HISTÒRIA DEL ROCK

1 – ELS ORÍGENS DEL ROCK & ROLL

El rock neix al sud dels EEUU prenent el millor de la música que sonava a l’època de la postguerra: de la música negra el blues, jazz i el rhythm & blues i de la música blanca, el country & western i la música lleugera.

2 – ELS ANYS 50: així va començar....La data: el 12 d’abril de 1954, Bill Haley i el seu grup The Comets treuen la primera cançó de la història del rock: Rock around the clock. El nom: el locutor i promotor musical de Cleveland (Ohio), Alan Freed va unir les paraules rock i roll com a símbol de força i empenta per definir la nova música.

Els mitjans: la ràdio era el mitjà de difusió més important, la televisió començava i els juke-box posaven música als bars dels joves. El cinema començava a crear els seus mites (James Dean i la pel·lícula Rebel sense causa)

El públic: la depressió i la guerra mundial amb el final atòmic va desenganyar els joves dels ideals de la generació anterior: per primera vegada, la joventut pren consciència d’ella mateixa i busca nous senyals d’identitat. Es crea una nova estètica: els texans, es duran els cabells més llargs, els cadillacs, el xiclet, el tupè, un argot especial... En definitiva, el rock’n’roll es converteix en un himne de rebel·lia i en un llenguatge comú pels joves de qualsevol nacionalitat, raça, religió o ideologia.

Bill Haley

Bill Haley & the Comets

Guitarrista i compositor, va néixer l’any 1928 a la ciutat de St. Louis, lloc on la convivència entre les comunitats negra i blanca era força difícil a causa de les tensions que provocava la segregació racial. Influït pel blues i el boogie-woogie, va intentar fusionar la música afroamericana, més rítmica, amb les melodies country de la música dels blancs. El resultat d’aquesta barreja va ser, doncs, l’origen del rock a mitjans dels anys 50.

Chuck Berry : el pare del rock

Característiques de la música de Chuck Berry:

introduccions amb la guitarra i solos senzills però efectius

ús de la guitarra elèctrica amb caixa estreta, -una Gibson 335- amb una sonoritat rodona i plena

melodies fàcils de retenir i ritme animat i sincopat.

importància de les lletres, ja que són força atrevides i reivindicatives. Aconsegueix connectar amb els adolescents de l’època amb textos en els quals els joves es puguin identificar

és un artista molt complet: és autor de la lletra, compositor de la música i n’és l’intèrpret. Toca la guitarra rítmica i fa també els solos, a més de tenir una coreografia pròpia

la seva influència serà extraordinària en l’evolució del rock

Chuck Berry

Elvis Presley : el rei del rockElvis Aaron Presley va néixer a Tupelo (Mississipí) el 1935 i va morir a Memphis el 1977. D’adolescent entra en contacte amb la música del ghetto negre: el blues, música que compaginarà amb el folklore blanc de la zona (balades, western and country, cançons vaqueres).

Característiques de l’estil Elvis:

aspecte i actitud provocadora, seguint la moda negra (cabell llarg i engominat, tupè, roba cenyida i acampanada, camisa de colors vius o negra, jaqueta amb lluentors i penjolls i sabates bicolors)

una manera molt personal i irrepetible d’interpretar damunt d’un escenari a partir del cèlebre moviment de cames.

es converteix en un sex-símbol de la seva generació (com els actors James Dean o Marlon Brando) i en estàndard de la rebel·lió adolescent

una veu profunda, potent, abluesada i molt suggerent

malgrat que no és ni el compositor ni l’autor de les cançons del seu repertori, aconsegueix imprimir-hi un segell personal de gran força comunicativa

es converteix en el primer gran mite de la història del rock Elvis Presley

El pop adolescent : un divertiment ensucratAmb Elvis Presley al servei militar, Chuck Berry injustament a la presó, Jerry Lee Lewis provocant un escàndol amb el matrimoni amb la seva cosina de 13 anys i amb la tràgica mort d’algunes de les joves estrelles del moment (Buddy Holly, Eddie Cohram...) l’empenta del rock’n’roll va anar perdent força a finals dels cinquanta.

