacŭlum: val. obstácul; cat. obstacle del lletí offerenda: val. ofrenda, cat. ofrena del lletí ordĭne: val. orde, cat. ordre del it. parapetto: val. parapeto, cat. parapet del lletí pavor, -ōris: val. pavor, pavorós; cat. paor, paorós del fr. perche: val. percha, cat. perxa del lletí perturbāre : val. perturbar, cat. pertorbar del fr. antiu pichier : val. picher, cat. pitxer del germánic pfeifen: val. pifan, pífano; cat. pifre del lletí pinnacŭlum: val. pinácul, cat. pinacle del lletí placĭtum; val. pleit; cat. plet del lletí polypus: val. polp, cat. pop del lletí prŏbāre : val. probar, cat. provar del germánic rant: val. rant, cat. ran del lletí regālis: val. real, cat. reyal del lletí remediāre: val. remediar , cat. remeiar del lletí *reniōne: val. renyó, cat. ronyó del lletí * robĭcŭlu < robīgĭne: val. robell, cat. rovell del lletí rotŭlus: val. rótul, cat. rètol del lletí spectacŭlum: val. espectácul, cat. espectacle del it. strafalario: val. estrafalari, cat. estrafolari del lletí spīrĭtus : val. espírit, cat. esperit del lletí subinde: val. asobint, cat. sovint del lletí tabānus: val. tabe, cat. tàvec del lletí tabĕrna: val. taberna, cat. taverna del lletí testicŭlus: val. testícul, cat. testicle del lletí tardiu theriăca: val. triaca, cat. triaga del lletí thesaurarius: val. tesorer, cat. tresorer del lletí thesaurus: val. tesor, cat. tresor del lletí tormĕntum: val. torment, cat. turment del lletí torpēdo: val. torpedo, cat. torpede del lletí Ungaria: val. úngar, úngaro; cat. hongarés del lletí vehicŭlum: val. vehícul, cat. vehicle del lletí venēnum: val. veneno, cat. verí

Més d’u creurá que, per eixemple, escriurer ofrenda es castellanisme. Es lo contrari, per ser cultisme etimológic del lletí offerenda > oferenda > > ofrenda.

En temps migevals teníem l’arcaisme oferenda:

18

val. migeval oferenda: «solament un sou e un sou de oferenda» (APH. Sta. María d´Elig, Sig.168, testament d En Bertran Dezcortell, 1346)

La grafía valenciana etimológica ofrenda, ofrendes, estava arrailá en el 1700:

val. ofrenda “tres ofrendes mostren lleals” (Fuente, P.: Villancics, 1761)

val. ofrenda “sent ofrenda / gots y joyes (...) admitir tan curta ofrenda de dos Mons” (Memorial dels obsequis fets per Valencia, 1802)

En 1851, Escrig arreplegava les morfologíes del val. modern. El llexicógraf de Lliria es llimitava a donar testimoni del idioma viu de nostres antepasats:

val. ofrendar «ofrenda, ofrendant, ofrendar, ofrendat...» (Escrig: Dicc.1851)

val. ofrendar “a ofrendarlil a ella..., l´atra ilusió, la més gran” (Haro, M.: ¡Hiá que tindre carácter!, 1923)

El tir de gracia a ‘ofrendar’ heu doná el colaboracioniste Thous en 1934, traduint al vacabá l’Himne Regional en un corbo de barcelonismes y arcaismes triats per l’IEC pera donar el toc falsament cult: ofrena, paradiso, ja, visca, gegantines, etc. Este Himne es atre sogall inmersioniste de la prostitució catalanera La morfología ‘ofrena’, per tant, es vulgarisme catalá dut per floralistes del s. XIX. Es atra proba de que’ls catalaners han fet lo que han vullgut en mosatros; y el millor eixemple heu tenim en la familia lléxica de ‘cambiar’ (del lletí cambiāre), morfología clásica y moderna, culta, etimológica y patrimonial. Els colaboracionistes la cambiaren per el modern barbarisme cat. ‘canviar’. Y, com diría la jaganta Santamaría del Gobern: ¿algú d’eixos llexicógrafs de ‘les universitats del mon” ha trobat en tota sa puta vida la ‘Taula de Cambi’ escrita ‘Taula de Canvi’, en llabidental? ¿Vitat que no? Sempre es mantingué la grafia culta ‘cambiar, cambi”, dasta l’aplegá dels gafauts colaboracionistes. La culpa no la tenen ells asoles. A vórer, tremolosos valencianistes que manteniu corrupcions catalanes com ‘canviar’ y ‘canvi’: ¿Per qué no deixeu una miqueta de menjar paella y doneu

una ullaeta al dhivam.wordpress, actualisat, ahon voreu documentat ‘cambiar’ y ‘cambi’ dasta l’aplegá dels caníbals catalaners? Si, de totes formes, vos dirán terroristes blavers, ¿a quín sant seguiu usant ‘canviar’ y demés fem catalaniste? Per eixemple, ‘fruir’ era un arcaisme arrastrat per diccionaris coleccionistes de fósils. Era veu morta en valenciá y, també, en catalá. En el sigle XIX, els nacionalistes catalans reviviren la veu: “fruir... a poc a poc, anà reprenent amb la Renaixença, i més que els floralistes l’usen els homes de L’Avenç, fins els enemics de l’arcaisme... L’Espigolaire... fruir a la teva falda...” (DECLLC, IV, p.216) Aixina que, si volem guanyar la Batalla de Valencia (sinse fer la monquilí), tenim que deféndrer lo nostre en arguments y documentació. Ara, si

19

seguim en lo de ‘vesprada’, ‘aplec’, ‘trobada’, ‘segle’, ‘gaudir’, ‘fruir’, ‘dissabte’, ‘al voltant’... tanquem la

paraetea y, junt al Poeta del Cul y l’ Espigolaire de Cerdanyola, némone al Berguedà.

