INTERACCIÓ’06 Polítiques culturals de proximitat

Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) Diputació de Barcelona

Barcelona, 24 – 27 d’ octubre de 2006 DOCUMENTACIÓ

2.

Ressenya biogràfica i lectura de l’obra recent dels ponents

Centre de Documentació del Centre d’Estudis i Recursos Culturals Diputació de Barcelona Octubre 2006

Sumari

Carlos Alberdi Alonso 2 Franco Bianchini 6 Texeira Coelho 11 Carles Feixa 15 Enrique Gil Calvo 18 Jon Hawkes 26 Jaime Lerner 29 Eduard Miralles 35 Antanas Mockus 41 Marta Porto 51 AbdouMaliq Simone 54 Alain Touraine 59 George Yúdice 67

cdoc@diba.cat 2

Carlos Alberdi Alonso Carlos Alberdi Alonso es va iniciar en la gestió cultural a la Residencia de Estudiantes de Madrid des de 1986 a 1990 i posteriorment va ser Director del Centro Cultural de España a Buenos Aires durant els anys 1991 i 1992. Durant 1993 i 1994 va ser Director de Cultura de l’Instituto Cervantes i de 1996 a 2002 va ser Conseller Tècnic de Promoció Cultural a l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional coordinant la xarxa de Centres Culturals d’Espanya a Iberoamèrica. De 2002 a 2004 ha estat Coordinador de l’Àrea de Cultura de La Casa Encendida de Madrid. Des de maig de 2004 és Director General de Cooperació i Comunicació del Ministeri de Cultura. A continuació l’ Informe de les sessions de la Conferència General «Europa per el diàleg intercultural » (Granada, 27 i 28 d’abril de 2006). Per trobar la pàgina web de la conferència, es pot acudir al vincle següent:

http://www.mcu.es/cooperacion/dialogoIntercul/

Versió original:castellà

Introducció

La trobada «Europa pel diàleg intercultural» s’integra dins la línia de conferències sobre els aspectes culturals de la construcció europea que es va iniciar a Berlín el novembre de 2004 i va continuar a París i Budapest el maig i novembre de 2005. L’elecció del diàleg intercultural com a tema de la quarta trobada coincideix amb els preparatius de l’Any Europeu del Diàleg Intercultural que se celebrarà el 2008.

Aquest esdeveniment ha estat organitzat pel Ministeri de Cultura d’Espanya i ha constat de dues reunions paral·leles: per un costat, la trobada de les representacions dels Ministeris de Cultura dels Estats membres de la UE; per l’altre, una Conferència General a la qual han assistit uns 200 representants de la societat civil i les institucions i organitzacions culturals d ’Europa i altres regions.

La Conferència General ha consistit en Quatre sessions plenàries, que han abordat successivament el diàleg intercultural en l’àmbit euromediterrani; el diàleg intercultural en l’àmbit de les relacions entre la UE i Amèrica Llatina i el Carib; el paper de les fundacions, associacions culturals i societat civil en el diàleg intercultural; i el paper de les regions i les corporacions locals en el desenvolupament del diàleg intercultural.

Aquest document presenta un sumari de les principals idees i propostes formulades en el transcurs de la Conferència General.

cdoc@diba.cat 3

Diàleg intercultural: conceptes

La noció de «diàleg intercultural», així com les idees de «diàleg entre civilitzacions» i «diàleg entre religions» que sovint es veuen interrelacionades en el debat públic, exigeix una exploració en profunditat.

El discurs dominant en l’espai públic suggereix que les cultures són blocs tancats i monolítics. Malgrat això, la globalització multiplica les línees de fractura al canviar les condicions d’interacció entre les societats i les seves pràctiques culturals. Això pot al seu torn generar tensions i enfortir les visions més extremistes. En el marc del diàleg intercultural es produeixen simultàniament sentiments d’acceptació i sentiments de refús.

Molts dels fenòmens i reptes als quals s’enfronta Europa en l’actualitat, des de la immigració a les relacions exteriors o les polítiques de seguretat, han tendit progressivament a explicar-se en clau cultural o religiosa, ignorant la seva fonamental dimensió econòmica i política, i la necessitat de què es prenguin mesures d’aquest ordre. El respecte de l’Estat de dret i del dret internacional ha d’estar a la base de totes les aproximacions a aquestes qüestions.

Al costat de la visió de la cultura com a lloc de conflicte i enfrontament, en tot el món hi ha proves de la seva contribució positiva a la lluita contra la pobresa, l’exclusió social i la marginació, la generació de capital social i la seva vinculació amb els elements de la convivència, els drets humans i el desenvolupament.

La Història també ofereix exemples continus d’interacció cultural, mitjançant la qual s’han configurat la creació artística i el pensament al llarg dels segles. El Mediterrani és un bon exemple d’això. En el context actual, la interacció és encara més dinàmica, però es veu afectada pel desigual repartiment dels recursos.

Diàleg intercultural: context

Per Europa, el diàleg intercultural s’expressa avui en un triple nivell: en l’interior dels Estats, entre els propis Estats d’Europa i en l’àmbit de les relacions amb la resta del món. En cap d’aquests casos pot funcionar en base a relacions desiguals o asimètriques.

Les ciutats són l’escenari quotidià d’experiències de diàleg intercultural i es troben davant reptes amb un fort component cultural. Les regions també aborden el diàleg intercultural en les seves pròpies polítiques i en les pràctiques de cooperació interregional a Europa. Les polítiques culturals de les administracions locals i regionals tenen un paper clau en el context de la diversitat cultural, el que ha d’expressar-se situant-les en una posició central del conjunt de polítiques. L’Agenda 21 de la cultura ofereix una pauta per això i, donat el seu abast universal, també fomenta el diàleg entre administracions locals i regionals de diferents països i regions entorn a interessos compartits.

Es registren avenços significatius pel que es refereix a la dimensió intercultural de la construcció europea i el diàleg intercultural entre els Estats d’Europa. La Comissió

cdoc@diba.cat 4

Europea es proposa fer del diàleg intercultural una prioritat horitzontal en diferents àrees polítiques, especialment en la nova generació de programes de recolzament a l’educació, la cultura, la joventut i la ciutadania. En aquest sentit, una iniciativa significativa és la preparació de l’Any Europeu del Diàleg Intercultural el 2008.

Nombroses iniciatives contribueixen a donar contingut a la noció de diàleg intercultural mitjançant noves formes de cooperació cultural entre Europa i la resta del món. Pot mencionar-se com a exemple el programa «Ibermedia», de recolzament a la indústria cinematogràfica llatinoamericana. L’aprovació de la Convenció de UNESCO sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals evidencia la confluència dels reptes culturals internacionals, i es configura com a referent universal pel respecte i la cooperació entre expressions culturals.

En tots aquests nivells, la societat civil ha de veure més reconegut el seu paper d’espai de confluència de les diferències i de forja de noves aliances i formes creatives. La societat civil ha de poder intervenir més en la definició de la nova ciutadania europea.

Diàleg intercultural: propostes

1. Les aproximacions al diàleg intercultural haurien d’assumir en tots els casos la complementarietat de les dimensions política, econòmica, social i cultural i la necessària cooperació entre elles, en el marc del respecte per la democràcia, l’estat de dret, els drets humans i el dret internacional.

2. En tots els nivells, s’ha observat la necessitat de constituir plataformes d’interlocució entre els àmbits de la cultura, els drets humans, l’educació, la cohesió social i l’activitat econòmica, que han de complementar-se en la promoció i l’aprofundiment del diàleg intercultural.

3. Hauria d’assegurar-se la cooperació entre els diferents nivells de govern pel que fa als reptes de la cultura i el diàleg intercultural en el cor dels Estats. Donada la centralitat que adquireix l’espai local, semblaria especialment significatiu enfortir el paper de les administracions locals i regionals i assegurar els recursos de tot ordre necessaris per això.

4. Com actor independent i compromès, el sector cultural ha d’assumir una acció orientada a realitzar una contribució estratègica i política al debat sobre el diàleg intercultural i la identitat europea.

5. És precís un major reconeixement de la dimensió cultural de totes les polítiques de la Unió Europea, en aplicació de la clàusula de transversalitat continguda en l’article 151.4 del Tractat de la UE. En aquesta línia, pel 2007 s’ha anunciat la presentació de la Comunicació de la Comissió Europea sobre la relació entre la cultura i les altres polítiques comunitàries, fet que atorga certa centralitat a la cultura.

6. S’ha proposat que la UE promogui trobades periòdiques relatives als aspectes culturals de la constitució europea, en les quals s’hi reuneixin representants de tres sectors: l’administració, el sector privat i la societat civil. S’hauria d’acordar un programa a llarg termini, evitant la reiteració i la fragmentació, apostant per la

cdoc@diba.cat 5

continuïtat d’una conferència a una altra i assumint cada sector les seves responsabilitats respectives.

7. El programa de l’Any Europeu del Diàleg Intercultural hauria d’inspirar-se en les bones pràctiques generades i articulades per les operacions culturals. El seu èxit com a procés dependrà de la capacitat de les instàncies europees per fomentar aliances entre el sector cultural i les administracions públiques promotores de l’esdeveniment.

8. L’Any Europeu del Diàleg Intercultural hauria de tenir continuïtat i hauria de servir per assentar les bases d’una estratègia cultural europea.

9. S’ha assenyalat la importància de crear una plataforma de la societat civil per la cultura, àmplia i capacitada, que operi de manera transversal amb altres sectors, realitzi propostes i projectes innovadors i ambiciosos i intercanviï pràctiques relatives al diàleg intercultural dins i fora d’Europa.

10. Europa hauria de ser més receptiva a la producció cultural d’altres continents, evitant constituir-se en fortalesa i facilitant la circulació de la producció cultural de la resta del món.

cdoc@diba.cat 6

Franco Bianchini Director del Internacional Cultural Planning and Policy Unit i del Master European Cultural Planning a De Montfort University, Leicester. És membre de l’associació Comedia amb qui col·labora en el marc del projecte d’investigació The Intercultural City: Making the Most of Diversity, centrat en les pràctiques interculturals i en la vida econòmica de les ciutats del Regne Unit, un projecte patrocinat per la Joseph Rowntree Foundation. Ha actuat com assessor i investigador d’estratègies i projectes de planificació cultural en diversos països europeus, representant institucions tals com l’Arts Council of England, the Council of Europe, the European Commission i the European Task Force on Culture and Development. Ha fet conferències sobre polítiques culturals urbanes i qüestions de planificació en diferents països com Irlanda, Suïssa, Finlàndia, Letònia, Rússia, Polònia, Grècia, Itàlia, Austràlia, Colòmbia, Xina i Japó. El juny de 2001 fou proposat per a President del Parlament Europeu com a membre del grup responsable de designar la Capital Cultural Europea de 2005. Entre les seves publicacions, cal citar:

«Cultural considerations in inner city regeneration» En: Culture and neighbourhoods. Strasbourg : Council of Europe Publishing, 1995 p. 79-96

The Social impact of the arts / coautor Charles Landry. London : Comedia, 1995, 64 p

Planning for the intercultural city / coautora Jude Bloomfield. Stroud : Comedia, 2004. 125 p

«A Crisis in urban creativity? : reflections on the cultural impacts of globalisation, and on the potential of urban cultural policies». 12 p. Ponencia presentada al simposio internacional The age of the city : the challenges for creative cites, Osaka, 7-10 de febrer de 2004

http://www.artfactories.net/IMG/pdf/crisis_urban_creatvity.pdf A continuació s’ofereix un fragment de la ponència Reflections on urban cultural policies, the development of citizenship and the setting of minimum local cultural standards and entitlements presentada a la jornada «Active citizens – local cultures – european politics. Guide to civic participation in cultural policy-making for European cities», organitzada per la European Cultural Foundation, Interarts, SEE TV Exchanges, Ecumest a Barcelona el 22 de setembre de 2006: Versió original: anglès

Polítiques culturals urbanes i ciutadania avui: algunes qüestions

En el context urbà contemporani, caracteritzat per la creixent polarització econòmica i social i l’exclusió, ningú ja no creu seriosament en «l’efecte de filtració» però això no

cdoc@diba.cat 7

vol dir automàticament que la ciutadania en el seu sentit emancipatori ha tornat a l’agenda política. Per millorar la ciutadania, les polítiques culturals urbanes hauran de fer front als aspectes destructius de la competició internacional que ha distorsionat els intents per la regeneració urbana conduïda culturalment des de mitjans dels vuitanta.

Les associacions intersectorials poden aprofitar les iniciatives del sector privat, públic i voluntari per a objectius cívics. Cada soci aporta un conjunt diferent d’habilitats i tots poden guanyar combinant les seves forces particulars, incloent-hi el negoci, on es dedica l’economia local, una mà d’obra d’alta qualitat i un entorn innovador (Moss Kantor, 1995). En contrast amb una aproximació comunitària, que assumeix que hi ha un consens preconstituït – el qual de fet el construeixen els membres de la comunitat a través del criteri de selecció de «representants de la comunitat», que elimina les veus alternatives - , nosaltres advoquem per un sistema obert. Aquest es construiria mitjançant l’autoorganització d’actors autònoms en la societat civil amb la ciutat oferint formació, i sol·licitant projectes i idees de manera activa a totes les àrees de la política urbana. El model del concurs i exhibició pública de propostes usat per l’arquitectura i el disseny urbà es podria estendre al transport, desenvolupament econòmic, iniciatives culturals i socials.

Les polítiques culturals a moltes ciutats europees durant la fase del «canvi econòmic» van tenir èxit perquè van crear treball en turisme, venda al detall i altres indústries de serveis al consumidor. Malgrat això, aquestes feines eren freqüentment de baix salari, a mitja jornada, no qualificades, caracteritzades per drets legals inadequats i amb pobres condicions laborals. A finals dels noranta, per enfrontar-se a la polarització i exclusió social i econòmica, les ciutats han de desenvolupar estratègies orientades a la producció amb l’objectiu de crear feines qualificades en alts sectors amb valor afegit de l’economia cultural local, tals com disseny, moda, cinema, televisió i editorials. Davant la pèrdua de compromís de les grans empreses pels llocs específics, algunes ciutats i regions han posat en pràctica estratègies de creixement endogen que busquen maximitzar els recursos sota el control local, diversificar els productes i serveis, i explotar les qualitats i punts forts distintius de la localitat. Tal estratègia posa un gran valor en el potencial creatiu del capital humà, ja que la gent està relativament lligada a un lloc específic i les seves capacitats sovint són infrautilitzades. Per tant, la formació és un aspecte central d’una estratègia d’inserció, perquè la ciutat pot produir i conservar la gent formada, i crear una massa crítica de petites empreses, grups dotats, entorns culturals que estan lligats a la ciutat.

Les polítiques culturals públiques que cerquen usar el potencial no realitzat de la ciutat, han de dirigir-se als marginats o desfavorits socialment d’una manera que atregui els seus talents i faci ús de les seves habilitats incipients. Les ciutats han de ser conscients del «capital sub-cultural», del dinamisme de les cultures dels joves locals, per adaptar instal·lacions apropiades, serveis de suport tècnic i financer.

Així mateix, les polítiques culturals per millorar la ciutadania han de contrarestar la creixent polarització espacial de les ciutats, la pobresa concentrada en “comunitats forçades” i zones prohibides. Hi ha hagut diversos intents per omplir la creixent divisió entre els actius centres de ciutat i les perifèries inaccessibles i empobrides.

cdoc@diba.cat 8

L’establiment d’instal·lacions basades en el veïnat es pot combinar efectivament amb estratègies destinades a democratitzar l’accés a l’equipament cultural basat en el centre ciutat. Polítiques integrades de transport públic, creació de zones per vianants, enllumenat públic i vigilància policial, com les introduïdes per moltes ciutats europees als anys setanta, mantenen la seva validesa avui. Podrien ser altament efectives si es combinessin amb forts programes educatius i d’integració i amb un màrqueting imaginatiu per les institucions culturals basades al centre ciutat.

L’autoritat urbana, com a espai polític inclusiu, ja no pot mantenir que representa «la comunitat» com si aquesta fos singular més que no pas heterogènia, a l’hora de construir una identitat cívica i esfera pública local. Tal esfera pública ha de ser tant un espai multicultural com intercultural, on es puguin sentir diverses veus, els protagonistes parlen per ells mateixos, controlen les representacions d’ells mateixos fetes per altres, deconstrueixen o reconstrueixen una cultura comú, així com també promulguen les seves cultures distintives. El govern municipal, com a autoritat més propera al ciutadà, que organitza i dóna serveis, té una funció crucial en mobilitzar els talents sense explotar i les capacitats creatives d’aquells sense representació ni organització, i en permetre la inserció dins l’economia cultural local. Proveint formació cívica podria estimular una presència pública més efectiva dels grups marginats, que contrarestaria el racisme i la tergiversació, i començaria a reconstituir l’esfera pública com un espai cultural pluralista basat en el diàleg i la negociació social entre diferents veus, valors i interessos. Això també contribuiria a la recuperació de la política participativa local.

Per adreçar-se als problemes de polarització social i exclusió política, les ciutats han de sol·licitar activament l’autoorganització de les minories ètniques i altres grups socials desfavorits i el seu accés al procés de fer política, perquè així poden demostrar la rellevància de les seves idees, aspiracions i talents pel desenvolupament general de la ciutat. La ciutat té un paper vital en crear un espai intercultural, mitjançant la creació de llocs per l’intercanvi cultural, fòrums públics pel debat cultural i presa de decisions, i promovent la pràctica intercultural a la ciutat, sobretot en el govern de la ciutat (Bloomfield i Bianchini, 2004).

Una estratègia d’inserció, que s’aprofita dels aspectes únics de la ciutat i els talents de la seva gent, per evitar la pèrdua d’habilitats i talent cap a fora de la ciutat, ha d’estar en guàrdia pel perill de reforçar una mentalitat tancada al món més ampli i l’afirmació «ètnica» de la puresa o superioritat dels «insiders» nadius contra els nouvinguts. Per tant, ha d’abraçar els forasters, idees i influències externes i permetre la seva integració creativa a la vida pública de la ciutat.

Els governs municipals han estat més perceptius que els governs nacionals a les necessitats culturals i les aspiracions dels grups de base popular i més sensibles al multiculturalisme. Ara necessiten promoure el cosmopolitisme com una virtut positiva, com a testimoni de la seva obertura al món i a les noves influències. Les festes ja han proporcionat un sòl fèrtil per aquest tipus de celebració de la diversitat i la innovació, però totes les branques de la vida urbana des de l’arquitectura i el disseny de cases fins a les formes de comprar i d’oci es podrien beneficiar de tal injecció.

cdoc@diba.cat 9

El desenvolupament de xarxes trasnseuropees de cooperació entre els ajuntaments, que contraresta la rivalitat potencialment destructiva del sistema urbà europeu, pot ajudar a construir noves relacions internacionals a nivell local – de les quals podria emergir una «Europa de les ciutats» genuïnament democràtica i inclusiva. Això estarà basat en sobiranies estratificades i superposades i un concepte de cultura polifacètic, no restringit als relats de grandesa nacional de l’alta cultura.

Per fer avançar aquesta nova noció de ciutadania, malgrat això, cal una aproximació més integrada en l’elaboració de polítiques culturals urbanes. Això es recolzaria en una definició antropològica molt ampla de «cultura» com «una forma de vida». Tal estratègia revisaria i desplegaria tots els recursos culturals de la ciutat, des del seu disseny i distribució física, els seu patrimoni industrial i arquitectònic, les tradicions artesanes locals, fons de talent, les arts, fins als espais públics, institucions culturals i educatives, atraccions turístiques i imatges de la ciutat, que produeixen la interacció de mites, saviesa local, i les representacions culturals i periodístiques. Seria una drecera per les divisions entre els sectors privat, públic i voluntari, les diferents preocupacions institucionals i diferents disciplines professionals. Implicaria el desenvolupament d’aproximacions a la decisió política més obertes i consultives , i la disposició d’una preparació molt completa pels responsables de la política. Tal aproximació – definida per Mercer i Bianchini com «planificació cultural» (Mercer 1991; Bianchini, 1991a i 1991b, 1996) podria oferir una base imaginativa i integradora per les futures estratègies de regeneració urbana. Una estratègia d’aquest tipus hauria de equilibrar i integrar les dimensions econòmica, física, cultural, simbòlica, social i política de la ciutat. També utilitzaria els diferents tipus de creativitat – artística, política, organitzativa, econòmica – presents a la societat civil per a objectius de desenvolupament estratègic. Els ajuntaments hauran de deixar anar el seu poder prescriptiu i el prejudici en promoure algunes formes de producció cultural per sobre d’altres, i reconèixer que la creativitat és una força crítica a la societat, que genera debat i solucions alternatives als problemes.

Per establir una legitimació més explícita i intel·lectualment fundada per la ciutadania cultural a la ciutat, necessitem recuperar la idea radical de la ciutat com un projecte per ampliar els horitzons culturals i millorar la capacitat de redissenyar la vida quotidiana i l’esfera pública. Aquesta visió fou expressada per Nicolini, l’assessor cultural de l’ajuntament de Roma 1976-85, quan va definir la ciutat com «un sistema de vida que desenvolupa desitjos». Més recentment, Jordi Borja ha reiterat aquest punt de vista:

«La ciutat s’ha de percebre com un projecte cultural. La ciutat és una sèrie de projectes col·lectius. No hi ha integració social sense participació en els projectes col·lectius» (Borja, 1995,41-2).

Les polítiques culturals només podran revitalitzar la ciutadania si contribueixen a la revitalització de la mateixa política local mitjançant l’obertura dels mitjans locals i la planificació urbana a la participació popular.

A més a més, tal aproximació ja no demonitzaria l’hedonisme de la gent jove, sinó que reconeixeria l’erosió d’una concepció Weberiana del jo basat en l’ètica de treball, i

cdoc@diba.cat 10

abraçaria positivament el desig de reconciliar feina i plaer en un jo integral. Així mateix, acolliria els esforços per reconciliar la vida urbana i la protecció de la natura a través de l’acció mediambiental. Fent-ho així, buscaria reconnectar la innovació cultural i l’energia crítica de la gent jove i els moviments socials a l’esfera política local.

cdoc@diba.cat 11

Teixeira Coelho Crític d'art, director del Museu d'Art Contemporani (MAC) de la Universitat de Sao Paulo, Brasil entre 1998 i 2002, coordinador de l’Observatori de Polítiques Culturals d'aquesta universitat, professor titular de l'Escola de Comunicació i Arts (ECA) de la USP. Des de setembre de 2006 és Coordinador del Museu d'Art de Sao Paulo (Masp). Entre les seves publicacions, cal citar:

Diccionario crítico de política cultural : Cultura e Imaginario. México : Instituto Tecnológico y de Estudios Superiores de Occidente (ITESO), 2000. 502 p

Guerras culturais : arte e política no novecentos tardio. São Paulo: Iluminuras, 2000. 222 p.

