1

Fons artístic del Museu de la Música

CATÀLEG DE LES OBRES EXPOSADES

18 de juny 2010–9 de gener 2011

..gabinet..

...dels....

.musics..

3

Un museu de la música lògicament ha de contenir peces relacionades amb aquest art: instruments, par-titures, manuscrits, però també conté retrats, al·legories, cartells, que fan referència al món de la mú-sica i que a la vegada són exponents més o menys destacats de les arts visuals. El Museu de la Música de Barcelona té una col·lecció d’obres d’art impremeditada, però que a l’hora d’inventariar-la ofereix un conjunt ineludible de ser estudiat i mostrat.

Si ens remuntem a les peces més antigues trobarem al nostre museu un típic oli representant un tocador de llaüt (1), d’aquells que eren tan freqüents en la tradició holandesa del segle xvii. També hi ha diverses estampes del segle xviii, època en la qual el gravat calcogràfic arri-bà arreu d’Europa a uns nivells de perfecció tècnica molt alts i alhora esdevingué un “producte” cultural molt difós entre les classes cultes de la societat, que en aquella època ja tenien un gruix demogràfic con-sistent.

Trobarem aquí estampes que divul-gaven composicions de tema musi-

cal de pintors de l’època o d’un passat recent: Guido Reni (2), il Guercino (7), David Teniers (4), Watteau (3), Charles-Joseph Na-toire (5)... Els gravadors que con-vertien aquelles pintures úniques en composicions en sèrie que po-dien arribar a moltes mans alhora normalment eren professionals molt competents que tanmateix no tenien cap vel·leïtat de creadors, sinó de “traductors”, i per això la majoria no eren populars entre el públic, com passa amb els autors de les estampes que examinem aquí: Jacob Coelemans, Claude Du Bosc, Jacques Philippe Le Bas o Jean Pelletier. No obstant això, al-guns d’aquells artesans aconsegui-ren depassar els límits del simple bon ofici i esdevingueren figures reconegudes i respectades en cer-cles molt més amplis, com és el cas del florentí Francesco Bartolozzi (7), que excel·lí a la seva terra però també a Anglaterra i a Portugal, i del qual a la col·lecció del museu hi ha més d’una prova.

A les acaballes del segle xviii es descobrí una nova tècnica per a di-fondre imatges. El gravat calcogrà-fic era car i molt complicat d’ela-

L’ART AL MUSEU DE LA MÚSICAper FRANCESC FONTBONA

54

borar i d’estampar, en canvi a les portes del segle xix es va descobrir una tècnica que permetia utilitzar matrius de pedra calcària en lloc de coure, i en lloc d’haver de gravar damunt el metall els traços simple-ment es dibuixaven amb una tinta especial. Aquesta tècnica, que fou anomenada litografia, va ser la més popular durant el segle xix. No desbancà el gravat calcogràfic però si que multiplicà i vulgaritzà fins a extrems espectaculars la circulació d’imatges estampades. Aquí en te-nim un exemple, un Concert àrab de Fragonard (8), litografiat per un dels pioners d’aquell art revolucio-nari, Godefroy Engelmann.

El segle XIX va ser també molt prò-dig en caricatures. En democratit-

zar-se la societat també va ser més freqüent que les figures destacades de les arts o de la política fossin con-vidades a baixar dels seus pedestals. Al Museu de la Música hi ha un bon exemple de caricatura quíntuple: la del famós director d’orquestra Leopoldo Mugnone –l’home que dirigia el Guglielmo Tell al Liceu barceloní el dia que van tirar la bomba el 1893–, feta a l’aquarel·la per un dels millors caricaturistes catalans del segle, Josep Parera (15), un home que a més de pintor ens va deixar una autèntica galeria de retrats humorístics aquarel·lats de personatges vuitcentistes catalans o que passaren pel país, i que a la vegada era un bon coneixedor del món musical perquè a part de di-buixant era cantant buffo d’òpera.

