LA COL·LECCIÓDECOL·LECCIONSDEGUY SELZ

EDICIÓ CATALÀ / FRANCÈS

EDITION CATALAN / FRANÇAIS

BARCELONA, 2010

SUMARI

4-5

ELS SET SENTITS DE LA COL·LECCIÓ SELZ:

L’ANALOGIA, L’ACUMULACIÓ, EL FETITXISME,

EL SÍMBOL, L’ESOTERISME, LA SALVAGUARDA

I EL BRICOLATGE DE LES COSES

VICENÇ ALTAIÓ

JOSEP MARIA JOAN I ROSA

8-15

LA COL·LECCIÓ DE COL·LECCIONS DE GUY SELZ

PHILIPPE SELZ

DOROTHÉE SELZ

90-96

LA COLLECTION DE COLLECTIONS DE GUY SELZ

EdicióActarArts Santa Mònica © dels textos, © els autors© de les imatges,© els fotògrafs© de les traduccions, © Annie Bats© d’aquesta edició,© Actar/Arts © Santa Mònica – © Departament de © Cultura i Mitjans © de Comunicació © © de la Generalitat © de Catalunya DistribucióACTAR DRoca i Batlle, 208023 BarcelonaTel.: +34 93 417 49 93Fax: +34 93 418 67 07office@actar-d.comwww.actar-d.com Llibreries de la Generalitat de Catalunyawww.gencat.cat/publicacions Dades CIPSelz, PhilippeLa Col·lecció de col·leccions de Guy SelzText en català i francèsISBN 9788439382317I. Selz, Dorothée, 1946- II. Puig, Jordi (Puig Castellano), il. III. Massip Bonet, Cinta, ed. IV. Actar (Firma) V. Arts Santa Mònica VI. Museu del Joguet de Catalunya VII. Títol1. Selz, Guy, 1901-1976 – Col·leccions d’art – Exposicions 2. Art popular – Exposicions7.067(061.4) ISBN978-84-92861-15-6 (Actar)978-84-393-8231-7 (Arts Santa Mònica) Dipòsit LegalB-2220-2010 Arts Santa MònicaLa Rambla 708002 BarcelonaTel.: +34 93 316 28 10www.artssantamonica.cat ActarRoca i Batlle 208023 BarcelonaTel.: +34 93 418 77 59www.actar.com

GENERALITAT DE CATALUNYADEPARTAMENT DE CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ Conseller de Cultura i Mitjans de ComunicacióJoan Manuel Tresserras Secretari GeneralLluís Noguera Secretari de CulturaEduard Voltas Secretari de ComunicacióCarles Mundó Entitat Autònoma de Difusió CulturalGerentConxita Oliver

ARTS SANTA MÒNICA DireccióVicenç Altaió Àmbit d’ArtsManuel Guerrero Àmbit de CiènciaJosep Perelló Àmbit de ComunicacióEnric Marín Coordinació general Marta GarciaFina Duran AdministracióCristina Güell Relacions externesAlicia Gonzalez Comunicació i premsaNeus PurtíCristina Suau Producció i coordinacióLurdes IbarzEster MartínezArantza Morlius Àrea tècnicaEulàlia Garcia Xavier Roca AdministratiuPep Xaus AuxiliarCarles Ferry EdicionsCinta Massip L’Arts Santa Mònica compta amb el suport de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i amb La Vanguardia, Vilaweb i Mau Mau com a mitjans de comunicació col·laboradors. Mitjà patrocinador de l’Espai Arxiu El Punt

EXPOSICIÓ ComissariJosep M. Joan i Rosa Disseny del muntatgeFundació Museu del Joguet de Catalunya/ FigueresAndreu Mateo Coordinació Marta GarciaPilar CasademontAnna Joan DocumentacióSílvia Arano Equip tècnicMarc AsesLluís BisbeJuan Carlos EscuderoDavid García Echave Juan de Dios JarilloPere JobalFrancesc Muñoz AgraïmentsMaria IsernRosa Palomeras Joan RabascallLeo RocaConxita SayóJaume Xifra Arts Santa Mònica, BarcelonaDel 25 de gener a l’11 d’abril de 2010

LLIBREEdicióJosep M. Joan i Rosa Cinta Massip TextPhilippe Selz Dorothée Selz FotografiesJordi Puig Disseny gràficbisdixit.com TraduccionsAnnie Bats CorreccionsPere Farré ImpressióIngoprint S.A. Una producció d’Arts Santa Mònica – Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de Fundació Museu del Joguet de Catalunya/ Figueres

4 5

«Aquest home, de bon humor, és Guy Selz, aquell que ho sap tot de la vida de París: exposicions, estrenes de teatre, la darrera pel·lícula. És secretari general (d’Elle). El seu hobby : l’art popular. Sota el braç, la peça núm. 30.000!» És així que sortia retratat cap allà els anys seixanta l’home de la nostra coberta. Perquè, en efecte, a l’època yeyé del pop, l’objecte d’art derivat de la cultura d’avantguarda (signat i únic, dandi, elitista, minoritari i esnob, i car) i l’objecte popular (anònim i artesanal, pòtol, supersticiós, majoritari i kitsch, i econòmic) es trobaren en la cultura de masses moderna. Una classe mitjana, autodidacta i culta, cosmopolita, progressista i protofeminista, aniria incorporant la dinàmica consumista i del gust del renovat capitalisme feliç, amb el seu somni tecnològic. La cultura popular passaria a ser l’electrodomèstic o el prêt-à-porter de l’art d’avantguarda.

