La ruta de Sant Llorenç (Constantí)

LA RUTA de SAnT LLoRençUna guia turística i cultural per descobrir els principals camins i els indrets més atractius de Constantí

La Creu de Salom

L’Últim Minador d’Aigua

L’Alzina del Mas dels Frares

L’Ermita de Sant Llorenç

El Celler Experimental de l’Escola d’Enologia

Els Masos Enrunats

RUTES DE CONSTANTÍ | NÚM.2

3

LA RUTA de SAnT LLoRençUna guia turística i cultural per descobrir els principals camins i els indrets més atractius de Constantí

Ajuntament deCONSTANTÍ

La Ruta de Sant Llorenç 5

PReSenTAció

Rutes de Constantí és una col.lecció de guies de turis-me cultural que recull l’extens patrimoni que atreso-ra el nostre terme municipal: monuments històrics, elements antropològics, naturals i paisatgístics; llegendes i tradicions...

El segon número de la col.lecció el dediquem a la ruta de Sant Llorenç. És un itinerari històricament interessant perquè en el seu recorregut hi ha les restes de l’ermita de Sant Llorenç, al voltant de la qual es produeix el primer poblament del municipi al segle XII. I dels espais més antics als més nous, perquè en el mateix itinerari podem veure el celler experimental de l’Escola d’Enologia de la URV o el clot de Sanromà, un curiós rastre de la construcció de l’autopista. També expliquem, a propòsit de diferents elements existents en la ruta, el funcionament de les mines d’aigua, de la mà del darrer minador, el Sr. Ràfols, el procés de degradació dels masos un cop es deshabiten, les llegendes lligades a la Creu de Salom i el simbolisme de les alzines.

En resum, trobareu un grapat de lectures adreçades a gent de totes les edats, que us proposem llegir mentre recorreu els nostres antics camins carreters, els camins de la memòria, per descobrir allò que tenim més a prop i que sovint oblidem sota l’ofec de la monòtona rutina diària.

Josep M. Sabaté i SansAlcalde de Constantí

Primera edició: setembre 2010Col.lecció: Rutes de Constantí, 2Coordinació: Arxiu Municipal de Constantí

Fotografia de la coberta: Camí de la Gavarra.

Textos: Ricard Escarré, excepte article sobre masos enrunats, que és d’Oriol Altès Escarré.

Fotos: Lluís Escarré, excepte Ajuntament de Constantí (pp 26,38-39), POUM de Constantí (pp. 20-21); Joaquim Monzó (p. 44) i Estudis de Constantí, n. 23 (p. 18).Dibuixos: Ferran Marín i Ramos (pp. 51,53), Miquel Aleu Padreny (p. 24) i Emma Juncosa (pp. 32-35).

Cartografia: Rambla Digital

Correcció lingüística: Montserrat Franquès Gil

Edició: Ajuntament de ConstantíCarrer Major, 27 - 43120 ConstantíTel.: 977 520 521 - Fax: 977 521 121Correu: [email protected]: www.constanti.cat

Disseny gràfic: RamblaDigitalImpremta: IndugrafDipòsit legal: xxxxxISBN: xxxxx

Agraïments: Lluís Papiol Molné, Josep M. Solé Barrufet, Joan Torrents, Josep M. Sabaté Sans, Josep M. Ràfols Bofarull, Pedro Cabanillas, Carles Alcoy, Ferran Marín i Ramos, Emma Juncosa, Miquel Aleu Padreny i Joaquim Monzó.


Carretera de

Tarragona

REUS

TARRAGONA

M. de Calixto

M. de Vidal

M. de laCansalada

M. de laCansalada Vell

M. d’EscardóSant Ramon

M. del Pèl

M. de Bover

M. de Porta

La Torre delFàbregues

M. de Cavaller

M. de Montseny

M. de l’Apelagós

M. de Bernadó

M. de Sanaüja

M. delCabaler

GranjaLlaurador

Mos Vermell

M. del Ferro Vell

M. del Fonts

M. Nou M. de

Coselles

M. de Giró M. del

Sol

M. del Gil M. del CrostaM. de Ventura

M. del Roig

Mas de Serapi

El Molí de

Constantí

El MolíPaperer El Molí

de Reus

Mas deMontaner

Mas de lesBeates

Mas del Senyor Rafael

Mas deGavaldà

Mas d’AlemanyMas de Segarra

M. Vermell

La Bassa deles Cabres

Mas de Mascaró

Centcelles

Mas de Simó

Mas dels Frares

M. deBosc

M. de l’Homdedéu M. del VermellM. de Folc

M. de BarberM. del Gorrista

M. de l’Aleu

M. de Cubelles

M. de Pistolets

M. de la

MussaraM. de la Llebre

M. de la Sena

CARRETERA DE

LA VIA

DEL

TREN

SANT

C A M Í

CA

MÍ

C AR R E T E R A

R E U S

D E

EL

DE L S

P O B R E S

RIE

RA

B O E L L A

DE

LA

EL

R AL

RAMON

EL

CA

MÍ

D

E L S A L B E L L ON

S

EL

C A M Í DE S

AN

T L L O

RE

NÇ

EL

C

AMÍ

DE

LA

GAVARRA

E L C A MÍ D

’ AL M

OS T E R

BA

RR

AN

C DE

L

M

AS

DE

L

SO

L

RI E

R

A DE

L A

SI S

EN

A

E L CA

M

Í D E L’ O

BI

E L CA

M

Í D E L A S E L V A

BA

RR A

NC

S AN

T R A M O N

EL

CA

MÍ D

EL

B AS S A

L

T O R

R E N T DE

L

M

AS

B L A N C

LA

C

AR

RE

TE

RA

D

E

L

A

PO

BL

A

EL CAMÍ DE

L’ALZIN

ETA

EL

CA

MÍ D

E MO

NTB

LAN

CSEIXANTAJORNALS

LA S ÍQ

UIA

DEL MO

LÍ

LA

SÍQ

UIA

DE

L M

OLÍ

Els Corrals deBofarull

EL

C

AM

Í

D

E

L

ES

SORTS

E L C A M Í D E L A

CO

MA

EL CAMÍ DE

REUS

EL R

EC D

E LA

PARAT

CA

RRET

ERA

DE

TARR

AG

ON

A A

LLE

IDA

TERME MUNICIPAL DE CONSTANTÍANY 1966

EL CAMÍ DE

LES CAMADES

S A N T

E L M A S D E

M A G R I N Y À

E L C O L L

B L A N C

R A M O N

EL MAS DE

CAVALLER

L’OBI

LA RIBA

EL CARRASCLARELS

COTXOS

ELSERRALLO

LA CASETA LA

CLOSA

LAPEDRERA

LES FONTS

EL MAS DE VENTURA

LA RÀ

EL CAMPD’AVIACIÓ

ST. POL

LES

TRIES

RIUDARENESS E C À

RABASSOLS

LES ARGILES

LA FERREROTA

LES SORTS

SANT BARTOMEU

LA COMA

L E S G A V A R R E S

ST. LLORENÇ

Perafort

T e r m e d e L a P o b l a d e M a f u m e t

Term

e de la Selva del C

amp

Te

rm

e d

e R

eu

s

Te

r me

de

Pa

l l ar e

so

s

ELS

ALBELLONS

LA CREU DESALOM

L’ALMATELLA

CLOT DE RIERA

F O L A

C A M Í D E R E U S

LE

S

P

UN

TE

S EL CAMÍ DE LA

SELVA

EL FORN

TEULER

L A S Í N I A

E L B A S S A L

RIU

FR

AN

CO

LÍ

CONSTANTÍ

POLÍGON INDUSTRIAL

COL·LEGITURÓ

Indrets:

Mas de Serapi

Creu de Salom

Mas dels Frares

Celler experimental (URV)

Alzina del Mas dels Frares

Clot de Sanromà

Ermita de Sant Llorenç

Clos Montserrat

Mas de Simó

Articles:

La creu de Salom: mites, pors i supersticions ancestrals als encreuaments de camins.

El Sr. Ràfols. L’últim minador.

L’alzina, l’arbre sagrat de l’antiguitat.

L’ermita de Sant Llorenç, el passat medieval de Constantí.

Docència, recerca i bons vins. El celler experimental de la URV.

Enrunament d’un mas.

Més informació.

1

2

3

4

5

7

6

8

9

1

2

3

4

5

6

7

8

9

pp. 8-23

pp. 24-29

pp. 30-39

pp. 40-47

pp. 48-53

pp. 54-61

pp. 62-71


LA RUTA de SAnT LLoRenç

El següent itinerari barreja elements històrics ances-trals (poblaments prehistòrics, el possible primer nucli medieval de Constantí –l’ermita de Sant Llorenç–, vil.les romanes, masos importants), llegen-des i tradicions (la Creu de Salom, l’Alzina Grossa) amb elements naturals, paisatgístics i antropològics definitoris del terme municipal (camins antics, mines d’aigua, conreus tradicionals i vegetació característi-ca, el clot de l’autopista, etc...). Es tracta d’un reco-rregut circular de 6 km que ens ocuparà aproxima-dament una hora i mitja de caminada. Es pot realitzar en qualsevol època de l’any i a qualsevol hora del dia. El nivell de dificultat és baix perquè no trobem grans pendents ni obstacles importants; el nivell d’interès és alt ja que ens permet descobrir molts aspectes patrimonials del variat ventall que ofereix el terme de Constantí.( )

La nostra ruta comença al final del carrer de Sant Pere, gairebé als afores del poble, al carrer del Serapi. Avancem per aquest estret carrer i deixem les darre-res cases en direcció sud-oest. Estem circulant pel que antigament era el camí de Reus, una important via de comunicació comercial fins a finals de 1940, quan les pistes de l’aeroport, conegut popularment com a Camp d’Aviació, tallaren el seu traçat i la carretera asfaltada condemnà l’antic camí de Reus a l’abandó i l’oblit, el que ha ocasionat la pèrdua de gran part del seu recorregut. Aquest discorria en direcció oest entremig de les partides de Sant Llorenç i els Albe-llons i la Ràfola i Les Puntes.( )


Un cop creuada per sota la carretera TV-7211, aviat ens trobem el torrent del mas de Serapi, que en el terme tarragoní és conegut com a torrent o riera de Riu Clar. Condicionat pel nostre clima, típicament mediterrani, i depenent de l’època de l’any o de la intensitat de les pluges recents, podem trobar un petit cabal d’aigua que caldrà travessar.( )

El mas de Serapi

El camí segueix després d’una ziga-zaga, primer cap a la dreta i després a l’esquerra, mantenint a la nostra esquerra una estona el torrent i després creuant-lo, seguint per un camí asfaltat, per arribar al Mas de Serapi. El nom d’aquest mas sembla provenir d’un dels seus propietaris, mossèn Serapi Ferrer, mort l’any 1711. Presenta un edifici principal amb planta

baixa i primer pis, de construcció antiga, del segle XIX o anterior, tot i que ha patit diverses modifica-cions i després d’un temps enrunat ha estat recuperat de nou.

Abans la gent del poble solia reunir-se els dies de festa per berenar a la vora d’un abeurador que ja no exis-teix. També s’anava a buscar aigua, fresca i bona, de la boca de la mina situada just al costat del mas. ( )

Les mines d’aigua

Una mina d’aigua és una galeria subterrània construïda per captar aigua de la capa freàtica d’un aqüífer. Són construccions realitzades des d’antic, característiques de zones mediterrànies i que arreu comparteixen les mateixes tècniques constructives. Al llarg de la mina s’excavaven una sèrie de pous des de la superfície per treure la terra que s’anava extraient i que després servia pel seu manteniment. A la banda dreta del camí vora el Mas de Serapi encara podem distingir, entre l’herba, alguns d’aquests petits pous. La boca de la mina era el lloc per on brollava l’aigua provinent de la galeria, i encara resta l’estructura amb la porta just al costat de la paret del mas.

