La religió grega es caracteritza pel seu i …Apol.lo i la seva germana Àrtemis són fills de Zeus...
Transcript of La religió grega es caracteritza pel seu i …Apol.lo i la seva germana Àrtemis són fills de Zeus...
La religió grega es caracteritza pel seu politeisme i antropomorfisme: hi ha moltes divinitats, que tenen forma humana i tots els defectes i qualitats dels humans. Els epítets dels déus acaben de definir les seves accions (alguns déus en poden tenir molts, i moltes vegades poden provenir d’antigues divinitats locals absorvides pel déu). Els déus més reconeguts i comuns per a tots els grecs eren els dotze olímpics, anomenats així perquè havien establert la seva residència al mont Olímp (2.985 m. d’altitud), el més alt de Grècia.
LʹORIGEN DEL MÓN I DELS DÉUS
Al començament de tot existia el Caos, la barreja indestriable de tots els elements de l’univers en un estat informe. El segon ésser que aparegué fou Gea, la Terra, de la qual nasqué Úranos, el Cel, que la cobreix tota. La unió de Gea i Úranos tingué una nombrosa descendència: els dotze Titans ‐entre els quals l’Oceà, Rea i Cronos‐, els tres Ciclops ‐gegants d’un sol ull‐ i els tres Hecatonquirs ‐gegants de cent braços. Úranos, que els odiava tots, els mantenia dins el si de Gea sense deixar‐los sortir, fins que a la fi aquesta ordí una conspiració contra ell. Fabricà una falç d’acer i l’oferí als seus fills per enfrontar‐s’hi. Tan sols Cronos es mostrà disposat a lluitar contra el seu pare. Així quan, en arribar la nit, el Cel s’estengué damunt la Terra, Cronos eixí del seu amagatall i amb la falç tallà els genitals del seu pare. De la sang d’Úranos caiguda sobre la Terra van néixer les Erinis o Fúries ‐horroroses deesses de la venjança‐ i els Gegants, mentre que de l’escuma provocada pels genitals llençats al mar sorgí la deessa Afrodita.
Castració dʹÚranos, Giorgio Vasari (1555‐1159).
Cronos, que succeí el seu pare en el poder suprem de l’univers, l’exercia també despietadament: tancà els seus germans al Tàrtar, l’indret més profund de la terra, i, assabentat d’un oracle segons el qual seria sotmès per un dels seus fills, anà devorant tots els fills que engendrava amb la seva germana Rea: Hèstia, Demèter, Hera, Hades i Posidó. Quan era a punt de néixer Zeus la seva mare el volgué salvar i el parí d’amagat a Creta, on ocultà el nounat en una cova. A continuació donà una pedra embolicada amb bolquers a Cronos, que se l’empassà sense notar l’engany.
Quan Zeus esdevingué adult, emprengué la lluita contra el seu pare. Primer li donà una droga perquè vomités els fills devorats, més tard alliberà del seu captiveri els Ciclops i els Hecatonquirs. Els uns i els altres ajudaren Zeus en la seva guerra (Titanomàquia) contra Cronos, el qual disposava per la seva banda del suport de la majoria dels Titans. Al cap de deu anys Zeus i els seus germans reeixiren a vèncer els Titans, que foren confinats al Tàrtar. Aleshores Zeus, Hades i Posidó es repartiren el món: en endavant els inferns serien governats per Hades, el mar per Posidó i el cel per Zeus, que quedava com a nou déu suprem. Zeus establí la seva residència al cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia (2.985 m. d’altitud), i per això ell i els déus vinculats a ell foren anomenats olímpics. La primera generació d’olímpics fou la de Zeus i els seus cinc germans, mentre que la segona la constitueixen sobretot els fills de Zeus.
Saturn devorant el seu fill, Francisco de Goya, Museo
del Prado, Madrid.
Rea lliura la pedra a Cronos, crater, c. 460 a.C, Museé du
Louvre, París.
