FEINES D’ESTIU

EDUCACIÓ FÍSICA

QUART d’ESO Institut Ègara

Departament d’Educació Física

Curs 2012-2013

Nom de l’alumne: ........................................................................ Curs: .......Grup: ...

FEINA DE RECUPERACIÓ D’EDUCACIÓ FÍSICA 4t ESO

Els alumnes que han suspès l’Educació Física de 4t d’ESO han de presentar les fitxes

d’activitats del dossier de “FEINES D’ESTIU” el dia de l’examen de recuperació de

setembre. La presentació de les fitxes d’activitats és imprescindible per poder

realitzar l’examen de recuperació.

A l’examen teòric de recuperació del setembre s’avaluaran els continguts relacionats

amb les activitats del dossier.

Els continguts teòrics per realitzar les fitxes d’activitats els podeu baixar del Bloc

d’Educació Física http://educaciofisicaegara.wordpress.com/ en la pàgina de 4rt

d’ESO i cal presentar només les fitxes d’activitats del curs a recuperar per escrit (a

mà).

A més, el dia de la recuperació del setembre hi haurà proves físiques, per tant,

recomanem que feu exercici físic regular durant les vacances.

CRITERIS D’AVALUACIÓ D’EDUCACIÓ FÍSICA PELS EXAMENS DE

RECUPERACIÓ DE SETEMBRE

El departament d’Educació Física ha fixat els següents criteris d’avaluació per les

proves de recuperació del setembre de 2012:

1. Presentar les fitxes d’activitats del dossier de “FEINES

D’ESTIU”. La realització de les activitats del dossier d’estiu

és indispensable per poder realitzar les proves físiques i

l’examen teòric.

25% de

la nota

final

2. Realitzar la prova escrita sobre els temes desenvolupats al

llarg del curs i penjats al bloc d’educació física

http://educaciofisicaegara.wordpress.com/ .

S’ha d’aprovar amb un 5 per poder fer mitjana amb les altres

proves.

25% de

la nota

final

3. Realitzar diferents proves físiques i exàmens pràctics

realitzats al llarg del curs. 50% de

la nota

final

L’alumne haurà de portar roba esportiva per poder fer les proves físiques i exàmens

pràctiques, i una bossa amb els estris de neteja i la roba de recanvi.

UNITAT DIDÀCTICA 1: ''L'ESCALFAMENT A L’ACTIVITAT FÍSICA SALUDABLE''

L’ESCALFAMENT “és el conjunt d’activitats o d’exercicis realitzats amb la finalitat de preparar el nostre cos

(sistema muscular, articular i cardio respiratori), i disposar-lo per a un rendiment posterior que es realitza

prèviament a tota activitat física en la que la exigència sigui superior a la normal”.

PER A QUÈ ES REALITZA ?

OBJECTIUS: L’escalfament té com a objectiu preparar l’individu per a un rendiment òptim

(físicament, fisiològic i psicològic) per a l’activitat física i evitar o disminuir el risc de

lesions.

EFECTES SOBRE L’ORGANISME

Si s’inicia l’activitat física mitjançant un escalfament, s’aconsegueix que tots els nostres sistemes

(cardiocirculatori, respiratori, muscular i nerviós) comencin a treballar de forma progressiva, sense

brusquedat. En primer lloc, s’activa la funció del cor i l’aparell circulatori (artèries, venes i capil·lars).

El cor batega més ràpid i els batecs són més potents i nombrosos perquè la sang circuli pels vasos

sanguinis i arribi més oxigen als músculs. En segon lloc, s’incrementa la funció de l’aparell respiratori.

Els pulmons capten més aire de l’exterior; es respira mes ràpid i més profundament.. En tercer lloc, la

temperatura corporal s’incrementa. D’aquí el nom d’escalfament. El fregament entre les articulacions,

i la resposta del cos de termoregulació, fa que comencem a notar la sensació de suor.

Els canvis i/o adaptacions de l’organisme es resumeixen en el següent quadre:

Els símptomes que permeten apreciar la realització correcta de l’escalfament són molt objectius i individuals

(estar a punt psicològicament és el més important). Objectivament es pot apreciar a través de la sudoració

(senyal de pèrdua de calor) i arribar de manera estable a unes 120 pulsacions/1minut són els signes

adequats.

A NIVELL

FISIOLÒGIC

- Augmenta els paràmetres fisiològics cardiorespiratoris: Freqüència

cardíaca (Fc), Freq. respiratòria, VMC (volum de sang), etc.

- Augmenta la temperatura corporal

- Prepara el sistema locomotor (músculs i articulacions)

A NIVELL

NERVIÓS

- Facilita la coordinació neuromuscular per realitzar un gest tècnic

específic

- Permet un recordatori dels moviments a realitzar

- Prevenir lesions

A NIVELL

PSICOLÒGIC

- Predisposa psicològicament per a l’esforç posterior

- Elimina/disminueix l’ansietat pre competitiva

- Facilita la concentració en el treball a realitzar

TIPUS D’ESCALFAMENTS

Segons el tipus d’activitat que es realitzi:

GENERAL

S’activen o s’escalfen tots els grans grups musculars i sistemes funcionals. Servirà per

a qualsevol activitat física que anem a realitzar integrant exercicis generals de

locomoció, de força, de mobilitat articular, etc., a una intensitat baixa.

