Independència Total #3

EDITORIALHem hagut d’esperar quasi un any per a tornar a publicar Independència Total. La veritat és que no és tan fàcil com pot parèixer publicar més a sovint, ja que les persones que participem d’aquest projecte tenim altres mogudes, la qual cosa ens limita moltíssim el temps per a escriure aquestes línies.

Com deia, ara fa quasi un any que va eixir a la llum el segon número d’aquest fanzine i, tot i que ens pareix que faça molt de temps, el context polític i social no ha canviat gens. Continuen les retallades en educació, sanitat i altres serveis públics; l’atur segueix augmentant; les forces repressives de l’Estat continuen desnonant famílies... És per això que la nostra ràbia conta l’Estat, el patriarcat i el capitalisme segueix augmentant. Nosaltres seguim prenent els carrers, ja que som conscients que si volem aconseguir els nostres drets els haurem de prendre per la força a aquells que ens els han furtat. I, també, seguim llegint, analitzant i escrivint per a revisar les nostres idees i propagar-les, amb la intenció de fomentar opinions crítiques cap a tot allò que ens envolta.

Si ens centrem en el fanzine, hem de dir que estem molt contents perquè el projecte no s’ha quedat en 1 o 2 números sinó que, tot i aparèixer més tard del que ens haguera agradat, ja tenim al carrer el tercer. Un tercer número carregat de crítica cap a l’Estat o el

patriarcat, cap a l’oci que ens venen, però també autocrítica cap a nosaltres com a part dels moviments socials.

Si us endinseu a l’interior de la revista veureu que els articles continuen estant signats per autors individuals i no com a col·lectiu. Aquest fet es deu a què no s’han donat els debats necessaris com a organització i, per tant, hem cregut convenient signar a títol individual i que cada persona assumisca les responsabilitats d’allò que haja escrit. Si més endavant es realitzen —i segur que ho farem— els debats pertinents, possiblement les línies d’aquesta revista estaran signades com a col·lectiu perquè representaran les idees del col·lectiu.

Per acabar, ens agradaria donar les gràcies a totes aquelles persones que fan possible que Independència Total isca a la llum —tot i que siga una vegada a l’any, sí!—: la gent que escriu, que corregeix, que aporta idees i, sobretot i com com sempre, a l’Úbeda per maquetar millor que ningú i demostrar-ho en aquest fanzine.

Fins la pròxima ocasió, siga d’ací un mes, un any o dos segles. Salut, autogestió i lluita!

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Independència Total Hivern/primavera de 2013

2 · Independència Total

INDEX

Les princeses es mengen la llibertat de les vostres filles silenciosament....................................................................................4Una aportació sobre els Països Catalans.............................................6No al temps lliure, sí al temps alliberador........................................10Visca la terra.....................................................................................11Entrevista a Jordi Martí....................................................................14Apunteu al blanc...............................................................................16En favor d'alguns sindicats...............................................................18L'esport com a instrument de poder de l'espanyolisme....................20Cremem senyeres..............................................................................24Quina independència?.......................................................................26

http://independenciaxtotal.wordpress.com

· 3

LES PRINCESES ES MENGEN LA LLIBERTAT DE LES VOSTRES FILLES SILENCIOSAMENT

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Àtia dels Júlia

Contava un dels episodis més famosos de la saga Disney que una princesa va mossegar una poma enverinada i va quedar dormida eternament, fins que el príncep blau la va besar. La història, pot semblar, i així ens ho sembla a la majoria de nosaltres, un episodi més de les nombroses històries de princeses i prínceps que des de ben menudes ens han contat, hem llegit o em vist per la televisió. Però res més lluny d’això, aquella princesa, que en aquest cas era Blancaneu, començava a marcar el camí de rols que cadascuna de nosaltres havia de seguir en la vida: sigues treballadora, neteja la casa, cuida “dels teus” i, per suposat, intenta mantenir la teua imatge personal impecable. I el dia que tingues algun problema —no et preocupes!— vindrà el príncep blau i et salvarà!

Malauradament, en els últims anys, les grans multinacionals de joguines han optat per tornar a llençar al mercat, quan pareixia que ja havia quedat en un segon plànol, el món de les princeses i els prínceps. Ara, amb un format remodelat, en el qual es proposen promoure les col●leccions de princeses de Disney per a les xiquetes, sembla que els xiquets ja tenen clar el seu rol. Si històricament, i parlem dels anys 30 del segle XX, van proliferar els contes basats en històries de palau, que dins del seu context podrien tenir bon acolliment, hui, en el món de “la igualtat de condicions”, lluny de rebutjar el model patriarcal proposat per les grans companyies televisives, vivim una tornada als models més tradicionals i conservadors. Per això, hem d’anar amb molt de compte en tot

allò que hi ha darrere d’una simple joguina, ja que aquestes són part dels models que les nostres filles agafen en la seua infantesa i les marquen per a sempre.

Tan perillós és el discurs que es llança que si l’analitzem podem veure fortes similituds amb el model de dóna que promulgava el

franquisme més dur: «la buena mujer tiene que tener la comida echa cuando llegue el marido, estar hermosa, ser dulce e interesante, tener la casa impecable, hacer sentir a tu marido en el paraíso, ser silenciosa, tener preparados a los niños, escuchar, no quejarse, que él te vea feliz y en la cama solo intimar si él lo pide». Però el problema és que sí que hi ha diferències: abans el model de dona es promulgava obertament i moltes dones es van sentir atacades i passaren a formar part d’una forta reacció progressista encapçalada per moviments feministes. Hui el problema és un altre, sembla que les lleis sobre la igualtat entre homes i dones, promulgades per la socialdemocràcia, hagen fet que oblidem els comportaments patriarcals que ens imposen i que, com vaig llegir fa poc, acaben per menjar-se la llibertat de les nostres filles silenciosament.


UNA APORTACIÓ SOBRE ELS PAÏSOS CATALANS· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Jordi Garcia

1. La «construcció nacional»

Sovint s’utilitza el terme «construcció nacional» per fer referència al projecte polític que es vol dur a terme als Països Catalans. Personalment, no simpatitze amb aquesta terminologia: la nació catalana no cal construir-la, ja ho està. És més, pel fet que ja som una nació, volem que se’ns reconega com a tal, volem la llibertat nacional... i per això lluitem per l’autodeterminació. Potser es confon «nació» amb «estat» o amb qualsevol altra manera d’organitzar-nos a nivell nacional, no ho sé, però, al meu parer, cal corregir-ho; cal separar la nació (una realitat existent, perquè posseïm llengua, cultura, història i altres elements comuns) del projecte polític que volem per a organitzar-nos —o no— a nivell nacional. Si ho analitzàrem a nivell teològic seria una espècie d’allò que diuen del «cos» i l’«ànima»: ens han robat el cos (la pèrdua d’autonomia política des de 1707) però encara conservem l’ànima (la cultura, la llengua, la identitat...), i volem tindre un cos per a què se’ns torne a veure, per a què se’ns reconega, tot i saber que existim en l’actualitat. Negar la necessitat de construir la nació és quelcom imprescindible. Si diem que hem de construir la nació, fem veure que no existim com a tal i, aleshores, els nostres drets nacionals s’esfumen. Al cap i a la fi, és tirar-nos pedres contra la nostra pròpia teulada. Per això, cal deixar sempre ben clar que som una nació, que tenim uns drets nacionals i que lluitem per ser respectats.

2. La lluita dels subjectes

A partir dels subjectes intentaré argumentar per què pense que les comarques castellanoparlants no han de formar part del projecte polític/nacional dels Països

Catalans. Al nostre territori nacional trobem dos classes de subjectes pel que fa a la llengua i la cultura: l’oprimit (els catalanoparlants, ja que la seua llengua està oprimida) i l’opressor passiu (els castellanoparlants, ja que la seua llengua no només no està oprimida, sinó que els poderosos la utilitzen i volen imposar-la en aquells territoris on no és pròpia; els castellanoparlants, en general, no són els opressor, per això els marquem amb l’etiqueta de «passius»).

Els catalanoparlants és defensen —alguns— perquè veuen i senten en perill la seua llengua (l’element més identificatiu i el vehicle d’expressió de la nació catalana) i se n’adonen que l’única manera de salvaguardar-la és trencant políticament amb els estats que volen acabar amb ella. D’ací sorgeix el moviment independentista, que vol evitar l’extinció de la llengua i la cultura catalanes.

