Finances i negligènciaclata amb el crac del 1929 amb la caiguda del mercat de valors en la Borsa...
1
VÍCTOR CAVALLER. Professor i escriptor Política El 18 d’octubre del 2008 serà recordat en la història de la humanitat com el dia que va decidir-se la construcció d’un nou ordre financer mundial, en paraules del president de la Comissió Europea, Jose Manuel Durao Barroso, o si es prefereix, la reforma del siste- ma financer internacional, en paraules dels responsables polítics dels països que des de llavors s’han manifestat a favor d’aquesta re- visió. La decisió va ser presa a Camp David, pel president dels EEUU, George Bush, el presi- dent de França i líder de torn de la UE, Nicolas Sarkozy, i el mateix Barroso. La immediata materialització de la propos- ta es veurà al llarg de l’any 2009, amb la pro- gramació de diverses cimeres mundials per a la revisió del marc reguladorde les finances internacionals que hauran de modificar –ni més ni menys– que els anomenats acords de Bretton Woods de 1944. Aquests acords recullen les resolucions de la Conferència Monetària i Financera de les Nacions Unides que establiren en aquesta data l’actual sis- tema financer de normes per a les relacions comercials i financeres entre els països més industrialitzats del món, la creació del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional. La urgència d’aquesta decisió es justifica només després dels darrers daltabaixos eco- nòmics, que han fet evidents almenys dues conclusions que actuen com a desideratums. La primera és la necessària però difícil anà- lisi que s’imposa sobre el conjunt complex de causes de la vulnerabilitat del sistema fi- nancer internacional. Això és, com explicar que el sistema no detecti casos de frau de la grandària de Madoff, Enron. etc. La segona conclusió que fonamenta la decisió dels mandataris és la necessitat d’in- crementar la disciplina i la supervisió de la política macroeconòmica de tots els països. Certament, la vigilància és una funció crítica per a l’equilibri de tot sistema i podem enten- dre que la necessitat d’introduir instruments de supervisió i d’alerta sobre el nostre entorn i intern economicofinancer esdevé clau –no només en termes de supervivència– sinó en termes d’eficiència i competitivitat. És evident que l’èxit d’aquesta segona ne- cessitat ve de la mà de la primera: per vigilar cal saber què hem de vigilar i només l’anàlisi ens permet extreure conclusions sobre quins són els elements vulnerables del sistema que cal vigilar. En altres termes, la supervisió de- sitjada no tindrà resultats sinó s’analitza la crisi atenent a les seves causes profundes i/o a la seva intencionalitat. S’han apuntat diferents factors explica- tius de l’origen de la crisi economicofinan- cera actual: les hipoteques d’alt risc dels EUA, les anomenades subprime; la bombolla especulativa lligada als actius immobiliaris; la incorrecta valoració dels riscos associats a inversions, l’automatització del mercat de valors, etc. Malauradament encara avui es fa difícil distingir el símptoma de les causes, i Finances i negligència determinar si són aquests factors juntament amb d’altres, les causes reals de la crisi, o simplement, danys col·laterals d’una causa major. En l’anàlisi de la història política moltes vegades és complicat marcar la diferència entre inoperància, ignorància, negligència i/o perversitat dels governs. Algú va dir -per simplificar- que hi ha dos tipus de persones: els que creen problemes i els que els soluci- onen. I va afegir: no fer res o no adonar-se’n, no eximeix de ser classificat per aquesta nor- ma. Per a nosaltres, a la vista de les decisions en matèria de política econòmica, que han marcat l’abans i el després de les darreres tres grans crisis econòmiques mundials (del segle XX fins a l’actualitat), estem davant de l’acció reiterada d’una combinació fatal d’aquests perfils: la d’aquell maldestre que genera problemes tractant-los de solucionar, o la d’aquell virtuós en l’art de trobar problemes on no hi ha, fer un diagnòstic fals i aplicar remeis equivocats, tal i com definia Grouxo Marx la política. Podria semblar que les decisions anomenades estratègiques dels grans manda- taris resten