ZEUS nom llatí: Júpiter
“Zeus es casà amb Hera i engendrà Hebe, Ilítia i Ares, però també s’uní amb moltes dones, mortals i immortals.”
APOL.LODOR, Biblioteca, I, 13/III
Zeus se’ns presenta majestuós en el seu tron entre els núvols de l’Olimp, amb l’àguila i el seu ceptre . Tetis li suplica que prengui partit a favor del seu fill Aquil.les. A l’esquerra es veu el cap de la gelosa Hera. Júpiter i Tetis, Ingres (1811)
És fill de Rea i Cronos. És doncs el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. Els seus atributs són el llamp, símbol de la seva capacitat de governar i fer justícia i l’àguila. Governa sobre els homes i els déus després de destronar el seu pare Cronos. Cronos sabia que si tenia un fill el destronaria, igual que ell havia fet amb el seu pare Urà. Així que s’anava menjant tots els fills que tenia amb Rea. Quan va néixer Zeus, Rea farta el va amagar en una cova de Creta i li va donar a Cronos una pedra
embolcallada com un infant. Cronos es va empassar la pedra i Zeus va créixer alletat per la cabra Amaltea. Quan va ser adult va demanar ajut a Metis, que va fer que Cronos amb un beuratge vomités la pedra i els fills que havia devorat (Hèstia, Dèmeter, Hera, Plutó i Posidó). Ajudat pels seus germans, pels Cíclops i pels Hecatonquirs, va lluitar contra Cronos i els Titans. Un cop vençuts els seus enemics, es va repartir amb els seus germans Hades i Posidó el domini del món: així Hades governa l’Èreb (el món subterrani), Posidó el mar i Zeus el cel. La seva primera dona fou Metis (la Prudència). Quan aquesta es va quedar embarassada, Gea li va dir a Zeus que després de la noia que havia de néixer, naixeria un noi que el destronaria. Així que Zeus s’empassà Metis (d’aquí que sigui el més savi, el més intel.ligent, el més prudent). Quan arribà el moment del part, Hefest li obrí el cap amb una destral, i en sortí Atena tota armada. Després es va casar amb la seva germana Hera, però fora del matrimoni va tenir moltíssimes relacions, tant amb dones mortals com amb immortals. Unions amb divinitats Metis: Atena Dione: Afrodita Leto: Apol.lo i Àrtemis Dèmeter: Persèfone Mnemosine: les Muses
Unions amb humanes Alcmena: Hèracles Dànae: Perseu Europa: Minos Leda: Hèlena i els Diòscurs (Càstor i Pòlux) Maia: Hermes Sèmele: Dionís
APOL.LO nom llatí: Apol.lo
“ Apol.lo va aprendre l’art endevinatori de Pan, el fill de Zeus i Timbris i arribà a Delfos... En impedir‐li la serp Pitó, que vigilava l’oracle, acostar‐se a l’entrada, la matà i s’apoderà de l’oracle.”
Apol.lodor, Biblioteca, I,22/23
Apol.lo de Belvedere, còpia romana d’un original grec del s.IV aC
És el déu de la música, de l’endevinació i se l’identifica també amb el sol. És també un déu legislador, que interpreta les lleis i dóna consells a través de l’oracle. Presideix el cor de les nou Muses, divinitats de les arts, que viuen al Parnàs. Eren oracles molts santuaris dedicats a Apol∙lo, el més important dels quals era el de Delfos. Si bé els seus nombrosos amors són molts cops dissortats, la seva aparença és la dʹun jove molt bell, imberbe i amb els cabells foscos rinxolats cenyits per una corona de llorer, portant a la mà una lira i a lʹesquena un carcaix. El seu animal és el corb.