Com a resposta, va sorgir un nou estil més tou i menys perillós i que va anomenar-se Pop Adolescent, high school (institut de batxillerat) o teen idols (ídols de quinze anys). apareix a l’Oest dels EEUU i gira a l’entorn de la pràctica del surf.simbolitzava la imatge bona i acomodada dels joves americans que s’ho passaven bé a les platges californianes sense necessitat de l’estridència musical ni del compromís social del nou rock. el grup més important d’aquest curt fenomen va ser els Beach Boys, que, amb un so net i uns arranjaments vocals molt ben fets, van compondre grans èxits comercials com Surfin’ USA, Barbare-Ann, Surfin Safari o Good vibrations.

Beach Boys

A Espanya, donada la situació política de la dictadura franquista, la majoria dels estils dels 50 i 60 van arribar més tard i amb problemes de censura.

Una de les línies més curioses va ser la imitació i traducció dels cantants i grups estrangers com el pop adolescent (Marisol, el Duo Dinàmico) i que continua amb grups que imiten els Beatles i els Rollings (Los Brincos i Los Salvajes).

A Catalunya, van rivalitzar Los Sirex i Los Munstang que han tocat fins fa poc. Hi ha, però, una excepció molt interessant amb la banda Los Bravos, que amb al seva cançó Black is black (El negre és negre) el 1966, van aconseguir el primer número 1 a Anglaterra d’un grup espanyol.

El pop dels anys 50 i 60 a Espanya

3 – ELS ANYS 60 – Beatles contra Rollings.

ELS BEATLES I LA MÚSICA POPsón de Liverpool. Comencen la seva carrera tocant als locals de la ciutat (al mític The Cavern) i a Hamburg (Alemanya) versions dels èxits que arribaven de contraban del rock’n’roll americà.

•John Lennon s’identificava amb aquesta música molt rítmica•Paul McCarney intentava cuidar els arranjaments i les melodies sota la influència de la música coral del folk anglès

George Harrison Ringo Star

Paul McCartneyJohn Lennon

El nom sorgeix d’una deformació de beetle (escarabat)

probablement han escrit algunes de les cançons més famoses de tota la música moderna donada la seva capacitat per compondre melodies senzilles, fàcils de recordar i de gran bellesa.

creadors de la música pop. A partir dels anys 60 desenvolupen una sonoritat molt particular caracteritzada per la claredat. Això va provocar que la seva música es popularitzés extraordinàriament a tots els públics. De fet, han estat capaços d’agradar a diverses generacions i a tot tipus de races i classes socials.

les seves cançons no són reivindicatives (la qual cosa no vol dir que no siguin compromeses). D’uns inicis amb lletres adolescents evolucionen cap a uns textos més originals i simbòlics (influència de la música hindú).

el seu primer disc el van gravar en un sol dia, el 26 de novembre de 1962: Please, please me, i el disc que es considera el millor de la seva carrera va ser Sergeant Pepper’s lonely hearts club band (1967) .

Els Beatles

Els Rollings donaven més importància al ritme i a les cançons ràpides (compondran les seves pròpies cançons més tard i faran poques balades).Fan la transició del rock’n’roll al rock i són la base de tots els estils posteriors més hard com el heavy.

Els Rolling Stones

Apareixen als pubs de Londres on es podia sentir habitualment música d’estil negre: el rhythm and blues .

Comencen la seva carrera versionant temes de blues i r’n’b d’autors americans com, per exemple, Muddy Watters (autor del la cançó Rolling Stone, que donarà nom al grup) i, especialment, de Chuck Berry.

Mick Jagger, Keith Richard, Brian Jones, Charlie Wats i Bill Wyman

El seu aspecte era realment provocador. El cabell el duien llarg i despentinat i, en lloc de vestits, portaven roba d’esport. Jagger no tocava cap instrument i només cantava (i continua cantant) amb una veu fosca i agressiva. Les seves vides han estat accidentades, amb escàndols de tota mena... amb uns directes amenaçadors i amb una forta càrrega sexual

Els Rolling Stones

Les lletres incorporen un component de crítica i de denúncia de la situació social i es converteixen en model per als joves dels anys 60.