«Gestión de la cultura, sociedad civil e impacto cultural de la cultura». En: II Seminario de Economía y Cultura : la tercera cara de la moneda : Montevideo, 1-3 diciembre 2004. http://www.cab.int.co/cab42/downloads/joseteixeira.pdf

«Representaciones de la cultura con relacion a la violência: cinco piezas difíciles». En: Monica Serra. (Org.). Diversidad cultura y desarrollo urbano. Sao Paulo : Iluminuras, 2005, v. 1, p. 35-52.

A continuació s’ofereix un fragment de l’article Una política per a la cultura inerta a la revista argentina Todavía,nº 4, abril 2003. Per trobar l’article complet, es pot anar al vincle següent:

http://www.revistatodavia.com.ar/todavia04/notas/Teixeira%20Coelho/txtteixeira.html

Versió original: castellà

No n’hi ha prou amb difondre i ampliar l’accés als béns culturals per canviar l’escenari actual. És imprescindible emprendre una política cultural similar a l’ecològica, que sigui present en totes les dimensions de la vida humana.

Quan es discuteixen les possibilitats de dissenyar una política cultural que col·labori en la lluita contra la violència i promogui la inclusió social tot cercant més qualitat de vida, sempre se’ns desafia amb una pregunta: en l’època en què es gestava el nazisme, Alemanya era, a l’igual que França o potser fins i tot més que França, el centre cultural més dens del món; per què tota aquella cultura no va impedir els horrors d’aquell tenebrós període de la història de la humanitat?

Es tracta d’una pregunta que formulen sobretot aquells i aquelles que insisteixen a considerar l’economia com l’única palanca o la més poderosa per al desenvolupament sostenible i que, per tant, desplacen la cultura, per considerar-la accessòria, cap a la perifèria del sistema. Atès que el disseny de tota política cultural ha de basar-se en la idea que la cultura ha de ser la clau mestra de tota política pública, cal estar en condicions de respondre a aquesta pregunta.

cdoc@diba.cat 12

Es podria perfilar un esbós de resposta formulant alhora una altra pregunta: on era realment aquella cultura, qui hi participava realment? Per utilitzar una expressió actual, tota aquella cultura en què es pensa quan s’evoca el cas alemany, ¿formava part d’una cultura comuna o no? Que la cultura –o millor dit, les cultures– no circulen totes pels mateixos carrils és evident, però amb això no n’hi ha prou per comprendre la qüestió i trobar-hi una solució. I això succeeix perquè treballar amb un concepte com el de cultura comuna implica, des de l’inici, una visió mecànica del procés cultural, que el concep com quelcom els components del qual es desplacen d’una banda a l’altra, o es barregen, o bé no es desplacen ni es barregen, com succeeix en un problema de dinàmica dels líquids. Segons aquest enfocament, que només té en compte la dimensió horitzontal del procés cultural, la cultura circula sobre una superfície donada i tot el problema consisteix a saber per què aquesta es concentra amb més o menys grau en una o altra zona al llarg de determinada línia, en un pla que se suposa uniforme. D’aquesta visió es desprèn la creença que la democratització cultural és abans que res una qüestió de difusió de la cultura. Tanmateix, aquí hi ha alguna cosa més en joc.

Es pot albirar un esbós de resposta més satisfactori si s’atén als indicis que assenyalen que el món ha anat ampliant notablement la seva «culturalitat», progressivament, en tant que la cultura de la vida no va evolucionar de la mateixa forma. Dit d’una altra manera, la cultura objectiva que s’identifica i es registra en les institucions culturals (museus, universitats, biblioteques) s’ha ampliat enormement, mentre que la cultura subjectiva no ha evolucionat, ni gens ni mica, de manera anàloga.

La complicada expressió «cultura objectiva», que prenc de Georg Simmel (La filosofía del dinero, Madrid, Instituto de Estudios Políticos, 1990) –tot i que ho podria fer de tants altres–, no és del tot inadequada, si bé considero més convenient emprar la denominació «cultura objectivada». La cultura objectiva és aquella que els hàbits i les regles reconeixen com tal: la literatura legitimada com a bona, l’òpera, el cinema que té un valor, els modes de la cultura popular establerts, etcètera. Al seu costat, la cultura objectivada és, més simplement, aquella que es projecta fora del camp en què es gesten les idees, que s’extrau de la profusió del que és possible i assumeix una forma material específica en el context limitat d’allò real. La cultura objectivada no depèn d’un consens per ser reconeguda, no està del tot codificada; per exemple, objectivament, i segons la concepció que es tingui de la «cultura» (cultura com l’oposat a allò que promou la barbàrie), alguns programes de televisió o els grafits que es troben a la ciutat poden no ser considerats cultura; però ambdós casos són, per cert, formes de la cultura objectivada: hi són presents. El terme «objectivada» és potser menys pretensiós ja que suggereix «alguna cosa evident, que no es pot discutir», i proposa senzillament allò que es reconeix com tal, sense establir judicis de valor. (…)

(...) Aquesta cultura objectivada i objectiva és el que prefereixo anomenar inèrcia cultural. Quan formulem preguntes com aquesta sobre l’Alemanya nazi i la cultura, el que veiem és la part cultural inerta. Amb el que opera la política cultural, al principi i sempre, és amb la part cultural inerta, un conjunt de formes buides que s’ofereixen com models als individus però que manquen de vida i de les quals els individus no

cdoc@diba.cat 13

poden gaudir. La cultura objectivada és com un congelador criònic que manté en estat de suspensió les formes possibles de la cultura subjectiva. Formes que els individus pensen que encara són vives quan en prenen coneixement, però que en veritat ja es van petrificar molt abans d’imaginar-se que poguessin existir, a la manera de l’explosió d’una galàxia que capten avui els telescopis però que va tenir lloc en un passat molt i molt remot. Quan es formulen preguntes com la de la cultura alemanya i els crims nazis és cap a aquest «congelador» que s’està mirant. L’expressió inèrcia cultural s’ha d’entendre de manera considerablement literal.

Existeixen diverses teories que intenten explicar per què es produeix aquesta separació, però aquí no podem discutir-les per una qüestió d’espai. Per tant, importa anar directament al gra i dir que l’única manera de combatre aquesta situació és dotar de cultura totes les formes buides de la cultura objectivada, la qual cosa s’aconsegueix activant tots els modes de ser en el món i en la vida. En altres paraules, es tracta de procedir a la culturització no només de la representació del món sinó de la vida –i això inclou l’educació, així com l’entreteniment, la política i l’economia. La política cultural ha de ser com la política ecològica que, dit sigui de pas, és una política cultural: ha d’abastar-ho tot, sota tots els punts de vista, o en cas contrari no funciona. Quan això no passa, quan no tenim un Greenpeace de la cultura –com diu un amic espanyol–, és massa el pes de la part cultural inerta per a les nostres pobres polítiques de democratització cultural epidèrmica basada en la idea de difusió. L’Alemanya nazi, a l’igual que avui als nostres països, només va tenir una gegantina inèrcia cultural. Transformar-la en un actiu cultural és una tasca tan vasta com aquella a què s’enfronta el moviment ecològic. No per això és menys possible.

Tanmateix, una cosa ha de quedar clara: la identitat perfecta entre la cultura objectivada i la cultura subjectiva no ha de ser assolida. No és que no pugui: no ha de ser assolida. Poder, pot. Els Estats totalitaris laics o religiosos cerquen i aconsegueixen aquesta identitat. Això de cap manera m’interessa i d’això fujo horroritzat. Per evitar-ho, la culturalització de totes les categories per veure el món i inserir-se en la vida ha d’obrir un gran espai a l’art. La cultura és la regla, l’art és l’excepció, li agrada evocar Godard. En la política cultural hi ha un joc delicat entre la cultura i l’art. Apostar tot a la cultura és perdre el joc més gran, potser l’únic que interessa. Jugar totes les fitxes a l’art és estar al costat de la cultura comuna. El bon sentit suggeriria un acord entre ambdues coses (però el bon sentit no crea res...). El que se sap concretament és que tots els règims totalitaris, laics o religiosos, insisteixen en la cultura i temen l’art. És una pista.

Per acabar, es poden resumir aquestes observacions en dues o tres línies: resulta inútil continuar amb la difusió de la cultura tal com es practica avui en dia; augmentar la «quantitat» de cultura i el nombre de persones que hi tenen accés, així com la quantitat de temps que una persona es troba exposada a la cultura, no canviarà molt l’escenari actual. És millor que res i és millor que moltes altres coses. Però no n’hi ha prou. És quelcom que només augmenta la inèrcia cultural. Es tracta d’una política cultural de superfície, quan el que es necessita és una política cultural de caire vertical, en profunditat, que només pot assolir-se si la cultura esdevé part integrant de tots els

cdoc@diba.cat 14

altres processos i esferes de l’activitat humana: l’educació (sobretot l’educació que, en certs països, està mancada de cultura, tot i que pugui semblar el contrari), la salut, la planificació econòmica, el dret, l’entreteniment, la seguretat pública, la indústria i el comerç. O la política cultural assumeix la forma de la cultura ecològica (ser present en tot) o està condemnada a no avançar. Compartimentar la cultura en un ministeri de cultura és condemnar-la a un efecte decoratiu o, en el millor dels casos, avançar a pas de tortuga en un moment en què a la societat li cal una acció a tota velocitat. I això sense oblidar que la pedra de toc d’aquesta política és l’art; és a dir, la variació, l’exploració i, portat al límit, la violació, la transgressió de la cultura.

cdoc@diba.cat 15

Carles Feixa Des de 1988 imparteix docència en Antropologia Urbana i en Antropologia i Història de la Joventut a la Universitat de Lleida. S’ha especialitzat en l’estudi antropològic de les cultures juvenils, duent a terme investigacions sobre el terreny a Catalunya i a Mèxic. Ha estat també investigador visitant al CIESAS de Mèxic i a les universitats de París, Califòrnia a Berkeley i Roma. Forma part del consell editorial de les revistes Nueva Antropología (Mèxic) i Nómadas (Colòmbia). També és membre del consell assessor de l’Observatori Català de la Joventut i coordinador per a les comunitats hispàniques del Comitè de Recerca sobre Sociologia de la Joventut de l’Associació Internacional de Sociologia.

Entre les seves publicacions, cal citar:

Culturas juveniles en España (1960-2004). Madrid : Ministerio de Cultura. Instituto de la Juventud, 2004. 233 p.

Jóvenes sin tregua : culturas y políticas de la violencia / Francisco Ferrándiz, Carles Feixa (eds.). Madrid : Anthropos, 2005. 237 p.

De jóvenes, bandas y tribus. Barcelona : Editorial Ariel, 2006. 347 p.

«Jóvenes sin tregua» En: Jóvenes sin tregua : culturas y políticas de la violencia. Barcelona : Anthropos, 2005. p. 209-234

«Del fantasma de las bandas a la realidad de los jóvenes» En: Cuadernos de pedagogía, Nº 359, 2006, pags. 24-27

A continuació s’ofereix un fragment de la ponència Joves “llatins” a Barcelona: futurs (im)perfectes presentada en el marc de les Jornades Americat XXI, «Joves llatinoamericans a Catalunya» celebrades el 8 de juny de 2006 en el Museu d’Història de Catalunya i organitzades per la Casa Amèrica Catalunya. El text es basa en una investigació desenvolupada durant l’any passat per encàrreg de l’Ajuntament de Barcelona sota la direcció del professor Feixa i que apareixerà publicat properament amb el títol Jóvenes latinos en Barcelona. Espacio público y cultura urbana. Per trobar la ponència completa es pot acudir al vincle següent:

http://www.anthropos-editorial.com/noticias/46_Jovenes.pdf

Versió original: castellà (...) El novembre de 2005 es va presentar el resultat de la recerca [Joves llatins a Barcelona. Espai públic i cultura urbana] al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en el seminari «Joves llatins: espai públic i cultura urbana» (Ajuntament de

cdoc@diba.cat 16

Barcelona - Consorci d’Infància i Món Urbà), que va tenir lloc al llarg de tres jornades d’un gran impacte. Tant Latin Kings com Ñetas estaven convidats al seminari, ja que enteníem que no podíem parlar sobre ells sense ells. En les setmanes que van seguir al seminari, Kings i Ñetas van començar a debatre la proposta de legalitzar-se com associacions juvenils, amb la nostra mediació i el suport d’algunes institucions catalanes (com l’Ajuntament de Barcelona, el Consell de la Joventut i l’Institut de Drets Humans). Les implicacions d’aquesta legalització, encara inacabada, poden ser diverses, i el procés no és exempt de tensions, tant en el si dels grups com en la societat catalana. Actualment, la conjunció de tots els factors esmentats en relació amb la dinàmica de les pròpies organitzacions i els plantejaments d’alguns agents socials permet començar a repensar les «bandes» com a organitzacions juvenils vinculades a la cultura llatina. En el discurs i en les accions dels Latin Kings (Almighty Latin King and Queen Nation) i Ñetas (Asociación Ñeta) barcelonines se’n poden observar mostres: «La integració del jove llatí a Espanya ha estat i serà una lluita difícil mentre existeixi discriminació per part de la societat espanyola i dels mitjans de comunicació, i per la manca de col·laboració de molts joves que s’aïllen i es tanquen a un canvi amb l’ajuda i col·laboració de tots en general. Nosaltres els joves llatins volem i necessitem que valorin les nostres cultures i ens ajudin a integrar-nos en la societat, tenint confiança i no titllant el jove llatí com a part d’una colla o banda delictiva.»1

Aquesta declaració es complementa amb els propòsits expressats per l’organització en relació a l’accés a l’educació, la professionalització dels joves i unes condicions de vida dignes, i amb les activitats que desenvolupen en aquest sentit: activitats esportives i de lleure, ensenyaments interns, contacte amb diversos interlocutors de la comunitat d’acollida… Tampoc pot obviar-se el pes que té en aquest procés el descens de baralles i actes de delinqüència vinculats a les organitzacions, la qual cosa implica un descens de les notícies sensacionalistes i facilita la implicació dels interlocutors socials. La premsa i la televisió, que fins al seminari es referien als grups en termes estigmatitzadors, comencen a dedicar espai a aquest procés insòlit. Malgrat les opinions crítiques d’altres cossos de policia i de professionals de Benestar Social i del dret penal, des del Ministeri de l’Interior s’està impulsant una reforma de la Llei de Responsabilitat Penal del Menor, que per primer cop penalitza la pertinença a bandes juvenils (tot i que la llei no ho expliciti, perquè seria inconstitucional, queda clar que es pensa només en les «bandes llatines» –com si els joves d’altres sectors socials no s’agrupessin ni cometessin delictes). Si la reforma surt endavant tal com està plantejada, és probable que tingui efectes contraris als perseguits. Com ja ha succeït amb anterioritat als Estats Units, El Salvador, Mèxic i Equador, la criminalització de les bandes no només no acaba amb elles sinó que les converteix en quelcom endèmic i reforça les autèntiques bandes (sovint liderades per adults i amb obscures connexions amb el poder). 1 Extret de la ponència «Cultures, joves llatins i els seus problemes» d’una portaveu de «l’Almighty Latin King and Queen Nation» presentada en el Seminari «Joves llatins: espai públic i cultura urbana» (Ajuntament de Barcelona – CIIMU). Barcelona, 21 de novembre de 2005.

cdoc@diba.cat 17

Al mateix temps, les declaracions d’altres agents socials que han presenciat aquest procés mostren les resistències que provoca la possibilitat d’un canvi de perspectiva. En una sessió de treball amb professionals duta a terme en el marc del seminari esmentat, diversos tècnics expressaven la seva profunda preocupació davant del convenciment que «és perillós legitimar aquests grups». Aquesta afirmació conté les pors que ha suscitat l’aparició de les organitzacions des del principi, però a més mostra com n’està d’arrelada l’opció «criminal-patològica» en els principis que regeixen la intervenció social dels agents públics. I és que, efectivament, és perillós legitimar aquests grups, perquè no legitimar-los i mantenir-los fora dels marges del que és socialment acceptable ofereix una sèrie d’avantatges a la societat receptora. En primer lloc, permet mantenir la ficció de «l’altre» jove, emigrant, portador d’una sèrie d’estigmes i mancances, aliens als del «nostre» jove autòcton. El qualificatiu que sovint s’afegeix a les «bandes llatines» és el «d’importades», de manera que les deficiències de les polítiques socials i educatives (barris amb greus problemes de marginalització, precarització de la inserció laboral de la població jove, dificultats en els processos d’emancipació i d’accés a l’habitatge, etc.) es desdibuixen quan aquestes mateixes deficiències s’atribueixen a un col·lectiu concret i aliè. Aquesta mateixa ficció es manté pel que fa als models de participació, assumint que existeix una joventut «respectable» que accepta lògiques participatives adultes, i en aquest cas autòctones, en contraposició a «l’altra» joventut que demana un replantejament de les regles de participació. D’altra banda, la possibilitat de legitimar aquests grups implica visibilitzar les seves denúncies relatives a la posició que la societat receptora ofereix als joves immigrats: condicions laborals fortament marcades pel treball precari, o la condició «d’il·legals» pel que fa a l’accés a la feina i a la ciutadania, entre altres pràctiques d’exclusió.

El procés de legalització iniciat, amb totes les seves implicacions, tampoc no és exempt de tensions en el si de les pròpies organitzacions juvenils. La preferència per la invisibilitat, o els avantatges que aquesta suposa en un entorn incomprensiu, la desconfiança envers els agents socials, o els propis conflictes entre les seves diferents tendències, comporten debats interns en els quals de nou apareix la idea de la por. Potser als joves llatins també els sembli «perillós» legitimar la societat receptora…

cdoc@diba.cat 18

Enrique Gil Calvo Sociòleg i Professor Titular de Sociologia a la Universidad Complutense de Madrid (Facultad de Ciencias Políticas y Sociología). Ha publicat nombrosos llibres i treballs a revistes com Cuadernos Hispanoamericanos, Revista de Occidente, Revista Española de Investigaciones Sociológicas o Revista de Juventud. Col·labora a la revista Claves de Razón Práctica i és columnista del diari El País.

Entre les seves publicacions, cal citar:

«Los intereses culturales y la pasión por la cultura» En: Claves de la razón práctica, Nº 93, 1999, pags. 19-25

«El destino del lector» En: La educación lectora : encuentro iberoamericano, Madrid : Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2001, p. 13-26

«La lidia de Leviatán : ideología española, cultura pública y ciudadanía» En: El Estado y los ciudadanos / coord. por Antonio Morales Moya, Madrid : Sociedad Estatal España Nuevo Milenio, 2001, p. 205-220

Los depredadores audiovisuales : juventud urbana y cultura de masas. Pozuelo de Alarcón (Madrid) : Minor Network, 2001. 142 p.

El miedo es el mensaje : riesgo, incertidumbre y medios de comunicación. Madrid : Alianza Editorial, 2003. 320 p.

«Retos de futuro para el estado de bienestar». En: Administración pública y estado de bienestar / coord. por Manuel Herrera Gómez, Antonio Trinidad Requena, Madrid : Civitas, 2004, p. 53-72

A continuació s’ofereix un fragment de l’article L’eclipse del capital social publicat en la revista Claves de la razón práctica, Nº 164, 2006, p. 42-49 Versió original: castellà

El concepte de capital social és tan atractiu i alhora tan polisèmic que resulta contradictori i equívoc. En principi, es refereix a les xarxes associatives que vinculen els ciutadans i les ciutadanes amb els afers públics. Concebre’l com una forma de capital implica que es tracta d’un recurs capaç de satisfer interessos privats, però el fet que se’l qualifiqui també de social implica que serveix l’interès general, o almenys que satisfà interessos comuns. Per això, el més habitual és identificar-lo amb la lliure participació en les associacions voluntàries que articulen l’anomenada societat civil. I d’acord amb el que podríem anomenar el teorema de Tocqueville, es dóna per suposat que quant més gran sigui el fervor associatiu que vigoritza les democràcies, més satisfet es veurà l’interès públic. La qual cosa porta a pensar que el capital social és el fonament de la democràcia participativa.

Tanmateix, les xarxes clientelars o mafioses també poden ser considerades com teixit social d’ajuda mútua i és evident que no constitueixen cap motor de participació cívica sinó, ans al contrari, un fre que la reprimeix i la fa impossible, generant un incivil

cdoc@diba.cat 19

càncer social. D’aquí que, com succeeix amb el colesterol, també es distingeixi un capital social «bo» (constructiu, benèfic) en contraposició a un altre «dolent» (negatiu, contraproduent). Això impedeix establir sense més una equació entre capital social i participació cívica, com si ambdues magnituds fossin directament proporcionals (a més d’una, més de l’altra i viceversa), atès que les coses són molt complexes.(...)

Les dimensions del capital social

Com assenyalen Herreros i de Francisco, la generalització del concepte de «capital social» es deu a la influència de Robert Putnam, que ha contribuït a estendre’n l’ús. Però com aquest mateix autor assenyala, en realitat el seu origen es remunta almenys fins al vescomte Alexis de Tocqueville, quan arran del seu cèlebre viatge de 1831 als EUA va creure trobar l’essència de la democràcia en el furor associatiu que demostraven posseir els nord-americans. Des d’aleshores es tendeix a identificar la solidesa i la prosperitat d’un país amb l’espessor i la densitat del seu teixit associatiu (trama articulada d’associacions lliures i voluntàries), el qual a vegades també se l’anomena el «tercer sector», ja que actua com a mediador entre governants i governats i és independent tant del mercat (relacions associatives amb ànim de lucre) com de l’Estat (l’associació obligatòria per antonomàsia). Per això es considera que tant la prosperitat econòmica com la qualitat de la democràcia depenen de la freqüència i varietat de les relacions associatives sense ànim de lucre (socials, culturals o cíviques) en què lliurament i voluntària participen els ciutadans d’un país.(...)

El propi Putnam ha anat insistint en la confiança com a criteri diferenciador del capital social, que es pot definir com relacions mútues de confiança generalitzada. I a la inversa, les màfies (capital social negatiu) són tant la causa com l’efecte de les relacions de desconfiança pública: l’efecte perquè són un mecanisme reactiu de protecció i defensa contra la desconfiança, i la causa perquè la seva pròpia existència és generadora de desconfiança.

