L’aventura del gran Reus - cossetania.com · 2017-04-26 · tes de la ciutat i de la seva gent, a...

• Col·lecció El Tinter – 140 •

Josep Cruset

L’aventura del gran Reus

La història del llegendariReus Deportiu

de les sis copes d’Europad’hoquei patins

L'aventura del gran Reus.indd 3 18/04/17 11:42

Primera edició: maig del 2017

© Josep Cruset

© de l’edició:9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

Fotografia de la coberta: Equip del Reus Deportiu en el debut a laCopa d’Europa, el 8 de desembre de 1966 contra el CUF portuguès.

A dalt: Prats Sabater, Rabassa i Vilallonga I. A baix: Boronat, Santi Garcia, Herrera i Vilallonga II

(Arxiu Borràs Marimon)

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-624-2

DL T 295-2017


7

Índex

Introducció ..........................................................................................9

La gènesi ............................................................................................13

El primer gran Reus ............................................................................23

El retorn .............................................................................................35

Els tres del Dos Cavalls .......................................................................53

Sang del Prim! ....................................................................................67

Campions d’Europa ............................................................................83

“La, la, la” .........................................................................................103

El gran duel ......................................................................................123

Reis del món ....................................................................................141

La batalla de Lisboa ..........................................................................163

La nit més llarga ...............................................................................187

Poema inacabat ................................................................................205

L’hora dels adeus ..............................................................................217

Epíleg ..............................................................................................227


9

Introducció

És una fotografia en blanc i negre, que capta una escena tumultuosa i violenta. Una baralla multitudinària. Corredisses. Un munt de policies i mi-litars saltant a una pista envaïda pels espectadors. Unes graderies atapeïdes a rebentar d’un públic agressiu… Examinant-la amb atenció, hi apareix una acció brutal. Un moment més propi d’una vinyeta dels còmics del Jabato o del Capitán Trueno, tan llegits en aquella època, amb el protagonista des-fent-se dels enemics a cops d’espasa per salvar algun dels seus companys en situació desesperada. Però aquí els herois no són personatges trets de l’ima-ginari hispànic, sinó jugadors d’hoquei patins. Salvador Salvat és el que porta l’estic aixecat en el moment d’etzibar una garrotada contra un grup de portuguesos que està agredint Joan Sabater, tombat a terra a conseqüèn-cia dels cops rebuts. En el posat dels atacants ja es veu un gest de reculada, tot veient la buscallada que és a punt de caure’ls al damunt.

La foto va ser presa el 1971, al Pavilhão da Luz de Lisboa. És una de les imatges icòniques del gran Reus Deportiu de les sis copes d’Europa i tes-timonia com cap altra l’èpica d’aquells triomfs. Per arribar fins allí, aquell grup de jugadors ja havia viscut un grapat de peripècies, sovint veritables odissees. A banda de ser molt bons amb els patins i l’estic, també havien hagut de demostrar que eren durs de pelar en circumstàncies i ambients molt difícils. Aquesta és la història de la seva sensacional aventura.

El llibre que teniu a les mans relata uns esdeveniments que jo no vaig viure en primera persona, o almenys no directament. Jo era molt petit quan l’equip d’hoquei patins del Reus Deportiu va aconseguir la munió de títols i campionats que el van convertir en el dominador indiscutible d’aquest esport a escala nacional i internacional, amb les sis copes d’Europa conse-cutives com a fita més emblemàtica.

Els meus primers records d’infantesa sobre aquests fets són dels darrers anys de la gran època daurada del Reus. El primer que conservo a la memò-ria es pot situar el 1971, quan passejava per la plaça de Prim amb el meu padrí Josep Serra, que treballava a Salas Òptic, i es va aturar a parlar amb un senyor amb unes ferides a la cara i el cap. Li va preguntar sobre la seva salut i la conversa va continuar sobre un partit d’hoquei a Portugal i de les agressions que havien patit els jugadors reusencs. Vaig comprendre que el nostre interlocutor era un dels protagonistes d’aquell relat de por i que els embenatges eren pels cops rebuts. Devia fer jo tal cara d’espantat que van interrompre la xerrada per tranquil·litzar-me. “No pateixis. Els van pegar


10

Josep Cruset •

per intentar guanyar-los, però no van poder”, em va dir el padrí. Aquell home era Joan Sabater i les lesions que presentava suposo que devien ser les conseqüències d’aquella cèlebre semifinal de la Copa d’Europa contra el Benfica de Lisboa.

L’altre record és encara més intranscendent. Una conversa familiar a casa, al carrer de Sant Lluís, que ves a saber per quin motiu se’m va quedar gravada al cap per sempre més i que és fàcil situar al 1972. La tieta Juanita comentava que en haver guanyat la sisena Copa d’Europa, el Reus Depor-tiu s’havia convertit en hexacampió d’Europa, paraula no massa agraciada perquè tendia a confondre’s amb excampió i que contrastava amb el bonic pentacampionat que s’acabava de superar. Calia, si més no, guanyar-ne una més per passar a ser heptacampió, que sonava molt millor. Devia ser algu-na trobada familiar amb els pares, la iaia Antònia, el tiet Antoni i la tieta Maria… Suposo que ningú no s’imaginava aleshores que la setena Copa d’Europa tardaria tant a arribar.