lluny dels interessos del ciutadà, però ja s’evidencia que en matèria d’econo- mia les parets domèstiques no es salven. Per això, l’anàlisi ens interessa a tots. D’antuvi, sembla ser que les darreres crisis econòmiques mundials han vingut de la mà de fenòmens d’inflació monetària als EUA. Aquests fenòmens es varen donar en els anys 1929, 1971 i ara 2008-9 amb una freqüència enigmàtica d’aproximadament 40 anys. La primera gran crisi d’inflació del segle XX dibuixa un clar cicle de vida. Comença un cop foren introduïts els impostos progressius durant la segona dècada del segle XX per fi- nançar la I Guerra Mundial (1914-1918); es- clata amb el crac del 1929 amb la caiguda del mercat de valors en la Borsa dels EUA; i es manté amb l’intervencionisme, el proteccio- nisme i el nacionalisme econòmic impulsats per Herbert Hoover i Franklin D. Roosevelt. L’any 1934 una decisió política va tornar a agreujar el problema. Els economistes acon- sellaren a Roosevelt devaluar el dòlar un 59% en relació amb l’or a l’espera d’acabar amb la gran depressió. Els efectes van ser contraris als desitjats i l’obstinada crisi va continuar uns quants anys més. A la vegada, l’extensió de la desastrosa situació econòmica a Alema- nya havia afavorit l’ascens d’Adolf Hitler i la seva victòria en les eleccions de 1932. Para- doxalment, la crisi econòmica va ser el factor detonant de la II Guerra Mundial però a la vegada, el gran increment de demanda de tot tipus de productes durant la guerra va perme- tre remuntar la crisi. Les mesures en política econòmica de Hoover i Roosevelt varen ser coresponsables de la crisi, però els extrems de la guerra van enterbolir la interpretació objectiva de les re- percussions de les seves decisions equivoca- des. La primera crisi del segle XX va resoldre’s amb els esmentats acords de Bretton Woods al 1944, aquests que ara es volen reformar, on s’establiren les bases de l’actual sistema financer mundial. El nou sistema obtingué l’aval amb els seus resultats: des de finals dels quaranta, els cinquanta i els seixanta es va viure una era daurada del capitalisme, amb un continu creixement econòmic. La segona gran crisi del segle XX va tenir lloc cap a l’any 1971, quan els economistes keynesians varen aconsellar a Nixon devaluar el dòlar a la meitat per tal de fer-lo més barat en relació amb el ien japonès. L’economia als Estats units havia perdut pistonada a finals dels seixanta i Nixon va resoldre seguir el con- sell i abandonar el patró or o l’anomenada finestra d’or (gold window) el 15 d’agost de 1971. La decisió va provocar de nou una inflació in- ternacional extraordinària. El fenomen esdevingut va ser conegut com a staginflation, combinació d’estancament i inflació. S’ha dit que les profundes recessions econòmiques de mitjans dels setanta i princi- pis dels vuitanta també van ser un resultat de la caiguda de la taxa de guanys, és a dir, la pro- porció entre beneficis i inversió necessària per a les empreses, que havia estat constant des de finals dels quaranta fins a finals dels seixanta. Fora com fos, la segona gran crisi es va resoldre en fals –amb un mal latent– o no es va resoldre, en tant que l’economia mundial s’havia tornat extraordinàriament dependent del consum americà. En aquest escenari, va sobrevenir i va acu- mular-se la tercera gran crisi del segle XX que va començar, aquesta vegada, amb el final d’una altra guerra, la Guerra Freda. El Mur de Berlín va caure la nit del dijous 9 de no- vembre de 1989, però també durant aquesta dècada havia de sorgir el que es coneix com a revolució de les tecnologies de la informa- ció i de la comunicació (TIC) i el fenomen de la globalització. Els sistemes d’informació iniciaven un progrés meteòric que hauria d’afavorir les transaccions i en teoria, també les possibilitats de control financer, si bé a la vista dels resultats, tot fa recordar la dita: se n’ha anat al riu i ha matat una perdiu. La proliferació d’instruments basats en els nous sistemes d’informació varen permetre que durant els noranta es multipliquessin les possibilitats d’actius financers i d’operacions encadenades a tot el món i des de qualsevol punt del món. La complexitat va afavorir l’es- peculació