Mentrestant, les comarques castellano-parlants no tenen aquest problema: la seua llengua, el castellà, no té cap perill d’extingir-se amb el projecte que els proposa l’Estat espanyol, la seua llengua gaudirà dels drets que li corresponen en els territoris en què és pròpia i, a més, s’imposarà a altres territoris que tenen com a pròpia una altra llengua; el fet de no denunciar aquesta situació els converteix en «opressors passius».

Aleshores, en una hipotètica organització dels Països Catalans, les comarques castellanoparlants no formarien part d’aquest projecte, no perquè algú no els deixe, sinó perquè entenc que no volen: el projecte d’Espanya els apanya i les comarques castellanoparlants del País Valencià no pensen moure un dit per un projecte de Països Catalans (un exemple són


la nul●la participació d’assemblees d’aquestes comarques en el si de l’Esquerra Independentista). Pot ser, a més, que no se senten ni catalans ni valencians (o si se senten valencians segur que ho fan d’una manera ben diferent a la nostra: seria un sentiment “administratiu”, de viure dins unes fronteres autonòmiques que tenen per nom «Comunitat Valenciana»), la qual cosa trobe molt normal.

3. La llengua de la futura organització dels Països Catalans

Des de l’independentisme d’esquerres, a l’hora de definir la territorialitat nacional dels Països Catalans, es fixa la frontera més enllà del límits lingüístics, incloent, d’aquesta manera, territoris que tenen com a pròpia una llengua diferent del català. Un exemple són les comarques de l’interior del País Valencià: s’accepten com a pròpies de la nació catalana comarques que parlen castellà. Per tant, la nació catalana comptaria amb dues llengües que deurien ser pròpies i “oficials”: el català i el castellà. Si més no, d’acord amb l’afirmació que les comarques castellanoparlants també formen part de la nació catalana, seria el més lògic i raonable. Tanmateix, el reconeixement del castellà com a llengua pròpia dels Països Catalans no agrada massa a l’independentisme d’esquerres i afirmen que als Països Catalans la llengua pròpia és només la de March i Estellés —i no cap altra— i la lluita va encarada únicament en aquest sentit. Personalment, pense que aquesta postura no és adequada: si creiem que la frontera nacional dels Països Catalans va més enllà de la frontera lingüística i hi ha territoris que parlen una llengua diferent del català, aquesta llengua s’ha d’acceptar com a pròpia, d’altra banda s’està discriminant lingüísticament una part de la població que la considerem de la nostra nació. I no podem construir un projecte polític, una organització dels Països Catalans, on es discrimine, si volem que el projecte siga democràtic, just i alliberador.

4. Sobre l’organització dels Països Catalans

Els Països Catalans són una nació oprimida, explotada i esquarterada pels Estats espanyol i francès i pel capitalisme. Tot i això, tenen una cultura i una llengua pròpies que els identifica com a nació diferenciada de la resta de nacions del món. Com deia, actualment es troba oprimida per dos Estats i, als ulls d’aquells que confonen «nació» i «estat», no té raó de ser, ja que no compta amb un estat propi. És per això que la majoria de l’independentisme català lluita per aconseguir un Estat català —socialista o capitalista— per a “oficialitzar” la nació, la llengua i la cultura catalanes, i ser reconeguda arreu del món.

Es considera normal i adequat organitzar-se nacionalment («a cada nació li pertany un estat propi», es diu) i, en part, és prou obvi, ja que cada nació té una forma més o menys particular d’entendre el món. Però, és beneficiós per a una nació organitzar-se exclusivament a nivell nacional? Jo, personalment, crec que no. Entenc que les nacions no són quelcom que es puga limitar mitjançant fronteres estrictes i que, a més, estan en contacte; que no són estàtiques, sinó que evolucionen... Si grups d’individus de nacions diferents estan en contacte i organitzant-se entre ells poden satisfer millor les seues necessitats bàsiques, per què els ho hem de negar limitant l’organització a nivell nacional? Al meu parer, no tindria sentit actuar d’aquesta manera. Crec que cal un reconeixement de totes les nacions del món i que cap d’elles trepitge cap altra, però la manera d’organitzar-nos com a individus no es pot limitar a organitzar-nos a nivell nacional. Potser siga el més habitual i el més assequible i pragmàtic —pel fet que parlem una llengua comuna i tenim una certa manera de veure el món—, però tampoc té sentit limitar-ho. Organitzem-nos a nivell d’individus —si vol formar part o no d’una determinada organització—, barri, poble, comarca i nació, però escollint lliurement.

· 7

5. La nomenclatura i la simbologia com a problema

Des que Joan Fuster va plasmar la problemàtica de la nomenclatura i la simbologia com a impediment d’una futura unitat política dels Països Catalans a «Qüestió de noms», poc ha canviat el panorama i encara es pot utilitzar l’escrit per analitzar aquest fet a la nostra nació.

El nom del territori administratiu dóna un gentilici polític als habitants d’aquest territori. Als Països Catalans trobem els habitants del regne de València, els valencians; els habitants del regne de Mallorca, els mallorquins; i els habitants del Principat de Catalunya, els catalans. Si per catalans es coneixia al conjunt de tota la nació, també eren coneguts com a catalans una part d’ella, fet que atorgava una “doble catalanitat” al Principat de Catalunya. Fuster assenyala que aquest fet «proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula “català” esdevenia amfibològica: tant podia servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de conseqüències incòmodes. Aquell un “sol poble” que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament innominat».

El fet que mancara un nom únicament per anomenar a tots els habitants de la nació catalana, va fer que cada territori començara a covar el seu particularisme. Un “amor propi regional”, com diu Joan Fuster, pel fet que el mot «català» —i tot el que això comporta— passarà a fer referència de quelcom nacional a quelcom regional.

Els problemes de nomenclatura els patim en l’actualitat i, a més de la manca d’un nom nacional per a tota la nació o la manca d’un nom regional per a la regió del Principat, cal sumar el fet d’estar esquarterats en comunitats autònomes i en estats diferents, ja que les persones, alienades pels estats,

solen identificar la identitat d’un determinat grup de persones segons el territori administratiu on viuen. Per tant, als ulls de la majoria de la gent, valencians i catalans no tenim cap lligam identitari comú —ni tan sols la llengua per a molta gent—, més enllà de viure en la mateixa “nació”: Espanya.

Si la nomenclatura és un factor determinant de divisió entre catalans, també ho és la simbologia nacional, en concret la senyera quatribarrada. Actualment, aquesta senyera és oficialment privativa del Principat de Catalunya, mentre que els altres territoris dels Països Catalans tenen com a oficial altres senyeres, que s’han confeccionat amb posterioritat i s’han oficialitzat per a negar la identitat catalana d’aquests territoris. Al País valencià es va imposar, des de Madrid, la senyera de la ciutat de València, a petició —cal recordar-ho— de l’extrema dreta i regionalista valenciana. La intencionalitat d’aquest fet, per part de l’Estat espanyol, no va ser altra que esquarterar amb diferents banderes un mateix poble, un poble que ja tenia la seua senyera i que no tenia blau. Amb el pas dels anys, les noves generacions de joves valencians, tret dels que trobem els mecanismes per pensar fora dels esquemes imposats, van acceptant com a seua la senyera de la «Comunitat Valenciana» i veuen com a bandera privativa del Principat la senyera quatribarrada.

Personalment, a l’hora de solucionar aquest problema, pense que cal buscar una nomenclatura regional privativa del Principat de Catalunya —que podria ser aquest mateix nom— i que el mot «català» faça referència a tota la nació. És a dir, cal regionalitzar un mot per a una part de la nació i nacionalitzar el mot «català», que actualment es troba regionalitzat. Pel que fa a la simbologia, també cal fer veure que la bandera privativa del Principat no és més identificativa d’aquest territori que de la resta de Països Catalans. Tot i això, m’identifique amb l’estelada groga com a bandera, ja que és un símbol alliberador i es


desmarca un poc de la quatribarrada, senyera que històricament ha representat l’elit catalana.

