EUROLYS 2005 27-06-2005 ���� 04-07-2005

VIATGERS: Cristina Prada, Marina Benedicto, Maria Teresa Mateu, Maria

Jennifer González i Sergio Fuero

El nostre diari Dilluns 27: Ens en anem de viatge!! Arribem tots a l’estació de Sants carregats de maletes i “entrem” al tren ( posem entrem entre cometes perquè per la primera porta que vam passar ja ens vam quedar encallats!) i així per cadascuna fins que definitivament vam arribar a la cambra. Vam col·locar les maletes com vam poder ( no hi cabienn! ) i ens vam acomiadar de la família. Ja estàvem encaminats cap a un viatge que després de set dies d’estança i convivència se’ns faria inoblidable. Érem quatre noies (Cristina-Marina-Teresa-Jenny) i un noi (El Sergio). Nosaltres anàvem totes juntes en una cambra i el Sergio, en un principi, anava ell solet en una cambra però després van arribar una parella d’ancians amb la seva néta així que vam tenir al Sergio totaaa la nit al nostre compartiment! En un d’aquests nombrosos moments en que Sergio va estar

amb nosaltres, estant assegut li va caure un líquid blanc al braç (Què era allò?) espantat va començar a mirar d’on provenia ( no donava molt bona impressió � ) i era sabó que s’estava derramant de la motxilla de la Marina!

Com podeu veure aquesta és una de les moltíssimes anècdotes que ens esperaven en aquest viatge a Itàlia. Cansats, vam decidir anar a dormir però...com entravem als llits? Vam convertir-nos per un moment en una espècie de “cucs” per poder endinsar-nos i al final ho vam aconseguir! Com que el Sergio tenia gana vam anar al restaurant perquè sopés i ja de pas vam agafar “prestat” uns palitos que hi havia a les cistelletes de cada taula ( Si esque...teniu tela! ;) )

Dimarts 28 Ens despertem llestos per “aterrar” a Itàlia però ens ve l’encarregada i ens diu que el tren va amb retràs i que cinc minuts abans d’arribar ens avisarien. Com que teníem son tornem a dormir però no ens esperava un plàcid i tranquil despertar com l’anterior sinó que ens van picar a la porta i un home amb un “pito” ens va començar a escridassar vinga! vinga! fora ( Ooo!¡Nos hemos quedado dormidos!! I la senyora no ens havia avisat) vam treure les maletes com vam poder perquè un altre cop ens vam quedar encallats entre les portes mentre teníem el pito de l’home a les nostres orelles. Sortim per fi del tren i ens trobem al Bruno ( venia a recollir als “Ragazzi spagnoli”) i al seu telefonino �! Ens esperava amb un Fiat du cato on vam posar totes les maletes. Vinga! Ja

estem a Torí. Ens va portar a esmorzar ( teníem molta gana) i vam prendre el nostre primer “late cacao” (cacaolat) molt dolent, per cert!

Vam tornar a pujar al cotxe ( que el va deixar obert (¡Nos roban las maletass!) perquè ens va dir que era una ciutat molt segura) i continuem! En aquest trajecte ens vam adonar de la conducció temerària que tenen ( condueixen sense mirar la carretera! Ups! :-o ) i ens va començar a ensenyar algunes parauletes italianes, entre elles el seu peculiar “Collonso”! Vam trucar als pares i vam arribar a l’hotel Davide, on havíem de romandre durant dues nits. Arribem a l’habitació i...només hi havia tres llits! I si els càlculs no ens fallen érem cinc! Ho vam dir i ens vam dividir entre les habitacions. Ens vam trobar amb els alemanys

i més tard amb els francesos. Vam anar al llac on alemanys i espanyols em vam mullar els peus i vam jugar una mica.

Vam donar una volta pel centre històric de Rivoli i després a sopar! Ens vam trobar amb els italians i vam començar a fer molts amics! Dimecres 29 Ens despertem, ens dutxem (feia molta calor!) i baixem a esmorzar! Ens donen el nostre pack de “paninis” per dinar i agafem l’autobús per anar cap al Museu Nacional del Cinema. Arriba el migdia, mengem els nostres “paninis! I a la tarda anem al parc de tema científic “Experimenta”. Va ser molt divertit, entre d’altres coses perquè no sabíem que hauríem de fer esports d’aventura i més d’un no anava amb bambes. Entre ells la Cristina que en un dels trams de cordes i fustes va perdre la xancla! He he.

Vam fer molts jocs, entre ells un de parelles; guanyava aquella parella que omplis més ràpid unes galledes: Cristina i Marina Vs Sergio i Andrea...qui va guanyar? L’equip de les noiesss �!! Acabem la visita del Parc i tornem cap a Rivoli on anem de compres! Uee! Vam visitar el Centre Commercial Le Gru i vam anar a sopar a un Self Service.