ESPECÍFIC

Realitzat després del general suposa l’activació de grups musculars concrets i sistemes

funcionals per a les tècniques precises de l’activitat per a la qual s’escalfa. Són

moviments semblants al gest esportiu real desenvolupats a una intensitat menor.

- REQUISITS QUE HA DE COMPLIR UN ESCALFAMENT (CARACTERÍSTIQUES o VARIABLES)

Durada: Pot ser molt variable. Depèn de l’activitat que es realitza, del nivell de l’esportista i de les

condicions ambientals. Com a norma general n’hi ha prou amb 10 a 20 minuts.

Intensitat: Ha de ser progressiu i gradual, comença amb una intensitat baixa o mitjana i augmenta

progressivament sense causar mai fatiga. (Ex: “Córrer suaument i que puguis xerrar” o controlant la

Freqüència cardíaca).R

Requisits de mobilitat: Cal moure totes les articulacions del cos des del coll fins als turmells i peus.

Cal seguir un ordre d’execució: no oblidar-se de qualsevol zona corporal i muscular. S’aconsella seguir

una direcció, per exemple, de dalt a baix o a l’inrevés:

Començar pel coll i acabar pels turmells, és a dir, de dalt a baix.

O començar pels turmells i acabar pel coll, és a dir, de baix a dalt.

FASES DE L’ESCALFAMENT I CARACTERÍSTIQUES DE CADASCUNA DE LES PARTS

1. POSADA EN ACCIÓ:

Inclourà carrera suau i exercicis de locomoció que

activaran el sistema cardiovascular. És un treball

general que activarà tot l’organisme y principalment als

sistemes cardiorespiratori.

L’objectiu d’aquesta fase és augmentar la temperatura

corporal, per això, cal córrer un mínim de 5-6 minuts.

És un treball que es pot fer molt variat amb diferents

passos de carrera (endavant, endarrere, lateral, canvis

de direcció, salts, etc.), i que durarà + entre un mínim de 6 minuts a 10’.

2. EXERCICIS DE

MOBILITAT

ARTICULAR

(flexibilitat):

DINÀMICA: - Posada a punt de totes les articulacions. Incidir

en les

que suportaran major esforç.

- Mobilitat o flexibilitat dinàmica: realitzar cercles,

balanceigs, girs de les articulacions

ESTÀTICA: estiraments

- Mobilitat o flexibilitat estàtica: estiraments dels

principals grups

musculars (sense moviment)

3. EXERCICIS GENERALS DE SOBRECÀRREGA O FORÇA (exercicis relacionats + amb la

força)

Exercicis dels principals grups musculars que incideixen sobre el sistema neuromuscular.

4. EXERCICIS ESPECÍFICS DE L’ESPORT/ACTIVITAT A TREBALLAR:

El seu objectiu és acostumar als músculs que intervindran directament en els moviments

específics, millorant els encadenaments tècnics i centrar l’atenció de l’esportista en el moviment

de competició.

Consisteix en exercicis que actuen sobre la musculatura concreta que s’utilitzarà en l’activitat

esportiva. Són moviments semblants al gest esportiu realitzats a un intensitat inferior.

EXEMPLE D’UN ESCALFAMENT GENERAL I ESPECÍFIC:

1. POSADA EN ACCIÓ:

Realitzar moviments de locomoció (caminar, córrer, saltar, transport), generalment en condicions

habituals de desplaçament.

La carrera és l’exercici que millor respon a la principal finalitat que es vol aconseguir amb

l’escalfament. L’objectiu d’aquesta fase és augmentar la temperatura corporal, per això, cal córrer un

mínim de 5-6 minuts. S’ha de començar pels grans músculs del cos, normalment les cames, amb una

cursa suau, que progressivament anirà pujant d’intensitat, incorporant exercicis de les extremitats

superiors i altres exercicis que facin treballar més les extremitats inferiors.

Per exemple:

- Cursa amb petits salts

- Salts laterals amb rodament de braços

- Cursa tocant els malucs amb els talons

- Cursa lateral, al galop,…

2. MOBILITAT ARTICULAR I ESTIRAMENTS DELS PRINCIPALS GRUPS MUSCULARS :

Després es realitzaran exercicis de mobilització articular, dels braços, del tronc i cintura (malucs), i

cames fins que hagin intervingut totes les parts del cos. També es realitzen exercicis de flexibilitat

estàtica (estiraments)

Exemple: Mobilitat dits dels peus – turmells – genolls – malucs – esquena – espatlles – braços –

colzes - i coll. Estiraments bessons, quàdriceps, isquiotibials, adductors, piramidal-glutis, dorsals,

pectorals, etc

3. EXERCICIS GENERALS DE SOBRECÀRREGA O FORÇA:

S’activen altres grups musculars com, per exemple, fer abdominals, flexions i extensions de braços,

jocs d’empènyer i estirar, bots a peu coix, etc.

4. EXERCICIS ESPECÍFICS DE L’ESPORT A TREBALLAR (Exemple bàsquet):

Exemple: Entrades per la dreta, bot fins a la cistella, passada i llançament,

entrada agafar el rebot i canvi de fila, etc

ACTIVITAT D’ESCALFAMENT: PROGRAMA D’ESCALFAMENT INDIVIDUAL

NOM i COGNOMS: ........................................................................Curs: ............. Data:.........

