La claca del PP

PP valenciàPolítica

Si no hi arribes d’hora, no hi tens res a fer. Si hi arribes d’hora, ben mirat, tampoc: la claca és professi-onal, està entrenada, organitzada,

pentinada per a matar. Quan hi entri algun intrús, algun veí que vulgui veu-re el ple, alguna associació que pugui prendre la paraula des de la llotja de convidats, ja hi trobarà les cadires ocu-pades, les baranes amb pancartes, les mirades metàl·liques que el faran sentir un intrús.

Fa anys que han convertit els plenaris de l’Ajuntament de València en el seu hàbitat natural. S’hi van presentar per a fer de contrast a alguna protesta ciu-tadana, i sembla que hi han trobat gust. També hi ha un petit nucli de joves ca-dells reclenxinats, però aquesta guarda de corps de l’alcaldessa és formada, sobretot, per dones que acumulen anys a l’esquena i molta laca sobre el cap. Amb l’aquiescència i l’acomboiament de regidors i assessors del PP, han fet de l’edifici de l’ajuntament un saló de casa seva, i des d’aquesta talaia han expandit el camp d’influència a tota la ciutat: només cal agusar una mica els sentits i qualsevol observador podrà re-conèixer cares i gestos i aplaudiments repetits en un bon nombre de les passe-jades de Rita Barberà. Especialment si ha d’anar a algun barri on pugui trobar contestació, però també en general, per si de cas o per a sentir-se estimada, la claca de Rita activa el mecanisme de república bananera i envolta la seva alcaldessa de somriures i visques i adulacions.

L’infiltrat. És un jove de l’associació de veïns de Patraix. A la legislatura anterior, el barri organitzà un seguit de protestes contra la pretensió d’instal-lar-li, arran d’escola i habitatges, una substació elèctrica. Cada vegada més gent acudia als plens municipals per a mostrar el rebuig a aquell projecte. Això, ens comenta aquest jove activista, “devia incomodar l’alcaldessa”. I els ve-ïns van anar comprovant com, quan ells arribaven a la sala de plens, ja hi havia aquella gent i les pancartes ocupant l’es-pai. “Com que l’aforament és limitat, sovint ens trobàvem, fins i tot, que no hi podíem entrar. No enteníem res: com era possible, si no hi havia ningú davant nostre, a la cua?”

‘Pepi, Luchi, Bom y otras chicas del montón’

Part de la claca de Rita Barberà, al ple de l’ajuntament. Dret, amb jersei vermell, Luis Salom; al mig, assegut, Carlos Lirio: tots dos pertanyen a Noves Generacions, del PP.

Fa anys que no fallen a cap plenari de l’Ajuntament de València. Adoren Rita Barberà per sobre de totes les coses, pengen pancartes i fan de claca dins el consistori i a fora... Es fan passar per espontanis aplaudidors, però són sempre els mateixos: un grup organitzat i amb carnet de partit.

34 EL TEMPS 8 DE MARÇ DEL 2011

PRAT

S I C

AMPS

1395ET034-039-FET.indd 11395ET034-039-FET.indd 1 04/03/2011 12:57:3604/03/2011 12:57:36

8 DE MARÇ DEL 2011 EL TEMPS 35

Van constatar que es tractava d’un grup organitzat i van decidir de desco-brir-ne el modus operandi. De manera que un darrer divendres de mes, que és quan l’ajuntament celebra ple, el jove de Patraix es va posar camisa i jersei, es va ben engominar i se’n va anar cap a una cafeteria prop de l’ajuntament on ja ha-vien detectat que algunes representants de la claca se solien reunir. “Vaig arribar allà i hola, com va, amb normalitat, com un més. Una dona es queixava, tota disgustada: ‘És que em van telefonar ahir i no he tingut temps d’anar a la perruqueria.’ Em van demanar de quina agrupació era i jo vaig despistar dient que de Patraix, que m’havia afiliat feia

poc i vaig desviar ràpidament la conver-sa.” Van esmorzar. Truita de creïlla, un tallat. Fins que “va venir un home per a fer-nos entrar. Després he sabut que era Julio Aguado, assessor del regidor Vicente Aleixandre Roig”.

