Final Egipte

Art de les Civilitzacions Antigues Jacobo Vidal2010/11 D-1

ÍNDEX

Introducció

Els Textos de les Piràmides, dels Sarcòfags i el Llibre dels Morts

Les primeres necròpolis reials

El Regne Antic: arquitectura

El Regne Antic: l’arquitectura després de la III dinastia

L’arquitectura de la V i la VI dinasties

1


Introducció

Egipte i Mesopotàmia tenen un comú denominador, que és el context geogràfic

desèrtic però fluvial (Tigris i Èufrates).

L’Egiptologia és la disciplina acadèmica que es dedica a estudiar científicament la

cultura de l’Antic Egipte. Es desenvolupà a Europa a partir del segle XVIII i sobretot el

XIX.

Egipte

El debat cronològic es deu al desacord de les fonts; es comença a conèixer a partir

d’un llibre anomenat Aegipciaca, de Manetó, historiador i monjo del temple

d’Heliòpolis, nascut el segle IV.

Per encàrrec de Ptolomeu I, va escriure aquest llibre, en grec, és una obra perduda de

la qual es conserva un llistat de faraons, anys de regnat i divisió en les trenta-cinc

dinasties que coneixem avui.

Les altres fonts que coneixem no sempre estan d’acord amb Manetó, sinó que parlen

d’unes altres cronologies, faraons... aquestes altres fonts són el Cànon de Turí, un

papir de la XVIII dinastia, la Pedra de Palerm, de la V dinastia, amb escriptura

jeroglífica o els escrits de les tombes. Són fonts molt diferents entre elles en el temps.

Egipte és un país format per dues terres, el Baix Egipte, a la zona del Delta, i l’Alt

Egipte, la Vall del Nil, tota la terra fecundada pels llims del riu.

Cronologia

Període prehistòric (7000-3200 aC)

Període protodinàstic (3200-2780 aC), s’anomena també període tinita

perquè la capital es trobava a Tinis, la terra d’on provenien els faraons que

unificaren l’Alt i el Baix Egipte. En aquesta època protodinàstica es

desenvolupen l’escriptura, els jeroglífics, la fabricació d’eines per a la

construcció, la pròpia construcció, l’administració... Aquest període avarca les

dues primeres dinasties.

2


Imperi Antic (2780-2280 aC) també rep el nom de període menfita degut a la

ubicació de la capital, a Menfis, just on comença l’Alt Egipte. Les dinasties que

ocupen aquesta època són de la III a la VI. És en aquest període en el qual es

desenvolupa el màxim poder dels faraons, es construeixen les piràmides més

grans i més importants (III i IV dinasties sobretot). També se l’ha anomenat el

Regne de les Piràmides.

L’estat pren una estructura teocràtica, el faraó és considerat una divinitat. Al

final del període apareixen els textos de les piràmides.

Primer Període Intermedi (2280-2060 ac) ocupa des de la dinastia VII fins a la

X. És una època d’inestabilitat, d’invasions, de divisió... s’acaba el Regne Antic

amb una pèrdua de poder del faraó i diversos personatges que reclamen

poder. Egipte estava dividit en nomos, governats pels nomarques. Apareixen

els textos als sarcòfags, similars als de les piràmides però més democràtics.

Regne Mig (2060-1785 aC) ocupa de la dinastia XI a la XIII; l’any 2060 aC,

Mntuhotep I funda la XI dinastia i es produeix la unificació d’Egipte, la capital se

situa a Tebes i el poder del país es comença a projectar exteriorment. El déu

Amon es converteix en el déu més important del panteó egipci, substituint Ra i

Osiris.

Segon Període Intermedi (1785-1580 aC) va de la dinastia XIV a la XVII. És

un període d’inestabilitat política, debilitament del poder del faraó... Hi ha vàries

invasions de diversos pobles estrangers, els hicsos (un poble asiàtic que arriba

a formular dinasties paral·leles a les tebanes). Ahmosis, el darrer rei tebà del

període, reunificà de nou el país i fundà la dinastia XVIII.

Imperi Nou (1580-1085 aC) va de la dinastia XVIII a la XX, s’expulsen els

hicsos, s’unifica el país; és el període de màxim esplandor d’Egipte, no del

faraó. Es produeix un art esplendorós equiparable al de l’Imperi Antic. A més

de l’esplendor polític i artístic es produeixen fes religiosos molt importants.

Amenofis IV dicta que Egipte és un país monoteista i canvia el seu nom pel

d’Ajenaton. Els seus successors retornen a les antigues tradicions politeistes.

Durant el regnat de Ramsès II (de la dinastia IX) Egipte passa per un nou

moment d’esplendor, polític i artístic. Hi tornen a haver invasions: els hitites, els

Pobles del Mar... la vida d’ultratomba es fa més democràtica. El Llibre dels

Morts data d’aquesta època.

3


Baixa Època (1085aC- ) comença a partir de la dinastia XXI, és una època de

constants invasions estrangeres, divisions al país, els perses funden

dinasties... l’últim faraó indígena de la finastia XXX s’anomena Nectanebo.

Al segle IV aC, Alexandre el Gran conquereix i es proclama faraó d’Egipte,

funda Alexandria i, Ptolomeu, un general d’Alexandre, funda la dinastia

ptolemaica, que regna al país des del 317 aC fins al 40 aC.

Els textos de les piràmides

La primera piràmide on trobem aquests textos és la d’Unas, a Saqqarah, faraó de la V

dinastia. En aquesta piràmide i en unes poques més (VI i VIII) varen aparèixer textos

en escriptura jeroglífica.

La creença en la vida d’ultratomba és el què va marcar, durant gairebé tres mil anys,

l’art egipci.

L’any 1880, els treballadors de les excavacions de Saqqarah, entraren per primera

vegada a la tomba de Pepi I. L’any següent, el 1881, entraren a la d’Unas. Els

egiptòlegs que descobriren aquestes tombes ja veien que aquestes piràmides es

diferenciaven de les conegudes fins aleshores, són més antigues i contenien

inscripcions.

Se’n van anar trobant més (IV dinastia) i es van anomenar textos de les piràmides, una

recopilació de textos feta al segle XX. No és un llibre. Es tracta d’un recull de formules

màgiques elaborades amb extractes de les teories de la creació, llegendes

mitològiques... Aquests textos els trobem a totes les sales de la piràmide excepte al

serdab.

Els textos dels sarcòfags

El costum s’inicià al Primer Període Intermedi, fonamentalment però, al Regne Mitjà,

on sectors més amplis de població aconsegueixen tenir sarcòfags, accedir a la

resurrecció, a coses que havien acostumat a ser de la reialesa.

Igual que els textos de les piràmides, contenen formules màgiques que al més enllà

havien de protegir i subministrar aliment i beure al difunt. Bona part dels textos són

comuns entre piràmides i sarcòfags.

4


Al Regne Antic, quan sorgeixen aquests textos de les piràmides, es creia que

ressuscitar només podia ser accessible a la reialesa, després passa a la cort, a la

noblesa...

Al Regne Nou es produeix una liberalització de la resurrecció, tot el poble d’Egipte pot

accedir a les formules màgiques sempre que pugui costejar-se la momificació i la

lectura dels textos.

Llibre dels morts

És l’ampliació democràtica dels textos de les piràmides i dels sarcòfags. Ja no s’escriu

a les piràmides, ni als sarcòfags, sinó sobre papir. Papir que es dipositava al costat de

les mòmies.

Els textos de les piràmides, els textos dels sarcòfags i el llibre dels morts es troben

emplaçats en diferent lloc, i sobre diferent suport, son per a classes socials diferents,

però tenen el mateix objectiu.

Els antics egipcis no anomenaven al seu país, Egipte, n’hi deien Khemet, que significa

terra negra (terres fosques plenes de llims fecundades pel Nil). Heròdot al segle V aC

diu que “Egipte és un do del Nil”. Egipte no hagués estat res sense el riu.

En contraposició a la terra negra, el país també estava condicionat per un territori

ampli, desèrtic, on mai plovia, i rebia el nom de Khaset (terra vermella). Aquest darrer

sector del país, improductiu, és on trobem les necròpolis (incloses les piràmides). Per

això, les necròpolis fetes a zones on no es podia construir o plantar, ha permès que

ens arribin fins als nostres dies.

Els faraons eren reis de les dues terres (Alt Egipte i Baix Egipte) i portaven la corona

doble, barrejades la blanca de l’Alt Egipte i la vermella del Baix Egipte. A ambdues

regions, les crescudes del Nil determinaven el ritme de vida, les collites depenien de la

bondat del Nil. El faraó havia de vetllar perquè el riu fos benèvol i creixés de manera

controlable i quan li toqués. La pèrdua de la divinitat del faraó a finals de l’Imperi Mig

5


semblar estar vinculada, en part, a una crisi, ja que el Nil no creixia tant com havia de

fer.

Quant al sistema polític, es basa, des de l’època protodinàstica, en una monarquia

absoluta. El faraó tenia el poder polític, militar i religiós. Per sota del faraó es trobava la

noblesa, una minoria cortesana, la classe sacerdotal i els funcionaris. Molts d’aquests

estaven vinculats familiarment amb el faraó. Aquest grup social contrasta amb la gran

massa de població, obligats a servir-se al faraó, especialment en època de construcció

de piràmides, tots els homes i totes les dones estaven a obligats a treballar

gratuïtament en les empreses constructives del faraó, també hi havia esclaus..

Quant a l’art, pintura, escultura i arquitectura van sorgir per possibilitar el culte als déus

i per exalçar el poder de la monarquia. L’art egipci també va sorgir motivat per la

creença en l’existència eterna de les persones. Aquesta creença originà unes obres

que havien de perdurar per sempre després de la mort dels seus creadors. Els artistes

egipcis havien d’aconseguir la perdurabilitat dels difunts. Pintors i escultors pintaven

escenes de la vida quotidiana, accions on participava el difunt comitent.

També apareixen estàtues; al Regne Antic està vinculada a la idea de doble del difunt

on es dipositava el KA, la força vital que acompanya el difunt (la nostra ànima).

Llavors, doncs, són obres força realistes. Un art realista però ple de convencions,

segueix una sèrie de pautes, es creà un cànon que reflectia l’ordre diví, inalterable.

Aquest cànon s’establí a partir de la III dinastia, és un cànon de divuit punys, aquesta

regularització de l’art egipci és la responsable que tot l’art egipci mostri una gran

cohesió, dificultant la diferenciació d’unes obres amb mil anys de diferència.

A la Baixa Època passa de divuit punys a vint-i-un.

La Paleta de Narmer, aprox. 3200-3150 (I dinastia)

Forma part d’una tipologia de paleta votiva, feta en el moment de canvi del predinàstic

al protodinàstic. La Paleta de Narmer és una variant monumental d’unes paletes per a

l’ús diari, feta d’esquist, es feia servir per preparar la malaquita (les dones es pintaven

els ulls). És un objecte d’ús quotidià monumentalitzat. Procedeix de Hieracompolis,

ciutat dinàstica de l’Alt Egipte. És un exvot dedicat al déu tutelar de Hieracompolis, Ra.

Decorada amb escenes esculpides a ambdues bandes. A la cara principal, al centre, hi

ha un forat (on es preparava el color), aquest forat el permet l’enllaçament dels colls de

6


dos animals fantàstics subjectats per figures humanes. No se sap realment què

representa. Se sap el significat de la resta de relleus. A la part inferior hi ha un bou

gros que xafa un home caigut i destrossa, amb les banyes, un edifici que comença a

caure, podria ser un palau; significa la victòria del rei per sobre dels homes i les

fortificacions.

L’escena de la part superior és més precisa; el rei porta el cap cobert amb la corona

roja del Baix Egipte, va amb l’escrivà, seguit d’un criat que li porta les sandàlies i es

dirigeixen a una doble fila de cadàvers decapitats.

De l’escena inferior a la superior hi ha una diferència, la de sota està tractada

simbòlicament, mentre que la superior narra un fet.

Hi ha una inscripció que diu que Narmer aconseguí una victòria militar contra els seus

enemics.

A dalt apareixen dos caps, és la deessa Hathor, amb cara humana i orelles i banyes

de vaca, protegeix el rei. És la primera obra on apareix escrit el nom d’un faraó.

A l’altra cara la composició és més unitària. No hi ha el forat. A la part superior hi torna

a haver dues vegades el rostre de la deessa Hathor. Al mig apareix, escrit en jeroglífic,

el nom del rei, Narmer. A la part central, delimitada per dues franges, el rei està a punt

de picar un home que sosté pels cabells, amb una massa (de la qual encara se’n

conserva el cap). Torna a aparèixer el personatge portador de les sandàlies. A dalt un

falcó, Horus, subjecta un presoner del qual només veiem el cap que li creix a partir

d’una planta de papir (el papir neix al Delta; també hi apareix un arpó, nom d’una

població del Baix Egipte).

A la part inferior apareixen dos homes caiguts al costat d’un palau a punt de morir,

escena similar a la del bou. El rei que està vencent porta la corona blanca del sud, de

l’Alt Egipte. L’observació de les corones és molt important.

Aquesta peça, la Paleta de Narmer, s’utilitza per començar a parlar de l’art egipci,

explica la sagnant unificació del país. Una característica important a tenir en compte,

també, és l’escala dels personatges, el rei és superior a la resta, d’aquesta manera

s’estableix la importància de cada un dels personatges.

No hi ha un únic punt de vista, és la suma analítica dels diferents elements, tots els

elements de cada personatge es mostren de la manera més reconeixible possible. El

cap es presenta de perfil, el tors frontalment i les cames de perfil. Es tracta d’un art

conceptual, els artistes egipcis no representen el què veuen, sinó el què saben que hi

ha.

7


Aquest tipus d’objecte, la paleta, es deixarà de fabricar en època protodinàstica. És

una obra característica de l’art egipci, realista però alhora convencional.

Parla de la violenta unificació del país. No és una obra aïllada, forma part d’una

tradició anterior; coneixem algunes altres paletes amb relleus votius d’època

predinàstica.

Paleta dels Voltors (del camp de batalla o del lleó)

Es pensa que és anterior a la de Narmer. En aquesta obra es commemora una victòria

reial encara que aquí, la representació és simbòlica: un lleó que devora les seves

víctimes, els voltors van a buscar aliment al camp de batalla... (d’aquí els possibles

noms).

Ganivet de Gebel-el-Arak, període predinàstic

Conservat al Museu del Louvre i provinent del jaciment de Gebel-el-Arak, a l’Alt Egipte.

La fulla és de sílex i el mànec d’ivori.

Al relleu, al registre superior d’una de les cares, hi ha uns personatges enfrontats,

lluitant; als registres inferiors hi ha una batalla fluvial. Ambdós registres suggereixen un

enfrontament. Respecta a la Paleta de Narmer hi ha una diferència, i és la manera de

representar la lluita, tots els personatges estan representats de la mateixa mida (en

aquest moment encara no existia la figura d’un líder). A l’altra cara hi apareixen, a

sota, diversos tipus d’animals que es persegueixen els uns als altres; a dalt, hi ha un

personatge amb barba flanquejat per dos lleons rampants (remet al Senyor dels

Animals, Dumuzi, de la mitologia sumèria).

Són dos dels exemples de tot el què es conserva d’escultura predinàstica, a banda, es

coneixen una sèrie de peces relacionades amb l’inici de l’època protoclàssica.

Obres de la Ia dinastia

Cap de massa cerimonial de Narmer.

Babuí, època de Narmer.

Porta el nom del faraó escrit.

Faraó

No porta cap inscripció, per això no se sap amb seguretat si és de la Ia dinastia. Porta

la corona blanca i un vestit de cerimònies curt i té una cama avançada en actitud de

caminar. Té el cap tirat endavant perquè l’escultura està tallada amb ivori. L’escultura

8


egípcia, s’adapta a la matèria, és una idea important que s’anirà trobant al llarg de la

història de l’art egipci. Es destaca la capacitat dels escultors egipcis de fer sorgir per

substracció de la forma empírica del bloc la forma de les imatges que desitjava

l’artista, és a dir, l’escultura.