Si abans parlàvem de la revolució de la litografia, prop de cent anys més tard es produí una nova revo-lució en les arts gràfiques que en-cara facilità més la difusió de les imatges: va ser el fotogravat. Mit-jançant aquesta tècnica qualsevol dibuix, i més endavant qualsevol fotografia, es podien convertir en clixés metàl·lics que s’estampaven en qualsevol impremta. D’això va-ren viure les arts gràfiques al llarg de la major part del segle xx. Al començament d’aquesta tècnica els fotogravadors, malgrat que no tenien cap intervenció directa en la elaboració del clixé, ja que aquesta era fotomecànica, encara els signa-ven, continuant el costum dels gra-vadors i els litògrafs que feien les imatges a mà. Aquí tenim un retrat de joventut del pianista Vidiella (1883), sobre un dibuix de Francesc Gómez Soler (10), fotogravat per Josep Thomas, un dels comptats pioners del fotogravat a Catalunya i que esdevingué un gran empresari de les arts gràfiques.

Una colla d’escultors ompliren els carrers d’estàtues en honor de per-sonatges històrics, un gènere artís-tic molt típic de la segona meitat del segle xix avui menystingut però no per això menys característic. Molts escultors catalans es dedicaren a aquesta tasca no sols al país sinó per Espanya, l’Amèrica llatina i fins i tot en menor grau per Europa. Josep Carcassó va ser un d’aquests escultors vuitcentistes, un dels que

intervingueren en el monument a Colom de Barcelona, per exemple, i aquí està representat per un bust de Josep Anselm Clavé (14).

A les acaballes del segle XIX un moviment cultural de gran abast va fer la seva aparició al nostre país; va ser el Modernisme, integrat per un grup d’artistes, escriptors, arquitec-tes, músics, que volien modernit-zar una cultura catalana que veien massa conservadora. Aquell grup inicial anà guanyant posicions, de manera que al tombant del segle es pot dir que la gran majoria d’artis-tes interessants del país formaven més o menys part d’aquest corrent que ja no era propi d’un cercle con-cret de persones sinó de tota una generació, a la qual s’afegiren espo-ràdicament creadors forasters que sintonitzaven amb els modernistes d’aquí, com és el cas de Darío de Regoyos. Aquest, radicat molt de temps a Brussel·les, va ser el pin-tor espanyol més implicat amb els grups pictòrics més avançats d’Eu-ropa, que va viure temporades a Ca-talunya, on moriria, i de qui tenim aquí un retrat a llapis d’Isaac Albé-niz (11), amic fraternal seu.

Del mateix Albéniz hi ha altres re-trats al Museu. Un bon dibuix que li va fer Joaquin Vaamonde (17), artis-ta gallec que havia estat protegit de la novel·lista Emilia Pardo Bazán; una parella d’apunts d’ell tocant el piano, un dels quals signat Smare-glia (18), que em fa pensar que po-

Leopoldo Mugnone dirigint, Josep Parera, 1900

76 dria tractar-se del compositor italià, entre verista i wagnerià, Antonio Smareglia. No seria el primer mú-sic de l’època que també dibuixava: Caruso per exemple a part de tenor era un bon caricaturista. I Charles Léandre, magnífic dibuixant, re-tratà també el compositor català (26) el 1905, com retrataria l’any se-güent el guitarrista Miquel Llobet (27), peça igualment al Museu. De Llobet, que era un bon dibuixant a part de músic, hi ha al Museu un re-trat al carbó (46) del violoncel·lista Antoni Sala (1911).

El nucli principal dels fons del Mu-seu de la Música és clarament mo-dernista: El pintor català més re-presentatiu d’aquest moviment fou Ramon Casas, i al museu hi ha un bon retrat al carbó del pianista Joa-quim Malats (42), un dels molts que l’artista va fer sistemàticament dels seus contemporanis més destacats, la majoria dels quals són al MNAC per donació del mateix artista. Tam-bé hi ha mostres notables de Lluís Masriera, un dels artistes més com-plets d’aquest moviment: gran joier de talla mundial, pintor simbolista i home de teatre. Aquí hi ha obres de dues èpoques seves: un diploma (16) que el Círcol Líric de Barcelona oferí a Albéniz el 1895 i dues pintu-res al·legòriques de la música (55-56) fetes en la seva maduresa.

Sebastià Junyent, un dels homes més compromesos amb el Modernisme, que també era polifacètic –pintor,

dissenyador, crític– va preparar a l’oli un cartell (24) per a la Missa de Rèquiem per Jaume I d’Enric Mo-rera, que sembla que no s’arribà a imprimir però del qual ha quedat la tela pintada, al Museu.