Apol.lo i la seva germana Àrtemis són fills de Zeus i Leto. Quan Leto estava a punt de parir va patir la venjança d’Hera, que no la deixava tenir els nens, cap terra no gosava acollir‐la per por de la ira d’Hera. Finalment va anar a l’illa d’Ortígia, que era una illa errant. Va començar a donar a llum Àrtemis, i després, ajudada ja per la seva filla fent funció de llevadora, va parir Apol.lo. Des de llavors l’illa va anomenar‐se Delos i va deixar de ser errant. LʹORACLE DE DELFOS
Delfos, el centre del món
Pitó, la monstruosa serp morta per Apol.lo, guardava una antiquíssima gruta oracular que Gea, la Terra, tenia a la ciutat de Pito. Es diu que la Sibil∙la hi profetitzava des dʹuna roca. El déu la va matar i la va enterrar allà i va apoderar‐se de lʹoracle, alhora que hi instaurava els Jocs Pítics en honor de la serp.
J. M. W. Turner, Apol.lo i Pitó, 1811, Tate Gallery, Londres.
El santuari, amb el nom nou de Delfos, està situat de cara al mar en el vessant sud del mont Parnàs, on els antics imaginaven lʹestatge de les Muses. Es creia que Delfos era el centre del món tal com indicava una pedra en forma dʹou, anomenat ómphalos, el llombrígol de la Terra. La llegenda explica que, per calcular el centre del món, Zeus va deixar anar una àguila des de cada un dels dos extrems de la Terra, i es van creuar justament damunt lʹómphalos.
ATENA nom llatí: Minerva
Còpia romana de l’estàtua criselefantina de Fídias que hi havia dins del Partenó.
“Zeus s’uní a Metis, que canviava en moltes formes per a evitar la unió i, ja embarassada, se la va empassar, tot avançant‐se, ja que es deia que Metis pariria un nen, després de la noia que estava a punt de néixer, el qual seria sobirà del cel... En arribar el moment del naixement, Prometeu, o segons altres, Hefest, va colpejar el seu cap i en va saltar Atena, armada des de l’extrem del cap.” Apol.lodor, Biblioteca, I,20/6
És la deessa de la guerra, la saviesa i l’artesania. Se l’anomena també Pal.las. Es va disputar amb Posidó el protectorat d’Atenes:
Posidó va arribar el primer a l’Àtica i colpejant amb el seu trident en mig de l’acròpolis va fer brollar un mar, que ara anomenen Erecteu. Després va arribar Atena, i posant Cècrops com a testimoni de la seva possessió, va plantar una olivera, que ara es mostra en el Pandrosi. Va
sorgir entre els dos déus una disputa pel domini del país, i Zeus els separà i designà com a jutges (...) els dotze déus. Pel seu veredicte el país fou atorgat a Atena.
És filla de Zeus i Metis. Zeus s’empassà Metis perquè sabia que després d’aquella filla naixeria un noi que el destronaria. Així que Atena va nèixer del cap del seu pare ja amb l’armadura, el casc, l’escut i la llança. Altres atributs seus són lʹègida, lʹolivera i lʹòliba. Lʹègida és interpretada de vegades com una capa i altres com un escut. En qualsevol cas està feta de pell de cabra i la duen Zeus i Atena.
Les filadores Velázquez, 1657. En el tapís del fons es veu Atena a l’esquerra amb el casc. El tapís representa la disputa de la deessa amb la filadora Aracne.
Atena conservà sempre la virginitat, però es pot dir que té un fill. Una vegada que va anar a la farga d’Hefest per encarregar‐li unes armes, el déu intentà violar‐la. No ho va aconseguir, però en el forcejament ejaculà sobre la cuixa d’Atena. Aquesta s’eixugà amb un floc de llana i el llençà a terra. D’aquest semen barrejat amb la terra nasqué Erictoni. Atena recollí lʹinfant i el confià dins una cistella a
Pàndrosos, filla de Cècrops, el primer rei atenès, prohibint‐li que la destapés, perquè tenia la intenció de criar‐lo en secret com si fos el seu fill. Però les germanes de Pàndrosos no pogueren reprimir la curiositat i obriren a cistella, on descobriren la criatura amb una serp, que les atacà i els provocà la mort. Cada quatre anys, en les Grans Panatenees, es feia un ritual en què es commemorava aquest fet. Erictoni fou educat al temple de la deessa, a lʹAcròpolis, i esdevingué rei dʹAtenes.