Guy Selz, que venia de família de l’autèntica bohèmia parisenca de principi de segle (el XX), va compartir tota la vida el seu primer ofici de col·leccionista (vegeu agenda, 1936) amb el de periodista (vegeu carnet, 1966). Va ser en els avatars de la joventut quan Guy Selz descobrí l’estreta relació entre l’arquitectura rural i local de l’illa d’Eivissa —on obrí un bar— i el racionalisme arquitectònic funcional i

internacional, i on va iniciar autèntiques amistats excepcionals entre la gent de la cultura, des de Walter Benjamin i Jacques Prévert en l’aïllament illenc prebèl·lic, a Breton o Sartre, Agnès Varda o Juliette Greco en el París postbèl·lic i existencialista. Aquell lector i propagador de les novel·les visuals de Max Ernst, dels mòbils de Calder, de les interpretacions de Dalí i de les combinatòries de Queneau, tant seguidor de l’atzar a l’espai en blanc de Mallarmé com de les associacions dels surrealistes o dels assemblages de l’art brut, anirà compartint la divulgació i propagació de l’art modern a la revista femenina Elle, amb la febre animal del col·leccionista i les propietats de «l’enamorat, el maníac, la pitonissa, el detectiu i el voyeur».

A diferència del museòleg o l’arxiver, el col·leccionista no enumera, classifica i preserva amb afany metòdic, sinó que és algú posseït que forma el gust per l’optimisme de l’anònim davant els objectes banals descontextualitzats del seu significat original. El col·leccionista no preserva tant la memòria com en capta l’energia. Les agrupacions que Selz aplegà creen un conjunt de sistemes de multiconeixements transversals, indiferent als temes (de la imatgeria religiosa als treballs dels bojos), a les tècniques (de la cromolitografia infantil trepada a les blondes), als materials (del metall de recuperació en els camions i busos d’Haití als vidres de llanterna màgica de França), o a la procedència (dels siurells de Mallorca als cavallers del Brasil). Una figuració narrativa repetitiva feta de l’insòlit conformava una ecologia de l’autèntic davant el barbarisme de la tecnologia. Com li escrigué François Mathey, conservador en cap del Museu de les Arts Decoratives de París: «Demostrar que no hi ha jerarquia de gèneres, que l’art es troba pertot arreu, fràgil, i que s’amaga allà on menys se l’espera... Vós sou un model admirable!»

Devem aquesta exposició, presentada per primera vegada a l’Arxiu de l’Arts Santa Mònica, a la donació generosa que Philippe i Dorothée Selz han fet al Museu del Joguet de Catalunya de la col·lecció d’un conjunt de col·leccions que els seus pares Françoise i Guy Selz van aplegar durant 50 anys (1925-1976), i que ells mateixos van anar completant, fins a l’extrem de fer créixer un art insòlit en l’artista Dorothée Selz, amb arrels en la cultura popular, i, per extensió, en el grup d’artistes catalans a París (de Miralda, Joan Rabascall, Jaume Xifra i Benet Rossell, membres del conceptual Grup de Treball). Tota una col·lecció de relacions familiars en continuïtat, de relacions artístiques fraternals i de relacions geogràfiques i culturals.

ELS SETSENTITS

esespepe(d(d

DE LACOL·LECCIÓ

a l’època yeyé del poa l’època yeyé del pd’art derivat de la cd’art derivat de la cd’avantguarda (signd’avantguarda (sign

SELZ:L’ANALOGIA,

L’ACUMULACIÓ,

EL FETITXISME,

EL SÍMBOL,

L’ESOTERISME,

LA SALVAGUARDA I

EL BRICOLATGE DE LES COSES

VICENÇ ALTAIÓdirector de l’Arts Santa Mònica

JOSEP MARIA JOAN I ROSAdirector del Museu del Joguet de Catalunya

6 7

8 9

«La Terra és blava com una taronja»

Paul Éluard i André Breton,

Dictionnaire abrégé du surréalisme, 1938

A Guy Selz, li hauria agradat veure les seves col·leccions presentades a Barcelona i Figueres, perquè es tracta d’un retorn als orígens!