A finals dels anys seixanta, la possibilitat dels pagesos de disposar de bombes elèctriques i l’abaratiment dels costos de perforació de pous varen condemnar

Vegeu l’entrevista a Josep M. Ràfols Bofarull, l’últim minador de Constantí, a les pàgines 30-39


l’ús i manteniment de les tradicionals mines d’aigua. Aquests pous moderns, que podien arribar més enllà dels cent metres de profunditat, desbancaren, sense possible competència, les antigues mines que, com a molt, arribaven a trenta o quaranta metres de fondària.Així mateix, aquesta nova disponibilitat d’aigua, que garantia un constant i major cabal, féu reconvertir molts conreus de secà –habituals al terme (vinya i olivera) – en conreus de regadiu (avellaners i arbres fruiters). Aquesta major demanda d’aigua per a ús agrícola es va sumar al gran consum per part de la indústria petroquímica i el creixent turisme estival de la Costa Daurada, la qual cosa provocà l’esgotament d’aqüífers i fins i tot la salinització d’alguns pous. Només el transvasament de l’Ebre va poder aturar aquesta insostenible situació, fidel reflex de la dita “estirar més el braç que la màniga”.

La Creu de Salom

Continuem per un petit tram amb pendent fins a una cruïlla. Els camps que tenim a dreta i esquerra foren en l’antiguitat una vil.la romana construïda pels volts del segle II aC i explotada fins al segle V.

Una mica més endavant trobem una petita alzina sobre el marge esquerre. Es tracta de l’Alzina de la Creu de Salom, un preludi de l’alzina monumental que veurem més endavant.

Arribem al capdamunt i ens trobem un altre cop amb una cruïlla, en aquest cas un encreuament antigament important: aquí es trobaven el camí de Reus, per on venim, amb el camí d’Almoster, dues vies de transport de mercaderies i de comunicació ancestrals. I justament vora el marge dret d’aquesta cruïlla s’aixecava la Creu de Salom, una antiga creu de terme. Consta documentada una possible referència de l’any 1530, citada per Ramon Amigó, que descriu el trasllat del cadàver de l’arquebisbe Pere de Cardona, mort a Alcover. En el camí esmenta una creu que molt possiblement sigui la mateixa Creu de Salom: “acompanyant-los lo rector de Gostantí ab sa professó fins a la Creu”.

Fins a mitjans del segle passat encara era visible el pedestal que servia de base per a la creu de ferro que aquí s’alçava. Les creus de terme delimitaven el territo-ri d’un municipi i s’utilitzaven també com a referències per a viatgers, pagesos, agrimensors o notaris.

Diverses llegendes s’arrepleguen al voltant d’aquesta creu centenària. Una d’elles explica com aquesta deu el nom a un tal Salom (o Salomó), al qual se li apare-gué el dimoni en aquell indret una nit de Divendres Sant, quan tornava de Reus de visitar una dama de “vida llicenciosa”. Recull Amigó que això va succeir fa quatre generacions i que aquest Salom “va morir sense família i els seus béns van passar a uns seus mitgers, o arrendadors, dels quals és successora ca Gabriel Nicolau”.

Avui en dia, el diable ja no és un element que atemo-reix amb finalitat moralitzant. L’actual religiositat va minvant en detriment cap a una espiritualitat que conté elements orientals i occidentals en una barreja sovint incoherent i malentesa, però molt més adapta-da a la comoditat individual i lliure dels compromisos del catolicisme.

Hi ha una altra llegenda que situa prop d’aquesta cruï-lla un antic hostal de carretera, on es reunien comer-ciants d’arreu entre els que hi havia àrabs i jueus que s’acomiadaven amb el seu corresponent “shalam” i “salom”; a partir d’aquest comiat es batejaria l’indret. Una darrera tradició oral parla del lloc d’enterrament d’un important general, que segons algunes versions, seria un carlista.

El mas dels Frares

Girem a l’esquerra, deixant les instal.lacions del col.legi Turó a la nostra esquena per endinsar-nos en el camí d’Almoster abans citat. Arribarem a una altra cruïlla, on agafarem el camí asfaltat de la dreta, que és el camí de Sant Llorenç. Aquest es va enlairant suau-ment, obrint poc a poc una panoràmica a la nostra

Vegeu l’article sobre la Creu de Salom a les pp. 24-29


esquerra. Aviat trobarem, a la nostra dreta, el Mas dels Frares de Baix o Nou, mentre que, més enllà, encimbe-llat sobre un petit turonet, trobem el Mas dels Frares de Dalt o Vell, propietat de la Facultat d’Enologia de la URV des de 1995.

La finca fou dividida entre dos germans a mitjans segle XX i per això trobem dues denominacions pel Mas dels Frares. El nom prové d’una comunitat reli-giosa de frares que n’eren propietaris, encara que mai no hi visqueren. ( )

El Mas dels Frares ha estat important des d’antic: aquí es varen descobrir diverses sitges i s’excavaren estructures d’un complex de banys d’una vil.la romana d’època republicana (218 aC – 50 dC). La Generalitat republicana hi va instal.lar una petita estació meteorològica amb un anemòmetre i un pluviòmetre, que va recollir les dades de l’índex pluviomètric i força i direcció del vent fins a 1945.

Segons els criteris pluviomètrics, el terme de Constantí se situa dins un clima mediterrani litoral sud, on la mitjana anual de pluges oscil.la entre 500 i 550 mm, amb un règim de pluges que té un màxim a la tardor, mentre que a l’estiu hi ha poca precipitació: un tret típic del clima mediterrani. D’aquesta manera, les pluges es concentren en uns pocs dies i alguns episodis de molta intensitat. Tot i això, com a mitja, els dies amb pluja anuals no passen de 90.

La partida ha estat conreada amb grans extensions de vinya i avui la Facultat d’Enologia de la URV manté

aquesta tradició amb un celler experimental que produeix vora 40.000 kg de raïm de 17 varietats, culti-vades en 5’5 ha de terreny.

L’alzina centenària

Ens enfilem ara per un petit sender en mal estat que discorre vora la tanca que delimita els terrenys de la Facultat d’Enologia. Des de lluny, a la dreta, podem observar la generosa capçada d’una alzina. Es tracta de l’Alzina del Mas dels Frares, una alzina (Quercus ilex) centenària, vora el camí dels Albellons i prop del Mas dels Frares. És l’alzina més gran i notable del terme i, com a tal, és coneguda també com “Alzina Grossa”. És declarada “Arbre Monumental” d’acord amb el decret 214/87 del BIPCC de la Generalitat de Catalunya. Per contemplar-la, hauríem d’haver seguit recte a la cruïlla de la creu de Salom, seguint un tram el camí de Reus i després el camí dels Albellons.

L’alzina és un arbre caducifoli però que mai no queda sense fulles a les rames. Forma part de la vegetació típica de bosc mediterrani, amb unes grans concentracions boscoses, molt comunes i esteses a l’antiguitat però que han anat desapareixent davant els usos agrícoles del sòl, com mostra aquest exemplar constantinenc solitari. ( )

Vegeu l’entrevista a Pedro Cabanillas, enòleg del Celler Experimental Mas dels Frares de la Facultat d’Enologia de la URV, a les pp. 54-61 Vegeu l’article sobre l’alzina del mas dels Frares a les pp. 40-47


Els boscos acostumen a presentar un paisatge més o menys homogeni i semblant arreu, s’adapten a l’orografia, es remodelen i es refan sols. En canvi, aquest paisatge agrari que ens envolta és construït per les mans dels pagesos, any rere any, conreant pam a pam, plantant, esporgant, o arrencant els arbres, aixecant petits murs i bancals, donant la vida a aques-ta terra de secà mil.lenària. La tradicional arquitectu-ra rural que conforma el nostre paisatge de secà es perd una mica cada cop que una finca s’abandona, cada vegada que un pagès renuncia a escriure sobre la terra. Com diu Espinàs, “la terra és un àlbum ple de paraules, i quan caminem el passem a poc a poc, una pàgina darrere l’altra, i anem entenent on som, què veiem”.

L’ermita de Sant Llorenç

Seguint pel camí de Sant Llorenç, arribem a una petita elevació. A la nostra esquerra hi observem una rove-llada estructura publicitària, mentre que a la nostra dreta, si avancem uns metres entre oliveres i garro-fers, dalt d’un petit turó, s’hi troba l’Ermita de Sant Llorenç de la que en resta tan sols una paret dempeus. Hem de tenir en compte que som en una finca priva-da i, per tant, cal que ens comportem en conseqüèn-cia, sense trepitjar més enllà del necessari i, per descomptat, fer malbé res. ( )

La referència documental més antiga és de l’any 1515, tot i que als voltants hi ha restes d’ocupacions des de molt antic, des d’època neolítica a romana i medieval, amb presència de sitges i restes de fortificacions. La hipòtesi de l’historiador Francesc Cortiella situa al seu voltant el primer nucli de població de Constantí, fins a principis del segle XII, “potser l’ermita de Sant Llorenç va ésser la primera església de Constantí”, fins que l’any 1179 la població es trasllada al turó del Llentisclell. Això implicaria que la primera construc-ció de l’ermita dataria com a mínim d’abans de 1159, i al voltant d’aquesta s’hi arremolinarien unes quantes cases i un cementiri. Es tractaria, segons la recons-trucció de l’historiador local Josep M. Sabaté, d’una construcció de 13x9 m amb una possible capacitat per a unes dues-centes persones.

Ramon Amigó apunta que, possiblement, després de la Llei de Desamortització de Mendizábal, l’any 1836, va quedar abandonada (fa més d’un segle).

No costa imaginar perquè els nostres avantpassats escolliren aquest indret per viure, dalt d’una eleva-ció natural que dóna una bona visibilitat de tots els voltants. És un lloc que provoca un cert estat d’ànim, que evoca la nostra rica, variada i antiga herència històrica. Tal com bellament descriu Josep Pla, “sota de les velles pedres obscures o daurades, hi ha el substràtum prehistòric indígena. Aquest és un país molt vell”.

El clot de Sanromà

Retrobem el camí de Sant Llorenç i continuem el nostre recorregut, que ara ens porta a travessar l’autopista AP-7 mitjançant un pont. Des d’aquí gaudim d’una bona panoràmica d’un extrem del nostre terme i dels voltants: arribem a divisar Reus, La Canonja, Tarragona i els seus barris, Constantí... A la nostra dreta podem observar un cas singular de reconversió de la natura per l’alteració humana: el clot de Sanromà, conegut popularment com el clot de l’autopista, un gran solc provocat per l’extracció

Vegeu l’article sobre l’ermita de Sant Llorenç a les pp. 48-53


de terra en la construcció de l’autopista AP-7. Eloi Rodríguez recull al número 23 dels “Estudis de Constantí” una curiosa anècdota. “S’explica que, en expropiar els terrenys per a excavar-hi, van prometre al propietari que no li ensorrarien el mas. Complint la paraula, el resultat va ser una edificació aixecada sobre una enorme columna de terra, al bell mig del buit, i sense cap possibilitat d’accedir-hi. Ara aquest mas ha acabat caient degut a l’erosió de l’aigua sobre la terra que l’aguantava”. ( )

Aquest enorme clot ha acabat convertint-se en un llac i abeurador d’aus migratòries, que s’aturen en aquest indret en el seu viatge anual. Cal tenir en compte la rica i variada fauna ornitològica autòctona, tot i que afectada negativament pel desenvolupament de la indústria. Dins el terme de Constantí trobem gran diversitat d’espècies d’aus, ja que és un territori on hi ha conreus de regadiu i de secà, amb arbres dispersos en els camins i marges de les parcel.les, que afavoreixen la nidificació i el refugi dels ocells. Pardals, orenetes, estornells o membres de l’extensa família columbidae (tórtores i coloms com a exemples comuns) són algunes de les espècies més habituals que podem observar als nostres cels. Els diferents ambients i factors climàtics determinen que moltes

espècies es puguin trobar tot l’any, hivernant, de forma estival o de pas.