ARES nom llatí: Mart “I no trigaren molt a arribar a les mans i el bel∙licós Ares fou el primer a atacar, tot escometent Atenea amb la bronzínia llança.”
Homer, Ilíada, XXI
Venus i Mart, Boticelli, 1483
Venus, bella, elegant i vestida ‐només Boticelli vesteix la deessa‐, contempla el seu estimat Mart que està dormint, mentre uns petits sàtirs juguen amb les armes del déu de la guerra. Els habituals “cupidos”, transformats aquí en Sàtirs, podrien simbolitzar aquí la lascívia de les relacions adúlteres entre Venus (esposa del déu Hefest) i Mart.
El fill de Zeus i Hera és l’esperit de la guerra com a força irracional, amb set de sang i destrucció, a diferència d’Atena, també deessa de la guerra, però més reflexiva. No fou mai un déu popular entre els grecs, no se li dedicaren santuaris ni cultes. Tampoc abunden els mites sobre ell; destaca la seva relació amb Afrodita. Se’l sol representar amb cuirassa, casc, escut, llança i espasa. El seu animal és el gall. Contràriament al que passava a Grècia, era un
déu molt honorat entre els romans, que el consideraven l’origen de la seva nissaga, com a pare de Ròmul i Rem.
ELS AMORS DʹARES I AFRODITA
Lʹadulteri dʹAfrodita amb Ares va durar molt, però el seu marit Hefest no seʹn va assabentar fins al cap de força temps, quan Hèlios, el Sol, que els va veure des de dalt el cel ʺtots dos units en lʹamorʺ al palau on vivia el matrimoni, li ho va explicar. Enfurit, Hefest va ordir un pla per venjar‐seʹn. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col∙locar sobre el llit conjugal i va fingir que se nʹanava a Lemnos. Ares el va veure marxar i va córrer al palau dʹHefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es van posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que van contemplar lʹespectacle amb un ʺriure inextingibleʺ, però no sense una punta dʹenveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. Després de fer‐se pregar molt i de comprometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar‐los. Tots dos amants van sortir corrents, avergonyits, i van ocultar‐se per separat durant una bona temporada.
Mart i Venus, Pompeia, Museo Archeologico Nazionale, Nàpols.
ÀRTEMIS nom llatí: Diana “Leto, unint‐se a Zeus, fou perseguida per Hera a través de tota la terra fins que arribà a Delos i parí primer Àrtemis i després, assistida per aquesta, Apol.lo.”
Apol.lodor, Biblioteca, I,22
Diana de Versalles còpia romana d’un original grec del s.IV aC.
Àrtemis, deessa de la caça, amb el seu buirac ple de fletxes i un cérvol, elements habituals en les representacions de la deessa. Duu també una diadema de quart de lluna, perquè se la considera també deessa de la lluna.
