Espai de Llibertat - núm. 21
-
Upload
espai-de-llibertat -
Category
Documents
-
view
246 -
download
2
description
Transcript of Espai de Llibertat - núm. 21
espai de revista d'esqucl'rcs pel' a la formació, la refl ex ió i l'agitació políticA Pri mer tri mestre 2001 ~oo I)('ssrtn
21
El monogràfic: lnLegració i laïcita L'enLr'cvista : Toni Strubell
Número 21. Primer trimestre 2001
DIrector: Jordi Serrana Subdirector: Jordi Miralles
Consell de redacció David Sempere. Xavier Bretones. Josep Sellares, Gemma Martin, Santi Castellà. Ferran Escoda , Montse López. Antoni Castells Vicenç Molina,
Espai de Llibertat. Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail [email protected] Tel. 93 41 2 59 28 Fax 933170661
Edita : Fundació Ferrer i Guàrdia
Impremta: Primera Impressió, S.L SabadeU
Disseny: Ferran Cartes J Montse Plass
Maquetació: Fundació Ferrer i Guàrdia.
Assessorament fingüls tic: Montse López.
Revista trimeS1rat Preu: 500 pts. Subscripcions: 2000 pls.Jany.
Oipòsi11ega1: B. 33.262-1996 ISSN: 1136-1581
Espai de Llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català .
La Hnia editorial d'aquesta revista és el lIiurepensament. per tant, les opinions del consell de redacció, les trobareu a l'Editorial. la resta d'opinions seran únicament responsabilitat de qui les firmi.
Sumari
Editorial 2
Forges 5
la reflexió la panxa no pol créixer indelinidamenl 7
Glòria Díaz
la consigna Compartir pis 11
Xavier Bretones
El monogràfic: 21 El xador i l'àgora 13 Vicenç Molina 1 L'Eslal de beneslar davant dels estrangers 17 Josep Sella rés
La república multicultural 19 Santi Castellà
L'activitat: Què pintem 21 Espai de Llibertat
l'entrevista Toni Strubell 24
Jordi Serrana
la col .laboració La identitat consensual 34
David Sempere
l 'apunt Cebrià de Montoliu 37
Eduard Masjuan
la creació Somni 25. El codicil dels baladres 41
Cèsar Díaz Gran La sucursal 43
Xavi Torrent Sin Papeles 45
Jesús Belloso La foto 46
Ernest Bruguè
les recomanacions Llibres 47
2
ed i l(H'iaL
Una mica més d'un gra massa, no?
I és que la pretensió hegemonista del pp desborda tota mesura.
Molts de nosa ltres ja ho sabíem, malgrat que aquesta afirmació pugui semblar pròpia de mòmies arqueològiques que recorden ve ll es batalletes ... però, com a mínim a Catalunya. no podem pas dir que ens sentim estafats. En molts indrets encara recorden qui eren els qui , la nit del 23 al 24 de febrer de 198 1, preparaven les escopetes de caça, per caçar-nos a nosaltres, és clar, si és que les coses els so rtien tal com ells s'esperaven . Aleshores van perdre, afortunadament ..
Després han guanyat, perquè són en bona mesura els mateixos , i han guanyat formalment, tot i pervertir molt sovint la vida política parlamentària, utilitzant la gran concentració de poder mediàtic de la dreta espanyola, fent ús de les màfies més extorsionadores del poder financer i posant en perill els serveis d'informació de l'Estat, per tal de poder seguir rendibilitzant electoralment la tràgica problemàtica del terrorisme, com no paren de fer cada dia. Han guanyat i aspiren a conti nuar fent-ho a cavall de l drama de moltes persones. algunes d'ell es militants de base del mateix partit del govern , i a canvi
Es pot afirmar, amb contundència, que avui som menys lliures que abans que aquesta gent arribessin al poder i que el conjunt de la societat viu en una situació de més desigualtat, d'augment de les diferències socials, de més clara injustícia.
d'un procés de restricció de llibertats i de drets desconegut des de la transició . Es pot afirmar, amb contundència, que avui som menys lliures que abans que aquesta gent arribess in al poder i que el conjunt de la societat viu en una si tuació de més desigualtat , d'augment de les diferències socia ls, de més clara injustícia. El tancament dels grups de poder financero-mediàtics , lligats personalment i direc-
tament als aparells del poder polític , fa que hi hagi menys oferta d'accés a una informació plural per als ciutadans, acompanyada convenientment d'una clara regressió centralista, fonamentada en la manipulació del passat històric --{;osa, per cert, compartida per altres dretes perifèriques, com la que patim al govern de la Generalitat- i d'una oberta degradació de les condicions redistributives de caràcter fiscal o educatiu. En aquest aspecte, la desestructuració de l'ensenyament públic és prou evident, com ho és l'increment de l'afavoriment dels cercles més retrògrads del sistema escolar privat religiós , incloent-hi els qui obertament incompleixen els criteris constitucionals. Clar que això ja havien començat a fer-ho els socialistes ... però la tercera decisió del primer govern Aznar, el del 1996, d'abans de la majoria absoluta, va ser incloure, dins el concert econòmic amb l'Estat, un nou grup de vuit col·legis de l'Opus Dei , un d'ells, curiosament, de Valladolid , on han estudiat els seus fills ... Les altres dues primeres decisions van ser reduir les ajudes a la cooperació exterior -que ja eren minses- convertint-les en una mena de crèdits a l'exportació per afavorir molt mès les empreses que no pas els sectors més afectats de les poblacions civils en situació de precarietat, i suspendre la cooperació amb Cuba, exceptuant l'estrictament humanitària o mèdica.
No cal dir que aquestes polítiques s'han anat accentuant en la darrera legislatura i per això hem viscut la caiguda en picat de la inversió en investigació científica , precisament ara, quan tothom considera que aquesta és una de les claus de l'economia del coneixement del futur immediat, la regressió fiscal i l'enfortiment de les xarxes de poder econòmic clientelar mitjançant l'embranzida de l'amiguis me al front dels oligopolis privatitzats.
Respecte a això darrer, però, sort en tenim, com en tots els altres aspectes de la vida, d'altra banda, de no viure a Madrid, on no ens n'escaparíem ni per la via de l'ascensió al cel , el descens a l'infern o la transmigració de l'ànima ... Potser només si aconseguíem accedir al nirvana. A començaments de l'any 2000, Joaquín Estefanía esmentava un exemple no precisament intranscendent:
"Un ciutadà s 'aixeca al mati, encén ell/um i normalment li està pagant alguna cosa a
Endesa, que avui és de Martin Vil/a; agafa el cotxe, hi posa benzina i li està pagant alguna cosa a Cortina, a qui Aznar va situar al front de Repsol i que avui és privada; arriba a l'ofi-
cina, es fuma un cigarret i es troba amb Alierta, que és un altre dels qui va posar Aznar al capdavant de
21 3
4
Tabacalera i que avui és privada; despenja el telèfon i li paga stock options a Villalonga; i va al banc i ha d'escollir entre Francisco Gonzàlez i Blesa: o pot dir que se'n va de vacances i té la Trasmediterrània, Ibèria o fins i tot les autopistes: i si al ciutadà se li acudeix morir-se, jo li diria que vagi amb compte, perquè la funerària a Madrid també és a mans d'amics d'Aznar, que la van comprar per una pesseta," 1
Això és el que passa quan 11 de les empreses que cotitzen a l' index Ibex-35 han passat per un procés de privatització: Aceralia , Altadis, Amadeus , Argentaria, Endesa, Gas Natural , Indra, Repsol, Telefònica, TPI i Terra. La capitalització d'aquestes 11 empreses privatitzades era, l'any 2000, de 29 bil ions de pessetes, la qual cosa vol dir el 57% del valor de mercat global de les empreses de l'lbex, Excepte en el cas d'lndra, en la resta el govern ha escollit el president de l'empresa privatitzada, cosa que vol di r que el pp ha nomenat els màx ims gestors de les empreses que representen la meitat del mercat borsari espanyol. Liberalquè" ,?
Els ambients laics i progressistes hauríem de fer l'esforç de servir de punt de trobada entre totes les forces d'esquerra, entre totes les persones de voluntat democràtica, per contribuir a evitar que el desastre es perpetuï.
Concentració imparable del poder econòmic, en mans dels amics directes del partit que gestiona el poder politic i que no es caracteri tza, precisament, pel seu tarannà civil o convivencial, sinó més aviat per la seva genètica totalitària, com els fi scals feixistes Jesús Cardenal (Fiscal General) i Eduardo Fungairiño (Fi scal de l'Audiència Naciona~ - no prou criti
cats per l'oposició, ens sembla, en relació amb la incommensurabilitat de les seves desmesures- s'encarreguen de demostrar cada cop que obren la boca. Gairebé sempre que ho han fet ha estat per justificar els crims i les ignomínies de les dictadures - no només la del Xile de Pinochet-, o per oposarse a l'extensió de la llibertat civi l.