Enregistren el primer disc l’any 1963 (una versió de Berry del tema Come on) i el seu èxit més important va ser la cançó Satisfaction el 1965

Paral·lelament a l’explosió del pop-rock anglès s’origina un nou estil musical -el Folk- que, sense rebutjar les noves aportacions del rock’n’roll i sobre una base popular, intenta donar contingut ideològic i qualitat literària als textos de la música del moment.

El Folk - Bob Dylan

Els principals artistes són Bob Dylan, Joan Baez, Leonard Cohen, Neil Young, el duet Simon and Garfunkel o el grup The Byrds.

A partir d’aquest moment sorgiran molts grups que fusionaran el folk tradicional amb el rock com Jethro Tull, Allan Stivell, Gwendall ..

Joan Baez

Bob Dylan

Before you call him a man?Yes, ‘n’ how many seas must a white dove sailBefore she sleeps in the sand?Yes, ‘n’ how many times must the cannon balls flyBefore they’re forever banned? The answer, my friend, is blowin’ in the windThe answer is blowin’ in the wind

How many years can a mountain existBefore it’s washed to the sea?Yes, ‘n’ how many years can some people existBefore the’re allowed to be free?Yes, ‘n’ how many times can a man turn his headPretending he just doesn’t see? How many times must a man look upBefore he can see the sky?Yes, ‘n’ how many ears must one man haveBefore he can hear people cry?Yes, ‘n’ how many deaths whill it take’ til he knowsThat too many people have died?

Per quants carrers l’home haurà de passar abans que se’l pugui escoltar?Dis-me quants mars li caldrà travessar abans de poder descansar?Fins quan les bombes hauran d’esclatar abans que no en quedi cap? Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,escolta la resposta dins del vent. Fins quan una roca podrà resistir abans que se l’endugui el mar?Quant temps un poble haurà de patir per manca de llibertat?Fins quan seguirà l’home girant el cap per tal de no veure-hi clar?

Això, amic meu... Quants cops l’home haurà de mirar amunt per tal de poder veure el cel?Quantes orelles haurà de tenir abans de sentir plorar el món?Quantes morts veurà al seu entorn per saber que ha mort massa gent?

Això, amic meu...

Bob Dylan - Blowin’ in the wind (1962)

A Catalunya, a principis dels anys 60 va sorgir un corrent anomenat la Nova Cançó que va suposar l’inici de la música en català al nostre país. Les seves influències van ser no només el folk americà sinó també el rock i la cançó europea, sobretot la francesa.

El primer grup important va ser Els setze jutges, entre els quals hi havia noms com l’escriptor Josep M. Espinàs, Raimon, Serrat o Maria del Mar Bonet. Emparats en aquest moviment van sorgir molts grups de música rock-tradicional (Companyia Elèctrica Dharma), cantautors com Lluís Llach i artistes tan originals com Jaume Sisa o Pau Riba.

Amb l’arribada de la democràcia, aquesta música es despolititzarà i, després d’una època de crisi als anys 80, tornarà amb molta força durant els darrers 10 anys, amb els fenòmens del rock català i dels grups catalans que cantaran en castellà.

La Nova Cançó a Catalunya

Elèctrica Dharma

RaimonMª del Mar BonetJoan Manel Serrat

La denúncia de la nova música folk i el folk rock es va veure confirmada per una situació de fort descontentament social, especialment als EUA. Conflictes com la guerra de Vietnam, l’assassinat del president Kennedy, la mort de Martin Luther King, el black power... van commocionar el jovent, el qual, encara que a voltes d’una manera ingènua, intentava frenar la injustícia al món amb noves actituds.

A la llista de cantants folk, hi caldria sumar una nova fornada de cantautors, molts d’ells encara en actiu, com Carole King, James Taylor, Carly Simon o Joni Mitchell.

Hippies i psicodèlia

El mateix John Lennon va caracteritzar-se, després del trencament del grup, pel seu compromís pacifista.