Les arts gràfiques del Modernisme tenen un estil molt característic, inspirat en el Simbolisme però al cap i a la fi recercant un decorativis-me especial, on els elements de la Natura són estilitzats i reelaborats dins una peculiar geometria. Jaume Llongueras, germà del músic, va ser un especialista en aquest tipus de treballs i aquí en tenim el pergamí (28) que l’Agrupació Regionalista va dedicar a Enric Morera el 1906 nomenant-lo mestre honorari de la seva Secció Choral, el director de la qual era precisament Joan Llongue-ras. L’original de l’ex-libris (25) de la violinista i compositora Onia Farga fet l’any anterior per Frederic Bar-celó, és un altre exemple magnífic d’aquest estil, malgrat que el seu autor només el coneixem per algun altre ex-libris igualment refinat. Un altre pergamí de la col·lecció és el diploma (47) que la ciutat de Lleida lliurà en homenatge a Enric Grana-dos el 1911, d’un modernisme que ja comença a respirar classicisme, tot i que el seu autor, el pintor Baldo-mer Gili i Roig, en la seva obra de temàtica lliure mai s’alineà ni en una tendència ni en l’altra.

Són anys en què la fotografia es con-solidava com un gènere important,

tot i que aleshores la seva conside-ració com a art amb majúscules en-cara no estava generalitzada. Tenim aquí una bona col·lecció de retrats fotogràfics de músics fets per pro-fessionals que avui tenim en molt més alta consideració que alesho-res: Emili Fernández “Napoleón”, Pau Audouard, Rafael Areñas, A. Esplugas, J. Martí o J.M. Cañellas.

La generació jove del Modernisme està també prou ben representada al Museu de la Música. Lluís Baga-ria, que seria un dels caricaturistes catalans amb més influència en tot l’Estat espanyol en establir-se a Madrid, té al Museu caricatures de Joaquim Malats (37) i d’Enric Granados (38), traçades amb el seu sintetisme personal. Al seu costat

la caricatura d’Enric Morera (36) que va fer el poc recordat dibuixant Bernat Vélez, ens ajuda a recordar que entre els artistes poc coneguts pot haver-hi també obres de gran qualitat i figures amagades a des-cobrir. Llorenç Brunet, un carica-turista molt conegut de la mateixa època, aquí el tenim representat però per dos apunts del natural (51-52), de maduresa, de la concertista Onia Farga.

Al llarg del primer decenni del segle la moda de l’Art Nouveau, típica-ment vinculada amb el Modernisme, anà deixant pas a altres estils més sobris. En el cartellisme el trànsit es veu molt clar: aquell Simbolisme elegantment recarregat caracterís-tic dels anys del tombant de segle

Retrat de Joaquim Malats, Ramon Casas, 1909

98 s’anà esquematitzant. Hi hagué cartellistes internacionals que per-sonifiquen aquesta evolució, i un dels més importants és Leonetto Cappiello, italià afrancesat, de qui tenim aquí un magnífic cartell en cromolitografia anunciador d‘El Gramophone (45).

Era època també d’una renovació de l’escultura. Josep Cardona, amic i company del primer Picasso, es consagrà a un tipus de retrats de cos sencer però de dimensions mitjanes que tingué el seu moment central en l’exposició que va fer el 1909 a la sala Fayans Català. Va fer, amb vibració impressionista deri-vada de Rodin i Trubetzkoy, un bon nombre de personatges del mo-ment, com Casas havia fet en els seus famosos carbons, i al Museu en tenim dos exemples ben reeixits, un Enric Morera dempeus (40) i un Miquel Llobet (41) assegut tocant la guitarra, dedicats expressament als retratats.

Una mica més jove, Ismael Smith creà una obra encara més personal, basada en una factura refinadament dandi, patent en la seva estatueta de Granados al piano de 1908, músic el qual va retratar també a la sanguina (39).

Pintors de la mateixa generació són Eveli Torent i Pere Torné Esquius. El primer –un altre amic de joven-tut de Picasso, que el retratà més d’un cop– va fer un oli de Morera

(49) antològic, en el qual el músic adquireix una expressivitat quasi diabòlica, i el segon retratà una bonhomiosa Narcisa Freixas (35), compositora amb la qual Torné col-laborà sovint en edicions de parti-tures per a infants que marcaren una època.