INDICACIONS

Segons la informació de l’article anterior, prepara una proposta d’escalfament individual pensant que la

realitzaràs durant tres sessions i que serà avaluada pel professor.

1. Ha de ser una proposta per dur-la a terme al principi de classe de manera individual.

2. Pensa, anota i descriu els exercicis que inclouries en cadascuna de les fases segons les teves

característiques personals i tenint en compte l’activitat posterior que es realitzarà (condició física).

3. No perdis el temps, es tracta de plasmar una situació real on només disposaràs de 12’ per escalfar

tot el cos

4. Millor fes un dibuix de cada exercici i posa-li un nom, en lloc d’escriure tota l’explicació.

1. POSADA EN ACCIÓ (Exercicis de les grans masses musculars)

TEMPS

2. MOBILITAT ARTICULAR I ESTIRAMENTS dels principals grups musculars

TEMPS

TEMPS

3. EXERCICIS GENERALS de SOBRECÀRREGA o FORÇA

4. EXERCICIS ESPECÍFICS de l’esport o activitat a treballar (condició física)

TEMPS

A continuació, respon a les següents preguntes:

1- Defineix l’escalfament.

2- En què es diferencien el diversos tipus d’escalfament?

3- Objectius de l’escalfament

4- Anomena 5 efectes de l’escalfament sobre l’organisme.

5- Explica les variables/característiques que ha de complir un escalfament

UNITAT DIDÀCTICA 2: EL RUGBI

Nom i cognoms: ……………………………. Curs i grup: ……. Data: ………… Llegeix els apunts de rugbi penjats al bloc d’educació física i contesta les següents preguntes.

1. Completa el camp de rugbi amb les línies que falten:

2. Explica breument l’origen del rugbi.

3. Per què la pilota de rugbi és ovalada?

4. Quins són els països que juguen el Torneig de les 6 nacions.

5. Digues quines són les quatre maneres d’aconseguir punt al rugbi i quina

puntuació té cadascuna.

6. Explica quins són els 4 principis fonamentals del rugbi.

7. Quan es produeix un avant?

8. I un retingut?

9. En el següent camp, col.loca els 15 jugadors d’un equip de rugbi.

UNITAT DIDÀCTICA 3: CONDICIÓ FÍSICA I SALUT

LA FLEXIBILITAT: MÈTODES D’ENTRENAMENT

1. CONCEPTE I DEFINICIO

La flexibilitat ha estat durant molt temps una qualitat física

subestimada per molts entrenadors, no donant-li el valor real ni la

importància que mereix. És per aquest motiu que sovint,

entrenadors i preparadors confonen el terme de flexibilitat amb el

d’elongació muscular, elasticitat, mobilitat, etc.. quan aquests són

conceptes que podem englobar dintre del terme flexibilitat.

Actualment, i cada dia més, se li dóna la importància que mereix

com a qualitat bàsica a treballar o entrenar tant com la resta, ja que es defineix com una qualitat possibilista,

que potència a les altres qualitats o capacitats físiques.

Autors com Zaciorski la defineixen com la "capacitat d'extensió màxima d'un moviment en una articulació

determinada". Altres com Smolinsky diuen que és l’"habilitat d'utilitzar al màxim l'amplitud de moviments de

les articulacions". La definició més completa però que diu: "és la qualitat que amb base en la mobilitat

articular, l’extensibilitat i l'elasticitat muscular, permet el màxim recorregut de les articulacions ".

El treball de la flexibilitat és important dins del món de l’educació física pels següents aspectes:

permet aconseguir una correcta actitud de la postura i evitar rigidesa en els segments, el que millora

el rendiment funcional.

l'elasticitat muscular permet aprofitar millor l'energia mecànica.

la musculatura flexible, permet aprendre i perfeccionar més i millor les tècniques esportives.

la flexibilitat muscular disminueix el risc de lesió muscular.

la manca de flexibilitat disminueix la qualitat i l'efectivitat de la resta de qualitats.

Si be és important treballar la flexibilitat, de la mateixa manera ho és el treballar-la correctament i no

excessivament, ja que això pot portar uns seriosos inconvenients:

tendència a les luxacions articulars per falta de to muscular i per falta d'estabilitat de l'articulació per

culpa d'uns lligaments allongats en excés i falta d’estabilitat en la càpsula articular.

Risc de deformacions dels ossos.

problemes de desviació de columna per falta de to muscular en els músculs paravertebrals, etc...

2. CLASSIFICACIONS DE LA FLEXIBILITAT

Existeixen diferents classificacions del terme flexibilitat.

En relació a l'amplitud parlem de:

mobilitat general: la que es realitza dintre d'uns límits normals.

mobilitat especial: la que es realitza per sobre dels límits normals degut a les exigències d'una

activitat específica.

En relació a la situació de moviment:

Estàtica: la que es realitza mantenint un

moviment d'amplitud articular, sense

impuls.

Dinàmica: la que es realitza amb

participació d’impulsos o rebots.