EL VALENCIÁ BUFALAGAMBA DE MERCADONA: "Agafi la seva bossa"

En la papereta al meu nom de l’Oficina del Cens Electoral d’Alacant, llixc: “la

seva inscripció”. Aixina, introduint catalá, defenen els mardanots del PP la llengua. Y en un poble aborregat, ahon l’autoodi está subvencionat, tenen guanyá la batalla. La Generalitat del PP —asfaltant caminás al Tripartit—, ha convertit dasta les paraetes de cacau, tramusos y condons en escoles de catalá. Abanda del consabut ‘Aquest establiment...’, n’hian empresaris alabanciosos com Juan Roig, que ha degradat a covarcha del ‘Digui-digui’ alguns garitos de Mercadona. Aixina, el de Vía Parque, que tinc vora ma casa en Alacant, entre productes Tarradellas, champuns catalans y bollets d’ingredients y aulors extranys, es pot llegir: “Agafi la seva bossa”. Que, en valenciá modern y modals, tindríem:

val.: “Prenga la seua bolsa” val.: “Agarre, per favor, sa bolsa”

Si vullguerem fer us del inusual verp val. ‘agafar’, sería : “Agafe sa bolsa”; encá que, raere de 30 anys de catalanisació, tenim que donar eixplicació de tot. Els poliseros de l’AVLL han priorisat el verp ‘agafar’ en Ensenyansa y Administració, desdorant als arrailats ‘péndrer’ y ‘agarrar’. La rahó d’esta contumancia es per ser ‘agafar’ paraula molt viva en catalá:

agafar «Hoy agafar es palabra esencial y muy viva en Mallorca, Cataluña y Languedoc; de todos modos, se nota que apenas se conoce en el Reino de Valencia» (DCECH, III, p.15)

Eixa era la realitat per 1975. Hui, raere de 40 anys de parasitisme catalaner, ni Corominas reconeixería la llengua valenciana dels coleges, la dels rótuls dels carrers de Rita Barberá o la que mos estampa Mercadona. Prácticament desconegut en l’Etat Mija, ‘agafar’ apareix una o dos vegaes y, posiblement, per vulgarisme y deformació del verp ‘gafar’ a finals del XV. Inclús en catalá era insólit, com recordava el mateix etimólec:

«En catalán es conspicua la ausencia de agafar ‘coger’ en casi toda la literatura medieval... ‘pendré’ tenía entonces mayor amplitud semántica» (Corominas, ib. p.14)

Es significatiu que Escrig arreplegara concísament “agafar” (Dicc.1851), mentres que la familia lléxica d’agarrar li ocupara dasta 15 entraes en son diccionari: agarrá, agarrahor, agarrar, etc. També Ros heu tenía clar:

val. agarrar «en valenciano se dice agarra, del verbo agarrar» (Ros, C.: Cartillas, 1750) val. agarrar «agarrar: asir, coger de la mano» (Ros: Dicc. 1764)

20

Alcover també día la veritat respecta a agarrar:

val. agarrar «agarrar ... en valenciá ha pres tots els significats d’agafar y per pendre» (DCVB)

Fora el cult abogat Matheu y Sanç o l’anónim periodiste de Novelda, usaven esta familia lléxica:

val. agarrar «agarrat al capó, que ha falta de margalló...» (Matheu y Sanç: A una moça, 1642) val. agarrat «sempre agarrat com una llapasa»” (El Tío Gabia, Novelda, 6-XII-1883)

Segons els seus hagiógrafs, Juan Roig considera ‘Jefe’ al client de Mercadona... y també imbésil; perque catalanisar rótuls es pera anarsen a cuansevol atre hipermercat que no siga colaboracioniste. A l’home li sindona lo mateix tot; per aixó mos ferix en l’idioma y fa rendibú a Catalunya ¿Qué’ls ha dit als empleats pera que catalanisen rótuls? Ell presumix d’anterarse de tot:

«A Juan Roig le gusta el trato directo con sus trabajadores, y aprovecha los viajes para hacer reuniones en el microbús en el que viaja para visitar sus supermercados y donde realiza las reuniones de trabajo» (Panegíric d’Internet a Juan Roig)

bosar = vomitar; bosá = vómit: Mercadona fa olvit de que tenim en valenciá ‘bosar’, sinónim del ‘vomitar’ comú a atres neolletines. Abans del fascisme catalaner, el poble valenciá va desfer l’anfibología parcial que, respecte al rótul de Mercadona, ofería semantisme confús, perque la gent normal no coneix la llengua del Nort. Més d’u creuría que’l posesiu cat. ‘seva’ es referiría al sust. val. “seba” y, en eixe rápit colp d’ull que fem als lletreros dels hipermercats, traduiría aixina al cast.:

cat de Mercadona: “Agafi la seva bossa” cast.: “Coja su vómito” cast.: “Recoja su cebolla vomitada”

Nostres antepasats teníen el sust. ‘bolsa’ desde fea sigles en idioma valenciá, encá que astó no heu sapien els colaboracionistes de Mercadona. El vocable era d’us corrent a nivell coloquial y lliterari, en simplificació de sibilants:

val. bolsa: parlant d’un text valenciá del XVI, diu Corominas: “la bolsa, la variant valenciana de bossa” (DECLLC, 6, p.967) val. bolsa: “molt bona bolsa” (Timoneda: Quejas de Valencia, 1570)

val. bolsa: “bolsa dels llibres” (Pou: Thesaurus, 1575)

val. bolsa: “y buidaren les bolses” (BRAH, ms. Dietari Porcar, a.1614)

val. bolsa “la bolsa comuna del dit ofici” (A. M. Denia, Nugat 336, f.4 v, c. 1634)

val. bolsa: “quines bolses” (Coloqui entre Vendrell, Polop y Morlá, c.1635)

val. bolsa: “pochs dinés en la bolsa” (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649)