No cal dir que la claca es va estalviar la cua: van seguir les passes d’Aguado, van fer cap a la porta on es fa el paga-ment de multes i taxes, van pujar “per una escaleta que hi ha al fons i quan vam arribar a dalt una noia ens va donar les pancartes i ja està”. El ple era ben buit. Tenien lloc per a triar. El volien tot. Una dona d’ulls esmolats, cabells alçats i ges-tos lents anava dirigint el desplegament per a garantir que cada balconet quedés

ocupat: era Lucía Esteban, coneguda com a Luchi, presidenta de l’agrupació del PP d’Abastos, acumuladora de càr-recs nomenats a dit i monarca absoluta de les llotges de l’ajuntament.

‘Kale borrita’. Durant l’anomenada transició, un penós personatge es va fer conegut a la ciutat de València: li deien Paquita Rebentaplenaris i es dedica-va, com el malnom indica, a l’agitació barroera en actes públics, amb especial predilecció, com fan ara la colla de Luchi, pels plens de l’ajuntament. Els temps han canviat i les formes, també, però l’essència i l’aquiescència romanen intactes.

Des de dalt, en el sentit de les agulles del rellotge: Lucía Esteban, Luchi, al centre de la imatge, en un ple de l’ajuntament, rere una pancarta contra Zapa-tero; dues mostres de pancartes que omplien l’hemicicle el mateix dia, amb les corresponents membres del grup de supporters; i dues mostres de la feina de la claca també al carrer: la dona que seu al costat de Luchi a la imatge superior, aquí tenyida de ros i acompanyant Barberà en una visita al mercat del Cabanyal; i Luis Salom rere l’alcaldessa, que discuteix amb un veí de Benimaclet.

EL T

EMPS

PRAT

S I C

AMPS

PRAT

S I C

AMPS

PRAT

S I C

AMPS

EL T

EMPS


PP valenciàPolíticaAl ple no es poden acabar de despen-

tinar. No s’hi permeten aplaudiments ni crits. La claca, que al carrer sí que s’esbrava (i persegueix veïnes de Patraix a cops de ventall o escridassa càrrecs del PSOE o prepara estores d’aplaudi-ments per a Francisco Camps o aclama l’alcaldessa allà on treu cap i collar), al consistori s’ha de contenir. I hi desenvo-lupa, aleshores, una tasca de, diguem-ne, agitació subterrània. Amb les pancartes crea i copa l’ambient. Amb la presència fixa, la remor persistent, acomboia els seus i, sobretot, prova d’incomodar els altres. “És increïble veure com el PP, que ara és el govern, de fet, es dedica a usar aquesta gent, per a rebentar i per a aplaudir, segons què li convé”: Matías Alonso va ser regidor del PSPV durant la legislatura passada. Coneix bé la manera de fer d’aquesta kale borrita (com hi ha qui l’anomena). De fet, ell mateix va denunciar públicament l’espectacle que s’orquestra als plens: “Jo he vist com es treien les pancartes dels despatxos de l’àrea d’economia de l’ajuntament i com les donaven a aquestes professionals de l’agitació. Quan ho vam fer públic, vàrem aconseguir que, almenys, ja no es guardaren allà. Però hi ha una simbiosi entre aquesta gent i els càrrecs públics que no és acceptable. Realment fa pena veure l’hemicicle convertit en un circ.”

La veritat és que la visita al ple no és gaire edificant. Els regidors passen el temps com poden, mouen papers, comenten la jugada, llegeixen diaris en fotocòpia, es miren les ungles, consulten el mòbil. Rita Barberà s’alça i se’n va tan bon punt pren la paraula la repre-sentant d’una AMPA que es queixa dels barracots. Els cadells del PP twittegen, fotografien els clatells de la bancada de l’oposició. Diuen que han vingut, com “cada mes, per a donar suport a l’alcaldessa. I per a aprendre”. Mentres-tant, Luchi i les seves amigues, amb els braços en creu, recolzades a la barana, escruten l’hemicicle, consulten l’ordre del dia i, amb cara de gos, pensen en les seves coses. I tots riuen quan a la bancada del PP insisteixen que no, que no són pas barracots, allò que s’instal·la a les escoles, sinó “aules prefabricades”. I pintades de colors. El sector Noves Ge-neracions s’aparta el serrell dels ulls d’un cop de cap i somriu: “Fenomenal, no?”

