el p

atr

imon

i his

tÒri

c de

tle

mce

n

SAPPOdel Pròxim Orient

بلقايد بوبكر جامعة في تلمسان

Què és el patrimoni cultural i històric?

El 1972 la Conferència General de l’Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura ja va constatar el ràpid deteriorament d’aquest patrimoni i va crear la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cul-tural i Natural (1972), en la qual es van establir les bases internacionals per a la legislació i la re gulació del patrimoni cultural.

Els diferents estats han desenvolupat lleis i sistemes de protecció i estudi d’aquest patrimoni, però en molts casos la magnitud dels mitjans necessaris i la insuficiència de recursos econòmics, científics i tècnics del país impossibiliten que s’apliquin co-rrectament.

L’aplicació de les lleis de protecció de patrimoni és tan important com l’aplicació de les lleis mediambientals, ja que el patrimoni és molt més que un conjunt de pedres que es pot admirar: conté la informació necessària per a interpretar el passat i poder entendre com funcionen les societats humanes i, per tant, saber cap a on hem de dirigir el nostre futur.

El patrimoni cultural i històric està amenaçat permanentment tant per causes tradicionals (erosió, pas del temps, etc.) com per l’evolució de la vida social i econòmica. El deteriorament i la desaparició d’aquest patri-moni implica un empobriment important de la diversitat cultural dels pobles i, en el fons, un empobriment dels recursos culturals de la humani-tat.

Sidi Boumediene, Tlemcen (s. XIV dC): treballs de restauració a l’entrada del mausoleu i la mesquita.

Tipaza (s. I dC): pedra votiva situada a l’amfiteatre d’aquesta im-portant ciutat romana, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1982.

Què és el patrimoni cultural?

Els monuments: obres arquitectò-niques, escultòriques o pictòriques monumentals, elements o estruc-tures de caràcter arqueològic, ins- cripcions, cavernes i grups d’elements que tinguin un valor uni-versal excepcional des del punt de vista de la història, de l’art o de la ciència. Els conjunts: grups de construccions, aïllades o agrupades, l’arquitectura, la unitat i la integració en el paisatge dels quals els dóna un valor universal excepcional des del punt de vista de la història, de l’art o de la ciència.

Els llocs: obres d’art fetes per l’ésser humà, sol o conjuntament amb la natura, i zones (incloent-hi els llocs arqueològics) que tinguin un valor u-niversal excepcional des del punt de vista històric, estètic, etnològic o antropològic.

UNESCO. Convenció sobre la Pro-tecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural (1972). París, 16 de novem-bre de 1972.

El patrimoni històric és un bé d’interès comú. Gràcies a la preservació, l’estudi i la difusió d’aquest patrimoni podrem conèixer qui som i d’on venim. El patrimoni també pot ser una eina de desenvolupament social, ja que la cultura és a la base de les societats justes i democràtiques, i pot afavorir el desenvolupament econòmic tant a escala regional com més àmplia.

El patrimoni històric com un bé d’interès comú i de desenvolupament

social

Hi ha diversos factors que afecten el patrimoni històric. Dos dels més impor-tants són la degradació natural i el creixement urbanístic incontrolat (infraestructures, indústries, etc.), els quals alteren greument la conservació dels monuments i els jaciments arqueològics. Però no són els únics. La inex-istència de projectes de preservació i, en molts casos, la falta d’estudis provo-quen que aquest patrimoni, encara que s’hagi excavat o protegit, no aporti res al coneixement sobre les societats del passat, i que, per tant, hi hagi fortes man-cances pel que fa a la seva funció.