Les primeres necròpolis reials (període protodinàstic)

Abydos (Alt Egipte) Saqqara (Baix Egipte)

Aquests encara no són els conjunts de piràmides tant coneguts, encara no existia la

piràmide en aquest moment.

Aquests conjunts s’omplen de tombes d’una tipologia que rep el nom de mastaba, que

es construeixen fins a l’Imperi Mig.

Les necròpolis d’aquesta època són dues, Abydos, relativament a prop de Tinis, i

Saqqara, de Menfis.

Abans d’aquest període protodinàstic, l’arquitectura funerària ja era molt important. El

costum d’enterrar els difunts al desert, lluny de la terra fèrtil, ja estava arrelat.

Cal considerar que, de les mastabes, no se’n sap res amb seguretat, hi ha diverses

hipòtesis, algunes contradictòries amb les altres.

Una de les hipòtesis descartada recentment és que existia una dualitat en els

enterraments dels faraons de les dues primeres dinasties; en moltes ocasions hi havia

dues tombes, una a Saqqara i una a Abydos, perquè es creia que les tombes s’havien

erigit perquè els governants seguissin controlant Alt i Baix Egipte unificats.

La primera tomba simbòlica a Abydos era un cenotafi, no hi havia el cos del difunt sinó

una estela amb el seu nom. A Saqqara, en canvi, és on es realitzava el segon

enterrament, on es construïa la mastaba per a les despulles del monarca.

Les darreres excavacions a Abydos demostren que els primers faraons si hi estaven

enterrats. No eren cenotafis; aleshores, les excavacions de Saqqara, demostren que

les tombes eren de funcionaris, nobles... i no reials.

Mastaba significa banc, n’hi havia de molts tipus; en sabem poc, sobretot de les més

antigues (es conserven poc). Es coneix l’estructura interna i subterrània, no l’exterior.

Es considera que es una construcció tronc piramidal de base rectangular. A causa

d’aquesta estructura, s’han considerat piràmides troncades. A la part occidental del Nil

9


era on es construïen les mastabes, sempre al desert però prop de la Vall del Nil; són el

millor exemple d’arquitectura oficial de les primeres dinasties i varen suposar un pas

fonamental en el progressiu avenç cap a la monumentalitat, la complexitat de les

estructures subterrànies i l’ús gradual de la pedra com a material constructiu, que

culminà amb les grans piràmides de l’Imperi Antic.

Les tombes més primitives eren unes fosses excavades a terra, a pocs metres de

profunditat, modestes i amb diverses sales (amb murs de tova). Eren túmuls. Una

vegada s’havia enterrat el cos, els pous se cegaven per evitar el saqueig. Sobre

aquesta estructura, es vestia la mastaba pròpiament dita.

Va acabar sent de pedra. L’estructura exterior imitava simbòlicament la casa del difunt.

Sobre la superestructura tampoc hi ha consens, es considera que n’hi ha de dos tipus:

Saqqara: construïda amb parets tipus palau, policromades i de grans

dimensions. Es creu que aquestes mastabes amb façanes tipus palau

s’inspiraven en els models mesopotàmics (en aquell moment més

desenvolupats que els egipcis).

Abydos: mastaba atalussada, de parets llises, mides més reduïdes...

La majoria de les mastabes que conserven estan en molt mal estat, i les

superestructures encara més que les parts subterrànies.

Si la hipòtesi dels tipus de façana és correcta, el què estaria clar és que les d’Abydos

són les que varen marcar el camí de l’arquitectura funerària dels faraons: es troben a

la gènesi de les piràmides, construïdes a partir de la III dinastia, començant per Djoser

(que fa un seguit de mastabes superposades).

Quant a la organització interna, també n’hi ha de dos tipus. A les parets orientals, a la

zona que mira cap al sol, hi havia uns nínxols que miraven cap a orient, es van anar

convertint en capelles i, a la llarga, es convertí en el serdab, conté l’estàtua funerària

del mort, on es dipositava el ka. Al principi, aquesta capella era per a les ofrenes i

sovint eren molt ornamentades, a vegades, amb portes falses per on el ka podia

passar.

En algunes ocasions, sobretot durant les primeres dinasties, dins del recinte on es

trobava la mastaba, s’han trobat d’altres tombes, més petites, amb façanes llises, on

s’enterraven les dones i els esclaus del faraó, eren sacrificats en el moment que moria

el monarca perquè el continuessin servint al més enllà. La creença de la vida

d’ultratomba era tant forta que marcà tot l’art i la vida egípcia.

10


Mastaba del faraó Volimu, I dinastia

S’han trobat, al seu voltant, 130 tombes més petites. És probable que no els semblés

una mala idea ser sacrificats en el moment de la mort del faraó, perquè així podien

accedir a la vida eterna (a la qual només, en aquest moment, hi podia accedir el

monarca). El què rep el nom de lúgubre cort d’ultratomba va desaparèixer a la I

dinastia, dones i esclaus eren enterrats vius.

També s’han trobat unes estructures de tova on es col·locava la barca solar pel seu

viatge.

Amb el temps, aquestes estructures que, en inici, eren simples, es varen anar

enriquint, a les sales s’augmentà la decoració i gradualment es va anar incorporant la

pedra, primer a la sala sepulcral, després a la capella i posteriorment se’n féu tota

l’estructura. La primera mastaba íntegrament de pedra és del darrer faraó de la II

dinastia, Jasejemuy.

Conforma la mastaba va anar evolucionant, també es van començar a produir

saquejos sistemàtics. No ho feien amb subestructures simplement perquè la raó de la

monumentalitat està relacionada amb la seva creença.

Aquestes tombes varen seguir unes directrius molt marcades per aquestes creences

funeràries, com tot l’art egipci. Es tractava d’un lloc on el faraó havia de perviure, però

també era un lloc on el mort continuava exercint els drets que li eren propis segons el

seu rang i la seva personalitat.

La tomba egípcia és, alhora, un monument i una casa. El gran desenvolupament

comença a partir de la III dinastia i Djoser, que construí un complex propi i abandonà la

mastaba en favor de la piràmide, tipologia que triomfarà.

El Regne Antic: arquitectura

Quasi no disposem de notícies sobre la III dinastia, la que inaugura el Regne Antic,

doncs hi ha dues teories bàsiques:

Una sèrie d’autors opinen que al final del període protodinàstic es va estendre

per Egipte una tendència que qüestionava la divinitat del faraó; és contrastada

amb l’expressió de poder mitjançant les piràmides.

Altres autors fan la contraposició, no hi hauria hagut una crisi entre el període

tinita i el Regne Antic, no hi hauria hagut un trencament, sinó una continuïtat i

11


un afermament d’aquesta continuïtat; les piràmides serveixen per afermar el

poder dels faraons.

Les piràmides neixen en aquest període; la seva construcció suposa un pas endavant

en construcció, obligà a canviar el sistema administratiu i la forma de vida dels egipcis.

Al principi, era un país ric, una riquesa que s’havia anat forjant en les primeres

dinasties; això, sumat a la construcció de les piràmides suposà una reorganització

administrativa. Es creà el càrrec de visir i gràcies a l’escriptura es féu un cens de les

riqueses del país. S’obligà a tot el poble a formar part de l’empresa constructiva del

faraó.

En aquesta època també, la capital passà de Tinis (Alt Egipte) a Menfis (període

menfita, II dinastia). Menfis fou fundada per Narmer, ja existia al període protodinàstic

però no fou fins aquest moment que prengué la capitalitat del país.

El faraó, aleshores, concentrava poder militar, polític i religiós (humans i divins). Durant

l’Imperi Antic, el faraó, compta amb el màxim esplendor del seu poder. Respecte

aquest màxim poder, a les obres que farà el faraó, destacarà la seva relació

privilegiada amb els déus.

Djoser és el primer faraó rellevant de la III dinastia, segurament, el segon. El seu

complex funerari és on comença veritablement el canvi, en aquest cas, a banda de la

importància del faraó, comptem amb la d’un altre personatge, Imhotep, un dels visirs

de Djoser, jutge suprem, portador del segell reial, sacerdot de Ra a Heliòpolis i

arquitecte (el primer de la història). El seu nom significa Qui ve en pau.

Complex funerari de Djoser

Al sud de Menfis, féu un complex funerari, dins la Necròpolis de Saqqara; un complex

prodigiós, digne de ser imitat.

Djoser i Imhotep no milloren les tombes d’època protodinàstica, sinó que creen un

complex funerari propi dins la necròpolis, on també es varen fer altres piràmides

imitant Imhotep.

És un recinte rectangular, enorme (quinze hectàrees aproximadament) i estava

envoltat per una muralla de pedra, no es conserva sencera , una muralla amb dos-

cents bastions i tretze portes falses, de les quals només una era vertadera. Sembla

que imitava la Muralla Blanca de Menfis feta de tova. Els dos canvis més importants

del període protodinàstic al Regne Antic és que es canvia la tova per la pedra i de la

mastaba es passa a la piràmide.

12


Rere la porta, a partir d’un passadís estret, s’arriba a una sala hipòstila formada per

columnes; les primeres columnes de pedra de tot Egipte (hi ha columnes acanalades i

papiriformes).

Al complex funerari, a banda de pedra i columnes, hi ha patis; el més important de tots

és el Pati del Heb Sed, petit, amb edificis que eren capelles per a déus; on es

celebrava la festa del Heb Sed, la renovació dels poders, un jubileu.

Durant el Heb Sed, s’enterrava una estàtua del faraó, després se l’entronitzava, se li

posava la doble corona després d’haver fet la cursa ritual davant les estàtues dels

déus, els locals també. Hi ha un relleu que mostra el rei Djoser fent aquesta cursa

ritual.

El complex s’ideà com un conjunt constructiu per a les celebracions, un decorat teatral

funerari i màgic amb edificis simbòlics, alguns que només eren façanes però altres

amb funcions concretes, la mastaba, el magatzem per guardar ofrenes i una piràmide.

Imhotep creà una successió de volums il·lusionistes que eren una mena de ciutat dels

morts, feta en pedra, per a l’eternitat, aixecada al replà de Saqqara a imitació de la

Menfis dels vius construïda amb tova. L’element més rellevant és la piràmide

esglaonada de Djoser, és la primera del Regne Antic, la primera de pedra, tot i que al

període protodinàstic la pedra havia anat apareixent, no és la mateixa manera de

treure profit al material.

La historiografia considera que són Djoser i Imhotep els que van crear la primera

arquitectura monumental egípcia, que per forma i contingut simbòlic va marcar la

formació de l’estat egipci de l’Imperi Antic.

També se l’ha anomenat, a la piràmide esglaonada, protopiràmide, per ser la primera.

El projecte, però, era fer una mastaba i, en un determinat moment, es va canviar

d’opinió. En realitat són tres mastabes. Després s’amplià dues vegades en alçada, per

tant, era necessari anar sumant mastabes. Primer era de quatre esglaons, n’acabà

tenint sis.

Quant a l’interior, hi ha onze pous de fins a vint-i-dos metres de profunditat destinats a

les despulles dels familiars del faraó; donaven accés a galeries excavades a la roca

que portaven a les anomanades cambres blaves, el nom prové de la decoració de les

parets, de ceràmica blava vitrificada. Aquesta decoració remet al Palau de Djoser a

Menfis.

13


També hi havia una cambra per al sarcòfag del faraó, just al centre de la piràmide, en

un pou de vint-i-vuit metres de profunditat, fet amb granit d’Asuan transportat via

fluvial.

Aquesta cambra estava recoberta d’estuc i segellada amb una porta llevadissa que

tancava quan s’havia enterrat el faraó. Ja en època antiga fou saquejada. A part de la

piràmide, hi ha una altra tomba. La tomba del Sud (enganxada a la muralla), és una

mastaba, allargada. Orientada d’est a oest i coronada, a la part superior, per un fris de

cobres.

Les instal·lacions subterrànies de la tomba són quasi iguals que a la piràmide. També

hi ha un pou vertical de vint-i-vuit metres al centre. Realment no se sap perquè servia

aquesta segona estructura, ha d’estar vinculada a la piràmide esglaonada però, i a

Djoser també. Podria ser un cenotafi.

Aquesta tomba potser albergava els vasos canopis (per a les vísceres del faraó);

potser tenia una escultura de fusta que representava Djoser, aquí no s’hi ha enterrar

perquè les dimensions són una mica inferiors a les de la piràmide i no hi hagués pogut

entrar un sarcòfag monumental. A aquests vasos se’ls donava el mateix valor que al

cos.

S’accedia a ambdues cambres sepulcrals per unes obertures circulars amb grans

lloses.

Adossat a la piràmide, s’aixecava el Temple Funerari del complex amb columnes

acanalades similars a les de l’entrada. Djoser també va fer el primer temple adossat a

una piràmide, fa al·lusió al Palau del Faraó, després apareixerà en altres piràmides on

ho ressaltaran més. Al costat del temple hi ha el serdab, cambra de petites

dimensions, tancada, per a l’escultura del faraó. Es va descobrir l’any 1924, té dos

petits forats que permetien a l’estàtua, però no a l’espectador controlar el què passava

fora del serdab. Està en un lloc poc habitual, normalment (a partir de la dinastia IV), el

serdab s’incorpora a la Cambra Sepulcral rere una falsa porta. Finalment, el serdab

desapareix, però no l’estàtua.

L’estàtua es conserva al Museu del Caire, de dimensions naturals i esculpida en pedra

calcària i policromada. No estava pensada per ser vista. Frontal. Demostra la manera

de treballar dels escultors de l’antic Egipte.

El faraó està representat de forma severa, amb el cap encaixat al cos pel pes del

nemes. Al rostre s’aprecia la policromia però els ulls de cristall de roca s’han perdut; si

es conservessin, seria més naturalista. El cos està cobert amb la capa del jubileu, que

li arriba fins als peus. El braç esquerre el té sobre la cama i el braç dret sobre el pit,

postura que es repetirà durant quasi tots els retrats dels faraons.

14


La seva escultura marca la pauta del què serà l’art dels faraons de l’Imperi Antic.

Imhotep traslladà a la pedra la inspiració orgànica gràcies a la possibilitat que va tenir

d’experimentar mentre regnà Djoser. Aquesta possibilitat d’experimentació sumat al

desenvolupament tècnic dels instruments de metall que permetien talar la pedra fa que

es traslladi el què s’havia fet amb tova, a la pedra.

En tot cas, l’activitat d’Imhotep suposà un pas endavant que anuncià la maduresa de

les formes i el gran desenvolupament tècnic assolit a la IV dinastia.

La pedra de carreu, des d’aleshores, serà un element necessari i imprescindible, que

no podrà faltar en l’arquitectura oficial. Des d’aquest moment, no es torna a fer ús de la

tova.

Una altra innovació que porta Imhotep és que la piràmide està orientada respecte els

punts cardinals, cosa que fins ara no s’havia trobat i, des d’aquest moment, sempre

serà així. El complex funerari de seguida va tenir conseqüències. Uns dos mil anys

després, varen acabar divinitzant Imhotep com al déu de la saviesa, de l’astronomia,

de l’arquitectura i la medicina.

El Regne Antic: l’arquitectura després de la III dinastia

La piràmide de Djoser no assoleix la forma perfecta (la seva intenció, en origen, era fer

una mastaba). Acabà esdevenint el model a seguir.

Després de Djoser, cap altre rei de la III dinastia va aconseguir finalitzar les obres de

les seves tombes. Hi va haver progressos tècnics i des del punt de vista de la

distribució dels espais. Aspiraven a una altura més gran que la de la piràmide

esglaonada. El complex més interessant, després del de Djoser a Saqqarah, i encara

dins la III dinastia, és el de Sejemjet, fill o net de Djoser, no està clar.

Complex funerari de Sejemjet

La seva piràmide esglaonada es va descobrir l’any 1950. Ha set per les restes

trobades que s’ha arribat a deduir que era esglaonada com la de Djoser, l’estructura

subterrània és més complexa que la de Saqqarah i es pensa que si la superestructura

s’hagués conservat, també ho hagués set.

