JOHAN SEBASTIAN BACH (1685 – 1750)

1. Mort i enterrament

2. Bach, una família de músics i un anagrama musical

3. Naixement i formació d’un músic

4. Els petits viatges

5. Els nou anys de “konzertmeister” a Weimar

6. Els sis anys a Köthen

7. De Kapellmeister a Kantor. Finalment Leipzig

8. El vell Bach

2

1. MORT I ENTERRAMENT

Bach moria el 1750, uns mesos després que un oftalmòleg anglès

l'operés dels ulls a la primavera. A la Necrologia, publicada als 4 anys de la

seva mort, se'ns explica que la seva gran passió per la música, va

contribuir a que acabés la seva vida cec: ja des dels 10 anys Johann

Sebastian copiava a la llum de la lluna obres per a clave en un quadern

que el seu germà més gran li amagava dins d'un armari, però que ell de nit

sostreia amb les seves mans petites..

El seu fill, Carl Philipp Emanuel Bach comenta en la Necrologia:

"No va ser, pot ser, aquesta avidesa de coneixement musical i el zel

que posava per transcriure aquestes obres en un quadern la causa

primera de la seva mort ?".

Bach no escapa a la tendència de magnificar i exagerar els fets

biogràfics per part d'aquells que consideren que l'autor d'una gran obra

artística ha de tenir també una vida exemplar i, per tant, res no pot ser

casual .

Igual com passarà després amb Mozart la mort de Bach s'envoltarà

d'una llegenda: Bach moria sobre la partitura de la seva última obra: la

fuga que té com a contratema B-A-C-H, que correspon a les notes si

bemoll - la - do - si natural, . Aquesta llegenda musical es complementa

publicant la fuga seguida del coral per a orgue QUAN ENS TROBEM EN LA

MÉS GRAN NECESSITAT/DAVANT TEU COMPAREIXO (BWV 668a/668)que

"el difunt dictaria sense cap preparació a un dels seus amics quan estava

totalment cec".

3

Naturalment - com en el cas de Mozart dictant moribund el

Requiem des del llit- tot és una llegenda, una llegenda romàntica.

Els estudis històrics han demostrat que l'última obra que va escriure

Bach no va ser L'ART DE LA FUGA (BWV 1080), sinó la MISSA EN SI

MENOR (BWV 232). A més el "coral de la mort" és una versió d'un coral

anterior, que forma part del PETIT LLIBRE PER A ORGUE (BWV 641), escrit

a la seva època a Weimar.

Bach moria sense haver escrit testament, així que l'herència es

repartí segons el Dret vigent en aquell moment a la ciutat de Leipzig.

Destaquen, entre els béns de Bach, la gran col·lecció d'instruments

musicals (claves, violins, violes, una viola de gamba i un llaüt), unes

accions d'una companyia minera i, la seva biblioteca "espiritual": més de

80 volums de temes teològics, on trobem dues edicions completes de les

obres de Luter i altres teòlegs luterans i pietistes.

Era realment tan religiós? Què hi ha de cert i de mite en la imatge

que podem tenir de Bach?

Seguirem la cronologia de la seva obra lligada a la seva biografia.

4

2. BACH, UNA FAMÍLIA DE MÚSICS I UN ANAGRAMA MUSICAL

La genealogia de la família Bach durant generacions només conté

músics.

El mateix Bach va escriure quan va fer els 50 anys una espècie de

genealogia de la família, que va titular "Origen de la família de músics

Bach" (Ursprung der musikalisch-Bachischen Familie) . Ja podem destacar

que en el mateix títol Bach identifica el cognom familiar amb la professió

musical. En aquest escrit Bach ocupa el lloc 24 d'un total de 52 Bach

identificats. Sobre el que seria el primer dels Bach ens diu:

"Veit Bach, forner d'Hongria, després d'adoptar la religió luterena al

seculo XVI, va convertir tot el que va poder de les seves propietats en

diners i es va traslladar a Alemanya; com que a Turingia va trobar prou

seguretat per poder practicar la religió luterana, es va establir a Wechmar,

prop de Gotha, on va tornar a exercir la seva profession de forner. Trobava

la major satisfacció en tocar una citarina que també s'emportava al molí i

que tocava mentre la roda girava. (Què bé que deuria sonar tot a la

vegada! Segurament així va aconseguir imprimiren el compàs)".

Els descendents d'aquest forner foren tots trompetistes, organistes,

Kantors, músics de corts, Mestres de Capella, escampats per la geografia

de Turingia i Saxònia. Poc a poc els Bach anaven abastant tot l'arc de la

professió i la pràctica musical.

Els Bach vivien en ciutats tan properes les unes de les altres que es

podien trobar plegats caminant menys d'un dia. Formaven una mena de

clan familiar, units pels llaços familiars i per la música, conscients que el

seu cognom és com una signatura musical: SI BEMOLL, LA, DO, SI

5

NATURAL, unes notes que molts de la família usarien en les seves

composicions.