Tant Torné Esquius com Smith te-nen els seus noms lligats al naixe-ment del Noucentisme, per bé que aquest moviment anys després es generalitzaria a través d’un estil ja una mica allunyat d’aquells primers tempteigs dels dos artistes, que acabaren tots dos residint lluny de Catalunya.

A Granados el va retratar també, en un oli ambiciós (34), Valentín de Zubiaurre, pintor el qual tenim en-casellat en l’antropologisme basc, i que no podia valorar l’art del perso-natge retratat perquè era sordmut. Potser per això al costat del músic hi situa ben visible una mascareta del gran sord Beethoven. En retrats com aquest hi podem veure que la dimensió d’aquell pintor tanma-teix era més rica: una voluntat de superació del naturalisme mitjan-çant peculiars estilitzacions no tan allunyades del primer i inconcret noucentisme català. Sovint la visió de la temàtica folklòrica ens fa sim-plificar el que és més complex. Jo-sep de Togores, quan encara era un principiant, va fer un retrat a l’oli (43) del mateix compositor, en què es posava en la línia d’aquell mateix

retratisme refinat, línia de la qual en el futur el pintor estigué tan dis-tanciat.

Una punta seca aquarel·lada del fran-cès Armand Coussens (54), especia-litzat en la il·lustració de llibres de bibliòfil, i dos olis de John Gleich, veritable apàtrida nascut a l’actual Lituània, de cultura alemanya però establert a Anglaterra i un temps a Barcelona, són els únics exemples, ben insòlits, de l’art contemporani estranger. Els quadres de Gleich són retrats d’Amadeu Vives (57) i de Joan Lamote de Grignon (58), fets amb un realisme al peu de la lletra.

En definitiva, a la vista d’aquests fons, cal recordar que aquest però no és un museu d’art sinó un museu de la música, però espigolant el seu patrimoni resulta factible, doncs, trobar-hi un conjunt d’obres d’arts plàstiques prou coherent i de prou qualitat per a crear-hi un discurs museològic, que té l’avantatge de no respondre als filtres que convencio-nalment es posen als museus d’art i de donar entrada, en conseqüència, a peces interessants que potser mai veuríem en un museu d’art.

*Fotos: Pep Parer

Enric Granados al piano, Lluís Bagaria Bou, inicis s. xx

10 11

8. Godefroy Engelmann (Mulhouse 1788–1839) litografiaJean-Honoré Fragonard (Grasse 1732–París 1806) dibuixConcert arabe Litografia. 27,6 x 31,1 cm.

MD

MB

1113

3M

DM

B 11

178

MD

MB

1112

8M

DM

B 11

122

9. Joan Martí i Centelles (l’Alcora 1832–Camprodon 1902)Joaquim Malats, nen (c. 1882)Fotografia. 16,3 x 10,8 cmDonació Joaquima Malats

10. Francesc Gómez Soler (a. 1870–Barcelona 1899)Carles G. Vidiella (1883)Fotogravat Thomas sobre dibuix. 44 x 33 cm

7. Francesco Bartolozzi (Florència 1725–Lisboa 1815) gravatGiovanni Francesco Barbieri, il Guercino (Cento 1591–Bolonya 1666) dibuixTaller de músicaGravat calcogràfic. 34,9 x 53 cm

2. Jacob Coelemans (Anvers c. 1654–Aix 1735) gravatGuido Reni (Calvenzano 1575–Bolonya 1642) pinturaSanta Cecília (1702)Gravat calcogràfic. 46,6 x 36,3 cm

MD

MB

1111

9

MD

MB

1114

8

MD

MB

1113

5

MD

MB

1114

1

MD

MB

1112

0

MD

MB

1112

5

3. Claude Du Bosc, gravatJ. A. Watteau (Valenciennes 1684– Nogent-sur-Marne 1721) dibuixThe comical concert (pl. 347 de Figures de différents caractéres)Gravat calcogràfic. 33,7 x 52,9 cm

5. Jean Pelletier (c. 1736–?) gravatCharles-Joseph Natoire (Nimes 1700–Castelgandolfo 1777) pinturaL’alliance de la poesie et de la musique (1762)Gravat calcogràfic. 44,7 x 48,8 cm