Està vinculat a Djoser i Imhotep i està incomplet perquè el faraó va morir abans que

s’acabés de construir la tomba (un faraó mai acabava la tomba iniciada per un altre

rei).

15


A banda del complex de Sejemjet i dins, encara, de la III dinastia, Uni féu una sèrie de

piràmides que eren fites reials (demostraven el poder del faraó). Del seu enterrament,

en canvi, no se’n sap res.

No trobem noves piràmides acabades fins Snefru, de la IV dinastia. La forma clàssica

de piràmide s’assolí dins la seva dinastia.

Durant el regnat de Snefru es completà el procés evolutiu començat amb les mastabes

i seguit per la piràmide de Djoser, s’acaba aconseguint la piràmide geomètrica

perfecta.

Snefru era fill d’una reina secundaria de la III dinastia, potser també, fill d’Uni; no se

sap amb seguretat ja que de la descendència no se’n parlava perquè representava

que el faraó era fill de déu.

Els documents parlen de campanyes militars, de la construcció d’un nou palau reial,

les portes del qual són de fusta del Líban, d’estàtues del rei d’or i de coure... Tots

aquests documents no esmenten la construcció de les piràmides i, per nosaltres, és

per això que Snefru rep importància. Pot ser que no facin referència a la construcció

piràmides perquè era una tasca que el faraó havia d’acometre amb la mateixa

naturalitat amb què s’ocupava del culte als temples, del ritual diari que garantia la

sortida i la posta del sol, de la successió de les estacions i la crescuda anual del Nil;

tasques tant interioritzades que no calia fer-ne esment.

Snefru tingué un regnat llarg, féu diversos assajos abans d’aconseguir la seva

piràmide definitiva. En construí tres:

Piràmide de Meidum

Actualment es tendeix a pensar que la piràmide que inicia el camí evolutiu és la de

Meidum (després les de Dashur). Una de les hipòtesis que s’ha plantejat per justificar

aquest ordre és que Meidum estava massa lluny del Delta i les rutes comercials i en

canvi, es pensa que Dashur estava més a prop, malgrat la diferència no sigui abismal i

des d’aquí també es podien controlar les rutes.

Alguns egiptòlegs pensen que la de Meidum durant molt de temps s’havia relacionat

amb Snefru, però fa uns anys, tota una línia historiogràfica va dir que pertanyia al seu

pare, Uni, i que sent faraó de la III dinastia ho hauria fet amb els criteris del seu

moment (piràmide esglaonada, com la de Djoser). Tenia vuit grades, Snefru la va

16


intentar convertir en una piràmide geomètrica. Els àrabs l’anomenen piràmide

enderrocada (només se’n conserven tres grades).

Una altra teoria més moderna torna a la més vella i defensa que la piràmide fou feta

per Snefru mentre que la segona teoria no pot ser real perquè no hi ha vestigis d’Uni;

tampoc era possible que un faraó acabés l’obra que havia començat un altre i menys

encara que l’utilitzés).

Sembla cert que aquesta piràmide esglaonada es va acabar convertint en una de

geomètrica, al final del regnat d’Snefru i que acabà assolint vuitanta-cinc metres

d’alçada en aquest camí cap a la monumentalitat.

En principi, la piràmide de Meidum, fins que es va reomplir de pedra es va construir

seguint els principis de la III dinastia, però també des de l’inici presenta novetats

importants; la cambra sepulcral està al cos de la piràmide (i no al subsòl), els espais es

cobreixen amb falses voltes (un punt intermig, s’aconsegueix per les filades, es van

aproximant quan van pujant; molt habitual en l’arquitectura de la zona del Mediterrani

en època clàssica). A partir d’aquest moment, aquesta falsa volta estarà a tots els

interiors de les piràmides del Regne Antic.

Aquesta necròpolis a més, inclou altres elements com la piràmide satèl·lit (no se’n

coneix la funció, es pensa que podria ser un cenotafi), també hi ha mastabes per a

funcionaris i alts dignataris; de les quals destaca la de Nefermat, on hi ha les Oques.

També hi ha un Temple Funerari, a diferència del complex de Djoser, aquest Temple

Funerari, s’uneix, mitjançant una calçada a un temple a la Vall del Nil (anomenat

Temple de la Vall). Amb dues funcions: una de constructiva, la segona, en la processó

fúnebre que es feia en morir un faraó, que anava amb barca fins al Temple Alt i

després s’enterrava a la piràmide.

Després va fer les piràmides de Dashur:

Piràmide Colzada

Han caigut diverses parts del revestiment, tot i així, és la que més bé es conserva i

també una de les més ben conservades de l’Egipte dels faraons.

Encara no s’ha assolit la forma geomètrica perfecta. Té dos pendents diferents, l’angle

de la meitat superior és més petit que el de la meitat inferior (per seguretat).

Aquesta doble inclinació s’explica per un canvi en els processos constructius. També

resulta peculiar l’existència de dues entrades, una al Nord (les entrades al Nord són el

més habitual), l’altra a l’Oest. El pes de la piràmide era més del què el terreny podia

17


suportar i, per tant, es va variar el grau d’inclinació perquè fos més segura i, a més, es

van omplir de pedra les cambres inferiors (i es va haver de fer una nova entrada).

Tot i així, no es creia del tot segur i van abandonar les obres. Amb tot, aquesta

piràmide forma part d’un complex envoltat per una muralla (igual que el de Djoser a

Saqqarah(, amb els patis més petits. També hi ha la piràmide satèl·lit (no es coneix la

funció) i els dos temples, mal conservats: un Temple Funerari adjunt a la piràmide i

una calçada resseguida per un mur unida al Temple de la Vall (igual que a Meidum).

La diferència entre el Temple de la Vall de Meidum i aquest, a Dashur, és que aquest

darrer és monumental, mentre que el de Meidum és encara de dimensions modestes.

Meidum i Dashur marquen el model de complex funerari.

Piràmide Roja

A uns centenars de metres de la piràmide colzada, hi trobem aquesta; envoltada per

piràmides de faraons, en aquest cas, de la XII dinastia.

Fou aquí on Snefru es féu enterrar. El nom deriva del material amb la qual està

coberta actualment (no és el revestiment original).

La diferència entre la piràmide anterior i aquesta és que després del fracàs, van

sondejar molt bé el terreny (aquest era més resistent a la compressió). El grau

d’inclinació és molt reduït (40º enlloc dels 50º o 55º de la resta de piràmides) i base

molt llarga (220m, per assegurar l’obra). Acabà sent molt gran; la tercera més gran

d’Egipte, després de la de Keops i la de Kefren (el grau d’inclinació fa que no sigui tant

alta).

Com a Meidum, la cambra funerària està més o menys a l’altura del sòl. S’hi accedeix

per un passadís cobert amb falsa volta. Quan es va excavar, a dins es trobà part d’una

mòmia relacionada amb Snefru.

Els elements del complex funerari del faraó són quatre: la piràmide, el temple de la

vall, el temple adossat a la piràmide i la calçada.

La tipologia de piràmide abandona la seva configuració física d’escala

ascendent cap al cel i assoleix la seva forma geomètrica, canònica i prototípica

definitiva que marcarà les realitzacions posteriors de la IV dinastia.

18


Se seguirà la codificació dels elements necessaris per a l’enterrament d’un

faraó, amb la construcció del temple de la vall i el temple funerari adossat, amb

la calçada que els uneix.

Cal ressaltar que la transició de piràmide de forma esglaonada a piràmide

geomètricament perfecta no va ser automàtica: es tracta d’una consecució

intel·lectual important que es va aconseguir en un únic regnat, el d’Snefru, però

es va aconseguir gradualment.

Les piràmides de Gizeh

El procés evolutiu de la piràmide es conclou amb Snefru. Les piràmides poden tenir un

altre punt de partida; la recerca de la forma piramidal pot tenir un motiu:

Segons Cyril Aldred, aquestes piràmides de base quadrada són un model a

gran escala de la pedra ben-ben d’Heliòpolis; un objecte cònic o piramidal,

potser d’origen meteòric que es venerava a Heliòpolis.

Possiblement, la forma de la piràmide clàssica es posés en relació amb la

mitologia egípcia de la creació.

Al complex de Gizeh hi ha tres piràmides i una sèrie de piràmides satèl·lit. Un mur

l’envoltava; a dins, hi havia la piràmide principal, amb accés des del nord, i les

piràmides satèl·lit (igual per a Kefren, Keops i Micerinos). En general,les piràmides

satèl·lit, estan destinades a les reines, hi ha el Temple Funerari i el Temple de la Vall

units per la calçada cerimonial coberta i amb les parets decorades amb relleus. A més,

en aquest sector, dins del complex, hi havia foses amb barques solars. Fora del

complex, hi havia els tallers, les cases dels treballadors i edificis administratius (mentre

es construïa el complex i per la seva conservació).

La raó principal de les obres era albergar el cos incorrupte del faraó; d’aquesta

manera, s’assegurava el viatge al més enllà. A causa d’això, es construïa prop del Nil,

però relativament lluny per evitar que les crescudes del riu afectessin a les

construccions.

Keops

És la primera de les tres. Keops era fill d’Snefru. Segueix la tradició de la Piràmide

Roja.

Fa 146 metres d’alçada. S’ha perdut el revestiment. 230 metres de base. És la única

de les set meravelles del món antic que s’ha conservat.

19


Igual que en el cas de Djoser, també es coneix l’arquitecte, Hemiunu, fou visir, guia

dels exèrcits, supervisor dels treballs, portador del segell reial... com que era un alt

dignatari, es va poder enterrar en una mastaba al costat de la de Keops. Hemiunu es

va fer enterrar en una de les més grans i també encomanà escultures.

La piràmide de Keops és la més antiga i la més gran de la necròpolis de Gizeh; està

prop del Caire. Aquest canvi d’emplaçament respecte el seu pare no està massa clar

però se’n deriven tres hipòtesis:

Aquest pla estava elevat, per tant, a salvi d’inundacions.

En aquest lloc hi havia pedreres importants, però havien de transportar una

gran quantitat de pedra, tenien el material bàsic.

Era un terreny resistent a la compressió, no com el de pissarra de Dashur.

Pel què fa al vestiment també hi ha diverses hipòtesis:

El projecte fou unitari pel què fa a l’exterior però es varià a l’interior.

El projecte fou unitari pel què fa a l’exterior i, també, a l’interior.

S’arriba a les tres cambres des d’una entrada al Nord, un corredor descendent

condueix a una primera cambra excavada al subsòl amb un pou, una sala pel

sarcòfag... La cambra sepulcral se situa a la part del cos de la piràmide. Aquesta

entrada descendent té una bifurcació que puja, es torna a bifurcar i porta a la Cambra

de la Reina (potser allotjava l’estàtua del faraó). Es continua amunt: La Gran Galeria

(coberta amb falsa volta) està abans de la Cambra del Rei. Finalment, a la Cambra del

faraó, hi trobem un enorme sarcòfag que ja estava a dins quan es féu la construcció;

és de granit d’Assuan. El sostre és pla.

Totes les estances es varen redescobrir amb l’expedició de Napoleó a finals del s.

XVIII.

Al costat de la piràmide hi ha el Temple Funerari, avui en runes. S’unia amb el Temple

de la Vall mitjançant una calçada.

El Temple de la Vall no s’ha pogut excavar ja que es troba al límit de les terres

conreables.

A mitjan s. XX s’hi trobà una barca de més de quaranta metres d’eslora, de fusta de

cedre del Líban. Sembla que s’havia fet servir de veritat, i potser inclús, fou la que

s’utilitzà per traslladar el cos del monarca des del Nil fins a la piràmide.

20


La piràmide de Keops està envoltada per piràmides satèl·lit i mastabes.

No hi ha cap descripció contemporània sobre la construcció de les piràmides. La única

que tenim d’aquesta piràmide en concret és d’Heròdot, del s. VaC (dos mil anys

posterior a la construcció de les piràmides).

En aquesta necròpolis hi ha dues piràmides més que també compten amb el seu

complex funerari propi. Al costat de la piràmide de Keops trobem la del seu fill, Kefren.

Kefren

Conserva part del seu recobriment al vèrtex. Les dimensions són iguals que en origen.

Fa fins a 143 metres d’alçada. En estar situada més elevada, sembla més gran que la

del seu pare, Keops, però no n’és. Fa 215 metres de base. La piràmide de Keops

s’acabà cap al 2670aC mentre que la de Kefren al 2520aC. Heròdot parla de la

piràmide Kefren com la segona piràmide.

Igual que a la Piràmide Colzada d’Snefru, la de Kefren té dues entrades a la cara nord.

La Cambra Funerària està excavada a la roca (a l’eix vertical i a la base). Està coberta

amb dues aigües. D’aquesta cambra només se’n conserva el sarcòfag de granit negre.

A dins el sarcòfag, quan l’any 1818 s’hi entrà, hi varen trobar ossos de vaca enlloc del

faraó.

Al sector sud hi ha la piràmide satèl·lit de funció discutida (estàtua del Ka, tomba

familiar...); al seu voltant s’hi van trobar una sèrie de barques solars molt mal

conservades.

El Temple Funerari, destinat al culte al faraó mort, adossat al cantó nord. Aquest

temple és el que marcà la tipologia dels temples posteriors. És de planta rectangular,

hi ha zones públiques i zones reservades al sacerdot (santuari, sala hipòstila i

magatzems). D’aquest temple en surt la calçada d’uns 500 metres amb sostre, relleus

als murs i comunicada amb el Temple de la Vall que, en aquest cas, és important

perquè es conserva bé i és una estructura quasi sense ornaments.

Micerinos

És, de les tres piràmides de Gizeh, la més petita (65,5 x 105 m).

Segons alguns autors, es va concebre com una piràmide esglaonada.

La construcció de les piràmides esglaonades no arriba a la seva fi a la III dinastia,

moltes vegades, les piràmides satèl·lit, són esglaonades.

21


A la piràmide de Micerinos també se l’ha anomenat Piràmide Divina, a causa del seu

revestiment, que era especialment ric (granit rosa d’Assuan, basalt negre i filades de

calcària blanca de tura.

Les cambres foren saquejades ja en l’antiguitat i el forat per on van entrar els lladres

és visible encara ara.

D’altre banda, aquesta piràmide, no era una tomba aïllada, formava part del complex

funerari privatiu de Micerinos amb tot el què això comporta. Compta amb tres

piràmides esglaonades més, una sèrie de mastabes i el Temple Funerari i el Temple

de la Vall.

A diferència de Keops i Kefren, no fou construït en pedra sinó en tova, potser perquè el

regnat de Micerinos fou curt i no va poder fer una gran obra com les dels seus

predecessors.

Les dependències segueixen l’esquema dels seus predecessors.

Després de Micerinos, el seu successor, Shepseskaf, trencà amb la tradició.

Abandonà Gizeh i la piràmide i s’enterrà en una mastaba a la Necròpolis de Saqqarah

(la més tradicional d’Egipte).

Aquesta mastaba és menys espectacular, cosa que no implica una baixada qualitativa

de l’enterrament del faraó. Marca la diferència el tipus de construcció; és una mastaba

feta amb uns carreus molt grans i ben tallats ( com els que s’utilitzen en la construcció

de les piràmides). Quant a la planta, també és complexa. Té cambres, avantcambres,

el temple, envoltada per una muralla... L’únic que varia és la superestructura.

En tot cas, a partir de Shepseskaf, la resta de faraons abandonà Gizeh, que passà a

ser un lloc d’enterrament de faraons a ser un lloc de culte associat a la mítica

muntanya primigènia des d’on les ànimes dels faraons ascendien al cel per trobar-se

amb Ra.

Gran Esfinx de Gizeh

Es tracta d’una enorme escultura tallada in situ en un petit promontori de roca calcària,

al costat d’on després es va construir e l temple funerari de Kefren. Fa uns vint metres

d’alçada i setanta-tres de llargada. Inaugura el colossalisme, encara no hi havia hagut

mai escultures més grans que la mida real. Quant a iconografia, és un ésser híbrid,

amb cos de lleó i cap humà; això també és una novetat. Fins a aquest moment, els

escultors egipcis havien après a representar lleons en aquesta mateixa postura. El què

no s’havia fet fins aleshores, era canviar el cap del lleó pel d’una persona. Després

d’aquest moment, es torna habitual.