Núria Cadenes


Quan el PP era AP, ja hi havia Luchi. I tres dècades més tard, com el dinosaure que popularitzà Monter-roso, Luchi encara hi és.

Luchi sembla més antiga que la lloba Luperca, fecundada pel déu Mart i que va parir i alletar Ròmul i Rem, els fundadors de Roma. En realitat, però, Ròmul i Rem són Rita Barberà i Francisco Camps, la parella que molts valencians pensen que va fundar la terra que trepitgen. Mare i

devota de tots dos alhora, Luchi és una d’aquestes persones que no entendrien la vida sense el PP a les institucions.

Lucía Eugenia Esteban Villarroya, que així s’anomena Luchi, és la presidenta del PP d’Abastos, el districte on sempre ha militat –i bé que se n’enorgulleix– Francisco Camps. És vídua de José Mo-reno, ex-president de l’agrupació, i cinc vegades mare. Dues de les filles, Merce-des i Belén, han heretat la passió per la

Lucía Eugenia Esteban Villarroya, àlies ‘Luchi’,és el paradigma de seguidor infatigable deRita Barberà i Francisco Camps, als quals professa fins i tot molta més fe que a la Marede Déu dels Desemparats. Li va la vida: tant ella com alguns familiars els deuen la feina.

Luchi a dos actes dels seus dos grans referents polítics. En un de Rita Barberà al barri de Patraix; i, a la dreta, saludada per Francisco Camps, en una trobada amb esportistes, el 30 de gener.

EL T

EMPS

La laca de Rita, l’abric de Camps



política de Luchi, una assídua als actes de Camps i –sobretot– de Rita Barberà.

Luchi no és una qualsevol, però. Co-neix el president de la Generalitat Valen-ciana des que ell tenia acne i va comen-çar a intimar amb l’actual alcaldessa del cap i casal quan encara no es tintava els cabells. Ella va patir la terrible margina-litat d’Aliança Popular i ara pot gaudir de la plenitud del projecte conservador. Una persona com ella no pot ser tractada de qualsevol manera.

Per això Luchi ocupa un dels sis se-ients designats pel PP al consell d’admi-nistració de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). Per això Luchi també figura a la selecta llista de 28 consellers generals de Bancaixa, dins la quota de 19 que correspon al seu partit i que nomenen les Corts. Per això Luchi integra el reduïdís-sim comitè electoral del PPCV, que la nit del 14 de febrer, davant la inacció de la direcció estatal, va afanyar-se a procla-mar Camps.

En tots tres casos hi ha accedit gràcies a l’excel·lent relació que ha sabut con-rear amb el president i l’alcaldessa. Un privilegi que, a tot estirar, només hauria d’haver-li servit per a assumir l’última de les tres responsabilitats esmentades. Les altres dues li van molt grans: la llei de creació de RTVV explicita, a l’article número 5, que els onze membres seran escollits “entre persones amb mèrits pro-fessionals rellevants”; i quant a Bancai-xa, qui coneix de prop Luchi assegura que és incapaç d’interpretar un balanç. La seua participació en ambdós òrgans se circumscriu a votar allò que li diuen els companys de partit. Al capdavall, Lucía Esteban va començar estudis en infermeria, però ni els va acabar ni ha treballat mai al marge de la política.

Consellera general de Bancaixa des del 2006 i membre del consell d’admi-nistració de RTVV des del 2007, només pren la paraula –li l’arrabassa a qui la té, més ben dit– quan algú malparla de Camps o Barberà. Unes intervencions de hooligan que esdevenen tallafoc de les invectives de l’oposició, que tot sovint acusa de “catalanista”. “¡No te pases con el presidente, eso no te lo consiento!”, exclama ara i adés i de manera sobtada. Sempre parla en castellà.

Emilio Fernández, president de l’òrgan rector de RTVV i també designat pel PP, ha arribat a indignar-se i sentir vergonya pel seu comportament. Fet i fet, Luchi

MÓ

NIC

A TO

RR

ES

3

PAU

BEN

LLO

CH

EFE

2

Tant se val que tinga una preparació elemental i que les seues intervencions siguen més pròpies del taulell d’un bar. El seu partit, gràcies a les majories absolutes, l’ha situada al consell d’administració de RTVV –a la imatge número 1, en una de les reunions mensuals de l’any passat– i com a consellera general de Bancaixa: a la número 2, quan l’assemblea va aprovar la fusió amb Caja Madrid, a instàn-cies del president de l’entitat i ex-cap transitori del Consell, José Luis Olivas, que apareix a primer pla. A la tercera imatge, l’ex-president del PPCV i president del comitè electoral, Pedro Agramunt, i el vice-president de la Generalitat i d’aquest comitè, Vicente Rambla, fan públic el nomenament de Camps. Al darrere hi ha la filla de Carlos Fabra, Andrea, i Luchi, que també forma part d’aquest òrgan intern tan selecte.


