L'estiu a l'Esplai: com organitzem un sopar d'esplaiers amb un grup de responsables de 12 i 13 anys

17 d'agost de 2010Per Víctor Escoín i Reula

El dia 15 de juliol tinguérem assemblea. Vaig arribar pels pèls perquè havien canviat l'hora, però finalment vaig poder estar a temps per fer la meva proposta d'activitats per al proper mes i mig a l'associació, i fer-ho en pròpia veu. Últimament a les assemblees no ve massa gent, sobretot xiquetxs del grup dels majors, que estan més implicats, i alguns pares. Alguns és 3 o 4. Però si una cosa he aprés últimament és a no lamentar-me pels que falten, sinó alegrar-me pels que estan!Les assemblees de l'Esplai m'agraden especialment per dues coses: que no duren massa, menys d'una hora, i que fem soparet després, i xarrem prou. Dona temps a conèixer a la gent, sobretot a pares, que d'altra manera mai tindries oportunitat.Una de les meves propostes eixe dia va ser fer un sopar al mes d'agost, atès que en un mes i mig no anavem a veure'ns. Vaig pensar que seria bona idea veure'ns per no “refredar” la cosa. Com sempre al proposar-la, una de les coses que es posà damunt de la taula va ser si algun dels xiquetxs volia ajudar-me a fer-ho.No cal dir, que és importantíssim en una organització que treballa assembleàriament, que la gent organitze coses, i els més menuts han d'aprendre d'algú, no?Normalment hi ha un èmfasi especial per participar de l'organització d'alguna cosa, sempre apareix un allau de mans alçades. En aquesta ocasió no fou menys: Carlota, Lydia i Noelia (foto 1) decidiren abans que ningú que aquesta era la seva activitat. El problema era que havien quedat per anar a l'Aquarama al mes d'agost i era MOLT IMPORTANT no faltar a aquesta cita... Però fer açó també era important. I tots sabem que quan dues coses són importants, intentem fer les dues!

Foto 1. Les esplaieres, responsables de l'activitat.

Per a fer un sopar no cal massa feina, així que la setmana anterior és suficient per a organitzar-lo. A més, si organitzem una activitat tan senzilla massa temps abans, estem llançant als xavals un missatge erroni: “si les activitats més fàcils requereixen molta antelació, quant de temps necessitem

per a les activitats difícils?!”.

Fins ací, és fàcil. Després queda el més important. Què l'experiència haja calat suficientment en la seva consciència, per a estar segur que vindran a la cita, unes setmanes després. Això no tinc ni idea de com es fa; intuesc que és una combinació d'experiències semblants viscudes amb el mateix monitor i amb altres, vinculació a l'entitat, anys que porten a l'esplai, el famós “poso” participatiu que ve de la genètica i l'entorn familiar d'algunes persones, i altres coses.

La qüestió és que 3 setmanes després, i confesant que jo anava enfeinadíssim, i havia aparcat l'activitat al final del meu llistat de tasques pendents, apareixen pel centre juvenil les tres a recordar-me que en uns dies havien de fer un sopar i no hi havia res preparat. Primera reacció, bàsica, quedem ràpidament, però no ara mateix; Genial, estava esperant-vos. Quan vos va bé que ens posem? - els dic - . Quan abans millor – em responen- . Doncs demà és un bon dia.

Dimarts 17 d'agost

Cal dir que tothom estava ja informat a l'assemblea de juliol de l'existència d'aquesta activitat. I si no va vindre, li hem enviat una carteta amb les decisions que segur ha rebut ja. Sinó no podriem organitzar les activitats d'aquesta manera, 5 dies abans.

A les 17h, puntuals, estan les tres companyes de l'esplai disposades a currar-se la cosa. Normalment organitzar una activitat és per elles una cosa molt intuitiva, que fan soles o acompanyades, però sense “pensar en el que van a fer”, “repartir el temps que disposen”, “quedar a fer” i “parlar del que han fet”. Per aixó és important dur ben estructurada la reunió amb elles. No menyspreem aquestes reunions; no hem de considerar-les una estoneta de diversió (elles si poden, els animadors no!), sinó més bé una oportunitat d'or per a que sense adonar-se'n, aprofundisquen en les seves habilitats organitzatives. Respecte a la implicació social i a l'aula, m'he adonat que hi ha una llumeta que s'apaga, s'esvaeix just entre els 12 i els 15 anys. Quan entres a una aula de primària i demanes un voluntari per fer una cosa (no per escaquejar-se de classe, per a currar) sempre hi ha una pluja de mans movent-se immediatament. Treballant amb adolescents, t'adones que això canvia, i passa tot el contrari: quan demanes un voluntari, la pluja d'abans es transforma en un silenci incòmode, darrere del qual s'amaguen els 3 de cada 10 joves que si volen fer, però els pot la pressió del grup i el que diran. Supose que això tindrà a veure amb la motivació prosocial i les característiques de l'adolescència, però d'això jo tampoc en tinc massa idea.

Seiem a la taula. Xarrem. – Com esteu?.– Bé – somriures.– Ens posem? – Vale.

Els explique que la cosa serà senzilla. No els conte res més. Un dels errors típics en açò és voler explicar tot el procés a les persones que es disposen a fer-lo. Això potser es degut a que fins i tot per a nosaltres és una gran descoberta quan som capaços d'organitzar les nostres idees per als altres, com que no ho fem sovint. Hem de deixar que les persones descobrisquen per sí soles cada pas, que assaborisquen cada moviment, i que finalment s'adonen soles del camí recorregut.