Allà ens van ensenyar algunes paraules en italià com: Manja tutto! Que aniríem repetint cada cop que menjàvem ( ens feien gracia :P ) Donem una volta per Rivoli i marxem cap a l’habitació. Llestes per anar a dormir i ficades al llit...uuoo? però que passa? Vam veure volar una cosa que va anar a parar a la nostra habitació! Que hi ha? Que s’ha ficat? No era ni més ni menys que un diari que els nois ens van llançar des de baix fins al balcó de la nostra cambra. Tenien ganes de festa...:P Dijous 30 Ens posem el despertador una hora abans per tornar-nos a dutxar ( ens havíem dutxat per la nit però la dutxa del matí era sagrada per despertar-nos) però ens quedem adormides! Després d’esmorzar tocava anar a una visita guiada pels entorns de Rivoli i desprès la visita al Castell de Rivoli ( Museu d’art contemporani ). Allà ens vam fer moltes fotos, unes assegudes en uns lavabos que resultaven ser seients de cinema, d’altres en llits amorosos ( tenien forma de cor), d’altres com si fóssim famosos...en definitiva: molt divertit! És l’hora de dinar i com no...que tocava? “paninisss”!! Amb el ventre ple ens anem a cremar calories al parc d’aventura. Allà ens fiquen els arnés i tot l’equip per anar ben segurs i comencem a escalar arbres! La Marina, Teresa i Jenny van fer un tram i van dir <<ens baixem que això és molt difícil>> ( aiaiaiii ) però Sergio i Cristina van seguir ( ànim!ànim! però vam acabar fets polss i molt bruts �) . Després de l’esforç ( divertidíssim, per cert ) vam anar a sopar al Pizzorante ( quines pizzes més bonessss! Ñam ñam).

Anem a l’hotel Davide i li diem adéu perquè aquella nit ja l’havíem de passar al Colle del Lys, és a dir, a la muntanya! Vam tornar a agafar maletes i apa! Cap allà! Vam pujar la muntanyeta ( amb les súper motxilles i amb els caps cap abaix que anàvem del cansament semblàvem pidolaires! Haha) Vam arribar a les tendes de campanya i agafar els nostres ”llits” ( llits entre cometes perquè eren hamaques de platjaaa!) Vam deixar totes les nostres coses, vam muntar “l’habitació” i vam fer la nostra primera foguera. Vam anar a sopar i després a xerrar i riure entorn del foc. Divendres 1 Després de passar una primera nit en un campament que semblava una base militar i on feia molt fred (qui diu que havíem de dormir?) ens tocava fer la preparació de les manualitats per al dia següent. Així que ens vam passar un matí llimant i pintant unes fustes, mentre anàvem escoltant música, principalment la del Marco(noi italià), i cada poca estona hi havia una cançó que en un principi ens podia semblar poc coneguda, el Bella Ciao. A més, vam pintar una pancarta ben gran amb símbols de pau i resistència, i l’Andrea (noi italià) feia la seva obra d’art personal... un arbre blau amb tocs vermells, mentre que el Sergio els ensenyava a dir “Chica guapa”, “Chica fea” i Chupa pilila” ( Sergio, Sergio...) A la tarda, però, tocava la part forta del viatge, la “caminata” que tant temíem...que va resultar ser una passejada a un cim poc alt, a veure un lloc on els “partisans” havien lluitat fins a la mort.

Allà dalt ens van donar temps per reflexionar, és a dir, temps per xerrar amb els companys italians, francesos i alemanys. Vam deixar la nostra empremta en un llibret on es podia firmar i després un altre cop cap abaix! Aquí és on vam conèixer al Guido un partisà molt simpàtic que omplia de petons a la Marina i a la Cristina cada cop que les veia. (Guido, Guido... � ) Comença la segona nit de campament. Mentre uns jèiem al voltant del foc escalfant-nos, altres es dedicaven a buscar llenya per alimentar aquest foc (he he) I un altre cop a

dormir dins una tenda on feia molt de fred, causa per la que dormíem poc.... apuràvem fins que semblàvem “zombies” davant la foguera... Dissabte 2 Al matí vam descobrir millor el significat del nostre viatge, en el moment en què vam haver d’agafar cadascú una de les tauletes que havíem llimat i pintat al dia anterior i plasmar-hi la simbologia de l’Eurolys. Alguns fins i tot van repetir i van pintar un parell. Va ser aquí quan van catalogar a Cristina “l’artista” per lo be que dibuixava.

