Joana Raspall
Transcript of Joana Raspall
Les paraulesSi al bosc tinguéssim set,
quina font buscaríem?
La de l’aigua més clara,
més viva i més brillant.
I de l’arbre fruiter,
quina peça voldríem?
La més madura i dolça,
suau al paladar.
I quin ramell de flors
a l’amor donaríem?
El dels colors més bells,
més fresc i perfumat.
Per als amics i amigues,
no triarem paraules
entre les més boniques
que al món s’han inventat?
No volem l’aigua bruta,
ni la fruita tarada,
ni fer rams d’esbarzers…
I en la nostra conversa
volem belles paraules
i no pas mots grollers.
“A compàs de versos”
La neu
La neu cruix com la rialla,
sota el peu enjogassat
i feliç de la quitxalla
que cap pena no ha tastat.
La neu cruix com un gemec,
sota el peu de l’home trist
que té al front marcat amb séc
de dolor, pel mal que ha vist.
No és capriciosa, la neu,
si gemega i riu alhora;
és que té el pes, damunt seu,
d’algú que riu o que plora.
Si el món fos...
Si el món fos escrit en llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir,
podria esborrar mentides
que no cal dir
n'esborraria l'enveja
que porta mals;
n'esborraria grandesa
de mèrit fals...
Però és escrivint amb tinta
de mal color:
de color brut de la guerra
i del dolor
Qui voldria escriure un món més just i net?
Potser que tu i jo ho provéssim
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconer...
AmicsDe tota la colla
són els més amics
l’un és nat a l’Àfrica
l’altre és fill d’aquí
Pell blanca, pell negra…
són ben diferents;
si només s’assemblen
pels ulls i les dents!
Parlant amb rialles,
mentre van jugant,
amb poques paraules
sempre s’entendran.
Per deixar la “bici”
només cal dir: “té”
i per regraciar-ho
els basta: “molt bé!”
Xutar la pilota
és com conversar:
un peu pot dir: “meva!”
o bé: “teva, va!”
Quan l’un té moneda
per comprar un llamí,
tria un tros de coca
que es poden partir,
que l’altre té boles
de banús pintat,
i li’n dóna alguna
sempre que han jugat.
Les places són amples,
per als dos amics;
i els carrers alegres;
i els jardins, bonics…
Però, casa seva
és un altre món:
l’un hi troba els mobles
que tan lluents són,
l’altre, la màrfega
que li fa de llit.
Qui sap què somnia,
cadascú, de nit!
Quanta diferència
separa els amics!
Els uns són ben pobres,
els altres, prou rics…
però, al fons, se senten
privilegiats:
Tots dos tenen mare
i són estimats.
“Font de versos”
ELS LLIBRES
Cada llibre té un secret
disfressat de blanc i negre;
tot allò que et diu a tu
un altre no ho pot entendre.
Tot allò que et donarà
no ocupa lloc, ni pesa,
t’abrigarà contra el fred
d’ignorància i de tristesa.
Amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
Cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.
SANT JORDI
Pel caminet de vora el riu,
tresca que tresca,
va galopant un cavaller.
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!
Ha senti dir que hi ha un país
plora que plora
perquè d'un drac és presoner.
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!
La seva espasa al raig del sol
brilla que brilla.
-Cercaré el drac i el venceré!
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!
I tot tornant, quan l'ha vençut,
dubta que dubta:
-Potser aquest drac no és el darrer...
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!
La porta obertaL'abril ens obre la porta
d'on té guardades les flors;
ha florit la tarongina
i les roses s'han desclòs.
Una rosa per a tu,
una rosa per a mi,
una rosa per al núvol
que ens ha regat el jardí.
LA PONCELLA
Veig que encara no ha floritla poncella mig badada.El roser sembla adormit.Potser no ha vingut la fadaamb la vareta d'argentque transfigura les coses...Potser no ha passat el ventque sap despertar les roses...
VESPRE
A ponent, el solnomés ha deixat
una ratlla lila.Per l'altre costat
sota un vel moratla foscor s'enfila.
I quan els ocellsja s'han amagat,
vola solitariel cec rat-penat.
EL BANY
La nina de drap
que més m’estimava
s’ha descolorit
perquè l’he banyada.
Quan la mare em renta,
jo també tinc por
que em descoloreixin
l’aigua i el sabó.
Cada dia ho miro...,
però veig que no.
LA NIT
La nit no m'espanta,
que és com llana flonja;
m'abraça, i em deixa
colgat de tebior.
Quan el sol apunta,
color de taronja,
ella s'acomiada
tot fent-me un petó.
ELS LLIBRES
Arrenglerats en els prestatgessemblen soldatso personatgestots enrampats.Si en prens algunveuràs que sónuna altra cosa.Dintre la màseran un mónque es badaràcom una rosa.
EL TARONGER
S’ha vestit el taronger,
amb la flor blanca perfumada;
l’aire hi pren una alenada
I l’espargeix pel carrer.
Sense veure flor ni branca,
prop del jardí s’endevina
que aquella aroma tan fina
ve de l’enllà de la tanca.
L’aire revela el tresor.
Oh!, riquesa fabulosa!
Avui és la flor olorosa;
demà, les taronges d’or.
La relLa rel de l'arbre no sap
que jo li estimo les branquesperquè fan ombra a l'estiu,
i l'hivern, al foc escalfen;perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,sóc l'amic que li dóna aigua.
Guerra i pau (fragment)
El foc i l'aigua han discutit
al fons del bosc, per una juguesca.
Quan l'una crida, l'altre s'encrespa
i deixen l'aire ple de neguit.
Tanta cridòria, a què treu cap?
Parlen de vents i de flamarades,
de llamps, trons i nuvolades
Per què es barallen? Ningú no ho sap.
Ni l'un ni l'altre no ens ho diran.
S'han envestit talment dues feres...
ENDREÇA
Pujaré al cel blau
a collir paraules
per una escaleta
tallada en el vent.
És, cada graó,
un manyoc de boira;
a cada replà
hi brilla un estel.
Els cants dels ocells
hi fan de barana;
aromes de flors
hi posen dosser.
Espereu-me a baix:
tornaré amb les mans
curulles de somnis,
i us els donaré.
Podries…
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut en la selva.
Podries llegir
contes i poemes
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.
Podries…podries…
Per tot això, pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.
La llengua pròpia
Hi ha unes llengües viventsque tothom pot fer seves:com l'alè de la muntanya,
com la cançó del mar...Només la veu humana
és pròpia de cada homei duu privats missatgesque cal saber escoltar.
Si no els entenem prou,provem d'endevinar-los;
i com si fossin màgicsels mots se'ns faran clars.Si amb un granet d'amor
jo t'envio paraules,tu, vinguis d'allà on vinguis,
si tens cor, m'entendràs.