Les aus tenen un paper important en l’agricultura, cada cop més minvant, de les nostres terres, controlant la proliferació d’insectes i petits rosegadors, o sigui, controlant indirectament les plagues que han assolat tradicionalment els conreus. Actualment, l’abandonament de les terres, els caçadors furtius, el creixent urbanisme i les infraestructures industrials i de comunicació provoquen la reducció significativa de la fauna existent o la proliferació d’unes espècies respecte d’altres, la qual cosa altera l’equilibri existent i que en alguns casos (com l’estornell, molt adaptable i omnívor) pot arribar a esdevindre una plaga. ( )

Aturats dalt del pont, veiem el tràfic que circula sota els nostres peus, constant. Les persones són una mica com els cotxes que circulen per l’autopista. N’hi ha que corren molt i fan molt de soroll, i es fan veure. N’hi ha d’altres que circulen poc a poc, vigilant de no sortir-se del carril ni superar els límits de circulació. També n’hi ha que gairebé no els sents venir però

que realitzen avançaments imprudents i maniobres perilloses. Finalment, hi ha els grans camions i autobusos, amb la remor distant del seu motor que creix conforme s’acosta, i que s’allunya també lentament quan ja han passat.


El Mas d’Alemany

Un cop creuat el pont sobre l’autopista, just davant nostre, a la llunyania, podem observar el Mas d’Alemany. És un dels masos més importants del terme de Constantí, amb una gran extensió de terres cultivades (75 ha), situat entre el camí de Sant Llorenç i el de la Gavarra. El seu nom sembla provenir d’un dels seus propietaris, de cognom Alemany, tot i que no hi ha constància documental. Una paret rodeja tota la finca i, com a tal, avui és anomenat Clos Montserrat, que engloba l’antic Mas d’Alemany i l’antic Mas de Pau Cirera.

El Mas d’Alemany consta d’un edifici principal cons-truït al voltant de 1827, d’estil barroc popular, al que s’afegeix la casa del masover i un altre edifici que era l’antiga casa del guàrdia, actualment reformat, tot i que el seu origen pot datar del segle XVI o XVII. ( )

Trobem també una petita capella adossada a l’edifici principal, construïda a finals del segle XVIII. ( )

En ella s’hi celebraven oficis litúrgics els diumenges i festius i, fins i tot, Oriol Nicolau al llibre “Els Masos de Constantí” va recollir el testimoni de l’antiga masovera que assegurava que s’hi havia celebrat

el casament entre una filla dels amos i un mandatari xinès: “Eren més de quatre-centes persones. Van ocupar totes les bodegues i entrades principals amb una sota taula. No es veia el terra perquè estava tot cobert d’alfombres. Van venir guardes de seguretat i servents de la Xina”.

Hi destaca també el gran celler on s’elaborava i embotellava el vi produït a les terres del mas.

Davant l’edifici hi ha les restes d’una era i, flanquejant l’entrada principal, un jardí, antigament molt més gran. Hi trobem espècies d’arbres exòtics que configuren un ampli jardí de típic aspecte romàntic vuitcentista. ( )

Per arribar-nos al Mas d’Alemany hauríem de continuar recte, vorejant el petit mur que tanca el mas, però nosaltres seguirem pel camí que queda a la nostra esquerra i que continua paral.lel a l’autopista, en direcció nord-est.

A la nostra dreta, mirant cap al sud-est, observem com s’obre més enllà l’extensa partida de les Gavarres. Aquí es va trobar un jaciment de l’epipaleolític (9.000 aC-5.000 aC) amb un taller de sílex a l’aire lliure.

La partida de les Gavarres

Les Gavarres era una partida on s’escampaven els conreus de garrofer i vinya. Un episodi de fred siberià


al febrer de 1956 va matar molts arbres, especialment garrofers, i es va anar abandonant, configurant l’aspecte actual que presenta. Curiosament, ha esdevingut un exemple de flora típica mediterrània, on s’hi troben majoritàriament arbusts, adaptats a l’aridesa del clima (argelaga, farigola, garric, ginesta, llentiscle... ) i alguns pins.

Conjuntament amb aquesta flora podem detectar fauna també característica de la nostra zona: els rèptils. De fet, els haurem observat segurament abans en algun marge o paret del camí; sargantanes (ibèrica, cendrosa i cuallarga), dragons i escurçons buscaran l’escalfor de l’asfalt o de les pedres per tal de regular la seva temperatura corporal, l’única manera que tenen de fer-ho en ser animals de sang freda.

Malauradament, aquests animals i aquesta vegetació també conviuen amb brossa i deixalles abocades per persones incíviques, que ens mostren el llarg camí que ens queda per recórrer en matèria d’educació.

Després d’una bona estona de flanquejar l’autopista, trobarem un creuament amb un indicador: hem trobat el Camí de la Gavarra, amb el que tornarem a creuar l’autopista i tornarem cap al poble. El Camí de la Gavarra (o de la Canonja) era un camí carreter, antigament molt transitat, que creua la partida de les Gavarres i arriba fins a la Canonja.

El camí inicia un suau descens per l’anomenada Costa de la Gavarra, mentre contemplem Constantí al nostre davant. Retrobem aviat el camí d’Almoster, el que ja havíem creuat a la Creu de Salom, però nosal-tres seguim recte en direcció cap al poble.

El mas de Simó

Ben a prop, a la nostra dreta, s’estén una esplanada on podrem reconèixer el Mas de Simó –també cone-gut com de la Simona. Era una masia important, avui totalment enrunada, on s’observa com la vegetació

engoleix lentament, sense pressa, les parets, els murs i els fonaments, desdibuixant l’estructura del que fou en un altre temps un important i enorme mas.

Queden restes d’una antiga era i vora el camí hi ha una gran bassa rodona (la bassa de la Simona) que recollia aigua de la mina de Sant Pol i Riudarenes.

Tornem a travessar la riera o torrent del Mas de Sera-pi i la TV-7211 fins arribar altre cop al carrer de Sant Pere i donar per acabat el nostre itinerari. Han estat poc més de 6 km on hem pogut copsar diversos i diferents elements que conformen la personalitat del nostre terme, alguns en bon estat, altres susceptibles encara de ser recuperats però altres en greu perill de perdre’s. Esperem que aquesta caminada hagi servit, com a mínim, per prendre consciència del valuós patrimoni que ens envolta. Quan es coneix és més difícil desentendre’s, costa més girar l’esquena a allò que hem vist amb els nostres ulls, allò que hem sostin-gut amb les nostres mans.

Si aprenguéssim a reconèixer els arbres, les pedres i els animals també aprendríem a respectar, a esti-mar, a sentir el que és nostre i a defensar-ho com cal davant el parany del progrés i la modernitat.( )

Vegeu l’article sobre els masos enrunats de Constantí a les pp. 62-71a


LA cReU de SALom: miTeS, PoRS i SUPeRSTicionS AnceSTRALS ALS encReUAmenTS de cAminS

Eren altes hores de la matinada quan, amb l’esgotament d’una nit de gresca, sexe i alcohol, Salom va empren-dre el camí de tornada, caminant, des de Reus cap a Constantí. Era Divendres Sant, però li era ben bé igual. En Salom tenia terres i béns i sabia com malgastar els diners en totes les timbes, bars i cases de prostitutes del terme. Però en aquell viatge es trobaria amb una sorpresa molt desagradable. Venint pel camí de Reus, va trobar-se la cruïlla amb el camí d’Almoster. De sobte, va aparèixer el Diable que, dirigint-se a ell amb veu profunda i amenaçadora, li va dir:

-Tu, Salom, que tens l’ànima tan negre, ara mateix t’enduré als inferns!

Aquell constantinenc llibertí i bala perduda s’esglaià i començà a exclamar lloances a Déu i a la Mare de Déu, mentre arrencava a córrer cap a Constantí. Gràcies a les súpliques es va salvar i, com a agraïment, va fer aixecar una creu en aquell encreuament de camins on es va trobar amb el diable i que es coneix amb el nom de la Creu de Salom. Segons la tradició oral, això va succeir fa quatre generacions.

Aquesta és una de les llegendes que existeixen al voltant de la Creu de Salom, una antiga creu de terme


que s’alçava, dalt un marge, en la cruïlla entre els camins de Reus i Almoster. Les creus de terme servien per determinar el terme d’un municipi, una possessió o per senyalitzar una cruïlla de camins important, a més d’esdevenir un punt de referència pels viatgers i també pels vilatans.

Als anys 50 del segle passat encara hi restava la base i part de la columna que sustentava la creu; Ramon Amigó, l’any 1967, en el seu estudi toponímic del terme de Constantí, afirma que encara hi havia “romanalles”. Actualment només en queda un marge en una cruïlla, tal i com s’aprecia en la foto adjunta. ( )

Una altra llegenda explica que sota aquella creu hi havia enterrat un general que es deia Salomó i que després el topònim es transformà en Salom. Altres deien que era un general carlí, però aquesta versió és menys creïble ja que la creu és més antiga que les guerres carlistes. Segons Amigó, hi ha una referència documental indirecta que permetria datar la creu, com a mínim, l’any 1530 i, de fet, hi ha constància del cognom Salom a Reus a finals d’aquest mateix segle XVI.

Sigui com sigui, el nom Salom delata un interessant i possible origen hebreu, que lliga amb una altra versió de la llegenda que Josep M. Font va llegir en un llibre “de vell”: vora on avui es troba el Mas dels

Frares vell hi havia un hostal de carretera. Degut a la proximitat del creuament de camins, en aquest hostal es trobaven i passaven la nit molts comerciants que venien de Reus, de Tarragona, de la Selva o del port de Salou. En el moment d’acomiadar-se, els musulmans deien “salam” mentre els jueus deien “shalom” i, a partir d’aquest comiat, es batejaria la creu amb el nom de Salom.

La primera llegenda que hem relatat, relacionada amb el diable, embranca amb altres exemples que trobem a les nostres contrades. Totes tenen un rerefons alliçonador, dins la moral cristiana, i pretenien atemorir aquells que portaven una vida llicenciosa i pecadora i que, d’alguna manera, “s’allunyaven del camí”. Aquestes històries presenten el diable en una de les seves formes populars d’aparició: com una cabra o com el mascle d’aquesta, un cabró.

A Xerta, a la Ribera d’Ebre, s’explica que un xicot que tornava a casa tard, després de festejar amb la seva xicota, va trobar una cabra enmig de la plaça. Va carregar-se-la al coll i, en trucar a la porta de casa seva, va sentir com la cabra parlava i li deia: “Deixa’m anar, que prou m’has portat!”. El noi deixà anar la cabra i va fugir, mort de por, i mai més va tornar tard a casa.