En relació a la participació muscular:

Passiva: no hi ha contracció de cap

grup muscular (existeix una ajuda

externa o auxiliar)

Activa: l'estirament es produeix per

l'acció de grups musculars.

3. FACTORS QUE DETERMINEN LA FLEXIBILITAT

Existeixen tres tipus de factors que limiten:

a. Factors mecànics (intrínsecs)

mobilitat articular

tipus d'articulació (diartrosis, enartrosis, sinartrosis)

càpsula articular i lligaments (medis d'unió)

músculs antagonistes (isquiotibials)

límit ossi (colze, genoll)

pinçament muscular (en casos d’hipertròfia).

b. Factor neurològic:

estats emocionals que actuen sobre el to muscular augmentant-lo o disminuint-lo

(hiperexcitació o relaxació del sistema nerviós)

c. Factors extrínsecs:

la temperatura: ambiental i intramuscular l'augment de temperatura pot augmentar en un 20%

l'elongació muscular, per contra les baixes temperatures poden retallar en un 20% l'elongació

muscular

l'edat: la flexibilitat es regressiva

el sexe: les dones són més flexibles, bàsicament degut a un menor to muscular

les costums socials

l'hora del dia: degut a la diferent activitat vital que repercuteix en el to muscular

l'entrenament: evidentment

4. DESENVOLUPAMENT DE LA FLEXIBILTAT

Més que evolucionar, la flexibilitat degenera, ja que des de petits anem perdent mica en mica la nostra

flexibilitat. Hi ha una etapa entre els 12 i els 17 anys, en que a través de l'entrenament es poden assolir cotes

considerables de flexibilitat, però passada aquesta etapa ja no es podrà assolir aquest nivell, en tot cas, si

mantenir-lo.

Les dones són més flexibles de forma congènita, però a més, la seva activitat general des de la infància

sempre va més dirigida a mantenir-la; per contra les activitats dels nens van sempre més dirigides a la força i

a la velocitat.

5. METODOLOGIA PER TREBALLAR LA FLEXIBILITAT

MÈTODES ESTÀTICS: l’executant realitza l’estirament. Consisteix en mantenir la posició d’estirament

màxima durant un temps (10-20 segons) per a després recuperar la posició inicial. Dins d’aquest

mètode trobem tècniques més evolucionades:

a. Stretching de Bob Anderson: és una tècnica d’estirament activa/estàtica però

un poc més evolucionada. En aquesta l’alumne ha d’aconseguir lentament la

posició d’estirament relaxada o suportable i mantenir-la durant 20-30 segons.

De seguida relaxa el múscul i, a continuació, torna a realitzar l’estirament

intentant arribar a un punt major d’elongació.

b. FNP (Facilitació Neuromuscular Propioceptiva): Consisteix en aconseguir el

punt de màxim estirament per mitjà de l’assistència d’un company que manté

la posició durant 10 segons. A continuació el subjecte passiu exerceix una

contracció isomètrica del múscul estirat durant 3-5 segons. Immediatament es

procedeix a relaxar el múscul i s’aprofita la caiguda de tensió per a forçar una

mica més l’estirament fins a un nou punt de resistència per espai de 10

segons.

DINÀMICS: L’executant realitza l’estirament. Consisteix en aconseguir la posició de l’estirament

màxima realitzant moviments ràpids. Dins d’aquest mètode trobem diferents tècniques d’execució:

a. Tècniques balístiques: es caracteritzen per un moviment ràpid i brusc en el qual

una part del cos es porta als seus límits. Aquests estiraments amaguen certa

perillositat de lesionar els músculs.

b. Tècniques de rebot: es tracta d’adoptar una posició d’estirament i, de seguida,

realitzar petits rebots de forma repetida, en els quals s’alternen fases

d’estirament i escurçament muscular de curta durada. Presenta els mateixos

inconvenients que les tècniques balístiques.

A la pràctica el més important però, és conèixer quina és la millor pauta a seguir per treballar de forma

correcta:

Bases generals per mantenir la flexibilitat Hurton, considera que en la realització d'exercicis dirigits a mantenir la flexibilitat s'han de tenir en compte:

fer-los sovint, encara que no es facin en gran quantitat realitzar els primers exercicis amb poca intensitat descansar si es senten dolors musculars fora del que pot ésser normal combinar exercicis de flexibilitat amb exercicis de força incloure els exercicis en la part inicial i final de les sessions

ATENCIÓ!!! els exercicis a base de rebots no milloren la flexibilitat i poden produir lesions, per contra els exercicis mantinguts un temps si són efectius

ACTIVITAT 3. LA FLEXIBILITAT

Nom i cognoms: .............................................................................. Curs: ...........

Llegeix amb atenció els apunts de la flexibilitat. A continuació, respon a les següents preguntes:

1. Què és la flexibilitat? Per què és important treballar-la?

2. Segons la participació muscular, els estiraments poden ser actius o passius. Defineix les

característiques de cadascun d’ells i posa un exemple.

Característiques sistema actiu:

Característiques sistema passiu:

Exemple:

Exemple:

3. Normalment a classe, sempre utilitzem el mètode de Bob Anderson per fer els estiraments, en què

consisteix?

Posa un exemple de com el portaries a la pràctica si volguessis estirar el múscul isquiotibial.