No puc recordar cap més vivència d’aquella època relacionada direc-tament amb l’hoquei, més enllà d’anar a aprendre a patinar amb patins de corretja a la pista del Patí Reus o a la del Ploms, cosa que a banda de donar-se’m bastant malament, mai no em va fer gaire gràcia, especialment perquè una vegada em van endinyar una pilotada a l’esquena. Els primers records d’hoquei en viu i en directe ja són dels anys immediatament poste-riors, de mitjan anys setanta, escoltant les retransmissions de partits del Reus a la ràdio que el pare tenia al menjador de casa, i d’anar a veure els primers partits al pavelló nou del Reus Deportiu, amb Santi Garcia, Rabas-sa, Joaquín Vilallonga i Giralt, entre d’altres, a l’equip.

És evident, per tant, que aquest llibre no hauria estat possible sense la col·laboració i la complicitat de moltes persones, especialment dels prota-gonistes i testimonis de tantes gestes i dels familiars dels que ja no hi són, que han volgut dedicar-me el seu temps per poder reviure de primera mà aquella dècada prodigiosa: Andreu Borràs, Joan Sabater, Josep Maria Ra-bassa, Juan María Vilallonga, Joaquín Vilallonga, Santi Garcia, Oriol Prats, Manel Boronat, Salvador Salvat, Baldomer Olivé, Angelina Pla de Montalà, Engelbert Borràs Marimon, Jordi Borràs Marimon, Antoni Martra, Andreu Olesti, Pere Magriñà, Josep Sentís, Salvador Batlle, Alfonso González y En-ric Tricaz. A tots, el més sincer agraïment per fer-me confiança i per rega-lar-me unes estones impagables per a qualsevol persona que estimi l’hoquei i l’esport en general. Ells són, mai més ben dit, els veritables autors d’aques-ta història. També estic en deute amb els que m’han facilitat aclariments i pinzellades altrament introbables sobre el Reus de l’època com Tomàs Barberà, Paco Llevat i Antoni Zaragoza, i als historiadors, biògrafs i cronis-tes de la ciutat i de la seva gent, a les obres dels quals he pogut consultar multitud de noms i dades.

Són moltíssimes les persones que van posar el seu gra de sorra perquè aquella dècada prodigiosa fos possible: jugadors, entrenadors, directius i


11

• L’aventura del gran Reus

personal del club, patrocinadors, socis, aficionats, periodistes… Aquest lli-bre recull molts noms dels que hi van tenir un paper destacat o hi van par-ticipar des de diversos vessants, però indubtablement hauré oblidat altres persones que també mereixien ser esmentades i recordades. A tots ells, les meves sinceres disculpes.

El llibre que teniu a les mans també es deutor de moltes altres persones que, sense saber-ho, han propiciat que aquest relat hagi vist la llum. En primer lloc, els meus pares, Josep Maria i Teresa, per posar la ràdio i aficio-nar-me a escoltar els partits del Reus, per fer-me partícip dels resultats, per deixar que les primeres sortides en solitari de casa fossin per anar a veure el Reus Deportiu. I per tantes altres coses. A tots els radiofonistes que han posat veu a les retransmissions de l’hoquei, per permetre’ns viure aquest esport fóssim on fóssim i compartir tants migdies i vespres d’emocions: Alfonso González, Enric Tricaz, Lluís González, Andreu Buenafuente, Xa-vier Cassadó, Gabi Sanz, Ferran Calabuig… A les cròniques esportives de Santiago Segurola a El País i de Fermí Morera al Diari de Tarragona, per ser capaços de convertir cada relat d’un partit en una gran història. A les Memorias en blanco y negro, d’Alfredo Relaño, per saber donar valor lite-rari a petits i grans records i anècdotes esportives. A l’editor, els directors i els companys de tants anys al Diari de Tarragona per ajudar-me a créixer en l’exercici d’una de les professions més boniques del món. A les valuoses hemeroteques del Centre de Lectura, el Reus Deportiu, Mundo Deporti-vo, el Diari de Tarragona, La Vanguardia, als arxius particulars de molts dels protagonistes i als fons d’imatges de Fotografia Niepce. Als amics del col·le gi Sagrada Família, per aquelles primeres dèries infantils per l’hoquei. A l’Albert Basora i a tota la seva família, per tantes experiències viscudes al Reus Deportiu. Al Jordi Gebellí i als seus germans, per tantes hores de converses sobre hoquei mentre plegàvem avellanes al tros dels seus pares. Al Joan Fortuny, per aquelles estones i partits a casa seva rodejats dels re-cords del seu pare, que havia estat delegat de l’equip. Al Cesc Fontboté, per tants anys d’insistir que havia d’escriure un llibre. Al Rens, el Pere, el Ton, el Jaume, l’Àngel i tants i tants bons amics amb qui hem compartit eufòries, patiments i decepcions a les graderies del pavelló i algunes peripècies eixe-lebrades seguint l’equip.

I a l’Encarna Rega i la Coia Cruset, per totes les hores que s’han deixat robar perquè jo pogués escriure aquestes planes.