21

val. bolsa: “als pobrets de bolsa” (Mulet: Hipocr. de les ames dels capellans, c. 1650)

val. bolsa “bolses de tafetá morat... bolses de corporals” (AMC, Inv. Santa María de Castelló, 30 de giner 1688)

val. bolsa “la bolsa están amostrant” (Coloqui nou pera divertir, 1733)

val. bolsa “bolsa de llop marí” (Coloqui dels carafals, s. XVIII)

val. bolsa “bolsa de pell de conill” (El Mole, 1840, p.92)

val. bolsa “en la bolsa y tot” (Baldoví: El virgo de Visanteta, 1845)

val. bolsa “ la bolsa que porta els dinés” (El pare Mulet, 1877)

val. bolsa “presupost... perque la bolsa va baixant y...” (El Bou solt, 1877)

val. bolsa “bolsa d´escolá, de chiquet” (Casajuana: La oroneta de plata, 1914)

val. bolsa “la bolsa es un sac que aprofita” (El Tio Cuc, nº 100, Alacant, 1916)

val. bolsa “tinc la bolsa plena” (Serrano: Voreta de l´Albufera, 1928)

val. bolsa “una bolsa en dinés” (Valls, E.: La verbena, Alcoy, 1935) Y el derivat que donava nom a un carrer de Valencia:

Bolsería, la “caigué de un terrat de la Bolsería una muller de un guanter molt honrada y bona christiana a les huyt hores del matí (...) entrá per lo portal al toçal, bolsería, mercat, matalafers” (BRAH, ms. Porcar, 1613, 1622)

Dasta l’aplegá del fascisme catalaner y, encá pijor, del Decret de Nova Planta del 2014 (DNV de l’AVLL), el valenciá seguía independent y en fortalea. L’atre Decret, el de 1707, no prohibía el valenciá en les obres que seguiren publicanse; mentres que hui, desde l’escola, ensenyen el catalá que poc a poc suplanta al valenciá. El reconeiximent del valenciá eixía en cuansevol asunt; per eixemple, en típic pleit de noblea, u dels pelucons abogats fea referencia a la llengua:

val. axaraf “la qual hablando de la misma Montaña Axaraf , que dice significar en Lengua Valenciana Montaña Alta” (Alegación en derecho... causa suscitada por el Duque de Gandía, Imp. Estevan, a. 1787)

D’étim árap, l’orónim axaraf era l’altea o elevació d’una lloma, com día en el sigle XII el geógraf Al-Idrisi. Hui, pera admitir un vocable valenciá tenim que tíndrer permís de Catalunya, gracies al Decret de Nova Planta del PP. Nostres antepasats, lliurement, debatíen dasta cóm traduir veus que aplegaven de llengües vehines:

val. gorra “en lenguaje valenciano, la montera se llama gorra” (Alegación en hecho... el oficio de sastres, 1696)

Atres vegaes, l’ingénit y el desig de crítica social produíen neologismes. Aixina, el retor Gadea fea joc semántic entre’l castellá d’anar vestit ‘por casa’ y el valenciá ‘porcasa’, femení despectiu de porc:

22

val. porcasa: “y les senyores més encopetaes visten a la negliché y de porcasa” (Gadea: Tipos, 1908)

La claritat semántica del val. modern motivá cámbits morfológics que hui desdora el fascisme idomátic catalaner. Pera esta gent, escriurer la corrupsió barcelonina ‘ordre, ordres” equival a deféndrer la dignitat del poble valenciá; perque’ls ‘orde, ordens’ d’Antoni Canals (a.1395) o Joanot Martorell (c.1460) eren morfologíes fascistes.

Moltes paraules son prohibides per ser, diuen, arcaismes; atres, per modernes. Aixina, desde fa sigles tenim el cultisme robell (del lletí robīgo, robīgĭne > *robĭcŭlu) que aniría ocupant el puesto de les corrupcions rovell, rovellar. Per el 1700 estava arrailá la la grafía etimológica robell, robellar, robellat. Astó vol dir que ‘robell’ no naixqué d’una finalitat política, com la del cat. ‘penis’ de L’Avenç.

El poble també obtingué claritat semántica al escriurer, per eixemple, hou en h-; encá que’n este cas s’alluntara del étim lletí ovum. En val. modern, la h- epentética trencava anfibología en el verp oir: tu ous, ell ou:

val. ou: “se ou la veu de...” (Badenes, V.: Tápat sego,1945) val. hou: “de robell d’hou” (Paper curiós, pera contrafer... 1741) val. ous: “¿Ous caquechar les gallines?” (Gadea: Ensisam, 1891) val. hous: “una moneta que tinga dos hous” (Romanç del jochs, c.1730)

Alguns derivats del lletí ovum, que no patíen anfibología en atra veu (oval, ovalat), no duen h- ; pero si els d’hou:

val. houereta: ““una morella... dos houeretes y una cuixa” (Garrido, J. Mª: ¡Aixina debíen ser totes!, 1923)

La lliteratura popular mos deixá eixemples diáfans. Aixina, els protagonistes de La Casa de les gabies s’anredren en un diálec ahón la rapidea de preguntes y respostes produix confusió semántica. Parlant d’una navaixa robellá, ix el trencacaps entre robell d’hou y l’óxit de ferro; l’adj. clara y el sust. homógraf, l’hou de gallina y l’ou d’oir:

—Una navaixa... ¿li lleve el robell? —No , que’l robell... —La cosa está clara ¿Ou? —Sí; clara y robell: hou.

