LA RUTA AL VALHALLA
-
Upload
hoangtuyen -
Category
Documents
-
view
258 -
download
3
Transcript of LA RUTA AL VALHALLA
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
LA RUTA AL VALHALLA
Agnès Coll Mateu
INS Narci´s Monturiol
2on de Batxillerat
Tutora: Lina Vilamitjana
Data de presentació: 16 de Gener de 2012
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
AGRAÏMENTS
Vull agrair aquest Treball de Recerca a tots els meus amics que em van ajudar a destriar
entre els quinze mil temes que em volaven pel cap i, un cop fet, a tots aquells que van
mostrar-s’hi interessats o em van demanar directament de llegir-se’l només saber de què
tractava; als meus pares per estar-me al damunt perquè no el deixés gaire endarrerit i als
professors pels dubtes resolts. Gran part de la informació ha estat facilitada, també, per
l’administradora de la web de la Germandat Asatrú d’Argentina via correu electrònic, a ella,
també, moltes gràcies.
Agraïments també a Betrayer per deixar-me passar assajos sense presentar-me, estones
que vaig aprofitar per a poder acabar de polir els darrers detalls, i als membres fundadors de
Hell Bard per animar-me a seguir la “ruta al Valhalla” amb una bona música de fons. També
gràcies a la meva amiga Noemí Acedo per ajudar-me amb les pautes del TDR quan no
acabava d’entendre cap a on abocar-lo; a la meva tutora Lina Vilamitjana per la informació
de la introducció i les correccions que ha anat fent duranat tot el procés de redacció de
l’informe, a mida que li anava enviant documents alguns a altes hores de la nit i les
seves opinions sobre les il·lustracions que feia al llarg de l’estiu i amb la paciència d’esperar
els documents més grans o més llargs que jo només volia enviar quan ja estiguessin
acabats i els ànims quan s’apropava el termini d’entrega; al nostre tutor de segon de
Batxillerat José Luís Puertas pel seu llibre de literatures germàniques que m’ha ajudat en la
redacció, i als amics com la Paula, en Marc i l’Enric, que també tenien TDR i entre els quals
ens hem recolzat fent pinya.
També afegiré que la concentració per a dur a terme la redacció d’aquest treball ha estat
possible gràcies als meus Berserkrs d’escenari Metallica, Ensiferum, Nightwish, Megadeth i
altres tantes bandes sonores que no em cabrien aquí, i a Luis Royo, gran ídol d’una
dibuixant novella, que em va donar els esquemes per a realitzar els dibuixos dels déus.
I finalment gràcies pòstumes a Snorri Sturluson per la feina d’haver redactat per la posteritat
les Eddas, a tots els membres de la religió odinista, que encara segueix vigent, per la seva
ajuda i a tothom qui vulgui seguir, metafòricament o no, al llarg de la vida una ruta cap a
Valhalla.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
Per a en Kevin, la Paula, l’Aleix, la Noemí,
l’Hernan, els membres de Betrayer i tots els que alguna vegada
me n’han demanat informació només de saber-ne el tema.
Perquè pugueu gaudir de la Llum del Nord.
Kutsuu se veljiä tumman virran taa...
“Cridant els germans a la lluita més enllà del Fosc Corrent”
Tumman Virran Taa, Ensiferum
(From Afar, 2009)
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
Índex
Introducció 1
1. Cosmogonia
1.1 Ginnungagap i la formació de l’Univers 6
1.2 La Creació del Món
1.2.1 El Gegant Ýmir 7
1.2.2 Odin, Vili i Ve 8
1.2.3 La Nit i el Dia 9
1.2.4 Lluna i Sol 10
1.3 Yggdrasil i els Nou Mons 12
1.3.1 Els Nou Mons
1.3.1.1 Àsgard 13
1.3.1.1.1 Valhalla 14
1.3.1.2 Vànaheim 15
1.3.1.3 Miggard 15
1.3.1.4 Alfheim 16
1.3.1.5 Jötunheim 16
1.3.1.6 Níflheim 16
1.3.1.7 Múspelheim 17
1.3.1.8 Svartalfheim 17
1.3.1.9 Helheim 18
2 Teogonia 20
2.1 Odin, el pare dels Déus 22
2.2 Thor, l’amo de Mjöllnir 23
2.3 Loki, l’Embrollador 24
2.4 Freyr, el Bell 25
2.5 Baldr, el Lluminós i Hödr, el Cec del Vesc 26
2.6 Bragi, el poeta 27
2.7 Týr, el Valent 28
2.8 Vídarr, el Silenciós 29
2.9 Vali, l’Arquer 30
2.10 Njörd, el dels Peus Llisos 31
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
2.11 Héimdall, el Guardià d’Asgard 32
2.12 Mímyr, el Savi 33
2.13 Frigg, la Mare dels Déus o Filadora 34
2.14 Freyja, la Capitana de les Valquíries 35
2.15 Sif, la de la Daurada Cabellera 36
2.16 Skadi, deessa dl’Hivern 37
2.17 Hel, Reina de l’Infern 38
2.18 Idhunn, la Jove 39
2.19 Gerda, la Bella i Nanna, la de la Gran Pena 40
2.20 Les Dísir 41
2.20.1 Valquíries 41
2.20.2 Nornes 42
2.21 Els Fills de Loki
2.21.1 Jörmungandr 44
2.21.2 Fènrir 45
3 Antropogonia
3.1 Freixe i Om 47
3.2 La Rígstula 48
4 Conclusions 51
5 Bibliografia 54
ANNEXOS 55
Annex A. El Ràgnarök 56
Annex B. Glossari 61
Annex C. Dibuixos Mitológics 68
Annex D. Berserkrs d’escenari 103
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
1
Introducció
Què és un mite?
Hi ha qui diu que la mitologia no és una ciència exacta. La meva pregunta és, de debò es
pot considerar una ciència? Què estudia? Els mites. Però en base a què? L’aplicació que
tenen en la humanitat? L’evolució, la genètica? La moralitat? La història? La m itologia no és
ciència, però és un estudi científic, que comporta l’aplicació rigorosa de coneixements
històrics, genètics, filosòfics, lingüístics ...al coneixement del fons social i humà d’una
cultura.
Autoritats en la matèria defineixen el mite com a “narracions que, en la societat on són
contats, són considerats veritables testimoniatges d’allò que va succeir en el passat”
(William Bascom) o “explicacions equivocades de fenòmens, bé de la vida humana o bé de
la naturalesa externa” (James G. Frazer).
La paraula “mite” prové del grec mithos, que es refereix a la paraula parlada o llenguatge,
però també denota un conte, narració o història fictícia o no verificable. Quan els fenòmens
d’un mite esdevenen “reals” en comptes de mithos, parlarem de logos.
Els mites es relacionen amb tots els aspectes de la vida i l’experiència humanes. Es
refereixen als orígens i la naturalesa de l’univers, als déus i a la humanitat. Afirmen revelar
fets històrics o descriuen veritats psicològiques, realitzen avaluacions emocionals i s’ocupen
d’assumptes morals, físics o ontològics. També poden comunicar creences, supersticions,
rituals, imatges literàries, idees socials i valors ètics d’èpoques passades.
Els mites posseeixen l’autoritat d’explicar mentides sense renunciar a la veritat. Per tant, han
estat considerats des de narracions divines relatades pels déus als homes, com per homes
a altres homes. Per aquesta raó, en mitologia clàssica trobem la formulació “Canta’m, Musa”
o “Digues-me, Musa...” i similars que reconeixen l’origen diví de la narració oferta mitjançant
el do de la inspiració. El déu de la música i la poesia pels víkings era Bragi, i el seu nom era
el que utilitzaven molts poetes i narradors per a “cantar” gestes en primera persona, com si
fos el déu qui parlés a través d’ells.
Del relat dels mites nòrdics, no obtenim dogmes ni sistemes concrets, només
característiques i tradicions de l’època: per què els homes es tallaven i cuidaven les ungles,
per què l’aspecte militar era tan important per a ells, per què el llop era considerat un signe
de mal averany, però al mateix temps era la força i el poder? Això es dedueix dels seus
mites.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
2
De mites en fan falta distingir tres classes importants:
El mite (mythos), que comprèn la cosmogonia(creació dels món), la teogonia (creació
dels déus) i els fenòmens naturals o la creació de l’home
La llegenda (sage) o saga, que inclou històries d’herois que sovint tenen aparença de
fets històrics.
El conte popular (Märchen) que narra històries sobre personatges notables de
família, època i situació desconeguda. La col·lecció exemplar és la dels germans
Grimm.
Què és la mitologia?
En un sentit estricte, mitologia significa col·lecció de mites, però a mesura que avancem en
el temps i en la ciència, comencem a anomenar-la investigació, estudi dels mites.
La mitologia nòrdica és la que comprèn tots els mites medievals o anteriors al cristianisme
que es tenien com a folklore als països escandinaus, Islàndia, Groenlàndia i el nord
d’Alemanya i Polònia. Aquesta mitologia es caracteritza per una certa agressivitat molt
descriptiva que dur al tòpic que descriu als víkings com uns bèsties sense compassió.
Aquest tòpic ve de la gran importància social i moral que la lluita i la guerra tenien pels
víkings. Per a ells, morir lluitant era el més gran honor que podien tenir a la vida, i arribar a
servir als déus després de la mort, ja fos entrenant al Valhalla, ja fos complint un fatídic
càstig a Helheim, era també una sort.
Mitografia
En la mitologia víking trobem poques fonts literàries en comparació a altres com la clàssica,
però les principals aquí son les conegudes com a Eddas. La paraula Edda té tres possibles
orígens: el primer, una referència a una regió del Sud d’Islàndia, Öddi, on es va educar
Snorri Sturluson, principal redactor de les Eddas, que els donaria com a traducció “Llibre
d’Öddi”.
El segon origen és la paraula Edda, que literalment vol dir “besàvia”, una probable referència
a l’antiguitat dels escrits, i el tercer origen possible és una derivació del nom d’Odín, pare
dels Déus, concretament d’un dels termes dels seus molts noms: “óthr”, que vol dir “poesia”
o “poètica”. Les Eddas Vikíngues o Nórdiques són dues:
o La primera Edda coneguda és la Edda Menor o Edda d’Snorri o també Edda
prosaica o en prosa. La va escriure el polític islandès Snorri Sturluson(1179-1241), i
el propi autor la presenta d’aquesta manera: “Aquest llibre s’anomena Edda. L’ha
compost Snorri Sturluson amb la forma que aquí es presenta”. Va ser escrita cap al
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
3
1220-1225 dC, a Islàndia d’una forma poètica molt popular cap al s. IX a l’illa. El
manuscrit més antic que es conserva s’anomena Upsala Códex, i data de l’any 1300.
Una característica d’aquesta poesia és l’ús dels kenningar, una mena d’epítets que
substituïen alguns noms de manera poètica, per exemple: en comptes de vaixell, es
referia a les naus com a corsers de les onades, o en comptes de mar, escrivia sang
del gegant. Molts d’aquets epítets no poden entendre’s sense saber com va ser creat
el món, i per això Snorri va incloure la primera part de la Edda ,que abans no hi era, la
qual narrava precisament gran part del que aquest treball comprèn:
o La 1ª part de l’Edda Menor és el Gylfaginning o l’Engany de Gylfi, un diàleg
entre el rei Gylfi, un personatge fictici, i tres déus savis: Hár (“un”), Jafnhár(“un-altre”) i
Thridi (“tercer”). Aquesta part va ser afegida posteriorment pel propi autor per tal de
millorar la interpretació dels epítets d’Snorri.
o La 2ª part de l’Edda Menor és l’ Skaldskaparmal (“El Discurs per la
preparació dels Poetes”), que ve a ser una presentació sistemàtica del llenguatge
víking (com els kenningar i els sinònims o ókend heti) intercalats amb nombroses
històries mítiques i llegendàries.
o La 3ª i darrera part de l’Edda Menor és el Hàttamal o l’Enumeració dels
Metres, composada per 102 estrofes de metratges diversos que serveix com a guia de
redacció poètica i expressió escrita.
† La segona Edda és l’Edda Major o Edda en vers. Està composta per un total de
trenta-vuit poemes de caràcter heroic i mitològic, vint-i-nou dels quals es troben recollits en
el Códex Regius, el manuscrit èddic més important de la història. Aquest fou descobert a
Islàndia l’any 1643 pel bisbe Brynjólf Sveinsson, que va traduir-lo i anomenar-lo Edda per la
deducció que eren fonts utilitzades per Snorri Sturluson en la redacció de la seva Edda
prosaica. Aquest bisbe també va aventurar que l’Edda Major la podria haver escrit el
sacerdot Saemund (1056-1133), però si es vol buscar qui, quan i on va ser escrit cadascun
dels poemes que la formen trobem tantes interpretacions i cap és segura, però sí que sabem
que pels escandinaus del s. XIII resultava tan mític un relat sobre el déu Odín com un d’un
heroi del Códex. Tot i així, no es poden agrupar en grups concrets, i la llista és massa llarga
per a repetir-la dues vegades, així doncs les repartirem en la següent classificació:
o Seguint, la doctrina, trobem un conjunt de poemes que es consideren
profètics o de caràcter més esotèric utilitzats probablement a les cerimònies d’iniciació
dels joves que arribaven a l’edat adulta (13 anys): el Vafthrúdnismál (El discurs de
Vafthrúdnir), el Grímnismál (El discurs de Grímnir), el Hávamál (El discurs de
l’Altíssim), el Hárbardzljód (El Cant de Hárbard) i la Völuspà o Profecia de la Vident,
que relatava en vers els afers del Ràgnarök, la fí del món, entre d’altres.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
4
o Un altre tipus de poemes són de caràcter purament més mitològic, dels quals
destaquen la Lokasenna (“els Sarcasmes de Loki”), escrit com una mena de burla
dels antics déus, el Baldrsdraumar (“Els Somnis de Bàldr”), que narra la mort i la
tragèdia de la pèrdua d’aquest déu; l’Skírnirsför (“El Viatge d’Skírnir”), que explica el
famós festeig del déu Freyr a la geganta Gerda, i la Rígsthula (“la cançó de Ríg”), que
narra l’establiment de les classes socials de la mà del déu Héimdall, àlies Ríg.
o Altres poemes són Alvíssmál (“El discurs d’Alvís”), el Hyndlujöd (“El Cant de
Hyndla”), la Hymirskvida i la Thrymskvida (“El Cantar de Hymir” i “El Cantar de
Thrym”), el Grögaldr (“L’encanteri de Gróa), el Fjölsvinnsmàl (“el Discurs de Fjölsvid”),
l’Svipdagsmàl (“el Discurs d’Svipdag”) i després un seguit de poemes dedicats a
diversos autors nòrdics de la època o a membres de la reialesa, com els fills del rei
Gjúki i Jörmunrekur, Rei dels Gots.
En aquest treball trobarem les descripcions de la mitologia víking referides al Gylfaginning,
que comprenen la Creació del Món, els Déus i els homes, explicats seguint un ordre
cronològic senzill, extret de l’índex d’un manual de mitologia grega, com ara la Teogonia
d’Hesíode. També hi figura un glossari de “paraules estrangeres” importants dins la
mitologia víking. El glossari serà de gran utilitat a l’hora d’identificar déus, herois, monstres i
els diferents mons. També he afegit un apartat redactant el Ràgnarök de la Profecia de la
Vident, un element molt important en tot manual de mitologia nòrdica, doncs els déus
sempre tenen el Ràgnarök present i tot ho fan per a preparar-se per quan arribi aquest
Apocalipsi nòrdic tan temible.
Val a afegir, que no hi ha publicat cap manual de mitologia víking que segueixi paràmetres
semblants als marcats al principi del paràgraf, i per tant la informació ha estat extreta de
volums de les Eddas i llibres de mitologia molt generals o que, tractant el tema i essent de
difícil troballa, ho feien potser d’una manera molt desordenada. A més, per completar la falta
d’imatges concretes i per por a que semblés “copiar i enganxar”, he volgut unir la meva afició
a les religions paganes, en aquest cas la víking, amb el meu gust per dibuixar i barallar-me
amb el Photoshop. Tots els dibuixos a color han estat pintats amb aquest programa, la resta
són fets amb grafits o llapis.
La lectura de les fonts no ha estat senzilla i molts detalls potser no quedin clars i és que de
les poques traduccions diverses de les Eddas, he trobat que en algun motiu diferien de petits
elements alguns traduïen la paraula “martell” com a “destral”, o “drac” per “cérvol”. Així
doncs, algunes minúcies com aquests “detalls indecisos”, els he hagut d’investigar a fons.
N’hi ha que he pogut especificar com el de “drac” per “cérvol”, tal i com que s’explica al
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
5
manual, i n’hi ha que no han pogut ésser contrastats o resolts i han estat o bé omesos o bé
seleccionats segons la popularitat tradicional de la religió.
Els motius que m’han portat a fer una recerca com aquesta són un gust inhòspit pel
paganisme, un interès per la mitologia víking i el folklore nòrdic que diversos grups musicals
(veure annexos) van despertar-me amb les seves cançons i també les explicacions d’ un
bon amic , i el fet que la mitologia sempre m’hagi apassionat . Llegir sobre ella també m’ha
inspirat molt sovint, ja fos sobre mitologia egípcia, grega, jueva, celta, maia o indígena
d’Amèrica del Nord, i a més el fet de poder il·lustrar els components del panteó víking i altres
criatures i mons m’ha dut a unir diverses aficions en un manual que espero sigui fàcil
d’entendre i que serveixi de font d’informació a qui ho desitgi.
Així doncs, us presento el meu Treball de Recerca, amb informació extreta de llibres, webs i
blogs de contacte amb germandats Asatrú (versió moderna de l’antic odinisme), que m’han
ajudat a polir el que em quedava per afegir al manual. Les il·lustracions i els dibuixos, són
tots fets per l’autora i es troben en mida gran als annexos del treball, juntament amb articles i
redaccions escrites que tenen relació, a criteri subjectiu, amb tot el que s’haurà tractat al
treball. Així doncs, us deixo, amb la Ruta cap al Valhalla.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
6
COSMOGONIA
1.1. GINNUNGAGAP I LA FORMACIÓ DE L’UNIVERS
En un principi hi havia el forat negre que era l’Univers deshabitat. El desordre, el que
Hesíode va anomenar Caos a la seva “Teogonia” grega, els víkings el recordaven com a
“Ginnungagap” o “el vast abisme”.
Ginnungagap era una regió immensa i il·limitada que s’estenia per tots cantons deixant un
espai negre on podríem enfundar-hi més de mil universos. No hi havia res que el pensament
humà pogués copsar, ni una gota d’aigua, ni herbes, ni branquillons, ni llum, ni foscor, ni
silenci ni soroll, ni tan sols un gra de sorra. Però està escrit que no era buit. I que només els
déus coneixien aquest secret. Per a completar
aquest dubte, van ajuntar-lo i barrejar-lo fins que es
va produir la seva gènesis. Aquest naixement va
donar forma als dos primers mons segons la
mitologia víking: els mons de foc i de gel.
La primera regió era Múspelheim, el “Món de Foc”,
on les temperatures eren tan sufocants que cap
ésser podia viure-hi encara. Era una regió roja, on
els rius de lava i l’herba seca dibuixaven camins irregulars i els vapors i el fum que sorgien
de la terra feien irrespirable l’ambient de tot el Món. Les flames que brillaven il·luminaven
amb colors rogencs el cel de Ginnungagap, llençant espurnes a l’aire sense descans i
esquerdant la terra volcànica i rocosa que les envoltava.
La segona era Níflheim, “el Món de Boira”, un lloc salvatge i fred, desolat, tot glaçat i nevat
cobert de núvols baixos molt freds. Envoltada d’aquesta boira capaç de congelar un gegant,
brollava una font escumejant que es diu que era l’origen de totes les aigües i rius de tots els
temps, que prenien forma de punxes afilades, com
espases que es claven a la superfície del mar.
Aquesta font es deia Vèrgelmir, la Caldera Rugent.
Lluny d’aquesta, naixia en forma de guèiser una
segona font: Elivàgar, que vol dir “ones gèlides”, de la
qual en sortien les calamarsades i les tempestes de
neu que glaçaven les ànimes que s’hi apropaven més
del compte. Estava protegida per muntanyes afilades, cristal·lines i polides que emetien un
sinistre grinyol quan el vent hi bufava. De la font, en sortia a més una escuma verinosa que
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
7
es solidificava convertint-se en gel de color negre. Quan aquesta escuma-gel perdia flux,
quedava apilada formant un mur negre de glaç. Les dues fonts omplien una part
septentrional del Ginnungagap, que va quedar bloquejada a la part nord per una capa
feixuga de glaç i gebre, i a la part sud per les guspires que refulgien de Múspelheim sense
repòs.
Al llarg dels eons, les dues regions van anar creixent fins a trobar-se i, en fer-ho, la col·lisió
entre les dues forces oposades va provocar una explosió eixordadora: el foc va donar vida a
les gotes de verí que bombollejaven d’ Elivàgar, que van convertir-se en un gegant que
ocupava tot l’espai de Ginnungagap. El seu cap va ser format per una barreja de glaç i lava,
els braços, el tors i les cames, per fang sorgit de la pedra volcànica i les aigües de la font
Vèrgelmir. Els seus descendents, els gegants de gel, l’anomenaven Àurgelmir (“bullidor
fangós”), però altres van anomenar-lo Ýmir, el primer Gegant de Gel.
1.2. LA CREACIÓ DEL MÓN
1.2.1. EL GEGANT ÝMIR
Estirat com estava, el Gegant Ýmir ocupava tota l’amplada i allargada de Ginnungagap.
Tenia forma humana i, en un principi, amb prou feines es movia. Durant molt temps, Ýmir va
romandre adormit dins la calderada de fang bullent i gel verinós que va formar-li el cos, però
finalment aquest es va solidificar i va començar a suar. Sota la seva aixella, s’hi van fer un
home i una dona de gebre segurament de la raça dels primers Gegants de Gel , un peu
es va aparellar amb l’altre i va néixer com a fill un ésser de sis caps. Més tard, d’aquesta
criatura perdurarien els Gegants de les Muntanyes.
El poc glaç de Níflheim que no estava enverinat va fondre’s amb el foc de Múspelheim, que
encara guspirejava, i d’aquesta unió en va néixer una vaca de gel tou. El seu ventre
s’estenia per les altures com una conca immesurable i les potes eren fermes i resistents, tan
que semblaven columnes a les cantonades de l’espai. De les mamelles de la vaca, van
sortir-ne quatre rius de llet amb
els quals el gegant Ýmir va criar-
se. Per aquest motiu, els Gegants
de Gel van anomenar la vaca
“Authumla”, que vol dir “Gran
Dida”. Aquesta, per tal
d’alimentar-se, va començar a
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
8
llepar els continents glaçats dels voltants, tot donant forma a alguna cosa nova, com el
mestre escultor intenta donar forma a un bloc de marbre per polir.
Al vespre del que fou el primer dia després del seu naixement, la llengua d’Authumla ja
havia esculpit els cabells d’un home amb forma humana. L’endemà, va colpejar la figureta
amb el morro i en va fer aparèixer el cap, i el tercer dia ja l’havia enllestit sencer. Se’l va
anomenar Buri, “avantpassat”, perquè va ser el primer dels déus. Era gran, poderós i molt
formós a la vista. Amb el temps, per ventura Buri va tenir un fill, Bor, el Nascut, que va
enamorar-se de Bestla, la filla d’un Gegant de Gel anomenat Bölthorn, “Mala-espina”. Amb
ella va tenir tres fills: Odin, Vili i Ve.
1.2.2 ODIN, VILI I VE
Com a tota esfera de vida, aviat van dividir-se els éssers malvats i els éssers purs, i va
esclatar una guerra en poc temps. Els del bàndol violent eren els propis Gegants de Gel,
una raça bruna, deforme i monstruosa. El fill de sis caps nascut dels peus d’Ýmir tenia
aspecte de glacera, i es deia Thruthgelmir, el”Bramaire Potent”, i el seu fill, Bèrgelmir, el
“Bramaire Rocós”, i sovint es reunien en consell amb el propi gegant Ýmir. Quan això
passava, provocaven tant rebombori que tot tremolava, i els fills de Bor ja n’estaven ben
farts. Un dia Odin i els seus germans, tots tres ben armats, van anar a trobar el vell Gegant i
van combatre amb ell fins que van matar-lo. Quan Ýmir va caure fet un piló de trossos, va
rajar tanta sang del seu cos desmembrat que tota la seva família gegant va ofegar-se,
excepte el seu nét Bèrgelmir i la dona d’aquest. Bèrgelmir va travessar les onades de sang
tot nedant i estirant la seva dona pels cabells fins que es va enfilar damunt la roda d’un molí
gegant. Va ser així com la raça dels gegants i els ogres de les muntanyes va perdurar.
