I don’t want to survive I want to live

Treball de Recerca

Hèctor Cubiñá Esquerdo

Dirigit per Sara González

2n Batxillerat 2

IES Montserrat

5/11/2014

Agraeixo a la meva família, tant al meu pare

com a ma mare, Ignasi Cubiñá i Victòria

Esquerdo i a la meva tutora del treball, Sara

González, per l’ajuda que m’han

proporcionat al llarg de l’elaboració d’aquest

treball.

I don’t want to survive I want to live està

dedicat a totes aquelles persones que van

sofrir un dels episodis més repugnants de la

història dels Estats Units.

Índex general

Introducció .............................................................................................................................. 1

Esquema ............................................................................................................................. 3

Història afroamericana en els Estats Units .......................................................................... 4

Introducció........................................................................................................................... 4

Segle XV ............................................................................................................................. 4

Segle XVI ............................................................................................................................ 4

Segle XVII ........................................................................................................................... 6

Segle XVIII .......................................................................................................................... 7

Segle XIX .......................................................................................................................... 12

Segle XX ........................................................................................................................... 24

Segle XXI .......................................................................................................................... 34

Representació en Hollywood del racisme cap als afroamericans ................................... 35

Introducció......................................................................................................................... 35

12 anys d’esclavitud ......................................................................................................... 37

Django desencadenat ...................................................................................................... 45

El color púrpura .................................................................................................................. 53

El majordom ....................................................................................................................... 58

Malcom X ............................................................................................................................ 67

Matar a un rossinyol ........................................................................................................... 76

Ray .................................................................................................................................... 84

Endevina qui ve aquesta nit................................................................................................. 92

Crema Mississippí ............................................................................................................... 99

Ali ..................................................................................................................................... 109

Criades i senyores ............................................................................................................. 117

Fes allò que és correcte ..................................................................................................... 124

Temps de matar ................................................................................................................ 131

Monster’s Ball ................................................................................................................... 138

Conclusions ........................................................................................................................ 144

Annex i Bibliografia ........................................................................................................... 154

1

Introducció “I don’t want to survive, I want to live” és el títol del meu treball de recerca. La frase

prové de la pel·lícula “12 years a slave” i és recitada pel protagonista Solomon Northup

en un moment de màxima tristesa i desequilibri mental. L’he escollida com a títol

perquè representa amb una gran exactitud, la situació dels afroamericans durant un

llarg temps de la història dels Estats Units. El meu treball de recerca consisteix en

analitzar el racisme cap els negres, la història de la societat afroamericana en els

Estats Units i la representació del racisme cap a la comunitat negre en Hollywood. Al

realitzar aquest treball tinc l’esperança d’assolir els següents objectius (hipòtesi):

- Conèixer la història afroamericana en els Estats Units.

- Identificar les causes d’aquest conflicte (racisme cap als afroamericans) i

mitjançant l’apartat del treball on explico la història afroamericana en els Estats

Units, analitzar el desenvolupament d’aquest racisme al llarg de la història dels

Estats Units.

- Observar com actua aquest racisme en la justícia.

- Analitzar les diferències entre la lluita pels drets civils dels polítics i la d’altres

personatges de la societat com músics, esportistes, actors, membres del

exèrcit americà, estudiants, majordoms, etc.

- Descobrir les diferències entre el paper de la dona i l’home afroamericà en la

societat americana.

- Analitzar el matrimoni interracial i el seu desenvolupament al llarg de la història

dels Estats Units.

- Descobrir el impacte d’organitzacions racistes com el KKK sobre la societat

afroamericana.

- Descobrir com van canviant els drets de la societat afroamericana al llarg de la

història dels Estats Units.

- Quina és la societat que ha resultat d’això.

Assoliré tot aquests objectius a través de l’estudi de la representació d’aquest racisme

en Hollywood analitzant unes qüestions generals, si les pel·lícules representen d’una

forma fidel i precisa aquest racisme, si les pel·lícules són fidels al moment històric en el

qual es desenvolupa l’acció (fidels al context històric) i si hi ha una visió esbiaixada cap

a la raça blanca o cap a la raça negre.

La motivació que vaig tenir per escollir aquest tema va sorgir després de veure la

pel·lícula “12 years a slave”. Més que una motivació, va ser una indignació pel que

havia vist durant la pel·lícula, la crueltat, l’odi, la desigualtat, la discriminació, en resum;

el racisme. Aquesta indignació va provocar una motivació dins meu en fer un treball de

recerca que parlés sobre el racisme.

Inicialment, el meu objectiu era parlar sobre el racisme en general però em vaig donar

compte de que el tema era massa ampli i per això em vaig centrar en el racisme que

van patir els afroamericans en els EEUU.

He establert uns límits cronològics al realitzar aquest treball ja que el treball tracta

sobre el racisme cap als afroamericans, i aquest només va existir en un període, que

tot i que fos molt extens, va ser un període determinat. Aquest treball està limitat

2

cronològicament des de la colonització d’Amèrica, obrint la porta a una inhumana i

lamentable esclavitud en les plantacions, fins a l’època actual. Es a dir, des de que els

afroamericans van arribar al Nou Món com a esclaus fis a l’època actual on el

president dels Estats Units és negre.

El mètode que he seguit per elaborar aquest treball ha sigut molt concret. Primer vaig

fer pensar quin tema escolliria pel treball, quan ja el vaig saber vaig fer una recull

d’objectius que voldria assolir elaborant-lo, que volia investigar, després vaig fer el eix

cronològic de la història afroamericana en els Estats Units, mostrant en ell els seus

moments més importants. Acte seguit vaig desenvolupar aquest eix cronològic i vaig

explicar la història afroamericana ens els Estats Units de forma escrita. Després vaig

analitzar 14 pel·lícules que tracten el racisme cap a la societat afroamericana i

finalment vaig fer les conclusions d’aquest anàlisis de la representació del racisme cap

als afroamericans en Hollywood i del propi treball de recerca.

He tingut algunes dificultats en l’elaboració d’aquest treball, les més significatives les

vaig tenir quan vaig haver d’analitzar les pel·lícules ja que vaig haver de fer un estudi

exhaustiu d’aquestes i esbrinar com s’havia tractat el racisme cap als afroamericans.

Una altre dificultat la vaig tenir en la elaboració del eix cronològic ja que no estava

acostumat a fer-ne.

El resultat del meu treball realitzat des de mitjans del curs passat fins ara és el que pot

observar a continuació.

3

Esquema Treball de recerca: I don’t want survive, I want to live

Tema: Racisme cap els afroamericans a través del cinema americà.

Introducció: -Hipòtesi Què volem investigar (Objectiu del treball)

A) Conèixer la història afroamericana en els Estats Units

B) Les pel·lícules són fidels al seu context històric?

C) Hi ha una visió esbiaixada cap a la raça blanca?

D) Representació d’aquest racisme en Hollywood

E) Descobrir causes del racisme cap als afroamericans

F) Racisme en la justícia

G) Diferències entre la lluita pels drets civils dels polítics i

la d’altres personatges de la societat com músics,

esportistes, actors, etc

H) Diferències entre el paper de la dona i l’home

afroamericà en la societat americana

I) Matrimoni Interracial

J) Impacte d’organitzacions com KKK sobre societat

afroamericana

K) Drets dels afroamericans al llarg del temps

L) Causes d’aquest conflicte.

M) Impacte d’aquest conflicte en la societat actual

N) Situació actual dels afroamericans

- Perquè he escollit aquest treball, límits cronològics, mètode

d’elaboració del treball, resum de les dificultats al realitzar-lo,

motivació del tem, presentació del treball, etc.

Cos del treball: A) Història de la societat afroamericana en els Estats

Units, eix cronològic

B) Cinema i racisme (pel·lícules i anàlisi)

Conclusions del treball: si s’han assolit els objectius , com he elaborat el treball,

satisfacció personal al elaborar-lo, dificultats, que he après, valoració final del

treball

Bibliografia: fonts d’informació (Internet, llibres, revistes...)

4

Història afroamericana en els Estats Units

Introducció En aquest apartat del treball de recerca explicaré la història afroamericana en els

Estats Units prèviament explicada d’una manera reduïda en el eix cronològic. El meu

propòsit, objectiu d’aquest apartat del treball de recerca és conèixer la història de la

societat negre en els Estats Units, una part “negra” de la història Americana, ja que em

centraré en els abusos, discriminació racial, etc; que van patir els afroamericans als

Estats Units al llarg del temps. I que encara que els Estats Units sigui probablement el

país que la societat se’l mira amb millors ulls del món (m’incloc a mi mateix), també té

parts de la seva història, característiques, successos, comportaments molt negatius i

que encara hi podem trobar. Qualsevol país té la seva part “negra”, negativa. I d’altre

banda, també vull conèixer la història afroamericana per poder tenir criteri suficient per

descobrir si les pel·lícules que he treballat són fidels a la situació històrica en la que

transcorre l’acció.

La història afroamericana és aquella porció de la història americana que analitza

específicament els afroamericans o els grups ètnics negres americans dels Estats

Units. El terme afroamericà es refereix a totes aquelles persones nascudes en el

continent americà amb avantpassats africans subsaharians, es a dir que els

afroamericans són americans descendents d’africans. La història afroamericana es

celebra anualment als Estats Units durant el febrer, el Mes de la Història Negre.

Encara que prèviament havien estat marginats i molt poc valorats, la història

afroamericana ha guanyat terreny i importància en els currículums de les escoles i de

les universitats durant els últims anys.

Segle XV Tot va començar en 1492, quan Cristòfor Colom va realitzar el seu primer viatge al

Nou Món, obrint la porta a una inhumana i lamentable esclavitud en les plantacions.

Poc a poc, juntament amb Cristòfor Colom, van començar a arribar a la Hispaniola els

primers africans, al principi eren persones lliures.

Segle XVI Però a començaments del segle XVI, el rei espanyol Fernando II d’Aragó (el Catòlic),

va permetre la introducció d’esclaus africans a les colònies espanyoles d’Amèrica. Això

va provocar l’arribada dels primers esclaus africans a la Hispaniola. En 1518, el rei

Carles I d’Espanya va atorgar les primeres llicencies per importar esclaus africans al

Nou Món i va arribar el primer carregament d’esclaus africans directament des d’Àfrica

al Nou Món ja que fins aleshores els africans eren portats primer a Europa. Durant

aquest segle, els esclaus africans van ser utilitzats per treballar en unes condicions

salvatges i lamentables com a mà d’obra en diferents llocs del Nou Món com per

exemple Puerto Rico, Cuba o Mèxic. A causa d’aquestes pèssimes condicions de

5

treball, en 1522, els esclaus africans inicien una revolta en la Hispaniola, la primera

revolta d’esclaus en el Nou Món. Uns anys més tard, Esteban, un esclau musulmà

d’origen marroquí, va explorar el que avui en dia és el sud-oest dels Estats Units, sent

la primera persona en fer-ho. En 1542, la corona espanyola va abolir l’esclavitud

indígena, es a dir que va prohibir l’esclavitud dels indis (nom que va posar Cristòfor

Colom als habitants del Nou Món quan va arribar per primera vegada ja que pensava

que havia arribat a les índies orientals). Tot i així, l’esclavitud dels africans va

continuar. Una important expedició a l’Espanyola dirigida per John Hawkins, el primer

comerciant d’esclaus anglès, va despertar el interès anglès i d’altres països d’Europa

ja que el comerç d’esclaus resultava molt rentable. Encara que una gran majoria dels

afroamericans són descendents d’esclaus portat directament d’Àfrica, també hi ha

afroamericans descendents d’esclaus portats del Carib. Aquests esclaus provinents

d’Àfrica són esclaus descendents de presoners de guerra capturats pels Estats

africans i venuts als comerciants d’esclaus àrabs, europeus o americans. L’esclavitud

ja existia a Àfrica abans i després de l’arribada dels europeus però l’arribada dels

europeus (en busca de mà d’obra barata per a les plantacions del Nou Món) a Àfrica

va explotar i expandir el mercat.

La població d’esclaus d’Amèrica provenia majoritàriament dels diversos grups ètnics

de l’Àfrica occidental i central. Encara que l’esclavitud a l’Àfrica va ser molt negativa i

va perjudicar molt al país trencant famílies i poblacions, amb la marxa a Amèrica

d’aquests esclaus, els diferents pobles de on provenien van acabar amb les

diferencies tribals i van forjar amb d’altres pobles una nova història i cultura. La ma jor

part dels esclaus africans al Nou Món provenien de l’Àfrica occidental ja que en

aquesta zona, els africans eren treballadors qualificats per tractar i treballar el ferro i

per tant eren capaços de fabricar eines per ajudar en el treball agrícola i ser més útils

pel treball. La majoria d’afroamericans són descendents de persones esclavitzades i

traslladades des de l’Àfrica subsahariana (la gran majoria del Golf de Guinea) fins a

Amèrica per europeus per treballar en les seves colònies del Nou Món, principalment

en les mines i plantacions. A través de documents de l’època, s’ha esbrinat les set

regions de les quals els africans van ser venuts i comercialitzats durant el comerç

d’esclaus a l’Atlàntic. Aquestes són: la Senegàmbia, la Sierra Leone, el Gold Coast, el

golf de Benín, la cala de Biafra, el Centre-Oest d'Àfrica i la regió de Moçambic-

Madagascar.

Durant aquest segle 16 va començar el comerç d’esclaus a l’Atlàntic i va durar fins al

segle 19 (quan Lincoln va aconseguir abolir l’esclavitud). Tot el que sabem sobre

aquests viatges transatlàntics on es transportaven esclaus des d’ Àfrica fins al Nou

Món, és gràcies a Olaudah Equiano, un important abolicionista africà que va alliberar

esclaus, va lluitar contra l’esclavitud i la segregació i va recolzar el moviment britànic

per posar fi al tràfic d’esclaus. Tot el que sabem sobre el succeït en aquests viatges és

gràcies a una autobiografia que va escriure i publicar en el Regne Unit el 1789, “La

narrativa interessant de la vida d’Olaudah Equiano”. Durant la major part de la seva

joventut va estar esclavitzat en diverses colònies angleses però finalment, va

aconseguir la seva llibertat en Anglaterra on es va convertir en un personatge

fonamental del moviment antiesclavista. En la seva autobiografia, Equiano va

descriure tot el procés de transportar als esclaus a les colònies i estar en els vaixells

d’esclaus com a una experiència horrible, desagradable i inhumana. Explica en el seu

6

relat que en els vaixells, els esclaus van ser separats de les seves famílies i els

negrers (comerciants d’esclaus negres) encadenaven als esclaus sota la coberta del

vaixell, uns espais molt petits, no tenien suficient espai per caminar lliurement i molt

sovint, a causa de la falta d’higiene bàsica, la desnutrició, les malalties i la

deshidratació, morien. La mort era molt comuna i molt sovint les dones eren víctimes

de violacions pels membres de la tripulació. Les rebel·lions no ocorrien molt sovint i

generalment, sense èxit. Els membres de la tripulació, per tal de mantenir els esclaus

sota control i evitar futures rebel·lions, els castigaven brutalment. Equiano explicava

que de mitjana aquests viatges duraven 6 mesos. L’autor explicava que el més dur era

que estaven completament aïllats de les seves famílies, la llar i la vida comunitària. Es

van veure obligats a adaptar-se a una nova forma de vida.

"El primer que van veure els meus ulls en arribar a la costa va ser el mar i un vaixell

esclavista ancorat en espera del seu carregament. Això em va omplir de sorpresa, que

aviat es va convertir en terror quan vaig anar portat a bord. (...) Quan vaig mirar al

voltant del vaixell vaig veure un immens forn i una multitud de persones negres

encadenades, cada un amb cares que reflectien sentiments de desesperació i tristesa.

(...) Vaig ser portat sota coberta, on el meu nas va experimentar la més terrible

sensació de tota la meva vida: la brutícia, la mala olor i el plor junts. (...) Dos dels meus

paisans que estaven encadenats, junts, preferint morir davant de tanta miserable

existència, van aconseguir d'alguna manera escapar-se dels lligams i es van llançar al

mar. Immediatament van ser imitats per un altre que, a causa de la seva malaltia,

havia estat alliberat de les cadenes. Crec que molts haurien fet el mateix de no haver-

ho evitat la tripulació que va respondre ràpidament a l'alarma. (...) Així, continuem la

terrible travessia amb molts més horrors que m'és impossible narrar, fins que per fi

vam arribar a Barbados. "

The Life of Olaudah Equiano.

Segle XVII A començaments del segle XVII, un explorador negre lliure anomenat Mathieu Da

Costa va ajudar als francesos a descobrir i explorar regions de Canadà i Nova York.

Francesos, britànics, espanyols i d’altres europeus van començar a explorar el nord

dels Estats Units i van començar a fundar noves ciutats, entre elles Jamestown,

fundada a Virginia el 1607. Era una època d’exploració i descobriment. En el 1619,

aproximadament 20 negres d’un esclavista holandès es compren com a treballadors

contractats per a treballar en el assentament anglès de Jamestown. Són considerats

com a els primers esclaus africans dels Estats Units. Els colonitzadors anglesos van

utilitzar aquests esclaus com a servents i els van posar en llibertat després de diversos

anys de servitud, un bon tracte respecte de com seran tractats anys més tard.

Gradualment, aquesta pràctica va ser reemplaçada pel sistema de l’esclavitud basada

en l’ utilització d’esclaus provinents del Carib. A més, el servents alliberats havien de

ser reemplaçats i això no era gens còmode ni rentable perquè havien de tornar a

buscar i comprar nous esclaus. Això combinat amb la mala situació econòmica i social

dels negres i la dificultat d’utilitzar qualsevol altre grup de persones com a serfs

forçats, va portar a la utilització dels negres com a esclaus. Això va portar a que

Massachusetts, en 1641, es convertís en la primera colònia en legalitzar l’esclavitud. A

causa d’aquesta legalització, John Sacador, un servent negre, es va convertir en el

7

primer esclau documentat legalment. Va néixer el primer nen afroamericà, va néixer

lliure en una colònia anglesa, s’anomenava Willam Tucker i va ser batejat a Virgínia.

Altres colònies com Nova Amsterdam (l’actual Nova York) , Maryland, Conecticut va

seguir l’exemple de Massachusetts i van introduir l’esclavitud. En aquestes colònies,

els esclaus negres es converteixen ràpidament en la primera força laboral de la ciutat,

netegen els carrers, treballen en els camps i construeixen carreteres i fortificacions.

Van aprovar noves lleis on es declaraven que l’esclavitud es transmetia als nens a

través de la mare i es marcaria amb una gran R als esclaus fugitius, esclau i negre es

van convertir en sinònims i es va esclavitzar als africans més durament. També es va

aprovar una llei on es declarava que el baptisme no allibera a un esclau de l’esclavitud,

abandonat d’aquesta manera la tradició cristiana de no esclavitzar a altres cristians i

es permet la venda per separat dels fills de pares eslaus. Aproximadament en aquest

segle, uns 10-12 milions d’africans van ser transportats a l’hemisferi occidental (Nou

Món). La gran majoria d’ells van venir del tram de la costa d’Àfrica occidental que

s’estén des de l’actual Senegal fins a Angola, alguns provenen de Madagascar i

d’altres de l’Àfrica oriental. Només el 3% del esclaus provenien de colònies

americanes.

La gran majoria d’esclaus africans van anar a parar a les Índies Occidentals on van

morir ràpidament a causa de les males condicions de vida. En canvi, a les colònies

americanes les condicions demogràfiques van ser molt favorables ja que hi havia

menys malalties, més menjar, més cura mèdica i el treball era menys dur respecte el

treball en els camps de sucre. En un principi els africans al sud van ser superats en

nombre pels servents blancs que van venir voluntàriament de la Gran Bretanya però

evitaven les plantacions. A causa de la gran quantitat de terra i l’escassetat de

treballadors, els amos de les plantacions per poder explotar millor els seus camps van

utilitzar als esclaus de per vida però no els hi van pagar salaris i els esclaus no podien

escapar fàcilment. Es va aprovar una llei on es declarava que l’esclavitud és de per

vida, provocant que un home negre com John Casor, es convertís en el primer

reconeixement legal d’esclaus de per vida. Tot i així, els esclaus tenien alguns drets

legals com per exemple que matar a un esclau era considerat un crim, i alguns blancs

van ser penjats per això. Els esclaus s’agrupaven entre ells formant el seu propi

sistema de la família, la religió i els costums, es formaren barris d’esclaus molts

separats dels propietaris ja que només estaven interessats en ells quan els

necessitaven per treballar. Es promulga la primera llei contra l’esclavitud en les

colònies britàniques, una llei que limita l’esclavitud a 10 anys. A causa de la rendibilitat

del comerç d’esclaus, es van fundar companyies com la Royal African Company, una

companyia que permetia als esclaus ser enviats des de l’Àfrica a les colònies

d’Amèrica del Nord i el Carib sense passar per Europa, ja que fins aleshores era el que

succeïa.

Segle XVIII El segle XVIII comença amb la publicació del llibre “The Selling of Joseph”,de Samuel

Sewall, la primera condemna important de l’esclavitud impresa en la Nord-Amèrica

britànica. Segons el cens de 1700, hi havia 25.000 esclaus a les colònies americanes,

al voltant del 10% de la població. Alguns d’Àfrica però la majoria provenien de les

Índies Occidentals (especialment Trinitat i Tobago), i cada vegada més naixien en el

país, es a dir que eren afroamericans. La seva situació legal era lamentable: eren

8

esclaus de per vida i també ho eren els fills de mares esclaves. Els amos els podrien

vendre o posar-los en llibertat, per ells no eren més que una mena de producte, de

guanyat. Davant de la justícia, els esclaus eren funcionaris portats a la colònia que no

eren cristians en els seus països d’orígens. Poc a poc va néixer una població negre

lliure, situada a les ciutats portuàries al llarg de la costa atlàntica de Charleston,

Boston. Els esclaus a les ciutats i pobles tenien molts més privilegis però la gran

majoria dels esclaus vivien en les plantacions del sud de tabac, cotó o arròs,

generalment en grups de 20 esclaus afroamericans o més.

Durant els propers anys, l’esclavitud estaria tan fortament involucrada amb l’economia

del sud que els Estats Units es dividirien en dues forces oposades, en el nord hi havia

menys esclavitud ja que no es requeria tanta mà d’obra perquè era una regió més

industrialitzada i estaven més en contra de l’esclavitud, en canvi el sud era una regió

més agrícola on es necessitava més mà d’obra, es a dir més esclaus. A causa de les

males condicions de vida dels africans als Estats Units comença una etapa de

revoltes, una de elles va succeir en 1712 quan va haver una revolta important a Nova

York, una de les primeres de moltes d'aquestes rebel·lions. Per intentar controlar a la

societat negre dels Estats Units, en 1724 el govern colonial francès a Louisiana va

promulgar el Codi Negre, el primer cos de lleis que regeixen les persones negres,

esclaus i lliures conjuntament, en Amèrica del Nord. La situació empitjora i succeeixen

noves rebel·lions, entre ells, la rebel·lió més greu va ser el Stono Uprising (Rebel·lió a

Stono), en setembre de 1739 a Carolina del Sud. La colònia comptava amb una

majoria de negres (56.000 esclaus africans) que superaven en nombre als blancs.

Prop de 150 esclaus es van alçar i es van reunir al riu Stono per planificar una marxa

armada per la llibertat. Van assassinar vint blancs i es van dirigir a la Florida

espanyola, com a resposta, la milícia local va interceptar, capturar i matar a la gran

majoria dels esclaus. Uns d’anys després, la tensió va continuar i es va dur a terme la

conspiració d’esclaus a Nova York, un fet molt complexa i difícil d’entendre. Alguns

historiadors no creuen que els eslaus conspiressin per enderrocar l’esclavitud i

guanyar la llibertat, d’altres si, i una majoria creuen que els esdeveniments a Nova

York van ser part d’una rebel·lió mixta del proletariat Atlàntic. El mateix any, la

legislatura colonial de Carolina del Sud va crear les restriccions d’esclaus més dures

de l’Amèrica Britànica del nord. Les lleis prohibien l’ensenyament dels esclaus a llegir i

escriure, guanyar diners per a les seves activitats i permet als propietaris d’esclaus,

matar als esclaus rebels. Com he explicat abans, els Estats Units es van dividir en

dues grans potències, per una part estava el Nord on el 2% de la població eren

esclaus i en general eren en forma de servents personals, una mena de majordoms.

En canvi, en el sud, el 25% de la població eren esclaus, però les seves condicions

eren molt pitjors, eren treballadors de plantacions i treballaven en condicions

lamentables. Uns anys després van arribar els primers relats, històries i redaccions per

part de personatges afroamericans, com per exemple el poema anomenat Bares

Lucha, un poema escrit per l’esclau afroamericà Lucy Terry, el primer poema conegut

per un afroamericà.

La segona meitat del segle XVIII va ser una època tensa i d’agitació política, una

època de molts canvis. Van aparèixer les primeres esglésies negres, com per exemple

l’església baptista africana “Bluestone”, convertint-se en la primera església negre

coneguda a Amèrica del Nord. El cristianisme començava a arribar als afroamericans.

9

En 1770, Crispus Attucks, un esclau fugitiu africà i d’ascendència indígena, es

converteix en el primer resident colonial en morir per la independència americana quan

és assassinat pels britànics en la Massacre de Boston. Tres anys després, es publica

el primer llibre escrit per una dona afroamericana als Estats Units, quan Philis

Wheatley, un esclau, publica “Poemes sobre diversos temes, religiosos i morals”. Entre

1773 i 1774, s’organitzen en el sud les primeres congregacions baptistes negres, entre

elles l’església més antiga negre que opera de forma contínua: la Silver Bluff Baptist

Church a Carolina del Sud; i una de les esglésies més antigues dels Estats Units: la

First African Baptist Church a prop de Petersburg, Virgínia. Un any després la Societat

de Socors dels negres lliures il·legalment capturats realitza la primera trobada

abolicionista a Amèrica del Nord. Catorze anys després, en 1784, l’organització es

converteix en la Societat de l’Abolició de Pennsylvania amb Benjamin Franklin com el

seu primer president. Tots aquests avanços de la societat afroamericana es van veure

interromputs en 1775, per el començament de la Guerra de la Independència

Americana. Un conflicte entre les tretze colònies britàniques originals en Amèrica del

Nord i la seva mare pàtria: Gran Bretanya. Aquesta revolució va estar composada per

dos esdeveniments, la Guerra de la Independència Americana entre 1775 i 1783 i la

formació del govern tal com l’estableix la Constitució dels Estats Units d’Amèrica en

1787.

En el primer any del conflicte (1775), afroamericans van participar en el costat Patriota,

en les primeres batalles de la revolució: Concord, Lexington i Bunker Hill. Dos

d’aquests primers soldats patriotes eren Peter Salem que va lluitar en la batalla de

Concord i Salem Poor que va lluitar en la batalla de Bunker Hill. Davant de la dificultat

que tenia guanyar en una guerra al gran Imperi de Gran Bretanya, en 1775, el

Comandant en Cap de l'Exèrcit Continental, primer president dels Estats Units,

considerat en els Estats Units Pare de la Pàtria i considerat un dels pares fundadors

dels Estats Units: George Washington; inverteix la seva política anterior de rebutjar

l’ajuda i servei dels afroamericans lliures i esclavitzats en l’exèrcit. Cinc mil

afroamericans lluiten per al president, en el costat Patriota, incloent dues unitats a

Massachusetts (una a Connecticut i una altre a Rhode Island), on predominaven

majoritàriament negres. El mateix any, el senyor Dunmore, el governador britànic de

Virgínia, per intentar obtenir la victòria contra el partit Patriota, intenta que el poble

afroamericà lluiti per la bandera britànica. Declara lliures a tots els esclaus que

defensin la corona britànica en contra de les forces patriotes. Com a resultat, organitza

el primer regiment de soldats negres en lluitar sota la bandera britànica. En el moment

de la declaració d’Independència, aproximadament 450.000 esclaus africans

comprenen el 20% de la població de les colònies. Per a molts afroamericans, en

concret 100.000 afroamericans, la revolució americana els hi va servir per poder

escapar-se dels seus amos i obtenir la llibertat tan buscada i desitjada.

En 1776, un passatge de la Declaració d’Independència escrit per Thomas Jefferson

(considerat com a pare fundador dels Estats Units juntament amb: John

Adams, Benjamin Franklin, Alexander Hamilton, John Jay, Thomas Jefferson, James

Madison, y George Washington; els pares fundadors dels Estats Units són tots els

líders polítics i homes d’Estat que van participar en la Guerra de la Independència

Americana i en la Revolució Americana al firmar la Declaració d’Independència dels

Estats Units, i van establir la Constitució dels Estats Units en 1787); va condemnar i

10

considerar il·legal el tràfic d’esclaus, amb la intenció d’acabar amb l’esclavitud. Aquest

passatge va resultar molt controvertit ja que implicava un gran canvi i a causa de les

fortes pressions de les colònies del sud, es va retirar de la Declaració. Un any després,

en 1777, a pesar de que el passatge de la declaració d’Independència dels Estats

Units escrit per Thomas Jefferson fos eliminat; Vermont, un dels estats pertinents als

Estats Units d’Amèrica situat en el nord del país (en la zona coneguda com Nova

Anglaterra), es converteix en la primera jurisdicció política dels Estats Units en abolir

l’esclavitud. Un any després es forma el primer regiment de Rhode Island format per

homes negres esclavitzats i lliures. És la primera i última unitat militar formada

totalment per homes de color en lluitar per la Pàtria i el president George Washington,

en la Revolució Americana. Ja arribant al final de la guerra, diverses jurisdiccions

polítiques dels Estats Units aboleixen l’esclavitud o adopten les primeres lleis

d’emancipació gradual, com succeeix en el cas de Pennsylvania i Massachussets. I es

crea la primera organització cultural creada pels afroamericans a Amèrica del Nord, la

Societat Lliure de la Unió Africana.

Finalment, en 1783 finalitza la Guerra d’Independència dels Estats Units amb la

derrota britànica en la batalla de Yorktown i la firma del Tractat de París (un tractat

firmat el 3 de setembre de 1783 entre el Regne de Gran Bretanya i els Estats Units i

que va posar fi a la guerra). En el tractat, els Estats Units exigeix a Gran Bretanya la

devolució dels béns, inclosos els esclaus. Tot i així, els britànics van ajudar fins a

4.000 afroamericans documentats a sortir del país per anar a Nova Escòcia, Jamaica,

Gran Bretanya,etc; en lloc de tornar a l’esclavitud salvatge dels Estats Units. Però

aquests afroamericans no van anar a parar al paradís... Buscant informació sobre la

Guerra d’Independència dels Estats Units he trobat informació sobre el cas d’un dels

grans números dels afroamericans que van lluitar pels britànics. El seu nom era

Thomas Peters, ell era un esclau de Carolina del Nord que va deixar de servir al seu

amo per tal d’anar a defensar la bandera britànica en la guerra i d’aquesta manera,

rebre la promesa del Senyor Dunmore de la llibertat. Després de que la guerra

finalitzés, Peters va ser traslladat a Nova Escòcia, allà li van donar unes terres que no

va poder cultivar tot sol i no va rebre les mateixes llibertats que els anglesos blancs.

Segons ell, no el tractaven de la mateixa forma que als anglesos blancs. La situació

havia millorat respecte l’esclavitud dels Estats Units, però el tracte encara no era

l’adequat. A causa del mal tracte que rebien els afroamericans al arribar a Europa, van

aparèixer anglesos abolicionistes que lluitaven pels drets civils dels negres. Finalment,

Peters fou enviat a Sierra Leone en 1792 i va morir poc després. Un any després dels

final de la guerra, Connecticut i Rhode Island adopten lleis d’emancipació gradual i la

nova proposta de Thomas Jefferson (excloure l'esclavitud de tots els territoris

occidentals després de 1800), és rebutjada pel Congrés.

En 1787, el Congrés promulga l'Ordenança del Nord-oest: prohibeix l'esclavitud en els

territoris del nord-oest. Tot i així, la Constitució dels Estats Units recentment redactada,

estableix que el Congrés no pot prohibir el comerç d’esclaus fins al 1808. En la

Constitució es preveu la continuació del tràfic d’esclaus durant 20 anys i s’ajuda als

propietaris d’esclaus a recuperar els esclaus fugitius. També s’estableix que un esclau

compta com a tres cinquenes parts d’un home alhora de determinar la representació a

la Cambra de Representants. La Convenció Constitucional va intentar definir les bases

del govern del recentment format Estats Units d’Amèrica. Els drets dels negres lliures

11

van ser restringits, pocs van tenir dret a vot i la majoria van ser exclosos de les escoles

públiques. Alguns negres com Elizabeth Freeman, Quock Walker i Paul Cuffe, van

intentar lluitar contra aquestes contradiccions en els tribunals. L’esperit revolucionari

que hi havia en els estats del nord, va ajudar als afroamericans. A partir de la segona

meitat del segle XVIII, hi havia un sentiment generalitzat durant la revolució americana:

l’esclavitud era un mal social, perjudicava al país i als habitants blancs, amb el temps

hauria de ser abolida.

Entre 1780 i 1804, tots els estats del nord van començar a adoptar lleis d’emancipació

gradual, la vida per als afroamericans en el nord dels Estats Units estava millorant. En

1790 es dur a terme el primer cens de la població dels Estats Units d’Amèrica. La

població total en aquell moment era 3.929.214 habitants, dels quals 757.208 eren

negres (es a dir el 19,3% de la població total) dels quals 59.150 eren afroamericans

lliures. En 1810, aquest nombre s’havia elevat a 186.446. La majoria d’afroamericans

lliures vivien en el Nord, però el sentiments revolucionaris també començaven a

motivar als esclavistes del Sud. Durant la última dècada del segle XVIII succeeixen

fets importants com la creació de l’Escola Lliure d’Àfrica en la ciutat de Nova York on

els afroamericans lliures poden assistir-hi i ser educats. Al sud, el percentatge

d’afroamericans lliures va augmentar d’un 1% abans de la Revolució, a més d0un 10%

en 1810, també va incrementar molt el percentatge d’afroamericans lliures en diverses

ciutats com Virgínia, Delaware, Maryland, etc. Malgrat que el nivell de vida dels

afroamericans lliures havia millorat, molts d’ells van decidir emigrar a l’Àfrica en busca

d’una millor vida. Després de la Guerra d’Independència, l’esclavitud va estar més

vinculada als estats del sud, mentre que els estats del nord començaven a abolir-la.

Entre els afroamericans lliures d’èxit va destacar Benjamin Banneker, nascut a

Maryland, astrònom, matemàtic, autor d’almanacs, topògraf i agricultor. En 1791 va

col·laborar en l'estudi inicial dels límits del futur Districte de Columbia i el “Benjamin

Banneker Almanac” es publicat a Filadèlfia. És considerat el primer llibre científic

publicat per un afroamericà. Els afroamericans comencen a tenir importància en el

món de les ciències. Una sèrie de successos i esdeveniments provoquen el canvi de

punt de vista sobre l’esclavitud. Entre ells hi trobem la Revolució Haitiana.0

En 1791, uns esclaus fan una agressiva revolta a Haití contra els governants i

francesos i els propietaris d’esclaus. Toussaint l’Ouverture, un antic esclau es el líder

dels esclaus i els porta constantment a la victòria però és traït i capturat en 1802. La

revolta continua amb molta força i els esclaus aconsegueixen la independència d’Haití

en 1804. Els americans del sud estan aterrats per aquests esdeveniments ja que

frenen la importació d’esclaus als EUA, acceleren la fi del tràfic d’esclaus i sobretot

tenen por de que els esclaus del sud facin el mateix. En 1793 hi trobem dos successos

molt importants: es promulga la primera llei d’esclaus fugitius i s’inventa la

desmotadora de cotó. El Congrés dels Estats Units va crear la primera Llei d’Esclaus

Fugitius: ajudar a un esclau fugitiu és ara un delicte penal, qualsevol persona blanca

amo d’algun esclau podia reclamar a un esclau de la seva propietat si testificava que

era un fugitiu. La invenció de la desmotadora de cotó va millorar el cultiu de cotó de

fibra curta, el tipus de cotó que es conreava en la major part de les terres del sud ja

que el clima (càlid) i el sòl tenien les característiques i condicions apropiades per al

seu cultiu. Un fet important fou que a Europa i Nova Anglaterra es va produir la primera

revolució industrial, va generar una gran demanada de cotó per a roba produir roba

12

barata, va provocar un augment de la demanda de mà d’obra esclava per treballar en

noves plantacions de cotó. Això va produir un augment del 70% en nombre d’esclaus

als Estats Units en només 20 anys situats la major part en el sud. A diferència dels

Estats del Nord que posaven més èmfasi en el comerç i la manufactura, el Sud

depenia de la agricultura. Els economistes i polítics del sud en aquell moment creien

que l’esclavitud continuaria encara que el Sud arribés a industrialitzar-se ja que no hi

havia res inconstitucional ni cap problema en el fet de posseir esclaus. Això va

provocar una gran agitació racial, econòmica i política i va arribar al seu punt més alt

just abans de que comencés la Guerra Civil. A finals del segle XVIII succeeixen

diversos esdeveniments. El bisbe Richard Allen funda a Filadèlfia la que seria la Mare

de l’Església Episcopal Metodista Bethel, Nova York adopta una llei d’emancipació

gradual, Venture Smith escriu el primer relat escrit per un esclau, Gabriel Prosser

intenta organitzar la primera revolta d’esclaus a gran escala en els Estats Units però

fracassa i ell i altres 35 esclaus són executats. I en l’últim any del segle, el Congrés

dels Estats Units rebutja una petició que fan els afroamericans de Filadèlfia en contra

de l’esclavitud.

Segle XIX Començaré el segle XIX explicant la importància de l’església en la societat

afroamericana. En el Nord, els negres lliures havien creat una xarxa d’esglésies

negres, en canvi els esclaus del sud només podien seure en la galeria superior, zona

elevada de les esglésies on seient els afroamericans per no estar barrejats i a prop

dels blancs. L’església era una expressió de comunitat, unia a totes les comunitats

afroamericanes, era l’única espiritualitat afroamericana i era una reacció a la

discriminació racial. També es feia servir com a centres de barri on els negres feien

celebracions sense la intrusió dels ciutadans blancs i també era el centre de

l’educació. Existia una gran discriminació racial en els nivells més alts de la jerarquia

de l’església, per això, com a conseqüència, alguns negres com el bisbe Richard Allen

van fundar esglésies i santuaris separats de les esglésies blanques. Entre el 1800 i el

1830 succeeix el Segon Gran Despertar, una època de ressorgiment cristià

caracteritzada per una activitat evangelitzadora cristiana sense precedents i un gran

nombre de conversions al cristianisme. Ha estat anomenat el esdeveniment central i

decisiu en el desenvolupaments del afro-cristianisme. Durant els primers anys del

segle XIX, Louisiana és comprada als francesos i els Codis Negres arriben a Ohio,

convertint-se en el primer estat ni esclavista en posar restriccions exclusivament als

seus residents afroamericans.

Uns anys després, en 1807, sol·licitat pel president Thomas Jefferson, el Congrés

aboleix el comerç internacional d’esclaus, sobretot la importació d’esclaus africans. La

prohibició és àmpliament ignorada i provoca un augment de la demanda d’esclaus. En

el sud superior, la agricultura canvia ja que es canvia el conreu del tabac per a

l’agricultura mixta, cosa que provoca una disminució dels requisits de mà d’obra i els

esclaus són venuts al sud inferior. Entre 1808 i 1860, aproximadament 250.000 negres

són importats de forma il·legal als Estats Units per ser utilitzats com a esclaus que

treballessin majoritàriament en les terres del Sud. Il·legalment es va comercialitzar

amb un gran nombre de negres lliures, especialment nens, segrestats i venuts com a

esclaus. El comerç d’esclaus en els Estats Units (sobretot comerç nacional) va

continuar fins al final de la Guerra Civil. En 1809 es va fundar l’església Baptista

13

Abissínia, l’església negre més antiga de Nova York. Un any després es va formar la

primera companyia d’assegurances de les propietats dels negres als Estats Units,

estava situada a Philadelphia. Un any després, Charles Deslondes organitza la

rebel·lió de Andry, una revolta que comença en la plantació Manual Andry, situada a

Louisiana. Uns anys després, el Major José Savery (l’oficial negre de més alt rang de

la història de l’Exèrcit dels Estats Units) dirigeix els sis-cents soldats afroamericans

que van formar part de l’Exèrcit dels Estats Units de 3000 soldats dirigits pel general

Andrew Jackson, que va derrotar a les forces britàniques a la batalla de Nova Orleans.

Richard Allen crea oficialment l’Església Metodista Episcopal Africana, la primera

església americana totalment africana dels Estats Units. En 1815, l’abolicionista Levi

Taüt estableix el ferrocarril subterrani (més endavant explicaré en que consistia) a

Indiana. Amb el temps s’estén per tot el Nord amb rutes que van des de l’origen situat

en el sud fins al Canada Britànic. Durant aquests anys els afroamericans van agafant

lloc i tenint més importància en aspectes, temes, comerços de la societat americana

com per exemple en l’aspecte militar amb el Major José Savery, es funda la Societat

Americana de Colonització, Francis Johnson es converteix en el primer director

d'orquestra i compositor negre en publicar partitures, Thomas Dia es considerat el

primer comercial negre conegut en la fabricació de mobles i carcassa de fàbrica, es

funda la primera companyia de teatre negre als Estats Units, etc.

En 1819 hi havia 11 estats lliures i 11 estats esclavistes, cosa que va augmentar la

separació entre “dos móns”, el Nord on predominaven els estats lliures i el Sud on

predominaven els estats esclavistes. Això va produir el temor d’un desequilibri en el

Congrés cosa que va portar al Compromís de Missouri en 1820, un acord entre els

representants dels estats esclavistes i abolicionistes en el Congrés dels Estats Units,

en relació a la regulació de la esclavitud en els territoris occidentals. En el Compromís

es va permetre la introducció de Missouri a la Unió com a estats esclavista i a Maine

com a estat lliure. Es va prohibir l’esclavitud al nord de la frontera sud de Missouri. En

el Compromís es va determinar que els Estats han de ser admesos a la unió de dos en

dos, un estat esclavista i un lliure. Dos anys després, a causa de la tensió racial,

Dinamarca Vesey, un fuster afroamericà esclavitzat que va comprar la seva llibertat,

planeja una revolta massiva d’esclaus amb la intenció de que els afroamericans siguin

respectats i siguin tractats de la mateixa manera que els blans, a Charlestown,

Carolina del Sud. Es traït i la trama es descoberta, ell i altres 34 organitzadors de la

revolta són penjats.

En 1827, el primer periòdic afroamericà en els Estats Units, el Diari de la Llibertat, es

publicat per John Brown Russwurm i Samuel Cornish i l’esclavitud és abolida

oficialment a Nova York. Dos anys després, són expulsats a Cincinnati més de la

meitat dels residents afroamericans a causa de la violència blanca. Aquests disturbis

marquen el començament d’un període de violència blanca contra les comunitats

urbanes negres del nord que durarà més d’un segle. L’activista afroamericà de Boston,

David Walker, publica “Crida als ciutadans de color del món”, demanant una revolta

nacional d’esclaus. Durant aquest temps el nombre d’afroamericans lliures va anar

creixent. En 1830 hi havia 319.000 afroamericans lliures als Estats Units, dels quals

150.000 vivien en els estats del nord. S’agrupaven en ciutats creant els nuclis de vida

de la comunitat negre, establien esglésies i ordres fraternals. Molts d’aquests esforços

van fracassar però van representar els primers passos en l’evolució de les comunitats

14

negres. Durant aquest temps la creació de comunitats de negres lliures havia

començat a expandir-se. En l’àmbit del treball, els afroamericans van intentar establir

llars i llocs de treball en les ciutats. L’augment de la industrialització, que depenia de

maquinària elèctrica més que de mà d’obra va provocar que molts propietaris de

fàbriques tèxtils es van negar a contractar treballadors negres ja que no necessitaven

tanta mà d’obra i consideraven més fiables, sincers i educats als treballadors blancs.

Això va provocar que molts negres fessin treballs no qualificat, treballaven com a

estibadors, treballadors de la construcció, enterramorts, etc. En canvi les treballadors

negres, a causa de no tenir les mateixes qualitats físiques, treballaven com a servents,

algunes eren cuiners, cosidores, mestres, infermeres, etc. Principalment treballaven

com a servei domèstic. La gran major part dels afroamericans vivien envoltats de

pobresa i tenien molta dificultat en trobar habitatges per poder viure en ells. Tot i així,

alguns eren capaços de treballar en empreses rentables, cosa que va proveir a la

comunitat Negre. Sovintment, la discriminació racial era permanent en els establiments

i empreses blanques.

Per contrarestar aquesta discriminació racial, alguns afroamericans com James Forten

van desenvolupar les seves pròpies comunitats i les seves pròpies empreses negres.

La majoria dels afroamericans de la classe mitja que treballaven/tenien una feina, eren

metges, advocats, etc. Els negres van crear organitzacions per ajudar a enfortir la

comunitat negre i continua lluitant contra l’esclavitud. Una d’aquestes organitzacions

fou la Societat Americana de Persones lliures de color, fundada el 1830, ajudava als

afroamericans pobres i ajudava a fer que la veu del poble afroamericà fos escoltada.

Tot i així, l’organització més important i el centre de la comunitat negre en aquest

moment fou l’església. La comunitat Negre va crear escoles únicament per a nen

negres, ja que molt sovint estava la prohibida la entrada d’afroamericans a les escoles

públiques. Personatges importants en la creació d’aquestes primeres escoles foren el

bisbe Richard Allen, que va crear en 1975 la primera escola negre de diumenges a

Amèrica. I Absalom Jones que va crear una escolar per a la joventut afroamericana.

Per als nord-americans, l’educació era l’únic camí per arribar al èxit econòmic, la

millora moral i la felicitat personal, però no tots els afroamericans podien donar-se el

luxe de que els seus fills i filles rebessin una educació.

Acabat de descriure la comunitat negre en aquest moment, continuaré explicant la

història afroamericana en els Estats Units on ho havia deixat, en 1830. Durant aquest

any, es va dur a terme el primer d’una sèrie de Convenis Nacionals Negres a

Filadèlfia, en ells s’ideaven maneres de desafiar l’esclavitud del Sud i la discriminació

del Nord. Un any després, Carolina del Nord promulga una llei que prohibeix

l’ensenyament de llegir i escriure als esclaus. Després de diverses rebel·lions durant

aquest segle com a conseqüència de la mala situació que estaven patint els

afroamericans i de la tensió racial que hi havia entre la societat blanca i

l’afroamericana; arriba la rebel·lió d’esclaus més important de tota la història dels

Estats Units liderada per Nat Turner, un predicador afroamericà esclavitzat. Ell i els

seus seguidors fan una revolta en el comtat de Southampton, Virgínia. Cinquanta-set

blancs són assassinats però finalment la milícia acaba amb la rebel·lió i Turner és

penjat. Com a conseqüència de la rebel·ió, els instituts de Virginia promulguen lleis

esclavistes molt més estrictes. William Lloyd Garrison publica per primera vegada el

Libertador, un diari abolicionista que defensa l’abolició completa de l’esclavitud. A

15

causa de l’èxit que tenia, la importància i la gran transcendència que comportava, es

va convertir en una de les figures més famoses del moviment abolicionista. Alguns

estats com Alabama prohibeixen que els negres esclaus o lliures puguis predicar.

Entre 1831 i 1861, aproximadament 75.000 esclaus escapen de les terres

esclavitzades del sud cap al nord en busca de la llibertat mitjançant el ferrocarril

subterrani, un sistema en el qual els conductors (lliures afroamericans i blancs

abolicionistes com per exemple Harriet Tubman, qui en 1849 aconsegueix escapar de

l’esclavitud i es converteix en un dels líders més eficaços, populars i importants del

ferrocarril subterrani); ajuden i donen refugi als fugitius. En 1832, la dona

afroamericana fa un gran pas cap a la llibertat i la finalització de la discriminació al

crear-se a Massachusetts la Lliga contra l’Esclavitud Femenina, la primera societat

afroamericana de la dona abolicionista. Succeeixen esdeveniments important per la

societat afroamericana relacionats amb la sanitat i l’educació. En 1832 es crea el

primer hospital dedicat a l’atenció dels pacients negres, el Geòrgia Infirmary. Dos anys

després s’incorporen escoles gratuïtes al sistema d’escoles públiques de Nova York i

sobre la primera llibreria afroamericana de la nació. Tot i així apareixen nous països

com Carolina del Sud que prohibeixen l’ensenyament dels negres esclaus o lliures.

En 1836, Texas declara la seva independència de Mèxic i reconeix l’esclavitud, cosa

que dificulta la vida als afroamericans. S’imposa la llei Mordassa fins al 1844, una llei

que prohibeix al Congrés considerar peticions relacionades amb l’esclavitud. Per

ajudar als esclaus fugitius a escapar dels seus amos o perseguidors, s’organitza el

comitè de vigilància de Filadèlfia. Durant el juliol de 1839, a causa de la tensió racial

que hi havia en els viatges on es transportaven esclaus, 53 esclaus africans a bord de

la nau espanyola l’Amistat, es van rebel·lar contra els “negrers” (persones que

comercialitzaven amb esclaus negres), matant a tots menys al navegant de la nau, qui

els va portar a Long Island, Nova York; en lloc del seu destí inicial, Àfrica. El grup

d’esclaus africans estaven liderats per Joseph Cinque. Tant aquest esdeven iment com

els esclaus a bord del vaixell, es van convertir en símbols del moviment antiesclavista

en pre-guerra civil dels Estats Units. Finalment, els esclaus africans van aconseguir la

seva llibertat en un cas de la Cort Suprema, argumentant que els esclaus van ser

presos com a víctimes de segrest en lloc de mercaderia. Els esclaus van aconseguir

en 1842, tornar segurs a casa, Àfrica, amb l’ajuda de societats missioneres. Entre

1840 i 1860, abolicionistes de Gran Bretanya i Estats Units van crear i organitzar grans

campanyes de propaganda contra l’esclavitud. Van haver-hi moltes persones que

estaven en contra d’aquesta publicitat contra l’esclavitud i ho argumentaven dient que

“malgrat que els abolicionistes mai han argumentat que el tractament físic dels esclaus

havia tingut incidència decisiva en la qüestió moral de l’esclavitud, la seva propaganda

destaca de forma exagerada les crueltats i atrocitats amb el propòsit de guanyar

persones que es canviïn de bàndol i estiguin en contra de l’esclavitud”. D’altres

pensaven que l’autenticitat dels informes sobre atrocitats en el sud, és qüestionable.

Tot i així, el fet fou que el moviment abolicionista que buscava l’abolició de l’esclavitud,

cada dia tenia més força. Tres anys després del succeït a bord de la nau espanyola

l’Amistat, Frederick Douglass, un esclau afroamericà, escriptor, editor i orador

abolicionista americà famós com a reformador social; publica la seva autobiografia

“Narrativa de la vida de Frederick Douglass”, escrita per ell mateix, es converte ix en un

“best seller” internacional. Està considerat un dels escriptors afroamericans més

importants de la seva època i de tota la història dels Estats Units.

16

Entre 1846 i 1848 els Estats Units entra en guerra amb Mèxic, la primera guerra

estrangera lluitada per els Estats Units, una guerra provocada per interessos

esclavistes del Sud, ja que integrar nous estats a la nació per poder estendre

l’esclavitud. El territori americà, després del tractat de Guadalupe Hidalgo, va

incorporar la República de Texas, Arizona, Califòrnia, Colorado, Nevada, Utah, y Nou

Mèxic. Com a compensació, els Estats Units van pagar 15 milions de dòlars per el

territori mexicà perdut durant la guerra. En 1846, el representant demòcrata David

Wilmot de Pennsylvania introdueix la clàusula de Wilmot, un intent de prohibir

l’esclavitud en els territoris guanyats contra Mèixix. La petició és ignorada però

provoca que cada cop hi hagi més debat sobre l’esclavitud. Frederick Douglass

comença la publicació del seu periòdic abolicionista a Nova York, l’Estrella del Nord.

En 1847, continuen la creació de lleis i prohibicions que perjudiquen a la societat

afroamericana, com per exemple la prohibició de que els negres lliures siguin educats

a Missouri. Tot i així, en Missouri, un grup d’abolicionistes presenten una demanda en

nom de Dred Scott per guanyar la seva llibertat. Un cas que després explicaré més

profundament. El cas es decidit finalment per la Cort Suprem dels Estats Units, déu

anys més tard. Aquest és un exemple de demandes presentades per individus

afroamericans que van succeir durant aquell moment. Un altre va ser el cas de

Benjamin Roberts, quan va presentar una demanda a una escola de Boston perquè a

la seva filla, Sarah, se li va negar l’admissió per una qüestió racial. La demanda va

tenir èxit i finalment, Benjamin, va aconseguir que admetessin a la seva filla a l’escola.

Un any després s’organitza la primera Convenció dels Drets de la Dona a Nova York,

Frederick Douglass hi assisteix. En aquell moment, la figura de la dona estava molt

poc valorada, i la de la dona afroamericana encara menys, però poc a poc, a base de

organitzacions i lluites per la llibertat, drets i respecte; la dona cada cop estava més

valorada. La guerra amb Mèxic va deixar una crisi important en el territori americà.

Bàsicament la crisi consistia en que no sabien que fer amb els territoris guanyats a

Mèxic. Hi havia un continua debat sobre si els territoris guanyats havien d’estar oberts

a l’esclavitud o no. Aquest debat es va decidir quan es va elaborar l’Acord de 1850. En

aquest acord, es va pactar que els territoris guanyats de Nou Mèxic, Arizona, Utah i

Nevada s’organitzarien però el tema de l’esclavitud es decidiria més tard. Finalment,

Califòrnia va ser admesa com a un estat lliure, Utah i Nou Mèxic van ser admesos com

a territoris que es decidirien per sobirania popular i el tràfic d’esclaus en Washington

DC estaria prohibit. El Congrés aprova una nova llei d’esclaus fugitius molt més

estricte, que ordena el suport del govern per a la captura d’esclaus fug itius, una llei

que va estimular molt la protesta generalitzada al Nord.

La segona meitat del segle XIX comença amb un esdeveniment molt important per la

lluita cap a la llibertat i el respecte de la dona afroamericana. Lucy Stanton de

Cleveland es converteix en la primera dona afroamericana en graduar-se en una

universitat nord-americana. Es forma a Nova York el primer sindicat de treballadors

afroamericans dels Estats Units, la Lliga Americana de Treballadors de color.

Sojourner Truth fa el seu famós discurs a la Convenció sobre els Drets de la Dona:

“Bé, fillets, on hi ha tant enrenou és que hi ha alguna cosa fora d’ordre. Crec que

mentre estem aquí parlant els negres de sud i les dones de nord, els homes blancs

17

arribaran a un bon acord sobre el tema. Però, què fem aquí parlant? Aquest home

d’allà diu que les dones necessiten que se’ls ajudi a pujar als carruatges, i a passar

sobre les rases, i que han de tenir el millor lloc a tot arreu. A mi mai ningú m’ajuda a

arrossegar carruatges, o a passar sobre els bassals de fang, o em dóna el millor lloc

enlloc! I no sóc una dona? Mireu-me! Mireu el meu braç! He llaurat i sembrat i recollit

en graners, i cap home m’havia de dirigir! I no sóc una dona?Podria treballar tant i

menjar tant com un home. Suportar el fuet també! I no sóc una dona? M’han donat

tretze fills, i he vist la majoria de tots venuts a l’esclavitud, i quan he cridat de dolor,

ningú a part de Jesús m’ha sentit! I no sóc una dona? Llavors es parla d’això que tots

tenim al cap: què és això, com en diuen? Això és, afecte. Què té això a veure amb els

drets de les dones o drets dels negres? Després l’home negre d’allà, ell diu que les

dones no poden tenir tants drets com els homes, perquè Crist no era una dona! I jo

pregunto: de on va venir el Crist? De on va venir el Crist? De Déu i d’una dona! El

feren entre Déu i una dona, cap home no va tenir-hi res a veure! Jo no sé llegir però he

sentit la Bíblia i hem sentit aquí que fou la primera dona qui va arrossegar l’home al

pecat, doncs si la primera dona que va fer Déu, fou prou forta per posar el món de cap

per avall…, totes les dones treballant una al costat de l’altre podríem donar-li la volta

de nou i tombar-lo dret! I ara que les dones estan demanant de fer-ho, els homes millor

que ens ho deixin fer.

Ja m’han escoltat, i ara, la vella Sojourner no té res més a dir.”

En 1851 es dur a terme una batalla en Pennsylvania entre esclaus i amos d’esclaus.

Un any després Harriet Beecher Stowe publica la seva novel·la, La cabana de l’oncle

Tom. Es converteix en una de les obres en contra de l’esclavitud i que promocionen

els sentiments antiesclavistes, més importants i influents de la història afroamericana.

Dos anys després es capturat un esclau fugitiu anomenat Anthony Burns i torna a

l’esclavitud. Cinquanta mil residents de Boston presencien el seu transport cap a

l’esclavitud de nou i una església de Boston recapta 1.500 $ per comprar la seva

llibertat, finalment Anthony es converteix en un home lliure. Aquest és un exemple de

que la mentalitat de la gent sobre el tema de la esclavitud estava canviant. Es forma a

Michigan el partit república,un dels dos partits polítics juntament amb el partit

demòcrata, més importants dels Estats Units; un partit que esta en contra de l’extensió

de l’esclavitud als territoris occidentals. El Congrés aprova la Llei de Kansas-Nebraska:

anul·la el Compromís de Missouri i permet l'admissió dels territoris de Kansas i

Nebraska la Unió després que les seves poblacions hagin decidit sobre l'esclavitud.

Això provoca el ressorgiment de les tensions entre el Nord i el Sud, les faccions

antiesclavistes i les esclavistes. Aquestes baralles entre les dos faccions van ser

considerades com un avanç de la guerra civil americana.

En 1856, Preston Brooks de Carolina del sud, rep elogis al Sud per intentar assassinar

a Charles Sumner, un congressista i antiesclavista líder de Massachusetts. Sumner

torna al Senat després de l’intent d’assassinat, on va ser el líder dels republicans

radicals que volien posar fi a l’esclavitud i establir la igualtat de drets per als esclaus

alliberats. Durant aquesta època, es van traslladar més d’un milió d’esclaus dels

majors estats esclavistes del litoral als rics estats cotoners del sud-oest a causa de la

disminució de les economies. D’altres es va vendre i van ser traslladats de forma local.