6. F. RiveraMúsic de cornamusa (1786)

“Segundo Estudio”Gravat calcogràfic. 34,7 x 26,7 cm

1. Anònim escola holandesa (segle xvii)El LlaütistaOli sobre tela. 157 x 126 cm

4. Jacques Philippe Le Bas (París 1707–1783) gravatDavid Teniers (Anvers 1610–Brussel·les 1690) pinturaDavid Teniers et sa famille (1747)Gravat calcogràfic. 40,5 x 52,5 cm

CATÀLEG DE LES OBRES EXPOSADES

12 13

18. Antonio Smareglia ? (Pola, Ístria 1854–Grado, Friuli 1929) Isaac Albéniz tocant el piano

“Al mio caro/amico Albeniz/Smareglia”Mina de plom sobre paper. 16,7 x 12,4 cmDonació Rosina Moya Albéniz

MD

MB

1116

1M

DM

B 11

177

MD

MB

1115

2

MD

MB

1116

2M

DM

B 11

156

MD

MB

1112

4

19. Antonio Smareglia ? Isaac Albéniz tocant el pianoMina de plom sobre paper. 13,9 x 11,3 cmDonació Rosina Moya Albéniz

20. Signatura il·legibleIsaac Albéniz assegut

“A I Albeniz/cordialment/Ohea/ 27/5/98/Nui” ##vid.##” Sanguina. 39,2 x 25,2 cmDonació Rosina Moya Albéniz

21. Antoni Esplugas Puig (Barcelona 1852–1929)Enric Granados (a. 1898)

“A mi querido amigo y/poeta favorito Apeles/Mestres./Enrique Granados/ Barnª 8 Noviembre 93” Fotografia. 16,3 x 10,8 cmDonació Antoni Carreras

22. Pau Audouard Deglaire (l’Havana 1856–Barcelona 1919)Joaquim Malats (1899)

“A mi querido Enrique. /Joaquin./Mayo 1899” Fotografia. 15 x 23,5 cmDonació Antoni Carreras

17. Joaquín Vaamonde Cornide (la Corunya 1872–1900)(Isaac Albéniz) después de comer (1898)

“Vaamonde/agosto/98/después de comer”Llapis sobre paper. 30,8 x 21,9 cmDonació Rosina Moya Albéniz

MD

MB

1112

1M

DM

B 11

171

MD

MB

1112

3M

DM

B 11

155

13. Josep Maria Cañellas Mata (Reus 1856–París 1902)Joaquim Malats (a. 1892)

“J.M.Cañellas phote/Paris/Julio 1892”Fotografia. 16,6 x 10,8 cmDonació Joaquima Malats

15. Josep Parera Romero (Barcelona 1830–1902)Caricatures de Leopoldo Mugnone (1893?)Al dors: “Maestro Leopoldo Mugnone/ Emilio Caubello (?) Conxello”Aquarel·la. 67,5 x 95 cmDonació Lluís Monreal Tejada

16. Lluís Masriera Rosés (Barcelona 1872–1958)Diploma del Círcol Líric de Barcelona a Isaac Albéniz (1895)Aquarel·la. 26,3 x 37,5 cmDonació Rosina Moya Albéniz

14. Josep Carcassó i Font (Barcelona 1951–?)Josep Anselm Clavé (c. 1893)Guix pintat. 29 x 19 cm

MD

MB

1115

0

MD

MB

1118

0

11. Darío de Regoyos (Ribadesella 1857–Barcelona 1913)Isaac Albéniz (1888)Llapis sobre paper. 13 x 18,2 cm Donació Rosina Moya Albéniz

12. A. Campmany Joan Manen nen, tocant el violí (c. 1890)Fotografia. 10,5 x 6,3 cmDonació Joaquima Malats

14 15

24. Sebastià Junyent Sans (Barcelona 1865–1908)Original per a un cartell de la Missa de Rèquiem a Jaume I, d’Enric Morera (c. 1899)Oli sobre tela (inscripció inacabada). 45 x 61 cmDonació Maria Morera