Però a partir d’aquí cal reconèixer l’existència de dues classes diferents de confiança ciutadana. Quan els ciutadans confien molt els uns en els altres, tendeixen a associar-se entre si, contraent relacions mútues de reciprocitat associativa. A això podem anomenar-lo capital social horitzontal o capital social civil (en lògica referència al concepte de «societat civil» que resulta afí), atès que vincula simètricament i paritària els ciutadans entre si. Però a més d’aquesta confiança horitzontal entre els conciutadans, també hi ha d’haver una altra classe de confiança vertical que vinculi recíprocament els ciutadans amb les seves autoritats. A aquesta altra dimensió asimètrica de la confiança pública se la pot anomenar capital social vertical o capital social cívic (en referència al concepte de cultura cívica proposat per Almond i Verba), que afavoreix la participació ciutadana.(...)

Per tant, combinant les diferents possibilitats de predomini relatiu d’ambdues formes de capital social, obtenim quatre models diferents. Abans que res el nòrdic, típic d’Escandinàvia i els Països Baixos, que presenta elevats nivells tant del capital cívic com del capital civil. Després dos models oposats, que exhibeixen elevats nivells d’un tipus de capital social i baixos nivells de l’altre. És el que succeeix amb el model liberal o anglosaxó, típic de Nord Amèrica i el Regne Unit, que és ric en capital civil i pobre en

cdoc@diba.cat 20

capital cívic. Però davant d’això tenim el model burocràtic oposat, jacobí o renà, típic de França o Alemanya, ric en capital cívic i pobre en capital civil. I queda per fi el model llatinomediterrani, típic d’Itàlia i Espanya, que presenta baixos nivells tant de capital cívic com de capital civil.

Resumint, podem entendre el capital social com un espai de confiança pública que es pot descompondre en dues dimensions o eixos de coordenades: l’eix horitzontal del capital civil, consistent en les relacions de confiança mútua que emergeixen de les vinculacions simètriques establertes entre els ciutadans; i, perpendicularment, l’eix vertical del capital cívic, consistent en les relacions de confiança recíproca que es deriven dels vincles asimètrics establerts entre les autoritats i els ciutadans. Per tant, donada aquesta divergència entre la simetria paritària del capital civil i la dispar asimetria del capital cívic, tot i que ambdues dimensions del capital social siguin afins entre si també representen tanmateix una gran autonomia relativa, la qual cosa fa que cadascuna d’elles presenti de forma diferencial els seus propis problemes i riscs específics.

Problemes del capital civil

Comencem pels riscos que amenacen el capital civil horitzontal. El principal de tots ells és el de la seva fractura en particularismes fragmentaris (tal com ja va denunciar Ortega y Gasset en la seva España invertebrada), la qual cosa destrueix la confiança en els altres, genera un clima de sospita i desconfiança generalitzada i impulsa els ciutadans a tancar-se en grups d’interès sectari o a sotmetre’s a la protecció espoliadora de xarxes clientelars o de notables cacics. D’aquí que s’hagi pogut parlar, com he assenyalat abans, de dues formes de capital social, una positiva o constructiva, generadora de confiança mútua (clubs filatèlics, ateneus populars, societats d’amics del país), i una altra perversa i contraproduent, destructora de la confiança pública i generadora de desconfiança mútua (societats secretes, sectes destructives, xarxes terroristes).

(...) Però en la defensa dels seus interessos partidistes, aquestes xarxes poden arribar a enfrontar-se en conflictes de drets o d’identitats oberts que destrueixen l’interès públic creant una greu fractura social. És la malaurada experiència del nostre propi país, el capital social del qual està fracturat pel sectarisme particularista que Ortega va denunciar. (...)

Però a més del particularisme disgregador i de la criminalitat organitzada, un altre greu problema que amenaça el capital social és la seva caiguda en la xenofòbia i l’endogàmia. La qual cosa revela la doble naturalesa del capital social, que com el déu Janus sempre exhibeix dues cares, una cohesiva cap endins i una altra xenòfoba cap enfora. Això explica que, des del punt de vista de la confiança o la desconfiança en els altres, moltes xarxes associatives poden ser alhora positives i negatives. Quant més es confia en els nostres, més es desconfia dels altres. És el que succeeix amb els clubs de futbol, la capacitat dels quals per generar cohesió social és constructiva cap endins i destructiva cap enfora, ja que a vegades sembren l’odi xenòfob i deslliuren explosions de violència agressiva, com succeeix amb el calcio italià i el tristament cèlebre hooliganisme britànic. D’aquesta evidència es deriva el que podem entendre com el

cdoc@diba.cat 21

risc latent més insidiós de tots, que és el de caure en l’etnocentrisme i l’endogàmia com a perversa reducció a l’absurd del capital social. (...)

(...) Doncs bé, en aquest mateix sentit, el capital social horitzontal es basa en l’intercanvi no només de parelles matrimonials (exogàmia) sinó en general de tota classe de béns i serveis. I posar barreres endogàmiques o etnocèntriques a l’intercanvi entre els grups és la pitjor forma de reduir, devaluar o anular les reserves de capital social.

És veritat que l’etnocentrisme no es pot evitar per complet, perquè les relacions d’intercanvi (matrimonial, econòmic, social o cultural) es faciliten molt quan es plantegen entre grups segmentaris culturalment homogenis. D’aquí que el teixit comunitari més tradicional o premodern tendeixi a tancar-se en si mateix mitjançant barreres etnocèntriques i endogàmiques, destinades a excloure qualsevol possible intercanvi amb els estranys. (...)

En aquest sentit, la variable essencial és el nivell d’estudis, ja que quant més escolaritzat estigui un grup social, més gran serà la seva capacitat de mantenir relacions d’intercanvi amb estranys. I a mesura que ascendim per l’escala social ens trobem amb aquells sectors de formació universitària que ja són capaços de mantenir relacions cosmopolites amb estranys situats a gran distància social: gent d’una altra identitat cultural, una altra pertinença ètnica, una altra formació professional, una altra afiliació política o unes altres creences religioses. I en aquest teixit social cosmopolita, l’endogàmia gairebé no existeix, en ser ja substituïda per una exogàmia generalitzada. Malauradament, aquests sectors són encara minoritaris, atès que la majoria dels ciutadans manquen de suficient experiència intercultural, per la qual cosa encara depenen de la seva preferència endogàmica com un hàbit adquirit.

Problemes del capital cívic

Respecte al capital cívic vertical, el principal risc que es planteja és que s’obri un abisme insalvable entre les autoritats i els ciutadans, de tal forma que aquests es desentenguin per complet de la cosa pública que tan directament els concerneix. Només es pot parlar d’una cultura cívica autènticament participativa quan els ciutadans es corresponsabilitzen de la bona marxa dels afers col·lectius que els afecten, vigilant i controlant l’acció de les autoritats però donant-los també el seu sincer recolzament desinteressat en la mesura de les seves possibilitats. El model ideal és per suposat el de la democràcia atenenca o la primitiva república romana, on tots els ciutadans se sentien cridats a complir amb el seu deure de prestar els seus serveis a la ciutat participant activament en el debat col·lectiu de l’àgora o del fòrum. (...) Però en les nostres democràcies representatives la ciutadania tendeix a reduir-se a la participació electoral, fent-se evident d’altra banda un absentisme generalitzat mentre es delega qualsevol responsabilitat en unes autoritats cada cop més distants i tecnocràtiques que tendeixen a escapar fora del control ciutadà. En aquest sentit, el perill més gran d’absentisme té dues manifestacions extremes que es realimenten mútuament fins formar un autèntic cercle viciós. D’una banda, les autoritats tendeixen a caure en l’autoritarisme burocràtic que allunya el ciutadà per tractar-lo des de dalt com un súbdit privat de drets. (...)

cdoc@diba.cat 22

El declivi del capital social Segons autors com Robert Putnam o Francis Fukuyama, les reserves de capital social van començar a minvar arreu d’Occident a partir de la dècada dels 60, quan havien assolit el que semblen entendre com el seu màxim històric. És el que es ve anomenant el declivi del capital social: una suposada tendència regressiva en les relacions de confiança mútua entre els ciutadans (capital civil) i entre aquests i les autoritats (capital cívic). Convé advertir, abans que res, que aquesta suposada tendència és molt discutida, ja que no sembla haver-hi cap acord metodològic sobre com mesurar les reserves de capital social que atresora una societat.(...)

Alguna cosa semblant succeeix amb l’anomenada «globalització», que està erosionant igualment tant el capital social com la participació ciutadana. Pel que fa a aquesta darrera, el civisme tendeix a declinar perquè els ciutadans se senten cada cop més desposseïts de la seva responsabilitat pública. (...)

Però els efectes de la globalització sobre el capital social no es redueixen a l’erosió del capital cívic o participatiu. A més d’això, el teixit civil associatiu també està essent desestructurat per l’impacte de la globalització neoliberal, els efectes de la qual sobre el capital social de tipus «civil» o horitzontal són ambivalents. Per la seva banda, l’ús flexible que s’està creant en els sectors emergents dels nous serveis intensius en les tecnologies de la comunicació està multiplicant la freqüència, la densitat i la mobilitat de les interaccions socials sobretot de les virtuals connectades en xarxa, com assenyala Manuel Castells. (...)

I en generar desestructuració social, la globalització també produeix un altre efecte pervers afegit, com és impedir la reproducció del capital social familiar. En la societat industrial, els joves heretaven el capital social de les seves famílies d’origen, que els ajudaven a emancipar-se i formar família després d’haver adquirit un lloc fix en l’estructura social. Però en la societat postindustrial això resulta cada cop més difícil. (...)

Però probablement, la fractura més severa que està patint el capital social en ambdues dimensions, civil i cívica, és la causada per l’impacte del conflicte multicultural, també derivat en darrera instància de la globalització. Els fluxos migratoris estan transformant i deformant la composició ètnica i cultural de les poblacions que habiten els països més desenvolupats, afectant especialment les grans ciutats i concentracions urbanes que es reparteixen pels cinc continents. I en fer-ho, estan fracturant i potser arruïnant les reserves de capital social amb què comptaven aquestes poblacions, sedimentades al llarg del temps. Però l’impacte del multiculturalisme sobre el capital social és almenys triple.

Primer apareix la qüestió de la seguretat ciutadana, posada en perill per l’increment tant de la delinqüència i la criminalitat com del terrorisme, elements tots ells que estan més o menys indirectament relacionats amb determinades comunitats d’immigrants o de minories ètniques o culturals. (...)

En segon terme apareix la competència per l’accés als serveis públics: educació, sanitat, habitatge, serveis socials... Com és lògic, la majoria dels immigrants i dels

cdoc@diba.cat 23

membres de les minories són demandants dels serveis públics. I tan aviat es reconeix el seu dret a percebre prestacions, passen a competir amb els usuaris autòctons d’uns serveis que comencen a massificar-se, resultant incapaços d’atendre un increment tan conflictiu de la demanda de protecció social. (...)

I finalment emergeix el pitjor efecte de l’impacte multicultural, que és la fragmentació del capital social. Com he assenyalat abans, el capital social de tipus horitzontal es basa en les relacions de confiança recíproca establertes entre els ciutadans. Però l’arribada al mateix nínxol urbà de xarxes familiars de diversa procedència ètnica amenaça amb fracturar i fragmentar les xarxes de confiança preexistents, esquarterant-les com si entre les seves fibres s’introduïssin falques de diverses fustes. Per això, quan això succeeix així, la confiança prèvia aviat esdevé desconfiança nova, a l’igual que n’hi ha prou amb una poma podrida per fer malbé tot el barril. I un cop instal·lada la desconfiança pública, el capital social s’arruïna, essent substituït per la por, la incertesa, la xenofòbia i el pànic social.

El gran desafiament del capital social

Es poden integrar immigrants i minories multiculturals? Aquest és el gran desafiament que se li obre al capital social. Els optimistes, com els filòsofs canadencs defensors del dret al reconeixement de les identitats col·lectives multiculturals (Taylor, Kymlicka), sostenen que sí, que n’hi ha prou amb bona voluntat perquè minories i immigrants s’integrin a tots els efectes en les nostres societats sense grans rebuigs. Però els pessimistes com Sartori sostenen que no: resulta impossible integrar tots aquells grups ètnics les senyes d’identitat col·lectiva dels quals resulten incompatibles amb les nostres, com succeeix segons ell amb els musulmans. Qui té més raó? Sartori, probablement, tot i que les seves propostes més provocatives siguin políticament incorrectes.

Veiem el que ha succeït en les democràcies anglosaxones (EUA, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), que des de la seva fundació s’han constituït com societats d’acollida d’immigrants. Tal com assenyalen Glazer i Huntington, a Nord Amèrica s’ha assolit amb relatiu èxit l’assimilació cultural en una o dues generacions de gairebé tots els immigrants. Però hi ha dues o tres excepcions notables. La primera excepció és la dels nadius aborígens o indígenes, que no han pogut ser assimilats. La segona excepció, privativa dels EUA, és la dels afroamericans (...)

Què succeeix mentrestant a Europa? Els nostres indígenes i els nostres negres han estat des de sempre els jueus i els gitanos, que s’han resistit a ser assimilats pel racisme europeu, mantenint-se tancats dins dels seus guettos endogàmics. Però des de fa uns lustres s’hi ha afegit els musulmans (els turcs a Alemanya, els pakistanesos al Regne Unit, els algerians a França, els marroquins a Espanya), que també es resisteixen amb èxit a ser integrats per l’etnocentrisme europeu mitjançant el tancament endogàmic de les seves xarxes comunitàries de parentesc. (...)

Com enfrontar-se a aquest problema per al qual sembla no haver-hi solució? John Gray ha proposat acceptar la impossibilitat de resoldre’l per complet. El conflicte multicultural és inevitable i cal començar per acostumar-s’hi. Senzillament, els nord-

cdoc@diba.cat 24

africans i subsaharians estan en el seu dret, com qualsevol altra ètnia o grup dissident (jueus, gitanos, etc.), a resistir-se a ser integrats per l’assimilacionisme oficial. (...)

Què fer? John Gray proposa assolir un modus vivendi que es limiti a cercar la conversió del conflicte obert en coexistència pacífica. En lloc d’enfrontar-nos amb agressiva hostilitat, cal que aprenguem a conviure pacíficament. (...)

En resum, per enfrontar-nos a la fractura del capital social, oberta per l’impacte multicultural, cal crear institucions mediadores capaces de bastir ponts que salvin les fissures obertes en el teixit civil del capital social, de manera que els ciutadans multiculturals puguin creuar-los en un sentit i altre. En quin tipus d’institucions mediadores cal pensar? Poden distingir-se cinc tipus diferents però simultanis i complementaris entre si, per composar el que bé podríem anomenar el pentàgon a integrador.

Abans que res hi ha les pròpies institucions públiques, que a més de prestar els seus propis serveis bé poden exercir també una funció mediadora: centres cívics, escoles, ambulatoris, tribunals, serveis socials. A continuació apareixen les institucions privades, que per iniciativa pròpia podrien exercir funcions d’intermediació: el treball, l’empresa (recordeu el seu recent paper en la regularització de treballadors immigrants), els serveis professionals, les xarxes de companyonia i amistat... la pròpia exogàmia, com a lliure acord entre parts privades. També hi intervenen per activa o per passiva les institucions mercantils que congreguen en comú ciutadans que pertanyen a diferents identitats: lleure, consum, habitatge, turisme, transport... Quant a les institucions festives (esports, música, cinema, moda i altres espectacles públics), el seu paper sembla més rellevant atès que el seu poder de convocatòria travessa amb molta facilitat les barreres culturals (només cal pensar en el ritual del futbol, únic fervor entusiasta que és comú a cristians i musulmans). I tenim en fi les institucions cíviques pròpiament dites (partits, sindicats, fundacions, moviments socials, organitzacions no governamentals..), precisament encarregades d’entrenar la ciutadania en el difícil art d’agregar i articular interessos i identitats potencialment contraposats i contradictoris entre si.

Però quan parlo d’un pentàgon integrador, estic pensant en institucions multilaterals i pluralistes que siguin capaces d’actuar amb una lògica polivalent, alhora pública, privada, mercantil, festiva i cívica. Com les biblioteques públiques, per exemple, en l’àmbit de les quals es poden crear cercles de lectors interculturals perquè actuïn com centres cívics (...)

Així doncs aquesta és en definitiva, la millor manera de regenerar i revaloritzar el capital social: ensenyar els ciutadans a estimar la seva ciutat, que és l’única forma d’aconseguir que aprenguin a estimar els seus conciutadans. I això tant amb un amor platònic, centrat en els símbols urbans i festius que identifiquen la seva ciutat, com amb un amor carnal i eròtic, desitjós de fer de l’exogàmia ciutadana la promesa més fecunda de respecte mutu i convivència col·lectiva. És el que podria anomenar-se «factor Romeu i Julieta», com a única forma de trencar el tabú exogàmic que impedeix travessar la barrera xenòfoba de la segregació ètnica. Perquè al cap i a la fi, l’origen remot del capital social rau en el tabú de l’incest, que prescriu l’intercanvi matrimonial

cdoc@diba.cat 25

de gendres per nores. Per això es pot pensar que l’actual eclipsi del capital social només podrà ser superat quan es generalitzi l’endogàmia del encreuament intercultural.

cdoc@diba.cat 26

Jon Hawkes És consultor independent especialitzat en temes culturals. Ha estat director de la Community Music Victoria des de principis de 2001. Fou director del Centre Australià de l’Institut de Teatre Internacional durant vuit anys (1991-1998), director de la Junta d’Arts Comunitàries del Consell Australià (1982-1987) i membre fundador del Circus Oz i el Australian Performing Group. La seva obra de referència:

The Fourth pillar of sustainability : Culture's essential role in public planning. Melbourne : Common Ground : Cultural Development Network, 2001. 69 p.

A continuació s’ofereix la introducció de la seva obra Versió original: anglès Entre aquells i aquelles que exerceixen una influència sobre la manera com es gestiona la nostra societat s’està fent cada cop més evident que els referents econòmics són insuficients per avaluar-ne l’evolució o planificar-ne el futur. Aquesta constatació ha comportat l’aparició (i la redescoberta) de tota una sèrie de formes alternatives d’entendre i analitzar el funcionament d’una societat. Tots aquests marcs nous es basen en un compromís de ser cada vegada més conscients del que constitueix una societat que reflecteix i satisfà les aspiracions dels seus ciutadans i ciutadanes.

Aquesta ponència demostrarà que el concepte de cultura és una eina inestimable que s’ha deixat molt de banda en aquests esforços per reconfigurar la manera com els governs planifiquen el futur i avaluen el passat.

Quan s’assumeix que la cultura denota la producció i la transmissió social de valors i significats i es reconeix que l’expressió del projecte i de l’aspiració socials rau en el centre del procés de planificació pública, aleshores la connexió entre la cultura i la planificació es fa més evident com també l’ús potencial de la cultura com a element fonamental en els mecanismes que faciliten una planificació pública eficaç.

La introducció del concepte de cultura en els marcs teòrics i funcionals dels afers públics comporta un conjunt extraordinari de beneficis potencials; per exemple:

- identifica formalment les aspiracions i els valors de les comunitats com a part integrant de la base de la societat;

- dóna un nom al corrent que ha demostrat tenir tanta influència en molts (possiblement la majoria) dels paradigmes evolutius: virtualment tots els patrons de planificació revisionistes estan envoltats per la retòrica de l’assessoria, la interacció i la iniciativa comunitària –el reconeixement que la democràcia necessita que s’escoltin les veus actives de les comunitats i que

cdoc@diba.cat 27

aquestes puguin tenir influència és un fenomen cultural i se’l pot entendre i tractar des d’una perspectiva cultural;

- clarifica conceptes bastant borrosos que han impedit constantment l’aplicació pràctica de les teories de planificació: la «cultura» dóna un nom als processos que utilitzem per debatre els nostres futurs, avaluar els nostres passats i actuar sobre el nostre present;

- reuneix una sèrie de conceptes i temes que fins ara s’han desenvolupat en paral·lel: benestar, cohesió, capacitat, compromís, pertinença i distinció són idees que s’estan utilitzant en els actuals debats de planificació sense que funcionin del tot a l’hora de desenvolupar un model intel·lectual o operativament funcional que les integri.

El concepte de cultura proporciona les eines intel·lectuals amb què poder construir una estructura més eficaç;

- proporciona un model teòric millorat: es té la capacitat d’integrar el conjunt de relacions i organitzacions socials dins d’un marc que sigui global, accessible, flexible i normalitzable;

- fa que sigui més fàcil clarificar els objectius estratègics i implantar operacions estratègiques: atès que el concepte de cultura abasta els mitjans amb què expressar els seus valors, això fa que sigui més fàcil concebre les maneres d’integrar l’expressió pública dins dels processos de planificació;

- millora la integració de la gestió del programa públic: atès que el concepte de cultura abasta tots els estadis del procés, des de l’articulació d’idees fins a la seva manifestació pràctica en el món real, crea un context en què poder estudiar les prioritats culturals, de manera focalitzada, mitjançant el cicle públic – desenvolupament de polítiques, planificació, implementació, avaluació.

Per demostrar com el concepte de cultura es pot aplicar de la forma més eficaç dins del context de la planificació pública, en aquesta ponència s’argumentarà que :

- les maneres com els governs utilitzen i entenen la cultura en les seves planificacions, proveïment de serveis i activitats d’avaluació poden ser limitades i contraproduents;

- l’acció cultural acuradament planificada és essencial per aconseguir la sostenibilitat i el benestar;

- els motors de la producció funcionarien més eficaçment mitjançant un marc coordinat dins de les estructures de gestió governamentals;

- el desenvolupament d’un marc cultural mitjançant el qual es pugui avaluar la planificació pública és un pas essencial;

- la participació activa de la comunitat en les pràctiques artístiques és un component essencial d’una societat saludable i sostenible.

La ponència està estructurada per reflectir aquests tres aspectes de la cultura descrits en la secció anterior:

cdoc@diba.cat 28

El sentit de la cultura: es proposa una descripció útil i utilitzable de la cultura; s’examina l’ús que habitualment es fa del terme; s’assenyala la creixent conscienciació de la importància dels valors socials que s’expressen i s’apliquen; es profunditza en les maneres com els governs s’han ocupat de la cultura.