En 1857 es dur a terme el judici de Dred Scott, el resultat d’aquest judici té una gran

18

controvèrsia i comporta un pas enrere en la lluita per la llibertat de la societat

afroamericana. Dred Scott era un esclau que el seu amo l’havia portat a viure en l’estat

lliure d’Illinois. Després de la mort del seu amo, l’esclau va demanar a la cort la seva

llibertat ja que havia viscut en un estat lliure durant un llarg període. La resposta del

tribunal de la Cort Suporema va ser que els negres no eren ciutadans dels Estats Units

d’Amèrica i mai podran ser ciutadans. També va respondre a la petició de Dred Scott

que el Congrés no té poder per a restringir l’esclavitud en qualsevol territori federal. La

decisió fou fortament denunciada pel Partit Republicà i els abolicionistes. La resposta

del tribunal en el cas Dred Scott va significar que un esclau que havia arribat a un estat

lliure encara seria considerat com a un esclau. En Arkansas esclavitzen als

afroamericans que es neguen a sortir de l’estat i John Brown amb un grup de vint

homes fa un intent fallit d’apoderar-se de l’Armeria Federal per llançar una revolta

d’esclaus en Virginia. Harriet Wilson de Mifold publica la primera novel·la d’una dona

afroamericana, “La nostra Nig” o “Esbossos de la vida d’un negre lliure”.

En 1860 Abraham Lincoln es escollit presidents dels Estats Units d’Amèrica i Carolina

del Sud es separa de la Unió. La Guerra Civil Americana o Guerra de Secessió, s’inicia

en 1861 quan els confederats ataquen el Fort Sumter, situat a Charleston, Carolina del

Sud. La guerra és lliurada principalment pel tema de l’esclavitud i durarà quatre anys,

finalitza el 1865. La victòria de la Unió provoca la fi de l’esclavitud en els Estats Units

d’Amèrica. El projecte dels disturbis de Nova York comença el 13 de juliol i dura quatre

dies. Un període molt curt, però amb una gran concentració de violència racial en el

qual com a mínim 100 residents de la ciutat són assassinats. És considerat el conflicte

urbà amb major nombre de morts dels EUA en els segles 19 i 20. El mateix any,

Abraham Lincoln emet la Proclamació d’Emancipació on promet la llibertat als esclaus

dels estats del sud ja que la Unió ha guanyat la guerra. En aquesta primera

Proclamació d’Emancipació, Lincoln va donar importància en que no ell no tenia la

intenció d’alliberar els esclaus dels estats lleials a la Unió, va prometre que qualsevol

estat confederat que es reincorporés a la Unió podria conservar l’esclavitud. Això ho va

dir ja que la idea principal de la primera Proclamació d’Emancipació era alliberar

només als esclaus dels territoris que no pertanyen a la Unió. La primer unitat militar de

color negre coneguda oficialment en l’exèrcit de la Unió, formada per 54 voluntaris de

Massachusetts, assalta el Fort Wagner a Charleston, Carolina del Sud, però no

aconsegueixen prendre la fortificació. Tot i així, l’esdeveniment és commemorat i el

sergent William H. Carney es converteix en la primera persona afroamericana en rebre

la Medalla d’Honor del Congrés per la seva valentia. En la batalla de port el Hudson,

vuit regiments d’infanteria afroamericans lluiten heroicament al costat de la Unió, una

de les batalles més importants de la Guerra Civil Americana.

Una de les massacres més importants fou la massacra de Fort Pillow on les tropes

afroamericanes de la Unió són capturades i massacrades a sang freda per els

confederats després de que haguessin els hi haguessin conquistat a la Unió, el Fort

Pillow situat a Tennessee. Durant la guerra civil, aproximadament 200.000 negres

s’uneixen a les forces armades de la Unió i més de 20.000 perden la vida en combat.

Alguns afroamericans es van unir al exèrcit confederat, majoritàriament eren

afroamericans lliures i esclaus reclutats. Finalment, en 1865, un any molt important en

la història dels EUA, la tretzena Esmena és aprovada i Abraham Lincoln la signa, la

Constitució prohibeix l’esclavitud als EUA. La Guerra Civil finalitza el 9 d’abril quan el

19

general confederat Robert E. Lee es rendeix a la Unió General Ulisses S. Grant a

Virginia. El 15 d’abril, el president Abraham Lincoln és assassinat per John Wilkes

Booth (actor estadounidenc i l’assassí del president Lincoln, va estar molt unit als

confederats i no va suportar la derrota confederada) a Washington, DC. L’esclavitud es

posa fi als Estats Units quan el 19 de juny, 250.000 esclaus a Texas reben la notícia

de que la Guerra Civil havia finalitzat dos mesos abans, aquest dia és commemorat

com el Juneteenth. No se sap exactament el nom d’esclaus alliberats en la

Proclamació d’Emancipació però Lincoln creu que prop de 200.000 esclaus van ser

alliberats durant la guerra civil. El Congrés estableix les Oficines de Libertos amb la

finalitat de protegir els drets dels negres recentment emancipats, alliberats. El Congrés

també crea un banc anomenat Freedman’s Bank, amb la finalitat de promoure l’estalvi

entre els ex esclaus i organitzar els seus diners. Aquest any representa el

començament de l’era de la reconstrucció. Per una sèrie d’antics estats confederats,

passen els Codis Negres, uns codis que restringeixen dràsticament la llibertat i els

drets dels afroamericans i pràcticament tornen a esclavitzar-los.

Es forma el Ku Klux Klan a Pulaski, Tennessee, per sis ex veterans confederats de

classe mitjana. El Klan utilitza tàctiques de terror (l’anomenat terrorisme racial) per

frustrar les aspiracions dels esclaus alliberats i de totes les persones que lluiten perquè

els afroamericans sigui respectats i tinguin les mateixes condicions i drets que els

blancs. El Ku Klux Klan era una organització secreta que tenia com a objectiu la

destrucció del Partit Republicà del Sud, terroritzar els antics esclaus i posar fi a la

igualtat racial. Pretenien reconquistar a través de la violència el que havien perdut en

la guerra civil i en les urnes: la supremacia blanca en el sud. Els membres d’aquesta

organització s’amagaven darrere de les màscares i els vestits per poder ocultar la seva

identitat mentre duien a terme la violència i danys de propietat. Utilitzaven el terrorisme

racial, especialment l’assassinat, amenaces de mort, incendis, intimidació, etc; per

aconseguir els seus objectius. Fou una organització molt important dels Estats Units i

va arribar a tenir fins a sis milions de membres durant les dècades de 1910 i 1920.

Una organització que continua en la memòria dels americans però pertany al passat.

Tot i així, actualment, encara existeix. Va tenir un petit ressorgiment quan Barack

Obama va ser escollit president en 2009, el Ku Klux Klan va sortir al carrer i va

manifestar-se i va arribar a utilitzar la violència com va succeir en 2012, quan membres

de la racista organització van cremar viva a una noia afroamericana de 20 anys.

Aquesta organització és coneguda per els seus rituals, les seves marxes amb torxes,

les creus cremant, els seus vestits blancs amb símbols astrològics i les seves caputxes

blanques acabes en punta.

En 1867, el KKK es va transformar en una organització paramilitar (les estructures i les

disciplines que tenen aquestes organitzacions et recorden a les de un exèrcit, però no

formen literalment part de les forces militars d’un Estat, serveixen als interessos dels

Estats o als interessos de grups de poder i generalment actuen fora de la llei), sota el

lideratge de ex oficials confederats del sud i va aparèixer el primer “gran bruixot

imperial” del “imperi invisible” (nom amb el qual també es coneixia el KKK), el general

Nathan Bedford Forrest. A causa dels excessos del KKK, el Congrés va aprovar la Llei

de Drets Civils de 1871, coneguda popularment com la llei de KKK. Una llei que tenia

l’objectiu de protegir a les persones de raça negre dels estats del sud, ja que estaven

sent víctimes d’abusos i excessos de organitzacions racistes com el KKK. Aquesta

20

nova llei no donava nous drets civils als ciutadans, sinó que permetia que poguessin

demandar legalment a aquells que violessin els seus drets, davant d’un tribunal

federal. Aquesta primera organització del Ku Klux Klan va començar a desaparèixer

progressivament. En 1866, el Congrés aprova la Llei de Dret Civils, una llei que diu

que els afroamericans són considerats com a ciutadans i garanteix la igualtat de drets

amb els blancs. Encara que l’esclavitud hagi desaparegut i la guerra civil americana

acabat, es percebia molta tensió racial en l’entorn, entre la societat blanca i la de color.

Aquesta tensió va provocar la Massacre, carnisseria de Memphis, quan entre l’1 i 3 de

Maig, civils blancs i policia de Memphis maten a quaranta-sis afroamericans, fereixen a

d’altres, cremen i destrueixen noranta cases, dotze escoles i quatre esglésies. Tot i

així, l’era de la reconstrucció havia començat i estaven canviant moltes coses en els

Estats Units, entre elles la correcció d’un seguit d’esmenes. També es va fundar

escoles per a afroamericans com la universitat de Howard, el col·legi de Sant Agustí,

etc. Durant la meitat del segle següent hi hauran més de 100 escoles on hi assisteixen

principalment persones de pell fosca.

En 1868, el Congrés aprova la 14 Esmena de la Constitució que garanteix el bon

tracte i la igualtat davant la llei per a tots els ciutadans, també va concedir la plena

ciutadania als afroamericans. En aquesta Esmena es defineix ciutadania: totes les

persones nascudes o naturalitzades als Estats Units són ciutadans nord-americans,

inclosos els que han nascut esclavitzats. Aquesta nova Esmena va anul·lar la decisió

de la Cort Suprema en el cas Dred Scott que havia dictaminat que els afroamericans

no eren ciutadans. El Congrés va autoritzar la creació dels primers regiments formats

per negres en l’exèrcit dels Estats Units. Tot i els nous avenços que estava tenint la

societat afroamericana cap a la igualtat de drets, la tensió racial va continuar, un

exemple és el succeït a Nova Orleans on la policia va matar trenta-quatre negres i tres

republicans blancs. D’altres esdeveniments que van succeir durant l’era de la

reconstrucció fou que en 1867 el Congrés va dividir deu dels onze estats ex

confederats en districtes militars, els governs del Sud es van reorganitzar després de

la guerra i es van ser alliberats antics esclaus al Sud. Entre 1865 i 1877, sota la

protecció de les tropes de militars de la Unió, es van fer alguns avenços cap a la

igualtat de drets per als afroamericans. Alguns homes negres del sud van començar a

votar i a ser escollits per el Congrés dels Estats Units i oficines locals. Tot i així, la

seguretat proporcionada per la Unió no va ser suficient i molt sovint, blancs

confederats terroritzaven als votants negres. Per exemple la Massacre de Opelousas,

quan en 1868, aproximadament entre 200 i 300 afroamericans del nord són

assassinats per blancs que s’oposen a la Reconstrucció i al vot afroamericà. Tot i així,

els afroamericans i els republicans blancs van continuar lluitant per la igualtat de drets i

van aconseguir establir els primers sistemes d’escoles públiques en la majoria dels

estats del Sud. La societat negre va crear les seves pròpies esglésies, ciutats,

empreses, escoles, etc. A Mississippi hi havia grans oportunitats de conrear terres ja

que el 90% de les terres estaven sense conrear, per això desenes de milers

d’afroamericans van emigrar-hi i a finals del segle 19, dos terços dels agricultors que

posseïen terres a Mississippi eren negres.

En 1870, la quinzena Esmena de la Constitució és aprovada, donant als negres el dret

al vot. Hiram Revels es converteix en el primer senador afroamericà al Congrés del

país, poc temps va trigar en que altres afroamericans seguissin els seus passos i es

21

convertissin en senadors al Congrés de Carolina del Sud, Geòrgia, Albama i

Mississippi. Aquests nous polítics afroamericans van donar suport republicans i van

intentar millorar la qualitat de vida dels negres. D’altres es van donar compte de que

els blancs es podien sentir amenaçats pels membres afroamericans del Congrés. Per

això deien: “Desitjo veure fet tot allò que es pugui fer per ajudar als negres en

l’adquisició de la propietat, en ajudar-los per millorar la seva educació... però alhora, jo

no faria mai res que perjudiqués la raça blanca”. Poc a poc els afroamericans

apareixien en càrrecs del govern de l’estat, Blanche K. Bruce va arribar a ésser

senador dels Estats Units d’Amèrica, la cambra de representants va incloure a

Benjamin S. Turner, Josiah T. Parets, entre d’altres. Frederick Douglass també va

forma part de diferents llocs de treball del govern durant la reconstrucció. La

Universitat Howard es va convertir en la primera escola de dret per afroamericans.

Això són exemples de les evolucions i millores que estava tenint la societat

afroamericana. Unes evolucions i millores que es duien a terme durant la

Reconstrucció, un període en el qual setze afroamericans van formar part del Congrés

i aproximadament 600 negres van formar part de legislatures d’estats. Durant els

pròxims anys, els afroamericans cada cop són més respectats i guanyen drets, un

exemple és que Pinckney Benton Stewart Pinchback és el primer afroamericà en

ocupar el càrrec de governador de l’estat de Louisiana.

Després de la Guerra Civil, els afroamericans tenien una nova identitat i eren

considerats ciutadans. Tot i així, alguns activistes dels drets civils com WEB Du Bois

no estaven d’acord amb la nova identitat que havien aconseguit després de la guerra

ja que els afroamericans, després de la guerra civil, van ser regulats per moltes regles

i tot i que eren lliures, no tenien la mateixa llibertat que els ciutadans blancs. Per això

molts afroamericans van marxar del nord cap al sud perquè creien que trobarien feina i

tindrien l’oportunitat de millorar les seves vides en un nou sud. A causa de la gran

migració cap al sud, la societat afroamericana va crear escoles, esglésies i comunitats.

Tot i així la tensió racial va continuar i especialment després de l’elecció de Pinckney

Benton Stewart Pinchback com a governador de l’estat de Louisiana. Antirepublicans i

antiliberals van utilitzar la seva violència per mostrar la seva opinió sobre l’elecció d’un

governador d’estat afroamericà. Durant el diumenge de Pasqua de 1873, més de 100

afroamericans van ésser assassinats a Louisiana, la Massacre de Colfax. Un any

després es dur a terme la Massacre de Coushatta, on 30 persones són assassinades

per milícies blanques. El Freedman’s Bank, un banc que tenia la finalitat de promoure

l’estalvi entre els ex esclaus i organitzar els seus diners, tanca. Això provoca la ruïna

de molts inversors afroamericans. Després del succeït a Louisiana, les tropes federals

són enviades a Mississippi per protegir als afroamericans que volen votar i ajudar a

que torni el sheriff afroamericà que es va veure obligat a fugir de la ciutat a causa del

terrorisme racial que trobem a la ciutat.

Durant la dècada de 1870, es van crear unes noves organitzacions (com per exemple

els demòcrates blancs) que van tenir una insurrecció molt forta i un gran èxit. Aquestes

s’anomenaven organitzacions paramilitars, tot i que eren menys conegudes que el

KKK, van ser més directes i efectives desafiant el governs republicans, suprimint el vot

negre i assolint objectius polítics. A diferència del KKK, els membres de les

organitzacions paramilitars mostraven les seves identitats, molt sovint sol·licitaven

sortir en diaris fent entrevistes o mostrant les seves opinions sobre un tema. Tenien

22

diferents objectius polítics, volien fer fora als Republicans de les oficines però no volien

acabar amb els partits republicans, i suprimir el vot negre per recuperar el poder. A

diferència del KKK, el seu únic mètode per aconseguir els objectius que es

proposaven, no era la violència. Aquests grup incloïen la Lliga Blanca, una

organització que provenia de les milícies blanques de Lousiana. D’altres com els

camises vermelles, iniciats a Mississippi,o els clubs de fusells, van ser exemples

d’aquestes noves organitzacions paramilitars.

Entre 1876 i 1965, en els EEUU es viu un dels períodes més vergonyosos de la

història d’aquest país. Després de que l’esclavitud fos abolida, es va crear un sistema

de segregació racial en el que els blancs van establir una supremacia sobre els

afroamericans. Aquests sistema es basava en l’aplicació d’unes lleis anomenades Jim

Crow. Aquestes lleis s’encarregaven de segregar les instal·lacions públiques, es a dir

separaven les instal·lacions segons qui feia l’ús, per exemple en el cas dels serveis, hi

havia un servei per la gent de color i un altre servei per la gent blanca. Aquestes lleis

es justificaven dient que les dos societats (afroamericana i blanca) havien de estar

separades però iguals. Tot i així, els afroamericans van tenir un gran nombre de

desavantatges econòmics, educatius i socials respecte els blancs. En algunes ciutats

es va arribar a imposar una llei que deia que els negres no podien sortir al carrer més

tard de les 22:00h. La violència i la intimidació dirigida als negres va créixer, els

blancs van fer una gran pressió al govern i aquest va decidir retirar les tropes de la

Unió del Sud que protegien als afroamericans. Com a conseqüència, els ex

confederats blancs van actuar per acabar amb els avenços que van tenir els negres

durant la Reconstrucció. Per suprimir el vot negre i fer fora als negres de les

legislatures estatals, els demòcrates (ex confederats) van utilitzar el frau, la intimidació,

la violència, etc. Aquestes tècniques van ser utilitzades per les organitzacions

paramilitars com la Lliga Blanca o les Camises Vermelles, just abans de les eleccions

de 1876 on Samuel Tilden (principal candidat demòcrata) va tenir com a contrincant a

Rutherford B. Hayes (principal candidat republicà) per la lluita de guanyar la

presidència dels Estats Units. Durant aquestes eleccions (en les que el candidat

republicà aconsegueix la presidència), 150 afroamericans són assassinats, massacres

de Hamburg i Ellenton.

En 1877, finalitza l’era de la Reconstrucció al Sud, s’intenta proporcionar uns drets

civils bàsics per als afroamericans però desapareixen ràpidament. Dos anys després,

aproximadament sis mil afroamericans migren dels estats del sud de Kansas per

escapar de l’explotació, l’opressió i la violència blanca paramilitar, una violència que

s’havia incrementat molt. Aquesta migració es coneix com l’Èxode i els seus dos

principals líders són Henry Adams i Benjamin “Pap” Singleton. En 1881, Tennessee es

converteix en el primer estat dels Estats Units en el qual s’aproven i s’imposen les lleis

de segregació Jim Crow, es segreguen els ferrocarrils estatals. Poc a poc, altres estats

del sud aproven lleis similars en els propers 15 anys. Durant el mateix any es funda la

primera universitat per dones afroamericanes dels Estats Units, s’anomena Spelman

College. També es funda la Tuskegee Normal and Industrial Institute a Albama, el seu

primer president i fundador és el senyor Booker T. Washington. Aquesta escola es

converteix en una de les principals escoles d’estudis superior per als afroamericans,

d’aquesta manera fan un gran pas per millorar la educació de la societat

afroamericana. Un any després, Robert Finley funda la Societat Americana de

23

Colonització, una societat que ajuda als afroamericans a tornar a l’Àfrica ja que segons

ells la migració a l’Àfrica és la única resposta al problema de l’esclavitud ja que creuen

que mai podran conviure les dues races conjuntament. Els blancs demòcrates

imposaven unes lleis que complicaven el registre de votants i les eleccions.

Principalment, aquestes lleis s’utilitzaven contra els negres però de tant en quant

també perjudicaven als blancs, en general a aquells blancs que estaven a favor de la

igualtat entre races i als blancs pobres. Durant les dècades del 1880 i 1890, les

legislatures dels estats estaven controlades per republicans (blancs i negres) i

demòcrates (principalment blancs), alhora. Això va provocar malestar i enfado entre

els demòcrates que cada cop tenien més ganes de reduir el vot de les classes més

pobres, dels afroamericans i dels republicans. Els demòcrates van controlar

Tennessee en 1888 i van imposar unes lleis molt dures que van reduir la votació dels

negres i dels blancs pobres dràsticament.

Entre el 1890 i el 1908, deu dels onze estats del sud van adoptar noves esmenes i

constitucions que privaven de drets i llibertats i dificultaven la vivència a la majoria dels

negres i blancs pobres. En els estats es van imposar una sèrie de requisit per poder

votar. Aquests eren: uns impostos de capitació o de votació (que la majoria dels

afroamericans no podien pagar), els requisits de residència i unes proves

d’alfabetització. D’aquesta manera, els estats van disminuir dràsticament el registre de

votants negres i en alguns casos a zero. En molts estats s’utilitza la clàusula de drets

adquirits amb la finalitat de que tots els blancs analfabets, no hagin de fer les proves

d’alfabetització, un requisit per poder votar. Aquesta clàusula també limita el dret de

vot a qualsevol persona amb pares o avis que van ser qualificats per votar l’1 gener

1867 (no hi ha cap afroamericà que tingués dret de vot en aquell moment). Tot i que

les lleis Jim Crow s’imposen en tots els estats del país americà, les trobem

concentrades sobretot en el sud. Allà, el poder estava concentrat en un sol partit, el

Partit Demòcrata del Sud, hi havia un domini blanc total. Com ja he comentat

anteriorment, les lleis Jim Crow van venir acompanyades d’una de les èpoques més

cruels de repressió racial dels Estats Units.

Entre el 1890 i 1940, milions d’afroamericans van ser privats dels seus drets,

assassinats, menyspreats, etc. Aproximadament, 5000 homes, dones i nens van ser

assassinats i prop de 20000 van ser assassinats extraoficialment, eren els anomenats

“linxaments”, assassinats extrajudicials. Només 50 persones blanques durant aquest

període van ser acusades pels seus crims i només 4 van ser condemnats. Els negres

no tenien el dret de seure en els jurats i defensar-se per això quan els acusaven de

cometre algun crim sempre eren condemnats. Els linxaments van ser la arma utilitzada

per mantenir als milions d’afroamericans en un estat d’ansietat i por continu. A més, la

majoria dels afroamericans no podien portar armes, no es podien defensar de cap

manera dels atacs dels blancs. En 1890,Timothy Thomas Fortune funda la Lliga

Nacional Afroamericana, el seu objectiu era aconseguir una total ciutadania i la igualtat

dels afroamericans. Uns anys després, l’afroamericà Booker T. Washington va fer un

controvertit discurs on va dir que els afroamericans s’han de centrar en l’avanç

econòmic en lloc d’un canvi polític. L’últim esdeveniment sobre la història

afroamericana important del segle XIX fou el cas Plessy v. Ferguson on la Cort

Suprema dels Estats Unitats va dictaminar que la segregació a les instal·lacions

públiques és legal. Aquesta sentència va estar en vigor fins a 1954. Els supremacistes

24

blancs (aquells ciutadans blancs que buscaven el poder absolut de la societat blanc)

volien que els negres tornessis a ésser esclavitzats i van promulgar noves lleis per

intentar segregar la societat. Volien que els afroamericans no poguessin utilitzar el

transport, anar a les escoles, restaurants, bars, etc. Aquests radicals blancs pensaven

que la participació dels negres del sud havia acabat a causa de la incompetència de la

seva societat, aquesta idea es va difondre en els llibres, pel·lícules, etc. Tot i així, els

negres del sud van continuar lluitant per la igualtat i per la seva pròpia supervivència

com a treballadors agrícoles, domèstics o fent treballs poc valorats socialment.

Segle XX El segle XX és un segle clau per la història afroamericana, on els afroamericans

avancen molt en la lluita per aconseguir drets civils i d’alguna manera aconsegueixen

una igualtat amb la societat blanca. El segle comença amb la publicació en 1903 de la

obra “les ànimes del Negre Folk”, per el científic afroamericà, crític i intel·lectual públic

WEB Du Bois, on presenta la línia de color com el principal problema del segle XX.

Dos anys després, el científic afroamericà i altre 28 homes es van reunir en secret a

les cascades de Niagara, Ontario on va crear el moviment de Niagara. Allà van crear

un manifest on van demanar posar fi a la discriminació racial, les llibertats civils i la

ciutadania plena. Durant el mateix any comença la publicació del primer diari

afroamericà de Chicago, durant una dècada és converteix en un dels diaris

afroamericans més influents del país, “The Chicago Defensor”. Uns anys després, en

1909, l’Associació Nacional per a l’Avanç de la Gent de Color (NAACP) es fundada a

Nova York per intel·lectuals afroamericans i blancs i dirigida per WEB Du Bois. Durant

la primera meitat del segle XX, la NAACP es converteix en la organització

afroamericana més influent de drets civils, amb l’objectiu de la igualtat política i la

justícia social. Un any després de la creació de la organització, aquesta publica el

primer número de la seva revista, “Crisis”. Durant aquesta primera dècada del segle,

els afroamericans van continuar vivint entre ells, en comunitats, van establir escoles,

esglésies, institucions de benestar socials, bancs que organitzessin els seus estalvis,

diaris i empreses. Durant la primera meitat del segle XX es va dur a terme el major

desplaçament intern de la població en la història dels Estats Units. Entre el 1910 i el

1920 es va dur a terme la gran migració, els afroamericans van marxar del sud per

anar a les ciutats industrials del nord.

A partir de 1910 van emigrar més de cinc milions d’afroamericans amb l’esperança

d’escapar de la discriminació política, la segregació, la violència, l’odi, etc; i trobar

millors treballs, tenir la llibertat de votar, aconseguir una major igualtat i una millor

educació. Com a conseqüència de la gran migració, es van crear organitzacions per

ajudar a tots aquells afroamericans que van migrar a les ciutats per trobar feina i

habitatge, una d’elles va ésser la Lliga Urbana Nacional. El cèlebre “bluesman”, WC

Handy, considerat com el pare del blues, va publicar en 1912 un dels seus grans èxits,

“Memphis Blues”, un exemple de la importància i l’èxit que estaven guanyant els

artistes afroamericans en l’àmbit de la música. Dos anys després va començar la

primera Guerra Mundial a Europa, el detonant d’aquest conflicte va ésser l’assassinat

del arxiduc Francisco Fernando de Àustria i la seva esposa Sofia Chotek a Sarajevo.

Durant el mateix any, als EUA va arribar l’Associació per al Millorament Universal del

Negre (Universal Negro Improvement Association UNIA), originàriament, aquesta

organització va ser fundada a Jamaica pel Nacionalista negre Marcus Garvey però

25

aviat va ser traslladada als EUA. Aquesta organització va ésser fundada per defensar

la independència econòmica i política de la població negre i per fundar una nova pàtria

a l’Àfrica. En 1916 es va fundar la Associació per a l'Estudi de la Vida i Història Negre

(ASNLH), una de les primeres vegades que es va estudiar la història afroamericana.

Un any després, els Estats Units va entrar en la primera Guerra Mundial,

aproximadament 370.000 afroamericans es van unir al exèrcit comandats per més de

1000 oficials negres. La entrada dels Estats Units a la primera Guerra Mundial va

provocar que incrementés molt la indústria de guerra. En aquesta indústria hi van

treballar molts afroamericans cosa que va generar ressentiment per part de la societat

blanca. Com a conseqüència d’aquest ressentiment, quaranta afroamericans i vuit

blancs van ser assassinats en els disturbis racials a East St. Louis, Illinois. Durant el

mateix any, la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People)

va organitzar una marxa de milers d’afroamericans per la Cinquena Avinguda de Nova

York, per protestar contra la violència racial, la desigualtat i la discriminació. Ara

explicaré la participació dels afroamericans en la primera Guerra Mundial, no la guerra

a fons perquè d’això no tracta el meu treball de recerca. Com succeïa en el país, en la

guerra, els afroamericans va lluitar separats dels soldats blancs.

Tot i així, molt negres volies unir-se a l’exèrcit i més de dos milions ho van fer. En el

moment de l’armistici de l’11 de novembre de 1918 (tracta firmat entre els Aliats i

l’Imperi Alemany amb l’objectiu de terminar els conflictes en el Front Occidental, en la

primera Guerra Mundial) més de 350.000 afroamericans havien format part de l’exèrcit

americà. La majoria d’afroamericans que van formar part de l’exèrcit americà no van

no van veure combat però algunes unitats de soldats negres com el regiment

d’infanteria 369 (conegut com el Harlem Hellfighters) van estar més temps al front de

la batalla que qualsevol altre unitat nord-americana, per això molts d’aquesta unitat

van ser premiats amb la medalla militar “Legion of Merit”. D’altres regiments de soldats

negres com els regiments 371 i 372 van ser premiats per ofensives decisives com

l’ofensiva a la regió francesa de Champagne. El soldat afroamericà Freddie Stowers,

va ésser l’únic nord-americà en ésser premiat per la medalla d’honor, fou l’únic nord-

americà en rebre aquesta medalla. Stowers va organitzar i capitanejar un assalt a les

trinxeres alamanes, el van ferir i tot així va seguir lluitant i animant als seus companys,

finalment va morir de les seves ferides però els seus homes van derrotar les tropes

alemanyes. Inicialment, la recomanació de que Stowers fos premiat per la medalla

d’honor, va ésser ignorada per l’exèrcit a causa del racisme a les forces armades. Més

de setanta anys després, en 1990, el Congrés va pressionar per a que el Departament

de Defensa investigués els mèrits del soldat afroamericà i finalment va aprovar la

concessió de la medalla d’honor. Aquest fou un exemple en el que un soldat

afroamericà, a pesar de el racisme, la desigualtat política i social i el poc respecte que

rebia en el seu país, va lluitar fins la mort per defensar la seva pàtria. Tot i que la

primera Guerra Mundial havia acabat, la migració dels afroamericans cap als estats del

nord va continuar.

En 1930 hi trobem més d’un milió d’afroamericans en els estats del nord que en l’any

1910. En 1915 es va dur a terme la insurrecció del Ku Klux Klan a Geòrgia i quatre

anys més tard, vuitanta-tres afroamericans són assassinats durant l’any. Amb la

insurrecció del grup radical, es va incrementar la tensió racial. Durant l’estiu del mateix

any es va dur a terme la xarxa d’estiu, un conjunt de disturbis racials que van provocar

26

com a mínim 100 morts. Tots aquests disturbis i assassinats van ser causats pel

ressentiment blanc de que els afroamericans treballessin en la indústria i per la gran

migració. Durant la pròxima dècada va augmentar molt la concentració de persones

negres en Nova York cosa que va provocar la creació d’un moviment cultural

anomenat: el renaixement de Harlem. Un moviment cultural que aviat es va estendre

per tot el país. Durant aquesta dècada, es van crear cercles intel·lectuals negres. Va

ser una època en la que la societat afroamericana va guanyar importància en la

societat americana, molts artistes afroamericans van tenir èxit en els seus àmbits i van

començar a influenciar a la societat blanca americana. Podríem dir que va ser una

època d’esplendor de la cultura afroamericana. La societat afroamericana va arribar a

Broadway amb grans comèdies musicals com “Shuffle Along”. Alguns autors com

Claude Mckay, Countee Cullen o Langston Hughes van tenir un gran èxit amb la

publicació dels seus llibres de poesia, els seus poemes van arribar a una gran part de

la societat americana, inclosa la blanca, i d’aquesta manera aquests autors van poder

influenciar a la societat explicant la seva situació. La poesia es va convertir en una

força fonamental en el renaixement de Harlem. Un dels àmbits en els quals, la societat

afroamericana va tenir més èxit i influència fou la música. Artistes com Mamie Smith,

Bessie Smith, Josephine Baker, Louis Armstrong o el grup de jazz “The

Washingtonians”; van tenir unes exitoses carreres musicals durant aquesta època.

Molts d’aquests artistes es convertirien en icones culturals i famosos artistes

internacionalment.

Durant el renaixement de Harlem, en comptes de lluitar per la igualtat i els drets civils a

través de la política, la societat afroamericana va aconseguir avançar en aquesta lluita

a través de la cultura: la poesia, la narrativa, la música, el teatre i d’altres. Durant

aquesta època, Chicago es va convertir en la capital negre d’Amèrica, on es

generaven importants negocis fundats per afroamericans, música, arts, etc. També va

aparèixer una nova generació de polítics i organitzacions afroamericanes. Durant

aquesta època es van fundar organitzacions com la “Universal Negro Improvement

Association” (en aquest cas ja s’havia fundat a Jamaica, però va arribar durant aquesta

època als EUA), el Col·legi Nacional d'Advocats (primer col·legi d’advocats negres), la

“Brotherhood of Sleeping Car Porters” (una organització que lluitava per els drets civils

i la igualtat del treball,de la feina de la societat negre), la lliga de comunitats africanes i

d’altres. En general totes aquestes organitzacions lluitaven per un objectiu comú, la

igualtat de la societat afroamericana respecte la societat blanca, i la lluita pels drets

civils. Tot i l’evolució de la societat afroamericana durant aquesta dècada, va continuar

la violència i la tensió racial i es van dur a terme diversos disturbis i massacres, com

per exemple el disturbi racial de Tulsa, Oklahoma o la massacra de Rosewood. Durant

el primer any de la dècada de 1930, es va fundar el moviment religiós basat en el

separatisme afroamericà (un moviment religiós que es basava en la creació

d’organitzacions i/o institucions per la societat afroamericana separades de la societat

blanca), el moviment musulmà negre, “Black Muslims”. Fou fundat a Detroit però uns

anys després es va traslladar a Chicago i Elijah Muhammad va assumir el control del

moviment, va esdevenir un moviment molt important, amb molt de pes sobre la

societat.

En 1931, poc després de la nominació de Walter White com a secretari executiu de la

NAACP, la organització opta per fer servir una nova estratègia (a través de demandes)

27

per posar fi a la discriminació racial. Durant el mateix any es dur a terme un important

cas en el tribunal suprem. Nou joves afroamericans de Scottsboro, són injustament

acusats de violar a dues dones blanques. Encara que era evident que els joves

afroamericans no havien comés la violació, un jurat del sud els va condemnar a mort.

El tribunal suprem va intentar anul·lar la condemna però no va aconseguir. Finalment,

quatre dels nou joves són alliberats però la resta són condemnats a llargues penes de

presó. La decisió del jutjat sobre aquest cas va causar malestar en la societat

afroamericana i va ajudar a que el moviment de drets civils tingués més força. Un any

després, Franklin Roosevelt es triat president dels Estat Units i es dur a terme un dels

esdeveniments més repugnant de la història dels Estats Units; el govern dels EUA va

començar un estudi que va durar quaranta anys, on va utilitzar a 400 afroamericans

com a conillets d’índies per estudiar els efectes de la sífilis (una greu malaltia). Mai

se’ls hi va proporcionar cap cura contra la sífilis ni es va dir quins afroamericans tenien

la malaltia.

Més d’un segle després, en 1997, el president Bill Clinton es va disculpar per aquests

esdeveniment. Entre 1933 i 1937, el govern de Franklin Roosevelt, va adoptar un

conjunt de mesures per fer front als problemes causats per la Gran Depressió, sobretot

als problemes arran del crac del 29. Aquestes mesures es van agrupar en el New Deal

i no tenia un programa específic per als ciutadans afroamericans, tot i així, es va

intentar incorporar-los en tots els programes i mesures que havien fet el govern de

Roosevelt, cosa que va comportar un gran avanç en la lluita pels drets civils . Algunes

d’aquestes mesures, programes o organitzacions de socors foren molt importants com

en el cas de l’organització WPA, una organització que va donar feina a més de dos

milions de persones entre el 1935 i el 1942, on els seus treballadors, fossin blancs,

negres o asiàtics, rebien el mateix salari i condicions de treball. D’altres agències, com

la “Public Works Administration” (PWA), dirigida per l’activista dels drets civils, Harold

Ickes., va fixar el nombre de treballadors negres qualificats i no qualificats que havien

de treballar per empreses privades que feien construccions finançades per la mateixa

PWA. Tot i així, el New Deal no només va ser beneficiós per a la societat

afroamericana, la majoria d’aquests nous programes i mesures, van discriminar als

negres. Exemple com la NRA la FHA i la CC foren exemples d’aquesta discriminació

amb mesures com les següents: es van donar salaris més alt als treballadors blancs

que als treballadors negres, moltes agències es van negar donar hipoteques als

negres, es van organitzar campament segregats, la llei de seguretat social va excloure

a treballadors negres del seu programa, que tradicionalment incloïa. Una

conseqüència del New Deal fou que es va produir un canvi en el vot negre a les ciutats

del Nord (rares vegades votaven els negres en el Sud) del partit Republicà al

Democràtic. El fet de que, gràcies al New Deal, els afroamericans trobessin treball en

noves agències federals, com a administradors socials, etc; va provocar que

apareguessin nous líders afroamericans populars que lluitessin i es mobilitzessin pels

drets civils. Els militants van exigir una llei contra el linxament federal però el president

Roosevelt sabia que mai seria aprovada per el Hongarès encara que implicaria la

divisió amb la seva aliança amb el New Deal. Durant aquesta època la economia del

sud estava basada en l’agricultura, més en concret en el cultiu del cotó i el tabac. La

majoria dels afroamericans del sud, treballaven en els camps de cotó com a parcers o

arrendataris (aquelles persones que es beneficiaven de les terres a canvi de pagar una

renda), encara que també hi havia agricultors, parcers o arrendataris blancs.

28

L’agricultura per excel·lència de la època de la postguerra civil del sud fou la del cotó i

el tabac, però a mesura que l’economia agrícola es va anar desplomant a principis de

la dècada de 1930, els agricultors van entrar en una forta crisi. El gran problema fou

que els preus dels productes agrícoles no paraven de baixar i la solució del New Deal

era tallar la producció. Això va provocar que els agricultors assalariats que treballaven

les terres d’un propietari per un sou, fossin majoritàriament els que van perdre els seus

llocs de treball ja que la producció havia disminuït o desaparegut (a causa de que els

preus agrícoles no paressin de baixar) i per llei havien de pagar una renda als

propietaris de les terres ja que les utilitzaven pel seus beneficis propis. Una de les lleis

més importants que van ajudar a millorar la situació econòmica en l’apartat de

l’agricultura fou la Llei d'Ajust Agrícola ( AAA ). Per molts investigadors, la AAA va ser

la responsable de l’augment dels preus del cotó. Com a conseqüència va augmentar la

quantitat de béns i serveis utilitzats pels parcers o arrendataris del cotó, els propietaris

de les terres van acostumar a deixar que els seus arrendataris i parcers utilitzessin les

terres de producció (amb les quals obtenien beneficis econòmics), pel seu ús personal,

cosa que va augmentar encara més el seu nivell de vida. Tot i així, la facturació va

disminuir any rere any. Els parcers o arrendataris tendien a treballar per al mateix

propietari. Els propietaris de terres preferien als negres abans que als blancs com a

parcers o arrendataris. Però quan va arribar la mecanització del cotó després de la

segona guerra mundial, els parcers o arrendataris van perdre els seus treballs i van

traslladar-se a les ciutats en busca de noves oportunitats.

Tot i que la societat afroamericana va fer alguns avanços i alguns retrocessos amb

l’arribada del New Deal i s’havien donat a terme alguns disturbis racials com el de

Harlem (la capital afroamericana de la ciutat de Nova York) en 1935; la dècada dels 30

i 40 fou una important dècada pels artistes, escriptors, músics, actors, soldats i

esportistes afroamericans. Artistes com Augusta Savage, qui va establir un dels

centres d’art més gran de la nació. O d’altre com Jacob Lawrence, qui va organitzar

una exposició de 60 quadres que serà considerada com una de les majors obres

d’altre afroamericà de la història. Musics com el pianista de jazz Count Basie, qui va

formar una de les bandes més importants de l’era del swing. Escriptors com Zora

Neale Hurston, qui va publicar la seva segona novel·la amb un gran èxit o d’altres com

Richard Wright qui va publicar amb un gran èxit, una novel·la en la qual protestava

sobre les relacions racials als Estats Units. Esportistes com Jesse Owens, qui va

guanyar quatre medalles olímpiques en els jocs olímpics de Berlín, la cual cosa va

suposar una brutal frustració per a Adolf Hitler ja que el president i canceller

d’Alemania volia utilitzar els jocs per demostrar la “supremacia ària” (supremacia de la

raça blanca). O d’altres com Joe Louis, qui va convertir-se en el campió de boxa dels

pesos pesats, convertint-se en la primera gran estrella afroamericana de la boxa.

Soldats com Benjamin O. Davis, qui es va convertir en el primer general afroamericà

de la història de l’exèrcit americà. O actors com Hattie Mc Daniel, qui es va convertir

en la primera persona afroamericana en guanyar un Óscar com a millor actriu de

repartiment pel seu paper en la pel·lícula, “Gone with the Wind” (allò que el vent

s’endugué). Tot i així, es van donar a terme moltes desigualtats durant aquesta època,

un exemple és que a la cantant Marian Anderson, se li va negar el permís de cantar en

el saló de la casa blanca de Washington, DC perquè era afroamericana. En canvi, va

realitzar un concert en el Lincoln Memorial davant d’una audiència de 75.000

espectadors. En 1942 es va formar el Congrés d’Igualtat Racial (Core) a Chicago, va

29

fer-se famosa per organitzar les marxes de la llibertat de 1961. Un any abans, en

1941, el paper dels afroamericans en l’exèrcit va incrementar amb l’entrada dels EUA

a la Segona Guerra Mundial. En la Segona Guerra Mundial van participar més de 1,5

milions de soldats afroamericans, s’organitzaren en unitats segregades, el racisme es

podia trobar en l’exèrcit. Algunes d’aquestes unitats foren molt famoses pel seu valor

en combat, entre elles trobem els aviadors de Tuskegee i la unitat 761, Batalló de

Tancs. Aproximadament el 75 % dels soldats afroamericans van servir com a

camioners de la Xarxa Ball Express (un enorme camió que es va fer servir per

subministrar forces aliades a través d’Europa), els encarregat de mantenir les línees

de subministraments de forces aliades obertes van ser els afroamericans. Un total de

708 afroamericans van morir en combat durant la Segona Guerra Mundial. Durant la

Guerra, un gran nombre de persones van emigrar de les seves pobres granges per

anar a les ciutats on hi havia la indústria militar i les tensions racials en les ciutats

superpoblades com Chicago, Detroit i Harlem, van augmentar considerablement,

provocant disturbis racials. Molts ciutadans van abandonar el partit republicà i van unir-

se a la demòcrata reforma del New Deal creada pel president Franklin D. Roosevelt.

Durant la el conflicte bèl·lic, les dones afroamericanes van fer grans avanços per

millorar les seves qualitats de vida ja que moltes van escapar dels camps de cotó i de

la seva vida com a servei domèstic o treballadores de camp, i van anar a les ciutats en

busca de millors llocs de treball. La Segona Guerra Mundial va comportar l’aparició de

noves funcions pels negres a Hollywood. Van començar a trencar-se els estereotips, a

incrementar el nombre de funcions produïdes pels negres i a millorar el sou d’aquests

actors negres encara que seguien tenint un sou molt inferior al dels blancs.

En 1947, va arribar un important esdeveniment en la història afroamericana, quan

Jackie Robinson va signar amb els Dodgers de Brooklyn, trencant les barreres de color

de les grans lligues de beisbol, ja que fins aleshores, cap afroamericà ho havia

aconseguit. Durant els últims anys de la primera meitat dels segle XX, es van dur a

terme importants esdeveniments. El president Truman va emetre una ordre executiva

en la que abolia la segregació dels militars, encara que els afroamericans havien

participat en totes les grans guerres dels Estats Units, no va ser fins el 1948 que el

president dels Estats Units va emetre una ordre executiva on s’integrava als

afroamericans a les forces armades dels Estats Units. Alice Coachman es va convertir

en la primera dona afroamericana en guanyar una medalla d’or olímpica i alguns estats

del país nord-americà com Califòrnia, van anul·lar la llei que prohibia els matrimonis

interracials. Entre 1941 i 1970 es va dur a terme la segona gran migració, en la qual

més de cinc milions d’afroamericans del sud van migrar cap a altres regions dels

Estats Units. Va ser una migració molt mes gran i d’un caràcter diferent al de la

primera gran migració (1910-1940). Comparant amb la primera migració, en aquesta,

els afroamericans del sud ja estaven vivint en àrees urbanes i tenien habilitats per a

treballs urbans. En aquesta nova migració, els afroamericans van mudar-se a les

ciutats industrials, especialment on hi havia la indústria de la defensa (durant la

Segona Guerra Mundial). Al final d’aquesta nova migració, més del 80% dels

afroamericans vivien en les ciutats, el 53% vivia en el sud, el 44% vivia en els estats

del nord-est i nord Amèrica central; i el 7% vivia en l’oest.

La segona meitat del segle XX, va començar amb dos esdeveniments importants,

Gwendolyn Brooks es va convertir en la primera persona afroamericana en guanyar un

30

premi pulitzer i Chuck Cooper, Nathaniel Clifton i Earl Lloyd, es van convertir en els

primers afroamericans en jugar a bàsquet professionalment en la NBA. En 1952,

Malcom X es va convertir en ministre de la Nació del Islam, durant els pròxims anys, la

seva influència va anar augmentant fins a convertir-se en un dels dos membres més

poderosos del musulmans negres (l’altre era el seu líder, Elijah Muhammad), la Nació

del Islam era una organització nacionalista negre que estava a favor del moviment

separatista, sostenia que només els negres podien resoldre els problemes dels

negres. Inicialment Malcom X va rebutjar el moviment no violent dels drets civils i la

integració i es va convertir en una representació del separatisme afroamericà i del

orgull negre. Segons Malcom X, la igualtat de drets s’havia de garantir per qualsevol

mitjà necessari. Aquesta ideologia, pensament, era causada per la influència que rebia

de la Nació del Islam, anys després es va donar compte de lo equivocat que estava,

va canviar la seva manera de pensar en relació al moviment dels drets civils i va

separar-se de la Nació del Islam per lluitar pels drets civils d’una manera individual.

Dos anys després, la cort suprema va dictar una sentència molt famosa en el cas

Brown v. Board of Education. Es va dictaminar unànimement en contra de la

segregació escolar, bolcant la seva decisió de 1896 en e cas Plessy v. Feguson.

Aquesta decisió va provocar la desaparició de la segregació legal en totes les àrees

de la vida del sud (restaurants, escoles, bars, banys públics, etc) però aquest procés

va produir-se lentament i només va produir-se després d’una lluita pels drets civils per

part del poble afroamericà. La decisió de la cort suprema va donar un nou impuls al

moviment de drets civils, havia començat el moviment afroamericà pels drets civils, un

moviment que va començar en 1955 i va acabar en 1968. Fou probablement l’època

més important en la història de la societat afroamericana ja que van aconseguir la

prohibició de la segregació racial i la desigualtat; i el dret de vot dels afroamericans. El

primer esdeveniment important d’aquesta era dels drets civils, va donar-se a terme

quan Emmett Till, un jove negre, és brutalment assassinat per suposadament mirar i

xiular a una dona blanca, en Mississippi. Els dos homes blancs acusats del crim són

absolts per un jurat compost exclusivament per blancs, més tard es van declarar

culpables del crim. La indignació pública generada pel cas va estimular el moviment de

drets civils. Durant el mateix anys va arribar un nou esdeveniment molt important en la

lluita pels drets civils dels negres, Rosa Parks, una important activista afroamericana

pels drets civils, va negar-se a cedir el seu seient a un home blanc en un bus de

Montgomery, Alabama. Com a conseqüència del seu arrest, la comunitat negre de

Montgomery va realitzar un boicot contra els autobusos que va durar un any, el seu

líder va ser Martin Luther King. Aquest boicot va provocar que en 1956, la cort

suprema dels Estats Units va dictaminar que la segregació dels autobusos a

Montgomery, Alabama; és inconstitucional. Això volia dir que els autobusos de

Montgomery foren desagregats. Aquesta victòria per part de la societat afroamericana,

és considerada com la primera victòria important dels drets civils. Aquest boicot contra

els autobusos de Montgomery, va ser considerat com el boicot més important contra

els sistemes de transport públics segregats del sud.

En 1957, es va establir per Martin Luther King la Southern Christian Leadership

Conference (SCLC), una organització que lluitava pels drets civils dels negres i la

plena igualtat d’aquests mitjançat tàctiques com ara boicots, campanyes de registre de

votants, marxes de la llibertat, piquets, etc. Els segregacionistes del sud no estaven

d’acord amb les reformes que s’estaven donant a terme a causa de la lluita pels drets

31

civils i van lluitar per bloquejar-les. Es va establir un conflicte constant entre la societat

blanca i la negre, violència física, atemptats, intimidació i amenaces per part dels

blancs foren algunes de les seves característiques. Un altre esdeveniment importat fou

que per primera vegada des de la Reconstrucció, el govern federal va utilitzar els

militars per defensar els drets civils dels afroamericana quan els soldats van escotar a

nou estudiants afroamericans per acabar amb la segregació d’una escola a Little Rock,

Arkansas. Malgrat un any d’amenaces constants, diversos membres del “Little Rock

Nine” (grup dels nou estudiants afroamericans de Little Rock) vana aconseguir

graduar-se. Durant el mateix any, el Congrés va aprovar la Llei de Drets Civils de

1957, la primera legislació dels drets civils aprovada pel Congrés dels Estats Units des

de la Reconstrucció. Amb l’aprovació d’aquest llei, es va intentar garantir que tots els

nord-americans (ja siguin negres o blancs) poguessin exercir el seu dret a vot i es va

crear la Comissió Federal de Drets Civils per a investigar els actes, successos,

esdeveniments discriminatoris. L’arribada d’aquesta primera Llei de Drets Civils va

provocar conflictes racials entre la societat blanca i la negre ja que els blancs

segregacionistes van manifestar la seva desaprovació mitjançant la força, les

detencions en massa, les amenaces, els incendis, els gossos d’atac, etc. Durant el

mateix any es va crear una altre organització que lluitava pels drets civils, el Moviment

Cristià d’Alabama per als Drets Humans (ACMHR).

La lluita pels drets civils va continuar i en 1960 van arribar nous esdeveniments

importants. El primer va succeir l’1 de febrer de 1960, quan quatre estudiants del North

Carolina Agricultural and Technical College, a Greensboro van seure en el taulell de

dinar d’un restaurant Woolworth segregat. D’aquesta manera van protestar per política

de l’empresa que prohibeix als afroamericans seure en els taulells. Aquest

esdeveniment va desencadenar moltes altres protestes no violentes similars en tot el

sud, va servir com a model per moltes noves protestes. Un altre esdeveniment

important fou la formació del Comité Coordinador Estudiantil No Violent (SNCC), una

organització que proporcionava als joves negres una oportunitat de lluitar pel

moviment de drets civils. Un altre esdeveniment important fou el fet de que el president

americà Dwight. D. Eisenhower va firmar la llei de drets civils de 1960, una nova llei en

la que es va establir la inspecció federal en totes les votacions locals buscant a

aquelles persones que obstrueixen el intent d’un ciutadà que vol votar i sancionant-les.

Durant el novembre d’aquell mateix any, el senador de Massachusetts John F.

Kennedy, va vèncer al vicepresident Richard Nixon en una de les eleccions més

igualades de la història, i va convertir-se en el president dels Estats Units, càrrec que

va ocupar fins a 1963, que va ser assassinat. Kennedy fou un president molt estimat

entre la societat afroamericana i va simbolitzar el progrés, la modernització de l’Estat i

la esperança per part del poble negre d’aconseguir la prohibició de la discr iminació, el

dret a vot, la igualtat, etc. Kenedy va donar suport a la integració racial i als drets civils,

un dels actes importants durant la seva candidatura va ser quan Kennedy va fer que

posessin en llibertat al reverend Marthin Luther King. En 1961 va continuar la lluita pels

drets civils quan es va organitzar pel Congrés d’Igualtat Racial (CORE) el primer viatge

de la caravana de la llibertat, un medi de transport en el que no hi havia segregació,

això va provocar molts atacs per part de la societat blanca fins que en Alabama la van

incendiar. Durant el mateix any dos estudiants afroamericans van intentar inscriure’s

en la Universitat de Geòrgia, això va provocar molts disturbis racials però finalment van

aconseguir la seva inscripció en la universitat. Aquest esdeveniment va influenciar a

32

diversos estudiants negres, en 1962 James Meredith va intentar inscriure’s en la

Universitat de Mississippi. En 1962 va arribar un dels esdeveniments més importants

en la lluita pels drets civils i una de les decisions més importants de la presidència de

Kennedy. El president va enviar a 400 agents federals i 3.000 soldats a la universitat

de Mississippi per a que es matriculés un estudiant negre, James Meredith. Aquests

esdeveniments van influenciar a nous estudiants afroamericans que van intentar

inscriure’s en col·legis segregats. Un any després Martin Luther King va ser arrestat i

empresonat durant les protestes contra la segregació a Birmingham. En la presó va

escriure la famosa “Letter from Birmingham Jail”, on va promoure una desobediència

civil no violenta. Llavors, JFK, qui tenia una bona relació amb la família del reverend,

va fer que el posessin en llibertat. En llibertat, el 28 d’agost de 1963, Martin Luther

King va organitzar la manifestació més gran mai vista a la capital del país. Es va

anomenar la Marxa sobre Washington pel Treball i la Llibertat i va tenir una assistència

de prop de 250.000 persones. La marxa es va organitzar per parlar a favor de posar fi

a la violència racial en el sud, la brutalitat policial contra els afroamericans, la igualtat

d’oportunitats en l’ocupació i la igualtat d’accés a l’educació i als llocs públics. En ella,

el reverend va pronunciar el seu famós discurs “I have a dream”.

Traducció d’alguns fragments d’un dels millors discursos mai pronunciats en la història

i probablement el discurs més important i influent de la era dels drets civils:

“A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats d'avui i demà, jo

encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.Tinc el

somni que un dia aquesta nació s'alçarà i experimentarà el veritable significat del seu

credo: creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes, que tots els homes

són creats iguals. Tinc el somni que un dia, en els turons vermells de Geòrgia, els fills

dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris d’esclaus seran capaços

d’asseure’s plegats a la taula de la germanor. Tinc el somni que els meus quatre fills

un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la

naturalesa del seu caràcter. Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un

governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d'invalidació, es

transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-

se les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i

germans.”

Martin Luther King

Durant el mateix any, també va arribar un esdeveniment molt important en la lluita pels

drets civils i una de les millors decisions que va prendre Kennedy en la seva

presidència. El governador George Wallace havia promés no bloquejar la porta de la

universitat d’Alabama als estudiants afroamericans, tot i així, l’11 de juny de 1963 jo va

fer. Va evitar la inscripció dels estudiants afroamericans Vivian Malone i James

Caputxa. Després de la pressió exercida pel president Kennedy, ja que va ordenar la

intervenció dels agutzils federals, el Fiscal General i la guàrdia nacional d’Alabama en

el cas; el governador va cedir a inscriure als dos estudiants negres i aquests es van

convertir en els primers estudiants afroamericans en assistir a la universitat d’Alabama.

Aquella mateixa tarda, Kennedy va donar el seu famós discurs sobre els drets civils.

En aquest discurs, Kennedy va insistir als congressistes en que legislessin

33

(redactessin i establessin lleis) sobre el tema i que d’aquesta manera s’aconseguissin

les metes proposades pel president Lincoln, 100 anys enrere. Aquesta proposta es va

convertir en la llei de drets civils de 1964, una llei que Kennedy mai va poder veure

perquè va ser assassinat a Dallas, el 22 de novembre de 1963. Tot i que el poble

afroamericà estava fent grans progressos en la lluita pels drets civils, la tensió racial va

continuar i algunes de les respostes del poble blanc a aquest progrés, moviment, lluita

pels drets civils; van ser brutals. Un exemple d’elles va ser el succeït en 1963, quan

quatre noies negres van ser assassinades quan va esclatar una bomba en la Sixteenth

Street Baptist Church, un popular lloc per a les reunions dels drets civils. Això va

provocar l’esclat dels disturbis racials a Birminghan, uns disturbis on van morir dos

joves negres més.

Arran de la mort de JFK, va arribar a la presidència Lyndon Johnson, i la seva primera

reforma realitzada en 1964, va ser iniciar una àmplia gamma de programes

governamentals destinats a ajuda’ls als ciutadans més pobres de la nació, incloent un

gran número d’afroamericans. Durant aquell any, com ja he dit anteriorment, va

aprovar-se pel Congrés la Llei de Drets Civils de 1964 i el president Lyndon Johnson la

va signar. Arran d’aquesta llei es va prohibir tot tipus de discriminació per motius de

raça, color, religió o origen nacional. En 1964, Malcom X va anunciar la seva ruptura

amb la Nació del Islam (ja que es va donar compte de que havia de lluitar per els drets

civils dels negres) i la seva fundació de la mesquita musulmana a Harlem. També va

fundar l’Organització de la Unitat Afroamericana a la ciutat de Nova York. Durant

aquell mateix any, Martin Luther King va rebre el premi Nobel de la pau i Cassius Clay

va guanyar el primer dels tres campionats mundials de boxa de pesos pesats que va

guanyar. També va anunciar la seva unió a la Nació del Islam i el seu canvi de nom ja

que no volia portar el nom d’esclau Cassius Clay, a partir d’aquell moment va

anomenar-se Muhammad Ali. Un altre esdeveniment important de 1964 va ser el fet de

que Sidney Poitier rebés un Oscar per la seva actuació en la pel·lícula “ Lilies of the

Field”, convertint-se en el primer actor afroamericà en guanyar aquest premi. Durant

aquell any, el SNCC va organitzar el projecte d’Estiu de la Llibertat de Mississippí.

Milers de joves idealistes, blancs i negres, van anar a Mississippí per fer funcionar les

escoles de la llibertat, on s’ensenyava l’alfabetització bàsica, la història i l’educació

cívica. Altres voluntaris, van participar en campanyes d’inscripció de votants. Aquest

projecte va despertar una forta resposta per part de la societat blanca de Mississippí.

Assetjaments, intimidacions, violència i amenaces van ser dirigides cap als

treballadors dels drets civils i cap a les famílies que els acollien. Llavors va arribar la

desaparició dels tres activistes pels drets civils: James Chaney, Andrew Goodman i

Michael Schwener, una desaparició que va capturar l’atenció de tota la nació. Sis

setmanes més tard es va trobar el cos de Chaney (l’activista negre) salvatgement

colpejat i els cossos dels dos activistes blancs amb trets. Aquest esdeveniment va

causar una forta indignació i va comportar, amb l’ajuda d’una marxa organitza per

Martin Luther King que va culminar en una manifestació a Alabama on hi van assistir

25.000 manifestants; l’aprovació de la Llei de Dret al Vot de 1965 una llei que va

comportar la culminació de més d’una dècada de lluita pels drets civils dels negres.

Durant els cinc anys següents, el registre de votants negres a Mississippí va passar

d’un 7% a un 67%.

34

El 21 de febre de 1965 va ser assassinat Malcom X, el nacionalista negre i fundador

de l’Organització de la Unitat Afroamericana. Durant el mateix any van esclatar els

disturbis racials en l’àrea de Watts, Los Angeles; on van morir 34 persones i 883 van

ser ferides. Un any després, en 1966, Huey Newton i Bobby Seal van fundar els

panteres negres, una revolucionaria organització nacionalista negre i socialista que va

estar en actiu en els Estats Units des de 1966 fins al 1982. Va estar influenciada pels

pensaments de Malcom X i principalment van vigilar que la societat afroamericana fos

respectada, que hi hagués igualtat respecte la societat blanca i no hi hagués cap tipus

de discriminació racial. En 1967, el poble afroamericà tenia molta més llibertat, patia

molta menys desigualtat respecte al societat blanca i discriminació racial. Tot i així els

disturbis i la tensió racial va continuar, un exemple d’aquests foren els disturbis racials

que es van dur a terme a Newark. Durant el mateix any també van arribar més

progressos de la societat afroamericana, entre ells trobem el cas Loving v. Virgínia. La

Cort Suprema va dictaminar que la prohibició del matrimoni interracial és

inconstitucional i setze estats van haver de canviar les seves lleis sobre el matrimoni

interracial. Un any després va ser assassinat el reveren Martin Luther King i el

president Lyndon Johnson va signar la llei de drets civils de 1968, on es prohibia la

discriminació racial en la venda, lloguer i finançament d’habitatges. Amb aquesta nova

llei, va finalitzar el moviment afroamericà pels drets civils.