6. Caminem cap a la independència total

Actualment, el Principat viu immers en un procés que avança cap a l’“Estat propi”, de la mà dels burgesos i regionalistes que sempre li han fet el joc a l’Esta espanyol, prioritzant interessos propis —els de la classe dominat— per damunt dels interessos nacionals del poble català. Ara, com el projecte d’Espanya ja no apanya les butxaques d’aquesta burgesia rància, intenten pressionar a l’elit espanyola amb un discurs de trencament amb l’Estat que sempre han utilitzat per enriquir-se com a classe. Aquest discurs, però, és només un discurs de pressió per aconseguir el pacte fiscal, és a dir, no volen trencar amb l’Estat, sinó pactar amb ell per seguir beneficiant-se; si el pacte avança, els desitjos d’independència s’esfumaran de seguida. D’altra banda, sinó aconsegueixen pactar i finalment “proclamen” l’Estat propi català, tampoc haurem guanyat res. Aquest estat serà propi per a la burgesia catalana que, tot i oficialitzar la cultura catalana, seguirà sotmetent, explotant i alienant el poble català. Simplement s’haurà constituït un Estat que seguirà afavorint els interessos de la classe dominant, però amb l’etiqueta de «català».

Que s’oficialitze la cultura catalana amb un Estat català burgés, també hem preocupa. Si fa uns mesos, en l’article «L’estat, una necessitat nacional» del segon número d’aquest fanzine, afirmava que la supervivència nacional passa per la construcció d’un estat —tot i que siga burgés— en un món d’estats, ara que aquest fet el podem trobar més prop, no tinc tan clar aquest argument. Actualment la llengua i la cultura catalana es troben minoritzades pel poder, aleshores sobreviuen pel contrapoder dels moviments socials i

d’esquerres, convertint la llengua i la cultura com a quelcom popular i reivindicatiu, una eina de lluita. Si els burgesos regionalistes proclamen l’Estat català i oficialitzen la cultura i la llengua, ho faran segons els seus interessos de classe i limitaran aquestes dues per si es converteixen en elements que puguen afavorir un alçament en contra seua. Per tant, la llengua i la cultura catalana passarien de ser elements populars i de reivindicació a ser elements oficialitzats i en mans del poder. Volem una llengua i cultura populars, però minoritzades i no oficialitzades; o oficialitzades, però al servei dels poderosos?

Per altra banda, cal assenyalar que allò que pretén dur a terme Convergència i Unió no és un projecte d’independència. S’entén per independència, “qualitat d’un poble, nació, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres”. Per tant, no ha d’haver autoritat de cap mena, és a dir, s’ha de donar una independència àmplia: a nivell econòmic, ecològic, social, alimentari... Amb el projecte que proposa CiU, res d’això es dóna. Simplement es crearà un nou estat que no donarà al poble català cap d’aquests tipus d’independència, sinó que el nou estat es constituirà per defensar els interessos de classe de la burgesia catalana.

És per això que cal caminar cap a la independència total, construir un model d’organització encarat a satisfer totes les necessitats del nostre poble: econòmiques, nacionals, socials, de gènere, ecològiques..., és a dir, que tota la població catalana visca amb completa independència. Que cap persona, poble o classe tinga autoritat per privar la nació catalana dels seus drets.

· 9

NO AL TEMPS LLIURE, SÍ AL TEMPS ALLIBERADOR· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Pau Bañó

Les paraules festa, cubates, colpets, 6 del matí, disco i rave semblen sonar d’allò més bé per a les nostres joves orelles, inclús només el fet de llegir-les ens poden crear un mig somriure fruit d’algun bon record que associem a aquests conceptes. Però si parlem de termes com alienació, intoxicació, superficialitat i consumisme ja no són tan agradables. Totes formen part d’un conjunt, que és el de l’oci que actualment predomina entre la gent més jove de la nostra societat. Ja fa algunes dècades que molta gent, sobretot jove, utilitza aquest tipus d’oci per a ocupar el seu temps lliure.

El concepte d’oci l’entenem com aquell temps del que disposem per a fer allò que vulguem. Generalment s’utilitza per a divertir-se i intentar passar estones agradables i de plaer. Algunes de les infinites opcions que existeixen poden ser eixir per la nit a beure alcohol, reunir-se amb les amistats, fumar marihuana, conéixer noves persones o mantenir relacions sexuals. El problema, com en tot, és el com i el perquè es fa. Si identifiquem l’oci que nosaltres practiquem amb tot allò abans enumerat ens hem de preguntar per què ho fem i si ho fem de manera correcta. Per què fume? Bec de manera saludable? Quin tipus de relacions sexuals tinc? Ací es poden sumar tota una infinitat de preguntes i reflexions sobre els nostres hàbits. Però, la pregunta clau és: Com el poder econòmic es beneficia del meu oci? Fàcil, al poder econòmic li beneficia el consumisme, l’alienació i l’individualisme. Si el nostre oci s’engloba dins d’aquestes tres pràctiques hem de saber que hi ha gent aprofitant-se de nosaltres i per tant es tracta d’un oci no alliberador. Per això ens hem de preguntar: Bec per a alienar-me? Vestisc com en les revistes perquè casualment m’agrada eixe estil?

O serà que vestisc així per a que es fixen més en mi i així poder follar? Les converses amb les meues amistats fan que les acabe de

conéixer bé i saber què pensen i desitgen, o són converses supèrflues i banals? Quan ens plantegem el nostre oci amb aquests termes no costa massa veure com apareixen l’alienació, el consumisme i l’individualisme.

Aleshores què és pot fer? Ens aïllem a casa? No tornem a eixir de cerveses? Com en tot, el primer pas és reconéixer el problema i saber quines conseqüències té participar d’aquest oci. I a partir d’ací, cada persona ha de pensar si és això el tipus d’oci que vol. Si som de les persones que busquem un oci alliberador i per tant no ens agrada aquest, el que hem de fer és començar a treballar per construir el tipus d’oci que desitgem. Un tipus d’oci que no estiga únicament basat en els plaers sensorials, és a dir, on també intentem buscar el plaer d’adquirir nous coneixements, d’intentar crear un ambient d’harmonia i respecte entre les nostres amistats i de desenvolupar la nostra imaginació i creativitat amb total llibertat. També s’ha d’intentar de fer tot això sense que ningú s’enriquisca i sent nosaltres qui organitzem les activitats. D’aquesta manera podem organitzar-nos amb gent amb les mateixes inquietuds i des de l’autogestió, com crear balls, pintar, fotografiar, passejar, pedalejar, contemplar, debatre, llegir, escalar... aprenent i gaudint amb bona companyia.

Amb tot això, podrem crear un oci més alliberador, el qual serà una parcel●la més d’independència que ens farà estar més a prop de la independència total.


VISCA LA TERRA · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Jordi Garcia

En el següent text tractaré temes referents a l’ecologisme: quins factors determinen que no es defense la natura o que es considere inferior a l’ésser humà, quin ecologisme es predica majoritàriament i les mancances que té o quin ecologisme seria l’idoni per lluitar per un món millor.

1. Antropocentrisme i capitalisme

Vivim en una societat antropocentrista i capitalista. Destaque aquests dos aspectes perquè el capitalisme marca una diferència entre persones (rics i pobres, explotats i explotadors...) i l’antropocentrisme marca una diferència més entre persones —explotades i explotadores— i els animals i la natura. D’aquesta manera, la natura i els

· 11

animals queden en un tercer grau (primers estarien els gestors i, per conseqüència, beneficiats del sistema capitalista; després la resta de persones, necessàries per al capitalisme; i en un tercer nivell, la natura i els animals, també necessaris per al sistema, però pitjor considerats socialment encara que les persones explotades).

El fet que els animals i la natura estiguen pitjor considerats que els ésser humans el determina la ideologia antropocentrista. L’antropocentrisme és una doctrina sorgida al segle XVI que defensa que els interessos dels humans deuen rebre més atenció que qualsevol altra cosa i que, per tant, estan per sobre dels animals i de la natura. En la meua opinió, és un ideologia hipòcrita, malvada i egoista, ja que està professada per humans i per al seu benefici propi; i no rebutjar-la és, al meu parer, igual de mesquí que no denunciar el masclisme pel simple fet de ser home i no patir-lo. Podríem dir que l’antropocentrisme, tot i nàixer abans, està integrat dins del capitalisme (o, almenys, el segon se n’aprofita del primer), el gran càncer d’aquesta societat. Els gestors del sistema capitalista responen a uns determinats cànons: humà, home, blanc, adult, ric... per tant, el fet que l’antropocentrisme considere els humans per sobre dels animals i la natura, juga a favor del sistema capitalista.