Aquesta contracultura americana va revolucionar el món artístic i cultural i va ser capaç de crear una societat alternativa: el moviment hippie que va néixer el 1965 a San Francisco. Aquest col·lectiu o flower power va aconseguir unir les reivindicacions polítiques i espirituals de la joventut amb la música rock. Un retorn a una vida més natural, el consum moderat de drogues, l’amor lliure... van ser alguns dels seus trets definidors.

Concerts al carrer (Village People)

Hippies

Imagine there’s no heavenIt’s easy if you tryNo hell below usAbove us only skyImagine all the peopleLiving for today Imagine there’s no countriesIt isn’t hard to doNothing to kill or die forAnd no religion tooImagine all the peopleLiving life in peace Uh, uh, uh, uh, uh,You may say I’m a dreamerBut I’m not the only oneI hope someday you’ll join us

Imagine no possessionsI wonder if you canNo need for greed or hungerA brotherhood of manImagine all the peopleSharing all the world

Pensa que no hi ha cel,intenta-ho que és senzill.L’infern no és sota nostre,damunt sols hi ha infinit.Pensa en l’avui on viuun món ple de gent No caldrien païsossi l’home no en volgués.Ni morir per banderes,ni religions, ni res.Pensa que el món podria ser feliç amb pau. Em pots dir que somnio,però en això no estic pas sol.Sé que algun dia això canviarài aquest món serà un i prou. No cal tenir riqueses,ho pots imaginar?Ni gana ni avaríciavan amb la humanitat.Pensa que el món podriaviure en germanor

John Lennon - Imagine

Juntament amb això, va néixer un altre dels símbols del rock de finals dels 60 que van ser els macroconcerts i els festivals. Potser els tres més importants foren els de Woodstock, Monterrey i el de l’illa de Wight. Aquests festivals es van difondre per tot el món occidental (a Catalunya recordem el Canet Rock i, altres actuals) i van ser una demostració de tolerància i respecte a la diversitat.

A Europa, tot aquest fenomen va esclatar amb gran força amb les manifestacions estudiantils del maig del 68 a París

Hippies i psicodèlia

Festival de Woodstock

Una d’aquestes propostes paral·leles al folk-rock va ser el rock psicodèlic, que va ser el nom que es va donar a la música que intentava recrear amb paraules i sons l’experiència de l’LSD.

Aquesta droga, molt potent, creava imatges i al·lucinacions que molts músics usaven per inspirar-se. Grups com els Beatles i, especialment, The Doors van experimentar noves sonoritats i noves temàtiques que ratllaven el surrealisme.

“Si les portes (the doors) de la percepció fossin netejades i purificades, totes les coses ens semblarien infinites!”.

Hippies i psicodèlia

Aquesta frase de William Blake va donar nom al grup The Doors liderat per l’inclassificable Jim Morrisson. La música d’aquest grup és molt difícil d’encasellar, ja que el seu so és el resultat de múltiples investigacions sonores i, a més a més, la improvisació era una de les especialitats del grup. De fet, en plena època Beatles, són capaços d’aportar una nova visió del rock, no només en el missatge sinó amb una subtil utilització dels teclats.

Jim Morrisson

Durant la primera etapa, i malgrat que les influències musicals són bàsicament afroamericanes el rock’n’roll, va ser dominat pels artistes de raça blanca (Elvis, Pop adolescent, Beatles...). A partir dels anys 60, els músics de color assoliran el mateix status comercial que els blancs a partir d’una nova mescla entre el gospel i el rhythm & blues. El resultat serà el soul, que esdevindrà la base d’una extraordinària evolució musical fins a la música disco, passant pel funk i el rap.

El Soul

Els precedents:

Tot va començar amb el doo-wop de finals dels 50, en al·lusió a les síl·labes sense sentit que taral·lejaven els cors acompanyants darrere la melodia que cantava el vocalista principal. Els arranjaments eren suaus i molt cuidats, amb una clara influència del gospel i el jazz, però sense l’agressivitat del r’n’b. Un exemple característic van ser The Platters (Only you).