En 1972, va acabar el fastigós experiment que en 1932 el govern dels Estats Units

havia començat a dur a terme; un estudi que va durar 40 anys on es van utilitzar a 400

afroamericans com a conillets d’índies per estudiar els efectes de la sífilis. Durant l’era

de drets civils no només els polítics van provocar avanços en la societat

afroamericana. Un paper molt important el van tenir esportistes com Muhammad Ali,

músics com Sam Cooke o actors com Sidney Poitier; ja que van poder lluitar pels drets

civils des de una posició social diferent. Eren personatges amb un gran poder mediàtic

i molt famosos, d’aquesta manera, la seva lluita individual pels drets civils va

influenciar més a la societat americana. Políticament i econòmicament els negres van

aconseguir avenços molt importants en l’era post drets civils. En 1984 i 1988, per

primera vegada en la història, Jesse Jackson, un home negre, és candidat a la

presidència encara que finalment no va aconseguir la victòria. Tot i així, aquest

esdeveniment va representar un important avanç per la societat afroamericana en la

política. En 1989, Douglas Wilder es va convertir en el primer governador afroamericà

de la història dels EEUU. En 1992, Carol Moseley Braun va convertir-se en la primera i

en l’única dona afroamericana en ser escollida pel senat dels Estats Units.

Segle XXI

En l’any 2000 hi havia 8.936 càrrecs públic ocupats per una persona afroamericana en

es Estats Units, 7.467 càrrecs públics més que en 1970. En l’any 2001 hi havia 484

alcaldes negres. Totes aquestes dates mostren el gran progrés de la societat

afroamericana que s’havia donat a terme durant l’era post drets civils. Tot i així, la

tensió racial continua existint i un exemple d’aquesta és el succeït en 1992, quan

Rodney King va rebre una forta pallissa de quatre policies blancs. El jurat va absoldre

als acusats i va provocar el desencadenament d’una revolta de tres dies en la ciutat de

Los Angeles, una revolta en la que van morir més de 50 persones, van ser ferits més

de 2.000 i detinguts més de 8.000. Tot i així, el gran progrés de la societat

35

afroamericana en la lluita pels drets civils, la prohibició de la discriminació racial, el dret

a vot, la llibertat, el respecte,etc; que es va dur a terme durant la era i la post era dels

drets civils, va culminar quan Barack Obama es va convertir en 2009, en el primer

president afroamericà dels Estats Units. Tot i que actualment la societat afroamericana

disposa d’una llibertat total i d’una igualtat (dins de les lleis) respecte la societat

blanca, els afroamericans tenen la taxa d’empresonament més alta de qualsevol grup

ètnic important del món. En els estats del sud ja no hi trobem esclavitud i opressió,

però els afroamericans tenen la taxa d’empresonament més alta dels Estats Units, i és

la part del territori nord-americà on s’aplica més sovint la pena de mort.

Representació en Hollywood del racisme

cap als afroamericans

Introducció

Aquest apartat del meu treball de recerca és la part pràctica. En aquest apartat,

analitzaré les 14 pel·lícules que he escollit, unes pel·lícules que tracten sobre el

racisme cap a la societat afroamericana enfocant-lo de diverses maneres. Com per

exemple, l’esclavitud que podem observar en la pel·lícula Django Unchained o la lluita

pels drets civils que va realitzar Ray Charles, una lluita des d’una posició social

diferent a la de polítics com Malcom X, ja que Ray era un músic. L’objectiu d’aquest

apartat del treball és analitzar diversos aspectes del racisme cap als afroamericans en

els Estats Units, a través del cinema americà, Hollywood. Diversos aspectes com per

exemple les diferències entre el paper de la dona i el home afroamericà, les causes i

conseqüències d’aquest racisme, el racisme en la justícia, les diverses maneres de

lluitar pels drets civils que per part de la comunitat negre, el matrimoni interracial, els

drets de la societat afroamericana, l’impacta d’aquest conflicte en la societat actual,

situació actual dels afroamericans, etc.

Tot aquests són els objectius del meu treball de recerca que estan ben explicats en la

introducció i els analitzaré en la part de les conclusions de tot el treball. Tots aquests

objectius els assoliré a través del anàlisi de les 14 pel·lícules que faré a continuació.

D’aquestes pel·lícules analitzaré tots els objectius esmentats en la introducció

centrant-me en unes qüestions generals, si les pel·lícules representen d’una forma

fidel i precisa aquest racisme, si les pel·lícules són fidels al moment històric en el qual

es desenvolupa l’acció (fidels al context històric) i si hi ha una visió esbiaixada cap a la

raça blanca o cap a la raça negre. En la majoria d’elles em centro en analitzar la pròpia

pel·lícula, analitzar quins temes tracta, en el cas de que sigui una pel·lícula biogràfica,

analitzo perquè va ser tan important el personatge. També analitzo si el director ha

sigut fidel al context històric de la pel·lícula i les exactituds o inexactituds va cometre al

realitzar-la. En algunes d’elles també analitzo si hi ha una visió esbiaixada cap a la

raça blanca o cap a la raça negre i si en les pel·lícula es representa d’una manera fidel

el racisme cap a la societat afroamericana, però principalment aquest anàlisi el faré en

un apartat del treball on faig les conclusions/ anàlisi general de totes les pel·lícules i on

36

responc a les tres preguntes que m’he formulat, que en realitat són els objectius

d’aquest apartat del treball.

He escollit les següents 14 pel·lícules per diversos factors, un factor és la qualitat

cinematogràfica d’aquestes (la majoria han rebut importants premis i moltes són

considerades obres mestres del cinema), un altre és que cada pel·lícula tracta un tema

específic, una part específica d’aquest racisme caps als afroamericans i l’últim factor

és que cada pel·lícula té un context històric diferent, d’aquesta manera puc analitzar el

racisme cap als afroamericans en diverses èpoques de la història dels Estats Units.

Les pel·lícules següents han estat ordenades segons el seu context històric.

37

12 anys d’esclavitud

Fitxa tècnica

Títol original: 12 years a slave

Any: 2013

Duració: 134 min

País: Estats Units

Director: Steve McQueen

Guió: John Ridley

Música: Hans Zimmer

Fotografia: Sean Bobbit

Actors: Chiwetel Ejiofor (Solomon Northup), Dwight Henry (Uncle Abram), Dickie

Gravois (Overseer), Bryan Batt (Judge Turner), Ashley Dyke (Anna), Kesley Scoot

(Anne Northup), Quvenzhané Wallis (Margaret Northup), Cameron Zeigler (Alonzo

Northup), Brad Pitt (Bass), Lupita Nyong’o (Patsey), Paul Giamatti (Freeman)

Productora: Summit Entertainment / Plan B / River Road Entertainment / New

Regency Pictures / Film4

Gènere: Drama | Basat en fets reals. Esclavitud. Racisme. Segle XIX. Històric

Pressupost: 20.000.000 dòlars

Premis:

2013: 3 Premis Oscar: millor pel·lícula, guió y actriu secundaria. 9 nominacions

2013: Globus d’Or: Millors pel·lícula dramàtica. 7 nominacions

2013: Premis BAFTA: Millor pel·lícula y actor (Ejiofor). 10 nominacions

2013: Critics Choice: Millor pel·lícula, guió adaptat y actriu sec. 13 nomin.

2013: Festival de Toronto: Millor pel·lícula (Premi del Públic)

2013: National Board of Review (NBR): Millors 10 pel·lícules del any

2013: American Film Institute: Top 10 - Millors pel·lícules del any

2013: Premis David di Donatello: Nominada a millor film estranger

38

Resum

La pel·lícula comença amb l’aparició d’un home de color lliure anomenat Solomon

Northup. Va néixer lliure a Minerva, Nova York, el 1808 i se sap poc de la seva família,

l’únic que se sap és que el seu pare anomenat Mintus fou esclavitzat per la família

Northup de Rhode Island, però va ser alliberat després de que la família es mudés a

Nova York. Sabem poc de la seva infància, només que com a bon fill va ajudar al seu

pare en les feines agrícoles. Es va casar amb Anne Hampton, una dona d’ascendència

mixta (família blanca, negre y natius americans) l’any 1829. L’acció de la pel·lícula

transcorre durant el 1830-1860 en diferents estats dels EUA. Solomon Northup té tres

fills amb la seva dona i és un home de color lliure, amb una bona capacitat econòmica,

amb una gran i luxosa casa, un treball com a expert violinista, agricultor, home de

negocis i viu amb la seva família en el nord dels Estats Units, a l’estat de Nova York,

en Saratoga Springs (en aquell moment els negres del nord eren lliures i els del sud

eren esclaus i treballaven en

el camp amb unes condicions

de vida deplorables). En

1841, dos homes ofereixen a

Solomon un treball com a

violinista en un circ a canvi de

generosos salaris, se’n van a

sopar els tres i l’enverinen, a

continuació el venen a una

mena de negrers (persones

que comercialitzaven amb

esclaus negres), i aquests el

porten a una habitació fosca

on l’encadenen, Solomon, al

despertar-se no entén el que

ha succeït i descobreix que

també hi ha d’altres persones

de color encadenades en la mateixa habitació, llavors s’assabenta que ha estat drogat,

l’han estafat i han comercialitzat amb ell.

Reivindica que és un home lliure i com a resposta l’únic que rep és una bona pallissa

per part dels negrers, coneix diverses històries fastigoses i horribles sobre la vida de

diversos esclaus que es troben en la mateixa situació que ell i l’envien a Nova Orleans

a través d’un vaixell, proposa un pla per escapar que se’n va avall quan mort un

company esclau seu. Al arribar el fan passar per “Platt”, un esclau fugitiu de Geòrgia.

Els nous amos de Solomon el peguen per obligar-lo a ocultar la seva identitat com a

negre lliure i mantenir el nom de Platt i és comprat en una subhasta per l’amo de la

plantació William Ford. En aquesta subhasta trobem una situació en la qual venen per

separat una família de persones de color, Frod intenta comprar tota la família per no

separar-la però no se li permet. Solomon és traslladat a la seva primera plantació, on

intenta suportar la seva nova vida, manté relativament bones relacions amb Ford, qui

resulta ser un amo relativament educat i comprensiu amb ell. Ford li demana a

Solomon ajuda amb el disseny d’una via fluvial per el transport de troncs, fusta i

diversos objectes ja que Solomon és un home preparat i amb estudis i Ford intueix que

39

prové d’una família benestant. Com a agraïdament del bon treball realitzat per

Solomon, Frod li regala un violí. El factor que fa malbé la bona relació que hi havia

entre l’amo de la plantació i Solomon és l’aparició d’un fuster molt racista anomenat

John Tibeats que li fa fàstic tota les persones de color i en especial Solomon ja que

creu que va amb els aires pujats, i comença a insultar-lo i a faltar-li el respecte

durament.

Amb el temps, les tensions entre Solomon i el fuster no paren d’incrementar fins que

el fuster racista l’intenta colpejar i ell es defensa pegant-lo tant fort que acaba amb el

puny sagnant. El fuster i els seus amics intentant apallissar i assassinar a Solomon

però arribar Ford i ho impedeix. Ven a Solomon per protegir-lo del fuster a un plantador

cruel anomenat Edwin Epps. Aquest plantador es creu que té el dret d’apallissar,

insultar, pegar, no valorar i abusar dels esclaus negres està autoritzat per la bíblia.

Abans de marxar Solomon intenta convèncer a Ford que és un home lliure però Ford

no l’escolta perquè si no el ven perdrà molts diners. Ford li diu a Edwin que Solomon

és una bona persona i que el tracti bé, però de res servirà. A partir d’aquest moment la

pel·lícula narra i descriu la vida en una plantació de cotó, explica el procés de sembra,

cultiu i collita del cotó, descriu la crueltat i la poca humanitat del seu amo i descriu els

companys amb els quals treballa Solomon en el camp. Edwin espera que reculin al

menys 200 lliures cada dia o seran colpejats, una jove esclava anomenada Patsey

recull 500 lliures al dia, Epps la felicita cada dia i la viola repetidament. La esposa

d’Edwin se sent humiliada i envejosa i castiga a Patsey i la humilia repetidament. Un

mal any en la plantació a causa d’una plaga de cucs del cotó provoca la venda de tots

els esclaus per part d’Edwin.

Tot i la mala situació, Solomon intenta viure-la amb un toc d’ironia i pensant que tot

s’arreglarà. Solomon és venut a una plantació veïna de la plantació d’Edwin on guanya

una moneda per tocar el violí en una celebració. Temps després, les collites d’Edwin

tornen a ser bones i els esclaus tornen al camp de cotó on Solomon utilitza la moneda

per intentar enviar una carta demanant ajuda a través del ex negrer del camp. El ex

negrer accepta els diners i enviar la carta a Nova York però traeix a Solomon i li diu a

Edwin Epps. Northup no és capaç de convèncer a Edwin que és mentida i ha de

cremar la carta plorant, l’única esperança de llibertat. La relació entre Patsey i Epps

empitjora progressivament, Patsey vol suïcidar-se i demana a Northup que la ofegui

en el riu. Un dia Patsey desapareix en de la plantació i quan torna ella explica que a

anat a la plantació veïna a per una pastilla de sabó ja que la dona de Edwin no li deixa

utilitzar el sabó de la plantació perquè vol que olori malament i d’aquesta manera

humiliar-la més. Epps ordena que la lliguin a un pal perquè pugui pegar-la amb un fuet

però finalment, incitada per la seva dona, Epps obliga a Solomon que sigui ell qui la

assoti. Solomon es nega però finalment assota a Patsey amb poca intensitat, Edwin

incitat per la seva dona agafa el fuet i l’assota ell brutalment. Durant el temps en el

qual Solomon cura a Patsey ja que li agafa una gran estima, treballa en la construcció

d’un pavelló amb un treballador canadenc anomenat Bass. Aquest odia a Epps ja que

li sembla molt malament com tracta als treballadors de la plantació i es mostra oposat

a l’esclavitud. Solomon és convençut per la seva manera de pensar i li explica la seva

història, li demana ajuda per enviar una carta a Saratoga Springs, on viu la seva

família. Bass arriscant la seva vida, accepta el repte. Mentre treballava en el camp de

Edwin com un dia normal, Northup és trucat per el sheriff local, que arriba en un cotxe

40

amb un altre home. Li pregunten sobre la vida passada. Solomon reconeix el company

del sheriff com a un conegut de Saratoga i s’assabenta que han vingut per salvar-lo. A

pesar de que Edwin Epps es resisteix a que s’emportin el seu esclau i que Patsey està

molt angustiada i trista. Després de 12 llargs anys esclavitzat, Solomon Northup

recupera la llibertat i torna amb la seva família on descobreix que una de les seves

filles a tingut un fill.

Conclusió

“12 years a slave” és una de les pel·lícules més importants per analitzar del meu treball

de recerca ja que explica la història basada en fets reals de Solomon Northup, un

afroamericà lliure que va ser estafat i llavors, esclavitzat durant 12 anys. Una història

que segurament es va dur a terme més d’una vegada durant els primers anys dels

segle XIX, el context història de la pel·lícula. És una pel·lícula molt important en el meu

treball ja que té una gran qualitat cinematogràfica (va rebre molts premis i moltes

bones crítiques) i explica una història que va succeir en el segle XIX, un context

històric poc avaluat en el meu treball ja que no existeixen moltes pel·lícules on l’acció

de la pel·lícula es desenvolupi durant aquest moment de la història. A més, aquesta

pel·lícula tracta de l’esclavitud, un tema menys tractat en aquest treball per la mateixa

raó, poques pel·lícules tenen un context històric tan antic cosa que provoca que no

puguin tractat l’esclavitud ja que llavors estarien cometen grans inexactituds

històriques. “12 years a slave” és una de les pel·lícules que m’han sobtat més al

realitzar aquest treball, com ja he dit en la introducció, va ser la pel·lícula que al veure-

la, em va motivar per escollir aquest tema per elaborar el treball de recerca. Una de les

raons és que la pel·lícula està basada en una història real que fou retratada d’una

manera bastant precisa en la pel·lícula (més tard analitzaré si el director va ser fidel al

41

context històric i a la biografia de Solomon Northup,

al realitzar la pel·lícula). “12 years a slave” va estar

basada en un llibre publicat el 1853 i escrit pel

mateix protagonista de la història, Solomon Northup.

En aquest, explica la seva experiència, la seva

història, centrant-se sobretot en els 12 anys

d’esclavitud que va patir. Al veure aquesta pel·lícula,

m’ha sobtat la crueltat amb la qual es relacionaven

els plantadors amb els seus esclaus, com els

tractaven, etc; una relació de la que no era

conscient. També m’ha sobtat la relació que té

Edwin Epps amb Patsey, ja que és la seva millor

treballadora i no té cap agraïment per la seva part,

en comptes d’estar agraït, la viola brutalment molts

cops. És una pel·lícula molt dura que relata i descriu

molt bé la situació que tenien els negres en aquell

moment, eren considerats i tractats com a peces de

carn sense cap importància. A part de la crueltat

que tenen els plantadors, crec que els pitjors

personatges de la pel·lícula són les dones dels

plantadors. Unes dones envejoses perquè els seus

marits tenen sexe amb les seves esclaves. Em sembla una història cruel però alhora

espectacular. La meva opinió és que una de les escenes més cruels i dures és

l’escena en la qual un negrer ven a una senyora negra a un plantador separant-la de la

seva filla i el seu marit, una situació que crec que es repetia molt sovint, una situació

deplorable. “12 years a slave” explica la història d’un esclau que intenta sobreviure en

l’esclavitud, un dels pitjors successos de la història dels Estats Units. La clau d’aquesta

existència de Solomon en aquesta pel·lícula, és la supressió de la ràbia, fa veure que

és una persona analfabeta i lluita per sobreviure. Aquesta pel·lícula ens mostra la

diferència que existia entre el nord i el sud en relació a la esclavitud, en aquell

moment. Aquesta diferència era causada perquè en el nord, la societat estava més

industrialitzada, no es necessitava tanta mà d’obra, en canvi en el sud, la societat és

més agrícola ja que hi ha molts camps de cotó, tabac, sucre, etc. Aquesta agricultura

va provocar un increment de la demanda de mà d’obra, que havia de ser barata per

augmentar els beneficis dels propietaris de les terres. Això va provocar que l’esclavitud

s’instaurés en el sud, cosa que va comportar que el racisme, l’odi, la discriminació

racial, la desigualtat, etc; s’instauressin en l’interior de la gran majoria de ciutadans

blancs. Per això va existir i existeix actualment, encara d’una manera molt diferent, una

diferència entre el racisme que podem trobar en els estats del nord o en els estats del

sud. Aquesta diferència es retrata d’una forma molt precisa en la pel·lícula ja que

Solomon és un afroamericà lliure quan viu en el nord, en canvi, quan és segrestat,

perd el seu nom i es transportat al sud, allà es converteix en un esclaus sense cap

llibertat. Aquesta pel·lícula també mostra la importància del poder econòmic en la

nostra societat ja que Solomon és un afroamericà adinerat, per això és lliure en el

nord, en canvi, quan perd la seva identitat i tot el que això comporta (capacitat

econòmica, situació social, etc), es converteix en un esclau en el sud. Això ens

demostra que una de les causes d’aquest racisme va ser la pobresa, ja que la societat

en general, no accepta als pobres. Per molta gent, aquesta pel·lícula està considerada

42

com la millor pel·lícula sobre l’esclavitud afroamericana que s’ha fet mai. La pel·lícula

mostra a una víctima de la esclavitud, cosa que poques vegades s’havia fet en el

cinema ja que en altres pel·lícules com per exemple “Django Unchained”, es mostra a

un heroi, a un justicier. “12 years a slave” mostra d’una manera molt precisa i

impactant, la vida en els camps de cotó durant el període de l’esclavitud, una de les

pitjors experiències que pot tenir una persona en la seva vida. Al veure la pel·lícula,

ens donem compte de la crueltat que hi podíem trobar en el interior de molts

americans blancs durant aquell moment, uns homes que només estan interessats en

guanyar diners, obtenir beneficis amb el treball de les seves terres, sense importar les

condicions de treball de les persones que les treballen. Uns homes que no respecten

als esclaus i que tenen un gran odi cap a ells, només els

utilitzen com a bestiar i no els importa les seves vides.

Pitjor podria arribar a ser el paper de la dona blanca en

aquesta pel·lícula. Es mostra a una dona amb les

mateixes característiques que l’home blanc però a més,

és envejosa de les relacions sexuals que tenen els seus

marits amb esclaves afroamericanes, es mostra a una

dona que no té cap consideració amb els esclaus, els

veu com a una amenaça del seu matrimoni. La vida dels

esclaus no els hi interessa per res. En aquesta pel·lícula

també podem veure els diferents papers que tenien els

homes i les dones afroamericanes en l’esclavitud. Els

homes eren més utilitzats en treballs durs, on es

necessitava una qualitat física, com per exemple la

construcció. En canvi les dones eren utilitzades per

treballs on es necessitaven unes bones mans, com per

exemple recollir el cotó. Tot i així, això no vol dir que els

homes no treballessin en els camps de cotó. Una de les

pitjors característiques de la dona afroamericana en

l’esclavitud, és que va ser víctima d’una infinitat de violacions per part de propietaris

racistes blancs, cosa que provoca en el cas de Patsey, una esclava, la intenció de

suïcidar-se. “12 years a slave” explica una de les moltes històries de l’esclavitud, un

dels períodes més repugnants de la història dels Estats Units, i al acabar de veure

aquesta pel·lícula, no podem negar el inevitable sentiment de vergonya que sentim cap

a nosaltres mateixos, cap a la societat blanca i ens preguntem : Com pot ser algú tan

cruel? Quan Solomon Northup arriba als sud i es converteix en un esclau, lluita per la

seva llibertat, intenta demostrar a tots els blancs que ell és un home lliure, però al

donar-se compte de que no li serveix de res, sinó més aviat li provoca més problemes

decideix “rendir-se” (tot i així continua amb la lluita per la seva llibertat d’altres

maneres, com per exemple intentant escriure cartes). Decideix obeir als seus amos ja

que es dona compte de que és la única manera de sobreviure en aquell infern, encara

que Solomon no vol sobreviure, vol viure. A continuació faré un resum de la vida del

protagonista de la pel·lícula i de la història real. Finalment analitzaré si el director va

ser fidel al context històric de la pel·lícula, i en aquest cas, al basar-se en la biografia

d’una persona, analitzaré si va cometre errors al realitzar una pel·lícula biogràfica.

Solomon Northup va néixer en 1808 al comptat de Essex, Nova York, va néixer lliure

però en 1841 va ser segrestat quan acudia a una entrevista de treball i va ser venut a

43

una casa d’esclaus anomenada James Burch, en aquell moment va començar un llarg

període de temps (12 anys) en el que va ser un esclau. Solomon va ser una de les

poques víctimes de segrest en recuperar la seva llibertat de l’esclavitud, uns segrests

que es donaven a terme molt sovint. Solomon va aconseguir portar a judici als homes

responsables del seu segrest que va provocar l’esclavitud durant 12 anys. Tot i així,

durant el moment en el que va succeir el judici, els negres no podien testificar davant

dels blancs en la capital del país (Washington), això va provocar que perdés el cas

contra la casa d’esclaus, James Burch. Després d’un llarg judici en Nova York,

Hamilton i Brown (els seus segrestadors) també van evadir la justícia. En 1853,

Solomon Northup va publicar el llibre del qual està basada aquesta pel·lícula, el seu

títol era el mateix, “12 years a slave”. Es va convertir en un activista del moviment

abolicionista, va donar conferències sobre l’esclavitud en el nord-est dels Estats Units i

va ajudar a esclaus fugitius en el ferrocarril subterrani (seguint l’exemple d’altres

activistes pel moviment abolicionista de l’esclavitud, com Arriet Tubman). No es coneix

ni la data, ni el lloc ni la causa de la mort de Solomon Northup.

Com en pràcticament tota pel·lícula biogràfica, en “12 years a slave”, també es van dur

a terme algunes inexactituds històriques, errors sobre la biografia del protagonista de

la pel·lícula, Solomon Northup. Errors comesos d’una forma intencionada o no

intencionada, per explicar els horrors de l’esclavitud. El director, com en moltes de les

pel·lícules analitzades en aquest treball, no va ser totalment fidel a la història que va

succeir en realitat o al context històric de la pel·lícula. En aquest cas, el director va ser

fidel al context històric de la pel·lícula, ja que ens trobem en la primera meitat del segle

XIX i en aquell moment l’esclavitud estava molt arrelada a la societat del sud, cosa que

podem veure d’una manera molt detallada i precisa en la pel·lícula. El primer error

comés pel director va ser quan es mostra en la pel·lícula una escena de sexe entre

Solomon i una esclava de la que no coneixem ni el nom, i s’allunya entre llàgrimes al

acabar-se la escena. Una escena on es representa la gran desesperació de la dona i

la tristesa de tots dos. Se sap que aquest esdeveniment és fals perquè no només no

es troba en el llibre autobiogràfic de Solomon, sinó que en aquest, el protagonista de la

pel·lícula li dona molt èmfasi a la absoluta fidelitat que li va tenir a la seva esposa

durant aquests 12 anys d’esclavitud. Aquest és un exemple d’un error comés

intencionadament ja que el director Steve McQueen va explicar en una entrevista que

havia inclòs aquesta escena amb un propòsit, donar una mica de tendresa a aquell

44

infern i intentar donar matisos i profunditat psicològica, representar l’esclavitud de la

manera més real possible. Un altre error comés pel director es dona a terme quan

estan transportant a Solomon cap al sud. En aquest viatge, un mariner entra al celler i

intenta violar a una de les esclaves però un esclau intenta evitar-ho. Acte seguit, el

mariner l’apunyala causant-li la mort. Aquest esdeveniment sembla molt poc probable

que succeís ja que no es troba en el llibre de Solomon i a més, en aquella època els

esclaus eren molt valuosos, cap propietari d’esclaus solia assassinar molt sovint a un

esclau ja que llavors, perdia diners. A més, el mariner del vaixell, no era propietari del

esclaus, cosa que demostra que aquest esdeveniment mai es va produir. En el llibre,

un esclau mort en el viatge al sud, però a causa de la verola i no a causa d’un

assassinat. Solomon també va patir la verola, una malaltia que li va produir cicatrius

permanents en la seva cara. En canvi, en la pel·lícula no es mostra a Solomon amb

cicatrius. En aquest cas, Steve McQueen no va ser fidel al llibre biogràfic de Solomon,

sinó que va ser fidel a la cara de Chiwetel Eijofor (l’actor que representa a Solomon en

la pel·lícula). Un dels moments més importants i impactants de la pel·lícula està basat

en un antecedent incomprès. En la pel·lícula, Patsey, un esclava que és violada

repetidament pel seu amo, Epps i a causa de la gelosia de Mistress Epps (la dona

d’Epps), també és torturada brutalment; li demana a Northup que acabi amb la seva

vida ofegant-la en un pantà, d’aquesta manera acabaria amb la seva tortura i

sofriment. Aquesta escena està basada en una part del llibre, però en aquest,

l’esdeveniment és explicat d’una manera diferent. En el llibre, és la senyora Epps qui

vol subornar a Northup per ofegar a Patsey, en canvi Patsey vol escapar d’aquell

infern, no vol suïcidar-se. Aquestes són els errors sobre la biografia de Solomon

Northup més importants que va dur a terme Steve McQueen al realitzar “12 years a

slave”. Alguns errors comesos intencionadament i d’altres a causa d’una falta de

comprensió o estudi de la biografia del protagonista de la pel·lícula. Tot i aquests

errors, Steve McQueen va retratar d’una manera molt precisa i detallada l’esclavitud,

com ja he dit, un dels períodes més repugnants de la història dels Estats Units.

45

Django desencadenat

Fitxa tècnica

Títol original: Django Unchained

Any: 2012

Duració: 165 min.

País: Estats Units

Director: Quentin Tarantino

Guió: Quentin Tarantino

Música: Varis

Fotografia: Robert Richardson

Actors: Jamie Foxx (Django), Christoph Waltz (Dr. King Schultz), Leonardo DiCaprio (Calvin

Candie), Kerry Washington (Broomhilda), Samuel L. Jackson (Stephen), Walton Goggins (Billy

Crash), James Remar (Butch Pooch), Dennis Christopher (Leonide Moguy), Don Johnson (Big

Daddy), Zoë Bell (Tracker)

Productora: Sony Pictures / The Weinstein Company

Gènere: Western | Drama sureny. Esclavitud. Racisme. Spaghetti Western. Segle XIX.

Pressupost: 100.000.000 dòlars

Estudi: The Weinstein Company, Sony Pictures Releasing

Premis:

2012: 2 Oscars: millor guió original i actor secundari (Waltz). 5 nominacions

2012: 2 Globus d’Or: Millor guió i actor secundari (Waltz). 5 nominacions

2012: Crítics Choice Awards: Millor guió original. Nominada a millor pel·lícula

2012: 2 Premis BAFTA: Millor guió i actor secundari (Waltz). 5 nominacions

2012: National Board of Review (NBR): 10 millors films y millor actor sec. (Dicaprio)

2012: Asociación de Crítics de Los Angeles: 2n lloc per millor actor sec. (Waltz)

2012: American Film Institute: Top 10 - Millors pel·lícules del any

46

2012: Premis David di Donatello: Millor pel·lícula estrangera

2013: Premis César: Nominada a Millor pel·lícula estrangera

Resum

La història de la pel·lícula es desenvolupa en Texas en 1858, dos anys abans d’estellar la Guerra de Secessió o Guerra Civil Nord-americana. La pel·lícula comença amb una escena on apareix un grup d’esclaus de color, encadenats, sent transportats per l’Estat de Texas per dos negrers, els germans Speck, Ace i Dicky (persones que comercialitzaven amb negres, es a dir obtenien beneficis al vendre persones de color). Entre aquest grup d’esclaus negres hi trobem a Django, el protagonista de la història, un home negre amb grans cicatrius en l’esquena que ha estat venut a algun home blanc probablement per treballar la terra i separat de la seva esposa Broomhilda; protagonitzat per Jamie Foxx. Llavors en mig de la nit apareix l’extraordinari Dr. King Schultz un misteriós dentista alemany de Düsseldorf, però amb un impecable anglès, d’una aparença més vella, protagonitzat per Christoph Waltz. Aquest “dentista alemany” busca un esclau provinent de les plantacions del Carrucan, lloc on treballaven els assassins dels germans Brittle, demana comprar a Django ja que coneix la cara dels germans Brittle i provenia de tal plantació (antics amos de Django, van torturar-lo a ell i a la seva dona), però els germans Speck s’oposen i el doctor Schultz els mata, desencadena a tots els esclaus de color, agafa la carta de llibertat (per Django) que tenien els germans Speck, deixa sobre els seus cossos els diners que demanaven per Django i els hi diu als altres esclaus de color la direcció que han de prendre per anar al nord (ja que en aquell moment les persones de color lliures vivien al nord i en el sud s’hi trobaven els esclaus, es a dir les persones de color que no eren lliures). El Dr. Schultz dóna a Django la llibertat a canvi que aquest li ajudi a trobar els germans Brittle ja que coneix les seves cares. Quan Django li pregunta perquè els vol trobar, el doctor li explica el que de veritat és. Li explica que era dentista, però que ara és una tapadora, ara treballa com a caça recompenses, mata blancs criminals i assassins com per exemple els germans Brittle i li donen una recompensa en forma de diners. El govern penja pancartes publicitàries dient el nom de una persona i donen una recompensa al portar el seu cap, es a dir mort o vius (normalment al portar-los vius donen una millor recompensa). Mentre estan de camí cap a les plantacions on hi treballen els germans Brittle, traspassen un poblat on hi ha un malvat sheriff que han posat preu al seu cap viu o mort. Django i el doctor entren a una taberna a prendre una cervesa i quan l’amo de la taverna veu Django, s’espanta i diu que vol aquell negre fora del seu local, llavors l’amo de la taverna surt corrents a trucar al Sheriff del poble (era el que buscava el doctor Schultz ja que sabia quina seria la reacció del taverner al veu a Django). Abans de que el Sheriff no arribés, el doctor li explica a Django que si troben i maten als germans Brittle (Big John, Ellis i Little Raj), Schultz donarà a Django la seva llibertat i 25$ per cos, una nova cadira de muntar i més roba, abans que Django pugui respondre arriba el sheriff. Llavors el doctor el mata, i criden al governador de la província, al arribar, el doctor li explica el perquè d’haver matat el sheriff, que es un home buscat per la llei i que ara el que ha de fer el governador és pagar i reben un recompensa no gaire elevada, 200$ (segurament no havia comés gaire crims, ni robatoris, en general infraccions). Surten vius del poble i amb un recompensa, Django

47

per primer cop en molt de temps decideix el seu vestuari i compra una cadira de muntar per el cavall, propietat dels difunts germans Speck. Mentre reprenen el camí en Tennesse cap a Gatlinburg, per trobar els germans Brittle, totes les persones blanques miren amb mals ulls a Django, per la seva manera de vestir (ja que semblava un home amb diners) , per anar a muntat sobre un cavall (en aquell moment no es veien mai homes de color sobre cavall) i per entrar en establiments com bars; recordem que en aquells temps Texas era un estat molt racista i amb un gran odi cap a la raça negre. Schultz li pregunta a Django que té pensat fer després d’assassinar als germans Brittle. Django li explica que té pensat trobar a la seva dona, Schultz es sorprèn i li pregunta a Django si els esclaus es prenen l’ institució del matrimoni en serio. Django li diu que fa temps eren matrimoni però va perdre la seva esposa ja que va ser venuda en al casa de subhastes, dos dies abans que ell. Schultz li explica que en llibre de la casa de subhastes trobarà el nou amo de Broomhilda. Finalment arriben a la mansió i els camps de Spencer Bennet. Bennet senyala que és il·legal, per els homes negres muntar a cavall, Schultz li recorda a Bennet la raó de la visita, comprar una esclava, però Bennet li dona l’esquena, quan Schultz li explica que té pensat gastar-se 5000$, Bennet torna a recuperar l’atenció i li demana al doctor que parli amb ell en privat, Bennet i el doctor entre a la casa abans de demanar a una esclava que li ensenyi les terres a Django. Django li pregunta a l’esclava si a escoltat parlar sobre els germans Brittle. Ella li diu que no coneix a ningú amb aquell nom, només tres germans que tenen el nom de germans Shaffer i que treballen a la plantació. Django observa un camp on l’esclava diu que hi havia un dels germans treballant i ell el reconeix, Django demana a l’esclava que vagi a avisar al doctor Schultz mentre ell se’n va en direcció als germans. Llavors Django recorda com la seva esposa era maltractada per els germans assassins, va a buscar a Little Raj que estava pegant amb un fuet a un pobre jove de color. En el moment que l’altre germà, Big John anava a pegar a una noi Django el crida i quan Big John es gira, Django el dispara matant-lo al moment, poc després mata a Little Raj i quan arriba el doctor, Django li diu que el tercer germà està al camp de conreu del costat, llavors el doctor el mata amb el seu rifle. Carreguen els cossos dels germans en la caravana i marxen d’aquella mansió. Poc després un grup de persones del poble, amb el cap tapat amb bosses de farina intenten matar als dos genets, però aquest li fan una trampa i surten del poblat vius. El doctor Schultz explica a Django que aquest al ser el primer home que li compra la llibertat es sent responsable de ell i li ajuda a trobar a Broomhilda. En el camí per trobar-la Django guanya la primera recompensa per la mort d’un lladre, una recompensa de 700$ per el seu cap. Django, al matar-lo

48

aguanta amb l’altre mà el programa/ pancarta on surt la recompensa per el cap del lladre, ja que segons el doctor dona bona sort. En el camí per anar a Greenville, porten a terme moltes recompenses. Al arribar a Greenville es troben files d’esclaus marxant en totes direccions, conduïdes per els seus amos, cosa que disgusta al doctor però a Django no encara que estava en la mateix situació poc temps enrere. Els dos genets es dirigeixen a l’oficina de registres de la casa de subhastes per descobrir a qui va ser venuda Broomhilda. Descobreixen que Broomhilda fou venuda a Calvin Candie (Leonardo DiCaprio), un home ric sense escrúpols. Els dos genets van a Candyland a visitar-lo, fingeixen estar en el negoci de la lluita de Mandings (lluites en el sud, en les quals esclaus de color lluiten feroçment un contra l’altre fins a la mort). Django fa el paper d’expert en Mandings i el doctor com a alemany recent arribant d’Alemanya, interessat en aconseguir el negoci. Calvin Candie es troba interessat quan Schultz pretén comprar el millor Manding per 12000$. Calvin Candie ofereix als dos genets anar a la seva residencia “Candyland”. Django reconeix a distància a Broomhilda, Schultz demana al Calvin Candie si podria enviar-li Broomhilda a la seva habitació ja que volia practicar el seu alemany, Calvin diu que si. El majordom del senyor Candie, Stephen, esbrina les veritables intencions dels senyors Django i el doctor Schultz, les de alliberar a Broomhilda i avisa al senyor Candie. Quan el senyor Calvin Candie s’assabenta, decideix donar una oferta de agafa-ho o deixa-ho. Els hi diu als genets que els hi ven a Broomhilda per 12000$, una quantitat exagerada ja que es tracta d’una esclava de 300$ i que si decideixen que no volen comprar-la, ell podrà fer el que vulgui ja que és propietat seva. Finalment el doctor accepta i li dona a Calvin Candie el xec per 12000$. Abans de que el doctor se’n vagi de la mansió, Calvin Candie li diu que en la província en la qual es trobaven, quan s’acabava un negoci era quan els dos participants del negoci es donaven la mà. El doctor es nega, i Candie li diu que cap negoci es considerà tancat si no es dona la mà amb ell, i que Broomhilda no sortirà d’aquella mansió fins que no li doni la mà. El doctor cabrejat per les vexacions que ha presenciat, al donar la mà a Calvin Candie, el mata. Això provoca una lluita salvatge entre Django i la mansió Candie on mort el doctor. Finalment després de que Django li diu al majordom: “jo sóc aquell negre entre deu mil”; el mata explotant tota la mansió Candie i marxant sobre cavall amb la seva dona, Broomhilda.

Annex i Conclusió

Django Unchained “Django desencadenat”, es tracta d’una pel·lícula dirigida per el conegut i respectat director Quentin Tarantino. Aquesta pel·lícula es tracta d’un Spaghetti Western, un gènere cinematogràfic que va tenir el seu punt més àlgid en la dècada dels seixanta. És un subgènere del western sorgit a mitjans dels anys 60 en alguns països europeus (principalment Itàlia, d'aquí el seu nom, i Espanya). En origen solien ser de baix pressupost, i amb algunes característiques pròpies (estètica, personatges) que exageraven els codis del gènere nord-americà. Algunes persones com per exemple el novel·lista satíric poeta Ishmael Reed, van criticar fortament que Django Unchained fos considerat com un Spaguetti Western perquè segons ells , l’última pel·lícula de Tarantino, és un insult al Spaguetti Western. Una de les raons que donaven és que els Spaguettis Western eren de baix pressupost i Django Unchained havi costat 100 milions de dòlars. El nom de Django fa referència a la pel·lícula de 1966, Spaghetti Western protagonitzat per Franco Nero. També fou criticada per altres

49

com David Fellerath, qui va dir que Tarantino només havia fet una petita recerca sobre l’espagueti western de Sergio Corbucci, Django; i sobre la pel·lícula de 1975, Boss Niger, una pel·lícula que tractava sobre la explotació negra. Alguns crítics van criticar l’excessiu ús durant la pel·lícula de la paraula “nigger” (una manera despectiva d’anomenar els afroamericans “negrata”), i sobre l’ús excessiu de la violència en contra dels esclaus. D’altres van defensar l’ús d’aquest tipus de llenguatge ja que ens trobem en un context històric de la pel·lícula determinat, en el qual el racisme i l’esclavitud regnaven en els Estats Units. Entre aquests crítics en contra de la paraula nigger i l’ús de tanta violència, trobem al cineasta Spike Lee, qui va dir que no tornaria mai més a veure la pel·lícula perquè és una falta de respecte als seus avantpassats, l’esclavitud americana no va ser un Spaguetti Western de Sergio Leone sinó que un Holocaust on els seus avantpassats van ser robats d’Àfrica. Entre aquests crítics que van defensar l’ús de la paraula nigger, trobem a Samuel L. Jackson qui va afirmar que dir masses vegades la paraula “nigger” en una pel·lícula sobre l’esclavitud africana és com dir masses vegades la paraula “kyke” (KKK) en una pel·lícula sobre nazis. Mentre l’actor principal de la pel·lícula Jamie Fox, va fer broma fent un comentari sobre estar molt excitat per haver matat tots els blancs de la pel·lícula, el columnista del Washington Time, Jeff Kühner, va escriure que el fanatisme anti-blanc està molt arrelat a la nostra cultura moderna i Django Unchained es redueix a un tema principal: l’home blanc és un diable i ha de ser eradicat com un virus letal. La pel·lícula Django Unchained va arribar just després del tiroteig a l’escola de Sandy Hook, cosa que no va ajudar gaire. Per això fou tant fortament criticada per l’ús de la violència. Però hem de recordar que el director d’aquesta pel·lícula és Quentin Tarantino, director d’altres pel·lícules com Kil Bill; la pel·lícula té una finalitat moral, ja que es tracta d’una parodia sobre la violència i el racisme. Tot això, la violència, el fort racisme el desordre de la societat representa una parodia cap al que succeïa en aquell moment, una època on el fort odi cap els negres i el racisme era encara superior. És una genialitat l’aparició de un caça recompenses alemany, fent recordar les salvatjades que van cometre els alemanys. Tarantino es pren el racisme com a algú graciós i burlesc per expressar la salvatjada que en realitat és, tot amb un cert to irònic. Algunes persones negres relacionen la pel·lícula com a una burla cap als homes, dones, nens i nenes que van viure en els camps de cultius en aquells moments, però jo crec que la pel·lícula representa tot el contrari, un puntada de peu per tots els homes i dones blancs que encara guarden racisme en el seus interiors. I finalment, tampoc crec que la pel·lícula representi tots els horrors que van succeir en aquells moments, un dels episodis més repugnants de la història blanca.

Després d’haver fet una petita conclusió sobre la pel·lícula i haver explicat totes les crítiques que va rebre, faré un anàlisis de la pel·lícula esbrinant inexactituds històriques.

50

L’acció de la pel·lícula es desenvolupa durant el 1858, en Texas. Vint-i-dos anys abans, Texas, després d’una colonització d’anglosaxons, qui van introduir l’esclavitud il·legalment en el territori, va declarar la seva independència de Mèxic i va reconeix l’esclavitud, cosa que va dificultar molt la vida dels afroamericans, com podem apreciar en la pel·lícula ja que tots els negres menys Django són esclaus, es a dir que Tarantino va ser fidel al context històric de la pel·lícula, fent aparèixer l’esclavitud en Texas durant el 1858. Tot i que havien aparegut el primer hospital i les primeres escoles per a negres, estaven escapant milers d’esclaus afroamericans mitjançant el ferrocarril subterrani i s’havien organitzat comitès de vigilància com el de Filadèlfia per ajudar als esclaus fugitius a escapar dels seus amos o perseguidors, ens trobàvem durant una època molt dolenta per la societat afroamericana. Havien imposat la llei Mordassa 14 anys després, una llei que prohibia al Congrés considerar cap petició relacionada amb l’esclavitud, d’aquesta manera cap afroamericà podia aconseguir la seva llibertat. Tot i així van fer avanços importants per a la llibertat, com per exemple la rebel·lió en la nau espanyola “l’Amistat”, cosa que va representar un símbol del moviment antiesclavista o la forta propaganda contra l’esclavitud que s’estava donant a terme. Entre 1846 i 1848, Estats Units va entrar en guerra amb Mèxic pels interessos dels estats esclavistes del Sud ja que volien estendre l’esclavitud. Desprès del tractat de Guadalupe Hidalgo, en 1845, Texas va ser incorporada als Estats Units i com a compensació el país nord-americà va pagar 15 milions de dòlars a Mèxic per el territori mexicà perdut durant la guerra. Un any després es va intentar prohibir l’esclavitud en els territoris guanyats a Mèxic però no es va aconseguir i la situació de la societat afroamericana, com podem apreciar en la pel·lícula, era lamentable. Durant la dècada del 1850 van ocórrer dos esdeveniments importants, un fou que Texas va rebre molts immigrants mexicans atrets per les oportunitats de que Texas arribaria a ser un dels estats més pròspers i amb més recursos naturals de la Unió. L’altre fou el cas Dred Scott. Després dels avanços que estaven fent la societat afroamericana, amb l’arribada del primer best seller que criticava la esclavitud, la formació dels primers sindicats per a treballadors afroamericans, els importants avanços que estava fent la dona afroamericana, etc; el cas Dred Scott va representar un pas enrere en la lluita per la llibertat de la societat afroamericana. Els negres no eren considerat ciutadans dels Estats Units d’Amèrica i el Congrés no té poder per a restringir l’esclavitud en qualsevol territori federal. Relacionant la història afroamericana amb la pel·lícula, ens donem compte de que els afroamericans a Texas, es a dir en el sud, eren majoritàriament esclaus, durant la pel·lícula només podem veure un esclau lliure, Django. Per això cal explicar, que Django no fa el paper de víctima, comparant amb altres pel·lícules com 12 years of slavery, on el protagonista principal és una víctima de l’esclavitud. Django fa el paper de caça recompenses negre, un pistoler que es guanya la vida matant a blancs i cobrant per això, mentre busca la seva pròpia venjança i trobar a la seva esposa. És l’únic negre lliure i muntat a cavall que es veu en la pel·lícula, per això tot els esclaus que el veuen l’hi tenen ràbia i fàstic. La gran quantitat d’esclavitud es deguda en part en que l’economia del sud era principalment agrària i necessitava una gran quantitat de mà d’obra, i que millor que utilitzar mà d’obra barata (els negres en aquell moment eren mà d’obra molt barata), per treballar els camps i obtenir molts beneficis. En canvi en el nord, la economia era diferent, era una economia més industrialitzada i no necessitava tanta mà d’obra, es adir menys esclaus. Relacionant-ho amb la pel·lícula ens donem compte de que Leonardo di Caprio (Calvin Candie), representa el típic

51

propietari de terres del sud, sàdic i violent, que utilitza la mà d’obra negre per treballar les terres, obtenir grans beneficis i gastar-se’ls en luxes, en aquest cas en les baralles de mandings. En canvi, Christoph Waltz (Dr. King Schultz) representa aquell ciutadà més

europeu, que prové del nord i està en contra de l’esclavitud. Tot i demostrar que Tarantino ha sigut fidel al context històric de la pel·lícula ja que la situació per la qual estaven passant els afroamericans era lamentable i es pot apreciar en la pel·lícula, també va cometre inexactitud històriques al realitzar aquesta pel·lícula i les explicaré a continuació.

Una de les inexactituds històriques que va cometre Tarantino fou l’aparició de la lluita

de mandings. Encara que Tarantino sempre ha afirmat que si que existien i que havia

fet una gran recerca sobre aquest tema, no hi ha cap evidència històrica que ho

demostri. No s’ha trobat mai cap document on aparegui que existien les baralles

entres esclaus negres masculins (mandings) ni tampoc que aquestes baralles acabessin

quan un esclau matava a l’altre, com apareix en la pel·lícula. Tot i així, alguns

historiadors diuen que hi ha rumors indocumentats de que aquestes baralles es van

dur a terme, d’altres diuen que no es van dur a terme no per una qüestió moral o ètica

sinó per una qüestió econòmica ja que perdre un esclau negre representava una

pèrdua econòmica massa important per un propietari de terres del sud. El nom

“manding”, prové d’una pel·lícula anterior a Django que s’anomenava d’aquesta

manera. Tarantino, de vegades, utilitza aquestes inexactituds històriques amb un

propòsit, per donar una mena d’ironia a la història. Això succeeix amb l’aparició del Ku

Klux Klan una dècada abans de la seva formació (en 1865). En aquest moment,

Tarantino té l’objectiu de ridiculitzar els membres d’aquesta organització racista, ja

que en una escena, els membres de la organització tenen una divertida discussió entre

ells perquè no veuen res amb els sacs que porten en el cap, Tarantino els mostra com a

unes persones fàcils de manipular, poc intel·ligents, ingènues, poc organitzades, no

aconsegueixen els seus objectius, etc. Aquesta organització anterior al KKK format en

1865, eren coneguts com “els reguladors” i si que existien, es adir que Tarantino no

comet del tot un a inexactitud històrica ja que era una organització existent en aquell

moment. Alguns crítics diuen que Django, és una pel·lícula que es nota molt que és de

Tarantino, però alhora té una gran exactitud històrica. Les pel·lícules no són

documentals, no s’han de confondre, una pel·lícula té l’objectiu d’entretenir, per això

no és tan important les exactituds històriques. Segons molts crítics la millor arma de

Tarantino per entretenir és la violència. Tot i així, la majoria de crítics estan d’acord

que Tarantino, encara que faci pel·lícules exagerades (una de les principals

característiques de les pel·lícules del director), va descriure acertadament com era

l’esclavitud en aquell moment, una provocació greu i una crueltat inimaginable.

Baralles de mandings fins a la mort per l’entreteniment dels blancs, un esclau

esquarterat per gossos, càstigs cruels, assassinats, etc; són alguns dels esdeveniments

que mostren el que succeïa en aquell moment. Tot i així, l’assassinat d’esclaus era

penat per la llei, encara que poc sovint. Tarantino va cometre una inexactitud històrica

52

ja que no passava molt sovint que l’amo d’un esclau matés a un esclaus seu durant

l’època de 1858 ja que en 1739 i 1775 van ser condemnats a mort els primers blancs

per matar a un esclau. Els codis d’esclaus del sud deien que l’homicidi intencional d’un

esclau era un fet il·legal. Tot i així, molt poques vegades els amos foren castigats. En

1739, el codi d’esclaus deia que l’homicidi intencional d’un esclau seria multat amb

700$ i l’homicidi passional amb 350$. A pesar d’aquest codi d’esclaus, en 1822 els

esclaus del sud estaven protegits per la llei contra el càstig cruel i inexplicable dels seus

amos i com he explicat, no era molt usual que els amos matessin als seus esclaus

perquè en algunes vegades podien ser jutjats i en molt poques vegades, condemnats a

mort.

53

El color púrpura

Fitxa tècnica

Títol original: The color purple

Any: 1985

Duració: 147 min

País: Estats Units

Director: Steven Spielberg

Guió: Menno Meyjes (Novel·la: Alice Walker)

Música: Quincy Jones

Fotografia: Allen Daviau

Actors: Danny Glover (Albert), Whoopi Goldberg (Celie Johnson), Adolph Caesar

(Old Mister Johnson), William E. Pugh (Harpo Johnson), Desreta Johnson (Young

Celie Harris) , Oprah Winfrey (Sofia), Rae Dawn Chong (Squeak), Margaret Avery

(Shug Avery), Akousa Busia (Nettie Harris), Bennet Guillory (Grady)

Productora: Warner Bros. / Amblin Entertainment

Gènere: Drama | Melodrama. Racisme. Anys 1900 (circa). Anys 1910-1919. Anys 20

Pressupost: 15.000.000 dòlars

Premis:

1985: 11 nominacions al Oscar, incloent Pel·lícula, Guió adaptat i Actriu (Goldberg).

1985: Globus d’Or: Actriu. Nominada a Drama, Director, Música y Secundaria

(Winfrey).

1985: 2 premis National Board of Review: millor Pel·lícula I Actriu (Goldberg)

1986: Nominada al BAFTA: Millor Guió adaptat

54

Resum

Ens trobem en el sud dels

EUA. En la primera escena de

la pel·lícula trobem a dos

noies jugant en els camps de

cotó que desprenen una gran

felicitat, una és Celie i l’altre

la seva germana, Nettie.

Arriba el hivern de 1909 i

Celie, amb 14 anys dóna a

llum els dos fills que té a

causa dels abusos i violacions

del seu pare, qui li arravatar els fills a la seva filla perquè no vol que la gent del poble ho

sàpiga. Celie és la protagonista de la pel·lícula i explica que un dia el seu pare li va dir que faria

el que la seva mare no havia volgut fer mai, i així ha tingut dos fills amb el seu pare. Tant Celie,

com la seva germana i el seu pare són afroamericans, de moment en la pel·lícula no ha

aparegut cap persona blanca. Eventualment, el pare de Celie la casa amb un home igual

d’abusiu que ell, un home anomenat Johnson que en un primer instant volia casar-se amb

Nettie, però el seu pare no li deixa ja que diu que ella és molt guapa, i molt jove, en canvi pot

fer amb Celie tot el que vulgui ja que és molt lletja. El marit de Celie és un home de color que

maltracta a Celie i només es casa amb ella per que cuidi als seus quatre fills que havia tingut

amb la seva exdona, renti, organitzi i s’ocupi de la seva casa i treballi en el seus camps. Un dia,

Nettie, després de veure a una filla de Celie en una botiga del poble, visita a Celie en la finca

del senyor Johnson i es queda vivint en la casa amb la seva germana. Al senyor Johnson li

agrada Nettie i vol tenir relacions sexuals amb ella, Celie li avisa i li diu que s’ha d’anar d’hora

de la casa, abans que el seu marit pogués fer-ho. Les dos germanes decideixen que estaran en

contacte a través de cartes, però per fer-ho, Celie necessita aprendre a escriure i llegir ja que

no sap i la seva germana petita li ensenya ja que està anant a l’escola. Un dia, mentre Nettie

estava anant a l’escola el senyor Johnson la intenta violar, ella es defensa i aconsegueix

escapar-se però al arribar a la casa del senyor Johnson, ell la fa fora separant-la d’aquesta

manera de la seva germana. Tot i així decideixen que estaran en contacte a través de cartes.

La vida de Celie empitjora al llarg del temps i deixa d’estar en contacte amb l’única persona

que estima i li importa en la seva vida, Nettie, ja que no rep cap carta seva. Arriba l’estiu de

1916 i un dels fils del senyor Johnson es casa amb una dona anomenada Sofia i té un fill amb

ella. El senyor Johnson li diu al seu fill que les dones són com els nens, per educar i fer que

sigui obedient la seva dona, l’ha de pegar i li ha de donar una bona pallissa. El senyor Harpo (el

fill de Johnson) va dir-li a Sofia que la pegaria si no es comportava bé, l’ha resposta va ésser

una bona pallissa per part de Sofia a Harpo. Després de mals rotllos, problemes i baralles Sofia

es divorcia de Harpo i se’n va de casa. La vida de Celie canvia quan el senyor Johnson porta a la

seva amant malalta anomenada Shug perquè Celie la cuidi. Shug és una dona de color sexy,

fresca i independent. De tant en tant el pare de Shug visita al senyor Johnson i critica la seva

filla, li diu que té la nova malaltia de les dones, (jo crec que es refereix a que és lesbiana).

Arriba l’estiu de 1922. Celie s’enamora de la senyora Shug i viceversa. Per primera vegada en la

seva vida, Celie pot gaudir del sexe, del romanç i la amistat. I per primer cop no es tapa el seu

55

somriure amb les mans. La por que tenen els blancs cap als negres és molt gran. Arriba la

primavera de 1936. Shug descobreix el misteri del silenci de Nettie durant tants anys, el senyor

Johnson havia amagat totes les cartes de Nettie en el seu bagul. Quan Celie troba les cartes de

la seva germana, la seva felicitat és

infinita i se li obra el món de nou.

Celie es dona compte de tots els

abusos que ha patit per part del

senyor Johnson i al trobar totes les

cartes de Nettie i llegir-les, agafa

molta força. Les cartes de Nettie li

canvien la manera de veure el món,

s’assabenta per una d’elles que el

seu presumpte pare en veritat no és

el seu pare biològic. La seva

germana li explica que està vivint

amb el Pare Samuel i la seva família

treballant com a missionera en

Àfrica. El Pare Samuel ha adoptat als dos fills de Celie i pensen tornar d’hora d’Àfrica. Celie

intenta assassinar al seu marit però la senyora Shug la para. Celie s’enfronta amb el senyor

Johnson i decideix deixar-lo i se’n va a Memphis amb la senyora Shug. El senyor Johnson li diu

en l’últim moment que és negra, pobre, lletja, no és res i a Memphis no serà ningú però Celie

ja no pot aguantar més. Arribem al 1937. Celie s’assabenta de la mort del seu pare i que la casa

on vivia en realitat pertanyia a Celie i Nettie des de la mort de la seva mare. A partir d’aquest

moment Celie és l’ama d’una casa i l’arregla per l’arribada de Nettie. Celie es converteix en una

dona independent i lliure, manté una amistat intima amb Shug, però Shug no és ni fidel ni

constant en les seves relacions romàntiques. Celie també es fa amiga d’un home nou i el

senyor Johnson canvia completament després de que la senyora Shug i Celie van marxar.

Encara que a Celie li té ràbia pels mals tractes i abusos que a patit i no té està interessada

romànticament, encara li agrada passar alguns moments amb el senyor Johnson. Nettie torna

amb Samuel després d’uns anys en Àfrica com li havia dit a Celie en algunes cartes, s’ha casa

amb Samuel i tenen els fills de Celie. La pel·lícula acaba amb la retrobada de les dos germanes

en una emotiva, preciosa i plena de felicitat reunió i a pesar de que ja són dos senyores grans

sembla que acaben de començar els millors anys de les seves vides. La última i la primera

escena de la pel·lícula són les mateixes però amb una edat diferent.

Conclusió

La pel·lícula “El color púrpura” es va basar en la novel·la escrita per Alice Walker, una història

fictícia. He escollit aquesta pel·lícula perquè ens mostra la mala situació en la que vivia la dona

afroamericana en el context històric de la pel·lícula. L’acció de la pel·lícula es dona a terme

durant la primera meitat del segle XX, durant els feliços anys 20, la gran depressió i la segona

guerra mundial. El director Steven Spielberg va ser fidel al context històric ja que per exemple,

durant la època de la gran depressió, en la pel·lícula es pot veure la pobresa en la que vivien

molts americans en aquell moment, una pobresa que no només venia del fet de ser

afroamericans, sinó que la pel·lícula mostra com la societat americana en general estava

56

submergida en la pobresa. La principal diferència entre la pel·lícula i

la novel·la és l’alteració de l’estructura narrativa ja que en el llibre

ens assabentem de la història de Celie a través de les cartes que

ella escriu a Déu, en canvi en la pel·lícula s’exclou la relació entre

Celie i Deu, una relació que fa que la protagonista principal de la

pel·lícula evolucioni i faci una auto reflexió. En la pel·lícula també es

canvia la personalitat de Shug i el seu paper en la història. El títol de

la pel·lícula fa referència als colors de la classe eclesiàstica, el color

púrpura és la signatura de Déu. En la pel·lícula, el color púrpura

representa la felicitat, l’amor, l’alegria, la llibertat, la relació amb

Déu; es a dir totes les parts bones de la vida de Celie, representa les

parts positives de la vida de Celie. En aquesta pel·lícula podem

veure un racisme cap a una dona afroamericana anomenada Celie.