22


Per tant, s’ajunten la força del més feroç dels depredadors (des de l’època

protodinàstica, el lleó ja era un símbol del faraó, com a la Paleta dels Voltors) i la

intel·ligència humana i, en aquest cas, divina, ja que el cap és el d’un faraó.

L’obra és sorprenent i perfecta ja que presenta dues novetats, el tema i la mida.

La datació també presentava dubtes. Es a pensar, durant anys, que havia de ser

posterior a la IV dinastia (per les novetats que presentava, es pensava que havia de

ser posterior). Actualment, però, hi ha un acord quasi unànime que aposta per la IV

dinastia a mode de protector dels enemics.

No se sap a quin dels tres faraons atribuir-la: Keops, Djedefra (fill i successor de

Keops substituït posteriorment per Kefren), o Kefren.

De Djedefra no se’n sap quasi res, fins i tot es va pensar que no tenia piràmide. Avui

se n’hi atribueix una a Abu Roash que havia de tenir un aspecte similar al de la

piràmide de Keops; fins i tot alguns autors, creuen que podria haver set més alta que

la del seu successor.

En època de Tutmosis IV, trobem una estela que vincula l’esfinx a Kefren; el problema

és que Tutmosis IV regnà quasi mil anys després que Kefren.

Hi ha una segona estela, de la XIX dinastia, que la vincula a Keops. És probable que

fos Keops perquè la pedra del vestiment de la seva piràmide era l’emplaçament de

l’esfinx.

Hi ha una sèrie de criteris lògics:

El faraó que va manar a fer-la fou Keops perquè la seva piràmide és la més

gran i innovadora, una obra com l’esfinx, faria bona parella amb la seva

piràmide.

La calçada d’accés a la piràmide de Kefren té un traçat diagonal. Els autors

que volen vincular l’esfinx a Keops diuen que aquest desviament es produeix

perquè, en el moment de la seva construcció, ja hi havia alguna cosa que

condicionava aquesta calçada (l’esfinx).

Els que creuen que és de Keops, també, diuen que la forma de la cara és

quadrada, contraposada amb el rostre conegut de les estàtues de Kefren.

L’esfinx porta la forma més antiga de nemes, que també trobem a un retrat de

Keops conservat al Metropolitan Museum de Nova York i, també, es

contraposa amb el nemes que du Kefren.

Destaca l’absència de barba postissa, que tampoc la trobem a cap dels retrats

coneguts de Keops. Djedefra, Kefren i Micerinos si porten la barba cerimonial.

Tot i així, cap de les hipòtesis està demostrada.

23


L’esfinx, com quasi tota l’escultura fins al Renaixement, estava policromada. El nemes

amb franges blaves i grogues i la cara vermella.

L’arquitectura de la V i la VI dinasties

Es concentra, bàsicament, a la Necròpolis d’Abusir, pertanyent, també, a la regió de

Menfis. El primer faraó de la V dinastia, Userkaf, no va ser el primer en enterrar-se a

Abusir, sinó que fou el segon.

Durant la V dinastia, s’estengué la llegenda que Userkaf era fill de Ra i una

sacerdotessa. Els temples solars són les realitzacions arquitectòniques més rellevants

en aquest moment. El gran moment de les piràmides es desenvolupa durant la IV

dinastia.

Es crea una nova tipologia de temple solar. No es troben dins els complexos funeraris.

Estan dedicats a l’adoració del Déu Sol i són uns complexos on domina el buit;

semblant al complex funerari de Djoser, amb patis amplis, a l’aire lliure...

Els temples s’organitzen al voltant d’un pati claustrat on hi havia l’emblema de Ra, que

encara no era l’obelisc, sinó la pedra ben-ben, d’origen meteòric.

Dels sis temples que tenim constància de la V dinastia, prop d’Abusir, només se’n

conserven restes significatives de dos: d’Userkaf i el de Neuserre.

Temple Solar de Neuserre

El santuari es troba en un recinte rectangular emmurallat. Hi ha un podi, i a sobre, la

pedra ben-ben. Al costat hi ha un altar d’alabastre, on es feien els sacrificis, i al voltant,

un pati porticat decorat amb relleus i amb la festa del Heb-Sed.

L’accés al temple és similar al de les piràmides. Hi ha una rampa que comunica el

temple amb una sala a la zona baixa, la Sala de les Estacions (on s’hi representen

elements relacionats amb els treballs agrícoles que estan vinculats al sol, era un

agraïment).

Les piràmides de la V i la VI dinasties

No fou Userkaf, sinó Sahure, el segon faraó de la V dinastia, que inaugurà la

Necròpolis d’Abusir. Les piràmides d’Abusir són més petites que les de Gizeh, no se’n

coneix el motiu, potser pel debilitament del poder del faraó en favor dels sacerdots.

24


Aquests complexos continuen amb la codificació dels elements propis del complex

funerari: els dos temples, la calçada... marcada a la IV dinastia.

Malgrat la superestructura sigui un pàl·lid reflex de les piràmides de Gizeh, hi ha un

augment de la complexitat de la subestructura i un augment de la importància dels

temples.

La subestructura es torna més complexa per preservar els enterraments dels

saquejos. El fet que el temple rebi més importància es relaciona amb el creixent poder

de la classe sacerdotal. L’arquitectura, alhora, és més ornamentada i menys sòbria.

Piràmide de Sahure

Està en un mal estat de conservació, com quasi totes les obres de la V i VI dinasties.

El vestíbul estava cobert amb una volta pintada de blau amb estrelles que portava a un

pati descobert decorat amb relleus amb escenes del faraó.

Aquesta arquitectura plena d’ornaments es contraposa a l’arquitectura del Temple de

la Vall de Kefren (volums nets, sense decoració però més majestuós).

Les columnes del complex de Sahure reben especial importància perquè demostren la

continuïtat d’una tradició començada per Djoser, la que tradueix elements vegetals a la

pedra.

La resta de piràmides d’Abusir reflecteixen ambicions similars a Sahure, més

modestes que les de la dinastia anterior i, a més, des d’època antiga ja es troben en

males condicions ja que es feren servir per a construir altres edificis, etc.

Destaquen les piràmides de Neferikare (la més gran, sembla una piràmide esglaonada

però no ho era, com que ha perdut tot el recobriment només se’n veu el nucli), de

Neferefre i Neuserre (el mateix que féu construir el Temple Solar).

El darrer faraó de la V dinastia abandonà Abusir i es feu enterrar a Saqqarah.

El complex funerari d’Unas no presenta modificacions significatives respecte les obres

dels seus predecessors, excepte un fet molt important, el seu interior; a la cambra

sepulcral d’Unas es varen trobar els primers textos de les piràmides. És important

perquè uneix l’arquitectura de la V dinastia i la de la VI (que també estan plenes de

textos de les piràmides).

Les piràmides de la VI dinastia segueixen els esquemes i dimensions de la V dinastia.

25


Les piràmides de Pepi I, Pepi II... presenten unes característiques iguals que Userkaf,

Sahure... hi ha una continuïtat de l’arquitectura de la dinastia anterior.

Tècnicament, són perfectes. Les subestructures són complexes i els temples més rics i

ornamentats.

Les mastabes dels alts dignataris, igual que els temples, deixen de banda la sobrietat

de la IV dinastia.

Destaca sobretot la mastaba de Mereuka (visir de la VI dinastia), que es féu enterrar a

Saqqarah en una mastaba molt decorada, de dimensions equiparables a piràmides

petites i molt complexa interiorment, amb més de trenta cambres destinades a ell

mateix, la seva dona i el seu fill.

Potser en la construcció de totes aquestes grans necròpolis trobem l’origen de la crisi

que porta a la fi del Regne Antic; sobre això hi ha dues teories:

La construcció de les piràmides esgotà els recursos de l’estat.

L’acabament prematur de la piràmide de Pepi II va suposar la inactivitat de la

maquinaria administrativa de l’Estat i l’augment del poder dels nomarques.

Escultura del Regne Antic

L’arquitectura es desenvolupà molt a partir de la III dinastia i sobretot a partir de

Djoser, que creà els models de construcció, els temples associats... a partir de Djoser

s’utilitza la pedra que també es fa servir per esculpir.

L’escultura pot ser de cos sencer o en relleu.

Consideracions generals

L’estatuària, durant el Regne Antic, té un caràcter cúbic i frontal. Aquest caràcter

deriva de dos factors:

La ubicació de les figures als edificis, dins dels nínxols, en falses portes, per

això són frontals.

La tècnica de treball, la manera de treballar el cos. Els escultors egipcis

treballaven com Miquel Àngel, a forza di levare. L’escultor, a partir d’un dibuix,

va llevant material fins que surt l’escultura.

Les escultures sedents mostren més clarament aquesta naturalesa frontal i cúbica

(Jesejemuy, II dinastia. Hemiunu, IV dinastia).

26


La major part d’escultures individuals que es conserven són masculines. Sovint

apareixen amb trets juvenils, també d’edat més avançada (solen tenir els cossos molt

grans, vinculats a la classe social), però mai vells.

Les dones quasi sempre es representen joves i esveltes.

On apareixen junts, s’aprecia la diferència de pes corporal entre home i dona. No

representa submissió, sinó diferència física. Quan les dones són a escala inferior

acostumen a estar representades abraçades a la cama de l’home (Grup familiar, V

dinastia). No totes són així.

D’escultures individuals també se’n conserven de femenines: Reded, III dinastia

(mateixa postura, llei de frontalitat, naturalesa cúbica). Quan la dona és més petita, si

apareixen fills, es difícil diferenciar qui és cadascú. El nen amb el dit a la boca és

habitual. (Irukaptah i la seva família, V dinastia)

L’home, doncs, acostuma a ser més gran que la dona quan tenia un rang superior al

de la seva dona.

Podem afirmar, doncs, dues característiques de l’escultura del període antic:

Frontalitat i caràcter cúbic.

Jerarquia.

Durant el Regne Antic s’estableixen una sèrie de representacions capaces de

representar tots els moviments que pot fer el cos humà.

En principi, hi ha dos models: sedent

dempeus caminant amb el peu esquerra avançat.

També hi ha l’estàtua tipus escrivà, la persona representada seu sobre una estora

amb les cames creuades i un rotllo de papir sobre les cames, si el rotllo va amb el

calem, l’eina que feien servir per escriure, és escrivà, si només du el rotllo es diu

lector, que entra a la tipologia d’escrivà.

Dins de cada grup d’escultures hi ha variants. Tant grups com variants estaven

destinats a garantir la subsistència del dinamisme físic dels difunts en la vida eterna.

Aquestes formes van tenir un gran desenvolupament durant mil·lennis i fins i tot irradià

fora de les fronteres: Grècia (kouros).

L’escultura Règia

27


Comença amb Djoser malgrat el tipus de representació de faraó ja s’havia conseguit a

la II dinastia (Jesejemuy). De caràcter hieràtic, cúbic i frontal.

Djoser comença a fer-se representar a mida natural, que passà a les generacions

posteriors.

El desenvolupament de la imatge del faraó al Regne Antic comença amb Djoser.

Estàtua Djoser

L’estàtua es trobava al serdab comunicada amb l’exterior mitjançant uns forats,

esperant a rebre ofrenes. Podia veure l’exterior però no se’l podia veure. De

dimensions naturals. Esculpida en pedra calcària (posteriorment es farà amb pedres

més dures). Estava policromada i representat de forma severa.

El rostre té els pòmuls sortits, la boca tancada i seriosa. El caràcter sever li dóna la

pèrdua del cristall dels ulls.

És en aquest moment quan es fixa el cànon egipci de proporcions, responsable que

l’art egipci en els diferents períodes sigui tant similar.

Igual que passa amb l’arquitectura, el desenvolupament arriba al seu punt culminant a

la IV dinastia i vinculada a Gizeh.

El moment madur de l’escultura egípcia el trobem a la IV dinastia (quan s’assoleixen

els graus més alts tant escultòrics com arquitectònics).

Hi ha una gran rellevància dels tallers que es desenvolupen en l’entorn cortesà;

tècnicament, fan escultures perfectes (naturalistes i idealitzades).

Hi ha estàtues d’Snefru, també de Djedefre. Dins de la producció de la IV dinastia,

destaquen les imatges que provenen de la Necròpolis de Gizeh. Llevat de la Gran

Esfinx (probablement vinculada a Keops), les grans obres mestres, estan vinculades a

Kefren i Micerinos. Per tant, és fàcil de recordar quines són les obres importants de

l’Imperi Antic.

Estàtua sedent de Kefren. IV dinastia. Museu Egipci del Caire

Procedeix del Temple de la Vall. L’obra està tallada en diorita (pedra molt dura). Cal

destacar que, normalment, les estàtues dels faraons estan fetes en pedres dures. Les

escultures privades acostumen a ser de materials més fàcils de treballar.

Aquesta imatge deriva del model d’estàtua del serdab de Djoser, i, tot i que pren

aquesta com a model, la supera (Kefren fa una obra mestra).

28


Es presenta el faraó sedent en un tro sostingut per lleons (dels quals se’n conserven

les potes però no els caps). El respatller, li arriba al cap (cosa que no es veu en

estàtues anteriors). La posició dels braços és rígida, cauen de forma simètrica sobre

les cames. Sobre el nemes hi apareix Horus en forma de falcó; protegint el cap del

faraó.

Aquesta és l’estàtua més important de Kefren; però n’hi ha més.

Destaquen les estàtues de Micerinos, procedents del seu Temple de la Vall. La seva

piràmide era més petita, els seus temples fets amb material més pobre (potser per la

mort prematura del faraó), però equipat amb obres mestres. Són diversos grups fets

amb esquist (també un material molt dur) i es coneixen com a Díada o Tríada. Estem

davant la maduresa dels tallers reials.

Díada de Micerinos. IV dinastia. Museu de Belles Arts de Boston

És un grup emparellat. Una estàtua exempta on el faraó apareix amb la seva reina

principal, representats en la mateixa postura (cama esquerra avançada en actitud de

caminar). Estan subjectes a la llei de la frontalitat i mostren un caràcter cúbic (es

recolzen sobre un pilar central).

Les figures estan unides gràcies a la posició de la reina, que agafa el faraó pel braç

esquerre i pel tronc. És una postura antinatural i forçada.

El rostre i el tractament anatòmic demostren la mestria dels escultors reials de la IV

dinastia.

Tríades de Micerinos. IV dinastia.

Feta d’esquist, també, com es freqüent en les escultures reials. Se’n conserven dues

en bones condicions. Es representa frontalment amb una tendència cúbica. Els cossos

dels personatges es fonen dorsalment (per l’esquena) amb la llosa de pedra. Aquí

s’observa perfectament allò de a forza di levare. La llosa és un detall tècnic que sosté

les figures i n’evita la fragmentació.

Hi ha diverses tríades. Se’n conserven tres:

Boston, està en mal estat de conservació, hi apareix el faraó amb una divinitat

femenina i una de masculina.

El Caire,apareix el faraó acompanyat d’Hathor a l’esquerra de la composició i una

divinitat local a l’altra. Les postures d’ambdues figures són forçades a l’hora d’agafar el

faraó que, com Hathor, té el peu esquerra avançat en actitud de caminar. El faraó

29


també era considerat una divinitat, d’aquí que puguin ésser representats de la mateixa

manera.

Es marca una anatomia poderosa que contrasta amb la de les figures femenines.

Podem observar una enorme capacitat tècnica en el tractament de les superfícies.

Aquest tractament contrasta amb produccions posteriors que no són tant naturalistes

ni mostren tant bé l’anatomia i els vestits.

Boston, aquesta és diferent. Hathor es presenta al mig de la composició asseguda i a

escala més gran que els altres dos personatges, agafa al faraó amb actitud protectora.

A l’altra banda hi apareix un altre déu local.