L’aventura del gran Reus no és només una història en clau esportiva. He volgut situar l’epopeia roig-i-negra en el marc de la ciutat que la va bressolar. Reus, als anys seixanta i setanta del segle xx, era una societat en profunda transformació, especialment demogràfica i urbanística, fruit de les grans onades migratòries procedents de les regions més desafavorides d’Espanya. Era una ciutat entre dues èpoques, on el mercat del dilluns dels pagesos sota els porxos de la plaça de Prim coexistia amb les empreses que s’obrien a nous mercats i productes, mentre altres afrontaven les davallades


12

Josep Cruset •

de sectors tradicionals de l’economia reusenca. On la generalització dels cotxes particulars convivia amb el carrilet de Salou i el troleibús a Tarrago-na. On el Mercadal es deia Plaza de España i anàvem als Màrtirs a beneir la palma, a escoltar la banda municipal o a fer una orxata al Reig. On encara se celebrava el Coso Blanco i la fira de Santa Marina. On es lluitava per portar la tomba del general Prim mentre es deixava perdre alguns dels tre-sors del seu patrimoni arquitectònic. On la dictadura franquista començava a conviure amb incipients moviments polítics i sindicals que reivindicaven llibertats democràtiques i drets socials. On les entitats i els clubs mantenien el pols del lleure, la vida associativa i la resistència cultural, en espera de nous temps que es començaven a albirar. Una època en què els ciutadans omplien els cinemes Monterrosa, la Sala Reus o el Kursaal. On el teatre i la revista compartien protagonisme amb la gran pantalla al Fortuny i al Bar-trina. Temps del No-Do, l’inefable Noticiario documental que es projectava obligatòriament abans de començar les pel·lícules. Després de la seva po-pular sintonia anunciadora, alguna vegada els espectadors reusencs hi van poder contemplar molt cofois les imatges en blanc i negre d’aquelles fites de l’hoquei local, mentre la veu inconfusible d’Ángel Losada explicava que “el Reus Deportivo se ha proclamado brillantemente campeón de Europa”.


13

La gènesi

Els protagonistes d’aquesta història van començar a jugar a l’hoquei patins durant els anys de la postguerra, quan aquest esport estava agafant embranzida per Espanya, especialment a Catalunya. Per aquells anys, Gar-raf era un petit poble de pescadors convertit en lloc d’estiueig de famílies benestants de Barcelona. Pertanyent al municipi de Sitges, la seva concorre-guda platja envoltada per pintoresques casetes forma una atractiva cala als peus del massís del Garraf. Una carretera amb infinitat de tombs, coneguda popularment com les Costes del Garraf, uneix la comarca tant amb Barcelo-na com amb el sud de Catalunya. En aquella època, abans de la construcció de l’autopista, era molt transitada.

Els joves estiuejants compartien aventures pels indrets de mar i munta-nya, un paradís per als nens i adolescents barcelonins. Entre ells hi havia els germans Vilallonga, i també els Garcia, les famílies dels quals tenien amistat des de molts anys endarrere, ja des dels seus avis, quan havien establert casa a Garraf. Els Vilallonga eren de Gràcia, i el pare tenia una indústria dedicada a la fabricació de peces de cautxú, mentre que el pare dels Garcia treballava de periodista a La Vanguardia, on era el cap d’esports. Dos dels fills respectius, el Joaquín i el Santi, que es portaven pocs mesos de dife-rència, eren companys de colla i d’entremaliadures. Una de les seves dèries era patinar, afició que compartien amb els germans grans, el Juan María Vilallonga i el Tomás Garcia. Ho feien a les seves escoles de Barcelona, on havien començat a jugar a hoquei, però el Garraf oferia altres oportunitats als més agosarats damunt d’uns patins.

El repte culminant era baixar patinant per la carretera de les costes del Garraf, des de dalt al pas de la Mala Dona fins a baix al poble, un trajecte que posava a prova la valentia de cadascú. La primera part de l’odissea era pujar la carretera agafats al darrere d’algun dels molts camions que hi circulaven. El Joaquín i el Santi eren consumats experts en aquestes aventures, que feien a les tres de la tarda de ple estiu perquè era l’hora en què hi havia menys trànsit. Alguns turistes fins i tot els feien fotos i algun camioner els maleïa els ossos quan veia aquells xavals enganxats al seu ve-hicle, però altres es prenien amb filosofia anar arrossegant uns patinadors. Al cap i a la fi, l’esport dels patins havia agafat força prestigi des que feia poc la selecció nacional d’hoquei s’havia proclamat campiona del món, i es convertia en el primer equip espanyol a assolir un títol mundial en qualsevol disciplina esportiva. I això havia estat una fita sonada en una


14

Josep Cruset •

Espanya aïllada, que mirava de passar plana de la llarga i dura postguerra, de la misèria i del racionament.