Els governs són, en darrer terme, els responsables màxims de la preservació, la investigació i la difusió d’aquest patrimoni i, per tant, han dictaminat una sèrie de lleis que el protegeixen de manera més o menys eficaç. L’aplicació estricta d’aquestes lleis i l’adequació dels recursos per a complir-les és, doncs, impre-scindible. Per consegüent, cal la implicació de les administracions locals i estatals, així com de les universitats i els centres de recerca, per a garantir que no es destrueixi aquest patrimoni tan important i que s’estudiï. Les empreses privades i públiques també poden afavorir-ne la conservació, tenint en compte l’aplicació de la llei i posant per davant el benefici comú. Però en el fons la societat mateixa és la millor garant per a la preservació del seu patrimoni.

La ciutadella i la casbah d’Alger

La casbah d’Alger és potser un dels exponent més importants del patrimoni arquitectònic i cul-tural d’Algèria, i un dels exemples de com s’està degradant i destruint de manera molt peril-losa. Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1992, actualment es troba en molt mal estat. La casbah és un exemple de medina únic i un lloc molt important de memòria i història. Dominada per la ciutadella d’Alger, construïda en època otomana, conté vestigis d’antigues mesquites i palaus otomans (Djamâa Ketchaoua, Djamâa El-Kebir, Dar Aziza, Dar

Aziza, Dar Mustapha Pacha) així com una estructura urbana tradicional associada a un profund sentit comuni-tari. Actualment es calcula que, en aquest entramat de carrerons i escales que pugen del mar al turó, viuen més de 60.000 persones, encara que no hi ha cap cens real. La casbah d’Alger és l’exemple viu de la neces-sitat de la convivència de la humanitat amb el seu passat.

La propietària de la casa a l’antiga medina de Tlemcen, Bouckli Hauria. Aquesta casa, construïda al s. XI, és un clar exemple de l’arquitectura civil de l’època almoràvit. Malauradament, la seva conservació és molt precària; de fet, és una de les poques que encara queden, difícilment hab-itables, a Tlemcen, dins l’antiga medina.

Algèria: un país amb una gran llegat històric

Algèria, رئازجلا (al-Gaza’ir) en àrab, dzayer en amazic i en tifinag, ocupa un lloc en la història entre l’Àfrica i el Mediterrani. Durant mil•lennis, els humans han ocupat aquest territori, que actualment s’estén des del Sàhara fins a la costa sud de la Mediterrània. De l’Homo erectus a l’Hotel Sheraton d’Orà, l’ésser humà ha ocupat les terres algerianes, tant si era nòmada i pasturava camells com si comerciava amb caravanes car-regades d’or i esclaus o feia créixer el blat per a Roma a les planes interi-ors de Mascara, Oued Mimoun o Timgad.

Fort de Santa Cruz, Orà (s. XVI). Aixecat per la Corona castellana, domina la ciutat i el port d’Orà. Es va construir per albergar l’exèrcit i l’equipament militar que permetrien controlar les rutes del comerç mediterrani. Actualment el camí d’accés es troba en mal estat i la fortificació està tancada al públic.

rupestres, probablement la concentració més gran d’aquest art prehistòric. Els tuaregs i els altres pobles que van habitar aquest indret ja les coneixien, ja que feia més de 9.000 anys que els éssers humans pintaven escenes de la seva vida quotidiana a les parets de clastos del tassili (mot que en berber vol dir ‘altiplà entre rius’). El 1982, la UNESCO declara Patrimoni de la Hu-manitat aquest indret i, posteriorment, el declara Reserva de la Biosfera. Tot i els esforços que s’estan fent per evitar la degradació de les pintures i el control que s’exerceix sobre els milers de turistes que visiten el Parc Nacional, aquestes s’estan malmetent de manera irreversible. Escenes prehistòriques que fa vint anys es podien apreciar clarament, avui dia no són més que taques vermelles. És im-prescindible, doncs, que les autoritats alge-rianes, la població local, la UNESCO i altres estats i organismes internacionals es posin d’acord per col•laborar en la recerca d’un siste-ma de preservació i protecció d’aquest impor-tantíssim llegat històric i natural.