Al Maresme, un veí de Llinars que tornava al seu poble des de Dosrius a altes hores de la nit va trobar al camí una cabra negra que semblava perduda. La va carregar al coll, tot felicitant-se per la seva sort. Però, en arribar a la Roca del Diable, va sentir una veu que deia: “Dimoni, xic, on vas?”. “A cavall d’en Jaumàs”, respongué la cabra. En sentir que la cabra parlava, el viador la va deixar anar i va arrencar a córrer, tot dient: “fes-te refotre! No et duré pas a Llinars!”

Cal tenir en compte el caràcter simbòlic i supersticiós que han tingut els encreuaments de camins: és signe de comunicació i conjunció, però també de canvi transcendental de direcció. Per això molts rituals utilitzen el creuament per aturar el mal (creuem els


dits o objectes; en les danses medicinals, es creuen espases o pals per aturar la malaltia, etc...)

Aquesta significació simbòlica la trobem ja a l’antiga Grècia i en diferents països europeus però també a l’Índia, al Japó, al Brasil, a Cuba i, fins i tot, en altres cultures com la dels indis americans. En aquestes cruïlles se situen l’aparició de dimonis, esperits malignes, fantasmes, fades, etc... Als encreuaments s’enterraven els assassins, els suïcides anglesos, els vampirs romanesos o els zombis del vodoo haitià, amb la creença que les seves ànimes malèfiques restarien immobilitzades pel poder de l’encreuament o, com a mínim, si s’aixecaven de la seva tomba, no sabrien quin camí agafar.

També es pensava que les bruixes i bruixots es reunien i clavaven un pal enmig de la intersecció de dos camins, amb les seves ofrenes al capdamunt. Però és la figura del Diable o el Mal encarnat, amb les diferents visions i noms segons les diverses cultures, la més present en les històries d’encreuaments, sempre amb aquest simbolisme malèfic de punt de trobada entre aquest món i l’altre i un indret propici per a la seva invocació.

Aquestes llegendes diabòliques han arribat fins als nostres dies; tenim un exemple conegut i mitificat pel

món de la música (Rolling Stones, Eric Clapton, Ry Cooder) i el cinema (“Crossroads”, de Walter Hill): el guitarrista de blues Robert Johnson. ( ) Segons s’explica, en l’encreuament de les carreteres 61 i 49 de Clarksdale (Mississippí), aquest músic de color va vendre la seva ànima al diable per convertir-se, com de fet va succeir, en el millor bluesman de la història. Son House, un dels músics pioners del blues, explica que va conèixer Johnson com un guitarrista mediocre i, només uns anys després, el va retrobar convertit en un artista excepcional i virtuós, fet que va avivar la llegenda del pacte diabòlic. Però la fama i l’èxit li va durar ben poc: només va enregistrar dues sessions de gravacions (sis cançons de les quals parlaven del diable) i va morir molt jove, als 27 anys, l’any 1938, enverinat (se suposa) per un marit que es pensava que s’entenia amb la seva dona. Fou enterrat (també se suposa) en un altre creuament de carreteres, a Greenwood, Mississippí.

La veritat és que les dades confirmades sobre la seva vida són escasses i contribueixen a alimentar el mite i el misteri al seu voltant: no sabem quan va néixer, com va morir realment ni on és veritablement enterrat (hi ha tres làpides amb el seu nom), ni tampoc com va aprendre a tocar d’una manera tan genial. Ell és pura llegenda vora un creuament de camins, igual com la constantinenca Creu de Salom.


eL SR. RàfoLS. L’úLTim minAdoR

Al Sr. Josep M. Ràfols Bofarull, amb els seus 93 anys, el podeu trobar qualsevol dia, faci fred o calor, tombant pel terme de Constantí, que tant estima i que coneix pam a pam.( ) I si alguna cosa coneix bé del terme són les seves mines d’aigua, ja que ell fou minador. Va aprendre l’ofici del seu padrí, cosí germà del seu pare, Joan Roig Ràfols, i ara ell és l’últim minador viu de Constantí. És el darrer d’un ofici antic, que s’han anat perdent amb la modernitat. Perquè de mina-dors i mines d’aigua n’hi ha hagut des de l’antiguitat, amb tècniques molt semblants arreu del món, des de la Xina als qanats de l’Iran o als oasis africans, i que s’han mantingut gairebé invariables al llarg del temps.(Els dibuixos d’aquest capítol són d’Emma Juncosa i estan extrets del llibre de Josep Llop i Tous, Les mines d’aigua al camp de Tarragona: La Canonja. Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví (1991)

Una mina d’aigua és essencialment una galeria subterrània excavada horitzontalment per captar aigua i transportar-la, per gravetat, fins a la superfície. Segons explica el Sr. Ràfols: una mina es comença a una alçada d’un metre i mig aproximadament. A l’interior té d’amplada mig metre per un metre i trenta centímetres d’alçada. La llargada de la mina pot arribar a diverses desenes de quilòmetres, encara que el més normal per aquí són mines d’un a tres quilòmetres, amb pous cada vint o trenta canes al llarg del recorregut de la mina (una cana equival a un


metre, aproximadament). ( )

Al Camp de Tarragona, a causa del seu clima mediterrani, les mines i els pous han estat la principal forma d’aconseguir aigua per a usos agrícoles i de boca. Trobem mines d’aigua documentades des del segle XVI, mentre que al segle XVIII es produí una gran proliferació en l’excavació de mines, que va anar minvant fins a la segona meitat del segle XX, quan l’aparició de les bombes amb motor de gasoil, els transvasaments o les preses van anar relegant al desús i a l’abandó la majoria de mines.

Experiències personals de l’ofici de minador

Als dotze anys vaig baixar per primera vegada a una mina, a la mina de la Caràbia, amb el meu padrí, qui em va ensenyar l’ofici. El primer pou que vaig baixar tenia 22 o 23 metres de fondària.

L’ofici de minador consistia bàsicament en dues tasques principals: la perforació i creació de noves mines i els treballs de manteniment i reparació de les mines existents. Comptava amb l’ajut d’un “arrossegador”, qui treia fora les gavetes plenes de roques i terra, mentre que un torner, a fora, pujava amb un torn les gavetes lligades amb una corda.( )

Per cavar fèiem servir una aixada petita per omplir les senalles i amb el torn anaven pujant amunt, amb l’ajudant, que havia de ser una persona de molta confiança i que “estava per la feina”. Mentre feies el pou i no hi havia aigua, amb senalles anaves traient la runa. Però després, quan hi havia aigua, s’anava traient amb bidons cap a fora. Però quan n’hi havia massa ja calia posar una maquinària, una bomba amb motor de gasoil, amb la que treies l’aigua fora.

Segons el terreny, calia anar assegurant les parets de la mina. Però aquí, al poble, pel general, el terreny s’aguantava ell mateix. Sinó, si calia, es posava una filada de totxos o lloses planes. A la partida de les Fonts hi ha la mina de Sant Pol i Riudarenes. Per mi és la més antiga perquè estava bancada amb pedres i lloses, mentre que la resta estaven bancades amb obra.( )


Els materials geològics del subsòl del terme de Cons-tantí, amb nombroses capes de graves i sorres argilo-ses, han facilitat i afavorit des d’antic l’excavació de moltes mines d’aigua, tant d’ús privat com comunitari. De vegades, el mateix pagès excavava una mina al seu propi terreny per tal d’aconseguir aigua pel seu ús.

Al Mas del Roig em vaig trobar una vegada que vaig fer un pou. Tot era argila i estava tot taponat, i anava picant i traient. Llavors, en sec, dono un cop i “zzzz” tot seguit em va arribar l’aigua a la cintura i es va haver de deixar. Va caler posar una bomba per treure l’aigua i després vam tornar a enfondir. Vam treure l’argila i va sortir soldó, argila petrificada, vetes del terreny, fins que tot el pou va quedar bancat.

Accidents i perills

No portaves casc, portaves una gorra folrada de drap. I sempre descalç. Al cos no portava cap protecció, portava la roba més vella que tenia. Per pujar i baixar fèiem servir escalons, situats cada dos pams, un forat a la paret on et cabia el peu i poc més. Tenies molta força a les puntes dels dits i t’arrapaves per pujar. No estàvem lligats per cap corda ni res. ( )

Els pous de les mines tenien normalment 30 cm de diàmetre. Sovint era ovalat, amb metre i mig de llarg per metre d’ample, perquè anava millor per si després calia baixar maquinària. Tenies més lloc per anar baixant el tub de la bomba i anar traient la runa que anaves picant. Tenies tres parts de pou per treballar, no et fa nosa el tub. Picaves agenollat o damunt de la gaveta de fusta ja que si no, com que hi havia aigua barrejada, t’hagueres mullat sempre. Conforme s’anava penetrant més endins, calia l’ajuda d’un xaval (arrossegador), que treia fora la senalla (o gaveta) plena de runa i en deixava una altra de buida perquè el minador pogués continuar picant. ( )

Treballàvem moltes hores al dia, a trenc d’alba fins les 12. Teníem dues hores per menjar i per la tarda, a treballar fins les 8 del vespre.

Com s’hi veien dins de la mina?

El minador portava un llum d’oli, com un llum de ganxo però tapat tot. Et cap a la mà i no et destor-ba per treballar. Però sovint no calia, perquè hi ha el reflex del sol que repercuteix més avall, més els dies ennuvolats que quan fa sol fort. S’hi veia, encara que no ho sembli. A la part de la Creu de Salom a sobre hi ha roca però sota tot és argila.


Embossaments de les mines

Una vegada, quan tenia dotze o tretze anys, a la mina de Sant Pol i Riudarenes, estava tres o quatre hores acotxat, caminant dos quilòmetres ben bé, potser quasi tres. Cada dos anys, la mina de Sant Pol i la de la Caràbia se seguien perquè sempre hi ha llocs “fluixos” on cau una mica de runa i embossa. Llavors calia passar-hi i apartar la runa per a què l’aigua corregués. Les aigües entollades fan malbé les mines. Jo anava davant i el minador darrere meu, dient “tira, tira... espera’t”.

La figuera és l’arbre que més busca la humitat. Les arrels d’aquest arbre podien arribar fins a 10 metres de llargada. Però l’acàcia encara busca més la humi-tat que la figuera i té les arrels més grosses. Les arrels d’aquests dos arbres eren les que provocaven més embossaments a les mines. Aquí, a Riudarenes, hi havia una figuera que era de cal Totu i com que era a un metre o dos abans de sortir la mina, cada dos anys s’hi havia de passar per treure les arrels, sinó hagués tapat la mina.

Enumeració de les mines

Amb l’ajut d’un mapa del terme i la seva memòria, vam anar recorrent les mines que hi ha i que hi havia, les que ell va conèixer i les que encara queden, començant des del sud, tocant al terme de Tarragona i anant cap al nord i l’oest.

♦ Mina dels Tarragonins. La nova surt al Mas de Plana; la vella, passa 50 metres per la vora del riu. Passa pel mig de totes les hortes. Una va directe al terme de Tarragona.

♦ Mina del Mas de la Ferrerota (particular). Té una mina de potser dos quilòmetres, arriba fins als Quatre Camins. L’he seguida sol. Poc o molt sempre ha rajat.

♦ Mina de Les Sorts. És pobra, no tenia graves ni barranc a prop.

♦ Mina de l’Almatella. Pobra, s’alimenta “d’aiguaxuma”; no s’alimenta de vetes sinó de basses d’aigua filtrada dins el terreny.