Segons un testimoni de l'època sabem que:

"El lloc de reunió del Bach acostumava a ser Erfurt, Eisenach o

Arnstadt. La manera com passaven el temps durant els seus encontres era

molt musical. Com que la concurrència es composava de Kantors,

organistes i músics municipals, vinculats tots a l'església, i era costum en

aquell temps començar els actes religiosament, quan es trobaven en

primer lloc entonaven un coral. Després d'aquest devot acte inicial

passaven a fer bromes, que desentonaven amb aquell; cantaven tots a la

vegada i de memòria cançons populars de continguts en part còmic i en

part picant, de manera que les diferents veus improvisades formaven una

mena d'harmonia, però els textos eren diferents en cada veu.

Anomenaven aquesta forma harmonitzada de cantar improvisant

QUODLIBET, i no només reien ells, sinó que qualsevol persona que els

escoltés reia de manera incontenible."

Conservem una possible mostra d'aquestes reunions, una part del

QUODLIBET BWV 524, que Bach composà o transcrigué per a aquestes

reunions.

Veiem que Johan Sebastian Bach es va preocupar de saber d'on

provenia la seva família i, el que és encara més important, va recopilar

totes les composicions dels seus avantpassats, que va anomenar l'ANTIC

ARXIU BACH.

6

3. NAIXEMENT I FORMACIÓ D'UN MÚSIC

Bach naixia amb la primavera del 1685 a la ciutat de Eisenach; 4

setmanes abans naixia a la ciutat veïna de Halle, Händel.

No hi ha dubte que Bach va néixer dotat d'una extraordinària oïda

musical i d'un gran talent, però ens hem de preguntar:

¿Quan i amb qui va aprendre a tocar el violí, instrument que tocava

a la perfecció i durant tota la seva vida? També va ser un gran virtuós de la

viola.

Amb qui va perfeccionar la seva "bona manera de cantar"? On va

adquirir aquesta tècnica vocal?

A més, qui li va ensenyar a tocar els instruments de teclat, clave i

orgue, en els quals va ser considerat en la seva vida com un gran virtuós?

On va aprendre la teoria i la composició musicals?

Com es va convertir també en un gran expert orguener? (El seu

judici sobre els orgues era molt sol·licitat i també temut).

En resum, com es va convertir Bach en el gran músic que causa gran

admiració?

Amb 8 anys (1693) trobem Johann Sebastian a les llistes de l’Escola

de llatí d’Eisenach, la mateixa on 200 anys abans havia estudiat Martí

Luter. La religió i el llatí eren les matèries principals d’estudi; també

s’aprenia aritmètica i història i, en els cursos superiors grec, hebreu,

filosofia, lògica i retòrica.

Durant el curs 1694-1695 obté unes qualificacions escolars molt

baixes, i un total de 103 absències, probablement perquè el maig del 94

mor la seva mare i el febrer del 95 mor el pare. Així amb 9 anys, Bach és

un nen orfe.

7

El seu germà més gran, Johann Christoph, se n’ocuparà. En aquell

moment era organista al poble d’Ohrdruf, a mig camí entre Eisenach i

Arnstadt. Amb ell aprengué a tocar el “clave” (una paraula que es referia

tant al clavicèmbal com a l’orgue; avui dia parlaríem de “teclat”). Johann

Christoph gaudia de cert prestigi com a organista, a més havia estat

deixeble de Johann Pachelbel. Podem suposar que el jove Bach, gràcies al

seu germà, va poder conèixer les obres del vell Pachelbel.

El futur de Bach s’estava preparant: Bach hauria de ser un organista.

També començava a imitar models compositius, sobretot les fugues.

El 3 d’abril de 1700 trobem al jove Bach, amb 15 anys, a Lüneburg,

cantant en el cor de matines del Monestir de San Miquel, una institució

amb força recursos, que admetia alumnes becats. Bach era un dels nois de

famílies pobres que no havia de pagar ni la matrícula ni l’allotjament.

Gràcies a les actuacions extraordinàries (bodes, festivitats....) podia

treure’s un petit sou.

Sabem que va ser admès en aquest cor per la bellesa de la seva veu de

soprano, malgrat l’edat, encara no havia “canviat” la veu. Però un bon dia

va donar la nota que havia de cantar en la tessitura de soprano i a la

vegada l’octava inferior de la mateixa nota. Això li continuà passant durant

una setmana, fins que finalment es produí el canvi de la veu. Continuà a la

Institució probablement ajudant i substituint l’organista, Georg Böhm, en

aquell moment l’organista més prestigiós de la ciutat.

8

4. ELS PETITS VIATGES

Bach, a diferència d’altres compositors del moment (Telemann,

Händel...) no va fer grans viatges, ni va córrer món. Només es mou per

Alemanya, poques vegades traspassa les fronteres del territori alemany,

això sí, sovint fa petits viatges, petits desplaçaments, amb intencions ben

concretes, escoltar en viu altres organistes, per exemple.