Grafista en una agència de publicitat parisenca, el 1925 es va fixar en una petita locomotora de color blau i or impresa en un paper que embolicava una taronja espanyola. La va conservar, va descobrir un segon paper d’embolicar taronges amb una locomotora vermella, i així en va anar recollint centenars, i milers. No tenia idea del que era un col·leccionista o una col·lecció. En aquella època, la cromolitografia de finals del segle XIX va captivar la seva mirada. A Eivissa i Barcelona, entre el 1933 i el 1936, va descobrir la pintura religiosa espanyola sobre vidre. El 1938, periodista a la revista Marie-Claire, hi va conèixer Françoise Bost, filla d’un pastor calvinista, amb qui es va casar l’any 1939, i que sempre va va compartir les seves passions i enamoraments. La seva curiositat el va empènyer a adquirir estampes populars, relíquies, art naïf i art brut. Com a secretari general de la revista Elle, del 1946 al 1968, va viatjar amb la nostra mare per França, Espanya, Itàlia, la Gran Bretanya, el Brasil, i això li va permetre arreplegar coses

que no se solien recollir: art popular i joguines, de fusta, fang, paper, metall..., totes fràgils i efímeres. Al seu pis i celler de París, Françoise i Guy van amuntegar nines, màscares, estels, vidres de llanternes màgiques, figuretes de plom, exvots, imatges de primera comunió, piles baptismals, creus (tot i que tots dos eren agnòstics), així com objectes de Mèxic, el Perú, l’Índia, vodú brasiler i, fins i tot, una col·lecció de «mal gust». Vam créixer en aquest escenari que s’enriquia contínuament.

La passió de Guy Selz excloïa les jerarquies i fronteres entre els gèneres i les arts: l’obra signada alternava amb el cotxe de llaunes retallades. El 1976, any en què va morir, la seva última empresa —que reconeixia que era impossible, però li encantava— era una col·lecció d’arcs de Sant Martí. Ja havia recopilat imatges d’incendis famosos i cotxes de bombers de joguina i, el 1969, havia fotografiat les casernes de bombers del Brasil, perquè estaven pintades de vermell! Estimava en 20.000 la quantitat de peces del que solia anomenar el seu «museu sentimental», com el museu Frederic Marès, que visitava sempre que venia a Barcelona. Hem conservat la major part d’aquestes col·leccions i hem seguit amb aquesta passió, segons els nostres gustos i oficis: Dorothée, pintora i escultora, i Philippe, diplomàtic, que juntament amb la seva esposa Katherine ha anat adquirint objectes d’art popular de les Amèriques, d’Àfrica, etc.

Guy Selz, nascut a París l’any 1901, va rebre una educació força curiosa: com que la seva mare no volia que anés a l’escola, fos pública o privada, va fer venir preceptors a casa per ensenyar-lo —igual que els seus germans petits Jean i Jacqueline—. En el París dels anys vint, freqüentava Montparnasse i va fer amistat amb el pintor japonès Foujita, que, amb Youki (Kiki de Montparnasse), també es va fer amb tots els Selz, pares i fills. Aquestes relacions familiars van reprendre cap al 1950: revetlles de Nadal amb Foujita (Foufou), que ens delectava amb el seu humor i el seu francès acrobàtic. El 1954 va pintar un retrat de Dorothée a canvi de nines eròtiques de Madame Ska, de les quals Guy tenia una sèrie —comprada al pintor i col·leccionista d’art brut Jean Dubuffet—, que encantava els curiosos: Alain Cuny, l’enigmàtic actor de teatre i cinema, les apreciava especialment i demanava tot sovint que les hi tornessin a ensenyar.

El 1974, Guy Selz va tenir el plaer de mostrar les seves col·leccions a l’exposició «Ils collectionnent...», organitzada al Musée des Arts Décoratifs de París pel seu conservador, François Mathey. Mathey va escriure a Guy: «Per fi podré realitzar un vell somni que és per vostè

LACOL·LECCIÓA Guy Selz, li hauriA Guy Selz, li hauri

veure les seves col·lveure les seves col·

DECOL·LECCIONS

Grafista en una agència de Grafista en una agència depublicitat parisenca, el 1925 es vapublicitat parisenca, el 1925 es vafixar en una petita locomotora fixar en una petita locomotora

DEGUY SELZPHILIPPE SELZ

DOROTHÉE SELZ

10 11

una meravellosa i quotidiana realitat: oferir al gran públic la revelació d’aquestes col·leccions secretes, no confessades, insospitades, que són fruit d’una llarga constància amorosa, una recerca pacient i obstinada, al marge de les fames, els corrents de l’especulació i les convencions de la moda i els gustos. Ara bé, no vull emprendre res sense la seva participació, perquè vostè és el model més admirable i, sense traïció ni omissió, li he de retre l’homenatge que es mereixen els pioners.» L’èxit enorme i inesperat d’aquesta exposició va reflectir l’interès del públic i els mitjans de comunicació per aquestes troballes insòlites.

Tal com deia François Mathey, els orígens d’una col·lecció poden ser «insospitats»: cap al 1960, la UNESCO va organitzar a París una exposició i venda d’art popular mexicà. Guy Selz, també crític teatral i d’art a Elle, en va fer una ressenya entusiasta. A tall d’agraïment, el comissari de l’exposició li va prometre un petit brau de color groc i blau, una peça rara que havia cridat l’atenció del nostre pare. L’exposició va ser inaugurada per André Malraux, ministre de Cultura del general De Gaulle, que va quedar bocabadat davant del toro i va demanar si l’hi podien donar. El comissari va objectar que ja havia emparaulat l’animal

amb un periodista i no pensava desdir-se’n. Estupefacte, i furiós, Malraux va haver de conformar-se, i és per això que aquest sorprenent toro consta en aquesta exposició.