(Vicent, A.: La casa de les gabies, 1926, p.9)

Y en l’aigua del pou, que está bruta, apareix el val. ‘pa de granotes’:

—¿Y qué tragué? —Pa de granotes. —¿Yo havía de béurer d’eixa aigua?

(La casa de les gabies, 1926)

El val. ‘granota’, d’un ductós étim mestallat de lletí y mosárap d’orige prerromá (DECLLC, IV, p.616), era un sust. que pujá a Catalunya per la ruta valenciana a Lleida, espentant al cat. ‘granolla’ en el sigle XV (persistix en topónims com Granollers). El

23

“pa de granotes”, com sabem desde chiquets, son eixes plantetes que suren com si foren llentilles verdoses en aigües estancaes, sequioles, balses en poc fondo, tolls y rebalsats de rius sinse corrent, arrosars, etc. EL TERRORISTE BLAVER Y ELS TITANS DE L’AVLL

L ’atre dilluns, 12 de maig d’este 2014, a les deu del matí, em trobava en la sala

d’investigaors de la Bib. Valenciana y, trencant el silenci, escolte una veu tranquila y baixeta que eixía d’un sinyor que, d’espales y com la chiqueta del eixorciste, girava el cap poquet a poquet:

sinyor X — Ricaardooo... terroriste blaver — ¿eee...? sinyor X — Ricardo, tu a mi no’m coneixes; yo, a tu, sí. Soc Alfons Vila. terroriste blaver – Encantat, molt de gust.

Com tenía que consultar llibres, tingueren curt diálec:

Alfons Vila —No’s pot fer res. Mosatros no volem catalanisar la llengua; pero no mos fan cas els atres académics ¿Vols que t’ansenye l’AVLL? terroriste blaver —Gracies. No tinc temps, tinc que tornar a Alacant; ademés no m’agradaría topetarme en...

Alfons Vila —¡No, si may n’hia ningú ací!. Asoles venen a...

L’home, correcte, reconeixía que’ls catalanistes fan lo que volen en l’AVLL. Andivinant el meu pensament, diu:

Alfons Vila —No dimitixc perque, segur, vindría atre més catalaniste... Ahí li done la rahó. Ell creu que no cobren prou: “guanyem poc en l’AVLL. Lo que diu la gent no es veritat”. També eixiren noms y, entre ells, el d’Ahuir y Colomina, “bona persona y educat”. Estic d’acort. Casualment, l’atre día m’apanyaren l’internet y llixc un correu del citat filólec, ahon també mostrava preocupació per la purea de la llengua, criticant l’us del cat. ‘cursa’:

«Tota la raó en lo d’almorzar i carrera, o correra: en una correra vaig i t’ho porte, díem de menuts en Alcoi, o correguda» (Colomina, J.: correu a un terroriste blaver y malqueda, 2014)

L’animeta Colomina fingix que’m dona la rahó, fent trampetes, Yo no defenc l’arcaisme ‘almorzar’ de l’amanuens que ascoltava a St. Vicent Ferrer; yo no defenc res... perque no soc res; pero, lo cert es que eixa veu d’orige mosárap es sorregá al catalá per la ruta valenciana a Lleida, modificant sa morfología en ‘esmorzar’. El maligne Corominas (no Colomina) reconeix este prest. Aixina, en catalá (perdó per no traduiro), diu:

«succintament sabem, doncs, que el nostre mot a l’Edat Mitjana només figura en autors valencians i, de més, com a variant d’alguns mss. tardans, no ben localitzats però que també podrien ser-ho, i ho deuen ser, almenys en

24

majoria. Car no sabem quan va començar la penetració cap al Nord» (DECLLC, III, p.602)

Els catalans no tenen escrúpuls (del lletí scrupŭlus, ‘cudolet’) en deféndrer el derivat tardíu ‘esmorsar’, mentres mosatros gastem els imposts en académics que volen fer desapareixer la morfología ‘almorsar’, la més comuna del val. modern, fora notarial o coloquial:

val. almorsar “trobá que aquell almorsava molt descuydat” (Relació del notari Gaspar Cantó, Alcoy, 1568) val. almorsar “els donaré chocolate / en bescuits pera almorsar” (BNM,

Coloqui del rosí castany, c. 1760)

L’alcoyá Colomina, sempre en modals, patix bipolaritat. Vol deféndrer el valenciá (tot un detall, si pensem en la manegá dels Calpe, Zornosa, Alemany, Ahuir...), pero viu del catalá. Simpátic y comunicatiu, estil Sanchis Guarner, es despedix d’este terroriste blaver en paraules que agraixc:

“Salut i alegria, que açò són quatre dies. Jordi Colomina”

Li desige lo mateix. La batalla de les idees no deu degenerar en enfrontaments d’atre tipo. No obstant, som enemics. Ell manifesta que’ls «criteris de coherència lingüística ens fan veure l’arbitrarietat d’alguna de les solucions adoptades per la nostra normativa» (Colomina: ¿Coneiximent o coneixement?, 2014); que, sinse eufemismes, vol dir catalanisació llingüística. Curiosament, preferix l’arcaisme y cat. viu ‘veure’; no el vórer (o vore) de son yayo, que’m fica d’eixemple:

«em ‘sembla’, verb ben valencià, molt usat per m’agüelo Alfred Castañer Moltó» (J.C.; correu a un malqueda blaver)