En aquell temps, tant o més que ara, els esports constituïen una de les grans evasions de la ciutadania, que els seguia amb fervor. I sovint, fos al futbol o fos a l’hoquei, les passions es desbordaven. Així va passar un diu-menge del 1955, en un partit del Reus Deportiu amb l’Igualada que havia acabat amb els ànims exaltats. Tampoc era una cosa massa estranya que aquelles matinals derivessin en ball de bastons. Succeïa de tant en tant ar-reu de Catalunya, a tots els pobles i ciutats on l’hoquei s’havia popularitzat molt ràpidament. I Reus era considerada una de les places difícils. El que ja no era tan freqüent era que el president de l’equip local arribés a les mans amb el de l’equip visitant, que va ser com van culminar les raons d’aquell dia a la pista roig-i-negra. L’opinió generalitzada era que alguna de grossa n’havien d’haver dit perquè el respectable senyor Antoni Sabater, president del club i empresari d’olis i fruits secs, reaccionés d’aquella manera.

Aleshores, el Reus Deportiu jugava a la pista descoberta del costat sud de la piscina, la primera instal·lació per a la pràctica de l’hoquei de què va disposar el club. Com que els vestidors dels equips eren els de baix a la pis-cina, quan la cosa acabava malament hom tenia la sensació que algú podia fer cap a l’aigua. Els partits es disputaven majoritàriament els diumenges, a dos quarts d’una del migdia i, en acabar, els apassionats de l’esport havien de dinar a corre-cuita per anar a veure el futbol, si coincidia que els dos equips roig-i-negres jugaven a casa. Atès que en aquella època els partits de futbol començaven a les tres o les quatre de la tarda perquè no hi havia altra llum que la del sol, i que el camp de futbol era a tocar del d’hoquei, els més fidels seguidors reusencs optaven per fer un most ràpid per no perdre’s cap dels dos esdeveniments.

La conseqüència habitual d’una batussa com la d’aquell dia amb l’Igua-lada era que en el proper partit al camp del rival les coses segurament anirien mal dades. Així almenys ho van anunciar els igualadins, i el greuge sofert va ser comentat i exagerat de la mateixa manera que ho eren els que patia el Reus Deportiu per aquells mons de Déu. I, efectivament, a Igualada esperaven el Reus, i amb els ànims molt caldejats, quan va tocar tornar-li la visita. Ateses les circumstàncies, el president no va viatjar amb l’equip, cosa que no va sorprendre a Igualada, on va córrer el rumor que si bé el president del Reus no vindria, tindrien l’ocasió de passar comptes amb un jove jugador anomenat Sabater que deien, equivocadament, que era el fill del president.

Joan Sabater tenia aleshores 16 anys i era la primera temporada que jugava amb el primer equip del Reus. Malgrat que el seu pare era directiu del club, no tenia cap vinculació familiar amb el president, més enllà de coincidir amb el cognom. Despuntava com a jove promesa de l’hoquei i la marxa de dues de les grans figures del Reus Deportiu, Joan Orpinell i Pere Magriñà, li havia donat l’oportunitat d’entrar a l’equip. I així es va


15


trobar amb la primera prova de foc. Tot i que era evident pel seu aspecte físic que era un jugador juvenil, la rebuda que li van tributar a Igualada va ser extremadament hostil i els insults contra el suposat fill del president no van parar des que va posar els peus a la pista. Com que tampoc pagava la pena intentar convèncer ningú de l’error, el partit va tirar endavant, amb un espantat Sabater suportant la pluja de males paraules. Per empitjorar la cosa, el partit anava frec a frec i la temperatura ambiental continuava pujant, fins al punt que en una disputa de pilota en una cantonada, Sabater va quedar arraconat i alguns espectadors s’hi van abraonar. Per treure-se’ls de damunt, el jugador deixà anar un cop d’estic contra el grup d’exaltats i aconseguí lliurar-se’n. La garrotada va impactar principalment contra un senyor que va quedar adolorit. El partit va acabar poc després i algú del club local va anar a advertir Sabater que comencés a preocupar-se, que l’es-pectador que havia rebut el cop d’estic era boxejador i que l’aniria a trobar amb ganes de revenja. I, efectivament, quan el Reus va arribar als vestidors, va comparèixer l’home colpejat, amb la cara assenyalada i buscant Sabater. Però primer es topà amb Josep Sentís, el porter del equip, avesat ja a mol-tes batalles i amb reconegudes males puces a l’hora de plantar cara a qui calgués. La discussió va ser pujada de to i l’actitud de Sentís va fer desistir el boxejador, que girà cua, mentre Sabater respirava alleujat. Seria el primer ensurt, i bastant innocent comparat amb els que vindrien, dels incompta-bles enrenous que l’esperaven els anys següents.

A l’encara difícil escenari socioeconòmic del anys cinquanta, un dels principals impediments per a l’extensió de la pràctica de l’hoquei era el cost de l’equipament necessari. A Reus, on havia agafat fort, uns patins eren un joguet molt preuat. A Josep Maria Rabassa, orfe de pare des dels set anys, els hi va regalar el seu padrí, i amb ells va començar a somiar a emular els jugadors del Reus Deportiu i formar part d’aquells partits que la seva mare o el seu avi, directiu del club, el portaven a veure. Però aquells patins no van durar gaire i per jugar a hoquei en fan falta uns d’adients. Antoni Fai-ges, etern mecànic de l’equip roig-i-negre, va mirar de complaure la il·lusió de Rabassa i un parell de nois més que també volien començar a entrenar, fabricant-los uns patins que havien de compartir entre els tres. La carrera per poder ser el primer de calçar-los feia que sovint Rabassa saltés la tanca del club, sense esperar que s’obrissin les portes, per aconseguir aquesta recompensa tan preuada. Com que l’escassetat de recursos era general i l’equipatge per a l’hoquei no s’acaba amb els patins, calia superar-ho po-sant-hi qualsevol remei sortit de la voluntat i l’afició, com jugar amb pedres si no hi havia res més semblant a una pilota.