Per la seva banda, els tres germans van espavilar-se a arrossegar el cadàver d’Ýmir cap al
mig de Ginnungagap. El cos del Gegant tenia tantes ferides obertes que la seva sang va
anar formant el mar, els oceans, rius i rierols.
Quan el van haver estirat al centre d’aquell món caòtic, Odin, Vili i Ve van segar, trinxar i
moldre aquell cos mort desmesurat i el van escampar cap aquí i cap allà com si fos fang per
a fer ceràmica fins que van quedar satisfets. En acabar aquesta primera feina macabra, ja
tenien enllestits una bona colla de turons, la superfície de la terra, les planes, els llits de rius
secs, els llacs buits i el fons marí. Aquest, aviat van omplir-se amb la sang fresca del Gegant
per tal que la terra quedés envoltada de mar per totes bandes i que els rius hi anessin a
parar tranquil·lament. Després els ossos del gegant van esmicolar-se i se’n van fer els
cingles de les muntanyes; els dits dels peus, les dents i altres ossos més petits trencats van
esdevenir pedres i còdols de la platja; amb els cabells en van fer matolls i arbres i en el sòl,
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
9
fet de la carn del Gegant, van aparèixer, com si fossin cucs de terra, els Nans, una nova
raça molt treballadora i hàbil.
Així doncs, els fills de Bor havien creat la terra, les costes i el mar, però encara mancava el
cel, i van solucionar-ho empenyent la calavera d’Ýmir cap a dalt perquè formés una cúpula
damunt la terra creada. Per aconseguir que el nou firmament s’aguantés, van recórrer a
l’ajut dels Nans. D’aquests, quatre de ben forts s’havien de situar als quatre angles del món
per poder subjectar el cel. Aquests nans, van esdevenir els quatre punts cardinals que els
mateixos germans van anomenar Nord, Sud, Est i Oest. Més endavant, Odin va crear els
vents enviant un gegant (un dels fills de Bèrgelmir) en forma d’àguila als extrems de la terra
perquè hi bategués eternament les seves grans ales, i amb els seus germans, va insistir en
que aquesta corrent inflés les vísceres cerebrals d’Ýmir per tal de formar els núvols més alts.
Així, la volta celeste ja va quedar fixada eternament i Odin, Vili i Ve van poder reposar amb
les mans lliures i netes, però encara patien el fred i la cúpula celeste era molt fosca. Així
doncs, perquè el nou món no quedés tan fosc i fred, els tres germans van agafar les cendres
i les espurnes que sobresortien de Múspelheim i van llençar-les al mig de l’abisme de
manera que quedessin suspeses i que ho il·luminessin tot. Amb molta paciència, van
col·locar-les de manera que algunes fossin fixes i altres anessin variant segons uns patrons
regulars. Així van aparèixer les constel·lacions, les estacions i les estrelles, però encara
faltaven el sol, la lluna i la distinció entre nit i dia.
Per acabar d’estructurar-ho i que tothom quedés content, Odin, Vili i Ve van donar una bona
porció de la terra que encerclava les costes exteriors al mar, recentment creat, als Gegants
de les Muntanyes perquè s’hi establissin, tot creant Jòtunheim, el País dels Gegants.
Finalment, els joves déus van agafar les celles d’Ýmir i van construir una fortalesa circular al
voltant de la nova Terra, i la van anomenar Miggard, que vol dir “Recinte Central”.
1.2.3. LA NIT I EL DIA
“Sovint parlem de coses que segueixen l’una a l’altra tan naturalment com parlem de la
successió dels dies i de les nits. Però, és tot tan natural? Ens ho pensem perquè des del
moment que naixem fins que ens morim el dia ha seguit la nit. Què faríem si la nit seguís la
nit i no tornéssim a veure mai més el dia, o viceversa? Aviat estaríem exhausts si no
tinguéssim la nit per a recuperar l’energia gastada durant el dia, i pensar en una nit
interminable és massa aterridor digué l’ancià al rei Gylfi. Aquest, encuriosit per l’estrany
paràgraf, s’assegué a escoltar el relat de la successió del dia i la nit.”
Fragment de Brian Branston a l’adaptació del Gylfagining d’Snorri Sturluson per el
recopilatori Mitologia Víking, Ed. Barcanova.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
10
Havent passat pocs dies de la Creació de Miggard, la
Terra, els Gegants de les Glaceres ja havien colonitzat
Jóthunheim. Un d’ells, un Gegant anomenat Narfi,
tenia una filla molt bonica de pell bruna i cabellera
morena. Es deia Nótt (“Nit”), i tenia per costum
adornar-se els foscos cabells amb estrelletes que
aconseguia agafar del cel de Múspelheim. Aquestes li ressaltaven tan la bellesa, que
sempre tenia homes que s’hi volien casar. Va tenir tres marits, però era una dona de
caràcter fort que no buscava qualsevol cosa.
El primer marit de Nótt va ser un xicot força ben plantat anomenat Nàglfari, “Foscor”, amb
qui va tenir un fill anomenat Aud (“Espai”), a qui tots els homes notarien la seva presència
durant les nits negres i solitàries. No van durar gaire, i aquí arriba un segon pretendent molt
misteriós. Es feia dir Annar, “Un-Altre”, i resultà d’allò més misteriós ja que amb ell va tenir
una filla anomenada Jörd (“Terra”), i casualment el propi Odín tenia una filla anomenada
també Terra. Les creences són diverses, proposen una coincidència o bé que de debò fos
Nótt la primera dona d’Odín. La mitologia no és una ciència exacta: ho deixem a lliure
elecció de cadascú.
El tercer i últim marit de Nótt es deia Dèlling (“alba”) i era de
l’estirp dels déus Aesir o Asos: ros i de pell i ulls clars. El fill
que van tenir era clavat al pare i va anomenar-se Dag
(“Dia”), i juntament amb la seva formosa mare, van ser
escollits pels déus, perquè consideraren que eren útils per
al nou projecte d’univers que estaven posant en marxa. Així
doncs, els hi van donar un carro a cadascú i dos cavalls
que per sempre galoparien sota els seus fuets, assenyalant
les dotze hores de llum i les dotze hores de foscor que els
déus van establir. Nótt cavalcava les hores de foscor amb
el cavall Hrúnfaxi (Crina Gebrada) conduint el seu carro, el
qual cada matí cobria de rosada les herbes dels prats. Dag
recorria les hores de llum amb el cavall Skinfaxi (“Crina Fulgent”), el qual il·luminava la terra i
el cel amb la seva cabellera daurada.
1.2.4. LLUNA I SOL
Quan encara Nótt i Dag no cavalcaven, els astres creats a partir de les espurnes de
Múspelheim no tenien emplaçament fixe i feien voltes i voltes sense rumb pel cel. En aquell
temps vivia un home anomenat Múndilfari (“Girador-del-Món”), qui no se sap del cert si era
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
11
un parent desfavorit o un membre de la raça dels gegants de Jótunheim. En tot cas,
Múndilfari tenia dos fills tan bells que ell mateix creia que res de la creació podria igualar
mai, tret del sol i la lluna, encara per crear, i tot orgullós va anomenar Lluna al nen i Sol a la
nena. Aquest fet va ofendre els déus i, irritats, van arrabassar els fills a l’home.
A Sol, la van fer genet dels cavalls del Carro del Sol, creat a partir d’espurnes de
Múspelheim: els corsers es deien Árvaki(“Despertar d’Hora”) i Alsvidr(“Força Suprema”). Any
rere any, aquests cavalls segueixen un patró regular que, prèviament dissenyat pels déus,
estructura les estacions, i com que temien que es cremés algun element quan a Sol li
pertoqués apropar-se molt a terra, els déus instal·laren entre els cavalls un escut anomenat
Svàlin o Ferro Fred, que és el que provoca el resplendor que il·lumina i protegeix els animals
i la pròpia Sol de les flames del carro.
Lluna, durant les hores fosques de Nótt, muntava els cavalls de la lluna, però havia de
controlar, a més, si l’astre minvava o creixia a bon ritme durant cada mes, de manera que
d’una nit per l’altra ja no fos la mateixa. Aquesta tasca era tan complicada que Lluna no se’n
sortia tot sol, i per solucionar-ho va arreplegar dos nens, Bil i Hjúki, que havien sortit a
buscar aigua al pou de les muntanyes per ordre de Vidfinn, el seu pare. Vidfinn no va tornar
a veure més als seus fills però va fer saber a tothom que els dos nens seguien sempre a
Lluna a través del cel. Algunes teories diuen que els nens guiaven Lluna segons havia de
minvar o créixer, altres que cobrien el rostre de la lluna amb una cortina i la més poètica
que, quan els nens tenien son, l’astre havia de minvar perquè un pogués descansar mentre
l’altre ajudava Lluna, i créixer quan el que treballés tingués són perquè l’altre seguís amb la
seva tasca. Seguint aquesta última teoria, Lluna només reposava les nits de lluna nova.
Però res és senzill i els dos germans genets no viuen sense temença: dos llops ferotges i
gegants els empaiten sense parar. Les bèsties són descendents d’una Jàrnvidur, una bruixa
geganta del bosc Jàrnvid anomenada
Gýg, que va engendrar una gran estirp
de llops enormes i terrorífics. Dos dels
cadells eren tan horribles que els
poders del mal procedents del bosc on
la bruixa va tenir-los van aconseguir fins i tot donar-los la força per a empaitar els carros de
Sol i Lluna. Els víkings deien
que el sol es ponia ràpidament
perquè el carro de Sol anava
molt de pressa per tal de fugir
del llop gegant que l’empaita,
Skoll. Ara bé, el més terrorífic és precisament el que persegueix a Lluna i els seus nens, el
terrorífic Hati que alguns confonen amb Mànagarm, del que es diu que s’alimenta de la vida
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
12
dels homes que moren. Si algun dia el llop aconsegueix atrapar el carro de la lluna, Sol
perdrà lluminositat i els vents intranquils provocaran que també a ella la devorin, però els
veloços cavalls dels genets ja procuren que això mai esdevingui.
1.3. L’YGGDRASIL I ELS NOU MONS
“Yggdrasil” és el nom que rep una de les concepcions més naturistes mai existides sobre la
forma de l’Univers, ja que, pels víkings, Yggdrasil era un freixe, les branques del qual
connectaven els nou mons coneguts i mantenia un equilibri positiu i negatiu entre ells.
L’Yggdrasil té tres arrels que el mantenen viu: una serpenteja pel tronc fins a Àsgard, el Món
dels Asos, la segona arriba fins a Jótunheim, situat a on hi havia hagut Ginnungagap, i la
darrera es retorça fins a Níflheim, el Món de Gel, i cadascuna es nodreix d’un pou concret.
El d’Àsgard es Wyrd, el de Jótunheim és el Pou de Mímir, el cap encara vivent d’un déu,
ambdós fonts de la més profunda saviesa, i el pou de Níflheim és la pròpia Vèrgelmir, la font
de tots els rius de tots els temps.
D’altra banda, el Vell Freixe també té enemics al seu propi terreny. Damunt les seves arrels,
quatre cérvols gegantins, anomenats Dáinn, Dvalin, Duneyr i Durathrór, li arranquen
l’escorça i les fulles amb les potes i les banyes; el drac Nidhogg rosega l’arrel de Níflheim i
d’allà mateix un niu de serps draconianes verinoses llancen bafarades tòxiques al malmès
tronc.
I els éssers més benèvols de l’arbre son una gran àguila sabia però picallosa que viu a la
copa del Freixe i, de tan gran que és, sempre té un falcó més petit al bec. El falcó
s’anomena Vedrfölnir i brama i brama EN els canvis d’estació. Un altre habitant de l’arbre és
un esquirolet anomenat Ratatosk (“Dent Rosegadora”) que va corrents amunt i avall de
l’arbre transmetent missatges plens d’insults entre la gran àliga i el drac Nidhogg. Les Tres
Nornes, tres germanes immortals que exerceixen influència sobre els destins dels homes,
reguen les arrels malmeses de l’arbre per tal que es regenerin amb l’aigua de la font de
Wyrd, al voltant de la qual totes les coses són blanques i brillants per l’efecte sagrat de
l’aigua. De la font també n’esquitxa una rosada dolça que serveix d’aliment a les abelles, i
dos ocells anomenats Cignes, que per la seva bellesa denominen una raça d’aus similar,
neden tranquil·lament i s’alimenten xipollejant i esquitxant les gotes per a les abelles.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
13
1.3.1. ELS NOU MONS
1.3.1.1 ÀSGARD
Era el Món dels Asos o Aesir, els déus més poderosos. Era un món que flotava per damunt
de Miggard, al qual arribava la primera arrel principal del Freixe Mundial. Surava per damunt
dels núvols i els brillants prats i els palaus que servien d’habitatge als déus eren pura delícia
estètica. El primer que van erigir els déus va
ser Glàdsheim o Llar Joiosa, la més sumptuosa
mansió mai erigida, on els dotze Asos es
reuneixen en assemblea, als seus dotze trons,
un dels quals és més alt perquè està destinat a
Odín. La bellesa i puresa d’aquesta gran sala
és tan brillant que encega tot mortal que no tingui potestat d’entrar-hi.
El següent edifici era el santuari de les deesses, les Asinies, un gran edifici fresc i lluent
anomenat Víngolf, “el Paviment Amical”, i més tard es va construir un taller, perquè els Aesir
consideraven el treball manual com una ocupació honorable i valuosa. Hi van instal·lar una
farga on van forjar-se el primer martell, la primera enclusa i les primeres tenalles. L’època
durant la qual començaren a treballar els metalls i els metalls preciosos es coneix com a
l’Edat Daurada d’Àsgard.
Al centre d’Àsgard, s’estenia la plana d’Ídavale, amb gespa suau i verda, on es trobaven els
palaus dels déus decorant els turonets i les valls. Un es deia Bréidablik (“Gran Brillantor”), on
vivia una dels fills d’Odin, Baldr; un altre gran palau era Glítnir el Radiant, que tenia murs i
pilars d’or massís i el sostre de plata, i, més cap als límits del món, en línia recta des de
Glàdsheim, s’hi trobava “el Turó del Cel”, a la vora dels fonaments del pont Bífrost, altrament
dit “Arc Iris”, que unia Àsgard amb Miggard i la resta de monts. El pont era utilitzat per a tots
els déus menys pel déu Thor, que anava a peu, per anar fins a la font de Wyrd, on es
reunien a fer justícia.
Els déus que vivien a Àsgard tenien cada u un gran palau. Després de Bréidablik i Glítnir,
trobàvem Fénsalir, un palau airejat i espaiós propietat de Frigg, l’esposa d’Odin, mare dels
Aesir i sabia de les Asinies; Bliskírnir o “Llamp”, on residia el déu Thor, dins la seva pròpia
regió, Thruthvàangar, “el Circuit de Poder”, i mai s’havia vist un habitatge més gran. Es diu
que tenia més de cinc-centes quaranta cambres, i que al menjador del palau no deixaven de
sentir-se espetecs damunt d’una taula repleta de menjar i beguda. Cap al Turó del Cel, hi
havia un palau que tenia aspecte de barbacana, en el qual residia el déu Héimdall, el
guardià d’Àsgard i, finalment, alçant-se per damunt de tots els habitatges, sobresortia
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
14
Vàlaskjalf, propietat d’Odín, on hi havia el tro Hlidskialf o Gran Niu, des del qual podia
contemplar i controlar tots els esdeveniments de l’univers, doncs era la seva responsabilitat
de prevenir el Ràgnarök assegurant-se que tothom prenia les posicions correctes.
Baixant d’Àsgard, damunt l’arrel que l’uneix
a l’Yggdrasil trobem el pou de Wyrd i, en
una regió apartada però no llunyana, hi
trobem la cova fosca del pou de líquid blanc
borbollejant habitada per les Nornes, tres
germanes que controlaven amb un fus i una
filosa el destí d’homes i dones. La “casa” de
les Nornes, a l’ombra de l’arrel de Wyrd, va
esdevenir un lloc sant, un santuari sagrat ja
que era on les tres germanes teixien el
destí dels homes, des d’on tenien cura de
l’arrel de Wyrd i també era allí on els Aesir es reunien en consell sagrat per tal de planificar
la demora del Ràgnarök.
1.3.1.1.1. VALHALLA
El Valhalla (“Llar de la Mort Heroica”) és un edifici gloriós i molt ben fortificat situat a la regió
emmurallada de Glàdsheim. És on van a parar els guerrers morts en combat, que són duts
cap allà per les Valquíries perquè s’entrenin i es preparin pel Rägnarök. És una gran
fortalesa daurada recoberta d’escuts d’or amb unes grans bigues molt resistents i bancs
recoberts de cotes de malla i armes. Damunt la porta oest, hi ha el cap d’un llop gegant i una
àliga que batega incansablement les ales. A la part més alta del teulat recobert d’escuts, s’hi
troba un gall formós i brillant, Gúllinkambi, que només cantarà una vegada, i serà per
despertar els guerrers el dia del Rägnarök, entre els quals destacaven els Einhèriar, els
campions elegits pel propi Odin, que capitanejarien la marxa cap a la batalla final, i els
Berserkrs, guerrers salvatges que lluitaven fins animals fins i tot després de l’últim alè.
Servits per les Valquíries, els guerrers del Valhalla bevien i menjaven cada dia després de
tornar del camp de batalla on entrenaven lluitant i matant-se entre ells, ja que essent ja
morts no podien pas tornar a morir. Tampoc no hi mancava mai espai a la fortalesa: tot
guerrer mort que es mereixés un seient, el trobaria.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
15
1.3.1.2. VANAHEIM
Aquest món és curiós perquè algun erudits n’han qüestionat l’autèntica condició de “món de
l’Yggdrasil”. Se’l relaciona amb una zona del nord d’Àfrica que el propi Snorri Sturluson va
descriure en una de les seves Eddas, però que també afirmava que era el món del qual
provenien els Vanir o Vans, un clan de divinitats que vivia en contacte amb la natura i
idolatrant els herois i els treballadors. D’aquest món provenen, per exemple, Njörd, déu del
mar, Freyja, deessa de l’amor, i Freyr, déu de la bellesa i la fertilitat, amb el seu senglar d’or.
Vanaheim és un món natural, amb bells llacs i monts verds i lluminosos per a tot arreu. Els
Vans són inferiors als Asos (generalment) en poder, però no en estirp ni gràcia, ja que molts
Aesir s’han casat amb Vans sense cap mena de remordiment, i és un món que sempre sol
aliar-se amb Àsgard en cas d’algun conflicte.
1.3.1.3. MIGGARD
Miggard, la Terra, va ser directament creada pels germans Odin, Vili i Ve a partir del Gegant
Primigeni o Ýmir. Era el món dels éssers humans, al qual els déus baixaven per tal de
preparar l’inevitable fi que seria el Rägnarök. La geografia no és descrita a les Eddas,
només se sap que tots els elements que componien aquest món provenien o esdevenien
propietat o virtut d’algun dels Aesir o els Vanir, els quals sempre solien tenir-hi l’ull a sobre,
ja que era el món on més se’ls venerava. Els déus més estimats pels humans eren Thor i
Héimdall, un per la valentia i les pluges que duien bones collites i l’altre per la creació dels
estaments socials del darrer.
A Miggard, els guerrers lluitaven en nom dels déus, amb l’honor per davant i l’orgull de
servir a la divinitat present. El déu Tyr era aquell invocat durant aquests afers bèl·lics i les
Valquíries, deesses menors, cavalcaven pels camps de batalla destriant les ànimes dels
capacitats per entrar al Valhalla i preparar-se pel Rägnarök.
Húgin i Múnnin, els dos corbs d’Odín, sobrevolaven Miggard per tal de dur-li notícies al seu
amo i Frigg, mare dels Aesir, teixia els núvols daurats que adornaven el cel durant l’estiu. I
una criatura nefasta que no podem oblidar, però, és la coneguda Serp de Miggard:
Jörmungandr. Filla del déu maligne Loki i una geganta, aquesta grandiosa serp rodejava tot
aquest món amb els seus anells davall del mar. Es contaven històries de drakkars i vaixells
que mai tornaven a port perquè la Serp els havia enfonsat. Per aquest motiu Thor era un
dels déus més estimats pels homes, ja que sempre havia estat enemic letal de
Jörmungandr.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
16
1.3.1.4 ALFHEIM
Es el món dels Elfs de la Llum o
Ljosàlfar, criatures semidivines d’una
gran bellesa i de característiques poc
clares. Era un món pur, blanc i clar, en
harmonia amb aquests éssers virtuosos que mai dubtaven en ajudar els humans. Quan
algun d’ells baixava a Miggard, ho feia sota la forma d’un nen de figura més bella que el sol.
Alfheim a més, guardava una de les relíquies del déu de la bellesa, Freyr: el seu vaixell
Skibladnir, el vaixell més ràpid i gràcil mai fabricat.
1.3.1.5. JÖTUNHEIM
Aquest és el món veí de Miggard, també anomenat Utgard, on vivien els gegants del Gel i la
Terra, conjuntament anomenats Jötuns, sempre a cavall entre la lluita d’aquests contra els
humans. És un món verd i rocós, voltat de cingles i turons. Es troba separat d’Àsgard per un
riu “imaginari” que mai es glaça, i és on el déu Thor acostuma a anar per tal de mantenir els
gegants a ratlla. En aquest món, els gegants tenen les seves granges i són dirigits pel
gegant Asvind, que mai sabrem de quin bàndol es troba. A Jötunheim, també és on està
situat el Pou de Mímir o Pou de la Saviesa, que també és on es troba el cap de Mímir, el déu
savi. En aquell pou s’hi reflectia
el futur i qualsevol que en
begués podia veure el que
vindria, per això el déu Mímir el
guardava. Dins les aigües
màgiques també si troba l’ull
que li manca a Odín, que ell va
sacrificar a canvi de beure de la
font i obtenir així la màxima
saviesa i coneixement.
1.3.1.6. NIFLHEIM
Era la segona de les grans regions de l’abisme: era salvatge i freda, desolada , de glaç i de
neu, amb núvols de boira congelant. Anomenada “Llar de la Boira” JA existia incomptables
eres abans de la creació. Al centre de Níflheim HI brollava una font escumejant que era
l’origen de totes les aigües: la font Vèrgelmir, la Caldera Rugent, de la qual provenen tots els
rius de tots els temps. Aquests rebien noms segons les seves formes màgiques: un era Svöl,
l’altre Gunnthrá, el tercer Fjörm, Fimbulthul, Slídr i Hríd, Sylgr i Ylgr, Víd, Leiptr, i Gnöl1. Es
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
17
diu que tenien forma de punxes afilades que semblaven llances i espases lluitant per arribar
a la mar.
La segona font era Elivàgar, les Ones Gèlides, que diferia de la primera amb forma de
guèiser, envoltada per muntanyes de gel brillant afilades i grinyolaries. D’ella en sortien
calamarsades i aires gèlids que glaçaven les ànimes dels que se li apropaven massa.
Borbollejava, a més, una escuma que es dipositava com una espessa gebrada solidificada
en glaç negre. Quan la massa s’aturava i deixava de fluir, quedava penjada en suspensió,
com si fossin icebergs grandiosos apilats uns
damunt dels altres formant un mur recte (veure
1.1).
1.3.1.7. MÚSPELHEIM
El seu nom vol dir “Llar dels Destructors”, doncs
era una regió on cap ésser humà podia viure-hi,
perquè la terra era ardent pel foc i L’aigua bullent,
i l’aire cremava només de rebre’l a la cara. Els
únics que resistien les seves condicions mortals
eren els coneguts com a gegants de foc, sempre
en guerra amb els déus més importants, els quals
mai gosaven travessar-ne els límits. Per a
imaginar-lo, ens hem de figurar un cel vermell i
rius de lava amb color de sang (veure 1.1).