Destaca la composició, aquesta barrejada entre figures sedents i figures dempeus, de

formes diferents; serà un model per escultures posteriors.

Es pensa que aquestes tres obres, trobades totes al Temple de la Vall, formaven part

d’una sèrie que mostrava al faraó amb les quaranta-dues divinitats dels nomos de

l’antic Egipte. No se sap si es varen arribar a executar totes, però es pensa que podia

ser el projecte inicial.

Totes les obres de Micerinos són les més perfectes.

Les dinasties posteriors dins de l’Imperi Antic segueixen la mateixa línia, però no

aconsegueixen arribar als nivells de perfecció de la IV dinastia, el mateix que passa

amb l’arquitectura.

A les obres finals de l’Imperi Antic, es continuen utilitzant els pilars o les lloses per a

sostenir els cossos i evitar la fragmentació de les figures, els tòtems...

També hi ha novetats a les V i VI dinasties, com ara l’aparició de les dimensions

monumentals (no tant com la Gran Esfinx). També hi ha una novetat de la tècnica en

la forma de tallar els rostres (baix relleu a la cella i la línia cosmètica de l’ull). Les

escultures dels faraons se segueixen fent amb materials durs però s’inclou el metall.

Hi ha una continuïtat però presenta novetats.

Userkaf, V dinastia. El Caire

És el cap. Formava part d’una escultura sedent que s’ha perdut, de dimensions més

grans que les naturals. Es conservava a Saqqarah. Cal destacar la gran execució de la

superfície. Té pocs detalls però donen una gran impressió de poder. Es pot veure clar

la representació en baix relleu de la cella i la línia cosmètica de l’ull.

IV dinastia

30


Pepi I, Hieracòmpolis

Són escultures buides per dins, se’n va trobar una dins una altra, fetes amb planxes de

coure batut i amb claus. Aquestes planxes s’unien i es recolzaven en un vestiment de

fusta. També s’utilitzava el guix, l’obsidiana (un tipus de pedra, per a les incrustacions

dels ulls; donava un aspecte més viu a les imatges).

De Pepi I es coneix una altra escultura important executada amb esquist. Apareix

agenollat amb un gerro de libacions a cada mà. L’espai entre els braços i el tronc és

buit; això comença a passar a la V dinastia, potser una mica abans, i es desenvolupa

amb freqüència a la VI dinastia, però no totes les de la dinastia tenen aquest mateix

espai buit.

Pepi II i la seva mare

És el darrer faraó de l’Imperi Antic. És una peça d’alabastre, una pedra tova més fàcil

de treballar. Apareix representat com a faraó però als braços de la seva mare; no

apareix representat com un nen, sinó com un adult. Està vinculat a la realitat històrica

perquè Pepi II començà el seu regnat amb sis anys i la seva mare, regnava, en qualitat

de regent. El caràcter cúbic i frontal també s’hi observa.

També hi ha imatges escultòriques de gent asseguda, a terra, dempeus... són unes

escultures anomenades Estatuària Privada (la trobem a les tombes, a les mastabes,

després als Temples...).

Durant la III dinastia s’inicia la tradició de l’estatuària privada.

Aquesta escultura no estava a la vista, ni eren decoratives ni representatives, cosa que

ens indica una mica la seva funció. Eren dobles dels difunts.

En el marc del culte funerari, es cremava encens, es dipositava menjar (davant la falsa

porta). Només podia rebre aquests elements, l’estàtua, si era identificable. I per això,

existeixen les inscripcions, també mitjançant els trets retratístics i gràcies al ritual de

l’Obertura de la Boca (on el Ka passava a residir a l’estàtua).

Es trobaven, en part, en una cambra destinada al culte (només les veia el sacerdot).

Però durant l’Imperi Antic, l’estàtua a vegades no la veia ni el sacerdot. Sempre

estaven a la cambra del costat on es feia el culte. L’estatuària privada té serdab però

no sempre segueix aquesta norma. Hemiunu té dos serdabs. En un dels dos es trobà

una imatge decapitada.

En altres tombes del període no hi ha serdab o les escultures es troben en nínxols a la

vista de tothom que pogués accedir al recinte (Kauab, fill de Keops, tenia diverses

31


estàtues en nínxols a la vista de qui pogués entrar). Per exemple, l’estàtua de

Mereuka, també es troba en un nínxol.

El serdab només es generalitza a partir de Micerinos a la IV dinastia, apareix molt a la

V dinastia i al final d’aquesta desapareix perquè aquestes imatges passen a la cambra

mortuòria (on hi ha la mòmia).

Els que podien tenir aquestes estàtues eren prínceps, alts dignataris, però també

artesans, petits funcionaris, en mastabes més simples.

Bedjmes, III dinastia

Feta de granit roig. Porta una aixa (serveix per fabricar vaixells). És de petites

dimensions.

Aquestes tombes privades estaven destinades a un matrimoni (i també els fills si

s’havien mort abans d’emancipar-se). Per tant, poden aparèixer estàtues de l’home, de

la dona, o grups. Els nens mai apareixen representats en solitari i sempre a escala

inferior.

Demedji i Hennutsen (V din)

L’home apareix assegut, és més gran que la dona que, apareix dreta.

En general, la postura de les díades mostra l’amor i el respecte de la dona cap al

marit, no sempre significa submissió.

També hi ha exemples on es subratlla la igualtat entre l’home i la dona (s’agafen de la

mà). Fins i tot hi ha alguns exemples, encara que siguin pocs, on la dona és més gran

que l’home i ocupa el centre (Pepi i la seva família. Gizeh. V din)

Grup del nan Seneb (VI din)

Està fet amb pedra calcària i policromada amb els colors convencionals. Estan tots

ben integrats per dissimular les característiques físiques de Seneb. La dona seu i

agafa l’home en actitud de respecte. Els turmells amples són característics de

l’escultura privada. L’home seu amb els braços creuats sobre el pit i les cames

creuades (és tipus escriba). On hi hauria d’haver les seves cames, hi ha els seus fills,

més petits que els pares, cosa que també és habitual en relleu. El dit a la boca també

és un convencionalisme.

32


Cal considerar també, alhora d’analitzar l’escultura privada, les imatges dels alts

càrrecs tenen uns trets estereotipats, perquè l’escultura faraònica és el què marca la

pauta i, també compta amb estereotipis. També hi ha, però, veritables retrats.

Bust del Príncep Ankhaf (IV din)

Destaca precisament per ser un veritable retrat. Ankhaf era fill d’Snefru, germà de

Keops. Presenta una imatge individualitzada amb trets retratístics.

Fins i tot apareixen els caps de recanvi, escultures en forma de cap humà de mida

natural. S’utilitzaven a les tombes de la IV dinastia, sobretot a Gizeh (Keops i Kefren

especialment). Són escultures tallades originalment en forma de cap. No se sap

perquè servien. S’han formulat diverses hipòtesis:

Es feien com a possibles substituts davant la por a perdre el cap en el viatge al

més enllà.

També es considera que poden ser substituts de l’estàtua funerària per si

aquesta es trencava.

S’ha pensat que potser es van fer per conservar l’aspecte físic del difunt en

cas que la mòmia rebés algun dany.

La conservació de l’aspecte del difunt, ja fos a la mòmia, a les estàtues, o a ambdós

llocs, era necessària per tal que el ka reconegués el cos que li pertanyia i fos possible

a la vida d’ultratomba.

Es feien en pedra calcària, es policromaven (fosc per la pell de l’home i clar per la de

la dona).

Rahotep i Nefret (III o IV din)

Procedeix de Meidum. Potser Rahotep era fill d’Uni o d’Snefru. Suposa un pas

endavant cap al realisme, gràcies a l’expressió del rostre i l’actitud corporal. És un

esglaó entre les obres de la III dinastia (on es configuren) i les obres de Keops, Kefren

i Micerinos (les més perfectes).

La representació és cúbica i frontal. Està policromada amb els colors convencionals.

La figura i el seient són una unitat. Als ulls hi ha cristall de roca, ho fa més viu. Malgrat

aquest naturalisme, l’aspecte de Nefret és feixuc (porta una perruca molt grossa) que

es compensa amb les joies, que donen gràcia a la figura. L’home du el pit nu. La dona

sempre es representa amb un vestit molt llarg que mostra la seva anatomia.

33


De les necròpolis del Baix Egipte procedeixen unes quantes obres de la V i VI

dinasties que augmenten en estil i realisme. Destaquen dues representacions del

sacerdot Ranofer (V din) representat com un gran senyor. Amb diferents vestits. A la

primera obra apareix amb una faldilla curta i la perruca típica dels ambients cortesans,

és prim i jove. A la segona obra és més ple, el cap despullat i la faldilla llarga

(indumentària típicament privada).

Escriba del Louvre (IV o V din)

Va sense perruca. Té els ulls de cristall de roca i està policromat.

Escriba del Caire (V din)

Porta perruca. Té els ulls de cristall de roca i està policromat.

L’espai entre els braços i el tronc està buit (dóna un aspecte més lleuger a l’escultura).

Khunera com escriba (o lector) (IV din)

Dersenejd (IV din)

Escriba A42 (Louvre) (V din). És un lector

També hi ha escultura de fusta, que dóna la possibilitat de realitzar, per separat,

diverses parts del cos i després unir-les. Sempre es policromava. S’afegien ulls.

Destaca Kaaper (l’alcalde del poble) (V din) Saqqarah

Era un alt dignatari. És una obra frontal i cúbica. Tot i això, gràcies a l’ús de la fusta, la

composició és més lliure, fa que sigui més realista.

En contraposició a aquesta obra trobem Kaaper i la seva esposa (V din). Saqqarah.

Són joves, prims, esvelts, ell va amb la típica faldilla plissada dels ambients cortesans.

Els ulls de cristall de roca hi fan molt.

Finalment, cal assenyalar que, al final del Regne Antic, apareixen estatuetes petites de

servents (a partir de la V din). El seu apogeu és al Regne Mig. Mostren la realització

d’una tasca concreta. Es posaven a les tombes; si fallaven les ofrenes dels vius, les

estàtues els oferien el què necessitaven.

Dona fabricant pa. Gizeh. VI din

Les estàtues dels difunts estaven destinades a ser algú.

Les estàtues dels criats estaven destinades a fer quelcom en benefici del

difunt.

A la imatge no s’ha de veure el què es representa sinó el moment que es

representa (no segueix el cànon de divuit punys).

34


Relleus i Pintures a les Tombes

Són imatges per a l’eternitat.

Elements fonamentals per al significat dels monuments arquitectònics.

Hi ha una interacció entre les modalitats de representació i els suports

arquitectònics.

Les formes definitives s’assoleixen a les V i VI dinasties.

Els relleus més importants es troben a l’entorn de la cort de Menfis. Tècnicament hi ha

dues modalitats:

Relleu Pla: baix relleu; decora els interiors de les tombes i temples.

Relleu Enfonsat: destinat a la part exterior de les tombes i temples.

Les modalitats iconogràfiques bàsiques:

Poder reial: es representava fent obres on es mostren les tasques de govern

del faraó o la relació del faraó amb els déus. Consagra la naturalesa divina del

faraó. (Coronació, expedicions a països estrangers i sobretot esdeveniments

bèl·lics que no tenen perquè ser batalles reials sinó que poden ser lluites

simbòliques del faraó contra les forces del mal, representats sovint com

hipopòtams). Els déus es mostren sempre al costat dels faraons.

Religió: acostuma a aparèixer el monarca, davant dels seus presentant-se,

portant-los ofrenes...

Vida quotidiana: a les tombes privades hi ha motius al·lusius a la vida

quotidiana del difunt (referències a allò que pot acreditar el seu estatus

social...), estan idealitzades, destinades a ser eternes. L’escultor esculpeix el

protagonista en perspectiva jeràrquica.

Els exemples més antics d’aquesta decoració els trobem a la III dinastia, igual que el

principi del llarg camí que emprèn l’arquitectura i, també, l’escultura. En un primer

moment no es tracta de programes iconogràfics desenvolupats, sinó escenes clau que

després es desenvolupen.

El tema principal és la Taula de les Ofrenes. Alguns autors l’anomenen el menú dels

morts. Al principi, apareixen a l’exterior, en unes esteles a les façanes de les

mastabes. Tot i així, després va entrant a la tomba i es va desenvolupant.

Taula de les Ofrenes de la mastaba de Tepemankh, V din

35


Apareix el propietari de la tomba assegut a l’esquerra de la taula de les ofrenes; a

sobre la taula hi ha barres de pa. Apareix amb la mà esquerra al pit i la mà dreta en

direcció a les ofrenes. La representació ha d’assegurar la manutenció del difunt.

Al costat de l’escena pròpiament dita, apareixen una sèrie d’inscripcions jeroglífiques

(nom, títols i càrrec del difunt). També especificava quines eren les ofrenes que li

havien de portar.

Parla de la funció de la mastaba en tant que morada eterna.

Taula de les Ofrenes de la mastaba de Iunu, IV din. Gizeh

És un dels primers exemples coneguts. És una estela. Apareix un alt funcionari, el seu

nom, Iunu, barres de pa. La mà dreta s’acosta a la taula en senyal d’acceptació de les

ofrenes i l’esquerra la té sobre el pit. Iunu fou el capatàs de les obres de la piràmide de

Keops. El seu menú diari estava compost per encens, oli, figues i vi. Els vius, n’hi

havia de proporcionar diàriament.

El mateix succeeix a les V i VI dinasties. A la mastaba de Mereruka hi apareix

Shesheshet II, la seva dona, enlloc d’ell.

La taula de les ofrenes constitueix el punt de partida de decoració mural de les

capelles, aquesta escena, sigui només el punt de partida, té una raó de ser: els

propietaris de les tombes estaven preocupats per si el seu menú no arribava

puntualment; també els amoïnava que, en un futur, que ells consideraven llunyà, els

faltés el menú. Aquest temor féu que s’asseguressin l’arribada i la producció dels

aliments i elements que necessitaven, amb imatges màgiques.

Amb la taula de les ofrenes asseguraven el consum però no consideraven del tot segur

que els hi acabés arribant el menú, per tant, al voltant d’aquesta taula, apareixen una

sèrie d’escenes, imatges d’oferents i imatges que mostren la producció d’aquests

elements.

Aquestes darreres escenes tenen la mateixa funció que les estatuetes de servents.

Un cop aquesta escena es troba dins la tomba, comença per les falses portes (V i VI

din). De seguida desborda el límit i passa a les parets adjacents, i després, a les

cambres.

Els primers exemples de taules de les ofrenes mostren, a part, les processons oferents

i la producció d’aliments. L’objecte primordial d’aquests programes pictòrics no és

representatiu ni decoratiu, sinó que serveix per assegurar la manutenció del difunt.

36


Una vegada aquests programes ja s’han desenvolupat, s’organitzen en una seqüència

atemporal mentre que els relleus s’ordenen en registres horitzontals i verticals que

mostren escenes aïllades, s’enllacen formant grups i seqüències i creen narracions.

La successió de les escenes es vincula al cicle de les estacions (tots els passos

anteriors al pa, la cervesa...). amb la ramaderia passa exactament el mateix. També

apareixen escenes de producció d’objectes. Totes aquestes imatges del camp, les

processons dels oferents... fan referència a les activitats que fan els vius per atendre el

difunt. A partir, especialment, de la V dinastia, també es representen escenes de la

vida del més enllà que mostren el paper del difunt a l’altre món. Les escenes del més

enllà decoren les tombes de l’Imperi Antic i mostren la vida típica d’un representant de

l’alta societat de l’antic Egipte.

Al costat hi ha escenes de l’altre món, n’hi ha unes altres que tenen un rerefons

marcadament funerari malgrat ser escenes de la vida quotidiana com per exemple les

excursions en barca dels difunts als boscos de papir (Khemmis, Delta del Nil, on Isis,

esposa d’Osiris, va donar a llum a Horus. Fa referència a la resurrecció tot i semblar

una escena quotidiana normal.

Sovint apareix el difunt caçant amb la dona i els fills sobre una barca de papir. Cacen

especialment hipopòtams (animals negatius que podien fer perillar la resurrecció dels

morts).