De fet, l’hoquei patins tenia l’origen entre les classes benestants. Va néixer a Anglaterra a finals del segle xix com adaptació de l’hoquei sobre gel a les pistes de fusta que començaven a proliferar gràcies a la popula-rització del patinatge sobre rodes. La seva invenció s’atribueix principal-ment a Edward Crawford, que, arran d’un viatge a Chicago, va portar dels


16

Josep Cruset •

Estats Units una sèrie d’idees sobre nous esports. Els anglesos estengue-ren la pràctica de l’hoquei per Europa.

Des del segle xix existia entre la burgesia catalana gran afició pel pati-natge. Així, quan la pràctica de l’hoquei va entrar al país cap al 1905, es va començar a jugar als salons i pistes de patinatge que hi havia a Barcelona. Aquí, a diferència de la resta d’Europa, amb pilota, en lloc de puc o fitxa, i amb estic d’hoquei herba. Diuen les cròniques que el primer partit es va disputar la tarda del diumenge 26 de febrer de 1905 a la societat recrea-tiva Sportsmen’s Club, entre dos equips de socis de l’entitat, que tenia les instal·la cions entre els actuals passejos de Sant Joan i de Lluís Companys. L’esdeveniment va ser programat amb motiu de la celebració del Carnestol-tes i, segons la premsa, va ser seguit amb molta expectació.

Als anys posteriors hi ha constància de la formació d’alguns rudimenta-ris equips a Barcelona, fins que el 1928, amb la constitució de la Federació Catalana, s’organitzen les primeres competicions regulars, que ja es dispu-ten amb puc, de nou centímetres de diàmetre i dos de gruix, per unificar-se amb la resta d’Europa.

Passada la Guerra Civil, comença l’expansió definitiva de l’hoquei. El 1943 es disputa el primer Campionat de Catalunya oficial, guanyat per l’Espanyol en imposar-se 10-2 al Futbol Club Barcelona. Aquell mateix any neix la Federació Espanyola d’Hoquei i Patinatge, la qual cosa permet la disputa el 1944 del primer Campionat d’Espanya, aleshores anomenat tam-bé Copa del Generalísimo en honor del general Franco. El campió torna a ser l’Espanyol.

L’arribada de l’hoquei sobre patins a Reus es produeix el 1942, arran d’un cúmul de curioses circumstàncies. Abans de la guerra, el patinatge es practicava a la pista del Teatre Circ, un teatre d’estiu bastit davant de l’antic Hospital per la societat El Círcol, que va ser enderrocat per edificar-hi el Mercat Central. També a l’indret conegut com Pati dels Patins, que era on actualment hi ha la Llotja de Contractació de la Cambra de Comerç. O fins i tot a les pistes enrajolades dels locals d’estiu d’algunes entitats o partits, com el del Foment Nacionalista Republicà, al davant de l’estació de trens del passeig de Mata. Com que el Foment havia estat prohibit i dissolt per la dictadura franquista, igual que la resta de partits i associacions polítiques, el local va ser clausurat. Als primers anys quaranta està abandonat i trinxat pels bombardejos durant la Guerra Civil, tot i que alguns joves hi accedei-xen per aprofitar la pista per patinar.

En aquestes circumstàncies, la vida associativa es limita gairebé a les entitats esportives, que també ofereixen una incipient activitat recreativa. El Club Natació Reus Ploms ha començat a redreçar les seves instal·lacions després del sotrac de la guerra i un grup de joves planteja construir una petita pista de ball, enrajolada, entre la piscina i la caseta que fa de bar i lo-cal social. Com que la denominació de pista de ball complica els permisos pertinents davant les autoritats governatives i religioses, el president Ramon


17


Barrera decideix qualificar-la de pista de patinatge, tot i que el club no té patinadors, i que acabi servint per a les dues funcions.

La seva adequació, el 1942, permet si més no captar el grupet de patina-dors que s’aplega a l’antic local del Foment, uns nois que ja han fet curses per carreteres fins a Castellvell, Salou o Tarragona i dominen molt bé els patins. La petita pista també porta fins al club Martí Montaña, jugador del Club Hoquei Girona, que fa el servei militar a la base aèria de Reus. Les tar-des que té lliures surt del camp d’aviació i va al Ploms a fer esport i patinar. Allí es troba amb la colla de joves aficionats al patinatge. Montaña, veient la seva gran habilitat amb els patins, els anima a jugar a hoquei i muntar un equip. El club veu amb simpatia la idea, tot i que no pot dedicar-hi diners. Un cop s’ajunten almenys deu patinadors per fer partidets entre ells, aquests socis entusiastes es compren els primers equipaments. Per poder encarregar la fabricació de dues porteries, han de recaptar fons mitjançant el sorteig d’una bicicleta. Finalment, el diumenge 9 de maig de 1943 van a disputar el primer partit no oficial a la pista del Patín Disco Club de Tarragona, al qual guanyen 2-6. Quinze dies més tard, el 23 de maig, els tarragonins tornen visita a Reus, amb el resultat de 9-3, també a favor dels plomistes. És el primer partit disputat a la ciutat. Al Ploms hi juguen Francesc Marsal, Eladi Bergadà, Albert Bergadà, Josep M. Magrané, Pere Cunillera i Salvador Felip, als quals després s’incorporarà Carles Mauri, i es converteixen en els pioners de l’hoquei reusenc. Pere Sardà ha fet d’àrbitre.