«Al marge de les fames»..., diu també François Mathey: Guy Selz s’estimava més el palau del Facteur Cheval d’Hauterives (al departament de Drôme) que el de Versalles. Era més sensible a l’art romànic, bretó o català, que a l’art clàssic. Comparava amb delectació els siurells de Mallorca amb l’art ciclàdic. D’aquí venia la seva passió per l’insòlit: el 1960, per encàrrec d’Elle, va recórrer França a la recerca d’artesans o artistes desconeguts. Va descobrir el sorprenent campaner del poblet de Banon, a Provença, que tenia el nom predestinat d’Auguste Bonnefoi [bona fe]. Aquest excèntric havia acumulat, en una habitació de casa seva, milers de llaunes buides en les quals havia col·locat un batall per convertir-les en campanetes. A cada batall hi havia lligat un cordill que arribava fins a una butaca central en la qual s’asseia: en estirar els cordills en tots els sentits, provocava —deia el nostre pare— «un xivarri infernal». Bonnefoi li va donar dues de les seves creacions, que formen part de la present exposició: recordaven les escultures de Jean Tinguely, que

Françoise Selz a Sant Antoni Abat, Eivissa, 1952 / © Guy Selz

Guy Selz davant del molí de Sa Punta, Sant Antoni Abat, Eivissa, 1952 / © Françoise Selz

PÀGINA 6-7Guy Selz amb una pin-up (fotomuntatge de broma fet a la revista Elle), París, c. 1953 / © ELLE

De dreta a esquerra: Walter Benjamin i Guy Selz davant del seu bar El Migjorn al port d’Eivissa, Espanya, 1933

Guy Selz a Eivissa, 1933 / © Roche

12 13

Guy Selz amb Jean-Paul Sartre, c. 1950

Alexander Calder i Guy Selz a Saché, França, 1962 / © Françoise Selz

A casa de Guy Selz amb Jacques Prévert i el mag Kassagi fent trucs amb cartes, París, París, c. 1960 / © Jean Mounicq

14 15

Guy va defensar fervorosament. Era un amant entusiasta de l’art brut i de les avantguardes, dadaistes, surrealistes, pop art, etc., que van alimentar el seu imaginari i la seva sensibilitat. Dorothée es va apassionar per aquestes aventures artístiques. La seva trobada amb Antoni Miralda a París, l’any 1965, va ser decisiva. Junts van fer les seves primeres creacions d’Eat Art (al restaurant de Daniel Spoerri). Amb els seus amics catalans Joan Rabascall, Jaume Xifra i Benet Rossell, van muntar happenings (Cerimonials). Per afinitat, els nostres pares també s’hi van relacionar. Guy Selz no va deixar mai de compaginar les seves eleccions professionals compromeses i els seus impulsos personals de col·leccionista.

Per ell, l’acumulació era una cosa màgica. Un objecte sol només li podia semblar realment bell i important si es multiplicava; era el seu «catàleg de Leporello». I això també es reflectia en les seves invitacions: sempre convidava els seus amics a venir a casa nostra «amb la família». Pierre i Jacques Prévert —el poeta i el director de cine estaven molt units— sempre venien junts amb dones i fills; André Breton, amb la seva filla Aube i el seu marit, Yves Elléouët. Aube, molt sensible a l’esperit dels nostres pares i les seves col·leccions, encara és una

amiga fidel; passava el mateix amb Alexander Calder i Eugène Ionesco, a qui Guy Selz va fer costat des de bon principi.

Una illa va tenir un paper fonamental en la seva vida, la d’Eivissa, que va descobrir l’any 1933 i on es va establir: al port, va obrir un bar anomenat El Migjorn. El Diario de Ibiza del 6 de juny de 1933 explicava l’esdeveniment amb detall. En una carta a Gretel Adorno, Walter Benjamin parla d’aquest bar com d’«un nou punt de trobada on es tramen tota mena d’intrigues... i tot fa pensar que és un raconet molt agradable». El Migjorn es va convertir en el lloc de cita dels eivissencs atrets pel seu aire cosmopolita. Personalitats com Gisèle Freund, Raoul Hausmann o Rafael Alberti el van freqüentar; i també Jacques Prévert, que fou per Guy «l’amic de tota la vida». La Guerra Civil va posar fi a aquesta aventura. El dissabte 22 d’agost de 1936, Guy Selz apuntava: «Marxem d’Eivissa a les 5 30 h en el motovelero de tres pals Isabel amb [...] Miguel de Beistegui [futur padrí de Dorothée] [...] forta maror, esplèndida nit de lluna.» Va tornar-hi gairebé cada estiu des del 1951 fins el 1972, amb la família, i va retrobar-hi vells amics. A Eivissa, on va escriure poemes i va dibuixar força, Guy Selz va aprendre a passejar amb la finalitat, com deia, de «trobar

el que no veu ningú».