i va fer opaca la mesura del risc real de les operacions. Simultàniament les insti- tucions financeres començaren a traslladar aquest risc als ciutadans inexperts oferint productes d’inversió. El risc va afectar les economies domèstiques, la qual cosa va fer extensiva una economia irreal. La guinda del pastís va caure quan els ins- truments de vigilància i de control financers es varen desplaçar a agències privades de qua- lificació i valoració de riscos o auditories, que depenien dels ingressos que els proporciona- ven les mateixes entitats avaluades. I així va arribar la catàstrofe. Tenim la seguretat que la tercera crisi ha estat efecte d’un sistema inconsistent; però tenim el dubte sobre si en el crescendo ha ha- gut coneixement, consentiment i/o intenci- onalitat per part de l’administració de G.W. Bush. Mentre la democràcia no disposi de me- canismes per demanar responsabilitats als seus governants, la justícia històrica haurà de determinar fins a quin punt es tracta d’er- rors de sistema, d’un cicle històric de l’econo- mia mundial o d’un nou cas de negligència política. Amb els instruments tecnològics d’informació i amb l’experiència històrica, podria semblar que cada cop ens serà més difícil justificar futures crisis per desconei- xement de la mecànica economicofinancera, per errors de càlcul, o per manca de control o de voluntat, perquè són justament aquests, els errors comesos dels que hem après. Si tornem sobre el 18 d’octubre del 2008, el contemplem com el dia que el sistema finan- cer internacional va prendre consciència dels seus límits, amb l’esperança que la crida per a la seva reforma suposi per a l’any 2009 una nova disciplina harmonitzadora de la política macroeconòmica de tots els països. Confiem en Obama. La supervisió no resultarà si no s’analitza la causa profunda Ja és evidència que en economia les parets domèstiques no se salven 2 de gener del 2009 DIARI DE VILANOVA 13 Opinió
Transcript of Finances i negligènciaclata amb el crac del 1929 amb la caiguda del mercat de valors en la Borsa...
-
VÍCTOR CAVALLER. Professor i escriptor Política
El 18 d’octubre del 2008 serà recordat en la història de la humanitat com el dia que va decidir-se la construcció d’un nou ordre financer mundial, en paraules del president de la Comissió Europea, Jose Manuel Durao Barroso, o si es prefereix, la reforma del siste-ma financer internacional, en paraules dels responsables polítics dels països que des de llavors s’han manifestat a favor d’aquesta re-visió. La decisió va ser presa a Camp David, pel president dels EEUU, George Bush, el presi-dent de França i líder de torn de la UE, Nicolas Sarkozy, i el mateix Barroso.
La immediata materialització de la propos-ta es veurà al llarg de l’any 2009, amb la pro-gramació de diverses cimeres mundials per a la revisió del marc reguladorde les finances internacionals que hauran de modificar –ni més ni menys– que els anomenats acords de Bretton Woods de 1944. Aquests acords recullen les resolucions de la Conferència Monetària i Financera de les Nacions Unides que establiren en aquesta data l’actual sis-tema financer de normes per a les relacions comercials i financeres entre els països més industrialitzats del món, la creació del Banc
Mundial i del Fons Monetari Internacional. La urgència d’aquesta decisió es justifica
només després dels darrers daltabaixos eco-nòmics, que han fet evidents almenys dues conclusions que actuen com a desideratums. La primera és la necessària però difícil anà-lisi que s’imposa sobre el conjunt complex de causes de la vulnerabilitat del sistema fi-nancer internacional. Això és, com explicar que el sistema no detecti casos de frau de la grandària de Madoff, Enron. etc.
La segona conclusió que fonamenta la decisió dels mandataris és la necessitat d’in-crementar la disciplina i la supervisió de la política macroeconòmica de tots els països. Certament, la vigilància és una funció crítica per a l’equilibri de tot sistema i podem enten-dre que la necessitat d’introduir instruments de supervisió i d’alerta sobre el nostre entorn i intern economicofinancer esdevé clau –no només en termes de supervivència– sinó en termes d’eficiència i competitivitat.