2. L’ecologisme capitalista

L’ecologisme comú, aquell que es practica majoritàriament a tot el món, és antropocentrista (s’allunya de la natura i vol dominar-la) i capitalista (no és qüestiona el sistema i la seua destrucció necessària, ja que el capitalisme avantposa els interessos de l’elit dominant que gestiona el sistema als de la natura). És un ecologisme superficial que lluita contra la contaminació, la sobreexplotació... però sempre vinculat al benefici de la humanitat. És reformista, ja que no creu en un canvi social per a posar remei a la situació que patim a nivell

ecològic. A més, les persones que prediquen aquest tipus d’ecologisme, cap al segle XX, es va vendre als polítics i a les grans corporacions a canvi de càrrecs i regals. Aquesta situació recorda al sindicalisme groc del treball, que també es vengueren al poder per una poltrona, a canvi de desmobilitzar al sector revolucionari i limitar la lluita.

3. Ecologisme i moviments socials

Abans d’entrar en matèria sobre aquest apartat, vull deixar clar que no tots els col●lectius actuen de la manera que seguidament esmentaré. Tot i això, sí que és una pràctica prou estesa i tan de bo aquestes línies ajuden a canviar-la.

L’ecologisme als moviments socials també sol pecar d’antropocentrista. S’han fet moltes campanyes contra l’especulació, contra la contaminació... però moltes vegades aquestes lluites es duen a terme perquè afecten directament l’ésser humà, si no l'afectaren tal vegada restarien en l’oblit. És el cas de la lluita contra l’explotació i la tortura animal: com consumir carn d’animals torturats no afecta directament a l’ésser humà o inclús es gaudeix fent-ho —amb el plaer de menjar-la, per exemple—, la majoria dels moviments socials no entren a valorar políticament aquests fets o, si ho fan, la pràctica que duen a terme després no és coherent amb els seus judicis. Un exemple el trobem en molts col●lectius de moviments socials arreu dels Països Catalans, els quals, a l’hora d’organitzar un menjar, deixen triar a la gent si vol menjar carn o no, és a dir, des d’organitzacions que s’autoproclamen ecologistes, deixen escollir a la gent si volen participar de la tortura animal o no.

Pense que les organitzacions polítiques, a l’hora de determinar un menú per a un àpat, també estan fent política —com ho és també el fet d’on comprar els productes que s’utilitzen per a l’esmentat àpat— i actuar


conseqüentment amb els seus principis. Al meu parer, els menjars de les organitzacions que es defineixen com a ecologistes i revolucionàries, han de ser exclusivament vegans, és a dir, que no es consumisca res que vinga d’un animal sotmès a l’explotació o a l’autoritat d’un ésser humà per enriquir-se. Deixant que la gent escollisca entre menjar carn o no ens fa còmplices de la tortura que les grans empreses capitalistes apliquen sobre els animals amb la finalitat de lucrar-se, ens fa ser opressors passius. Les lluites sempre les inicien els oprimits i els opressors passius les fan seues —en aquest moment deixen de ser opressor passius— i entre totes i tots es crea una resposta forta per a aconseguir l’objectiu; en el cas dels animals, l’oprimit no pot començar el proces alliberador i, per tant, hem de ser nosaltres qui l’encetem.

4. Avancem cap a l’ecologisme revolucionari

L’ecologisme revolucionari és biocentrista, reconeix el valor intrínsec de la natura, és a dir, no la defensa perquè pot beneficiar l’ésser humà, sinó pel dret d’aquesta a existir. És per això que s’oposa al antropocentrisme, ja que no creu que l’ésser humà haja de dominar la natura, sinó que les dues parts s’han de complementar el millor possible pel benefici mutu. L’ecologisme revolucionari és, a més, anticapitalista, perquè entén que cal una transformació

social per arribar a un model ecològic estable, i el sistema capitalista avantposa els interessos de l’elit que exerceix el poder per sobre la natura i les persones.

Els activistes que prediquen aquest tipus d’ecologisme, criden per un canvi de mentalitat: que es valore més la qualitat de vida que la quantitat. És a dir, aposten per un model de vida en el que la salut estiga més valorada, que els aliments que ingerim siguen sans, ecològics, cultivats prop de casa i no estiguen enverinats pels productes amb els quals les gran multinacionals s’enriqueixen. I s’oposen al model de vida capitalista, basat en el consum i en l’acumulació de bens materials amb els quals la gent intenta comprar la seua felicitat i descuida aspectes molt importants en la seua vida, com poden ser l’alimentació o la salut.

L’ecologisme revolucionari aposta pel decreixement de la població humana i crida a l’acció directa com a principi per a acabar amb la destrucció natural. A més, destaca la importància de crear nous comportaments en la societat, com és el fet de “convertir” la gent en subjectes vegans/vegetarians, pel que fa a la seua alimentació. Això és així perquè s’entén que la revolució ha de nàixer de les persones i del seu dia a dia. És per això que, només amb pràctiques alternatives al sistema que volem destruir, construirem una nova societat més ecològica i més justa.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

http://araomaivlc.wordpress.com

· 13

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Jordi Martí Font va nàixer a Tarragona el 1969; ha passat 38 anys entre Marçà (al Priorat) i la capital del Camp. Filòleg de formació, ha treballat de corrector lingüístic, periodista i professor de llengua catalana i literatura.

Ha format part del Col●lectiu Priorat-Chiapas, del Col●lectiu Universitari Andreu Nin, de l’MDT, de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau i de la CGT. Des de fa 6 anys, coordina la revista Catalunya de CGT, escriu columnes a El Triangle, a la Directa i articles en altres mitjans que recull en el bloc Prendre la paraula.

Als anys vuitanta i noranta del segle passat, va elaborar i presentar Som uns pollastres a Ràdio Falset i Pelant canyes a Tarragona Ràdio i, com a membre del grup de “folk-core” Llunàtics, va fer la maqueta Caliquenyo Conetxiont i el disc Qui la ballarà! Ha publicat poemes en reculls diversos.

A més, en les eleccions del 25 de novembre de 2012, va encapçalar la llista de la CUP a Tarragona i, tot i no treure representació en aquesta província, la formació independentista va aconseguir entrar al Parlament del Principat de Catalunya amb tres diputats.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Quins són els motius que t’han impulsat a formar part de la llista per la CUP?

El moment excepcional que suposa el procés d’independència d’una part del país que s’està obrint, la necessitat de la lluita ideològica social en aquest àmbit i de la radicalitat democràtica, que evidentment no passa per les urnes però que crec que cal accentuar fins al límit que ens sigui possible.

Què penses sobre els estats? Poden existir estats al servei del poble, o creus que si l’organització política està al servei del poble no podem parlar d’una organització d’estat?

Estats al servei del poble? No, tot i que

l’anarquisme, que és qui sempre ha proposat la seva desaparició immediata, ha de reformular moltes coses que no eren així quan els “clàssics” escrivien. Hi ha una sèrie de “serveis” que els estats donen ara que no s’entenen com a negatius i que cal mantenir, per exemple, sanitat i educació universals.

Què va motivar la CUP a donar el pas del municipalisme al parlamentarisme?

El context històric, una anàlisi que jo crec valenta i el fet que el “parlamentarisme” que es planteja no té res a veure amb el que coneixem. Tot i això, cal anar amb molt de compte perquè no caiguem en el pou de la llonganissa adulterada.

En el programa electoral, la CUP-


· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Alternativa d’Esquerres parla d’independència total. Penses que amb el socialisme que proposeu s’arriba a la independència total o que cal anar més enllà per aconseguir-la?

Cal anar molt més enllà, però ara és evident que no estem ni en el començament del socialisme que les CUP proposen, per tant, com qualsevol procés obert, cal avançar i no aturar-se.

Una de les apostes fermes de la CUP és no renunciar a la nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Quina seria la vostra postura en un referèndum que apostara per la independència del Principat de Catalunya?

No hi ha postura única perquè encara no sabem com anirà això. Tenim clar, no obstant, que el nostre subjecte de decisió és el poble dels Països Catalans. A partir d’aquí, tot és possible sempre que el resultat no vagi en contra nostra. I nostra aquí no és «la CUP» sinó la voluntat del poble.

Quines seran les vostre línies d’actuació al parlament?