No sabem quan abandonà la ciutat de Lüneburg, però l’hivern de 1705,

el trobem com a organista a Arnstadt

També visitava Lübeck, on residia el gran compositor i organista

Dietrich Buxtehude (1637 – 1707), que organitzava unes sessions musicals

amb concerts d’orgue, i la participació de cantants i altres instrumentistes.

Un d’aquests viatges, fet l’octubre de 1705, Bach hi anà a peu. Tenia

permís per ser-hi durant un mes, però s’hi quedà quatre mesos.

Probablement va poder conèixer les grans composicions de Buxtehude,

així com treballar-se el lloc d’organista de la ciutat, ja que el vell mestre

amb 67 anys, podia deixar vacant la plaça. Però, a més de demostrar

talent musical, els aspirants havien de casar-se amb la seva filla, condició

que espantava a més d’un aspirant (Händel també refusà la feina).

Al tornar del viatge, cap al febrer de 1706, el Consell d’Arnstadt li

demanà explicacions i, a les actes a més del fet d’haver-se retardat quatre

vegades més del temps previst, també se li retreu la seva manera de fer

música:

“....ha acompanyat un CHORAL introduint-hi moltes i sorprenents

VARIATIONES i barrejant notes estranyes que CONFUNDIRET la

comunitat........... Si en el futur vol introduir un TONUM PEREGRINUM (una

tonalitat estranya), hauria de mantenir-lo i no passar ràpidament a un

9

altre, o com té per costum fins ara, passar fins i tot a un TONUM

CONTRARIUM (una tonalitat dissonant)”.

Escoltant les harmonitzacions que va fer per aquella època dels cants

religiosos com NOMÉS A DÉU GLÒRIA EN LES ALTURES (BWV 715) o el

SENYOR JESUCRIST, DIRIGEIX-TE A NOSALTRES (BWV 726), podem veure

que les crítiques que li feien eren exactes: observem unes

harmonitzacions d’un músic jove que juga de forma atrevida amb les

possibilitats d’una peça a 4 veus, en què en lloc de ressaltar la melodia

coral, distreu l’oïda de l’oient, introduint refinats cromatismes.

Al novembre del mateix any el Consell presenta noves queixes. Aquesta

vegada Bach va portar al cor de l’Església una “jove desconeguda”, amb

qui va fer música acompanyant-la a l’orgue mentre ella cantava. Els

biògrafs volen associar aquesta “jove desconeguda” amb la seva cosina

Maria Bàrbara, amb qui Bach es casaria l’any següent.

Amb 22 anys Bach és un músic que ja gaudeix d’una gran reputació. Ara

vol –i ja té condicions per poder triar- deixar la ciutat d’Arnstadt i ocupar

la plaça vacant d’organista a l’Església de S. Blai a Mühlhausen. Realitza la

prova i un mes després li donen la feina, amb un bon sou i les retribucions

en espècie, el DEPUTAT, que exigia: blat i llenya (que havien de dipositar

davant de casa seva).

Va treballar a Mühlhausen prop d’un any. Però va tenir dificultats i

presenta una sol·licitud per poder marxar. En aquest escrit (el primer

manuscrit que es conserva de Bach) recorda que ha fet tot el possible per

revitalitzar la música sacra a les esglésies, que ha recopilat moltes obres

selectes, que s’ha encarregat de restaurar l’orgue .....i que tots els seus

esforços estaven dirigits a “un últim objectiu d’oferir una música sacra

regular per a glòria de Déu”.

10

Bach amb aquesta frase expressa el seu desig de poder treballar amb

músics (cantants i instrumentistes) més professionals, de disposar d’una

orquestra i d’un pressupost per tal preparar obres més importants.

També cal tenir present que fins al moment Bach havia destacat com a

intèrpret de l’orgue, i ara vol fer-ho com a compositor amb la creació de

cantates religioses (música vocal sacra).

Bach es trasllada a Weimar, la seva primera gran destinació.

11

5. ELS NOU ANYS DE “KONZERTMEISTER” A WEIMAR

Arriba a la cort de Weimar i li doblen del sou; les retribucions en

espècie habituals de llenya i blat i, a més a més, “trenta barrils de cervesa

a l’any”, és a dir, 3.5 litres diaris.

Entre d’altres feines, Bach havia de tocar l’orgue de la capella annexa al

castell, instal·lat a gran altura.

També li demanaven consell per provar els orgues i interpretava obres

a la veïna cort de Weisenfels, on va executà l’any 1713 la CANTATA DE LA

CAÇA (BWV 208) per celebrar l’aniversari del duc.

Finalment és nomenat KONZERTMEISTER, amb l’obligació de

compondre i executar cantates regularment, és a dir, una al mes. El

nomenament del 14 de desembre de 1713 especifica que haurà

d’interpretar a les festivitats religioses i un de cada quatre diumenges

“MUSIQUE agradable a l’oïda i animada per a la litúrgia”. Per fi Bach passa

de ser un extraordinari virtuós dels instruments de teclat a compositor de

música vocal concertant.