Els gegants, d’aspecte propens a l’humà, tenien la
pell dura i fosca, potser vermellosa, i la seva figura imposava al més valent. D’aquests, un
del més ferotges, el gegant Surt, feia de sentinella a les fronteres del seu món, i ni els déus
més imponents, ni els monstres més imposants podien entrar-hi. Els seus cabells encesos,
disparaven llengües de foc roents cap als costats i es diu que pel seu cos deformat hi fluïen
rius de lava. Es va profetitzar que, a la fi dels temps, Surt llançaria flames inapagables i fums
pudents i pestilents per a tot l’univers i que tot el que tingués vida i li passés per davant
quedaria reduït a cendres.
1.3.1.8. SVARTALFHEIM
Aquest és el món oposat a Alfheim, que era un món de llum. Està situat sota terra, habitat
per una raça anomenada els Elfs Obscurs i els Nans o Dvergr.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
18
Els nans dvergr vivien sota terra perquè
es dedicaven a la metal·lúrgia i la
fabricació d’armes, ofici en el qual eren
molt hàbils. Ells varen forjar les armes de
déus com la llança Gugnir d’Odín i el
martell Mjölnir de Thor o la barca de
Freyr, Skidblàdnir, i no solien immiscir-se en baralles dels déus contra ningú. Al contrari que
ells, els Elfs Obscurs o Svartàlfar eren éssers trapelles, poc agradables a la vista, amb molta
malícia oculta i amb un punt feble: si un sol raig del Sol els tocava, es convertien en estàtues
de pedra.
Sobre els nans podem afegir la curiositat que eren fets a partir de terra i pedres, ja que com
que van ser directament creats a partir dels cucs del cadàver del Gegant Primigeni Ýmir, no
podien reproduir-se, només podien ser fabricats per princeses nanes Que ja naixien
creades per aquest fi no se sap com, ja que tots els altres són de gènere masculí.
1.3.1.9. HELHEIM
Era el món dels morts, a on anaven a
parar les ànimes dels que no
mereixien l’entrada al Valhalla, és a
dir els traïdors, els assassins i els
adúlters. És el món que es troba més
avall de l’Yggdrasil i la seva entrada era un forat negre i sinistre envoltat de barrancs dels
quals en surten ràfegues de flocs de neu i dolor. Potser per això, se’l sol relacionar amb
Níflheim i a vegades confondre amb ell, però no és cert. A Níflheim hi ha boira i gel, a
Helheim hi ha les ànimes dels injustos.
Com dèiem, l’entrada al món rebia el nom de Gnipahèllir, la “Cova Encinglerada”, i la
caverna posterior estava vigilada per un gran llop caçador amb el pit tacat de sang, que
rebia nom de gruny: Garmr. Aquest estava encadenat perquè si no, degut a la seva fúria,
atacaria salvatgement tots els móns a la recerca de preses homes i déus per igual, i fins i tot
s’atreviria amb els gegants. La sang que el gos duu al pèl embullat del pit és d’aquells qui
aconseguien burlar-lo i sempre amb alguna ferida de més.
Tot Helheim era una cursa d’obstacles per les ànimes deshonestes. El primer obstacle era el
mateix Garmr, el segon, l’horripilant riu Slid o “Aterridor”, que no baixa ple d’aigua, sinó de
ganivets i espases esmolades, on molts hi trobarien una segona mort, i el tercer obstacle és
un pou de serps a l’illa de Nàastrand, “Platja cadavèrica”, separada pel riu Slid. Qui no
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
19
aconseguia sortir d’aquell forat ple de reptadores es precipita cap a un món ocult, encara
més avall que Helheim, anomenat Níflhel, on no se sap ben bé quins horrors hi trobaven.
Uns diuen que la tortura d’aquell món era mai sortir-ne i quedar sempre sumit en la foscor,
altres que simplement es desapareixia i uns darrers, que els desventurats que hi queien
esdevenien monstres horribles proporcionals als crims comesos en vida.
A l’illa de Nàastrand, un gran edifici, amb una gran cambra de tortura al seu interior, acollia
amb les pitjors tortures imaginables els adúlters i els assassins de Miggard que aconseguien
sobreviure al riu afilat o al pou de les serps. Les portes de l’edifici estaven encarades cap al
nord, on hi tocava l’ombra, i la sala de tortura no tenia cap font de llum natural ni cap
finestra. De lluny, semblava que els murs i el sostre fossin fets de canyisses, però en realitat
eren cossos entrellaçats de serps verinoses que bavejaven verí pels ullals el qual corroïa la
carn dels pecadors que es trobaven davant d’elles.
Al port de la mateixa illa, es duia a terme un gran projecte: un vaixell, un drakkar de grans
dimensions anomenat Nàglfar, construïda amb les ungles de les mans i dels peus dels qui
morien i les duien descurades. Per això era
tradició tallar-les abans d’incinerar o enterrar un
cadàver. Aquest vaixell fet d’ungles es prepara
per salpar el dia del Ràgnarök capitanejat pel
que serà el traïdor i malfactor més gran de tots.
Ell i la seva horripilant tripulació de “morts
vivents” lluitaran de la banda dels Gegants de
Gel i Foc al Ràgnarök.
I tot Helheim era governat per Hel, filla del malvat déu Loki. El seu rostre era preciós per una
banda, però socarrimat per una altra. El seu tro i les seves corts eren plenes de símbols de
mort, calaveres, dalles, esquelets i armadures tacades de sang. Les Eddas diuen que el plat
de Hel rebia el nom de Gana, la forquilla i el ganivet d’or amb els quals menjava, Fam; els
seus esclau i esclava que l’acompanyaven a diari, Senilitat i Decrepitud i el graó d’entrada al
seu palau, ocult davall una preciosa catifa ben gruixuda, es coneixia amb el nom
d’Entrebanc. Hel representava tot el mal i el governava a voluntat des del seu captiveri a
Helheim. A ella li pertocaven les ànimes del que no mereixien anar a Valhalla ni a Àsgard, i
els tractava bé si havien sigut justos o neutrals en les guerres, però els enviava a treballar al
Nàglfar si desobeïen les seves ordres o rebutjaven els seus favors.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
20
2. Teogonia
Els víkings creien que existien nou virtuts fonamentals a la vida que representaven els déus:
el coratge, la veritat, l’honor, la fidelitat, el treball, l’hospitalitat, la disciplina, la confiança i la
perseverança. Tot home i dona víking havia de complir amb les nou virtuts si volia
acontentar els déus. Aquests es relacionaven sempre amb la natura, les mateixes virtuts i
els afers militars, ja que els víkings eren un poble molt guerriller. En el seu món mitològic
trobem moltes referències a la guerra i les habilitats a la lluita eren una gran característica
dels déus més importants. L’equivalent víking a l’Apocalipsi cristià és una gran batalla entre
els déus i els Gegants de Foc i Gel, el Ragnarök, que literalment vol dir “Crepuscle dels
Déus”, i on cadascun d’ells té un paper concret que desemboca sovint en la mort o una
fugida per a iniciar una nova era.
En un principi, els déus es divideixen en dos grans races: els Aesir i els Vanir.
Els Aesir o Asos vivian a Àsgard i el seu líder i pare era Odín. Era la raça principal de déus
escandinaus i una de les principals famílies del panteó nòrdic. La paraula “Aesir” prové de la
paraula “Ase”, que antiguament s’utilitzava per a designar els déus. Les virtuts divines (que
anaven acompanyades de les nou virtuts esmentades abans) els definien com a guerrers,
de sang reial i “fèrtils” en referència a la família, que per a ells era important. Cada Aesir
important tenia un palau on vivia amb els seus propers i alguns fins i tot un regne per a
governar dins d’Àsgard. Els Aesir liderats per Odin que vivien al món eren: Baldr, déu de la
bellesa; Bragi, déu de l’eloqüència; Forseti, déu de la mediació justa; Freyr, déu de la
fertilitat; Héimdall, el guardià del Pont Bífrost; Hödr, el déu cec; Loki, déu del foc i els
Gegants de Gel; Njörd, déu del mar; Thor, déu del Tro; Tyr, déu de la guerra; els germans
d’Odin Vili i Ve i Vídarr, el venjatiu. Les Asinies, les deesses que vivien allí eren Freyja,
deessa de la passió i l’amor; Frigg, l’esposa d’Odín, mare dels déus; Sif, la dona de Thor i
Idunn, guardiana de les pomes d’or. Aquestes pomes eren importants, doncs mantenien els
déus joves i forts davant del pas del temps i la mort que aquest els pogués provocar.
La segona gran raça, els Vanir o Vans representaven la cultura agrària. Vivien o provenien
de Vànaheim i estaven molt vinculats a la terra i l’aigua, i representaven els béns i els plaers
d’aquest món: riquesa, fertilitat, pau, amor i voluptuositat. També són vidents i experts en
màgia, cosa que els allunya de tota batalla cos a cos, però tenen una avantatjosa vinculació
amb els morts que tenen un paper important vers la fertilitat de la terra. Els representants
són el déu Njörd i els seus fills, Freyr i Freyja, de qui Odin va aprendre la màgia Seid, que li
va atorgar el do de la clarividència i la nigromància.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
21
El motiu per qual alguns Aesir i Vanir viuen uns al món dels altres és, primer, per motius de
tipus matrimonials, i, segon, per un pacte que es va fer quan les dues races van cansar-se
de barallar-se entre ells. Per a forjar la pau, van intercanviar hostatges:el déu Njörd i el déu
Freyr anaren a viure a Àsgard, i el déu-gegant Mímir i el germà d’Odín Hoénir van reunir-se
amb els Vanir.
Altres divinitats que no provenen de cap dels dos móns (Àsgard o Vànaheim), normalment
son originaris de Jótunheim, com per exemple la deessa Skadi, segona esposa de Njörd,
que era una Geganta de Gel, i Gerda, l’esposa de Freyr, que vivia a Vànaheim amb ell quan
el van fer anar a viure a Àsgard, que també provenia de Jótunheim.
A Àsgard, els Aesir dirigien els afers del món humà i la natura per a preparar-se pel temible
Ràgnarök. Per a reunir-se en assemblea, solien trobar-se o al palau Glàdsheim, el santuari
dels Aesir o a Víngolf, el santuari de les Asinies, però el que normalment feien era creuar el
Pont Bífrost per arribar a la Font de Wyrd, on vivien les Tres Nornes, i allà prendre les
decisions importants.
En aquest apartat, sabent qui viu a on, exposarem els déus més importants i coneguts
assenyalant els diversos noms que té o pot tenir (la majoria d’ells sobrenoms o epítets), els
seus atributs (alguns deduïbles), les característiques descriptives (sovint contradictòries
segons els documents que s’han traduït a diversos punts del nord europeu) acompanyades
d’un dibuix fet per l’autora d’aquesta recerca, i finalment un mite pel qual es pugui recordar
la divinitat.
Els déus escollits per importància són Odin, els seus fills Thor, Loki, Balder, Tyr i Vali, Njörd i
els seus fills Freyr i Freyja, la dona de Freyr Gerda, Idhunn, la guardiana de les pomes,
Nanna, esposa de Balder, Sif i Frigg, esposes de Thor i Odin, Skadi, muller de Njörd, Bragi,
el poeta; Héimdall, el Guardià; Mymir, el Cap Savi, i finalment Loki i la seva filla Hel.
També s’incluràn aquí les dísir, els esperits femenins divins de la mitologia nórdica, que
vénen a ser les Valquíries guerreres i les Tres Nornes, les filadores del destí, juntament amb
els dos darrers fills de Loki: el llop Fènrir i la Serp de Miggard, Jörmungandr.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
22
2.1. ODIN, Pare dels Déus
NOM(S) Odin Allfödr (“pare de tots”), Valfödr (“pare dels morts en combat”), Hangagud (“Déu dels penjats”), Haptagud (“Déu dels lligats”), Farmagud (“Déu del Comerç”), al món humà l’anomenen: l’”Emmascarat, Ull Ardent i Déu Penjat.
FAMÍLIA Fill del Déu Bor i la geganta Bestla La seva esposa és la deessa Frigg, amb ella va tenir els germans Baldr, Hödr i Týr. amb Jörd, va tenir Thor i Meili i amb Ring, el déu Vídarr.
ATRIBUTS Dos corbs: Hugin i Múnin, el pensament i la memòria, dos llops amicals Freki i Geki, els golafres, i Slèipnir, el Cavall de Vuit Potes. El Valkhunt, la Runa d’Odín o Runa Prohibida, la llança Gúgnir i un sol ull.
HABITATGE/MÓN d’Origen
El niu-palau Hlidskialf o Gran Niu, on hi ha un tro amb el mateix nom des del qual podia veure tots els afers i entendre tot el que passava a Àsgard. Odín va néixer a Ginnungagap quan aquest encara s’havia de convertir en Miggard.
Descripció Se’l considera el líder dels Asos.
Es representava com a un home de llargs cabells blancs, un guerrer savi i vell que tenia només un ull. L’altre se li presenta o buit o cobert per algun tipus de bena o gasa.
Com a déu més important, té un aspecte fort, galant i imponent, un aire seriós però també just que imposava respecte a la resta d’Asos.
Se l’il·lustra sovint assegut al Tro del Gran Niu amb Húgin i Múnin, els corbs, que li portaven notícies del que passava arreu de l’Yggdrasil.
Quan baixava a Miggard per a preparar el Rägnarök es disfressava de viatger pobre i es creia que qualsevol humà que mirés fixament el seu únic ull podia caure fulminat en segons.
Mite “Se que pengí durant nou nits d’un arbre batut pel vent, ferit per la meva propia llança per Odín, jo mateix com a ofrena per a mi mateix, lligat a un arbre del
qual cap home en sap on arriben les arrels. Ningú em donà pa ni aigua. Mirí cap als abismes, fins que divisí les Runes. Proferint un crit les vaig agafar, per després caure atordit i dèbil. Aconseguí
benestar i saviesa. Creixí i sentí orgull pel meu creixement. De paraula a paraula vaig ser dut a la paraula, d’una acció a una altra acció.”
Edda Poètica 1200 DC (traducció de la web de la germandat Odinista d’Argentina)
Aquest fragment descriu el sacrifici d’Odin a canvi d’adquirir la saviesa de les Runes màgiques o abecedari Futhark. Diu el mite que va penjar durant nou dies i nou nits a canvi de beure de la font de Mýmir, el déu de la Saviesa, i de sacrificar un dels seus ulls buidant-se’l amb la seva pròpia llança.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
23
2.2. THOR, L’amo de Mjöllnir
NOM(S) Thor, Embravidor, Defensor d’Àsgard, Destructor de Gegants, Enemic de la Serp de Miggard
FAMÍLIA Fill d’Odin i la geganta Jörd Espós legítim de Sif, pare adoptiu d’Ull i pare biológic de Módi (airat) i Magni (el Poderós).
ATRIBUTS El martell Mjölnir, els guants de ferro i el Cinturó de Poder que augmentava la força del Martell. Dos bocs: Tanngnjóst (Dent Xerricaire) i Tanngrisnir (Dent Carrisquejant).
El llampec. HABITATGE/ MÓN d’Origen
Viu al palau Bliskírnir, al regne de Thruthvàangar, a la regió d’Àsgard
Descripció És el déu més estimats pels humans, perquè fa créixer les collites i els protegeix dels gegants.
Se’l descriu com un bordegàs pèl-roig i corpulent, molt forçut i amb un budell sempre buit, doncs és un gran bevedor i un gran menjador. També és considerat força buscarraons i molt cap quadrat, cosa que sempre li duia problemes que, sense cap remordiment, procurava solucionar amb força bruta.
Li agradava anar al món de Jótunheim a “caçar” gegants, i quan tronava a la terra, els humans sabien que estava lluitant contra algun d’ells. Quan anava a Miggard de pesca, començava una baralla amb la serp Jörmungandr, que envoltava la Terra per sota el mar.
El seu martell Mjöllnir, forjat pels hàbils nans, sempre l’acompanya, juntament amb els guants que permeten de subjectar-lo i el cinturó que n’augmenta la força.
L’acompanyen dos servents i amics humans: Roskva i Thialfi, germans fills d’un camperol. D’ells, Thjjalfi és l’escuder que sempre acompanya Thor en les seves aventures.
Mite Un dia que el déu Thor no era a casa, un gegant anomenat Thrym va ser enredat
per Loki, el Mentider, i va robar el martell Mjölnir al déu. Després el va enterrar a
vuit milles sota terra i quan Thor va anar a reclamar-lo, va rebre la condició
d’aconseguir que la deessa Freyja es casés amb ell. Thor, davant la brutal
negativa de la deessa, va anar a veure diversos Aesir i parents que van ajudar-lo
a disfressar-se de la bella deessa. Un cop camuflat, Thor va presentar-se al
palau de Thrym i van procedir a les núpcies. Al novè dia de celebració, el gegant
va desenterrar el martell i va deixar-lo a la falda de la deessa/déu, que va agafar-
lo i va desfer-se de la disfressa, va matar al gegant que l’havia robat i va tornar a
Blískirnir amb el que era seu.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
24
2.3. LOKI, l’Embrollador
NOM(S) Loki “Embrollador” “Mentider”, L’ Astut, “El Transformista”, “Viatger i caminant del cel, “Mag de les Mentides”
FAMÍLIA Fill dels gegants Farbauti i Laufey. Germà de Helbindi i Býleistr. Odín el considera el seu germà quan arriba a barrejar-se amb els déus d’Àsgard.
Té tres fills amb la geganta Angrbode: Fènrir, Jörmungadr i la dea Hel. La seva esposa legítima és Sigyn, amb qui va tenir Narfi i Vali (no és el fill d’Odin)
ATRIBUTS La xarxa de pesca (n’utilitza una per a capturar un nan durant una de les seves trapelleries)
HABITATGE/MÓN d’Origen
És originari de Jótunheim, però aconsegueix anar a viure a Àsgard amb un dels germans d’Odín.
Descripció
Se’l descriu com un déu de cabells
foscs, com els gegants, i una malícia trapella
bategant als seus ulls. És normal confondre’l
sovint amb el gegant “Logi”, que controlava el
foc, per això sovint se l’hi associa.
És el déu de l’engany, les trampes i la
traïció. És covard, enginyós i tot ho fa o en
benefici propi o per veure patir els altres, tot i
que en molts casos, se’n penedia i acabava
ajudant a qui havia perjudicat.
En termes religiosos, no se’l considera
un déu, ja que no tenia cap ritual propi ni
invocacions ni pregaries, de fet mai ningú
l’esmentava de manera oral perquè havia
comès crims tan terribles que espantava
pronunciar el seu nom.
Mite Durant un banquet organitzat per Aegir, rei dels mars, el déu Mentider, gelós d’un servidor d’Aegir que no deixava de rebre elogis per com tractava de bé els convidats, va enfadar-se i el va assassinar. Els Aesir van fer-lo fora del banquet, i ell com a resposta va començar a insultar-los i burlar-se’n dels seus defectes. Per torns, els convidats intenten calmar-lo seguint les normes de l’hospitalitat que impedien generar disputes a casa d’un amfitrió, però Loki segueix tan ample fins que, fent gala de la seva covardia, fuig corrents quan Thor treu el martell Mjölnir i l’amenaça.
L’altre gran crim causat per Loki, és la mort de Bàldr, per la qual tots els déus el van començar a perseguir. Quan al cap de molts dies de busca el troben vivint al bosc, aconsegueixen atrapar-lo i el castiguen eternament lligant-lo amb cadenes de ferro a tres blocs de pedra per damunt dels quals una serp babeja verí que va emplenant un bol que vessa a la cara de Loki. La seva esposa, Sigyn, és l’encarregada de donar-li menjar i veure, i no pot alliberar-lo perquè Héimdall sempre els vigila, i Loki pateix tant dolor degut al verí, que quan crida la Terra tremola. Aquest càstig dura fins el dia del Ràgnarök.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
25
2.4. FREYR, el Bell
NOM(S) Freyr, dirigent d’Àlfheim, El Bell, Senyor de la Vegetació FAMÍLIA Fill de Njörd, germà de Freyja
Espós de Gerda, filla de Gýmir. ATRIBUTS L’Espasa de la Victoria: lluitava sense necessitat d’empunyar-la.
La fruita comestible, especialment el raïm, cultivat pels Elfs de la Llum. Skidbladnir, un gran vaixell ràpid i lleuger construït pels nans d’Svartaflheim. El Porc Senglar Gullinbursti, que era d’or, il·luminava molt i tenia una gran força de tir, i el cavall Blodughofi, que podia cavalcar a través de l’aigua i el foc sense cap por.
HABITATGE/MÓN d’Origen
Originari de Vànaheim. Viu a Àsgard amb el seu pare Njörd i la seva germana Freyja. També és el governant d’Àlfheim, i els Elfs de la Llum el veneren per sobre dels altres déus.
Descripció Déu de la pluja, el sol naixent i la Fertilitat.
Era un dels déus més bells de tots, i representava la bellesa de la natura. Tenia els cabells daurats i els ulls de topazi.
La seva espasa Victoriosa sempre l’acompanyava, juntament amb l’aroma de les plantes de Vànaheim i el seu senglar Gullinbursti, sempre estirava el seu carro.
El seu vaixell, l’Skidbladnir va ser construït per Dvalin, Brok i Eitri, fills del nan Ivaldi, i en un principi va ser un present que Loki li va oferir com a disculpa per haver robat els cabells de Sif. La nau era tan gran que podia suportar tota la multitud d’Àsgard i sempre que les veles s’alçaven, el bon vent les guiava. Segons una de les antigues Sagas, el vaixell era constituït de tantes peces i era fet amb tanta perícia, que es podia dur doblegar dins una bossa.
Mite Cada any, al més de Jul, equivalent a l’octubre, es celebrava la “Nit Mare”, la nit més llarga de l’any, que anunciava el retorn del Sol (Freyr) i l’allargament del dia i les hores de llum. El festival es coneixia com a Yula (“roda”), per la forma que representava el Sol, i tots els nórdics consideraven molt important aquesta festa: es feien balls, es bevia, es feien fogueres de festa. Es celebra que, com a déu de la pau i la prosperitat, Freyr va aparèixer moltes vegades sobre la Terra i va gobernar a Suecia sota el nom d’Yngvifreyr i als danesos sota el nom de Fridleef, que va rescatar una donzella d’un drac que es deia Freygerda, el qual ens revela que alguns fragments mitològics tenen una certa base de referències históriques. Freyr és un dels pocs déus que sobreviu al Ràgnarök, i un dels que lluita a primera línia contra els Gegants de Gel,dèbils sota la fulla de la Victoriosa i el seu senglar d’or il·luminarà el vaixell Skidbladnir mentre avancen cap a un nou començament. Ell és el que simbolitza el renaixement de la vida.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
26
2.5. BALDR, el Lluminós i HÖDR, el Cec del Vesc
NOM(S) Bàldr, Bàlder, Baldur, “El Blanc” Hödr FAMÍLIA Fill de Thor i Frigg.
Germà de Hödr, Tyr i Thor. Espós de Nanna i pare de Forseti.
Fill de Thor i Frigg. Germà de Hödr, Tyr i Thor.
ATRIBUTS Hringhorni, el vaixell més ràpid mai construït, amb el qual va ser incinerat. La llum i l’alegria.
El Vesc La foscor, la bena als ulls L’arc i la fletxa.
HABITATGE/MÓN d’Origen Breidablik/Àsgard
Descripció Bàldr era el segon fill d’Odin i Hödr el quart. Ambdós eren déus molt estimats a Àsgard.
Hödr era cec, però a canvi de perdre la visió podia percebre els altres elements de la natura i fins i tot alguns creuen que podia entendre els animals i el que pensaven.
Bàldr era el déu de la bellesa i l’alegria. També representava la llum i la veritat i el més estimat per la deessa Frigg, la seva mare, que el va protegir amb un encanteri quan va néixer submergint-lo a les aigües d’un riu.
La mort de Bàldr és la desencadenant del Ràgnarök i el símbol del vesc recorda l’engany que va patir Hödr, que tot i ser un bon guerrer, representa la debilitat de la qual els altres poden aprofitar-se.
Hödr era un bon arquer tot i la seva ceguesa, però solia fer el paper de conseller per aquest motiu, mentre que Bàldr era un bon guerrer juntament amb els seus altres germans.
Mite El mite que uneix aquests dos germans és un dels més perillosos i el que
descriu l’inici del Crepuscle dels Déus, el Ràgnarök.