Pis de Françoise i Guy Selz, París, 1985 / © François Poivret

Pis de Françoise i Guy Selz, París, 1985 / © François Poivret

Frigo, Dorothée Selz, 2003

Frigo, Dorothée Selz, 2003. Detall

16 17

18 19

20 21

22 23

24 25

26 27

28 29

30 31

32 33

34 35

36 37

38 39

40 41

42 43

44 45

46 47

48 49

50 51

52 53

54 55

56 57

58 59

60 61

62 63

64 65

66 67

68 69

70 71

72 73

74 75

76 77

78 79

80 81

82 83

84 85

86 87

88 89

FOTOS 1/36: esglésies, avió, etc. (terra cuita), Ayacucho, Perú, c. 1960 2/36: esquerra: músics (terra cuita), Ayacucho, Perú, c. 1960dreta: Adam i Eva (terra cuita), Oaxaca, Mèxic, c. 1960 3/36: església, palmatòries, animals, etc. (terra cuita), Puebla, Mèxic, c. 1960 4/36: gran sirena Iemanjá [del ioruba Yemoja – a Cuba: Yemaya], deessa del mar i de l’amor (guix i ciment pintats) de Rio de Janeiro, Brasil, 1969 5/36: joc de cubs que representen els departaments francesos (imatges enganxades sobre fusta), França, c. 1920 6/36: esquerra: petites gàbies d’ocells (fusta i bambú), França, c. 1950/1960dreta: esquelet de Tot Sants (paper maixé sobre filferro) Oaxaca, Mèxic, c. 1960 7/36: màscares de carnaval (cartró, paper de revista), Rio de Janeiro, Brasil, 1969 8/36: nines del ritual «macumba», vodú de Rio de Janeiro, Brasil (teixit) 1969, i dues nines de l’Àfrica Occidental, 1970 9/36: esquerra: ballarí (llauna pintada), Chiapas, Mèxic, c. 1978dreta: petites màscares (llauna oxidada), Mèxic, c.1960 10/36: esquerra: nines de fertilitat –portades per les joves casadores– (fusta, perles d’os, etc.), Mandji, Camerun, c. 1980

dreta: diable (cartró i paper maixé sobre filferro), Oaxaca, Mèxic, c. 1960 11/36: papers d’embolicar taronges i llimones, Espanya, Itàlia, Grècia, 1950/1970 12/36: objectes de «mal gust» (porcellana, ceràmica, cautxú...), França, Estats Units, Portugal, c. 1960 13/36: esquerra: palmatòria en forma de figura femenina (terra cuita), Chichicastenango, Guatemala, 1966dreta: palmatòria en forma de figura masculina (terra cuita), Chichicastenango, Guatemala, 1966 14/36: esquerra: diable, (terra cuita pintada), Mèxic, c. 1960dreta: sabatetes i botins (porcellana, vidre i metall), França, 1900/1950, col·lecció Françoise Selz 15/36: siurells (terra cuita pintada), Portal, Mallorca, Espanya, 1950/1960 16/36: tapes de capses de camembert (imatges sobre fusta) i un fals camembert musical de plàstic, França, 1950/1970 17/36: ocells (fusta pintada), Bombai, Índia, 1956 18/36: esquerra: parella-canelobre de Tots Sants (terra cuita), Oaxaca, Mèxic, c. 1960dreta: caps exvots (fusta), Fortaleza, Brasil, c. 1968, i dues màscares (fusta pintada en vermell), Wum, Camerun, c. 1980

19/36: peixet, joguina amb rodes (fusta pintada), Japó, c. 1970 20/36: imatges de primera comunió (paper retallat), França, c. 1900 21/36: esquerra: tres diables de «macumba», vodú de Rio de Janeiro, Brasil (guix pintat), 1968dreta: nius d’ocells, França, 1950/1960 22/36: esquerra: creu (fusta pintada), Puebla, Mèxic, c. 1960dreta: darrere de la mateixa creu 23/36: nines eròtiques de «Mme Ska» (teixit), França, 1954 24/36: toro (paper maixé pintat sobre filferro) Oaxaca, Mèxic, c. 1960 25/36: figuretes de coca de Reis (porcellana), França, Espanya, 1940/1970 26/36: esquerra: animal coronat (terra cuita pintada), Mèxic, c. 1960dreta: siurells (terra cuita pintada), Barcelos, Portugal, c. 1980 27/36: pipes de terra cuita (pintades), França, Holanda, Anglaterra, segle XIX

28/36: esquerra: diable (terra cuita pintada), Mèxic, c. 1978dreta: gots del ritual «macumba», vodú de Rio de Janeiro, Brasil, c. 1968 29/36: guardioles (terra cuita, etc.), una d’elles amb el cap del president Giscard d’Estaing, Europa, Amèrica Llatina, 1960/1975