Per raons d'higiene mental , d'oxigenació espiritual i de legitimació ètica i democràtica dels aparells polítics de l'Estat, els ambients laics i progressistes hauríem de fer l'esforç de servir de punt de trobada ent re totes les forces d'esquerra, entre to-
(continua a la pàgina 6)
1. Estefanía , Joaquín. La concentración del poder económico. A: El Pais, 23 de gener de 2000,
el punt de vista de ForgeS
~.
6
tes les persones de voluntat democràtica, per contribuir a evitar que el desastre es perpetuï.
Hi ha una crítica bastant encertada consistent a presentar el sistema democràtic com un simple mecanisme de substitució dels equips de les elits que gestionen el poder, sense massa canvis en profunditat, sense qüestionament del mateix sistema. Des d'un punt de vista hipercrític, o una mica frívol , això pot ser veritat. Però és també veritat que les mateixes conseqüències del que representa patir un govern gestionat pels actuals equips, en pèrdua de graus concretíssim s de ll ibertat, de justícia i de solidaritat, haurien de servir per fer-nos adonar que, malgrat tot, no tots són iguals. 0, almenys, que podem i hem de desfer-nos dels pitjors . La cooperació solidària de l'esquerra, doncs, contra la concentració oligopolística de l'hegemonisme conservador. És, a més d'estricta higiene democràtica , un deure de fraternitat que tots ens devem a tots \
la reflexiÓ La panxa no pot créixer indefinidament
Glòria Díaz. Biòloga i periodista
L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) calcula que el 60% de les pesqueries oceàniques s'està explotant per sobre de la seva capacitat i que un 70% de les espècies que es capturen estan al lími t de la seva explotació o ja l'han superat. Per altra banda, dades concloents indiquen que la producció de cereals per càpita s'ha reduït un 10% des de 1984 i continua a la baixa, alhora que les reserves necessàries, per si vénen males anyades, han estat per sota dels mínims suficients en els darrers anys. Els recursos de la Terra , no només són limitats, sinó que el creixement demogràfic ho fa a un ritme que els sistemes naturals no poden assumir.
Hom podria , doncs, augurar un segle XXI de fam generalitzada, però la paradoxa és que mentre 1.200 mi lions de persones passen fam al món, una xifra equivalent té problemes de sobrepès. Ambdós grups pateixen de mala alimentació, un per deficiència i l'altre per ex
ció del 2050 creix fins als 8.900 milions d'habitants, serà impossible que ho faci seguint el ritme de vida d'Occident. Alguna cosa haurà de canviar perquè el sistema de producció i distribució d'aliments pugui abastar a tantes persones i que totes gaudeixin d'un nivell de vida acceptable.
Terres o carn?
Es calcula que actualment al món hi ha 0'11 hectàrees de conreu per càpita , tres vegades menys que el 1972. Els terrenys de conreu de cereals es van perdent a causa de l'abús de fertilitzants , el cu ltiu intensiu i la maquinària pesada que han contribuït de manera important a augmentar l'eficiència productiva dels conreus però també a l'acidificació i erosió dels sòls, la contaminació de les aigües o l'esgotament dels aqüífers. Això té unes repercussions d'importància cabdal ja que els cereals ens proporcionen la meitat de les calories i proteïnes que consumim de forma directa. De la resta, gai
Els recursos de la Terra, no només són limitats, sinó
que el creixement demogràfic ho fa a un ritme que
els sistemes naturals
cés. La realitat és que el 20% de la població mundial - l'anomenada occidental- consumim el 80% dels recursos i si, tal com preveuen els experts, la pobla- no pOden assumir_
rebé un 40% esdevé pinso i el consumim de forma indirecta a través del bestiar, una font d'aliment que cada dia desitgem més. Mentre que el 1950 consumíem 44 mi-
21 7
8
lions de tones de ca rn l'any, actualment aquesta xifra s'eleva a 217 milions de tones. Curiosament, el país que més ha augmentat el seu consum de carn és la Xina, arran de les reformes econòmiques de 1978 que van disparar l'economia del país. Es a dir, com més ric és un pais , més carn consumeix. Però aquesta comunió gastronòmica amb el món occidental ha tingut per a la Xina un preu san itari, el percentatge de persones amb sobrepès ha passat del 9% de 1989 al 15% de 1992 i continua creixent.
Es hora que ens plantegem el sistema d'abastament d'aliments i els nostres hàbits al'lmentaris.
uns diners que es podrien destinar a d'altres qüestions socials si es posés una mica de senya l'hora de menjar.
El pes que afebleix el planeta ...
Els estats subvencionen el combustible que es gasta en l'agricultura i la pesca perquè és la base de la cadena alimentària. Però no sabem quina part dels nostres diners acaba convertida en donuts, pizzes o hamburgueses, que potser mai no consumim perquè seguim una dieta sana. Kelly Brownell , professora de Nutrició de la Universitat de Yale , opina
que caldria gravar Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), a tots els paï-
Mai en la història no havíem tingut tanta quantitat i varietat
d'aliments com ara
els aliments segons el seu valor nutritiu. D'aquesta manera els aliments més po-
sos del món la meitat de la població pateix algun tipus de deficiència en la nutrició. L'excés de pes és preocupant en un país com els Estats Units, on pateixen sobrepès el 55% de la població adulta i un de cada cinc infants. Mai en la història no havíem tingut tanta quantitat i varietat d'aliments com ara. Davant aquesta abundància, un dels temes que més ocupa les organitzacions internacionals sobre alimentació com la FAO o l'OMS és la ma-Ia nutrició. Mengem molt però malament. Consumim moltes proteïnes i greixos animals en detriment de les proteïnes d'origen vegetal , la fibra i les vi tamines. A més, en general, ingerim un nombre de calories excessiu pel tipus de vida que portem. Als EUA el tractament de l'obesitat li costa a la sanitat del pais 118.000 milions de dòlars anuals,
bres en nutrients i més rics en greixos i sucres, tindrien un impost afegit al seu preu de venda mentre que les fruites i verdures no es gravarien amb cap impost. Es clar que la població pot decidi r quan està ben informada, però que amb això no n'hi ha prou. Sembla provat que tenim una dis-
posició psicològica per als sucres i els greixos. Mc Donald's, Coca-cola o
Donuts ho saben i d'això se n'aprofiten per fer negoci. L'ètica empre
sarial és una fal·làcia per a aquestes companyies. Però
qui permet que elles es vagin enriquint a costa del que sigui són els governs de les nacions. En l'era de la globalització , ara és el mo-ment de replantejarnos una qüestió tan fonamental com la producció i distribució dels aliments. Ouan mengem més del que en realitat el nostre cos necessi ta, no només
ens engreixem amb els problemes de salut i psicològics que pot comportar sinó que, a més, estem exigint un model de desenvolupament que amenaça directament el planeta. Però aquest excés de menjar, siguin vegetals , carn o peix es fa perquè l'energia de conrear, pescar o engreixar està subvencionada. Una energia que al seu torn contribueix al
perillós efecte hivernacle. Les vaques potser es poden tornar boges, però la humanitat sembla que fa molt mès temps
que ho està i no sembla que això alarmi gaire gent. El pro
blema és que ara per ara pesa massa allò d'''a la taula i al llit al
primer crit"; el darrer crit just abans d'ofegar-nos, però de
massa farts .. . \
21 9
1
o O C\J ::::J --l ' CI) Q) --c CI)
ro CI)
ro ()
",'" ... @: I l''
El cicle de la matèria
Els béns comuns El valor de la biodiversitat
La informació i la comunicació
La petjada ecològica
ENTORN, sccl - Avinyó 44 - Barcelona - 93 302 61 62 aJe: entorn entorn.org http://www.entorn.org
la consignA
Compartir pis
Xavier Bretones. Secretari General d'Esplais Catalans
Com marxar de casa? Aquesta és la pregunta que ens fem un dia o un altre. Si tenim amics alemanys, francesos o anglesos podrem comparar, i veure que les oportunitats i facilitats que ells tenen són infinitament superiors a les nostres. Això, però no és excusa.
Marxar de casa per anar a compartir pis és una manera fàcil de fer un primer pas, dels importants en la vida. És una for- . ma d'avançar en la pròpia i real autonomia i emancipació. Evidentment, no plantejo el compartir pis com una forma estable de vida sinó com una etapa que forma part d'un procés. Un procés paral ·lel a la incorporació al món laboral , al coneixement d'un ma-
tats bàsiques de mantenir-se. Passar a ser autosuficient, o viure amb un mateix que és aproximadament el mateix, és una gran aventura. Cada dia hi ha un munt d'exàmens: fer-te el llit , rentar-te la roba , planxar-la , anar a comprar, fer-te el menjar, si no vols caure en la temptació de cedir als oferiments de salvació nacional de la teva mare per ajudar-te en tot allò que tu no ets capaç de fer.