Tot comença amb els malsons de Bàldr, que visualitzava la seva pròpia fi i els
malsons arribaren a durar-li dies seguits durant els quals no podia despertar.
Va arribar a tal punt que va deixar de ser el més alegre dels déus per a
esdevenir un ésser deprimit i obstinat. La seva mare, preocupada per la temor
de Bàldr als malsons, va fer jurar a totes les coses que podien fer-li mal de tots
els Nou Mons que no el tocarien. A totes menys el vesc, una branca del qual
havia cobert la pell de Bàldr la qual Frigg l’havia rentat al riu , del qual Loki,
el Bromista, va trencar-ne un branquilló i en va fer una fletxa.
Després d’això, Bàldr, volent comprovar la seva invulnerabilitat, va demanar a
cada déu que li tiressin tot el que volguessin. Hödr, cec com era, va demanar
ajuda per a disparar una de les seves fletxes, moment en el qual Loki va
canviar-la per la fletxa de vesc, que va matar Bàldr a l’acte, amb el qual van
morir la llum i la veritat.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
27
2.6. BRAGI, El Poeta
NOM(S) Bragi, El Poeta, El Déu de la Barba Obliqua FAMÍLIA Fill d’Odín i Frigg (segons uns), de la geganta Gunlod (segons altres)
Germanastre de Thor, Tyr, Baldr i Hödr Espòs d’Idunn, la guardiana de les pomes daurades.
ATRIBUTS L’arpa, la flauta, els poemes i les Runes com a mètode d’escriptura HABITATGE/MÓN d’Origen Àsgard, però sempre viatjava per tal de narrar gestes.
Descripció És un home bell i jove, amb aires absents, doncs sempre es troba pensant en noves poesies per escriure.
És déu de l’art líric: la música, la poesia, l’escriptura èpica, tot venia d’ell.
És un dels déus més savis dels Asos i va ser el primer a transcriure en vers els relats i els sentiments. A més, és el músic i poeta personal d’Odín.
A les persones que sobresortien en l’art de la poesia, se les anomenava “Bragi”.
Era el déu encarregat d’entregar la copa de benvinguda als nouvinguts al Valhalla i acollir-los amb paraules educades, i a més és el bard oficial. D’aquí prové la tradició víking de beure vi d’una copa quan un rei és coronat.
Se’l relaciona amb el poeta “Bragi Boddason”, que no se sap si era una figura històrica divinitzada o si era un altre gran poeta que va agafar com a pseudònim el nom del déu.
Mite Després que Odín adquirís el dos d ela poesia de les tres copes d’hidromel de
Gunlod, mare de Bragi, va decidir preservar-lo per a aquest últim quan pogués
viure a Àsgard. Tan bon punt el nen va néixer en una cova plena d’estalactites,
els nans es van presentar amb una arpa d’or com a ofrena i el van enviar a
l’exterior en un dels seus vaixells. Mentre el vaixell surava per la foscor del
món subterrani d’Svartalfheim, el déu de sobte va incorporar-se i, tot agafant
l’arpa que tenia al costat, començà a entonar una meravellosa cançó de vida
que ressonava cap als Mons més elevats i fins i tot cap a Helheim, on la pròpia
Reina Hel va quedar-se hipnotitzada per la preciosa melodia. Un cop el déu va
haver creuat la porta de Nain i arribat a terra ferma, va seguir caminant cap al
bosc, tocant la cançó. Al so de la música i les notes de l’arpa, els arbres van
començar a florir i l’herba dels seus peus quedava adornada amb
innumerables flors. Allí, en aquell bosc, va trobar Idhunn, qui va respondre a la
preciosa cançó amb la correspondència amorosa i un proper matrimoni feliç.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
28
2.7. TÝR, el Valent
NOM(S) Týr, Tyz, Ty, Tew, Ziu FAMÍLIA Fill d’Odín i Frigg. Germà de Thor, Baldr i Hödr.
ATRIBUTS L’espasa i l’armadura. La mà de fusta o sense una mà. La Runa de Tyr.
HABITATGE/MÓN d’Origen
No tenia una casa fixa, però sempre era benvingut al Valhalla, Víngolf i a Glàdsheim.
Descripció Se’l representa com un home ros i fort, guerrer, amb una sola mà o amb una mà de fusta o metall.
Era el déu del valor, la guerra i la batalla, a qui els guerrers sempre invocaven per anar a lluitar.
En honor seu, les primeres tribus germàniques, feien sacrificis humans de captius de batalles guanyades.
La seva espasa va ser forjada pels nans fills d’Ivald, i es deia que aquell que la posseís tindria la potestat de vèncer en totes les batalles. Es trobava conservada en un temple, penjada verticalment de manera que els raigs de Sol
La Runa de TYR: simbolitza la Valentia i la Responsabilitat. Els guerrers solien gravar la seva runa a les empunyadures de les espases.
“Les runes heu de conèixer, si la victòria voleu obtenir
i sobre el puny de les espases el gravareu, alguns al temple, altres a la guàrdia, pronuncieu dos cops el nom de Tyr”
Mite Fènrir era un llop gegant fill de Loki i la geganta Angrbode. Els déus, tement que, rabiós com era, pogués fer mal algú, van dur-lo a Àsgard per intentar raonar amb ell una solució pacífica. Quan el veieren, però, tots es van atemorir, doncs era una bèstia enorme que cada dia es feia més gran i més forta, i l’únic d’ells que s’atrevia a dur-li el menjar i el beure era Tyr, el Valent. Durant un temps no va semblar problema, però el llop cada dia era més ferotge i, després d’haver deliberat tots junts en assemblea, els déus van decidir que el millor seria lligar-lo i deixar-lo estacat abans no fes mal a ningú. Així doncs, van fabricar la cadena “Lóding”, i Tyr va atrevir-se a desafiar-lo a trencar-la. Fènrir, tot orgullós, acceptà el repte i, com temia, va trencar sense problema la cadena forjada amb ferro. Els déus, elogiant la seva força per dissimular el seu disgust, van encarregar-ne una de més gruixuda encara, “Droma”, que el llop de nou va trencar. Així doncs, van encarregar als nans un darrer artefacte que Tyr havia de fer servir per immobilitzar-lo: una soga fina i sedosa que, com més s’estirés, més fort atraparia. Aquesta corda era Gléipnir, i Tyr, per tal que el llop es deixés immobilitzar, va deixar que aquest li mossegués la mà mentre els altres déus el lligaven, i se la va empassar just abans que els déus li immobilitzessin les mandíbules amb una espasa i una altra cadena que el deixà fixat a la roca Gioll.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
29
2.8. VÍDARR, el Silenciós
NOM(S) Vídarr, Vidhar, EL Silenciós, el Taciturn, l’Instintiu. FAMÍLIA Fill d’Odín i la geganta Grid.
ATRIBUTS La Destral, la Sabata Grandiosa. L’instint salvatge i les forces de la natura.
HABITATGE/MÓN d’Origen
Landvidi (“Extensa Terra”), en un bosc verd, florit, solitari i silenciós com el seu amo. Va néixer a Àsgard.
Descripció És un déu misteriós i callat que mai pren part directa a les decisions del consell. Representa la immortalitat de la natura i també és un símbol de renovació i resurrecció ja que és l’altre déu que governarà la Nova Terra després del Ràgnarök i un dels pocs que sobreviu a les seves conseqüències.
Se’l sol representar com un home alt i fort, atractiu però molt seriós amb una armadura, una túnica i una sabata de cuir o ferro. Aquesta sabata canviava de mida i esdevenia la Sabata Grandiosa, regal de la seva mare perquè l’utilitzés el dia dels Ràgnarök contra el foc. L’altra teoria diu que simplement la hi van fer els nans amb els retalls de cuir dels sabaters nòrdics, que tenien costum regalar el que els hi sobrava per aquest motiu.
Tot i que és un guerrer fort i valent, procura evitar les lluites ja que prefereix la solitud del seu bosc abans que el sorollós camp de batalla.
Mite Quan Vídarr anà al Valhalla per primer cop, la resta de guerrers li donaren la
benvinguda amb una festa molt grossa, doncs sabien que era un honor comptar
amb la seva força. Després d’afartar-se tots amb la daurada hidromel, Odin se’l
va endur al Pou de Wyrd, on les Nornes jeien teixint les teles del Destí. Un cop
allà, Odin va preguntar sobre el futur de Vídarr i les tres germanes van
respondre cadascuna amb els següents mots: “Començant un dia”,
“Posteriorment teixit”, “Un dia acabat”, i totes tres a cor afegiren: “Amb goig
guanyat un cop més”. Aquestes misterioses frases significaven que el temps
progressa, tot ha de canviar i que, fins i tot, si el pare (Odin) queia a la darrera
batalla (el Ràgnarök), el fill Vídarr seria el seu venjador i viuria per governar
sobre un món regenerat després de derrotar tots els seus enemics.
Mentre les Nornes parlaven, les fulles de l’Yggdrasil van tremolar i l’àguila de la
copa va moure les ales. Fins i tot Nidhogg, el drac, va deixar de rosegar l’arrel
de l’arbre que tenia entre les dents per a sentir-ho. Al contrari que els seus dos
pares, Vídarr no va dir cap mot i va anar-se’n al seu palau i, ajagut al tro, va
reflexionar sobre el futur, l’eternitat i la infinitat. Mai va revelar si arribà a treure
conclusions útils sobre les seves reflexions, i aquest silenci indicava que cap
home coneix el que li espera a la vida, doncs el misteri i el silenci sempre
acompanyen el temps.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
30
2.9. VALI, l’Arquer
NOM(S) Vali, Àli, Bous “El Camperol”, Beav o Ljosberi “Portador de la llum”
FAMÍLIA Fill d’Odín i Rinda, princesa dels ruthens.
ATRIBUTS El Sol i les fletxes, que en representen els raigs.
HABITATGE/MÓN d’Origen
Viu amb Odin al palau Valaskjalf, Àsgard/Va néixer a Miggard
Descripció
Segons la “profecia de Rossthiof”, quan va néixer del ventre de la princesa Rind, va créixer fins a convertir-se en un jove atractiu i fort aquell mateix dia. I sense ni rentar-se la cara ni pentinar-se els cabells panotxa, el déu va córrer a Àsgard amb un arc i fletxes a la mà per a venjar la mort de Bàldr.
Representa els dies llargs i la llum eterna. Només de néixer, ja era el millor dels arquers existents. Els caçadors i els que feien servir arc i sageta l’invocaven abans de sortir del seu campament.
És un dels pocs que sobreviurà al Ràgnarök i un dels dos déus que governarà la nova Terra després d’aquest.
Mite Després de la mort de Bàldr, Àsgard va quedar tan afligit que Odín va buscar per tot arreu per a trobar la manera de retornar la llum i l’alegria al seu món. Així doncs, descobrí mitjançant una profecia que la princesa dels ruthens engendraria d’ell el venjador del seu fill. Així doncs, camuflat es dirigí al palau del rei, Billing, i, a canvi de dur el seu exèrcit a la victòria de la guerra que tenia entre mans contra una tribu de l’est, va demanar poder casar-se amb Rinda, la princesa. El rei ho va prometre sempre hi quan guanyés la batalla. Odín ho va fer però a l’hora de pretendre la princesa, no va tenir tant d’èxit ja que ella no desitjava casar-se. Ho intentà per segon cop disfressant-se de ferrer i fabricar cars ornaments de plata i or a tones, pels quals el rei va permetre-li de cortejar la princesa, que de nou el va refusar. La tercera vegada va disfressar-se de brau guerrer per intentar aconseguir la capritxosa donzella, però ella va empènyer-lo quan va intentar besar-la. Odín, enfadat, va agafar la llança Gúgnir i la va apuntar cap a ella tot pronunciant un encanteri. La princesa va caure defallida i, quan va tornar en si, el pretendent no hi era, però li havia quedat una angoixa i una tristesa que encongiren el cor de tota la cort. Molts metges i sacerdots provaren de curar-la, però cap ho pogué aconseguir fins que, un dia, Odín va tornar per a reclamar el que era seu per la primera promesa del rei Billing disfressat de vella. Es va fer dir Vecha i sols va netejar els peus a Rinda. Després d’això, Odín es descobrí i la va convèncer de casar-se amb ell, alliberant-la de l’encanteri.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
31
2.10. NJÖRD, el dels Peus Llisos
NOM(S) Njörd, “Peus Llisos”, El Vanir, Déu dels Vans, Déu de les Riqueses
FAMÍLIA Espòs de la Mare Terra Nerthus (primera) i d’Skadi (la darrera), deessa de l’hivern. Pare de Freyr i Freyja
ATRIBUTS Els drakkars, la corona de petxines i els Guants de Njörd, que era com s’anomenava a les esponges marines. Els seus animals preferits: els cignes, les gavines i les foques.
HABITATGE/MÓN d’Origen La regió de Noàtun, a Àsgard/prové de Vanaheim
Descripció Governador dels vents i la mar, controla els mesos de l’any i els canvis de temps.
És una personificació de l’estiu i se l’invocava perquè calmés les furioses tempestes que colpejaven les costes durant els mesos hivernals i perquè accelerés la vinguda de la calor a la primavera.
Se’l representa com un déu ben apreciat, vestit amb una túnica verda, una corona de curculles i algues o un barret marrà amb plomes de garsa.
Com que les collites es tractaven a l’estiu, també se l’invocava perquè procurés als justos uns bons fruits de la Terra.
Beneïa els vaixells que entraven i sortien dels ports amb qualsevol intenció.
Es veié obligat a separar-se de Nerthus, la seva primera dona, quan els Aesir i els Vans van acordar un intercanvi de presoners per tal de segellar la pau. Ella va quedar-se a Vànaheim, i ell a Àsgard, on més tard es casaria amb Skadi i on ocupava un dels dotze trons importants.
Mite Una Vanir, Gullveig, va ser travessada amb llances i cremada les tres vegades
que va ressucitar. A la tercera, amb el nom de Heidr, va començar a llençar
encanteris seid (màgia vanir) per tot Àsgard. Els Vanir, furiosos per la tortura de
Gullmeig/Heidr, reclamaren els mateixos drets que els Aesir tenien i els Asos
volien que la deessa deixés de destrossar Àsgard, però com que no va haver-hi
acord, va esclatar una guerra, la primera del món, entre els Vanir i els Aesir.
Odin dugué un gran exèrcit a Vànaheim però els Vanir estaven molt ben
preparats per a la invasió i les forces acabaren tan igualades que les dues parts
produïren una immensa devastació a les terres d’uns i altres. Al cap de moltes
llunes, finalment, es van cansar de lluitar i van decidir fe runa treva per a
negociar un tractat de pau. El segell d’aquest tracte va ser l’intercanvi
d’hostatges entre les dues races: Hoénir, germà d’Odín, se n’anà a viure a
Vànaheim i amb ell el déu Mímir, el més savi de tots, i a canvi d’ells, a Àsgard i
anaren a viure el millor dels Vanir, Njörd, amb els seus dos fills: Freyr i Freyja.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
32
2.11. HÉIMDALL, el Guardià d’Asgard
NOM(S) Héimdall, quan baixava a Miggard l’anomenaven Ríg. Fill de Nou Mares, Guardià dels Déus, Aesir Blanc, Amo de Gulltop, Gúllintanni “Dents d’Or”, Buscador de Brisingamen.
FAMÍLIA Fill d’Odin i les Nou Donzelles de les Onades. Altres versions diuen que la seva concepció ni tan sols va necessitar intervenció masculina.
ATRIBUTS El Cavall Gulltop (“Cimall d’Or”), el corn Giàllarhorn i l’espasa Cap, que obria les portes de Bífrost.
HABITATGE/MÓN d’Origen Himinbjörg, vora el pont Bífrost/Àsgard
Descripció Se’l representa com un soldat guardià, amb una armadura, el corn i l’espasa. També es distingeix per tenir les dents daurades i brillants com l’or.
És el guardià d’Àsgard i el pont Bífrost, que va néixer preparat per a conservar inaccessible pels gegants.
Té vista de falcó, no necessita dormir gaire, pot sentir com creix l’herba i és un observador determinat i atent. El seu crit de guerra fa tremolar l’aire sempre que algun dels enemics d’Àsgard s’acosta pel pont sagrat.
Les seves virtuts son la bondat i la saviesa, per això sovint els altres déus busquen en ell el consell davant d’alguna situació problemàtica
La Rígstula de les Eddas d’Snorri
Sturluson relata com ell va ser el fundador dels estaments socials de la societat víking.
És un déu de l’ordre, ja que crea l’ordre humà i guarda l’ordre diví.
El seu rival és Loki, déu del desordre, amb qui s’enfronta moltes vegades. Els poetes a vegades l’esmenten com a “Enemic de Loki”
Mite Un dia que Odin passejava per la platja, va trobar-se les Nou Donzelles de les
Onades: Gialp, Greip, Egia, Augeia, Ulfrun, Aurgiafa, Sindur, Atla i Iarnsaxa.
Les gegantes jeien adormides i l’Aesir en va quedar tan enamorat que va
casar-se amb totes nou i va jaure amb elles totes juntes. Com a resultat
d’aquesta unió, va néixer Héimdall, a qui les nou mares van beneir amb la
força de la terra, la humilitat de l’amor, el calor del Sol i la lleugeresa del mar,
que van fer-lo tan fort que el déu va créixer ràpidament fins a ser adult. Quan
va haver crescut va anar a reunir-se a Àsgard amb el seu pare i allà es va
trobar els déus observant orgullosos l’Arc Iris o Pont Bífrost acabat de
construir. Aquest pont comunicava el cel amb els altres mons i existia el perill
que els Gegants de Gel l’utilitzessin algun dia per atacar Àsgard. Els Aesir, tot
convençuts, van animar a Héimdall a assumir la responsabilitat de guardar el
pont i controlar-ne el trànsit. El déu accedí tot alegre i, per a ajudar-lo amb la
seva nova feina, els déus van concedir-li la màxima agudesa de tots els sentits
i el corn d’alerta Giàllarhorn, a més d’una casa vora el pont des de la qual
pogués controlar i seguir qui entrés o sortís d’Àsgard.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
33
2.12. MÍMIR, el Savi
NOM(S) Mímir, Mim, Mimer, Mímyr, el cap de la Saviesa FAMÍLIA Oncle matern d’Odin, pare de Gunnlod.
ATRIBUTS El cap, la font “Pou de Mímir” i els cignes que hi neden.
HABITATGE/MÓN d’Origen
És originari de Jótunheim, però el traslladen a viure al Pou de la Saviesa
Descripció Se’l representa com el cap tallat d’un home gran, barbut i canós amb ulls clars i situat al costat d’una font.
En un principi era un gegant de Gel que lluità a favor d’Àsgard a la lluita d’Aesir contra Vanir i que va ser decapitat durant una batalla, però no va morir i el van dur a protegir una de les Tres Fonts sagrades de l’Yggdrasil: el Pou de Mímir, que guardava la Saviesa infinita.
Els déus solien demanar-li consell quan tenien algun problema. Especialment Odin i Hoénir, que amb el temps va esdevenir el governant de Vànaheim.
Va ser el primer en vaticinar a Odin els destins del Ràgnarök i els preparatius que li calia dur a terme per a poder acabar amb els injustos i aconseguir que dos dels seus fills governessin el nou món que vindria després.
Mite Quan Hoénir va arribar a Vànaheim i va ascendir en el tro, ho va aconseguí
gràcies als consells de Mímir, que jeia sempre al seu costat. La prova de que
per molt fort i atractiu que fos no tenia gaire mentalitat de governador, era que
quan algun altre déu preguntava a Hoénir sobre algun assumpte important,
aquest responia: “Deixem que opini algú altre...” i automàticament, Mímir obria
la boca i pronunciava una savi discurs amb la seva veu greu i potent que solia
resoldre els conflictes i aclarir els dubtes. Quan Frigg va voler que tots els
elements juressin no fer mai cap mal a Bàldr, va ser Mímir qui va advertir-la
sobre les branques dels arbres, entre les quals va considerar poc important la
planta del vesc, que acaba essent el punt dèbil del seu fill. Més d’un mortal ha
intentat trobar el Pou de la Saviesa sense èxit o que, un cop trobat, no n’ha
pogut pagar un preu prou equivalent. Odin va haver de pagar amb el seu propi
ull i va haver de penjar-se d’una corda davall d’una branca de l’Yggdrasil
durant nou nits i dies seguits. El dia que Mímir mori, els infinits coneixements
sobre la natura i els móns desapareixeran i la història haurà d’ésser reescrita.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
34
2.13. FRIGG, la Mare dels Déus o Filadora
NOM(S) Frigg, Frigga, Mare dels Déus, Allmötr
FAMÍLIA Filla de Fjordgyn, germana de Jörd. Esposa legítima d’Odín, mare de Thor, Hödr i Baldr i Týr
ATRIBUTS La Filosa de Frigg, amb la que teixia núvols, i que equivalia el Cinturó d’Oriò. Els anells i els compromisos de matrimoni i els vestits luxosos. Una corona de plomes de garsa que duia a les assamblees.
HABITATGE/MÓN d’Origen Viu a la mansió de Fènsalir a Àsgard, amb les seves donzelles.
Descripció Se la representa com una dona bella i
majestuosa, molt arreglada, amb dos llargues trenes daurades que li queien fins als malucs, asseguda teixint amb un fus. Té uns ulls blaus molt bonics però molt tristos, perquè poden preveure el futur ple de desgràcies que s’apropava, tot i que ella mai revelava a ningú les seves visions.
És la deessa de l’atmosfera i teixeix els núvols. Normalment solia anar vestida de blanc quan venia bon temps o de gris quan venien tempestes.
Sempre solia estar acompanyada de diverses deesses menors que, formaven la seva pròpia cort:
Només ella tenia el privilegi legal, a part d’Odin, d’asseure’s al tro Hlidkjialf a contemplar els altres mons.
Quan aquests ja havien complert el seu temps a la Terra, convidava parelles d’esposos al seu palau per a poder gaudir de la companyia dels seus cònjuges sense haver de separar-se mai més.
Mite L’amor de Frigg pels ornaments i els vestits va dur-la una vegada pel mal camí.
Una vegada, ansiosa d’adquirir una joia nova, va robar una peça d’or d’una
estàtua que representava el seu espòs, col·locada recentment al seu temple.
Per a fer-ne una joia exuberant de bellesa, va confiar l’or afanat als hàbils nans
d’Svartalfheim perquè en fessin un penjoll. El resultat fou tan meravellós, que
quan la joia lluïa damunt l’elegant pit de la deessa, els seus encants s’exaltaven
i l’amor d’Odín per ella augmentava. Aquest, però, descobrí que els nans
l’havien forjat a partir de l’or de la seva estàtua i anà a demanar comptes als
nans. Ells no volien traïr la Mare dels Déus i van mantenir-se en silenci. Odín,
furiós, va encantar l’estàtua per tal que, quan el lladre travessés l’entrada de
Glàdsheim, aquesta pogués denunciar-lo per veu pròpia. Quan Frigg va sentir-
ho, va demanar a la seva donzella predilecta, Fulla, que l’ajudés a defensar-se
de la ira del seu espòs. Ella, fidel, va dur al palau un horrible nan que va jurar
que l’estàtua no parlaria si Frigg li dedicava un somriure sincer. La dea complí
el tracte i el nan va aconseguir esmicolar l’estàtua mentre els guàrdies dormien.
Ofès, Odin va desaparèixer d’Àsgard durant set mesos i els seus dos germans
van aprofitar per intentar adquirir el tro i la reina. Ella s’hi resistí, però els
Gegants de Gel van atacar i destruir part de la bellesa d’Àsgard i, Odín,
penedit, va tornar i va expulsar-los.
La moralitat és: un crim egoista, pot tenir greus conseqüències alienes a llarg
termini.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
35
2.14. FREYJA, la Capitana de les Valquíries
NOM(S) Freyja (“senyora”), Vanadís (senyora dels Vanir). Entre els humans es feia dir Mardöll (Lluent del Mar), Hörn (Llí), Gefn (la Generosa), Thrungva (La dels Brots), Sýr (La del Porc) i Skialf.
FAMÍLIA Filla de Njörd i Nerthus. Germana de Feryr. Esposa d’Odr. Mare de Hnoss (“la bella”) i Gerssimi (“tresor”).
ATRIBUTS L’àmbar. El penjoll Brising o Brisingamen, un símbol de fertilitat I sensualitat forjat pels nans Brísings. Les flors són anomenades “cabells de Freyja”, i dos gats negres tiraven el seu carro.