30/36: esquerra: Louis Pons, petit quadre-escultura amb mans de nines i ou, França, c. 1960dreta: cadiretes, França, c. 1960 31/36: dos plats coberts amb anells de cigars enganxats, França (?), c. 1940 32/36: esquerra: Crist sobre un suport de processó (fang pintat dins una caixa de fusta), Mèxic, c. 1960dreta: August Bonnefoi, figura musical amb llauna-campaneta (teixit, llauna, fusta), Banon, Provença, França, c. 1960 33/36: màscares de carnaval (cartró pintat); a dalt: Celaya, Guanajuato, Mèxic; a baix, a l’esquerra: Bogotà, Colòmbia; a baix, a la dreta: Rio de Janeiro, Brasil; la de color blau i la de color marró: Barcelona, Espanya, 1960/1970 34/36: esquerra: pipa de ceràmica, Anglaterra, finals del segle XIX

dreta: orinals (Xina), Anglaterra, França, c. 1950 35/36: esquerra: gran nina eròtica amb vestit militar (teixit) de «Mme Ska», França, c. 1954dreta: nines amb braços articulats (fusta pintada), Rússia, c. 1970 36/36: ampolles amb símbols –de fusta, teixit, metall i pedra– dels esperits del ritual «macumba», vodú de Rio de Janeiro, Brasil, 1969

90 91

« Cet homme, de bonne humeur, c’est Guy Selz, qui sait tout de la vie parisienne : les expositions, les premières au théâtre, le dernier film. Il est secrétaire général (de Elle). Son hobby : l’art populaire. Sous le bras, la pièce n° 30 000 ! » C’est ainsi qu’était dépeint, dans les années 1960, l’homme de notre couverture. Car, à l’époque yéyé du pop, l’objet d’art issu de la culture d’avant-garde (signé et unique, dandy, élitiste, minoritaire, et snob, cher) et l’objet populaire (anonyme et artisanal, indigent, superstitieux, majoritaire et kitsch, bon marché) sont entrés dans la culture de masse moderne. Une classe moyenne, autodidacte et cultivée, cosmopolite, progressiste et proto-féministe allait investir la dynamique consumériste et le goût d’un capitalisme renouvelé satisfait de son rêve technologique. La culture populaire allait devenir celle de l’électrodomestique ou du prêt-à-porter de l’art d’avant-garde.

Guy Selz, qui venait d’une famille appartenant à la vraie bohème parisienne du début du siècle (le vingtième), a mené de front, toute sa vie durant, son premier métier de collectionneur (cf. agenda, 1936) et celui de journaliste (cf. carte de presse, 1966). C’est au cours des péripéties de sa jeunesse que Guy Selz découvrit le lien étroit entre l’architecture rurale locale d’Ibiza, où il ouvrit un bar, et le rationalisme architectural fonctionnel et international, et c’est

au papier dentelle ) ; aux matériaux (du métal de récupération des camions et des bus d’Haïti aux verres des lanternes magiques françaises) ; ou à l’origine (des siurells [sifflets de Majorque] aux cavaliers du Brésil). Une figuration narrative répétitive fondée sur l’insolite façonne ainsi une écologie de l’authentique contre le barbarisme de la technologie. Comme l’écrivait François Mathey, conservateur en chef du Musée des Arts Décoratifs de Paris, à Guy Selz : « Montrer qu’il n’existe pas de hiérarchie des genres, que l’art est partout, fragile, et qu’il se cache là ou on l’attend le moins... Vous êtes le modèle admirable ! »

Nous devons cette exposition, présentée pour la première fois à l’Arxiu de l’Arts Santa Mònica, à la donation généreuse que Dorothée et Philippe Selz, ont faite au Musée du Jouet de Catalogne, à Figueras, d’un ensemble de collections que Françoise et Guy Selz, leurs parents, ont réunies pendant 50 ans (1925-1976), et qu’ils ont eux-mêmes complétées : au point de faire naître un art insolite, s’enracinant dans la culture populaire, chez l’artiste Dorothée Selz, et par extension, au sein du groupe d’artistes catalans installés à Paris ( Antoni Miralda, Joan Rabascall, Jaume Xifra, Benet Rossell, membres du très conceptuel Grup de Treball). Toute une collection de relations familiales dans la continuité, de relations artistiques fraternelles et de relations géographiques et culturelles.

Vicenç Altaiódirecteur de l’Arts Santa Mònica

Josep Maria Joan i Rosadirecteur du Museu del Joguet de Catalunya

dans cette île qu’il noua de vraies amitiés, exceptionnelles, avec des gens de culture, de W. Benjamin et J. Prévert, dans l’isolement insulaire à l’aube de la guerre, à Breton et Sartre, Agnès Varda ou Juliette Greco, dans le Paris existentialiste d’après 1945. Ce lecteur et propagateur des romans visuels de Max Ernst, des mobiles de Calder, des interprétations de Dali et des combinatoires de Queneau, adepte aussi bien du hasard sur la page blanche de Mallarmé que des associations des surréalistes ou des assemblages de l’art brut, mariera la diffusion et la propagation de l’art moderne dans le magazine féminin Elle , avec la fièvre animale du collectionneur et les vertus de « l’amoureux, du maniaque, de la pythonisse, du détective et du voyeur ».