Amb aquest precedents, va sorgir el soul però hi va haver tres formes d’interpretar-lo:

El soul de Detroit

El sol de Memphis

El soul de FiladelfiaThe Platters

1) El soul de Detroit es buscaven melodies atractives i fàcils de recordar repetint les frases principals de les tornades una i altra vegada de tal manera que fossin impossibles d’oblidar. Són les famoses hook-lines, literalment línies de ganxo que han estat imitades fins a la sacietat

l’estètica dels cantants també era molt característica dels músics negres: vestits amb lluentons, coreografies molt estudiades, balls acrobàtics, exhibicions vocals...

Alguns exemples d’aquest corrent van ser: Percy Sledge (When a man loves a woman), Righteous Brothers (Unchained melody) Marvin Gaye (I heard it through the grapevine, Ain’t no mountain high enoug...) Stevie Wonder (You are the sunshine of my live), The Jackson Five i molts d’altres...

El Soul

The Jackson Five

Stevie Wonder

2) El soul de Memphis Es caracteritza pels solistes carismàtics i amb una forta personalitat. Alguns d’ells han estat artistes extraordinaris com ara: James Brown, Ben E. King (Stand by me), Ottis Redding (-sitting on- The dock of the bay) o Aretha Franklin (Respect, Think, I say a little prayer...)

El Soul

Als volts de l’any 1974, a Nova York es va potenciar el caràcter ballable de la música soul.

•L’important d’aquest estil no era la melodia o l’harmonia sinó el ritme.

•El tractament dels temes era superficial en benefici d’una base rítmica que era l’autèntica protagonista de les cançons.

•Una de les primeres estrelles d’aquesta música va ser la cantant Donna Summer (Hot Stuff, 1979) i a Europa cal destacar el grup ABBA.

Es pretén que l´’aspecte emocional de la música sigui prioritari i s’intenta implicar al màxim als espectadors fent sortir els sentiments a flor de pell i fent que hi hagi química...

James Brown Aretha FranklinBen E. King

ABBADonna Summer

El Soul3) Del soul de Filadèlfia a la música discoEn aquesta ciutat va sortir el tercer gran corrent de la música soul, anomenat Phillie soul. Era una música més suau i que s’escoltava de fons als Pubs de l’època.. Aquest allunyament del sentiment i de la força característics de la música negroamericana va culminar en la música disco.

Aquest procés cal entendre’l dins del nou context social en què les discoteques esdevenen els temples d’esbarjo de molts joves. Una pel·lícula sobre aquest noi heroi del cap de setmana: Saturday nigth fever, amb música dels Bee Gees (Stayin alive, 1978) i amb l’actor John Travolta, exemplifica perfectament aquest fenomen que, amb algunes transformacions, encara continua vigent.

4 – ELS ANYS 70: el rock arriba a la majoria d’edat.

A finals dels anys 60, el públic jove estava descontent perquè els grans ídols musicals s’havien enriquit molt i ja no hi connectaven. Aquest públic volia que el pop-rock fos la via de la seva expressió, que els parlés de la seva realitat. Els mitjans de comunicació i les cases discogràfiques van apoderar-se de la música pop-rock per fer-ne un negoci, una indústria que movia molts diners.

La qualitat de la música se subordinava a aquests interessos i els grups cercaven sovint formules musicals que garantissin l’èxit comercial, encara que la creativitat quedés en un segon terme.

Els grans grups, d’estils musicals diversos, tenien al seu voltant tots els recursos per fer de la música un gran negoci: grans estudis de gravació, gires internacionals anunciades en tots els grans mitjans de comunicació, ús de moderna tecnologia en els grans concerts, videoclips, campanyes promocionals, etc.

Els noms Hard Rock i Heavy Metal són noms que han estat utilitzats per definir la vessant de la música rock més salvatge i agressiva. Però aquesta tendència no és nova i els mateixos Beatles a la dècada dels anys 60 ja van fer intents de fer un tipus de rock més agressiu amb títols com Lady madonna i Get back. Però el desenvolupament d’aquesta vessant del rock arribaria de la mà d’altres grups. Hard Rock i Heavy Metal són les dues tendències principals del rock dur i tot i que són semblants, tenen algunes petites diferències.