Mons yayos també usaven ‘semblar’ y ‘pareixer’, segons la matisació semántica del context. De totes formes, no vullc anderdarme en taranyines paroleres. A certa etat, u jusga els fets; no la retórica. Aixina, en la Univ. d’Alacant —ahon crec que Colomina te algo que vórer—, no eixistix la llengua valenciana. En la Bib. Univ. d’Alacant, si vostens busquen idioma o llengua valenciana, no heu trobarán, com mostra la roín fotografía treta per mi. Allí, els futurs llicenciats, asoles tenen: Llengua anglesa Llengua alemanya Llengua llatina Llengua italiana Llengua francesa Llengua catalana Llengua espanyola El mateix Colomina, mutat en monge budiste zen, adopta lluntana placidea respecte al

25

nom de la llengua, ¿qué més dona valenciá que catalá, palaya que sofrasá, beat milacrer que hiena del monasteri de Montserrat?:

“...per a fomentar el creiximent d’una llengua que, digau-li valenciana, digau-li catalana...” (Colomina, Jordi: ¿Coneiximent o coneixement?, 2014)

Si a Colomina li sindona lo mateix, ¿sorprén que asoles fiquen rótuls de ‘català’ en la Univ. d’Alacant?. Yo soc malqueda, pero atres... Als nostres antepasats no els pasava per el cap que u dels profesors dels coleges o Universitat juntara valenciá y catalá. L’hagueren dut a la ralla en Catalunya y, en delicadea, li diríen: ¡Au, pelafustrán, agarra ton cabaset d’autoodi y, chino chano, aplegarás al Berguedá ahon, si volen, tastarás rosegons!. En temps forals, dasta les autoritats académiques que usaven castellá, no ductaven de nostra llengua y el seu nom. Per eixemple, el Colege de Na Monforta, ahon preparaven als jovens pera la Universitat: «se da por descontado que los dichos estudiantes han de estudiar en la Univ. de Valencia» (Const. Col. de Na Monforta, Imp. Nogués, 1661) alegaven per quína rahó es redactaven les Constitucions en castellá:

«que aviendo leido las constituciones de dicho Colegio por los Administradores de aquel hechas en diferentes tiempos, que algunas dellas estan en Latin, y otras en lengua Valenciana, y algunas ex diametro contrarias de otras, de tal manera, que es dificultosa la intelligencia de aquellas, y que para escusar dudas, y tergiversaciones, que dellas puedan resultar, es precissamente necessario, que se haga un resumen de todas ellas, y se escrivan, y especifiquen por capitulos en lengua Castellana» (Constituciones del Colegio Na Monforta, Imp. Nogués, 1661)

CONFIDENCIES A HORES DEL RAT PENAT

Estic sorprengut per la reacció que, fa semanes, tingué el PP contra els tuiters varilles. Ara s’anteren de que’ls catalaners, com eixe trompellot de Bellreguat, desichen la mort a qui no pensa com ells. Fa temps, Mª Consuelo Reyna em contava que, asobint, aplegaven anónims a la redacció de ‘Las Provincias’ en tot tipo d’insults y dasta amenases de mort a ella y a mi. No els faría cas may. Seguiría en sa valenta llínea de deféndrer al poble valenciá. Si l’autoodi no fora la característica de nostra societat, Mª Consuelo tindría carrers al seu nom en les poblacions valencianes, en lloc

26

de Joan Fuster, Sanchis Guarner y demés solache colaboracioniste.

Mª Consuelo, en serenitat, em comentava: ‘Mira, si escribes alguna columna defendiendo a alguien, nunca te dan ni las gracias; pero, si una frase puede interpretarse como crítica, ya tienes a la suspicaz persona al teléfono para amargarte el día”. Per lo vist, Mª Consuelo tingué que patir per les colaboracions meues en el seu periódic. Una de les que li protestaren va ser Rita Barberá, confesant l’alcaldesa que “el artículo de García Moya me había hecho llorar”. No era ma intenció ferla patir en aquell artícul de “Nolla o vaca”. Asoles pretenía que deixara de catalanisar rótuls dels carrers de Valencia. Fracasí en l’intent. El grup vasc VOCENTO, que’s queda en ‘Las Provincias’ raere de la polacá a Mª Consuelo Reyna, m’envía una carteta del director alfanic Puche pera que asoles escriguera de vexilología. Yo, que may havía cobrat peseta per artícul, com es llógic, els vaig enviar a fer camí a les Cabrelles.

Discretament, per el postiguet de raere y de puntetes, entrem en vicis d’escritors. Les Muses, ¡ay!, no sempre popen als intelectuals que, desesperats, busquen inspiració en l’ajuda més diversa: aulorar un fetichiste perfum, escoltar el Stabat Mater de Dvorak o, també, les drogues. Baudelaire, per 1850, li donava al opi pera escriurer poemes genials. Algo paregut fea Nietzsche en la morfina pera que li parlara Zaratustra. Alguns terroristes blavers, vulgars, prenim cafens en llet pera enfrontarmos a escriurer de vicis artúrics. Nemon a l’asunt. Llixc en El Temps declaracions a tomba auberta d’alguns membres de l’AVLL. Per eixemple, el místic Ahuir López, espírit delicat, plora y patix per el colaboracioniste Sanchis Guarner:

“Ara prenc consciència del patiment que va passar Manuel Sanchis Guarner” (Artur Ahuir: El Temps, Setmanari d'informació dels Països Catalans, nº 1549, 2014)

Y asolta ploricos per l’atra academia del catalá y l’autoodi, el sarnós «CANAL 9 que malauradament hem perdut». L’antiu valencianiste, hui butoni catalanerot, recorda que sons pares charraven per teléfono en familiars catalans (¿els López?):

“quan els pares xarraven per telèfon amb els familiars catalans, sempre ho feien en castellà” (Ahuir López: El Temps, Setmanari d'informació dels Països Catalans. nº 1549, 2014)