Bach s’entusiasmà amb la nova feina i va escriure obres religioses de

gran envergadura, com es fa patent en les cantates: SIGUES BENVINGUT,

REI DEL CEL (BWV 182), LLÀGRIMES, LAMENTS, PREOCUPACIONS,

DUBTES (BWV 12)i SENTIA UNA GRAN AFLICCIÓ (BWV 21).

Però Bach també se sentia afligit a Weimar on les condicions de treball

cada cop eren més feixugues i enrarides per la situació política de lluita de

poder.

Bach va demanar una feina a Köthen que li van concedir el 5 d’agost de

1717, però abans de marxar el duc de Weimar el va fer empresonar

durant un mes. (Els músics eren maltractats quan demanaven deixar la

12

feina, fins i tot rebien càstigs corporals, i està documentat que un

trompetista va ser condemnat a mort per haver escapat després d’haver

rebut 100 fuetejades).

En els documents de la cort de Weimar queda registrat el següent:

“El sis de novembre, Bach, el fins ara Konzertmeister i organista de la

cort, ha estat arrêtiert (detingut) a les dependències del Tribunal de

Justícia degut a la seva obstinada petició de dimission i finalment alliberat

del seu arrêt el 2 de desembre, després d’haver obtingut la dimission del

secretari de la cort i haver caigut expressament en desgràcia”.

Amb 32 anys abandona la cort de Weimar i se’n va cap a Köthen, amb

un gran bagatge i havent pogut desenvolupar les seves grans dots

artístiques.

Efectivament allí va compondre la major part de les seves obres per a

orgue, ja que el seu càrrec inicial era el d’organista de la cort.

Com es considerava Bach a si mateix? Sembla que al final de la seva

etapa a Weimar hi havia una tensió entre el gran “intèrpret” i el

“compositor”. No sabem quina concepció tenia d’ell mateix, però el més

probable és que al principi el gran virtuós de l’orgue no es plantegés

dedicar-se a la composició. En les primeres obres pesa més la vessant de

l’intèrpret que el geni compositiu. Recordem que a Arnstatd no va

escriure cap composició vocal, a Mühlhausen es va dedicar principalment

a compilar repertori religiós d’altres autors. Durant els primers temps de

la seva estada a Weimar va copiar obres d’altres compositors (copiava

obres de Vivaldi, Telemann, Albinoni).

Copiant Vivaldi va conèixer, sense anar a Italià, l’estil italià, famós a

tota Europa. Així mantenia contacte amb el que es feia arreu i anava

consolidant el seu propi estil.

13

Quan el 1714 rep l’encàrrec de compondre periòdicament Cantates, se

li obre la possibilitat d’aplicar tots els recursos i coneixements adquirits a

la creació d’obres vocals.

L’estudi d’obres italianes es va traduir en algunes obres per a

clavicèmbal i orgue, així va adaptar l’estil concertístic italià no a la música

orquestral sinó a allò que ell més coneixia: la música per a teclat. A la

Toccata i fuga en Re menor, “dòrica” (BWV 538), per exemple, Bach

experimenta amb la forma concertística italiana: senzillesa en els temes,

concisió del pols motor, transparència en les modulacions i claredat en el

contrast tutti-solo. Una de les obres més aconseguides i fonamentals

d’aquella època és la Passacaglia en Do menor (BWW 582).

Constatem fins ara, que la cronologia de la seva obra i l’exercici dels

diferents càrrecs caminen paral·lelament. A més Bach va obrint-se a la

composició quan ja té una reputació immillorable i envejable com a

virtuós del teclat.

Quines qualitats caracteritzaven el Bach intèrpret?

A la Necrologia se’ns diu que posseïa una tècnica prodigiosa, segons la

qual “exercitava tots els dits per igual; tots eren capaços de la més

refinada puresa en l’execució”. També digitava d’una forma innovadora

que, a la vegada que estalviava esforços, també demanava un major

domini del teclat. “Havia ideat una posició dels dits tan còmoda que podia

interpretar les peces més difícils amb la major fluïdesa i lleugeresa. Abans

d’ell, els més cèlebres teclistes d’Alemanya i d’altres països, havien

treballat poc el polze”. També es comenta a la Necrologia la seva

extraordinària tècnica de pedal. “Amb els peus era capaç d’interpretar

unes peces sobre els pedals que algun teclista no exempt d’habilitat li

costaria reproduir-les amb els cinc dits”.

14

Ens ha quedat com a exemple del virtuosisme en el pedal un exercici

que va escriure per als alumnes, Pedal-Exercitium en sol menor (BWV

598). I com a mostra del seu art pedalístic conservem la Tocata i fuga en

Fa Major (BWV 540), on hi ha un extens solo de pedal.

La famosa Tocata i fuga en re menor (BWV 565) on demostra un

esplendorós domini de l’orgue, tot i que no es pot afirmar amb absoluta

seguredat, tot sembla indicar que pertany a aquesta època.