Un racisme que ve del seu marit negre. La pel·lícula intenta mostra

que el racisme cap als negres no només podia venir per part de la societat blanca sinó que

també venia per part dels negres. Amb la història de Celie, una noia que és violada pel seu

pare i té un fill, que es criada en els camps de cotó, un dels pitjors escenaris per criar a un noia;

ens donem compte de que la dona afroamericana va patir per dues raons: per ser dona i per

ser afroamericana. “The color purple” explica una història de racisme i masclisme alhora ja que

el marit de Celie va tenir actituds racistes i masclistes contra ella. Celie té una vida molt cruel i

trista i l’únic fet que li dona alegria és la relació amb la seva germana. “The color purple” és

una història d’amor cap a la seva germana i cap a Déu, un història d’auto superació i de busca

de la felicitat. Inicialment Celie viu una vida feliç juntament amb la seva germana, sempre

somrient però amb 14 anys entra en la vida real, és violada pel seu pare i dona llum a dos fills

que els perd posteriorment, a més perd la seva fertilitat a causa de tals violacions i és separada

de la seva germana, l’única felicitat que té en la seva vida. “The color purple”, no és una

història que parla sobre el sofriment de Celie, sinó que parla de la seva victòria, la retrobada

amb la seva germana i el fet d’haver aconseguit trobar la felicitat en la seva vida. El punt

d’inflexió de la pel·lícula és dona a terme quan arriba Shug Avery a la casa on viu Celie amb el

seu marit. Shug és una dona de luxe que ha estat devastada per la vida, ha tingut una època de

bogeria, ha sigut alcohòlica, depressiva, etc; però tot i així encara té una bellesa indestructible.

El personatge de Shug és molt important en la vida de Celie ja que li fa veure que el sexe pot

incloure la tendresa i que ella (la protagonista principal de la pel·lícula) pot estimar-se a sí

mateixa. Gràcies a Shug, Celie comença a valorar-se a sí mateixa ja que fins aleshores només

rebia insults i paraules desagraïdes per part del seu marit, Shug li fa veure a Celie que té un

somriure molt maco i per això no l’ha d’amagar. Shug troba la bellesa de Celie i li mostra. La

relació entre les dues dones és el moment central de la pel·lícula. Aquesta pel·lícula és

important que l’hagi analitzat ja que tracta sobre el racisme en una pel·lícula on el paper dels

blancs és secundari. En la pel·lícula el director fa que sentim una simpatia cap a una persona a

la que no se li permet ni somriure, ni parlar, ni interactuar amb la vida al seu voltant i aquest és

el gran èxit del director al realitzar aquesta pel·lícula. El tema de la pel·lícula és la alliberació

d’una esclavitud que en aquest cas és entre persones de color, una esclavitud que pateix Celie

(com ja he dit és una de les poques pel·lícules que tracten aquesta esclavitud entre persones

de color). Uns altres temes que tracta la pel·lícula són l’educació i l’aprenentatge de la lectura.

La alliberació d’aquesta esclavitud va evolucionant i es va produint durant la pel·lícula gràcies

57

als seu afany per llegir, sobretot llegir les cartes de la seva germana. Aquesta educació i

l’aprenentatge de la lectura que rep Celie, li fa sentir-se amb un poder, el del coneixement. Un

poder que el seu marit, un maltractador, no posseeix. Amb aquesta pel·lícula Steven Spielberg

es mostra en contra del racisme en general, i mostra que aquest racisme que van patir els

afroamericans no només provenia dels ciutadans blancs. El racisme també es pot trobar entre

persones de la mateixa raça i aquesta pel·lícula és una prova d’això. A més Steven Spielberg

també es mostra en contra del masclisme. En resum la pel·lícula mostra la lluita per la

alliberació d’una esclavitud que pateix Celie. Aquesta esclavitud està causada pel racisme i pel

masclisme que rep del seu marit. La gran diferència que té aquesta pel·lícula en relació de les

altres analitzades és que tracta sobre el racisme que rep una dona afroamericana d’una

persona de la seva mateixa raça, del seu marit negre. Steven Spielberg va ser fidel al context

històric de la pel·lícula ja que durant la primera meitat del segle XX, si l’home afroamericà no

va ser respectat i va patir una forta discriminació racial, no podria arribar a imaginar la mala

situació per la qual va passar la dona afroamericana. Una crueltat, racisme, odi, discriminació

racials, masclisme, desigualtat, falta de respecte i superioritat molt ben retratada en la

pel·lícula.

58

El majordom

Fitxa tècnica

Títol original: The Butler

Any: 2013

Duració: 132 min

País: Estats Units

Director: Lee Daniels

Guió: Lee Daniels, Danny Strong

Música: Rodrigo Leão

Fotografia: Andrew Dunn

Actors: Forest Whitaker/ Michael Rainey

Jr./ Aml Ameen (Cecil Gaines), David Banner (Earl Gaines), LaJessie Smith (Abraham), Mariah

Carey (Hattie Pearl), Alex Pettyfer (Thomas Westfall), Vanessa Redgrave (Annabeth Westfall),

Clarence Williams (Maynard), John P. Fertitta (Mr. Jenkins), Jim Gleason (R. D. Warner), Oprah

Winfrey (Gloria Gaines), Isaac White (Charlie Gaines), David Oyelowo (Louis Gaines), Joe Chrest

(White Usher)

Productora: The Weinstein Company / Laura Ziskin Productions / Windy Hill Pictures

Gènere: Drama | Basat en fet reals. Històric. Racisme. Anys 50. Anys 60. Anys 70. Anys 80

Pressupost: 30.000.000 dòlars

Premis:

2013: Premis BAFTA: Nominada a millor actriu secundaria (Oprah) i millor maquillatge

2013: Satellite Awards: 3 nominacions, incloent actor (Forest Whitaker)

59

Resum

Una pel·lícula inspirada en una historia real. En una imatge on apareixen dos homes de color

penjats apareix una frase: “La foscor no acaba amb la foscor, només la llum pot fer-ho” Martin

Luther King. La pel·lícula comença el 2009, quan un ancià anomenat Cecil Gaines relata la

història de la seva vida mentre espera en la Casa Blanca. Explica que tota la seva vida havia

sigut el cotó, un treball molt dur, però no l’importava perquè podia passar-se tot el dia amb el

seu pare, va ser criat en una plantació de cotó, en la dècada del 1920, en Macon, Geòrgia. En

aquest moment, Cecil està explicant la seva

infància. Un dia, cosa que succeïa molt

sovint, l’amo de la plantació s’emporta a la

seva mare a una mena d’habitació on la

viola, acte següent, el seu pare li demana

una explicació i l’amo li dispara al cap i li

causa la mort. La mare de l’amo, trista i

decebuda amb el seu fill li diu a Cecil que a

partir d’ara treballarà en la casa i

l’ensenyarà a ésser un negre domèstic. En

la seva infància, Cecil ja havia aprés a ésser

un negre domèstic impecable gràcies al ensenyament de la mare de l’amo de la plantació.

Quan es va fer gran, va haver de marxar de la plantació per por a que el matessin a ell també.

La seva mare va patir una gran depressió després de l’assassinat del seu marit, i no va tornar a

parlar gaire, es sentia trista per la marxa del seu fill però també sabia que havia de marxar

d’aquell lloc. Fora de la plantació, la vida era més dura, ningú li donava treball, ni menjar, ni

dormir, qualsevol blanc podia matar a un negre i no ésser castigat, la llei no estava amb ells,

sinó en la seva contra. A causa de la gana que té, roba menjar en una casa i el majordom de la

casa el descobreix, no el castiga i el deixa anar però Cecil li demana si pot treballar en la casa,

que és un bon negre domèstic, el majordom de la casa li diu que mai ha d’utilitzar aquesta

paraula perquè és una paraula plena d’odi, una paraula de blancs. Finalment, el majordom de

la casa, Maynard, accedeix a donar-li el treball i l’ajuda amb el seu aprenentatge com a

majordom. Després d’un temps d’aprenentatge, Maynard li recomana a Cecil un treball en un

hotel de Washington D. C. Maynard li dona alguns consells com per exemple que els negres

majordoms tenen dos cares, les seves i les que han de mostrar als blancs i per progressar ha de

fer que els blancs no es sentin amenaçats. Cecil accepta el treball, arriba el 1957 a Washington.

En l’hotel, totes les persones que s’allotgen són persones blanques i molt racistes que creuen

que han d’haver escoles per blancs i d’altres per negres ja que sinó acabaran tenint relacions

entre ells i seria una catàstrofe segons ell, creuen que molts polítics d’aquell moment són uns

criminals ja que segons ells, ajuden als afroamericans. El majordom no vol opinar mai sobre la

política per no posar-se en problemes. Mai hagués imaginat que podria treballar en un lloc tan

luxós i elegant com aquell, que podria tenir una vida tant bona ja que tenia una bona situació

econòmica, una bona casa, s’acabava d’enamorar de Gloria amb qui havia tingut dos fills.

Gloria explica una història sobre els blancs del sud, sobre un assassinat d’un noi negre de 14

anys que el van apallissar, matar i llençar al riu només perquè havia mirat a una dona blancs.

Un dels fills diu que almenys estan a Washington, un lloc més segur encara que els blancs els

segueixen tractant molt malament. Cecil sempre té por quan li truca un home blanc perquè

60

tem el pitjor com per exemple que el acomiadin del seu treball, però aquella trucada era una

invitació a la casa blanca per treballar com a majordom. Primer fa una entrevista on Cecil

mostra la seva intel·ligència, aptituds com a majordom i sobretot la seva cultura i manera de

parlar, fet que els hi agrada molt als blancs, un negre domèstic llest. També li diu al

entrevistador, el Senyor Fallows, Maître de la Casa Blanca, que no li interessa la política, una

característica molt important per ésser majordom en la casa blanca. L’accepten per ésser

majordom de la Casa Blanca. El senyor Fallows li presenta el cap de majordom Carter Wilson i

el seu col·laborador Jame Holloway. El primer president dels EUA que coneix Cecil és Dwight

David Eisenhower, a qui escolta dir en una reunió que es mostra en contra de la utilització de

les tropes per imposa la integració escolar en el sud, es a dir barrejar en una mateix escola els

nens blancs i negres, ja que segons el president provocaria una guerra civil, i no està disposat a

provocar-la. Cecil no vol que el seu fill Louis participi en una manifestació per la lluita dels

drets humans i civils ja que té por que l’ataquin. El president Eisenhower es mostra molt

enfadat quan escolta fets i actituds racistes, vol la igualtat i que les escoles siguin multiracials.

El president d’Arkansas ordena la prohibició de l’entrada de nens negres en les escoles de

blancs i com a resposta, el president ordena l’enviament de tropes militar a una dels col·legis

de secundaria anomenat Little Rock perquè s’implanti la nova llei que ha fet, una llei que diu

que els nens blancs i negres han d’estudiar en el mateix col·legi. Per primera vegada, Cecil veia

a un home blanc donar la cara per la societat afroamericana. Cecil intenta convèncer al seu fill

Louis que el president Eisenhower els hi donaria una vida millor, però Louis no ho creu. Louis,

es matricula i es converteix en un estudiant de primera generació universitària de La

universitat de Fisk en Tennesse, sud dels EUA. Cecil té dubtes i por sobre això ja que pensa que

el sud és massa perillós i no podrà cuidar de ell si està tant lluny, i intenta convèncer a Louis a

matricular-se en la universitat Howard però Louis ja ha pres una decisió. Segons Holloway, com

a membre de la societat afroamericana el que més li preocupa és que el servei de color cobra

un 40% menys que el servei de blancs i que al ser negre és molt més difícil ascendir. Louis

s’uneix a un programa d’estudiants anomenat els Genets de la Llibertat, liderat per James

Lawson que lluita per els drets civils i humans dels negres mitjançant teòricament les tècniques

de Gandhi, lluitant amb l’arma de l’amor i d’una manera pacífica per la igualtat. Lluiten per la

igualtat de distintes maneres, per exemple es seuen en la zona de blancs en la cafeteria ja que

estaven en el sud i hi havia molt racisme encara que estiguessin en el 1960. El fet de seure en

la zona de blancs provoca una baralla ja que entren un grup de blancs que els empaiten dels

llocs, els hi diuen micos i els peguen. Tot acaba amb l’arrest de totes les persones de color que

pertanyen al programa d’estudiants, entre elles Louis. Condemnen a tots a un mes en la presó

del comptat i apareix una escena on apareixen dos aixetes, una per blancs i una per negres.

Furiós, Cecil es dirigeix a Nashville on

s’enfronta a Louis ja que l’ha desobeït. Gloria,

que es sent sola ja que el seu marit treballa

moltes hores en la Casa Blanca, es converteix

en alcohòlica i s'involucra en una relació

amorosa amb el seu veí, Howard. En 1961,

després de l’elecció com a nou president dels

EUA de John F. Kennedy, Louis i els seus

companys de moviment Genets de la Llibertat

són atacats per e Ku Klux Klan mentre

61

viatjaven en un autobús on negres i blancs seien barrejats (autobús de la llibertat), en

Alabama. A Louis, en els últims dos anys l’han empresonat 16 vegades, i en aquell moment

està empresonat en Birmingham juntament amb Martin Luther King, tota aquesta informació li

proporciona el president Kennedy al majordom. Kennedy es dona compte de tot el que han

sofert la societat afroamericana i fa un discurs a la nació on proposa la llei de drets civils de

1964: “Els focs de la discòrdia cremen en totes les ciutats del nord i del sud, allà on no hi ha

remeis legals a mà, es fa justícia i es lluita per la igualtat en el carrer, amb manifestacions,

protestes, per tant demano al congrés que aprovi una llei que atorgui a tots els americans el

dret de ser servits en locals públics, hotels, restaurants, cines, comerços i establiments

similars, a mi em sembla un dret elemental i negar-lo és una indecència arbitrària que cap

americà en 1961 ha de suportar. Però molts ho fan. Un gran canvi s’acosta. La nostra missió, la

nostra obligació és portar a canvi aquesta revolució, aquesta reforma pacífica i constructiva

per a tots. Aquells que no facin res estaran incitant la vergonya i la violència.” Uns mesos

després, Kennedy és assassinat i el seu successor és Lyndon B. Johnson. Com a gest de bona

voluntat, Jackie Kennedy, l’esposa del expresident li regala a Cecil una de les corbates del

president. Hi ha una marxa organitzada per Martin Luther King en el sud per al reivindicació

dels drets dels negres i entre ells la voluntat del poble afroamericà de votar ja que fins

aleshores no tenien el dret de fer-ho. Han matat a tres persones que intentaven que s’imposés

el dret de vot dels negres i segons la dona de Holloway, el president a enviat al FBI al sud

només perquè dos de les persones a les que han matat eren blancs. Cecil, Holloway i Wilson no

opinen el mateix i la dona de Holloway els hi diu que ho va llegir en un d’aquells diaris per a

negres de Baltimore. Segons Cecil, el president Lyndon Johnson ha aprovat la major legislació

sobre els drets civils des de que Lincoln va alliberar als esclaus, serà molt difícil tornar a

aprovar una llei tant important (la llei que va imposar Kennedy abans de que l’assassinaran).

Discurs a la nació per part de Lyndon Johnson: Tot ciutadà americà ha de tenir el mateix dret a

vot,però la realitat és que en molts llocs d’aquest país hi ha homes i dones que no poden votar

per el simple fet de ser negres. Però en realitat som tots els que hem de superar aquest

lamentable llegat de fanatisme i injustícia, y ho superarem. Comença la guerra en Vietnam, i

Martin Luther King està oposat a ella per diverses raons, els vietnamites no els hi diuen negres,

ni els tracten malament o sense respecte, i d’altres. King creu que el treball com a majordom

és un treball molt poc valorat i ha tingut una gran

importància en la història afroamericana. A finals

de 1960, arriba la notícia de que Martin Luther

King, l’apòstol de la no violència i els drets civils

ha estat assassinat, com a conseqüència

comencen moltes manifestacions i revoltes per

part de la societat afroamericana. Louis torna a

casa seva i li diu a la seva família que ell i alguns

altres han fundat una organització radical que

lluita pels drets dels negres anomenada Panteres

Negres. Conscient dels plans de Richard Nixon

(nou president dels EUA) per reprimir el moviment que lluita per els drets dels negres (volen

matar a tots els participants del moviment), i molest per les accions de Louis i Carol, la seva

novia, Cecil els hi ordena que marxin de casa seva. Un dia després, Louis és arrestat i rescatat

per Carter Wilson i l’altre fill de Cecil i la seva dona, Charlie, li confessa a Louis que té plans de

62

unir-se al exèrcit en la guerra de Vietnam, al que Louis li respon que no assistirà al seu funeral.

De fet, uns mesos després, la família de Cecil ha d’assistir al funeral de Charlie, al que Louis no

assisteix, cosa que disgusta i enfureix al Cecil. Quan les panteres negres comencen a exercir la

violència en resposta als enfrontaments racials, Louis abandona l’organització i torna a la

universitat, obté el seu títol de mestre en ciències polítiques i finalment guanya un lloc en el

Congrés. La lluita per els drets humans i civils dels negres continua i Cecil lluita perquè el servi

de color cobri el mateix que el servi de blancs i tingui la mateixa possibilitat d’ascendir. Mentre

que la reputació professional de Cecil creix fins el punt de que en la dècada dels 1980, és

invitat per Ronald i Nancy Reagan (president i presidenta dels EUA), com a invitat en un sopar

d’Estat. Cecil es dona compte de que el sopar d’Estat s’havia organitzat perquè Reagan

prohibeixi qualsevol sanció del congrés contra Sud-àfrica, un país en el qual hi havia

l’Apartheid, un racisme brutal cap els negres, els mataven, violaven, pegaven, etc; en mig del

carrer, davant dels ulls de tot el món. Es a dir que desaprova qualsevol programa que ajudi als

negres en Sud-àfrica i no sanciona al país per el que estan fent. Cecil anuncia la seva dimissió

com a majordom al president, però no abans d’aconseguir que el personal de color i blanc

cobri el mateix salari i tingui les mateixes possibilitats d’ascendir. Gloria, amb ganes de que

Cecil repari la relació entre ell i Louis, li revela que Louis li va dir una vegada que ell amava i

respectava als dos. Cecil es dona compte que el seu fill no és un assassí, sinó que lluita per un

país millor, és un heroi, recupera l’amistat amb el seu fill i s’uneix en una protesta contra

l’apartheid sud-africà. Gloria li demana gràcies a Cecil per ésser el millor marit que pot desitjar

una dona. La pel·lícula avança fins la campanya presidencial de 2008 de Barack Obama, Cecil

mai hauria imaginat que un home negre seria un clar candidat a la presidència dels EUA. Gloria

mort poc temps abans de que Obama sigui el president dels Estats Units, escollit com el primer

president afroamericà de la nació. La pel·lícula acaba amb Cecil que es prepara per reunir-se

amb el president dels EUA.

Aquesta pel·lícula està dedicada als valents homes i dones que van lluitar per els drets civils.

Conclusió

He escollit aquesta pel·lícula perquè té una molt bona qualitat cinematogràfica i examina la

història dels drets civils de d’una nova perspectiva. La pel·lícula està basada en la vida

d’Eugene Allen, un majordom de la Casa Blanca que va estar en actiu durant 34 anys i va viure

vuit presidències, mort el 2010 amb 90 anys. Explica la història d’un afroamericà que veu

passar la història davant els seus ulls com un majordom de la Casa Blanca. Viu l’era dels drets

civils, la guerra de Vietnam, el Watergate i d’altres esdeveniments i èpoques però ell viu sol

per servir. Per molts crítics és un Forrest Gump de la classe racial baixa. És una pel·lícula

biogràfica ja que età basada en fet reals, explica la història d’Eugene Allen, i com la majoria de

les pel·lícules biogràfiques, en “The Butler” es van cometre errors, inexactituds sobre la vida

del real majordom. Unes inexactituds que ara analitzaré i finalment faré un anàlisi de la pròpia

pel·lícula.

63

El context històric d’aquesta pel·lícula és molt ampli ja que explica tota la vida d’una persona i

durant tota aquesta vida trobem molts successos, fets, esdeveniments, etc. La pel·lícula

comença en la dècada de 1920 amb la infància del majordom, creix en uns camp de cotó de

Macon, Geòrgia. Creix en el sud, en una època en la que la societat afroamericana pateix una

forta discriminació racial, racisme i desigualtat; i en un camp de cotó. Es a dir, el pitjor escenari

possible per criar a un nen. Durant la dècada de 1920 ens trobem en la era dels feliços anys

vint (context històric d’aquell moment de la pel·lícula), una època de prosperitat econòmica

pels Estats Units ja que després de la primera guerra mundial, els Estats Units s’havien

posicionat com a primera potencia mundial. Això va succeir perquè els EEUU van generar grans

beneficis com a proveïdors dels països europeus vencedors i vençuts durant la primera guerra

mundial. Durant aquesta època el creixement econòmic va ser extraordinari, la producció

industrial va arribar als nivells més alts del món, es van crear noves formes d’organització del

treball, va arribar el màxim esplendor de la indústria automobilística, de la indústria del cine

(Hollywood) i de la indústria de construcció, etc. Tot i així, la majoria dels afroamericans,

sobretot els que vivien en el sud ja que eren utilitzats com a mà d’obra barata, no van notar

aquest creixement econòmic ja que hi havia una forta discriminació racial, desigualtat,

racisme, etc. Aquesta situació que pateixen els afroamericans es pot veure en el començament

de la pel·lícula quan el propietari dels camps de cotó viola a la mare del majordom i el seu pare

és assassinat quan intenta impedir-ho. El majordom creix i arriba la dècada de 1930, la gran

depressió, una època on la situació econòmica era desastrosa a causa del crac de la borsa l’any

1929. Pobresa, gana, malalties, mortalitat, poca natalitat, conflictes, malestar generalitzat,

ruïna bancària, ruïna en la borsa, etc; són les característiques d’aquesta època. Anys més tard

arriba la segona guerra mundial (nou context històric) on en els Estats Units, com en la majoria

de les grans guerres en les que va participar, va haver un creixement econòmic i van poder

sortir de la gran depressió que havien viscut durant els anys 30. Anys després va arribar l’època

de la postguerra , va continuar el creixement econòmic, després va arribar la guerra freda, més

tard el moviment afroamericà pels drets civils (context històric principal de la pel·lícula).

Després arriben esdeveniments com l’escàndol polític del Watergate, la època més moderna

(anys 80 i 90) en la qual els afroamericans aconsegueixen una major igualtat, respecte i que es

prohibeixi la discriminació. Fins arribar al 2008, a la era actual, quan el majordom es prepara

per conèixer a Barack Obama. Com es

pot veure, el context històric de la

pel·lícula és molt ampli ja que explica la

vida d’un majordom que va servir a vuit

presidents (des de 1952 que va entrar a

la Casa Blanca fins al 1986 que va

retirar-se): Harry S. Truman, Dwight D.

Einsenhower, John F. Kennedy, Lyndon

B. Johnson,Richard Nixon, Gerarld Ford,

Jimmy Carter i Ronal Reagan. Va viure

totes les èpoques, eres (els diversos

contextos històrics de la pel·lícula) recent explicats des de la visió d’un majordom de la Casa

Blanca, ell només es dedicava a servir. Després d’explicar l’extens context històric de la

pel·lícula, ara explicaré els errors que va cometre el director al reflectir la vida d’Eugene Allen

en una pel·lícula.

64

El director Daniels Lee substitueix al veritable majordom Eugene Allen per el fictici Cecil

Gaines, utilitza la perspectiva d’un majordom de la Casa Blanca que l’únic que fa és servir als

presidents, com a punt de partida per explorar les qüestions de raça durant els anys 60, 70 i

80. El resultat és una pel·lícula més fictícia que biogràfica, probablement fet a propòsit per

millorar el flux de la pel·lícula i donar-li un efecte més dramàtic. El primer error és que Allen va

néixer en una plantació de cotó en Virgínia el 1919 i no en Geòrgia; i tot el que els hi succeeix

als seus pares (la violació de la seva mare i el posterior assassinat del seu pare ), és fictici.

Encara que no això no vol dir que durant aquella època van succeir molts casos com el reflectit

al començament la pel·lícula. El director va decidir agregar aquesta part de la història a la

pel·lícula per donar un efecte més dramàtic. Un altre error és que en realitat, Eugene Allen va

conèixer a la seva dona (Helene), en una festa d’aniversari en Washington i no en un hotel de

Washington on treballaven junts, com

mostra la pel·lícula. Eugene Allen només

va tenir un fill amb Helene, Charles Allen; i

no dos, com es pot veure en la pel·lícula.

Un altre error és la manera en que Cecil

aconsegueix el lloc de treball en la Casa

Blanca. En realitat, no va aconseguir el

treball perquè un administrador de la

Casa Blanca tingués una bona experiència

amb ell en un hotel de Washington, sinó

que en un moment el que Allen ni tan sols

estava buscant feina ja que estava satisfet

amb el treball que tenia en un club de

country a Washington, es va assabentar a través d’Alonzo Fields (un maître afroamericà de la

Casa Blanca) que en la llar del president dels Estats Units es necessitava gent per treballar en el

rebost i va anar a fer l’entrevista i el van agafar. Va començar a treballar en 1952 i no va

aconseguir ascendir a cap de servei (majordom) fins al cap d’uns anys més tard. En canvi en la

pel·lícula, Cecil aconsegueix el treball ja com a majordom i no com a treballador de rebost. Un

altre error és que Charles Allen no era un pantera negre, en realitat treballava com a

investigador per al Departament d’Estat i mai va tenir un càrrec públic. Es a dir, que en realitat,

Charles Allen no va ser l’activista polític radical que el fill de Cecil és en la pel·lícula. La tensió

entre el pare i fill sobre qüestions de drets civils (que era la majoria de les causes que

provocaven els drames de la pel·lícula) mai va existir. Probablement, el director va decidir

introduir aquesta història fictícia en “The Butler” perquè d’aquesta manera podria explorar les

qüestions de raça i el moviment afroamericà pels drets civils, durant els anys 60, 70 i 80.

També és ficció el romanç que hi ha entre Glòria (la dona de Cecil en la pel·lícula, basada en

Helen, la veritable dona de Eugene Allen) i un veí seu, Terrence Howard; i que Gloria és

alcohòlica. Un altre error és que Allen va rebre un ascens a maître el 1980 però mai va

demanar un augment de sou, en canvi en la pel·lícula, Cecil demana dues vegades aquest

augment ja que no està d’acord amb que el salaris dels majordoms blancs siguin més alts que

els salaris dels majordoms negres, fins que finalment, l’acaba aconseguint. La pel·lícula fou

criticada per la mala premsa i la crítica que es fa al president Ronald Reagan. Es mostra a un

president indiferent als drets civils, que renúncia a relacionar-se amb majordoms negres de la

Casa Blanca durant la seva presidència i que s’oposa inicialment a les sancions contra

65

l’apartheid a Sud-àfrica. En realitat, s’ha demostrat preguntant a tots els cuiners, mestresses

de casa, metges, servei domèstic de la Casa Blanca, etc; que Ronald era molt estimat. Com es

pot observar, “The Butler” és més una pel·lícula de ficció que biogràfica ja que està plena

d’inexactituds històriques i d’errors sobre la vida d’Eugene Allen. Tot i així també hi ha

esdeveniments que es van dur a terme tal i com es mostra en la pel·lícula. Entre ells hi trobem

el fet de que Eugene Allen rebés un dels llaços del president John F. Kennedy després de que

fos assassinat. Això va succeir en la realitat tal i com es mostra en la pel·lícula, Allen estava

treballant en la cuina quan va assabentar-se de la mort de JFK i va anar a veure com es trobava

Jacqueline Kennedy després del succeït, llavors va rebre de la seva dona, un dels vincles de JFK,

un dels llaços del president. També fou convidat al funeral però va mostrar-se voluntari per

tenir la Casa Blanca a punt per poder servir als assistents que tornaven del funeral. Un altre fet

real que es va dur a terme tal i com es mostra en la pel·lícula, fou que el president Ronald

Reagan i Nancy Reagan van convidar a Allen i a la seva esposa a un sopar d’Estat. Allen es

converteix en el primer majordom negre de la història en rebre tal invitació de la Casa Blanca.

Allen va explicar que es sentia com un foraster i un traïdor als seus col·legues negres que ara

l’estaven servint a ell. Explica que es va sentir incòmode en aquell sopar ja que els marits i les

dones no sopaven junts i no sabia de que parlar amb tota aquella gent que tenia educació

universitària i representava l’elit blanca. Després d’haver analitzat el context històric de la

pel·lícula i les inexactituds històriques i errors sobre la vida d’Eugene Allen realitzades per el

director, analitzaré la pròpia pel·lícula i el tema d’aquesta.

En la pel·lícula “The Butler” s’intenta fer una cosa que no s’ha fet mai, s’intenta explicar i

mostrar el moviment afroamericà pels drets civils des de la visió d’un majordom (servei

domèstic) de la Casa Blanca. El servei domèstic negre en els Estats Units ha sigut

imprescindible pel desenvolupament

dels drets civils en els Estats Units ja

que durant l’època de l’esclavitud,

una gran part dels esclaus van ser

utilitzats com a servei domèstic, i

aquests al llarg de l’era dels drets

civils van fer importants progressos,

foren més respectats, poc a poc van

aconseguir una igualtat en el sou

respecte al servei domèstic blanc,

etc. I aquesta pel·lícula n’és un

reflexa. Aquesta pel·lícula ens

mostra com un home negre avança

per la vida, aconsegueix una estabilitat econòmica, és respectat socialment, forma una família,

és feliç, etc; mitjançant una sola manera: essent invisible als ulls de la societat blanca.

Probablement la única manera de que els afroamericans aconseguissin la felicitat durant

aquells temps en els que hi havia una forta discriminació racial, desigualtats, etc. La pel·lícula

fou fortament criticada per el fet de que els Panteres Negres foren retratats més com un grup

de radicals afroamericans que com un dels grups revolucionaris més importants que s’han

produït a Amèrica, que en realitat és el que van ser. “The Butler” és una pel·lícula molt

important en el meu treball de recerca ja que tracte una gran franja de la història, encara que

66

es centra sobretot en l’era dels drets civils. Aquesta pel·lícula va rebre molt bones crítiques i és

molt important que l’hagi analitzat ja que mostra una història sobre els avanços que es van

produir en la societat afroamericana, en la qual el blancs no són els herois. Trenca amb

l’estereotip de que l’única manera d’explicar una història sobre els progressos que es van

produir en la comunitat negre és a través de personatges històrics blancs. Cosa que succeïa en

la majoria de les pel·lícules que tractaven sobre aquests avanços dels negres, com per exemple

succeeix en la pel·lícula Lincoln, ja que es va explicar la història de l’emancipació mitjançant la

supressió de personatges afroamericans molt importants com Frederick Douglas, aquell

abolicionista afroamericà que es va reunir amb el president Lincoln en tres ocasions i va

provocar la consciència racial del president sobre el tema de l’esclavitud i la història. En

aquesta pel·lícula, a diferència d’altres pel·lícules com Mississippi Burning en la que es va

representar als dos policies blancs com als veritables herois de la pel·lícula (fet fictici ja que els

afroamericans van tenir un paper molt més important que els blancs en aquell estiu de la

llibertat); es fa una representació molt precisa i fidel de la era dels drets civils, ja que els

afroamericans en la pel·lícula tenen un paper clau (molt important) en la era dels drets civils,

de la mateixa manera que va succeir en la realitat. A més, en aquesta pel·lícula podem

observar les actituds i com van afrontar els diversos president la era dels drets civils. Des de

l’actitud més conservadora del president Ronald Reagan fins a l’actitud més liberal del

president John F. Kennedy. En aquesta pel·lícula, Cecil viu una contradicció vital entre viure el

conflicte amb els ulls del màxim organisme de poder envers a la seva situació personal i

familiar. Es a dir que viu la era dels drets civils de dues maneres distintes, per una banda com a

majordom de la Casa Blanca que serveix a la persona més poderosa del planeta i d’altre banda

com a pare d’un activista jove afroamericà que s’acaba vinculant als panteres negres.

67

Malcom X

Fitxa tècnica

Títol original: Malcom X

Any: 1992

Duració: 193 min

País: Estats Units

Director: Spike Lee

Guió: Arnold Pee, S. Lee

Música: Terence Blanchard

Fotografia: Ernest Dickerson

Actors: Denzel Washington (Malcom X), Angela Bassett (Dr. Betty Shabazz), Albert Hall

(Baines), Al Freeman Jr. (Elijah Muhammad), Spike Lee (Shorty), Lonette McKee (Louise Little),

Delroy Lindo (West India Archie), Theresa Randle (Laura).

Productora: Warner Bros / Largo International / 40 Acres & A Mule Filmworks

Gènere: Drama | Biogràfic. Racisme

Premis:

1992: 2 nominacions al Oscar: Millor actor (Denzel Washington), vestuari

1992: Nominada al Globus de Oro: Millor actor drama (Denzel Washington)

1992: Círcol de crítics de Nova York: Millor actor (Denzel Washington)

1993: Festival de Berlín: Os de Plata - Millor actor (Denzel Washington)

68

Resum

La pel·lícula comença amb una conferencia de Malcom X on fa una acusació ferotge. Acusa al

home blanc de ésser el major assassí sobre la terra, el major segrestador de la terra, no

existeix un lloc en la terra on es pugui dir que l’home blanc ha creat pau i harmonia. A

qualsevol lloc on hagi anat ha fet el mal, acusa al home blanc de ésser el major lladre i el major

negrer sobre la terra. L’home blanc no pot negar els càrrecs ja que la societat afroamericana

són les proves i les víctimes de les accions de l’home blanc. La societat afroamericana no és la

societat americana sinó que és la víctima d’Amèrica. L’home blanc no li va dir a l’home negre

que anirien a construir Amèrica junts sinó que el va agafar per poder explotar-lo i d’aquesta

manera construir Amèrica. Malcom X no es considera americà, es considera una de les 22

milions de persones víctimes d’Amèrica. Diu que mai han vist democràcia en els EUA, l’únic

que han vist és hipocresia. No han vist el somni americà, només han experimentat el malson

americana. Mentre Malcom X parla, es crema una bandera americana que acaba amb la forma

de la X de Malcom X hi apareixen imatges d’abusos de la societat blanca cap a la negre. Ens

trobem a Boston durant els anys

de guerra, Spike Lee és un amic

seu que treballa en una

perruqueria, ell és un perruquer

que allisa el cabell afro als negres

ja que creu que d’aquesta

manera s’assemblen més als

blancs i també intenta vestir com

ells, creu que d’aquesta manera

serà millor tractat. Malcom X li

demana allisar-se el cabell i té

una gran felicitat al veure-ho

perquè creu que s’assembla a un

blanc, està enamorat de les dones

blanques, un dels véns més

apreciats per l’home blanc. Explica la seva infància, va néixer el 1925 en Omaha, Nebraska,

l’Oest Mitjà, durant un període ple de discriminació i violència racial. El seu pare era un

ministre baptista, un home sense por, un home fort i alt que creia com Gandhi que l’home

negre mai aconseguiria llibertat, clemència i respecte i si ho volia aconseguir, els homes negres

havien de tornar al seu lloc d’origen, Àfrica. El seu pare fou un lluitador per els drets civils dels

negres ja que va veure a quatre dels seus germans ésser assassinats per homes blancs. La seva

mare era una dona orgullosa, culta i forta, tenia la pell molt clara perquè a la seva mare l’havia

violat un home blanc. Una de les raons de perquè es va casar amb el pare de Malcom X és que

volia que els seus fills fossin més foscos perquè odiava la sang blanca que corria per el seu cos,

i el pare de Malcom X era un home de pell molt fosca. La família de Malcom es va traslladar a

Michigan, on continuen experimentant la persecució i violència per part de l’home blanc.

L’home blanc va assassinar al seu pare i la seva mare va acabar en un psiquiatre quan el Ku

Klux Klan va incendiar la seva casa. Malcom era el noi més llest de la classe i el que treia millors

resultats, tot així el professor li deia que no podia ésser advocat ja que és un “negrito”, ha de

ésser realista, li diu que es faci fuster ja que és una bona professió per un “negrito”. Va créixer

69

i va traslladar-se a Boston, Massachusetts, per viure amb una germana seva. Allà Malcom

començar a participar en la vida nocturna urbana, intenta fer-se passar per una edat avançada,

vesteix amb roba cridanera, juga al atzar, beu, es droga i surt amb una dona blanca més gran

que ell anomenada Sofia. Finalment troba un treball com a venedor en una estació i es

trasllada a Nova York on comença a treballar

a Harlem amb un gàngster anomenat Archie,

durant aquest temps Malcom es feia dir Red.

A Harlem treballa com a corredor d’apostes,

en temes de drogues, alcohol, prostitució,

etc; es converteix en un veritable gàngster.

Red és un home cruel, molt dur i abusiu amb

les dones, li corromp el poder i el fa canviar

de manera d’ésser. La vida en Harlem es

converteix en massa perillosa i el seu millor

amic Shorty (Spike Lee), l’ajuda a marxar de

Harlem i tornen Boston Shorty, Red i Sofia.

Red rebutja l’exèrcit i es fa delinqüent, cosa que provoca que la llei el busqui per posar-lo a la

presó però ell no té por de res, és un home que no té res a la vida i no té por a morir. En

Harlem, Red, Shorty, un company i dos noies blanques organitzen diferents atracaments a

cases i joieries, es converteixen en lladres experts però un dia la policia els descobreixen i els

arresten, finalment condemnen a 10 anys a Shorty i Red, però no per robar a cases ni joieries

sinó perquè tenen relacions sexuals amb noies blanques. El període en la presó és infernal per

Red ja que no obeeix als homes blancs de la presó i el castiguen durament per desobeir. Un

presoner ajuda a Red i li diu que ha de deixar d’intentar ésser un home blanc i que l’ajudarà a

ésser lliure, lliure de ment. Li diu que per fer l’alliberació de la seva ment estarà guiat per

l’honorable Elijah Muhammad. Red es transforma convertint-se a la rama del Islam que

promou la Nació del Islam, una Nació que ja ha convertit a un gran número de germans de

Red. Inspirat per la fe Red para de consumir drogues, llegeix molt, resa, estudia anglès i s’uneix

a l’equip de debat de la presó. El seu company que l’educa li diu que Déu en veritat és negre,

no és un home ros d’ulls blaus i que el seu nom és un nom imposat per els negrers, un nom

d’esclau i per obtenir la llibertat se l’ha de canviar, finalment se’l canvia per Malcom X. El seu

educador li diu que Elijah Muhammad ens ensenya que tot l’home blanc són dolents, tots són

diables. Li ensenya a Malcom com ésser un bon musulmà. En la presó, fins i tot la perruqueria

està separada entre les persones de color i les blanques, els perruquers negres li tallent el

cabell als presos negres i els blancs entre ells. Els presos blancs tenen una vida més fàcil i

còmode en la presó que els homes negres. En una missa, Malcom demostra al cura que Jesús

va néixer en una regió on les persones eren de color, i com diu en la bíblia (diu que Jesús tenia

el cabell rissat i amb els peus de color del coure) hi ha més probabilitats que Jesús sigui un

home negre a que sigui un home blanc. El cura considera molt interessant la proposta feta per

Malcom X però actua amb ironia. La presó allibera a Malcom en llibertat condicional i es muda

amb el seu germà Wilfred i es torna molt actiu en el temple de Detroit de la Nació del Islam.

Malcom coneix a Elijah Muhammad i s’uneix a la religió del Islam i al grup radical de

musulmans negres. El missatge que dona és que lo negre és bell i no han d’anar a resar a un

home ros d’ulls blaus, l’home que els maltracta i abusa d’ells. Malcom es retroba amb Shorty i

intenta convertir-lo al islam encarà que ell diu que no podrà aconseguir-ho perquè li agraden

70

massa les dones blanques i els peus de porc. Ràpidament, Malcom agafa molta força i es troba

com a líder de la Nació del Islam de Elijah Muhammad i ascendeix ràpidament des de el rang

d’assistent del temple en Detroit fins a primer ministre nacional de la Nació del Islam i la seva

missió serà construir temples per tot el país. L’honorable Elijah li di que a partir d’ara tindrà

totes les mirades de l’home blanc posades en ell i hi hauran molts musulmans que li tindran

enveja, a partir d’ara haurà de combatre contra tot això. Predica l’orgull negre convençut de

que el Islam és l’única religió dirigida a les necessitats i als problemes de la societat negra

d’Amèrica, sobretot en els barris pobres i és l’única sortida per les drogues, el crim, el joc,

l’alcohol i els altres problemes de la societat americana. Malcom X es coneix en els EUA, inclús

fora dels cercles musulmans, com a un defensor de la societat negra. Malcom lluita contra la

llei i la crueltat de l’home blanc d’una forma passiva, sense utilitzar la violència per arribar als

objectius, com succeeix amb un abús

que pateix un musulmà negre.

Malcom X es casa amb una noia

musulmana de color anomenada

Betty Saunders. Malcom X fa un

viatge arreu del món creant i

construint nous temples, de moment

ha creat quatre; i compartint els seus

pensaments, la seva religió, la seva

actitud davant de l’home blanc. Ell diu que els negres s’han trobat sota la supremacia blanca

durant 400 anys, però ara han de canviar les coses, sense violència però tampoc estimant als

enemics ni resant per ells com feien altres caps negres. Quan li pregunten com és que els

musulmans negres odien al home blanc, Malcom X li respon que és com preguntar-li a la

violada com és que odia al seu violador. Els ministres creuen que Malcom X s’està beneficiant

per ell mateix, no beneficiant a la Nació del Islam, i que el seu objectiu és ésser el major càrrec

de la Nació del Islam, càrrec que actualment ocupa Elijah Muhammad però l’honorable Elijah

no pensa el mateix. Malcom X, en un discurs, diu que està en contra de tots els homes blancs i

aquells homes negres al estil tiet Tom que parlen com si representessin tot el poble

afroamericà i els hi diuen als homes blancs que tot està controlat, que tenen una molt bona

vida. Diu que hi haurà una explosió racial ja que la societat afroamericana no està contenta ni

satisfeta amb la vida que tenen per culpa de la societat blanca. Malcom diu que l’honorable

Elijah Muhammad té l’única solució per l’home blanc i l’home negre, la total separació entre

els dos. Els líders de la Nació del Islam tenen por de que Malcom X agafi massa força i

importància i a pesar de la seva lleialtat a la causa de la Nació del Islam decideixen suspendre’l

de l’organització. Malcom X s’assabenta de que Elijah Muhammad ha tingut uns quants fills i

ha deixat tirades a les mares d’aquests i també s’assabenta de que el critica a la seves

esquenes. Malcom X comença a tenir seriosos dubtes sobre la Nació del Islam i Elijah

Muhammad. Després d’una conversa entre Elijah Muhammad i Malcom X, Elijah el fa fora de la

Nació del Islam i el separa de ell després de 12 anys treballant i lluitant per una causa junts. Per

Malcom X hi havia una cosa pitjor que la mort, la traïció. Malcom explica que hagués donat la

vida per l’honorable Elijah, la traïció era duríssima. Kennedy és assassinat i Malcom X a causa

de la gran ràbia que sent respecte l’home blanc diu que la societat blanca s’ho mereixia. A

causa de la frustració que sent Malcom X amb el succeït, la Nació del Islam s’intensifica i

Malcom comença a rebre amenaces de mort. Els ministres de la Nació del Islam diuen que

71

Malcom X divulga mentides sobre l’honorable Elijah Muhammad i que l’haurien d’assassinar,

aquesta ràbia no ve de Elijah que continua estimant a Malcom, sinó dels ministres. A partir

d’ara, Malcom segueix lluitant per els drets civils dels negres i divulguen la religió musulmana

ell sol, utilitza la seva fama per funda la seva pròpia organització, la mesquita musulmana

anònima. Ell veu a la seva organització políticament més activa que la Nació del Islam. Fa un

viatge de peregrinatge a l’Orient Mitjà i a Àfrica ja que diu que tots els musulmans haurien

d’anar algun cop a la Meca durant la seva vida. La versió del Islam que coneix en els seu viatge

a la Meca és diferent a la versió del Islam que ell ha estat ensenyant. Resa, menja i beu junt a

persones de diferents races, tothom, sigui negre, blanc, ros, etc; davant del Déu Alà és igual.

Canvia la manera de pensar sobre les persones blanques ja que en la Meca es posa en contacte

amb gent blanca i es dona compte de que hi ha persones blanques que no són diables, sinó

que fan el bé, s’ajuden entre elles i fan tot el possible perquè el món sigui el millor possible.

Degut als viatges que Malcom X fa per el món, Malcom es converteix en una figura

internacional compromesa amb el Islam com a una religió que pot fer front i finalitzar els

problemes racials dels EUA. Continuen les amenaces de mort i Malcom s’arma per poder

defensar-se ja que té por de que els hi passi alguna cosa a les seves filles o a la seva dona. Una

nit incendien la seva casa i les amenaces de mort per part de la Nació del Islam organitzades

per Elijah Muhammad no acaben. Malcom demana ajuda als seus germans armats per poder

defensar-se. Les amenaces de mort no acaben mai i la tensió no para d’incrementar. Malcom

decideix deixar de dir que la Nació del Islam està implicada en totes les amenaces i els

atemptats contra la seva mort ja que es dona compte de que hi ha molta gent implicada en

això, la Nació del Islam està rebent molta ajuda (probablement de persones blanques que

treballen per l’estat dels EUA que estan implicades en que líders negres com Malcom X i

Martin Luther King perdin el seu poder i caiguin). Finalment, el 1965, quan Malcom anava a

començar a fer un discurs,

l’assassinen davant de la seva

dona i els seus fills.

Probablement és assassinat per

persones que pertanyien a la

Nació del Islam, o potser per

persones dirigides per l’estat

dels EUA. Això mai ho sabrem.

Conclusió

Si vull fer un treball i parlar sobre el racisme cap als negres en els EUA, és inevitable

parlar sobre Malcom X, una de les figures més importants en la lluita contra els drets

civils de la societat afroamericana. Una pel·lícula extraordinària, probablement massa

llarga, on es narra d’una forma biogràfica la vida de Malcom X. Em sembla

impressionant la primera hora de la pel·lícula, quan es narra la infància de Malcom X,

el seu passat delictiu i el període a la presó. Després arriba la part on es converteix al

Islam, una religió que el salva de les drogues, l’alcohol, la prostitució, la delinqüència,

etc. Després trobem la trobada entre Malcom X i Elijah Muhammad i la relació entre

72

els dos, després explica com Malcom X va deixar la institució dels musulmans negres,

fa una nova organització que lluita pels drets civils i fa viatges de peregrinatge.

Finalment, arriba el seu assassinat. Explica la vida d’un home que va lluitar per el dret

dels negres un home que juntament amb Martin Luther King fou el més important en

aquesta lluita. Haig de treballar més a fons Malcom X i després comparar la biografia

amb aquesta pel·lícula però des de un principi m’ha semblat una biografia magnífica

feta per Spike Lee. Després de llegir critiques contra Spike Lee i la pel·lícula, on

l’acusaven de racista, antiblancs, etc; a mi em sembla que no és cap pel·lícula

antiblancs, és una pel·lícula que ens mostra el que pensaven lluitadors per als drets

civils dels negres com Malcom X i ens mostra la realitat sobre la vida dels negres en

aquell moment. La pel·lícula explica la vida de Malcom X, es a dir, és una pel·lícula

biogràfica. Per aquesta raó, em centraré en analitzar si el director Spike Lee, va ser

fidel a la biografia de Malcom X al representar-la en la pel·lícula, es a dir si Spike Lee va

cometre inexactituds històriques o

errors al representa la vida Malcom X

en una pel·lícula. Després analitzaré

el propi personatge de Malcom X i

perquè va ser tant important en la

lluita pels drets civils.

Com a bon fan de Malcom X, Spike

Lee va analitzar bé el personatge de

Malcom X i va estudiar la seva

biografia. El resultat va ser una de les

millors biografies mai realitzades en

el cinema. Encara que és una

representació molt exacte de la vida de Malcom X, Spike Lee va cometre diversos

errors al realitzar-la. El context històric de la pel·lícula és força ampli ja que la pel·lícula

comença quan Malcom X neix en 1925, durant els feliços anys 20, una època

d’esplendor econòmic pels Estats Units ja que havien estat molt beneficiats

econòmicament a causa dels préstecs que havia donat als països vencedors i vençuts

de la primera guerra mundial. Tot i així la situació dels negres, com es mostra al

començament de la pel·lícula amb l’atac que fa el Ku Klux Klan contra la casa on estava

la mare i Malcom X; és deplorable. Passant els anys i arriba la època de la gran

depressió causada principalment pel crac de la borsa de 1929, una època molt dura, on

hi havia una gran pobresa, desequilibri social, mala situació econòmica, etc. Anys

després arriba el context històric de la segona guerra mundial, un moment de

creixement econòmic provocat per la participació dels EEUU en la guerra i finalment

arribem a l’era dels drets civils, el context històric més important de la pel·lícula en el

qual els afroamericans lluiten per la prohibició de la segregació racial i el dret a vot. La

primera inexactitud comesa pel director es dona a terme quan en la pel·lícula es

mostra un linxament per part del KKK al oncle i a dos amics del pare de Malcom X. El

73

linxament al oncle de Malcom X està basat en un fet real però els dos amics del pare

del protagonista de la pel·lícula en realitat, no van ser ferits. En la pel·lícula no

s’especifica la causa de la mort del pare de Malcom X, només es diu que va ser mort

per l’home blanc. En realitat, va ser assassinat per membres del KKK, el van empènyer

als rails del tramvia i va ser atropellat. Una altre inexactitud és la representació de

Malcom X com un home drogoaddicte, en realitat mai va estar tan associat al món de

les drogues com la pel·lícula retrata. Un altre errors fou que en la pel·lícula, Malcom X

es va convertir al Islam després de conèixer a Baines a la presó. En realitat, la família

de Malcom X ja s’havia unit a la Nació del Islam mentre ell estava en la presó, abans de

que ell es convertís en musulmà. Un altre errors fou la relació entre Baines i Malcom X

ja que el activista pels drets civils mai va conèixer a Baines en al presó. Tampoc Baines

va fer mai de professor de Malcom X com es mostra en la pel·lícula. En la pel·lícula es

veu com Malcom X acudeix directament a Elijah Muhammad al que troba en el seu

despatx, en realitat, Malcom X va trigar un llarg temps en contactar amb ell després de

sortir de la presó i el va anar a visitar mentre estava donant un discurs. En la pel·lícula

també es van fer molts errors al explicar els viatges que va fer Malcom X. El viatge a

Egipte i Aràbia Saudita no va ser l’únic viatge que va fer al estranger, cosa que es

mostra en la pel·lícula. També va viatjar a Canadà, Egipte, França, Anglaterra, Nigèria,

Algèria, Alemanya i Líban. En la pel·lícula tampoc es van mostrar d’una manera fidel a

la realitat algunes ciutats. Entre elles, Egipte, una ciutat representada en la pel·lícula

com a una ciutat poc industrialitzada i moderna, més aviat antiga. En realitat, durant

l’època en la que Malcom X va realitat el viatge,

Egipte estava molt industrialitzat a causa dels

esforços del president Nasser. Un altre inexactitud

és l’experiència de Malcom en la Meca retratada en

la pel·lícula. Quan Malcom va viatjar a la Meca no se

li va permetre l’accés a la ciutat a l’instant, sinó que

en un primer moment les autoritats de la ciutat van

tenir sospites de si Malcom era en realitat o no un

musulmà, aquestes sospites van fer que es quedés

detingut uns quants dies en l’aeroport. Només va

quedar en llibertat quan va trucar a un erudit

musulmà que va poder verificar que era musulmà.

Tot i aquests acurats errors que el director va

realitzar al fer una pel·lícula biogràfica de Malcom X , en general va ser molt fidel a la

biografia d’aquest important personatge. Després d’haver esbrinat els errors que va

cometre el director al explicar la vida de Malcom X en una pel·lícula, analitzaré al propi

personatge i perquè va ser tant important en la lluita pels drets civils.

Malcom Little o més conegut com a Malcom X va néixer el 19 de Maig de 1925 en

Omaha, Nebraska. Va ser conegut pel seu important treball com a activista dels drets

civils i portaveu nord-americà del grup conegut com la Nació del Islam (NOI). Va ser un

74

líder revolucionari de la minoria negre nord-americana. És considerat com un dels

personatges negres més importants i influents de la història. Va ser el fundador de la

mesquita musulmana de Nova York i va fundar l’Organització de la Unitat

Afroamericana (Organitzacion of Afro-American Unity). Va defensar la creació d’un

estat negre independent al estat blanc i per això justificava la violència com a mitjà

d’autodefensa. Durant la seva infància va sofrir els continus trasllats de residència fets

per la seva família a causa de que sofrien constantment agressions de grups racistes ja

que la seva família estava molt involucrada en la lluita pels drets civils. La seva infància

va estar marcada per la crueltat del Ku Klux Klan, una organització racista que va

provocar el incendi de casa seva i l’assassinat del seu pare, fets que van portar a sa

mare a la bogeria. Malcom X va instal·lar-se en 1942 en Nova York i es va convertir en

un adolescent rebel integrat en el negoci de la droga i la prostitució des d’una d’hora

edat. Aquests fets van provocar que romangués empresonat en la seva joventut. Va

ser condemnat a set any de presó en 1946 a causa d’actes delictius. Durant la seva

estada en la presó, va abandonar les drogues, va formar-se com a persona, va estudiar

i va conèixer la Nació del Islam. Aquell moviment religiós musulmà liderat per Elijah

Muhammad, qui considerava al negres el poble preferit d’Alà i al blancs la

personificació, la representació del diable; i que estava en contra de la lluita pels drets

civils ja que havia causat molts problemes. Una organització que estava a favor de la

segregació racial, de la separació entre la societat

afroamericana i la societat blanca. Una organització que

sostenia que la raça negre era superior a la blanca. D’aquesta

manera, va passar del crim i la marginalitat a un eficaç

activisme polític en defensa de la societat afroamericana. Al

sortir de la presó va unir-se a la Nació del Islam i va canviar el

seu cognom per la lletra “X” ja que simbolitza el cognom africà

original que els negres americans havien perdut. Malcom X va

fer tal propaganda de la Nació del Islam que va provocar un

increment molt gran de la seva popularitat i va convertir-se en

una rivalitat de Elijah Muhammad. Finalment, en 1964, es va

separar de la Nació del Islam quan va assabentar-se de que

existien plans contra la seva vida. A partir d’aquell moment,

Malcom X va participar més activament en la lluita política

denunciant que les reformes individuals produïdes per la Nació del Islam no

provocarien la alliberació dels negres. Malcom X va mostrar a la societat

afroamericana com sentir-se orgullós de la seva raça, de ser negre i com lluitar per

aconseguir la igualtat, la prohibició de la segregació racial, el respecte, etc; una lluita

que podia ser violenta en el cas de que fos en defensa pròpia. Una lluita pels drets

civils dels afroamericans que va arribar quan es va separar de la Nació del Islam ja que

els seus seguidors estaven en contra de lluita pels drets civils ja segons ells, aquesta

lluita havia fet molt mal a la societat afroamericana. Després de la ruptura amb la

75

Nació del Islam, Malcom X va anunciar que crearia una organització nacionalista negre

per intentar augmentar la consciència política dels ciutadans afroamericans. També va

expressar el seu desig de treballar amb d’altres activistes pels drets civils ja que, a

causa de Elijah Muhammad, no ho havia pogut fer. Llavors va fundar el seu propi

moviment, la Mesquita Musulmana i la Organització de la Unitat Afroamericana.

Durant el mateix anys (1964), Malcom X va fer un viatge a la Meca aprofitant per

visitar d’altres països musulmans, que el va convertir en una forma més ortodoxa i no

tant radical del Islam. Va abandonar el racisme de la NOI, va deixar de predicar el

separatisme i va començar a proposar un nacionalisme negre. Al abandonar la

ideologia de la Nació del Islam, va començar a lluitar pels drets civils. S’havia donat a

terme un canvi d’ideologia. Aquest canvi en la vida de Malcom X va provocar un fort

confrontament entre ell i la Nació del Islam que va culminar en 1965 amb el seu

assassinat. Per molta gent, Malcom X va ser assassinat per membres de la Nació del

Islam a causa de la rivalitat que s’havia establert entre l’organització i l’activista dels

drets civils. Una altre teoria és que va ser assassinat per propi govern dels Estats Units

ja que Malcom X representava una lluita més violenta pels drets civils, era la

representació d’aquesta lluita, i provocava la pèrdua de la estabilitat en els Estats

Units. En tot cas, com en l’assassinat de Martin Luther King i de JFK, mai es va trobar

als culpables d’alguns dels homicidis més importants de la historia; cosa que demostra

que el govern Americà estava implicat en ells. Malcom X representava la lluita pels

drets civils d’una manera més violenta que Martin Luther King, amb més odi en el seu

interior cap a la societat blanca. Aquesta biografia demostra la lluita pels drets civils

que va dur a terme Malcom X.

“You're not an American, you are the victim of America.”

Malcom X

Aquesta cita resumeix amb força precisió el punt de vist que tenia Malcom X sobre el

fet de ser negre als Estats Units.

76

Matar a un rossinyol

Fitxa tècnica

Títol original: To Kill a Mockingbird

Any: 1962

Duració: 129 min

País: Estats Units

Director: Robert Mulligan

Guió: Horton Foote (Novel·la: Harper Lee)

Música: Elmer Bernstein

Fotografia: Russell Harlan (B&W)

Actors: Gregory Peck (Atticus Finch), Mary Badham (Scout), Brock Peters (Tom

Robinson), Phillip Alford (Jem), John Megna (Dill Harris), Frank Overton (Sheriff Heck

Tate), Rosemary Murphy (Maudie Atkinson), Robert Duvall (Boo Radley).

Productora: Universal. Productors: Alan J. Pakula & Robert Mulligan

Gènere: Drama | Drama judicial. Drama sureny. Racisme. Infància. Vida rural (Nord-

americà)

Pressupost: 2.000.000 dòlars

Premis:

1962: 3 Oscars: Millor actor (Gregory Peck), guió adaptació, direcció artística. 8

nominacions

1962: 3 Globus de Oro: Entreteniment internacional, actor (Peck) y BSO. 5 nom.