Ara vaig a contar-vos com hem fet pas per pas; a elles no els ho conte, ho viuen, vosaltres no ho viviu, així que vos ho narre:

Primer, s'ha de saber quines són les tasques a fer per a muntar un sopar. Quantes vegades vos han demanat que les escrigueu? Molt poques. Doncs fem-ho amb elles. En 3 minuts tenim un llistat

INDIVIDUAL de coses. Incomplet, però llistat. Som 4 contant-me a mi, així que algú haurà d'escriure a la pissarra. Els encanta escriure a la pissarra, així que disfrutarem de l'olor del rotulador no permanent. Ja m'estic acostumant. Quan tots hem acabat, Noelia fa de secretaria i anota per ordre estricte les propostes de totes elles i les meves. Es fixen en la diferent manera de mostrar les tasques que he utilitzat (veure foto 2), però jo fuig ràpidament del protagonisme per a no dispersar.

Foto 2. Les notes es poden prendre de moltes maneres diferents, i els dibuixos faciliten la comprensió de les coses.

Amb el llistat escrit a la pissarra, cal donar-li una ullada.– Penseu que falta alguna cosa?– La 2 i la 6 són iguals o quasi. Podiem juntar-les – diu Lydia.– ... i no hem dit res de comprar el menjar... - Carlota és hàbil en la visió de conjunt.

Una vegada tenim el llistat elaborat: No ha de ser el millor llistat, el més important, que és el seu llistat. Funcionarà com una espècie de punt de partida per aprendre quines coses sabem que cal fer i quines ens hem oblidat.

El que a mi m'agrada destacar és que s'obliden sempre de quedar després de l'activitat a parlar de com ha anat. Més endavant, podem anar introduïnt-los una metodologia més “de fitxes”. Ara ja va bé si queden a xarrar sobre com ha anat el sopar uns dies després, amb la suficient distància, però no massa tard.

Segon, hem de prioritzar el llistat. De nou es posen a treballar individualment per a en 3 minuts tindre ordenades les tasques que hem reunit a la pissarra, després de numerar-les, així (foto 3). En aquesta ocasió sumarem una tècnica que es diu bola de neu (gràcies Joan) i que permet no perdre cap opinió pel camí, no com fan al congrés dels Diputats, que tenen un grup mixte que és quasi una quarta part del total de la cambra (quantes idees perdudes per no pertànyer a la majoria!). Simplement, treballen en parelles una proposta d'ordre conjunta, consensuada a partir de la individual. Després un portaveu de cada parella decideixen l'ordre definitiu. La veritat, s'aconsegueix un resultat molt diferent al que jo, l'únic adult del grup, havia proposat inicialment, i em convenç. Això prova el poder del consens per damunt de l'experiència d'un sol individu. Açò ens ha dut uns 12-15 minuts. Comencen a cansar-se, doncs les converses sobre xorrades flueixen cada cop més.

Tercer: Una vegada prioritzades les tasques només queda temporalitzar-les:

– Xiquetes, aixó ja ho tenim. Només queda una coseta. Hem de decidir quines farem avuí, si hi ha temps, quins dies més hem de quedar.

Foto 3: Cada número representa la tasca de la pissarra, i el seu ordre vertical és l'ordre en que farem cada tasca. Aixó ho fem així per a no perdre temps en reescriure les tasques cadascú en un full.

– La 1, 2 i 3 podem fer-les avui! - diu Lydia.– La 5 és molt costosa (“Preparar activitats per a que el sopar no siga avorrit”) - Hàbil,

Carlota. Mentrestant, Noelia passa a paper les tasques de la pissarra, que després sempre hi ha graciosos que ens ho esborren. Jo li he indicat ja que ha de deixar una columna buida per a posar les dates que acordem, al costat de les tasques.

– Comprar ha de ser just abans del sopar! - Diu Lydia, i així ho anota Noelia.– Quan faríeu “parlar sobre com ha anat l'activitat”? - Els pregunte jo.– A la setmana següent no? - diu Carlota.

Ara ja, les converses xorres supleixen la presa de decisions. Em recorden la frase aquella de “la televisió és alló que queda entre els anuncis”. Ara, els anuncis són d'aquest tipus:

– M'agrada Terry!!! - grita Carlota (és el de la saga dels vampirs).– A mi no, és gay – respon Lydia.– Pues a mi si, està muy bueno.– AHHHHH! - crida una.– Què!!!???– Nada, que me pica un dedo.

Quan aquestes coses passen, i fa més de 30 minuts que estem treballant, hauríem de descansar no? Com que comencen a cansar-se:

– Fem una paradeta?– Vale! Comprem unes xuxes a madalena i tornem.

Punyetes amb la madalena. No podia posar una fruiteria, no. S'ha fet d'or cucant les dents de mig poble. Fa dos anys vaig decidir que cap jove del Centre Juvenil i de l'esplai em veuria entrar a madalena a comprar menjar. Hem d'educar amb l'exemple no? I mirant-ho bé, m'ha baixat el colesterol un poc...

Amb un procés que dura no més de 40 minuts, amb gent d'entre 13 i 14 anys, aconseguim el que mostra la foto 4. El més valuós d'aquest full: per a qui sàpiga apreciar-ho, és que normalment no el perden, com passa amb les autoritzacions de les excursions (hi ha un món paral·lel ple d'autoritzacions d'excursions perdudes...), perquè l'han elaborat elles mateixes. El símptoma més clar de que ho estem fent bé: una d'elles demana fotocòpia per emportar-se'l!.

Foto 4. Fitxa que ens fotocopiem les 4 organitzadores i jo. El més valuós: està elaborada per elles.

Després del descanset, ja hem programat la feina i comencem a fer les 3 primeres coses de la llista. Aixó serà cosa d'un altre text.

Víctor Escoín i Reula