♦ Mina del Puig. Abandonada. Aquesta mina el padrí la va seguir i es va trobar amb un toixó, que estava arrupit i va saltar quan va passar al seu costat. Ve del terme del Morell i deien que tenia cent pous.

♦ A la part del poble, la primera que trobem és la Mina del Bassal.

♦ Mina de Secà. De l’argila que hi ha, veia la llum de dia. Portava aigua al rentador vell. On s’acaba aquesta comença la del Bassal, després la del Poble (feia cap a la Font Lluny). Hi havia un pou i es va fer un tub de ferro que portava aigua al poble.

♦ Mina de Les Fonts. Potser aquesta és la més fonda de totes. Travessa el Torrent del Mas Blanc i allí hi ha un pou de 30 metres. Aquestes més fondes aguanten més el cabal d’aigua tot l’any. Amb el nom d’aquesta partida, les Fonts, ja ho diu tot de l’aigua que hi ha. També es coneixia pel Cotxo. Segons recull Amigó, “Diuen que baixa del Mas de Cavaller i que és una de les més llargues. La decisió de construir-la fou presa segons escriptura del 23 de febrer de 1856, del notari Antoni Soler i Soler, de Tarragona.”

♦ Mina de Sant Pol i Riudarenes. La boca de la mina estava a la finca del pare. La boca de la mina és el lloc on aflora l’aigua, i sovint era un lloc de reunió social, improvisat o buscat, on els animals s’aturaven per beure, on es feia “petar la xerrada” o se celebra-ven trobades i festes. ( )

♦ Seguint cap a l’oest hi ha la Mina del Mas de Ventura, que era particular, la del Mas dels Frares, la de Mas Bové (també particular), la del Mas de Cavallé, la del Mas d’Alemany (va per sota de les altres i era on avui hi ha un dipòsit d’aigua), la de Les Puntes (feia cap al Mas de Ventura), La Mina de la Caràbia (va del Mas de Caràbia a Tarragona i va molt fonda, travessa el camp d’Aviació), la del Mas de Barber, la de la Canonja (o Concòrdia). Totes aquestes de 20 a 25 metres de fondària.


N’hi ha d’altres que van desaparèixer amb la construcció del Camp d’Aviació, com les de Masricart, Mas de Dalt, Terrats i Farmàcia, i d’altres més antigues, la gran majoria seques o enrunades, que el Sr. Ràfols ja no ha conegut i que Ramon Amigó (Els topònims del terme municipal i del poble de Constantí) va recollir l’any 1968: Escardó (o Alaio), Cases, Abundanera (o del Mas de l’Aleu), Pobres, Selvatà, Escaldat, Horta Vella, Ignasi, Barril (o Bacallà), Gavaldà, Sena, Tallapedra, Capellans, Bassa de les Cabres (terme de Reus), Riba, Torreforta, Deveses, Vella.

Des del punt de vista ecològic, una mina resulta el mètode d’extracció d’aigua més “sostenible”, ja que només agafa l’aigua fins al nivell freàtic, sense

arribar mai a exhaurir un aqüífer, al contrari del que fa un pou. El seu principal inconvenient és la total dependència en l’índex pluviomètric anual per tal de mantenir el cabal d’aigua. Avui en dia, amb les creixents demandes de recursos hídrics, les mines d’aigua i el testimoni d’un minador com el Sr. Ràfols són referències indiscutibles d’un passat que sembla llunyà i irreconeixible. Ascendim per les escales de la modernitat mentre els esglaons del nostre passat s’enfonsen al nostre darrere. Per això, amb el risc de no saber com hem arribat fins on som ara, cal mantenir i preservar el record més proper per saber valorar el present i poder afrontar el futur amb el bagatge de l’experiència.


L’ALzinA, L’ARbRe SAgRAT de L’AnTigUiTAT

Per sobre del paisatge de la partida de Sant Llorenç del terme de Constantí, una alzina solitària aixeca la seva característica capçada. Just a la vora del camí, hom pot sentir la magnificència d’aquest arbre gegantí, considerat sagrat des de la més remota antiguitat. ( )

Molts pobles i cultures han practicat, des de la prehistòria fins a l’actualitat, cultes animistes consagrats a la Mare Natura, invocant-la en llocs de poder, en indrets a l’aire lliure considerats màgics: coves, muntanyes, rius, llacs,... Un d’aquests llocs han estat també els boscos d’alzines o una alzina en particular que destaqués per la seva mida o situació.

L’alzinar seria encara el bosc mediterrani de terra baixa per excel.lència si l’activitat humana no l’hagués arraconat cap a les muntanyes.

El seu tronc, ample i robust, que pot arribar als 20 metres d’alçada, i la peculiaritat de les seves fulles lanceolades, que es mantenen a l’arbre fins a quatre anys, fa que sembli immutable al canvi d’estacions. Per tot plegat s’ha considerat com a símbol de fortalesa i longevitat, un arbre “tocat” per la divinitat.


Grècia

A l’antiga Grècia, en una vall de difícil accés, la vall de Dodona, a Epir, s’alçava una alzina solitària. Segons creença antiga, aquest arbre atreia els llampecs més que altres. Aquí, “suposadament”, es “manifestava” el pare dels déus, Zeus. Al voltant d’aquesta alzina s’aixecava l’oracle grec més antic, l’Oracle de Dodona. La importància d’aquest culte, únic al món grec, es reflecteix en les cites de l’escriptor grec Homer, a la Ilíada, on Aquil.les suplica a Zeus d’aquesta manera: “Júpiter, sobirà, Dodoneo, Pelàsgic, que habites l’Olimp i ets el numen tutelar potent del país destemprat de Dodona, on en el bosc silenciós habiten els Seles, els teus ministres i profetes”.

A l’Odissea, Zeus, des de l’alzina, recomana a Ulisses que torni a Ítaca.

Homer també descriu com els sacerdots de l’oracle de Dodona no es rentaven els peus i dormien al terra. Aquests interpretaven els designis i consells de la divinitat arbòria mitjançant la remor produïda pel vent que travessava les fulles de l’alzina. Excavacions arqueològiques a Dodona han permès trobar tauletes de plom, gravades amb les preguntes i demandes de les persones que acudien a l’oracle en busca de consell. Curiosament, les seves preguntes, tant ara com fa més de vint segles, giren al voltant de les inquietuds quotidianes: salut, parella, fills, viatges, ...

Roma. Juli Cèsar i els escriptors llatins. Els celtes.

Els romans assimilaren el culte a Zeus anomenant-lo Júpiter, però mantenint els seus atributs (el llamp) i, com no, l’alzina, com a arbre sagrat relacionat amb ell. Diversos escriptors llatins fan referència a aquest arbre en els seus escrits. Virgili ens parla de “l’alzina gegant dels boscos, amb el fullatge estimat de Júpiter” i Plini descriu com els druides celtes es reunien en boscos sagrats per realitzar els seus rituals, fet que

també refereix Juli Cèsar en la seva crònica militar Bellum Gallicum (comentaris de la Guerra de les Gàl.lies), esmentant l’assemblea al bosc dels carnuts per nomenar Vercingetòrix com a rei del gals (vegeu l’escena de la rendició de Vercingetòrix davant César, per Lionel-Noël Royer, 1899).( )

Els celtes, poble de religiositat animista, retien culte a un arbre de la família de l’alzina, el roure, el qual consideraven que sostenia el món. La mateixa arrel de la paraula druida sembla provenir de “coneixement del roure”. Fins i tot Cèsar manarà talar algun d’aquests boscos sagrats per aconseguir vèncer la por supersticiosa dels seus propis legionaris a atacar els gals refugiats en ells. Els ibers també veneraran l’alzina i la carrasca, relacionant-les amb el foc i amb una divinitat de la vegetació o fertilitat.Titus Livi assenyala com els aqueus es reunien al voltant d’una alzina per tal de debatre i prendre decisions importants. A l’Alt Aragó també hi havia costum de fer aquestes reunions al voltant de l’alzina. Com a anècdota històrica, ja en època contemporània però que embranca bé amb aquest sentit ancestral de reunir-se al voltant de l’alzina, tenim que, l’any 1873, a la regió aragonesa de Somontano, es va proclamar sota la “Carrasca de las Coronas”, l’alzina més gran d’Aragó, la Primera República Espanyola.


La pervivència del culte amb el cristianisme. Tradicions i costums catalans

Després dels cultes celtes i ibers, certes pràctiques ancestrals i supersticions al voltant dels arbres sobreviuran en la tradició popular, fins i tot ja amb el cristianisme consolidat. Una d’elles consistia en abraçar-se a les soques dels arbres més ferms i propers del santuari, creient que així es traspassava la mala astrugància a l’arbre. Amb la mateixa intenció s’amagaven flocs de cabells i trossos d’ungles entre l’escorça de certs arbres, que després es tapaven amb fang o aigua beneïda, amb la creença que el mal restaria dins l’arbre o s’encomanaria a aquell que tragués aquella ofrena personal. També existia la creença que si un punxava un òrgan malalt amb una agulla i després es clavava aquesta a l’escorça, es traspassava el mal a l’arbre.

El cristianisme, davant la impossibilitat d’eradicar aquests antics cultes animistes, molts d’ells de fort arrelament local, associats a coves, rius, fonts i diversos arbres, entre ells, l’alzina, va optar per

assimilar-los. Per això trobem nombroses marede-déus de l’alzina, trobades per bous, pastors o llen-yataires, com les de Bellmunt (Sant Pere de Torelló), Cabrera (Maçanet de la Selva), Camós, Coll (Salàs de Pallars), Lòria (Andorra), Montsant (Albarca) i la de Paretdelgada (La Selva del Camp) que podeu veure a la fotografia de Joaquim Monzó.( )

La immensa majoria daten dels segles XI i XIII i presenten una narració arquetípica, com la de la Mare de Déu de la Bovera (Guimerà). Segons tradició popular, trobada per un pastor que observava com un dels dos bous amb els que llaurava pujava sempre al cim d’un puig tan bon punt el deslligava: “Aquella fugida sistemàtica excità la curiositat del bover de tal manera que es va decidir a seguir els moviments del misteriós animal fins a descobrir la causa que motivava aquella estranya separació del parell. Un dia pogué sorprendre l’animal agenollat davant d’una imatge de la Mare de Déu, amagada dintre la soca d’una alzina”. El pastor (o de vegades, llenyataire), s’endu la imatge, però aquesta sempre torna al lloc d’aparició, indicant així el desig que s’aixequi en aquell indret un temple consagrat a la Mare de Déu.

Segons l’etnògraf Violant i Simorra, l’alzina, el bou o el pastor “podrien ser reminiscències de les representacions simbòliques antigues”. Crist és relacionat amb la figura del pastor o de l’anyell. El bou era venerat pels ibers com a deïtat agrària i lunar, amb culte a la fecunditat. Un element indispensable de la nostra escudella de Nadal és precisament la carn de bou, possible reminiscència d’aquest sacrifici de carn sagrada, repartida ritualment entre els comensals.

El bou, per la seva força vital, simbolitza en moltes religions la força creadora de la divinitat (Shiva a l’Índia, Dionís o Zeus a Grècia, Apis a Egipte,...) i també assimilat com a figura del sacerdot, com per exemple a l’Índia, on s’atribueix al braman.

Algunes d’aquestes marededéus trobades tenien propietats especials i curioses, com la Mare de


Déu de Ballester, de Sant Boi de Lluçanès: els arcs i ballestes que es feien a partir de la fusta de l’alzina on fou trobada la imatge de la verge tenien la virtut de no errar el tir.