1963: Festival de Cannes: Nominada a la Palma de Oro (millor pel·lícula)

1962: Premios David di Donatello: Millor actor estranger (Gregory Peck)

77

Resum

La pel·lícula es desenvolupa en un poble

d’Alabama anomenat Maycomb en 1932,

una època on feia molta calor, i la gent no

estava en bona situació econòmica, els

ciutadans del comptat estaven immersos

en una gran depressió econòmica, d’aquí el

nom d’aquest període. Trobem una família

composta per un home anomenat Atticus

Finch que treballa com advocat, vidu i pare de dos fills (un noi anomenat Jem Finch i

una noia anomenada Scout Finch). La gran depressió ha afectat sobretot als camperols

que s’han empobrit molt ràpidament, en canvi la família d’Atticus Finch, sent pobre

també, no li ha afectat tant la depressió al treballar com a advocat. La història és

narrada per part de Scout Finch, filla d’Atticus. El jueu Taylor li pregunta a Atticus si vol

participar com a defensor d’ofici de Tom Robinson, un camperol negre, ja que demà

començarà el seu judici. Atticus accedeix, encara que en aquells temps defensar a una

persona de color estava molt mal vist per la societat, però ell és una de les persones

més respectades i admirades de tot el poblat i finalment accedeix. Jem, Scout i un amic

seu anomenat Dill estan fascinats i alhora terroritzat per un veí seu anomenat Boo

Radley, un veí molt sinistre, la gent del poble diu que està boig i és molt perillós i

Atticus no els deixa anar a visitar-lo perquè diu que no li agrada que el molestin. Tot i

així, els tres amics estan tot el dia planejant plans sobre com incitar-lo a que surti de

casa seva. La família d’Atticus té una serventa treballant a casa seva, una dona de color

que és considerada com part de la família, cosa que no acostumava a succeir en la

societat d’aquell moment, però Atticus considera a tothom per igual davant de la

justícia, confia molt en la justícia i en el fet que ha de ser igual per tothom. Atticus els

hi explica als seus fills i al fill del senyor Cunningham, un veí seu, camperol molt pobre,

que matar a un rossinyol és un greu pecat, ja que els rossinyols l’únic que fan és cantar

i fer sons que són regals per la nostre sentit, no picotegen els sembrats, no entren en

els camps per fer malbé la collida, l’únic que fan és cantar per alegrant-se el dia. Scout

es riu del fill del senyor Cunningham per la seva manera de menjar, com si fes molt

temps que no menjava (ja que la seva família és molt pobre), i la serventa de color

actua com a mare renyant-la per actuar sense educació davant d’un convidat seu, cosa

molt estranya en aquells temps. Tom Robinson es acusat de violar a una dona blanca

anomenada Mayella Ewell, el seu pare Bob Ewell insulta a Atticus quan s’assabenta

que creu que Tom és innocent, Atticus es defensa dient que li han assignat la defensa

en aquest cas i farà tot el possible perquè el seu client acabi satisfet del seu treball i no

l’acusin ni el condemnin a mort o a presó. Bob Ewell va a casa de Tom i la seva esposa

on es troba a Atticus i l’acusa com a defensor dels negres. Uns companys del col·legi de

Scout li diuen que el seu pare és un defensor dels d’apreciables negres, i ella que no

78

vol que menyspreïn ni insultin el seu pare, i vol defensar l’honor del seu pare, es

baralla amb ells. Atticus quan s’assabenta li diu a Scout que no vol que es torni a

barallar i que molta gent no troba bé que sigui l’advocat defensor de Tom però que ho

fa per moltes raons: si no ho fes no podria anar amb el cap ben amunt, no podria dir a

Scout i a Jem el que han de fer; i finalment li diu a Scout que a causa d’aquest

assumpte no vol que es torni a barallar. Boo Radley fa regals a Scout i Jem, i ells encara

no saben perquè. Una nit, porten a Tom a la presó local del poble i Atticus es queda en

la porta on està Tom protegint-lo de cap amenaça, però en un moment de la nit

arriben un grup d’homes que volen matar o donar una pallissa a Tom. Scout, Jem i Dill,

s’escapen de casa i van fins a la presó on aconsegueixen dispersar la multitud d’homes

al fer-los comprendre la situació des de els seus punts de vista (els de Scout, Jem i Dill).

Scout, Jem i Dill volen acudir al judici ja que diuen que és el més important que ha

passat mai en Maycomb, però al arribar es troben la sala massa ocupada i decideixen

anar al pis superior, on observen el judici els negres, ja que els blancs l’observen des de

la planta baixa. Comença el judici amb l’interrogatori de tres testimonis, un és un amic

de Bob Ewell que diu que la nit de la violació va veure a Mayella amb cardenals als

braços, morats, etc; i els altres testimonis, Mayella i Bob Ewell explicant el mateix que

el primer testimonis. Atticus, amb un seguit de preguntes aconsegueix demostrar al

jurat que les acusacions que estaven fent els testimonis eren falses ja que eren uns

mentiders. Llavors, Atticus mostra al jurat que Tom està incapacitat del braç esquerre

des de fa molts anys a causa d’un accident i d’aquesta manera mostra al jurat que és

completament impossible que estrangulés o violés a Mayella. A continuació, el pròxim

testimonis és Tom, diu que Mayella sempre li demanava que li arreglés coses, una

còmoda, una cadira, troncs, etc. Llavors Atticus li pregunta que va passar la nit de la

presumpta violació, Tom respon que Mayella com altres vegades li va demanar que li

arreglés una porta de l’interior de la casa, però en comptes d’això, ella el va agafar per

la cintura i va realitzar insinuacions de naturalesa sexual quan el seu pare Bob els va

descobrir. Finalment, Tom confessa que no li va fer mai cap mal, ni ferida a Mayella.

Atticus fa un discurs al jurat on els hi explica que aquest cas mai s’hauria d’haver

portat davant d’un jurat, el que en realitat va succeir aquella nit és que una noia blanca

anomenada Mayella va insinuar-se a un negre, va besar a un negre, acte molt mal vist,

un acte fatal en la societat del moment i després d’adonar-se del que havia fet va

sentir una gran vergonya. El seu pare ho va veure i va pegar feroçment a la seva filla a

causa de la vergonya que sentia d’ela a més de que era un alcohòlic. Una altre

demostració de la seva innocència és que les ferides, les estrangulacions, els cops ,etc;

s’havien donat majoritàriament amb la mà esquerra segons els anterior testimonis, i

Tom té inutilitzat tot el braç esquerre. També diu que Mayella i Bob Ewell van pensar

que la manera de netejar aquest terrible succeït, aquesta vergonya de que Mayella

s’insinués a un negre, era matant a Tom o portant-lo a judici ja que estaven segurs que

l’acusarien de la violació perquè donen per suposat que creurien a un blanc abans que

un negre, donen per suposat que el jurat creuria en la indigna suposició de que tots els

79

negres menteixen, que tots els negres són éssers immorals, de que ningú es pot fiar

dels negres quan es troben a prop de les nostres dones, una suposició que només pot

sortir de ments de persones com Mayella i Bob, una suposició completament falsa, una

gran mentida que no és necessari demostrar al jurat. Finalment diu que Tom és un

home negre humil i respectat que ha ajudat a una noia blanca en moltes ocasions, que

ha sentit compassió d’ella, no es pot considerar la seva confessió inferior a la confessió

de una persona blanca, ja que davant de la justícia tots els éssers són iguals. Finalment

diu que confia que el jurat estudiarà el cas sense perjudicis de cap mena, i que si així

ho fa el jurat, Tom tornarà lliure a casa seva, demana al jurat que en el nom de Déu

compleixen amb el seu deure i també creguin a Tom Robinson per igual que a Mayella i

Bob. Encara que existeix una evidencia considerable sobre la innocència de Tom, el

jurat el considera culpable. Fan un homenatge al advocat en el moment en el qual

marxa de la sala del jutjat. Tom condemnat i desesperat, s’escapa del cotxe de policia

quan l’estaven portant a la presó perquè hi estigués més segur durant els dies que

estaven pensant la seva condemna, llavors un policia li dispara un tret per intentar

ferir-lo però falla i acaba amb la seva vida. Mentre Jem i Scout estan de camí per anar a

una funció de teatre, són atacats per una persona desconeguda però Boo Radley els

ajuda, a causa de l’atac Jem acaba amb el braç fracturat. Esbrinen que l’atac ha estat

realitzat per part de Bob Ewell ja que es vol venjar d’Atticus per la deshonra i vergonya

que la fet passar durant el judici, finalment Bob Ewell acaba assassinat. El sheriff

decideix no fer públic l’assassinat i dir que ha sigut un accident i Bob Ewell va acabar

assassinat per ell mateix.

Conclusió

To kill a mockingbird, és una pel·lícula basada en la novel·la de l’exitós escriptor Harper

Lee, titulada de la mateixa manera que la pel·lícula de Robert Mulligan. He escollit

aquesta pel·lícula per analitzar-la ja que és una pel·lícula d’un gran qualitat

80

cinematogràfica (està considerada la 29ª millor pel·lícula de la història) i perquè no tinc

cap pel·lícula per analitzar que tracti del racisme durant el context històric de la gran

depressió (dècada de 1930) i de les complexes relacions racials al sud. També l’he

escollit a causa dels temes que la pel·lícula analitza (injustícies racials, perjudicis contra

els afroamericans al sud, drets civils durant aquella època, etc), i la importància i la

influència que la pel·lícula va tenir sobre la societat americana d’aquell moment. To kill

a mockingbird, al igual que a “A time to kill”, analitza les injustícies racials i perjudicis

que pateixen els ciutadans negres en els jutjats, en la justícia; però en un context

històric molt diferent i amb una millor qualitat cinematogràfica. Començaré explicant

el context històric de la pel·lícula i després explicaré les inexactitud que va cometre el

director al dirigir la pel·lícula. Finalment analitzaré la pròpia pel·lícula, els temes que

tracta, etc.

La pel·lícula fou estrenada durant el 1962, durant el context històric del moviment pels

drets civils, un any abans de l’assassinat de John F. Kennedy i uns anys abans dels

assassinats de Malcom X, Martin Luther King i Robert Kennedy. Era una època de grans

canvis, en la qual, l’arribada d’aquesta pel·lícula va provocar una forta controvèrsia i

discussió però també va ser beneficiosa per la societat afroamericana perquè mostra

en un moment en el qual, a pesar de la desigualtat que hi havia entre la societat blanca

i l’afroamericana, la falta de respecte, de drets civils,etc; com un advocat blanc té

esperances de que un home negre sigui considerat innocent d’una violació a una dona

blanca que mai va cometre, ja que hi ha proves de la seva innocència; i rebi un judici

just. Tot i que finalment, el negre acusat de la violació de la dona blanca, mort, aquesta

pel·lícula representa l’esperança de que algun dia, els negres i els blancs seran iguals

davant de la llei i la societat, rebran el mateix respecte i tindran els mateixos drets

civils.

Tot i així, el veritable context històric de la pel·lícula

fou la gran depressió, concretament la depressió

d’Alabama, una època de grans desigualtats socials

sobretot concentrades en el sud, la dècada dels 30. En

aquesta pel·lícula es retrata d’una manera molt

encertada, les injustícies racials i els perjudicis contra

els afroamericans al sud, mentre que també provoca

una discussió i fer-se a sí mateix unes qüestions sobre

els drets civils que s’estaven aprovant i implantant en

la societat, quan la pel·lícula fou estrenada. Com

podem veure ben retratat en la pel·lícula, Alabama

estava passant per un període amb una gran

depressió econòmica, feia tres anys que s’havia donat a terme el crack del 29 i les

conseqüències d’aquest, es podien veure en la ciutat. El director, amb una gran

precisió històrica i essent fidel al context històric de la pel·lícula, va retratar el sud en la

81

dècada de 1930 correctament, en mig de la gran depressió. La pel·lícula mostra

Maycomb com a una ciutat vella, endarrerida tecnològicament, políticament,

econòmicament i socialment. Mostra a una ciutat on no hi ha cap cosa per fer, res per

comprar ja que no hi ha diners, pobre, bruta, l’agricultura havia disminuït cosa que

havia portat a la ruïna de moltes famílies. El conreu de cotó havia caigut feroçment,

tothom tenia una situació econòmica deplorable ja que els agricultors que no obtenien

beneficis amb el seu treball, tampoc podien pagar a aquelles persones que tenien

professions qualificades en la cuitat. La societat estava submergida en una gran

pobresa. La pel·lícula també mostra d’una manera molt precisa, el sistema social de

l’època i les relacions racials que es duien a terme. La societat esta dividida per una

jerarquia social, on hi trobem una gran desigualtat que provoca odi, enveja, el tema

tractat en aquesta pel·lícula: racisme, etc. Podem observar a una societat endarrerida,

on hi ha una gran analfabetització, on el racisme està molt arrelat a les persones ja que

la gent dona per suposat que Tom Robinson no rebrà un judici just, a excepció de

l’advocat blanc, Atticus Finch. Una societat influenciada per les seves tradicions, es a

dir, ja que tradicionalment hi ha hagut un fort odi i racisme cap a les persones de color,

les següents generacions també el tindran, ens trobem davant d’una societat que

avança molt a poc a poc. La pel·lícula mostra d’una manera molt precisa, la poca ètica

que governava al sud durant aquesta època, com l’ordre social no s’havia

d’interrompre mai, com per exemple mai s’havia d’interrompre la norma social que diu

que els negres mai tindran relacions sexuals amb les dones blanques i viceversa. Els

homes sentien que estaven obligats a preservar les normes socials arrelades a la

societat a través de la força. La pel·lícula també mostra d’una forma molt precisa i fidel

al context històric, les relacions racials, unes relacions que es complicaven depenent

del sectors de la societat en els que es duien a terme, eren diferent les relacions racials

en el carrer quan no hi havia cap conseqüència, que en el jurat. Qualsevol referència

sexual entre un home i una dona de diverses races era considerada com un delicte

molt greu. Existien unes barreres racials que no podien ser trencades. Això ho trobem

en la pel·lícula, quan en el judici, Atticus diu que Mayella Ewel (la presumpte víctima

de violació) va ser atreta per l’afroamericà Tom Robinson. Això va despertar un gran

remordiment en la sala, paraules de desaprovació, va provocar un gran escàndol ja que

les normes socials deien que una dona blanca no podia ser atreta per un home de

color. La societat, demostrant la seva poca intel·ligència, va condemnar a Tom abans

de que comencés el judici, en el moment en el qual van assabentar-se de que era

possible que Tom hagués tingut relacions sexuals amb la noia blanca, van condemnar a

Tom culpable. La societat no tenia por de l’acusat, sinó de que s’hagués trencat la

norma social esmentada anteriorment. La pel·lícula és un reflex, està influenciada pels

judicis de Scottsboro de la dècada dels 30 i els judicis d’Emmet Till durant la dècada de

1950. D’altres esdeveniments de l’època en la qual es va dur a terme el moviment

afroamericà pels drets civils van influenciar al director. Alguns com el cas de Rosa

Parks, qui va fer un boicot en el autobús de Montgomery o d’altres com el cas

82

d’Autheninen Lucy, qui va entrar en la universitat segregada d’Alabama. Totes

aquestes tensions racials com a conseqüència d’aquests esdeveniments i situacions

van ser expressades, d’una manera molt precisa i fidel per el director, en la pel·Lícula

To kill a mockingbird. Per molts crítics, la novel·la i la pel·lícula són relats autobiogràfics

de la vida de Harper Lee, encara que ell ho hagi negat, les similituds entre el llibre i la

pel·lícula, i la vida de Harper, són inconfusibles. La novel·la i la pel·lícula estan

ambientades a un petit poble d’Alabama, Maycomb, molt semblant a la ciutat on va

néixer Harper, Monroeville, situada a Alabama. Una ciutat on també el racisme i la

violència estaven arrelats a la societat. Però a Harper no només li va influencia i es va

inspirar en els casos Scottsboro, Emmet Till, Rosa Parks o Authenien Lucy; també li va

servir d’inspiració l’experiència del seu pare. El seu pare, advocat, va defensar a dos

negres escats d’assassinar a un comerciant de Monroeville però no va aconseguir la

victòria i els dos homes van ser considerats culpables i penjats. Aquesta experiència li

va afectar molt a Harper Lee, explicava en una entrevista, i va ser una inspiració per al

seu llibre To kill a mockingbird. Durant la gran depressió, els treballadors negres cada

cop estaven més decebuts amb la llibertat financera, hi havia un ressentiment amb la

llibertat financera. L’estabilitat econòmica durant la gran depressió va començar a

desaparèixer, això va provocar que s’incrementessin el nombre de linxaments. Hi ha

diversos casos durant la dècada dels anys 30. Després d’analitzar el context històric de

la pel·Lícula, m’he donat compte de que el director va retratar-lo molt acertadament

en la pel·lícula, no va cometre gaires inexactituds històriques, per no dir cap a excepció

segons el meu punt de vista, de que no va retratar del tot acertadament la pobresa

amb la que vivia la gent durant la gran depressió. Cal recordar que la pel·lícula està

basada en una novel·la fictícia, no es basa en cap fet real, això fa que sigui més senzill

ser fidel al context històric i no cometre inexactituds històriques.

To kill a Mockingbird és una de les

pel·lícules més importants, famoses i

millors de la història. Una pel·lícula que

va tenir un èxit immens en la època i

relata un cas d’advocat on Gregory

Peck, a pesar de demostrar amb proves

al jueu que un negre no era el causant

de la pallissa i la violació que va rebre

una dona blanca, sinó el seu pare; el

jutjat, en un moment en el que el

racisme estava molt arrelat a la

societat americana del sud, considera

culpable al home afroamericà i el negre

s’intenta escapar i l’assassinen.

Aquesta pel·lícula mostra quina era la

filosofia dels ciutadans americans del sud, separats però iguals. Una filosofia que ha

83

estat la base de la societat del sud des de la guerra civil americana. Uns ciutadans que

temen la barreja racial i la igualtat social completa, uns temors que provoquen

reaccions violentes. La pel·Lícula mostra a una família pobre i que passa moltes

penalitats (la família de la dona maltractada) com perjudiquen a un home negre

perquè consideren que està per sota d’ells en la jerarquia social, el consideren inferior.

Acusant-lo de violar a la dona i perjudicant-lo, senten internament cert plaer, vibració,

noten per primer cop que estan vivint i s’aferren a aquell sentiment ja que els satisfà i

estan passant per una situació econòmica i social lamentable. Atticus representa les

creences de molts nord-americans blancs que lluiten contra el racisme establert en el

sud, l’únic personatge de la pel·lícula que creu que Tom Robinson pot tenir un judici

just. Aquesta pel·lícula intenta mostrar al món que tots els ciutadans americans, siguin

de la raça que siguin, sense influencia el resultat, han de ser jutjats en igualtat de

condicions. Representa el que esta malament (com la família de la noia apallissada i

violada, en comptes de fer front als problemes, li dona les culpes a un pobre home

negre) i el que està bé (Atticus, un home sense racisme en el seu interior, sense

perjudicis, que intenta a ajudar a qualsevol persona sense importar la raça). La

pel·lícula no intenta mostrar cada detall històric de la dècada de 1930, sinó que intenta

mostrar les implicacions de les normes socials i les repercussions d’aquestes. Normes

socials que fan que per exemple en aquest cas, la noia violada i apallissada no reconeix

que es sentia atreta per Tom Robinson, ja que hi havia una norma social que deia que

una dona blanca mai es sentiria atreta ni tindria relacions sexuals amb un home

afroamericà. Els esdeveniments que es mostren en la pel·lícula són versions

d’esdeveniments que van succeir en realitat durant la dècada de 1930. To kill a

mockingbird és una d’aquelles pel·lícules, que a pesar de que Gregory Peck no surti

victoriós, al acabar de veure-la et ve de gust estudiar dret. És una pel·lícula que et

mostra la mentalitat de les persones d’aquell moment i que opinaven sobre els

afroamericans, encara que es demostri que un afroamericà no és culpable de cometre

un crim, la societat blanca, per por i perjudicis, el considera culpable.

84

Ray

Fitxa tècnica

Títol original: Ray

Any: 2004

Duració: 152 min

País: Estats Units

Director: Taylor Hackford

Guió: James L. White

Música: Ray Charles, Craig Armstrong

Fotografia: Pawel Edelman

Actors: Jamie Foxx (Ray Charles), Kerry Washington (Della Bea Robinson), Regina

King (Margie Hendricks), Clifton Powell (Jeff Brown), Harry Lennix (Joe Adams),

Bokeem Woodbine (Fathead Newman), Aunjanue Ellis (Mary Ann Fisher).

Productora: Universal Pictures

Gènere: Drama | Biogràfic. Música. Jazz. Discapacitat. Anys 40. Anys 50. Anys 60.

Drogues

Pressupost: 40.000.000 dòlars

Premis:

2004: 2 Oscar: Millor actor (Jamie Foxx), so. 6 nominacions

2004: Globus d’or: Millor actor musical o comèdia (Jamie Foxx). 2 nominacions

2004: 2 Premis BAFTA: Millor actor (Jamie Foxx) i so. 4 nominacions

2004: National Board of Review: Millor actor (Jamie Foxx)

2004: Nominada al David de Donatello: Millor pel·lícula estrangera

2004: 2 Crítics' Choice Awards: Millor actor (Foxx) y banda sonora. 4 nominacions

85

Resum

La pel·lícula comença amb l’aparició de la

seva mare dient-li que mai oblidi la promesa

que li va fer, que mai deixi que ningú el tracti

com a un esguerrat. La pel·lícula es

desenvolupa l’any 1948, primer en el nord de

florida on Ray agafa un autocar direcció a

Seattle, en el bus hi ha una separació entre

les persones de color i les persones blanques

on les persones negres s’assenten al final del autocar. Té un record sobre un treball

que havia tingut on no volien que toqués perquè era blanc però al veure el seu talent,

finalment l’accepten per tocar country. A Seattle comença treballant en un local com a

pianista, l’instrument amb el qual té un gran talent, però s’aprofiten d’ell ja que és cec,

no li donen la paga que és mereix i l’estafen amb els diners que li donen. Però un

treballador del local l’ajuda donant-li la targeta d’un manager que vol que gravi un disc i

li paga un sou molt millor. Finalment decideix deixar el local a causa del mal tracte que

estava rebent i se’n va amb el nou manager a “los Angeles”, “on els negres alcen el

vol”, Ray té visions, records sobre la seva infància, una infància molt dura, on la seva

mare treballava com a treballadora de camp, amb molt pocs ingressos, en un poblat on

tota la gent era pobre i de color; en una d’aquestes visions recorda a la seva mare

quan li deia que ha d’aprendre a llegir i escriure si no vol acabar treballant en el camp

com la majoria de negres. Tot i que amb l’equip de músics cobra més i té l’oportunitat

de fer un disc, també s’aprofiten de ell ja que no volen fer-se càrrec d’un home cec,

Ray fins aleshores sempre està envoltat de persones de color. Molt sovint té visions

sobre embassaments d’aigua a causa d’un mal record de la seva infància on observa

com el seu germà George s’ofega i no fa res per evitar-ho. A causa de la mort del seu

germà té un gran trauma, li va afectar moltíssim i a causa de la gran tristesa va perdre

la visió; li van aparèixer irritacions i una mena de conjuntivitis, ja que la seva mare no

tenia capacitat adquisitiva no va poder comprar medicaments i va quedar-se cec. Ray

decideix deixar la companyia perquè s’assabenta que s’aprofitaven de ell, no li

pagaven el que es mereixia. Uns anys després marxa a Seattle on una companyia

anomenada Atlantic Records compra el seus discos, es posa en contacte per primera

vegada amb un manager turc anomenat Ahmet, qui l’ajuda a redreçar la seva carrera i

la seva música. Li ajuda a trobar un nou estil musical i gràcies a ell, Ray reinventa el

seu estil musical i comença a crear el seu estil propi i personal ja que fins ara imitava

l’estil d’altres músics com James Brown. Ahmet ajuda a avançar a Ray Charles en la

seva carrera i ell comença a compondre les cançons que l’han fet tan famós com Mess

Around, comença a tenir èxit i ser famós i tot gràcies al canvi de ritme de la seva

música, una música que es basa més en el gospel, una música més viva, més

roquera, etc. S’enamora d’una noia anomenada Srta. Antwine, la veu mitjana d’un dels

seus grups de gospel preferits. Hi ha una conversa entre Ray i Antwine on ella li diu

que el gospel no es pot utilitzar per fer cançons que es composin per guanyar diners,

ni per parlar sobre coses que no siguin l’amor cap a Déu, Ray li contesta dient-li que ell

sempre ha fet blues i gospel i és el que sap fer, que parla sobre l’amor que sent cap a

ella i que creu que no està fent mal a ningú per expressar els seus sentiments, i així

composa un èxit seu anomenat “I’ve got a woman”. El gran èxit d’aquest nou disc que

composa és degut aquesta nova música que fa, una música on combina el R&B i el

86

gospel. Ray es casa amb la Srta. Antwine, es fa addicte a la heroïna i la seva fama no

para d’incrementar encara que té fortes crítiques ja que molta gent diu que converteix

la música de Deu (el gospel) en sexe, que Ray és Satan, que guanya diners amb el

senyor i anirà directament al infern. Ray li demana a la seva esposa que canti en el

seu grup però ella li respon que no ja que està embarassada, llavors ella descobreix

que Ray es addicte a la heroïna i comença a qüestionar-se el futur del seu matrimoni

amb Ray; uns mesos després neix el primer fill de Ray Charles. Ray escull quatre

dones cantants de gospel per fer els cors però la relació entre elles es converteix

dolenta quan Ray estima i té sexe amb totes i comencen les enveges entre elles. Es

comença a notar molt que Ray està enganxat a la droga i els seus companys de la

companyia discogràfica l’adverteixen i estan preocupats. Ray decideix marxar-se de

Atlantic Records, una companyia que la fet créixer per anar a la companyia ABC on té

un contracte millor que el de Sinatra. Ray fa l’himne de Geòrgia i comença una gira per

el sud, en un concert es troba a un antic amic seu i li diu que no ha de fer una gira per

el sud ja que en el sud la gent continua odiant als negres (es troben en la dècada dels

60), el seu amic li diu a Ray que quan va anar al sud es va sentir com si estigués

entrant en una presó, en Mississippi la gent no té respecte als negres, els continuen

tractant com a nens sense importància, intel·ligència ni experiència encara que tinguin

80 anys. Li diu que no tornarà a tocar per un públic segregat, no tornarà a tocar en el

sud i li diu a Ray que han de fer alguna cosa per millorar la situació. Una cantant del

cor està esperant un fill de Ray cosa que el posa en una difícil situació ja que ell

estima a la seva dona, finalment la cantant del grup de Ray marxa. Apareix una de les

escenes més importants sobre el racisme cap els negres en aquesta pel·lícula, en la

entrada d’un estadi de Geòrgia on Ray farà un concert hi apareix una revolta, una

manifestació en contra del racisme i la segregació ja que el públic del concert estava

separat, per una part els negres en la part de dalt assentats i els blancs a la part de

sota, en la pista de ball. Un participant de la manifestació li diu a Ray que els negres

són acusats cada dia i maltractats en aquest estat i Ray es defensa dient que no pot

fer res, que és músic, i que en aquest estat s’ha d’acceptar la segregació. El

participant de la manifestació li diu pot no ser així, que ell pot canviar les coses.

Finalment, Ray s’assabenta de la mala situació que tenen els negres en Geòrgia i

decideix no fer el concert a pesar de l’oposició de l’organitzador de l’esdeveniment.

Aquest el demanda però retirarà la demanda si actua a Geòrgia una altre vegada, Ray

respon dient que no tocarà mai més en concerts racistes, on hi hagi un públic

segregat. Finalment, Ray és acusat, se l’imposa una multa molt alta i no podrà tocar en

Geòrgia de per vida. Alguna persona racista que no es coneix o potser company de

Ray avisa a la policia que Ray té heroïna en la seva habitació, la policia actua molt

agressiva i el deté. En el interrogatori, els policies li diuen que és un fill de puta ja que

està enverinant als seus fills amb la seva

música de la selva i que empresonarà el

seu cul negre. Els policies li tendeixen

una trampa i fan entrar als periodistes

cosa que li dona molta mala fama,

finalment l’empresonen durant un temps

però la ABC aconsegueix que li retirin

els càrrecs ja que no tenien ordre de

registre. La seva dona li demana que

deixi de prendre les drogues però ell li

87

diu que quan surt de casa està sol en la foscor i intenta fer una cosa en el món de la

música que ningú ho ha aconseguit. Ray canvia el seu estil de música per tornar als

seus orígens, la música country, estil que li dona molta fama i fa una gira per tot el

món, es converteix en un músic multimilionari i compra una casa gegant en Beverly

Hills. En un vol en avió entre diversos països, la policia federal troba drogues en

l’interior de l’avió, a causa de la mala situació per la qual està passant Ray amb les

drogues, decideix internar-se en un centre de rehabilitació per deixar la heroïna.

Després d’aconseguir deixar la heroïna i fer front als problemes mentals que tenia

relacionats amb la mort del seu germà, viu 40 anys de èxits, fama, premis Grammy,

amor amb la seva dona i fill, un dels artistes més estimats de la història però el seu

major orgull va ser en 1979, en el capitoli estatal de Geòrgia quan el president de

Geòrgia fa un parlament en el qual diu que van cometre un greu error condemnant a

Ray Charles a no poder actuar mai en l’estat de Geòrgia el 1961, han progressat en la

seva manera de pensar i s’han donat compte del error que van cometre. Alguns han

lluitat per la igualtat a través la política i d’altres com Ray Charles, van canviar la

cultura dels Estats Units al arribar al cor de la gent. Proclama la cançó “Georgia oh my

mind” com a himne oficial de l’estat de Georgia, ofereix a Ray Charles una disculpa

pública i els hi dona la benvinguda. Ray mai va tornar a tocar la heroïna i va donar 20

milions de dòlars a universitats i organitzacions per a cecs i sords. Va néixer el 1930 i

va morir el 2004.

Annex i conclusió

He escollit aquesta pel·lícula per analitzar-la ja que explica la historia d’un music que

va ser molt important en la lluita pels drets civils, els avanços que van fer la societat

afroamericana com per exemple el moviment pels drets civils que tenien l’objectiu

88

d’acabar amb la discriminació i segregació racial i que s’aconseguís el dret de vot de la

societat afroamericana. Aquests avanços que van fer la societat afroamericana no

només van ser provocats per bon actes dels polítics sinó que també van tenir un paper

molt important altres figures de la societat com esportistes i com en aquest cas, els

musics. També l'he escollit perquè en la meva opinió és una pel·lícula amb una gran

qualitat cinematogràfica. Ray es tracta duna pel·lícula biogràfica, es a dir que narra la

biografia d’un dels millors musics, cantants, saxofonistes i pianistes de soul, R&B i

jazz, de la història. Cec des de la infància. Però com totes pel·lícules biogràfiques,

aquesta també té errors, es a dir que hi ha inexactituds històriques, no relacionades

amb el context històric de la pel·lícula sinó que relaciones amb la vida del music. Es a

dir, hi ha esdeveniments sobre la vida de Ray que observem en la pel·lícula, que en la

realitat no van succeir de la mateixa manera. Em centraré en explicar aquestes

inexactituds que el director va realitzar al intentar fer una pel·lícula biogràfica sobre la

vida de Ray Charles. Tot i que no em centri en si l’autor a sigut o no fidel al context

històric de la pel·lícula ja que no em sembla rellevant, l’explicaré per sobre. Finalment,

explicaré com Ray Charles va lluitar per els drets civils i faré un anàlisi de la pròpia

pel·lícula.

La pel·lícula explica tota la vida de Ray Charles, des de el seu naixement en 1930 fins

a la seva mort en 2004. Es a dir, el context històric de la pel·lícula és molt ampli, per

això no em va semblar un tema molt rellevant si el director va ser fidel o no al context

històric, a la hora de realitzar Ray. Tot i així explicaré per sobre el context històric de la

pel·lícula. Quan neix Ray Charles ens trobem en 1930, el context històric en aquest

moment de la pel·lícula és la Gran Depressió, un any després del crac del 29, i en la

pel·lícula es poden veure les males condicions de vida que tenen els habitants (tots

negres) d’un petit poble de Georgia. La seva mare és una treballadora de camp que té

el salari mínim per poder donar de menjar als seus fills, en el moment que ha de pagar

medicació per a Ray perquè està perdent la vista, no pot pagar-la i el seu fill ho acaba

pagant amb la ceguera de per vida. La gran depressió fou una època molt dura, una

època d’una forta inestabilitat econòmica , social i política on molta gent es va quedar

sense feina i no podien posar menjar en el plat. I si els ciutadans blancs ho van passar

molt malament durant aquesta època, no es pot ni imaginar com devia de ser la

situació per als afroamericans, qui no tenien ni les mateixes igualtats ni els mateixos

drets civils que els blancs. Fou una època de desigualtats racials. Tot i així, durant

aquesta època s’estava construint una democràcia en els EEUU, es a dir que els

ciutadans afroamericans estaven aconseguint tenir més importància dins de la

societat, ser més valorats i respectats per part dels blancs, ser considerats com a

ciutadans americans. Una època en la qual es van fer grans avanços en la lluita per

anul·lar la desigualtat i aconseguir el dret de vot, etc; tot i així les grans victòries no van

arribar fins al moviment afroamericà pels drets civils. Uns anys més tard, cap a finals

de la dècada dels 30 i principis dels 40, va arribar la segona guerra mundial (un nou

context històric) en la qual els EEUU hi va participar. Això va provocar la mort de molts

afroamericans i ciutadans americans blancs i una inestabilitat social. Com acostumava

a succeir, els EEUU van guanyar diners amb la segona guerra mundial, la seva

situació econòmica va millorar ja que van deixar préstecs a altres països implicats en

la guerra a canvi de que els hi tornessin amb interessos. Després va arribar el context

històric de la postguerra (aquells anys després de la segona guerra mundial) i el de la

guerra freda (una guerra que va iniciar-se en 1947 i va finalitzar en 1991, fou un

enfrontament polític, econòmic, social, militar i fins i tot esportiu en el qual dos

89

potències mundials, volien implantar el seu model de govern per tot el planeta). Durant

la dècada dels anys 50 i 60 també trobem un altre context històric, el moviment

afroamericà pels drets civils, el qual té l’objectiu d’eliminar la segregació de la societat

afroamericana i aconseguir el dret a vot. Fou un dels moments de la història més

importants de la societat afroamericana ja que van aconseguir anul·lar en les lleis la

segregació racial (encara que actualment encara hi trobem aquest sentiment cap a la

societat afroamericana, sentir-se iguals, però no voler fer vida junts, junts però

separats; en molts ciutadans americans) i van aconseguir el dret a vot. En aquest

moment es va consolidar el que en teoria actualment tenen els afroamericans (encara

que quan es porta a la pràctica no sempre la trobem) en la societat americana, la

igualtat respecte als blancs. Després van arribar els anys posteriors a la era de drets

civils, uns anys en els quals la societat afroamericana havia fet grans avanços en la

seva lluita per a aconseguir l’eliminació del racisme però encara hi trobàvem tensió

racial quan es relacionaven entre la raça blanca i l’afroamericana, un dels exemples

fou la pallissa que li van donar a Rodney King en 1991, cosa que va provocar uns

disturbis racials a Los Angeles. I finalment arribem amb la mort de Ray Charles, en

2004, a l’era moderna, on el racisme cap als negres encara es troba en l’interior

d’alguns ciutadans americans, però ha estat fortament eradicat. Després de llegir

aquesta part de l’anàlisi de la pel·lícula, es pot veure que el context històric és molt

ampli, i al tractar-se d’una pel·lícula biogràfica, no em centraré tant en les inexactitud

històriques sinó en els errors que va fer el director al explicar la vida de Ray Charles a

través d’aquesta pel·lícula. Tot i així dir, que el director fou bastant fidel als diversos

contextos històrics que té la pel·lícula, per exemple quan ell és un nen, la pel·lícula

mostra el poblat on viu extremadament pobre, on les famílies no poden posar ni

menjar a taula. Aquí, el director va ser fidel al context històric ja que la pel·lícula es

trobava en la gran depressió. Un altre exemple fou quan Ray es nega a fer un concert

segregat a Geòrgia, durant l’any 1961. Aquí el director torna a ser fidel al context

històric ja que la pel·lícula es trobava en el moviment afroamericà pels drets civils, un

moment en el qual artistes com Ray van lluitar per aconseguir dret a vot i per

l’eliminació de la segregació. A més, aquest esdeveniment es va dur a terme.

Després d’haver explicat quin és el context històric de la pel·lícula i haver demostrat

que el director va ser fidel a aquest, explicaré les diferències entre la vida real de Ray

Charles, i la vida explicada en la pel·lícula. Tot i que trobem en els crèdits de la

pel·lícula, que Ray està basada en la vida de Ray Charles, trobem personatges, llocs,

esdeveniments i noms que van ser inventats o canviats. Tot seguit, després d’haver

comparat la biografia de Ray amb la pel·lícula i haver buscat llocs on es parlava

d’aquest tema; els explicaré. Moltes d’aquestes inexactituds que explicaré a

continuació, les sé perquè el mateix Ray

Charles va rectificar alguns esdeveniments de

la pròpia pel·lícula (encara que fos cec podia

escoltar). La primera inexactitud que el director

va cometre, segurament per donar més de

dramatisme a la situació, va ser que en realitat,

Ray va intentar salvar al seu germà George

mentre s’estava ofegant en una gran galleda de

metall, però el pesat cos del seu germà no li va

permetre poder treure’l i no va aconseguir

90

salvar-li la vida. En comptes de que la mare veiés com George s’havia ofegat, Ray va

anar a buscar a sa mare per explicar-li el succeït. Una altre inexactitud comesa pel

director va ser que Ray no va conèixer al músic Quincy Jones la mateixa nit que Ray

va arribar al club de Seattle, en el que anava actuar. La veritat fou que Ray el va

conèixer després d’estar un llarg temps actuant en aquell local. Una altre inexactitud

va ser quan Ray diu que l’èxit mundial “Mess Around”, està escrit en clau de sol, quan

en realitat està escrita en clau de mi bemoll (es a dir que l’altura de la nota (mi) ha

estat reduïda un semitò, faig música i tinc accés a aquest tipus d’informació). Una altre

inexactitud va ser quan Ray es converteix en addicte a l’heroïna, cau en una forta

depressió i té atacs de nervis a causa de la ceguera i de la mort del seu germà. Això

és mentida, ja que en realitat, l’addicció i la depressió de Ray fou causada arran de la

mort de sa mare. Tampoc es mostra en la pel·lícula, que a pesar de que Ray anés a

un hospital psiquiàtric en 1965 (cosa que és cert), el músic va substituir la heroïna per

altre drogues durant la resta de la seva vida, entre elles la marihuana i la ginebra.

Quan Ray deixa embarassada a la corista Margie Hendricks, ella l’informa del succeït

però ell li diu que no pot tenir el fill, ha d’avortar. En realitat, Ray mai li va dir a cap

dona a la que havia deixat embarassada, que avortés. Margie va tenir el fill però Ray

no va voler viure amb ella perquè es negava a abandonar a Della (la seva esposa).

Una altre inexactitud comesa per el director va ser que Margie, una corista que va

treballar amb Ray Charles, no va morir en 1965, sinó que la seva mort no va arribar

fins a 1973. En l’escena en que Charles arriba al concert segregat de Geòrgia, es

troba amb un grup d’activistes pels drets civils que fan una protesta en contra dels

concerts segregats, es queixen de que no poden ballar en la pista com ho fan els

blancs, aquesta protesta, segons la pel·lícula, va fer que Ray decidís no fer aquell

concert. En realitat, Ray no va rebre la desaprovació i el enfado d’aquests activistes

pels drets civils a través d’una protesta davant del lloc on es feia el concert, sinó que

va rebre un telegrama. I també dir que a Ray mai se li va prohibir actuar en Geòrgia,

un any després de que no actués en el concert de 1962, va fer un nou concert que no

estava segregat. La última de les inexactituds (que he pogut trobar) que va cometre el

director al realitzar la pel·lícula va ser que durant l’escena final de la pel·lícula, quan

Ray Charles rep un homenatge en Geòrgia i se li retira la prohibició de poder actuar en

l’estat. En aquest moment, Ray Charles està acompanyat per Della, la seva esposa.

En realitat en 1979 (quan “Georgia on my mind” es va convertir en el himne oficial de

Georgia), Ray s’havia separat de Della i ella

no va estar present en la cerimònia. En una

cerimònia, que en realitat mai es va dur a

terme, ja que mai es va prohibir que Ray

actués en Georgia, tot i així, és cert que

“Georgia on my mind” és l’himne oficial de

l’estat. Moltes d’aquestes inexactituds van ser

realitzades a propòsit, per millorar el flux i la

qualitat de la pel·lícula. M’he donat compte

que tot i així, el director hauria d’haver

aprofundit més en la vida de Ray Charles

abans de dirigir la pel·lícula, encara que

representar la vida d’alguna persona a través

d’una pel·lícula, és molt difícil. Després

91

d’haver explicat les inexactituds realitzades per l’autor,

analitzaré la pròpia pel·lícula.

Aquesta pel·lícula explica la vida de Ray Charles, un dels

millors músics negres de la història, feia una música amb tocs

de jazz, soul i gospel, va crear un tipus de música concreta.

Com ja he dit, en la lluita pels drets civils dels negres van

participar principalment polítics, però els músics i els

esportistes també van tenir un paper clau. En aquest cas, Ray

va lluitar pels drets civils de negres a través de la música, al

principi no volia lluitar per millorar la vida de la societat

afroamericana, només es dedicava a escriure cançons i fer

concerts però es va donar compte de que podia tenir un paper

clau en la lluita per els drets civils dels negres. El moment més

important d’aquesta lluita pels drets civils va ser quan en un concert on el públic era

segregat, va decidir no tocar, mostrant d’aquesta manera la seva posició davant del

racisme. Aquest és un exemple de les moltes maneres que va lluitar pels drets civils

dels negres. La pel·lícula mostra com Ray Charles va ser el centre dels moviments

pels drets civils claus en la música de la postguerra. Com un músic, que aspirava a

sonar com Nat “King” Cole, va aconseguir trobar-se a si mateix i va descobrir una fusió

de música gospel (per la qual va ser molt criticada, ja que parlava sobre dones i coses

impures a través del gospel, una música de Deu) i rhythm & blues que el va portar a

l’èxit i a la cima de la música i va provocar la invenció d’una música feta des de

l’ànima. La pel·lícula també mostra com Ray va fer-se càrrec de la seva pròpia carrera

en una indústria on s’explota a molts artistes, com va deixar als seus seguidors de tota

la vida (Atlantic Records) per signar amb ABC paramount. També explica com Ray va

fer front a les drogues i com es va relacionar amb les dones, encara que en alguna

manera, com he analitzat anteriorment, es van produir algunes inexactituds. El que

m’ha captat més l’atenció d’aquesta pel·lícula, és la gran actuació de Jamie Foxx (per

la qual va rebre un premi), la qualitat de la música de Ray (la pel·lícula també va

guanyar un oscar per la seva banda sonora) i sobretot com Ray, un afroamericà (amb

tot el que això comportava) i a més cec, va lluitar i va fer front als obstacles fins a

convertir-se en el que ha sigut, ja no uns dels grans músics de la història, sinó un dels

grans personatges de la història.

92

Endevina qui ve aquesta nit

Fitxa tècnica

Títol original: Guess who’s coming to

dinner

Any: 1967

Duració: 108 min

País: Estats Units

Director: Stanley Kramer

Guió: William Rose

Música: Frank DeVol (AKA Frank De Vol)

Fotografia: Sam Leavitt

Actors: Spencer Tracy (Matt Drayton), Sidney Poitier (John Prentice), Katharine Hepburn

(Cristina Drayton), Katharine Houghton (Joey Drayton), Cecil Kellaway (Monsignor Ryan)

Productora: Columbia Pictures

Gènere: Drama. Comèdia. Romanç | Racisme

Pressupost: 4.000.000 dòlars

Premis:

1967: 2 Oscars: Millor actriu (Katharine Hepburn), guió original. 10 nominacions

1967: Globus de Oro: 7 nominacions, incloent millor pel·lícula - Drama

1967: Premis David di Donatello: Millor producció, actor y actriu estrangers

93

Resum

Arriben a San Francisco una parella d’un home de

color anomena’t John Prentice i una dona blanca

rossa/ castanya, Joey Drayton, després de passar

unes vacances a Hawaii de 10 dies on s’han conegut i

enamorat. El context històric de la pel·lícula és els

anys 60. Joey li diu a John que vol que conegui a la

seva família, per això han anat a San José, Joey li diu

a John que els seus pares són molt liberals i que no hi

haurà cap problema en que estiguin junts i que es

casin, els seus pares ho entendran, tot i així John, un home de color i doctorat en medicina no

està del tot segur. El pare de Joey (Matt Drayton) és l’editor d’un periòdic liberal, i la seva mare

(Cristina Drayton) és ama d’una galeria d’art modern. Arriben a la casa de la família de Joey, on

la criada es mostra enfada perquè que una persona com ella (negra) no pot viure en aquella

casa de blancs, Joey es defensa dient que el doctor és tant negre com ella i que si l’estima a

ella també pot estimar-lo a ell. El doctor John explica a la mare de Joey que va perdre a la seva

dona i fill fa set anys en un accident de tren. Christina es mostra sorpresa al veure a John i

temps després arriba a l’escena en la qual estaven parlant John Joey i Cristina, el pare de Joey,

Matt. Joey tracta el tema del casament amb molta cura, primer li diu que és un doctor que va

conèixer a Hawaii. Matt ha de marxar perquè a quedat a jugar a golf però en el moment que

està a punt de sortir de la casa es dona compte de las situació i torna al lloc on estaven parlant.

Llavors la parella li explica la situació i que pretenen casar-se i quan Matt s’assabenta es queda

sorprès de la mateixa manera que Christina. La parella els hi explica que John ha de marxar

l’endemà a Suiza en nom de l’organització mundial de la salut i Joey els hi diu als seus pares

que vol marxar amb ell i casar-se abans possible i que per això necessita l’aprovació per part

dels seus pares aquell mateix dia, i que no ha d’haver cap problema en que es casi amb un

negre i que si els pares no estan d’acord no farà que perdi l’amor que sent per ell. Matt se’n va

del lloc on parlaven i demana a un amic informació sobre el doctor i decideix no anar a jugar a

golf. Christina quan s’assabenta li sembla malament el fet de desconfiar sobre el doctor. El

doctor, en privat amb els pares de Joey, els hi diu que només es casarà amb Joey si té la seva

aprovació. El doctor els hi diu això ja que si el fet de que Joey (que està tan relacionada amb

els seus pares) es casés amb el doctor, provoqués una mala reacció dels seus pares i que Joey

es distancies dels seus pares. Si passes això, Joey estaria molt trista i el doctor no ho vol i

demana als pares de Joey que els hi digui el més ràpid possible si aprova o no la relació.

Christina li diu a Matt en privat que la seva filla de 21 anys que té, està educada tal i com

volien, ja que de petita sempre li deien que està equivocada la gent que considera superior la

raça blanca que la de color senzillament per el simple fet del color de la pell, ja que ho fan per

odi o per estupidesa però mai els hi ha dit que no es casés amb una persona de color. Matt

esbrina que el doctor deia la veritat, té el doctorat en medicina, universitari, escriptor amb una

dona i fill morts en un accident, etc. La mare diu que mai havia vist a la seva filla tant feliç i que

per això ella està també feliç, es mostra més liberal amb la relació. La criada de color, en canvi

es mostra gelosa, enfadada i en contra de la relació dient que una cosa són els drets civils, això

és alguna cosa més. Joey passa una estona amb la seva mare explicant-li tota la història on la

mare li pregunta si ha tingut relacions sexuals i Joey li diu que ell no va voler per respecte a

94

ella. El pare li pregunta al doctor si ha pensat en els problemes que se li presentaran als seus

fills i ell li diu que Joey és molt optimista en aquest aspecte. Llavors, el doctor li parla a Matt

sobre el que deia la seva filla en relació amb ell, que era una persona que sempre havia lluitat

contra la discriminació racial i que segur que accepta la relació. Joey invita als pares del doctor

John a sopar amb la seva família a amagades de John. Matt explica a Christina que John li ha

donat una molt bona impressió. L’amic de Matt amb el que havia d’anar a jugar al golf, un

reverend de la església, el visita a casa seva i coneix al doctor i li explica a Matt que els

matrimonis entre membres de diverses ètnies, per estrany que li sembli donen millor resultat

que els matrimonis entre membres de la mateixa ètnia, probablement perquè es tenen més

respecte i intenten que les coses vagin sempre bé. I que el doctor ha adquirit fama per medis

propis, fent bons actes i treballs en llocs com Àsia o Àfrica. Una treballadora del treball de

Christina li diu que deu estar trista, i que és impropi per Joey fer una cosa tan estúpida.

Christina la acomiada de l’empresa per haver criticat a la seva filla per estar enamorada d’un

home de color. L’amic de Matt li diu a ell que sota aquella façana i pell de liberal que tenia per

sobre, s’amagava un burgés reaccionari amb ganes de sortir ja que Matt es mostrava amb

dubtes i por de que poguessin superar tots els problemes que li sorgiran al ser un matrimoni

interracial. El reverend es mostra molt liberal i decideix anar al sopar per ajudar amb el

problema. Quan s’assabenta la criada que ve a sopar l’amic de Matt s’enfada i acusa al amic de

Matt de reverend de Marthin Luther King (l’acusa d’aquesta manera de defensor dels negres).

En un passeig que donen Matt i la seva dona tenen un xoc amb un negre on Matt es cabreja

dient que hi ha un 12 % de persones de color en

aquesta ciutat (San Francisco), i no pot sortir a

passejar sense xocar-se i cabrejar-se per culpa

d’algun d’ells. Abans del sopar, Matt es mostra

enfadat i creu que per Joey no és el millor casar-

s’hi amb un home de color i tant gran d’edat;

però Christina no ho veu de la mateixa manera i

Matt li diu que és perquè està bloquejada per

l’alegria i felicitat que desprèn Joey amb l’idea

de casar-se amb el doctor John. Els pares del

doctor John arriben a San Francisco i es queden

molt sorpresos al veure que Joey és una noia

blanca. Christina li diu a Matt que està

totalment equivocat i que quan Joey s’enfronti a ell, Christina l’ajudarà. Els pares de Joey i de

John no estan contents amb la situació i el reverent arriba al sopar i es mostra sorprès de que

Matt opina que no li sembla bé la relació i l’intenta convèncer del contrari. Matt li diu al seu

amic que no tenen cap possibilitat de ser feliços ni en aquest país ni en aquest món, el

reverend es defensa dient que ells són aquest país i canviaran aquest país. Matt diu que ells

dos no veuran aquest canvi de manera de fer, pensar, ideologia, etc. Arriba el moment en el

qual es coneixen les dues famílies i les dones estan a favor de la boda en canvi els homes no. Hi

trobem una important conversació entre el pare del doctor John i John. El pare li diu que si a

parat a pensar el que està fent, que tot a anat massa ràpid, que en setze o disset estats

estarien infringint la llei contenint matrimoni entre dues persones de dos ètnies diverses. Que

les llei les canvien però les maneres de pensar de les persones no. L’acusa de destrossar els

seus cors després de tot el que han fet per ell. Paral·lelament en una altre habitació, la mare

95

del doctor acusa a Matt que els homes al fer-se vell porten vendes als ulls i que només veuen

problemes i no veuen la passió que hi ha i l’amor que entre els dos i l’acusa d’haver oblidat ela

mor que sentia si alguna vegada l’havia sentit per la seva dona. Tornant a la conversació del

pare del doctor i el doctor, John es defensa dient-li al seu pare que tot el que ell havia fet per

ell, ho havia fet per una obligació moral que té un pare cap al seu fill però que no és el seu

amo. El doctor li diu al seu pare que té 37 anys més que ell i que la seva generació no vol

canviar de principis ni de pensament i que per això la nova generació no podrà canviar res fins

que no desaparegui aquesta generació. Finalment el doctor li diu al seu pare que ell és el seu

pare, que l’estima però el que pensa és que ell es considera un home de color (el que pensa el

seu pare) , en canvi ell (el doctor) es considera simplement un home. Finalment Matt es dona

compte que havia sigut estúpid fins aquell moment. Fa una mena de xerrada on explica el

succeït, l’opinió de Christina a la qual acusa de estar cega per l’amor que sent la seva filla i

l’acusa de no ser pràctica, ni pensar d’una manera raonada, al reverend li diu que l’acusat

d’una manera vulgar per la seva manera d’enfrontar la situació, al senyor Prentice l’acusa

d’insensat al aprovar la relació (després de la xerrada amb el seu fill es dona compte) i acusa

dient a la senyora Prentice que li ha faltat el respecte dient-li que ella l’acusat de haver perdut

l’amor i de ser una persona gran. Tot això és una mena de tècnica que utilitza Matt ja que

finalment diu que l’únic que importa són els sentiments que tenen entre els dos per sobre de

tot. Matt explica al que s’hauran d’enfrontar: hi haurà un milió de persones que es

sorprendran, s’ofendran i horroritzaran davant de la seva unió i hauran d’afrontar aquestes

conseqüències la resta de la seves vides. Però hauran d’ignorar o compadir aquells pobres

diables perquè són esclaus dels seus perjudicis, pors, cecs odis i quan arribi el cas heu d’unir-

vos, ser forts i fer-los front. Finalment els hi diu que són éssers humans fantàstics que han

nascut per estar junts i que només heu tingut un petit problema de pigmentació.

Conclusió

Guess who’s coming to dinner, és una de les pel·lícules més importants que haig d’analitzar.

No em centraré en explicar les inexactitud històriques que va cometre el director al dirigir-la ja

que no existeixen, és tot una ficció on no hi ha accions o esdeveniments, és una mena de

teatre, una gran conversa on apareixen i desapareixen personatges en ella. Per això em

centraré en començar explicant el context històric de la pel·lícula.

96

El context històric de la pel·lícula és el moviment pels drets civils als Estats Units, en concret la

dècada dels 60. Durant aquesta dècada va aparèixer una de les parelles històricament més

importants dels Estats Units, la parella “Lovings”. Mildred i Richard Loving van ser els

responsable de que en 1967, quan es va dur a terme el cas Lovings vs Virginia, l’estat va

anul·lar la prohibició del matrimoni interracial, una llei que portava aplicant-se durant 300

anys. El cas, que el tribunal havia intentat evitar, va durar entre l’abril i el juny de 1967, però

finalment la parella “Lovings” va guanyar-lo després d’una decisió unànime a favor dels

“Lovings”. L’anulació de la llei que prohibia el matrimoni racial en Virginia, va provocar que

d’altres estats seguissin els seu passos, en concret 16 estats. D’altres com Alabama no van

canviar la constitució oficialment fins a l’any 2000. Encara que fou un esdeveniment molt

important, l’anul·lació d’aquesta llei no va provocaria necessàriament un canvi social. A pesar

dels setze estats que van anul·lar la llei que prohibia el matrimoni interracial en 1967, hi havia

d’altres com Califòrnia que ho havien fet en 1948. En canvi en Califòrnia, es va anul·lar la llei a

causa d’una parella interracial que buscava una llicència de matrimoni. Tot i així, encara que el

matrimoni entre races era legal des de feia gairebé vint anys, durant la dècada dels 60

(moment en el qual es desenvolupa l’acció de la pel·lícula), a San Francisco, encara es seguia

veient amb molts mals ulls. Tot i que en 1967, va esdevenir-se legal el matrimoni interracial,

per qüestions religioses, el 72% de la població dels Estats Units va oposar-se. El tribunal va

intentar evitar el cas ”Lovings” i va oposar-se al matrimoni interracial perquè violava la

catorzena esmena, però no va tenir molt impacte en l’opinió pública. El rodatge de la pel·lícula

es va dur a terme unes poques setmanes abans del cas “Lovings”, però ja reflecteix les noves

actituds racials que els ciutadans estaven tenint en relació amb els matrimonis racials, fins i tot

en estats que no estaven afectat per la llei que els prohibia. El cas “Lovings” fou només una

peça de la llarga lluita per aconseguir la reforma

legislativa que es va dur a terme durant l’època

dels moviments de drets civils, durant la dècada

dels 60. Després de que fos acceptada la llei de

drets civils de 1964 i que es fes la marxa de

Washington, la legalització del matrimoni

interracial era un fet predictible. La pel·lícula fou

filmada a finals d’aquesta època dels moviments de

drets civils, i en la pel·lícula et dons compte que

ens trobem en el moment més pacífic d’aquest

moviment. La lluita pels drets civil no va acabar

amb l’aprovació del matrimoni interracial sinó que

continua dia a dia amb el fi de que els Estats Units, esdevingui un país on hi hagi una plena

igualtat, drets civils i respecte, entre la societat afroamericana i la blanca. Aquesta pel·lícula

retrata com la societat estava confusa i va trigar en acceptar les victòries legals dels drets civils.

Algunes persones com l’escriptora afroamericana que formava part de l’organització “Black

Panthers”, eren molt extremistes en aquest canvi, en aquesta victòria legal dels drets civils.

Mencionant en el seu llibre “Soul on Ice”, escrit en 1968: "Jo sé que l'home blanc va fer de la

dona negre, el símbol de l'esclavitud i de la dona blanca, el símbol de la llibertat, Cada vegada

que abraço a una dona de negre, estic abraçant a l'esclavitud, i quan poso els meus braços al

voltant d'una dona blanca, estic abraçant a la llibertat." Tot i que s’havien fet uns grans canvis

en la llei, es va trigar molt en que els blancs i els negres es creguessin el que estava succeint, ja

97

que portaven convivint amb la desigualtat, la falta de respecte cap a la societat afroamericana,

el racisme; durant segles, no es creien que les coses havien començat a canviar. La pel·lícula

ens transmet els codis socials que existien al voltant de la raça, es a dir, aquelles coses que

encara que fossin legals, estaven molt mal vistes i no es duien a terme mai, com en aquest cas

el matrimoni interracial. També ens mostra la relació i la tensió que hi havia en aquell moment

(bastant més pacífic que molts dels que havien viscut anteriorment les dues societats, la

blanca i l’afroamericana), entre els negres i els blancs.