Portar les lluites del carrer a la seu parlamentària, deixar clar que no anem a pactar res sinó a canviar-ho tot i dir als corruptes i lladres, lladres i corruptes.Com valores —valoreu— els resultats

electorals?

Jo crec que els millors resultats han estat els que encara no es veuen, la connexió de lluites socials que estaven de costat però s’ignoraven, l’arrelament de projectes que ja estaven en marxa, l’establiment de dinàmiques noves en zones on no hi havia, per exemple, les Terres de l’Ebre. I parlar de temes que no es posen normalment damunt la taula com els mateixos Països Catalans o el no pagament del deute.

Què en penses d’aquest fanzine i de les distribuïdores crítiques en general?

Que és i són imprescindibles. Sense remoure el pensament, les seguretats que la gent es construeix, ens acaben adormint, totes, incloses les que es diuen “revolucionàries”.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

MÉS INFO:http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartifont

· 15

APUNTEU AL BLANC · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Jorge Brunete

El pastor Miguel Brun em va contar que fa alguns anys va estar amb els indis del Xacó paraguaià. Ell formava part d’una missió evangelitzadora. Els missioners van visitar un cacic que tenia prestigi de molt savi. El cacic, un gros quiet i callat, va escoltar sense pestanyejar la propaganda religiosa que li van llegir en llengua dels indis. Quan la lectura va acabar, els missioners es van quedar esperant. El cacic es va prendre el seu temps. Després, va opinar:

—Això rasca. I rasca molt, i rasca molt bé.

I va sentenciar:

—Però rasca on no pica.

(Eduardo Galenao, Llibre dels abraços)

8 de novembre del 2012. Algunes facultats de la Complutense i d’altres universitats han convocat vaga estudiantil per a anar calfant motors de cara a la vaga general del 14-N. S’ha preparat amb poc de temps, la difusió ha sigut escassa i la coordinació entre assemblees ha sigut mínima. Per tant, els piquets han de ser informatius, no estem en disposició de fer autèntics piquets. En la

Facultat d’Història, som unes 30 persones a les 8 del matí. Els 30 incombustibles de sempre. Jo no porte en aquesta facultat ni 2 mesos, vinc de la Universitat de València. He acudit a unes tres assemblees ací i ja sé de sobra qui som les incombustibles de sempre: militants d’organitzacions d’esquerres, gent involucrada en associacions estudiantils, les que no se senten a gust en cap organització però tenen una gran inquietud com a activistes... poc més. Per què no es buida la universitat el dia d’una vaga? Per què estem tan soles les incombustibles?

Quelcom està passant: la crisi ja no és només un concepte, és una realitat: gent sense cases, gent passant fam... i, en el cas de la universitat, gent que no pot acabar els seus estudis per la pujada de taxes, empitjora la qualitat de l’ensenyança... Quelcom està passant i això que anomenem el moviment estudiantil no alça el cap. Somiem que és possible la construcció del que clàssicament les avantguardes han anomenat un front ampli de masses. Ens diem que és possible perquè hi ha exemples que ho demostren: Quebec, Xile... però és plausible ací? A Quebec i Xile, els sindicats


estudiantils compten amb centenars de milers d’afiliades. Ací no. Sens dubte, ací la gent està disposada a eixir al carrer i manifestar-se (no entenc perquè però la gent no es cansa d’acudir a avorrides manifestacions on les consignes de lluita no passen de ser això, meres consignes) però al que no estan disposats és a organitzar-se, a acudir a assemblees una setmana darrere d’una altra, a enganxar cartells, a fer piquets... No sóc amic de les teories postmodernes, però la veritat és que les «lluites» ara són líquides, que els «moviments socials» no són més que esdeveniments Facebook —Avui farem la revolució! M’agrada, assistiré—... I siguem honestes: cap de les incombustibles creu realment en una victòria. Lluitem per inèrcia, perquè no estem disposades a abaixar el cap. Però, realment, sabem que la derrota és inevitable. No tenim esperança. Potser estarem fent alguna cosa malament. Veiem el problema, d’això no hi ha dubte, però no encertem a trobar solucions viables. Podem continuar fins a cansar-nos. O podem fer un alto en el camí i repensar la nostra lluita. Analitzar la realitat. Elaborar un full de ruta abans de posar-nos en camí.

En una conferència, el professor de ciències polítiques Juan Carlos Monedero contava la faula següent: després d’anys d’entrenament, un mestre en arts marcials es planta davant del seu pupil. Li diu: vaig a colpejar-te amb una vara en el cap. Si dius que no, et colpejaré de totes maneres. Si dius que sí, et colpejaré. Si guardes silenci, et colpejaré. Llavors, quines opcions li quedaven al pupil? Finalment, la seua resposta va ser la següent: va arrabassar la vara al mestre i el va colpejar amb ella. És a dir, va trobar una solució fora de les opcions que se li oferien. Potser un dels problemes del moviment estudiantil siga eixe: no estem sent capaços de veure més enllà dels esquemes clàssics de lluita. Però potser la construcció d’un front ampli de masses no siga possible en les condicions actuals. Perquè aquesta opció implica un

enfrontament cara a cara amb l’enemic. Una guerra oberta. Una batalla campal a l’estil clàssic: dos exèrcits un davant de l’altre disposats a comprovar quin dels dos és més fort. Comptem amb forces per a plantejar una lluita en aquestes condicions? La resposta és òbvia: no.

Llavors, què ens queda? En el llibre Guerrilla del britànic Lawrence d’Aràbia, que va participar al costat dels àrabs en la revolta contra els otomans durant la Primera Guerra Mundial, es descriu com és possible una victòria a pesar d’enfrontar-te a un

enemic amb més efectius i recursos. També va succeir així a Cuba o Vietnam. No ho oblidem. Lawrence ho deixa ben clar: «El combat no era físic sinó moral i, per tant, les batalles eren un error (…). Les batalles són imposicions a la part que es creu més dèbil (…). Els àrabs no tenien res material a perdre, per la qual cosa no tenien per què defendre res ni per què disparar a res. Les seues cartes eren la velocitat i el temps, no el poder d’impacte». Ja és dit: potser haja arribat el moment de fer un alto en el camí i repensar la nostra lluita. El moment d’anticipar-nos a l’enemic i no plantejar la batalla tal com ell espera. De practicar una retirada tàctica, açò és, asseure’ns amb calma, sense angoixar-nos perquè hi haja una, dos o mil manis (ja sabem totes de sobra que no se soluciona res amb una mani), que l’única cosa que aconseguixen és esgotar-nos, i començar a elucubrar on i com colpejar, apuntar al blanc i no disparar a la babalà.

· 17

EN FAVOR D’ALGUNS SINDICATS· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Jordi Garcia

Qui encara crega que el PSOE i el sindicalisme groc —CCOO i UGT— són organitzacions polítiques d’esquerres té un problema greu. Tant aquest partit com els dos sindicats que esmente van tindre una funció clau en la transició espanyola: desmobilitzar la classe treballadora i restaurar la pau social —que no és més que l’acceptació social de la guerra que practiquen diàriament els estats capitalistes— a l’Estat espanyol. El sindicalisme groc —i també el PSOE— actualment segueixen fent aquesta tasca: intenten mantindre la pau social i fan veure a la classe treballadora que els seus drets són respectats i no cal que es mobilitze ni que —encara menys!— s’organitze. Són sindicats que busquen protagonisme, augmentar la seua llista d’afiliats —per obtindre més beneficis econòmics, bàsicament—, protestar tímidament contra quatre retallades i fer veure a la gent que ixen als carrers a lluitar pels seus drets. Són els sindicats que acaparen totes les mirades, el protagonisme, són les organitzacions que ixen dia rere dia a la premsa convencional... i és per això, perquè són sindicats al servei del poder.

El fet que aquests sindicats actuen així ha provocat que des d’alguns sectors crítics de la societat —sobretot des de l’entorn llibertari— es rebutge directament la lluita sindical. I els arguments que utilitzen per a desacreditar el sindicalisme no són altres que la pràctica que fa CCOO i UGT, és a dir, funcionar de manera vertical, tindre alliberats, el corporativisme, desmobilitzar les lluites... Al meu parer, aquest judici és una generalització simplista de persones que no coneixen algunes realitats del sindicalisme als Països Catalans i a la resta de l’Estat espanyol.