És la verge caçadora, deessa de la caça i protectora dels animals i dels boscos. És la divinitat del món salvatge enfront del camp conreat (Dèmeter). És la germana bessona d’Apol∙lo, filla de Zeus i Leto. Quan Leto era a punt de donar a llum, no trobava cap terra que lʹacollís per por de la venjança dʹHera, fins que arribà a lʹilla anomenada després Delos, on a la fi pogué parir els seus dos bessons: primer Àrtemis, que ajudà seguidament a néixer el seu germà Apol∙lo. Per això Àrtemis, encara que restà sempre verge, és també la deessa dels parts. Se la representa com una jove vestida amb túnica curta, i igual que el seu germà duu un arc i un buirac amb fletxes. També sol anar acompanyada d’un cèrvol o un gos de caça. Era considerada també una personificació de la lluna. És un personatge venjatiu, i van ser nombroses les víctimes de la seva còl∙lera. Un dels seus primers actes de venjança va ser matar a les sis filles de Níobe (Apol∙lo s’encarregà dels seus sis fills) per haver insultat la seva mare. Va ser ella qui convertí Acteó en cèrvol per a que fos devorat pels gossos, ja que l’havia vist mentre es banyava nua en una font amb les nimfes. També va matar Orió. Segons la versió més estesa, Orió va intentar violar la pròpia Àrtemis i aquesta li va enviar un escorpí que el va picar en el taló. Per pagar‐li aquest servei l’escorpí va ser transformat en constel∙lació i el mateix es va fer amb Orió.
Diana y Acteón, Giuseppe Cesari, 1606
DÈMETER nom llatí: Ceres “Dèmeter anava pertot arreu buscant Persèfone, amb torxes de dia i de nit, i quan s’assabentà (...) que Plutó l’havia raptada, irritada amb els déus, abandonà el cel, prengué figura de dona i arribà a Eleusis.”
Apol.lodor, Biblioteca, I,29/V
Estàtua de Ceres, Rubens (1615)
Filla de Cronos i Rea, és la deessa de la fecunditat i l’agricultura, protectora de la terra cultivada. Ella és l’encarregada de donar el blat, l’aliment, als homes, i també de negar‐lo quan està trista. Els seus atributs són l’espiga de blat, la truja i les torxes.
El mite de Dèmeter està lligat al de la seva filla Persèfone, fruit de les seves relacions amb Zeus. Hades es va enamorar de Persèfone i la va raptar. Quan Dèmeter es va adonar de la desaparició de la seva filla la va començar a buscar per tot arreu, de dia i de nit amb torxes. Entristida, va descuidar les seves funcions, i la terra va deixar de produir. Els homes patien les conseqüències d’aquest abandó i Zeus va haver de posar ordre. Va ordenar Hades que tornés Persèfone a la seva mare. No va ser possible perquè la jove havia menjat un gra de magrana, fet que l’obligava a romandre als inferns. Zeus va fer arribar a un acord Hades i Dèmeter: Persèfone passaria una part de l’any a la terra amb la seva mare i l’altra a l’infern amb Hades. Aquest mite explica les temporades fructíferes i no fructíferes de la terra.
Ceres i cupidos recol∙lectors (detall)
Simon Vouet, c. 1634, National Gallery, Londres.
DIONÍS nom llatí: Bacus
“Però de Sèmele s’enamorà Zeus i s’uní a ella d’amagat d’Hera... Sèmele li va demanar que es presentés tal com anava quan desitjava Hera. Zeus, que no s’hi podia negar, es presentà en la seva cambra en un carro de llamps i trons i llançà un llamp; Sèmele morí de por i Zeus arrabassà del foc la criatura de sis mesos que havia estat avortada i se la cosí a la cuixa... Arribat el moment oportú, Zeus donà a llum Dionís. Dionís fou qui descobrí el raïm.”
Apol.lodor, Biblioteca, III, 27,28 i 33/V
Bacus, Caravaggio (1596) Bacus, Miquel Àngel (1497)
El fill de Zeus i Sèmele és el déu de la vinya del vi i de la inspiració mística. Se’l representa amb una corona d’heura, un tirs i penjolls de raïm. Va ser criat per les nimfes, que li van ensenyar el cant i la dansa. El sàtir Silè li va ensenyar a plantar les vinyes. Quan va arribar a l’edat adulta, va embogir a causa d’Hera i va anar errant per Egípte, Síria i Frígia. Va arribar fins a l’Índia, on va adoptar el seu seguici: un carro tirat per panteres i acompanyat per sàtirs i les mènades o bacants, que posseïdes per la inspiració de Dionís, cantaven i dansaven desenfrenadament. A Grècia es va casar amb Ariadna, la filla del rei Minos, que havia estat abandonada per Teseu a l’illa de Naxos.