El Tassili n’Ajjer

El 1956, Henri Lhote publica el seu llibre sobre el descobriment de les pintures rupestres del Tassili n’Ajjer, i mostra al món un paratge singular amb més de 15.000 pintures i gravats

El nen Elias a l’interior de Sidi Halbek, dins l’antiga medina de Tlemcen. La tomba d’aquest home sant és un exponent del patrimoni religiós que encara es conserva a la ciutat medieval.

El patrimoni històric de Tlemcén

Durant l’antiguitat, la situació geoestratègica de la regió de Tlemcen va convertir l’àrea en una zona de pas i control obligat per a les potències de la Mediterrània. Així, doncs, la zona va esdevenir un lloc de barreja ètnica i d’aculturació dels pobles prehistòrics i protohistòrics. Els fenicis, els cartaginesos, els regnes númides i l’imperi romà van configurar un terri-tori clau en la història del Mediterrani clàssic.

La situació privilegiada de la wilaya de Tlemcen, la seva orografia i el seu clima han permès el moviment dels grups humans de nord a sud i d’est a oest, i la configuració d’un corredor natural entre el Nil i l’Atlàntic, entre el Sàhara i el Mediterrani: animals, humans, plantes, productes d’intercanvi, idees, innovacions tecnològiques i culturals han passat per la regió d’un lloc a l’altre i han deixat una petja important en la gran quan-titat de jaciments prehistòrics que s’hi troben.

Vista panoràmica de la ciutat de Tlemcen.

El jaciment prehistòric de Moui-lah, constituït per diferents cavi-tats amb ocupació prehistòrica, va ser excavat per un mestre aficionat a principi del s. XX. Ac-tualment és un lloc de venda de l’aigua amb propietats curatives del Hammam Chigueur. Encara es poden trobar artefactes pre-històrics a la superfície, al voltant de les cavitats. Alguns dels materials recuperats a les antigues excavacions es poden trobar al Museu de Tlemcen.

Pedra tombal romana de l’antiga Pomaria, Aquesta pedra es troba a la base del minaret d’Agadir, construït per Yaghmoracen al S. XIII, ja que utilitzaren les restes de la ciutat romana per a la seva construcció. Aquestes restes són de les poques que coneixem de l'antiga Po-maria, ja que només es coneix de la seva existència pels texts. Actu-alment no existeix cap excavació arqueològica sobre aquest període.

Calçada i carreu a Siga, l’antiga capital del regne númida de Sífax. En contacte permanent durant prop d’un mil•lenni amb els cartagi-nesos, els berbers es van impregnar fortament de la civilització ori-ental (fet que explica la llarga resistència a la penetració romana). Les experiències i els intercanvis culturals marquen fortament la ci-vilització númida: l’arquitectura, els cultes funeraris i l’organització social en són alguns dels aspectes destacables. Actualment, l’antiga ciutat de Siga requereix mesures de preservació que n’evitin el dete-riorament, i cal promoure els estudis necessaris per posar Siga al lloc que es mereix en la història del Magrib.

El patrimoni històric de Tlemcen

Amb l’arribada de l’època moderna, la nova situació política al Medite-rrani es polaritza entre els regnes cristians i l’imperi otomà. La regió no queda al marge d’aquest fet i veu com els regnes berbers es van aliant amb espanyols i turcs en un darrer intent de controlar la zona. Finalment, però, els beis otomans acaben controlant la regió i traslladen el centre de poder de Tlemcen a Alger. Posteriorment, els anhels imperialistes dels estats absolutistes europeus ambicionen aquesta zona, la qual finalment s’incorpora al domini francès i rep el nom d’Algèria. La importància es-tratègica i els recursos naturals d’Algèria fan que sigui una de les da- rreres colònies africanes que aconsegueix la independència, no sense passar per un important conflicte armat que marca l’entrada del país en una democràcia moderna.