Contrairement au muséologue et à l’archiviste, le collectionneur n’énumère pas, ne classe pas et ne conserve pas avec un zèle méthodique, mais est une sorte de possédé qui forme dans l’optimisme le goût de l’homme anonyme devant les objets banals détachés de leur sens originel. Le collectionneur ne préserve pas tant la mémoire qu’il n’en capte l’énergie. Les séries d’objets que Selz a rassemblées créent un ensemble de systèmes de multi-savoirs transversaux, indifférent à la thématique (de l’imagerie religieuse aux œuvres de fous) ; aux techniques (de la chromolithographie pour enfants

LES SEPT SENS DE LA COLLECTION SELZ : L’ANALOGIE, L’ACCUMULATION, LE FÉTICHISME,LE SYMBOLE, L’ÉSOTÉRISME, LA SAUVEGARDE ET LE BRICOLAGE DES CHOSES

Carnet de premsa de la revista Elle de Guy Selz, París, 1967/1969

92 93

« La Terre est bleue comme une orange » (Paul Eluard et André Breton : Dictionnaire Abrégé du Surréalisme, 1938). Guy Selz aurait aimé voir ses collections présentées à Barcelone et à Figueras, car c’est un retour aux sources !

Graphiste chez un publiciste parisien, Guy remarqua, en 1925, une petite locomotive bleue et or imprimée sur un papier enveloppant une orange espagnole. Il la conserva, trouva un second papier d’orange, avec une locomotive rouge, en récolta des centaines, puis des milliers. Il n’avait pas idée de ce qu’était un collectionneur ou une collection. Son regard fut alors séduit par la chromolithographie enfantine de la fin du 19ème siècle. A Ibiza et Barcelone de 1933 à 1936, il découvrit la peinture religieuse espagnole sur verre. En 1938, journaliste à Marie-Claire, il y rencontra Françoise Bost, fille de pasteur calviniste qu’il épousa en 1939 et qui partagera toujours ses passions et coups de cœur. Sa curiosité lui fit acquérir imagerie populaire, reliquaires, art naïf et art brut. Secrétaire général du magazine Elle de 1946 à 1968, il fit, avec notre mère, des voyages en France, Espagne, Italie, Grande-Bretagne, Brésil... qui lui permirent de récolter ce qui était rarement recueilli : art populaire et jouets, en bois, terre cuite, papier, métal... tous fragiles et périssables. Françoise et Guy accumulèrent dans leur appartement parisien et leur

que ses cadets Jean et Jacqueline). Dans les années parisiennes 1920, il fréquenta beaucoup Montparnasse et devint ami du peintre japonais Foujita qui, avec Youki, (Kiki de Montparnasse), se lia avec tous les Selz, parents et enfants. Ces relations familiales reprirent vers 1950 : les réveillons de Noël avec Foujita (Foufou), qui nous régalait par son humour et son français acrobatique. En 1954 il peignit un portrait de Dorothée, en échange de poupées érotiques de Mme Ska, dont Guy avait un ensemble –acquis auprès du peintre et collectionneur d’art brut Jean Dubuffet– qui ravissait les curieux : Alain Cuny, l’énigmatique acteur de théâtre et cinéma, en était friand et demandait souvent à les revoir.

En 1974, Guy Selz eut le bonheur de montrer ses collections dans l’exposition « Ils collectionnent... », organisée au Musée des arts décoratifs de Paris par son conservateur François Mathey. Celui-ci avait écrit à Guy : « Enfin je vais réaliser un vieux rêve qui pour vous est déjà une merveilleuse et quotidienne réalité : offrir au grand public la révélation de ces collections secrètes, inavouées, insoupçonnées qui sont le résultat d’une longue constance amoureuse, d’une recherche patiente et obstinée, en marge des réputations, des courants de la spéculation et des conventions de la mode et des goûts. Cependant je ne veux rien entreprendre sans votre concours car vous êtes le modèle admirable et il me faut sans trahison ni omission vous rendre l’hommage qui convient aux pionniers ». L’immense, et inattendu, succès de cette exposition témoigna de l’intérêt du public et des médias pour ces insolites trouvailles.

cave, des poupées, masques, cerfs-volants, verres de lanterne magique, figurines en plomb, ex-voto, images de communiants, bénitiers, croix (bien qu’ils fussent agnostiques) ainsi que des objets du Mexique, Pérou, Inde... et de vaudou brésilien ; et même une collection de « mauvais goût ». Nous grandîmes dans ce décor constamment enrichi.

La passion de Guy Selz excluait hiérarchies et frontières entre les genres et les arts : l’œuvre signée côtoyait la voiture taillée dans une boîte de conserve. En 1976 année de sa mort, sa dernière recherche –qu’il avouait impossible mais qui l’enchantait– fut une collection d’arcs-en-ciel. Il avait déjà récolté des images d’incendies célèbres et des voitures de pompiers en jouets et, en 1969, avait photographié au Brésil les casernes de pompiers car elles étaient peintes en rouge! Il évaluait à 20 000 le nombre de pièces de ce qu’il appelait volontiers son « musée sentimental », comme le musée Federico Marés qu’il visitait à chaque escale à Barcelone. Nous avons conservé l’essentiel de ces collections et poursuivi cette passion, selon nos goûts et métiers : Dorothée, peintre et sculpteur ; et Philippe, diplomate qui –avec sa femme Katherine– a rapporté des objets d’art populaire des Amériques, d’Afrique...