És evident que l’èxit d’aquesta segona ne-cessitat ve de la mà de la primera: per vigilar cal saber què hem de vigilar i només l’anàlisi ens permet extreure conclusions sobre quins són els elements vulnerables del sistema que cal vigilar. En altres termes, la supervisió de-sitjada no tindrà resultats sinó s’analitza la crisi atenent a les seves causes profundes i/o a la seva intencionalitat.
S’han apuntat diferents factors explica-tius de l’origen de la crisi economicofinan-cera actual: les hipoteques d’alt risc dels EUA, les anomenades subprime; la bombolla especulativa lligada als actius immobiliaris; la incorrecta valoració dels riscos associats a inversions, l’automatització del mercat de valors, etc. Malauradament encara avui es fa difícil distingir el símptoma de les causes, i
Finances i negligència
determinar si són aquests factors juntament amb d’altres, les causes reals de la crisi, o simplement, danys col·laterals d’una causa major.
En l’anàlisi de la història política moltes vegades és complicat marcar la diferència entre inoperància, ignorància, negligència i/o perversitat dels governs. Algú va dir -per simplificar- que hi ha dos tipus de persones: els que creen problemes i els que els soluci-onen. I va afegir: no fer res o no adonar-se’n, no eximeix de ser classificat per aquesta nor-ma. Per a nosaltres, a la vista de les decisions en matèria de política econòmica, que han marcat l’abans i el després de les darreres tres grans crisis econòmiques mundials (del segle XX fins a l’actualitat), estem davant de l’acció reiterada d’una combinació fatal d’aquests perfils: la d’aquell maldestre que genera problemes tractant-los de solucionar, o la d’aquell virtuós en l’art de trobar problemes on no hi ha, fer un diagnòstic fals i aplicar remeis equivocats, tal i com definia Grouxo Marx la política. Podria semblar que les decisions anomenades estratègiques dels grans manda-taris resten lluny dels interessos del ciutadà, però ja s’evidencia que en matèria d’econo-mia les parets domèstiques no es salven. Per això, l’anàlisi ens interessa a tots.
D’antuvi, sembla ser que les darreres crisis econòmiques mundials han vingut de la mà de fenòmens d’inflació monetària als EUA. Aquests fenòmens es varen donar en els anys 1929, 1971 i ara 2008-9 amb una freqüència enigmàtica d’aproximadament 40 anys.
La primera gran crisi d’inflació del segle XX dibuixa un clar cicle de vida. Comença un cop foren introduïts els impostos progressius durant la segona dècada del segle XX per fi-nançar la I Guerra Mundial (1914-1918); es-clata amb el crac del 1929 amb la caiguda del mercat de valors en la Borsa dels EUA; i es manté amb l’intervencionisme, el proteccio-nisme i el nacionalisme econòmic impulsats per Herbert Hoover i Franklin D. Roosevelt.
L’any 1934 una decisió política va tornar a agreujar el problema. Els economistes acon-sellaren a Roosevelt devaluar el dòlar un 59% en relació amb l’or a l’espera d’acabar amb la
gran depressió. Els efectes van ser contraris als desitjats i l’obstinada crisi va continuar uns quants anys més. A la vegada, l’extensió de la desastrosa situació econòmica a Alema-nya havia afavorit l’ascens d’Adolf Hitler i la seva victòria en les eleccions de 1932. Para-doxalment, la crisi econòmica va ser el factor detonant de la II Guerra Mundial però a la vegada, el gran increment de demanda de tot tipus de productes durant la guerra va perme-tre remuntar la crisi.
Les mesures en política econòmica de Hoover i Roosevelt varen ser coresponsables de la crisi, però els extrems de la guerra van enterbolir la interpretació objectiva de les re-percussions de les seves decisions equivoca-des. La primera crisi del segle XX va resoldre’s amb els esmentats acords de Bretton Woods al 1944, aquests que ara es volen reformar, on s’establiren les bases de l’actual sistema financer mundial. El nou sistema obtingué l’aval amb els seus resultats: des de finals dels quaranta, els cinquanta i els seixanta es va viure una era daurada del capitalisme, amb un continu creixement econòmic.