Al haver explicat el context històric de la pel·lícula, em centraré ne l’anàlisi de la pròpia

pel·lícula i els temes que tracta. Endevina qui ve aquesta nit va ser molt innovadora i diferent

per la seva època ja que mostrava una parella interracial que s’estimaven i volien contraure

matrimoni, una cosa molt mal vista en aquell moment encara que fos legal. Aquesta pel·lícula

retrata com la societat estava confusa i va trigar en acceptar les victòries legals dels drets civils,

es a dir, un dels seus temes principals, a part del matrimoni interracial, és l’acceptació de la

societat de les victòries legals dels drets civils. El director de la pel·lícula està a favor de la

igualtat racial i per això finalment els pares de la parella consideren que si s’estimen no ha

d’haver cap problema per a que estiguin junts. En la pel·lícula es relaciona la parella interracial

amb la parella on simplement hi ha un home i una dona de la mateixa raça. John i Joey tenen

dubtes amb el matrimoni ja que encara que s’estimin, saben que a part de lluitar contra tots

els problemes que tindran en la vida, també hauran de lluitar contra els problemes que tindran

al ser un matrimoni interracial, ja que ens 16 o 17 estats aquell moment, estaran infringint la

llei al contraure matrimoni. Tot i a així decideixen casar-se però el que no esperaven és la

reacció que reben dels seus pares, mostrant una clara visió sobre la raça diferent a la que

tenien John i Joey. Això ens mostra que les diferents generacions tenen punt de vist sobre la

raça molt diferents. La família dels Drayton sempre havia estat molt lliberal, dirigien un diari

lliberal i sempre Matt i Cristina li havien dit a la seva filla Joey, que estava equivocada la gent

que considera superior la raça blanca que la de color senzillament per el simple fet del color de

la pell, ja que ho fan per odi o per estupidesa però mai els hi ha dit que no es casés amb una

persona de color. Finalment, els pares es van adaptar a aquests canvis en últim moment i van

aprovar el matrimoni, introduint-se d’aquesta manera dins del pensament de les generacions

dels més joves i deixant enrere aquells pensaments, idees i perjudicis més vells.

Endevina qui ve aquesta nit va tractar un tema, el matrimoni interracial, enmig d’un moment

molt tens en el qual sestaven donant a terme molts canvis culturals en els Estats Units. La

pel·lícula ha rebut moltes critiques relacionades amb que la pel·lícula no arriba al fons d’aquest

racisme que tenen els pares de Joey, aquests perjudicis i pors que tenen al veure a la seva filla

dient que es vol casa amb un negre. Alguns crítics van dir que no es mostra cap motiu real que

provoqui aquest racisme i perjudicis que tenen la família dels Drayton ja que s’intenta ocultar

les tendències racistes d’aquesta pel·lícula liberal progressistes. També alguns l’han criticat per

ser una pel·lícula masclista ja que durant tota la trama de la pel·lícula, hi trobem la idea del

control masculí blanc. En Endevina qui ve aquesta nit, la opinió dels homes és més valuosa que

la de les dones. D’altres la critiquen perquè la pel·lícula va intentar retrata la lluita que existia

entre les races però, per ser un tema tan atrevit, van ser molt cautelosos en el seu

enfocament. Alguns diuen que la pel·lícula va ser creada per consolar als blancs en la idea del

matrimoni interracial. Es critica que la pel·lícula va ser explicada a través de la perspectiva d’un

home blanc que en última instància, accepta el matrimoni interracial de la seva filla però tot i

98

així, els perjudicis, les jerarquies socials depenent del teu color de pell i les actituds racistes

continuen en el seu interior. Alguns diuen que l’experiència negre retratada en la pel·lícula

està molt lluny de la realitat de l’època i es crea a un ciutadà negre a mesura, ja que és un

doctor, intel·ligent, amb el qual el pare de Joey, podrà fer negocis; que hagués passat si el nuvi

de Joey hagués sigut un home del carrer? En últim moment, la pel·lícula tracta el tema

principal, el matrimoni interracial, però no aprofundeix en el racisme que manté els negres i

els blancs separats socialment i econòmicament, fa un petit anàlisi del racisme sense deixar

mai, molt malament a la societat blanca. Tot i els defectes que podem trobar en aquesta

pel·lícula, va tenir molta importància històrica a causa del context històric en el qual es va

realitzar i de les discussions que va provocar. Encara que no s’aprofundeix molt, Endevina qui

ve aquesta nit,representa el començament de l’acceptació racial, el respecte i la igualtat en

l’àmbit nacional. Va tenir una forta controvèrsia i va provocar moltes discussions entre el seu

públic, relacionades amb el matrimoni interracial.

Em sembla una pel·lícula ben feta, un gran guió i ben dirigida, una mena de teatre

cinematogràfic. Em sembla un tema molt bo, ja que crec que van succeir moltes situacions

com aquestes, en un moment que estaven canviant les coses, com diu la pel·lícula almenys

canviaven les lleis encara que la manera de pensar costa molt més canviar-ho. Crec que és un

tema molt quotidià i contemporani a aquell moment. M’he donat compte que si en el cas d’un

pare com Matt, que és editor d’un periòdic liberal, en contra de la discriminació, li hagi costat

tant donar-se compte que el que conta més és l’amor que sentia la seva filla i no els problemes

que tindrien a causa de les diferències que tenen entre els dos; no arribo a imaginar la reacció

que tindrien famílies conservadores, i poc liberals. M’he donat compte de com es sentien en la

societat els negres, quan no només estava

mal vist el matrimoni interracial entre la

societat blanca, sinó que la societat de color

també ho veia molt malament,

probablement per pors o perquè com he dit

abans, no estaven acostumats o no s’havien

donat compte dels canvis que estaven

produint-se. El paper de la dona és més

liberal en aquest aspecte probablement

degut a que pensen més amb el cor i el que

volen es veure felices a les seves filles i no amb el cap com pensen els pares. Em sembla una

pel·lícula que tracta d’una forma molt satírica un tema molt important que és el matrimoni

interracial en una època que estava molt mal vist. Amb ella m’he donat compte dels

problemes, lo mal vist que estava el matrimoni interracial les diferències que hi havien entre

els persones de color i les persones blanques, un problemes com diu Matt molt difícils de

superar ja que s’hauran d’enfrontar a infringir la llei en 16 o 17 estats, un odi, males cares,

menyspreus per part de la majoria de persones del país. Uns problemes amb els que s’hauran

d’enfrontar a part dels problemes que s’ha d’enfrontar un matrimoni convencional, una vida

en aquella època que es complicava molt al tractar-se d’un matrimoni interracial i m’ha fet

donar compte del pensament de les persones d’aquella època en relació amb les persones de

color i la convivència amb elles, i m’ha semblat repugnant algunes reaccions com la de la

treballadora de Christina, reaccions causades per pors o com diu Matt, perjudicis.

99

Crema Mississippí

Fitxa tècnica

Títol original: Mississippi Burning

Any: 1988

Duració: 125 min

País: Estats Units

Director: Alan Parker

Guió: Chris Gerolmo

Música: Trevor Jones

Fotografia: Peter Biziou

Actors: Gene Hackman (Agent Rupert

Anderson), Willem Dafoe (Agent Alan Ward), Frances McDormand (Mrs. Pell), Brad Dourif

(Deputy Clinton Pell), R. Lee Ermey (Mayor Tilman), Gailard Sartain (Sheriff Ray Stuckey),

Stephen Tobolowsky (Clayton Townley), Michael Rooker (Frank Bailey), Pruitt Taylor Vince

(Lester Cowens)

Productora: Metro-Goldwyn-Mayer

Gènere: Drama/Racisme. Drama social. Vida rural (Nord-americà). Anys 60. Basada en fets

reals.

Pressupost: 15.000.000 dòlars

Premis:

1988: Oscar: Millor fotografia. 7 nominacions, incloent millor

pel·lícula y director.

1988: National Board of Review: Millor pel·lícula.

1989: Festival de Berlín: Os de Plata - Millor actor (Gene Hackman).

100

Resum

Mississippi burning, produïda el 1988, és basada en una història de fets reals on l’acció es situa

en “l’estiu de la llibertat” de 1964 (un any després de la marxa sobre Washington encapçalada

per Martin Luther King) en una petita població de l’estat més perillós del sud dels Estats Units

(Mississippi), anomenada Jessup Rural. La primera escena de la pel·lícula mostra dos aixetes

separades, en l’aixeta de millor qualitat apareix un cartell a sobre on posa white i en l’aixeta de

pitjor qualitat (sembla un vàter) apareix un cartell a sobre on posa colored, expressant

d’aquesta manera les diferències racials que es vivien en aquell poble. Després d’unes imatge

de cases cremant, (que poc després tornarem a veure), apareix per la nit un cotxe en una

carretera fora pista amb tres activistes (dos blancs i un de color) per els drets civils que

treballen en la zona per inscriure en el cens de votants a la població de color, els seus noms

eren: James Earl Chaney, Andrew Goodman i Michael Schwerner. Els tres activistes són

amenaçats, agredits i finalment assassinats per un grup de membres del Ku Klux Klan que

anaven en 3 cotxes. Els cossos no es troben i la desaparició (principalment dels homes blancs

ja que en aquell temps no hagués vingut el FBI per la desaparició d’un home de color),

provoquen l’arribada de dos agents del FBI amb la fi de resoldre el cas: Willem Dafoe (Allan

Ward), un jove del departament de justícia prototipus de l’era Kennedy, i Rupert Anderson

(Gene Hackman) un policia experimentat amb mètodes més tradicionals, nascut a Mississippi i

que coneix tota l’historia del racisme cap a la raça negre en Mississippi. El policia Willem Dafoe

sospita del sheriff i dels ajudants del sheriff ja que el dia de la desaparició (21 de juny) diuen

que van posar als activistes a la presó però no van trucar al departament de policia. Després

apareix una escena on l’agent Willem Dafoe s’asseu amb les persones de color en un

restaurant (on hi ha una separació de taules entre les persones de color i els blancs), per

buscar informació sobre el cas, intenta parlar amb un home de color però aquest no diu res, té

por de parlar, mentrestant tota la gent blanca del restaurant mira molt malament al agent

Willem Dafoe. Posteriorment els dos agents van a parlar amb una família de color on l’home va

ser fortament agredit per blancs en el passat, però aquests es neguen a parlar. Un grup de

blancs persegueixen l’home de color amb el que l’agent Willem Dafoe va intentar parlar, en el

restaurant; el fereixen i se l’emporten. Els dos agents tornen a les seves habitacions per la nit i

parlen de perquè hi ha tant odi cap a la raça de color en aquell poblat, en el moment de que

disparen cap a l’habitació, quan surten els agents es troben una creu cristiana cremant, l’agent

Rupert Anderson li diu al seu company que ha despertat a tothom (referint-se al Ku Klux Klan).

L’agent Rupert Anderson busca informació sobre el cas, parla amb el sheriff i un company seu.

Ells li diuen a l’agent que els activistes (els anomena universitaris jipis) que han desaparegut

han provocat revoltes per part dels negres i que abans de que arribessin les dos races

convivien molt bé junts. Rupert Anderson els hi diu que no convivien bé, però no tenien

suficient valentia per mostrar-ho ja que vivien amb por, l’agent es mostra sense cap odi cap a

la raça de color en canvi el sheriff i el seu company es mostren totalment diferent, es a dir amb

molt odi. L’agent Anderson descobreix l’arribada del cotxe on hi viatgen els alts càrrec del Ku

Klux Klan, on està Clayton Townley, el cap major dels caps punxeguts (Ku Klux Klan), després

apareix un cotxe que llença del seu interior al carrer al home de color amb el qual havia parlat

el agent Willem Dafoe, l’home està greument ferit. Més tard els agents troben el cotxe on

viatjaven la nit del 21 juny els tres activistes, no hi ha cap resta dels activistes en el seu interior,

però el FBI dedueix que estan morts. Willem Dafoe demanà ajuda policial (100 homes) i el seu

101

company li diu que si demana tants

homes provocarà una guerra, l’agent

Willem Dafoe es defensa dient que ja hi

havia una guerra abans de que demanés

reforços. L’arribada de reforços provoca

incendis en moltes cases de famílies de

color, esglésies on hi van les persones de

color, etc (la primera escena de la

pel·lícula on apareixen les cases

cremant). Una multitud d’oficials de la

reserva marina de guerra busquen els tres cossos per el pantà. Tota la gent del poble i els

agents de la llei del poble diuen que tot és un muntatge i que els tres activistes estan a Nova

York o Canada rient-se d’ells. Un noi de color els hi diu als agents del FBI que no han de parlar

amb la gent de color perquè tenen por de que es sàpiga la realitat del que esta succeint a

Mississippi. Els dos agents del FBI van a parlar amb l’ajudant del Sheriff, anomena’t Clinton Pell

i aquest diu que la nit del 21 de juny va estar 50 minuts amb la seva dona (durant el moment

del assassinat), els agents dubten ja que la dona pot estar protegint-lo. Quan l’agent Anderson

surt de casa de l’ajudant del Sheriff li diu una frase sobre el beisbol: el beisbol és l’únic esport

on un home de color pot empunyar un bat davant d’un home blanc sense crear cap disturbi, ni

problema. El següent dia, l’agent Anderson visita a la dona de Clinton Pell en la seva casa per

parlar sobre els 50 minuts que el seu marit diu que va passar amb ella, la dona reafirma que

aquella nit va estar 50 minuts a casa amb ell durant el moment que va ocórrer la desaparició.

Al anar-se’n l’agent observa una fotografia del casament de Clinton Pell amb la seva dona, en

la foto es veuen tres persones on l’ajudant és una d’elles amb la seva dona al costat, els tres

homes porten posats tres dits dintre del pantaló mirant cap a dins, amb el polze per fora

agafant el cinturó, aquesta forma de posar els dits representa el Ku Klux Klan. Durant la nit

ocórrer un altre atac de membres del Ku Klux Klan en una església on només hi assistien

persones de color, els membres del grup radical els esperen fora l’església amb caputxes

blanques acabades amb punta per protegir la seva identitat i am pals, els fereixen feroçment.

Es fa entrevistes a la gent de Mississippi on hi ha diferents opinions però predomina l’odi cap

els negres, (els negres són considerats éssers bruts, poc llestos, micos), per exemple Clinton

Pell considera que els homes de color son molt macos quant són petits però quan creixen es

converteixen en éssers menyspreables. Entrevisten a Clayton Townley: ell es considera a sí

mateix com a un home de negocis no el portaveu dels cavallers blancs del Ku Klux Klan. Es

considera un home de Mississippi i americà, diu que està enfadat i cansat de que els

periodistes i homes de la televisió mostrin una opinió, punt de vista i pensament diferent dels

ciutadans de Mississippi. Les bases del seu pensament, es a dir del Ku Klux Klan: no accepten

els jueus perquè sempre han rebutjat a Crist i perquè el seu control de la banca nacional és la

causa principal del que avui dia anomenem comunisme. No accepten els papistes perquè es

sotmeten a un dictador romà, no accepten els turcs, mongols, tàrtars, orientals, ni tampoc als

negres perquè ells (el Ku Klux Klan) estan aquí per protegir la democràcia anglosaxona i la

tradició americana. En aquella època a Mississippi no es podia prendre alcohol ja que estava

prohibit per la llei de l’estat. Per poder veure alcohol s’havia d’anar a clubs il·legals o fabricar-

lo il·legalment. L’agent Anderson va un club social on pot trobar alcohol i es troba Clinton Pell i

uns companys seus (policies de Mississippi que després esbrinen que formen part del Ku Klux

102

Klan). L’agent té una conversa agressiva amb un company de l’ajudant del Sheriff anomena’t

Frank Bailey, on aquest li diu que en Mississippi hi ha 5000 negres que no voten i que farà tot

el possible perquè no puguin votar mai, per sobre del seu cadàver. Llavors l’agent Anderson li

pregunta al Frank si mataria i ell li respon que sense cap mena de dubte, ni s’ho pensaria i que

cap tribunal de Mississippi el condemnaria mai. Uns curtmetratges sobre el Ku Klux Klan que

miren els dos agents diuen que la raça blanca mai s’ha d’ajuntar i ni s’haurà d’ajuntar amb la

raça negre perquè si això succeís apareixeria una raça mulata. Degut a la situació hi ha una

marxa de persones de color cridant llibertat aixecant banderes de USA, els ajudants del Sheriff

li treuen les banderes ja que creuen que no són dignes de representar els Estats Units

d’Amèrica . Finalment la dona de Clinton Pell ajuda a l’agent Anderson amb el cas dient-li que

el seu marit i el Sheriff, per la nit, alliberaran a un negre que l’havien fet presoner. Els dos

agents de la llei van fins la oficina del Sheriff aquella nit i veuen com l’alliberen però quan el

noi de color es alliberat l’esperava un cotxe on hi havia membres del grup radical de les

caputxes punxegudes, tot estava planejat perquè aquest raptessin el noi i li donessin una bona

pallissa. El dos agents esperen que el Sheriff i el seu ajudant tornaren dins de l’oficina per no

ser descoberts per seguir el cotxe que porten el noi de color. El perden de vista i poc després el

troben en un bosc greument ferit, el tornen a la seva família, l’agent Ward li diu a la família

que denuncií el succeït però tenen por del Ku Klux Klan. Els dos agents, cansats de la situació

van a entrevistar al ajudant del Sheriff però aquest nega formar part de cap grup radical com el

Ku Klux Klan, ni tenir res a veure amb la desaparició dels tres activistes. L’alcalde està fart de

que els dos agents molestin als agents del Sheriff i demana que deixin el cas i se’n vagin de

Mississippi, però els agents li diuen que no s’aniran fins saber la veritat. Posteriorment hi ha

més incendis i explosions, en una d’aquestes hi ha un noi de color que ve el que succeeix en la

casa de davant però no vol dir res per por, però gràcies a un noi de color que és l’únic que no

té por l’ajuda a testificar i dir els noms dels implicats. Amb l’ajuda d’aquest testimoni porten

els tres blancs implicats en l’explosió i també són acusat d’assassinat. El jutge només sentencia

a cada un 5 anys de presó i llibertat condicional ja que diu que els actes comesos han sigut

resultat d’una provocació per part dels “forasters” referint-se als agents del FBI i als activistes.

Com a resultat de tal situació hi ha una rebel·lió entre els mateixes persones de color.

Continuen els incendis i explosions de propietats de persones de color i hi ha un assassinat per

part de blancs on pengen a un negre amb un corda d’un arbre. Torna a aparèixer un discurs de

Clayton Townley en una acte de propaganda del Ku Klux Klan. Clayton Townley diu que els

estudiants del nord i els seus caps comunistes ateus els odien perquè ells són un model a

seguir i que els agents del FBI han aprés que són impotents respecte ells si cada un d’ells (els

anglosaxons cristians) s’organitza. I que no poden convertir les societats de Mississippi coma

una rèplica de les seves societats, unes societats en les quals els negres s’amotinen i

s’organitzen sense que ningú els castigui com succeeix en Oakland o Chicago. L’agent Anderson

torna a la casa de Clayton Pell i la seva dona per parlar amb la seva dona. Aquesta, cansada de

la situació li explica que té un odi, “com la majoria de les persones que han nascut com ella en

Mississippi i han anat a un col·legi de Mississippi”, cap a les persones de color i que el viu i es

casa amb ell (referint-se al seu marit). Diu que la gent la mira a ella amb el seu marit com a

fanàtics i racistes, que no es neix odiant, se t’ensenya, diu que en l’escola li deien que la

segregació estava en la bíblia, “Gènesis 9, Vers 27”. Explica que als 7 anys, si t’expliquen alguna

cosa tants cops, arribes a creure-ho, creus en aquell odi, el vius, el respires, et cases amb ell. La

dona finalment li diu al agent que no es veritat que va estar 50 minuts amb els seu marit

103

aquella nit del 21 de juny. Li explica que el seu marit conduïa un dels tres cotxes que van fer

parar al cotxe on hi estaven els activistes, i li dona la posició dels cadàvers. Juntament amb el

seu company del FBI, Anderson i Ward van fins la posició on estaven enterrats els tres

cadàvers. El Sheriff esbrina de que la dona del seu ajudant ha sigut qui li ha donat la posició

dels cadàvers als agents i li diu al seu ajudant. Aquest va fins a casa seva amb uns companys

seus i apallissa a la seva dona fins a deixar-la en un estat greu. Quan l’agent Anderson

s’assabenta, agafa un gran odi i unes ganes de portar la justícia pel seu compte, ja que tenia

una gran consideració a la dona de Clinton Pell. Hi ha una agressiva conversació entre l’agent

Ward i l’agent Anderson de com dur a terme el cas. Finalment l’agent Ward accepta a dur a

terme el cas com vol l’agent Anderson i aquest comença a fer les coses d’una manera diferent.

Primer contracta un home de color per raptar l’alcalde de Mississippi i el porta a una casa

abandonada. Aquest li diu al alcalde que li farà el mateix que li van fer a un home de color en

el passat (tallar-li l’escrot, la polla i les cames amb una fulla d’afaitar); si no li diu qui va prémer

el gallet aquella nit del 21 de juny. L’alcalde li explica el succeït: van haver-hi tres cotxes, set

homes van participar-hi entre els quals s’hi trobaven Clinton Pell i Clayton Townley, el Sheriff

era massa intel·ligent com per haver-hi anat encara que sabia tot el pla i tot el succeït. Quan

l’home de color li dona tota la informació a l’agent Anderson i aquest a l’agent Ward, aquest

diu que no és suficient en un judici. Els dos agents del FBI tendeixen una trampa a tots els

membres del Ku Klux Klan implicats en assassinats, incendis i explosions, quan aquest es donen

compte de la trampa marxen com si no hagués passat res però els agent del FBI havien posat

uns micròfons i ho tenien tot gravat. Gràcies a això saben tots els implicats en els diferents

casos. Van a parlar amb un implicat i membre del Ku Klux Klan anomenat Lester Cowen però

aquest no canta cap nom. Una nit disparen contra la casa del Lester i aquest al sortir troba una

creu cristiana en flames i homes blancs amb caputxes punxegudes esperant-lo. Lester intenta

escapar però els membres del Ku Klux Klan l’agafen i en el moment que l’estaven a punt de

penjar en un arbre apareix la policia i salva a Lester. Llavors la policia li diu a Lester que si vol

protecció policial ha de testificar dient els noms de tots els implicats. Finalment, Lester diu tots

els noms dels implicats ens l’assassinat del 21 de juliol i tots són portats a judici. Són

condemnats:

- Frank Bailey: condemnat a 10 anys de presó per la violació dels drets civils.

- Lester Cowen: condemnat a 3 anys (ja que acaba cooperant amb la policia) de presó

per la violació dels drets civils.

- Floyd Swilley: condemnat a 7 anys de presó per la violació dels drets civils.

- Clinton Pell: condemnat a 10 anys de presó per la violació dels drets civils.

- Sheriff Ray Stuckey: absolt.

- Wesley Cooke: condemnat a 7 anys de presó per la violació dels drets civils.

- Clayton Townley: condemnat a 10 anys de presó per la violació dels drets civils.

104

Annex i conclusió

He escollit aquesta pel·lícula per analitzar-la ja que està basada en un esdeveniment molt

influent i amb importants conseqüències, que va tenir lloc durant l’estiu de 1964, un any

després de la marxa sobre Washington encapçalada per Martin Luther King. També l’he escollit

perquè el seu context històric és el període en el qual es van dur a terme moviments per la

lluita dels drets civils, un moment clau en la història de la societat afroamericana. La pel·lícula

ens mostra un període de la història en el qual va dominar el racisme, la segregació i la

discriminació racial. En aquesta pel·lícula podem observar les diferències que hi havia entre el

nord i el sud, en relació a la llibertat i els drets civils que tenien la societat afroamericana. I

finalment dir, que en aquesta pel·lícula podem observar les diferents maneres de pensar i fer

les coses entre dos agents del FBI, Willem Dafoe, un jove liberal del nord i l’Agent Rupert

Anderson, un ex agutzil de Mississippi que comprèn les complexitats de les relacions racials al

sud.

Començaré explicant el que va succeir en realitat (una gran part de la informació sobre el

succeït l’he tret d’un informe del FBI) i després ho compararé amb la pel·lícula i esbrinaré les

inexactituds històriques que va cometre el director al realitzar la pel·lícula. Finalment,

analitzaré diversos aspectes de la pròpia pel·lícula fent una petita conclusió.

Això és el que va succeir en realitat:

Durant la dècada dels seixanta, estaven havent molts canvis en la societat americana, els

Estats Units estava enmig d’una lluita per estendre els drets civils i les llibertats per a tots els

seus ciutadans. A nivell nacional, el país estava fent gran avanços i cada cop més, s’acostava la

creació d’una nova llei de drets civils, cosa que implicava un enorme avanç per la societat

afroamericana, ja que, en teoria, tindrien els mateixos drets, llibertats i oportunitats que els

blancs, encara que a la pràctica no va succeir exactament el mateix. Precisament, en 1964 es

va aprovar la llei de drets civils al Congrés, es va prohibir qualsevol discriminació racial i es va

establir la Comissió d’Oportunitats d’Ocupació (EEOC) per vigilar el compliment d’aquesta nova

llei. En canvi, a nivell regional, es a dir en l’estat de Mississippi, el intent d’eliminar les lleis de

Jim Crow va provocar manifestacions entre els partidaris de la discriminació racial i els que

estaven en contra. Enmig d’aquesta situació, durant l’estiu de 1964 es van unir tres grans

grups de drets civils per formar el Consell d’Organitzacions Federades (COFO) i promoure la

igualtat per els ciutadans afroamericans. Aquest consell va organitzar el “Freedom Summer”

(Estiu de la Llibertat), on es va intentar que els negres poguessin votar en Mississippi, un dels

estats més opressius per als ciutadans afroamericans. Durant aquest estiu de la llibertat,

centenars d’activistes de drets civils, blancs i de color, van viatjar a Mississippi per participar en

el projecte. Milers de negres van veure una oportunitat importantíssima per evolucionar i

aconseguir un dret civil tan bàsic com el dret a vot; i van decidir registrar-se per votar. Però

aquest grup de votants només va representar menys del 7% de la societat afroamericana, ja

que els blancs locals, amb actituds racistes i de menyspreu cap als negres, van reaccionar amb

gran resistència i van utilitzar la violència per impedir que votessin, com podem observar

durant la pel·lícula, atacs, assassinats, incendis, violacions, etc; foren les mesures dels blancs

per impedir que els negres votessin. Com podem observar durant la pel·lícula, els negres tenen

por dels blancs. Un treballador social blanc, de 24 anys d’edat anomenat Michael Schwener,

105

qui havia començat a treballar amb el Congrés per

aconseguir la igualtat racial a Mississippi, va provocar

l’atenció dels membres del KKK que vivien en Mississippi.

Michael va tornar a Mississippi amb altres dos activistes

anomenats Andrew Godman i James Chaney, un era

blanc i l’altre negre, per visitar la l’església Mount Zion,

situada al comtat de Neshoba, ja que havia estat

cremada pel KKK. Quan van arribar a Mississippi el 21 de

juny, durant la nit, els tres activistes van ser arrestats pel

Sheriff Cecil Price a causa d’un excés de velocitat, encara

que foren alliberats durant la mateixa nit, mai van

arribar al seu destí, havien desaparegut. Tot i així, feia

hores que la COFO havia començat a preocupar-se i a

tracta de localitzar-los ja que sabien que era molt perillós

moure’s per la nit per Mississippi, essent un activista pels

drets civils. A causa d’aquesta preocupació, la COFO va

comunicar al FBI les seves preocupacions i un

representant del departament de justícia que es trobava

per Mississippi. Tot i així, ni el FBI ni el representant del departament de justícia van intervenir

ja que no hi havia proves ni motius suficient per sospitar d’un assassinat. Aquest cas no només

era una qüestió local ja que tant el president dels Estats Units, Johnson Lyndon i el fiscal

general Robert Kennedy estaven molt interessats en que el vot afroamericà arribés a

Mississippi. El departament de justícia volia que hi hagués més participació en el cas i va fer

que el FBI col·loqués agents addicionals en el cas. A causa d’aquesta major participació del FBI

en el cas, va rebre una pista sobre una camioneta que estava cremant en el bosc a prop de

l’autopista 21 (autopista molt propera de on el Sheriff va arrestar als activistes per superar el

límit de velocitat permesa). El cotxe va resultar ser propietat dels activistes però no es va

trobar cap cos en el seu interior, hi havia alguna esperança de que els activistes estiguessin

vius. Un dels principals sospitosos de ”l’aparent” rapte foren els mateixos policies locals que

van detenir als activistes però aquests van assegurar que van alliberar als joves, escortant-los

fins a les afores de Neshboa County. Sis setmanes més tard de la desaparició dels activistes,

foren descoberts els cossos dels tres activistes pels drets civils enterrat en un dic de 25 peus de

profunditat. Havien assassinat als dos activistes blancs amb un dispar al pit però a James

Chancy, l’havien torturat i assassinat amb terrible sofriment. Els assassinats foren el resultat

d’una conspiració entre la policia local de Neshoba County i el KKK, molts dels policies locals

eren membres del KKK. Quinze homes foren jutjats per els assassinats però només set foren

condemnats a presó, amb sentencies inferiors als 10 anys. En 2005, Edgar Ray Killen fou

condemnat a 60 anys per haver sigut el principal conspirador en els assassinats, quan fou

condemnat tenia 80 anys. El FBI va anomenar a aquest cas com a Mississippi Burning i fou

considerat com una de les majors investigacions del FBI, qui va portar nou personal a

Mississippi i va obrir una nova oficina de camp en l’estat per poder resoldre el cas. A causa de

la sofisticada conspiració dels involucrats, aquest cas va ser considerat com un dels millors

treballs de recerca del FBI.

106

La pel·lícula Mississippi Burning fou inspirada en l'assassinat de tres activistes que va

commocionar el país a nivell nacional i va ser el detonant de la Llei pels Drets Civils de 1964 i

els Drets al Vot de 1965 (recentment he explicat el que va succeir en realitat durant aquell

estiu del 1964 ja que la pel·lícula és bastant precisa, però sempre s’han de fer canvis per

millorar el flux de la pel·lícula, cal recordar que una pel·lícula no és un documental ja que no es

basa d’una manera totalment fidel als fet reals, sinó serveix per entretenir al públic, donar una

opinió sobre algun tema, fer pensa al públic, reflexionar,etc). La pel·lícula ha estat criticada per

molts crítics, per la seva “ficcionalització” de la història. En la revista Time, Jack E. White es va

referir a la pel·lícula com un "linxament cinematogràfic de la veritat". Parker va defensar la

seva pel·lícula recordant als crítics que es tractava d'una dramatització, no d’un documental.

Per això, el director, encara que va dirigir-la basant-se en els fet reals i de la manera més fidel

possible, va cometre alguns errors al dirigir-la. Un d’ells fou la creació i fabricació de

personatges ficticis a causa d’una manca d’informació sobre les persones reals, per raons

legals o simplement per millorar l’entreteniment. Alguns d’aquests personatges ficticis foren

els dos principals agents del FBI (l’agent Rupert Anderson i Willem Dafoe). Tampoc es van

donar els noms dels reals assassins ni de les víctimes (anomenades “els nois” en la pel·lícula) a

causa de consideracions legals. En els crèdits de la pel·lícula , simplement s'identifiquen als tres

activistes com "Perilla", basat en Michael Schwerner, interpretat per Geoffrey

Nauffts,"Passenger ", basat en Andrew Goodman, interpretat per Rick Zieff i "Passatger

Negre”, basat en James Chaney , interpretat per Christopher White. A continuació, esmenaré

tots els protagonistes de la pel·lícula que a causa de consideracions legals, representen

personatges reals però no utilitzen els nom reals, utilitzen d’altres noms, per guardar la

verdadera identitat. La pel·lícula presenta a l'esposa de Clinton Pell com el informant . La

identitat de el informant real, conegut en la història com "Mr X", era un secret gelosament

guardat durant quaranta anys . En el procés de reobrir el cas , el periodista Jerry Mitchell i el

mestre Barry Bradford van descobrir el seu veritable nom. El associat negre misteriós de

Rupert Anderson, que amenaça amb castrar l'alcalde, mentre que ell està lligat a la cadira, està

basat en Colombo, capo de la família del crim i informant del FBI, Gregory Scarpa. El caràcter

"Frank Bailey " , interpretat per Michael Rooker, està basat en Alton Wayne Roberts. "Clayton

Townley", interpretat per Stephen Tobolowsky, està basat en Samuel Bowers i "Lester

Cowens", interpretat per Pruitt Taylor Vince, està basat en Edgar Ray Killen . També podem

trobar d’altres imprecisions històriques a part del canvi de nom dels personatges, com per

exemple els diversos linxaments, els atacs, les pallisses o els incendis, ja que no va succeir el

mateix, encara que gràcies a documents del FBI, se sap que en tant sols sis mesos entre el

1964 i el 1965, el KKK va cremar 31 esglésies negres de Mississippi, Alan Parker no només va

cometre inexactituds històriques, va ser bastant fidel al moment històric. Per donar un major

entreteniment, òbviament el director i el guionista de la pel·lícula van afegir històries fictícies

com seria per exemple el fet de que l’agent Rupert Anderson s’enamorés de la senyora Clinton

Pell o d’altres com el fet de que algun afroamericà volgués parlar amb els dos agents ja que

vivien amb molta por cap a la societat blanca de Mississippi. Tot i així, aquestes històries

retrataven perfectament les coses que succeïen durant aquell temps, encara que les diverses

situacions no van succeir d’aquesta manera exacta, no eren exageracions, ja que durant aquell

temps en Mississippi, els blancs estaven fent coses horribles als negres. Per millorar

l’entreteniment de la pel·lícula i que tingués molt èxit en Hollywood, que al cap i a la fi és

l’objectiu que té qualsevol pel·lícula, obtenir benefici; el director va cometre d’altres

107

inexactitud històriques que va cometre el director al realitzar la pel·lícula fou quan, va fer que

“el senyor X” (el informant), es convertís en l’esposa d’un dels conspiradors, quan en realitat

ningú sabia qui era el informant, i aquest va compartir la informació que tenia sobre el cas amb

el FBI a canvi de 30.000$. Una altre inexactitud història fou que el judici es desenvolupés tan

ràpid en la pel·lícula, en canvi en la vida real es va saber el resultat, el veredicte, després de 4

anys en el quals es van dur a terme innumerables judicis per tal de que finalment, fossin

considerats innocents molts d’ells. El director ens va mostrar la condemna que va rebre cada

persona implicada en l’assassinat dels activistes pels drets civils però no ens va mostrar el

nombre d’anys que en realitat van estar a la presó, que en cap cas va superar els sis anys.

D’altres inexactituds com la forma en la que el FBI va convèncer a la gent perquè els hi donés

informació sobre el succeït, en especial, quan l’Agent Rupert Anderson utilitza a un

afroamericà per interrogar a l’alcalde i aconseguir informació.

Tot i així el director Alan Parker va ser molt precís i fidel alhora de dirigir la pel·lícula. Un dels

exemples, és la precisió amb la que explica el succeït durant aquell estiu de 1964, d’altres com

la poca exageració que va cometre al mostrar els atacs que van fer els membres del KKK contra

les esglésies afroamericanes perquè durant aquell any i el següent, foren cremades 31

esglésies. Un altre exemple és que el títol de la pel·lícula és el nom real que el FBI li va posar al

cas que estava investigant. O trossos de diàlegs com el que tenen els assassins dels tres

activistes moments abans de cometre l’assassinat, quins foren extrets directament dels arxius

del FBI, d’una confessió d’un dels participants. Molts detalls han sigut extret de la vida real.

A continuació, després d’haver analitzat les inexactituds històriques que va cometre el

director, i haver-me adonat, que com diu el mateix director, Mississippi Burning és una

“ficcionalització” de la història, molt precisa però com sempre, amb inexactituds històriques.

En aquesta pel·lícula el tema principal és el racisme cap a la societat afroamericana en un

poble de Mississippi. Podem observar en la pel·lícula que el racisme, la segregació racial i el

menyspreu cap a la societat afroamericana, està profundament inserit en les cultures de les

poblacions petites del sud dels Estats Units i qualsevol intent de voler-ho persuadir per agents

del nord és considerat una ingerència a la seva manera de viure. També podem veure la relació

entre el sud pobre, endarrerit i agrari; i el nord, ric, modern, progressista i industrial. Una de

les principals causes del racisme, com podem veure en la pel·lícula, és la pobresa, la societat

108

menysprea als pobres, no els hi té respecte perquè pensen que són uns “desgraciats”, d’aquí

sorgeix el racisme. Es pot apreciar en la pel·lícula, com molts dels habitants blancs del petit

poble de Mississippi, consideren el racisme com una cosa normal, que ha de succeir, ja que son

uns micos hi ha de ser tractats com a tal. Tant la pel·lícula, com l’estudi del cas per el FBI de

l’assassinat del tres activistes mai s’hagués fet si no fos perquè van ser assassinats dos homes

blancs, si hagués sigut un assassinat d’homes negres, mai hagués estat estudiat per el FBI, no

s’hagués resolt mai, i el culpable seguiria lliure després de cometre l’assassinat, com portava

passat durant molt de temps en aquell poble de Mississippi. És una pel·lícula molt dura que

relata d’una manera força detallista tot el succeït (tema tractat anteriorment). Fou criticada

per la seva representació dels afroamericans del sud com a víctimes passives, estic força

d’acord amb aquesta crítica perquè crec que els afroamericans es van revelar més del que es

mostra a la pel·lícula però alhora crec que la por que tenien cap als blancs era tan intensa que

molts no s’atrevien a canviar les coses. També podem observar la relació entre dos agents del

FBI, un anomenat Agent Rupert Anderson, que vol obtenir la resposta per qualsevol mitjà

necessari, ex agutzil de Mississippi que comprèn les complexitat de les relacions racials al sud,

que entén el racisme ja que ha conviscut amb ell tota la vida; i un altre anomenat William

Dafoe, que vol obtenir la resposta sense cometre infraccions, un jove liberal del nord. M’he

donat compte al veure aquesta pel·lícula, perquè ciutadans com els que hi trobem en aquest

petit poble de Mississippi, tenen un racisme interioritzat en la seva vida, ja que com diu la

dona de Clayton Pell, la majoria de les persones que han nascut com ella en Mississippi i han

anat al col·legi allà, han après que la segregació és algú normal, natural, que està en la bíblia. Si

t’expliquen això durant cada dia, arribes a creure-ho, creus en aquell odi, el vius, el respires, et

cases amb ell. Al veure Mississippi Burning, m’he donat compte de la crueltat i l’odi que hi

havia per part dels ciutadans blancs cap als ciutadans de color, dels actes salvatges que van fer

i de les bases tant trastocades del pensament del Ku Klux Klan. No accepten els jueus perquè

sempre han rebutjat a Crist i perquè el seu control de la banca nacional és la causa principal

del que avui dia anomenem comunisme. No accepten els papistes perquè es sotmeten a un

dictador romà, no accepten els turcs, mongols, tàrtars, orientals, ni tampoc als negres perquè

ells (el Ku Klux Klan) estan aquí per protegir la democràcia anglosaxona i la tradició americana.

Mississippi Burning va ser criticada pel fet de que representa als blancs com als únic herois de

la pel·lícula i als negres com a víctimes passives, quan en realitat la major part de les victòries

durant aquest estiu de la llibertat en Mississippi van arribar a causa d’accions d’afroamericans

La pel·lícula crec que relata un racisme que va existir-hi i que encara existeix, no d’una manera

tan exagerada com per arribar a matar però si a través de les paraules i els actes com veure a

un home de color per la nit i sentir por.

109

Ali

Fitxa tècnica

Títol original: Ali

Any: 2001

Duració: 167 min

País: Estats Units

Director: Michael Mann

Guió: Stephen J. Rivele, Christopher

Wilkinson, Eric Roth, Michael Mann

(Historia: Gregory Allen Howard)

Música: Lisa Gerrard & Pieter Bourke

Fotografia: Emmanuel Lubezki

Actors: Will Smith (Cassius Clay, Cassius X, Muhammad Ali), Jamie Foxx (Drew “Bundini”

Brown), Jon Voight (Howard Cosell), Mario Van Peebles (Malcom X), Ron Silver (Angelo

Dundee), Jeffrey Wright (Howard Bringham), Mykelti Williamson (Don King), Jada Pinkett Smith

(Sonji Roi), Nona Gaye (Belinda Ali), Michael Michele (Veronica Porche), Joe Morton (Chauncey

Eskridge), Paul Rodriguez (Dr. Ferdie Pacheco), Bruce McGill (Bradley), Barry Shabaka Henley

(Jabir Herbert Muhammad), Giancarlo Esposito (Cassius Marcellus Clay)

Productora: Columbia Pictures / Initial Entertainment Group (IEG) / Overbrook

Entertainment / Moonlighting Films

Gènere: Drama | Biogràfic. Esport. Boxa. Anys 70

Pressupost: 107.000.000 dòlars

Premis:

2001: 2 Nominaciones al Oscar: Mejor actor principal (Will Smith), actor secundari

2001: 3 nominacions al Globus d'Or: Millor vos, actor, actor secundari (Jon Voight)

2001: 3 nominacions Crítics' Choice Awards: Mejor pel·lícula, actor y actor sec. (Jon

Voight)

110

Resum

La pel·lícula comença en 1964 amb un concert de Sam Cooke, un dels millors músics negres del

moment i de la història. Cassius Clay, poc després anomenat Muhammad Ali, és un home de

color, icona del boxa i per molts el millor boxejador de la història. Va néixer el 1942, un

moment en el qual existia un gran racisme cap a la societat afroamericana, on en els

autobusos hi ha separació entre la gent de color i la blanca, en les aixetes per poder veure

aigua, en els establiments públics com cines o restaurants, etc. Apareix una mena de sermó

per part de Malcom X, on diu que ell no és com tots aquells líders negres que diuen que

vindran temps millors, que els negres venceran la lluita, diu que no vindran temps millors si no

lluiten contra la brutalitat de l’home blanc, contra aquest sistema d’injustícies que està

implantant en Amèrica. Diu que l’honorable Elijah Muhammad (un líder religiós afroamericà

que va liderar la Nació del Islam des de el 1934 fins la seva mort en 1975 i va ser el mentor de

Malcom X, Louis Farrakhan, Muhammad Ali i del seu fill, Warith Deen Mohammed), vol que els

negres respectin les lleis, amb orgull

afroamericà però també els hi diu als

negres que si algú els hi posa la mà a

sobre, facin tot el possible perquè no es

torni a repetir. Mentre Ali es preparà per el

seu pròxim combat per la lluita del títol de

pesos pesats contra Sonny Liston, l’actual

campió, se li presenta un afroamericà al

qui diuen Daddy Mac o Flash Mac i vol ser

el seu ajudant i entrenador a partir

d’aquell moment, Cassius Clay accedeix ja

que és un home jueu com ell, amb les

mateixes creences religioses i li inspira

confiança. Cassius Clay faltava el respecte

als seus contrincants per poder amagar la

seva por, com succeeix amb Sonny Liston i

diu frases sobre ell com la famosa frase “Fly like a butterfly, sting like a bee, there is nobody

better than Muhammad Ali”, per pujar-li la moral i donar-li confiança, era la seva tàctica per

guanyar els combats abans de començar-los. Malcom X i Cassius Clay tenen una relació molt

propera ja que lluiten per el mateix objectiu: la igualtat de la societat per part dels negres i

blancs. Arriba el combat per la lluita del títol on l’aspirant al títol, Cassius Clay guanya a Sonny

Liston en un dur combat gràcies a la seva tècnica, a la seva rapidesa de peus i punys i sobretot

a la seva manera de ballar sobre el ring. Un combat on l’actual campió, per por de perdre el

títol, li tira una mena de líquid als ulls de Cassius perquè no pugui veure res però l’aspirant,

supera tots els obstacles i aconsegueix la victòria dient una frase famosa: “només tinc 22 anys i

ninguna marca en la cara, dec ésser el més gran”. Cassius Clay els hi diu als periodistes que el

seu cognom ja no és Clay, perquè Clay és el nom dels amos dels seus avantpassats, i ja no vol

continuar portant aquest nom d’esclau, per això a partir d’ara es diu Cassius X. Ell no serà el

campió que volen que sigui els blancs, sinó que ell serà el campió que ell vulgui ésser. Malcom

X visita a Cassius X per preguntar-li si el vol acompanyar a Nigèria ja que l’han invitat a una

universitat d’allà a donar una conferència, Cassius accedeix. Malcom li pregunta a Cassius si

111

algun cop ha perdut els nervis i ell li respon que els va perdre un cop en la seva infància quan

va conèixer la història de Emmet Till, (una història verdadera) un noi negre de 14 anys que fou

assassinat d’una forma brutal, li van envoltar el coll amb una mena de filferro de pues i el van

lligar a una màquina dels camps de cotó i li van treure un ull perquè havia mirat a una dona

blanca. Malcom li diu que va perdre els nervis quan va saber la història sobre les nenes petites

que van ser bombardejades en l’església de Birmingham, les prohibicions de l’honorable Elijah

Muhammad li van impedir mostrar com es sentia, contenir la ràbia que sentia i li diu a Cassius

que no va poder fer res, i que per això tot el poble afroamericà sap que ell no pot fer res i

Elijah Muhammad li a donat el càrrec de primer ministre del Islam, creu que no s’ho mereix.

L’honorable Elijah Muhammad fa un regal a Cassius, li canvia el nom de Cassius X per

Muhammad Ali, un canvi de nom que només li feia a persones importants. Cassius accedeix ja

que no vol tenir un nom esclau, ells es considera una persona lliure i no vol resar a un Déu ros

d’ulls blaus, el canvi de nom és un cop dur per la família de Muhammad. A partir d’ara, el fill de

l’honorable Elijah s’encarregarà de la formació de Muhammad i no podrà anar a Àfrica amb

Malcom X. Muhammad marxa a Àfrica amb els alts càrrecs del Islam i li sobte que l’avió estigui

pilotat per pilots negres ja que quan ell era petit, als negres no els deixaven ni entrar als

autobusos. Una de les finalitats de la religió musulmana és fer a tots els homes iguals, per això

en la meca, on hi ha 2 milions de persones, tots van vestits iguals i davant del Déu musulmà,

tots són iguals, siguin rics o pobres. La relació entre Muhammad Ali i Malcom X empitjora ja

que Malcom X s’enfronta amb Elijah Muhammad i això a Ali li molesta molt. Muhammad Ali es

vol casar amb una noia que ha conegut en un local ja que creu que el matrimoni és la pedra

angular de la religió musulmana i demana a Herbert Muhammad (el fill d’Elijah) que la

converteixi musulmana. La societat blanca no vol que Malcom X viatgi per el món i faci noves

amistats amb persones com Marthin Luther King ja que té por de que el moviment que lluita

per els drets civils agafi molta força. Malcom X és assassinat quan anava a començar a parlar

en una mena de conferència/xerrada, un cop molt dur per Muhammad Ali ja que se l’estimava

com si fos el seu germà. En el següents combats augmenta la seguretat ja que Muhammad Ali

també forma part del grup radical Musulmans negres. A Ali no li agrada l’aspecte de la seva

dona perquè no sembla una dona musulmana i decideix divorciar-se de ella. L’estat americà

selecciona a Muhammad Ali per anar a Vietnam en l’exèrcit, segons Muhammad Ali, ell va fer

tot el possible per no anar, va suspendre tots els exàmens, i quan es canvia el nom, l’estat

americà decideix allistar-lo, li sembla tot plegat molt sospitós, creu que els polítics blancs no

volen que hi hagi negres milicians en els barris ja que s’aproxima un canvi encara que

Muhammad Ali no considera ser-ho. No anar a l’exèrcit és un delicte castigat amb 5 anys de

presó i 10 mil dòlars de multa, tot i així, Muhammad Ali decideix no anar a l’exèrcit perquè ell

no té cap problema amb la gent de Vietnam, a ell cap persona de Vietnam l’anomena’t negre,

la guerra està a casa seva, en el seu país. Al no anar al exèrcit pot resultar la pèrdua del premi

com a millor boxejador del món de pesos pesats i anar a la presó, a això ell respon que porta

tota la seva vida en la presó, pot aguantar 4 anys més, no vol anar a lluitar contra persones de

Vietnam que no li treuen la llibertat, els blancs americans són els que li treuen la llibertat i a

més volen que vagi a lluitar per ells. Finalment, condemnen a Muhammad Ali. Ali s’enamora

d’una noia musulmana, té un fill, i es casen però es veu obligat a fer publicitat ja que al no

poder boxejar i al haver de pagar multes s’arruïna. Comencen atacs per part de la població

blanca cap a la negre i maten a Marthin Luther King, un lluitador per els drets civils de la

societat afroamericana. Daddy Mac, l’ajudant d’Ali cau en les drogues i l’alcohol i ven el cinturó

112

de campió de pesos pesats de Muhammad Ali per 500 dòlars per poder comprar heroïna ja

que cau en una depressió perquè Ali ja no fa combats i no sap que fer amb la seva vida. Durant

aquest temps, Ali no pot boxejar però de moment no està a la presó. En una entrevista, Ali

repta a Jou Frazier i ell accedeix, el combat serà en l’estat de Geòrgia, l’únic estat on pot

boxejar. Ali remet a Daddy Mac ja que està net, es a dir ja no consumeix drogues ni veu.

Després d’uns anys lluitant contra l’estat en el cas de l’allistament a l’exèrcit, el tribunal

suprem considera innocent a Muhammad Ali, revoca la condemna i queda en llibertat. La

felicitat de la família és immensa i Muhammad Ali torna a boxejar. Arriba el combat contra Jou

Frazier, l’actual campió, qui apallissa a Muhammad Ali. En un nou combat entre George

Foreman, un nou aspirant al títol, i Jou Frazier, l’aspirant noqueja a l’actual campió donant-li

una pallissa. Muhammad Ali, al saber-ho es dona compte que si guanya a George Foreman,

ningú podrà discutir-li mai que és el campió dels pesos pesats i organitza un combat contra ell

en Kinshasa, Nigèria. Al arribar a Kinshasa tota la societat africana canta un himne, Ali Bumaye

que vol dir Ali, mata’l (referint-se a George Foreman), Ali es dona compte de la difícil vida que

tenen les persones d’aquest lloc (Nigèria). La dona de Muhammad Ali intenta fer entendre al

seu marit que tots els alts càrrecs del Islam li estan prenent el pèl i només estan darrere seu

quan van bé les coses i guanyen diners, però quan les coses es van torçar van desaparèixer. Ali

no vol admetre-ho. El combat s’aplaça 6 setmanes a causa d’un accident que ha tingut

Foreman, un temps que li serveix per preparar-se millor el combat. Arriba el combat,

probablement el millor i el més vist combat de la història de la boxa, el combat més dur de la

carrera esportiva de Muhammad Ali, Ali fa que Foreman esgoti tot el seu gas fins que a tres

assalts per que acabi el combati, Ali li fa una sèrie de ganxos que noquegen a George Foreman.

Ali és el nou campió del món de pesos pesats. El millor boxejador de la història i un personatge

importantíssim en la història afroamericana. Al final del combat plou, símbol de que Déu està

mirant o està feliç per el succeït, ja que no plou mai a Nigèria. Simbolitzant com si Ali fos Déu.

Va guanyar 3 títols de pesos pesats i es va casar dos vegades més. En 1999 fou considerat

l’esportista del segle.

Conclusió

He escollit aquesta pel·lícula perquè parla sobre un esportista que no només va ser considerat

l’esportista del segle XX sinó que a part de ser un lluitador en el ring, també va ser un lluitador

113

pels drets civils. Estic parlant del tres vegades campió dels pesos pesats, Muhammad Ali. Amb

aquesta pel·lícula ens donem compte del racisme que hi havia en l’esport, en aquest cas en la

boxa, durant el context històric de la pel·lícula (el moviment afroamericà pels drets civils).

Encara que la segregació en la boxa havia desaparegut anys enrere, el racisme continuava

estant molt vinculat a aquest esport. Aquesta pel·lícula narra la vida de Muhammad Ali, es a

dir és una pel·lícula biogràfica, des de els seus començaments fins a la gran baralla contra

George Foreman, en 1974. Entre el 1964 i el 1974, Muhammad Ali va viure la seva gran època;

es va convertir al Islam, es va canviar de nom, es va convertir en la major llegenda i el millor

boxejador de la història, va negar-se a anar a Vietnam, es va casar, divorciar i va acabar amb el

combat Rumble in the Jungle, contra George Foreman, en Àfrica. No només els polítics

afroamericans van ser els que van provocar victòries i evolucions positives en la lluita pels

drets civils dels negres. Un paper clau també el van tenir els actors, músics (com succeeix amb

Ray Charles, un personatge analitzat en el meu treball de recerca) i en aquest cas els

esportistes. La pel·lícula és biogràfica, basada en la vida de Muhammad Ali, el millor boxejador

de la història. El director va ser fidel a la biografia de Muhammad Ali al realitzar la pel·lícula a

pesar d’alguna excepció sense gaire rellevància com per exemple que en el combat real entre

Ali i Foreman, Ali va ocupar la cantonada vermella del ring i Foreman la blava, en canvi, en la

pel·lícula Ali ocupa la cantonada blava i Foreman la vermella. Com es pot veure, les inexactitud

comeses per el director al realitzar la pel·lícula van ser de molt poca rellevància, per això, em

centraré en analitzar la pròpia pel·lícula, la figura de Muhammad Ali i perquè va ser important

en la història de la societat afroamericana. Conflictes bèl·lics d’abans de la guerra, els

esdeveniments de la segona guerra mundial, la mala situació econòmica i social dels negres, la

desigualtat, les lleis Jim Crow, el racisme etc; van provocar que arribés un moviment

afroamericà de masses pels drets civils a partir de la dècada de 1950, un moviment que duraria

gairebé tres dècades. Justament, aquest moviment és el context històric de la pel·lícula, un

moment de grans canvis, de gran quantitat de lluites portades pels afroamericans que volien la

prohibició de la discriminació racial contra els negres i el dret de vots d’aquests. Durant

aquesta època va aparèixer Ali, un esportista i activista pels drets civils afroamericans alhora.

Ali es va veure obligat a defensar el seu poble a través del seu estatus de celebritat, utilitzant-

lo per a que la gent l’escolti i pugui compartir les seves idees/opinions sobre el racisme, la

desigualtat, la discriminació racial, drets civils, dret a vot, etc. Es a dir, lluitar pels drets civils

dels afroamericans. Per això, durant el moviment de drets civils, Ali va estar defensant el seu

nom (tema que després analitzaré) i lluitant contra els problemes de raça i classe. Va convertir-

se en una de les icones més conegudes de la lluita pels drets civils. Va compartir un missatge

d’orgull negre i resistència negre a la dominació blanca que va tenir un fort impacte en el

moviment de drets civils. Amb 63 anys, Ali, va rebre la medalla de la pau Otto Hahn pel seu

compromís durant tota la vida al moviment afroamericà pels drets civils i l’emancipació

cultural global dels negres, i el seu treball com a ambaixador de bona voluntat de la ONU. A

continuació explicaré la vida de Muhammad Ali, explicant com va lluitar per als drets civils.

Muhammad Ali va néixer com a Cassius Clau el 17 de gener de 1942, en una família pobre,

negre i de classe treballadora, a Louisville, Kentucky. Kentucky està situat en la part superior

del sud dels EEUU, estava marcada per les lleis racistes Jim Crow, que impedien que els negres

tinguessin accés a habitatges decents, ocupacions, serveis, que poguessin veure aigua del

mateix lloc que els blancs, etc. Des de molt jove va intentar escapar-se de la pobresa que tot

114

boxejador afroamericà estava destinat a convertir-se. Va començar a boxejar amb dotze anys.

Va començar boxejant en lligues d’aficionats però en 1960, en els jocs olímpic de Roma, va

guanyar una medalla d’or en la divisió de 175 lliures. Llavors , a partir d’aquell moment, va

començar a boxejar en lligues professionals. En 1960 va fer el primer combat de pesos pesats

professional, va boxejar contra Tunney Hunsaker i va sortir victoriós. Va guanyar els pròxims

divuit combats, quinze per nocaut. Cassius Clay havia començat la seva carrera professional.

Però la boxa, com altres esports en els EEUU, estava marcada pel racisme. Un exemple és el

cas de Jack Johnson, un boxejador afroamericà professional que es va convertir en 1908, en el

primer negre en ser campió mundial de pesos pesats. Això va provocar un gran terror en la

societat blanca ja que un negre havia derrotat a un blanc, i la supremacia blanca en el boxa

havia acabat. Jim Jeffries, el ex campió del món i blanc, va sortir del seu retir al que havia

arribat anys enrere només amb el propòsit de derrotar a Johnson. El boxejador negre li va

donar una lliçó de boxa i va derrotar-lo, mentre el públic, amb actituds molt racistes (recordo

que ens trobem en 1908), cridava “mata al negre”. La societat afroamericana va celebrar la

victòria però va haver una reacció molt racista per part de la societat blanca, van començar els

linxaments i els disturbis racials blancs. El campió mundial de boxa va haver de fugir del país a

causa d’aquesta reacció i perquè va ser acusat de tenir relacions sexuals amb una dona blanca.

No va tornar a aparèixer un boxejador afroamericà amb la possibilitat de lluitar pel títol

mundial fins després de 20 anys, amb Joe Louis. Però la boxa no va ser l’únic esport marcat pel

racisme. En el cas del beisbol, no va ser fins després de la segona guerra mundial,

concretament en 1947, que el beisbol estava segregat. Aquell any, Jackie Robinson va trencar

les barreres de color de les grans lligues de beisbol, quan va signar amb els Dodgers de

Brooklyn. En el cas del futbol americà, es va prohibir la participació dels jugadors negres fins la

dècada de 1950. Tot i que els afroamericans van començar a aparèixer en aquests esports i

que la segregació acabés, els esportistes

negres havien de mostrar respecte i diferència

als blancs. Un exemple és quan Jackie

Robinson va haver de testificar en contra de

Paul Robeson en el comitè d’activitats

antiamericanes, per demostrar lleialtat a

l’Amèrica blanca. Si no ho feia, la seva carrera

acabaria. Aquest era el món el que Cassius Clay

havia entrat, encara que durant la època en la

que va començar a boxejar, estaven havent

importants canvis i esdeveniments. Un d’ells

fou quan Rosa Parks, una activista pels drets

civils, va negar-se en cedir el seu seient a un home blanc, cosa que va provocar el

començament del boicot als autobusos de Montgomery. Nous activistes pels drets civils

sorgiren a partir d’aquesta lluita, un d’ells fou el reverend Martin Luther King. Finalment, en

1956, els autobusos de Montgomery van ser desagregats i aquesta tàctica de boicot es va

utilitzar per fer ajustos (acabar amb la segregació, la desigualtat, el racisme, etc) en comerços

com els restaurant, botigues o indústria. Clay va ser influenciat per aquests esdeveniments i va

decidir a assistir a una sèrie de manifestacions pels drets civils però després d’un problema en

una d’elles va decidir no assistir a cap més. Tot i així, Clay es va sentir atret per un altre

moviment negre, la Nació del Islam. Elijah Muhammad, el seu fundador, ensenyava als

115

seguidors d’aquest moviment, que s’havien de sentir orgullosos de ser negres i que els blancs

eren el mal. Va tenir que mantenir el secret el seu interès per la Nació del Islam ja que sinó la

seva carrera com a boxejador podia acabar. Tot i que es sentia orgullós de ser negre i lluitava

pels drets civils d’aquests, inicialment va tenir pocs problemes amb l’estat ja que era un

personatges admirat, estimat i respectat per la societat americana, ja sigui blanca o negre.