Aquests programes iconogràfics s’inicien amb la taula de les ofrenes, però no només

representava les ofrenes que s’havien de proporcionar al difunt, ni la seva vida diària al

més enllà, sinó que remetia també a la funció de la tomba com a lloc de renaixement.

Imperi Mig

Tombes privades: a les necròpolis principals es manifesten evolucions originals

pròpies. Al voltant de Menfis se segueixen construint mastabes. La major part de les

tombes privades d’aquesta època segueixen la tipologia de l’hipogeu.

37


Les tombes rupestres es feien més complexes a l’Imperi Mig, en funció de la

concepció de la tomba com a morada per a l’eternitat.

Beni-Hassan (XI dinastia) fou la ciutat on es feien els enterraments (tombes hipogees).

Es passa de les excavacions sobre la roca a construccions més complexes (amb

columnes), donant una imatge de façana de la muntanya.

Destaquen els motius vegetals. Algunes tombes destacables de l’època:

Tomba de Kheti, XII dinastia, Beni Hassan

Dues files de tres columnes lotiformes unides per un arquitrau que dóna la forma de

pilastra.

Tomba d’Amenembet, planta i secció (nomarca d’època de Sesostris I), XII dinastia.

Beni Hassan

Primer hi ha un pati amb un pòrtic que dóna a una cambra funerària. Són elements

que no són necessaris per al que fa les estructures.

Les estàtues dels difunts ja no estan ocultes al serdab sinó que estan en un

emplaçament completament visible; la funció continua sent la mateixa. La majoria de

les estàtues conservades d’aquesta època són de dimensions petites i de

característiques tècniques més fosques.

Hi segueixen havent dues tipologies d’escultura:

Escultura sedent

Escultura dempeus en actitud de caminar

Després de la XII dinastia, l’escultura es deixa de fer en fusta i passa a ser de pedra.

Es perd la tipologia del tipus escriba, però en canvi, n’apareixen dues de noves:

Estàtua en forma de mòmia

Estàtua tipus cub

Estàtua de cub de Hetep, XII dinastia. Saqqara

Únicament apareix el cap, els peus sobresurten del cub. És frontal i cúbica. Existeix

una teoria segons la qual, aquestes estàtues van lligades a la idea de resurrecció. Es

compara la figura humana amb la muntanya primigènia de la creació.

Tipologia de temple

38


Cabanes de fusta

Obres de tova

Arquitectura híbrida (pedra/tova)

Arquitectura en pedra (temple de les piràmides i temples solars)

Amb l’enfonsament de l’Imperi Antic, la confiança en la omnipotència del faraó es

perdé, i per tant, la presència del déu a la terra estava en perill. Mentuhotep II en

reunificar el país establí la confiança en un principi religiós segons el qual el culte

garantitzava la perpetuació de la creació. Es desenvolupava l’arquitectura dels

temples.

Moltes de les obres de l’Imperi Mig (dinasties XI, XII,XIII) van a parar a construccions

realitzades a l’Imperi Nou. La primera vegada que això va passar fou a Karnak, amb

Sesostris I.

Els temples de l’Imperi Mig tenen una estructura heterogènia. La zona del santuari

amb habitacions per a les imatges de culte. Habitacions per a les ofrenes i zona de

patis.

Pilar osiríac de Sesostris I, a Karnak (procedent del temple d’Amon)

Capella Blanca d’època de Sesostris I a Karnak (XII dinastia)

S’hi accedeix per dues rampes d’accés. Té setze pilars (amb figuració inclosa). L’obra

es va fer per a les festes del sed, després serví de capella estacional per al déu on es

feien processons. Els pilars tenen representats motius ceremonials de la festa del sed.

Relleu de la Capella Blanca de Sesostris I

Presentat per Montu rep ankh de les mans d’Amon. Aquestes imatges complementen

el culte celebrat en la realitat, com que estaven fetes de pedra s’asseguraven

l’eternitat.

Aquesta és la gran intervenció de Sesostris I a Karnak.

Al context de la seva festa del sed, va fer una altra construcció a Heliòpolis. Al costat

del temple d’Atum va manar construir dos obeliscos.

Obelisc de Sesostris I, Heliòpolis. XII dinastia

És un dels més antics conservats. Els obeliscos simbolitzen el sol, però també

simbolitzen l’estreta relació entre el rei i el déu sol, elements que asseguraven la

constant regeneració de la creació.

A l’Imperi Antic hi havia la pedra ben-ben. Tots els obeliscos provenien d’una única

pedra d’Assuan.

39


Durant el Segon Període Intermedi, és important considerar les nombroses incursions

dels hicsos, els quals varen fundar la XV dinastia. Van fundar Avaris, la capital dels

hicsos, i es varen acomodar perfectament a la cultura egípcia i a la forma de governar,

pretenent ser faraons de tot Egipte. A l’Alt Egipte, els faraons funden la dinastia XVII,

enfrontant-se als hicsos i reunificant el país sota control tebà (Kamosis i Amosis són

els reis fundadors). Aquest Segon Període Intermedi perd rellevància per la pèrdua de

recursos, i a part, se’n conserven poques coses.

L’Imperi Nou 1580-1085 aC. Dinasties XVIII-XX

Representa un moment cultural brillant, com el Regne Antic i la IV dinastia, i inclús és

més divers. En general, aquesta època, el faraó continua essent un enviat de déu però

rep més importància com a rei, es veu més com a cap militar.

Practiquen una política expansionista que porta Egipte al seu nivell màxim de poder,

d’esplendor, el país té les seves cotes més altes en context internacional (durant uns

cinc-cents anys).

Aquesta prominència potencia un esplendor polític, cultural... es fan grans monuments

i hi ha un gran desenvolupament de les arts plàstiques que tenen un alt grau d’unitat

respecte la tradició.

Hi ha una gran continuïtat excepte quan regna Amenofis IV, Akhenaton, considerat,

posteriorment, heretge. Que només considerés Aton com a déu únic, evidentment

tingué conseqüències en el camp de les arts. També canvià la capital, desplaçant-la a

El Amarna, període curt perquè els seus successors el varen corregir ràpidament,

restablint el culte a Amon, aboliren les novetats establertes per Akhenaton, tornaren a

restablir tots els edificis que havien quedat en desús...

Les dinasties XIX i XX són l’època Ramèsida (hi ha onze faraons anomenats Ramsès,

dos a la dinastia XIX, i nou a la XX; el més important dels quals és Ramsès II de la XIX

dinastia).

Després de l’Imperi Nou, Egipte passa a ser una colònia romana, després del regnat

de Ramsès XI.

Les obres del Regne Antic s’aglutinen entorn de Menfis, a l’Imperi Mig, la preeminència

és compartida entre Karnak i Deir-el-Bahari: a l’Imperi Nou se situa l’Alt Egipte, a

Tebes, la ciutat més destacada perquè és la ciutat del déu més important, Amon.

40


Quasi totes les obres seran temples, la tipologia arquitectònica continua amb la

tendència establerta per Mentuhotep. La tipologia de temple que apareix a l’Imperi Nou

es manté fins al final de l’època faraònica, uns 1500 anys. Aquests tipus de temple

estan constituïts per diversos elements, són estructures heterogènies que simbolitzen

el procés de creació del món.

Generalment, els trets simbòlics d’aquests elements que configuren el temple:

Tot era un caos, d’un oceà (representat pel mur exterior) en sortí la muntanya

primigènia, d’on sorgí el creador.

El temple, amb tots els seus elements, representava la muntanya primigènia. La

vegetació està simulada per les columnes i les formes vegetals de l’arquitectura. El Nil

estava present als frisos amb figures de fecunditat i plantes de papir als murs. Als

murs exteriors hi havia escenes de batalla que impedien l’entrada dels mals esperits i

remarcaven el poder del faraó.

També cal tenir en compte que el monarca havia de fer ofrenes al déu (encens,

aliments o el botí sencer aconseguit en expedicions comercials o batalles). Això ens

parla de la rellevància que va arribar a tenir la classe sacerdotal. Els trofeus que rebia

la divinitat s’havien de conservar en una zona de magatzems.

Al santuari només hi podia entrar el faraó i els sacerdots més importants, en nom del

faraó. Fent això, asseguraven el demà, s’hi entrava diàriament. Les ofrenes es

guardaven en unes dependències, les més importants estaven al sector més sagrat.

Aquesta idea s’aplica bàsicament a Amon, sobretot a Karnak però també a Luxor.

Cal tenir en compte que el déu no estava confinat al seu santuari (capella privativa) i

els seus moviments tampoc estaven restringits al temple; el déu podia viatjar, un cop

l’any anava als temples de tots els faraons fins a Deir-el-Bahari. Hi havia una festa,

anomenada la Festa de la Vall, de caràcter estatal, on havia de participar el faraó;

sembla que fou implantada per Mentuhotep II, de la Xi dinastia. La festa va anar

agafant embranzida (primer connectava Karnak amb Deir-el-Bahari; va acabar passant

per tots els temples fins a Deir-el-Bahari). Coneixem la festa per textos i

representacions.

Aquestes celebracions són importants pel desenvolupament arquitectònic.

Les sepultures dels reis no estaven als temples ni als voltants, a partir de Tutmosis I,

pare de Hatshepsut, les tombes s’ubiquen a la Vall dels Reis, les de les reines, a la

Vall de les Reines, prop del Nil i del sector de Tebes oest amagades dins les valls de

les muntanyes.

41


S’abandona la forma piramidal per als enterraments dels faraons i, seguint la tradició

tebana de Mentuhotep, els faraons s’enterren en hipogeus, es desvinculen les tombes

i els temples per a protegir-se dels saquejos.

Aquests temples funeraris dels faraons se situen a Tebes oest, vinculats des del

Regne Mig, al culte a un déu, quasi sempre Amon. Acostumaven a tenir tres

característiques:

Fets per a un sol faraó (encara que hi podia haver parts dedicades a un altre

déu.

Compten amb una capella privada pel culte funerari.

Disposaven d’un sector de palau que servia d’habitatge al rei.

Temple d’Amenofis III

Es pensa que va arribar a ser el més gran del Regne Nou. Se’n saben poques coses,

si fou acabat o no; en tot cas, la idea d’aquesta imponència deriva de dues idees:

Féu grans aportacions a Karnak (el més gran dels pilons), era aficionat a fer

grans intervencions.

Colossos de Mèmnon, a l’entrada del temple funerari d’Amenofis III. Són dos

colossos sedents, representen el faraó. Fan uns vint metres d’alçada. Varen

ser destruïts per un terratrèmol que afectà també un dels temples d’Abu

Simbel. Recupera la mida colossal de la Gran Esfinx.

Temple de Seti I

Ens hem de situar a principis de la XIX dinastia, a Qurna, molt al nord, determinada

per la voluntat que l’emparés la barca d’Amon. Aquest temple marca l’inici d’aquests

temples que es van construint de nord a sud; s’anomenen les cases dels milions

d’anys, els seus constructors volien que perduressin tota l’eternitat amb la seva doble

funció (faraó-divinitat).

Emmurallat amb torres sortints, similar al conjunt de Djoser, té un piló monumental de

pedra.

Seti I dedicà una part del seu temple al seu pare, Ramsès I. El seu fill, Ramsès II,

acabà el temple, sobretot el programa decoratiu; del qual ressalta un relleu que

representa la barca d’Amon (és important perquè ens parla de l’existència dels viatges

d’Amon des de Karnak fins a Deir-el-Bahari, passant per tots els temples). Destaca

també la sala hipòstila (que cada vegada es fa més gran dins el complex del temple).

42


A l’est de Tebes trobem temples exclusivament per als déus, Karnak i Luxor. Els

temples que també tenen funció funerària estan a l’oest de Tebes. Tots aquests

temples es troben desvinculats de les tombes.

Temple de Ramsès II

A part d’acabar el temple del seu pare, construí el seu propi. Champollion l’anomenà

rameseum. Es troba molt mal conservat, però ens en podem fer una idea aproximada.

Hi havia dos pilons enlloc d’un, com a Seti I, a cada piló li pertany un pati descobert i, a

darrere, hi ha una gran sala hipòstila. Darrere hi havia el santuari, una de les capelles

estava dedicada a rebre la barca d’Amon. A la façana del piló d’accés al primer pati hi

ha representada la batalla de Qadesh, on els egipcis varen vèncer els hittites. Al pati hi

havia una estàtua colossal (d’uns vint metres d’alçada), continua amb la tradició

iniciada amb l’esfinx i es reprèn amb força a l’Imperi Nou.

El segon pati està envoltat per uns pilars osiríacs del faraó, rere els pilars osiríacs hi ha

la típica i necessària sala hipòstila, amb capitells papiriformes oberts i tancats. També

hi ha els magatzems (coberts amb volta de canó) i el lloc on s’allotjava Ramsès II quan

anava a Tebes.

Tenim un nom, el responsable de les construccions és Amenhemonet, supervisor de

les obres de la mansió dels milions d’anys del rei de l’Alt i el Baix Egipte.

Temple de Ramsès III

Situat a la zona més meridional. Rep el nom de Medinet Habu, ja existien estructures

sagrades. Va reaprofitar elements per a fer el seu gran temple. Està al límit del desert.

Especialment ben conservat a nivell de fonaments. Permet entendre com eren aquests

complexos. Es veu el què era la muralla i les torres.

Hi ha dos pilons, dos patis, una sala hipòstila i el sector del santuari. A més hi ha la

part annexa dins el recinte, d’edificis administratius i d’habitatge reial.

Es conserva també un recinte exterior construït als darrers anys del seu regnat quan la

resta estava acabat des de feia ja temps.

Hi havia dues portes, una situada a l’est (ben conservada) i una altra a l’oest. Malgrat

l’aspecte defensiu del conjunt, es tracta d’una residència reial amb diversos pisos, a

part del sector principal.

Hi ha unes finestres per on el faraó es feia visible. No és tant un element defensiu sinó

d’habitatge.

43


Des del punt de vista constructiu, no es tracta d’una fàbrica de pedra, sinó de maons

recoberts amb pedra sorrenca.

Decorativament, a l’exterior, trobem les victòries de Ramsès III contra els libis i els

Pobles del Mar. Com a reflex de la doble naturalesa del palau, a dins, hi ha escenes

de la vida quotidiana.

Els ramèssides eren procedents del delta, del nord d’Egipte, del Baix Egipte. No

residien a Tebes a no ser que fos necessari.

Ramsès III va viure al palau, i sembla que és on fou assassinat.

De Ramsès II s’han conservat les obres que va fer al sud, a Abu Simbel. Hi ha dos

temples, el primer, dedicat a Amon, Ra, Ptah i a ell mateix. Conegut com a Temple

Major.

El segon temple el dedica a la seva esposa principal i a Hathor. Aquests temples

s’anomenen speos o hemispeos (estan excavats a la roca).

Erigits vora el riu, traslladats entre el 1964 i el 1968 en motiu de la construcció de la

Presa d’Asuan. Amb el canvi d’ubicació estan vora del llac Nasser, estan en un

ambient superior al de construcció, ha suposat un canvi: en els equinoccis (20 de

febrer i 20 d’octubre), els rajos de sol entraven fins a la capella il·luminant les figures

de culte. Ara, aquest fenomen òptic es produeix un dia després.

Estan reconstruïts en la seva totalitat, presenten el mateix aspecte que en l’antiguitat.

Les escultures estan excavades a la roca.

Presenten els mateixos elements que els temples funeraris: entrada monumental

(escultures colossals), no hi ha un gran pati però si una sala hipòstila i cambres cada

vegada més petites i més sagrades.

La façana llisa fa de piló (al de Ramsès II), les grans escultures presenten el faraó

(com Amenofis III). La que està trencada es destruí en un terratrèmol, amb bon criteri,

no la van reconstruir.