4. Resumeix les fases del sistema FNP.

5. Quins són els inconvenients del sistemes dinàmics?

6. Proposa i dibuixa un estiraments que serveixi per desenvolupar la flexibilitat dels següents músculs.

No oblidis descriure l’exercici, definir quin tipus d’estirament estàs fent i quan de temps durarà el

treball.

ABDOMINALS PECTORAL ISQUIOTIBIALS BESSONS

Descripció: Tipus d’estirament: Durada:

Descripció: Tipus d’estirament: Durada:

Descripció: Tipus d’estirament: Durada:

Descripció: Tipus d’estirament: Durada:

QUADRICEPS TRICEPS ADDUCTORS GLUTIS

Descripció: Tipus d’estirament: Durada:

Descripció: Tipus d’estirament: Durada:

Descripció: Tipus d’estirament: Durada:

Descripció: Tipus d’estirament: Durada:

7. Observa els següents dibuixos. Trobaràs posicions no recomanables per una bona higiene postural i

alternatives per corregir-les. Raona el perquè de cadascuna (quina part del cos pot lesionar i el per

què de l’opció que s’ofereix)

8. Quin tipus de mètode d’entrenament s’utilitza en el Ioga? Raona la teva resposta.

UNITAT DIDÀCTICA 4: EL TENNIS

ÍNDEX 1. L’origen del tennis 2. Material i terreny de joc 3. El joc 4. Sistema de puntuació 5. Tècnica i cops fonamentals

Posició bàsica

Presa de la raqueta

Cop de dreta

Cop de revés

Volea

Servei

1. L’ORIGEN DEL TENNIS

Els antecedents del tennis, els trobem a les antigues civilitzacions egípcia, grega, romana i precolombiana, que practicaven jocs diversos amb pilotes i utilitzant la mà. El tennis actual té els seus orígens en un esport francès del segle XIV anomenat jeu de paume disputat pels membres de la cort. Era semblant al tennis actual però en comptes de xarxa hi havia una muntanyeta de terra i es colpejava una mena de pilota amb la mà, però més endavant es va introduir l'ús d'una mena de raqueta. Posteriorment, aquest esport s'expandí per Anglaterra. El tennis modern sorgeix a Anglaterra per Walter Wingfield l’any 1874, durant la Revolució Industrial (s. XIX), elaborant un reglament i comercialitzant un joc amb pilota, raquetes i xarxa, que va anomenar sphairistiké. Els burgesos no volien jugar un joc tan brut com era el futbol i per això es va idear un joc d’oposició en què no hi hagués contacte físic amb el contrincant. El 1877 neix el primer torneig de law tennis (tennis sobre herba), torneig de Wimbledon, a Anglaterra, i a la vegada el primer reglament oficial. És el torneig més antic i emblemàtic, l’uniforme era molt blanc i molt refinat. Actualment encara conserva aquestes característiques. Després de la seva creació el tennis es va fer popular entre les classes altes dels països angloparlants, estenent-se per tot el món al segle XX i el 1900 ja es va disputar el primer partit de la Copa Davis, entre els Estats Units i Gran Bretanya. En quant al tennis en els Jocs Olímpics, va ser definitivament admès en els jocs de Seül de 1988, després de ser exclòs del programa als Jocs Olímpics d’Amsterdam el 1928 arran de la polèmica que va aixecar la pràctica professional de l’esport, molt discutida als anys 60.

2. MATERIAL I TERRENY DE JOC

RAQUETA: Es divideix en tres parts: cap, tronc/coll i mànec parts comunes a totes les raquetes. A més cal tenir en compte el pont, el cordatge i el marc.

PILOTA És de color blanc o groc, i esta formada per dues semiesferes de cautxú enganxades, no cosides i recobertes de feltre. El seu pes és d’entre 57 i 58 grams. TERRENY DE JOC El tennis es juga a una pista rectangular de les següents dimensions:

Individuals: 23,77 m. de llargada i 8,23 m. d'amplada. Dobles: la llargada és la mateixa i 10,97 metres d’amplada.

L'alçada de la xarxa als pals és 1,07 m, i al centre de la pista és de 0,914 m. A cada costat de la xarxa hi ha dos rectangles idèntics anomenats quadres de servei que mesuren 6,40 m de llarg i 4,11 m d'ample, que serveixen per a determinar si un servei és vàlid o no. Actualment la superfície de les pistes poden ser de terra batuda, ciment, sintètiques i herba (tennis originari).

3. EL JOC

COM SHI JUGA?

La pilota és colpejada per tal de ser enviada per sobre de la xarxa al camp contrari.

El contrincant té l’opció de deixar que la pilota faci un bot o no abans de tornar-la.

El tennis el pots practicar individualment o per parelles; segons correspongui emprarem un espai o un altre.

COM COMENÇA EL PARTIT?

Es comença sacant des de la dreta de la marca central. S’ha de llançar la pilota a l’aire abans que toqui a terra s’ha de colpejar cap al requadre corresponent del camp contrari.

El servei ha de ser creuat.

Si falla el servei, el jugador disposa d’un segon servei. Si falla el segon, comet doble falta.

Si la pilota toca la xarxa però entre en el requadre corresponent, és net. Aleshores es repeteix el servei.