Tenia una simpatia amb la que es feia estimar. Segons molta gent, Clay va entrar en la Nació

del Islam a causa de la gran amistat que tenia amb Malcom X, el portaveu més popular de la

nació i líder radical. Totes les nits, inclús la nit de 1964, en la que Cassius Clay va convertir-se

per primera vegada en campió mundial de la boxa, passava el temps amb Malcom X i el

cantant activista Sam Cooke, parlant del futur de la societat afroamericana. El dia següent,

Cassius Clay es va reunir amb la premsa en companyia de Malcom X i va dir al món sencer que

ell era un membre de la Nació del Islam i d’ara endavant volia ser conegut pel seu nom lliure

Muhammad Ali, (un nom que li va ser donat per Elijah Muhammad) i no pel seu nom d’esclau,

Classius Clay. Això va causa una forta controvèrsia i va sorprendre i enfurir a l’Amèrica blana,

qui considerava a Clay, un campió negre de la boxa, una persona bona de color que coneixia el

seu lloc, un cristià; però en el moment que va fer aquella roda de premsa, l’Amèrica blanca el

va considerar com a un musulmà, traïdor i esclau racista dels Estats Units. El seu èxit en el ring

va fer que Ali es convertís en la esperança dels afroamericans per continuar la seva lluita per la

igualtat racial. Malcom X i Elijah Muhammad (el líder del gruo) no van cooperar amb el

moviment de drets civils. Els punts de vista radicals d’aquests dos membres de la Nació del

Islam van justificar la reputació racista i extremista que tenia aquest grup. La Nació creu que la

segregació s’ha de mantenir a causa de la violència i els problemes causats per la integració ja

que en 1962, la policia de Los Angeles va envair una mesquita de la Nació del Islam i va matar a

un dels seus membres. Alguns membres de la Nació del Islam van participar en el moviment de

drets civils però mostrant-se a favor de la separació entre els negres i els blancs. Finalment,

Malcom X es va separar de la Nació després de convertir-se més liberal amb les seves idees i

unir-se al moviment pels drets civils, dirigit per Martin Luther King. A principis de 1965,

Malcom X va ser assassinat probablement per dos membres de la Nació del Islam a causa de

les seves idees en conflicte amb Elijah Muhammad o per el FBI, qui volia restaurar l’equilibri

dins la societat americana. Ali estava oposat inicialment a la lluita pels drets civils ja que era

lleial a Elijah Muhammad i a la Nació del Islam,

però amb el temps els seus punts de vista van

canviar, un moment clau en la evolució de la

consciència política de Ali va ser la guerra del

Vietnam. Deu anys després de l’assassinat de

Malcom X, Ali va deixar la Nació del Islam i es va

convertir als sunnites, una forma més tradicional

del Islam. En la pel·lícula podem veure com Ali es

va sentir utilitzat i manipulat per la Nació del

Islam. Els negres eren més propensos a ser

reclutats per l’exèrcit i ser representats en la primera línia. Com a resposta, el SNCC, un

moviment pels drets civils i Martin Luther King es van pronunciar en contra de la guerra. Arran

d’això, Martin Luther King va ser considerat com l’home més perillós dels Estats Units, ja que

segons el president, estava tenint sentiments antipatriòtics. Entre 1964 i 1968 la situació va

empitjorar i van esclatar disturbis racials en guetos negres del centre dels Estats Units. En

116

1966, el govern va cridar a Muhammad Ali per lluitar en la guerra de Vietnam però ell es va

negar a ser reclutat. Ell creia que la guerra era immoral ja que la veritable guerra estava en els

Estats Units, a causa de la desigualtat que patien els afroamericans. Ell justificava el fet de

negar-se a ser reclutat dient que no tenia res en contra dels Vietcong, ells no li deien “nigger”

(era una manera despectiva d’anomenar als negres), ells no li treien ni la llibertat ni la igualtat,

no l’insultaven ni li faltaven el respecte, no tenien actituds racistes contra ell. Arran d’aquest

esdeveniment va convertir-se en el rival més conegut de la guerra i va influenciar a molts joves

negres. En 1967, la persona més famosa del món, Muhammad Ali, va ser condemnat a deu mil

dòlars de multa, 5 anys de presó, i la pèrdua del seu títol com a campió mundial de la boxa; per

negar-se a ser reclutat. Tot i així, Ali va continuar amb la seva lluita particular pels drets civils, i

va continuar anant ajudant a activistes com Martin Luther King. Com a conseqüència d’aquesta

condemna, Ali va perdre una gran riquesa i va estar a punt de caure en la pobresa sinó fos

perquè el seu pròxim rival i amic, Jou Frazier, el va ajudar econòmicament. Finalment, en 1970,

la seva condemna va ser anul·lada pel Tribunal Suprem i va tornar a boxejar, un procés difícil ja

que Ali era més gran d’edat i nous boxejadors com Joe Frazier i Ken Norton havien sorgit. En

1974, va arribar un dels millors combats de la història del boxa, Muhammad Ali contra George

Foreman. El combat es va dur a terme a Kinshasa, Àfrica i un dels factors claus per la victòria

d’Ali va ser el fet que el públic estava de la seva part. Això va ser perquè quan Ali arriba a

Àfrica, els africans el veuen com un activista afroamericà que lluita pel drets civils dels negres,

en canvi, George Foreman va arribar a Kinshasa acompanyat de pastors belgues i els africans

van creure que Foreman estava a favor de la segregació, desigualtat, etc. En aquell moment,

els negres a Àfrica també estaven passant per una situació molt dolenta, per això la reacció fou

que tot el poble africà recolzés a Ali, cridant una de les mítiques frases en el boxa “Ali

bumaye”. Ali es va convertir en el segon boxejador en recuperar el títol de pesos pesats al

derrotar a Foreman i més tard es va convertir en l’únic boxejador en recuperar el títol mundial

de pesos pesats per segona vegada. Després de la derrota contra Ali, George Foreman va

passar per una època molt dura, la derrota li va afectar massa i va intentar suïcidar-se. Gràcies

a Ali va poder superar aquest mal moment, Ali sempre va estar al seu costat i va ajudar a

Foreman a que tornés a boxejar, ho va aconseguir ja amb 45 anys i va convertir-se en el

campió mundial de la boxa. La tècnica, el físic, el moviment de peus i el bon cap el van

convertir en el atleta del segle, i en el millor boxejador de la història, però en realitat era molt

més que això.

“I am America. I am the part you won't recognize, but get used to me. Black, confident, cocky -

my name, not yours. My religion, not yours. My goals, my own. Get used to me." - Muhammad

Ali

“Fly like a butterfly, sting like a bee, there is nobody better than Muhammad Ali.”-Muhammad

Ali

117

Criades i senyores

Fitxa tècnica

Títol original: The Help

Any: 2011

Duració: 137 min

País: Estats Units

Director: Tate Taylor

Guió: Tate Taylor (Novela: Kathryn

Stockett)

Música: Thomas Newman

Fotografia: Stephen Goldblatt

Actors: Emma Stone (Skeeter Phelan), Viola Davis (Aibileen Clark), Bryce Dallas Howard (Hilly

Holbrook), Sissy Spacek (Missus Walter), Octavia Spencer (Minny Jackson), Jessica Chastain

(Celia Foote), Ahna O’Reilly (Elizabeth Leefolt), Allison Janney (Charlotte Phelan), Anna Camp

(Jolene French), Eleanor Henry (Mae Mobley), Emma Henry (Mae Mobley), Chris Lowell (Stuart

Withworth), Cicely Tyson (Constantine Jefferson), Mike Vogel (Johny Foote), Brian Kerwin

(Robert Phelan)

Productora: DreamWorks Pictures

Gènere: Drama | Drama sureny. Anys 60. Racisme. Amistat. Històries creuades

Pressupost: 25.000.000 dòlars

Premis:

2011: Oscars: Millor actriu secundària (Octavia Spencer). 4 nominacions

2011: Globus d’Or: Millor actiu de repartiment (Octavia Spencer). 5 nominacions

2011: Premis BAFTA: Millor actriu secundaria. (Spencer). 5 nominacions incloent millor

pel·lícula

2011: National Board of Review: Millor repartiment

2011: Critics Choice Awards: 3 premis d’interpretació. 8 nominacions

118

Resum

En la primera escena de la pel·lícula

apareix una noia anomenada Skeeter

que està entrevistant a una senyora

negra anomenada Aibileen que va

néixer el 1911 en el comptat de

Chickasaw, Plantació Piedmont, diu

que quan era petita ja sabia que de

gran seria una criada perquè la seva

mare i la seva àvia ja ho eren, somia en

ésser una altre cosa i tenir un altre

treball i quan Skeeter li pregunta que sent quan cria a nens blancs quan els seus fills són criats

per altres persones, no sap que respondre i diu que ha criat a 17 nens blancs, que és el que fa i

no ha fet mai una altre cosa. Sap com cuidar als nens blancs, com fer-los sentir-se importants,

treballa per els Leefolt 8 hores al dia, 6 dies a la setmana i cobra 182 dòlars al mes. Cuina,

neteja, fa la compra, etc; però sobretot cuida de la filla de l’ama de la casa, la senyora Leefolt

només agafa en braços la seva filla un cop al dia ja que ha tingut una depressió després del

naixement, cosa molt sovint segons la criada. Les mares d’aquestes nenes blanques en realitat

són les criades que les cuiden ja que passen molt més temps amb elles, no les seves mare

biològiques. Skeeter és una jove curenya que regressa de la universitat decidida a convertir-se

en escriptora, una noia jove sense fills ni marit, de 23 anys. La pel·lícula transcorre en

Mississippi, en els anys 60. Apareix una nova criada anomenada Minny, la millora cuinera de

Mississippi per això la Srta. Hilly i Walters la volien en la seva casa. Les criades fan tots els

treballs de la casa, s’ocupen de tot alhora que les senyoretes blanques riques estan tot el dia

anant de compres, anant a reunions, balls, sense treballar i malgastant. En una de les reunions

una senyoreta blanca té ganes d’anar al lavabo però decideix no anar perquè la seva criada de

color va al mateix, diu que les criades haurien d’anar a fer les seves necessitats fora o en un

altre lavabo ja que les criades negres transmeten malalties mortíferes i que cada dòlar que es

gastin en comprar un lavabo per anar quan tinguin alguna necessitat, se’ls hi tornarà. Totes les

senyoretes blanques riques tenen una mena de grup social on queden per xarrar, Skeeter

abans d’anar a la universitat era com elles, però el fet d’anar a la universitat li ha fet canviar la

manera de veure les coses; la seva família en realitat és como totes les altres, amb una criada

anomenada Constantine que va marxar a Chicago quan Skeeter estava fora, però l’educació

que ha adquirit a la universitat li ha fet canviar la seva manera de pensar sobre els negres, tot i

així la seva mare era molt més respectuosa amb Constantine que les altres senyores blanques

riques. Una senyoreta Hilly a fet una organització anomenada Iniciativa Sanitaria Domèstica,

una llei per la prevenció de malalties que exigeix als blancs tenir un quart de bany separat per

el servei de les persones de color. La organització de ciutadans blancs l’ha aprovat, Skeeter

s’oposa a la llei i la senyoreta Hill li di que no hauria de bromejar amb el tema dels negres, que

ella vol protegir als seus fills. Skeeter li demana ajuda a la criada Aibeleen amb la redacció

d’unes cartes per el diari del poble, un nou treball que ha adquirit cosa que sobta a les

senyoretes blanques riques del grup. La mare de Skeeter té càncer i al principi no vol explicar-li

que va ocórrer en realitat amb Constantine ja que Skeeter no es creu que volgués marxar sola

a Chicago. La mare de Skeeter és una senyora molt antiga de manera de pensar ja que creu

119

que si la seva filla no es casa patirà alguna mena de trastorn, creu que es tornarà lesbiana i que

si es així diu que es pot curar amb un té d’arrels espirituals. Quan la mare de Skeeter accedeix

a parlar sobre Constantine li diu que per ella estar en la casa era un simple treball, només els hi

importa els diners a las criades, Skeeter li respon dient-li que ella va ser qui la va criar, i la

considera com a una mare, va treballar com a criada en la casa durant 29 anys, Skeeter marxa

de la casa plorant i trista per la marxa de Constantine i recorda moments que va passar amb

Constantine, la recorda amb un gran amor, i recorda que sempre estava amb ella, que va ser la

seva veritable mare. Recorda una conversació entre Constantine i ella on la criada li diu que no

ha d’escoltar les coses dolentes que diu la gent sobre ell o ella (fent referència als comentaris

racistes que deien les persones blanques sobre els negres) i que la seva mare no va escollir la

seva vida sinó que la vida la va escollir, però que ella farà alguna cosa molt gran i serà

important. Recorda com l’ajudava amb tots els aspectes de la seva vida. Skeeter truca al diari i

parla amb una directora, li diu que vol escriure un llibre sobre la relació que hi ha entre les

senyores i les criades, però des de el punt de vista de les criades, perquè nosaltres (les

senyores riques blanques) les amem i elles ens amen, però no els hi deixem que utilitzin els

quarts de bany, li pregunta si no li sembla irònic. La directora li respon dient-li que ninguna

criada amb seny li explicarà la veritable realitat i menys en un estat com aquest, Mississippí.

Skeeter li diu que ja té una criada disposada a parlar, llavors la directora li diu que el comenci a

escriure i que ella decidiria si el vol publicar o no. Skeeter li pregunta a Aibileen si l’ajudaria a

escriure el llibre sobre la relació entre les criades i les senyores des de el punt de vista de les

criades però respon que no. La senyoreta Hill acomiada a la criada Minny perquè ha utilitzat el

seu quart de bany durant un dia de tempesta on van morir 18 persones, 10 blanques i 8

negres. La ama de la criada Aibeleen li compra un lavabo perquè pugui només anar ella i

prohibeix a la seva filla que l’utilitzi perquè creu que agafarà alguna malaltia. La filla de l’ama

d’Aibileen li diu a la criada que en realitat ella és la seva verdadera mare. Skeeter es troba pel

carrer a Aibeleen i li torna a preguntar si vol ajudar-la a escriure el llibre i ella li respon que té

por perquè a la seva cosina la van cremar viva

només per passar davant del col·legi electoral i té

por de que les persones blanques la vegin parlar

amb una senyora blanca (Skeeter) i que si mai sa

fet un llibre com aquest serà per alguna raó. Lleis

de Mississippi: “cap persona podrà exigir a una

persona blanca que atengui en sales d’hospitals en

les que hi hagi persones negres. Els llibres no es

podran intercanviar entre escoles de blancs i

negres, sinó que els seguirà utilitzant la raça que

primer els hagi utilitzat. Cap perruquer de color

podrà atendre a senyores o nenes blanques.

Qualsevol persones que imprimeixi, publiqui o divulgui qualsevol classe de material escrit en el

que fomenti l’acceptació pública o l’ igualtat social entre blancs i negres serà empresonat. La

criada Minny com a venjança per l’acomiadament per part de la senyoreta Hilly,li prepara un

pastís fet dels seus excrement i després de que la senyoreta Hilly se’l mengés li diu, acte seguit

la senyoreta Hilly es torna boja i la fa fora de casa amb una gran ràbia. Finalment, Aibileen

accedeix a ajudar a Skeeter en la realització del llibre, i quan la senyoreta Skeeter entra a casa

de Aibileen per parlar amb ella i començar a escriure el llibre, la criada se sent molt estranya i

120

nerviosa ja que mai havia entrat cap persona blanca a casa seva. La criada Aibileen té por que a

la escriptora no li agrada el que senti sobre els blancs i li demana que canviï el nom de totes les

criades involucrades en la realització del llibre. Llavors comença la conversació entre Aibileen i

Skeeter que es troba en la primera escena de la pel·lícula. La criada comença a explicar

històries: El primer nadó que va haver de cuidar el va cuidar amb 14 anys ja que havia d’ajudar

a la seva mare amb les factures, adorava aquell nen i ell a la criada, la criada va comprendre

com fer orgullós a un nen, el nen li preguntava contínuament per que era negra. No entenia

res del que succeïa i la criada s’ho prenia amb humor. La criada li diu a Skeeter que ha decidit

fer el llibre gràcies a Deu i la senyoreta Hilly. La nova criada de Hilly li demana alguns diners per

poder portar als seus fills a la universitat i ella li respon dient-li que com a bona cristiana no

dona almoina. Les criades no poden utilitzar el mateix plat, el mateix got, la mateixa forquilla

que els blancs, no poden tocar mai als blancs i no poden pegar mai als seus fills encara que

tinguin a actitud dolenta. Minny va haver de treure a la seva filla del col·legi perquè l’ajudés

amb les factures. Minny comença a treballar per una nova senyora blanca anomenada Cèlia.

Minny se sent ben tractada per primera vegada, li dona menjar, la tracta amb igualtat, mengen

junts, etc. Cèlia no li deixa treballar els caps de setmana, redueix molt considerablement les

hores de treball. Es fa una reunió de les senyores blanques riques i totes volen tenir fills i estan

molt felices quan els tenen, en aquesta societat de senyores blanques riques si no tens fills ni

marits ets una persona estranya. Les criades no guanyen el salari mínim i no tenen seguretat

social, estimen al nadons blancs perquè després d’uns anys, quan siguin grans, siguin iguals

que les seves mares, i no les respectin. Minny accedeix a ajudar-la a escriure el llibre i busca

més criades que ho facin. A la directora del diari li agrada el que esta escrivint l’escriptora

Skeeter i li diu que vol 12 testimonis i que escrigui el llibre abans de que esclati el moviment

pels drets civils ja que Marthin Luther King havia organitzat una marxa per la reivindicació

d’aquests i segons la directora no havia vist mai tants negres i blancs treballant junts des de la

pel·lícula “Allò que el vent s’endugué”. En una de les reunions on les dos criades li expliquen

històries a l’escriptora, Aibileen li explica que van matar al seu fill, un dia ell estava portant uns

troncs i mentre travessava el carrer un camió el va atropellar, el conductor blanc el va agafar i

el va llençar a l’interior del camió, el va portar a l’hospital de negres, quan estava al davant va

tocar la botzina i el va llençar, en l’hospital no van fer res així que Aibileen va tenir que

emportar-se’l a casa i el va veure morir davant dels seus ulls amb 24 anys. Li diu a Skeeter que

si deixa d’escriure el llibre, tot el que ha escrit fins ara, tot el que ha fet, el que ha sigut i ha fet

el seu fill, no haurà servit per res. En una conversa entre Skeeter i la senyoreta Hilly, la

senyoreta li diu a la escriptora que els negres i els blancs han d’estar separats però sent iguals,

que ho diu Ross Barnett, el governador de Mississippi i la escriptora li respon amb ironia dient-

li que estan a Mississippi, el bressol de la democràcia. Skeeter s’enamora d’un noi i comença a

fer males passades a les senyores blanques riques com per exemple a la senyoreta Hilly. A la

mare de Skeeter no li sembla gens bé que recolzi als negres. Comencen una sèrie d’assassinats

de persones de color i per la ràdio diuen que no hi ha cap altre estat que s’assembli a

Mississippi ni de prop sobre el tema del racisme, crueltat, assassins, etc. Poc després saben

que l’assassí fou un membre del KKK i no tenia cap causa per assassinar al home negre. Diuen

que viuen en el infern (ja que el periodista de la ràdio és negre). La senyoreta Celia s’intenta

suïcidar a causa de la tristesa que té per perdre el fill, ja que ha perdut tres fills ja i creu que si

no té fills no serà acceptada per la societat. La senyoreta Hilly truca a la policia perquè creu

que la seva criada li ha robat un anell, la policia reté i empresona a la criada amb una gran

121

brutalitat. A causa d’aquest fet, arriben

unes 15 criades per explicar històries

sobre els blancs, històries bones i

dolentes. Amb la mort de John

Fitzgerald Kennedy, augmenta la

preocupació, la por i la tristesa per part

de les criades. Després d’un temps

arriba el moment que totes les criades

han acabat d’explicar les seves històries

i arriba el moment en el qual l’escriptora Skeeter ha d’explicar la seva pròpia història amb la

seva criada Constantine. Skeeter va a casa seva a preguntar-li a la seva mare sobre que va

passar amb Constantine i la causa de la seva marxa a Chicago. El que va succeir és que la

governadora de Mississippi li estava donant un títol important i va arribar la casa la filla de

Constantine. La presidenta i les seves amigues no ho van veure correcte i la mare de Skeeter,

per no voler quedar malament davant de la governadora va fer fora a les dos de casa seva.

Publicant el llibre amb milers de còpies, al principi la senyoreta Skeeter només cobra 600

dòlars que els reparteix entre totes les criades i els hi diu que arribarà més, la felicitat entre les

criades és impressionant. Mentre transcórrer el temps, el llibre té més èxit i totes les senyores

riques blanques el llegeixen i es donen compte de que explica històries sobre elles però no

volen denunciar-ho ni dir res ja que la senyoreta Hilly no vol que el món sàpiga el que li va

passar amb el pastís de la criada Minny. Un diari de Nova York contracta a Skeeter ja que ha

tingut tant èxit amb el seu llibre. En el final de la pel·lícula la mare de Skeeter li diu a la seva

filla que de vegades en una família, el valor salta una generació, gràcies per retornar-lo a la

família. Finalment, la mare reacciona i li fan un homenatge a Aibileen.

Conclusió

He escollit aquesta pel·lícula per dues raons. Perquè té una gran qualitat

cinematogràfica (per això va rebre molts premis, a pesar de les fortes crítiques que

explicaré a continuació) i perquè retrata la situació de la dona afroamericana durant la

era dels drets civils. “The Help” explica la història d’una jove blanca anomenada

Skeeter i la relació que té amb dues serventes negres, Aibileen Clarck i Minny Jackson,

durant la era de Drets Civils en 1963, Jackson Mississippí. La pel·lícula està basada en el

sensacional best seller escrit per Kathryn Stockett, “The Help”. La pel·lícula va estar

molt criticada per la diferència de qualitat entre el llibre i la seva representació

cinematogràfica. La pel·lícula tracta sobre una dona blanca (Skeeter), que ha acabat la

carrera de periodisme en una universitat del nord i al tornar al sud es dona compte del

racisme, la desigualtat racial i l’odi que existeix. “The Help” ens mostra la diferència

que hi havia entre el nord i el sud dels Estats Units en relació al racisme, la desigualtat,

la discriminació ,etc. Una noia que havia estat educada en el sud, marxa a estudiar en

una universitat del nord i al tornar es dona compte de la pèssima situació per la que

passa la societat afroamericana i lluita pels seus drets civils escrivint un llibre on

explica el tracte que reben les criades afroamericanes en Jackson Mississippí. Ella està

en contra de la situació dels afroamericans en el sud però al viure tan de prop la

122

situació de les criades negres, decideix centrar-se en aquest tema. El viu molt de prop

ja que ella (Skeeter) va ser educada per una dona negre i sa mare la va acomiadar

després d’haver servit durant molts anys en la casa, ja que la filla de la criada es va

presentar en la casa per veure a la seva mare, mentre la mare de Skeeter estava tenint

un sopar amb la governadora de Mississippí. Tant la pel·lícula com el llibre estan

basades en una història fictícia encara que van ocórrer històries similars en Jackson

Mississippí. La pel·lícula tracte sobre el racisme i els abusos que van rebre les criades

negres de les dones riques blanques de Mississippí. La pel·lícula mostra com les criades

afroamericanes van ser les reals mares dels fills/es d’aquestes dones blanques perquè

van ser aquestes criades qui van donar afecte, van educar i cuidar a aquests fills/es;

com podem veure-ho en el cas de Skeeter, que realment va ser educada per

Constantine, una criada afroamericana. Skeeter sent en el seu interior que la seva

mare real va ser Constantine. La pel·lícula mostra la importància de les criades en la

vida de les dones blanques de Mississippí i com aquestes, al llarg de la seva vida es van

convertint en persones racistes a causa de la influència de la societat blanca de

Mississippí en aquell moment. Mostra a unes dones sense valors, que són

influenciades per la societat molt fàcilment amb una excepció, Skeeter, qui té un forts

valors, difícils de ser influenciats. La pel·lícula mostra com era la societat del sud

durant la dècada dels 60, mostra a unes dones que no valoraven a les seves criades,

que les depreciaven, que no li deixaven utilitzar els banys de la casa perquè tenien por

de que els seus fills es contagiessin de les seves malalties. Durant aquella època, molts

ciutadans blancs del sud dels

Estats Units creien que els negres

eren portadors de malaltes, per

això no els hi deixaven utilitzar els

banys, dutxes, etc; un clar

exemple de la gran discriminació

que vivien les criades. A la vegada

aquest fet era irònic ja que com he

dit, les criades eren les

encarregades de cuidar, educar,

donar afecte als fills d’aquestes

senyores blanques. Pors,

perjudicis, odi, tradició són les causes d’aquest racisme que tenen aquestes dones

blanques cap a les seves criades afroamericanes. En la pel·lícula podem observar la

capacitat que té el ésser humà per no veure el que no vol veure. La pèrdua de la figura

de Constaninte (la criada que va educar a Skeeter), la mala situació de les criades

afroamericanes en el sud i la educació que havia rebut en el nord, va provocar que

Skeeter s’embarqués en un projecte clandestí d’escriure un llibre on explicaria

històries de criades afroamericanes en Mississippí. Un esdeveniment important de la

pel·lícula succeeix quan Aibileen (una criada afroamericana), explica que van assassinar

123

al seu fill i cap blanc va ser condemnat per això. Això ens mostra que l’assassinat d’una

persona de color en aquells temps (que en realitat són força propers) no tenia la

mateixa importància que la mort d’una persona blanca. En la meva opinió, actualment

succeeix el mateix. Aquest fet em va resultar molt indignant ja que ningú té el dret de

ser més important que l’altre, tothom té la mateixa importància dins de la societat,

encara que ocupem un rol diferent. Aquesta pel·lícula ens fa valorar la època en la que

vivim, on la discriminació racial continua existint, però en un grau menor; i ens mostra

els maltractaments que van patir i els riscos que van tenir moltes persones per

aconseguir la situació actual. Hem de ser fidels als nostres valors i no deixar mai que

ningú ens influeixi perquè sinó, podria tornar a succeir una època tan repugnant com la

que es va dur a terme durant una gran part de la història dels Estats Units.

En “The Help” trobem a unes criades afroamericanes que han decidit no lluitar per la

seva llibertat, per el seu respecte i pels drets civils, fins que arriba una dona blanca i les

ajuda a canvia d’opinió. Aquest fet va ser molt criticat ja que la pel·lícula representa a

una societat afroamericana passiva, que no lluita pels drets civils, quan en realitat van

ser els afroamericans els grans herois de la lluita pels drets civils. En aquesta pel·lícula,

la heroïna és una dona blanca quan en realitat els grans herois d’aquesta lluita pels

drets civils van ser els

afroamericans. “The Help” va ser

criticada pel fet de que tracta

massa sobre persones blanques i

no prou sobre les persones

afroamericanes, que van ser en

realitat els causants dels grans

canvis que es van dur a terme en

la societat afroamericana. La

pel·lícula també va ser fortament

criticada pel fet de que el director

no va ser fidel al context històric d’aquesta. Els riscos que tenen les criades

afroamericanes en aquesta pel·lícula al lluitar pels seus drets civils en Mississippí

(durant l’era dels drets civils); no reflecteixen els riscos que en realitat van tenir.

Durant la era dels drets civils, les dones afroamericanes que lluitaven pels drets civils

en el sud eren víctimes de linxaments i violacions, en canvi en aquesta pel·lícula el més

greu que els hi pot passar a les criades afroamericanes és ser acomiadades dels seus

treball. La pel·lícula també va ser fortament criticada pel fet de que només les dones

blanques són les causants d’aquesta discriminació racial, d’aquests abusos, quan en

realitat va ser la societat blanca en general. Si la pel·lícula no mostra la discriminació

racial i els abusos que en realitat va rebre la societat afroamericana durant el context

històric de la pel·lícula, i en general durant tota la història dels Estats Units, no arribo ni

a imaginar com devia de ser aquesta discriminació i aquests abusos en realitat.

124

Fes allò que és correcte

Fitxa tècnica

Títol original: Do the right thing

Any: 1898

Duració: 120 min

País: Estats Units

Director: Spike Lee

Guió: Spike Lee

Música: Bill Lee

Fotografia: Ernest Dickerson

Actors: Danny Aiello (Salvatore “Sal” Fragione), Ossie Davis (Da Mayor), Ruby Dee (Mother

Sister), Giancarlo Esposito (Buggin’ Out), Bill Nunn (Radio Raheem), Spike Lee (Mookie), John

Turturro (Pino), John Savage (Clifton), Richard Edson (Vito)

Productora: Universal Pictures presenta una producció 40 Acres

Gènere: Comèdia. Drama. Comèdia dramàtica. Racisme. Cine independent USA.

Pressupost: 6.000.000 $

Premis:

1989: 2 nominacions al Oscar: Millor actor de repartiment (Danny Aiello), guió original

1989: Globus de Oro: Nominat Millor Actor Secundari (Danny Aiello)

1989: Festival de Cannes: Nominada a la Palma de Oro (millor pel·lícula)

1989: Círculo de Crítics de Nova York: Millor fotografia

1989: Sociedad de Crítics de Boston: Millor Actor Secundari (Danny Aiello)

1989: Asociación de Crítics de Chicago: Millor Actor Secundari (Danny Aiello)

1989: Asociación de Crítics de Los Angeles: Millor Actor Secundari (Aiello)

125

Resum

La pel·lícula transcorre en un de los barris més pobres, multiètnics, deprimits i problemàtics de

Nova York: Brooklyn, Bedford-Stuyvesant, durant la dècada dels vuitanta, noranta ,

aproximadament cap el 1989, encara falten dos anys perquè empresonin i apallissin a un

ciutadà negre anomenat Rodney King i tres anys perquè comencin els disturbis racials de “Los

Angeles” on morirà 60 persones, seran ferits 2.000 persones i costarà a los Ángeles, 1.000

milions de dòlars, però tot això ja comença a aparèixer en el ambient que hi ha últimament en

aquest barri. Per això és una pel·lícula que tracta problemes racials en un moment bastant

contemporani. La pel·lícula comença amb un ball amb guants de puny d’una dona porto-

riquenya i d’altres americanes, protagonistes de la pel·lícula, amb un ball molt agressiu

mostren la seva agressivitat, força i ràbia per com estan anant les coses en el seu barri, un barri

molt marginal. Després Mister Senyor Love Daddy dona el bon dia a tot el barri a partir de la

seva ràdio, Ràdio We-Love, la ràdio del barri, on només surten es posen cançons d’artistes

negres; i diu que serà el dia més calorós del any. Després apareix un home amb discapacitats

mentals anomenat Smiley dient que Malcom X i Marthin Luther King han mort però han de

continuar lluitant contra l’apartheid. Apareix per primer cop en la pel·lícula Mookie, el

protagonista principal de la

pel·lícula, amb la seva dona Tina,

en una casa molt brutal i lletja

parlant dels seus problemes

econòmics. Les úniques tres

persones blanques del barri són

els treballadors de pizzeria

italiana anomenada Sal’s

Famous Pizza, tres italians

anomenats Sal, Vito i Pino. En

aquest barri conviuen varies

famílies afroamericanes

conjuntament, alguns

hispanoamericans, una parella de comerciants coreans i la família d’italoamericans que són els

amos d’una pizzeria. Un barri totalment desorganitzat i desestructurat, on el seu alcalde és

una persona alcohòlica, pobre i bruta. Mookie treballa com repartidor de pizzes en la pizzeria

Sal, on els treballadors d’aquesta (Sal, Pino i Vito) són racistes i conservadors on Pino està fart

de viure en aquest “barri de negres” i té una relació molt dolenta i racista capa les persones de

color i cap al mateix Mookie, treballador de la pizzeria. En una escena, un amic de Mookie

anomenat Buggin Out, un intent de nacionalista negre que s’enfureix per el fet de que Sal

només té retrats d’italians americans famosos com Robert De Niro O Frank Sinatra i no té cap

retrat de personatges importants negres com Marthin Luther King o Malcom X, i Buggin Out es

queixa de que els negres els hi donen de menjar perquè en la pizzeria només gasten diners els

negres i diu que es mereixen tenir una opinió respecte que personatges haurien de sortir en la

paret. Vito és amic de Mookie i no té actituds racistes cap a les persones de color, per això Pito

el pega a causa d’ajudar als negres, perquè segons ell són uns cabrons, uns porcs, bruts, mala

gent i només fan que molestar, Pito odia aquest barri. En una escena en la pizzeria, Mookie li

pregunta a Pito quins són els seus herois, el seu jugador preferit, el seu cantant preferit, etc. Al

126

respondre personatges com Magic

Johnson i d’altres personatges de

color, Mookie li diu que tots els seus

herois son persones de color, i

després odia als negres del barri, Pito

li respon que als negres que adora

són diferents, són més que negres,

d’una naturalesa diferent i Mookie li

respon que en veritat ell (Pito) hauria

de ser negre, que té el cabell més

arrissat que ell i és molt moreno, a

Pito li ofèn molt i marxa. En la

pel·lícula succeeixen molts

enfrontaments racials entre coreans i negres, italians i negres o porto-riquenys i negres. El

títol “Do de right thing” està posat a causa de que l’alcalde li diu a Mookie que faci el que ha de

fer després de que els italians de la pizzeria el tractin malament, dient-li indirectament que

hauria de fer alguna cosa com per exemple deixar el treball o fer canviar la manera de pensar o

fer dels italians ja que no el respecten. Tres persones de color que es passen el dia assentats

en el carrer opinant de les situacions o coses que succeeixen en el barri i es queixen de que cap

negre ha obert mai una botiga en aquest barri, un barri on pràcticament tots els seus habitants

són negres, en canvi una parella coreana ha pogut obrir en un any una botiga i ha tingut molt

èxit, un dels negres assentats diu que és a causa de que són negres, i que per això mai obriran

una botiga amb èxit. Les persones del barri creuen que l’alcalde és un borratxo, vagabund i així

van les coses, un grup d’adolescents el comencen a insultar i ell es defensa dient que no saben

res de ell i que ell també ho ha passat molt malament en aquesta vida i que són uns infantils

que no saben ni el que diuen. Pito intenta fer veure al seu pare Sal que Mookie només serveix

per molestar i els hi fan perdre diners i per això el comença a insultar dient-li que és un negre,

xupa culs, mono, xupa cistelles, provinent de la selva, i com a resposta Mookie també l’insulta

dient-li “macarroni italià”, “blanquet lletós cabró”, acte seguit comencen a sortir diversos

personatges insultant a d’altres com per exemple, els policies insulten als negres, els coreans

insulten al alcalde o els hispanoamericans insultant als negres i als coreans, comencen un

seguit de conflictes que poc a poc es vana agreujant com per exemple un conflicte entre Radio

Raheen, un negre que sempre va amb la música molt alta i molesta al amo de la pizzeria, Sal

qui no li ven pizza fins que no apagui la música. En resum,els negres es queixen de totes les

cultures que hi ha en el barri perquè ells no obren cap botiga, no tenen èxit amb res i viuen

amb una qualitat de vida molt dolenta, en canvi arriben en un any uns coreans i uns italians i

obren botigues amb molt èxit i segons la població de color, ells no tenen èxit simplement

perquè el seu color de pell és més fosc. En aquesta escena no existeixen bons i dolents,

simplement tothom mostra els seus odis i perjudicis que tenen cap a un grup ètnic concret, el

director no t’intenta fer entendre que els bons son els de color i tenen la raó sobre aquest

racisme que estan patint, simplement et mostra l’odi que tenen entre ells. Tota l’acció de la

pel·lícula transcorre en un dia, el dia més calorós de l’any. En una altre escena, Mookie ens diu

que quan un pertany a una ètnia racial, dèbil, humil i maltractada per la societat, només queda

autoafirmar-se i lluitar per el petit terreny del que es disposa. La millor defensa, l’atac. A causa

de la situació, Pito li recomana al seu pare que tanqui la pizzeria i que obrin una altre en el seu

127

barri (que suposem que és un barri menys perillós, i on majoritàriament la societat és blanca),

diu que odia aquests negres i que treballar en aquest barri és com treballar en el planeta del

simis, volen dir indirectament micos als negres. Diu que no li agrada tenir-los a prop, que són

com animals, diu que tots els seus amics es riuen d’ell perquè està envoltat de negres i treballa

per ells, li diuen: “Ves a donar de menjar als micos”, llavors Sal li pregunta si els seus amics li

donen de menjar, li donen diners, li paguen el lloguer per poder dormir sota terrat, li diu que

no són amics seus, si fossin amics no es riurien d’ell. Pito es defensa dient que no vol viure

aquí, i que ells tampoc volen que estiguin ells aquí, que tornem al seu barri. Finalment, Sal li

diu que no té cap problema amb ells, que ha vist créixer tots els negres joves i als ancians fer-

se més vell, porta tota la vida donant de menjar als negres d’aquest barri i que la pizzeria no es

canviarà de barri. Apareix en l’escena Smiley, i Pito es posa molt nerviós i el fa fora de molt

males maneres perdent els nervis a un pobre discapacitat que intenta vendre postals de

Marthin Luther King i Malcom X, es posa a discutir i insultar-se amb uns negres fins que arriba

Sal per arreglar la situació. A causa de la mala situació, Buggin Out vol boicotejar la pizzeria de

Sal però no troba cap ajuda per fer-ho i decideix fer-ho per sí mateix. Succeeixen diverses

situacions on per exemple l’alcalde salva a un nen d’un accident amb cotxe i molta gent el

felicita i li dona les gràcies, sobretot Mother Sister, una dona de la qual està enamorat.

Finalment, Buggin Out troba l’ajuda per realitzar el boicot en Radio Raheen, i li diu que no

compraran més pizzes fins que no posi imatges de negres en la paret. Mentrestant, Pito

intenta convèncer a Vito que els negres són mala gent i que estigui preparat i amb els cinc

sentits perquè a la mínima els hi intentà apunyalar per l’esquena, Vito li diu que Mookie és

l’únic que l’escolta , indirectament dient-li que ell no li escolta i és el seu germà. Al final del dia

quan Sal, els seus fill i Mookie estan tancant la pizzeria arriben uns joves que volen uns trossos

de pizza i Sal accedeix a donar només quatre racions de pizza. Però en aquell moment arriba

Radio Raheen, Buggin Out i Smiley, els tres negres que s’han unit per boicotejar la pizzeria.

Radio Raheen està amb la música al màxim com sempre i Sal li diu que apagui la música. Sal no

aguanta la situació i trenca a cops de bat la ràdio, llavors comença una baralla on acaba unint-

se tot barri. Arriba la policia i un dels polis ofega a Radio Raheen intentant retenir-lo,

provocant-li la mort. També arresten a Buggin Out. Finalment, Mookie trenca un vidre amb

una paperera i deslliga una protesta per part del poble que acaba amb el incendi de la pizzeria.

128

Annex i conclusió

He escollit aquesta pel·lícula per analitzar-la perquè parla sobre el racisme, més sobre el

racisme general i no tant sobre el racisme cap als afroamericans però tot i així, és una pel·lícula

que representa la societat afroamericana amb les seves virtuts i defectes concentrada en un

barri. L’he escollit perquè és un pel·lícula de molta qualitat i podem veure en ella un racisme

molt més modern, on els afroamericans no són esclaus, però tot i així no tenen les mateixes

igualtats i drets civils que els blancs. Spike Lee és un geni de director i el tema principal de les

seves pel·lícules és el racisme, a part de que en aquesta pel·lícula puc analitzar un racisme més

contemporani, havia d’analitzar una pel·lícula del gran director afroamericà.

Do the right thing és una pel·lícula que transcorre en un dels municipis, comtats més

problemàtics, multi ètnics i pobres de la ciutat de Nova York: Brooklyn, concretament en el

barri de Bedford-Stuyvesant, durant l’any de 1989. Acabava de finalitzar l’era dels drets civils i

la societat afroamericana havia fet progressos políticament i econòmicament, molt

importants. Un exemple d’aquests progressos fou un esdeveniment que va ocórrer justament

durant el 1898, Douglas Wilder es va convertir en el primer governador afroamericà de la

història dels Estats Units d’Amèrica. Tot i així, la tensió racial i la desigualtat encara existien en

aquests barris. Com ja he dit abans, l’acció d’aquesta pel·lícula succeeix en un dels barris de

Brooklyn, el barri més poblat dels cinc municipis de la

ciutat de Nova York, amb una població aproximadament

de 2,6 milions de persones. En 1990 es va fer un cens de la

població en el municipi de Brooklyn (moment en el qual es

desenvolupa l’acció de la pel·lícula), el resultat fou el

següent: el 47% de la població era blanca, el 38% era

negre, el 20% era hispana o llatinoamericana i el 5% era

asiàtica. Aquesta població multi ètnica, sumada al fet que

els afroamericans encara sofrien desigualtats i no eren del

tot respectats, va provocar una forta tensió racial durant

la dècada dels 80 i 90, com podem veure en la pel·lícula.

En 1991 la policia de Los Angeles detenen a la força al

taxista afroamericà Rodney King i l’apallissen, la retenció i

la pallissa es capturada en vídeo i provoca un “cabreig”,

indignació de la societat afroamericana. Es fa una

investigació judicial i un judici posterior dels tres oficials

implicats. Un any després, el jurat absol als tres oficials

acusats d’apallissar brutalment a Rodney King. Aquest

veredicte provoca una revolt de tres dies a la ciutat de Los Angeles on moren més de

cinquanta persones, més de dos mil persones són ferides i vuit mil persones són detingudes.

Tot i que aquest esdeveniment va succeir tres anys després del moment en el que va succeir la

pel·lícula (1989), la tensió racial ja es podia respirar en l’ambient del barri de Bedford-

Stuyvesant. Els principals grups hispans de Brooklyn són porto-riquenys (són la majoria dels

hispans de la pel·lícula), salvadorencs, dominicans i panamenys. Hi ha una escena en la que

Pito recomana al seu pare que tanqui la pizzeria italiana i la obri en el barri de la ciutat de on

provenien perquè treballar en aquest barri (Bedford-Stuyvesant) és com treballar en el barri

129

dels simis i són els únics italians. El director de la pel·lícula Spike Lee, no comet cap inexactitud

respecte que Sal i els seus dos fills siguin els únics italians del barri de Bedford perquè, després

de buscar informació sobre la població en aquell moment, he trobat que la població ítalo-

americana (americans italians) estava concentrada principalment en els barris situats en el sud

del municipi de Brooklyn, on justament hi ha molts restaurats italians i pizzeries. Era molt

estrany trobar ítalo-americans per aquella zona. També he trobat que actualment existeix la

Pizzeria de Salen el municipi de Brooklyn, no sé si és només una coincidència o veritablement

existia la famosa pizzeria de la pel·lícula. Però l’acció de la pel·lícula no succeeix en Brooklyn

sinó en dels seus barris. Bedford-Stuyvesant és un barri format en 1930, situat en el centre del

municipi de Brooklyn. Bedford ha sigut un centre cultural de la població afroamericana de

Brooklyn, era considerat com el Harlem de Brooklyn, i al obrir-se una connexió de metro entre

Harlem i Bedford, una gran quantitat d’afroamericans van migrar al barri de Brooklyn. Per això,

com acertadament representa el director Spike Lee en la pel·lícula, el barri de Bedford era com

una gran família afroamericana. Durant les dècades del 60 i 70, la ciutat de Nova York va

passar un moment complicat, i va afectar seriosament a Bedford on en 1961 va explotar una

lluita de bandes a causa de al tensió racial, la població multi ètnica, la mala situació econòmica

i política de la gent del barri, etc. Per això, en 1989 encara trobem una gran tensió racial, els

ciutadans del barri tenen molt fresc en les seves memòries el succeït una dècada abans.

Bedford és considerat com un dels centres de la cultura afroamericana i un barri de on han

sortit alguns dels millors artistes de hip hop i esportistes de la història com Notorius B.I.G, Jay

Z, Michael Jordan o Mike Tyson. Després d’haver profunditzat en l’anàlisi d’aquesta pel·lícula,

he arribat a la conclusió de que com molts experts diuen, “Do the right thing” és una obra

mestra. No només ho dic per la qualitat de la pel·lícula sinó que també perquè Spike Lee no va

cometre cap inexactitud al dirigir-la. Com podem apreciar en la pel·lícula, Bedford és com una

gran família afroamericana (només trobem als tres ítalo-americans i als dos coreans que

pertanyin a d’altres ètnies) i això és veritat, Bedford és una mena de capital afroamericana de

Brooklyn. També cal dir que Spike Lee encerta també fent que el segon negoci del barri fos un

negoci de coreans que també volen marxar del barri perquè no hi ha cap negoci coreà més i es

senten desprotegits. Aquí, el director també encerta ja que la població coreana i xinesa vivien

en el sud de Brooklyn, principalment en Sunset Park, concentrats en una petita zona coneguda

com la “chinatown” de Brooklyn. I finalment dir que Spike Lee també va encertar al mostrar un

barri pobre on hi ha una forta tensió racial, ja que en realitat, Bedford és un dels barris més

pobres del municipi de Brooklyn i un dels barris més afectats pels disturbis i les lluites de

bandes que es van produir durant les dècades del 60 i els 70, per això en la pel·lícula trobem

una forta tensió racial. Tot això

demostra que Spike Lee va ser

totalment fidel al context històric

de la pel·lícula i no va cometre cap

inexactitud històrica.

Després d’haver descobert que la

pel·lícula és completament fidel al

context històric, faré l’anàlisi i

comentari de la pròpia pel·lícula.

130

Al començament de la pel·lícula apareix una gran quantitat de diversos i intensos colors, el

director intenta mostrar que encara que la vida sigui dura, hi hagi molta violència i la situació

econòmica sigui molt dolenta, la societat afroamericana no està deprimida sinó tot el contrari,

la societat és alegre i feliç. L’acció de la pel·lícula transcórrer durant el dia més càlid de l’any, i

la gent està molt molestada i nerviosa per les altes temperatures. Cada cop que ens apropem

més al final de la pel·lícula, el color es va esdevenint més càlid (colors càlids com el groc,

taronja o vermell) fins arribar al desenllaç final on la gent explota a causa de la ansietat i els

nervis que la gent va interioritzant al llarg de la pel·lícula. En resum, els colors càlids

representen el nivell

d’ansietat i nerviosisme. Un

dels objectius principals que

té Spike Lee al dirigir aquesta

pel·lícula, és mostrar la

societat afroamericana, amb

les seves virtuts i els seus

defectes, concentrada en un

barri. Spike Lee és un

director que sempre ha

lluitat per els drets civils de

la societat afroamericana,

tot i així, en aquesta pel·lícula no es mostra ni a favor ni en contra de cap grup ètnic. En una

escena, diversos protagonistes es critiquen entre ells donant arguments racistes, aquí podem

veure que “Do the right thing” és una crítica al racisme en general. És una representació

moderna dels problemes racials que encara existeixen on la societat afroamericana no

aconsegueix obrir cap botiga ni negoci en el seu barri, és a dir no aconsegueix l’èxit; en canvi

els italians i els coreans si que ho aconsegueixen. Això és la veritable font de problemes racials

que hi ha entre les diferents ètnies ja que segons els negres, ells són menys valorats i aquestes

diferències de qualitat de vida són a causa del color de la pell. En una escena, Spike Lee li

pregunta a Pino quins són els seus músics, actors, esportistes preferits i Pino respon sempre

dient un personatge afroamericà, llavors Mookie li diu que tots són negres, que en realitat

Pino voldria ser negre. Pino es defensa dient que en realitat els personatges afroamericans que

ha dit no són negres, són més que això. En aquesta escena ens donem compte que una de les

causes del racisme és la pobresa, les persones en general no accepten a les persones pobres.

Spike Lee no es mostra ni a favor ni en contra de cap ètnia ni tampoc jutja en cap moment a

cap protagonista per utilitzar la violència, tampoc es mostra ni a favor ni en contra de la

violència. Per això acaba la pel·lícula amb dos cites que les valora i les compara en relació a

l’esclat de la violència racial en la pel·lícula. El director et mostra dos opinions i actituds sobre

la violència, et deixa escollir entre “dos camins” per aconseguir la igualtat i el respecte de la

societat afroamericana. Una de les cites és del activista pels drets civils Martin Luther King, on

es mostra en contra de les actituds i els comportaments violents i agressius. Traducció:

“Com a mètode per aconseguir la justícia racial, la violència resulta poc pràctica i immoral.

Resulta poc pràctica perquè és una espirat descendent que acaba amb la destrucció total. La

llei del ull per l’ull ens deixa a tots cecs. És immoral perquè el que busca és humiliar a

l’oponent més que buscar la seva comprensió, es a dir busca aniquilar i no convèncer. La

131

violència és immoral perquè s’alimenta de l’odi i no de l’amor. Destrueix la comunitat i fa

impossible tota la germandat. Provoca un monòleg en comptes de promoure el diàleg. La

violència acaba per destruir-se a sí mateixa. Crea amargura en els supervivents i brutalitat en

els destructors”.

L’altre és una cita de l’activista pels drets civils Malcom X, on es mostra en defensa de la

violència en legítima defensa per qualsevol individu oprimit:

“Penso que hi ha molta get bona a Amèrica, però també gent dolenta, i els dolents són aquells

que semblen disposar de tot el poder i que estan en la posició de negant-se el que tu i jo

necessitem. Davant d’aquesta situació, tu i jo hem de conservar el dret a fer tot el que sigui

necessari per acabar amb una situació així. Això no significa que defensi la violència, però

tampoc estic en contra de la violència en legítima defensa, que jo denomino intel·ligència.”

La pel·lícula es diu Do the right thing, ja que Mookie es pregunta si va fer el correcte quan va

llençar la paperera contra el vidre ja que va desencadenar una baralla que va acabar amb el

incendi de la pizzeria de Sal. Després de l’assassinat de Radio Raheen, Mookie es va prendre la

justícia pel seu compte.

Per finalitzar l’anàlisi de la pel·lícula, vull acabar amb un fragment d’una entrevista que li van

fer a Spike Lee en 1991, segons la seva última pel·lícula. Traducció:

“Sé que els jueus estan més units que els negres. No penso que se’ls hi ensenyi als jueu a

detestar-se tant com es fa amb els negres. Aquí esta la clau del problema. L’odi a sí mateix.

Quan s’és perseguit, el natural és identificar-se. Però quan al mateix temps se’ns ensenya que

un és la merda del món, que som infrahumans, per què un voldria identificar-se amb gent com

aquesta? A qui s’odia llavors? A sí mateix.

132

Temps de matar

Fitxa tècnica

Títol original: A Time to Kill

Any: 1996

Duració: 149 min

País: Estats Units

Director: Joel Schumacher

Guió: Akiva Goldsman (Novela: John Grisham)

Música: Elliot Goldenthal

Fotografia: Peter Menzies Jr.

Actors: Sandra Bullock (Ellen Roark), Matthew

McConaughey (Jake Tyler Brigance), Samuel L. Jackson (Carl Lee Hailey), Kevin Spacey (D.A.

Rufus Buckley), Brenda Fricker (Ethel Twitty), Oliver Platt (Harry Rex Vonner), Charles S. Dutton

(Sheriff Ozzie Walls), Ashley Judd (Carla Brigance), Patrick McGoohan (Judge Omar

Noose), Donald Sutherland (Lucien Wilbanks), Kiefer Sutherland (Freddie Lee Cobb)

Productora: Warner Bros / Regency Enterprises production.

Gènere: Intriga. Drama | Drama judicial. Racisme

Pressupost: 40.000.000 dòlars

Premis:

1996: Globus d’or: Nominat a millor actor de repartiment (Samuel L. Jackson)

1996: NAACP Image Award: Nominat a millor actor de repartiment (Samuel L. Jackson)

1996: MTV Movie Awards: Nominada a millor actuació femenina (Sandra Bullock)

1996: MTV Movie Awards: Nominat a millor actor revelació (Matthew McConaughey)

1996: Premi Razzie: Nominat a pitjor guió d’una pel·lícula que ha recaptat més de 100 milions

de dòlars (Akiva Goldsman)

1996: Stinkers Bad Movie Awards: Nominada a pitjor actriu secundària (Brenda Fricker)

133

Resum

La història succeeix a Canton, Mississippi. En la

primera escena apareix un cotxe on en el seu

interior hi ha dos homes blancs borratxos i

drogat que es troben a una noia de color molt

jove caminant per una carretera. Acte següent,

un dels homes blancs li llença una cervesa al cap

de la noia per deixar-la inconscient i la lliguen

amb unes cordes a un arbre, la violen feroçment i l’intenten ofegar penjant-la de la branca

d’un arbre, però aquesta es trenca i la noia no mort. Unes hores després els germans de la noia

la troben i la porten a casa. La policia arriba a un local on s’han parat a beure alcohol els dos

homes blancs, un dels policies és de color i es qui parla amb els dos homes blancs, Billy i

Willard. Els hi diu que l’han d’acompanyar a comissaria i ells l’hi responen que està prohibida

l’entrada d’afroamericans al local. El policia li diu que estona abans uns nois de color han vist

com la seva camioneta entrava al bosc estona abans del succeït i que ell no coneix cap altre

camioneta groga amb la bandera confederada a part de la seva. Surt del local, registra la

camioneta i troba la sabata de la noia. Llavors, el policia li posa les esposes als dos homes

blancs mitjançant la violència ja que es negaven a moure’s del local. Surt per primer cop en la

pel·lícula l’advocat Jake Tyler, que s’assabenta junt a un company seu del succeït mitjançant

uns policies. La violació li crida l’atenció a l’advocat en el moment que el policia li diu que es

una nena de 10 anys i es la filla de Carl Lee (Jake havia representat en un cas al germà de Carl

Lee, Lester, es a dir era un conegut, per això sap el nom de la nena, Antonia). El sheriff

comença a fer els interrogatoris en el moment en el qual Carl Lee visita al advocat Jake i li

pregunta si el defensaria en un judici en el cas que ell matés als dos homes blancs, es defensa

d’aquest assassinat que vol cometre preguntant-li al advocat que faria ell si li fessin el mateix a

la seva filla (ja que l’advocat també té una filla). En el moment en el qual estan portant els dos

homes blancs a judici apareix Carl Lee i els assassina. L’advocat Jake presència l’assassinat i

queda trist i agitat, poc temps després el sheriff de color que té molt bona relació amb la

família, va a buscar a Carl Lee a casa seva per

emportar-se’l a judici i els hi promet que quedarà

exclòs de la presó i la pena de mort. Finalment,

l’advocat accepta el cas de Carl Lee. Apareix en la

pel·lícula l’advocat contractat per la família dels

homes blancs assassinats que pretén empresonar

a Carl Lee, el seu nom és Rufus Buckley i és un

famós advocat. Llavors comencen els judicis, en el

primer Rufus li diu al jurat que el que l’advocat

Jake intentarà primer serà canviar-lo d’estat ja que

en el actual (Mississippi) només hi ha un 24% de

negres i en altres estats un 45% o fins i tot un 70%,

cosa que farà que sigui més probable trobar un

jutge de color en altres estats que no en

Mississippi. Jake, ja fora del judici, parla amb un

dels millors advocats que coneix per demanar-li ajuda, el problema és que no té la llicència. Un

134

familiar d’un dels homes blancs entra en el Ku Klux Klan per fer que vinguin a Canton ja que diu

que fa 10 anys que aquell negre (Carl Lee) hauria d’estar penjant, i preguntant que estava

passant en aquest país. Jake rep la primera amenaça d’un dels membres del Ku Klux Klan on

l’anomenen defensor dels negres. En un altre judici, Rufus diu que defensa les lleis de l’estat

de Mississippi i que si surt culpable, sol·licitarà la càmera de gas, es a dir cadena perpètua. En

un judici el jutge li denega la sol·licitud de canvi d’estat per fer el judici, llavors apareix per

primera vegada Ellen Roark, qui li deixa a sobre la taula de Jake un paper on diu que hi ha

hagut casos ens els quals el jutge a denegat la sol·licitud del canvi d’estat per fer el judici i per

això li han retirat la llicència; a causa d’això, finalment el jutge accedeix a pensar-se si aprovarà

o denegarà la sol·licitud.

Després del judici, Ellen s’ofereix per ajudar a Jake amb el judici ja que és una dona amb molta

influència gràcies al seu pare i experiència com a advocada. Li dona informació a Jake sobre

casos relacionats amb el seu cas. Un familiar d’un dels homes blancs va a parlar amb un

membre del Ku Klux Klan, Stransis “Gran Drac de Mississippi”(gran drac en el KKK vol dir líder

estatal del KKK i el seu color és el vermell). Ell li diu que els negres tenen total protecció i que

els blancs estan enfonsats. El familiar li fa saber que vol matar a Carl Lee i Stransis pregunta

sobre l’advocat defensor de Carl Lee i la seva família. En una escena, Carl Lee va al hospital on

està el policia al qual va ferir en el moment d’assassinar als dos joves blancs, li demana perdó i

li diu que ell no té res en contra del policia. Poc després, Jake fa un comunicat a la televisió en

el qual diu que vol ensenyar al món que un negre pot tenir un judici just en el sud dels EUA. El

familiar que va anar a parlar amb membres del Ku Klux Klan, incita als altres membres de la

família a formar part d’aquest grup radical i accedeixen. Llavors, arriba a Canton una

associació, grup social que lluita pels drets de les persones de color anomenat NAACP, on els

seus representants són persones de color i li diuen a l’advocat Jake que ha de deixar el cas de

Carl Lee, i que s’ocuparan ells ja que és un cas de vital importància perquè Carl Lee només està

en judici perquè és negre, és una situació molt delicada i necessiten recaptar fons per poder

defensar a Carl Lee. Però, Carl Lee decideix continuar amb l’advocat Jake encara que l’haurà de

pagar i no estan bé econòmicament (ja que l’associació NAACP no li demanava cobrar res a

canvi). Per la nit, Jake pateix un atac per part de membres del Ku Klux Klan a la seva casa i es

troba una creu cremant al jardí. La dona de Jake l’acusa d’estar més involucrat amb el cas de

Carl Lee que en la seva família i que la seva filla Hannah ve plorant a casa cada dia perquè en el

col·legi li diuen amant dels negres. També li diu que ho podria haver evitat tot si li hagués dit al

Sheriff el que planejava Carl Lee. La família de Carl Lee s’assabenta de que Antonia no podrà

tenir fills mai degut al mal que li han fet. Diversos representants del NACCP li diuen a Jake que

el cas de Carl Lee, el d’un home negre que a assassinat a un home blancs és un esdeveniment

importantíssim per a l’historia de Mississippi, la victòria seria importantíssim per al moviment

però si el condemnen serà com fer passos enrere i un acte racista ja que l’assassinat està

totalment justificat. Li diuen al advocat Jake que no té suficient experiència com per portar un

cas de nivell nacional. L’associació NAACP recapta diners en l’església de la comunitat per

poder pagar a un advocat i que Carl Lee no hagi de pagar cap (7000 dòlars), però Carl Lee els

acusa de lladres al recaptar diners i els hi diu que utilitzarà aquests diners recaptats per pagar

a Jake. Li arriba a Jake per part d’Ellen Roark una informació relacionada amb que els únics

casos en els quals un negre ha guanyat un cas i a quedat exclòs de la pena de mort després de

cometre un assassinat ha sigut perquè li han diagnosticat un problema mental.