Als peus dels colossos hi ha familiars del faraó, inclosa Nefertari. Al mig, sobre la

porta, Ra amb Ramsès II fent-li ofrenes. La sala hipòstila no té columnes sinó pilars

osiríacs de Ramsès II. També s’han conservat les imatges de culte del sancta

sanctorum, que estan esculpides a la roca: hi apareixem Amon, Ra, Ptah (les tres

divinitats més importants d’època ramèssida) i Ramsès II. Els relleus també estan ben

conservats, dedicats bàsicament a les batalles de Ramsès II.

Hi ha una zona de magatzems.

44


Una mica al nord, hi ha el Temple Menor o de Nefertari. Després del piló hi ha la sala

hipòstila de pilars hathorins. Hathor apareix representada com a vaca.

No són temples funeraris, són manifestacions del poder dels sobirans situat al límit

amb Núvia, per advertir als enemics. Potser són cenotafis. Estan on el Nil entra a

Egipte, pot fer referència a la capacitat del faraó de controlar les crescudes del riu.

Principis de la XVIII dinastia. Deir-el-Bahari

Està dins el desert. Inaugurat per Mentuhotep II, a l’Imperi Mig.

Hatshepsut havia fet grandíssimes aportacions a Karnak però no va escollir Tebes

oest per al seu temple. El va manar a fer a Deir-el-Bahari, a tocar de la Vall dels Reis.

Tutmosis III inaugurà la Vall dels Reis, era el pare de Hatshepsut.

La caldera de Deir-el-Bahari s’anomena djeseret. El djeseret-djeseru era, dels llocs

sagrats, el més sagrat. També hi ha un espai per a la barca d’Amon. El mèrit del

projecte es pot atribuir a Senenmut, visir i potser, amant de la reina.

Deir-el-Bahari era el centre de la Festa de la Vall. Es considerava un lloc sagrat. Hi

havia la porta entre el món dels vius i el lloc dels morts.

En temps de Hatsehpsut es posa el temple lluny de la tomba, però prop de la Vall dels

Reis.

Hatshepsut era néta d’Amenofis I, filla de Tutmosis I i la seva reina principal, la

princesa Ahmose I, era germanastra i reina principal de Tutmosis II (fill d’una esposa

secundària de Tutmosis I). Madrastra de Tutmosis III (fill d’una concubina de Tutmosis

II).

Hatshepsut fou regent i faraó, sempre alhora que Tutmosis III era faraó. El seu títol era

el de faraó, no reina. Que es nomenés faraó tingué conseqüències des del punt de

vista artístic. La seva iconografia és diferent, més rica. Ella porta la barba postissa,

remet a la tipologia de Pepi I (VI dinastia), del faraó agenollat amb els gerros de

libacions. Hi ha estàtues conservades, tot i que no du la barba. Acostuma a aparèixer

representada com un home. El tractament del rostre és més suau que en el cas dels

faraons. És cúbica i frontal. De totes les estàtues conegudes, només n’hi ha dues que

la representen com una dona. +

Tot i les grans aportacions que féu a Karnak, l’edifici més important que féu

Hatshepsut fou el seu temple funerari a Deir-el-Bahari, una obra poc coneguda perquè

està en fase d’excavació.

45


La seva estructura bàsica la coneixem perfectament. Està formada per tres

plataformes o terrasses que van ascendint unides per rampes. En aquesta estructura

de rampes, el final de la calçada processional, s’arribava per una avinguda flanquejada

per unes cent vint esfinxs de granit roig d’Asuan.

Al primer pati hi havia columnates, porxos amb pilars osiríacs d’uns set metres

d’alçada dels quals se’n conserva un.

La terrassa és un pati obert. Al costat de les rampes hi ha aquests porxos de pilars

rectangulars. Es crea un joc de plens i buits, joc de llums, típic de Deir-el-Bahari (ja ho

trobem amb Mentuhotep). S’oposa a l’arquitectura massissa del Regne Antic. La

integració de l’edifici al paisatge és la idea clau. Les piràmides s’imposen al paisatge,

no s’integren. Encara que monumentalitzat, el temple de Hatshepsut es basa en

l’exemple del costat.

Quant a decoració, hi ha escenes d’oferents i del més enllà i els episodis més

importants del regnat de Hatshepsut: el transport d’obeliscos d’Assuan a Karnak;

l’expedició al País del Punt: per a aconseguir arbres d’encens per a plantar al jardí del

temple. No se sap on és aquest indret. Es representen els vaixells que practiquen

l’expedició.

El sector més destacat del temple és la terrassa superior, dedicada a Amon, déu més

important, i també, perquè hi havia el darrer temple estacional que rebia la barca

d’Amon. També estava dedicat a Hatshepsut.

Hi havia, a la terrassa superior, una sala dedicada al seu pare, una estança dedicada

al culte solar, i a l’alçada de la segona terrassa, excavades a la roca, hi havia una

capella dedicada a Anubis i una capella dedicada a Hathor.

Hi ha dos vestíbuls hipòstils (columnes poligonals). Al primer, la seva coberta se

sostenia amb capitells hathòrics. La capella que va després dels vestíbuls és més

important perquè es va descobrir la única imatge de culte d’Hathor que romania in situ

a Egipte. Contràriament al què passa amb alguns exemples, apareix representada

com una vaca de dimensions naturals. La decoració de la capella i la vaca no daten de

l’època de Hatshepsut, ni de Tutmosis III sinó d’Amenofis II. Vint anys després de la

mort de Hatshepsut va començar la persecució de la seva memòria per part de

Tutmosis III, el seu fill, aquesta voluntat d’eliminar-la sembla que fou per revenja, no

està clar perquè mai va estar aïllat del poder. És més probable que fos pel perill que

podia suposar per al rei fill d’una concubina que els familiars de Hatshepsut (filla d’una

reina principal) reclamessin el poder.

46


El temple de Deir-el-Bahari seguí sent un temple dedicat a Amon i a altres déus. Als

pilars osiríacs es tapaven les inscripcions o les picaven. Aquesta damnatio memoriae

afectà als personatges més importants de la seva cort també, com per exemple,

Senemnut (arquitecte). La terrassa alta es dedicà al culte als arquitectes més

importants: hi apareixen personatges com Imhotep i Amenhotep, de Senemnut no se’n

diu res.

Tutmosis III no només féu aquestes activitats destructives, també construí.

Els temples dels déus

Karnak

D’aquí sortia la barca d’Amon durant la Festa de la Vall (també en d’altres ocasions).

Tenia una existència anterior, no se sap de quan data. Durant la XII dinastia, Sesostris

I va ampliar amb pedra tot el què hi havia a Karnak. Només es conserva la “Capella

Blanca”, recuperada al s. XX. Tots els faraons volien fer aportacions a Karnak: és un

gran recinte, amb diversos centres de culte, edificis administratius, palaus... Era el

centre de l’administració de totes les possessions d’Amon, entre les quals hi havia tots

els temples funeraris de Tebes oest, Luxor... Els sacerdots influïren cada vegada més

en la política interior del país.

L’àrea del temple són tres grans recintes: Amen Re, Montu i Mut.

També hi havia recintes secundaris dedicats a altres déus. Karnak deixà de ser

important quan regnà Akhenaton, que intentà convertir-ho en un recinte a Aton, no

tingué temps de fer-ho i es restablí el culte a Amon.

El primer faraó que s’ocupà del temple després de Sesostris I fou Amenofis I, que

construí un piló a un pati, es conserva també una capella.

Tutmosis I, fill de Sesostris I, fundador de la Vall dels Reis, emmurallà amb pedra el

recinte i manà a construir els primers pilons conservats. També féu una sala hipòstila,

davant de l’exterior va fer dos obeliscos de quasi vint-i-dos metres d’alçada.

El seu fill, Tutmosis II, marit de Hatshepsut, afegí dos obeliscos més. La façana queda

situada al piló segon amb la XVIII dinastia per Horembeb.

Hatshepsut hi féu la Capella Roja.

Senemnut féu una sala hipòstila, i féu reformes a la sala hipòstila ja existent, treu les

columnes i hi posa obeliscos de trenta metres d’alçada. També manà renovar la

47


muralla exterior del temple i va construir una nova nau. A excepció de la capella roja,

totes les construccions es varen destruir i es van borrar els obeliscos per no veure les

inscripcions fetes per Hatshepsut. A part de les inscripcions dels obeliscos, tenen

iconografia i relleus degut a la legitimació del faraó.

Hatshepsut a Karnak seguí la línia constructiva del seu pare, construí el temple i féu

una muralla exterior, portà obeliscos...

En època de Tutmosis III destrueixen la Capella Roja. El projecte principal de Karnak

que féu Tutmosis III s’anomenada Akhmeni o Temple de la festa. És un temple

cerimonial i està dedicat a la força creadora d’Amon i al poder del rei, situat a l’eix

central però de forma transversal. Es pensa que aquesta sala volia imitar o fa

referència a les tendes de campanya utilitzades en el Sed. Es va construir

especialment per a la festa del jubileu de Tutmosis I. A la nau principal hi ha una fila de

deu columnes. A les naus laterals hi ha pilars rectangulars.

Al sector del alkhneum hi ha una sala amb el llistat dels reis de Karnak, una sala de

culte al rei, una sala de culte solar, una sala de culte a Sokar (déu dels morts) i un jardí

botànic (es relaciona amb la força creadora i amb la garantia per a la generació del

món que suposa la monarquia escollida pels déus). Al final d’aquesta època, Tutmosis

III substituí la capella roja per la sala dels annals, que narra uns moments bèlics i hi ha

pilars heràldics.

Pilars heràldics de la Sala dels Annals a Karnak

Fets en un relleu diferent. Hi apareix la flor de lotus, del papir... al cosat d’aquesta sala

hi ha un piló amb temàtica bèl·lica. Hi ha una escena de Tutmosis III sometent als

enemics (com a la Paleta de Narmer), està situat al piló 6.

També posà quatre obeliscos a la línia de la façana del temple. totes les construccions

fetes en la primera meitat respectant la línia de la façana imposada per Tutmosis I.

A Tutmosis III el succeí Amenofis III, que féu un piló i Horembeb que farà el piló 2 i la

sala hipòstila.

L’eix secundari de Karnak té els seus orígens en l’Imperi mig.

El recinte de Mut (creix molt) consisteix en una sèrie de pilons amb una sèrie de patis.

Als patis no hi ha columnes; l’estructura és: pati+piló+pati+piló (n’hi ha fins a 10).

Hatshepsut és la primera que intervé al complex de Mut i marca el punt de vista

constructiu.

48


Tutmosis III féu el piló 3 (no marca línia de façana, marca una línia interior). S’acosta al

temple d’Amon de Hathsepsut.

Amenofis III marcà una línia exterior amb el piló 10, marca una nova línia de façana del

recinte nord-sud. Està a la línia del piló i es fa una calçada que uneix el recinte

principal d’Amon a Karnak i el de Mut.

Horembeb féu el piló 9 que dividia el pati.

El recinte principal és el dedicat a Amon. L’eix nord-sud s’acaba a la XVIII dinastia,

mentre que l’eix est-oest encara ha de rebre aportacions importants.

Potser Horembeb ja havia tingut la idea de fer la sala hipòstila. No fou fins a Seti I i

Ramsès II que es construí la monumental sala hipòstila. La columnata central està

formada a l’eix longitudinal, consisteix en dues files de sis columnes (més altes que

molts obeliscos, són les que expliquen la monumentalitat de la sala).

A banda i banda del passadís central, hi ha columnes papiriformes de capitell tancat.

Aquest gran bosc de columnes pot ser un bosc de papir eternitzat en pedra, pot tenir

un significat relacionat amb la resurrecció. Des del punt de vista constructiu, hi ha una

base circular, una sèrie de tambors (no són monolítics) i, a sobre, la columna hi ha els

àbacs que sostenen la coberta.

La diferència de mida de les piràmides possibilita les finestres que il·luminen el

passadís. L’estructura és basilical. Seti I havia començat el programa figuratiu, que

resulta unitari malgrat l’ús de diferents tècniques, i ho acabà Ramsès II (fa servir el

relleu enfonsat). Es desenvolupa a les columnes i a les portes de tancament. S’hi

representen fulles de papir, la geografia del país, hi ha els noms dels monarques que

manen a fer-ho (els ramèssides van repicar els noms i van posar-hi els seus) i reis fent

ofrenes als déus.

Molt més interessant és la representació de les parets de nord i sud. Als interiors

s’ordena per registres. Es posen en relació les divinitats i els faraons amb imatges de

culte que s’alternen amb imatges on apareixen legitimats, elegits pels déus (coronats).

Gran sala hipòstila de Seti I (i Ramsès II)

Hi apareix el ram de flors de lotus, apareix en escenes sagrades i funeraries. El ram és

el desig de vitalitat perdurable (Ram d’Amon de Karnak).

En contrast a aquestes temàtiques de l’interior (festes rituals...), a l’exterior s’hi

representen escenes de batalla (relleu enfonsat). Al mur sud s’hi representen batalles

contra libis i hittites (tema estrella, la Batalla de Qadesh). El faraó sempre apareix

dirigint els exèrcits amb els carros de cavall.

49


La gran sala hipòstila representa una imatge petrificada d’Egipte i entorns, del món

dels déus i del culte que es desenvolupava a l’interior del temple, a part del caòtic i

amenaçador món exterior, que havia de ser neutralitzat pel faraó en el seu paper de

cap militar.

Les columnes papiriformes simbolitzen la terra negra. Dins l’avantpati, Ramsès II hi féu

un lloc per les barques de la triada (temples estacionals).

Temple estacional de Seti I

Hi havia una estàtua colossal conservada al Louvre.

Les grans aportacions després de la XVIII dinastia van a la via processional: no només

es fan obres en aquesta zona però. Entre les intervencions, destaca el Temple de l’Est

(perquè estava consagrat a Re-Harakhte [sol naixent]). Se’n conserva una estàtua

coronada.

Després de Karnak, el segon temple en importància és Luxor, tres quilòmetres al sud.

A la festa de l’Opet se celebrava la regeneració del país i la força del faraó. Es feia en

el moment de les crescudes. Amon sortia cap a Luxor, a peu o en barca, i tornava,

després de les festes, a Karnak. Quan Amon, Mut i Jonsu estaven a Luxor, tenien un

relleu especial.

La festa de les dècades era una continuïtat de la creació.

De Luxor, no se sap quin és l’edifici més antic. Al pati de Ramsès II hi ha un temple

estacional per a les barques de la triada; una estructura de granit roig, amb columnes

papiriformes de capitell tancat. L’estructura està signada per Ramsès II, tot i que el

material és d’època de Hatshepsut.

Amenofis III substituí el temple principal per una nova construcció, en la seva línia

colossal.

Al pati obert s’hi accedeix per dues files de columnes, de més de vint metres, a costat

i costat.

La sala hipòstila va després del pati, marcada per un mòdul de vuit columnes. Al costat

de l’avantcambra (de vuit columnes) hi ha una estàtua sedent del faraó (on residia el

ka).

Hi havia una sèrie de columnes que servien per a justificar/legitimar el poder dels reis.

A banda dels relleus, hi havia molts exemples d’escultura exempta.

50


L’any 1889 es va trobar, al pati d’Amenofis III, colgades en un forat, vint-i-sis estàtues

de reis i déus que daten de l’Imperi Nou i de la Baixa Època (no se sap on se situaven

ni quina era la funció). Alguns exemples són Horembeb agenollat o Amenofis III en

un trineu processional; aquesta darrera, ha fet pensar que no representa el faraó

sinó una estàtua d’aquest que s’usava en processons. Quan es va trobar, el nom havia

estat eliminat. Havia quedat arraconada fins que els romans la varen colgar.

Alguns autors pensen que Amenofis III no va acabar la columnata processional.

Després ve el període d’Amarna.

Sala hipòstila de l’Opet

Iniciada per Amenofis III, acabada per Seti I, Horembeb i Tutankhamon.

Al nord hi ha representades les ofrenes als déus. A l’oest, el rei ofereix aigua i encens

davant les barques dels déus, s’inicia el transport de les barques per Karnak.

Al sud hi ha el transport de les barques des del santuari de Karnak fins a Luxor. A l’est

hi ha el viatge de tornada a Karnak. Es narra, detalladament, la festa de l’Opet.