L’aplicació de la cultura: s’examinen la sèrie de paradigmes que s’estan desenvolupant per examinar la societat i avaluar-ne el funcionament. S’identifica el paper que hi juga la cultura.

Els resultats de la cultura: es proposen i s’examinen les maneres com es pot aplicar de forma pràctica una perspectiva cultural a un procés de planificació.

La principal conclusió d’aquesta ponència és que els nous paradigmes de governabilitat i les maneres d’entendre el que constitueix una societat saludable i sostenible serien més eficaços si s’inclogués la vitalitat cultural com un dels requisits bàsics, un dels principis conceptuals fonamentals i un dels corrents d’avaluació primordials.

cdoc@diba.cat 29

Jaime Lerner És arquitecte i planificador urbà amb una llarga experiència en el camp de la planificació i desenvolupament urbà, així com en l’esfera política. President de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA) en el període 2002-2005. Va ser un dels fundadors del Instituto del Planeamiento Urbano de la Ciudad de Curitiba i va participar en el desenvolupament del seu Plan Director. Ha estat tres cops Alcalde de Curitiba i dos cops Governador de la província de Paraná. Amb el treball de tants anys, ha fet de la seva ciutat una referència nacional i internacional de sostenibilitat urbana, pel desenvolupament del seu planejament, del transport, del mediambient i dels programes socials. La seva obra recent:

Acupuntura urbana. Barcelona : Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya, 2005. 111 p.

A la seva pàgina web pot trobar-se un apartat «Idéias», on Lerner presenta les idees força per un model de transformació urbana. A continuació es reprodueixen aquestes idees:

http://www.jaimelerner.com/ Versió original: portuguès

Visió estratègica

Qualsevol ciutat és un agent de transformació

(...)

Cada ciutat, de la més petita a la més gran, és un agent de transformació i l’exemple d’una pot arribar a les seves veïnes com un efecte dòmino, tot canviant el país. Perquè això es concreti cal enfortir el poder local, però és igual d’important que els gestors de les ciutats siguin els gestors del canvi.

La ciutat d’avui ha de correspondre a una integració de funcions on l’habitatge, el treball i l’oci es trobin tan estretament lligats com a la ciutat d’ahir. (...)

Fer que les coses passin

Tenim el present i la responsabilitat d’obrir camins, buscant no pas l’ideal llunyà sinó el possible ara.

A l’origen de la gran transformació es troba la petita transformació: un petit canvi pot ser el començament d’un de gran.

La política urbana necessària és aquella que sigui capaç de generar transformacions que s’esdevinguin ara, no les que triguin vint anys. (...)

cdoc@diba.cat 30

(...) Tenim el present i la responsabilitat d’obrir camins, buscant no pas l’ideal llunyà sinó el possible ara.

Fer que les coses passin ha de ser l’objectiu permanent dels responsables de les ciutats. Per això cal acceptar allò simple, fer d’allò simple la base del futur.

La visió clara de l’objectiu futur és el millor guia per a l’acció present.

(...) La planificació ha d’orientar-se vers les persones, no vers les estructures burocràtiques centralitzades. Cal descentralitzar, simplificar les decisions, els recursos, les iniciatives. Cal fer que les coses passin. Ara.

Causa compartida

Per a realitzar el somni col·lectiu que és una ciutat cal crear una voluntat col·lectiva, una causa compartida.

En una ciutat no hi ha cap problema que no es pugui resoldre perquè tots els problemes tenen una equació de corresponsabilitat.

Crear una voluntat col·lectiva, una causa compartida és la fase final i inicial de qualsevol intervenció realment important. (...)

Les ciutats, com els monuments, han de representar aquesta causa compartida. Qualsevol ciutat, gran o petita, pot ser millorada si els que en són responsables poden transformar cada problema i cada potencial en una causa compartida per tota la comunitat.

Per això, gestionar una ciutat és, sobretot, realitzar un somni col·lectiu. Però per això cal tenir una visió estratègica de les ciutats.

(...)

Un dels punts fonamentals per fer que s’esdevingui la causa compartida és el respecte. No es pot canviar un país únicament a base de mesures econòmiques. La mesura econòmica és bona però ha de tenir el suport de tota la població. (...). Però si no hi ha una bona educació, una bona atenció sanitària, un bon transport per a tothom, és a dir, en la seva vida diària, la gent no se sent respectada i, per això, no assumeix una corresponsabilitat.

És la mateixa lògica de la qual cal partir per a una ciutat: la causa compartida prové de quelcom anomenat respecte. Si hom és respectat passa a ser corresponsable, a formar part d’aquesta equació de corresponsabilitat que no és sols govern, iniciativa privada, associacions, sinó que és el ciutadà.

(...)

Escenari de la trobada

Tot s’esdevé al teatre de la ciutat perquè és l’escenari de la trobada, el teatre del viure urbà.

Si avui se’m demanés que resumeixi en una sola paraula la funció urbana, diria: és la trobada. La ciutat és l’escenari de la trobada. Una trobada que cal promoure en totes

cdoc@diba.cat 31

les activitats de la vida urbana. Aquestes activitats han d’estar estretament lligades i mai separades, ja sigui a les ciutats noves o a les sedimentades.

(...)

Tot s’esdevé al teatre de la ciutat perquè és l’escenari de la trobada, de la gran festa del viure urbà. (...) L’escenari pot dur a la integració del sector informal amb el formal.

(...)

La millor manera d’integrar la ciutat informal (favela, venda ambulant, menor abandonat) a la formal és mitjançant l’infant –un procés lent i amb resultats a llarg termini– i l’increment de l’intercanvi entre la població de renda més alta i la de renda més baixa.

Això pot esdevenir-se no només per l’administració de l’espai sinó, sobretot, per l’administració del temps. (...)

Cal racionalitzar l’ús esglaonat en el temps: el carrer per a l’aparcament, el carrer per al mercat, el carrer per a l’animació cultural, l’eix per a la distribució de mercaderies. Els escenaris canviants poden reconstituir l’escenari perdut i portar el passat al carrer, tot fomentant l’animació. Els carrers d’una gran ciutat han d’estar preparats per a exercir funcions diferents durant les 24 hores del dia. Cap ciutat del món pot permetre’s el luxe de deixar buides durant tantes hores les seves zones més equipades.

(...)

La ciutat ha de ser preparada com a estructura oberta. Un organisme viu que ofereix espai, convivència, oportunitats per a tothom. I el carrer és l’escenari natural de l’intercanvi de béns i serveis.

La societat és la ciutat. I la ciutat és el carrer. Carrer en el sentit de síntesi de la ciutat, carrer com a integració de funcions. Carrer que és l’ànima de cada barri, l’escenari perfecte per a una estructura de vida i treball. El camí pel qual comencen totes les ciutats podrà ser també el camí del seu futur.

Ciutat i futur

En essència, les ciutats són iguals. La diferència de la ciutat del futur rau en la seva capacitat de reconciliar-se amb la natura i amb els seus habitants.

(...) La ciutat d’avui no és gaire diferent de la de 300 anys enrere, potser perquè els instruments polítics i jurídics solen avançar més a poc a poc que la tecnologia.

Per tant, no hi ha motiu per a creure que, d’aquí a 20 o 30 anys, la ciutat sigui gaire diferent d’avui.

El que farà que les ciutats siguin diferents és, essencialment, la seva capacitat de reconciliar-se amb la natura i amb els seus habitants.

La gran revolució serà la disminució de l’escala dels generadors d’ocupació. Això perquè la tendència és la terciarització, és el reciclatge ràpid de l’ocupació. Això es constata en els autònoms i les empreses.

cdoc@diba.cat 32

Cal pensar cada cop més en una visió de vida i treball en conjunt. (...)

Si hom inverteix en el sistema de transport, en el sanejament, cal saber cap on va. La planificació és el que ajuda i pot, fins i tot, originar el creixement de la ciutat.

Una aportació molt discutible per a l’urbanisme contemporani va ser la interpretació errònia de la Carta d’Atenes, que simplement va analitzar la ciutat però no va crear normes. Va analitzar que a la ciutat hi ha les funcions de viure, treballar, circular i recrear. Alguns ho han interpretat com si tot això s’hagués de separar. I aquí s’ha consumat la tragèdia. Insisteixo: fins avui, no s’ha inventat res millor que un carrer tradicional.

Identitat i pertinença

La pertinença és el sentiment de formar part de la ciutat, d’identificar-s’hi.

El sentiment d’identitat i pertinença és fonamental en una ciutat.

La pertinença, en el seu significat original, és molt més que la participació. La participació està orientada vers una cosa política, reivindicativa. La pertinença és el sentiment de formar part, de ser una part de la ciutat. Amb la identitat és possible avançar molt més en la ciutadania que no pas per un simple procés reivindicatiu.

Més que una capacitat, els ciutadans tenen una necessitat vital de crear els seus mapes mentals, recordant les façanes, els feixos de llum, els accidents geogràfics, els colors. Són senyals d’identitat com l’espai, són marcs de referència del paisatge.

(...)

L’any 1971 només hi havia un parc públic a Curitiba, el Passeio Público, creat l’any 1886. La ciutat tancà el segle XX i entrà al tercer mil·lenni amb una xarxa de 28 parcs i boscos públics municipals. L’origen d’aquest boom va ser una decisió històrica que va prioritzar la conservació de grans reserves de terrenys per damunt d’adjudicar-les a la recerca d’una recaptació d’impostos puntualment superior. Els parcs combinen el sanejament amb l’oci cultural, cadascun amb la seva peculiaritat.

Allí es troben, per exemple, els memorials ètnics que parlen de la pluralitat de la formació humana, englobant-hi des dels primers colonitzadors portuguesos fins als immigrans arribats massivament al segle XIX, especialment alemanys, polonesos, italians i ucraïnesos.

La ciutat segueix el cami i la memòria. Segueix el camí del transport. El camí i la memòria. Qualsevol ciutat. Fomentar el creixement d’aquesta ciutat mitjançant el transport i basar el futur en la memòria, en la identitat, és seguir el camí correcte.

Necessitat i potencialitat

Pensar en una ciutat ja sedimentada és com buscar el seu dibuix ocult. És com si en un dibuix vell s’esborrés tot allò que estorba.

(...)

La ciutat representa molt més que una integració de funcions. Representa una sedimentació. Aquesta sedimentació fa referència a l’estil de vida i als valors

cdoc@diba.cat 33

tradicionals i culturals. La ciutat nova necessita la sedimentació. Aquest temps de sedimentació li donarà l’aclimatació necessària.

(...) En el tractament dels problemes urbans és important incidir en la causa i l’efecte. Molts entenen que no serveix cuidar les ciutats mentre no se solucionin les causes que estimulen cada vegada més la concentració dels grans centres urbans. Tanmateix, mentre no se solucionin les causes i segueixin produint-se els efectes a les ciutats, caldrà fer quelcom en aquesta transició. I ràpid.

Una ciutat només pot ser solucionada a partir del moment en que sap què vol, és a dir, a partir del moment en que els seus responsables sàpiguen què és fonamental per al seu futur. Tot és important, però què és fonamental?

Important és el problema de qualsevol persona, però fonamental és el d’un nombre considerable.

Important és el forat o la claveguera davant de casa d’un ciutadà, però fonamental és la solució del problema de transport d’una ciutat.

Important és l’accés a un barri determinat, fonamental és el sistema viari que representa, en essència, l’esquelet d’allò que vol ser la ciutat.

Important és la plaça en un lloc determinat, però fonamental és l’augment significatiu del percentatge de zones verdes de la ciutat.

Important és l’ajuda a determinats grups i entitats necessitades, però fonamental és promoure una estructura laboral permanent.

No ens confonguem amb l’escala perquè, a vegades, és important aplegar 10.000 persones en una inauguració, però fonamental és reunir 200 persones en una activitat cultural.

Important és el pla, fonamental és la planificació, és a dir, gent que s’ocupi de la ciutat.

Important és el llarg termini, fonamental és el moment present.

(...)

El segle de les ciutats

El poder central dirigeix; el poder local és l’únic que pot donar respostes ràpides.

L’únic poder al país que està en condicions de donar respostes ràpides és el local. Per això, el segle XXI serà el segle de les ciutats. Gran o petita, cadascuna és un agent de transformació.

(...)

La redescoberta de les ciutats començà a cristal·litzar-se a finals del segon mil·lenni. Fins i tot als països menys desenvolupats la població s’està tornant urbana. Per tant, una visió estratègica de les ciutats és crucial, fins i tot com a factor de desenvolupament dels països.

cdoc@diba.cat 34

Una visió més generosa del potencial de les ciutats significa una visió més optimista dels éssers humans.

Per què és la ciutat la resposta a l’agenda social? Una mesura econòmica se sustenta durant un període determinat, però si la població no se’n fa corresponsable, l’estabilitat serà en poc temps només una cara del problema: la gent en voldrà més. En realitat, els països milloraran al ritme a que ho facin les seves ciutats.

El poder central mai podria posar-se al capdavant de l’atenció en matèria d’habitatge, sanitat, educació, infància. El poder central dirigeix. Hauria de repassar a fons les directrius i ser amatent a la seva aplicació. La meva concepció del poder central és que mai s’ha de preocupar pels problemes locals.

Al poder central corresponen les grans decisions nacionals: tecnologia, distribució de la població en l’espai geogràfic, aprofitament dels recursos naturals. Les fórmules de política econòmica obliden a voltes que el desenvolupament té una base espacial. Allò que existeix són els assentaments humans i les seves activitats. (...)

Per això és fonamental que cada gran ciutat del món es comprometi amb una manera de créixer, una visió de gestió, els estímuls per a la trobada entre persones, una manera d’agregar i integrar la ciutat informal, les tecnologies apropiades i l’estructura del futur.

cdoc@diba.cat 35

Eduard Miralles Fou director del Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona (1996-2004). Ha dirigit les trobades biennals Interacció entre 1996 i 2002. Actualment és assessor de xarxes culturals i relacions internacionals de la Diputació de Barcelona, amb responsabilitats específiques en les xarxes Interlocal de ciutats iberoamericanes per la cultura i Sigma, d’administracions intermèdies europees per la cultura i la proximitat. Ha col·laborat com a formador amb múltiples institucions docents, entre 1992 i 1994 fou vicepresident de la Xarxa Europea de Centres de Formació d’Administradors Culturals i membre del grup de seguiment de la formació d’administradors culturals del Consell d’Europa. Des de principis de 2005 coordina el grup tècnic sobre sistemes d’informació, indicadors i avaluació de la comissió de cultura de la Federación Española de Municipios y Provincias.

Entre les seves publicacions, cal citar:

«Aproximaciones a la proximidad : tipología y trayectorias de los equipamientos en Europa y en España». / coautora Montserrat Saboya En : 1as Jornadas sobre Centros Cívicos y Servicios de Proximidad, Vitoria-Gasteiz, 2000. Vitoria : Xabide, 2000, p. 27-46

«Más promesas y menos obras … : por unas políticas culturales performativas» En: Periférica : revista para el análisis de la cultura y el territorio, núm. 2, diciembre 2001, p. 9-22

«Estrategias para la diversidad : ocho reflexiones sobre el diseño y la gestión de proyectos interculturales locales y regionales» En: Políticas para la interculturalidad, 2004. p. 9-12

«Elements de reflexió sobre la cultura, el territori I la proximitat» [Document de treball]. Dins: Nous accents 2006 : Pla estratègic de cultura de Barcelona. Barcelona : Icub, 2006. 4 p.

http://www.bcn.es/plaestrategicdecultura/pdf/Taula_Proximitat_mirada.pdf A continuació s’ofereix la ponència Per una ciutadania cultural organitzada presentada a la jornada «Active citizens – local cultures – european politics. Guide to civic participation in cultural policy-making for European cities», organitzada per la European Cultural Foundation, Interarts, SEE TV Exchanges, Ecumest a Barcelona el 22 de setembre de 2006: Versió original: català

cdoc@diba.cat 36

Quatre reflexions sobre el context El «prohibit no tocar» com a nou principi rector de les relacions entre l’estat i la societat

En termes generals, i més enllà de l’àmbit estricte de la cultura, l’estat de les relacions entre allò que coneixem com la «societat administrada» i allò que coneixem com la «societat organitzada» no és precisament massa saludable. Malgrat el paper fonamental que l’associacionisme desenvolupa en la consolidació dels sistemes democràtics, o justament a causa d’això, el diàleg entre l’esfera de l’administració de l’estat (fins i tot a escala regional, provincial o local) i l’esfera de l’organització de la societat s’ha vingut basant en un teòric i superficial respecte –prohibir mútuament i recíprocament «tocar-se» els uns als altres com a garantia de supervivència- que emmascara, com a mínim, dos mals estructurals als quals cal mirar de posar remei amb tota urgència: la insuficiència dels mecanismes legitimadors formals de representació democràtica i la temptació corporativa d’unes associacions encarcarades, amb una massa social decreixent i uns graus excessius de dispersió i fragmentació. De la mateixa manera que sense un estat «fort» (i, tanmateix, descentralitzat, participatiu i subsidiarista) la democràcia és feble, sense una societat organitzada, flexible i dinàmica la democràcia és incompleta. Cal, en conseqüència, vèncer l’ancestral tabú del «prohibit tocar» com a condició imprescindible per a una veritable refundació democràtica. «Prohibir no tocar» vol dir, en aquest sentit, acceptar com a justa i necessària la proposició d’iniciatives programàtiques i la introducció de mecanismes correctors estructurals des de l’un cap a l’altre. De la mateixa manera que la societat organitzada té el dret i el deure de dir coses a la societat administrada sobre allò que aquesta fa o no fa i la manera com hauria de fer-ho, la societat administrada pot i ha de fer el mateix respecte a les associacions. També, o sobretot, a escala local. La necessitat d’acabar amb la «mala salut de ferro» de l’associacionisme cultural local

La presumpta vitalitat del «teixit cultural local» requereix, en aquest mateix sentit, una revisió profunda. Tot i la manca d’estudis quantitatius i qualitatius recents sobre l’associacionisme cultural2, hi ha tres característiques significatives dignes d’esment:

• El panorama de l’associacionisme cultural local és, en general, heterogeni,

discontinu i incomplet: entitats de caire tradicional escassament renovades i amb taxes de participació relativament baixes conviuen amb grups d’escassa formalització estructural on hi ha gent jove duent a terme projectes estètics de

2 Absència de dades i de reflexió que, en ella mateixa, és ja tot un símptoma d’aquesta salut deficient. Algunes dades eloqüents: pel que fa a Catalunya, les obres més «recents» sobre l’associacionisme cultural segueixen sent els històrics Llibre blanc de la cultura de la Fundació Jaime Bofilll (de l’any 1986!) i la Guia d’associacions, centres culturals i recreatius de la Fundació Caixa de Pensions (de l’any 1990!). L’anàlisi actualitzat i en profunditat del sector cultural local a Barcelona, Catalunya i Espanya segueix sent una assignatura pendent.

cdoc@diba.cat 37

notable interès i altres entitats de reivindicació identitària de vella o nova planta, minories ètniques, etc.3

• La relativa vitalitat de l’associacionisme professional a l’entorn de les arts i la cultura (entitats que generalment no formulen la seva acció a escala local) contrasta amb l’escassa o nul·la presència de l’associacionisme vinculat al consum o a la pràctica cultural (malgrat les excepcions d’algunes associacions d’espectadors, d’amics de museus, d’usuaris de biblioteques o similars, les quals responen més aviat a imperatius del mercat d’aquesta mena d’establiments culturals i no pas a l’existència d’un veritable contingent organitzat de voluntaris culturals). Aquesta manca d’espais per a la ciutadania cultural organitzada cosntitueix d’una de les veritables assignatures pendents de les polítiques culturals a escala internacional4.

• Tot i que els sector associatiu, a nivell local, probablement sigui l’agent amb major capacitat generadora d’esdeveniments i propostes culturals adreçades a la comunitat, l’anàlisi d’aquesta oferta des del punt de vista de l’interès general de la ciutadania desvetlla fàcilment un grau excessiu d’endogàmia, una tendència cap a la reiteració i, en definitiva, una manca generalitzada d’atractius i qualitat. Fent servir una analogia, la ciutadania és convidada a un festí cultural cuinat pels membres de les entitats més actives sense cap discussió prèvia sobre els elements que configuren el menú, el qual acaba essent una reiteració de les obsessions personals de cada cuiner, absolutament anodí per als comensals...

Els perversos efectes d’unes polítiques de perfil baix

Les polítiques locals per a la cultura han abordat generalment la qüestió de les entitats, la participació, l’associacionisme, el voluntariat i/o la societat «organitzada» des d’un punt de vista estrictament tàctic i conjuntural. Aquesta tendència general pot il·lustrar-se a través algunes maneres de fer sistemàtiques o paradigmàtiques:

• Entendre la participació més com una lògica de gestió de serveis i equipaments culturals que no pas com un element central del «programa» de la pròpia política cultural local. S’ha dedicat més energia a discutir si és o no millor la gestió totalment o parcialment compartida amb les entitats, les quotes de representació en consells i comissions, etc. que no pas a entendre les polítiques locals en general (i les culturals en particular) com a instruments poderosíssims de generació de ciutadania organitzada. El cas extrem d’això ha estat concebre la participació com una manera més barata de prestar els serveis públics.

3 Una excel·lent modelització sobre la tipologia i les característiques de les organitzacions culturals de l’anomenat «tercer sistema» es troba en els treballs del projecte EMPIRIC sobre cultura ocupació i tercer sistema, que va coordinar la Fundació Interarts de Barcelona durant el període 1997-1999. 4 A tall d’exemple, dues mostres de la inexistència d’una veu per a la ciutadania cultural organitzada que vagi més enllà dels interessos corporatius dels gremis artístics són, a escala global, el debat sobre el projecte d’una convenció sobre la protecció de la diversitat dels continguts culturals i les expressions artístiques en el marc d’UNESCO (http://portal.unesco.org/culture/es/ev.php-URL_ID=11281&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html) i, a escala catalana, el debat sobre el futur Consell Català de les Arts i la Cultura (http://cultura.gencat.net/comissionatcca/documents.htm)

cdoc@diba.cat 38

• Pel que fa a la realitat de Catalunya, entre les metàfores il·lustratives d’aquesta tendència destaquen els hotels d’entitats (espais vitalíciament hipotecats per les funcions més vegetatives i menys sinèrgiques d’entitats propenses al corporativisme territorial) i les mostres o fires d’associacions (esdeveniments reiteratius i estàtics d’autoafirmació entitària d’escàs o nul interès per als ciutadans no directament concernits).