Né à Paris en 1901, Guy Selz reçut une curieuse éducation : sa mère ne voulant pas qu’il aille à l’école, privée ou publique, le fit élever à la maison par des précepteurs (ainsi

Comme dit François Mathey, l’origine d’une collection est parfois « insoupçonnée » : vers 1960, l’UNESCO organisa à Paris une exposition-vente d’art populaire mexicain. Guy Selz, également critique d’art et de théâtre de « ELLE », fit un article enthousiaste. En reconnaissance, le commissaire de l’exposition lui promit un petit taureau jaune et bleu, une rareté que notre père avait remarquée. L’exposition fut inaugurée par André Malraux, ministre de la Culture du Général de Gaulle, qui, tombant en arrêt devant ce taureau, demanda s’il pouvait lui être donné. Le commissaire objecta que l’animal avait été promis à un journaliste et qu’il excluait donc de se dédire. Abasourdi, et furieux, Malraux ne put que s’incliner, et voilà pourquoi cet étonnant « toro » est ici exposé.

« En marge des réputations... » ajoute François Mathey : Guy Selz préférait le Palais du facteur Cheval, en France à Hauterives (Drôme), à celui de Versailles. Il était plus sensible à l’art roman, breton ou catalan, qu’à l’art classique. Il comparait avec délices les « pitos » de Majorque à l’art cycladique. D’où son goût pour l’insolite : en 1960, pour Elle, il parcourut la France, en quête d’artisans, d’artistes, inconnus. Il découvrit ainsi l’étonnant sonneur de cloches du village de Banon, en Provence, au nom prédestiné d’Auguste Bonnefoi. Cet original avait entassé, dans une pièce de sa maison, des milliers de boîtes de conserve vides dans lesquelles il avait fixé un battant, les transformant en clochettes. A chaque battant était attachée une ficelle aboutissant, au centre de la pièce, à un fauteuil où il s’asseyait : tirant ces ficelles en tous sens, il créait, selon notre

LA COLLECTION DE COLLECTIONS DE GUY SELZ

94 95

père, « un vacarme infernal ». Bonnefoi lui donna deux de ses créations ici exposées : elles évoquaient les sculptures de Jean Tinguely dont Guy fut un ardent défenseur. Il fut un enthousiaste de l’art brut et des avant-gardes, dadaïstes, surréalistes, pop-art...qui ont nourri son imaginaire et sa sensibilité. Dorothée s’est passionnée pour ces aventures artistiques. Sa rencontre avec Antoni Miralda à Paris en 1965, fut déterminante. Ensemble ils firent leurs premières créations Eat Art (Restaurant de Daniel Spoerri). Avec leurs amis catalans Joan Rabascall, Jaume Xifra et Benet Rossell, ils organisèrent des happenings (Ceremonials). Par affinités, nos parents, se lièrent d’amitié avec eux. Guy Selz a constamment fait des chassés-croisés entre ses choix professionnels engagés et ses élans personnels de collectionneur.

L’accumulation était, pour lui, magique.Un objet seul ne lui paraissait vraiment beau et important que multiplié ; c’était son « catalogue de Leporello ». Cela se retrouvait dans ses invitations : il conviait systématiquement ses amis à venir chez nous « en famille ». Jacques et Pierre Prévert -le poète et le cinéaste étant particulièrement liés- venaient toujours ensemble avec femmes et enfants ; André Breton, avec sa fille Aube et son mari Yves Elléouët. Très sensible à l’esprit de nos parents et à leurs collections, Aube reste une amie fidèle ; de même avec Alexander Calder, et Eugène Ionesco que Guy Selz avait soutenu dès l’origine.

Une île fut essentielle dans sa vie : Ibiza, qu’il découvrit en 1933, et où il s’installa en ouvrant sur le port

un bar, qu’il appela « El Migjorn » (un vent marin). Le Diario de Ibiza du 6 juin 1933 mentionne l’événement en détail. Dans une lettre à Gretel Adorno, Walter Benjamin parle de ce bar comme « ...un nouveau lieu de rencontre où se nouent des intrigues en tout genre... et laisse présager un coin très agréable ». « El Migjorn » devint le rendez-vous des Ibicencos attirés par son caractère cosmopolite. Gisèle Freund, Raoul Hausmann, Rafael Alberti y vinrent ; ainsi que Jacques Prévert, qui sera pour Guy « l’ami de toujours ». La guerre civile mit fin à cette aventure. Le samedi 22 août 1936, Guy Selz note : « Départ d’Ibiza à 5h30 sur le trois-mâts motovelero « Isabel » avec... Miguel de Beistegui (futur parrain de Dorothée)... forte houle, nuit lunaire magnifique ». Il y revint presque chaque été de 1951 à 1972, en famille et retrouva d’anciens amis. C’est à Ibiza, où il a écrit des poèmes et beaucoup dessiné, que Guy Selz apprit à flâner pour, comme il disait, « trouver ce que personne ne voit ». Philippe Selz et Dorothée SelzParis, septembre 2009

Guy Selz amb siurells del poble de Portal, Mallorca, Illes Balears, Espanya, París, 1959