Per altra banda, hi ha un punt excitant en el fet de pagar els rebuts del lloguer, de l'aigua, de la llum, del telèfon , etc. Amb l'al·licient que si no pagues et fan fora del pis o et tallen el subministrament. Quina aventura viure sense aigua o sen-
se gas! teix i dels altres.
Potser el compartir pis és més senzill del que sembla. Fins i tot, potser és un pas previ abans de viure sol, o de compartirlo amb la parella estimada, que contribuirà a la
Marxar de casa per anar a compartir pis és una
manera fàcil de fer
Marxar de casa amb el que tens , vol dir que no tens res. Per tant que has de començar a buscar-te la vida per trobar elements tan bàsics com un llit, una nevera,
un primer pas, dels importants en la vida
nostra formació. És com fer un pas endavant per assolir l'emancipació desitjada, per a la qual no hem estat educats. Evidentment, haver anat de colònies i de campaments hi ajuda molt.
Compartir pis significa primer de tot deixar d'estar sota la tutela dels pares per assumir un mateix les responsabili-
una rentadora , un armari, ... Coses que fins al moment les donàvem per òbvies. I si ens parem a pensar en els milions d'estris que necessitem, la llista es pot fer interminable: fil i agulla per cosir-te el botó que està a punt de caure de la teva camisa preferida, llevataps per obrir l'ampolla de vi, que sempre te'n fa falta un en un moment ben com-
21 11
12
promès, com aquell dia en què et proposes regalar-te un dinar fet per tu o quan convides algú interessant a sopar per primera vegada a casa teva. Però, hi ha d'altres elements que ens tenen tan ben acostumats: una tauleta per posar els peus mentre veus la te-
cosetes, però en guanyaràs d'altres que fins ara no tenies. Podràs estar-te a casa tranquil·lament, sense necessitat d'estar tot el dia fora i de veure els amics obligatòriament en un bar que sempre tanca massa aviat; podràs compart ir les esto-
nes amb la teva parella levisió (si en tens) quan estàs ben assegut al sofà, que mai serà prou còmode, o una torradora per poder recuperar el pa que se'ns ha quedat sec. No hi ha cap altra
Passar a ser sense passar fred en qualsevol plaça o sense haver d'anar al cine per fer manetes, ni donar massa explicacions ...
autosuficient, o viure amb un mateix és una
gran aventura Per altra banda, compar-
manera d'adonar-se del valor que tenen les petites coses en la nostra vida.
I la convivència? Quin gran aprenentatge del que és la llibertat. Saber renunciar a determinades coses en bé de la comunitat, saber pactar les normes que han de fer que la convivència sigu i com a minim pacifica. Aprendre a coneixe'ns millor a nosaltres mateixos i les nostres manies és la millor manera d'exercir el valor de la convivència .
Des del punt de vista econòmic és més senzill del que ens podem imaginar. Segurament pots disposar de 25.000 pessetes al mes. Si és així ja et pots llençar a l'aventura. Si aquesta des-pesa et resulta enorme voldrà dir que hauràs de renunciar a algunes
tir pis amb altres persones que es troben en les mateixes condicions que nosaltres ens permetrà mantenir converses súper interessants sobre el misteri de la vida, comparar les il·lusions, els dubtes i les pors que tots tenim sobre el futu r. Tindrem l'oportunitat de conèixer les experiències dels altres , comparar-les amb les nostres, i aconsellar els amics; cosa que ens ajudarà a tenir una idea més clara del que volem, o com a mínim del que no volem.
Amb aquest article voldria convidar tothom, que ja ha fet els 18, que marxi de casa. I abans d'anar a viure sol o en parella, crec que és important haver estat
un temps compartint pi s amb altres persones. Només cal saber
triar- les. Bona sort ••
el monogràfiC El xador i l'àgora
Vicenç Molina . Professor d'Ètica Empresarial
La democràcia es troba amb greus limitacions i el seu funcionament es perverteix si cadascú pretén exercir, respecte a l'espai comú, un dret exclusiu o un privilegi excloent que s'afirma en funció de la pertinença a una delerminada tribu, a un determinal nucli de sociabilitat que hagi de ser distingible externament.
Els subjectes de drets, els subjectes del Dret, som els individus, les persones concretes, lan insignificants, tan petitones , tan fugisseres . Tan grans, tan importants pel que som com a éssers i pel que tenim en comú com a tals éssers , siguem d'on siguem, vinguem d'on vinguem. parlem com parlem. És com a individus, dotats de drets, que ens relacionem amb la resta d'individus, amb la societat, i amb els seus espais d'articulació jurídica, amb la comunitat política.
La laïcitat, la tolerància activa que vetlla per garantir el respecte a la pluralitat, la no ingerència de sistemes de creences imposats per damunt de les consciències individuals, és condició d'una part d'aquests drets. L'altra condició la proporciona l'accés a les llibertats positives, és a dir, a les possibilitats reals de fer coses amb la llibertat , de convertir els béns en satisfaccions i de construir la pròpia vida. I, per això, cal tenir accés a unes condicions dignes d'existència. A la igualtat d'oportunitats de veritat en l'accés a la in-
formació , a l'educació, a la sani- 21 tat, a l'habitatge, a les presta-cions socials, al gaudi de l'espai públic, en tant que individus do- 13 tats de drets. I, un cop garantits aquests drets, precisament per poder mantenir en peu l'edifici democràtic, ens n'hem de corresponsabilitzar, hem de prendre consciència dels nostres deures. Som subjectes de drets, ca-paços d'actuar com a ciutadans actius. Tenim, doncs, el deure
de respectar els altres que, com nosal-tres mateixos, tenen aquest mateix deu-re. La llibertat ens condueix a la respon-sabilitat en tot allò que pugui interferir en la vida social , de la qual depèn la con-vivència.
El fet de pertànyer a un grup comunitari determinat pel tipus de característica que sigui no confereix, ni restringeix, altres drets o deures. Sobretot, si aquesta pertinença respon a sistemes de creences, que, molt sovint, s'han rebut per la via de la tradició familiar o grupal i no són pas un exponent de la lliure convicció de l'individu, després d'un procés de reflexió èticament autònom.
L'espai públic organitzat, la societat democràtica, així doncs, ha de proporcionar a tothom sous dignes, drets sindicals, habitatge, educació, sanitat, justícia. I especialment a les persones procedents de la immigració els ha de permetre un accés preferent a les eines jurídiques, lin-
14
güístíques i culturals que els possibilitin exerci r els seus drets. (És a dir, s'ha de fer. com gai rebé sempre, tot el contrari del que fa el pp amb l'actual reforma de la Llei d'Estrangeria) .
Però no s'han de construir mesquites amb diner públic, Ni sinagogues. Ni esglésies de cap confessió cristiana, incloent-hi , evidentment, la catòlica, ni de cap altra opció. Com tampoc no se n'ha de fi
d'ús a l'Església catòlica -o a qualsevolés no respectar el marc de ciutadania, la igualtat de drets.