Cal, en conseqüència, retornar el protagonisme de la ciutadania al el discurs polític i reinventar les habituals maneres d’actuar. Capgirant també els qualificatius més habituals: de clients o usuaris de serveis públics a ciutadans i agents culturalment actius...

Els equipaments culturals com a instrument per a la generació de ciutadania cultural organitzada

D’entrada, val a dir que ni els equipaments són l’eina exclusiva per a la generació de ciutadania cultural organitzada, ni la única funció dels equipaments culturals és la proximitat –àdhuc en el cas d’aquells com les biblioteques o els centres polivalents, tradicionalment considerats com a tals, la dinàmica bàsica de l’equipament s’estableix a partir d’una tensió entre proximitat (parlar del món en clau local) i singularitat (parlar d’allò local en clau universal). En aquest sentit, així com les biblioteques són espais orientats al coneixement, els museus són espais orientats a la memòria i els teatres i les sales d’art són espais orientats a la imaginació, els centres comunitaris polivalents són espais orientats a l’experiència, tot entenent aquests quatre conceptes (coneixement, memòria, imaginació i experiència) com els quatre dominis bàsics on la tensió entre proximitat i singularitat esdevé generadora i constructiva. Més en concret, la importància estratègica dels espais locals per a la cultura en la construcció de la ciutadania organitzada obeeix, com a mínim, a tres raons fonamentals:

• La seva dinàmica «sistole-diastòlica» respecte als agents i les iniciatives culturals del territori. Tenen una especial capacitat, derivada del seu potencial simbòlic, per captar persones no organitzades i iniciatives poc estructurades i retornar-les al seu entorn amb major consistència i valor afegit.

• Exerceixen un paper fonamental en el trànsit guiat de l’ús passiu d’un servei o l’assistència a una activitat cap a la formulació més o menys activa de propostes i, en definitiva, l’assumpció més o menys autònoma de responsabilitats totals o parcials en la gestió.

• Similarment, ocupen un lloc estratègic en la transició entre la iniciativa personal, el grup informal amb escassa consistència organitzativa i l’entitat sòlidament estructurada.

Val la pena reflexionar, en aquest sentit, sobre la següent graella. Mentre les «x» marquen les caselles on les polítiques incideixen més freqüentment (entenent la participació bé com a «assistència a activitats o ús de serveis per part de la ciutadania individual», o bé com a «implicació en la gestió per part d’entitats estructurades»), les caselles ombrejades assenyalen els espais que les polítiques de proximitat han de conquerir en el futur:

cdoc@diba.cat 39

Algunes accions possibles

Construir sistemes d’informació sobre l’associacionisme cultural territorial

• Generant informació i coneixement «global» per a tot el territori, però també «local» per a cada una de les realitats locals

• Amb especial atenció a les dades «sensibles»: participació efectiva dels associats, producció d’activitats i serveis, grau de cooperació entre les entitats...

• Posant especial atenció a la detecció de fenòmens associatius emergents en els sector cultural local i a les «millors pràctiques» de suport al sector associatiu cultural des de les polítiques locals

Vertebrar una xarxa de «nuclis d’innovació associativa»

• Concebuts com a «pools» de recursos i serveis especialitats de qualitat per a les entitats culturals del territori: suport de gestió, telemàtica avançada, banc de recursos tècnics en préstec o lloguer, eines d’autoedició i publicitat, formació especialitzada, etc.

• Impulsant la renovació associativa a escala territorial. És a dir, promovent la cooperació entre les associacions existents, fomentant la renovació dels membres, potenciant la consolidació de noves associacions, etc.

• Amb recursos econòmics per al suport a projectes innovadors: convocatòries periòdiques amb premi, dinàmica d’ «hotels de projectes» als centres culturals comunitaris, etc.

Crear associacions d’usuaris dels serveis culturals del territori

• Clubs d’usuaris amb serveis d’alt valor afegit (activitats específiques, un butlletí periòdic, un carnet que faci possible descomptes comercials, etc.), a la manera de les biblioteques

• Orientat especialment als usuaris dels centres culturals comunitaris, i obert alhora als usuaris d’altres serveis i equipaments culturals existents al territori

• Amb una estructura descentralitzada (associacions locals) i una personalitat jurídica susceptible de donar aixopluc als «grups no formals» que impulsen iniciatives d’innegable interès cultural

Promoure estructures inter-associatives culturals de «segon grau»

• A escala territorial (intersectorial): consells locals de cultura, etc. • A escala sectorial (supralocal): coordinadores, federacions, etc.

ciutadania individual grups no formals entitats estructurades

assistència activitats ús de serveis

X

formulació de propostes

implicació en la gestió

X

cdoc@diba.cat 40

Dissenyar programes de formació específics per als responsables de serveis cultruals locals

• Centrats en la construcció d’estratègies de foment de l’associacionisme cultural des dels serveis cultruals locals

• Amb un format de taller teòrico-pràctic que obligui necessàriament a l’elaboració d’un projecte concret d’intervenció i a la seva aplicació efectiva sobre el terreny

Crear les condicions per a un gran pacte «universitat+cultura»

• Promoció de l’associacionisme cultural en el marc de les universitats • Generació de’assignatures optatives sobre gestió d’associacions culturals,

organitzats conjuntament amb els responsables culturals locals • Reconeixement curricular i acreditació acadèmica del voluntariat cultural dels

estudiants (en el marc de les universitats o en les entitats del territori)

cdoc@diba.cat 41

Antanas Mockus Educat a la Universitat de Dijòn, França i a la Universitat Nacional de Colòmbia, amb títols de grau en Matemàtiques i Filosofia. Fou escollit alcalde de Bogotà pel període 1995-1997 i reescollit per 2001-2003. Va ser rector (1991-1993 i 2001-2004) i professor a la Universitat Nacional, on també va treballar per l’Institut d’Estudis Polítics i Relacions Internacionals. Doctorat Honoris Causa en Filosofia per la Universitat de París XIII el 2004. Ha realitzat treballs d’investigació en projectes relacionats amb la convivència, una agenda de pau per la societat civil, l’armonització de la llei, la moral i la cultura, el sistema universitari públic, la teoria de l’educació i l’articulació del coneixement formal i no formal.

Entre les seves publicacions, cal citar:

«Anfibios culturales y divorcio entre ley, moral y cultura». En: Análisis Político N° 21 (1994), p. 37-48

http://www.lablaa.org/blaavirtual/revistas/analisispolitico/ap21.pdf

«Cultura, ciudad y política». En: Campos, Y. y Ortiz, I. (compil.), La ciudad observada, Bogotá: Tercer Mundo Editores ; Instituto Distrital de Cultura y Turismo—Observatorio de Cultura Urbana, 1998, p. 15-28.

«La pregunta por lo público desde la sociedad civil». En: V Encuentro iberoamericano del Tercer Sector. Memorias Bogotá, 2001, págs. 51-61.

«Ciudad y democracia». En: Camino hacia nuevas ciudadanías, Bogotá, Pontificia Universidad Javeriana, 2002, p. 141-152.

«Dos caras de la convivencia. Cumplir acuerdos y normas y no usar ni sufrir violencia», / coautor J, Corzo. En: Análisis Político N° 48 (2003), p. 3-26.

A continuació s’ofereix un fragment de l’article Convivència com armonització de llei, moral i cultura publicat en: Prospects, XXXII, 1/121; March 2002. p. 19-37 Per trobar l’article complet, es pot anar al vincle següent: http://www.ibe.unesco.org/publications/Prospects/ProspectsPdf/121s/121smock.pdf Versió original: castellà

Introducció

«Convivència» és un concepte sorgit o adoptat a Hispanoamèrica per resumir l’ideal d’una vida en comú entre grups culturalment, socialment o políticament molt diversos, una vida en comú viable, un «viure plegats» estable, possiblement permanent, desitjable per ell mateix i no només pels seus efectes.

cdoc@diba.cat 42

Al món anglosaxó, «convivència» sol traduir-se per co-existence, terme que descriu la vida en pau dels uns amb els altres, en especial com a resultat d’una opció deliberada. Precisament, com a opció contrària a la guerra, comporta una lleugera connotació de resignació a l’hora d’acceptar l’altre. Potser tal com va succeir durant l’anomenada coexistència pacífica, es conviu amb l’altre per necessitat, perquè no hi ha més remei. Co-existence revela doncs dues característiques en comú amb la tolerància: d’una banda, és quelcom desitjable i, de l’altra, implica –fins a cert punt– aprendre a suportar. Un matís similar de la convivència com quelcom deliberadament oposat a l’exclusió i a què s’arriba amb certa resignació apareix en la seva traducció al francès com cohabitation. Tanmateix, potser pel seu origen, la paraula castellana «convivencia» va acabar tenint unes connotacions més positives i promovent quelcom intrínsecament desitjable.

Conviure és arribar a viure junts entre diferents sense el risc de caure en la violència i amb l’expectativa de beneficiar-se de les nostres diferències. El repte de la convivència és bàsicament el repte de la tolerància de la diversitat i aquesta troba la seva manifestació més clara en l’absència de violència. (…)

Què ens porta a tolerar la diversitat, a assumir-la amb entusiasme? Què ens allunya de la violència? Una primera resposta positiva actualment –és a dir, provisional–, els matisos de la qual examinarem aquí des del vessant més filosòfic (els quatre primers apartats d’aquest article) fins arribar a la meva experiència com alcalde de Bogotà (cinquè apartat) i a les conclusions d’una recerca amb joves (sisè i setè apartats) per retornar a un tema més filosòfic, la convivència com a tolerància acompanyada d’afecte davant de l’existència de diversos projectes de societat i d’humanitat (dos darrers apartats).

A la llum de la visió positiva assolida abans de començar la recerca amb joves i utilitzada com a concepte inicial per dur-la a terme, conviure és acatar regles comunes, comptar amb mecanismes culturalment arrelats d’autorregulació social, respectar les diferències i acatar regles per processar-les, també és aprendre a establir, complir i restaurar acords.

Convivència i regles

Per què podria ser tan rellevant per a la convivència respectar les regles? Quines regles? Per tractar del fet de respectar les regles cal reconèixer que la modernitat accentua la diferenciació entre regles legals, regles morals i regles culturals, entre llei, moral i cultura. No és el mateix la sanció legal que el sentiment de culpa i cap d’aquests dos càstigs és assimilable al repudi social. De la mateixa manera, la motivació d’una conducta per l’admiració envers la llei escrita, la seva gestació i la seva aplicació pot diferenciar-se de la motivació per autogratificació de la consciència i aquesta, al seu torn, de la motivació per reconeixement social.

Gràcies a aquesta diferenciació podrem concloure que la convivència consisteix en bona part a superar el divorci entre llei, moral i cultura, és a dir, superar l’aprovació moral i/o cultural d’accions contràries a la llei i superar la debilitat o manca d’aprovació moral o cultural de les obligacions legals.

cdoc@diba.cat 43

L’habilitat per establir acords i complir-los, i en cas necessari restaurar-los, la desaprovació moral i cultural d’accions contràries a la llei i l’aprovació moral i cultural d’accions obligatòries segons la llei seran reconegudes com les claus de la convivència, una convivència que, per aquesta connexió amb la diferenciació entre llei, moral i cultura i per la centralitat ineludible de la llei, anomenarem convivència ciutadana.

Convivència i pluralisme

A Colòmbia, i en més o menys grau en molts altres països, per a moltes persones la consciència o el costum justifiquen la violació de la llei. He tingut la sort de poder ajudar-ho a corregir des de l’acció del govern i la pedagogia. Després de treballar durant més de deu anys en el camp de la pedagogia, vaig poder aplicar part del que havia après durant els meus mandats com alcalde de Bogotà (1995-1997 i ara 2001-2003) sota la forma del programa de «Cultura Ciudadana», amb resultats visibles quant a la protecció de la vida, l’acatament de normes i el comportament cívic, per exemple, l’estalvi voluntari d’aigua. D’altra banda, en els tres anys que van seguir la meva primera gestió com alcalde vaig tenir l’oportunitat de dur a terme amb J. Corzo una recerca amb joves de 9è grau a Bogotà, els resultats de la qual han estat de gran utilitat per a la segona versió de «Cultura Ciudadana».

La visió que ha inspirat aquest treball és, en forma resumida, la de societats on s’aconsegueix l’harmonia entre llei, moral i cultura. Això no significa que la llei, la moral i la cultura dictin exactament el mateix; això seria integrisme i seria incompatible amb el pluralisme cultural i el pluralisme moral, ideals comunament acceptats en la majoria de les societats contemporànies i de forma molt evident en la nostra.

Una de les característiques de la societat contemporània és que persones amb criteri moral diferent poden sentir mútua admiració moral, jo caracteritzaria d’aquesta manera el pluralisme moral. No es tracta únicament que cadascú estableixi les seves pròpies regles, sinó que aquestes regles tinguin prou universalitat, la suficient coherència o una adequada expressió estètica com per aconseguir suscitar l’admiració de persones que tenen marcs morals diferents. Durant segles, per a la humanitat no ha estat fàcil assumir-ho o entendre-ho i, per tant, podem comprendre que per a una societat contemporània també es fa difícil d’entendre.

Ara bé, com aconseguir que el pluralisme no esdevingui indiferència envers els criteris legals? Com evitar que sigui assumit com «tot s’hi val»? L’harmonia entre llei, moral i cultura és la situació en què cada persona selecciona moralment i culturalment comportaments, però els selecciona dins dels comportaments legals, podent aquesta opció ser diferent segons la persona o la comunitat. Dit d’una altra manera, no hi ha justificació moral al comportament il·legal i si arribés a existir, aleshores s’haurien d’aplegar una sèrie de condicions. John Rawls, per exemple, les estudia quan treballa sobre desobediència civil (Teoría de la justicia, capítol VI). Algunes d’aquestes condicions són: assumir públicament la violació de la llei, estar disposat a debatre públicament la intenció de qui per raons morals viola la llei i, finalment, estar disposat a reconèixer que el valor que s’atorga al criteri moral és tan alt que hom acceptaria el càstig moral per violar la llei.

cdoc@diba.cat 44

La Constitució colombiana preveu respecte a la diversitat cultural, a la diversitat de creences, a la diversitat de costums, però dins del respecte a la llei. Dit d’una altra manera, «visca el pluralisme», però no de tal manera que justifiqui moralment o porti a acceptar culturalment la il·legalitat.

En la societat democràtica ideal, tal com il·lustren algunes èpoques en la vida d’algunes societats industrialitzades estables, els tres sistemes de regulació del comportament esmentats –llei, moral i cultura– tendeixen a ser congruents en el sentit que s’explica tot seguit. Tots els comportaments moralment vàlids a la llum del judici moral individual solen ser culturalment acceptats (no succeeix necessàriament el contrari: hi ha comportaments culturalment acceptats que alguns individus s’abstenen d’adoptar per consideracions morals). Al seu torn, allò culturalment permès cap dins d’allò legalment permès (aquí tampoc succeeix el contrari: hi ha comportaments jurídicament permesos però culturalment rebutjats). En aquestes societats, la cultura simplement exigeix més que la llei i la moral més que la cultura.

Divorci entre llei, moral i cultura

He anomenat «divorci entre llei, moral i cultura» la manca de congruència entre la regulació cultural del comportament i les seves regulacions moral i jurídica, manca de congruència que s’expressa com a violència, delinqüència, corrupció, il·legitimitat de les institucions, afebliment del poder de moltes de les tradicions culturals i com a crisi o debilitat de la moral individual.

Així arribem a caracteritzar la societat colombiana per un alt grau de divorci entre llei, moral i cultura. L’exercici sistemàtic de la violència per fora de les regles que defineixen el monopoli estatal de l’ús legítim que d’ella se’n fa o l’exercici de la corrupció creixen i es consoliden precisament perquè arriben a ser comportaments culturalment acceptats en certs contextos. Es toleren així comportaments clarament il·legals i amb freqüència moralment censurables. En un treball posterior es va subratllar la força que a Colòmbia té la regulació cultural: «L’estabilitat i el dinamisme de la societat colombiana depèn en gran mesura de l’alt poder que en ella té una regulació cultural que a vegades no encaixa dins de la llei i porta les persones a actuar en contra de la seva convicció moral».

Altres nacions, altres continents, la mateixa Europa, han viscut situacions de crisi generades pel divorci entre llei, moral i cultura. En general van ser els estats nacionals els que van aconseguir instaurar un cert ordre privilegiant la part legal, i va ser des de la llei –òbviament amb cert recolzament des de la moral i la cultura i, més específicament, des de la religió i la ideologia– des d’on es va assolir un alt nivell de congruència entre llei, moral i cultura.

En síntesi, el divorci entre els tres sistemes s’expressa en: a) accions il·legals però aprovades moralment i culturalment; b) accions il·legals desaprovades culturalment però que moralment es jutgen com acceptables, i c) accions il·legals reconegudes com a moralment inacceptables però culturalment tolerades, acceptades. I s’expressa també com obligacions legals que no són reconegudes com obligacions morals o que en certs entorns socials no són incorporades com obligacions culturalment acceptades.

cdoc@diba.cat 45

Cultura ciutadana

El primer programa de «Cultura Ciudadana» (1995-1997) posava l’accent en la regulació cultural. La regulació cultural i la seva congruència amb les regulacions moral i legal ajuden molt a comprendre com funciona allò que és sa, no violent, no corrupte. Es tractava de reconèixer i millorar la regulació cultural de la interacció entre desconeguts o entre persona i funcionari en tant que desconeguts. Posteriorment hi va haver iniciatives que van implicar un interès envers la regulació cultural de les interaccions en la família (per exemple, en la lluita contra la violència intrafamiliar).

La coordinació entre institucions i la comprensió social del procés, necessàries per obtenir els resultats assolits, van dependre molt de l’apropiació institucional i social de la mateixa idea de cultura ciutadana. Reformes legals recents (estatut orgànic de Bogotà, llei de planificació i llei de pressupostos) van facilitar una apropiació institucional d’aquest concepte i van permetre així donar-li, des de l’inici, un paper privilegiat dins de l’equip de govern i davant de la societat mitjançant una comunicació intensificada (alt interès dels mitjans de comunicació, motivat en part per la novetat dels recursos posats en joc).

El concepte de cultura ciutadana cercava impulsar abans que res l’autorregulació interpersonal. Es va subratllar la regulació cultural de les interaccions entre desconeguts, en contextos com els del transport públic, l’espai públic, els equipaments públics i el barri, així com la regulació cultural en les interaccions ciutadà-administració, atès que la constitució d’allò públic depèn abastament de la qualitat d’aquestes interaccions.

D’aquesta manera, es van definir els quatre objectius corresponents a la cultura ciutadana, prioritat principal i columna vertebral del Pla de Desenvolupament de la ciutat:

1. Augmentar el compliment de normes de convivència.

2. Augmentar la capacitat d’uns ciutadans perquè aconsegueixin que d’altres compleixin les normes de forma pacífica.

3. Augmentar la capacitat de concertació i de solució pacífica de conflictes entre ciutadans.

4. Augmentar la capacitat de comunicació dels ciutadans (expressió, interpretació) mitjançant l’art, la cultura, el lleure i l’esport.

Pluralisme moral i pluralisme cultural no haurien de significar relativisme dissolvent. Perquè no es tradueixin en un «tot s’hi val» cal de bell nou l’autorregulació individual i l’autorregulació o autorregulacions col·lectives: que d’altres tinguin regles parcialment diferents a les meves de cap manera significa que jo no pugui o hagi de ser més lax amb les meves. Si reconec la validesa d’altres tradicions culturals, no per això he de debilitar el meu interès a elaborar i intensificar la meva pertinença a una tradició específica.

cdoc@diba.cat 46

Amb les accions organitzades al voltant de la cultura ciutadana es va buscar identificar alguna cosa d’aquest substrat comú, d’aquest conjunt de regles mínimes bàsiques compartides que hauria de permetre gaudir de la diversitat moral i cultural.

El programa «Cultura Ciudadana» va incloure múltiples accions d’educació ciutadana emmarcades per una filosofia comuna. Va implicar molta cooperació interinstitucional i multisectorial, sobretot en la fase de concepció i en accions de resposta a contingències no previstes. El seu cost total durant el període 1995-1997 va ser del voltant de 130 milions de dòlars (3,7% del pressupost d’inversió per a la ciutat). «Cultura Ciudadana» i la filosofia expressada en els seus objectius van servir també de font d’inspiració a moltes de les accions de govern no planificades i sorgides com respostes a situacions imprevistes. La consistència entre les dues parts de l’agenda de govern –la planificada i la improvisada– va contribuir molt a l’assimilació social del concepte. Les conquestes en matèria de cultura ciutadana segueixen essent reconegudes a nivell local i nacional com la principal realització d’aquest govern.

Un element absolutament crucial per multiplicar l’efecte de les accions de «Cultura Ciudadana» va ser la seva altíssima visibilitat davant de la societat aconseguida en bona part per la via dels mitjans de comunicació de masses. No campanyes pagades, sinó formes noves, atractives, d’alt impacte visual o psicològic. En particular, en els conflictes que van sorgir en la ciutat amb els escombriaires, els taxistes, els empresaris d’autobusos, i amb el mateix govern nacional a propòsit del desarmament. Quant més oportuna, sincera i franca va ser la comunicació més resultats beneficiosos es van aconseguir. Potser el cas amb més limitacions en la comunicació, el del desarmament per la via jurídica, va ser també el cas que més entrebancs va patir.

(…)

Recerca amb joves sobre convivència ciutadana

En la recerca sobre joves de 9è grau a Bogotà, les respostes d’una mostra de 1.400 joves a més de 200 preguntes van ser analitzades utilitzant les tècniques d’anàlisi de correspondències múltiples. En la recerca, la convivència va ser inicialment descrita com a una combinació d’obediència de regles, capacitat d’establir i complir acords i confiança. L’obediència de regles es va especificar en més detall com l’obediència de tres tipus de regles: legals, morals i culturals. Es va cercar d’esbrinar què passava quan hi havia tensió entre aquests sistemes reguladors i quin era el grau de tolerància dels joves quant al pluralisme moral i cultural.

Vam voler contrastar i avaluar empíricament el punt de vista inicial. Vam utilitzar un qüestionari amb més de 100 preguntes (algunes amb 40 subpreguntes). L’anàlisi de correspondències múltiples ens va permetre identificar els grups de respostes que millor es predeien les unes a les altres. Òbviament, els resultats estan molt marcats per les preguntes inicials. Tanmateix, la reflexió es veu exposada a la tossudesa i, a vegades, al caràcter contraintuitiu de conclusions que es deriven de les dades.