El Hard Rock i el Heavy Metal

El Hard rock és més proper al blues dels inicis però amb una sonorització cada cop més potent com ho demostren els grups Led Zeppelin, AC-DC, Van Halen o Deep Purple.

El Heavy Metal cuida més l’aspecte extern dels músics (cuir, caçadores amb claus, texans cenyits i cabell molt llarg). Els seus millors representants són Kiss, Motörhead, Aerosmith, Iron Maiden i Black Sabbath.

Living easy, living free Season ticket on a one-way ride Asking nothing, leave me be Taking everything in my stride Don't need reason, don't need rhyme Ain't nothing I would rather do Going down, party time My friends are gonna be there too  I'm on the highway to hell... No stop signs, speed limit Nobody's gonna slow me down Like a wheel, gonna spin it Nobody's gonna mess me round Hey Satan, payed my dues Playing in a rocking band Hey Momma, look at me I'm on my way to the promised land  I'm on the highway to hell (Don't stop me) And I'm going down, all the way down I'm on the highway to hell

Vivint fàcilment, vivint lliureTinc un bitllet d’anada per un viatge sense retorn, no et demanaré res.Només deixa’m que sigui jo mateixPorta’m durant tot el camíNo necessito raons, no necessito versosNo hi ha res més que ara vulgui fer.

Anem cap avall, és l’hora de marxar.Els meus amics també són allà baix.

Vaig a l’autopista de l’infern.

No hi ha ningú que em pugui pararCom una roda estic rodant sense que res em pugui parar.Hey Satanàs, estic pagant els meus deutes cantant en una banda de rock.Hey mama, mira'm estic fent camí cap a la terra promesa.

Vaig a l’autopista de l’infern.Estic a l’autopista de l’infern.

AC DC - Highway to hell

Aquest estil es caracteritza més per la seva implicació en els problemes generals del planeta (ecologia, pacifisme, etc.) que no pas per les seves característiques musicals.

En general, el New wave significa un retorn a la senzillesa i a l’esperit dels anys 60 però amb propostes sonores noves.

La música New wave es destaca per la recuperació de la melodia cantada amb un acompanyament de guitarres que es poden sentir amb claredat. També s’utilitzen els sintetitzadors i els caixes de ritmes programades que substitueixen la bateria.

 Els principals representants d’aquest estil són els grups U2, Police, Simple Minds, i The Cure.

New wave (nova onada)

U2The Police

Aquest estil apareix als EUA on es continuen les formes més clàssiques de la música rock i les estructures bàsiques del blues.

El grup Dire Straits és un referent d’aquest estil durant la dècada dels vuitanta. El seu líder, Mark Knopfler, és un dels principals guitarristes, juntament amb Eric Clapton.

També destaquen Bruce Springsteen i Rod Stewart.

Main stream (corrent principal)

Mark Knopfler – Dire Straits

Bruce Springsteen

Rod Stewart

Estil d’origen americà aparegut als anys 70 als barris negres (Bronx i Harlem) de Nova York, als Estats Units.

En el Rap té una especial importància la figura del discjòquei (Dj), que barreja el so dels discs, recita un text i crea nous ritmes fent girar amb la mà les platines. (scratch = rascar)) i la fa passar diverses vegades pel mateix tros (repeat = repetir).

Rap

El rap té alguns balls associats com el breackdance dels inicis i el hip hop de l’actualitat (breakers).

El rap també té associades altres pràctiques com els graffitis i una determinada manera de vestir (B-Boys)

La música rap té variants més comercials com les de MC Hammer i d’altres de més desafiants com Public Enemy.

És la música disco dels anys 80, una música que es construeix a base de remix. El remix consisteix en barrejar sons, sorolls i fragments d’altres músiques amb les que es fa una cançó sencera nova. Els ordinadors i els sintetitzadors prenen mostres de qualsevol tipus de so i l’incorporen a una base de ritme constant. La Música house és un tipus de música que es pot crear amb un equip informàtic no massa sofisticat que, en general, es pot trobar a moltes cases, per això probablement es diu “house” (= casa).