La crisi del xador a França va comportar alguna incomprensió, evidentment ben intencionada, quan va transcendir que el director del Lycée (Institut) francès on s'havia pretès impedir l'entrada a les classes a dues noies que portaven aquesta mena de roba era soci d'Amnis-
tia Internacional i nançar l'ensenyament. Aquests són afers que afecten únicament la consciència individual de cada subjecte. 0, almenys, hauria de ser així. Sembla que algunes administracions públiques no ho acaben d'entendre i confo-
Però no s'han de construir mesquites amb diner públic_
Ni sinagogues. Ni esglésies de cap confessió cristiana, incloent-hi, evidentment,
activista, de sempre, en la lluita per les ll ibertats civils i el respecte als drets humans. És fàcil creure que això és símptoma d'algun tipus de contradicció, perquè si
la catòlica, ni de cap altra opció_ Com tampoc no se n'ha de
finançar l'ensenyament
nen greument la defensa dels drets de la població immigrant, de cadascuna de les persones que la formen, amb el suport públic a una o altra tradició religiosa, Com si no en tinguéss im ben bé prou! Tampoc no és democràticament leg ítim, d'altra banda, atorgar cap mena de suport a la religió catòlica, sempre ca racteritzada per una manera tan subtil d'entendre la tolerància ... Recordem, pel cap baix, que, arran de les Olimpíades de 1992, l'Ajuntament de Barcelona va construir un centre de reflexió interconfessional (anomenat centre Abraham, en una clara mostra de desconeixement que evidenciava el predomini de la trad ició judeo-cristiana-islàmica) per acollir els possibles serveis religiosos de parti cipants d'orígens tan diversos. Després dels Jocs, aquell centre havia de seguir sent interconfessional. .. però l'Ajuntament va acabar cedint davant la tradicional intransigència catòl ica . I no ho va ser. Acabar cedint el dret
es defensa la lIi -bertat i els drets humans sembla que s'ha d'estar d'acord amb el fet que tothom pugui anar vestit com vulgui . Però, és clar, es tracta de l'ús que els individus fem de l'espai públic i, en concret, de l'espai públic destinat a l'educació pública sobre una base d'igualtat per a tots els qui la comparteixen ... Per tal de garantir aquesta base d' igualtat és important que ningú no imposi les seves pròpies creences als altres, però també és important , encara que potser no sigui tan greu. que ningú
no utilitzi elements d'exclusió de caràcter simbòlic, comunitari o
re ligiós, que neguin la neu-tralitat de l'espai compartit i puguin exhibir-se com a vehicle d'identificació de
veritats absolutes que han de ser acceptades a priori, de forma acrítica, absoluta i tancada. És a dir, que negu in la laïcitat de l'entorn i,
molt especialment, de l'en-torn escolar, en què poden in
terferir en el procés neutral, obert, crític i plural d'assumpció del coneixement
respecte als diferents sistemes de signes i senyals que configuren els atributs externs d'unes determinades confessions religioses, preferències culturals o tradicions filosòfiques. Sembla que, en aquests casos,
d'aquesta mena d'hàbits, o en la imposició d'aquests codis de comportament, a l'escola, espai destinat primordialment i preferentment a garantir l'accés al procés formatiu en condicions d'estricta iguaitat
per a tothom. l'exhibició de signes d'identitat religiosos, siguin els que siguin, a més de negar el caràcter de respecte a la lliure consciència de tots els alumnes (incloses, sobretot, les nenes afectades) que
Però a l'escola, per refermar i defensar l'espai públic de la laïcitat,
de l'hegemonia completa
Ningú no discuteix, d'altra banda, que a l'àgora, a la plaça pública, al carre r, cadascú pugui anar vesti t com vulgui. De la mateixa manera que cadascú pot fer, si vol , gim-
de l'ésser individual de cadascun dels alumnes i no pas
de les possibles adscripcions comunitàries de les seves famílies,
ni xador, ni burka, ni sotana
implica l'escola laica i republicana, podria produir un cert risc de marginació o d'exclusió per a les mateixes persones que en fessin ús. Com és, també, un procés d'exclusió el fet que alguns pares neguin a les seves filles el dret a rebre formació musical o gimnàstica . La comuni tat democràtica ha de defensar aquest dret de la persona, per damunt dels codis i prohibicions de caràcter familiar o comunitarista. Amb el benentès que el problema rau en l'ús
nàstica o escol-tar música. O no fer-ho. Però a l'escola, per refermar i defensar l'espai públic de la laïcitat, de l'hegemonia completa de l'ésser individual de cadascun dels alumnes i no pas de les possibles adscripcions comunitàries de les seves famílies ,
ni xador, ni burka, ni sotana. Siguem ciutadans actius
que exercim els nostres drets. Per tal de ser-ho, acceptem els nostres deures, practiquem la toleràn
cia activa com a vehicle de la convivència civil \
21 15
DISFRUTA LA DIV3RSITAT Terrassa és una gran ciutat. Una ciuta t gran on vivim moltes persones. Person es de diferents rAc es, edats, culwres, opinions,
~entiments .. PersonllS que pensem, ac tuem I sontlm de maneres diferents. Homes. dones. infants, gent gran, gent jove, persones amb
mes o menys recursos I amb Ideologl8s diverses . . fOies juntes vivim i convivim en aquesta
ciutat, una ciutat que vol ser millor, mes solidària , i que vol continuar crelJl:ent apreciant la ..., Ajuntament <~ de Terrassa
diversitat que li dóna vida i color. Pe r ser una ciutat miliar, tenim encara to t un nou mil·lennl.
el monogràfiC L'Estat de benestar davant dels estrangers
Josep Sellarès. Director de l'Escola Lliure El Sol
La llu ita dels darrers cent anys per a la construcció d'un Estat de benestar que garanteixi l'exercici no només nominal dels drets humans, ha anat paral·lela a la renúncia d'una acció universali sta concreta i tangible, element essencial lligat a tots els moviments utòpics del seg le XIX. Potser ara a les portes del segle XXI cal reflexionar si els dos processos tenen alguna connexió, i sobre quina i com determinarà el nostre futur.
Per a mi els únics drets humans són els polítics , ja que són els que configuren l'essència ciutadana, garantint la capacitat d'organització i el protagonisme en el present i en el futur. Els drets socia ls (sanitat, educació, cobertura social), ho són en la mesura en què són imprescindibles per a l'exercici dels drets polítics , els quals són exclusivament indívíduals, en la seva acció i essència; els drets socials, en canvi , depenen del grup malgrat formar part del contracte social.
Mentre que el liberalisme, encara avui , intenta traslladar la cobertura dels drets socials a l'àmbit privat ; el socialisme utòpic i l'anarquisme van confiar en la iniciativa ciutadana i en l'autoorganització dels ciutadans per a la garantia d'aquests drets. És més tard amb el triomf del comunisme i dels moviments feixistes que els estats en recuperen la gestió per garantir-los , però també com una eina bàsi-
ca de control social. Derrotats o fracassats els moviments totalitaris que van dur a dues guerres mundials devastadores, els estats han reconduït les velles tesis de control social cap a la societat de benestar, que és un dels nous marcadors de construcció de les identitats nacionals, àmbit privilegiat de l'acció de l'Estat. S'ha passat de llu itar per una sanitat gratuïta, per garantir la
capacitat d'acció política de tothom a gaudir de la sanitat gratuïta perquè sóc espanyol. És a dir que heretem uns drets lligats no a la condició de ciutadà (universal i solidari) , sinó a la condició de membre d'un Estat (nacional i excloent).
Aquesta manipulació dels símbols fa que, arreu d'Europa , l'arribada d'estrangers es vegi com la irrupció d'uns estranys amb qui haurem de compartir un capital comú , al qual ells no hi aporten res. I s'oblida que aquests drets formen part del contracte social, són un intercanvi solidari entre ciutadans lliures. Que els gestioni l'Estat, els ciutadans organitzats de cada municipi o regió, o les famílies, és una decisió política no un fet "natural", com tampoc no ho és ser espanyol o català .
Una mostra del resultat de la manipulació de símbols en l'esquerra és l'actitud davant l'afirmació que els immigrants ens prenen llocs de treball. Naturalment, si
21 17
18
oferim a un aturat una feina mal pagada per collir fruita de sol a sol no li interessarà. Però si en millorem les condicions i el sou, sí que l'agafarà. No hi ha desin terès professional , hi ha un tema de sou i condicions laborals.
El Ejido i de l'aprovació de la llei d'eslrangeria.
S'ha de repensar l'Estat de benestar: fer transparents els deures, materialitzats en el pagament dels impostos, a través
d'una lluita política i No hem de confondre els llocs de treball que poden quedar buits per la baixada de la natalitat, amb els que hi queden pels sous baixos o les condi-
El manteniment del contracte no només parcial contra els evasors; trencar amb la hipocresia de mantenir la imposició sobre determinades activitats que centenars
social demanarà mesures molt més valentes, radicals
i conflictives que les imaginades fins ara
cions de treball intolerables. Fer-ho ens du a trobar normal que els espanyols no ho acceptin, i legislar si cal per protegirlos en el seu desinterès. En canvi , quan són estrangers els implicats, fins i tot ho justifiquem com un sistema d'integració positiu. El contracte social funciona per als nacionals, no per als estrangers, ja que en la versió que avui gaudim no va lligat a la condició de ciutadà.
El resultat final és que sense cap pressió política, no hi ha modernització dels sistemes productius i la competitivitat basada en els costos sa larials expulsa d'aquestes feines els protegits per l'Estat de benestar. La pressió dels patrons per mantenir els immigrants en la il· legalitat i el recel dels aturats de la zona, que veuen no només que baixen les retribucions quan treballen, sinó que la patronal porta esquirols de fora per rebentar el mercat, sense entendre que és la se-va manca d'acció política la responsable, en part, de la si tuació formen una bomba que només espera que algú l'encengui. Del poder devasta-dor de la combinació en l'àmbit po-lític en tenim una prova parcial en la catàstrofe de les darreres eleccions generals just després dels fets de
de milers de persones (dones de fer feines. cangurs, prostitutes . cambrers , paletes, etc.), ni paguen ni pagaran mai ; i sobretot personalitzar la vinculació dret-contribució als drets socials , deslligant-los de l'Estat, via cooperatives de consum. o organitzacions obreres, perquè l'arribada d'un fora es vegi com la d'un nou contribuent al pot comú i, doncs, una font de riquesa .