PP valenciàPolítica


no presideix cap de les comissions, per bé que fins i tot n’hi ha que tenen al capdavant un membre del PSPV-PSOE o d’Esquerra Unida. És, ras i curt, un remake de la Paquita Rebentaplenaris de la transició, amb l’afegit que la versió moderna regeix els designis de la televi-sió pública i cobra de l’erari comú. Vora 1.200 euros al mes, concretament.

Les retribucions que obté de Bancaixa són bastant més minses –160 euros per cadascuna de les dues o tres assemblees anuals–, però en aquest cas Luchi pot negociar uns préstecs bastant més asse-quibles que no si fora una clienta més. Com a contrapartida, no bada mai: sem-pre aixeca la mà quan toca. Sense anar més lluny, ha validat la fusió amb Caja Madrid i la conversió de la megacaixa resultant en la nova Bankia.

Abastos, terreny vedat. Fonts co-neixedores del PP d’Abastos –el districte que presideix Luchi i que abans dirigí el seu marit– expliquen que el clan Moreno Esteban s’hi ha fet tan fort que qualsevol dia, ironitzen, “potser l’inscriuran al seu nom davant el registre de la propietat”. De fet, la mare posseeix la clau de la seu, situada al carrer del doctor Zamenhof, i és ella qui s’encarrega d’obrir-la una o dues vegades per setmana.

Abastos és una de les agrupacions més nombroses del PP a València, amb prop de 1.800 militants, i fou l’única de les nou que té el partit a la ciutat on l’any 2010 va caldre votar per tal d’escollir-ne el president. Luchi va competir con-tra una llista alternativa que va obtenir 159 vots, 109 menys que els seus 268. L’elecció, tot i no mobilitzar ni la meitat dels militants realment actius, va eviden-ciar la insatisfacció d’una part amb la

manera com Luchi governa el districte. Amb prou temps lliure per a poder fer de claca de Rita Barberà i de Francisco Camps, Lucía Esteban s’ha llaurat una merescuda fama d’incondicional que ha donat fruits. No falla ni a un sol congrés del partit, fins al punt que fou un dels dinou membres compromissaris del cap i casal al darrer conclave estatal, que precisament va acollir València el 2008 i que va reelegir Mariano Rajoy.

Les rancúnies a Abastos tenen a veure amb l’estil personalista amb què Luchi comanda la nau, però també amb qüesti-ons relatives al repartiment de poder ex-tern. Les sospites que la presidenta local ha aprofitat el càrrec en benefici familiar és un dels principals motius de dissensió. De poc va servir, de totes maneres, que la llista alternativa amb què li van plantar cara aportara desenes d’afiliats nous. A la fi, l’ascendència de Luchi sobre un segment molt concret de la massa mili-tant va resultar tan decisiva com sempre. Com la seua estimada Barberà als plena-ris municipals, Esteban també aplica el corró a les reunions internes de partit. Va negar el vot a l’assemblea local a alguns nouvinguts, cosa que va provocar que demanaren la baixa passat el congrés de districte.

Impertèrrita, deu mesos després Luchi continua fent vida normal. Cada darrer divendres de mes acudeix al plenari de l’ajuntament i se situa rere una pancarta que diu “Zapatero miente”. Allà esgota el matí i mira d’aconseguir alguna mira-da còmplice de Barberà, de qui també fa d’escorta festívola a tot d’inauguracions amb picadeta inclosa. I si escau, que a voltes escau, integra la comitiva oficial de visita a barris rebels, ja siga el Ca-banyal, Patraix o Benimaclet. Actes en

què mostra cartells amb la llegenda “Va-lencia avanza con Rita” i en què entona una cantarella ben coent: “¡Sí, sí, sí, la alcaldía es para ti!”