Com a compositor, ja en vida va patir algunes crítiques:

“És molt difícil interpretar les peces de Bach, perquè les compon a

partir del que els seus dits són capaços d’executar. Pretén que els cantants

i els instrumentistes amb els seus instruments facin el mateix que ell fa

damunt un teclat, la qual cosa és impossible”.

Aquesta crítica, junt amb d’altres del mateix estil, són del tot

encertades: les composicions de Bach posseeixen un grau de dificultat

tècnica superior a les dels seus contemporanis, i encara avui dia, tocar les

obres de Bach suposa un desafiament per a molts intèrprets.

També és cert que en les seves obres instrumentals i vocals buscava la

fusió d’aquests dos elements. Les veus del cant són concebudes per Bach

com a instruments.

15

6. ELS SIS ANYS A KÖTHEN

Els anys a Köthen (1717-1723) com a HOFKAPELLMEISTER (Director de

música de la cort), tampoc no van passar sense algunes dificultats i

problemes.

El príncep Leopold era un “gran amant i coneixedor de la música”.

Quan va assumir amb 20 anys el govern del seu principat, una de les

primeres decisions que va prendre fou la de disposar d’un bon grup de

músics per formar una bona orquestra.

Quan Bach arriba a la cort es troba amb 18 músics ben pagats i, fins i

tot, un copista. Havia de dirigir aquesta orquestra, bé des del clavicèmbal

o tocant la viola.

El seu fill Carl Philipp Emanuel recorda a la Necrologia que el seu pare:

“Era capaç de percebre la més insignificant nota falsa en la millor de les

orquestres. Com a gran coneixedor i crític de l’harmonia, li agradava

sobretot tocar la viola amb l’energia o la delicadesa que es requerís. Des

de la seva joventut, i fins una edat força avançada, va tocar el violí d’una

manera penetrant i neta, i així mantenia l’orquestra amb un ordre que no

hagués pogut assolir dirigint-la des del teclat. Coneixia a la perfecció totes

les possibilitats dels instruments d’arc”.

Tot i que es tractava d’una orquestra professional, també havien

d’assajar, cosa que feien a la mateixa casa de Bach un cop per setmana.

La relació amb el príncep Leopold, 10 anys més jove que Bach, sempre

va ser d’amistat. El setè fill de Bach va ser batejat a palau, i el mateix

príncep en va ser padrí. Una altra prova la tenim en el fet que quan el

príncep mor (1729), i Bach ja treballa a Leipzig, en les cerimònies fúnebres

s’interpreta la cantata de Bach Lamenteu-vos, nens, el món sencer es

lamenta (BWV 244 a), obra que els musicòlegs relacionen amb la primera

16

versió de la Passió segons sant Mateu, ja que se suposa que ambdues

obres provenen d’una altra que s’ha perdut.

També coneixem el sou que cobrava, el mateix que el mariscal de la

cort, el segon càrrec funcionarial de més importància a la cort. Cal tenir

present que com a Hofkapellmeister (director de música de la cort), Bach

era responsable de la direcció de tota la música de la cort.

Un fet determinant a la cort de Köthen va ser la seva orientació

calvinista. Aquí no se li demana que escrigui música religiosa, per això

Bach concentra tots els seus esforços en la música instrumental. Les seves

obres s’emmarquen en els gèneres més habituals d’aquell moment. Així va

composar, per exemple, els Concerts de Brandemburg (BWV 1046-1051),

els concerts per a violí i oboè, el Concert per a dos violins en Re menor

(BWV 1046-1051), les Suites per a violí i violoncel, les Sonates per a violí i

violoncel, les Suites angleses (BWW 806-811) i franceses (BWV 812-817),

El Clave ben temperat I, així com les Invencions i Simfonies.

Cada vegada Bach es concentra més en obres per a clave , abandonant

les obres per a orquestra, com es posa de manifest en la composició de

llibres per a clavicèmbal que Bach escriu per als membres de la seva

família. Escriu el Petit llibre per a clave per al seu fill Wilhem Friedemann.

L’estiu de 1720 Bach acompanya a la cort al balneari de Karlsbad i quan

torna s’assabenta de la mort de la seva dona que ja ha estat enterrada. La

sobtada mort de Maria Bàrbara, amb 36 anys, l’afectà profundament. Pot

ser per això demana un lloc d’organista a Hamburg. A més a més les

condicions de treball a la cort també són cada cop més feixugues, amb un

ambient enrarit a causa de les lluites entre el calvinisme del príncep

Leopold i l’ortodòxia luterana de la seva mare. Bach estava al mig

d’aquestes disputes; per una banda, es devia a l’amistat del príncep i, per

17

l’altra, ell era luterà com la mare del príncep. El casament del príncep amb

la seva cosina acabà de perjudicar la feina dels músics, a poc a poc, els

membres de l’orquestra eren acomiadats. El Bach previsor ja pensa on

anirà a parar.