MD

MB

1118

3M

DM

B 11

126

MD

MB

1113

6

MD

MB

1115

1M

DM

B 11

163

MD

MB

1118

4

25. Frederic Barceló Aguilera (Barcelona 1875–1952) Ex libris d’Onia Farga (1905)Tinta xinesa sobre paper, muntat en cartolina decorada i encunyada. 81 x 24 cmDonació Onia Farga

27. Charles Léandre Miquel Llobet (1906)

“À Miquel Llobet hommage de C. Léandre. 1906. París.”Llapis carbó sobre paper. 62,5 x 49,8 cmDonació Miguelina Llobet

28. Jaume Llongueras i Badia (Barcelona 1883–1955) Pergamí de l’Agrupació Regionalista nomenant Enric Morera mestre honorari de la seva Secció Choral (1906)Tinta i pintura. 41,5 x 47,5 cmDonació Maria Morera

23. Pau Audouard Deglaire Àngel Guimerà

“A En Joaquim Malats/que tant honora a Catalunya/son amich y admirador entusiasta/Angel Guimerà” Fotografia. 32 x 24,2 cm

26. Charles Léandre (Champsecret, Orne 1862–París 1934)Isaac Albéniz (1905)Llapis sobre paper. 25 x 18,8 cm Donació Rosina Moya Albéniz

29. Emili Fernández Tiffon,dit Napoleón (Barcelona 1851–1933)Isaac Albéniz al pianoFotografia. 36,8 x 43,7 cmDonació Rosina Moya Albéniz

MD

MB

1117

3

MD

MB

1115

7M

DM

B 11

176

MD

MB

1116

6M

DM

B 11

139

MD

MB

1086

9

31. Emili Fernández Tiffon, Enric Morera (a. 1909)

“A n’en Joaquim Malats/Son ferm admirador y bon/amic/E. Morera/1909”Fotografia. 31,3 x 23 cmDonació Joaquima Malats

32. Pau Audouard Deglaire Enric Granados i Marian Perelló (1908)Fotografia. 25,2 x 32,5 cmDonació Antoni Carreras

33. Pau Audouard Deglaire Enric Granados, Joaquim Malats i Lluís Via a La RicardaFotografia. 31 x 41 cmDonació Antoni Carreras

34. Valentín de Zubiaurre (Madrid 1879–1963)Enric GranadosOli sobre tela. 92 x 73 cmDonació Antoni Carreras

30. Emili Fernández Tiffon, Mariano Benlliure (a. 1904)

“A Joaquín Malats/(el Fidias del piano)/te quiere y te admira/Mariano Benlliure/(El picapedrero)/22-3-904.” Fotografia. 24,5 x 15,6 cm. Donació Joaquima Malats

16 17

36. Benet Vélez Valls Enric Morera (c. 1908)Aquarel·la i tinta sobre paper. 67 x 46,7 cmDonació Maria Morera

MD

MB

1116

5M

DM

B 11

164

MD

MB

1114

0

MD

MB

1114

2M

DM

B 11

132

MD

MB

1115

8

37. Lluís Bagaria Bou (Barcelona 1882–l’Havana 1940)Joaquim Malats

“Bagaria” Tinta i pintura sobre paper. 50 x 32 cmDonació Joaquima Malats

39. Ismael Smith Marí (Barcelona 1886–Nova York 1972)Enric Granados al piano (1908)

“Smith / 8” Guix i fusta. 23 x 54 x 27 cmDonació Antoni Carreras

40. Josep Cardona i Furró (Barcelona 1878–Moià 1923)Enric Morera

“Al eminente Maestro Morera/su admirador/Cardona”Guix. 73 x 31 x 24 cm

35. Pere Torné Esquius (Sant Martí de Provençals 1879– Flavancourt, Seine et Oise 1936)Narcisa Freixas (c. 1905–1909)Oli sobre tela. 67 x 67 cmDonació Mercè Codina Vives

38. Lluís Bagaria Bou Enric Granados al piano

“Bagaria” Tinta sobre paper. 31,5 x 46,4 cmDonació Antoni Carreras

42. Ramon Casas Carbó (Barcelona 1866–1932)Joaquim Malats (1909)

“R.Casas 09” Carbó sobre paper. 53 x 44 cmDonació Joaquima Malats

MD

MB

1113

7M

DM

B 11

168

MD

MB

1113

1

MD

MB

1114

7M

DM

B 11

129

MD

MB

1114

6

43. Josep de Togores i Llach (Cerdanyola 1893–Barcelona 1970)Enric Granados (1910)Oli sobre tela. 105 x 117 cmDonació Antoni Carreras