HADES nom llatí: Plutó “Plutó s’enamorà de Persèfone i amb la col.laboració de Zeus, la raptà d’amagat.”
Apol.lodor, Biblioteca, I,29/V
Hades, caracteritzat amb la seva barba llarga i la seva corona de puntes, raptant Persèfone (Proserpina), per emportar‐se‐la als Inferns i casar‐se amb ella. A la part inferior es pot veure Cèrber, el gos de tres caps guardià dels Inferns.
El rapte de Proserpina, Bernini, 1622
Fill de Cronos i Rea. En el repartiment amb els seus germans Zeus i Posidó pel domini de l’univers li pertocà tot el que hi havia sota terra. Així esdevingué déu dels inferns i regnava sobre els morts. També però, com a senyor del subsol oferí als homes els tresors de les mines (d’aquí que rebi també el nom de Plutó, “ric”) i s’encarregava de fer germinar les llavors enterrades.
Se’l sol representar en un tron o conduint un carro d’or, amb el corn de l’abundància (cornucòpia) o un ceptre, acompanyat per Cèrber, lʹhorrorós gos de tres caps que vigila la porta dels inferns. Als inferns l’acompanya també el barquer Caront, que té la missió de passar les ànimes dels morts, a través del riu Aqueront, al seu regne. Per poder‐hi entrar se’ls cobrava un òbol, moneda que es posava a la boca dels difunts en el ritual de la sepultura.
Tot i ser un dels grans déus hel∙lènics la seva aparició a la mitologia és bastant escassa: l’única iniciativa que se li atribueix és el rapte de Persèfone, la filla de Dèmeter, per fer‐la la seva esposa.
Hades i Persèfone, s. II d.C., procedents de Gortina
Museu Arqueològic, Heràclion, Creta.
HEFEST nom llatí: Vulcà “Hera parí Hefest sense necessitat d’espòs. Però, segons Homer, també aquest el tingué de Zeus. Zeus, però, l’expulsà del cel en acudir en ajut d’Hera, que havia estat lligada... Hefest va caure a Lemnos i es ferí els peus.”
Apol.lodor, Biblioteca, I, 19
Apol.lo, amb la seva corona de llorer i l’aura del déu sol, que tot ho veu, arriba a la forja de Vulcà per informar‐lo dels amors adúlters de la seva esposa Venus amb Mart.
La forja de Vulcà, Velázquez, 1630 Segons Hesíode, és fill d’Hera, concebut sense intervenció masculina. És un personatge estrany: al contrari dels altres déus, treballa, és el ferrer i forjador dels déus, un artista magnífic; un altre tret el distingeix de la resta dels déus: és coix, no és perfecte ni bell com les altres divinitats. Va ser llençat dues vegades de l’Olimp. Segons una versió del mite, Hefest era coix de naixement, i Hera en veure‐ho es va ofendre i el va llençar. Va caure a l’Ocèan, on Tetis se’n va cuidar durant nou
anys. Segons una altra versió el motiu del seu defecte físic és que Zeus el va llençar daltabaix de l’Olimp per intervenir en defensa de la seva mare en una disputa de la parella de sobirans. Va anar a parar a l’illa de Lemnos, on també el cuidà Tetis. Potser per compensar‐lo, Zeus li donà per esposa la bella Afrodita. Aquesta va cometre adulteri amb Ares. Apol.lo va avisar Hefest del que passava i aquest els parà una trampa. Quan Ares i Afrodita s’uniren en el llit, van ser atrapats per una xarxa. Hefest avisà la resta dels déus que es van fer un tip de riure i així va fer avergonyir Afrodita. Hefest va néixer abans que Atena (que va néixer de Zeus) i fou ell qui va obrir el cap de Zeus d’un cop de destral quan Atena havia ja de néixer. Mes tard es va enamorar d’Atena. Aquesta el va rebutjar, però el semen d’Hefest la tacà. Ella va netejar‐se amb fàstic amb un floc de llana que llençà a terra. Així la terra, fecundada pel semen d’Hefest va engendrar Erictoni, llegendari rei d’Atenes.