Tenim, a més, la contemporània i famosa aparició de la Verge de Fàtima, que es produí en una petita alzina. Aquesta va desaparèixer a causa de l’excessiva devo-ció dels visitants, que li arrancaven trossos de fusta de la seva escorça i de les seves branques. També la tradició popular ha volgut veure en la fusta d’alzina tocada pel llamp que, tallada la nit de Sant Joan, tenia la propietat d’esquivar els llamps i atraure la sort.

Pels cristians, l’alzina és símbol de força, de la resistència de la fe davant de l’adversitat. Com que la fusta no es corromp, també s’associa a l’arbre de la vida i, conseqüentment, a la salvació. Sobta però que el seu fruit estigui lligat a la luxúria: la gla és aliment del porc, i aquest és representació del diable.

Medicina antiga. Usos i remeis populars

Ja des d’antic es coneixen les propietats medicinals de l’alzina. Dioscòrides l’anarzabeu, metge i farma-còleg grec del segle I, descriu diversos usos mèdics: l’escorça de les arrels es bullia amb aigua fins a desfer-la, aconseguint un preparat que “tornava els cabells negres”. L’escorça del tronc s’esmicolava en trossos petits i es bevia amb aigua calenta per tal de tallar hemorràgies. Això és degut a les qualitats astringents (antiinflamatòries i desinfectants) del taní de l’escorça de l’alzina, que es feia bullir i, amb l’aigua resultant, es rentaven ferides o úlceres.

Del seu fruit, la gla, comenta Dioscòrides que tenia la virtut de provocar l’orina i de guarir picades verinoses.

La gla és apreciada pels animals, encara que per nosaltres sigui irritant i amarg si s’ingereix. Per a l’aplicació medicinal humana, s’acostumava a fer un

preparat matxucant l’escorça amb l’aglà i les fulles, per curar penellons o petites ferides i fissures. També s’utilitzava per adobar pells. Un altre ús terapèutic consistia en torrar o triturar i polvoritzar les glans com a remei per les diarrees.

A banda d’aquestes aplicacions mèdiques, la fusta de l’alzina ha estat emprada per a fer diverses eines per treballar al camp i també se n’ha fet carbó (carbó d’alzina).

El respecte pels arbres

Després de recórrer breument una part de la nostra història al voltant de l’alzina, hem d’aprendre a esti-mar-la i respectar-la, com així ho han fet, i segueixen fent, nombrosos pobles i cultures que avui considerem subdesenvolupats. No cal que en fem culte: només cal seure vora l’ombra d’un d’aquests meravellosos arbres, contemplar les seves fulles i arrels, recórrer amb els nostres dits la seva escorça i sentir tot el que ha viscut i tot el que ens té per dir. Potser el proper cop que s’amenaci un d’aquests arbres, ens abraçarem a ell per impedir que succeeixi, perquè formarà part de la nostra memòria, de la nostra història.

Com a comiat, recuperem el poema de Verdaguer de l’any 1903, “L’alzina del Passeig de Gràcia”, on descriu bellament aquest sentit de memòria perduda que evoca l’alzina.

Filla de les muntanyes, ¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat?Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrrees deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.


L’eRmiTA de SAnT LLoRenç, eL PASSAT medievAL de conSTAnTí

Les seves runes es mantenen impassibles; la seva darrera paret resta tossudament dreta, assenyalant l’indret que tanta vida va acollir des de molt antic i que ara queda oblidat i ocult, tot i que hi passa una moderna autopista ben a la vora. Estem parlant de l’ermita de Sant Llorenç, situada entre les partides de Les Gavarres i Els Albellons, a vora dos quilòmetres del nucli urbà de Constantí.( )

La zona fou ocupada ja des de la prehistòria. En època romana possiblement es va construir pels voltants una vil.la i cap al segle XII s’hi establí un petit nucli medieval. Segons l’historiador i medievalista Francesc Cortiella, aquest emplaçament podria ser la llavor de la primera població de Constantí. L’ermita de Sant Llorenç seria la primera església d’aquest primitiu nucli i caldria llavors, si la hipòtesi fos certa, situar la seva construcció abans de l’any 1159, quan l’arquebisbe Bernat Tort concedí la carta de franquesa als vilatans d’aquest primer Constantí, amb la qual es donava el dret de posseir la terra, els recursos naturals i el dret a traspassar els béns. Aquesta concessió pressuposava que ja existia una comunitat en aquell lloc, establerta des d’uns anys abans.( )


Una interessant observació de l’historiador Josep M. Sabaté: els materials i la tècnica emprada (pedra i conglomerat de fang) són molt semblants als de la muralla i torre cantonera dels carrers Sant Pere i Sant Vicenç de Constantí. Si s’arribés a corroborar aquesta teoria, podríem ubicar més exactament el moment de construcció de la primera ermita medieval de Sant Llorenç, situant-lo junt amb el de la muralla, cap a l’any 1218. Compareu les imatges dels materials de l’ermita i la muralla, respectivament.( )

Hem de tenir en compte que l’indret, avui conreat per l’olivera i la vinya, presenta una petita elevació en direcció sud-est respecte de l’ermita. No és descabellat imaginar que existís una petita fortificació al voltant d’aquest petit turó, fins i tot una torre rodona, de la que sembla haver-hi algun vestigi en un dels extrems.

Tot plegat fa que es plantegin una sèrie d’hipòtesis pendents de confirmar, una incògnita històrica per resoldre per a la que caldria iniciar una recerca més exhaustiva de documentació medieval i una excavació arqueològica que ho confirmés o ho desmentís.

El primer document de què disposem per certificar l’existència de l’ermita és de 1515, citat per l’onomatòleg Ramon Amigó, en el qual es fa menció d’una vinya a la partida que ja porta el nom de l’ermita. Cinc anys més tard, l’any 1520, l’arquebisbe Pere Folch de Cardona fa la donació a Miquel Sugranyes, de Constantí, d’unes terres a la partida de Sant Llorenç, precisant que són situades entre l’església de Sant Llorenç i el camí de Tortosa. Segons la Fulla Parroquial (núm. 23, 1-15 octubre 1917) l’any 1547 es constituí la confraria del Roser a l’ermita de Sant Llorenç. Durant els segles XVII i XVIII trobem documents que demostren que es manté el culte a l’ermita, ja siguin encàrrecs de misses, inventaris o contractes on es fa esment als ermitans o administradors.

L’arquitectura d’aquesta ermita seria molt austera i funcional. Amb forma de rectangle, les seves dimensions serien de tretze per nou metres i podrien donar idea de la població que podia haver aglutinat al seu voltant en època medieval: unes dues-centes persones. ( )


D’acord amb la reconstrucció de la planta feta per Ferran Marín i un inventari de béns de mossèn Pere Salesas, de l’any 1625, és possible imaginar com era: l’entrada principal estaria al sud-oest, tot i que hi hauria tres portes d’accés. Adossada a l’edifici principal, hi hauria la casa de l’ermità, des d’on també es podia accedir al temple. Aquest ermità no era un membre de l’Església sinó que seria més aviat un laic, que vivia allí amb la seva família i que s’encarregaria del manteniment de l’edifici i de les terres.( )

A partir de 1808 ja no hi ha notícies de celebracions de misses ni de què ningú se’n fes càrrec. També cal tenir en compte la Guerra del Francès, que tant de mal va fer al patrimoni històric i artístic de Catalunya, i que segurament va tenir la seva repercussió sobre l’ermita. No trobem documentat quan es traslladaren al poble els objectes de culte de l’ermita, però la veu popular assegura que es va portar l’estàtua de Sant Llorenç a la capelleta del carrer de la Font.

Possiblement, després de la desamortització de Mendizábal, l’any 1836, en la que se subhastaren moltes terres “amortitzades” o no productives en mans de l’Església Catòlica, l’ermita fou abandonada i abocada a l’estat de runes en què es troba avui en dia. Un estat lamentable per a un element del patri-moni historicoartístic de Constantí que es va esvaint per moments, en un indret d’antiquíssima història, mentre al seu voltant s’hi basteixen cada cop més infraestructures modernes. ( )


docènciA, ReceRcA i bonS vinS

Entrevista amb Pedro Cabanillas, enòleg del Celler Experimental Mas dels Frares de la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili.

El Celler experimental de Mas dels Frares de la Facul-tat d’Enologia de la URV, fou establert l’any 1995 al terme de Constantí, partint d’una plantació de vinya realitzada cinc anys abans. Tot i així, la seva activitat, els seus projectes i fins i tot els seus vins són força desconeguts per gran part dels constantinencs. Per tal de conèixer millor aquest celler, parlem amb el seu enòleg, Pedro Cabanillas.( )

Pedro Cabanillas: Aquest mas era una antiga masia on ja hi havia un petit celler i es feia vi. La Facultat d’Enologia, quan va sol.licitar a l’Ajuntament de Tarragona terres i un lloc per a què la Facultat d’Enologia pogués desenvolupar la seva docència i


la seva recerca, va pensar en aquests camps, on en principi no hi havia vinya; hi havia ametllers i oliveres. Es va arrencar tot el que estava plantat. L’edifici antic es va enderrocar perquè tenia al.luminosi i es van construir totes les instal.lacions actuals. ( )

Quines dimensions i extensions tenen les actuals instal.lacions i plantacions de vinya?PC: Nosaltres actualment disposem de 5 hectàrees i mitja de vinya plantada. D’aquestes vinyes plantades, tenim unes 17 varietats de les quals conreem en certa quantitat per a poder vinificar en condicions. Les que hi ha majoritàriament són les pròpies d’aquí. En blanc: macabeu, xarel.lo i parellada; també chardonnay, sauvingnon blanc i chenin; en negres, del que tenim més és merlot, cabernet, ull de llebre, carinyena (teníem garnatxa però ara en tenim poca cosa), monastrell... La intenció era fer una selecció de les varietats principals d’aquest país.

Tenim prop de 18.000 plantes. A part d’aquestes 17 varietats tenim una petita col.lecció ampelogràfica de 70 varietats de vinya, tant de raïm de taula com de raïm de vinificar, de totes les parts del món.

Tota aquesta instal.lació està dimensionada per fer uns 35.000-40.000 kg de raïm en funció de cada anyada. Ara, després d’uns vint anys, és quan nosaltres estem obtenint el fruit d’unes vinyes que estan ben assentades, ben regulades, fisiològicament, amb una bona edat i que ens permet aconseguir un producte de qualitat. Fem bons vins si tenim raïm bo i en bones condicions, sinó no fem res.

Quin objectiu es buscava?PC: Bàsicament dos objectius fonamentals: docència i recerca. La docència per cobrir el que abans era un titulació pròpia d’Enologia i que després hi va haver diferents tipus d’adaptacions i homologacions. Ara Enologia és una carrera que està integrada dins del Pla de Bolonya, quatre anys, un Grau, i aquestes instal.lacions estan pensades per a què els alumnes puguin

fer les seves pràctiques de viticultura i celler (dintre les pràctiques pròpies d’Enologia del pla d’estudis establert a la Facultat).( )

També tenim un conveni amb l’INCAVI, amb el que vam fer una experiència de clons i marcs de plantació. Tenim, a més, un camp on s’han fet plantacions per veure com funciona el cabernet, la garnatxa i el marselan. El marcelan és una barreja, un híbrid de cabernet i garnatxa, i hem fet una petita experiència que ha de començar a créixer.