Esporàdicament també es difumina al seguici de Camps. El juliol del 2006, al ple extraordinari reunit a les Corts a cau-sa de l’accident de metro que va costar la vida a 43 persones i que va ferir-ne 47, Luchi i companyia van atrinxerar-se a la porta principal de l’hemicicle per a es-cridassar els representants de l’oposició. Unes jornades de batalla compensades amb la seua presència en actes protocol-laris com la diada del Nou d’Octubre, en què Luchi tampoc no aparca el fana-tisme. El 2009, enmig de la maregassa Gürtel, les càmeres de La Sexta van enxampar-la saludant Camps i fent de di-rectora d’orquestra: “Decidle presidente fuerte! ¡Va, todos!”. “Presidente, ¡el más hermoso y el mejor”, cridava després. “Qué guapo es, ¿eh?”, etzibava encara, en un altre instant.

La família, primer. Embogida d’ide-ologia popular, Luchi té clar que, primer de tot, hi ha la família. Per això s’ha preocupat de garantir l’estabilitat laboral dels seus fills. Qui no ha pogut prosperar en solitari, ha comptat amb la seua mà.

És el cas de Mercedes Moreno Este-ban, que del 2002 al 2006 fou auxiliar administrativa interina de l’ajuntament, moment a partir del qual va passar a ser conserge interina de les dependències municipals de l’antic edifici de Tabaca-lera. Gerardo Santos, el seu marit, asses-sora Alberto Català, president de Fira Va-lència, un organisme en què l’ajuntament té un pes molt important.

Belén Moreno Esteban, una altra filla de Luchi, és comptable d’Emivasa, l’en-

Dalt, tres moments del programa Salvados, enregistrat el Nou d’Octubre del 2009 i en què Luchi fa de claca de Camps. A la fotografia número 4, al plenari de València del desembre passat, a què tampoc no va fallar. A la número 5, la setmana passada, durant la proclamació oficial de Camps com a candidat: va saber col·locar-se al passadís central del Palau de les Arts per a felicitar el presidenciable que ella mateixa ha nomenat. I a la número 6, en un míting del

1 2 3

LA S

EXTA



titat creada per l’Ajuntament i Aguas de Valencia que gestiona el subministrament hídric de la ciutat i en què el clientelis-me és habitual. Belén fou casada amb Vicente Betoret, alcalde de Vilamarxant (Camp de Túria) i persona molt i molt propera a Alfonso Rus, president del PP provincial i de la Diputació de València, a més d’alcalde de Xàtiva (Costera).

José Moreno Esteban, un altre fill, va treballar com a subaltern interí de l’ajun-tament fins que l’any 2006 va aconseguir una plaça fixa, per oposició, com a auxi-liar d’oficis. Els punts de l’experiència prèvia li van aplanar el camí.

Finalment, Lucía Moreno Esteban, fi-lla que regenta una cèntrica botiga de ro-ba nupcial, és casada amb un directiu de l’Agència Valenciana de Prestacions So-cials, SA (Avapsa), empresa pública cre-ada per la Conselleria de Benestar Social a fi de gestionar la llei de dependència. L’oposició a les Corts n’ha criticat l’opa-citat i l’amiguisme que han caracteritzat la contractació del personal.

I per a matar el cuquet de representar el PP a les eleccions, cosa que a València no li és permesa, Luchi ha estat paracai-gudista a llistes basques –a Orozco, el 1995, fou la primera suplent, i a Lemoiz, el 2003, anava a l’últim lloc– i en una de catalana... El 2007, en efecte, aspirà a l’alcaldia de Llorenç del Penedès, però fou una cap de cartell sense cartell, i així li va anar: 21 vots (l’1,8%) que ni tan sols va recomptar com a apoderada.

Aquell dia, com sempre que hi ha elec-cions, va fer guàrdia al Sant Pere Pas-qual, el seu col·legi de València. Compte, en tot cas, perquè l’anticatalanista Luchi pretén conquerir Catalunya.

Víctor Maceda

PP, el dia de la família: mira de reüll Camps, la dona i els tres fills, i seu a tocar de la família del vice-president Vicente Rambla i d’Alfonso Rus.

4

5

6

PRAT

S I C

AMPS

EL T

EMPS

EL T

EMPS


La claca del PP

Documents

Transcript of La claca del PP