COM ES DESENVOLUPA EL JOC?

Si es toca una pilota abans que boti, tot i que sembli que va fora, el joc continua.

En acabar el punt, el servei següent es fa al costat contrari, i així successivament.

Serveix un joc cada jugador.

Els jugadors canvien de costat de la pista cada nombre imparell de jocs jugats. ÉS FALTA QUAN...

La pilota bota més enllà de les línies del terreny de joc.

La pilota es queda a la xarxa.

Es fa doble falta de servei.

La pilota bota dues vegades.

Quan es fa un servei, també és falta quan el jugador servidor trepitja la línia de fons o més enllà de la marca central (s’ha de situar per darrera de la línia dels requadres de servei) abans que la pilota caigui.

4. SISTEMA DE PUNTUACIÓ

Un partit de tennis està format per sets, el guanyador del partit serà qui aconsegueixi un número predeterminat de sets. Cada set està integrat per jocs. A cada joc hi ha un servidor, que es va alternant. Aquests jocs estan formats alhora per punts. COM S’ANOTA UN JOC?

Per aconseguir joc, hem de sumar 4 punts: 15--‐30--‐40 i joc, sempre i quan es tingui un avantatge de 2 punts respecte de l’adversari.

L’empat a 15, a 30 i a 40 es diu iguals. El aconseguit després dels 40 iguals s’anomena avantatge del servei o avantatge de la restada, segons correspongui, i obliga a guanyar el següent punt per tal de poder guanyar el joc.

El jugador servidor canviarà a cada joc.

Es canvia de camp cada vegada que la suma dels jocs sigui un nombre imparell. COM S’ANOTA UN SET?

El jugador que guanya el set, sempre que hagi aconseguit avançar l’adversari en 2 jocs o més. En cas d’empat a 6 jocs es juga el joc decisiu o tie--‐break.

Tie Break: és un joc de desempat que guanya el primer que arriba a 7 punts, comptant d’un en un i amb una diferència de 2 punts. Cal canviar el servei quan la suma dels punts és imparell i canviar de camp quan sumen 6.

QUI GUANYA EL PARTIT?

Es juguen a 3 sets o 5 sets en funció de la competició/torneig. Guanya el jugador que suma la meitat més un, del nombre de sets que es jugui (el millor de 3 sets, el que en guanya 2; el millor de 5 sets, el que en guanya 3).

5. TÈCNICA I COPS FONAMENTALS

POSICIÓ BÀSICA

Ha de permetre col·locar-se ràpidament en la posició adequada al cop que vol fer.

Situat de cara a la xarxa amb les cames separades.

Genolls lleugerament flexionats.

Cos una mica endavant.

Agafar la raqueta pel mànec i amb l’altra mà subjectar-la a l’alçada del coll, de manera que en quedi el cap elevat.

PRESA DE LA RAQUETA

Variarà segons el cop que es vulgui fer.

La més natural és la que s’anomena est dreta:

Garanteix una transferència òptima de la força de la mà a la raqueta i s'aconsegueix amb ella un millor impacte.

També facilita l'impacte a l'altura de la cintura. COP DE DRIVE Des de la posició bàsica:

Presa mitjana‐baixa del mànec.

Rotació del cos de darrera cap a davant.

Braç semiflexionat abans del cop.

Braç estirat després del cop.

L’acció del canell és bàsica per col·locar la pilota.

COP DE REVÉS Des de la posició bàsica o d’espera:

Portar la raqueta enrere, passant el braç pel davant del cos i avançant el peu del costat de la raqueta, girant el cos fins a col·locar les espatlles perpendiculars a la xarxa.

Braç flexionat abans del cop.

Braç estirat després del cop.

Rotació del tronc major que en el drive.

Aconsellable acompanyar amb l’altra mà.

COP DE VOLEA

És un cop ofensiu.

Es fa abans que la pilota toqui el terra.

S’executa a prop de la xarxa.

S’executa de drive o de revés.

Es caracteritza per ser un cop sec.

EL SERVEI

Des del darrere de la línia de fons, amb els peus lleugerament separats i el cos una mica de costat, la mà no hàbil subjecta la pilota i ajuda a col·locar en posició la raqueta, baixant els braços fins arribar a la cuixa.

El braç no hàbil s’alça i deixa anar la pilota cap amunt mentre el braç de la raqueta puja estès, fins arribar a l’espatlla, on es flexiona i es llança endavant per colpejar la pilota.

Arribem a un punt que es produeix l’extensió de tot el cos, que ha de coincidir amb l’impacte de la pilota. La raqueta està plana i lleugerament inclinada cap avall.

Després de l’impacte, la cama dreta passa al davant per recuperar l’equilibri i el braç continua cap al darrere i el costat esquerre del jugador.

ACTIVITAT 5: EL TENNIS

Nom i cognoms :............................................................................. Curs: .....

1.Explica breument l’origen del tennis.

2.Assenyala amb una fletxa les parts de la raqueta:

CAP

TRONC

MÀNEC

PONT

CORDATGE

MARC

3.Dibuixa les línies del terreny de joc.