(…)

cdoc@diba.cat 47

Resultats de la recerca

Els dos factors principals per a la convivència van resultar ser la capacitat d’establir i complir acords i el respecte a la llei. Tanmateix, el respecte a la llei va predir millor l’absència de violència infringida pel jove o contra el jove. Aquesta recerca ha influït perquè en la segona versió del programa de «Cultura Ciudadana» es posi més èmfasi en la cultura democràtica, especialment a l’hora d’apreciar el que és bo, apreciar les normes i els procediments democràtics per prendre decisions.

Vàrem concloure que per a la convivència, els acords són més importants que les regles i en aquestes va resultar molt important l’harmonia entre llei i cultura. La recerca va confirmar que el canvi cultural, més que el canvi del criteri moral, podia influir a l’hora de millorar la convivència. Resulta obvi que les preguntes estaven esbiaixades per la teoria, és a dir, no és una prova contundent, és un argument en una discussió. A Llatinoamèrica hi ha un corrent de conscienciació i, en certa manera, l’enfocament de «Cultura Ciudadana» posa de manifest que «de consciència anem bé». Potser el difícil és aconseguir hàbits i comportaments congruents amb el que es té clar en la consciència. Tothom sap que no hauríem de matar, però culturalment és més un tema de regulació externa.

El resultat final va ser que, si la convivència es mira des d’una òptica positiva, el que millor prediu la convivència és la capacitat d’establir i complir acords. I si es mira des de la banda de la violència, de la urgència de reduir la violència, el més important és aprendre a respectar i a seguir regles, i molt especialment la llei.

Així, per exemple, un resultat inesperat va ser la coincidència en un mateix factor de la regulació cultural i l’argument utilitari. La resposta «és justificat violar la llei quan s’obté un gran benefici econòmic» coincideix molt amb «és justificat violar la llei quan és el que s’acostuma a fer» o «quan els altres ho fan». Almenys en aquest moment històric, per als joves de Bogotà escolaritzats es podria dir que la regulació cultural resumeix els aprenentatges utulitaris, no els contraposa. Avui en dia els costums no són una barrera contra l’utilitarisme com ho van poder ser en el seu moment. Altres exemples de resultats contraintuitius: la confiança no va resultar ser un element important alhora de predir la convivència (amb l’excepció de la resposta “quan estableixo un acord, confio que l’altra part el complirà”). Era d’esperar que la convivència es traduís en confiança: l’obediència de regles i d’acords generaria confiança i, al seu torn, la confiança generaria una adhesió més gran a les regles i als acords. Però, almenys en la població estudiada, els qui confien i els qui desconfien i conviuen aproximadament igual.

Hi ha un altre resultat derivat de l’anàlisi estadística de respostes a una pregunta clàssica en ciències socials: ¿vostè acceptaria com a veí persones de diferent religió, de diferents regions, de diferents nacionalitats, gent malalta de SIDA, persones indigents o indígenes? Entren així un gran nombre de categories amb l’objectiu d’establir el grau de tolerància de la persona. En aquesta mateixa pregunta es van incloure també corruptes, narcotraficants, guerrillers i paramilitars. Teníem l’esperança d’obtenir dos pluralismes, però en va resultar només un: el jove que tolera indígenes i

cdoc@diba.cat 48

malalts de SIDA com a veïns tendeix a tolerar també narcotraficants, guerrillers, paramilitars i corruptes.

El pluralisme ens ha tornat uns «tot s’hi val». Tanmateix, el que és meravellós de l’invent de la llei escrita, de tots els processos per debatre les lleis durant la seva formació i de les garanties constitucionals a les minories és que tot plegat existeix per protegir el pluralisme, però fins al punt que aquest es torna un axioma que desbarata la mateixa vigència del marc constitucional.

En contrastar les dades obtingudes sobre pluralisme amb les variables de violència es va posar de manifest part de la relació directa entre aquests factors: malgrat la tendència a assimilar tolerància amb «tot s’hi val», la persona intolerant té lleugerament una probabilitat més gran d’utilitzar la violència o de ser-ne víctima.

En termes de la seva menor associació a la violència, és preferible la negligència total quant als acords (dificultat para establir-los, complir-los o fins i tot reconèixer-los) a allò que hem anomenat «ordre sense llei» caracteritzat pel gust per les normes acompanyat de desconeixement de la llei per raons culturals.

(…)

Algunes conclusions

Semblaria que la convivència depèn principalment de l’anomenat «imperi de la llei». Tanmateix, la llei no ocupa exactament una posició central: és la congruència entre la regulació cultural i moral i la llei. L’important són les justificacions per obeir o desobeir la llei, o l’exemple dels altres, o el que s’acostuma a fer, o l’únic mitjà per assolir l’objectiu. Així la centralitat no l’ocupa precisament la llei, sinó l’acompanyament de la llei des de la cultura i la moral. És just aquí on la llei no en té prou amb la seva pròpia força, on per aconseguir convivència es fa indispensable el recolzament de tradicions i/o transformacions ètiques o culturals. Cada cop que es legisla s’hauria d’endegar un procés (preferiblement voluntari) de canvi cultural i moral. Per fer-ho possible, la llei que neix ha de semblar justa, almenys en la majoria dels casos.

La cultura s’expressa en el que és habitual, sobretot en la mesura que el que és habitual té autoritat. El costum serveix com a expressió de la cultura, especialment quan «obliga» suprasubjetivament, quan expressa autoritat generant sentit i sentiment d’obligació.

Aquesta autoritat de la cultura, almenys en part, es veu desplaçada per la disponibilitat tècnica associada al projecte. Cada cop més podem representar, conèixer i esquematitzar –i per tant, somniar amb configurar de manera tècnica– fins i tot els aspectes més sagrats o íntims de la reproducció cultural. Es va voler modificar radicalment la reproducció econòmica arran de canvis en una sola de les seves dimensions (la propietat dels mitjans de producció) i oblidant la seva relació amb la reproducció cultural. Els somnis més inspirats que apuntaven cap a col·lectivitats moralment i culturalment més properes a certs ideals van inspirar i encara poden inspirar totalitarismes com el feixisme alemany o l’estalinisme; això ens ha fet a molts més modestos. Però clarament els reptes de la convivència són també els reptes de comprendre millor (i transformar amb més cura) les relacions entre la reproducció

cdoc@diba.cat 49

econòmica i la reproducció cultural. ¿La producció i l’educació podran algun dia ser transformades simultàniament i congruentment? Moltes societats han avançat ja en la construcció d’un marc cultural que, de manera durable, aclimata, impulsa i confereix sentit a la productivitat.

En síntesi, la construcció d’una conceptualització positiva de la convivència guiada per una reflexió sobre regles i acords i per intents de modificar en la pràctica alguns comportaments ciutadans a Bogotà va ser sotmesa a una contrastació empírica amb 1.400 joves de la ciutat. Per la seva importància per al concepte positiu de convivència i per la seva capacitat per predir la no violència es van destacar dues dimensions:

• acatar la llei per sobre de la utilitat immediata i del costum;

• agradar-te les normes i obeir fins i tot quan entra en tensió amb les conviccions morals, i admirar els avenços de la llei nacional o local.

Aprendre a establir i complir acords i molt especialment restaurar acords no complerts o arribar a respectar l’altre com a un igual, o aprendre a resoldre mitjançant procediments democràtics les tensions entre moral i llei no van ser variables tan importants de cara a la reducció de la violència, però sí que van pesar a l’hora de caracteritzar positivament la convivència.

Postdata: de la tolerància religiosa a l’atracció per la diversitat, els «amfibis culturals»

La tolerància envers la diversitat s’ha anat transformant en entusiasme per la diversitat i una consciència creixent que –en algunes circumstàncies, l’examen de les quals ha estat l’objectiu principal d’aquest treball– la diversitat és una font de riquesa humana que pot ser aprofitada de manera fèrtil i durable. Quan la diversitat cultural és simplement conservada, es converteix en riquesa sense explotar. És fonamental que junt amb la preservació de les diferències es produeixi o es fomenti el contacte, el diàleg, l’intercanvi, la fertilització mútua.

En contextos culturals diversos regeixen sistemes de regles diversos. «Amfibi cultural» és tot aquell o aquella que es desenvolupa amb solvència en diversos contextos, com si d’un camaleó es tractés, i alhora, com a intèrpret, possibilita una comunicació fèrtil entre ells; és a dir, transporta fragments de veritat (o de moralitat) d’un context a l’altre. L’amfibi cultural, camaleó o intèrpret al mateix temps, facilita el procés de selecció, jerarquització i traducció necessari per a la circulació de la riquesa cultural.

Per aconseguir-ho sembla necessària una harmonia com la descrita entre els sistemes reguladors –llei moral i cultura– compatible amb el pluralisme moral i cultural. Potser, la continuació de la construcció del projecte d’una humanitat interessada, entusiasmada per la seva diversitat, però també interpel·lada per aquesta, seria ajudada per la presència de l’amfibi cultural; o sigui, com a identitat generalitzada de la humanitat, com a gran col·lectivitat transnacional, com a figura més aviat excepcional o com a figura ideal mai realitzada del tot.

La integració del fons moral de diverses tradicions facilita accions de l’amfibi en què moralitat i cultura coincideixen i s’expressen amb puresa o perfecció exemplar,

cdoc@diba.cat 50

demostrant als actors de diferents cultures la possibilitat i la fertilitat del que en altres moment s’hagués pogut percebre com contaminació. L’amfibi, atès que teixeix nexes i facilita processos de reconeixement d’elements d’unitat humana en el mateix mosaic de la pluralitat de tradicions i projectes, pot ser entès com una mena d’integrador moral de la humanitat.

El coneixement mutu –capaç d’involucrar-se moralment i culturalment, tal com intenta descriure’l la figura de l’«amfibi cultural»– sembla ser una condició per fer més viable i més fèrtil la coexistència d’allò culturalment divers.

cdoc@diba.cat 51

Marta Porto Periodista, postgraduada en Planificació Estratègica i Sistemes d’Informació, amb mestratge en Ciències de la Informació. Exerceix diferents càrrecs públics, privats i en organismes internacionals sempre liderant processos en el camp social. Dins d’aquestes activitats destaquen la Dirección de Planificación y Coordinación Cultural de la Secretaría Municipal de Cultura de Belo Horizonte, MG (1994-1996), la Coordinación Regional de la Oficina de UNESCO del Estado de Rio de Janeiro (1999-2002) i la Dirección de Responsabilidades Sociales de Grupo Takano (2003-2004). Actualment és Directora de (X)BRASIL, oficina d’informació sobre assumptes públics, i membre de diverses comissions i comitès internacionals lligats a l’àrea socio-cultural.

Entre les seves publicacions, cal citar:

Investimento privado e desenvolvimento : balanço e desafios / Marta Porto (ed.) Rio de Janeiro : Ed. SENAC Rio : (X) Brasil, 2005. 135 p.

«Recuperar a dimensão política da cultura : nosso principal desafio» En: Pensar Iberoamérica: Revista de cultura, Nº. 7, 2004 http://www.campus-oei.org/pensariberoamerica/ric07a03.htm

«Brasil em tempos de cultura : cena política e visibilidade» En: Pensar Iberoamérica: Revista de cultura,Nº. 8, 2006 http://www.campus-oei.org/pensariberoamerica/ric08a08.htm

A continuació s’ofereix l’article Brasil i el mite de la caverna de Plató publicat a la web del Instituto ArteCidadania el 14 d’agost de 2005. Per trobar l’article, es pot anar al vincle següent: http://www.artecidadania.org.br/site/paginas.php?setor=1&pid=423 Versió original: portuguès

Entrem al segle XXI, amb totes les possibilitats científques i tecnològiques per superar les nostres condicions de desigualtat econòmica i social. Desgraciadament, la realitat brasilera no confirma aquesta teoria. Ocupem el segon lloc de tot el món pel que fa a morts per armes de foc (UNESCO 2005), tenim 25 milions de pobres extrems i una educació formal deficitària. La malnutrició, la mort d’adolescents per embaràs precoç i avortaments mal assistits així com els assassinats en un camp en conflicte permanent són el pa de cada dia al nostre país.

Les nostres desigualtats històriques romanen un repte per a totes les generacions. Un marc que s’oposa a l’opulència de les nostres elits, els nostres hàbits de consum primermundistes, la modernitat de les nostres icones culturals i les nostres metròpolis. D’aquesta manera acceptem l’inacceptable: la invisibilitat dels nostres pobres, de les

cdoc@diba.cat 52

nostres carències, de les nostres tristeses i de la nostra immensa desigualtat. El luxe supera la ferum incòmoda de la brutícia.

Som un poble que s’abstreu a la llum blava dels televisors amb l’aura sobrenatural dels nostres artistes que recreen el nostre imaginari i suavitzen el nostre endemà i és un fenomen actual que col·laborin amb les seves accions, les de l’imaginari, a crear un nou tipus de transgressió. Els famosos d’ahir es junten als famosos d’avui per recrear un nou mite, el de la sortida màgica de l’ajustament social que es produeix no pas per la via republicana, política i institucional sinó per les bones accions practicades en grups reduïts a través del show business, de les desfilades de moda, de l’art i de la cultura.

Mai s’ha parlat tant al Brasil de projectes socials que, mitjançant l’art, eleven els infants de les grans perifèries urbanes al panteó de la fama de la indústria de l’entreteniment. Res de dolent si pensem que el talent i la determinació no són privilegi d’una elit, no porten marca de distinció social ni ètnica ni religiosa. Però sorprèn si analitzem la manera com la societat, en especial els líders d’opinió, percep les seves potencialitats i resultats. La favela reforçada als ulls de l’elit per iniciatives d’aquest caire roman aliena als avenços socials concrets. Sotmeses a la por imposada pel tràfic, per l’alienació de la manca d’opcions laborals, d’educació, d’oci entès com a dret i no com a privilegi, romanen com a territoris que entren per la porta del darrere al «cercle reduït de la república imperfecta»: mitjançant el talent amb la música, la dansa o la pilota. Mai per l’acció política i ordenada d’una societat que lluita per una democràcia que ampliï a tothom el dret a l’educació, la sanitat, la justícia i, és clar, la cultura.

Per tant, cal que ens preguntem quin és el destí dels joves que viuen a les favelas i perifèries que voldrien ser metges, enginyers o bons tècnics en algun àmbit menys glamorós.

Als ulls dels afortunats, les escletxes que s’obren en aquest petit món d’opulència als més prometedors i més competitius són la pròpia redempció social dels altres que no volen o no poden o que potser ni tan sols aconsegueixen integrar-se en aquests nous cercles de poder. Seguim sent el país que reprodueix incessantment la lògica dels vencedors: la democràcia que hem construït no és aquella que garanteix els drets universals sinó la que ofereix concessions.

Com el mite de la caverna de Plató, el Brasil s’entén i es recrea també mitjançant ombres i no la realitat tal com és. Els exemples són simples: la nostra capacitat de produir solucions creatives per les xacres diàries sembla encobrir la nostra dificultat d’estendre-les a tothom.

Aquesta tendència d’actuar per la via de solucions màgiques es repeteix en gairebé qualsevol àmbit, des de la seguretat pública a l’educació. I la realitat diària i les estadístiques segueixen desafiant els mites. Volem combatre el tràfic de drogues, amb tota la complexitat política i social que això exigeix, o disputar-li els cors i les ments dels joves pobres abandonats a la seva sort amb els mateixos mètodes d’estímul d’aquells a qui diem enfrontar-nos, com oferir alternatives al consum de vambes i roba de marca? Volem garantir la qualitat dels serveis públics o crear illes d’excel·lència –en

cdoc@diba.cat 53

sanitat, en algunes escoles arreu del Brasil, als centres culturals de l’Avenida Paulista suportats amb subvencions públiques– enmig del caos i la solitud dels qui ja no saben com reaccionar?

Cap projecte aïllat, per molt bo que sigui, supera o substitueix el necessari avenç en les polítiques de caire universal, el debat polític de com les nostres institucions han de comportar-se i de quin límit com a societat volem per als nostres fills i néts. Si la desigualtat és un problema, amb totes les seves vessants a més de l’econòmica, hem de combatre-la de manera eficaç. Si els nostres joves moren en la ignorància d’una bala perduda o en un acte de delinqüència, hem de repensar els nostres models socials i simbòlics, l’educació que oferim, el sistema penal i jurídic que desafia els drets humans i resisteix en l’ombra de comissaries i massacres sense solució.

Parar atenció als límits de resultats susceptibles de ser obtinguts per accions territorialment i socialment restringides és fonamental perquè no caiguem en l’error, com els presoners de les cavernes de Plató, de percebre la realitat que ens desafia mitjançant projeccions. Projeccions traduïdes avui per la insistència dels mitjans de comunicació en fornir nous actors per a un cercle de privilegis ja conegut.

cdoc@diba.cat 54

AbdouMaliq Simone

Professor del Goldsmith College de Londres. La seva recerca s'ha centrat en els conflictes derivats de la migració i la globalització, especialment a les ciutats africanes. Ha coordinat programes internacionals de recerca sobre urbanisme patrocinats per l'institut Gorée de Dakar. Ha estat assessor sobre estratègies de desenvolupament en diversos departaments governamentals i ONG africans en el marc del Programa de gestió urbana de la regió africana i coordinador de programes de reducció de la pobresa amb la col·laboració d'institucions com l'African Poverty Reduction Network, el Banc Mundial i el Consell per al Desenvolupament de Recerca Científica i Social d'Àfrica (CODESRIA). És membre de l'equip de direcció de la revista Geoforum i editor de la revista International Journal of Urban and Regional Research.

Destaquen els llibres següents:

Citizenship and Urban Development in Africa: Popular Cities for their Inhabitants Dakar : ENDA Tiers Monde and the African NGO Habitat II Caucus. 1996. 177p.

Urban Processes and Change in Africa. Dakar: CODESRIA, 1998. 122 p.

Principles and Realities of Urban Governance in Africa. Nairobi: United Nations-Habitat, 2002. 67 p.

For the City Yet to Come: Changing Urban Life in Africa in four Cities. Durham : Duke University Press, 2004. 336 p.

Ha publicat nombrosos articles en revistes com Psych Critique, Traverses, ZG, Semiotext(e), Cultural Anthropology, Lusitania, African Insight , Social Text, African Sociological Review , Space and Culture , African Studies Review , Geoforum, Urban Studies, etc.

A continuació s’ofereix un fragment de la ponència La ciutat del futur: refer la vida a Àfrica presentada al seminari «Mapas de África. Reconfigurar un continente» celebrat el 2003 i organitzat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Per trobar la ponència completa, es pot acudir al vincle següent:

http://www.cccb.org/transcrip/urbanitats/africa/pdf/AbdouMaliq.pdf Versió original: anglès

(...)

Projectes urbans a Àfrica

Encara avui, les ciutats africanes apleguen un gran nombre de projectes. Guanyar-se el pa de cada dia i mantenir les relacions socialS que ho fan possible són projectes d’importància cabdal. També hi ha projectes inspirats per somnis i consultes amb

cdoc@diba.cat 55

espiritistes i místics. N’hi ha que es perfilen mitjançant els vincles i les discussions amb persones de la mateixa franja d’edat o del mateix barri. N’hi ha d’altres que es perfilen pel fet de formar part de diverses entitats, associacions i moviments religiosos. Les històries urbanes individuals són en gran part el resultat d’interseccions entre la pluralitat d’aquestes històries i els llocs en què s’insereixen. La vida urbana a les ciutats africanes exigeix molt dels individus. Des de l’inici, els seus habitants han de fer malabars, esquivar, ordir, doblegar i encarar-se a les històries de més abast en què les seves vides troben refugi.

Aquestes històries inclouen les tensions entre la part colonial i postcolonial, aixó com històries exògenes i locals que fan de la ciutat un lloc específic de poder. Allà, les identitats i les pràctiques s’uneixen, confeccionades per marcar i tapar divisions en comptes d’integrar-les. Els llocs i les pràctiques a complir també es converteixen en via d’escapament. L’assimilació de les normes externes esdevé un instrument mitjançant el qual elaborar i ratificar les distincions locals.

La negociació de projectes –la seva mediació i avaluació– requereix tenir la capacitat d’encreuar coses que semblaria que no tenen res a veure entre elles i que aparentment no coincideixen. Així doncs, persisteix una coincidència d’allò imprevist, que des del principi rau en el centre de tota construcció de les ciutats africanes.

Aquesta continuïtat

es produeix mitjançant la intersecció dels coneixements locals sobre el que significa ser urbà i la posició econòmica precària que aquestes ciutats ocupen en el mercat global.

Arreu d’Àfrica s’està construint una nova infrastructura urbana amb els mateixos cossos i històries vitals dels habitants de les ciutats, però no queda clar quin tipus de ciutat s’està bastint. Aquesta ambigüitat no és només una realitat a què els habitants de nuclis urbans han d’enfrontar-se sinó que ells mateixos semblen estar creant. En moltes ciutats, aquest procés de fer opaca la vida urbana es reflecteix en l’arquitectura del moviment i de l’habitatge. Aquí, el traçat de molts barris es fa per confondre aquells i aquelles que intenten manifestar-se clarament sobre el que està passant o fer plans precisos sobre com haurien de funcionar aquests barris.

Aquesta infrastructura també és temporal. El que semblaria estasis, quan sembla que res no s’ha aconseguit, pot ser realment una organització altament intricada d’interaccions entre diferents fets, actors i situacions. En aquestes circumstàncies, els fets, actors i situacions poden «creuar-se» i adonar-se mútuament de la seva existència sense que les condicions visibles canviïn realment. Són efectivament aquestes possibilitats –de diferents actors i situacions que s’ocupen de cadascú sense ramificació aparent– el que fa que les ciutats africanes semblin dinàmiques i estàtiques alhora. D’altra banda, les coses poden succeir molt ràpidament, i on aparentment no s’ha fet res en un context concret. En altres paraules, a vegades les condicions canvien a gran velocitat –per exemple, les estructures del poder, les aliances de lleialtat i cooperació, la mobilització dels diners i dels recursos– quan no és aparent el que està passant i qui està contribuint amb què a aquests canvis.