Animats per Martí Montaña, l’equip decideix inscriure’s al Campionat de Catalunya de Segona Divisió i, després de quatre amistosos, juga el primer partit al camp del Creu Roja de Barcelona, on guanya 1-5. El debut oficial a casa és el diumenge 23 de gener de 1944, contra l’Educación y Descanso de Calella, amb victòria plomista per 9-3. Sabadell, Gimnàstic de Tarragona, Vilanova i Vilafranca completen la minsa lligueta. El Sabadell és el favorit i així ho demostra en guanyar a Reus per 6-9. Però el Ploms va superant amb claredat la resta de rivals i la visita a Sabadell, el dia de Sant Josep, esdevé el partit decisiu del campionat. La sorpresa és majúscula perquè el Ploms escombra els vallesans per 3-9; per tant, els supera en goal average i se situa líder. Els blanc-i-negres salden amb victòries rotundes els dos partits restants i es proclamen campions de Catalunya de Segona Divisió l’any de la seva estrena a la competició, la qual cosa els dona dret a l’ascens a la Primera Divisió.

Un dels actes d’homenatge als flamants campions és un partit contra el considerat millor equip del moment, l’Espanyol, que acaba 6-7 a favor dels visitants però demostra que el jove conjunt blanc-i-negre, al qual s’han incorporat els jugadors Josep Puig i Josep Vila, té un bon nivell competitiu per jugar a la primera categoria. L’altra conseqüència de l’èxit és que es comença a disparar l’interès per jugar a hoquei entre la joventut reusenca, especialment al Ploms, però també a l’altre gran club de la ciutat, el Reus Deportiu.


18

Josep Cruset •

L’ascens porta una notícia imprevista. La Federació comunica al club que per jugar a la primera divisió ha de disposar d’una pista amb les mides mínimes reglamentàries, de 16 × 35 metres. És a dir, que cal fer una pista nova perquè l’actual no té aquestes dimensions. L’entitat ha de decidir, en conseqüència, si vol apostar per l’hoquei i fer la inversió. Però un proble-ma afegit complica la situació. Al terreny que el club disposa per bastir la nova pista hi ha dos arbres, concretament dos grans plàtans, que hauran de desaparèixer si el projecte tira endavant. Les seccions d’hoquei, de bàs-quet i la recreativa tenen clar que volen la pista, però molts altres socis es posicionen a favor de conservar els plàtans i s’oposen a qualsevol proposta que impliqui sacrificar-los. La directiva es troba amb una polèmica sense sortida, que divideix la massa social. Un grup de partidaris de la nova pista decideix tirar pel camí del mig i una nit entren al club i tallen els arbres. Desapareguts els plàtans, s’acaba el debat. La nova instal·lació s’inaugura el 16 de juliol de 1944 amb la celebració de la final de la Copa Pironti, un torneig estiuenc.

L’equip juga així la seva primera temporada a primera, durant la qual acaba cinquè del Campionat de Catalunya i es consolida amb suficiència a la màxima categoria. L’expectació que desperta l’hoquei a Reus i la bona instal·lació de què disposa el Ploms propicien una nova fita el 1945: l’or-ganització de la fase final de la segona edició del Campionat d’Espanya. La pista del Ploms acull les semifinals entre l’Unión Barcelona i el Cerdanyola, d’una banda, i el Girona i l’Atlético Aviación de Madrid, de l’altra, amb victòries de barcelonins i gironins. Quinze dies després, els dos guanyadors tornen a Reus per disputar la gran final. L’Unión Barcelona s’emporta la Copa en imposar-se 2-1 al Girona. Existeix un resum del No-Do sobre aquell partit, un minut que permet veure la pista abarrotada de gent, tanta que, per fer la retransmissió per ràdio, el locutor Banda i el seu equip van haver d’instal·lar-se al sostre de la caseta del bar, que va acabar mig ensul-sida.