El manteniment del contracte soc ial demanarà mesures molt més valentes, radica ls i conflictives que les imaginades fins ara. Perquè per defensar-se del món que els cau a sobre, els immigrants crearan a partir dels trets culturals que trobin més allunyats dels nostres, una identitat el més sòlida possible . No serà amb negres riallers amb qui haurem de negociar. sinó amb grups sòlidament estructurats i
amb tan poques ganes d'arribar a un acord. com les que tenim nosaltres mateixos.
Només quan entenguem que al crear l'estranger com a diferent del nacional per defensar el que ara veiem com a privilegis, i al renunciar a l'universalisme
de la ciutadania fem el joc a la dreta i als seus privilegis econòmics, podrem reaccionar i començar a construir una societat
integradora i enriquidora •
•
el monogràfiC Ciutadans a la república multicultural
Sant; Castellà. Professor de la Universitat Rovira i Virgili
Enfront de la submissió i dependència que comportava la condició de súbdits en els models polítics propis de l'edat mitjana, la república, com a forma política de la modernitat per excel·lència, fa de la ciutadania la clau del mecanisme de cohesió social i política del conjunt d'homes i dones que conviuen en un mateix territori. Així ser ciutadà de la república comporta , per damunt de tot, ésser titular d'uns drets i deures iguals per a tots, paradigmàticament recollits a la Declaració dels drets de t'home i del ciutadà de la França revolucionària de 1789. El ciutadà afirma així la seva condició d'home o dona lliure, i per tant radicalment diferenciat dels altres, mitjançant la igualtat jurídica de tots davant un poder que ha estat domesticat en forma de ll ei. És, i cal dir-ho, un requisit de justícia, però primordialment, un requisit per a la mateixa llibertat, que tots els ciutadans siguin tractats de forma comuna i indiferenciada pels poders públics, i establir una frontera entorn a la privacitat i a la recerca de la pròpia felicitat on és impossible la intromissió de l'autoritat. Així el ciutadà s'estableix igual per ser lliure, i és en la combinació alquímica entre ll ibertat i igualtat on la fraternitat , el tercer dels principis il ·lustrats i revolucionaris , retroba el seu sentit, per sobre de la idea de comunitat, per fer de la república el compro-
mís ètic dels ciutadans en l'es- 21 pai públic. Aquesta equació, tan espontà-nia entre els liberals -la gent 19 d'esquerres- consistent en iden-tificar república i ciutadania amb l'espectre tridimensional dels va-lors de Ilibertat-igualtat-fraterni-tat, sovint no ha estat compresa al llarg de la història: diversos universos ètics articulats al vol-tant de paradigmes politics o religiosos han fet del col·lectivisme
o del comunitarisme la fórmula màgica de les seves receptes . Així l'espai públic , en-cara no republicanitzat, és situat pels comunitaristes com una instància moral per sobre de les persones, encara no ciuta-dans, sovint cOm a interlocutor amb les divinitats teològiques o laiques del mo-ment. D'aquesta manera, l'espai públic envaeix com a imperatiu moral no tan sols l'espai social de la ciutadania, sinó també l'espai íntim de la individualitat i la privacitat. Fa impossible la república , la ciutadania i amb ella els principis que li són propis de ll ibertat, igualtat i fraternitat.
La nostra reflexió al voltant de la República ha estat feta principalment des del model teòric d'un espai social homogeneïtzat, sense tenir en compte la diversitat d'identitats cu lturals que estan convidades a conviure cOm a ciutadans en l'espai de la república. Ens era més fàcil simplificar una república d'identitats culturals homogènies, desetnificada, que re-
20
pensar una república plural sorgida del joc interaccionador de diverses identitats culturals . Però avui aquesta tasca repensadora i reformuladora és impostergable i urgent. Una nova onada comunitaritzadora , amagada ara so-
són elements potencials enriquidors de l'espai comú, i veure'ls no com a perills en una suposada lluita per l'hegemonia d'una identitat sobre l'altra, sinó com un joc continuat i mutu d'interaccions que
fan avançar dinàmita anhels i reivindicacions identitàries, vol arrasar la nostra república per imposar de nou el ranci autoritarisme de sempre. Cal estar alerta, sota el discurs de la identitat
Tenim capacitat de respondre? cament la meva identitat , i ajuden a mantenir les regles del joc republicanes. La diferència d'identitat ens apareix no com un perill sinó
És la nostra república capaç d'ésser un espai
d'identitats diverses sense fer malbé la llibertat, la igualtat,
i la fratern itat? com una aportació
cultural d'un grup pretenen atemptar contra els fonaments del republicanisme laic negant la llibertat dels ciutadans.
Tenim capacitat de respondre? És la nostra república capaç d'ésser un espai d'identitats diverses sense fer malbé la llibertat, la igualtat, i la fraternitat? És possible respectar el dret a la identitat dels grups des del discurs obert de la ciutadania? Cal recórrer a l'espai ideològic del comunitarisme per donar resposta sati sfactòria a les aspi racions de respecte a la identitat del grup diferenciat que rebutja ésser absorbit i dissolt en la identitat majoritària? A totes aquestes qüestions ens pertoca donar una resposta afirmativa: Sí , en la república multicultural.
El multiculturalisme, lluny de ser l'adjectiu màgic que ens soluciona tots els problemes, és precisament l'acceptació del confl icte intrínsec entre identitats diferents per tal de gestionar-lo sense trencar amb el discurs de la ciutadania republicana. Suposa entendre que la diferència cultural, que les adscripcions a diferents identitats ètniques i culturals ,
als valors republi cans. Conclourem que és impossible el respecte a la tri logia Ilibertat-igualtat- frate ri nat sense el respecte i la protecció de les diferencies ètniques o culturals que, en tant que identitats comunes, s'afirmen en l'espai privat i individual , es desenvolupen en l'espai social i reben la seva protecció en l'espai públic.
Per tant els drets col·lectius ens apareixen com l'articulació del dret individual a la identitat. És per això que la identitat sempre ha d'ésser lliurament escollida o acceptada, i mai no pot ser imposada ni obligada; a més els drets fonamentals actuen com a límit del dret del grup sobre els seus membres, perquè aquests abans que membres d'un grup ètnic o cul tural són ciutadans de la república . Per finalitzar el respecte a les diferències d'identitat i la protecció de les identitats minoritàries mitjançant mesures de discriminació
positiva (o mesures afirmatives) ens apareix com un element ineludible
per fer efectiva la lliure recerca de la felicitat, individualment o col· lectivament, de qualsevol
ciutadà \
el monogràfiC L'activitat: Què pintem?
Espai de Llibertat
Quina és la primera imatge que teniu d'una persona d'un altre pais? Com traduirieu aquesta imatge en un dibuix?
Aquesta activitat té com a objectiu treballar sobre els nostres estereotips i prejudicis per tal d'analitzar- los i comprendre com funcionen.
Si heu jugat al PICtionary no tindreu cap problema per preparar l'activitat. Necessiteu el material següent: una ll ista de parau les, un paper gran i un retolador, uns quants ful ls de tamany A4, llapis o bolígrafs, cel·lo o xinxetes per enganxar els dibuixos.
Durada: de 45 minuts a 2 hores. segons el tamany del grup
Desenvolupament
1. Si el grup és petit es pot jugar amb un sol equip. Si és gran, els participants hauran de fer equips de 4-5 persones. 2. Un cop repartits el paper i els llapis , demaneu que s'asseguin en un racó, apartats els uns dels altres. 3. Crideu a un membre de cada equip i doneu-li una paraula. Aquesta persona haurà de tornar al seu equip i traduir la paraula mitjançant un dibuix mentre que els altres membres intentaran endevinar de què es tracta. No podran dibuixar ni xifres , ni lletres, ni paraules, i tampoc po-
dran parlar. Només ho faran per 21 confirmar la bona resposta. 4. La resta de l'equip ha de pro-posar solucions i no pot fer pre- 21 guntes. 5. Si la resposta és correcta, l'equip ho anunciara i marcarà un punt. Sinó marca O punts. Inscriviu la marca al full de paper gran. 6. Quan tots els equips hagin acabat, el dibuixant escriurà la paraula sota el dibuix (estigui o
no acabat). 7. Demaneu als equips d'escollir un altre dibuixant. Vetlleu que cada participant pugui almenys dibuixar un cop. 8. AI final demaneu als grups de penjar els dibuixos perquè puguin comparar-los i discutir les diferents interpretacions i les imatges associades a les paraules.
Avaluació
Feu-la en grups petits (podeu conserva r els mateixos equips). Demaneu als participants si l'activitat els ha semblat difícil i perqu è.
