Jaume Calatayud Ventura

I

La goleta de tres pals anomenada Encisera –cedre, aram, brea, cànem...–, amb

trenta-vuit metres d’eslora i veles de ganivet, transportava canyella i plàtans, cacau i

dàtils, cocos i melassa, de Badia Solella a La Gebrada, de Port Xardorós a Rufagues, de

Cap Feraç a Terra Orca; i tabac, i rom, i cafè, per entonar els paladars i les ànimes a la

riba freda de l’antic Mar dels Dos Móns, un pèlag llegendari –rampellut i apassionat,

prepotent i revengista– a què les memòries d’un llarg entreseguiment d’intrèpides i

sofertes marineries havien acabat rebatejant amb un epítet que volia ser –i a fe de Déu

que ho era!– definitori d’essència: el Gran Gelós.

I és que alguns mars, com alguna gent, es guanyen el nom a força de fets; i si lliurant-se

al Gran Gelós les embarcacions més esveltes i alteroses havien gaudit com en cap altre

jaç, gronxades amb la dolçor gentil d’un amant sol·lícit i tuïtiu, també havien quedat

atrapades al seu fons, abatudes definitivament, posseïdes per sempre pel deliri inclement

d’un dèspota vel·leïtós, algunes de les més agosarades i marineres. Així, doncs, no era

pas estrany que una jove goleta, gairebé acabada de sortir del bressol de les drassanes,

amb tot just dos mesos de navegació, se sentís del tot corpresa i contorbada, entre la

fascinació i el recel, damunt els rails d’escuma que el tallant de la seva proa obria, com si

fossin rengleres de nenúfars blancs, en aquells aigües mítiques durant els seus primers

viatges de la calda a la glaçada i de la gelabror un altre cop al botorn.

La primera nit de tempesta en què l’Aleix el Bard va veure l’Encisera enfonsar el

mascarot –ella mateixa feta figura humana, donzella setinada per l’aigua i el vent– al mar,

i el Gran Gelós, engallardit, atrapar-la per ensenyorir-se’n, i ella escapar-se-li encarant la

proa a la tenebra diluvial del cel, i tornar-se-li a retre, i fugir després, i entregar-se-li una

altra vegada..., va sentir que en aquella contemplació havia après sobre l’amor més del

que mai li podrien arribar a ensenyar les més tòrrides mulates i les més apassionades

1

ebúrnies, i va cercar paraules que expressessin aquell sentiment, va mirar d’ordenar-les

–fins a on li ho permetia el contrabalanç de la seva ignorància sobre l’exaltació creativa

del seu ànim– i les hi va donar a en Joan de Déu perquè les posés en música i les

convertís en cançó. Aleshores, l’Aleix el Bard encara no sabia escriure, encara es deia,

només, Aleix.

El Manxol Tomeu, el difunt pare d’aquell que un dia arribaria a ser conegut com El Bard,

havia estat un humil i atrabiliari pescador –mutilat per un enfellonit peix espasa que va ser

capaç de travessar la quilla d’una barca de bou per amputar-li d’una passada el braç

esquerre– que va intentar sempre treure al seu únic fill mascle el verí de l’aigua salada

que duia a la sang i allunyar el seu esdevenidor del cruel romanticisme de la mar. Però no

se n’havia sortit, en aquella seva benintencionada temptativa. I tan bon punt li fallar

definitivament un cor maltractat per l’aiguardent, la nicotina i la perpètua lluita contra la

misèria, a l’Aleix li va faltar temps per silenciar el ressò de la veu del difunt a la seva

consciència i córrer a embarcar-se buscant nous horitzons, i coneixements, i aventures, i

potser la fortuna que els déus havien negat sempre a una nissaga de pobrissalla.

Aleshores acabava de complir els quinze anys, el frec dels llibants li espellava les mans

amb facilitat i la seva fermesa trontollava enfront dels embats de les onades. Però quan va

arribar a l’Encisera ja portava deu anys de mar, les callositats de les seves mans li

permetien manejar les més aspres amarres sense gairebé ni sentir-les, i les aigües, per

molt embravides que estiguessin, no eren capaces de furtar-li ni un minut de son; coneixia

gent de totes les races i ports de llocs tan distants i diferents que ni els seus cels ni els

seus mars s’assemblaven, i era capaç de carregar-se damunt les espatlles un parell de

fardots de cinquanta quilos cadascun amb la mateixa facilitat amb què, quan baixava a

terra els dies més esquerps de l’hivern, s’hi col·locava el tabard. Una nit de lluna i rom, va

rebentar, fent-lo topar amb un dels seus genolls, el cap d’un homenàs gran i fort com un

2

perxeró; i si havia hagut d’enfonsar l’acer de la seva navalla a les entranyes d’algun

facinerós, mai no li havia tremolat el pols. Però, malgrat tot això, quan, arraconat a la

coberta de proa, amb totes les estrelles de l’univers contemplant-lo, rumiava

aparellaments de paraules com estimar i tornar, abandonar i plorar, amor i enyor..., encara

s’estremia com un infant amanyagat.

I, de tota la tripulació de l’Encisera, l’Aleix de seguida havia triat en Joan de Déu com a

company de confiança, i havia estat acceptat de molt bon grau per l’escollit. Era un marí

ben adobat, en Joan de Déu, un home madur i un amic franc que guardava al seu acordió

les més belles tonades que havia anat recollint pels ports d’arreu del món. I, a més, sabia

escriure, sabia com posar les paraules als papers, i desprès acoblar-les a la música, per

evitar que acabessin naufragant als pèlags de la memòria.