En el cas del moviment estudiantil de València —parle del cas que conec—, a


banda dels sindicats partidistes, que només s’apropen a la universitat en temps d’eleccions, sí que trobem un sindicat d’estudiants que actua d’aquesta manera: el Sindicato de Estudiantes —és el que podríem anomenar el sindicat groc del moviment estudiantil, ja que fa la feina de CCOO i UGT, però en el camp de l’ensenyament. Tanmateix, els altres sindicats d’estudiants actius de la Universitat de València no actuen d’aquesta manera i sí que lluiten desinteressadament per uns objectius concrets com l’anticapitalisme, el feminisme, etc. És el cas d’organitzacions com el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) —que també defensa els drets nacionals dels Països Catalans— o Acontracorrent (ACC). Aquestes dues organitzacions aposten perquè les seues sigles siguen una eina al servei del moviment estudiantil i ho demostren en la seua activitat diària.

Després de la lluita contra el Procés de Bolonya i la seua posterior aplicació, el moviment estudiantil es va veure immers en un clima de derrota i es va desinflar. La tasca del SEPC va consistir a elaborar un discurs de proposta alternativa a allò que ens imposa el poder, és a dir, tindre un model d’universitat per la qual lluitar, a més de criticar contundentment el model capitalista actual. També va continuar visibilitzant el conflicte als carrers (amb contínues mobilitzacions) i, dins les aules (amb xarrades, cartells, pamflets informatius, etc.), va seguir creant una consciència revolucionària i crítica.

Ara, tornen a ser temps durs, de lluita, de carrer. Segueix la privatització de l’ensenyament públic —amb l’Estratègia Universitat 2015, el que podríem anomenar la continuació del Procés de Bolonya—, estem patint les retallades més grans de la història, l’atur juvenil ascendeix al 55%, les taxes de les matrícules augmenten any rere any i, a tot això, cal sumar la passivitat de les institucions de la Universitat de València.

Unes institucions que ni defensen ni representen els estudiants i les estudiantes.

En aquest context de precarietat sí que existeix a la Universitat de València un moviment estudiantil que, tot i no ser massiu —com deuria ser-ho—, sí que té una continuïtat i s’organitza. Ara, tant el SEPC com Acontracorrent, estan fomentant i potenciant les assemblees obertes de campus perquè el moviment estudiantil s’autoorganitze, i ho fan de manera desinteressada (deixant de banda les sigles, treballant diàriament en aquest espai que entenen com a més legitim i democràtic, deixant material al servei de les assemblees...). És a dir, que aquests sindicats no volen representar ningú, sinó que lluiten perquè el col●lectiu estudiantil s’autoorganitze, però sí que mantenen viva la flama del moviment quan aquest és inexistent. És per això que la tasca d’aquestes organitzacions és molt vàlida.

Personalment, entenc que la feina d’aquests col●lectius és imprescindible o, si més no, molt important, i generalitzar dient que tots els sindicats actuen al servei del poder és una bestiesa. Un sindicat és, segons l’IEC, una «associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials comuns a tots els associats, especialment associació obrera». Per tant, cal veure quins interessos defensa cada organització: existeixen sindicats que defensen o contribueixen a defensar els interessos de la classe dominant i altres que defensen els interessos del poble.

Els sindicats han de convertir-se en una eina al servei del poble, que treballe des de la seua organització quan no hi haja un moviment al carrer (creant un discurs, visibilitzant el conflicte...) i convertir-se en una eina útil per al moviment quan aquest existisca. Ho entenc així perquè crec que no hem de fer política representativa, sinó que hem de construir un moviment en el que la gent s’autoorganitze, ja que és la forma més directa, horitzontal i justa de fer política.

· 19

L’ESPORT COM A INSTRUMENT DE PODER DE L’ESPANYOLISME

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Jordi Garcia

En el següent article em propose explicar el paper que juga l’esport per enfortir el sentiment de pertinença dels individus als estats que els dominen, i ho faré partint d’exemples recents que s’han donat a l’Estat espanyol. Un exemple són els triomfs de la selecció espanyola de futbol, del tennista Rafael Nadal o del pilot Fernando Alonso. Per tant, la política està present en el món de l’esport.

Els esports són un fenomen de masses. Aquesta és una realitat indefugible, creada pel poder per aprofitar-se’n posteriorment. Quan parle de poder no em referisc exclusivament als polítics, sinó també a les grans empreses, que guanyen una gran quantitat de diners a costa d’identificar-se amb certes icones o amb les seleccions esportives d’un determinat estat.

L’Estat espanyol segrega una ideologia que Michael Billig anomena «nacionalisme banal». Aquesta ideologia fa que els

individus sotmesos per l’Estat el vegen com a quelcom natural, habitual, com una creació divina, intocable, i fa que les persones que la pateixen s’identifiquen, per damunt de tot, amb l’elit que la propaga; és un nacionalisme disfressat de naturalitat. L’estat rebutja l’etiqueta de nacionalista i titlla de nacionalistes els moviments que reclamen independitzar-se d’aquest. L’Estat espanyol és un estat opressor, és una presó de pobles, i, per tant, utilitza aquesta estratègia. Un exemple el trobem en diferents polítics que representen el nacionalisme més exacerbat de l’Estat, però que neguen amb rotunditat la seua condició de nacionalistes. José María Aznar afirmava: «Yo no soy un nacionalista español, yo sólo soy un español convencido»; José Bono: «Soy español y creo en mi país. Yo no soy nacionalista»; Rodrigo Rato: «Yo no soy nacionalista español, yo soy español». Els exemples demostren clarament que defugen d’anomenar-se nacionalistes. Nacionalistes són els altres, ells simplement són espanyols.


L’esport, i concretament el futbol —per ser l’esport més massiu—, és una de les armes més poderoses de l’Estat espanyol per propagar el seu nacionalisme i fer que les persones que viuen sotmeses dintre de les fronteres “nacionals” s’identifiquen amb ell i tot el que això comporta.

El procés comença als mitjans de comunicació. Des de la televisió —i altres mitjans no tan efectius— ens bombardegen amb missatges per identificar-nos, per sentir-nos part del projecte, amb les seleccions espanyoles dels diferents esports o amb icones com Fernando Alonso, Rafa Nadal o qualsevol altre, que fins i tot en esports com la Fórmula 1, que abans no seguia ningú, ara, com un pilot “espanyol” disputa i —per què no dir-ho?— guanya competicions, el personal s’asseu cada diumenge davant el televisor de sa casa per animar-lo, perquè durant tota la setmana les notícies d’Antena 3, la 1, Tele 5 o la Sexta —sí, la Sexta també—, els han ficat en el cap que cal animar-lo ja que, com ells, és “espanyol” i, per tant, tenen el deure d’animar-lo por el bien nacional. Si després l’asturià perd, plorarem la derrota “nacional” tots junts; si, pel contrari, aconsegueix doblegar la resta de pilots, eixirem tots al carrer a celebrar un nou triomf “espanyol”, que ens unirà més com a tals.

A la televisió, no només són les notícies dels diferents canals els que propaguen aquest missatge d’espanyolisme, els anuncis publicitaris juguen un paper fonamental. Un clar exemple el trobem en l’Eurocopa d’aquest 2012. Multinacionals com Coca-cola s’han bolcat amb la selecció espanyola de futbol, que és, al meu parer, l’instrument més fort que utilitza l’Estat espanyol per a generar nacionalisme banal. Les grans empreses no han deixat perdre l’ocasió i s’han aprofitat del clima d’espanyolisme ranci que ha creat l’Estat per a embutxacar-se milionades d’euros amb campanyes publicitàries de fervor nacionalista

exacerbat, en les que ser espanyol és la cosa més gran del món i tots els actes estan justificats si són per defensar els colors de la selecció espanyola. La multinacional Coca-cola no s’ha tallat ni un pel en la seua campanya. En ella es transmetia un missatge d’unitat “nacional” per a lluitar tots junts contra les adversitats a les quals ens enfrontem com a “espanyols”; a més, per a acabar-ho d’arredonir, l’anunci acabava amb un home que esgarrava un periòdic que parlava de la crisi i, un segon després, estava en un estadi de futbol animant a la Roja. El missatge és clar: estem patint una forta crisi, però ara tenim futbol per a evadir-nos dels problemes i ho farem tots junts animant a “la nostra selecció nacional”. L’anunci de Mahou també mostra el missatge de la necessària unitat de tots per a guanyar l’Eurocopa, però, a sobre, pecava greument de fomentar el patriarcat: un home es lamenta d’haver estat progenitor només de dones, perquè volia un xic per a jugar a futbol, deixant clar que aquest esport és una pràctica exclusivament d’homes; tanmateix, al final de l’anunci, apareix l’home amb totes les seus filles veient un partit de la selecció espanyola i ens diu que aquest partit elles si que el veuen perquè no és un partit qualsevol, sinó que és alguna cosa més: és sentiment, i de sentiment les dones saben més que ningú. Ací es desprèn un clar missatge d’unitat: les dones, que mai veuen el futbol, si que ho fan quan juga la selecció espanyola, ja que en aquest cas hi ha alguna cosa més en joc que tres punts: defensar Espanya. A més, ens diu que les dones són més propenses a emocionar-se, característica que el patriarcat associa al gènere femení en la seua tasca de dividir la societat en gèneres i discriminar les dones.