Demaneu tot seguit als participants d'observar els dibuixos penjats i que comparin les imatges associades a les paraules, aixi com la diversitat en la interpretació. Pregunteu si aquestes imatges corresponen o no a la realitat i demaneu als dibuixants per què les han escollides per il·lustrar les paraules.
22
Continueu discutint sobre l'origen de les imatges que ens fem de les coses o de les persones; són pos itives o negatives , i quins efectes poden tenir sobre les nostres relacions.
Consells per als monitors
Si jugueu amb un sol grup a la primera ronda , demaneu a una persona que dibuixi. A la ronda següent podria dibuixar la persona que ha trobat la solució .
No oblideu que als part icipants que es cons ideren mal dibuixants els pot semblar un joc difícil. Tranquili tzeu-Ios i encora tgeu-los a llença r-se.
Aquesta activitat pot fe r sorgi r els estereoti ps més immediats i més comuns respecte als altres , sobretot estrangers i minories. Per tant , és de vi tal importància que l'activi tat no es limiti als dibuixos sinó que ets grups re flexionin sobre els riscos dels estereotips i sobre l'origen de les imatges que ens fem dels al tres.
Cadascú de nosaltres necessita estereotips per establir ll igams amb el nostre entorn i les persones que ens envo lten. Tots tenim estereotips: no és tan sols inevitable, és necessari. Per tant, ca l evitar qualsevol judici sobre els estereotips dels participants. L'ava luació i la discuss ió han de contribui r a la presa de consciència de què són els estereotips: imatges i suposicions que sovint tenen poca cosa a veure amb la realitat. Però cal estar amatents als riscos que comporta pren-dre els estereotips com a ve ritats per tal de preveni r els prejudicis que condueixen a la discriminació.
Es interessant notar que poques vegades tenim idees preconcebudes sobre les persones amb les
quals tenim poca re lació. Per exemple, rellexioneu sobre els estereotips que teniu dels habitants de Moldàvia, de San Marino o de Bhutan ... Per tant us suggerim que inclogueu en la vostra ll ista de paraules el nom d'una minoria present al vostre entorn i una no present que el grup no coneigui gaire. Demaneu als partic ipants d'interrogar-se sobre les diferències entre els estereotips i les raons que motiven aquestes diferències. Un altre dels punts a assenyalar durant la discussió és l'origen dels estereotips: el paper dels mitjans de comunicació, de l'educació esco lar, de la família, etc.
Respecte a l'activitat
Les paraules suggerides més avall són una proposta. Segurament caldrà que les adapteu a les vostres necessitats específiques. Si voleu il· lustrar nacionalitats caldrà prohibi r l'ús de banderes o de símbols nacionals -seria massa fàc il' Per altra banda, per evitar que els participants endevinin per seqüències d'idees, caldrà al ternar les paraules rel atives a minories o persones amb les relatives a conceptes o objectes. Això donarà més varietat, estimularà la competi ció i fa rà que l'activitat sigui més divertida.
Llista de paraules
Racisme- Diferència- Educació- ConflicteDisc riminació- AntisemitismeRefugiat- Espanyol- Europeu-
Pagès- MinoriaPobresa- Cec
Musulmà- Homosexual-Igualtat- Català- Gitano
Drets humans- TuristaEst ranger- Solidaritat
Mitjans de comunicació- ÀrabLaïcitat .,
$
fe· j:.:J " .
~t I fl a , . , all . d' :~'< , a a ml a -tfe tes persones
Pla de millora, urbanística .. "j ''''' '' ''''"'''' \'; ' ''d~""'~ de l'eixample de Vilaçiecans
24
J'cntJ'cvistA Toni Strubell
Jordi Serrana. Director d'Espai de Llibertat
Toni Strubell viu a Euskadi on treballa com a professor de filolog ia anglesa a la Universitat de Deusto (Seu de Donostia). Durant tres anys
s'ha dedicat a continuar el treball de recerca començat per Fèlix Cucurull a l 'entorn de la figura de Josep Roca i Ferreras i ha editat recentment
un fenomenal llibre que hauria de ser lectura obligatòria per a tots aquells que es reclamen d'esquerresl
- T'has fet càrrec d'una ¡(nia d'investigació iniciada per Fèlix Cucurull. Ens podries explicar qui era?
- Fèlix Cucuru ll era un historia· dar bri llant i molt treballador que va morir l'any 1996, havent trebal lat molts anys com a investigador pel seu compte. Josep Benet el va ajudar molt , quan va poder, des del Centre d'Història Contemporània. Era historiador no universitari , pera no pas per voluntat pròpia. Un historiador catalanista ho tenia pelut en temps de Franco. Va haver de marxar de Catalunya en alguns moments per poder treballar a fora. Va dedicar-se incansablement a recopilar documentació sobre l'esquerra i el catalanisme al nostre país. recuperant figures, documents i cor· rents sovint desconeguts per a molts his· toriadors. La seva més gran obra és La Panoràmica del nacionalisme català, ac· tualment exhaurida, que van pub licar les Edicions Catalanes de París, empresa di· rigida per Romà Planas. Es una obra cabdal, utili tzada per molta gent per fer labor d'investigació i que demostra, sen-
se cap mena de dubtes, que el catalanisme, si bé té el seu vessant dretà, té un important issim contingent a l'esquerra. Fèlix hi va abocar moltes hores a reg irar papers, a recopilar, a mirar col·leccions senceres de diaris i revistes de diferents tipologies, a recoll ir material. Aquesta labor - la de l'historiador crític- en un país que ha sofert una dictadura militar durant tants anys , ha es· tat fortam ent cohibida, si no per·
seguida directament. Segons quines ca· ses no es podien publicar. N'és una prova el fet que La Panoràmica fos publi· cada a París .
- Com Fèlix Cucurull arriba a conèixer l'obra de Narcis Roca i Farreras?
- Preparant la seva obra La Panoràmica va començar a trobar tot un enfil all d'a rti· cies que explicaven molt clarament el ca· talanisme des d'una òptica d'esquerres. laica i ant iclerical. I textos de molt abans que en Prat de la Riba hagués fet la pri· mera - que no darrera- comunió' Molts dels seus articles no són firmats, per
exemple els que surten a El Estada Catalàn o La Independencia. D'altres són firmats amb sigles i les sigles no són sempre les mateixes -JRF, JNRF, JR-. La labor d'identificar-los era pràcticament arqueològica. Entre en Fèlix i jo hem trobat uns mil cent quaranta articles seus, un gruix important, encara que hi ha certa repetició i alts i baixos, lògics en una obra tan extensa.
- Tu com t'hi vas implicar. en l'estudi?
- Quan va morir en Fèlix va deixar unes indicacions de les preferències de persones que ell creia que podien continuar aquesta labor. Jo era una d'aquelles persones, segons em va dir la seva família, la qual cosa em resulta sorprenent perquè no sóc historiador de carrera. Però amb en Fèlix Cucurull ens coneixíem. Ell coneixia la meva labor com a articulista a El Punt de Girona, que arribava al Maresme. Sembla que creia que jo tenia la capacitat i la inclinació ideològica per fer-ho. Li estaré sempre agraït com també a la seva família . Tot sigui un tribut a la multidisciplinaritat , tant de moda avui!
- Com és possible que d'una persona que escriu mil cent articles, no en sàpiga res pràcticament ningú?
- És que aquest país nostre és ben especial. Té unes condicions especials, molt marcades per una memòria històrica selectiva altament esquizofrènica. Tampoc ningú no coneixia en Sunyol o la Isabel Vilà l'any 1995. El Congrés de Cultura Catalana actual , en l'apartat de psicologia -tan ben conduït per Joaquim Gibert-està portant a terme uns estudis interessantíssims sobre les raons que fan que un poble recordi algunes coses i
n'oblidi d'altres. I sobre l'autoodi tan particular dels catalans. El fet que Roca i Ferreras no sigui considerat té a veure amb la manera en què s'escriu la primera història d'allò que s'ha anomenat tantes vegades "el primer catalanisme polític". Ara bé, també és veritat que aquest terme crec que s'ha d'agafar amb pinces, perquè, tal com diu l'últim llibre de Pere Anguera (Els precedents del catalanisme. Ed. Empúries. Barcelona, 2001) , els orígens del catalanisme polític cada vegada els troba algú una dècada més enrere. Però crec que cal culpar una mica en Rovira i Virgili , malgrat que era molt de la 21 línia de'n Roca, per haver donat pistes falses o, en tot cas, parcials . Cap a l'any 1915, fa un llibre sobre els orígens del 25 catalanisme i els atribueix, en el sentit més ampli a tres figures: Prat de la Riba, Pella i Forgas i Duran i Bas. Cita l'ideari d'aquests tres conservadors com a tronc bàsic del catalanisme polític: però era un tronc catòlic, apostòlic i neocarl i! Resulta sorprenent que un home d'esquerres, que s'autoproclama catalanista, digui això. Jo crec que ara es pot demostrar científicament que és impossible parlar d'una sola font origen del catalanisme, oi més quan aquesta és de dretes! En una primera fase , cal atribuir part de la culpa d'això a Rovira: després tothom copia el que aquest autor n'ha escrit. En una se-
gona fase l'Esquerra Republicana dels anys
trenta i l'ambient repu blicà i d'esquerres en ge
neral fa que es recuperin moltes figures - Ferrer i
Guàrdia i altres menys conegudesque aniran sortint a la llum pública, però disposen de molt poc temps per ferho i en molts casos no es fa fins al final de la l'etapa
republicana, fins i tot en plena guerra.