135

Després de que hagin passat uns dies perquè el jutge es pensi el canvi de jurisdicció, decideix

negar la sol·licitud, d’aquesta manera, s’haurà de realitzar el judici a Mississippi. Llavors es

produeix un atac a la secretaria de l’advocat Jake i al seu marit, a causa de la situació,

finalment accepta l’ajuda d’Ellen Roark. Hi ha un rebel·lió dels membres del Ku Klux Klan

reivindicant que s’efectuï la pena de mort sobre Carl Lee, fan una marxa que acaba en una

manifestació davant del jutjat, cosa que provoca una lluita entre els negres i els membres del

Ku Klux Klan on el cap del Ku Klux Klan, Stransis, és cremat i assassinat. Com a conseqüència els

membres del Ku Klux Klan efectuen més atacs com cremar la presó, l’església o cases com la de

l’advocat Jake. A causa dels atacs del Ku Klux Klan, arriba l’exèrcit als EUA. El matrimoni de

Jake està a punt de trencar-se ja que la casa ha estat destruïda però Jake nega abandonar el

cas ja que diu que no serviria de res el que han fet fins ara si abandonessin. El marit de la

secretaria mort finalment a causa del atac dels membres del Ku Klux Klan. En un sopar entres

els membres del jutjat surt que set persones l’acusen, una persona diu que és innocent i

quatre persones estan indecises. Ellen Roark busca un psiquiatra que li diagnostiqui a Carl Lee

algun problema mental en el moment en el qual va cometre l’assassinat. En un nou judici el

policia que va se ferit per Carl Lee fa un testimoni on diu que Carl Lee és una gran persona, que

ell hagués fet el mateix si li haguessin fet allò a la seva filla, que està totalment justificat i que

va ser un accident el dispar que va rebre per part de Carl Lee, encara que li va fer perdre una

cama. Ellen Roark troba informació sobre el psiquiatra que no diagnostica cap malaltia mental

a Carl Lee en un judici passat, la informació està relacionada amb que aquest psiquiatra mai

diagnostica problemes mentals a persones que els tenen per arguments jurídics i no posar-se

en problemes. El Ku Klux Klan segrestra a Ellen Roark i la deixa lligada en un arbre enmig del

bosc. En un nou judici Jake utilitza com a testimoni un psiquiatra que explica al jurat que en el

moment del assassinat, Carl Lee estava legalment alienat. Rufus mostra al jurat uns documents

sobre un crim que va cometre el doctor en el passat, una violació d’una menor. A causa

d’aquest fet el psiquiatra es converteix en un testimoni sense credibilitat e important. A causa

de la pressió que rep Carl Lee per part de Rufus, perd els papers i crida que els dos homes

mereixien morir, cosa que provoca un gran enrenou. En un altre sopar entre els membres dels

jutjat, surt que tothom considera culpable a Carl Lee. En una conversa entre Jake i Carl Lee,

l’acusat li diu al advocat que l’ha escollit a ell per defensar-lo davant el judici ja que és com tots

ells en veritat, de petit l’han educat dient que les persones de colors són dolentes, brutes, etc;

i que per això l’ha escollit, perquè pensi que hauria d’escoltar ell per considerar-lo innocent.

Que EUA és una guerra entre blancs i negres, i que com vol que un jurat que està en guerra

amb ell el considerin innocent. En un nou judici, Jake demostra que el doctor no va cometre

cap violació perquè la suposada violació la va cometre amb una noia que tenia 17 anys i ell

tenia 23 anys, i temps després es van casar i conviuen junts fins ara. Finalment, després d’una

magistral actuació per part de l’advocat Jake on explica amb detalls tot el que li van fer a la filla

136

de Carl Lee, fent d’aquesta manera pensar al jurat que estava totalment justificat, i fer-lo

plorar a causa de la crueltat que van fer aquells dos homes blancs sobre la nena petita.

Finalment, Carl Lee es declarat innocent del assassinat comés anteriorment. Després del judici,

Jake vol ensenyar a la seva esposa perquè a lluitat tant i van a dinar a casa de Carl Lee on li diu

que les seves filles podran jugar juntes encara que segons Carl Lee són diferents davant d’ells

ulls dels EUA, segons Jake, les coses canviaran.

Conclusió

A time to kill és una pel·lícula basada en el llibre escrit per John Grisham,

qui va escriure el llibre després de presenciar, en 1984, en el jutjat de Soto

del Comtat de Hernando (Missouri), un testimoni d’un nen afroamericà de

12 anys d’edat que havia estat víctima de violació. Grisham va pensar que

hagués passat si el pare del nen matés als agressors. També es va

influenciar d’altres novel·les com Matar a un rossinyol, escrita per Harper

Lee’s o de pel·lícules com Pressumpte innocent. En aquesta pel·lícula no

em centraré en la part d’analitzar les inexactituds que va cometre el

director al dirigir-la ja que la història que narra la pel·lícula és ficció, sinó

que em centraré més en analitzar la pròpia pel·lícula i els temes que tracta.

Tot i així només analitzaré una inexactitud històrica. Tot els esdeveniments que es donen a

terme en la pel·lícula com la crema de creus, els atacs, incendis, disturbis, segrests,

manifestacions del KKK, etc; estan fora de lloc. Aquests esdeveniments podrien haver succeït

durant la dècada de 1990 però és molt poc probable. Tots són esdeveniments per millorar

l’entreteniment del espectador i el flux de la pel·lícula. A time to kill és una pel·lícula que narra

una història inventada i comet inexactituds històriques probablement per millorar la seva

qualitat cinematogràfica.

Tornant a l’anàlisi de la pel·lícula, dir que he escollit aquesta pel·lícula perquè em sembla que

és de bona qualitat (encara que hi ha tingut fortes crítiques) i tracta un tema molt important,

el racisme, les desigualtats i els perjudicis en els jutjats, en un moment molt proper. He quedat

sorprès amb situacions de la pel·lícula com per exemple que el doctor (que volia demostrar

que Carl Lee no és un assassí sinó que va estar governat pels seus impulsos) va ser acusat de

violació quan era jove per tenir relacions sexuals amb una noia de 17 anys quan ell tenia 23

anys i que després es casés amb ella. Això demostra que la justícia no és perfecte. Aquesta

pel·lícula ens fa veure la desigualtat que hi ha entre els blancs i negres en dos àmbits de la

societat, en el sistema judicial i en el sistema penal. En teoria en el sistema legislatiu no es

trobava cap desigualat durant la dècada de 1990 (moment en el qual es desenvolupa l’acció de

la pel·lícula), però quan es portava a la pràctica les lleis, les desigualtats apareixien. Tot país,

poble, ciutat o societat té unes tradicions però el problema és quan els principis establerts per

aquestes tradicions no compleixen ni els drets civils ni el respecte que tenen i es mereixen una

societat, en aquest cas l’afroamericana. Això és el que succeïa en el sud dels Estats Units

durant el context històric de la pel·lícula, dècada de 1990. El sud no canviava tan de pressa

com el nord, es a dir que estava més endarrerit i aquest és el tema principal de la pel·lícula, et

mostra com la societat del sud estava endarrerida en diversos aspectes com per exemple en la

justícia, en un moment molt proper. En la pel·lícula es pot observar una injustícia racial i un odi

137

cap als negres que està inculcat en la majoria dels ciutadans del sud. En resum, el tema

principal de la pel·lícula és el racisme cap a la societat afroamericana, més especificat en el

sistema judicial i penal. Carl Lee, pare de Tanya, és influenciat per la pena i pel dolor que sent

després del succeït i decideix utilitzar la seva pròpia justícia i mata als dos implicats en la

violació de la seva filla. Llavors es troba amb un sistema judicial que està molt influenciat pel

racisme cap a les persones negres, on hi ha una gran quantitat de perjudicis cap a ells. A time

to kill mostra com la justícia en realitat, és injusta. El jurat, blanc, vol condemnar a Carl Lee per

haver assassinat als dos joves que van violar i pràcticament assassinar a la seva filla. Ell sap que

a causa d’aquesta desigualtat que hi ha entre la societat blanca i negre, els joves, en el cas que

fossin condemnats que està per veure-ho, en poc temps quedarien absolts dels crims comesos.

Per això Carl Lee els assassina, busca justícia mitjançant una manera il·legal, ja que a través de

la manera legal, no l’aconseguirà. Carl Lee escull a l’advocat Jake per representar la seva

defensa, perquè és l’únic advocat del sud que creu que Carl Lee pot rebre un judici on no hi

hagi perjudicis racials. Carl Lee i l’advocat Jake han d’eliminar les diferències fonamentals que

existeixen entre ells i lluitar per una mateixa causa, una igualtat en la justícia. El fet que un

advocat blanc representi la defensa d’un afroamericà acusat d’assassinat en primer grau de

dos persones blanques, provoca una forta protesta social, tant blanca com negre. La tensió

incrementa al arribar Ellen Roark, una estudiant de Dret de Boston, que vol ajudar a l’advocat

Jack a guanyar el cas. El fet de que hi hagi una intrusió d’una estudiant de dret del nord,

provoca molt malestar social, perquè llavors els ciutadans del sud es senten influenciats i ho

consideren com una ingerència en la seva manera de viure. Mentre el judici continuava, tots

els involucrats en ell són perjudicats; són víctimes d’atacs, incendis, pallisses, segrests, etc. La

majoria d’aquests actes es van donen a terme per el KKK, mostrada com una força en contra

de les llibertats i drets civils dels negres, i busca la culpabilitat i pena de mort de Carl Lee. Una

força que va provocar molts crims d’odi i racisme. En canvi, també trobem la presència de la

NAACP que lluita per la igualtat i els drets civils de la societat afroamericana però es mostra

com una organització que només pensa en els beneficis i perjudicis que pot representar la

decisió penal del jutge, i en la relació interracial que hi ha entre Carl Lee i Jake; en comptes de

pensar en el futur de l’acusat. Carl Lee s’assabenta i decideix continuar el judici amb Jake per

una raó: l’ha escollit a ell per defensar-lo davant el judici ja que és com tots ells en veritat, de

petit l’han educat dient que les persones de colors són dolentes, brutes, etc; i que per això l’ha

escollit, perquè pensi que hauria d’escoltar ell per considerar-lo innocent. Que EUA és una

guerra entre blancs i negres, i que com vol que un jurat que està en guerra amb ell el

considerin innocent. Finalment, això és el que fa l’advocat Jake i aconsegueix guanyar el cas,

davant d’un jurat dominat pels perjudicis cap a la societat afroamericana. Aquesta és una

d’aquelles típiques pel·lícules que et fan escollir la carrera universitària de dret, ja que és un

gran cas i acaba de la millor manera possible. També serveix per recordar que en les nostres

vides hem de mirar més enllà de la

raça, el color i les creences

religioses, hem de buscar la igualtat

en les seves formes més pures.

138

Monster’s Ball

Fitxa tècnica

Títol original: Monster's Ball

Any: 2001

Duració: 111 min

País: Estats Units

Director: Marc Forster

Guió: Milo Addica & Will Rokos

Música: Asche and Spencer

Fotografia: Roberto Schaefer

Actors: Billy Bob Thornton (Hank Grotowski), Halle Berry (Leticia Musgrove), Heath Ledger

(Sonny Grotowski), Peter Boyle (Buck Grotowski), Sean 'P. Diddy' Combs, Mos Def (Ryrus

Cooper), Coronji Calhoun

Productora: Lions Gate Films

Gènere: Drama | Drama sureño

Pressupost: 4.000.000 dòlars

Premis:

2001: Oscar: Millor actriu (Halle Berry). 2 nominaciones: mejor actriz y mejor guión original

2001: Nominada al Globo de Oro: Millor actriu- drama (Halle Berry)

2002: Nominada Premios BAFTA: Millor actriu (Halle Berry)

2001: 2 premios National Board of Review: Millor actor (Billy Bob Thornton), actriu (Halle Berry)

2002: Festival de Berlín: Oso de Plata – Millor actriu (Halle Berry)

2001: American Film Institute (AFI): Top 10 - Millors películ·les del any

139

Resum

La pel·lícula comença mostrant una família de Georgia, al voltant del 1990, on hi trobem a un

home adult anomenat Hank Grotowski, solter des de fa temps, fill d’una persona amb una edat

avançada, Buck Grotowski i pare d’un jove anomenat Sonny Grotowski. Buck és un antic

treballador de la presó de Georgia, una persona molt racista, cosa que observem en el primer

moment quan es refereix als nens de color que passaven per davant de casa seva com a micos

de selva que abans sabien on havien d’estar i ara no, i diu que poc a poc estan sent envaïts p er

aquest micos. També retalla trossos de periòdics on surten que condemnaran a mort a alguna

persona de color. Hank, influenciat per el seu pare i sa mare ja morta a causa d’un suïcidi en

part per culpa de la

manera de ser de Buck,

tots dos molt racistes,

també adopta actituds

racistes davant de les

persones de color com

fer fora a uns amics

negres de Sonny (el seu

fill). Hank és un guàrdia

del corredor de la mort

que treballa en la presó

federal del estat de

Georgia, i una persona

com el seus pares, molt racista. Sonny està aprenent a treballar com a guàrdia del corredor de

la mort i arriba el dia que presència per primera vegada com li treuen la vida a un home de

color (en una escena on es veuen els reclusos en la presó, no hi trobem cap home blanc, tots

són de color) en la cadira elèctrica, un dia molt dur per ell. El home que és assassinat en la

cadira elèctrica és un afroamericà anomenat Lawrence Musgrove, condemnat per assassinat,

la seva dona es diu Leticia Musgrove. Poc abans de l’execució de l’home de color, aquest parla

amb el seu fill i la seva dona, li diu al fill que ell és una persona dolenta i que el seu fill mai serà

com ell, el seu fill només ha heretat les seves parts bones, les seves millors part, es mostra

culpable dels fet. Leticia li diu a Lawrence que estan molt malament econòmicament, que

porta 11 anys venint a la presó i que ja no pot més, està cansada, només ha anat el dia de la

seva execució perquè es pugui acomiadar del seu fill. Abans de que s’emportin a Lawrence,

aquest li diu que per tot el mal que li ha ocasionat, que el perdoni, es penedeix. Leticia torna a

casa a esperar que soni el telèfon que l’avisarà que la execució està ja organitzada i pugui anar

a veure-la. S’organitza tota l’execució, es fa l’oratòria i es guarden els objectes personals del

condemnat. Leticia agafa un atac d’histèria a causa de l’espera de la trucada que mai arriba, i

ho paga pegant al seu fill perquè ha menjat xocolata quan està amb molt de sobrepès. Arriba

el moment de l’execució i en el moment en el qual estan en el corredor de la mort, Sonny no

aguanta la situació i vomita. Finalment s’efectua l’execució de Lawrence Musgrove. Després de

l’execució, Hank pega a Sonny acusant-lo d’haver fet malbé l’últim passeig de Lawrence, de ser

un covard com la seva mare i han d’intervenir els altres policies per separar-lo del seu fill, quan

un policia negre el separa li diu que no el torni mai a tocar perquè és negre i és inferior a ell.

Sonny al tornar a casa, davant de Hank i Buck, li pregunta a Hank si m’odies, el seu pare respon

140

afirmativament, Sonny li diu que sempre l’estimat i es suïcida disparant-se. Poc temps després,

Hank l’enterra i el dia següent té contacte per primera vegada amb Leticia, la dona de

Lawrence, qui substituïa a una cambrera en un restaurant on sol anar. Hank, a causa del suïcidi

del seu fill deixa el treball com a guàrdia de presó i el seu pare, al saber-ho l’acusa de traïdor, i

li diu que li recorda a la seva mare, una merda que li va fallar i que ha estat més feliç i a tingut

més relacions sexuals després de que es suïcidés que quan vivia amb ella. Uns mesos després,

en mig de la nit, Hank es troba a Leticia plorant en mig del carrer degut a que han atropellat al

seu fill. Hank els ajuda i els porta a l’hospital però no aconsegueixen salvar-lo i mort. Hank

torna a Leticia a casa seva i al deixar-la a la seva porta, ell li diu que buscaran al causant del

accident i ella li respon que es un nen negre, no investigaran res. Llavors comença una relació

entre Hank i Leticia ja que ell continua anant a menjar al restaurant i ell la torna per la nit

perquè ella no té cotxe. Una nit ella l’invita a entrar a casa i ell s’assabenta de qui és el seu

marit, ella està totalment desfeta a causa de la mort del seu fill, comença a dir que el seu fill no

podia estar gras, sent negre i vivint a Amèrica i necessita l’afecte de Hank per sentir-se millor.

La relació amb Leticia li fa veure la vida d’una manera diferent, es desfà de les actituds racistes

cap a les persones de color i li regala un cotxe a Leticia. Ella li regala un barret com a resposta

del regal del cotxe, li porta a casa seva i coneix al seu pare, ell la insulta dient-li que ell de jove

també sortia amb noies negres perquè es sentia més home, ella decideix anar-se’n i de

moment trencar amb Hank. Llavors, Hank posa al seu pare en una residència per no haver de

conviure més amb ell perquè no l’estima i es comporta com un vell racista; es compra una

gasolinera (a la qual li posa el nom de Leticia) per no haver de conviure més amb ell perquè no

l’estima. Fan fora de casa a Leticia per no pagar l’hipoteca i no té cap altre opció que anar a

dormir a casa de Hank cosa que provoca que es reprengui la relació. Un dia, Leticia s’assabenta

que Hank fou el guàrdia de la presó on estava empresonat Lawrence i fou qui va acompanyar a

Lawrence durant el corredor de la mort. Ella es queda de pedra i trista però no li diu i surten a

les escales de fora a contemplar el cel estrellat.

Annex i conclusió

He escollit aquesta pel·lícula per analitzar per dues raons: perquè és de bona qualitat i perquè

explica i representa el racisme que hi havia en un espai que encara no havia analitzat, la presó.

També la pel·lícula ens mostra com una persona molt racista pot canviar d’opinió sobre els

ciutadans de color al tenir un contacte proper amb un d’ells. El context històric de la pel·lícula

141

és la dècada del 1990, es a dir un moment relativament proper al moment actual, en el qual

encara existia la lluita pels drets civils però la societat afroamericana havia fet grans

progressos, era més respectada i en teoria tenia la mateixa igualtat i drets civils que els blancs,

encara que al veure aquesta pel·lícula et dons compte que no és veritat. L’acció d’aquesta

pel·lícula succeeix en Geòrgia però gran part en la presó estatal de Laosiana. A causa del

increment de la taxa de criminalitat la presó va haver d’afegir una multitud d’edificis, conta

amb la màxima seguretat que es pot trobar en un presó avui en dia, ja que en ella hi trobem

alguns dels presos més perillosos dels Estats Units. Compta amb programes d’assessorament i

ajuda, cementiri, bombers, gimnasos, etc. Va fer-se servir a com presó corredor de la mort, les

restes de la cadira elèctrica que podem apreciar en la pel·lícula encara es poden trobar al

museu. Durant gran part del segle XX, voluntaris s’oferien per 25 dòlars per prémer el

interruptor que iniciar el flux d’electricitat que acabaria amb la mort del presoner. Una de les

maneres que s’utilitzaven en aquells moments per provocar la mort d’un presoner més

ràpidament era mullar-los amb aigua salada ja que tot i així arribaven a trigar fins a 10 min

perquè morís. Aquí podem apreciar la primera inexactitud històrica que va cometre el director

al dirigir la pel·lícula, ja que Lawrence Musgrove no fou ruixat per aigua salada i va trigar molt

menys que deu minuts en morir, ja que durant el moment de l’execució no hi ha talls en la

pel·lícula ni res. En aquesta presó van passar coneguts presoners com l’activista pels drets

civils, Marthin Luther King. Encara que l’acció de la pel·lícula es va dur a terme a Geòrgia i quan

parlen de la presó, entenem que l’execució i el corredor de la mort es dur a terme en la presó

estatal de Geòrgia però el director va utilitzar la presó estatal de Lousiana per gravar les

escenes de l’execució, corredor de la mort, etc. Actualment, tant la presó estatal de Lousiana

com la de Geòrgia, tenen corredor de la mort per als homes i càmera d’execució, es a dir que

el director no va cometre cap inexactitud al fer que es realitzés la execució en alguna

d’aquestes presons, ni que Hank i el seu fill treballessin en el corredor de la mort d’alguna

d’aquestes dos presons. En tots dos casos, el director no hagués comès cap inexactitud

històrica. No em centraré més en les inexactituds històriques que va cometre el director en

realitzar aquesta pel·lícula ja que no està basada en cap fet real com succeeix en el cas de

Django i l’esclavitud o Mississippi Burning i l’assassinat dels tres activistes de drets civils. La

història que relata aquesta pel·lícula és una invenció del director, és tot ficció, només es pot

analitzar el que està relacionat amb la presó. I ens hem donat compte que ha comés alguna

inexactitud històrica per millorar el flux de la pel·lícula com succeeix amb el fet que Lawrence

Musgrove trigués tant poc en morir però també ha sigut molt fidel al context històric en altres

temes com que la presó estatal de Geòrgia (la presó on segons el director transcorren les

escenes del corredor de la mort, la última reunió entre Lawrence i la seva esposa i el seu fill o

l’execució) i la de Louisiana (veritable lloc on es filmen totes aquestes escenes); tenien

corredor de la mort i cadira elèctrica en aquell moment. A continuació analitzaré i faré una

conclusió de la pròpia pel·lícula.

Monster’s Ball és una pel·lícula que narra una història molt dura sobre diversos personatges

que viuen en les misèries humanes més grans que existeixen. Per una part trobem la família

Grotowski, on Hank i el seu fill treballen en com a funcionaris de presons en el corredor de la

mort, una de les pitjors i més estressants feines que existeixen en la nostra societat. Al veure la

pel·lícula he pogut descobrir el racisme en un espai que no l’havia vist fins ara, les presons. He

observat l’actitud que tenien algunes persones de la llei com en aquest cas els guàrdies del

142

corredor de la mort i he pogut observar

que opinaven sobre les persones de

color i quina relació tenien amb elles. I

també he pogut veure la influència que

poden tenir uns pares cap a un fill en

relació amb un tema com el racisme, el

dur que pot ser formar part d’una

família on odien a les persones pel

simple fet de ser d’un color de pell

diferent, com ho podem veure amb el cas de Sonny que acaba suïcidant-se. El pare de Hank, és

una persona molt racista, amb molts perjudicis sobre les persones de color, una persona

d’apreciable que amb la seva educació, manera de pensar i fer, i els seus modals; ha fet malbé

tota la família. Va provocar el suïcidi de la seva esposa (la mare de Hank) i provoca que el seu

fill tingui també moltes actituds racistes i visqui d’una forma molt desgraciada. El pare inculca

el odi als negres, la falta de respecte, la desigualtat, el fet de sentir-se superior, la falta de

respecte a la mare de Hank (ja que sempre la recorda com a una “merda” que només va fer

que “fotre-li” la vida), la falta de respecte cap a les dones en general (ja que també li falta el

respecte a Leticia quan li diu que de jove ell també solia tenir relacions sexuals amb “negretes”

ja que es sentia més home i li encantava. La seva influència a la família és tant devastadora que

provocarà conseqüències irreversibles, com que Sonny, el fill de Hank, qui té un gran amor pel

seu pare però no el veu recompensat i no aguanta més la situació; es suïcida. Per l’altre part,

trobem a Leticia, una dona afroamericana que acaba de perdre al seu marit en la cadira

elèctrica, amb un fill que l’únic que fa és menjar xocolatines i té greus problemes d’obesitat

probablement a causa d’una falta d’estima que ha patit a causa que sempre ha conegut al seu

pare com a un criminal sa mare està tot el dia treballat en un restaurant/cafeteria, per intentar

millorar la pèssima situació econòmica per la qual estan passant.

Monster’s Ball és un film en el qual les dues famílies (la de Leticia i la de Hank) busquen la

felicitat, el perdó, l’amistat, l’estima, l’amor verdader i en tots dos casos escapen del racisme,

de la pena de mort, del corredor de la mort, de les presons, del dolors per una pèrdua, dels

perjudicis. Això provoca la trobada entre Hank i Leticia, do persones que s’escapen i estan

buscant el mateix en la vida, això els uneix i provoca una història d’amor, interpretada d’una

forma espectacular. A mesura que passen

els minuts, la dramàtica història es va

convertint en una bella i feliç història.

Encara que la pel·lícula narra una història

d’amor interracial, aquest no és el tema

principal de la pel·lícula, el tema principal

és com aconsegueixen Hank i Leticia

escapar de totes les misèries que els hi

estaven ocorrent i buscar la felicitat,

l’amor, el perdó, etc. La primera vegada

que ho troben, és quan fan per primer cop

l’amor, un moment molt important en la

pel·lícula en el qual Hank pot mirar a la

143

cara a Leticia i es dona compte de tots els perjudicis que injustament tenia sobre els negres. En

aquest cas, el sexe s’utilitza per deixar enrere tota la culpa que tenien en el seus interiors, per

intentar arribar a una felicitat que ma han aconseguit. El sexe s’utilitza d’una forma

metafòrica. El títol de film, de forma molt encertada per el director, fa referència a la última nit

que passa un condemnat a mort. Monster’s Ball és una metàfora ja que tots els personatges de

la pel·lícula estan condemnats per els seu perjudicis, idees, actes i tenen que escapar d’ells i

retrobar-se entre ells (entre els diferents personatges com succeeix en el cas de Hank i Leticia).

El perdó i la compassió són elements claus en la història d’aquesta pel·lícula i els veiem

retratats en l última escena de la pel·lícula on Leticia sap el que oculta Hank, que va ser ell qui

va prémer el botó que mataria a Lawrence Musgrove, però Hank no ho vol explicar perquè no

serviria de res, no hi ha volta enrere, només empitjoraria la relació entre ell i Leticia. En aquest

moment Leticia està confusa i plora salvatgement però es dona compte de que Hank és l’única

cosa que li queda en la vida i viceversa, es decideix alegrar d’haver-lo conegut i no deixar-lo

anar perquè en el fons, els dos escapen del seu particular infern. Finalment dir que he pogut

observar la importància i influència que té Leticia, una dona de color, en la manera de pensar i

fer de Hank i la relació d’aquest amb les persones de color. D’aquesta manera, Hank es dona

compte de la crueltat que estava tenint amb les persones de color sense cap causa justificada i

canvia totalment per ser amable, respectar i tenir bona relació amb la societat afroamericana.

Una pel·lícula que et fa pensar sobre la dificultat del treball com a guàrdia de corredor de la

mort, la dificultat i tristesa al perdre un fill, les dificultats de la societat afroamericana i com

influència la teva manera de pensar, fer i relacionar-te amb els membres de la societat

afroamericana; el fet de relacionar-te amb una persona de color.

144

Conclusions

Havent finalitzat tot el cos del treball, faré l’apartat de conclusions. Unes conclusions

que he obtingut després d’elaborar aquest treball de recerca. Les estructuraré en

diferents parts i respondran a un seguit de preguntes que me fet a mi mateix. Quina és

la valoració final del treball? He assolit els objectius que m’havia plantejat al realitzar

aquest treball de recerca? Amb quins problemes m’he trobat? Encara tinc dubtes

pendents? Com he elaborat aquest treball de recerca? Quina és la satisfacció personal

que he obtingut al elaborar aquest treball? Que he après?

En aquest apartat de conclusions, començaré parlant sobre conclusions generals del

treball com per exemple, com vaig elaborar aquest treball de recerca, la satisfacció

que obtingut, els problemes que se m’han presentat, etc. Després analitzaré si he

assolit els diversos objectius que m’havia plantejat. I finalment faré la valoració final del

treball.

Començaré explicant com vaig elaborar aquest treball. El treball de recerca vaig

començar-lo durant els mesos de febrer i març. Va ser el moment en el qual vaig triar

el tema del treball, vaig establir els objectius d’aquest, vaig fer un esquema provisional

del contingut, vaig definir una hipòtesi del treball i vaig triar el mètode o tècniques que

utilitzaria al elaborar aquest treball. Aquesta fase va ser una de les més difícils ja que

vaig trigar molt de temps en escollir el tema del treball. Finalment vaig escollir el tema

del racisme ja que en la meva opinió és una de les pitjors característiques de la nostre

societat i després de veure la pel·lícula “12 years a Slave” vaig estar molt indignat amb

el tracte que van rebre els afroamericans durant un dels pitjors episodis de la història

dels Estats Units.

Durant els mesos de març i abril vaig començar a documentar-me sobre el tema del

meu treball, a construir el marc teòric a partir de les dades obtingudes majoritàriament

d’Internet, a realitzar el treball de camp, es a dir el treball pràctic que en el meu cas és

analitzar la representació del racisme cap als afroamericans en Hollywood. Durant

aquests mesos em vaig adonar de que no podia fer el treball sobre el racisme en

general perquè era un tema massa extens ja que hauria d’analitzar totes les situacions

de racisme que s’havien produït durant la història. Tot i així, durant aquests mesos no

vaig avançar gaire ja que estava molt ocupat amb els estudis ja que em trobava en un

moment important del curs.

Durant els mesos de maig i juny vaig avançar força en el treball. Durant aquesta època

de l’any vaig avançar sobretot en la part pràctica ja que va ser el moment en el qual

vaig veure la majoria de les pel·lícules que volia analitzar i vaig fer el resum

d’aquestes.

Durant el mes de juliol no vaig poder avançar gaire en el treball de recerca perquè vaig

viatjar i vaig disposar de poc temps.

Durant el mes d’agost va ser moment en el que vaig avançar més el treball ja que vaig

disposar de molt de temps. Sobretot vaig avançar en la part teòrica, vaig fer el eix

cronològic de la història afroamericana del Estats Units i vaig començar a fer el

145

desenvolupament d’aquest. Tot i així, també vaig avançar en la part pràctica, vaig

començar a fer els anàlisis de les pel·lícules.

Durant els mesos de setembre i octubre vaig acabar la part teòrica, la pràctica, vaig fer

la versió final del treball de recerca i vaig començar a pensar com faria la presentació

oral.

Finalment, durant el mes de novembre, entregaré el treball de recerca i elaboraré la

presentació oral d’aquest.

Després d’haver explicat com vaig elaborar aquest treball de recerca, explicaré amb

quins problemes em vaig trobar al realitzar-lo i si encara tinc dubtes pendents. Al

elaborar aquest treball em vaig trobar amb bastants problemes. El primer problema

amb el que em vaig trobar va ser el fet d’escollir el tema del treball. En un principi,

tenia la intenció de fer un treball sobre un tema científic ja que sóc una persona més

de ciències però em vaig adonar de que estava cansat de sempre fer treballs científics

i vaig decidir fer un treball més social. Llavors, vaig decidir fer un treball sobre el

racisme, però em vaig trobar amb un nou problema, era un tema massa ampli. Vaig

pensar en diverses opcions, Mandela, jueus, gitanos, etc; fins que vaig arribar a la

conclusió de que un treball sobre el racisme cap als afroamericans en els Estats Units

seria el tema més original ja que havia estat tractat molt poques vegades en un treball

de recerca. Després d’haver escollit el tema, em vaig trobar amb un nou problema,

l’elaboració de l’eix cronològic. Mai havia fet cap eix cronològic i a més em va resultar

difícil distingir les cites importants de la història afroamericana, unes cites que havia de

posar en el eix. Per això, em va resultar tan difícil elaborar-lo per primera vegada, era

tot un repte. L’últim problema que vaig tenir va ser quan vaig haver d’analitzar les

pel·lícules, inicialment em va resultar molt difícil perquè no estava acostumat a fer

aquests tipus d’anàlisis però a mesura que vaig anar fent-los, cada cop em va resultar

més senzill. Després d’haver elaborat aquest treball, no m’han quedat gaires dubtes

pendents ja que he pogut assolir els objectius que m’havia proposat. Només m’han

quedat un parell de qüestions per respondre, unes qüestions que en realitat són

impossibles de respondre. Que hagués succeït si els afroamericans mai haguessin

corregut riscos al llarg de la història dels Estats Units, no haguessin lluitat pels drets

civils? Actualment encara existiria el mateix conflicte/problema? Tornarem a viure un

episodi tan repugnant?

Després d’haver explicat els problemes que vaig tenir al elaborar aquest treball i els

dubtes que encara tinc pendents, explicaré la satisfacció personal que he obtingut al

realitzar-lo. Per primera vegada en la meva vida he elaborat un treball tan extens, un

treball a llarg termini. La satisfacció personal que he obtingut al elaborar-lo ha sigut

molt gran perquè per primera vegada he estat capaç de fer un treball de tal dimensions

amb tot el que això comporta, he estat capaç d’organitzar-me, de trobar informació i

obtenir coneixements sobre el tema del treball que en aquest cas és el racisme i

perquè en la meva opinió, la versió final d’aquest treball és de bona qualitat.

Després d’haver explicat la satisfacció personal que obtingut amb l’elaboració d’aquest

treball explicaré que he après. Al llarg d’aquest treball he obtingut coneixements sobre

diversos aspectes. Un d’ells és la història afroamericana en els Estats Units ja que és

el marc teòric d’aquest treball i he hagut de buscar molta informació relacionada amb

146

aquesta part de la història dels Estats Units per poder realitzar el eix cronològic i el seu

desenvolupament. També he après a analitzar pel·lícules, cosa que no havia fet mai, i

a fer un eix cronològic, que en aquest cas és sobre la història afroamericana en els

EEUU. Sobretot, he obtingut coneixements sobre aquest racisme cap als

afroamericans en general (uns coneixements que he obtingut a causa d’haver fet un

treball sobre aquest tema i haver assolit els objectius que m’havia proposat). He

conegut i m’he adonat de la mala situació per la qual van passar els afroamericans

durant un llarg període la història dels Estats Units, del repugnants esdeveniments que

es van dur a terme, i del sofriment que va patir la societat afroamericana. I finalment dir

que he pogut conèixer i analitzar la representació d’aquest racisme en Hollywood, i he

après a fer un treball de tal dimensions, un treball a llarg termini.

A continuació analitzaré si he assolit els següents objectius que m’havia plantejat:

- Conèixer la història afroamericana en els Estats Units.

- Identificar les causes d’aquest conflicte (racisme cap als afroamericans) i

mitjançant l’apartat del treball on explico la història afroamericana en els Estats

Units, analitzar el desenvolupament d’aquest racisme al llarg de la història dels

Estats Units.

- Observar com actua aquest racisme en la justícia.

- Analitzar les diferències entre la lluita pels drets civils dels polítics i la d’altres

personatges de la societat com músics, esportistes, actors, membres del

exèrcit americà, estudiants, majordoms, etc.

- Descobrir les diferències entre el paper de la dona i l’home afroamericà en la

societat americana i com aquest paper canvia al llarg del temps.

- Analitzar el matrimoni interracial i el seu desenvolupament al llarg de la història

dels Estats Units.

- Descobrir el impacte d’organitzacions racistes com el KKK sobre la societat

afroamericana.

- Descobrir com van canviant els drets de la societat afroamericana al llarg de la

història dels Estats Units.

- Identificar el impacte que ha tingut en la societat actual dels Estats Units, quina

és la societat que ha resultat d’això, les conseqüències d’aquest conflicte i la

situació actual dels afroamericans.

Uns objectius que he assolit a través de l’estudi de la representació d’aquest racisme

en Hollywood analitzant unes qüestions generals, si les pel·lícules representen d’una

forma fidel i precisa aquest racisme, si les pel·lícules són fidels al moment històric en el

qual es desenvolupa l’acció (fidels al seu contextos històrics) i si hi ha una visió

esbiaixada cap a la raça blanca o cap a la raça negre.

Primer respondré les tres qüestions generals que m’havia plantejat al analitzar 14

pel·lícules americanes que tracten sobre el racisme cap als afroamericans en els

Estats Units (unes pel·lícules que les he escollit per diversos factors: qualitat

cinematogràfica, els temes específics que tracten cada una i el context històric

d’aquestes).

Després d’haver analitzat les 14 pel·lícules he arribat a la conclusió de que Hollywood

representa d’una forma fidel i precisa el racisme que estava associat a la societat

147

americana de pell clara (societat blanca), durant el període de temps comprès entre el

segle XV i el segle XX (el període en el qual es va dur a terme aquesta discriminació

racial, aquesta desigualtat, aquest odi, aquesta esclavitud cap a la societat

afroamericana, etc; en resum, aquest racisme). A més, durant aquest període de

temps hi trobem tots els contextos històrics de les pel·lícules que he analitzat.

Exemples d’aquesta representació fidel i precisa d’aquest racisme en Hollywood són

algunes com “12 years a slave”, on es representa de forma molt detallada, acurada,

precisa i fidel, l’esclavitud que va patir la societat afroamericana durant gran part del

segle XIX, per això és considerada com una de les millors pel·lícules americanes que

tracten sobre l’esclavitud afroamericana. D’altres com “Guess who’s coming to dinner”,

on es representa de forma precisa i fidel els perjudicis, les pors, l’odi, el racisme, etc;

que tenia la societat blanca cap als afroamericans, analitzant en aquest cas, el tema

del matrimoni interracial. Un altre exemple és “Do the right thing”, on es representa

d’una manera molt fidel i precisa el racisme que encara existia en la societat

americana durant les últimes dècades del segle XX, un racisme diferent al racisme

d’altres moments de la història americana, però encara existent. Tot i així, hi ha dos

pel·lícules de les 14 analitzades en les que no es representa d’una forma fidel i precisa

aquest racisme cap a la societat afroamericana. Una d’elles és “A time to kill”, on es

dona a terme una exageració d’aquest racisme cap a la societat afroamericana ja que

l’acció de la pel·lícula es desenvolupa durant la dècada de 1990, una època en la qual

els afroamericans havien aconseguit la prohibició de la discriminació racial, el dret a

vot, una major igualtat en relació amb la societat blanca, etc. En canvi, en aquesta

pel·lícula es mostra esdeveniments com per exemple: crema de creus, atacs, incendis,

assassinats, manifestacions del KKK, etc; que és molt improbable que succeïren. Es a

dir, es fa una exageració del racisme de la societat blanca cap a l’afroamericana.

L’altre pel·lícula on no es representa d’una forma fidel i precisa aquest racisme cap als

afroamericans és “The Help”. En aquesta pel·lícula, les úniques persones blanques

que tenen actituds racistes cap als afroamericans (en aquest cas cap a les criades

negres), són les dones. Quan en realitat, va ser tota la societat blanca en general qui

va tenir aquestes actituds racistes cap als negres (homes i dones). A més, el racisme

que es representat en aquesta pel·lícula no és ni fidel ni precís al racisme que va

existir en realitat durant l’era dels drets civils a Jackson, Mississippí. En aquesta

pel·lícula, el pitjor que els hi pot succeir a les criades afroamericanes és que siguin

acomiadades, quan en realitat, molt sovint eren linxades brutalment i violades. Es a dir,

es fa una minimització d’aquest racisme de la societat blanca cap a l’afroamericana.

En les dos pel·lícules no es representa d’una forma fidel i precisa aquest racisme ja

que en una es fa una exageració i en l’altre es fa una minimització d’aquest racisme.

Després d’haver analitzat aquestes 14 pel·lícules he arribat a la conclusió de que

Hollywood no és fidel al context històric, no és fidel al moment històric en el qual es

desenvolupa l’acció de les pel·lícules . Es a dir, la gran majoria de pel·lícules

analitzades no són fidels als seus contextos històrics. Dins d’aquest grup de pel·lícules

analitzades que no són fidel als seus contextos històrics trobem dos subgrups: les

pel·lícules que no han sigut fidels a les biografies dels seus protagonistes i les

pel·lícules que no han sigut fidels als seus contextos històrics per altres causes

(inexactituds històriques). En el primer subgrup trobem quatre pel·lícules: “Ray”, on el

director comet errors al representar la biografia de Ray Charles en una pel·lícula, un

famós músic i activista afroamericà pels drets civils. “Malcom X”, on trobem errors

sobre la biografia del protagonista de la pel·lícula, un important activista afroamericà

148

pels drets civils. “The butler”, on trobem errors sobre la biografia de Eugene Allen, el

real majordom que va servir a vuit presidents diferents. I “12 years a slave”, on trobem

errors sobre la biografia de Solomon Northup, el real afroamericà que va ser segrestat

i esclavitzat durant 12 anys. En el segon subgrup trobem altres quatre pel·lícules: “A

time to kill”, on trobem organitzacions i successos que no són propis del seu context

històric (dècada de 1990), com per exemple crema de creus, atacs, incendis , disturbis

racials, assassinats, manifestacions i la majoria provocats per membres del KKK. Tots

aquests successos costa creure que succeïren ja que durant aquesta dècada el KKK

no tenia gaire importància en la societat americana i molts pocs socis, es a dir, són

inexactituds històriques, la pel·lícula no és fidel al seu context històric. “The Help”, on

no es representen els reals riscos que tenien els ciutadans afroamericans que lluitaven

pel drets civils de la seva comunitat durant l’era de drets civils, en Jackson Mississippí;

ja que en aquesta pel·lícula, el pitjor que els hi pot succeir a les criades

afroamericanes és ser acomiadades quan en realitat podien ser linxades brutalment i

violades. Per aquest motius, la pel·lícula no és fidel al seu context històric. “Mississippi

burning”, on el director va cometre diverses inexactitud històriques, errors sobre el que

va succeir en realitat ja que la pel·lícula està basada en fets reals. Uns errors

relacionats amb l’assassinat dels tres activistes pels drets civils: Michael Schwener,

Andrew Godman i James Chaney. Un assassinat que es va dura terme durant l’estiu

de la llibertat en Mississippí, en 1964. “Django Unchained”, on trobem inexactituds

històriques comeses pel director com per exemple l’aparició del KKK en una època en

la qual encara no s’havia fundat aquesta racista organització i l’aparició de la lluita de

Mandings, de la qual no hi ha cap evidència històrica que demostri la seva existència.

Totes aquestes pel·lícules no són fidels als seus contextos històrics perquè es van dur

a terme errors sobre biografies de personatges o inexactituds històriques. Tot i així,

també hi ha diverses pel·lícules que són fidels als seus contextos històrics. Entre elles

trobem pel·lícules com “Muhammed Ali”, on es representa d’una forma fidel i precisa la

biografia del millor esportista del segle XX i l’era dels drets civils.” To kill a

Mockingbird”, on es representa d’una forma fidel i precisa la gran depressió. O d’altres

com “Monster’s Ball”, que encara que es van dur a terme alguna inexactitud històrica

com per exemple que Lawrence Musgrove no és ruixat amb aigua salada i tot i així,

mort ràpidament en la cadira elèctrica, en menys de deu minuts, un esdeveniment que

és impossible que succeís. Tot i així, es representa d’una forma fidel i precisa una

època posterior a l’era dels drets civils, en la qual, encara que la comunitat

afroamericana havia fet grans avanços, en la societat americana encara trobàvem

actituds i successos racistes. Es a dir, la pel·lícula és fidel al seu context històric.

Després d’haver analitzat les 14 pel·lícules he arribat a la conclusió de que no hi ha

una visió esbiaixada cap a la raça negre o cap a la raça blanca. Tot i així hi ha algunes

excepcions. Dins d’aquest grup de pel·lícules en les que no hi ha una visió esbiaixada

cap a la raça negre o blanca trobem pel·lícules com “12 years a slave”, on es

representa d’una forma fidel i precisa les característiques, actituds, modals, valors, etc;

de la majoria dels membres de la societat blanca d’aquella època (segle XVIII) i de la

societat afroamericana. Es a dir, no es dur a terme una visió esbiaixada d’aquestes

dos races. O d’altres com “The butler”, on tampoc es dur a terme una visió esbiaixada

cap a la raça negre o cap a la raça blanca. Amb una excepció, la visió que es dur a

terme de l’organització afroamericana “Black phanters”, ja que foren retratats més com

un grup de radicals afroamericans que com un dels grups revolucionaris més

149

importants que s’han produït a Amèrica, que en realitat és el que van ser. Tot i així, en

algunes pel·lícules es dur a terme una visió esbiaixada cap a la raça negre o cap a la

raça blanca. Aquestes pel·lícules són les següents: “A time to kill”, on es fa una

exageració del racisme dels blancs cap als negres. “The Help”, on es dur a terme una

visió esbiaixada cap a les dues races. Per una part, no es mostra la realitat del racisme

que es va dur a terme per part de la societat blanca cap a la negre, a més, en la

pel·lícula es pot observar com aquest racisme només es produeix per part de la dona

blanca, quan en realitat va ser tot la societat blanca en general, la que va estar

implicada. Per una altre part, es mostra una societat afroamericana passiva, que no

lluita pels drets civils, quan en realitat va succeir tot el contrari, va ser la comunitat

negre la gran heroïna d’aquesta lluita pels drets civils. “Django Unchained”, on es fa

una exageració de la societat blanca (representada en Calvin Candie) i una

visualització esbiaixada de la raça negre ja que es mostra a un afroamericà anomenat

Django que no només no és un esclau, sinó que és un caça recompenses negre, mata

blancs i li paguen per això. Un personatge difícil de trobar durant el segle XIX. “The

color purple”, on en la meva opinió, es fa una visió esbiaixada cap a la raça negre ja

que crec improbable les actituds que tenen diversos membres afroamericans cap a

altres membres de la mateixa raça.

A continuació faré una taula on mostraré les respostes de les tres qüestions generals

que m’havia plantejat al analitzar les pel·lícules, els objectius principals.

La pel·lícula representa d’una forma fidel i precisa aquest racisme

cap a la societat afroamericana?

Sí No

- 12 years a slave

- Django Unchained - The color purple

- The Butler - Malcom X - To kill a Mockingbird

- Ray - Guess who’s comming to

dinner

- Mississippi burning - Ali

- Do the right thing - Monster’s ball

- The Help

- A time to kill

La pel·lícula és fidel al seu context històric?

Sí No

- The color purple

- To kill a Mockingbird - Guess who’s coming to dinner

- Ali - Do the right thing - Monster’s ball

- 12 years a slave

- Django Unchained - The butler

- Malcom X - Ray - Mississippi burning

- The Help - A time to kill

150

Al haver respost les tres preguntes generals que m’havia plantejat al realitzar l’anàlisi

de la representació del racisme en Hollywood, analitzaré els diversos objectius

específics que m’havia plantejat, la hipòtesi del treball.

Gràcies a haver realitzat aquest treball, he pogut assolir el primer objectiu que m’havia

plantejat: conèixer la història afroamericana en els Estats Units. Sobretot l’he assolit

gràcies a la elaboració del marc teòric d’aquet treball, es a dir, el eix cronològic i el

desenvolupament d’aquest, un marc teòric en el que justament explico, la història

afroamericana en els Estats Units. M’he adonat del sofriment que van patir els

afroamericans durant un llarg període de la història dels Estats Units, com van lluitar

per a què aquesta situació canviés i quines van ser les dates més importants

d‘aquesta lluita.

Després d’haver elaborat el treball he pogut assolir un nou objectiu, identificar les

causes d’aquest conflicte i analitzar el desenvolupament d’aquest racisme al llarg de la

història dels Estats Units.

Aquest racisme en els EEUU que es va dur a terme contra els afroamericans està

relacionat amb diversos antecedents històrics, polítics, econòmics i socials, que són en

realitat, les causes d’aquest conflicte. Les principals causes són:

- Als afroamericans se’ls considera inferiors en la societat americana degut a

que quan els espanyols van colonitzar el Nou Món, van ser portats per servir

com esclaus. Des de primer moment, els africans van tenir el paper d’esclaus

en la societat americana.

- Els antecedents de discriminació dels llatinoamericans en llocs com Mèxic van

influenciar i van servir de model d’aquesta discriminació racial que es va

produir en els EEUU.

- Les millors qualitats físiques dels afroamericans per poder realitzar uns

determinats treballs van provocar que molts blancs perdessin els seus treball i

que llavors, adoptessin actituds racistes contra ells.

- Les diferències culturals entre les dues societats (la blanca i l’afroamericana).

- Les constants migracions d’aquesta societat afroamericana als Estats Units van

provocar que molts ciutadans americans no acceptessin la barreja de races i el

creixement d’aquesta minoria.

La pel·lícula a mostrat una visió esbiaixada cap a la raça negre o cap a la raça

blanca?

Sí No

- Django Unchained

- The color purple - The Help - A time to kill

- 12 years a slave

- The butler - Malcom X - To kill a Mockingbird

- Ray - Guess who’s comming to

dinner

- Ali - Mississippi burning

- Do the right thing - Monster’s ball

151

- La utilització dels afroamericans com a mà d’obra barata per treballar en camps

de conreu (l’agricultura era una de les forces econòmiques principals del país) i

d’aquesta manera incrementar els beneficis dels propietaris d’aquestes terres,

creixement econòmic del país.

- Tendència humana de perjudicar i danyar col·lectivament a una persona o grup

social que consideren inferior socialment a ells. Una tendència que es dur a

terme molt sovint per a què un ésser humà venci el sentiment de que la seva

vida és desgraciada (que no té perquè sentir-lo), i pugui sentir internament cert

plaer i alegria. Podríem dir que una de les causes del racisme és la infelicitat.

- Falta de valors profunds i consistents, facilitat de ser influenciats. En el moment

en que l’entorn d’una persona es deteriora (gana, pobresa, guerra, etc),

aquests valors es desmunten i sorgeix la naturalesa humana, mostra com som

en realitat, i lamentablement en molts casos és perjudicar als altres per sentir-

se millor un mateix.

- El fet de no acceptar la pobresa, de marginar als pobres, que va comportar la

marginació dels afroamericans ja que van arribar al Nou Món com a esclaus, la

comunitat afroamericana pertanyia i actualment en molts casos encara pertany,

al esgraó inferior de la jerarquia socioeconòmica del país.

El racisme cap als negres en els Estats Units va començar de forma oficial en 1619,

quan un esclavista holandès va comprar aproximadament 20 negres per a treballar en

el seu assentament anglès de Jamestown. En aquest moment va arribar de manera

oficial (extraoficialment, l’esclavitud ja havia arribat als EEUU), l’esclavitud als EEUU,

la qual va venir acompanyada d’un odi, una discriminació racial, una desigualtat i un

racisme cap als afroamericans. En 1705 es va establir que l’esclavitud s’aplicaria a

totes aquelles persones no cristianes. L’esclavitud va continuar en el territori americà

durant molt de temps fins que va arribar el 1865, quan es va prohibir després de la

Guerra de Secessió mitjançant la 13 Esmena. Tot i la prohibició de l’esclavitud, el

racisme i la segregació van continuar. Va arribar una època (segle XIX i XX), en la que

va existir una forta discriminació racial, és a dir, en la que es van retenir drets civils

basant-se en la raça, en aquest cas, drets civils dels afroamericans. També es va

donar a terme una segregació racial, és a dir, separació d’espais, serveis, lleis,

béns,etc; segons la raça a la que pertanyies. En aquest cas, es va produir una

segregació racial entre la raça blanca i la negre. Per fer front a aquesta deplorable

situació, els afroamericans van començar una lluita pels drets civils en els Estats Units.

Una lluita que va ser recolzada pel president John F. Kennedy i Lindon Johnson, qui va

firmar la llei de drets civils en 1964, prohibint d’aquesta manera la segregació en les

escoles, lloc de treball, establiments públic. En 1965 va firma la llei de dret de vot i en

1968 una nova llei de drets civils, esdeveniment que va representar el final d’aquesta

era de drets civils. Encara que van continuar a produir-se disturbis racials, el racisme

en les lleis i en general, en la societat, havia acabat.

Al realitzar aquest treball he assolit un nou objectiu, observar com actua aquest

racisme en la justícia. He pogut assolir aquest objectiu després d’analitzar dues

pel·lícules (A time to kill i To kill a Mockingbird) i observar a través de l’elaboració de la

història afroamericana en els Estats Units, com va actuar aquest racisme en la justícia.

He arribat a la conclusió de que va existir un gran racisme en la justícia ja que, com

succeeix en el cas de “To kill a Mockingbird”, es condemna a un afroamericà a pesar

152

de que les proves demostrin que no va ser culpable de res. En molts casos, si el negre

era acusat d’algun crim, era considerat culpable abans de que comencés el judici ja

que durant molt de temps, els afroamericans no van poder assistir a cap judici, no es

podien defensar. Tot i així, a causa d’aquest racisme, encara que poguessin assistir-hi,

la majoria de vegades perdien el cas i eren condemnats. Molt pocs ciutadans blancs

(pràcticament els podríem comptar amb els dits de les mans), van ser acusats per

cometre un crim, durant el període comprès entre el segle XVIII i el segle XX. Tot i que

aquesta aquest racisme en la justícia ha desaparegut, actualment, el sud dels Estats

Units és el lloc on hi podem trobar més afroamericans condemnats a presó o a cadena

perpetua, del món.

Al elaborar aquest treball he pogut analitzar les diferències entre la lluita pels drets

civils dels polítics i la d’altres personatges de la societat com per exemple: músics,

esportistes, actors, membres del exèrcit americà, estudiants, majordoms, etc. Aquest

anàlisi l’he pogut elaborar al analitzar les pel·lícules biogràfiques següents: Malcom X,

Ray, The butler i Ali. Al analitzar-les m’he adonat de que no només el polítics van lluitar

pels drets civils dels afroamericans sinó que també van tenir un paper molt important

els músics (com Ray Charles o Sam Cooke), els esportistes (com Muhammad Ali o

Michael Jordan) o majordoms (com Eugenne Allen). Aquests personatges van lluitar

pels drets civils des d’una altre perspectiva en la societat afroamericana, cadascun des

d’una posició diferent en la societat americana. Tot i així, encara que cada personatge

van lluitar a la seva manera, tots van ser importants. En el cas del músic Ray, va lluitar

pels drets civils decidint no tocar en concerts segregats. En el cas d’Ali, va lluitar

canviant-se el seu nom perquè segons ell, era un nom d’esclaus i decidint no anar a la

guerra de Vietnam. En el cas de Eugene Allen, va lluitar per intentar aconseguir una

igualtat de salari respecte els majordoms blancs. En canvi, personatges com Malcom

X van lluitar des de la política.

He descobert les diferències entre el paper de la dona i el de l’home afroamericà en la

societat americana i com aquest va canviant al llarg del temps després d’haver

analitzat totes les pel·lícules en general. L’home afroamericà era considerat com una

mà d’obra amb una important força física, el qual es podia utilitzar per fer diversos

treballs, majoritàriament físics, amb els quals la societat blanca obtenia beneficis

econòmics. En canvi, la dona afroamericana era considerada com una mà d’obra

diferent. Més sovint, treballaven com a servei domèstic i eren víctimes de violacions

per part dels homes blancs.

He assolit un altre objectiu al realitzar aquest treball, analitzar el matrimoni interracial i

el seu desenvolupament al llarg de la història dels Estats Units. Aquest objectiu l’he

assolit després d’analitzar la pel·lícula “Guess who’s coming to dinner”. M’he adonat

dels problemes que van tenir i tenen actualment els matrimonis interracials en la

societat americana. Com diu Matt, a més d’afrontar-se als problemes que han

d’afrontar-se els matrimonis convencionals, els membres d’un matrimoni interracial

hauran de lluitar contra el racisme, l’odi, les males cares, els perjudicis i la

discriminació racial. Després d’elaborar el marc teòric del treball, he pogut descobrir

que el matrimoni interracial va estar prohibit en la major part dels estats del territori

americà fins a la dècada dels 60 (era de drets civils), ja que importants casos com els

Lovings van fer que el matrimoni interracial fos legal.

153

He descobert el impacte que va tenir sobre la societat afroamericana, una de els

organitzacions més racistes de la història, el KKK. Principalment, he arribat a la

conclusió de que el impacte més important que va tenir aquesta organització va ser

que va provocar una por en la societat afroamericana que va fer que no lluitessin ni

pels seus drets, ni per la seva llibertat, ni tampoc per la prohibició de la discriminació

racial durant un llarg període.

Al realitzar aquest treball també he descobert com els drets de la societat

afroamericana van anar canviant al llarg de la història dels Estats Units. Un objectiu

que l’he assolit gràcies a l’elaboració de marc teòric del treball. Inicialment la societat

afroamericana no disposava de cap dret, eren esclaus, no tenien dret a manifestar els

seus pensaments o els seus desitjos, eren tractats com bestiar que només era utilitzat

per treballar. Amb l’abolició d’aquesta esclavitud, els afroamericans van aconseguir un

dret molt important, la llibertat. Tot i així, van aparèixer les lleis Jim Crows, unes lleis

que van restringir els drets d’aquests ciutadans americans de pell fosca. El moment

més important de la història afroamericana en els Estats Units, es va dur a terme

durant la dècada dels 60 i 70 (l’era dels drets civils), on la societat afroamericana fer

uns progressos importantíssims, va aconseguir el dret a vot i la prohibició de la

discriminació racial. Els drets civils dels afroamericans havien canviant.

Finalment, parlaré sobre la societat que ha resultat d’aquest conflicte. A causa

d’aquest conflicte, en els EEUU ha desaparegut pràcticament aquest racisme, aquesta

discriminació racial i aquest odi cap a la societat afroamericana. Els afroamericans

han aconseguit la llibertat i la igualtat respecte la societat blanca. Tot i així, encara

existeix un racisme en l’interior d’alguns ciutadans americans, però ja no el mostren.

Per primer cop he realitzat un treball de llarg termini. Un treball que m’ha ocupat

moltes hores d’aquest curs escolar i del passat. En la meva opinió, no hauria d’haver

analitzat tantes pel·lícules ja que el treball m’ha ocupat una dimensió massa gran. Tot i

així, he obtingut una gran satisfacció personal al realitzar-lo.

154

Annex

155

Bibliografia i enllaços

http://es.wikipedia.org/wiki/Cultura_afroamericana: informació relacionada amb la cultura de

la societat afroamericana.

http://es.wikipedia.org/wiki/Afroamericano: informació sobre els afroamericans i la seva

història.

http://es.wikipedia.org/wiki/Racismo_en_Estados_Unidos: informació sobre el racisme els en

Estats Units.

http://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_por_los_derechos_civiles_en_Estados_Unidos:

informació sobre el moviment afroamericà pels drets civils.

http://www.blackpast.org/aah/african-american-history: informació sobre la història

afroamericana en els Estats Units.

http://www.infoplease.com/spot/bhmtimeline.html: informació sobre la història

afroamericana en els Estats Units.

http://www.pbs.org/wnet/aaworld/timeline.html: informació sobre la història afroamericana

en els Estats Units.

http://www.biography.com/people/martin-luther-king-jr-9365086#synopsis: biografia de

Martin Luther King

http://www.malcolmx.com/: biografia de Malcom X.

http://www.imdb.com/: fitxes tècniques pel·lícules.

http://www.filmaffinity.com/es/main.html: fitxes tècniques pel·lícules.