Malgrat aquestes capacitats, encara ens cal reconèixer que són molts més els habitants de les ciutats africanes que estan desconnectats tant de les històries postindependència del desenvolupament nacional com dels records socials col·lectius

cdoc@diba.cat 56

que havien entrellaçat el present amb el passar. Bona part de la vida quotidiana en les ciutats s’ha vist reduïda a un procés incessant d’enganys. Al capdavall, les condicions amb què es compta per sostenir barris urbans dinàmics i estables –tenses, tot i que la majoria ha comportat greus problemes relatius als serveis urbans i a una gestió ineficaç– estan cada vegada més al límit. Aquestes tensions són a vegades de tipus polític atès que els barris estan assumint més responsabilitats oficials per gestionar diferents serveis urbans.

Aquesta responsabilitat genera noves formes de col·laboració,

però també intensifica la competència. En alguns casos, les comunitats s’han polaritzat

al llarg de línies d’estratificació social que en el passat estaven més indefinides i connectades entre si.

Les tensions són també de tipus econòmic atès que cada vegada es fa més difícil accedir a tot tipus de feines –regulars o irregulars.

En conseqüència, sistemes de

recolzament antigament molt elaborats adreçats a la família estesa i als habitants es troben sobrecarregats.

Es calcula que aproximadament el 75% de les necessitats

bàsiques s’atenen a través de l’economia submergida en la majoria de les ciutats africanes, i que els processos d’ocupació irregular s’estan estenent en diferents sectors i esferes de la vida urbana.

Mentre que l’atur ha estat des de sempre una realitat

constant de les ciutats africanes, les compensacions de què es disposa requereixen ara una acció més dràstica.

Pilons de productes barats importats disponibles gràcies a la

liberalització del comerç estan reduint els sistemes de producció locals. Alhora,

diversos components de la racionalització econòmica han obert oportunitats per a l’apropiació de béns antigament públics –terres, empreses i serveis– per part d’interessos privats, especialment de l’élite emergent, ben posicionada en les instàncies que gestionen l’ajustament estructural.

S’han elaborat nombrosos estudis sobre els sectors urbans africans de l’economia submergida, els mercats de compra i venda de terres i els mitjans de subsistència. Però la majoria s’han centrat en les economies submergides enteses com una compensació per la manca d’urbanització satisfactòria, especialment pel que fa a diferir elevats nivells d’integració espacial, econòmica i social dins de la ciutat. Altres estudis han analitzat les economies submergides o «reals» com instruments mitjançant els quals es podrien consolidar processos sostenibles i viables d’una urbanització «normativa». En la seva majoria han examinat les maneres com aquestes economies i activitats podrien actuar de plataforma per a la creació de tipus de configuració urbana sostenible molt diferents de les que fins ara coneixem.

Sabem que les famílies estan experimentant canvis importants, que la solidaritat social s’està fragmentant i que la major part de les ciutats africanes estan passant per mals moments. Tanmateix, no tenim tanta informació sobre com les ciutats en procés de transformació estan canviant els usuaris urbans –els seus comportaments, associacions, lògica, els seus coneixements, imaginacions i fins i tot la seva manera de viure. Malgrat tot el que no funciona, la ciutat continua essent un lloc dinàmic per fer que passin coses. Quines són aquestes coses i com s’aconsegueix que passin? O sigui, mitjançant quines pràctiques i formes socials?

cdoc@diba.cat 57

El procés d’ampliar la nostra comprensió d’aquests temes és complicat perquè és difícil dur a terme una investigació social sostinguda i sistemàtica en molts barris d’aquestes ciutats en què els canvis semblen ser més accentuats. Atès que les categories convencionals per entendre aquests canvis estan obertes, “deformades” i recompostes es fa difícil confiar que s’està treballant amb entitats estables i consistents al llarg del temps.

Ens cal conèixer més quins tipus de pràctiques quotidianes s’estan utilitzant potencialment capaces de revitalitzar un desig d’intercanvi i cooperació social que pugui contenir les llavors de les economies socials que s’estan estenent quant a volum, temps i abast. Però no es tracta d’organitzacions de la societat civil i ONGs, associacions de microcrèdits i associacions de persones sinó que cal prestar atenció a formes difuses però no per això menys concretes en què diversos actors s’uneixen i actuen. Quines són les maneres que tenen els habitants de les ciutats per construir un camp emocional, intentant restaurar un sentit molt físic de connexió entre si? Això no correspon a exàmens etnogràfics detallats dels nous moviments socials, noves formes de viure o noves formes de productivitat urbana. Es tracta d’una pràctica que implica reconèixer senyals més febles, espurnes de creativitat important en maniobres normalment desesperades, petits esclats en el teixit social que proporcionen una nova textura, petites però importants plataformes des de les quals tenir accés a noves formes de veure les coses.

(…)

Conclusió

En la majoria de les ciutats africanes, les polítiques i les intervencions programàtiques s’han centrat en la necessitat de reforçar la integració de les ciutats. Sovint això es persegueix sense fer tot el que cal per entendre les formes com l’espai urbà fragmentat –o sigui, les característiques molt divergents dels barris i de les seves relacions– ofereixen l’oportunitat de produir mitjans de subsistència i relacions socials que no es corresponen fàcilment amb els marcs normatius imposats. Molt sovint s’assumeix que els barris urbans –de diverses històries i capacitats– estan sobretot interessats a consolidar els camps socials locals en estructures representacionals que poden actuar de plataforma per accedir i influenciar els acords de poder a una escala més elevada. En moltes ocasions s’assumeix que inevitablement aquesta consolidació adquireix almenys l’aparença d’organitzacions i papers ben cohesionats.

Però les inversions de temps i energia de la gent es troben sovint en alguna altra part, o sigui centrades a unir espais d’acció més amplis –més amplis tant en termes del territori i de les interdependències socials sigui quina sigui la condició, l’ètnia, la generació, la posició social, i així successivament. En altres paraules, els habitants persegueixen una nova infrastructura urbana, basada en formes de col·laborar que sovint són molt diferents d’ells, funcionant en diferents parts de la ciutat, i amb les quals establir relacions altament particularitzades i maneres de tractar-se entre ells. Aquestes xarxes no estan construïdes en termes d’organitzacions convencionals o associacions de base, però en moltes ocasions impliquen un gran nombre de persones

cdoc@diba.cat 58

que de forma implícita coordinen el seu comportament per aconseguir els objectius que tenen tant una definició individual com una coherència mútua entre els participants.

En ocasions s’alien en organitzacions que tenen noms, però gairebé ningú no té clar el que és exactament l’organització ni a què es dedica. En altres, un fet pot conduir tot un barri a seguir línies d’acció que aparentment desconeixen, però amb una sincronia que fa pensar que s’ha desencadenat una lògica profundament assentada de mobilització social. I fins i tot en altres ocasions, l’àrdua interacció de canvi i resistència social local, urbanisme planificat i decisions arbitràries construeix plataformes temptadores per col·laborar de formes «silencioses» però coherents i poderoses que tenen el potencial d’alterar substancialment la posició de la localitat dins d’un sistema urbà de més dimensions.

Cal, doncs, desenvolupar una investigació que ens ajudi a entendre més els mecanismes que faciliten aquests moviments, filiacions i transaccions laterals al llarg dels espais urbans fragmentats –o sigui, que permeten navegar i moure’s sense subsumir a una àmplia sèrie de pràctiques urbanes en una idea dominant d’usos i valors integrats. En altres paraules, una manera de funcionar que aconsegueixi accions integrades sense normes o històries globals que dictin el que és la integració, quin aspecte té i com s’aconseguirà. Aquests mecanismes són normalment provisionals i constantment improvisats i revisats. Afecten la manera com diversos actors urbans, instal·lats en vàries jerarquies, posicions i xarxes, interactuen entre ells de formes diferents i inusuals, sense haver de comprometre’s irrevocablement a aquests canvis. És una manera d’acostumar-se tant a implicacions previsibles com imprevistes.

L’urbanisme necessita doncs imaginació, discursos i eines metodològiques que ens permetin entendre i interactuar millor amb les maneres com diferents tipus d’actors urbans estan connectats entre si, i també les maneres com les ciutats africanes poden acostar-se, fins i tot si això comporta que puguin distanciar-se més.

cdoc@diba.cat 59

Alain Touraine Director de l’Escola Superior d’Alts Estudis de Paris, Alain Touraine (Hermanville, França,1925) és un dels intel·lectuals francesos més reputats. La seva trajectòria intel·lectual i la seva producció científica han impactat de manera notable en les ciències socials d’Europa, Estats Units i Amèrica Llatina. Va realitzar estudis en diferents disciplines a les universitats de Columbia, Chicago i Harvard. Va exercir com investigador en el Consejo Nacional de Investigación de la Universitat de Xile, país on el 1956 va començar amb diverses investigacions en l’àmbit de la sociologia i on també va fundar el Centro de Investigaciones en Sociología del Trabajo. Posteriorment es va traslladar a París per crear el Laboratori de Sociologia Industrial de França, el qual, el 1979 es va convertir en el Centre d’Estudis dels Moviments Socials. A partir de 1960 és director d’estudis en l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París, i el 1981 va fundar el Centre d’Anàlisi i Intervenció Sociològics, del qual fou director fins el 1993.

Entre les seves nombroses publicacions, cal citar:

Crítica de la modernidad. México: Fondo de Cultura Económica, 1995. 391 p

¿Podremos vivir juntos? : iguales y diferentes. Madrid : PPC, 1997. 445 p.

Igualdad y diversidad : las nuevas tareas de la democracia. México : Fondo de

Cultura Económica, 2000. 95 p.

A la búsqueda de sí mismo : diálogo sobre el sujeto, con Farhad Khosrokhavar. Barcelona : Paidós, 2002. 270 p

Un Nuevo paradigma para comprender el mundo de hoy. Barcelona : Paidós, 2005. 271 p.

Le monde des femmes. Paris: Fayard, 2006 245 p.

A continuació s’ofereix un fragment de l’entrevista que Jean Blairon i Christine Renouprez de la revista Intermag li van fer a Touraine l’abril de 2005 sobre la seva obra Un Nou paradigma per comprendre el món d’avui. Per trobar l’entrevista completa, es pot anar al vincle següent:

http://www.rta.be/intermag/magazine/200506b/200506b0.htm Versió original: francès Canviem de categoria - J. B.: «Alain Touraine, en la seva última obra Un Nou paradigma per comprendre el món d’avui, parteix de la idea que la societat ha canviat molt i que, per mesurar aquests canvis, la temàtica de la globalització i de la dessocialització representa un enfocament que permet entendre aquestes transformacions...»

cdoc@diba.cat 60

- A. T.: «Diria que sí, que sens dubte el món ha canviat molt. Però des que diem que les tecnologies canvien, que l’economia canvia, etc., em sembla que tots sentim la necessitat de designar els canvis d’una manera més global. És a dir, no només canvien les coses, sinó la manera que tenim de mirar-les. Canviem de categoria. M’agrada explicar això fent una mica d’història... Durant molt de temps, en la nostra modernitat, hem pensat en termes polítics. L'Estat, la sobirania, la monarquia absoluta... i després tot plegat acaba amb la idea de revolució. Tot això són categories polítiques. A continuació, vam descobrir la revolució industrial. I aleshores ens vam posar a parlar de classes socials, lluites socials, inversió, capital, etc. Hem viscut així durant 150 anys. I després tinc la impressió –i ara no parlo del futur, sinó del present ben establert– que des de fa 50 anys, hem passat –no completament, mai completament– a una altra manera de veure les coses, amb unes altres ulleres, si ho volen dir així, d’ordre cultural.»

Un pas cap al model cultural

- A. T.: «Per què aquest pas cap a un model cultural? No dic que la meva anàlisi sigui completament suficient, però hi ha dues coses que em semblen essencials. En primer lloc, i més important, és el que anomenem globalització. La globalització interessa els economistes per un munt de raons que a mi no m’interessen gaire. El que m’interessa és que el que anomenem globalització és realment una forma extrema del que abans anomenàvem amb un terme més simple, “capitalisme”, en el sentit totalment objectiu del terme. És a dir, alliberar l’economia de tots els controls. Dit d’una altra manera, i tota la història econòmica s’ha fet així, alliberem l’economia, saltem endavant, però produeix desigualtat i després ataquem els aspectes socials. Això és la socialdemocràcia dels últims 100 o 50 anys. Per ara, com que passa a nivell mundial, com que no hi ha un poder polític mundial –a banda potser del poder moral del Papa...–, com que no hi ha moviment, què passa? Passa una cosa essencial: el capitalisme per excel·lència! És a dir, l’economia al capdavant i després tot el que és social, totes les institucions, tot es desfà. I quan la gent diu que la ciutat es desfà, que la família es desfà, en certa manera és veritat. Podem extreure’n conseqüències desastroses. Per tant, el que m’interessa, en primer lloc, és que ja no ens trobem de cap de les maneres en una oposició de classe contra classe o d’actor contra actor. D’una banda hi ha el món impersonal (els mercats, les guerres, les onades de violència, les tecnologies) i, de l’altra, què hi ha? L'individu.» Només podem parlar en termes d’individualitat - A. T.: «La segona raó que explica aquest pas cap al model cultural és que durant els últims 150 anys, fins als anys 60 del segle passat, el gran tema era sens dubte la producció en massa, el treball, la industrialització, el moviment obrer, Charlie Chaplin i tot el que es vulgui. Ara bé, actualment això continua existint encara que de manera una mica reduïda, però a més d’estar il·luminats, si ho podem dir així, per una llum de la producció en massa, també ho estem per la del consum de masses, per la comunicació de masses. En resum, ens ataquen des de tots els angles, tots els

cdoc@diba.cat 61

aspectes, tan bé que ens qüestionen en la totalitat de la nostra personalitat. Abans hi havia la feina, però quan sortíem de la feina retrobàvem la família, el grup d’origen, etc. Ara ja som a dins, ja no tenim proteccions. I en aquest moment, només es pot parlar en termes de personalitat, d'individualitat i, utilitzant la paraula perillosa per excel·lència, d'identitat.» Una definició singular, no universal

- A. T.: «Aquí vull insistir en una cosa que està poc desenvolupada en el meu llibre i que m’hauria agradat desenvolupar més. Aquest individualisme pot ser una cosa no gaire important. Sóc consumidor, vaig al supermercat, puc comprar el que vulgui. Això no treu la son a ningú perquè el màrqueting és una cosa seriosa i se sap molt bé què compraré. En canvi, hi ha dues coses molt serioses... La primera consisteix a dir, com en tots els grans períodes de trasbalsos històrics: cal donar prioritat a una definició singular, particular, no universal. De la mateixa manera que durant la Revolució Francesa es va dir “la nació és prioritària”. Durant el moviment obrer, la majoria de la gent va dir “el que cal és la classe obrera, un govern de classe, la dictadura del proletariat”, que per cert es va convertir en una dictadura sobre el proletariat, amb el leninisme i el maoisme, que es va convertir en el totalitarisme més gran del segle. Quan els drets culturals esdevenen essencials, hi ha gent que diu “prioritat a la singularitat, a la particularitat”, i els drets col·lectius, la comunitat, el comunitarisme, és el perill més gran del segle! En el moviment obrer, hi havia gent molt poc nombrosa, uns anglesos que eren intel·lectuals, sindicalistes i que es van posar a inventar la democràcia industrial, i després la socialdemocràcia. Va ser meravellós. Actualment encara no sabem ben bé què busquem, però provem de reflexionar. A mi m’interessa especialment el següent: què és aquest món dels drets culturals?» El món dels drets culturals

- A. T.: «Des d'un punt de vista polític, molt concretament, el que més m’interessa és saber per on passa la frontera entre la defensa dels drets culturals i el multiculturalisme o el comunitarisme. Ho dic molt clar, amb això s’ha de ser claríssim: sóc un defensor de la idea dels drets humans ampliats al sector social o al sector cultural, però cal que aquests drets culturals, com passava amb la socialdemocràcia, estiguin vinculats a un factor universalista que anomenarem “drets humans”. Diguem les coses d’una altra manera, de manera molt concreta: crec que és molt positiu proclamar que tothom té dret a poder practicar la seva religió. És un dret col·lectiu. Però jo dic que sí a condició que això s’inscrigui en els drets de l'individu. És a dir, que cadascú pugui practicar la seva religió, pugui canviar-la, pugui sortir-ne sense estar tancat en una comunitat. M’horroritza que ara ens posem a anomenar a tothom que ve d’una certa part del món “musulmans”, quan n’hi ha molts que no ho són. És com si diguéssim que França està composta per 60 milions de catòlics. No!» Els camins cap a la modernitat

- A. T.: «En l’àmbit no purament teòric sinó de la reflexió política, hi ha una frontera que cal mantenir obligatòriament. A partir d’això provo de construir el meu raonament, arribant al centre de la meva reflexió amb aquesta combinació que resulta ser el gran

cdoc@diba.cat 62

tema: com combinar unitat i universalitat? Per exemple, sovint utilitzem l’expressió “el dret a la diferència”. Jo responc: no tot sol, sí si el dret a la diferència està vinculat a altres coses. En aquest sentit, cal assenyalar tres coses: el dret a la diferència sobretot cultural, el dret a la participació a aquesta economia globalitzada (tenir feina, etc.), però també l’acceptació de principis universalistes que anomeno la modernitat. Aquests principis per a mi són clàssics, els que em van ensenyar durant la meva infància: creure en la raó i creure en l'universalisme dels drets individuals. Si feu les tres coses alhora, bé; si no les feu, malament. Els occidentals sovint s’equivoquen en dir: el meu tipus de modernització és la modernitat en si mateixa. Això no té gens de sentit tenint en compte que sabeu tan bé com jo que no hi ha hagut un tipus de modernització europea. Els anglesos i els holandesos es van modernitzar a través de la burgesia. I els belgues, o el que anomenem belgues abans fins i tot de la creació de Bèlgica, eren també un dels principals centres econòmics. I després hi ha gent, com els alemanys, que es van desenvolupar en nom d’un estat “definit culturalment”; cosa que també trobem a Turquia, a Brasil, en molts llocs. Per tant, hi ha una multiplicitat de tipus de modernització. I no veig per quin motiu no tenim els models xinès, indi, japonès, etc. Hi ha, doncs, una multiplicitat de camins cap a la modernitat, però una unicitat de la modernitat. Sense això, ja no sabem de què parlem.»

(…..)

La qüestió de la institució

- J. B.: «Em sembla que en el conjunt de la seva obra, utilitza el terme institució en dos sentits diferents. En primer lloc, en sentit polític, per exemple les institucions de la República, que mitjançant la representació permeten la participació democràtica. I, en d’altres moments, l’utilitza més aviat en el sentit de Goffman, com a organismes socials. Així, doncs, per exemple podem dir que una escola és una institució, que una presó és una institució...»

- A. T.: «No ho dic gaire això...»

- J. B.: «És veritat, no ho diu gaire...»

- A. T.: «No, per respondre a la seva pregunta, jo utilitzo en un cas com aquest el vocabulari sociològic clàssic, jo ho anomeno organitzacions. I la institució, de fet és la posada en forma de normes de drets. És a dir, el que està instituït...»

- J. B.: «Però potser hi ha una tercera significació possible que veiem molt en la nostra experiència... És el que vostè anomena, crec, els esforços associatius. Són gent que s’agrupa i quan s’agrupen, tenim totes les característiques que trobarem en aquest subjecte. En nom d’un encontre, d’una voluntat d’intervenció i de creació, de ser actor, de fer una retrospectiva d’un mateix, de construir alguna cosa per al món...»

- A. T.: «Sens dubte, Déu sap que estic d’acord a donar importància a això que explica, però no m’agradaria anomenar això organització ni institució. Preferia que

cdoc@diba.cat 63

parlem d’una subjectivació col·lectiva, d'una formació col·lectiva del subjecte, alguna cosa així, perquè crec molt en això.»

- J. B.: «Aleshores no podríem dir, perquè sí, que en el paradigma polític hem tingut una lectura de les institucions de dret, en el paradigma social els organismes socials a l’estil de Goffman i en el paradigma cultural l'esforç associatiu? No és una manera d’aportar aspectes col·lectius?»

- A. T.: «Sí, jo no diria això així, perquè des d’aquest punt de vista històric, el que és evident és que l'acció col·lectiva, diguem el que és polític en un sentit ampli, són, abans que res, les forces polítiques, els partits, el poder. En la societat industrial, són els sindicats, els representants d'un paper econòmic, etc. I actualment ens parlen cada dia de la societat civil. La societat civil per a mi és essencial, però és un nivell de la societat política. Les ONGs han substituït els sindicats i els partits. Per tant, també hi ha un aspecte institucional i Déu sap que a mig món les ONGs són superpartits, per no dir superestats. Però en el que vostè insisteix –i jo trobo que és una cosa molt positiva– és a dir que perquè hi hagi una democràcia, cal que vingui des de baix. I perquè vingui des de baix, hem de saber què és el baix.» Forces socials representables

- A. T.: «Agafem una de les expressions una mica vagues però que tanmateix volen dir alguna cosa: democràcia participativa. Això vol dir que no em preocupo només per la representació. Fa temps ja vaig dir que no només calen partits representatius, també calen forces socials representables. Si només hi ha una massa, una absència d’estat nacional, per exemple, no pot haver-hi representabilitat, i per tant tampoc representativitat. Però estic absolutament d’acord amb vostè per dir –i és la realitat, no el que és desitjable– que la realitat és que hi ha un emburgesament molt proper a l'individu i amb intercanvis que deixen, de fet, una part d’autonomia molt més gran que abans. Si li ensenyo el sindicalisme o un partit polític, li estic posant una etiqueta. Si li ensenyo no diré sociabilitat sinó subjectivació, de fet constitueixo, o provo de constituir la seva autonomia personal. I, per tant, són –en un llenguatge una mica tradicional– organitzacions antiautoritàries.»

- J. B.: «Sí, però no és una de les vitamines que el subjecte necessita?»

- A. T.: «Sí, és clar! Sens dubte. Potser fins i tot la millor, la més important. Però jo penso que aquesta creació de nous entorns primaris no és sempre la família, el grup de veïnatge o els semblants, poden ser grups voluntaris, associacions. Associació és una bona vella paraula.»

- J. B.: «Sí, sens dubte, perquè per a una sèrie de temàtiques, com diu en el seu llibre, la minusvalidesa, la interculturalitat, etc., són les associacions les que fan l'esforç?»