Poc després de presentar la candidatura a Hamburg, Bach dedica al

margrave de Berlín , una partitura amb 6 concerts, que va titular “Concerts

amb diversos instruments”. Dos anys abans s’havien conegut en un dels

viatges del príncep Leopold. Bach va tocar d’una forma tan impressionant

que el margrave li demanà que li enviés altres composicions. Aquests

concerts molts anys més tard seran coneguts com els Concerts de

Brandemburg. Podem veure en l’enviament d’aquests concerts, dos anys

després de la demanda, una sol·licitud indirecta de feina.

En tot cas els sis concerts no són una obra escrita l’any 1721, sinó que

Bach revisa obres anteriors, fa canvis significatius i els dóna una certa

unitat. Trobem de nou una característica de la manera de treballar de

Bach: la reutilització de les obres, el que podríem anomenar un “work in

progress”, l’obra en un desenvolupament continu. No es tracta de crear

sempre obres noves, sinó de reutilitzar-les, tornant a treballar en obres

anteriors.

Aquests Concerts de Brandemburg no segueixen el model concertant

que Vivaldi havia propagat amb els seus 240 Concerts per a violí. Bach

opta pel model de la “varietas”. No trobarem el solista i el tutti, sinó una

multiplicitat de possibilitats de conduir les línies vocals: com a solistes, en

grups d’instruments o dins el tutti. Les diverses veus s’interrelacionen en

cada concert de manera diferent, fins arribar al culmini del tercer concert

on desapareix la separació entre solista i ripieno i, els 9 instruments d’arc

es converteixen en solistes. Així s’han de valorar els concerts

18

brandemburguesos com una demostració conscient de totes les

possibilitats concertants.

El 3 de desembre de 1721, després de 15 mesos de viduïtat, Bach es

torna a casar, aquesta vegada amb Anna Maria Wilcke, una jove de 20

anys filla d’un trompetista de la cort.

La segona dona de Bach, tenia una veu de soprano admirable. Va haver

de tenir cura dels 4 fills vius del primer matrimoni, en va tenir 12 més (7

van morir al poc de néixer), cuidava la casa i copiava les obres del seu

marit. Va ser una excel.lent copista.

Per a ella Bach escriví una col·lecció d’obres, aquest recull conegut com

el “Llibre d’Anna Magdalena Bach”, es va anar engrandint fins ser una

espècie d’àlbum familiar, on també s’hi anaven incloent les composicions

dels fills i d’amics i músics admirats. L’únic enigma d’aquesta col·lecció és

la peça anomenada Aria di Giovannini (Si em dónes el teu cor, BWV

518),que tracta el tema de l’amor secret, que durant molt de temps va

incentivar la imaginació dels més atrevits.

19

7. DE “KAPELLMEISTER A KANTOR”. FINALMENT LEIPZIG

Per una carta a un amic seu l’any 1730, sabem com va ser el final de

l’estada de Bach a Köthen i, perquè va triar finalment anar cap a Leipzig:

“.... el destí va voler que el Serenisimus(el príncep Leopold) es casés

amb una princesa de Berenburg, amb qui sembla que va decaure la

inclination musical de l’esmentat príncep, doncs la nova princesa

semblava més aviat una amusa. Així, Déu va voler que vociret (fos cridat)

aquí com a Director Musices i Kantor de l’Escola de S. Tomàs. Al principi no

em semblava massa encertat passar de Kapellmeister a Kantor, raó per la

qual vaig demorar tres mesos la meva resolution; tanmateix, l’station (el

lloc)em va ser descrit tan favorablement ( i com que els meus fills

semblaven incliniren pels studiis), que finalment em vaig decidir en nom

de l’Altíssim, em vaig desplaçar a Leipzig, vaig fer la prova i es produí la

mutation (canvi)”.

El Kantorat de Leipzig, que implicava també fer-se càrrec de tota la

música de la ciutat, era, ja des del segle XVI, un dels llocs de treball més

famosos del panorama musical alemany.

En morir l´últim ocupant del càrrec, el Consell va haver de triar entre

un bon nombre de canditats. Primer van escollir Telemann, que finalment

desestimà el nomenament.

Leipzig necessitava un Kantor que, a més de música, pogués impartir

altres assignatures (per exemple llatí). El 7 d’abril de 1723 Bach executà

les cantates BWV 22 i 23 a l’església de S. Tomàs, fet que va merèixer

l’aparició d’un article en un diari d’Hamburg. Finalment el 22 d’Abril de

1723, Bach es nomenat Kantor de S. Tomàs de Leipzig.

En el contracte s’especifica quines seran les seves obligacions: ser

un exemple d’una vida i costums sobris, se li demana que planifiqui la

20

música de tal manera “que no duri massa, però que sigui de bona qualitat,

de forma que no soni operística sinó que convidi a la comunitat a

participar amb devoció en el culte diví”, a més a més no pot abandonar la

ciutat sense “el permís del senyor alcalde”.