¡Qué curiós, López! Tons pares usaven la mateixa llengua castellana que’ls maulets valencians en la Barcelona del archiduc Carlos, entre 1707 y 1714 ¿Per qué heu faríen?. Perque encá que’l catalá siga comprensible a qui sapia castellá y valenciá, sempre n’hian matisos que dificulten l’eixacte significat semántic. Tons pares, López, no desfaríen la llengua valenciana en morfologíes com ‘xarrar’ (val. charrar), o eixe “telèfon’ que, en valenciá, es ‘teléfono’ (vórer DHIVAM); o eixa prep. ‘amb’, desconeguda en valenciá y estandart del catalanisme parásit. Clar, segons El Temps, l’académic nomenat pera deféndrer la purea del valenciá (¡a qui

27

paguem mosatros!) está enquillotrat del canal catalá 33, y es queda tófol ascoltant el diví parlar del Berguedà, ¡es un viciós dels canals catalans!:

“ara és un fervent seguidor del 33 que es delecta, per exemple, amb el parlar del Berguedà” (Ahuir: El Temps, nº1549, 2014)

¡Canal 33 de Catalunya, catalá del Berguedà, llebre o gat amb xocolata, la Patum y El Temps dels Països Catalans! Eixe es l’ansómit dorat d’Ahuir López. Cuan aplegue al poder el Tripartit y Podemos, no tancarán en la cagamenja a Ahuir; sinos que l’encaramitarán a President de l’AVLL. En declaracions al mig de comunicació ‘dels Països Catalans’, l’Horaci del “cul magistral” parla respetuosament de Catalunya y, també, d’un territori sinse nom, el nostre, el situat “a aquesta banda”. Sempre endenyant, López fuig de dir Comunitat Valenciana y, ¡vade retro!, molt manco Reyne de Valencia. Idealiste a temps parcial y taxímetro, Ahuir ansomia en els galardons lliteraris que’ls normalitzats valencians podríen ampomar dels dadivosos catalans. ¡Che, López, per favor, dones la impresió de ser més descarat que’l cul d’un choto! Si ya guanyes prou, home, tin sensatea. ¿No veus, mante, que’s nota lo famolenc que estás d’un Sant Jordi o atre premiet de Catalunya?:

“La normalitat seria que un autor valencià guanyara un premi literari important a Catalunya ... El diccionari és una obra molt útil... per a tots els parlants, que ara podran descobrir les peculiaritats tan interessants de la llengua que es parla a aquesta banda” (Ahuir: El Temps, nº 1549, 2014)

Y, de veres, aixó de “aquesta banda” no es própit del teu ingénit. Pense, Ahuir, que estás agotat. Fer eixe DNV (que convertix milacrosament en normatiu valenciá els petó, ordre, feina, noi...), ha segut treball titánic:

“la feina, titànica, ha comportat deu anys de debats, paraula per paraula, per ordre alfabètic, i dos de revisions” (El Temps, ib.)

L’adj. ‘titánica’ mos introduix en l’univers mitológic de les titanides Tetis, Febe...; e, inevitablement, m’imagine a Soletat González y Verónica Cantó debatint a colps y arraps en l’AVLL per vórer quína morfología, sufix o relació heteronexual pot endoblegar més al valenciá. Sospeche que, a lo millor, ni coneixen la Titanomaquia. Aixina que lo de ‘titánica’ será per el Titánic; encá que’l transatlántic s’afoná rápit, mentres que l’AVLL ha cremat 12 anys y tonellaes de dinés pera afonar el valenciá en eixe DNV que, segons proclamen unflats d’orgull, ¡s’ha fet per orde alfabétic!. Per lo vist, els diccionaris es feen caóticament dasta que’ls Honorato, Zornoza, López, González, Palomero, Herrero, Marisol, Hauf y demés académics han ideat ascomensar el DNV per la ‘A’ ¡Qué invent, la Maedeu, lo may vist en la Terra del Che! ¡Per orde alfabétic!. Y encá algú gorromí marmola dels euros que guanyen. Recorde l’importancia que, supostament, donen a l’etimología els catalaners de l’AVLL. En realitat es artimanya pera introduir productes barcelonins del 1900, com ‘penis’. El DNV deguera haver denunciat estes arbitrarietats del IEC. No asoles no hu

28

ha fet, sinos que han agarrat la veu catalana y prohibit la valenciana; y no es que’ls colegues de Ramón Ferrer siguen alficosos d’Almoradí, ¡es que son colaboracionistes oficials del expansionisme idiomátic!.

En val. tenim el sust. ‘pene’, com arreplegava Escrig (Dicc.1851); y es

mantingué en l’ed. de Llombart: “pene: miembro viril” (Dicc. 1887). Era comú al val., cast. y catalá dasta que, per l’any 1900, els de L’Avenç (buscant singularisarse del castellá) s’apropiaren d’arcaismes, lléxic y morfologíes d’atres idiomes. En este cas, arbitrariament, feren seu el lletí ‘penis’. Els de l’AVLL copiaren l’acep. ‘penis’ del DIEC, raere de llarcs debats “paraula per paraula” (El Temps, nº 1549, 2014). Y APLEGUEM AL SAINET DE PENES y PENIS

L levant dramatisme, ham recreat virtualment y en to de revisteta valenciana del 1920, la delliberació filológica de l’AVLL sobre les paraules del Diccionari Normatiu Valencà (DNV). En l’esenari, els sabis de l’AVLL tenen davant un lletrero ahon está escrit l’alfabet en lletres jagantesques. La finalitat es fer el DNV centíficament; per orde alfabétic. Raere de 10 anys de titánica faena, han aplegat a la ‘P’.

