Generalitat de Catalunya

Escola Mare de Déu de Montserrat Castellbisbal

LA BARCELONA

MEDIEVAL

NOM:

CURS 2013-2014

6è Educació Primària

Barcino

Barchinona

Barshiluna

Barshaluna,

Bargiluna

Barxiluna

Barchinona, un passeig per la Barcelona medieval

El comerç atreia a més i més gent i van començar a viure fora de la muralla. La ciutat creixia per sobre dels seus límits. Al segle IV, Barcino comptava amb quasi vuit mil habitants entre els que apareixien les primeres comunitats cristianes i jueves. Però d’aquella època de poder romà, poc queda avui. Arribaren primer els visigots i després els àrabs. I entre conquestes i reconquestes d’uns i altres van sorgir petits comtats. Entre ells, el de Barcelona.

Al segle X, després d’una batalla de 8 dies assetiada per l’exèrcit musulmà d’Almanzor, la ciutat va ser saquejada, arrasada i reduïda a cendres. Gairebé no quedava res de Barcino (o Barchinona o Barshiluna o Barshaluna, o Bargiluna o Barxiluna o…) Arribava el moment de reconstruir-la.

El Temple d’August, una de les poques restes de la ciutat original

Durant l’època medieval, la ciutat de Barcelona (anomenada Barchinona) va créixer de manera constant, tant en nombre d’habitants com en extensió. La Barcelona de l’alta edat mitjana s’agrupava al voltant del barri episcopal i del palau comtal, dins de l’antiga muralla romana, però a mida que va augmentar la població van ocupar-se els camins i es van crear nous barris extramurs, les viles noves.

Aquest creixement fora muralles va fer necessària la construcció d’una nova línia defensiva que definiria els nous límits de la ciutat. Així, la nova muralla es va construir entre finals del segle XIII i principis del XIV.

Va ser l’època en la que va començar el període Comtal. Al segle XII, els comtes van arribar a Barcelona amb un patrimoni molt debilitat, fet que provocaria que al llarg del segle es creessin iniciatives per augmentar el seu patrimoni; els habitants de la ciutat pagaven

impostos en funció de la seva riquesa. Una successió de comtes que van anar donant forma a una ciutat en ple creixement, entre el Romànic i el Gòtic, fins convertir-se en una de les ciutats més pròsperes de la Mediterrània.

La ciutat de Barcelona cap a finals de l'edat mitjana, amb les 3 muralles

Quan pensem en una ciutat medieval emmurallada, hem de tenir present la importància que tenia el fet de ser-ne a dins o a fora d’aquesta. D’aquesta manera, fins al segle XIII, els habitants de les viles noves restaven fora del recinte de la ciutat en espai oberts i mal urbanitzats, separats de l’urbs per rieres i malesa. En canvi, amb la nova muralla del segle XIV, quedarien dins els murs que protegien i tancaven a la vegada, que definien el ciutadà amb els seus privilegis i establien un sistema d’impostos.

Muralla endins, els carrers de la ciutat eren estrets i encara es van anar empetitint més amb pedrissos, taules i taulells que complicaven el pas dels vianants. L’ambient general era d’una gran activitat. Arreu es podia observar el tragí de les pedres que venien de Montjuïc.

La febre constructora a Barcelona no va aturar-se durant els darrers segles de l’edat mitjana: edificis religiosos i civils van vestir-se segons el nou estil gòtic, cada vegada hi havia més cases i palaus de pedra que donaven un aspecte a la vegada elegant i sobri a la ciutat.

Santa Maria del Mar, l'Església del

Mar, símbol de l'art gòtic barceloní

El Palau Reial, residència i centre de poder dels comtes-reis d'Aragó a la Barcelona medieval

Al segle XIII, la ciutat va canviar la seva fesomia: en el camp urbanístic i arquitectònic. Barcelona s’havia convertit en el principal port de la Corona d’Aragó i en un dels més importants de la Península. A la ciutat arribaven mercaders i mercaderies de tot arreu: productes de luxe vinguts d’Orient (espècies, sucres, colorants); teles de Flandes i marfil i esclaus d’Àfrica. Des de la ciutat aquests productes es redistribuirien per tota la Península.

El centre de Barcelona havia quedat reservat pels burgesos, els afores s’anaven omplint de cases, que es convertiren en gremis. Es trobaven els terrissaires, ollers, gerrers, argenters, mirallers, barreters, etc. Amb el pas del temps es van instal·lar al Born els diferents gremis de la ciutat.

L’exportació dels productes locals també va iniciar-se en aquest segle, però va consolidar-se a inicis del segle XIV, quan va créixer la quantitat i qualitat de productes manufacturats que s’introduirien en les rutes comercials internacionals. Això va donar lloc a la creació dels consolats de mar, institucions creades per a vetllar pels interessos dels mercaders de la Corona.

A Barchinona, la majoria de la població era cristiana, però existia una important comunitat jueva que s’agrupava al Call, i una petita comunitat musulmana. Les tres comunitats mantenien una bona convivència, i fins i tot freqüentaven els mateixos banys, encara que en horaris diferents, i tenien negocis en comú.

Plànol del call jueu de la Barcelona medieval

A Barcelona hi havia un dels barris jueus més grans de tota Catalunya on es calcula que, en el segle XIV, hi vivien unes 4.000 persones. Finalment, el Call jueu barceloní va ser assaltat l’any 1391, fet que va provocar la conversió forçosa d’uns, la fugida d’altres i la total desaparició del barri com a entitat diferenciada dins de la ciutat.

Era una època en que la justícia s’administrava a base de la forca; però no succeïa a les places principals, sinó que les execucions tenien lloc als afores i existia el gremi dels corders. Molts d’aquests llocs es van convertir, posteriorment, en mercats (com el de la Boqueria).

Els carrers eren molt estrets, construïts sense massa control; la majoria de la gent es movia a peu. En aquests carrers sorgien noves esglésies i el poble decidí crear-ne una de pròpia, vora la Mediterrània, una església on tots fossin iguals, construïda per ells i per a ells. Seria Santa Maria del Mar, la Catedral del Mar, la Catedral del Poble.

Un Bastaixo, transportant una enorme roca des de la Pedrera de Montjuic. Els bastaixos eren descarregadors del port de Barcelona i van ser els impulsors de la construcció de la Catedral del Mar.

Els barcelonins ja tenien la Catedral de Santa Eulàlia, però pertanyia a la burgesia i al clero. Per això ells en van voler una que fos verdaderament del poble.

Crida l’atenció la gran quantitat de gàrgoles que es poden veure pel barri gòtic.

Catedral gòtica de Barcelona (Santa Eulàlia)

Gran quantitat de gàrgoles al barri gòtic

Caminant pels carrers del Call és probablement quasi imperceptible trobar-se amb la Sinagoga Major. Un racó tan diminut però es probablement la Sinagoga més antiga d’Europa.

L’entrada a la diminuta

Sinagoga Major