· :"" ." ~
Ciutat amable
Sabadell Ciutat de convivència
Ciutat competitiva
Ciutat del coneixement
Ciutat de diàleg i participació
III
Ajuntament ~ I de Sabadell li
- Quan Solé Tura va escriure Catalanisme i revolució burgesa, no sabia que hi havia un catalanisme d'esquerres? Marfany, anys més tard amb La cultura del catalanisme, encara no se n'ha assebentat? No deixa de ser sorprenent...
- En Solé Tura tenia un discurs comunista i centralista, tan espanyolista com tendent a atribuir tot catalanisme a la burgesia com si Roca, Pi i Margall , Serra i Moret o Companys mai no haguessin existit. Participava, no ho oblidem, en la mateixa tradició stalinista que va condemnar un Joan Comorera a l'ostracisme més absolut , precisament per "catalanista"! En definitiva, no feia més que versionar en funció dels interessos propis. En justícia seva cal aclarir que anys després va admetre que el llibre aquell havia estat molt més "polític" que "històric". No calia que ho digués! Respecte a la posició de Joan Lluís Marfany, cal dir que certa tendència a l'apriorisme i al presentisme també han fet molt de mal a la lectura de la història. En Marfany pretén condemnar tot el catalanisme en base al buidatge de certes revistes i amb una òptica marxista d'avui. Crec que cal discernir amb molta més cura i no fer apriorisme. Voldria afegir que no puc evitar d'associar certa maIa llet que corre avui -i que vol passar per "acadèmica"!- amb una certa frustració existent amb l'eternització del pujolisme en el poder. Sens dubte són fenomens teleològics i extrapolacionistes. Molt bé, tots voldríem un govern d'esquerres, però no l'aconseguim a costa de laminar la catalanitat.
- El sorprenent del cas de Solé Tura i de Marfany, és que parlen del republicanisme en general com un moviment burgès, quan els que ho vivien, com el propi Roca ho veien com un moviment enfrontat als burgesos.
- No sols el republicanisme, sinó fins i tot la cultura catalana en un sentit més ample, sovint han estat jutjats amb una tre-
menda duresa en aquest aspecte. Respecte a la presència d'un importantíssim sentiment d'esquerres al si de la cultura catalana, caldria recuperar el llibre de Ricard Vinyes La presència ignorada. Hi intenta analitzar la presència d'allò que anomena un corrent "protocomunista" al si de la societat catalana, sovint amb força . Vinyes destaca que ha estat un fet amagat mentre que una cultura catalana de dretes, ha tingut molta més fortuna de cara a la seva publicitació. Vinyes analitza el procés que hi ha hagut d'escombrar convenientment tota una tradició del que pensava realment la gent del poble. En 21 aquest aspecte, Pere Anguera, en la in-troducció del seu últim llibre es pregunta què queda del pensament popular del 27 passat. Pocs llibres, poques revistes i en-cara les revistes que han estat enquader-nades. Es pot comprovar a qualsevol bi-blioteca que les produccions de la dreta estan impecablement enquadernades i no hi falta ni un número. En canvi a les col·leccions de revistes d'esquerres -quan aquestes es podien fer amb algu-na regularitat- hi falten un munt de nú-meros. Això és una mica el que ha suc-ceït amb el nostre passat. I Roca és una part d'aquell passat que ha estat quasi del tot escombrat , no ha estat pres en consideració. I això sens dubte ha fet mal perquè ha deixat un buit a l'imaginari col· lectiu dels catalans. En tot cas, el que caldria demanar-li al Sr. Solé Tura és si la seva visió dels republicans del XIX cal associar-la amb el seu entusiasme per la monarquia constitucional l'any 78 ...
- Anem una mica al tema dels antecedents: Roca té molt clar quin és el fil de la història, i això sembla que continuï fins al 1939. Quan Macià parla sembla que coneix Roca, que ha begut de les mateixes fonts. A partir de la revolució liberal el nexe d'unió és ellliurepensament, i figures com RObreño, Xaurador, Roca, Companys, Macià, tenen una manera lliure de veure el món, des de la defensa dels interessos del poble. Sembla que
28
això s 'hagi perdut i que en l'esfera política actual gairebé ningú sigui conscient d 'aquesta tradició.
- Potser si haguessin estat deu anys de dictadura no s'hauria estroncat aquesta tradició. La dictadura de Primo de Ribera, en certa manera, va anar bé per a les esquerres, amb deu anys una generació és viva i encara pot tornar a la lluita amb el record viu del passat. Quaranta anys fan que hi hagi un trencament molt i molt considerab le. La repressió va ser brutal i el poble català en gran part la interioritza en forma d'auto-odi. És a dir, aprèn un sistema de defensa psicològic que fa que les mares diguin als fill s que no s'hi fi quin . Fa que s'oblidin aquelles coses que s'haguessin pogut convertir en símbol per enllaçar amb aquesta tradició. A més, tal com va anar l'experiència de la Guerra Civil a Cata lunya fa que sigui radica lment diferent a la que queda a Euskadi , i si m'apures, encara a Gal ícia . Aquí , tres anys de reraguarda, de gana, de perdre amargament després de llarga lluita, la quinta del biberó, la quantitat de nois de setze o disset anys que moren al front fa que l'experiència sigui molt més amarga que la dels bascos que ho perden tot en un any - i Irún i Donostia en dos mesos ' Tal com va anar, a Euskadi la guerra permet la creació d'un pensament mitic a l'entorn de l passat pre-dictadura, del que va ser la guerra. A la retina col·lectiva - si se'm permet l'expressió- queda la imatge del gudari amb la ikurriña anant cap al front , de Guernica en flames .. . Aquest pensament mitic és molt més problemàti c a Catalunya. Cada vegada que intentem fer alguna cosa de cara a recuperar memòri a
històrica, per exemple reivindicar Companys - l'únic president d'un país elegit democràticament que és afusellat per un país aliat de l'Eix feixista- algú s'encarrega d'omplir La Vanguardia i Catalunya Cristiana de cartes en contra . Aquest fet , i d'altres , fan que el passat sigui irrecuperable des del punt de vista de recuperar tradicions, símbols . Evidentment que perdre una guerra és negatiu , però hi ha països que perden guerres i la pèrdua els serveix per fer una lectu ra diferent , per continuar la seva tradició en un al tre sentit, però des de la tradició en definitiva . Aquell a opció ideològica que era absolutament majoritària als anys trenta -catalanista , republicana, laicaamb el pes de quaranta anys de dictadura en contra , es perd i en lloc d'haver-hi una reacció de recuperació, a Catalunya s' interioritza el missatge que la dictadura va voler inculcar. I es crea una nova esquerra absolutament aliena a la tradició del pa ís , per bé que diu voler-la seguir' Si a això afegim el fet que la transició va fer els impossibles per descarrilar segons quines opcions - amb l'ajut mai prou ponderat de Joan Carles i els seus consellers privats- doncs el resul tat està cantat. La Transició de 1975 va ser en molts aspectes un ca lc de la de 1875, amb Suàrez en el paper d'un Cànovas de vida més breu,
i amb Gonzàlez com a Sagasta. El fet diferencia l de l'es
querra pròpia, amb la seva tradició , no entrava en els plans del nou règim monàrquic.
- Per a la gent independentista d'avui, el federalisme no n'és la font. Actualment s 'oposa Roca a Pi i Margall. Les diferències hi són,
però tots dos partei-
xen d 'una visió democràtica, amb sufragi universal, humanista, /liurepensadora , pràcticament socialista. Com pot ser que s'oposin dues posicions tan properes?