Com funciona el procés de la verema al Mas dels Frares?PC: Aquest no és un celler convencional. Està dimensionat tot per tal de cobrir la docència a unes hores determinades. Nosaltres no entrem aquí 15.000 kg cada dia. La mitjana d’entrada és entre 1.000 i 2.000 kg al dia. Això és un volum que ens permet processar-ho tot al celler durant el matí. Llavors les pràctiques estan pensades perquè els alumnes venen a les 8.00 h i marxen a les 14.00 h del migdia, i durant aquest temps ho han de fer tot; tots, professors, tècnics i alumnes, anem a veremar durant, aproximadament, 45 minuts o una hora, no més. Ho recollim tot en caixes i processem aquests 1.000 o 2.000 kg. Amb aquest volum ja ens dóna. Les nostres instal.lacions són tines petites que ens permeten processar aquesta


estabilitzar els vins, quan s’han d’embotellar, també quan es fa el tiratge del cava. També vénen a camp quan comencen a controlar-se els estats fenològics del raïm, a veure com brota i com evoluciona la planta. Després hi ha alguns moments puntuals també en què es requereix una mica més de feina al camp, com és per exemple l’esporgar en verd.

Quina tasca de recerca es desenvolupa aquí?La recerca la desenvolupen els doctorands, bàsicament de la Facultat d’Enologia o Facultat de Químiques (URV). Aquí tenim un laboratori de pràctiques i un laboratori de recerca. Cadascú, en funció del tema de la seva tesi, fa una recerca o una altra. Hi ha doctorands que fan línies de recerca amb fermentacions a baixes temperatures; altres doctorands fan recerca a nivell de la maduració fenòlica del raïm (color, tanins i extracció d’aquests tipus de compostos).

Ara en aquests moments hi ha una important línia de recerca al departament de bioquímica que abasta el tema dels vinagres i línies de recerca a nivell de viticultura, en l’àrea vegetal, on mirem l’estrès hídric de la planta i temes d’irrigació. Hi ha moltes altres línies de recerca, a nivell microbiològic, de bacteris làctics o a nivell de llevats i a nivell de processos d’elaboració, el que és més enologia tècnica, doncs tenim temes d’extracció de color, de maduració fenòlica amb vins...

Si el procés de verema ja és orientat a la docència, el procés d’elaboració del vi també ho està, no? Quantes i quines varietats de vi arribeu a embotellar?En principi fem unes 18.000 ampolles de diferents productes de mitjana durant els darrers anys. Fem una diversitat de productes bàsica, és a dir, no és molt extensa: fem un vi de criança, un negre jove; en blancs fem dos tipus de blancs, un blanc molt aromàtic que està fet amb malvasia i moscatell i fem també un blanc jove una mica afruitat, no tan floral com la malvasia i el moscatell, i fem alguns dolços. Amb això ja hi ha prou diversificació per abraçar totes les pràctiques. Molts

quantitat. Els alumnes han de continuar amb l’entrada de raïm i començar els processos de vinificació. Tot això es fa durant les cinc o sis hores posteriors.( )

Encara que tots anem a veremar, després que hem arribat de la verema es diversifiquen els grups; hi ha un grup que es destinarà a fer controls de maduresa al camp, per fer el control analític bàsic per veure què continuem veremant els dies següents; un altre grup que treballa al laboratori fent aquest control analític i un altre grup que treballa al celler, que es el que fa tota l’entrada del raïm i entrada al celler. Aquests grups van rotant de tal manera que cada alumne treballa una mica al camp, treballa a laboratori i treballa a celler.( )

Després, els alumnes van venint al llarg de l’any en diferents moments: vénen quan s’han de filtrar i


cellers fan aquests tipus de productes; nosaltres el que intentem és, primer, ensenyar els diferents processos d’elaboració que hi ha en negre (quan fem negres de criança o joves); quan fem blancs també la diferent diversitat. Una vegada abastats tots aquests productes bàsics, ensenyem també l’elaboració de dolços.

Encara que Constantí no pertany a la regió del cava, estem exclosos, però bé, també ens permet fer el que volem, perquè fem un escumós amb malvasia i moscatell; ara aviat treure’m al mercat un escumós amb syrah i chenin.

Els vins del Mas dels Frares entren dins d’alguna denominació d’origen?Estem adscrits al consell regulador de la Denominació d’origen de Tarragona. El nostre vi de criança va guanyar al 2005 i 2006 el premi com a millor vi de la D.O. Tarragona. Recentment, ens hem presentat amb el nostre vi de criança a un concurs a Eslovènia, al Wine University Competition (competició de vins d’universitats) a nivell d’Europa, i hem guanyat el primer premi en les dues darreres edicions, el 2009 i el 2010. La veritat és que el procés d’elaboració del vi és acurat i en sabem, de fer-ho, els professors, els tècnics i els alumnes que estan amb nosaltres; i les vinyes ens donen un bon raïm. ( ) Jo penso que la feina principal d’un enòleg és preveure les coses dolentes que poden passar i procurar que no passin.

Potser per la qualitat que comenteu, hi ha prou distribució del vi a nivell de tendes locals per a què qualsevol persona pugui trobar-lo?A Tarragona està molt distribuït. El nostre vi sí que té una imatge. La URV té un impacte social, a nivell gastronòmic, perquè fem 18.000 ampolles i tot i que aquestes 18.000 ampolles no es distribueixen fora (la meitat es consumeix dintre la pròpia Universitat, en actes protocol.laris, rectorat, departaments, ...) sí que unes 10.000 ampolles surten al mercat. I aquestes 10.000 ampolles es venen. Són vins de rotació anual, no tenim stock, també perquè no treballem en una

franja de preu molt elevat i que ens permet arribar a l’objectiu: l’objectiu no és fer diners sinó que el vi que fem tingui rotació i també proporcionar aquest vessant a la societat. Hi ha una molt bona acceptació dels nostres productes al mercat. El nostre distribuïdor principal és el Celler del Port, que distribueix àmpliament a tota l’Hostaleria de la província de Tarragona. El nostre vi es troba en infinitat de cartes de restaurants gràcies a la feina d’aquests dos distribuïdors.

El que no embotellem, que no és de qualitat, el venem a doll. Tot aquest benefici que ens dóna és bàsicament per pagar becaris durant la verema i en els moments puntuals de més feina durant la resta de l’any, i per renovació de maquinària, perquè la idea és que totes aquestes instal.lacions puguin tenir tota la maquinària d’un celler de veritat. Aquí les tines són petites, però els alumnes treballen amb bombes de veritat, de manera que tinguin el primer contacte amb una instal.lació industrial per tal que aprenguin a treballar. La maquinària costa molt i la renovació és constant. Aquí ensenyem un sistema de vinificació tradicional, tot i que sempre hi ha tendències d’elaboració de vi, com la microoxigenació de vins, i tot això es va ensenyant i implicant aquí, partint d’unes instal.lacions que disposen de l’última tecnologia.


enRUnAmenT d’Un mAS

No crec que sigui exclusiu d’arquitectes que ens vinguin certes preguntes al cap quan observem les ruïnes de qualsevol antic monument. Preguntes com ara: com devia ser en el seu moment d’esplendor? Per què i quan es va abandonar? Com ha arribat a derruir-se fins a l’estat actual? Són preguntes, algunes més específiques que altres, però que crec que ens fem tots, fruit d’aquesta curiositat innata que té tothom.

I quan les ruïnes són les d’un mas abandonat? Doncs el mateix. Crec que la primera pregunta de “com era?” ens la fem tots; després, per deformació professional, hi haurà qui se’n farà quatre o cinc més i, els qui hagin vist aquell mas dempeus, segur que els farà mal veure’l ara i es preguntaran com ha acabat així. Penso, per exemple, en el mas de la Simona, el mas del Valent o en el de Mascaró, que he anat a veure últimament, però també penso en molts altres masos tant de dins com de fora el terme de Constantí i que els trobes enrunats, si algun cop has sortit a caminar al defora.( )

Pel que fa a les preguntes del principi, ja dic ara que no tinc cap resposta certa;


tan sols puc fer hipòtesis més o menys factibles i sempre relacionades amb el procés de degradació dels elements constructius, que és el meu camp. Però segures, segures, no podem considerar cap hipòtesi com a segura, ja que depèn de moltes circumstàncies i que es donin totes en el moment adequat.

Ara bé, una cosa sí que és clara, i és que tot comença quan s’abandona el mas: el millor per allargar la vida d’un edifici és ocupar-lo, és viure-hi, perquè qualsevol patologia que pugui sorgir no es farà grossa i la repararem de seguida. Tot edifici té per finalitat que sigui ocupat o, si més no, que sigui utilitzat per allò que ha estat construït. En el moment que es tanca i s’abandona, ja sigui perquè es deixa d’habitar o perquè ha perdut la funció que tenia, l’estem condemnant a desaparèixer a no ser que el sapiguem adaptar amb altres usos.( )

Un exemple magnífic del convenciment d’aquesta idea el trobem en l’SPAL (el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona) i en la seva manera d’actuar sobre el patrimoni que restaura. Dins el Mètode SCCM de Restauració

Monumental que propugna hi ha dos objectius que s’autoimposa que trobo tant o més interessants que els de la pròpia intervenció: per una banda hi ha la reutilització del monument restaurat i que la comunitat en participi i se’l faci seu. Per altra banda hi ha el manteniment posterior a la restauració que fa el propi Servei per detectar i reparar qualsevol desperfecte que hagi pogut aparèixer. La idea que la comunitat es faci seu el monument neix de la convicció que sempre valorem i tenim més cura de les coses que ens sentim com a nostres. El que es busca, durant i després de la intervenció, és que la comunitat reconegui el valor del monument, se’n senti orgullosa i el defensi, ja que molts cops el monument en qüestió ha arribat als nostres dies per pura casualitat i sense gaires reconeixements del seu valor fins que es decideix la seva restauració. Enllaçant amb aquesta última idea, m’agradaria comentar el següent fragment, extret de la Memòria SPAL 1993-1998 on es parla de la transmissió del patrimoni arquitectònic:

“La transmissió de generació en generació dels objectes arquitectònics està condicionada per la caducitat dels materials i sistemes constructius que es van utilitzar en ells i per l’alteració de les necessitats que originaren la seva erecció o pervivència, o per la prescripció dels programes funcionals d’acord als quals foren concebuts o adaptats. Quan tot i donar-se aquestes circumstàncies es produeix la transferència, en la majoria dels casos té lloc per raons de signe econòmic i utilitari: si la deterioració o l’obsolescència no són irreversibles, acostuma a ser menys costós adaptar l’objecte que substituir-lo.”

Antoni González Moreno-Navarro: “La restauració objectiva (Mètode SCCM de restauració monumental)”.

Pot semblar una explicació poc romàntica de com moltes obres del passat han arribat als nostres dies, però és del tot realista i descriu una pràctica habitual de l’home envers les construccions antigues que li han anat deixant els seus avantpassats: quan les ha pogut adaptar per als nous usos que buscava, les ha adaptat;


però quan no ha pogut, les ha enderrocat sense miraments per construir-ne de noves específicament dissenyades per al nou ús. Qualsevol sensibilitat pel passat era inexistent, primer calia suplir les necessitats bàsiques per viure i qualsevol pedra ben tallada de qualsevol construcció antiga abandonada era bona per fer-te la teva casa. I tot això –com ja he dit abans– sense remordiments de cap mena per haver destruït part del patrimoni historicoartístic del teu poble o ciutat…”Patrimoni”? què era això? Però si el concepte de patrimoni i la sensibilitat per preservar els testimonis del passat no es considera que neixen fins fa, només, dos segles!