Música House (música de casa)

És una variant de la música pop amb molta presència de música electrònica que va ser possible gràcies a la millora dels instruments de teclat, des dels sintetitzadors fins als mostrejadors o samplers, capaços de repetir o crear qualsevol so. Mike Oldfield, amb només setze anys i un estudi particular, va crear Tubular Bells que és un dels àlbums més representatius d’aquest estil musical.

Tecno-pop

Mike Oldfield

La música Ska apareix a Jamaica. Aquesta illa del Carib és un petit territori arrasat pels colonitzadors espanyols i anglesos. Avui la població majoritària és descendent dels antics esclaus africans. És una població empobrida per les crisis agrícoles, tancada en guetos marginals i explotada per una minoria blanca.

La música majoritària a Jamaica és Ska que és el resultat de la barreja de diferents estils (jazz, música llatina, swing, música jamaicana, etc.).

De la barreja de l’Ska i el rock als anys 60 n’ha sortit el reggae que és l’estil més conegut tot i que n’hi ha altres com el calipso i el mento.

Al reggae, la guitarra toca al contratemps i la línia melòdica del baix té una especial importància.

Bob Marley és el cantant més representatiu de tots.

Ska - Reggae

Bob Marley

El Funk: Va aparèixer com a alternativa a la música de discoteca més pròpia dels blancs i s’inspira en el soul negre dels anys 60. És un estil de música ballable que s’inspira en el blues i el gospelAquest estil musical es caracteritza pel ritme constant del baix i les guitarres, com a riffs obstinats. És característic del so del funk els cops de mà a les cordes del baix elèctric.Molts dels cantants d’aquest estil són de raça negra com Michael Jackson i Prince.

Funk – New Age (Nova Era)

New Age (Nova era): És una música relaxant, sovint concebuda electrònicament, emparentada amb el minimalisme.

Destaquen grups com Vangelis i intèrprets com Jean Michel Jarre.

Vangelis

Prince

Michael Jackson

6 – ELS ANYS 90

En la dècada dels anys 90 cal destacar la substitució total del disc de vinil pel CD. La qualitat digital d’aquest darrer i la dels enregistraments afavoreixen el consum de música enregistrada.

Hi ha molts intèrprets i estils dels vuitanta que desapareixen però d’altres continuen la seva trajectòria. Alguns perden protagonisme com Michael Jackson, Prince, Cream, Genesis, Sex Pistols, etc. mentre que altre, en canvi, ressorgeixen amb força, com U2 o els Rolling stones.

També és l’època dels productes musicals estudiats des de les cases discogràfiques i ben promocionats (màrqueting) a través de la ràdio i la televisió però amb una qualitat musical no gaire alta.

Actualment, la música pop-rock ens mostra les dues cares següents:

•el negoci (grans empreses discogràfiques que creen productes musicals que cerquen la màxima rendibilitat)

•la recerca. En aquesta línia hi ha el que en podríem dir mestissatge que aporta en l’actualitat productes atractius encara que segurament minoritaris.

Grunge: està originat a Seatle (EEUU) i és una barreja de rock dur i punk. En són bons representants Nirvana, Soundgarden i Pearl Jam, entre altres.

Hip-hop: a partir del rap, aquest estil pren un caire més comercial, quan es prenen com a base de cançons d’èxit. Amb intèrprets de raça negra i també de raça blanca. Els millors representants d’aquest estil són Eminem, Coolio, Will Smith o Orishas, etc.

Estils - anys 90

Kurt Cobain / Nirvana

Marilyn Manson Eminem

Metallica

Pop comercial: dins d’aquest nom s’inclouen tots aquells productes musicals dissenyats per a obtenir una alta rendibilitat econòmica, els quals deuen la seva existència als moviments de fans. Aquests seguidors són un sector altament consumista i molt fidel de manera que proporcionen un autèntic negoci a les empreses musicals. Grups com les Spice Girls, Backestreet Boys, Roxette, Cristina Aguilera, Jennifer López, Enrique Iglesias, en són alguns dels seus representants.

 

En l’àmbit de la música electrònica trobem un gran desenvolupament d’estils com el dance, el house, el chill out, etc.

Estils - anys 90

The Corrs

La Oreja de Van Gogh

Alejandro Sanz