Davant de la sala hi ha la zona del recorregut inicial. Els elements bàsics del pati

s’acabaren ràpid (el piló, el temple estacional i el porxo). El temple estacional era de

Hatshepsut, fou reaprofitat. Dos anys després, Ramsès II manà a fer la part figurativa;

comença amb sis colossos (se’n conserven tres) i dos obeliscos (se’n conserva un;

l’altre està a la Place de la Concorde, a París. Ramsès II féu decorar la façana exterior

del piló amb la Batalla de Qadesh. L’interior està decorat amb escenes de la festa de

l’Opet. Molts anys després de ser nomenat faraó, Ramsès II manà a fer, a l’entrada,

entre les columnes, estàtues colossals que el representen a ell però, en aquest cas,

Ramsès II aprofita tota una sèrie d’estàtues d’Amenofis III.

Època d’Amarna (vint anys. 1365-1345 aproximadament)

És d’enorme influència. Marcà la segona meitat de la XVIII dinastia.

L’activitat afectà a la memòria d’Amenofis III, pare d’Akhenaton (Amenofis IV).

Amenofis III féu grans aportacions als centres de culte d’Amon, tot i això, les noves

creences que porten a Amarna, comencen a la cort d’Amenofis III.

Amenofis III tenia la seva reina principal, Tiye, filla de funcionaris, fou responsable de

la introducció del culte a Aton a la cort d’Amenofis III. Exercí com a reina mare a la cort

d’Akhenaton.

51


A la primera festa del Sed d’Amenofis III imposà, dins la cort, un nou culte religiós. Els

cortesans havien de saludar el faraó com a encarnació del déu Sol (Aton), Amon

començà a perdre protagonisme.

Aquest procés de substitució culmina amb Amenofis IV; es creu que havia participat a

les discussions sobre el culte i es creu també que ja tenia pensat la substitució d’Amon

per Aton.

A part, elimina del país les referències d’Amon, abandona els temples, les festes,

destrueix imatges... Aton queda com a déu únic. Aquesta substitució pretenia ser

sistemàtica.

Els seus successors, es dedicaren a refer les obres que durant el període d’Amarna

quedaren en desús.

A partir del cinquè any del seu regnat, Tiye. Nefertiti (la seva esposa) i Amenofis IV

traslladaren la capital a Akhetaton, ciutat de nova planta, situada a l’actual El Amarna.

Hi construí un temple funerari, un nou centre de culte, un palau... Abandonà la Vall

dels Reis, féu la seva pròpia tomba a la banda del riu on estava la seva ciutat (a

l’orient).

El canvi de nom del faraó, tingué lloc alhora que hi varen haver canvis polítics,

culturals, religiosos... que varen afectar a la producció artística de l’època.

Les estàtues dels faraons, mostren un monarca lleig, expressiu... moltes vegades es

parla d’un art realista.

Akhenaton morí sense descendència designada com a successora, no se sap ben bé

qui el succeí. Si Nefertiti morí després, potser fou ella qui regnà amb un altre nom.

Tutankamon donà la volta al Sisme d’Amarna, retornà al passat més immediat.

Amon es tornà a entronitzar als centres de culte immediatament després de la mort

d’Akhenaton i s’actuà en contra de tot el què s’havia fet durant el seu regnat.

La capital política tornà a Menfis, al Baix Egipte, i a Tebes es recuperà la Vall dels Reis

i la Vall de les Reines i els centres de culte.

Parlem d’un moment d’inestabilitat, quan Tutankamon pujà al poder, eren els generals

els que es feien càrrec de la corona fins que arribà la XX dinastia.

Akhenaton havia actuat també a Karnak, abandonà les estructures dels dos eixos

principals i, dedicà espais a Aton, que es manifesta pels rajos del sol; els seus temples

no tenien espais tancats ni imatges de culte. Eren espais oberts i altars a l’aire lliure. El

concepte és radicalment diferent a Luxor i Karnak però similar als temples solars de la

V dinastia de l’Imperi Mig. Del què féu a Karnak no en queda quasi res.

Els fragments de Karnak més significatius són els de les estàtues colossals, devien

estar als patis porticats (similar als patis osiríacs) mostren braços creuats, flagell i

52


ceptre (insígnies reials, de poder). Les extremitats són molt més allargades (panxa

marcada, cintura prima, malucs grans...).

Caracterització del rostre, cara allargada, nas punxegut, llavis prominents. Va en

contra de tota la tradició plàstica. Mostren unes obres d’un caràcter marcadament

expressionista. Aquestes primeres obres són l’únic que ens resta clarament de la seva

producció a Karnak.

Per-iteu (Casa d’Aton)

El què se sap amb seguretat és que els edificis puntuals erigits al recinte, eren

descoberts.

Primer ens trobem amb un piló, un avantpati, la sala hipòstila i dos grans patis a l’aire

lliure amb 224 altars cadascun on es presentaven ofrenes al déu (conforma el primer

sector). Hi ha un segon sector amb l’avantpati, la sala hipòstila, el pati petit amb altars i

dos patis amb altars més elevats (zona dedicada exclusivament a la família reial).

La reconstrucció només és hipotètica, hi ha poques restes. Ramsès II va manar

desmontar-lo per aprofitar el material pel Temple de Hermòpolis.

Els relleus varen ser destruïts.

L’escultura s’ha perdut. S’han trobat especialment obres exemptes. Aquestes obres,

recuperades en excavacions han permès comprovar que hi ha dues fases a la plàstica

d’Amarna;

Principi del període: moment dels colossos, les formes són violentament

expressionistes.

Segona meitat del període: se suavitza l’expressionisme. La mostra més

coneguda és el bust de la reina Nefertiti, un model de retrat oficial, de pedra

enguixada i policromada. Es va trobar a les excavacions d’El Amarna, estava

dins del taller de l’escultor encara. Els trets són idealitzats.

Amb els relleus succeeix el mateix, primer hi ha un expressionisme més fort i després

se suavitza. Hi ha canvis iconogràfics.

La família d’Akhenaton, procedent d’un habitatge privat de Tell el-Amarna.

Els reis no es representen igual en alçada que el déu, que domina les composicions.

Les figures no es representen de forma ideal. Els cranis són allargats i les panxes

marcades.

Akhenaton dóna un anell a una de les seves filles.

53


El període d’Amarna fou proscrit ràpidament. Akhenaton fou considerat heretge.

Les característiques del seu art, es continuen practicant, però es van temperant. Amon

fou restablert, tornà a ser el déu principal. L’art continuava tenint elements similars a

l’art vinculat a Amarna, els cranis allargats...

Tron de Tutankamon

Els lleons remeten a l’escultura en pedra de Kefren. L’escena de dalt remet a

Akhenaton (apareix déu a sobre de tot de la composició, presidint l’escena). Aton

segueix sent representat.

La Baixa Època 1085-30aC

És un desgavell des del punt de vista polític, i, conseqüentment, també cronològic.

Alguns autors la divideixen en:

Tercer Període Intermedi (1085-670aC. Dinasties XXI-XXV)

Període tardà (670-332 aC. Dinasties XXVI-XXX)

Període hel·lenístic (332-30aC. Dinasties macedònica i ptolemaica)

Es desenvolupa un art reconeixible com a art egipci.

Les tombes

És el producte estrella de la civilització egípcia.

Se’n saben poques coses perquè han set poc excavades. Heròdot ens en parla.

Sembla clar que a partir de la dinastia XXI, s’impulsà una nova forma d’enterrament

que es practicà fins al s. IaC; són les tombes-capella, incloses sempre al temple de la

divinitat. No s’enterren en grans necròpolis sinó als centres urbans (sobretot a la zona

del Delta).

Sembla clar que aquest canvi de tipologia està vinculat a les necessitats de seguretat,

enlloc d’amagar les tombes, es pensà que era més segur posar-les al nucli urbà, que

hi havia el sacerdot... (A Tanis, Sais..., al Baix Egipte).

Aquestes tombes-capella sempre s’ubiquen en el pati d’un temple diví; l’execució de

les superestructures és en forma de capella. Hi ha proximitat espacial entre la sala de

culte funerari i la tomba pròpiament dita, aquesta proximitat espacial s’havia abandonat

durant l’Imperi Nou. La seva importància radicava en l’honorabilitat del lloc on estaven

dipositades, no per volum o complexitat (com en èpoques anteriors).

A Tebes també n’hi ha, però són de princeses de la XXI a la XXVI dinasties, més ben

conservades que les dels faraons; es coneixen més; es troben dins el complex de

Medinet Habu.

54


Tenen la mateixa naturalesa, pertanyen a la família reial, són sacerdotesses d’Amon

(anomenades divines adoradores d’Amon).

En aquestes tomba-capella trobem un piló (sembla que a davant hi havia un pòrtic de

fusta), després, una sala hipòstila; una avantsala relativament petita (a mode de

deambulatori), la sala de culte (en un fossat hi hauria enterrada la princesa, cobert

amb una volta).

La més ben conservada és la Tomba d’Amenirdis, de la XXV dinastia, a Medinet Habu.

És la tipologia bàsica però hi ha excepcions, la més important de les quals són les

piràmides de la dinastia Kushita (provinents de Núvia, reis que prenen el poder

d’Egipte al s. VIII aC). Reben aquest nom perquè habiten la regió de Kush, segons la

Bíblia.

El tercer faraó d’aquesta dinastia, anomenat Piye, és el que fa el canvi de tipologia de

tomba. Piye abandonà la tradició local, que eren uns túmuls circulars de pedra en favor

de la represa de la tradició egípcia; recupera la piràmide, però només des del punt de

vista geomètric. Són tombes amb forma piramidal. Bàsicament es troben a les tres

necròpolis de Kush.

A diferència de les Grans Piràmides de la IV dinastia, les piràmides kushites són molt

petites, fan uns vint metres com a molt. El grau d’inclinació és molt superior perquè les

dimensions també són més reduïdes. Enlloc de ser el centre d’un gran complex

funerari, estan disposades en fileres; igual que els túmuls de pedra circulars anteriors

a Piye.

L’interior no és complex, tenen, al centre, un pou on s’enterrava el faraó. Afegits, hi ha

uns temples per a les ofrenes, no tenen res a veure amb els temples de l’Imperi Antic,

semblen pilons.

Els temples

Els faraons de les dinasties que regnen entre la XXI i la XXX varen fer molts temples

nous o enriquiren els vells.

Columnata de Taharca. XXV. Karnak

Se situa davant del segon piló i al costat dels temples estacionals de Seti I i Ramsès II.

S’assemblen a les columnes de la Gran Sala Hipòstila. Queda inclosa dins un primer

pati.

55


Nectanebo I féu el piló i el dromos (avinguda d’esfinxs) de Karnak, també féu el

dromos del temple de Luxor.

La gran aportació a la construcció de temples durant la Baixa Època es produeix una

vegada ja s’han extingit les dinasties egípcies i s’ha iniciat el període hel·lenístic.

Època hel·lenística

Els nous reis van privar els egipcis de la seva autonomia política, però no de la seva

religió. Els temples varen continuar sent centres de culte amb les seves rendes, les

festes... que els nous reis continuaven atorgant-los per legitimar el seu poder.

Alexandre Magne, a Egipte, era considerat fill d’Amon.

Aquesta voluntat de legitimació queda reflectida als relleus dels temples (els nous

faraons apareixen portant ofrenes als déus del panteó egipci. Les representacions són

iguals que les de l’Imperi Nou). En aquesta darrera etapa, es van construir més de

cent temples nous, de tots, se’n conserven sis en molt bones condicions: Mandulis a

Kalabsha, Isis a Filae, Haroeris i Sobek a Kom Aubo, Khnum a Esna, Horus a Edfú i

Hathor a Dendera.

Malgrat la importància de la cultura grega, tots aquests temples continuen essent

egipcis (cultural i tècnicament).

Planta del Temple d’Horus a Edfú

El sancta sanctorum sempre es trobava a la zona més profunda.

Els temples tenen una planificació inicial, que no vol dir que es construeixi ràpidament.

La planta és simètrica. Aquesta forma simètrica ens porta des de la llum fins a la

penombra. Es va passant d’unes zones més grans a unes de més petites, el terra va

pujant i el sostre va baixant. Les obertures cada vegada són més petites.

El camí s’inicia al piló (similar als dels temples de l’Imperi Nou), continua amb un pati

porticat obert que dóna pas a una sala hipòstila amb divuit columnes, s’anomena, en

aquest cas, pronaos. Després de la pronaos hi ha la Sala de les Aparicions (hipòstila,

més petita) perquè en les processons, els déus sortien del santuari i anaven cap a

aquesta zona que està a la penombra. Sala d’ofrenes, una avantsala del santuari, i a

partir d’aquí, un deambulatori que passa per darrera la sala i que s’obra a tota una

sèrie de capelles. Al sector central hi ha el santuari amb capelles, habitual en els

temples de l’època, situat a l’eix axial. Tota l’arquitectura està pensada per enfocar el

sancta sanctorum.

56


Hi havia una capella anomenada wabet o Capella Pura, a davant hi havia un petit pati

on se situaven les escultures dels déus que residien al temple. Se’ls feien ofrenes,

s’ungien, es vestien... la festa d’unió amb el disc solar era la més important. Agafaven

les estàtues, a la capella es preparaven, es portaven a la coberta del temple on eren

il·luminades pel sol, després es baixaven i tornaven al seu lloc.

A part del sector central, dins del recinte, hi ha coses d’èpoques diferents, a Hathor a

Dendera hi ha una església i dues cases de naixement (capelles dedicades al

naixement del fill del déu principal de la triada, en el cas d’Hathor a Dendera, es dedica

a Ihi. Aquest temple compta amb una muralla de tancament però no té piló ni pati

porticat; aquests canvis entre els dos temples demostren que no són obres repetitives,

son riques.

Isis a Filae

No mostra cap dels elements vistos fins ara. Remet a Luxor. Té tres capelles. No té

sales hipòstiles, una abans d’arribar al piló, però és exterior.

S’adapten a la topografia i a la tradició cultural del sector.

Decoració dels temples de la Baixa Època

Apareixen els elements que vinculen el temple al cosmos ordenat protegit pels déus i

els faraons (decoracions vegetals i representacions celestes).

Les escenes que es vinculen a la monarquia segueixen sent freqüents, posada en

relació amb la divinitat (per legitimar el poder).

Apareixen sectors decoratius dedicats a narrar la història dels déus.

Les representacions més importants són les que mostren el rei oferent, amb els vestits

tradicionals. Els reis són estrangers, venen d’una cultura més avançada, que és la

grega, però l’art segueix sent egipci.

Edfú, Ptolomeu IV presenta ofrenes a Horus en presència de Mnevis

Mnevis demana a Horus que es mengi els pans calents que té sobre la taula.

També són freqüents les representacions de déus legitimant el poder dels reis:

Edfú, Ptomoleu IV rep el “document de la casa” de mans d’Horus, al darrere, la

deessa Nekhbet

57


El document de la casa és un document de presa de poder. La presència de Nekhbet

no fa res més que augmentar la legitimitat, és la representant de l’Alt Egipte. Igual que

Horus, tenen unes fulles de palmera (símbol de la successió del temps) a les mans,

acompanyats d’un jeroglífic que celebra la festa del jubileu. Això atorga un temps infinit

en el poder del faraó.

La imatge dóna legitimitat a la dinastia, igual que s’havia fet amb les dinasties

anteriors.

Ptolomeu IV també fou representat a la grega en algunes ocasions, però no és

l’ambient correcte.

També al Temple d’Horus a Edfú apareix la coronació de Ptolomeu VIII per part de les

deesses Wadjet i Nekhbet (li estan posant la doble corona).

L’art de la civilització faraònica no acabà amb la dinastia ptolemaica, malgrat

políticament Egipte fos totalment depenent de Roma.

Les idees de la legitimitat dels déus es va anar perdent gradualment. Les darreres

restes de la cultura desapareixen l’any 642 dC amb la invasió àrab.

58

Final Egipte

Documents

Transcript of Final Egipte