4. Completa les següents frases:

a) Si un jugador falla el servei, el jugador disposa d’un segon servei. Si falla el segon,

comet ..............................

b) Si la pilota toca la xarxa però entra en el requadre corresponent, és .....

c) Serveix un ...... cada jugador.

d) Un partit de tennis està format per ....., el guanyador del partit serà qui aconsegueixi un

número predeterminat de ......

e) Cada ..... està integrat per ...... Aquests ........ estan formats alhora per punts.

5. Explica què és un tie-break. 6. Com es guanya un partit de tennis? 7. Quins són els cops fonamentals tècnics del tennis?

9. Dibuixa i explica com és la posició bàsica o d’espera de tennis.

UNITAT DIDÀCTICA 6: ELS BALLS DE SALÓ

Els balls de saló són un conjunt de balls diferents que es ballen en parella, de manera

coordinada i seguint el ritme de la música, que en principi sol ser d'orquestra. Al seu origen eren balls populars lúdics sense cap coreografia preestablerta i que s'aprenien als balls mateixos, de la mateixa manera que ara, per exemple, hom aprèn a ballar a les discoteques. Actualment s'aprenen sobretot en acadèmies i hi ha competicions de balls de saló que s'organitzen com les esportives, amb federacions nacionals i internacionals.

Cada ball de saló té una música, un origen i una història pròpies però se sol diferenciar entre els balls de saló "estàndard" o "europeus" (quickstep, fox lent o foxtrot, tango, vals anglès i vals vienès) i els anomenats "llatins" o "americans" (samba, txa-txa-txà, rumba bolero, pasdoble, jive i rock and roll). Altres balls de saló són la conga, cúmbia, lindy hop, mambo, merengue, polca, salsa, swing, etc.

Entenem que al Ball la parella gaudeix en companyia d'altra gent que balla i comparteix una activitat social i cultural. No està renyit ni molt menys amb la qualitat i la tècnica ben aplicades, però hi ha una relaxació en l'aspecte global del Ball que varia d'una parella a l'altra. Tothom pot arribar a ballar bé i correctament depenent de les hores de pràctica que faci. Una característica és la de poder improvitzar figures i no tenir un programa prefixat per a ballar. S'entén que als llocs on es balla normalment hi ha molta gent i ens hem d'adaptar a l'espai lliure i a les altres parelles.

UNA CLASSIFICACIÓ DELS BALLS DE SALÓ SOCIAL:

LLATINS CARIBENYS NORTEAMERICANS ARGENTINS EUROPEUS

BOLERO

CHA CHA CHA

MAMBO

SAMBA

LAMBADA

SALSA

MERENGUE

SON CUBANO

RUEDA DE CASINO

CUBANA

CUMBIA

BACHATA

FOX TROT

SWING

LINDY HOP

ROCK'N'ROLL DOBLE

ROCK'N'ROLL TRIPLE

TANGO ARGENTINO

MILONGA

VALS CRIOLLO

VALS SOCIAL (Ritmes

diversos de 3/4)

VALS VIENÈS

PASDOBLE

TANGO EUROPEU

SOCIAL (o de 5 punts)

POLCA

1. EL MERENGUE

El merengue és un ball de la República Dominicana d'ascendència africana. Els instruments clau en el ritme són la tambora i el guayo, i la majoria de lletres es basen en l'equívoc i en el joc eròtic, sovint amb un punt de masclisme.

Juan Luis Guerra, un destacat intèrpret de merengue.

Existeixen diverses versions sobre el seu naixement: hi ha qui troba les seues arrels en ritmes com ara la tumba, la calenda i la chica, i hi ha qui el relaciona amb la mangulina, l'upa havanera, la dansa portorriquenya, o la llegenda d'un heroi ferit durant una batalla.

Un dels merengues més antics prové de la regió de Cibao: el "Juangomero", un clàssic al compàs de l'acordió. Durant el segle XIX se'l considerà un ball d'origen demoníac i, a començament del segle XX, un grup de músics estableix la seua estructura bàsica (paseo, cuerpo y jaleo). Durant la primera ocupació del país pels Estats Units (1916-1924) sorgeix un merengue de ritme moderat anomenat pambiche. L'encontre amb el jazz, durant la dècada dels 30, determina el gir definitiu de les orquestres, i als 60, cantants com Johnny Ventura contribueixen a fer que comenci a formar part dels programes d'algunes escoles de ball. Als anys 70, Wifrido Vargas hi imprimeix un ritme enèrgic i sincopat, però no és fins al final dels 80, amb la irrupció de Juan Luis Guerra, que assoleix projecció internacional. Durant els 90, el gènere ha arribat a una gran diversificació, tant a nivell temàtic com d'instrumentalització: s'ha enriquit amb influències del pop, del rock i d'alguns ritmes africans, i ha connectat amb el denominat rap llatí.

Antigament, es caracteritzava per un ritme veloç, es componia sobre un compàs de 2/4 i es ballava sobre un maluc. Actualment es compon en un 4/4 i es balla més lentament sobre dos malucs. Rítmicament, és similar a la marxa, amb tempos pràcticament idèntics a la marchinha brasilera, i la seua base harmònica és molt similar a la d'altres músiques tradicionals de les illes properes de Cuba i Puerto Rico.

Actualment, podem distingir tres modalitats de merengue: la tradicional, la metropolitana i la que sorgeix en combinar-se amb el son (merengue-son).