Abans d’ocupar el càrrec va negociar que no fos ell qui hagués de

donar les classes de llatí. El Consell va acceptar a condició que el mateix

Bach pagués el sou al substitut.

Bach va viure aquest últim període laboral amb permanent disputa

amb els seus superiors. Tot i així el Kantor de S. Tomàs i el Director

Musices de Leipzig, havia de desenvolupar un ventall tan ampli d’activitats

musicals que acceptà el càrrec il·lusionat, a més a més, també hi ajudà un

factor secundari: la possibilitat que els seus fills poguessin estudiar a la

prestigiosa Universitat de Leipzig.

Com a Kantor s’havia d’ocupar de la supervisió musical de les 4

principals esglésies de la ciutat. Per abastar-ho tot es va dividir el cor de 55

alumnes de l’església de s. Tomàs, en 4 grups. Bach dirigia un cor de les 16

millors veus. Els altres tres cors tenien els seus prefectes, el nomenament

dels qual va provocar un dels enfrontaments amb el rector de la

parròquia.

Les obligacions de Bach es concentraven en el culte diví dominical i

de les festivitats religioses. També, havia d’ocupar-se dels casaments i

funerals, que cobrava a part, i sempre eren una gran font d’ingressos

extres. En alguna ocasió es lamentà que havia guanyat menys a causa del

bon clima de la ciutat que havia afavorit que hi haguessin menys

defuncions:

“La meva station (retribució) actual és d’uns 700 talers, i si hi ha més

cadàvers dels ordinariement, els meus accidentia augmenten en

21

proporció. Però si l’aire és sa, disminueixen de la mateixa manera; com

l’any passat, que en cadàvers ordinairen vaig perdre més de 100 talers en

concepte d’accidentien”.

A les esglésies de Leipzig la missa del diumenge començava

normalment a les 7 del matí i durava unes 3 hores. A l’església de S. Tomàs

hi assistien unes 3000 persones. Els oficis religiosos a aquesta església

eren el centre de la vida cultural de la ciutat. En una des les cantates que

va escriure per a S. Tomàs, la nº 61, que s’interpretava el primer diumenge

d’advent per marcar el començament de l’any litúrgic, Bach anotà l’ordre

del servei litúrgic:

“1. Preludi.

2. Motet.

3. Preludi durant el Kyrie.

4. Intonation davant de l’altar.

5. Lectura de les cartes.

6.Es canten les lletanies.

7.Preludi coral.

8. Lectura dels evangelis.

9. Preludi amb la música principal.

10. Es canta la professió de fe.

11. Sermó.

12. Després del sermó, com de costum, es canten uns versos d’un

lied.

13. Verba Institutionis.

22

14. Preludi amb música. Es cantaran diversos preludis corals fins el final

de la comunió”.

La cantata (nº 9) s’interpretava després de la lectura dels evangelis, als

textos dels quals feia referència aquesta “música principal”. Quan la

cantata es dividia en dues parts, la segona part s’interpretava després de

la comunió. Els assistents tenien una còpia dels textos.

Bach seleccionava els corals que cantaven la comunitat. Cada església

tenia el seu organista, per tant Bach no estava obligat a tocar l’orgue, si bé

això no vol dir que de tant en tant ho fes. El clavicèmbal també formava

part dels instruments de l’església.

A Leipzig Bach va compondre moltes cantates: se’n conserven prop de

200, però en va escriure més de 300.

En la seva presentació com a Kantor s’interpretà la cantata Els pobres

han de menjar (BWV 75), que va ser rebuda amb un gran aplaudiment,

segons que va ser escrit en un article a la premsa local.

Podem assegurar que durant els dos primers anys a Leipzig, Bach

només interpretava obres pròpies. Així havia de compondre cada setmana

una peça d’uns 30 minuts –els alumnes i familiars l’ajudaven a fer les

còpies- , assajar-la i interpretar-la.

Un altre gran esdeveniment musical era la interpretació de la Passió els

divendres Sants. En conservem dues de les 4 que va escriure: la Passió

segons S. Mateu i la Passió segons S. Joan .

Bach no va escriure cap òpera, però coneixia el gènere.

Bach es va fer càrrec també de l’important i prestigiós Collegium

musicum de Leipzig, fundat per Telemann, un conjunt musical universitari

que pot arribar a 40 membres, cantant i tocant “sense que ningú desafini”.

23

Els seus concerts eren famosos més enllà de la ciutat. Sabem per una guia

editada per l’Ajuntament que “celebren concerts sota la direcció del Sr.

Kantor Bach a l’estiu al jardí de la casa del Sr. Zimmermann, els dimecres

de 4 a 6 de la tarda, i a l’hivern al cafè del carrer Katerina tots els

divendres de 8 a 10 del vespre.”

En una ocasió les ordenances municipals volien vigilar la vida que es

feia als cafès, on es reunia la burgesia més avançada. Bach, el compositor

de cantates protestants, escriu la Cantata del cafè (BWV 211) quan

s’intenta prohibir el consum del cafè, aquesta “beguda negra de Turquia”.