HERA nom llatí: Juno “Quan Heracles tenia vuit mesos, Hera envià dos serpents enormes al seu bressol, amb la intenció de destruir la criatura.”
Apol.lodor, Biblioteca, II,62
El naixement de la a vía làctia, Tintoretto(?) 1580
El judici de Paris, Rubens, 1638
Paris, amb el bastó, acompanyat per Hermes, el del barret alat, havia d’entregar la poma d’or a la més bella de les tres deesses. El gall d’indi ens indica qui és Hera, Atena té al seu darrera l’escut amb el cap de Mèdusa, i la del centre és Afrodita.
És germana de Zeus i la seva esposa legítima. El seu
matrimoni no és exemplar, però el seu paper és el de protectora del
matrimoni, que distingeix l’organització social dels homes. Els seus
atributs són la magrana, símbol de fecunditat, i el paó, símbol
d’orgull. Se la sol representar amb una diadema i a vegades
asseguda en un tron.
Va tenir de Zeus Ares, Hebe, Ilítia i Hefest ( en algunes
versions Hefest és fill només d’Hera). Sempre persegueix
despietadament les dones amb què Zeus té relacions i els seus fills
il∙legítims. Per exemple intenta matar Hèracles (fill de Zeus i
Alcmena) enviant‐li dues serps que ell aconsegueix matar tot i ser
un nadó.
Es disputà amb Atena i Afrodita el premi de la poma d’or.
Com que Paris no la trià com a la més bella, en la guerra de Troia
està en el bàndol dels grecs.
HERMES nom llatí: Mercuri
“Hermes va calçar‐se els divins talars d’or, que el duien sobre terra i mar amb la rapidesa dels vents, i va prendre la vara mitjançant la qual dorm els que vetllen o desperta els que dormen.”
Homer, Il., XXIV Giambologna ens mostra Hermes, el missatger dels déus, amb tots els seus atributs, caduceu (vara amb dues serps enroscades), petàs (barret amb ales) i sandàlies alades.
Mercuri, Giambologna, 1580
Fill de Zeus i Maia, és el missatger dels déus, el que acompanya les ànimes dels morts a l’Hades (Psicopomopos) i déu dels viatgers, els comerciants i els lladres. Es representa Hermes com un jove cobert amb una capa i un barret o casc alat (petas), calçat amb sandàlies també alades i amb un caduceu a la mà.
És astut des de ben petit, mestre en enganys i maquinacions. Essent encara un infant, s’escapà del bressol i va anar a robar tot un ramat de vaques del déu Apol.lo. Les va conduir a Pilos, on en sacrificà dues, en menjà una part i amagà les altres en una cova. En tornar a Cil∙lene trobà una tortuga, en buidà la closca i amb ella inventà la lira afegint‐hi cordes confeccionades amb budells de vaca.
Apol∙lo descobrí el lladre de les vaques gràcies a les seves dots endevinatòries i portà Hermes davant Zeus perquè imposés justícia. Però al final Apol∙lo acordà amb Hermes bescanviar les vaques per la lira. També la siringa fou inventada per Hermes, que la lliurà igualment a Apol∙lo a canvi del seu caduceu dʹor i dʹalgunes nocions dʹart endevinatòria.
Hermes, crater, c. 440 a.C., Oxford.
Hermes i Dionís nen, de Praxítel.les
POSIDÓ nom llatí: Neptú “Llavors, els Cíclops donen a Zeus el tro i el llamp; a Plutó l’elm i a Posidó el trident.(...) Sortegen el poder i a Zeus li toca el domini del cel, a Posidó el de la mar i a Plutó el de l’Hades.”