A la tarda ens tocava una altra passejada, aquest cop a tan sols un quilòmetre, a una fossa comú que hi havia al costat de la carretera. Allí ens esperaven unes làpides amb una bandera italiana que les recobria; el nostre objectiu era inaugurar la fossa descobrint les làpides. Sembla que això era un treball fàcil, però no ho era... estàvem davant del públic, drets, al costat cadascú d’una làpida, esperant una senyal que ens indiqués quan havíem d’entrar en acció, sota un sol que “picava”. El problema més gran que hi havia era que els italians són uns grans oradors i s’havien portat uns “apunts” per al discurs molt extensos.... i el sol seguia picant. Quan els discursos van acabar vam poder destapar les làpides, escoltar el Bella Ciao per enèsim cop i per sort, però a causa de la gran gentilesa que caracteritza els italians ens van donar les banderes com a souvenir.( que macos ells!)

Al vespre vam fer una desfilada amb les torxes per commemorar el 60 aniversari del Colle del Lys. Ens van venir a visitar una regidora i un regidor de l’Ajuntament de Mollet del Vallès.

Una altra nit boja en el campament, tots al voltant la foguera.... la Cristina ensenyant a l’Elena a dir “me estoy achicharrando” i “me la repampinfla”... el que es fa sempre en aquests llocs, si clar. :P La Marina i la Cristina en aquesta nit es van quedar molt sobtades perquè al baixar als lavabos del campament hi havia un monument que era com una espècie d’ou però amb la llum d la nit es van pensar que era una ovella. Estaven totes espantades i no volien baixar no fos cas que l’ovella els ataqués i a mida que es van anar apropant van veure que era l’ou ( mare meva, quin xou!) Com no, al matí següent li van fer una foto, si es que és per recordar!

Diumenge 3 Aquesta era l’ultima vegada que ens despertàvem a Itàlia i el nostre últim dia al país. Havíem d’anar a una altra manifestació amb tots els panels que havíem preparat i ens van fer pujar a l’escenari... on, com era d’esperar, donava el sol de ple i els polítics que parlaven, com era d’esperar també... portaven una bíblia com a discurs. Així que després d’una mitjana de mitja hora i una hora de discurs per polític, la manifestació va acabar com no, amb el Bella Ciao. Després va haver una sessió de signar banderes i intercanviar direccions de correu, e-mail i telèfons mòbils i fixes amb els companys. Quan vam pujar a l’hora de dinar ens va venir a veure l’alcalde, agraint la nostra visita i convidant-nos a la seva ciutat sempre que volguéssim. S’ha de dir que mai ens van fer sentir com a estrangers sinó com a autèntics italians ja que ens cuidaven moltíssim i ens tractaven com a reis.

Després de tenir totes les maletes i bosses preparades vam tornar a l’hotel on podríem gaudir de la desitjada dutxa, que no havíem pogut tenir durant tres dies ( pudor, pudor!). En un principi a l’autobús semblava que hi havia molta marxa, però al cap de poca estona pràcticament tot l’autobús estava sumit en un profund somni (zzZzZ), devia ser a causa que en el campament ningú havia dormit gaire. Vam arribar a l’hotel, on ens vam dutxar amb presses perquè havíem d’estar al “pizzorante” en una hora. Vam sopar a corre-cuita, per fer després el comiat.. � esperant que fos un “fins aviat” més que un “adéu”. Va ser molt emotiu, vam plorar molt perquè havíem de marxar del costat d’unes persones que durant set dies ho havien estat tot per nosaltres, havíem aconseguit trobar plena confiança en tots ells, havíem compartit moltíssims moments junts: bromes, treball, somriures, xerrades...en fi, s’havien convertit en veritables amics i en persones que per molt que visquin lluny de nosaltres mai podrem oblidar. Ha arribat el moment d’agafar el tren de tornada, dient l’últim “cia-cia-ciao” al Bruno. Això significava la fi de la nostra estada a Itàlia... i vam repassar una mica el que havíem estat fent abans d’anar-nos a dormir. Dilluns 4 A les set el Sergio desperta a les noies pel simple fet que ja l’havien despertat a ell... va ser ignorat i a dormir un altre cop. Ens va sonar el despertador a les vuit i aquest cop si, era hora de llevar-se per tal d’evitar un incident com el de l’anada i estar ben preparats.

9’01: suposadament havíem d’arribar a aquesta hora a Sants... era massa suposar, encara érem en algun lloc entre Maçanet i Granollers. 10’30: per fi arribem a Barcelona, on ens reben els pares, desitjosos de veure’ns un altre cop. I aquí concloïa el nostre viatge, un viatge que mai oblidarem, on vam fer bons amics, vam conviure i vam reviure fets tots junts. Va ser una experiència memorable... i el Bella Ciao ens va quedar gravat al cap i al cor. Creiem que és necessari agrair a l’ajuntament de Mollet del Vallès i a l’ajuntament de Rivoli tot aquest viatge. Gràcies a ells em pogut gaudir d’una experiència inexplicable, única, em pogut fer amics de tots els països, em pogut aprendre, conviure i riure tots junts. Gràcies de debò, ha estat un viatge increïble que estarà sempre present en tots nosaltres. Amb ell heu fet realitat tot un somni: l’amistat sense fronteres!