L’empenta de l’hoquei obliga a fer-lo evolucionar. El directiu Joan An-toni Samaranch impulsa el canvi del puc per la bola, com ja s’ha fet a la resta d’Europa, i l’actualització de tot el reglament, també per equiparar-lo amb els altres països. La progressió de l’hoquei reusenc i de l’equip del Ploms tampoc s’aturen. La temporada següent, la de 1946, i coincidint amb el canvi del puc per la pilota, els blanc-i-negres aconsegueixen ser sub-campions de Catalunya darrere l’Espanyol i classificar-se per a la fase final del Campionat d’Espanya, que en aquesta tercera edició es juga a Girona. Vuit equips, quatre catalans i quatre de la resta d’Espanya, es disputen el campionat a la pista de les piscines de Girona. El primer partit enfronta el Ploms amb el Liceo Morelos de Galicia. Els reusencs golegen els gallecs per 14-2 i passen a la semifinal contra el Sabadell, a qui derroten per 6-4. El Ploms s’ha plantat a la gran final de l’hoquei estatal només dos anys i mig després de començar a competir. A l’altra semifinal, el Reial Club Esportiu


19


Espanyol guanya el Girona per 10-2. La pallissa als amfitrions referma els periquitos com a indiscutibles favorits davant el sorprenent Ploms. Els reu-sencs aprofiten les hores mortes de l’estada a Girona per anar al cinema. El grup fa bastant soroll dins la sala i un espectador els recrimina el comporta-ment i els joves plomistes responen engegant-lo a fer punyetes. El problema arriba quan l’home s’identifica com a comissari de policia i vol detenir-los. La situació pot reconduir-se quan la colla s’identifica com l’equip que ha de jugar-se la Copa del Generalísimo el dia següent i el comissari decideix perdonar-los la visita a la garjola.

El diumenge 5 de maig de 1946, a dos quarts d’una del migdia, es disputa la final, retransmesa en directe per Ràdio Reus, que ha desplaçat una unitat mòbil davant la gran expectació generada a la ciutat. L’Espa-nyol alinea Moy, Rubio, Marimon, Trias, Mas i Segura. El Ploms forma amb Puig, Vila, Felip, Eladi Bergadà, Albert Bergadà, Fort i Adserà. El partit comença amb sorpresa perquè els blanc-i-negres s’avancen 2-0 amb gols d’Albert Bergadà. Puig aconsegueix aturar un penal llançat per Mas, però Trias aprofita el refús i escurça distàncies per l’Espanyol, que a mesura que avança el matx fa valer la seva classe i experiència. Poc després, Tito Mas fa l’empat amb què s’arriba al descans. Als quatre minuts de la represa, el mateix Mas avança l’Espanyol i el partit sembla decantar-se definitivament pels blanc-i-blaus. Puig atura un altre penal que evita que els periquitos s’es-capin al marcador i, seguidament, succeeix l’imprevist. Comença a ploure i la pista es posa cada cop més perillosa. Avançada la segona part, el partit s’ha de suspendre. És la una i quaranta-tres minuts del migdia i la final no es pot reprendre fins una hora després, ja amb molt poc públic. Però la llarga aturada ha fet canviar el panorama i ara és el Ploms qui domina el joc. Quan falta poc pel final, un penal contra l’Espanyol posa la possibilitat d’empatar a l’estic d’Albert Bergadà. Moy atura el tret, però Bergadà es refà i aconsegueix la igualada. El partit s’acaba 3-3 i la final s’ha de decidir a la pròrroga.

Comencen vint minuts de temps afegit, durant els quals no es mou el marcador. Amb els equips molt tocats físicament, ja prop de les quatre de la tarda comença la segona pròrroga, atès que aleshores no existia la fórmula dels penals. Els jugadors mostren evidents signes d’esgotament i problemes físics, però els joves plomistes semblen més sencers. A vuit minuts del final de la segona pròrroga, un altre gol d’Albert Bergadà condemna l’Espanyol, que, incapaç de reaccionar, encara encaixa dos gols més d’Eladi Bergadà. El partit acaba 6-3. Són dos quarts de cinc de la tarda i el Ploms es proclama Campió d’Espanya i aixeca la Copa del Generalísimo després d’un dels partits més llargs, si no el més llarg, que es recorden.

La notícia de l’èpic triomf plomista s’escampa per Reus i tothom s’abo-ca a preparar una rebuda històrica al primer equip campió d’Espanya de la ciutat. Es fa saber que els jugadors arribaran a l’estació del passeig de Mata amb el l’exprés de tres quarts de nou del vespre. Milers de persones es


20

Josep Cruset •

concentren a l’estació de trens. A les nou, el Manolo Solís dispara tres salves amb el canó de ca l’Espinós per anunciar que l’exprés està arribant, però en aquella època entre els ferroviaris tres coets eren un senyal per advertir de la presència de maquis. El maquinista pensa que són una alarma i atura el comboi als afores. El cap d’estació ha d’anar a buscar-lo per garantir-li que no hi ha perill i reprengui la marxa. L’arribada dels jugadors és apo-teòsica, amb banda de música, l’estendard del Ploms i també el del Reus Deportiu i representacions dels clubs i entitats de la ciutat. Les pancartes de felicitació diuen frases com “Hurra a los campeones de España”, “Viva la furia deportiva reusense” o “Ploms, Ploms y siempre Ploms”. Després de ser sotmesos a una allau d’abraçades, un grup de noies els entreguen rams de flors, que els campions d’Espanya prometen anar a oferir a la Mare de Déu de Misericòrdia.