Amb l’arribada de l’Islam, la zona esdevé de nou un centre econòmic i polític de primer ordre durant l’època medieval. Tlemcen arriba a ser una de les ciutats més importants del Magrib, juntament amb Fes i Ma-rràqueix, i moltes dinasties berbers la prenen com a capital dels seus regnes. La ciutat es converteix en un centre cultural i religiós de primer ordre i estableix llaços forts amb Al-Andalus, acollint els moriscs expul-sats del Regne de Granada i prenent el relleu polític i cultural. La gran riquesa patrimonial que deixen aquests governs fa de Tlemcen una de les ciutats medievals per excel•lència del Magrib.

Interior de la Gran Mes-quita de Tlemcen i el seu mihrab. Aquest ha estat classificat com el segon més important en l’occident musulmà, després del de la mes-quita de Còrdova. L’estat d’aquest patri-moni és un clar exemple de la importància de la seva conservació i de l’interès especial per mantenir en bones condicions els llocs on actualment s’ofereix culte.

Sidi Boumediene (s. XIV): l’estat dels estucs no és gaire bo a l’entrada de la mesquita i a la part inferior, al Dar Es Sultan. Aquestes mostres d’art andalusí són l’exponent de les relacions del nord d’Àfrica amb la península Ibèrica i el regne de Granada. Actualment re-quereixen una restaura-ció urgent d’especialistes

en aquest material.

El Bastion 18. Durant la guerra d’independència, l’exèrcit francès va torturar membres del FLN i altres informadors poten-cials. Al Bastion 18, molts habitants de Tlemcen van ser torturats i encarcerats en cel•les de menys de 2 m2. El gran pi que servia per a penjar els torturats ha caigut a terra. Actualment aquest lloc, exemple de l’horror dels conflictes armats, ha quedat abandonat sota la mirada impàvida del modern telefèric que uneix la ciutat amb la nova zona d’oci de Lalla Setti.

Des del 1999 diversos programes de rehabilitació han estat endagats per les au-toritats (Sidi Boumediene, Sidi Brahim, la gran mesquita de Nedroma, Honaine, el Méchouar, Sidi Belahcen, entre d'altres). Aquest impuls es importantíssim per al desenvolupament cultural de la ciutadania, per al creixement del potencial turístic de la regió i per al llegat de les generacions futures.

El patrimoni de Tlemcen, una via de progrés

La posada en valor de la història de Tlemcén pot ser un factor de cohesió social. La recuperació, la divulgació, l'estudi del passat són doncs imprescindibles per a la valorització del patrimoni. En altres llocs del món i d'Algèria mateix, aquestes experiències estan donant fruits importants, ja que no s’entén un de-senvolupament econòmic sense un desenvolupaments cultural de la societat. Una de les eines que tenim per fer-ho es el patrimoni històric.

Cuidar-lo, protegir-lo i difondre a seva importància es, doncs, una feina de tota la societat. El grau de desenvolupament del país així ho permet. Cuidem-lo doncs, ja que es el nostre passat, el nostre present i el nostre futur.

Al Mansurah, construïda en època marínida (s. XIII), és un dels exponents de la voluntat de preservar el patrimoni històric. Actualment s’erigeix com a símbol del ric passat de la ciutat de Tlemcen. És un lloc visitable, de fàcil accés, i acull cente-nars de famílies durant el cap de setmana, que n’aprofiten l’entorn agradable per passar els moments d’oci.

Al Mansurah, construïda en època marínida (s. XIII), és un dels exponents de la voluntat de preservar el patrimoni històric. Actualment s’erigeix com a símbol del ric passat de la ciutat de Tlemcen. És un lloc vi-sitable, de fàcil accés, i acull centenars de famílies durant el cap de setmana, que n’aprofiten l’entorn agradable per passar els moments d’oci.