44. Marià Andreu Estrany (Mataró 1888–Biarritz 1976)Retrat (c. 1910)Oli sobre tela. 41 x 33,5 cmDonació Antoni Carreras

45. Leonetto Cappiello (Livorno 1875–Grasse 1942)El Gramophone (c. 1910)Cromolitografia. 157,5 x 117 cm

46. Miquel Llobet Solés (Barcelona 1875–1938)Antoni Sala (1911)

“Al amigo/Antonio Sala/M. Llobet–1911” Carbó i clarió sobre paper. 59,5 x 44,5 cm

41. Josep Cardona i Furró Miquel Llobet

“Al eminent guitarris[ta]/Miquel L[lobet] amb ma/admi[ració] Cardona”Guix. 53 x 35 x 41 cmDonació Miguelina Llobet

18 19M

DM

B 11

134

MD

MB

1113

0M

DM

B 11

138

MD

MB

1114

3M

DM

B 11

170

MD

MB

1116

0

49. Eveli Torent Marsans (Badalona 1876–Barcelona 1940)Enric Morera (c. 1914)

“Evelio Torent” Oli sobre tela. 81,5 x 65,5 cmDonació Maria Morera

51. Llorenç Brunet Torroll (Badalona 1873–Barcelona 1939)Concert Onia Farga (al piano), apunt del natural (Desembre 1926)

“l.bru/net./Concert Onia Farga/Apunt del natural/Desembre 1926”. Carbó sobre paper. 48,5 x 31,5 cm. Donació Onia Farga

52.Llorenç Brunet Torroll Onia Farga al violí (Desembre 1926)

“l.bru/net./Concert Onia Farga/Apunt del natural/Desembre 1926” Carbó sobre paper. 48,5 x 31,5 cm Donació Onia Farga

47. Baldomer Gili Roig (Lleida 1873–Barcelona 1927)Diploma a Enric Granados de la ciutat de Lleida (1911)Aiguada sobre pergamí. 60,5 x 50 cmDonació Antoni Carreras

50. Ismael Smith Marí (Barcelona 1886–Nova York 1972)Enric Granados

“ismael smith” Sanguina sobre paper. 39,5 x 30,3 cmDonació Antoni Carreras

54. Armand Coussens (St. Ambroix 1881–Nimes 1935)Músic de carrer amb dos nensPunta seca aquarel·lada sobre paper. 43,9 x 49,6 cm

MD

MB

1114

5M

DM

B 11

174

MD

MB

1118

2

MD

MB

1116

9

MD

MB

1114

4M

DM

B 11

154

55. Lluís Masriera Rosés (Barcelona 1872–1958)Al·legoria de la música de corda (1936)Oli sobre taula. 152 x 90 cm

56. Lluís Masriera Rosés Al·legoria de la música de vent (1936)Oli sobre taula. 152 x 90 cm

57. John Gleich (Klaipeda, Lituània 1879–?)Amadeu Vives (c. 1915-20)Oli sobre tela. 100 x 81 cmDonació Barcelona teatral

58. John GleichJoan Lamote de Grignon (c. 1940)Al dors etiqueta: “ateneo barcelonés/exposición del retrato actual/nº 092/Expositor: John Gleich/Título: Retrato Maestro Lamotte de Grignon/Dimensiones 100 x 73”Oli sobre tela. 100 x 73 cmDonació Família Lamote de Grignon

53. Manuel Benedicto Garcia Eduard ToldràGuix amb pàtina. 55 x 57 x 33 cm

48. Rafael Areñas Tona (Barcelona 1883–1938)Franz Beidler (1913)

“Al gran artista y Maestro/Enrique Granados en prenda de/admiración y de afecto/Franz Beidler/Barcelona, 5 julio 1913.” Fotografia. 37,5 x 27,5 cm

20

Museu de la MúsicaL’Auditori. C/ Lepant, 15008013 Barcelona. Tel. 93 256 36 50museumusica@bcn.cat www.museumusica.bcn.cat