La segona gran crisi del segle XX va tenir lloc cap a l’any 1971, quan els economistes keynesians varen aconsellar a Nixon devaluar el dòlar a la meitat per tal de fer-lo més barat en relació amb el ien japonès. L’economia als Estats units havia perdut pistonada a finals dels seixanta i Nixon va resoldre seguir el con-sell i abandonar el patró or o l’anomenada finestra d’or (gold window) el 15 d’agost de 1971. La decisió va provocar de nou una inflació in-ternacional extraordinària.
El fenomen esdevingut va ser conegut com a staginflation, combinació d’estancament i inflació. S’ha dit que les profundes recessions econòmiques de mitjans dels setanta i princi-pis dels vuitanta també van ser un resultat de la caiguda de la taxa de guanys, és a dir, la pro-porció entre beneficis i inversió necessària per a les empreses, que havia estat constant des de finals dels quaranta fins a finals dels seixanta. Fora com fos, la segona gran crisi es va resoldre en fals –amb un mal latent– o no es va resoldre, en tant que l’economia mundial s’havia tornat extraordinàriament
dependent del consum americà.En aquest escenari, va sobrevenir i va acu-
mular-se la tercera gran crisi del segle XX que va començar, aquesta vegada, amb el final d’una altra guerra, la Guerra Freda. El Mur de Berlín va caure la nit del dijous 9 de no-vembre de 1989, però també durant aquesta dècada havia de sorgir el que es coneix com a revolució de les tecnologies de la informa-ció i de la comunicació (TIC) i el fenomen de la globalització. Els sistemes d’informació iniciaven un progrés meteòric que hauria d’afavorir les transaccions i en teoria, també les possibilitats de control financer, si bé a la vista dels resultats, tot fa recordar la dita: se n’ha anat al riu i ha matat una perdiu.
La proliferació d’instruments basats en els nous sistemes d’informació varen permetre que durant els noranta es multipliquessin les possibilitats d’actius financers i d’operacions encadenades a tot el món i des de qualsevol punt del món. La complexitat va afavorir l’es-peculació i va fer opaca la mesura del risc real
de les operacions. Simultàniament les insti-tucions financeres començaren a traslladar aquest risc als ciutadans inexperts oferint productes d’inversió. El risc va afectar les economies domèstiques, la qual cosa va fer extensiva una economia irreal.
La guinda del pastís va caure quan els ins-truments de vigilància i de control financers es varen desplaçar a agències privades de qua-lificació i valoració de riscos o auditories, que depenien dels ingressos que els proporciona-ven les mateixes entitats avaluades. I així va arribar la catàstrofe.
Tenim la seguretat que la tercera crisi ha estat efecte d’un sistema inconsistent; però tenim el dubte sobre si en el crescendo ha ha-gut coneixement, consentiment i/o intenci-onalitat per part de l’administració de G.W. Bush. Mentre la democràcia no disposi de me-canismes per demanar responsabilitats als seus governants, la justícia històrica haurà de determinar fins a quin punt es tracta d’er-rors de sistema, d’un cicle històric de l’econo-mia mundial o d’un nou cas de negligència política. Amb els instruments tecnològics d’informació i amb l’experiència històrica, podria semblar que cada cop ens serà més difícil justificar futures crisis per desconei-xement de la mecànica economicofinancera, per errors de càlcul, o per manca de control o de voluntat, perquè són justament aquests, els errors comesos dels que hem après.
Si tornem sobre el 18 d’octubre del 2008, el contemplem com el dia que el sistema finan-cer internacional va prendre consciència dels seus límits, amb l’esperança que la crida per a la seva reforma suposi per a l’any 2009 una nova disciplina harmonitzadora de la política macroeconòmica de tots els països. Confiem en Obama.
La supervisió no resultarà si no
s’analitza la causa profunda
Ja és evidència que en economia les parets domèstiques no se salven
2 de gener del 2009 DIARI DE VILANOVA 13Opinió