Aquesta petita sàtira té un argument molt senzill: una jove de classe

burgesa no vol renunciar al plaer de prendre tasses de cafè cada dia,

malgrat que el seu pare s’hi oposa, amenaçant-la de no deixar-la casar

amb el promès.

Ara bé, els programes dels concerts del Collegium musicum, eren

principalment plens de música instrumental. Bach interpretava obres ja

escrites a Köthen, si bé revisades i canviades, i també música de nova

creació. Les obres Suits per a orquestra BWV 1066-1068, els Concerts per

a violí BWV 1041-1043, les Sonates per a flauta BWV 1030, 1039, els

Concerts per a clave BWV 1052-1058, van ser creades expressament per a

aquesta agrupació. També interpretaven obres d’altres autors.

Així veiem que amb la seva implicació en les activitats del Collegium

el Kantor de S. Tomàs posa de manifest els seus esforços per proporcionar

a les seves ambicions musicals un marc més ampli i de major rellevància

pública.

També va anar mostrant interès en la publicació de les seves obres,

si bé de forma molt prudent. Així va fer gravar amb planxes de coure la

24

Partita en si bemoll BWV 825, on a la portada fa escriure: "composta per

als afeccionats a la música i per al delit del seu esperit", intentant reclamar

l'atenció d'un públic més nombrós.

El 1731 publica les sis partites BWW 825-830, que seran la primera

part del Llibre d'exercicis per a clave.

En una carta d'una senyora que va comprar les partites escriu el

següent comentari: "les peces per a clave de Bach .... són tan belles com

difícils d'executar. Després d'haver-les tocat deu vegades, encara em

sento com un principiant". Aquest comentari va arribar a Bach, perquè

quan el 1739 publica la tercera part del Llibre d'exercicis per a clave,

escriu el següent: "compost per als aficionats, i sobre tot per als experts, i

per al delit del seu esperit".

El 1741 es publiquen les Variacions Goldberg (BWV 988), obra que

es va fer famosa perquè Goldberg, un deixeble de Bach, les tocava a

l'ambaixador rus a la cort saxona durant les seves nits d'insomni.

Finalment aparegueren publicades l' Ofrena musical i L'art de la

fuga. En canvi en vida de Bach no van ser publicades les Passions, oratoris,

misses i cantates. De tota manera tenint en compte que aquestes obres

van ser creades per moments concrets de les celebracions religioses, i que

eren obres llargues i difícils d'interpretar, no és d'estranyar que ningú no

s'interessés per la seva publicació.

25

8. El VELL BACH

El 1741 mor Zimmermann, l'organitzador dels concerts del

Collegium musicum, i Bach abandona la direcció d'aquesta institució.

Sembla que Bach, amb 55 anys, s'estava jubilant i la seva activitat

quedava reduïda a les obligacions de Kantor a l'església de Leipzig; fins i

tot feia interpretar Passions d'altres autors.

El 1747, 62 anys, va visitar el jove monarca de Prússia, sense dubte

l'esdeveniment més espectacular de la seva vida.

El monarca, que tocava la flauta, tenia per costum oferir totes les

nits un concert a Palau. Preparant un d'aquests concerts, anuncien

l'arribada d'uns visitants i el Rei diu als seus convidats: "Senyors, ha arribat

el vell Bach..."

En aquesta trobada Bach li demana al monarca un tema per

desenvolupar-lo en forma de fuga sense cap preparació. (Recordem que

Bach era extraordinari improvisant). El Rei meravellat encara li demana

que executi una fuga a sis veus. Bach escull un tema propi i el desenvolupa

magistralment.

Així va néixer l'Ofrena musical, on Bach extreu totes les possibilitats

del tema que el rei li havia suggerit que desenvolupés quan es van

conèixer.

Bach acaba els seus dies dedicat a la composició d'aquestes obres

on resumeix la seva forma de compondre, obres que són com tractats de

ciència musical.

En morir la seva obra cau en l'oblit fins que els romàntics la

redescobreixen. Mendelssohn fa interpretar, amb petits canvis, la Passió

segons sant Mateu, el 1829. Bach torna a viure.

26

Clara Schumann rep una carta de Brahms el 1877 on li comenta que

"la xacona de la Segona Partita BWW 1004 per a violí, es per a mi una de

les peces musicals més belles i inextricables. Bach escriu per a un

instrument petit tot un món de pensaments profunds i sensacions

intensos. Si jo hagués escrit aquesta peça, estic segur que l'excessiva

tensió i l'estremiment m'haguessin fet tornar boig".

El mateix Mozart quan va visitar la ciutat de Leipzig el 1789, tot

escoltant un motet de Bach que s'interpretava a l'església de s. Tomàs. va

dir "Què és això?.....això és alguna cosa de la que hem d'aprendre", i va

demanar que li mostressin més obres d'aquest compositor anomenat

Bach.