El fet que les grans multinacionals s’hagen bolcat amb la selecció espanyola de futbol per aconseguir beneficis econòmics, al seu torn, ajuda a perpetuar l’onada de nacionalisme banal creada per l’Estat i fa que el missatge estiga present contínuament als nostres carrers, ja que la gent no dubta en consumir tot allò que

· 21

represente els colors de la Roja.

Arribat a aquest punt, podem confirmar que la política està present en l’esport. Banderes estatals penjades en els balcons de les cases dels aficionats; consignes d’«Arriba España» que recorden als temps anteriors de l’actual “democràcia”; competicions esportives amb el nom de personatges que representen les institucions polítiques estatals; polítics com a convidats d’honor i representants de les seleccions esportives... Tot açò confirma que des del poder es busca obtindre beneficis polítics en l’esport. Tanmateix, els governants, ajudant-se una vegada més del nacionalisme banal, que disfressa tota aquesta onada d’espanyolisme ranci, fan veure a la població que allò que practiquen no és nacionalisme. Segons ells, no s’està fent política, sinó quelcom normal: fan passar pel filtre de la normalitat que la bandera i l’escut de la selecció esportiva siga exactament el mateix que la bandera i l’escut de l’Estat; que es cride «Arriba, España», tot i que ja es cridava en la dictadura franquista; o que els representant polítics de l’Estat representen també les seleccions esportives. Això és així perquè el territori estatal s’ha convertit en una «entitat superior i sagrada» (Oliveras, 2010). Tot està justificat i no és política, sinó una cosa natural, eterna i normal.

Ara bé, què passa quan moviments contraris a l’estat utilitzen l’esport per obtindre beneficis polítics? Aleshores tot canvia: en aquest cas si que s’està mesclant futbol i política. Els moviments contraris a l’estat no tenen el dret a reivindicar res, car allò que reivindiquen s’aparta de la normalitat, volen alguna cosa que no tenen i, als ulls de la gent, estan utilitzant l’esport per a fer-ho, estan mesclant l’esport amb la política. I és cert, com també ho fa l’Estat espanyol per perpetuar el seu status quo, l’independentisme també reivindica drets polítics amb l’esport, això sí, ho fa obertament. Reivindiquen el dret a tindre una selecció catalana de futbol, demostren el

rebuig a l’himne espanyol quan apareix a l’inici de qualsevol esdeveniment esportiu o utilitzen el Futbol Club Barcelona com a eina futbolística nacional dels Països Catalans (ja que no hi ha una selecció per a fer-ho). Aquest darrer cas és un fet molt habitual. Els partits que el Barça juga contra el Reial Madrid s’han convertit en partits on pareix que es defense alguna cosa més: el Barça està defensant Catalunya i vol guanyar a Espanya (que és veu representada pel Reial Madrid), i el Reial Madrid, com sap que el Barça vol guanyar-los perquè és l’única manera de defensar els drets nacionals catalans en el futbol, també busca guanyar i defensar els “drets nacionals” —l’opressió de les diferents nacions que formen l’Estat— espanyols. Un simple partit de lliga —el clasico, que diuen alguns— s’ha convertit en un camp de batalla —política— per defensar les seues respectives nacions. L’ex capità del Barcelona d’handbol, Enric Masip, en una entrevista que li va fer Victor Alexandre per al seu llibre Jo no sóc espanyol, diu: «per a mi, jugar un partit amb el Barça és com una internacionalitat. De la defensa del barcelonisme i de Catalunya jo en faig una sola cosa». Com podem observar, exemples per a demostrar que, mitjançant el Barcelona, l’independentisme català defensa els drets nacionals no en falten.

Un altre exemple que deixa clar que la política està present a l’esport és el fet de fer sonar l’himne “nacional”. En els darrers mesos aquest tema ha tingut un gran ressò mediàtic a l’Estat espanyol. En la final de la Copa del Rei (que també té el nom d’un personatge polític, quan la competició podria dir-se senzillament «Copa» o fins i tot «Copa d’Espanya»), en la que s’enfrontaven l’Athletic de Bilbao i el Futbol Club Barcelona, es va fer una campanya des dels sectors independentistes dels dos clubs perquè es xiulara l’himne espanyol, per fer visible el conflicte amb l’Estat i demanar la independència dels Països Catalans i d’Euskal Herria.


L’espanyolisme més feixista i caspós va eixir en defensa de la melodia que nos une a todos. La “demòcrata” Esperanza Aguirre va fer unes declaracions en les que manifestava la voluntat de suspendre el partit i, fer-lo posteriorment a porta tancada, si l’himne espanyol era xiulat pels assistents a la final copera, tot un gest de democracia a la española; l’organització ultraespanyolista DENAES va presentar una querella a l’Audiència Nacional per possibles ultratges a Espanya i delictes de provocació a l’odi i la violència i es va llençar una proposta de llei per a condemnar futures xiulades a l’himne espanyol.

És evident que xiular l’himne espanyol és un acte polític, però defensar-ho a ultrança, com fa l’espanyolisme, també ho és, tot i que ho passen pel filtre de la normalitat que hem explicat anteriorment. Reproduir la bandera, l’escut, l’himne, etc. en les competicions esportives també és fer política: és reivindicar allò existent i el seu desig de perpetuar-ho. Exemplificant-ho, podríem dir: els Països Catalans demanen tindre seleccions esportives pròpies per a reivindicar que són una nació i volen independitzar-se d’Espanya, i Espanya tampoc no renuncia a les seues seleccions esportives per a poder seguir reivindicant, des de l’esport, que són una “nació”. En els

dos casos s’utilitza l’esport per a reivindicar la independència territorial (o és que Espanya renunciaria a la seua independència? Acceptaria l’Estat espanyol ser absorbit per França o Alemanya?), per a demostrar a l’exterior que existeixen com a nació.

Per concloure, diré que des del poder es polititza l’esport, perquè poden adoctrinar amb el seu missatge a molta gent, ja que és un fenomen de masses i, a sobre, fan veure que no estan fent política, perquè ho disfressen de natural. Els moviments independentistes no tenim els mitjans per a negar-ho i la nostra activitat es visualitza socialment. Tot i això, i encara que puga estar mal vist per un ampli sector de la societat, cal utilitzar tots els mitjans que tenim al nostre abast per a lluitar contra l’espanyolisme i destruir el seu projecte d’Estat, que ens oprimeix com a persones, com a classe i com a poble. A més, cal acabar amb la fal●làcia d’associar els conceptes «Espanya» o «espanyol» amb identitat nacional: «l’adjectiu espanyol no defineix un component ètnic —nacional—, sinó la ideologia lligada a la perpetuació de l’Estat. La negació d’Espanya i de la nostra espanyolitat és la recuperació de la nostra identitat» (Anarquisme i alliberament nacional, 2007).

· 23

CREMEM SENYERES· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Rubén (número 5 de La Rosa dels Vents)

Els sentiments, els valors, les emocions, que experimenten els éssers humans sempre han tingut la necessitat de ser expressades, de ser visualitzades cap a la societat. Així trobem com a través de petons o carícies demostrem amor i afecte a qui estimem o com el llenguatge sorgeix d’aquesta necessitat bàsica. També la dominació territorial i de persones es visualitza a través

dels símbols. En el cas del domini territorial, s’utilitzen les banderes i escuts, fet que es va començar a produir durant l’edat mitjana per delimitar fins on arribava el poder de cada senyor, baró, comte o rei. Al llarg de la història aquests símbols han anat evolucionant segons les tendències polítiques de cada època, imprimint en aquests els valors dels quals es deien defensors les classes dominats del moment.