S’ascoltaran veutes de fondo entonant la sinfonía Titán de Mahler, en adaptació pera’l busne d’Alfafara y el cor de veus blanques a cárrec de les académiques titánides Soletat González y Verónica Cantó, vestides de chiquetes del Berguedà. La veu tiple, el sinyor Eduart Mira González: Ramón Ferrer —¡Naanoooo, víneten y copia pera’l Diccionari Normatiu Valencià lo

que duga el DIEC de la pilila! ¡Uy, perdó, de la polla..., no, no (¡quin anderdo!, per orde alfabétic aniría raere de...) No m’aclarixc ¡La faba, no, tampoc! es que... ¡Güey, quína esprá porte hui! (ya heu tinc) ¡Del ‘penis’, redenya, volía dir del cultisme catalá ‘penis’!.

Cor de veus blanques —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la...! Ahuir —¡Che, Ramonet, aspayet, no m’ahurtes aixina; crec que m’ha sentat mal la

llebre amb xocolata del Berguedà que sopí anit! Ademés, ara no puc. Estic encabotat en un tetrásfor aleixandrí dedicat al greix del cul de...

Cor de veus blanques —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la...! Ramón —Ascolta, llapisera coscó, deixat de culs y eixordis a Jordi de Sent Jordi ¿Has

olvidat el boicot que mos feen cuan érem sentinats blavers? ¿Qué emborraríes hui si no estigueres ací, en l’AVLL, fente millonari y fent colaboracionisme catalaner? T’hauríen fotut com a Chimo Lanuza. Mosatros som lliberals progresistes com molts polítics e intelectuals de renom internacional: Chiquillo, Caraconill, el Gótic, el Dotor Taranyina, el Caseli, el Sátir de Canal 9, la Malgénit Mamelluda, l’Ase... Aixina que, mentres la Generalitat del PP mos embotinfle parné per nostre catalanisme idiomátic... ¡Hala, afanyat, no faces el samarro!. Rentat les mans, deixa ton paraís de tafanaris y agarrofa lo que duga de ‘penis’ el Diccionari del EIC.

29

Cor de veus blanques —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la , la ...! Ahuir —Ací diu que... que’l “penis” aprofita pera «la còpula i la micció» ¿Qué faig?

¿Heu copiem lliteralment o fem un artístic cámbit en sutilea, com fea Vorito en el DRACV, pera disimular?

Cor de veus blanques —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la...! Ramón Ferrer —¡Ay, sarrallot perlocutiu, quina rahó tenía Visantico Lizondo parlant de

tu! No faría falta ni que t’heu diguera. Ahon diu "la còpula i la micció” heu cambies per “la micció i la còpula” ¡Y ya está, recollona, aixina es treballa, en serietat y rigor centífic! Ya mos ham guanyat la pasterá de peluts a fi de mes. Ara pots seguir carlechant en les bellees del cul.

Cor de veus blanques —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la...! Ramón Ferrer —¡Un moment, chiquet! (tinc por que’m fasa eixida de pallola este

fardacho churiflat) Ya que ham citat el sust. ‘polla’, no escrigues marranaes d’eixes que ...; agarra el DIEC y , cambiant un poquet, ya saps...

Cor de veus blanques —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la...! Ahuir — (L’ahuelo m’está unflant les creílles. No te’n cónter que soc Tigre López

pera’ls asunts titánics). A vórer, atenga, si el DIEC du: «polla d’aigua... de 33 centímetres, de plotmage bru blavós, amb una taca frontal vermella que cavalca sobre el bec groc» (DIEC, 1995), mosatros heu cambiem per «polla d'aigua... d'uns 33 centímetres, de plomatge marró blavós, amb una taca frontal roja que cavalca sobre el bec groc» (DNV, 2014).

Cor de veus blanques —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la...! Ramón Ferrer —¡Cuant vals, Arturet, cóm es nota que’l Canal 33 te dona paltrot

llingüístic del bo!. M’agrá molt que sustituixques “de 33” per “d’uns 33”; les polles que yo ha vist no medixen totes lo mateix. ¡Hala, que les llandoses estes seguixquen fent el raimon y nemon a fermos un carajillo titánic!.

Cor de veus blanques —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la...! Retor Navarro Sorní —¡Aaaaamén!

Mentres descansen els académics, mosatros aprofitem pera analisar el Diccionari

Normatiu Valencià (DNV, 2014) eixe que ‘El Temps del Països Catalans’ califica d’obra “titánica”, fet “paraula per paraula i ordre alfabètic”. Atra cosa criticarem, pero que’ls tíos de l’AVLL son mestres copiant es innegable.

Dicc. Inst. Est. Catalans : «Penis: Òrgan masculí erèctil... la còpula i la micció» Dicc. Norm. Val. AVLL : «Penis: Òrgan masculí erèctil... la micció i la còpula»

Escotiflats per la delicá delliberació, els de l’AVLL han arrematat sa magna obra del

30

DNV ¿Cuant mos ha costat este fusilament del DIEC? Vejam atre eixemple:

Dicc. Institut d’Estudis Catalans : «Fava: Llavor, fruit de la favera» Dicc. Normatiu Valenciá, AVLL : «Fava: Llavor i fruit de la favera»

¿Vostés, envejosos, no creuen que’l cámbit d’una coma per la conj. copulativa catalana ‘i’ no es digne de lo que guanyen els de l’AVLL? Atra coseta. Dalt he escrit ‘amanuens’ en cónter del cast. y cat. ‘amanuense’. En contra de lo que pareix, no es vocable migeval; sinos cultisme tardiu. Derivat del lletí amanuensis, es troba en el cast. del sigle XVIII. El val. modern ‘amanuens’ l’arreplegá el filólec Fullana (Voc. 1921); y, per supost, no fa falta dir que la veu está prohibida per l’AVLL, la dels mateixos que presumixen de fer el DNV ¡en orde alfabétic!, y calcaet del DIEC de Catalunya:

Dicc. Inst. d’Estudis Catalans, 1995 : «Amanuense: Escrivent, persona que escriu a mà, al dictat o copiant» Dicc. Normatiu Val., AVLL, 2014: «Amanuense: Escrivent, persona que escriu a mà, al dictat o copiant»

Si “amanuens’ fora invent de L’Avenç y el duguera el DIEC, tot sería centífic y digne que’ls de Ramón Ferrer heu copiaren en el DNV; pero, al ser vocable valenciá... ¿cóm llograríen unitat llinguistica si no prohibiren diferencies entre llengües germanes?