S’inicia aleshores una desfilada triomfal per la ciutat, amb els juga-dors dalt d’un cotxe descapotable, precedits per la banda municipal. La comitiva baixa pels passejos Mata i Sunyer, carrers Prat de la Riba, Llo-vera, Monterols i plaça del Mercadal (aleshores d’Espanya) fins a l’Ajun-tament, on són rebuts per l’alcalde, Antonio Valls Juliá. L’equip surt al balcó i ofereix la Copa a la multitud de reusencs que els aclama. Tot plegat amanit amb els visques de rigor, que, a més de dirigir-se al Ploms i a Reus, en aquella època eren inexcusablement també a Franco i a Es-panya. La celebració es clou l’endemà dilluns amb la visita al santuari de Misericòrdia.

En aquest context, la Federació Espanyola decideix convidar el cam-pió de Portugal per disputar uns partits d’exhibició. Constituirà, a més, el primer partit internacional d’hoquei a l’Estat espanyol. Atès que el Ploms té la condició de campió d’Espanya, l’equip reusenc és un dels amfitrions escollits i un partit se celebra a la seva pista. El campió portuguès és el Paço d’Arcos, cèlebre conjunt lusità que capitaneja el llegendari Correia dos Santos. En una pista plena a vessar, el públic pot comprovar com els portuguesos fan meravelles amb la pilota i s’imposen 4-9. L’evolució del joc gràcies a l’ús de la pilota és el salt definitiu per a l’hoquei patins.

Els anys següents, el Ploms continua a l’elit de l’hoquei espanyol. Els jugadors Josep Vila i Salvador Felip es converteixen en els primers interna-cionals reusencs i l’entitat forma un segon equip, el Ploms Club d’Hoquei, que el 1948 es proclama subcampió de Catalunya i campió d’Espanya de Segona categoria i assoleix l’ascens. En conseqüència, a partir del 1948 el Ploms té dos equips a la primera divisió. Però el club blanc-i-negre no acon-seguirà reeditar el títol assolit el 1946, tot i la seva continuada presència a les fases finals de la Copa d’Espanya. El 1947 perd en semifinals 4-0 contra el GEiEG de Girona i el 1948, a la fase final jugada un altre cop a Reus, en aquest cas a la nova pista del Reus Deportiu, queda tercer després de ser eliminat només per diferència de gols a la lligueta semifinal per l’Espanyol, finalment campió.


21


Arribem així al Campionat d’Espanya de 1949, jugat a Barcelona pel sistema de lligueta entre els quatre equips classificats: Espanyol, GEiEG de Girona, Club Natació Reus Ploms i el conjunt revelació de la temporada, ni més ni menys que el Reus Deportiu. Per primer cop, els dos equips reusencs es troben cara a cara per a la disputa d’un títol i l’expectació és màxima en una ciutat que comença a experimentar tot el que implica la rivalitat local en un esport d’equip. A la primera jornada, el Ploms perd contra el GEiEG (4-3) i el Reus contra l’Espanyol (6-3), mentre que a la segona el Ploms empata davant l’Espanyol i el Reus amb el GEiEG, la qual cosa deixa ambdós conjunts reusencs sense opcions al títol, en un desenllaç inesperat i frustrant. El gran derbi que el sorteig havia deparat per a la tercera i últi-ma jornada queda completament descafeïnat. Els blanc-i-negres el juguen amb Puig, Vila, Felip, Eladi Bergadà, Escoda i Albert Bergadà, mentre que els roig-i-negres presenten Escoda, Pijoan, Orpinell, Grau, Magriñà i Ca-sanovas. El plomista Escoda, amb cinc gols, dinamita el partit i el Ploms s’imposa per un rotund 7-1. Per la seva part, l’Espanyol revalida el títol en apallissar el GEiEG de Girona.

El Reus Deportiu ha acompanyat per primer cop el Ploms a l’elit de l’hoquei després d’un ascens meteòric, propiciat en bona manera pels juga-dors que ha anat incorporant procedents de la nombrosa fornada d’equips del Ploms.

Casualment, coincidint amb el desplaçament dels equips reusencs cap a Barcelona per disputar la fase final de la Copa del Generalísimo, el general Franco en persona fa la seva segona visita a Reus. A mitja tarda del 31 de maig de 1949, el guanyador de la Guerra Civil entra en cotxe pel carrer de Sant Joan i, després de passar fugaçment per l’Ajuntament a saludar les diverses autoritats locals, marxa cap a Tarragona per embarcar-se en un vaixell de l’armada. Pocs dies després, coincidint amb la festa major de Sant Pere, la ciutat inaugura el Mercat Central, tot un salt endavant cap a la modernitat, com ho són les rentadores automàtiques Crolls, que només uns mesos abans s’han començat a fabricar a Reus.

El nou Mercat Central deixa per a la història la sempiterna imatge de la plaça del Mercadal plena de parades de verdura i aviram. Si la visió de la plaça coberta de tendals desapareix del paisatge tradicional de la ciutat, un nou element ha entrat a formar part de l’imaginari col·lectiu dels reusencs: l’hoquei sobre patins.


L’aventura del gran Reus - cossetania.com · 2017-04-26 · tes de la ciutat i de la seva gent, a...

Documents

Transcript of L’aventura del gran Reus - cossetania.com · 2017-04-26 · tes de la ciutat i de la seva gent, a...