A casa nostra hem patit la imposició de símbols com a intent d’implantació de certes polítiques. Veiem com s’intenta imposar la normalització de la bandera espanyola,

símbol de l’ocupació de l’estat a la nostra terra, i de l’atac constant cap a la cultura catalana, per imposar una cultura (i llengua) única arreu de l’estat per tal de legitimar-lo i acabar amb els pobles que hi viuen dins. Però un perill igual de gran és la normalització de símbols de poder local sota la careta de símbol cultural.

La senyera catalana, bandera de l’antiga Corona d’Aragó (corona assassina, imperialista i perpetuadora de valors de dominació i explotació), és un símbol que sempre ha representat l’elit de la societat catalana, que representa la complicitat amb el poder establert i el joc amb la burgesia. Sí que és cert que, en moltes ocasions, el poble català ha guiat lluites molt dignes sota el lideratge de la senyera, i és, precisament això, un error que porta que aquestes lluites no l’alliberin de l’explotació de la seva pròpia classe dominant. Inclús en la revolució social més important que ha patit Catalunya, la de 1936, alguns anarquistes i columnes de milicians feien onejar la senyera, fent el joc a la generalitat i a la república, que més tard esclafaria amb traïció aquesta revolució.

Des de l’independentisme, s’accepta i s’incentiva la senyera com un símbol cultural, quan en el fons estan donant suport al símbol de la burgesia catalana rància, hereva dels comtes de l’edat mitjana, que sempre ha fet el joc a Espanya; símbol del poder directe de l’Estat espanyol al Principat: la Generalitat. Involuntàriament, s’estan normalitzant els valors implícits en un símbol de la classe dominant, donant a una lluita amb capacitat alliberadora (com és l’independentisme), un to interclassista, i quedant a mercè de la burgesia per poder apoderar-se de la lluita.


Tot i que els símbols tenen un valor subjectiu, segons l’entorn social i segons cada persona, l’origen d’aquests no es pot canviar i, per tant, tampoc els valors implícits que porten. L’acceptació de la senyera com a símbol d’unitat nacional, com a defensa cultural vers la imposició de la bandera espanyola, no és més que el resultat del bombardeig del nacionalisme català dominant durant els últims anys a la nostra terra (sempre sense trencar amb Espanya). Igual que s’intenta normalitzar la bandera espanyola (monàrquica) dins l’esquerra espanyola, traient-li el seu valor històricament feixista, o com s’ha aconseguit a Israel normalitzant la bandera israeliana dins l’ideari d’esquerres.

De la mateixa manera que el poder ha creat símbols per tal d’assegurar la dominació i els seus privilegis, els moments en els quals els explotats han estat conscients de la seva condició, han creat símbols per visualitzar

les seves lluites. L’error de moltes d’aquestes lluites ha estat adoptar discursos poc ferms o radicals i símbols neutres que ha donat la capacitat al sistema de poder-los assimilar perquè no representin un perill real pel sistema d’explotació permanent en el que vivim. Així com l’independentisme radical va crear una bandera pròpia incapaç de ser assimilada dins l’estat espanyol, l’estelada (blava), i més endavant des de l’esquerra radical i independentista se l’hi va donar un altra volta, creant una estelada amb una orientació política d’esquerres (la vermella), el poble és capaç de crear símbols que superin les limitacions de banderes i escuts de la burgesia.

Però malgrat la capacitat dels pobles per crear símbols propis, mai cap símbol podrà representar a tothom, ni estarà lliure d’interpretacions que donin peu a més explotació de l’home per l’home, doncs la vida és real i no simbòlica.

ALLÍ DONDE SOYJorge Brunete

Mi madre y mi padreme llamaron JorgeJorge Brunete GilNací el 26 de marzo de 1991Mi número de identificación personales el 42007829-My según mi Documento Nacional de Identidadmi nacionalidad es la española

pero prefiero negarque soy Jorge Brunete Gilprefiero decirque soy protestay allí donde se protesta me reconozco

pero prefiero negarque soy un número de identificaciónprefiero decirque soy gritoy allí donde se grita me reconozco

pero prefiero decirque no soy españolprefiero decirque soy lucha y allí donde se lucha me reconozco

pero prefiero decirque no soy Jorge Brunete Gilprefiero decirque SOMOStodxs aquellxsque protestamosque gritamosque luchamos

todxs aquellxsa lxs que sin importar donde se encuentrenaquí cerca o al otro lado del atlánticopuedo llamar compañerxs

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

MÉS INFO:http://poesiadesdelafrontera.blogspot.com

· 25

QUINA INDEPENDÈNCIA?· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Aimar Ballester

Veig com van evolucionant els fets referents a la nova explosió independentista al Principat de Catalunya, com a punt d’inflexió dels quals tenim l’èxit de l’últim 11 de setembre. Com molts sabreu, aquesta massiva manifestació independentista va estar convocada per l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). Si haguérem de definir aquest col·lectiu, els adjectius que buscaríem serien ciutadanistes, transversals i poca definició política. És a dir, seria un tipus de 15M, però de temàtica estrictament nacional catalana, fet que suposa una ambigüitat social i permet que la gent de CiU manipule algunes assemblees, encara que també hi ha gent d’esquerres en el seu Secretariat, com és el cas de Carles Castellanos, un dels líders del MDT.

Després d’aquest retrat ràpid del que és l’ANC, hem de veure què li falta, com sempre, la concreció: per a ells no és important el model d’Estat que volen implantar després de proclamar la independència, fet que per a mi i tota la gent d’esquerres hauria de ser un error, ja que la gent de dretes mentre diuen primer la nació i després ja vorem, tenen clar quin model de país volen. És el model de les retallades, de la concentració de capital i de la UE. Jo crec que hem de confrontar models i guanyar aquesta possible batalla. Perquè no hem de deixar que ens guanyen de nou els mateixos que van tancar els que mai han reculat, que han patit presó i tortures, és a dir, els revolucionaris catalans.

I un punt interessant a tenir en compte dins de tot aquest context és que el model de la burgesia catalana, com ja hem dit anteriorment, està orientat a tindre un estat-florera. És a dir, que seria un estat sense sobirania, per l’únic que serviria seria per protegir oficialment el català com a llengua vehicular i per substituir les estanqueres per senyeres. Un problema de tot açò és que estan fent servir les reivindicacions nacionals per tapar la gestió econòmica neoliberal de CiU, i als que

volem una veritable independència açò ens aterra, el fet que la gent pense que tots els problemes socials del Principat se solucionaran amb un estat propi.

Quan tothom sap que un dels mèrits del govern dels millors és el desmantellament del sistema públic d’educació i sanitat entre altres, sempre amb l’excusa de l’espoli fiscal. A més a més, han aprofitat aquest gir d’esdeveniments per convocar eleccions anticipades i de manera màgica renovar la seua majoria absoluta, per tenir màniga àmplia per fer i desfer en el cas de la construcció del nou estat, aprofitant aquesta visió positiva que té la gent després de la manifestació i algunes declaracions del president

Davant de tot açò, ens trobem un escenari on l’EI no arrisca i prefereix la seua feina d’anar creant estructures i anar poc a poc, que no ho critique, que conste, però crec que tot està passant molt ràpidament i crec que fa falta un full de ruta per part de l’EI per dir quin país volem i amb això crear candidatures rupturistes per contrapesar el poder de l’ofensiva capitalista.

I aquestes candidatures ideals en les que hauríem de vèncer en un possible poder constituent haurien de ser la demostració que en la Unitat Popular es poden aturar les retallades, i construir un país lliure des de la base. Per a mi, per a poder fer això es deuria reforçar les CUP encara, de fet, crec que tot el moviment hauria de bolcar-se definitivament en aquest projecte i mantenir relacions amb tots els moviments socials que per ara estan donant la batalla, és a dir, hauria de nodrir-se de les PAH, assemblees d’aturats, cooperatives, casals i ateneus populars, dels sindicats alternatius,etc. És amb aquesta gent amb la que hem de construir uns Països Catalans lliures, per això es imprescindible que s’associe de manera definitiva la defensa de la nostra terra amb la defensa de la nostra classe.


Independència Total #3

Documents

Transcript of Independència Total #3