A Els catalans del 1900 prohibixen el sust. viu ‘pene’, afanant el lletí ‘penis’. Davant d’este furt ¿ qué fan els alacayos de l’AVLL? Ferse pols les mans aplaudint l’aldracá y, com a colaboracionistes, impóndrer la veu catalana als sanc d’horchata.

B Els lletinistes del Barroc, observant y ascoltant que’l poble pronunciava ‘faba’ en billabial, adoptaren la morfología etimológica (del lletí faba). Incomprensiblement, els de l’AVLL s’ascaroten y tilden de vulgaritat la grafía, obligant a escriurer la corrupción migeval ‘fava’ ¿Vostés antenen l’anredro? Ramón Ferrer defén el modern ‘penis’ catalá, pero no la ‘faba’ valenciana de fa tres sigles.

Es el mateix cuento de sempre (qui vullga saber si ‘cuento’ es valenciá de fa mig mileni, que dotorege l’actualisat dhivam.wordpress) Ademés, la grafía corrupta ‘fava’ era comú als antius neolletins hispánics, incluit el cast.:

cast. fava: “todos, e agora non vale una fava” (Ruiz, Juan: Libro del buen amor, c.1340)

cast. fava: “de la figuera... de la fava... de la farina” (Fray Vicente de Burgos: Propietatibus Rerum, año 1494)

En valenciá trobem asentat el cultisme per el 1700:

val. faba: “la faba” (Ros: Romanç dels jochs, c. 1730) En us traslatici també la donava el llexicógraf Ros:

31

val. faba: «faba: roncha; quando se toma por el bultillo... En valenciano es ordinario nombrarse en plural: tinch tot lo cos ple de fabes: tengo todo el cuerpo lleno de ronchas» (Ros: Dicc.1764)

Ros fea prous destarifos en la llengua, pero volía mantíndrer el valenciá, mentres que’ls comisaris de l’AVLL busquen martafallaro. En el XIX, el cultisme estava arrailat:

val. faba: “faba panesca: haba panosa” (Lamarca: Dicc.1839) També el sust. derivat ‘fabar’, camp de fabes y, paródicament, anderdo o asunt complicat:

val. fabar: “en bon fabar mos han ficat” (El Mole, 1837) val. fabar: “¿has plantat? .-Si sinyor, y dos fabars” (Rubert Mollá: Colahuet y sa cosina, Alacant, 1897)

L’adj. derivat era aplicat a la pell o plomes en taques paregudes a fabes; cast. moteado:

fabat “per el gall roig o el fabat” (Genovés: Un grapaet, 1916)

També tenim el verp fabejar y veus compostes:

fabejar “fabejar: votar con habas blancas y negras” (Escrig: Dicc. 1851) pelafabes “han cregut lo que els ha dit un pelafabes” (El Mole, 1837)

L’us gastronómic de la faba ix asobint en nostra lliteratura:

fabes “als músics de la banda, / abaecho sec, bonítol, / fabes y formache blanc / y el vi que se puguen béurer” (Adam y Ferrer: No’s pot dir la veritat; costums alcoyanes, 1928) sofrechit en fabes “un sofrechidet en fabes” (Escalante: Les criaes, 1877) fabes bollides “llibrellá que té de fabes bollides” (Montesinos: ¿Y diuen qu’el peix es car?, 1926) tortilla en fabes “rechuplat els dits: tortilla en fabes” (El Bou Solt, 1877) botifarrons en fabetes “uns botifarrons en fabetes” (Llibret Falla de Rusafa, 1905)

Dasta’l prosiste Azorín s’anrecordava del sofrechit en fabes de sa vida valenciana: sofrechit en fabes: “sofrechit en fabes” (Azorín: Valencia, Ed. Losada, 1949)

També tenim ‘fabó’, planta pareguda a la fabera: val. fabó: “terra ahon tinc plantá la safanoria, el cacau, els fesols, moniatos y fabó pera els animals” (Fink Rees, E.: La millonaria, 1918)

Entre’ls modismes n’hian referencies com:

32

més bruto que un camp de fabes “un femater més bruto qu´un camp de fabes” (Civera: Els banys de les barraquetes, 1871)

També la contrucció de genitiu que donava títul a la película d’Andreu en 1933:

El Faba de Ramonet: “ganes d´anar al sine... fan El Faba de Ramonet” (Sendín: Ella, l´atra y..., 1934 )

Y, per caritat, retalle l’articulet. Segur que, si algú ha aplegat dasta ací, anirá desunflat y en soneguera. El cas es que volía charrar del almidonaet Francisco Esquivel, del diari ‘Levante’. Atre día será. Que Sent Roro mos ampare dels tragafesols polítics y, si algú te pesar per tanta desvergonya, que’s prenga un chocolate o got d’horchata; com fea la ‘tía Picores’ cuan, en estes paraules, donava fortalea a les pobretes peixcaores cabanyaleres del 1890:

«Pesar, d’así no has de pasas, chocolate, bollet y got d’a quinset»

(Blasco Ibáñez: Flor de Mayo, 1895, ed. 1919, p.20)