Apol.lodor, Biblioteca, I,7
Neptú i el vaixell d’Ulisses, Pellegrino Tibaldi , s.XVI
En el quadre veiem Neptú (Posidó), amb el seu trident, en el seu carro marí, amb tritons que subjecten els cavalls. Al fons es pot veure el vaixell d’Ulisses.
Fill de Cronos i Rea, és el déu del mar, dels llacs i dels terratrèmols, protector dels navegants però alhora causant de tempestes i naufragis. Està casat amb Amfítrite, si bé va tenir nombrosos amors, dels quals nasqueren éssers prodigiosos com ara el ciclop Polifem o Pegas, el cavall alat. Se’l representa amb barba, armat amb un trident. Recorre el mar enfilat dalt d’un carro tirat per uns animals mig cavalls mig serps i envoltat per peixos, dofins, Nereides i genis marins.
Centre del mosaic de Neptú, s. II d.C., Museu del Bardo, Tunis.
És cèlebre la disputa entre Posidó i Atena per la protecció de la regió de l’Àtica. Posidó va fer sorgir un mar al cim de l’Acròpolis i Atena hi va plantar una olivera. Davant la discussió entre els dos pel domini del territori, Zeus va posar els altres déus com a àrbitres, els quals van sentenciar a favor d’Atena. Llavors Atena va donar el nom a la ciutat.
AFRODITA nom llatí: Venus
“Eris va llençar la poma de la bellesa a Hera, Atena i Afrodita, i Zeus va ordenar Hermes de dur‐les a l’Ida davant Alexandre (Paris) per tal que aquest en decidís. Elles li prometeren regals: així, Hera li va prometre que, de ser escollida, li doncediria el regne sobre tots els homes; Atena li va prometre la victòria en la guerra; i Afrodita el matrimoni amb Hèlena. Ell va triar Afrodita.”
Apol.lodor, Ep. III,2
Primavera, Boticelli (1478) És la deessa de l’amor. Representa la sexualitat, que acompanya el casament complementant l’esfera d’Hera. Segons una versió és filla de Zeus i Dione. Però la versió més estesa ens diu que va néixer del semen d’Urà castrat, mesclat amb l’escuma de les ones. És l’esposa d’Hefest, déu de la forja i el foc, però estava enamorada d’Ares. Segons relata Homer, Apol.lo un dia va avisar Hefest de l’adulteria de la seva esposa (Velázaquez, La farga de Vulcà) i aquest va idear una trampa per atrapar‐los. Quan els va
enxampar va cridar tots els déus per a que veiessin el vergonyós espectacle. Afrodita es va unir també amb el mortal Anquises, amb el qual va tenir Eneas, l’heroi troià que va aconseguir fugir de la destrucció de Troia. Afrodita va participar juntament amb Hera i Atena en el judici de Paris. Paris li otorgà a ella la poma d’or, i a canvi va obtenir com a premi la dona més bella (Helena d’Esparta). Se la sol representar com una bella jove nua i els seus atributs són les roses, la petxina sobre la qual va navegar tot just després de néixer, la poma, símbol eròtic a lʹantiguitat, i el colom. De vegades es desplaça amb un carro tirat per coloms, cignes o pardals i va acompanyada per les tres Càrites o Gràcies.
Venus del mirall, Velázquez (1650)
Naixement de Venus, Boticelli (1485) Flora cobreix amb un mantell Venus, recent nascuda del mar, i el buf dels Vents l’empenyen cap a l’illa de Citera.
HÈSTIA nom llatí: Vesta “La primera que va néixer, Hèstia, se la va empassar, després Dèmeter i Hera i darrere d’elles, Plutó i Posidó”.
Apol.lodor, Biblioteca, I, 5/6