La variació lingüísticaVARIETATS I REGISTRES

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

• Fenomen inherent a totes les comunitats lingüístiques.

• La llengua s’hi manifesta a través de les seues múltiples varietats.

variació segons els parlants

SOCIOLECTE Procedència social Varietat social Diastràtica

CRONOLECTE Època Varietat històrica Diacrònica

GEOLECTE Procedència geogràfica

Varietat diatòpica Dialecte

IDIOLECTE Varietat d’una persona Individual

VARIACIÓ SEGONS la situació comunicativa:

• Varietat diafàsica, estilística o funcional

• ELS REGISTRES

VARIACIÓ LINGÜÍSTICASegons els parlants:

1. Varietat diastràtica 2. Varietat diacrònica 3. Varietat geogràfica

Segons la situació comunicativa: Els registres

Altres termes:

La llengua estàndard: comuna a tots els parlants. L’idiolecte: varietat individual.

VARIETAT SOCIAL O DIASTRÀTICA

Reflecteix els usos de la llengua que fan els diferents grups socials d’una comunitat lingüística.

Relació llengua / societat: estudis de sociolingüística

Factors que estudiem: edat, sexe, hàbitat, professió, nivell d’instrucció.

Exemples de dialectes socials: bleda (nasalització, absència d’obertes i sonores), pijo, macarra...

ALTRES TERMES:

· Argot: varietat especial segons l’exercici d’una professió o activitat laboral. S’ha traslladat també, sobretot el lèxic, a

grups socials marginals (estudiants, metges, advocats, informàtics...). Influència d’altres llengües.

· L’argot no és el mateix que la terminologia específica d’una disciplina científica.

VARIETAT HISTÒRICA O DIACRÒNICA

• Canvis en el pas del llatí vulgar al català: segles VII-VIII

• Canvis i substitucions lèxiques al llarg del temps: transistor / ràdio / walkman / discman / MP4...

• Relació entre algunes varietats dialectals amb altres llengües: àrab, francès, anglès...

• Canvis mots generacionals: promés o nóvio / estimat / xicon / amic / company sentimental / parella

VARIETAT GEOGRÀFICA O DIATÒPICA

• Modalitat que una llengua adopta en les diverses zones del seu domini lingüístic.

• Dialecte geogràfic: concreció de la llengua al llarg del territori.

• Unitat lingüística: afinitats estructurals, intercomprensió entre els parlants, tradició històrica, literària i cultural, consciència lingüística

• Isoglosses: zones de transició entre dialectes. També entre llengües. Canvis subtils, lents i graduals entre dues modalitats adjacents geogràficament.

Cal insistir en el cas especial del valencià, sobretot pel que fa a la variació social, ja que els parlants

sovint empren una mateixa variant per a la mateixa situació comunicativa: el col·loquial

VARIETAT ESTÀNDARD: A LA UNITAT DES DE LA DIVERSITAT

L’estàndard se situa per damunt de la diversitat lingüística descrita anteriorment. Caràcter s u p r a d i a l e c t a l . N e u t re . E m p r a t e n l e s comunicacions formals.

Repertori lingüístic: suma global de totes les formes lingüístiques que els membres d’una comunitat utilitzen normalment. Hi influeixen tres factors: 1. Estil: registres 2. Distribució geogràfica: dialectes 3. Estratificació social: sociolectes