- A. T.: «Sí, és clar! La paraula m’agrada molt...» Una aliança de les lluites per a la igualtat i les lluites per als drets culturals

cdoc@diba.cat 64

- J. B.: «Vostè diu que els moviments socials obrers encara existeixen, però que actualment hi ha l’emergència de problemàtiques culturals. Com deia abans, no hauríem de reunir, intentar imaginar una aliança, una conjunció de lluites a favor de la igualtat i de les lluites per als drets culturals? Li sembla inimaginable?» - A. T.: «No, gens. Sap, ja fa bastant de temps, quan vaig llançar l'expressió els nous moviments socials després de 1968, fins i tot vaig pensar que el sindicalisme podia portar sobre les espatlles aquesta lluita. En aquell moment, érem propers a la Confédération française démocratique du travail (CFDT) i vam dir-nos que la CFDT portaria aquests petits moviments sobre les espatlles, de la mateixa manera que havia defensat la Solidarnosc, tema del qual em vaig ocupar molt. I al final no va ser així. Però no es pot defensar, per exemple, un subjecte dona sense defensar la igualtat de les dones, ho entén? Podem defensar la igualtat de les dones i no preocupar-nos gens pel tema pel subjecte dones, és això el que critico. Simplement si insistim en el subjecte, insistirem molt en l’especificitat, la diferència, alhora que ho fem en la igualtat.» Intervencions que fan disminuir la desigualtat

- A. T.: «Sap? Sobre això jo diria una cosa que és simplement banal. Al cap i a la fi, quan s’intenta definir simplement el que és més important per definir la democràcia, què és la justícia o la llibertat? És la igualtat. Això no vol dir que la resta no compti, però si cal dir quina és la quinta essència, és la igualtat. I avui, ens trobem en un món la definició principal del qual és un món en què la desigualtat augmenta. I, en conseqüència la prioritat és tenir intervencions que fan disminuir la desigualtat. Wolff era menys exigent. Deia que la llibertat estava bé a condició que no augmentés la desigualtat. Jo crec que ens cal reduir de manera immediata –i no parlem només d'Europa– la desigualtat, perquè malgrat els nostres sistemes de seguretat social, i especialment en gran part a causa del sistema escolar, tenim sistemes en què les desigualtats augmenten i en què l'exclusió augmenta. Veieu doncs, que no es tracta de parlar del subjecte així, com en un buit social.» La defensa per als drets culturals és motriu

- J. B.: «I com podem combinar això? Com podem conjugar aquesta lluita a favor de la

igualtat i la defensa dels drets culturals?»

- A. T.: «La defensa dels drets culturals és motriu, fa actrius o actors. Mentre que d’altra banda, ens trobem en el reformisme. És a dir, tothom s’escolta per provar de disminuir les desigualtats, és un resultat. Però si no tenim un moviment motor, no hi ha reforma institucional. Per tant, el més important és fabricar subjectes. El més important és la reflexivitat de les dones sobre les dones, com es deia abans, la presa de consciència, digui-ho com vulgui. Però és això el que és essencial. L’experiència ho demostra, si ens limitem als temes igualitaris, se’n parla, però no ho fem. No té força motriu.» Combinar igualtat i diferència

cdoc@diba.cat 65

- J. B.: «I creieu que en la força motriu cultural el tema de la igualtat tornarà a aparèixer?»

- A. T.: «Crec que sí en la mesura en què vindrà demanat no pel tema de la diferència sinó pel de l’especificitat. Aquest problema és el vell problema de l’antropologia: com combinar la igualtat i la diferència? Jo he plantejat la qüestió a antropòlegs il·lustres i sempre m’han dit que realment buscava la solució impossible, la quadratura del cercle. I, en canvi, crec que és perfectament possible. És a dir, es tracta d'aconseguir que la diferència es reconegui institucionalment, que tingui un estatut, que les orientacions diferents pel seu contingut tinguin un estatut d'igualtat. I aquí també, ho repeteixo, la solució es la solució kantiana, Habermasiana, és a dir, del que és universal, de la raó, del que hi ha d’universal en les relacions entre els actors. Si és així, tothom hi pot entrar.»

El sector que produeix el capital cultural

- J. B.: «Últim punt. Abans ha evocat les dones i els seus comentaris de la publicitat “em roben la meva imatge”. Ha dit: és l’equivalent del moviment obrer “em roben el meu ofici”. Però no pensa que hi ha tota una sèrie d’oficis dels quals s’ignora la contribució? Els que fabriquen el capital cultural, l’ensenyament, les associacions de què hem parlat. No és l’equivalent del proletariat d’abans? Perquè, de fet, no podem ser en una societat globalitzada de la informació, dels mitjans de comunicació, de la imatge, si no hi ha gent educada, gent que s’interessi per la cultura... No és una negació immensa? A Bèlgica es diu que sovint el que fa això és el sector no mercantil...»

- A. T.: «El sector no mercantil no és una injúria...»

- J. B.: «No, no és una injúria, però no és una apel·lació per la negativa? De la mateixa manera que diem les ONGs (organitzacions no governamentals), quan de fet podríem dir que la contribució d’aquest sector és més important...»

- A. T.: «Per què seria positiu fabricar pneumàtics i negatiu fer passar escàners? No ho entenc. És evident que com vostè diu, els sectors que creixen més, l’educació, la salut, la recerca, la innovació, la comunicació, són sectors que a vegades són mercantils, a vegades no. No m’agrada que es posi una frontera. Pot haver-hi aspectes mercantils i no mercantils, i desconfio molt dels francesos que volen posar-ho tot al sector públic no mercantil , etc. Hi ha un munt de coses que no tenen cap raó de ser en el sector no mercantil, i hi ha moltes coses que es troben en el sector mercantil i que no hi haurien de ser. En tot cas, el que és clar és que ens trobem en un període de gran reorganització dels sistemes de protecció social. La qüestió de saber si s’ha de privatitzar la protecció social no s’ha de plantejar a Europa. No veig per què caldria suportar desordres al carrer i semirevolucions sense motiu.» La solució: debats polítics oberts

- J. B.: «Però creu que això és un sector?»

cdoc@diba.cat 66

- A. T.: «No, no n’estic convençut. Perquè estic convençut que són sectors en què les coses passen, però també on es conformen les posicions més oposades. Exactament com en el món de la producció hi ha empresaris i hi ha assalariats. I el món del professorat, per exemple, sovint el trobo un factor de desigualment, d’exclusió de les minories, etc. Per tant, és aquí on comença tot plegat. Però d’aquí a dir que els que hi treballen són els bons... Hi ha bons i dolents i en aquest àmbit l’única solució són els debats polítics oberts.»

cdoc@diba.cat 67

George Yúdice Professor del Programa d’Estudis Americans i d’Espanyol i Portugués a la Universitat de Nova York. És director del Centre d’Estudis Iberoamericans i Caribenys. També dirigeix el projecte Privatization of Culture Project for Research on Cultural Policy i el Inter-American Cultural Studies Network. Els seus interessos d’investigació inclouen la política cultural; la globalització i processos transnacionals; l’organització de la societat civil; el paper dels intel·lectuals, artistes i activistes en les institucions nacionals i transnacionals; la comparació de diverses construccions nacionals de raça i etnicitat. Els darrers set anys ha estat dirigint investigacions sobre sistemes de suport per l’art i la cultura als Estats Units, a diversos països llatinoamericans i a institucions internacionals. És membre del Consell Executiu de l’Associació d’Estudis Llatinoamericans, i ha estat en el Consell Executiu de l’Associació d’Idiomes Moderns. Està associat amb el Centre per les Arts i la Cultura de Washington D.C., i és consultor del Fons per la Cultura Estats Units – Mèxic; la Associação Internacional Arte Sem Fronteiras; UNESCO; InCorpore; i altres organitzacions més. Ha estat redactor del diari Social Text i actualment n’és redactor consultiu. Entre les seves nombroses publicacions, cal citar:

El Recurso de la cultura : Usos de la cultura en la era global. Barcelona : Gedisa, 2002. 475 p.

Política cultural / coautor Toby Miller. Barcelona : Gedisa, 2004 . 332 p.

«¿Una o varias identidades? Cultura, globalización y migraciones» En : Nueva sociedad, Num.201, 2006

http://www.nuso.org/upload/articulos/3314_1.pdf

«Public and violence». En : Artistic citizenship : a public voice for the arts / edited by Mary Schmidt Campbell and Randy Martin. New York : Routledge, 2006. p. 151-162

A continuació s’ofereix un fragment de la ponència «Sistemes i xarxes culturals: com i per a què?», presentada en el marc del simposi internacional «Polítiques culturals urbanes: Experiències europees i americanes» celebrat del 5 al 9 de 2003 a Bogotá. Per trobar la ponència completa, es pot acudir al vincle següent:

http://www.brasiluniaoeuropeia.ufrj.br/es/pdfs/sistemas_y_redes_culturales_como_y_para_que.pdf Versió original: castellà

cdoc@diba.cat 68

Institucions i xarxes En aquesta ponència intento veure com les xarxes, caracteritzades com formes d’organització oberta, flexible i contingent, complementen les institucions més estables de l’Estat, del mercat i de la societat civil. La premissa és senzilla: si bé l’entramat institucional característic de les societats modernes fa possible l’administració eficient dels afers públics i dels negocis, sovint succeeix que les regles o característiques de les institucions dificulten la incorporació de noves agendes necessàries per al propi desenvolupament econòmic o per a una més gran democratització de la societat. Aquestes regles són: criteris impersonals d’operativitat, l’autoritat jeràrquica dels funcionaris, la competència tècnica dels funcionaris, l’operacionalitat lletrada, la meritocràcia, la calculabilitat i predictibilitat de procediments, incorporats en plans racionals, la rendició de comptes (accountability), etc. Tots aquests mecanismes, que corresponen a la racionalització de l’aplicació pràctica del coneixement, segons Max Weber (1947), són, òbviament, desitjables atès que permeten controlar l’entorn físic i social.

Però si bé aquestes són característiques necessàries per al bon funcionament de qualsevol organització, també són inercials ja que reprodueixen l’autoritat dels grups gerencials i més generalment de les classes dominants. El posicionament de classe, prestigi i poder polític recolza formulacions d’autoritat o de competència tècnica que invisibilitzen competències molt diverses, relacionades amb diversos sistemes cognitius. Quant més complexa és la societat, degut al propi procés de desenvolupament o de subjecció als efectes de modernització, menys eficient és administrativament aquest model de racionalització. Per suposat, una forma de solucionar la relativa inèrcia i jerarquització de les institucions és la incorporació d’actors representatius d’aquestes altres competències, en la mesura que s’estableixi la legitimitat per a la seva inclusió en els processos de decisió. Penseu en actors «altres» com els hackers, que estan sabotejant els sistemes administratius del complex militar-industrial-gerencial. Aquest mateix complex ha creat espais perquè aquests hackers dissenyin sistemes més flexibles, capaços de sobreviure els sabotatges.

Però hi ha diversos tipus d’actors «altres», com els immigrants de baixa escolaritat i escassa occidentalització, que no sempre troben cabuda en les burocràcies i/o en les juntes directives, contrastant així la seva situació amb els hackers abans esmentats, atès que no participen de la transformació dels protocols segons els quals es prenen les decisions. No és típic, per exemple, que una sessió de presa de decisions segueixi els protocols cognitius inherents a un ritual indígena o una rumba o un candomblé. Se suposa que l’operativitat de les institucions és neutra i controlada públicament (en el sentit occidental d’allò públic), perquè les tradicions a què subscriuen els actors que les administren no afectin l’operativitat. Per tant, hi ha molt poques empreses públiques, per no parlar de ministeris o secretaries de cultura, que inclouen en les seves juntes directives representants de grups indígenes, o de membres de grups de candomblé o de joves que cultiven el consumisme. Tanmateix, en els darrers anys les institucions modernes estan passant per una reforma que en gran maneres les obre a noves agendes, considerades necessàries per al seu funcionament eficaç en contextos més

cdoc@diba.cat 69

complexos, fluids, diversos i contradictoris. Aquesta obertura no sempre es dóna dins de les institucions sinó des de fora, per pressió o per temor a la irrellevància en la nostra època del reconeixement de la diversitat. (…)

(…) les polítiques culturals no han d’estar en mans de l’Estat, sinó de tots els productors i dels moviments socials. (…) Aquesta idea suggereix que les polítiques culturals han de sorgir de l’acció conjunta. Atès que és impossible una trobada tipus town meeting que inclogui tothom, (…) caldria tenir en compte el que les diverses xarxes presenten, ja que es tracta de complexos processos de negociació en la gestió de processos culturals. Mirem un exemple brasiler, o millor, carioca: Afro Reggae.

El Grupo Cultural AFRO REGGAE és un grup cultural que opera en xarxa i que presenta un bon nombre de trets que s’atribueixen a aquesta forma processual d’organització. Si bé té en la seva base un grup de joves músics que actuen per així atraure altres joves pobres i donar-los una sortida davant del narcotràfic, la font més important de treball però també de mort entre els joves de les favelas carioques, Afro Reggae pot funcionar gràcies als socis que s’hi van adherint tot formant una àmplia i fluida xarxa d’actors que inclou organitzadors de la comunitat, treballadors socials, polítics de govern local i nacional, sindicalistes, autoritats religioses, empresaris, directors de premsa i televisió, periodistes i líders d’organitzacions no governamentals, fundacions internacionals i personalitats de la música, la televisió i el cinema. La importància d’Afro Reggae no rau només en el fet que proporciona una alternativa als joves de les favelas, tot i ser aquesta la seva activitat principal, sinó més aviat en el fet que abasta el conjunt de la societat carioca, brasilera i internacional. Així doncs, la seva gestió va més enllà dels beneficis que aconsegueixen per a la seva pròpia comunitat; també aporten una sèrie d’instruments de democratització efectiva als diversos actors que transiten per aquesta xarxa.

Abans d’extraure el que em semblen són les lliçons de l’activisme reticulador d’Afro Reggae, cal dir unes paraules sobre el grup i el seu coordinador. El Grupo Cultural Afro Reggae (GCAR) va néixer arran d’una acció violenta per part de la policia que va tenir lloc l’any 1993 quan, tot perseguint el comando narcotraficant local, van entrar en la favela Vigário Geral i van disparar indiscriminadament contra tothom qui van trobar, matant vint-i-una persones innocents. Farts del setge de la població majoritàriament negra de la favela per part de la policia, Afro Reggae va utilitzar la cultura per inculcar autoestima i així seduir els joves amb una alternativa al narcotràfic i la violència. Més endavant van disseminar aquest sentit de valor arreu de la ciutat i moltes regions del continent americà, Europa i Àfrica. De forma semblant als zapatistas de Chiapas, aquestes articulacions van ser possibles gràcies a una densa xarxa de connexions amb ONGs locals i internacionals, amb grups de drets humans, polítics, periodistes, escriptors, acadèmics, personalitats del món de la música, la televisió i el cinema i, per suposat, de gestors culturals.

El nucli de la iniciativa empresa per José Júnior –el coordinador del Grup– consistia en la idea que la música, en tant que la pràctica que millor caracteritza la fusió, serviria de plataforma perquè els joves de les favelas poguessin dialogar amb la seva pròpia comunitat i amb la resta de la societat. Tot i que potser Júnior no hi va pensar en un

cdoc@diba.cat 70

principi, la pràctica musical d’Afro Reggae es convertiria en la poliglòsia de la sociabilitat que ell va impartir a aquests joves.

El principi bàsic de la seva obra s’encarna en la pràctica de la batidania, un neologisme segons el qual el concepte de ciutadania es fa evident al voltant de la batida i la batucada dels joves de les favelas, a qui es va acusar de ser culpables d’una onada de robatoris als turistes de les platges de Copacabana i Ipanema. La resistència i supervivència de la comunitat no sempre es produeixen «espontàniament», afirma Júnior, sinó que «cal planificar iniciatives concurrents perquè així sigui» (Zanetti 2000, pàg. 15). Afro Reggae ha estès la seva activitat, destinada a despertar la consciència, a una acció cívica concreta en l’àmbit de la salut, la prevenció de la SIDA, els drets humans i l’educació, especialment la formació mitjançant molts tipus de feines en els sectors dedicats al servei i a l’entreteniment (percussió, ball, capoeira) (Grupo Cultural Afro Reggae).

L’expansió d’Afro Reggae a altres comunitats pobres (Parada de Lucas, Cantagalo, Cidade de Deus), les seves campanyes nacionals i internacionals per acaptar fons i els plans per augmentar el nombre d’actuacions de les seves bandes –van començar amb una banda i ara en tenen 7–, els guanys de les quals contribueixen a solucionar problemes cívics, els han portat a donar prioritat al Programa de Comunicació. Un programa que els vincula amb «una xarxa gairebé infinita de gent» que rep les seves publicacions, veu les seves aparicions a la televisió, interactua amb ells a través del correu electrònic, del programa de ràdio «Baticum» (en associació amb el Centre de Tecnologia Educativa de la Universitat de l’Estat de Río de Janeiro i transmès per la Radio Comunitaria Bicuda de Vila da Penha), d’AFRONET i d’Internet. A l’igual que en els moviments contra la globalització, Internet incrementa la capacitat d’Afro Reggae per establir xarxes i articulacions que s’estenen des dels barris fins a les més importants ONGs i fundacions dels Estats Units (p. ex., la Fundació Ford) i Europa (p. ex., Médecins sans frontières). El GCAR manté també lligams amb organismes estatals, nacionals i transnacionals (des de la comissió de turisme local fins a la UNESCO). A Río, Afro Reggae està vinculat amb IBASE, la entitat bancària Caixa Economica Federal, Viva Rio, el CEAP (Centre d’Articulació de les Poblacions Marginades) i ONGs, empreses i altres associacions de base. A nivell nacional, té aliances amb organitzacions com Comunidade Solidária, un organisme semigubernamental dedicat a atendre les necessitats dels pobres. I avui en dia el moviment Afro Reggae té, a semblança dels zapatistas, representants en diverses ciutats europees, nord-americanes, llatinoamericanes i en altres quinze ciutats brasileres, en algunes de les quals ha estat contractat per fer que la policia prengui consciència de la seguretat ciutadana en barris pobres.

A partir d’aquest exemple podem veure alguna de les característiques de les xarxes culturals:

Les xarxes complexes tenen la capacitat d’aconseguir informació que d’una altra manera és impossible o difícil que aconsegueixin les institucions oficials, perquè tenen connexions entre actors que sovint esquiven el contacte amb l’Estat i que el mercat ignora.

cdoc@diba.cat 71

Més que gestors professionalitzats, els seus agents són actors involucrats en la producció, circulació, distribució i els públics de les arts i la cultura.

Tenen el mèrit de jugar un paper important en la provisió d’educació informal, on l’educació cultural és nul·la o insuficient. De fet, busquen portar el seu programa a les escoles.

Les xarxes culturals poden combinar processos nous amb processos més tradicionals. Per exemple, la producció cultural als barris amb la producció de les indústries culturals. Un nou col·laborador de la xarxa de GCAR és André Midani, expresident de Música Internacional de Time Warner. André va deixar el seu càrrec a Nova York per ajudar a articular l’activisme cultural amb una àmplia gamma de treballadors de la indústria de la música. A partir d’aquest vincle, Midani va entrar en contacte amb les ràdios comunitàries de Rio de Janeiro i ara també està ajudant-los a establir-se com a microempreses que difonguin la programació cultural absent de les ràdios comercials, que es dediquen a emetre gairebé exclusivament les llistes d’èxits.

Les xarxes són útils per posar en contacte creadors de sectors cultes, tradicionals i dels nous mitjans (digitals, Internet, etc.). El GCAR, per exemple, manté lligams amb els museus, els grups tradicionals de samba i pagode, i convoca públics, gestors, periodistes, acadèmics, agents de ONGs, etc. mitjançant el seu listserv – Conexões Urbanas –, el seu diari virtual i el seu lloc web.

Les xarxes culturals també aporten dinamisme al turisme cultural, perquè aprofiten els seus lligams amb actors de múltiples sectors per establir nous tipus d’oferta. El GCAR, per exemple, ha establert acords amb agències de turisme cultural a les favelas. De fet, el seu centre cultural s’ha transformat en un lloc per visitar. Sovint s’hi poden trobar músics i intèrprets del CGAR i també personalitats com Caetano Veloso; el director artístic del seu CD Nova Cara; Gilberto Gil, l’actual ministre de Cultura, i músics com O. Rappa, M. V. Bill, Fernanda Abreu, etc. que contracten els joves com a aprenents i que més endavant tornen al GCAR com a professionals de la música.

Per tornar a l’analogia amb l’ecologia i la biodiversitat, les xarxes serveixen per mantenir viu el bosc primari: permeten que es connectin actors, comunitats i processos que es desarticulen, surten del sistema. Per tant, permet la creació de microsistemes que es vinculen amb sistemes de més dimensions, abastant tot allò modernitzat com una aproximació al que Sylvie Durán anomena el bosc primari.

Seguint amb aquesta darrera analogia, podríem dir que les xarxes són maneres d’apalancar el capital social i cultural. Es tracta de la creació de sistemes de cooperació per aconseguir objectius específics que no defineixen la totalitat d’activitat dels actors reticulats. Així doncs, un actor entra en una xarxa –per exemple, la Xarxa Centroamericana per a la Gestió Local de l’Associació Cultural InCorpore que dirigeix Sylvie Durán– per aportar el seu coneixement com a tour operador alternatiu i buscar el contacte amb llocs i serveis que puguin entrar en la seva activitat, mentre que un alcalde busca desenvolupar el turisme cultural per a l’economia local, i una associació

cdoc@diba.cat 72

artística busca augmentar el nombre de visitants i socis amb qui intercanviar exposicions, i un cooperant internacional o d’un banc multilateral de desenvolupament busca com i on intervenir en un desenvolupament social amb o sense la generació d’ocupació, etc. S’estableix una simbiosi paral·lela a la d’un bosc, on un ocell es menja una fruita que després defeca en un altre lloc on es reprodueix l’arbre que al seu torn proporciona un refugi per als simis, que al seu torn es mengen els insectes que si proliferessin causarien danys, etc. Es produeixen sistemes més o menys efímers que comporten una mena de reforestació cultural. Es tracta de la sostenibilitat que desenvolupa Sylvie Durán en la ponència que presenta en aquest simposi.

Les xarxes, per tant, aporten un minuciós treball d’articulació del qual no són capaces les institucions modernes. Entren, d’altra banda, en espais on no arriben les institucions. Així doncs, les polítiques culturals han de desenvolupar estratègies per fomentar la creació de xarxes, sense intentar controlar-ne la feina. Més que catalitzadors de xarxes, les secretaries i altres institucions culturals podrien assessorar, recolzar, etc. D’aquesta manera es permetria que el protagonisme de l’acció provingués de la mateixa societat civil.