A l’Aleix, aquelles cançons que parlaven de petons i de baralles, de borratxeres i de

paradisos, de peixos desconeguts i d’herbes miraculoses, l’embadalien i l’emocionaven,

però, sobretot, li feien sentir un profund i neguitejador desig de convertir també en lletres

de cançó les seves realitats i les seves imaginacions, les seves experiències i les seves

quimeres. I en Joan de Déu va tenir la paciència i la bona voluntat necessàries per fer

partícip de la seva saviesa aquell jove i enfervorit company, obrint-li un nou món pel qual

el Bard mai no havia somniat navegar quan es deia, només, Aleix: el de l’art de

l’escriptura. I, així, va resultar que, amb les melodies de l’un i les paraules d’ambdós, en

Joan de Déu i el Bard eren capaços de solaçar la tripulació, d’apaivagar les penes dels

seus esperits i de mitigar l’acritud del seu isolament, donant a les vetllades a alta mar els

sabors de la nostàlgia, de l’esperança, del festeig, del plany...

I des de la barana del pont de comandament, sempre acompanyat de la seva pipa,

dominant la coberta on els seus homes, totes les nits serenes, feien rotllana, el capità

Gallard, un marí bregat per mil tempestes i altres mil batalles, un home de tarannà petri

3

amb un tèrbol passat com a bucaner, deixava també que el bàlsam de la sentimentalitat

lenifiqués les velles escorxadures del seu esperit i que l’ànim se li gronxés en aquelles

corrandes. A tots: al més brètol, al més fatxenda, al més aspre i al més truà d’aquell

col·lectiu d’ètnies, històries, creences, edats i dembles se’ls estremia el cor amb la música

i les veus d’en Joan de Déu i El Bard.

II

És creença comuna, i pot semblar que raonable, que els mars, com la resta de la natura,

no han d’afrontar l’assetjament de les passions; però sí que ho han de fer, i, de vegades,

igual que passa amb la gent, arriben a ser subjugats per elles. I el Gran Gelós, que –com

ja hem embastat amb les puntades de quatre paraules a l’inici d’aquesta contalla– en

bonança sabia oferir a les seves estimades el més plàcid dels jaços, i permetre als

tallamars obrir-se pas pel blau cristal·lí de les seves aigües com ganivets a la mantega

–l’Encisera, amb tot el drap al vent, lliscava per damunt d’elles amb una lleugeresa que

fins i tot feia podia fer pensar que acabaria alçant el vol–, canviava, en dies tempestuosos,

la seva galanteria per una indomable fúria, i en plena galerna era capaç d’empassar-se

una goleta, un bergantí, una caravel·la o fins i tot una superbiosa fragata de quatre pals

com si fos una indefensa xalupa.

I es va donar que, una nit de malastrugança, en Joan de Déu i el Bard li van fer una

cançó a l’Encisera: “Goleta meva, Encisera, / tan esvelta i alterosa, / tan marinera i airosa,

/ tan intrèpida i lleugera; / amb tu he de travessar / el més remot oceà, / i el més brau, i el

més pregon; / no hi ha d’haver mar al món / que no et pugui acaronar”. Tant de bo mai no

se’ls hagués acudit de fer-la-hi! Tant de bo mai no haguessin provocat el Gran Gelós!...

Aquella atziaga nit, en Joan de Déu, abans d’anar-se’n a dormir, havia deixat l’acordió al

costat del cabrestant i voltava per l’alcàsser assegurant l’aparell quan una onada

gegantina es va alçar per babord, com un enorme mur d’aigua irada, i es va abatre

4

furibunda damunt les cobertes arrabassant l’acordió i tot el que va trobar sense afermar. A

en Joan de Déu i al timoner els va salvar el nervi dels seus braços, capaços d’arrapar-se a

la vida com garfis. A Blai el Sorrut, a Guillem el Borni, al Mut de Verlàndia i a Ireneu el

Llefardós aquella tremenda manotada marina els va arreplegar mentre es jugaven, al

dictat d’uns escarbotats daus fets amb dents de balena, el que no tenien ni mai no havien

tingut, I allà se’ls va acabar per sempre més la mala sort i la possibilitat de, potser, un dia,

canviar-la a bona. Alguns mars, com alguna gent, es guanyen el nom a força de fets.

La nit següent, de lluna nova i silenci, mentre el capità, recolzat a la barana del pont de

comandament, escurava amb flegmàtica minuciositat la pipa, la reomplia amb cura i

començava a assaborir la fumada, la dotació intentava ofegar en rom el seu marriment.

Manel Cara de Serp, Guifré el Pocapena, Sebastià el Garrell, el Foll Roger, Amadeu el

Tres Potes... bevien i callaven en una mena d’amarga introspecció col·lectiva que els

fuetejava amb l’evidència del seu desvaliment, de la seva insignificança, de la seva

misèria..., quan el so lànguid d’un acordió, que va arribar alhora des dels quatre punts

cardinals, els va portar el compàs d’una tonada coneguda, i aquell grup de llops de mar

que deien i creien no conèixer la por, es va esglaiar en sentir una veu, que semblava sortir

de l’abisme més profund, cantant a l’Encisera: “Goleta meva, Encisera, / tan esvelta i

alterosa, / tan marinera i airosa, / tan intrèpida i lleugera, / ningú no t’ha de portar / ni al

més remot oceà, / ni al més brau, ni al més pregon; / cap altre mar d’aquest món / mai no

et podrà festejar”.

El Gran Gelós va recargolar arravatadament les seves aigües, generant un descomunal

remolí amb una fúria engolidora que semblava fins i tot capaç de fer que el cel es

desprengués de la seva volta, i l’Encisera i tots els seus tripulants varen ser arrossegats

per ell fins al fons dels fons dels mars i els temps: fins a la llegenda.

5