Erigit pel sultà Yagmurasan ibn Zayyan al segle XIII, el Méchouar s’alça com una ciutadella in-dependent al bell mig de la capital dels abdalwadites. En aquell temps disposava d’habitacions sumptuoses, grans jardins, fonts d’una gran bellesa, una gran mesquita amb una decoració d’argent en forma d’arbre majestuós, i un rellotge (Mangana) considerat com una de les meravelles del món. De totes aquestes joies desgraciadament no en queda cap rastre, ex-cepte alguns vestigis de la mesquita, construïda durant el regne del rei Abu Hammu Musa I, que els otomans van renovar abans que fos transformada en església per les autoritats fran-ceses.

Després de la independència, es va dur a terme una operació de restauració i de renovació per provar de retornar l’esplendor a aquest edifici. Cal destacar algunes altres relíquies de l’antic Méchouar, com ara la part interna, més coneguda com Bâb El Méchouar, i la gran porta exte-rior truncada Bâb El Touita.

Actualment, l’ajuntament de la ciutat està duent a terme una sèrie d’excavacions, de reformes i condicionaments amb la intenció de valoritzar més aquest patrimoni.

El Méchouar

La cooperació interuniversitàriaLa Xarxa Vives d’Universitats és una associació d’universitats que poten-cia les relacions entre les institucions universitàries de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord i Andorra, i també d’altres territoris amb vincles geogràfics, històrics, culturals i lingüístics comuns, per tal de crear un espai universitari que permeti coordinar la docència, la recerca i les activitats culturals, i potenciar la llengua pròpia. La cooper-ació i les relacions internacionals són els eixos de treball de la Xarxa. Per la proximitat geogràfica i pels vincles culturals, Europa i la conca mediter-rània són àmbits prioritaris d’actuació.

El Programa Algèria Universitats (PAU)

Amb aquest programa es pretén aconseguir el reconeixement de les universi-tats algerianes dins l’espai euromediterrani, i alhora enfortir-ne les estructures intrauniversitàries i interuniversitàries per tal de retenir i ampliar el capital humà algerià.

L’objectiu és construir un marc en el qual es coordinin diferents accions i rela-cions entre 34 institucions d’educació superior que participen al PAU. El Pro-grama s’inicia amb més de quaranta accions definides i amb la participació de més de cinquanta investigadors, docents (PDI) i membres del personal d’administració i serveis (PAS), i de més de dos-cents estudiants.

El PDI i el PAS de la CRUO (Conferència Regional de les Universitats de l’Oest Algerià) i la XVU desenvolupen accions dins els àmbits d’interès del PAU i les seves especialitats i polítiques de cooperació. El Programa també impulsa pro-jectes de fi de carrera, pràctiques en associacions i camps de treball mitjançant beques de mobilitat, que enriqueixen la formació de l’alumnat.

En el marc d’aquest projecte, el Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Bar-celona i el Departament d’Arqueologia de la Universitat Abou Bekr Belkaid de Tlemcen han iniciat un programa de cooperació per al desenvolupa-ment regional en l’àmbit de la valorització del ric patrimoni ar-queològic de l’oest algerià com a mitjà per al desenvolupament social i cultural.

Els objectius es divideixen en dues branques: l’estudi i la difusió del patrimoni cultural algerià per aconseguir-ne la revaloració social, des de la implicació de les universitats en l’estudi del patrimoni com a eina per al desenvolupament econòmic regional, de manera respectuosa i sostenible. Per a aconseguir aquests objectius és imprescindible la transferència del coneixement tec-nològic i metodològic en l’àmbit de la recerca arqueològica i generar un àmbit de treball apropiat per a dur a terme la recerca arqueològica.

D’aquesta manera, amb el projecte es pretén cooperar pel que fa a la prepara-ció de formadors i estudiants en l’ús i el coneixement de noves metodologies en la recerca arqueològica, així com participar en l’assessorament de les ne-cessitats d’infraestructures i de recursos humans en l’àmbit universitari.

Universitats de la XVU i la CRUO implicades en el Programa Algèria Universitats (PAU)

Estudiants de la XVU i la CRUO que van participar en les accions del PAU