HABITATGE/MÓN d’Origen
El Palau Séssumnir, l’inexpugnable, a Fólkvangar, Àsgard/va néixer a Vanaheim
Descripció Se la representa com una bella jove forta d’ulls clars i cabells daurats amb dos gats, el penjoll Brísing i voltada de naturalesa.
La major de les deesses juntament amb Frigg. Era de les més venerades i estimades, però també la més bella de totes.
És la deessa de l’amor i la fertilitat. També és la deessa més venerada pels elfs i les fades.
És la patrona les flors primaverals, la música i els conreus, i és el símbol de la sensualitat (es resava a ella per problemes d’amor).
Capitaneja les Valquíries de Valhalla, per tant no és estrany veure-la representada vestint una armadura amb faldilla llarga i cavalcant,.
Segons les Eddas, tenia dret a la meitat de les ànimes dels morts: alguns guerrers, donzelles verges i esposes fidels.
Era desitjada per nans, gegants, déus i humans, i ni tan sols el propi Odín es lliurava dels seus encants. Tot i així, ella escollia lliurement els seus amants, i ningú podia obligar-la a casar-se amb qui no volgués.
Va ser mestra d’Odin en la coneguda màgia seid, que permetia ressuscitar els morts
i contactar amb l’altre món. Mite Freyja s’estimava amb bogeria el seu marit Odr. Quan era al seu costat, la
deessa era feliç i sempre somreia. Un dia, cansat d’estar sempre a Àsgard,
Odur va desaaprèixer i Freyja, sentint-se abandonada, va plorar durant molts
dies. Les seves llàgrimes, quan queien damunt les roques, aquestes
esdevenien or, i quan queien al mar, àmbar, el seu mineral predilecte. Al cap
d’un temps, cansada de la seva condició de vídua, va dedicar-se a vagar per
Miggard buscant el seu marit per endur-se’l. Vagant per la Terra preguntant a
tothom si algú havia vist Odur, les seves llàgrimes encara s’escamparen més i
es filtraren per les arrels de les herbes, per això l’or es troba davall la terra.
Finalment, tot i que va ser difícil, va trobar Odur i la llum de la seva felicitat va
fer créixer les herbes i les flors dels prats.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
36
2.15. SIF, la de la Daurada Cabellera
NOM(S) Sif FAMÍLIA Esposa de Thor. Mare de Brúdr, Magni i Ull
ATRIBUTS L’herba i el gra daurat dels camps. Els cabells llargs i les armes de guerrera.
HABITATGE/MÓN d’Origen
Bliskírnir, a Thruthvàangar, Àsgard/ es creu que prové d’Àsgard
Descripció
És una deessa jove i guerrera, d’ulls clars i cabells daurats llargs i brillants que molts associaven amb les herbes altes i les espigues de blat madures.
La seva fama de guerrera la confón sovint amb una valquíria, però el mateix Tçyr admirava la seva valentia.
També simbolitza la fidelitat i la llum del sol. Militarment era la senyal de treva i pau, la calma després d’una batalla, i Brúdr, la seva filla, era una de les Valquíries de Valhalla que s’enduia les ànimes dels guerrers.
Mite Sif era una deessa orgullosa de la seva llarga cabellera daurada. El seu
marit, Thor, també estava orgullós dels fils d’or que n’eren els cabells i, per
això, un dia que van llevar-se i Sif havia perdut els cabells, va ofendre’s molt.
Molt encertadament, va intuir que era obra de Loki, el bromista, i el van anar
a cercar. Aquest, davant l’amenaça de Thor, va prometre a Sif una nova
cabellera i se’n va anar a veure els nans d’Svartalfheim. Un cop allà, va
sol·licitar als hàbils nans que fabriquessin una cabellera llarga amb fils d’or i
que, per tal d’evitar la fúria del pare Odín i el déu Freyr, de pas li fabriquessin
dos obsequis per a ells dos, també. Així doncs, els nans van fabricar la
llança Gúgnir per a Odín i el vaixell Skibladnir per a Freyr. Després d’enllestir
els tres presents, un dels nans va voler construir tres artefactes més del
mateix valor i va construir el porc senglar Gullinbursti, per a Freyr, l’anell
màgic Draupnir, per a Odín, i el martell Mjölnir, per a Thor, tots juntament
amb la cabellera literalment d’or de Sif, que va recuperar d’aquesta manera i
durant un temps, les seves brillants ondulacions àuries.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
37
2.16. SKADI, deessa de l’Hivern
NOM(S) Skadi, Skade FAMÍLIA Filla del gegant Thjazzi, esposa de Njörd
ATRIBUTS Els esquís i les raquetes de neu.
HABITATGE/MÓN d’Origen
Viu a Noàtun durant tres mesos a l’any, la resta a Thrymheim, Jötunheim, d’on és originària.
Descripció
És una Geganta de Gel jove i bella, de pell blanca i ulls clars. Sempre anava amb uns esquís per a lliscar sobre el gel o amb unes raquetes per a caminar sobre la neu.
Com a guerrera, duu una armadura platejada, un vestit curt de caça, pells i se la pot veure amb fletxes, una llança o una espasa.
Les seves anades i tornades constants a Noàtun des de Jótunheim, simbolitzen l’arribada de l’hivern, principal atribut que li atribueixen els humans, i sempre era l’època durant la qual els animals hivernaven o emigraven perquè quan ella vivia a Noàtun els crits de les gavines, els falcons i els grunyits d’algunes bèsties de la costa no la deixaven dormir.
Mite Poc després de la mort del gegant Thjazzi, causada per una de les enganyifes
de Loki, l’assemblea d’Àsgard es va sorprendre en veure Skadi llesta per a una
lluita. La jove geganta, amb tot el seu dret i justícia, demanava venjar la mort
del seu pare, però els déus ja havien fet córrer prou sang i li van oferir una
alternativa pacífica. De bon principi, ella va refusar qualsevol pacte, però Loki,
hàbil de llengua, va aconseguir calmar-la fent diverses bromes amb un cabrit
que imitava grotescament tots els seus moviments. Els déus, veient-la més
calmada, van explicar que Thjazzi es trobava al cel, a l’hemisferi nord, recordat
en dues estrelles que simbolitzaven els seus ulls, i que l’havien col·locat allí per
a mostrar-li els seus respectes, doncs vulgues o no, havia sigut un bon guerrer.
Finalment van afegir que ella podia casar-se amb qualsevol dels déus presents
triant només mirant-los els peus. Ella va acceptar i, amb els ulls embenats de
manera que només pogués mirar a terra, la deessa va acaronar uns preciosos
peus suaus i amples que ella cregué de Bàldr, déu de la bellesa, però en
realitat eren de Njörd, a qui l’aigua salada i les algues de les roques havien
allisat la pell de tant que li agradava passejar-se per les costes. Tot i la
decepció, Skadi va passar una lluna de mel molt feliç, i a Àsgard va esdevenir
una de les més ben honorades deesses, com també una de les més
respectades a Miggard.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
38
2.17. HEL, Reina de l’Infern
NOM(S) Hel, Hela FAMÍLIA Filla de Loki i la geganta Angrbrode, la que duia dissort.
ATRIBUTS Un cavall blanc de tres potes. Una escombra i un rasclet. La pell cremada.
HABITATGE/MÓN d’Origen
Resideix a l’illa de Nàastrand, a Helheim / Va venir al món a Jótunheim dins d’una cova.
Descripció És representada com una
jove bella de cabells daurats i la meitat del cos esmorteït, simbolitzant la bellesa i la desgràcia conjuntament.
Odín la va desterrar a Helheim quan va néixer perquè podia representar un perill per a la humanitat i les races. Ella, en comptes d’intentar fugir, va acceptar de bona gana el domini de les ànimes dels morts.
Tot i que se la considerava dea de la Mort i la dissort, no maltractava a totes les ànimes que rebia al seu palau de Nàastrand. Els innocents eren tractats bondadosament i no havien de patir els estralls de superar a Garmr, el llop guardià ni el riu Slid, només es quedaven atrapats en un estat neutral ni amb sort ni sense, ni felicitat ni amargor.
Hel tenia dos servents: l’esclau Senilitat i l’esclava Repapieig. El seu palau era ple d’objectes amb noms desagradables, com el plat “Gana” o “Gola”, els coberts de la Fam, els esglaons “Entrebanc” i els passadissos “Perdició”.
Mite Ocasionalment, la pròpia Hel abandonava la seva tenebrosa casa per a
recórrer la Terra amb el seu cavall de tres potes en busca d’ànimes noves. En
temps de fam i pestilència, si part dels habitants d’una regió se’n lliuraven, es
deia que era perquè havia fet servir un rasclet per a escampar-la i els que es
salvaven eren els que quedaven amagats entre les urpes de l’artefacte. La
històrica epidèmia de la “Mort Negra” o la Pesta, es diu que la va causar ella
cavalcant una escombra de la qual no es van poder amagar i per això va morir
tanta gent. El dia del Ràgnarök, comandats per ella, els morts ressuscitaran i
s’uniran a l’exèrcit dels Gegants de Gel.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
39
2.18. IDHUNN, la Jove
NOM(S) Idhunn, Idún FAMÍLIA Es desconeix com va venir al món, només que els déus la van rebre
càl·lidament a Àsgard. Era l’esposa de Bragi, déu de la música.
ATRIBUT(S) Les pomes daurades dins la caixa. HABITATGE/MÓN d’Origen Viu a Àsgard, a Víngolf.
Descripció
És la deessa de la primavera i la juventut eterna.
No es sap d’on va aparèixer, però no va tenir naixement ni mai morirà, seguirà jove per sempre més guardant les pomes daurades que mantenen vius i àgils els déus.
Les Pomes de la Vida Eterna mantenien vius i joves els déus que havien nascut de barreges de races (déus i gegants, déus i humans...)
Tan li feia quantes pomes agafés de dins del cofre màgic per a donar-les als déus, sempre romania el mateix nombre de fruits dins la caixa. Altres versions diuen que les pomes provenien de l’Yggdrasil i que les Nornes en tenien cura, i que només Idhunn podia rebre-les.
Mite Un dia que anava passejant despistat per Jótunheim, un gegant anomenat
Thiazzi va segrestar-lo i va posar de condició per a deixar-lo viure que li portés
a canvi la deessa Idunn amb les pomes daurades que guardava. Loki, va
enganyar-la dient a la dea que havia vist unes estranyes pomes fora la muralla
d’Àsgard que tenien el mateix color daurat que les seves. Ella, confiada, sortí i
el gegant Thiazzi la va segrestar juntament amb el cofret de les pomes
daurades convertit en àguila. Com que es va endur les pomes, els déus aviat
es van començar a debilitar i van obligar a Loki a tornar-la a Àsgard. Aquest,
amb ajuda de la deessa Freyja, va convertir-se en falcó i a ella, convertint-la en
una nou, va agafar-la i la va retornar a Àsgard, on els fills d’Odin van matar el
gegant Thiazzi.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
40
2.19. GERDA, la Bella i NANNA, la de la Gran Pena
NOM(S) Gerd, Gerda Nanna, “la flor” FAMÍLIA Filla de Gymir i Angrbrode
Possible mare de Fjolnir Filla de la deessa Nip (“el brot”), esposa de Bàldr, el Bell.
ATRIBUTS Les fruites i l’anell Les flors de la primavera.
HABITATGE/MÓN d’Origen
Viu amb Freyr a Noàtun, Vànaheim/ Prové de Jótunheim.
Va néixer i viure a Breidablik
Descripció És la més bella de les criatures existents i se la considera una personificació de la Terra, l’adorn i la fertilitat (l’anell i els fruits).
És desafiant del Sol (l’espasa de Freyr) i només consenteix l’enllaç quan és amenaçada de “cremar” eternament en soledat o en mans d’un Gegant de Gel, (desafia els destins de foc i gel).
Era l’encantadora deessa de les flors belles. Digna, elegant i amant de la natura tot hi ésser una Asinia.
Respresenta la fidelitat i la dolçor.
Mite Nanna és coneguda pel seu gran amor al déu Bàldr. Quan aquest va morir va ser una desgracia per a tots, però, quan anaven a cremar-lo a la pira funerària, tots els van celebrar el seu funeral, de tots els déus que s’inclinaven per a fer-li ofrenes, Nanna, que va ser la darrera, en veure’l tan pàl·lid i quiet va ser presa d’una gran pena i el seu cor va trencar-se allà mateix, arrancant-li la vida. Els déus, commoguts, van tancar-li els ulls i va estendre el seu cos al costat del seu espòs i els van cremar junts. De Freyja exposem que un dels contes de les Eddas relata que, una vegada que Freyr va atrevir-se a violar l’accés al tro Hlidskialf d’Odín, va contemplar com, a Jótunheim, una bella donzella pèl-roja entrava dins la casa del Gegant de Gel Gymir. La seva bellesa era tan perfecta que tota la visió sorpresa del déu va quedar encegada de sobte. Quan la noia, Gerda, hagué desaparegut dins la casa del seu pare, Freyr va notar una punxada al cor i va tornar a Vànaheim, pensatiu i anhelant convertir aquella donzella en la seva esposa. Deprimit, melancòlic i distret, va començar a preocupar al seu pare Njörd, que va demanar a Skírnir, un gran amic de Freyr, que esbrinés el perquè. Aquest va aconseguir obtenir de Freyr la confessió de l’ascensió a Hlidskialf i la visió de Gerda, i Skírnir va predir-li que Gymir li demanaria, a canvi de la mà de la seva filla, la seva espasa màgica. El jove guerrer va encaminar-se cap a Jótunheim amb un retrat d’aigua de Freyr, l’espasa, un anell i onze pomes d’or. Gerda va negar-s’hi sota molts conceptes, i Skírnir, després d’intentar atacar-la amb l’espasa, va haver de requerir l’ús de la màgia per a amenaçar-la, ja que Freyr, com a governant d’Àlfheim, no podia seguir deixant de banda les seves obligacions. Així doncs, amenaçada per Skírnir de restar sola per sempre més o d’acabar casada amb algun vell gegant que no l’estimaria prou, va acceptar intentar ser feliç amb Freyr i, al cap i a la fi, va aconseguir-ho.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
41
2.20. Les DÍSIR
Dísir és la paraula racial que designa les divinitats menors femenines amb forma humana de
la mitologia víking. Solien caracteritzar-se per a tenir una bellesa nòrdica extrema i per a ser
submises sempre a un ofici concret. La característica principal de cadascuna d’elles era que
tota dísir tenia un subgrup del qual formar part. Les valquíries gairebé mai anaven soles i les
nornes eren tres. És probable que també entressin en aquesta categoria les Nou Filles
d’Aegir, mares del déu Héimdall, i alguna raça de nimfes, però aquí tractarem les més
característiques i importants.
2.20.1. VALQUÍRIES
Les Valquíries eren les assistents especials d’Odín.
Solien ser filles seves, com el cas de Brunhild, o
descendents de reis mortals que havien obtingut el
privilegi de la immortalitat a canvia de seguir les ordres
dels déus sense vacil·lar i mantenir-se verges.
Elles i els seus cavalls eren les personificacions dels
núvols de tempesta i els llampecs. Després d’una batalla,
les guerreres, vestides amb armadures de plata i amb les
armes ben afilades, baixaven en picat del cel tot
cavalcant i destriaven entre els morts i els moribunds a aquells que mereixien viure, els que
mereixien anar a Valhalla i els que mereixien el patiment etern a Helheim.
Se les representa com a belles joves rosses de cabells llargs, pell i ulls clars amb armadures
o vestits guerrers, llances, espases o destrals que munten cavalls blancs com la neu. Quan
cavalcaven el cel, els gel i la rosada queien sobre la Terra i els herois caiguts que havien
d’entrar al Valhalla, rebien la invitació en forma de petó de la Valquíria que el jutgés.
Els seus cavalls blancs eren núvols en moviment que podien creuar com si fossin de cotó el
pont Bífrost i podien travessar tots els móns molt veloçment. Les cavalalgates de les
Valquíries eren considerades positives per a la fertilitat de la terra, l’harmonia de valls i
muntanyes i la brillantor dels arbres i els prats.
La missió de les Valquíries, però, no es limitava només a la terra ferma, sinó que també
cavalcaven sobre els dominis d’Aegir per a rescatar les ànimes dels víkings morts als bucs
de guerra. Sovint, també esperaven a la costa i atreien el vaixell amb l’ajuda de les onades,
una advertència que el guerrer rebia abans de morir amb honor, doncs simbolitzava que
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
42
aquella seria la seva darrera batalla. Un cop les ànimes eren al Valhalla, la feina de les
Valquíries era rentar-se de la sang amb la que s’haguessin tacat a les batalles i servir
hidromel als Eihrenhar, els campions d’Odín que lluitarien al Ràgnarök.
Segons el mitòleg que narri la història, les Valquíries podien ser més o menys en nombre o
formació, però en general només se’n citen nou de les principals: Skogul, Gunn, Hild,
Gondul, Geirskogul, Skuld, Olrun, Alvit i Svanhvit. Els seus noms tenen significats guerrers,
com “crit de guerra”, rabiosa, espasa del nord, udolant, etcètera, però la més famosa era
Skuld, que també era la més jove de totes i la que duia l’escut, i a més era la que
capitanejava l’exèrcit juntament amb la deessa Freyja, qui les dirigia a l’hora d’escollir qui
anava a Valhalla o qui es quedava amb ella al seu palau.
La Valquíria Brunhild o Brunilda, és de les més conegudes i de les més diversament
representades. Alguns diuen que era filla d’un rei que Odín va retenir perquè la volia com a
valquíria, altres la descriuen com una líder d eles valquíries en contraposició a Skuld i a més
filla del propi Odín. Aquesta és una de les més romàntiques, aj que el propi compositor
Richard Wagner describia a la seva gran obra de “l’Anell dels Nibelungs” com Brunhild era la
capitana de les valquíries que va desobeir Odin negant-se a portar el jove Sigmund amb la
seva enamorada Sieglinde a un dels palaus d’Àsgard. El càstig d’aquesta insubordinació, va
ser l’empresonament permanent dins d’un palau envoltat de flames al qual no podia entrar-hi
ningú menys el destinat a convertir-se en el seu espòs i, per tant treure-li la condició de
Valquíria per sempre.
2.20.2. NORNES
Les Nornes són tres divinitats femenines que
regeixen el Destí. Al contrari de les Valquíries,
no depenien absolutament de cap déu, i
aquests de cap manera podien qüestionar ni
influir en els seus decrets sota cap concepte.
Eren tres germanes que es cobrien els rostres amb túniques velles i mai ningú els hi havia
vist la cara, però es sabia que probablement eren descendents de Norvi, el pare de Nótt (la
Nit), i es deien Urd, Verdandi i Skuld*. Cadascuna d’elles tenia l’obligació d’advertir als déus
sobre el futur (Ràgnarök), assegurar-se que fessin bon ús del present i ensenyar les lliçons
passades. Respectivament, les tres germanes eren personificacions del passat, el present i
el futur. També eren les que cuidaven i regaven l’arrel de l’Yggdrasil que s’enfilava fins a
Àsgard, i a més també es feien càrrec dels dos cignes de la font o Pou de Wyrd. Es diu que
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
43
quan volien visitar la Terra, es cobrien amb plomes de cigne blanc per a confondre’s entre la
gent i donar-los savis consells. Alguns mitòlegs afirmen que alguna vegada les Nornes van
tenir cura de les pomes daurades que creixien d’algunes branques de l’Yggdrasil, i les quals
només podien ser donades a Idhunn, que les guardava per a mantenir-les fresques.
Sovint les Nornes aconseguien tel·les tan extenses que mentre una d’elles es trobava a la
muntanya més occidental, l’altre havia de filar des del cim més oriental. Les trames dels
teixits semblaven cordes de diversos colors, cada color variaba segons la naturalesa de
l’esdeveniment. Una corda negra que s’allargués de nord a sud era considerada
invariablement com un presagi de mort.
Mentre les Nornes viatjaven amunt i avall, entonaven una cançó solemne. Aparentment no
teixien segons el seu propi desig, sinó de manera cega, com si executessin de mala gana
els designis de la Orlog, la Llei Eterna de l’Univers, que no tenia ni principi ni fi.
Dues de les Nornes, Urd i Verdandi, “el passat i el present”, eren considerades entitats molt
benèfiques, però Skuld, la darrera, es creu que desfeia incansablement la seva feina, fins i
tot quan gairebé ja l’havia acabat, el reduïa furiosament a cendres, escampant-les després
al vent.
Tot i que al Gylfagining s’especifica que ningú sabia de l’aspecte real de les Nornes, se les
representava com a germanes de diferents edats. Com a personificacions del temps, Urd, “la
rara”, simbolitzava el passat, per se la veia anciana i decrèpita, contínuament mirant enrera,
com si rememorés de manera absorta els fets de temps anteriors. Verdandi, la segona, era
el present, una jove atractiva i audaç que sempre mirava endavant, i Skuld, simbolitzant el
futur, duia un vel a la cara que impedia saber quin aspecte tenia, i sempre mirava en direcció
oposada a la d’Urd. També sostenia un llibre o un pergamí que encara no havia estat obert o
desenrotllat que significava que el futur encara s’havia de descobrir.
Les Nornes eren visitades molt sovint pels déus, a qui els hi agradava consultar-les i
demanar consell. El propi Odín visitava sovint casa seva, prop del Pou de Wyrd, on elles
responien guardant silenci sobre els afers que tinguessin relació amb el seu propi destí i el
de la resta de déus.
Una vegada les tres germanes van descendir a Dinamarca just quan el fill d’un noble
arribava al món. Convidades a la presentació del nadó, van voler oferir els següents
presents: Urd va proclamar que el fill seria valent i formós, Verdandi que obtindria riqueses i
atrauria la prosperitat a la família, però Skuld, quan va voler fer ofrena de les seves virtuts,
va ser empesa fora de la sala per la multitud commoguda de convidats i, enfurida, va
decretar que els vaticinis de les seves germanes no es complirien perquè el nadó no viuria
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
44
més que el temps que trigaria a desfer-se la cera d’un ciri que es trobava a la sala. Els pares
del nadò, aterrits, van suplicar perdó però Skuld no va baixar del burro. Urd, veient que no
aconseguiria que la seva germana es retractés de la seva profecia, va agafar el ciri
corresponent, va apagar-lo i va lliurar-lo a la mare del nadó explicant que l’únic que havia de
fer era no encendre el ciri fins que el seu fill no s’hagués cansat de viure. En honor a les
Nornes, que l’havien maleït i salvat alhora, el nen es va dir Nornagesta, i va créixer amb els
dons que elles li havien atorgat. La seva mare, quan el noi va ser gran i prou savi com per a
entendre les seves obligacions solemnes, va relatar-li la història del seu naixement i li va
donar el ciri mig gastat que havia de donar-li la mort en acabar-se. Després de la mort dels
seus pares, Nornagesta va dedicar-se a viatjar cantant i composant cançons sobre gestes i
herois, amb el qual mai es cansà de la vida i mai cremà el ciri. Va arribar a viure tres-cents
anys i no va ser fins que va arribar a la cort del rei Olav Tryggvesson, que va obligar-lo a
convertir-se i ésser batejat al cristianisme, amb el qual les històries i els cants èpics van
perdre renom i, a més, el rei incrèdul, va obligar-lo a encendre el ciri que l’havia de matar en
ofrena a una església cristiana. Mentre la flama es consumia, va relatar al rei les prediccions
de les Tres Nornes qui, quan el veié caure sense vida amb les últimes gotes de la cera, va
saber de la certesa de les prediccions de les Nornes de la Font o Pou de Wyrd.
Un record que actualment conservem de les Nornes de Nornagesta, són les fades i bruixes
que apareixen de tres en tres en históries com La Bella Dorment o la tragedia de
Shakespeare Macbeth.