MERENGUE

Ritme Caribeny originari de Santo Domingo.

MERENGUE RRRR Temps musicals 1 2 3 4 5 6 7 8 Tempo ràpid ràpid ràpid ràpid ràpid ràpid ràpid ràpid

Comptar Segons la figura, normalment 4 ó 8 Peu noi esq drt esq drt esq drt esq drt Cadera noi drt esq drt esq drt esq drt esq Peu noia drt esq drt esq drt esq drt esq Cadera noia esq drt esq drt esq drt esq drt Notes Tucutucutà quitan tiqui tan tin (quatreiun dos, tres) Accentuar lleugerament (subtilment) els temps 1 i 5

Doblegar el genoll de la cama que movem (esq) i a la vegada estirar la cama que aguanta el pes i que té la cadera (drt)

2. TXA-TXA-TXÀ

El txa-txa-txa és un ball ràpid d'origen cubà de quatre temps que combina ritmes de la rumba i del mambo, caracteritzat perquè, en els dos primers temps, es fan dos passos lents acompanyats d'un moviment circular de malucs i flexió pronunciada de la cama que fa el pas i, en els dos últims temps, es fan tres passos ràpids gairebé sense desplaçar-se de lloc.

TXA-TXA-TXÀ

Ritme Llatinoamericà originari de Cuba. Compàs de 4/4.

El seu creador fou el cubà Enrique Jorrín a principis de la dècada dels 50, cap

el 54. És un ritme que deriva del Danzón i del Danzonete, balls cubans del segle XIX. El Mambo va ser anterior al chachachá i també deriva dels mateixos balls. Sorgeix de la seva part última, més rítmica i repetitiva, incorporada pel Son a finals dels anys 20. Es va inspirar en el so dels moviments dels peus que feinen els balladors en algunes figures.

CHA CHA CHA LLRRL Temps 1 2 3 i 4 5 6 7 i 8 Tempo lent lent Ràpid Ràpid lent lent lent Ràpid Ràpid lent notes musicals

negra negra corxera corxera negra negra negra corxera corxera negra

Comptar 1 2 cha cha cha 1 2 cha cha cha Peu noi esq drt esq drt esq drt esq drt esq drt

Peu noia drt esq drt esq drt esq drt esq drt esq Notes ta ta titità / ta ta titità També espot ballar iniciant el primer pas al 2 temps musical (llavors es compta 2,3,4 i1 o 4i1, 2,3 si es comença amb el cha cha) (estil de competició i estil cubà)

Atacar sempre amb la punta i després peu pla no aixecar les puntes dels peus de terra, arrossegar-les estirar sempre la cama que movem i passem el pes

LLISTAT DE FIGURES BÀSIQUES DEL CHA CHA

PASSOS I FIGURES

Bàsic a lloc bàsic lateral, chassé creuat lock step volta de la noia volta del noi creuat combinat volta i segueix-me new york hand to hand 1/4 de gir cap i cua uve hip twist

180º courbelle hexàgon triple chacha en posició bàsica 3/4 de gir de la noia desplaçament a la dreta i a l´esquerra creuat en línia tovallola turca natural top volta sobregirada de la noia

ACTIVITAT 6: ELS BALLS DE SALÓ

NOM i COGNOMS: ........................................................................Curs: ............. Data:.........

1. Fes un llistat dels diferents balls de saló que trobem a l’actualitat.

2. Fes una breu descripció de la historia del merengue.

3. I ara explica la historia del txa-txa-txà.

4. Tria dues figures del ball de txa-txa-txà i explica-les.

5. Anomena 2 intèrprets de música del ball de merengue.

6. Tria un altre ball, (de qualsevol modalitat) i fes una descripció de la seva historia, orígens,

passos bàsics, música, competició, etc.

ACTIVITAT 7: NOVES TENDÈNCIES DE L’ACTIVITAT FÍSICA

NOM i COGNOMS: ........................................................................Curs: ............. Data:.........

Llegeix el tema “Les noves tendències de l’activitat física” que trobaràs al MOODLE d’Educació Física.

Contesta les següents preguntes:

1. Què vol dir que una sessió d’aeròbic pot ser d’alt o baix impacte?

2. Explica quins exercicis faries en cada part d’una sessió d’aeròbic:

- Escalfament:

- Part principal:

- Tornada a la calma:

3. Quan fem una activitat d’SPINNING quins són els tres beneficis físics que obtenim:

-

-

-

4. Digues quins són els 5 objectius del PILATES:

-

-

-

-

-

5. Digues quins consells li donaries a un company que vol començar a fer una activitat de

musculació:

-

-

-

-

-

-

-

6. Què és el FITNESS? Quins aspectes es treballen per aconseguir el

seu objectiu?

-

-

-

-

-

7. Quins aspectes hem de tenir en compte si volem portar un estil de vida

saludable:

-

-

-

I TU QUÈ OPINES? Expressa la teva opinió sobre l’apartat de condicionament físic (FITNESS)

contestant les següents preguntes: a) Creus que l’activitat física que es treballa en el condicionament físic és

convenient?

b) Si volem estar en forma, hem de seguir un estil de vida saludable i actiu?

c) Si durant un any no patim cap malaltia vol dir que estem sans?