M’agrada perquè el trobo un text sincer, sobretot quan qui l’escriu és un organisme que viu de restaurar aquests objectes arquitectònics dels que parla. Llegint-lo, sempre hi he identificat un cas ben proper com és el de Centcelles i em serveix, de passada, per comentar-lo.

En aquest cas, podríem variar una mica una de les preguntes inicials que ens fèiem. Així, enlloc de preguntar-nos: “com ha arribat així als nostres dies?”, podríem pensar: “per què ha perdurat el cos de la sala de la cúpula i no, per exemple, l’espai de les termes?” En aquest sentit, amb tot el que s’ha exposat i explicat d’una manera senzilla –ara que em perdonin els professionals de la Història- podríem elaborar una hipòtesi prou vàlida, dient que aquests tres cossos formats per la sala de la cúpula i les dues adjacents eren, possiblement, el que es trobava en millors condicions o s’adaptava millor per reconvertir-ho en un mas. Fos en el moment que fos, es necessità un mas i s’optà per aprofitar unes velles construccions existents, abans que abandonar-les definitivament i construir-ne un de nou. Les raons reals no les sé, no vull pensar-hi massa en tot el que s’hagués pogut conservar i no ens ha arribat; ara només puc fer que celebrar el pragmatisme que es va tenir reocupant un edifici existent, perquè gràcies a això el podem gaudir ara. I ho celebro més encara, sempre que allargo la passejada per la zona i veig en quin estat

es troba el Molí Paperer, un edifici molt més nou que el mausoleu romà, però en el que no es van donar les circumstàncies necessàries per reutilitzar-lo.( )Però tornem al nostre mas imaginari i considerem que porta un temps abandonat. Sense parar-nos a analitzar les causes, podem començar enumerant els possibles agents destructors:

Per una banda, hi ha els agents natural, agents que, si es conjuren tots els astres, poden causar danys seriosos al mas, encara que estigui habitat. Però crec que aquí no es tracta de començar a fer una llista de catàstrofes natural més que improbables que es donin a Constantí. Entenc que les causes naturals més factibles que poden afectar el nostre mas es poden reduir a dues: el foc i l’aigua.

El foc primer, però també el menys habitual. La hipòtesi més immediata seria la que parlaria d’un llamp, que cau sobre un arbre veí, aquest cau damunt del mas, el foc s’estén sobre aquest últim i així la fi del mas. Una altra seria que el llamp hagués caigut


directament sobre una biga del propi edifici, en el cas que aquesta estigués al descobert perquè el mas portés més temps abandonat i ja s’hagués enfonsat part de la coberta. A partir d’aquí, el que acostuma a cremar abans és el sotateulada, que és on s’acumula més fusta al descobert i, perquè sovint, hi ha cels rasos de canya que encara cremen més fàcilment. Un cop cremada la coberta, el procés de degradació s’accelera, ja que l’únic element pensat per poder escopir l’aigua de pluja ja no hi és. Amb l’incendi, tant les teules com aquelles bigues que no s’han cremat del tot cauen sobre el pis immediatament inferior, afegint més pes del que estava pensat per aguantar; si a això hi sumem el pes de l’aigua que s’acumularà el pròxim dia que plogui i que aquesta aigua acumulada comportarà humitats a les bigues de sota, tenim un forjat que està aguantant més pes del que estava previst i que les bigues que l’han de suportar s’estan deformant per l’efecte de les humitats: és bastant

previsible el que passarà, no? Doncs que el forjat cedirà sobre el forjat següent, es donarà el mateix procés que abans i així fins que ja no quedin pisos per enfonsar-se. Però repeteixo que el cas del llamp és el menys freqüent.

I l’aigua? L’aigua és, sense cap mena de dubte, l’agent natural més determinant pel que fa a la degradació d’un edifici; no tant per la rapidesa o espectacularitat dels danys que pugui causar, sinó per la seva eficàcia si la deixem actuar de manera continuada.

Considerem la mateixa premissa que diu que el mas ja porta abandonat el temps suficient perquè hagin aparegut les primeres goteres sense que hagin estat reparades (és el que té que ningú hi visqui i les pateixi). Considerem, també, que part de l’arrebossat ha caigut i que, altre cop, no hi ha ningú per reparar-lo. Molt bé, doncs, ja tenim dues entrades esplèndides per a què l’aigua penetri a les biguetes de la coberta i al cap de les bigues dels forjats de sota i que comenci el procés que hem descrit abans: la presència d’aigua a les bigues varia la seva elasticitat, aquestes es deformen i perden resistència per sostenir el pes que aguanten i els pisos es van ensorrant un damunt de l’altre amb el mateix resultat final d’enrunament del mas.( )

Però l’aigua també pot afectar indirectament el mas de manera negativa; per exemple, quan la seva major o menor presència en el sòl fa variar les propietats d’aquest i l’edifici de sobre hi reacciona i se’n ressent. Aquí també hem de ser realistes i reduir les possibilitats que es poden donar en un mas abandonat a camp obert. Vull dir que hi ha moltes causes que poden afectar el terreny, que aquest cedeixi i, amb ell, part de l’edifici; però aquests tipus de causes acostumen a ser per errors humans. Per exemple: es pot donar el cas que un veí faci uns fonaments nous més pesats que els anteriors i que el terreny s’assenti el suficient com perquè els edificis dels costats reaccionin ensenyant esquerdes que abans no tenien; o podem recordar l’esfondrament del barri del Carmel, a Barcelona,


on el terreny va cedir quan estaven perforant per fer passar la nova línia del metro.

En aquest sentit, no hem de patir pel nostre mas aban-donat, als afores de Constantí. No hem de patir per cap veí perquè no en tenim cap, ni perquè vulguin fer passar cap túnel de metro per sota (encara que amb els moviments de terres que es veuen pel terme, algú s’ho podria pensar). Però sí que podem tenir un assentament del terreny per un augment de la humi-tat en el sòl: hi ha terrenys que per les seves caracte-rístiques poden acusar un període llarg de sequera, seguit d’un altre més plujós. En períodes secs aquests terrenys són molt resistents i no suposa cap proble-ma, però l’augment de la humitat pot desorganitzar les seves molècules i fer que es col.lapsin. Si a sobre hi tenim un edifici, aquest se’n ressentirà amb més o menys conseqüències, però se’n ressentirà.

Finalment tenim un tercer gran agent destructor de masos. En aquest cas, però, té dues cames i camina dret: l’home que, com l’aigua, és un devorador persistent. No és la causa principal, però quan actua

va fent treball de formigueta, ara desmuntant teules, ara arrencant elements metàl.lics, … suposo que mogut per la idea d’un “reciclatge de materials” mal entès, perquè a casa meva d’això n’hem dit “espoli” tota la vida. Altres cops, simplement és destruir per destruir, ja sigui jugant a fer punteria amb pedres, a veure qui encerta una cara esculpida en una cornisa vella o, fins i tot, d’una manera encara més innocent. ( )

Aquests vailets no en tenen cap culpa; això s’arregla ràpid des de casa, ensenyant-los a estimar i a tenir cura del patrimoni que encara conservem. Per la resta d’agents destructors tinc clar que el més efectiu és la reutilització i reocupació de l’edifici; ara bé, el problema principal que tenen aquests masos és que es troben massa allunyats dels nuclis de població i qualsevol nou ús que se’ls pogués donar seria irreal. Són construccions que, ara mateix, només tenen sentit com a mas, és a dir, com a vivenda per als qui treballen les terres que pugui gestionar aquest mas: només falten pagesos per ocupar-los, però això ja és més difícil, ara mateix.


mÉS infoRmAció

LLIBRES

♦ Amigó i Anglès, Ramon: Els topònims del terme municipal i del poble de Constantí. Tarragona. Instituto de Estudios Tarraconenses “Ramon Berenguer IV” (Secció de Filologia i Història Literària, 8), Tarragona 1969.

♦ Amigó Anglès, Ramon: Onomàstica del terme municipal de Constantí. Institut d’Estudis Catalans i Sindicat Agrícola de Constantí. Barcelona, 2008.

♦ Cortiella, Francesc; Història de Constantí. Sindicat Agrícola de Constantí, Tarragona, 1981.

♦ Duch, Montserrat; Giné, Anna M.: Constantí, Edicions Cossetània, Valls, 2001.

♦ Nicolau i Tell, Josep Oriol: Masos de Constantí: Etnografia i etnolingüística. Arola Editors, Tarragona 2005.


ARTICLES

♦ Cerdà i Sans, Maria Assumpta; Roca i Pellicer, Josep Maria; Sabaté i Sans, Josep Maria: “Notícies històriques de l’ermita de Sant Llorenç a Constantí”. Estudis de Constantí, 7. Ajuntament de Constantí i Centre d’Estudis de Constantí, 1991, pp. 57-68.

♦ Fiestras López, M. Carmen; Sabaté Sans, Josep M.: “Terme de Constantí, aproximació a la qualitat agronòmica de les aigües del subsòl”. Estudis de Constantí, 6. Ajuntament de Constantí i Centre d’Estudis de Constantí, 1990, pp. 7-20.

♦ Grup d’Estudis de l’Ateneu Llentisclell: “Masos del terme municipal de Constantí”. Estudis de Constantí, 1. Ajuntament de Constantí, 1985, pp. 85-87.

♦ Marín i Ramos, Ferran: “Aportaciones al estudio arquitectónico de la ermita de Sant Llorenç i Santa Llúcia de Constantí”. Estudis de Constantí, 13. Ajuntament de Constantí i Centre d’Estudis de Constantí, 1997, pp. 87-96.

♦ Rodríguez i Valls, Eloi: “Aproximació a l’entorn de Constantí a través de dues passejades”. Estudis de Constantí, 23. Ajuntament de Constantí i Centre d’Estudis de Constantí, 2007, pp. 85-106.

♦ Sabaté Sans, J. M.: “La Creu de Salom”. Antena. Parròquia de Sant Feliu Màrtir, Constantí, núm. 6, setembre de 2001, p. 4.

♦ Sabaté Sans, J. M.: “L’ermita de Sant Llorenç i Santa Llúcia”. Antena. Parròquia de Sant Feliu Màrtir, Constantí, núm. 16, març de 2004, pàg. 4.

INTERNET

♦ Escarré Pinto, Ricard: Masos de Constantí [en línia]. Arcàdia, Associació per a la recerca i divulgació històrica, Constantí, 2007, http://www.arcadiaradio.org

RUTES DE CONSTANTÍ

Aplega un seguit d’activitats lligades a la difusió dels paisatges culturals de Constantí que han configurat la seva evolució al llarg del temps.

Guies de turisme cultural Punts de llibre Itineraris de senderisme Caminades populars Sortides naturalistes Animació cultural Exposicions Jornades sobre el paisatge de Constantí Geocaching Web

La guia de la ruta de Sant Llorenç aplega masos antics, capelles, mines d’aigua i arbres centenaris que donen una idea de la riquesa i interès del terme.

El Mas de Serapi La Creu de Salom L’Ermita de Sant Llorenç L’Alzina dels Mas dels Frares El Mas dels Frares El Celler experimental de l’Escola d’Enologia de la URV El Mas de Simó El Clot de Sanromà Clos Montserrat

El text s’acompanya de múltiples fotografies, dibuixos, mapes i un apartat bibliogràfic per ampliar aspectes concrets.

La ruta de Sant Llorenç (Constantí)

Documents

Transcript of La ruta de Sant Llorenç (Constantí)