2.21. Els FILLS de LOKI
2.21.1. JÖRMUNGANDR
Jörmungandr, també conegut com la Serp de Miggard o
Serpent Mundial, era una serp gegant de gènere màsculí que
havia nascut d’una de les unions entre Loki i la geganta
Angrbode. Quan s’adonaren del naixement d’aquesta horrible
criatura, els Aesir van desterrar-la al mar de envolta Miggard,
món que la bèstia podia rodejar de sobres amb els seus anells arribant a mossegar-se la
cua. El gran enemic etern de Jörmungandr era Thor, fill d’Odin, amo de Mjöllnir, i de la seva
rivalitat en destaquen tres mites:
† Al primer, Thor es troba la serp disfressada de gat gegant pel rei Útgarda-Loki, qui el
repta a que intenti aixecar el gat amb les seves pròpies mans. Com que la mida de
Jörmungandr, tot i convertit en gat, era tan monstruosa, Thor no va poder aixecar-lo del tot,
però se les va enginyar per aconseguir alçar la criatura fins que només una pota del gat
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
45
toqués el terra. Quan el Serpent Mundial és revelat pel rei, aquest afer es considera més
que impressionant, i Thor, ofès per l’engany, es aclamat per haver aconseguit tal acte de
força.
† Al segon mite, els Aesir descobrien que no tenen prou hidromel per a un banquet
perquè el déu Aegir no tenia un calderó prou gros com per a fer-ne per tothom. Aquest,
alarmat, va encomanar a Thor la feina de trobar-ne un de prou gros i poc temps després, el
germà d’aquest, Tyr, va dir-li que el gegant Hýmir en tenia un d’una milla de profunditat.
Quan Thor i el seu germà van anar a demanar el calderó a Hýmir, aquest va sacrificar tres
bous per a l’hora de sopar, dels quals Thor se’n va cruspir dos ell tot sol. Hýmir, enfadat, va
negar-se a deixar-los el calderó i Thor, en canvi, va prometre que l’endemà menjarien peix
si li perdonava l’ofensa. Així doncs, el dia següent, van anar de pesca i van acabar als
dominis de Jörmungandr. Un cop allí, Thor va llençar la canya de pescar i la serp va
mossegar-la, lluitant frenèticament contra Thor, que li llançava mirades d’odi, mentres la
bèstia anava vomitant verí. Hýmir, acovardit per l’aparició del Serpent Mundial, va tallar el
sedal abans que la barca bolqués i quan arribaren a palau, va oferir el gran calderó a Thor
perquè li havia demostrat com n’era de fort lluitant contra la Serp de Miggard.
† El darrer mite de Jörmungandr pertany al Ràgnarök: Jörmungandr s’arrossegarà fora
de l’oceà i emmetxinarà els cels, i dels seus ullals en brollarà el verí. La Serp reptarà entre
el foc dels gegants fins al lloc on es trobi el déu Thor per lluitar contra ell, ja que tants altres
cops el déu havia intentat caçar-lo. Quan Thor la mati, amb l’ajuda de Mjöllnir, el déu
només podrà fer nou passes abans de caure mort, víctima del verí de la serp.
2.21.2. FÈNRIR
Fènrir fou e primer fill monstruós de la geganta Angerbode i el déu Loki. Com que Loki vivia
amb els Aesir, Odín va permetre que el cadell fos dut a Àsgard. Com tots els petits, al
principi el cadell era amorós i manyac, i totes les deesses es morien per agafar-lo en braços
i cuidar-lo, però ni tan sols tot aquest amor va curar l’instint del llop maligne que bategava
sota el seu bon aspecte. Fènrir no va trigar a grunyir i ensenyar les dents, que li creixien més
de pressa del que mai ningú havia vist abans. A l’hora de làpat, el llop tenia tanta gana i es
mostrava tan afamat que només Tyr s’atrevia a donar-li menjar. Com que cada dia creixia
més de pressa, cada dia li havien de donar més aliment i cada dia es feia més perillós.
Odín, temerós, a més, de les profecies que deien que Fènrir seria causant d’un dels grans
mals pels Aesir, va decidir que el millor seria tenir-lo controlat i va ordenar als seus propis
tallers que es construís un gran cadena per a retenir-lo. La cadena es deia Lòding i li va
tocar a Týr intentar persuadir el llop d’emprovar-se-la com si es tractés d’un joc. El déu va
dir-li a Fènrir que els Aesir tenien curiositat per saber si era tan fort com semblava i, a quest,
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
46
després de menjar va deixar que li lliguessin les potes del darrere. Amb una sola guitza, es
va desfer de la cadena i va gemegar satisfet. Týr, sorprès, va correr amb la cadena trencada
a avisar Odin. Aquest, de nou ordenà una cadena, però aquest cop que fos doble i doblés la
força de la primera, la cadena Droma.
Týr va tornar a enredar Fènrir fent alabança que la seva força era coneguda no només a
Àsgard sinó també a Miggard i Jótunheim. Aquest, tot i així malfiat, va deixar que Týr
l’encadenés i va fer veure que s’adormia. Els déus se li aproparen pensant que l’havien
atrapat finalment, però el llop va despertar-se i amb un cop de potes, va trencar Droma com
si res. El motiu era que, dia a dia, la seva força augmentava, i que per tant necessitarien
alguna altra lligadura que aguantés tota força possible i existent.
De nou amoïnat, el Pare dels Déus envià Skírnir, amic d’infantesa del déu Freyr, a trobar un
cert nan a Svartalfheim que tenia coneixements de nigromància i segurament la podria
emprar en el seu ofici de ferrer. Aquest va trigar un mes a acabar la feina, però finalment va
obsequiar a Skírnir amb una corda feta d’un fil vermell tan fràgil i suau com la seda:
Glèipner.
Tot i els dubtes que la cordeta provocava, Skírnir va
tornar a Àsgard i Odin i un grup de déus agosarats van
enredar Fènrir perquè se n’anés a l’illa de Lýngvi, al
centre del llac negre Amsvàrtnir, a Svartalfheim, el Món
Subterrani. I aquest cop, per jugar-s’ho tot pel tot, van
dir-li al llop que volien emprovar-li una corda de seda
per a saber quina mida feia. Fènrir va sospitar i en un principi va negar-se a tenir el llaç prop
de les seves potes, però finalment, alabant la seva força, el llop va voler que el lliguessin de
manera que no li fos fàcil escapar-se’n a canvi que algun dels déus deixés la seva mà dins
la boca de Fènrir. Týr va atrevir-se i, després de tenir Fènrir lligat per les potes del davant i
les del darrere, va col·locar-li el puny entre les dents. Un cop lligat, el llop va estirar i estirar,
però cada cop que feia força, la corda s’estrenyia més i més. Týr, valent, va preparar-se pel
pitjor sentint les dents de Fènrir al canell i va retenir el crit de dolor quan el llop, veient-se per
sempre atrapat, va arrancar i menjar-se-li la mà d’una estrebada.
Alleujats, els déus van subjectar Glèipnir davall d’una gran roca enllaçada a un cingle que
tenia els fonaments a milers de metres sota terra, i com que el llop no parava de badallar i
mossegar, li van col·locar una espasa entre les dents a punt de travessar-li la mandíbula. I
allí es quedarà fins el Ràgnarök.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
47
3. Antropogonia
3.1. Freixe i Om
Després de la creació de Miggard, els déus Odin, Hoénir i Lóthur, Vili i Ve, van dedicar-se a
passejar per aquell magnífic món que acabaven de formar, orgullosos de la seva bellesa i
esplendor. A pas tranquil, però abrigats perquè el vent començava a bufar, van fer un volt
per les costes de l’oceà. Els déus s’havien establert a Àsgard i Jörmungandr ja jeia davall les
aigües, mossegant-se la cua. Però aquell món era tan formós que no pensaren en els mals
que existien.
Va ser durant aquesta passejada, que van trobar dos troncs buits a la platja que havien estat
arrossegats per la corrent potser des de Jótunheim o potser des d’una illa o un bosc
malmès. Com que la badia on eren quedava d’esquenes al Sol ponent, les ombres de
Hoénir i Lóthur es van projectar una damunt de cada tronc, i Odin va observar que les
ombres, quan es movien, feien efecte als troncs, que semblaven vius també. Es va agenollar
al costat del primer tronc i va fer un petó a la fusta més propera a l’aigua, que era el tronc
d’un vell om, sobre el qual es projectava l’ombra de Hoènir. Tan bon punt el va haver besat,
Odin s’aixecà i va enretirar-se. A poc a poc, l’escorça del tronc es va començar a retorçar
adoptant la forma de l’ombra del seu germà. Després, a pansir-se i encongir-se fins que es
va trencar i de l’esquerda se’n va entreveure una dona nua. Restà immòbil, coberta per
l’escorça, I va obrir els ulls. La seva pell era blanca i els cabells brillants, i la seva mirada
clara, però perduda i confosa.
Odin, sorprès, es va apropar a l’altre tronc, damunt del qual queia l’ombra de Lóthur, que va
deduir que era de freixe, i també va besar-lo. Amb els seus llavis, havia alenat la vida als
dos buscalls morts, i el darrer també es va retorçar fins que, de dins seu, en va aparèixer la
figura d’un home, que també va restar immòbil sense vida als ulls primerament, amb
confusió després. Llavors el Pare dels Déus va veure que els seus germans no havien
apartat les seves ombres dels nous éssers i, assentint mútuament entre ells, van saber què
calia fer. Ja que Odin havia donat vida i ànima a l’home i la dona, els seus germans els
haurien d’atorgar els seus propis dons.
Lóthur va abaixar el cap i va mirar l’home acabat de néixer als seus peus. Mirant-lo als ulls,
va concedir-li l’oïda, l’olfacte i la vista, l’enteniment i la curiositat. Al seu costat, Lóthur va
repetir el mateix amb la dona, a qui va concedir l’enteniment, l’ús dels cinc sentits i
l’esplendor de la joventut. Després, els nou nats van aixecar-se i van començar a assaborir
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
48
les noves sensacions que notaven per primer cop a Miggard. Hoénir va mirar-los de nou, va
sospirar i els hi va atorgar amb una alenada la facultat de parlar.
De sobte els dos humans es van mirar amb complicitat. L’home, a qui varen anomenar Ask
(“Freixe”), ja que era l’arbre d’on provenia, va oferir la mà a la dona, anomenada pels déus
com a Embla (“Om”), també en honor a l’arbre que li havia fet de bressol vital, i es van
abraçar. Odin va apropar-se, es va treure la capa i va abrigar Embla, després es va treure la
túnica i va passar-la per les espatlles d’Ask. Agafats de la mà, el primer home i la primera
dona van allunyar-se caminant vers el seu nou món, agraïts de tot cor als Aesir, a qui van
prometre honorar-los per sempre més. Animats, només van tombar el cap per a veure els
tres déus germans desaparèixer . Després, altra vegada nus i abraçats, van assaborir les
aigües salades que els havien dut cap a la terra on viurien ara. Més tard s’alçaren de nou,
s’abrigaren altre cop i es dirigiren als boscos, on Ask va aprendre que els fruits eren bons
per menjar i on Embla va saber que les pells dels animals podien ser utilitzades per a
abrigar-los del fred.
3.2. La RÍGSTULA
CREACIÓ DE LES CLASSES SOCIALS
Quan Àsgard estava en pau, el déu Héimdall, que vigilava el Pont Bífrost, demanava permís
a Odin per poder baixar al món humà i intervenir en la vida dels seus habitants. El relat èpic
d’aquests afers s’anomena Rígsthula o Cançó de Ríg. Els déus, quan baixaven a Miggard
no donaven el seu nom real, es feien anomenar d’altre maneres. En el cas de Héimdall, el
seu nom “humà” era Ríg, i així influeix damunt les vides dels homes:
Temps després de la creació d’Ask i Embla, quan l’espècie humana ja havia format diversos
nuclis de població, una parella de vells canosos anomenats Ai (Besavi) i Edda (Besàvia),
vivien en pau en una cova vora el mar. No tenien mobles, només pedres, ni jaços de pell,
sinó algues. Les pells les utilitzaven per escalfar-se i vestir-se, ja que encara no coneixien el
foc.
Un dia van trobar-se un estranger anomenat Ríg Héimdall disfressat i el van acollir al
seu refugi tot i la seva pobresa. Li varen donar mol·luscs de les roques i cargols de les
mates per a menjar i aigua fresca d’una font d’allà a la vora. Al déu disfressat el va colpir
tanta innocència i bondat i els va demanar de quedar-se només tres dies més. Ai va dir que
sí, però que Ríg dormiria entre ells dos per a no tenir fred. Com que només tenien un jaç,
Edda estava neguitosa, però al final va tranquil·litzar-la un encanteri del déu, que no tenia
males intencions.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
49
Al cap de tres nits, Ríg va cridar els dos ancians, que estaven buscant menjar, perquè
entressin a la cova de nou. Al seu davant, a terra, hi havia un tronc portat pel mar, i
l’estranger tenia un pal punxegut entre les mans. Aquest va posar el pal dret al centre d’un
soc de la fusta i va començar a refregar els seus palmells endavant i endarrere
repetidament, tot fent girar el bastó a molta velocitat. Al cap de poc va començar a sortir fum,
després una espurneta es va entreveure, i finalment va aparèixer el foc.
Ai i Edda van fer un bot enrere, corpresos, però de seguida van veure que aquella flor
brillant que es movia consumint aquell tronc, els aportaria molts beneficis. Ríg va ensenyar-
los que les branques i les pells cremaven, que el menjar esdevenia més gustós. Agraïts, van
acomiadar-se de Ríg, que va marxar d’allà satisfet. Nou mesos després, la parella va rebre
un regal de part de Héimdall: una criatura.
Va ser un nen de cabells negres. Es va dir Thrael(Esclau), i va créixer ferm, lleig de cara, de
nusos sortits i pell aspra, amb l’esquena deformada. Quan va tenir l’edat, va casar-se amb
una noia d’aspecte semblant al seu: Thír (Serva), que tenia els peus callosos i els braços
cremats pel sol. Ambdós treballaven a les granges i no van trigar a formar una família, van
tenir dotze fills i vuit filles. Tots treballaven cada dia pasturant cabres, porcs i oques,
escampant fem, cavant, construint tanques o a dins de casa. Aquests són els avantpassats
dels esclaus i els serfs.
Héimdall, àlies Ríg, un temps després de marxar de la casa d’Edda i Ai, va trobar una casa
respectable on vivia una altra parella que eren Afi (Avi) i Amma (Àvia). Ríg va trobar A AFI
polint les bigues de fusta que acabava de talar i es va oferir a ajudar-lo. Junts, van construir
un teler per a Amma. Afi era un home molt polit, amb una barba arranjada i els cabells
arrissats. La seva dona seia feliç i contenta vora el foc, amb el fus i la filosa, teixint vestits
magnífics amb el nou teler. En agraïment, a l’hora de sopar, la parella va oferir a Rig vedella
estofada i skyr, una mena de mató molt dolç casolà. Al cap de tres nits de dormir entre ells
dos, Rig va marxar. Nou mesos després de la visita del déu, Amma va tenir un nen que el
pare, sorprès ,i la mare feliç van anomenar Karl el Granger. El nen tenia la cara rosada i els
ulls brillants, i quan va ser gran es va agenciar bous i arades, i feia carretons, construïa
cases i graners.
Una vegada, una dona va arribar a la granja. Vestia una túnica de pell i demanava refugi. Es
deia Snör i Karl i ella no van trigar a casar-se. Ella va vestir un vel blanc de núvia i junts van
escampar catifes, s’oferiren presents i van construir la seva casa. Van tenir també molts fills,
vint-i-un. Snör era una mestressa de casa amb caràcter i bon temperament. Les claus de
cada armari dringaven penjades de la seva cintura i dirigia la casa amb ordre i precisió. Va
ser la primera matriarca, i de la seva família en provenen els homes lliures.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
50
El tercer cop que Héimdall va baixar a Miggard, va fer una visita inesperada a un castell on
hi vivien una parella anomenada Fadir i Módir (Pare i Mare), que s’estaven mirant als ulls
amb dolçor quan ell va entrar. Fadir retorçava cordills d’un arc, i Módir simplement
il·luminava la cambra amb la seva bellesa. Duia una túnica de seda blava amb una gran cua,
una gorra brodada i joies molt brillants al pit. Com a bons amfitrions, van donar una cordial
benvinguda a l’estranger i el van convidar a un festí. Módir mateixa va posar les tovalles, va
parar la taula i va portar plates amb barretes de pa, rostits de carn i caça en safates de plata
i corns de vi fresc.
A la nit, Héimdall dormia, com les anteriors ocasions, entre els seus amfitrions, aquest cop
en un llit gran, amb elegants llençols, i passada la tercera nit va agrair-los la hospitalitat i va
tornar a Àsgard, a ocupar el seu lloc de guardià del pont Bífrost.
Nou mesos després de la seva marxa, Módir va tenir un nadó ros de galtes rosades i ulls
brillants i orgullosos. Es va dir Jarl El Comte, i passava el temps entre llances, espases,
fletxes i arcs. Va aprendre a lluitar, a defensar-se i a caçar amb gossos i falcons. Héimdall
va baixar a visitar-lo quan ja hagué crescut prou i li va parlar del seu llinatge diví (ja que era
fill d’un miracle seu) i va atorgar-li un dels seus sobrenoms: El Regi. També va ensenyar-li
les runes màgiques i li va oferir tots els bens i poders que volgués. El Regi va esdevenir
governant dels homes, va casar-se amb Erna la Superba amb qui va ser molt feliç i amb qui
va gaudir de la vellesa. Van tenir dotze fills dels quals el més jove, Kon (Rei), que va ser el
primer de la dinastia dels reis que governarien Miggard a partir de llavors.
O, si més no, fins al Ràgnarok.
[L’apartat següent sobre el Ràgnarök es troba a l’Annex A per falta d’espai]
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
51
4. Conclusions
Quan una es connecta al Google o agafa una enciclopèdia (sí, n’hi ha que encara ho fem)
per a buscar informació sobre la mitologia víking, el més probable és que trobi o entrades
molt curtes o amb informació poc contrastada, i això buscant en castellà. En català no he
trobat pràcticament cap informació al llarg de la recerca, ni tan sols comentaris d’obres o
descripcions dels déus més enllà d’algun personatge de la Marvel Comics o videojocs, i dels
que sí hi havia descripcions, resultaven decebedorament curtes. És per això que algunes de
les meves il·lustracions no són del tot fiables, per exemple: vaig fer-me un embolic
monumental intentant esbrinar quina de les mans del déu Týr era la que s’havia cruspit el
llop Fènrir. El primer llibre que vaig llegir sobre el tema deia l’esquerra, la wiki deia la dreta,
els odinistes dels blogs “asatrú” també i després vaig llegir-me el Ràgnarök de les Eddas i
quina mà era no sortia per enlloc, per tant aquí he tirat pel dret literalment i vaig pintar la mà
dreta perquè semblés de fusta.
Per altra banda, tot i que he après a buscar informació i contactar amb gent que en sap per
mi mateixa, he gaudit molt fent els dibuixos dels déus, els quals majoritàriament són força
desconeguts. Preguntant a amics i coneguts he deduït que el poc que es coneix de mitologia
nòrdica són les Valquíries (en part promocionades pel gran Richard Wagner i la pel·lícula
sobre el darrer atemptat contra Hitler Valkyrie), el déu Thor i el seu martell (del qual ningú en
coneixia el nom fins que va aparèixer la pel·lícula de Kenneth Brannagh a la qual, per cert,
en algun moment els dobladors no pronuncien el mot correctament) i després potser algú
havia sentit el nom d’Odin, el Pare dels Déus, i Loki, “el dolent de la pel·li.
Aquest treball també m’ha ajudat a veure clarament que totes les èpiques tenen molt en
comú. No he pogut evitar veure tantes semblances amb la mitologia grecollatina: les pomes
d’Idhunn son com les de les Hespèrides, les Nornes i les Moires, que la Mare dels Déus
representés la família i la fidelitat de la llar, com la deessa Hera; les nou Muses poden
relacionar-se amb les Nou filles d’Aegir, déu del mar, i fins i tot vaig trobar alguna semblança
amb la Ilíada i l’Eneida mentre llegia les Eddas. I amb la Teogonia d’Hesíode, per
descomptat: el Ginnungagap és l’equivalent al Caos, Helheim al Tàrtar i les Valquíries fan la
funció d’Hermes quan acompanyava les ànimes al seu lloc corresponent.
Problemes que se m’han presentat a l’hora de redactar la memòria? Pocs, però els pocs que
eren resultaven massa: narrar els mites seguint el seu ordre més lógic no ha estat un
problema, però com que provenen d’una altra cultura i una altra família lingüística, si que
vaig tenir força complicacions quan havia d’escriure les paraules “estranyes” que surten al
Glossari, ja que moltes traduccions diferien en alguna síl·laba, per exemple, el gegant Surtur
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
52
en alguns llibres s’anomena Surt, el déu Hödr també pot ser Hòdur o Hòder o els Aesir i els
Vanir, Asos i Vans. Són paraules semblants, però ja he procurat agafar les que sonaven
més estranyes, però no prou complicades, i si hi havia sinònims ja m’he encarregat de fer-
los aparèixer al Glossari o a les fitxes de la Teogonia. Respecte aquesta última, un altre
entrebanc ha esat configurar de cada deu una fitxa distintiva. Molts déus presentaven
diverses similituds o no tenien aparentment gaires qualitats distintives i la recerca
d'informació ha estat complicada i ha comportat diferents lectures i altres fonts, però
finalment he aconseguit rascar d’on he pogut gràcies a la Germandat Asatrú d’Argentina i els
blogs i el contacte amb Hispania Gothorum, que em van ajudar a aclarir-me respecte la
classificació i la situació dels Déus.
Pel que fa l’Antropogonia, no esperava trobar-me amb una història tant senzilla i igualitària.
Mentre que en altres mitologies, com la grega i la cristiana, les dones son creades a partir de
l’home o després d’ell com a càstig, els víkings, tot i la seva mala fama de bèsties,
culturalment sostenien una igualtat de gèneres notable: Freixe i Om, el primer home i la
primera dona, van ser creats en igualtat de condicions i a la vegada per Odin, pare dels
déus, i el fet que moltes deesses i humanes fossin guerreres, ja ens denotava que la
balança quedava més o menys equilibrada pel que feia a “qui duia els pantalons a casa”.
També és veritat, parlant de la guerra, que la mitologia víking té un component bèl·lic i
sanguinari important. Mentre que els grecs descrivien escenes més de diàleg o sense grans
carnisseries, el nostre amic Snorri Sturluson a les seves Eddas no té cap dificultat amb les
descripcions de com Týr perdia la mà, com Odin sacrificava el seu ull traient-se’l amb la
llança Gúgnir, o si la deessa Freyja se’n va voler anar al llit amb tres nans només per
aconseguir el penjoll Brísing. És una mitologia agressiva que no tothom podia tolerar, i
probablement per això ha perdurat relativament poc, però gràcies a les Eddas i, per què no
dir-ho, alguns àlbums de víking metal noruec, han pogut perdurar molts mites i històries
entre la joventut, fins i tot. Jo mateixa amb prou feines sabia del tema fins que vaig conèixer
un guitarrista que va recitar-me els Nou Mons de l’Yggdrasil i les Tres Fonts de les tres
arrels de l’arbre, fet que va despertar-me la curiositat de nou.
En resum i com aconclusió personal és el sentiment de gran satisfacció que m'invadeix, ara
que he acabat la recerca perquè he aconseguit saber més del que volia respecte una cultura
que pocs coneixen i que no penso desaprofitar. Els déus víkings no són immortals increïbles
i invencibles, se’ls pot assassinar, enganyar i trair, i els monstres poden ser horribles, com
Fènrir, el Kraken o la Serp de Miggard, o ben pacífics i amigables, com el cap tallat del
Gegant Mímir o el Senglar de Freyr.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
53
El mar era important pels víkings, a tot arreu apareixen vaixells: a les files enemigues trobem
el Nàglfar (amb la morbositat afegida de les ungles humanes) i Skidbladnir, el vaixell de
Freyr que salvarà del Ràgnarök aquells que hi pugin a temps, com una Arca de Noè nòrdica
per a sobreviure a l’Apocalipsi. La valentia i l’amor a les gestes no són res estrany, de fet els
trobo admirables. És una metàfora del que pots aconseguir a l’altra vida, i afegim que
aquesta “altra vida” té un altre fi per a sí mateixa: els víkings morien orgullosos d’anar al
Valhalla, on seguirien vivint, preparant-se per una altra lluita de la qual potser no retornarien.
Un destí dins d’un destí, però que omplia d’orgull, doncs per a ells la lluita era un honor, ja
que era aprofitar els dons que els déus els hi havia atorgat i que compartien amb ells.
Afegiré una metàfora que m’aplico a mi mateixa: vull aprofitar tots aquests coneixements per
a un projecte posterior que estic començant, per tant per a mi aquest treball ha estat el meu
Valhalla particular. Ens veurem al Ràgnarök.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
54
Bibliografia
LLIBRES
† EL MUNDO. Gran Atlas de la Història. Volums VII-VIII Glossari. Geoffrey
Barraclough. S.A. Ebrisa. Barcelona 1985.
† Literaturas germànicas medievales. Jorge Luís Borges. Alianza Editorial. Madrid
1980.
† Mitologia Vikinga: déus i herois. Brian Branston, Giovanni Caselli, Ed. BARCANOVA.
Barcelona 1985.
† Mitos y Leyendas, guía ilustrada. Neil Philip. Celeste Ediciones & Editorial Raíces.
Madrid 1999.
† Seguint les petjades dels Víkings. Yves Coat, Estelle Girard, Philippe Munch. Ed.
BLUME.
† Textos Mitológicos de las Eddas. Snorri Sturluson.(rep. por Enrique Bernandez).
Editora Nacional. Madrid 1982.
Pàgines WEB
† http://www.asatru-argentina.com.ar i www.hispaniagothorum.blogspot.com (Asatrú)
† http://sobreleyendas.com
† http://www.conciencia-animal.cl/paginas/temas/temas.php?d=499
† http://www.taringa.net/posts/apuntes-y-monografias/2002385.R/Mitologia-nordica-Pt-
1-Edda-prosada-_Gylfaginning_-1.html
† http://librosymitos.blogspot.com/2011/04/los-nueve-reinos-o-mundos-de-
yggdrasil.html
† http://wiccacelt.blogspot.com/2010_01_01_archive.html
† http://aesirtales.blogspot.com/2010/12/la-muerte-de-baldr.html
IMATGES DE LA PORTADA
† http://www.teamliquid.net/forum/viewmessage.php?topic_id=270747¤tpage=13
† http://www.screenok.com/images/wallpapers/skyrim-386580.jpeg
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
55
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
56
ANNEX A: El Ràgnarök
“Ràgnarök” era un mot curiós que sempre havia inspirat terror. Volia dir la destrucció final
dels poders divins. “El Crepuscle dels Déus”, “la batalla final”, “la fi del món”, “la fi de tot”.
Significats i simbologia diversa que acaba derivant a una mateixa cosa: la destrucció del
món. La tornada al caos original, el Ginnungagap. Pels víkings, el Ràgnarök era sempre
present. La mort era venerada de manera honorífica perquè representava el començament
d’una vida de preparació per a la fi dels temps.
Els detalls sobre el Ràgnarök són terribles i abundants. Quan aquesta catàstrofe s’acosti, els
humans serem els primers en percebre el canvi en l’ordre de les coses. La primera senyal
serà una gran guerra entre els habitants de la Terra, una guerra mundial entre tots els
éssers humans. A Miggard se succeiran tres anys terribles durant els quals tothom se
sumirà en cruels batalles i pugnes. La cobdícia i l’avarícia, l’enveja i la gelosia, totes
manaran als homes que realitzin actes de follia, cometin crims i traïcions, i es mataran els
uns als altres de manera indiscriminada. El pare occirà el fill, el fill matarà el pare i els
germans s’assassinaran entre ells. Ningú de la Terra farà mostres de pietat mentre duri la
guerra, enmig de crims i matances contra natura.
Just després de la Gran Guerra de Miggard, arribarà Fímbul, un hivern tan llarg, fred i
dolorós que compren tres hiverns aplegats en un de sol, sense estiu entremig. Durant el
Fímbul, violentes ràfegues de vent sense clemència bufaran des dels quatre punts cardinals,
el gebre serà fort com el ferro i els flocs de neu esmolats com ganivets. Per culpa d’aquests,
els cavalls que duen el carro de Sol s’entrebancaran i el llop Skoll devorarà l’astre, amb el
qual tot quedarà enfosquit. No passarà gaire més estona que Lluna i el seu carro relliscaran
perquè l’equilibri de l’univers s’haurà vist pertorbat. Tot i que el guerrer s’intentarà defensar,
ell, els seus nens, el carro i cavalls seran engolits pel llop Hati. Després d’això, els estels
cauran en picat a terra enmig del cel enfosquit, deixant hom cec davant qualsevol perill.
El senyal següent serà un gran tremolor de terra, que segurament farà trontollar tot
l’Yggdrasil sencer. Les arrels dels boscos dels Mons de la Llum* quedaran descalçades,
cingleres, serralades i turons s’esquerdaran de dalt a baix i totes les cadenes i lligams
existents es trencaran o esmicolaran. Els Elfs i els Nans s’amagaran trontollant dins els seus
caus esmorteïts i gemegaran incrèdulament davant d’aquest capgirell d’afers
incomprensible.
Mentre l’escorça terrestre s’esberla i es desfigura, degut al trencament massiu de lligams i
cadenes, el llop Fènrir quedarà alliberat de la corda Glèipnir i quedarà en llibertat. El seu
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
57
udol d’eufòria serà senyal de terror i mort per a tothom i després la bèstia creuarà nedant el
llac d’aigües negres per anar a trobar els déus, destrossant i devorant tot el que trobi pel
camí. Mentrestant, l’altre fill de Loki, la serp Jörmungandr provocarà grans marejades i
inundacions a la terra tot agitant la seva enorme cua i emergint amb fúria de dins del mar.
De Helheim, el vaixell Nàglfar salparà del port de Nàastrand. Des de temps immemorials
hauria estat allà atracat fins i tot després d’haver estat finalitzat amb les ungles dels darrers
morts. L’udol de llibertat de Fènrir serà un avís pel capità i timoner, el pecador i traïdor més
gran mai existit: el déu Loki, el seu pare, qui s’haurà deslligat del seu càstig etern amb el
primer terratrèmol. La tripulació del vaixell remaran a una ordre de Loki a través de Miggard,
on se’ls uniran Jörmungandr i el llop Fènrir, fins a les costes d’Àsgard. Tots els no-morts de
Helheim apareixeran armats a la coberta de la nau, amb ganes de sang i de lluita, i també
Garmr, el gos de caça que vigila l’entrada del món. Després, mentre Jörmungandr vagi
vomitant verí a l’aire i les aigües, Fènrir rugirà i bramarà a grans passes, amb la boca abans
immòbil per una espasa ben esbatanada i els seus ullals aniran esgarrapant la terra i rascant
el cel, tot traient flames pel musell, entre grunys i udols esgarrifosos.
Al punt de màxim esvalotament, quan a Àsgard ja hi arribin els verins de Jörmungandr i els
udols de Fènrir, el cel es partirà en dos i de l’esquerda en sortirà galopant la cavalleria
resplendent dels Gegants de Foc de Múspellheim, capitanejats pel temible gegant Surtur,
que anirà a l’avantguarda amb un cavall ferotge, llençant flames pels costats i empunyant
una espasa amb un tall ardent més lluent que mil sols. Les peülles flamejants dels cavalls
dels gegants travessaran escopetejades el pont Bífrost, tant que l’arc irisat cedirà tot darrera
de cada pas del darrer membre de l’exèrcit gegant.
Les hosts de Múspellheim avançaran uniformement en bloc fins a la plana de Vígrith, on
Fènrir i Jörmungandr ja els estaran esperant, impacients. Allà també se’ls hi afegirà la
tripulació del Nàglfar, amb tots els homes de Hel comandats per Loki, i també els Gegants
de Gel i de les Muntanyes, comandats pels seus propis generals gegantins. Tota la formació
ocuparà tota la plana de Vígrith, que s’estén a cent llegües de distància, on esperaran
encara més impacients la lluita contra els déus. La Reina Hel, emergint de terra, com diuen
alguns, anirà acompanyada dels seus esclaus, el gos Garmr i en aquell moment el drac
Nidhogg ja s’haurà cruspit una de les arrels de l’Yggdrasil que desembocarà en un
desequilibri notori. Atipat, el drac sobrevolarà el tronc de l’arbre i s’afegirà gustós a les files
de Loki.
Per instint, tot detectant un matí estranyament replet de foscor, el gall Gúllinkambi, situat al
sostre del Valhalla, cantarà per primera i única vegada a la seva vida, destorbant el tranquil
son dels campions que dormen a la sala. Aquests es llevaran d’un ensurt, però Héimdall, el
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
58
guardià de Bífrost, haurà sentit el gall cantar i farà sonar el seu corn de guerra Giàllarhorn.
Amb aquest darrer avís els campions de Valhalla es posaran les armadures, agafaran les
armes i els Aesir i els Vanir es llevaran exaltats, doncs el crit de Giàllarhorn ressonarà per tot
el Freixe Mundial, que tremolarà pel ressò i cada racó de l’Univers quedarà colpit pel terror.
Odín, ràpidament, armat i decidit, saltarà als lloms del seu fidel Slèipnir, el cavall de vuit
potes, i correrà tempestuosament fins al Pou de Mímir a demanar consell al gegant
decapitat. Serà en va, doncs el savi gegant no obrirà la boca per a donar bons consells quan
un destí ja és fixat. El Pare dels Déus tornarà a Àsgard tot galopant de nou i amb posat
pesarós, doncs sabrà que la fi és absoluta i no es pot evitar. Allí visitarà les Nornes,a les
quals trobarà amb els rostres coberts i les teles filades esgarrinxades als seus peus. Les
Tres Germanes restaran estàtiques i immòbils.
Resignat, donarà l’ordre als Aesir perquè el segueixin juntament amb els Éinhèriar, els seus
campions del Valhalla, els salvatges Berserkrs i les Valquíries guiades per Freyja. Amb la
llança Gúgnir refulgent per si sola, un casc daurat i una cota d’armes espurnejant, el Pare
dels Déus els guiarà contra les hosts de Loki. El carro de Thor rodarà amb gran estrèpit a la
seva dreta amb el mateix déu barba-roig controlant els bocs desbocats que el guien, i a
l’altra banda d’Odin, Tyr, amb una mà, Freyr, amb un simple corn que substituïa la seva
espasa màgica, i Héimdall amb e seu cavall Gulltop, tots amb armadures daurades i amb
armes de reforç, montures magnífiques i gran decisió. De prop els seguirà Vídarr, el
Silenciós, amb la Sabata Grandiosa calçada al peu dret. Un tros més enrere d’aquests líders
avançaran al mateix pas les files dels Vanir, els Einhériar, els Berserkrs i les Valquíries.
L’ímpetu dels dos exèrcits serà tan majúscul que la col·lisió serà inevitable. Les primeres
línies xocaran i es barrejaran en una confusió total que només els xerrics i els crits de guerra
aclararan alguns moments. Després, els enemics eterns es batran en combats singulars per
matar-se mútuament. Odín, a galop d’Slèipnir, envestirà el llop Fènrir, que ja haurà agafat
embranzida i, sense fer-lo caure del cavall, l’engolirà com qui s’empassa aire i la seva
enorme mandíbula es tancarà atrapant-lo per sempre més.
Thor, el déu del tro barba-roig, proferirà un crit de ràbia havent-ho presenciat sense poder
ajudar, però a l’acte es veurà implicat dins la seva pròpia lluita personal contra Jörmungandr.
El seu fidel martell Mjöllnir el Triturador no el defraudarà. Els seus llampecs travessaran el
cor malvat del Serpent Mundial i finalment el mataran. Però mentre els anells bellugadissos
de la serp el deixen anar, inerts finalment, el déu Thor, antic protector de Miggard, només
podrà avançar nou passes abans de caure a plom sense vida, rodejat per la boira verinosa
que és l’alè de la serp.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
59
Per la seva banda, el venjatiu Vídarr, furiós per la mort del seu pare entre les dents de
Fènrir, correrà a gambades cap al llop i amb pura força bruta farà un salt i quan l’animal obri
la boca, li clavarà la sola de la Sabata Grandiosa a la mandíbula inferior, estiraràels braços
tot agafant-lo pels ullals superiors i, amb un udol de dolor i un so esgarrifós, el desnucat
Fènrir caurà inert a terra amb una carota fastigosa. Així serà venjat el Pare dels Déus.
La reina Hel, veurà morir el seu germà i treurà la corretja a Garmr, el seu gos de caça, qeu
atacarà ni més ni menys que a Týr, qui va aconseguir enredar tants cops Fènrir. El déu
lluitarà valerosament amb la seva única mà servible, doncs la de fusta no li permet agafar
l’espasa, però el combat resultarà descompensat per aquest motiu, així que, com el seu
pare, serà engolit per un ca salvatge. Però Týr, just abans de morir, encara amb l’espasa a
la mà entre les entranyes de la bèstia, aconseguirà apunyalar-li el cor des de l’interior.
Mentrestant, Héimdall, amb la seva armadura daurada, correrà a enfrontar-se a el seu rival
Loki en forma d’espurna cegadora. El capità de Nàglfar veurà l’espurna i acte seguit
apareixerà l’espasa de Héimdall empenyent contra la seva. L’aura negra de Loki començarà
a brillar misteriosament, i la puresa de l’aura blanca de Héimdall intentarà contrarestar-la,
però les forces contràries esdevindran tan poderoses que els dos déus moriran a la vegada,
convertint-se en fum i cendres.
Freyr serà l’únic capità dels déus que romandrà lluitant. S’enfrontarà al gegant Surtur, contra
el qual provarà fins i tot de lluitar amb les mans nues i no sembla haver-hi cap dubte que
Freyr serà anihilat. Aleshores Surtur, victoriós, alçarà la seva espasa de fulla flamejant i
llançarà llengües de foc i cintes de flames que el consumiran a ell mateix per tot el cel, la
terra i l’univers, fent que tot desaparegui en un cataclisme que ens retornarà al caòtic inici
dels temps: el Ginnungagap, el caos, la foscor, el silenci.
UNA ESPERANÇA
Segons el Gylfaginning, el rei Gylfi, després de sentir això, es va quedar tan corprès i
espantat que no va poder reprimir un gemec de dolor. Incrèdul, va demanar tartamudejant
als Tres Savis que li diguessin si hi havia alguna esperança de retorn. Ells li digueren que
faltava un déu que no havia mort al Ràgnarök. Aquest era Vali, fill de la verge Rinda,
destinat a venjar la mort de Bàldr, desencadenant del Ràgnarök per l’empresonament de
Loki. Els Tres Savis digueren que, d’acord amb les profecies, la terra tornaria a sorgir del
mar, verda i nova, les cascades saltarien de nou joioses daltabaix de les timbes, i que Bàldr,
Hödr, Vídarr i Vali, construirien un cel nou, amb tots aquells que el vaixell de Freyr
Skidblàdnir, hagués pogut rescatar, com una arca prodigiosa. Àsgard es tornaria a repoblar,
els camps no sembrats donaran bones collites i tots els mals serien reparats. Bàlder, el bé i
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
60
l’alegria, tornaria, i Hödr, amb la ceguesa totalment curada, amb ell, i viurien al palau d’Odin
amb la resta de déus supervivents: Vídarr, Vali i els fills de Thor: Magni i Modi, ambdós
hereus de Mjöllnir, el famós martell. Aquests déus viurien en amor i mantindrien llargues
converses que recuperarien la saviesa dels seus ancestres, les Nornes obtindrien fil per a
teixir, i el cap de Mímir tornaria a parlar. Alguns Vanir, entre ells Hoénir, el germà exiliat
d’Odín, també col·laborarien en el nou govern i, al cel, de nou tornaria a brillar el sol, conduït
per una noia molt bonica, filla de la difunta Sol, que seguiria el camí del cel que la seva
mare. I tot mal que encara restés, aniria a trobar el Nidhogg a les arrels del Freixe que
tinguessin prop d’elles un riu i, allí, drac i maldats s’enfonsarien i ofegarien per sempre més.
Però el rei Gylfi, encara preocupat preguntà encara, després: “Els homes i les dones... són
extingits?”.
Els Savis respongueren que al principi dels Ràgnarök, l’Yggdrasil trontollaria, però no que
cauria. Dos éssers humans tindrien prou seny per enfilar-se a les branques més altes,
escapant cap a Àsgard abans que això passés, i d’amagar-se entre les fulles del Bosc de
Mímir* quan Surtur llancés les llengües de foc amb la seva espasa. Altres versions diuen
que simplement Mímir va acollir-los al bosc que duia el seu nom i els va fer adormir de tal
manera que no van adonar-se de cap patiment ni destrucció. Aquests dos humans es deien
Lif i Lifthrasir “Vida” i “Ganes de viure”, i d’ells provindrien tots els éssers humans que
repoblarien feliçment la Nova Terra.
“I si vols seguir preguntant ja no sabem que se’t respondrà, doncs mai sentí ningú parlar
més enllà de la marxa dels temps.
Aprofita el que has après i marxa cap al teu regne, rei amagat, doncs mentrestant allà fas
falta.”
Darrers versos del Cant LIII del Gylfaginning,
Textos Mitológicos de las Eddas. Snorri Sturluson. Editora Nacional
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
61
Annex B : GLOSSARI
Aesir: clan diví. La traducció és “Asos”, i són els que inicialment vivien a Àsgard
governats per Odín, el Pare dels Déus. Una vegada va esclatar una discussió
entre l’Aesir més jove i el Vanir més vell i van veure’s enfrontats amb els
Vans fins que aquests, cansats de lluitar, van arribar a un acord pel qual els
Aesir mantindrien el seu poder just per damunt de la resta. Representen les
dues principals virtuts de la religió vikinga: la reialesa i la força guerrera.
Àlfar “elfs de la llum”. Una raça bella i pacífica en contacte amb la natura que
ajudaven els humans i els déus adoptant la forma de nens petits. Solien
viure als boscos i entre fulles, però pocs cops intervenien en conflictes
bèl·lics.
Alfheim Món d’Yggdrasil de la part superior, la de la Llum, habitada pels Àlfar. Es
visualitza aquest món com un gran bosc habitat pels Elfs de la Llum.
Alsvidr “Força Suprema”, era un dels dos cavalls que guiaven el Carro de Sol.
Annar Segon marit de Nótt, curiosament anomenat com una de les maneres per les
quals era conegut Odín quan es disfressava. Es diu que era ell camuflat qui
va casar-se amb Nótt per tenir la seva filla Terra.
Árvaki “Despertar d’hora” o “Matinada”, era un dels dos cavalls que guiaven el
Carro de Sol.
Asvind gegant de Jötunheim que governava la zona sovint de part dels déus, sovint
de part dels gegants segons li convenia.
Aud “espai”, fill de Nótt i el seu primer marit Nàglfari. És aquell a qui tots els
homes sempre tenen presents quan es troben sols durant la nit.
Àurgelmir “Bullidor Fangós”, era el nom amb el qual els Gegants de Gel coneixien el
Gegant Ýmir, el primer que hi va haver.
Authumla “la gran dida”. És la vaca formada pel gel formada a Ginnungagap que va
alimentar amb la seva llet el Gegant Ýmir perquè aquest subsistís mentre
ella llepava les muntanyes i esculpia éssers vius amb la llengua.
Baldr Aesir, fill d’Odin, déu de la bellesa i la afabilitat.
Bèrgelmir “Bramaire Rocós”, fill de Truthgelmir i nét d’Ýmir, tant gros com una glacera
que va contribuir a que la raça dels Gegants de Gel perdurés.
Berserkr guerrers víkings que combatien mig nus coberts de pells que lluitaven en
trànsit sota els efectes d’alguna herba al·lucinógena, guiats per l’odi i no
sentien el dolor ni la pena, esdevenint soldats “perfectes”.
Bestla Esposa de Bor El Nascut, filla de Bölthorn, mare d’Odin, Vili i Ve.
Bífrost el nostre Arc Irisat. Unia Àsgard amb la Terra i els déus el creuaven a diari.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
62
Bil i Hjúki “els nens de Lluna” que, quan aquests els va arreplegar, tornaven de la font
de Byrgir amb una galleda anomenada Saegr i una perxa que es deia Simul.
Bliskírnir “llampec”. És el palau de més de cinc centes cambres on viu el déu Thor.
Bölthorn “Mala Espina”. És el pare de Bestla, la geganta amb qui Buri, el primer déu,
es casarà i tindrà com a fills a Odin, Vili i Ve.
Bréidablik “Gran Brillantor”, el magnífic palau on vivia Baldr, el déu de la bellesa fill
d’Odin.
Buri “avantapssat”. Va ser creat per la llengua de la vaca Authumla i és
considerat el primer dels déus.
Dag “Dia” fill de Nótt (la Nit) i Délling, (l’Alba), que conduïa el carro del Dia al
voltant dels mons de la llum.
Dèlling “Alba”, darrer marit de Nótt, bell i lluminós, probablement de l’estirp dels
Aesir, pare de Dag, el Dia.
Drakkars vaixells típics víkings distingits per tenir el casc de proa amb forma de tors
de drac que acabava amb el cap rugent a l’extrem. Eren lleugers i
maniobrables, es duien a rem i podien dur molts homes a bord.
Dvergr “nans”. Éssers baixets i rodanxons amb molta força i gran habilitat per a la
construcció i per a forjar armes. Vivien al món subterrani d’Svartalfheim,
perquè els hi agradava treballar a les cavernes fosques.
Edat Daurada època que comença després de l’acord de pau entre els Aesir i els
Vanir. És l’època hipotètica durant la qual es van construir les
muralles d’Àsgard i els Vanir que van establir vincles matrimonials
amb els Asos es traslladen al seu món a viure-hi.
Eddas textos poètics que daten des d’abans de l’any 1000 fins al 1200 dC que
narren gestes èpiques i mitològiques tradicionals nòrdiques.
Einhèriar els Campions d’Odin, guerrers del Valhalla que sobresurten per les seves
habilitats i guiaran els lluitadors del bàndol dels déus el dia del Ràgnarök.
Elivàgar “Ones Gèlides”, la segona font de Níflheim, que tenia forma de guèiser i
expulsava calamarsa i escuma que esdevenia glaç negre.
Fénsalir palau d’Àsgard airejat i espaiós propietat de Frigg, la Mare dels Déus.
Fímbul hivern previ al Ràgnarök que durarà tres vegades més del normal i serà el
més fred i mortífer de la història.
Freyja Vanir. Deessa de l’amor i la sensualitat que dirigia i capitanejava les
Valquíries a les batalles.
Freyr Vanir. Déu de la fertilitat i la natura.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
63
Frigg Asinia. Mare dels Déus. Deessa de la llar i la família.
Futhark abecedari rúnic, utilitzat per tots els nòrdics durant l’Edat Mitjana.
Garmr llop o gos de caça (segons qui ho expliqui) que custodiava l’entrada de
Helheim encadenat degut a la seva ràbia.
Ginnungagap “buidor pregona”. L’univers abans de tenir els mons habitables, quan
només existien el gegant Ýmir i els seus descendents més directes.
Glàdsheim “Llar Joiosa”. EL primer palau que els déus erigiren a Àsgard. És la llar
més sumptuosa de les mai fetes i és el temple on els Aesir es reuneixen
en assemblea.
Glítnir “Radiant”, el palau fet d’or i plata, destinat a celebracions i actes de
gala.
Gnipahèllir “cova encinglerada”, l’entrada a Helheim vigilada pel llop Garmr.
Gugnir la llança-ceptre d’Odin, forjada pels nans d’Svartalfheim.
Gullinbursti senglar de Freyr que sempre anava amb ell al carro per tal d’il·luminar
el seu camí amb la seva gran brillantor.
Gúllinkambi el gall de Valhalla, brillant i formós, que descansa mut damunt les
bigues centrals i no cantarà fins el dia del Ràgnarök.
Gýg bruixa Jarnvidur geganta que va engendrar els dos llops que empaiten Sol i
Lluna.
Héimdall Aesir, guardià del pont Bifrost.
Hel filla de Loki i Angrbode, regent de Helheim.
Helheim el món més profund de l’Yggdrasil, a on van a parar els que moren
indignament.
Hliskialf Tro d’Odín des del qual es poden controlar tots els afers de la Terra i on els
corbs d’Odin li duien les noves.
Hrúnfaxi “Crina gebrada”, el cavall que conduïa el carro de Nótt durant les hores de
foscor.
Húgin i Múnnin “Pensament” i “Memòria”, els corbs d’Odin que planejaven per
Miggard i li portaven noticies noves de tant en tant.
Ídavale regió d’Àsgard plana i verda on es trobaven els palaus més formosos dels
déus.
Jàrnvid bosc de Jòtunheim conegut per ser una font de màgia.
Jàrnvidur bruixes que vivien al bosc de Jàrnvid i realitzaven rituals per a invocar
bèsties, crear-les o destruir-les.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
64
Jörd filla de Nótt i el seu segon marit Annar. Hi ha qui diu que és filla d’Odin amb una
altra dona, però generalment s’associa Annar a un Odin camuflat sota un altre
nom.
Jörmungandr la serp gegant que envolta Miggard per sota el mar. Filla de Loki i
eterna rival del déu Thor.
Jòtunheim Món dels Gegants. Es troba a prop de Miggard, i és on Thor anava a
caçar per a passar l’estona.
Jötuns habitants de Jòtunheim.
Ljosàlfar “Elfs de la Llum”, habitants d’Alfheim. Éren éssers connectats a la
natura, pacífics, i que adoptaven la forma de nens petits quan volien
ajudar humans.
Loki déu del foc, de la malícia i els enganys, i proper als gegants de Gel.
Mánagarm un dels llops monstruosos parit per les Jarnvidur que s’alimenta de les
ànimes dels homes morts.
Miggard Món humà, la Terra, creada per Odin, Vili i Ve a partir del cadàver del
gegant Ýmir i elements de Níflheim i Múspelheim.
Mímir gegant decapitat el cap del qual guarda la Font de Mímir o Pou de la Saviesa
a Jótunheim. És l’esser més savi mai existit i coneix el destí fins i tot abans
que sigui filat per les nornes. Odin va oferir-li el seu ull a canvi de poder
saber els destins dels déus al Ràgnarök.
Mjölnir martell de Thor forjat pels nans d’Svartalfheim que només podia ésser
empunyat per qui posseís els guants de ferro i podia augmentar el seu
poder amb un cinturó també metàl·lic.
Múndilfari “Girador del Món”, pare de Sol i Lluna que va cometre l’orgullós acte
d’anomenar els seus dos fills com els dos astres al creure’ls tan bells com
aquests.
Múspelheim món on viuen els gegants de Foc. És un món vermell, ardent i on
humans corrents no podrien sobreviure.
Nàglfar vaixell que els esclaus de Helheim construeixen a l’illa de Nàastrand amb
les ungles dels morts per tal que el major pecador de la història el pugui
governar el dia del Ràgnarök.
Nàglfari “foscor”, primer marit de Nótt, no se sap de quina raça concreta, amb qui va
tenir el seu primer fill Aud.
Narfi un dels primers gegants de Gel que va col·lonitzar Jótunheim, pare de la
bella Nótt, la Nit.
Nàastrand “platja cadavèrica”, l’illa de Helheim on eren torturats els pecadors i on es
construïa el vaixell Nàglfar.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
65
Nidhogg drac que rosega una de les grans arrels de l’Yggdrasil i es considera el més
poderós dels dracs que atacarà el dia del Ràgnarök.
Níflheim món de la boira, la foscor i el Gel. Es sol confondre amb Helheim, que és el
món dels morts. És on es troben les fonts verinoses Bérgelmir i Elivàgar i
d’on es diu que naixien tots els rius cavernosos.
Níflhel món ocult connectat a Helheim on es diu que queien els morts que no
aconseguien arribar a l’illa de Nàastrand i d’on mai més podien sortir-ne i
pagaven amb la sol·litud eterna.
Njörd Vanir. Déu del mar, la navegació i les aigües fluents.
Nornes éssers per alguns considerats divinitats menors que teixien el destí dels
homes. Eren tres, la Norna del Present, la del Passat i la del Futur, i ningú
mai els hi havia vist el rostre.
Nótt “nit”. Bella filla d’un gegant que condueix el carro de la nit al voltant dels
mons superiors de l’Yggdrasil.
Odin cap dels Aesir, Pare dels Déus.
Ràgnarök “El Crepuscle dels Déus”, “La Batalla Final dels Déus”. És una culminació
èpica de la humanitat i la vida dels déus guerrers i el món tal i com el
coneixem. El dia del Ràgnarök, cada déu té una funció i un destí que sovint
culminen amb la mort o la destrucció d’un món.
Ratatosk esquirol que es dedica a pujar i baixar pel tronc de l’Yggdrasil transmetent
missatges insultants entre l’aquila de la copa i el drac Nidhogg a les arrels.
Skibladnir vaixell del déu Freyr construït pels nans d’Svartalfheim que el déu conduirà
contra Nàglfar el dia del Ràgnarök.
Skinfaxi “Crina Fulgent”, cavall que conduïa el carro de Dag, el dia.
Skoll llop gegant de l’estirp de Jàrnvid que empaita Sol mentre ella gui l’astre del
dia.
Slid riu de Helheim que conté fulles afilades en comptes d’aigua.
Surt o Surtur el més poderós dels Gegants de Foc, guardià de Múspelheim que
dirigiria les hosts del món el dia del Ràgnarök.
Svàlin “ferro fred”, l’escut situat entre els cavalls i el carro de Sol per evitar que
ella es cremés, i que provocava els rajos de llum que escalfaven la pell dels
humans.
Svartàlfar “Elfs de la Foscor”. Criatures repulsives que vivien a Svartalheim, sota el sól
perquè la llum solar els convertia en pedra.
Svartalfheim món subterrani on hi convivien nans i elfs foscos per a protegir-se de
la llum del sol.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
66
Thor fill d’Odin i Frigg, déu del tro i la pluja, amo de Mjölnir el martell destructor,
etern rival de la Serp de Miggard i gran caçador de gegants.
Thruthgelmir “Bramaire Potent”, ésser de sis caps nascut dels peus del gegant Ýmir
que era tan gros, pàl·lid i rocallós com una glacera.
Thruthvàangar “Circuit de Poder”, la regió d’Àsgard governada per Thor.
Tyr déu de la valentia en la batalla, fill d’Odin i un dels més poderosos.
Utgard un altre nom de Jótunheim o capital de Jótunheim (difereix segons la
traducció de les Eddas.
Vàlaskjalf palau elegant i enorme, propietat d’Odin on es trobava la torre amb el tro
Hlidskjalf.
Valhalla “Llar de la Mort Heroica”, un gran edifici on van a parar els guerrers morts
honorablement en combat. Un cop allà, bebien i menjaven i s’entrenaven
pel Ràgnarök ajudats per les Valquíries.
Valquíries deesses menors que servien els déus i recollien les ànimes dels que morien
en combat i mereixien anar al Valhalla.
Vanaheim món originari dels Vanir, veí d’àsgard, amb un gran contacte amb la natura i
un ambient pacífic i artístic.
Vanir clan diví que residia originàriament a Vànaheim. Són distingits dels Asos
per estar en contacte amb la natura més que amb els afers guerrers i
militars. Alguns van anar a viure a Àsgard en contraure matrimoni amb un
Aesir o per via parental.
Ve germà d’Odin, àlies Hoènir, que l’ajuda a crear Miggard i l’aconsella a
Àsgard al costat del seu tro.
Vedrfölnir falcò que jau al bec de l’àguila de la copa d’Yggdrasil i brama els canvis
d’estació i de temps.
Vèrgelmir “Caldera Rugent”, la primera font de Níflheim, d’on neixen els rius de tots
els temps (veure apart. Nº2)
Vidfinn pare de Bil i Hjúkil, els nens de Lluna, que es va encarregar d’escampar la
notícia del funcionament de les fases lunars pel món.
Vili germà d’Odin, àlies Lóthur, que l’ajuda a crear Miggard i l’aconsella a
Àsgard al costat del seu tro.
Víngolf “Paviment Amical”, el santuari de les Asinies, a Àsgard.
Wyrd pou d’Àsgard que nodreix la seva arrel de l’Yggdrasil i on les Nornes es
reuneixen per a tenir-ne cura. També se’l coneix com a “Urd”.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
67
Yggdrasil El Freixe Mundial. És la concepció de l’univers segons la mitologia nórdica.
Consisteix en un gran arbre que uneix amb les seves branques i arrels els
nou mons principals de l’univers nórdic: Àsgard, Vanaheim, Svartaflheim,
Alfheim, Miggard o la Terra, Múspellheim, Níflheim, Jötunheim i Helheim.
Ýmir El Primer Gegant de Gel. Va ser creat al Ginnungagap a partir de la col·lisió del
món de Foc i el de Glaç. D’ell en van començar a sorgir els primers éssers vius,
la natura i els déus.
1Els quatre cérvols que esgarrapen l’escorça de l’arbre i en roseguen les fulles a vegades es confonen
amb els dracs o les serps que viuen als pous de Helheim, amb el qual sovint es diu que són quatre
dracs els que custodien l’arbre, però les Eddas expliquen clarament que són cérvols.
2Els rius de Níflheim eren els rius que els exploradors víkings trobaven a les cavernes de les
muntanyes que “envoltaven” Miggard, tots els anomenats són els que esmenten les Eddas, però es
discuteix que n’hi haurien més o que fins i tot algun dels noms resulta conjunt d’una sèrie de rierols o
afluents.
*Els Mons de la Llum eren els que pertanyien a la meitat superior del Freixe Mundial. Venien a ser Àsgard i
Vànaheim, Jòtunheim, Alfheim i Miggard.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
68
ANNEX C: DIBUIXOS MITOLÓGICS
Skiblàdnir, el drakkar del déu Freyr que podia
comprimir-se fins a mides molt petites, i Gullinbursti, el senglar d’or que brillava
més que qualsevol altre
ésser viu.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
69
Dag, fill de la Nit, conductor
del Carro del Dia.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
70
L'arpa de Bragi i la llança Gúgnir fets pels nans. Al centre, un penjoll que simbolitza el martell de Thor, Mjollnir, que es duia de forma ritual i que
avui en dia es segueix venent. Al seu costat, la Sabata Grandiosa amb la que
Vídarr desnuca Fènrir durant el Ràgnarök.
Nàglfar "Nailfarer", fet d'ungles, el drakkar que es construeix a Hellheim per al Ràgnarök.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
71
La Valquíria Skuld montant el seu caball blanc.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
72
Nótt, la Nit, conductora del Carro de la Nit, mare del Dia (Dag) i les Tres Nornes filant un destí.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
73
Alfheim, el món dels Alfar o Elfs de la llum. Els alfar solien adoptar formes infantils quan viatjaven a Miggard.
Helheim(dalt) i Svartalfheim(abaix), els dos Mons més foscos: el dels Morts i el dels Elfs Obscurs.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
74
Ask i Embla a Miggard(la Terra) poc després de la seva creació a la platja on els
germans Odin, Vili i Ve van trobar els troncs d’arbre dels quals provenen.
Jótunheim, El Món dels Gegants, on un Gegant de la Muntanya agricultor condueix la collita a la seva granja.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
75
El Gegant de Foc Surtur, comandant dels exèrcits
dels Gegants al Ràgnarök.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
76
La vaca Authumla llepant les muntanyes de glaç mentre el Gegant Ýmir encara dormia.
Els llops Hati i Skoll perseguint la Sol i en Lluna amb els seus nens, respectivament.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
77
Els dos móns primigenis: Múspelheim, el Món de Foc, amb els turons de lava, i Níflheim, el Món de Boira i Glaç, amb la seva font verinosa i els seus rius gèlids.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
78
La sala dels Trons de Glàdsheim, al món d'Àsgard, on els déus Aesir es reunien en assamblea.
Hlídskialf, el Tro d'Odin des del qual només ell podia controlar tots els afers que ocorrien als Mons de la Llum
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
79
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
80
ODIN
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
81
THOR
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
82
LOKI
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
83
FREYR
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
84
BÀLDER i el seu germà HÖDR
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
85
BRAGI
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
86
TYR
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
87
vÍDARR
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
88
VALI
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
89
NJÖRD
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
90
HÉIMDALL
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
91
MÍMIR
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
92
FRIGG
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
93
FREYJA
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
94
SIF
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
95
SKADI
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
96
HEL
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
97
IDHUNN i GERDA
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
98
NANNA
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
99
VALQUÍRIA
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
100
NIDHOGG
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
101
JÖRMUNGANDR
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
102
FÈNRIR
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
103
Annex D: Berserkrs d’ escenari
És conegut per a tots el moviment musical anomenat metal,
un estil dur, rítmic, potent i amb solos de guitarra
complicadíssims i rapidíssims. El que desconeix poca gent
és que dins de tot aquest “soroll” hi ha talent, molta dificultat
compositiva, molta habilitat i molts estils que no són tan
“sorollosos”, com s’acostuma a dir. Fins i tot hi ha una variant
de metal que rep l’encertat nom de “viking metal”, que no
barreja només música folk noruega, sinó que descriu les
propies Eddas a les seves cançons. De fet, molts fans de l’estil són els que coneixen més
sobre mitologia víking, una mitologia guerrera que descriu l’estil musical que representa el
metal, que no és agressiu per promoure la violència, tot és estètica pura, però és una
estètica que uneix gent. Què més pot tenir a veure la cultura víking amb els metalers a part
del gust per la cervesa i la hidromel? El següent article ho descriu:
La paraula metal fa pensar en heavy metal, i hi ha el mite que és el mateix: mentida. El
metal ho engloba tot, el heavy metal va sorgir als vuitanta, evolucionat del hard rock portat
per grups com AC/DC i, en un principi, Black Sabbath, considerats els
“inventors” del metal com a gènere, i grup pilar de molts fans d’aquesta
vessant més clàssica. Un estil més melódic de heavy metal el trobem
amb grups com Judas Priest o Iron Maiden, els primers a punt de
retirar-se, els segons encara grabant discs, amb lletres poètiques i
cançons que denoten més complexitat que les de grups anteriors, i per
les quals compositors com Steve Harris, baixista d’Iron Maiden,
comencen a tenir una certa fama com a tals. La “Deessa del Metal”,
Doro Pesch, ex-cantant de Warlock, és de les poques dones que respon totalment a aquest
estil.
Paral·lelament a un estil dur com aquest, encara va sorgir una vessant de metal més rítmica,
dura, forta, on la veu dels grups perdia complexitat en molts casos, i amb solos de guitarra
més ràpids, aguts i difícils. Aquest estil és el mal reconegut thrash metal (no “trash metal”
com diuen alguns). És un tipus molt concret de música, els fans denoten orgull i admiració
força més profunda si están completament entregats a l’estil. Avui dia tenim quatre grans
grups de thrash, els “Big Four”, cadascú diferent dins del thrash, però sense deixar de ser-
ho: Megadeth, Slayer, Anthrax i Metallica (qui encara són considerats heavy metal pels que
Doro Pesch, la Deessa del Metal
Vreth, actual cantant del grup de metal víking Finntroll
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
104
no entenen gaire dels estils del metal). Altres grups com Testament, Exodus o Destruction
també segueixen tocant thrash metal avui dia.
Als països nórdics van aparèixer les primeres varietats derivades de l’afició per la velocitat
melódica: el power metal i l’speed metal. El primer connegut per cançons amb lletres de
caire èpic, solos molt melódics enganxadissos i sovint amb la presència de teclat o
orgquestra grabada. Els primers grups de l’estil foren
Helloween, el seu predecessor Dio (en pau descansi), el
llegendari grup Stratovarius (ara de nivell menor) i, entre altres,
la banda “tolkieniana” Blind Guardian, amb grans temes idonis
per a fires medievals. Tirant a una velocitat més forta, trobem
l’speed metal que, com indica el seu nom, no és apte per a qui
li avorreixin els solos de guitarra i les veus de falsetistes. El grup Dragonforce, coneguts per
la seva cançó "Through the fire and flames” apareguda a la gran franquícia que va ser el
Guitar Hero 4, son un gran exemple d’aquest estil.
Més entrant als noranta i al segle XXI, van començar
a aparèixer estils encara més foscos i durs, com el
gothic metal, el death metal i el black metal.
Respectivament, un és tenebrós i apagat, l’altre és
rítmic, ràpid i obscur, i el darrer se’l pot definir amb
l’adjectiu “distorsionat” o “anticomercial”, ja que els
black metalers són molt especials amb els seus
grups, la gran majoria no són gens coneguts perquè no es
volen vendre, molts ni tan sols graben d’estudi els discs
perquè perden “distorsió”, tot i que avui dia grups com Immortal i Dimmu Borgir (aquests
força criticats pels fans del black perquè els consideren força “venuts”) mantenen aquesta
distorsió i les seves lletres satàniques. No és difícil acabar brut de sang falsa si ets a la
primera fila d’un concert d’aquest estil.
El grup Gorgoroth és un dels que persegueix el black més pur. L'estètica
terrorífica és típica d'aquest estil.
Els Big 4 i els seus components de cares a un dels famosos concerts on toquen junts.
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
105
El gothic metal relata històries fantàstiques o gòtiques, moltes d’ambientació medieval, i són
dels primers grups que introdueixen cantants guturalistes i molt sovint els combinen amb
tenors o sopranos/mezzos. Aquesta darrera
combinació va donar lloc a l’aclamat
symphonic metal, amb el primer grup on la
cantant era una soprano molt ben
reconeguda, Nightwish, amb la soprano
finesa Tarja Turunen (actualment amb un
altre grup en solitari). L’únic grup de metal
simfònic de veus femenines que es
considera per a tothom com l’últim vigent és Epica, amb la mezzosoprano Simone Simons i
el compositor guitarrista Mark Jansen a les guturals. Aquest grup representa molt bé el que
és el metal gótic, ja que les melodies de les seves cançons precisen des d’una bona
orquestra fins a un cor de veus, tot amb melodies d’estil medieval i instrumentals que
qualsevol diria haver sentit en una pel·lícula.
El darrer estil és el death metal, més dur que el thrash, però no tant distorsionat com el
black. És un estil que combina solos rapidíssims amb doble-bombo a les bateries molt
marcat, i amb l’afegitó opcional però sovint vigent d’un teclat que aporti cert grau de melodia.
Un grup pilar d’aquest estil és Children of Bodom i un altre de força conegut gràcies a la
sèrie Metalocalypsis és Dethklok. Dins d’aquest estil també
trobem cantants femenines guturalistes, que molts encara
creuen farsants pel fet d’aconseguir rebaixar la seva pròpia
veu als tons d’ultratomba. La més coneguda és Angela
Gossow, del grup Arch Enemy, coneguda per la seva potent
veu gutural ja sigui als estudis o als concerts. Dins del death,
trobem el deathcore, un estil més “rapejat” on es combinen
veus melòdiques i guturals, sobretot amb cantants femenines
com Eths, amb la inimitable Candice, i The Agonist, amb la canadenca Alissa White-Gluz.
I, descendents d’aquests i tornant a la nostra matèria, trobem uns patriotes nórdics que fins i
tot decideixen vestir-se com els seus avantpassats per tal de tocar damunt d’un escenari: els
músics de viking metal. El nom no pot ésser més explícit: melodies
folk del país, flautes, teclats, guitarres amb harmonies medievals i
fins i tot cançons en idiomes antics o del país, com per exemple
Ensiferum, gran grup pilar actual d’aquest estil, amb lletres que
relaten des de gestes mitològiques fins a l’esperit guerrer d’un
El grup Epica en un concert amb la orquestra simfónica de Miskolk, a Hongria.
Candice, la vocalista de la banda marsellesa Eths, una de les millors dins l'estil deathcore
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
106
berserkr al llarg d’una batalla. Una veu femenina que protagonitza els
temes més suaus, una veu gutural que dona un toc “death” més
agressiu, i un altre cantant amb veu rascada però més melòdica que es
combina la guitarra rítmica amb els crits a la batalla. En el cas d’aquest
grup trobem d’afegit un teclat que aporta flautes, violins i tota una
orquestra melòdica si és necessari. No és estrany trobar grups de
viking metal o folk metal nórdic (que ve a ser el mateix a moltes
regions), que no necessàriament procedeixin d’Escandinavia, ni que siguin purament
d’aquest estil. El difunt cantautor noruec Quorthon
va combinar lletres mitològicament víkings amb
música black metal i melódica d’una manera que
pocs s’haguessin atrevit, i altres grups com Amon
Amarth (qui a servidora van entusiasmar al
Metalway Zaragoza del 2009), mantenen poemes
del Rägnarök extrets directament de les Eddas
d’Snorri Sturluson amb una agressivitat i uns
efectes visuals que no deixen més lloc a la
imaginació (espases i armadures incloses).
Per acabar d’arrodonir-ho, no només podem
considerar guerrers els que fan metal, ja que la música folk víking té altres representants
molt reconeguts a escandinavia com aquí poden
ser-ho grups com Enya dins la música celta.
Grups com Valkyria o Wardruna, procedents de
Noruega, reprodueixen amb instruments com
corns, tambors de pell, claus i campanes cançons
en el seu idioma (un dels més propers al idioma
que parlaven els víkings a Escandinàvia) amb
veus que poden tant ser d’ultra tomba com angelicals. La dissort de la música folk víking si
que és l’exclusivitat de públic que requereix, ja que alguns temes de Wardruna, per exemple,
tot i ser molt fidels als estudis musicològics del país, resulten foscos i desconcertants per els
que som més d’origen celta, en tot cas convido a tothom a treure les seves pròpies
conclusions.
Com relacionem els víkings del Valhalla, i els berserkrs especialment, amb músics que es
destrossen el clatell al ritme d’una música agressiva i tan estimada i fins i tot venerada pels
seus seguidors? Senzill: els berserkrs lluitaven en contacte amb la seva part més animal, no
paraven fins que morien extenuats o “veien apropar-se una valquíria”. Pot semblar pedant i
Caràtula d'Amon Amarth que representa el Gegant Surtur a Múspelheim
El grup de folk noruec Wardruna en una actuació a Holanda l'any 2009
Quorthon, difunt cantautor noruec del
grup Bathory
La Ruta al Valhalla: Manual Il·lustrat de Mitologia Víking
107
tot provinent d’una fan d’aquesta tendència, però havent-ne seguit d’altres i haver-les
comparat, puc assegurar que l’estil que esdevé més social per a tot arreu és el metal (tot i
que també val a afegir el primer hard rock i els seus derivats), ja que no trobarem mai
rappers o, perdó per introduir el tema, nenes bieliebers a una altra ciutat o un altre país al
qual haguem anat per a veure un concert, que directament ens saludin tot i les vessants de
la timidesa òbvies quan hom s’envolta de gent desconeguda. No és gens estrany que un
home de mitjana edat amb una samarreta de Metallica saludi, enmig del Museo del Prado, a
una adolescent de quinze anys que porta una samarreta d’Statovarius. Dur símbols com
aquestes samarretes, tot i que mai s’ha proclamat ni es proclamarà una obligació, és
expressar què ens agrada, quins ídols tenim i quin estil és el que més ens agrada, però
també quins coneixements. Si un novell se’n va cap a un concert de viking metal, el més
probable és que conegui més d’un fan incondicional de l’estil que pugui recitar-li de memòria
tot el Rägnarök i tots els mons de l’Yggdrasil sense
necessitat de fer-ne un treball de recerca, i és que,
a diferència de la majoria de lletres “de moda”, que
no desagraden però sols es limiten als sentiments,
les lletres de molts grups de metal provenen
directament de fons literàries que no tothom s’ha
llegit, i les que no, segueixen tenint un rerefons
cultural inimaginable. Parles amb un fan
incondicional d’Iron Maiden i et recitarà poemes
del romanticisme i relats de H.P. Lovecraft de memòria, parles amb una ltre que ho sigui de
Nightwish o Blind Guardian i et parlarà amb entusiasme sobre Les Cróniques de la
Dragonlance i El Senyor dels Anells sense cap mena de vergonya. Entrevistes un fan dels
discs més inicials de Metallica i podeu acabar parlant tranquil·lament de conflictes bèl·lics, o
a un seguidor d’Slayer i acabar criticant el nazisme o debatent la Segona Guerra Mundial o
les guerres santes.
En resum, els grups de metal són semblants a petits grups de guerrers víkings damunt d’un
escenari: guerrers perquè canten himnes que molts segueixen, víkings perquè són o si més
no volen semblar tan agressius com ells i berserkrs perquè, tal i com haguessin mort
aquests només per lluitar, els que fan metal de cor, TOTS sense excepció, preferirien morir
per la seva música abans que per la pàtria.
Com diu Manowar, “They can’t stop us, let’em try, for heavy metal we will die”.
El guitarrista Matias Kuipainen d’Stratovarius signant un autógraf a una servidora abans d'un
concert a la Razzmatazz de Barcelona.