- Crec que és vital en observar la història , tenir un concepte d'evolució. No són possibles ni les fotografies-veritats-eternes ni la teleologia. En general però, la gent desconeix la història i són importants els matisos de cara a anar a buscar una tradició , sigui la que sigui. Els independentistes farien bé - fa riem bé, vajaen rebutjar molta part de Prat i mirar amb interès els republicans federals. Cal tenir present que els intransigents estan per la creació d'un estat català. Què més alliberador -nacionalment- que això, no? A les eleccions del 69 i a totes les d'aquell periode es presentaven amb un programa que incloïa la independència de Catalunya com un dels seus punts. En contra dels benèvols, que defensaven que primer s'havia de crear l'estat independent per després -en tot cas- anar a una federació. Possiblement el que ha portat a menystenir l'aportació dels federals al discurs nacional és el fet que gran part del que escrivien no era en català. El fet que Prat i el Canonge Collell ho feien en català els feia més interessants? Crec que no.
- Tornem al federatisme.
- El més important que ens ha deixat Fèlix Cucurull és exactament això, el coneixe-ment que els federals són l'herència més directa de l'esquerra catalana.
- Hi ha un personatge poc conegut d'aquesta època: Joan Baptista Guardiola. Ens podries dir qui era?
- Guardiola és molt citat per Roca, però sempre en
llistats, no n'arriba a parlar extensament enlloc. L'any 1850 escriu un llibre importantissim com a antecedent de la tradició lIiurepensadora catalana i del federalisme, Ellibro de la democracia. És un gran referent per al republicanisme federal català.
- Com a histonador Roca relaciona dues escoles: l'escola històrica i la filosòfica o racional. És una mica la síntesi entre la tradició i l'humanisme?
- És un tema que ens porta directament a entendre aquest concepte dels dos ca- 21 talanismes. L'escola històrica és una es-cola de pensament que neix del pensa-ment alemany, de Savigny, profundament 29 tradicionalista i reaccionària, però que té el valor d'interessar-se pel passat com a model. Tot i que el model que proposa és absolutament negatiu. Roca Farreras en destaca la particularitat de mirar en la història per buscar models, amb això ell hi coincideix. Però ell proposa un altre model de passat, de trajectòria republica-na catalana -una tradició que fa néixer a allò que anomena la república muntanye-sa del segle VIII . Una tradició que con-trasta amb el model centralista i absolu-tista de Castella , per exemple. L'escola filosòfica representava totes les idees d'esquerra del seu temps. L'important no
era la tradició sinó les idees i el sentiment d'una humanitat que avança
cap a un socialisme o cap a un paradis del futur, basat
en la idea i l'alliberament a través de les idees .. .
Roca suggereix que es faci un maridatge
d'aquestes dues tradicions: recu
perar un passat, però basat en els ideals de les esquerres del seu temps. En certa manera li busca el "passat"
Col·lecció Materials de Joventut Ulli .. u eina pe l conilllr aspe c te s nous o poc es tud i at s de la condi ció Juv enil .
kt."~DIIl'_ """'_" 1Mc . .... .......... , ...
MAHIIA U O( JOY UIU'
Darrers titol s pub li cats
I [ I ¡USl ln.n ll .n Joc
l)" tr,1JUl.{l ~,I Idl ll~ IIU~~ ¡>~PI'(I I' C ilm@nr
J.~ '," er 1.1' 1'1\ ,'.1 l ",h oJ~ ~e'_ u~d.t""
CUIIIlI I VIU
1I,, ~ 'er~f( d '>Ull'" I~ • t .ld·~C,-n"f~1
J~ ~ IUV~~
T, IHH"U .t\J",,~ I~ lI'bI!!"> .. QUd ~irlll tlIf'f'.' to'
Ild 11 nt!"',;¡ ,1~ d D PUloK' l .. ,,~ de lOl"drM '.'
.,o: 1.1,_ B"'(I'I~".l <Iq [l~l500
,,~ 1111,'~' ~@"l", r .. r" "up , w- ",~" 1/')
~n 11'< '¡ t. (,O
•. lb lo <n de II d I IllQ(' 8Ctl
I~, , l uT .. 1
11' ~.11"h1, II
';i;I;I;.:'
{OC} Diputació de Barcelona Ollcma dt!l PI.t Jn~e
de l'escola filosòfica. I se'n surt prou bé. És una de les seves grans contribucions al pensament catalanista d'esquerres.
- Primera es la libertad a la patria porque no hay patria sin libertad. Comenta 'ns aquesta cita de Roca Farreras.
- Ve d'una controvèrsia que hi havia en el seu temps. Per a les esquerres, Suïssa i Estats Units eren un model, com a països federats i republicans. De fet, aquests dos models s'esmicolarien per a Roca, Però ell --{;om a federal més o menys ortodox dels anys seixanta i setanta, que escriu a les publicacions oficials dels federals tant a Madrid com a Catalunya- en una primera etapa tracta molt de Suïssa. En diversos moments recorda el debat que té ll oc al Vaud sobre el lema del cantó Patria i llibertat. La polèmica versa sobre si la paraula "llibertaf' havia d'anar abans o després de la paraula "pàtria". Roca creu que primer ha d'anar el mot "llibertat". Perquè la pàtria no tenia sentit si no era per afavorir la llibertat dels homes.
- Pel que fa al tema de l'Església, Roca defensa la separació entre Església i Estat, és anticlerical, critica els jesuïtes, critica el Montserrat carlista, però, a la vegada, i precisament perqué és anticlerical defensa la llibertat de pensament, de religió i defensa la conservació de monuments religiosos, quan encara no estava de moda. Acusa l'Església, i en concret el Vaticà de falta de moral en molts moments. Parla 'ns del context d'això.
- Caldria parlar del context familiar. La de Roca és una família religiosa, però liberal alhora. El 1808, quan a Barcelona els francesos executaven els rebels barcelonins - el pare Gallifa i els seus- la gent es va tancar a casa seva com a protesta i va fer una vaga de carrer. Ell no ho va viure directament, però a casa seva tenien una imatge de la Mercè davant de la qual la família va estar resant durant aquelles
execucions. En el seu despatx sempre va mantenir aquella escaparata de la Mercè com a record d'aquell moment de protes-ta civi l en contra d'un abús del poder. Respecte a la immoralitat del Vaticà, Roca dedica molt d'espai a estudiar-ne la política exterior, que sens dubte tenia com un estat més. L'Església sempre està amb el poder. Afavoreix els interes-sos russos per damunt dels polonesos, malgrat ser aquests catòlics . El tema de les Illes Carolines -fins aleshores espa-nyoles- el fascina. Denuncia com el Papa hi beneeix la intromissió alemanya. Curiosament, Roca fa un discurs, que pot 21 semblar espanyolista. Un catalanista d'esquerres que critica el Govern i el Vaticà per la pèrdua d'una colònia ... Roca 31 és anticolonialista, no cal dir-ho, però com a bon polemista, carregat d'ironia, aprofita un argument brillant i amb tota la ironia pregunta "Hem de ser nosaltres, els separatistes i anarquistes, els qui denunciem l'atac a una colònia espanyola, i l'excusa que en fa el Vaticà?" Ell se'n faI.
- Roca arriba a afirmar que resulta incompatible ser catòlic i entusiasta defensor de la llibertat de Catalunya. És molt estrany que hi hagi tants independentistes catòlics en aquest país. Des d'aquesta òptica, que Roca Ferreras fes aquestes afirmacions fa cent vint-i-cinc anys, té una modernitat extraordinària.
- Roca no ataca els catòlics, sinó l'Església oficial. Vist des d'avui l'element més interessant de la participació d'en Roca en el debat és la lluita dialèctica que va portar contra allò que és tingut com El Catalanisme -amb majúsculescom a origen de tot catalanisme. Per exemple, les principals disputes que té Roca des de les pàgines de L'Arc de Sant Martí -un dels diaris més importants del catalanisme d'aquell moment- sòn contra els catalanistes catòlics i sobretot el grup de Collell. Collell acusa Roca de "separatista", des de La Veu de Montserrat, i després des de La Veu de
32
Catalunya, hi ha furibunds atacs contra Roca i el seu grup, acusant-los de separatistes . És inversemblant però la necrològica més negativa que rep Roca quan mor la fan els catalanistes de La Veu de Catalunya'
- Poca gent ha qüestionat Bonaventura Carles Aribau i la seva Oda a la pàtria com l'inici de La Renaixença. Com pot ser el pare de la represa cultural nacional ca talana algú a qui, per exemple, Roca Ferreras, amb molta raó qualifica d"hacendista español unitario "?
- En aquest país la manipulació mítica ha estat i és molt gran. De vegades s'han convertit en mites figures força grises i anodines del nostre passat , fins i tot algunes de francament contradictòries. Un petit exemple és el cas de Rafael Casanova, que ha sortit de la història com el màxim mite, i al cap de pocs anys era un advocat al servei dels fe lipistes. En canvi el general Moragas -tot i que fa certa cosa de reivindicar-lo perquè és un militarva ser un màrtir d'allò més atractiu per a la mitologia. En qualsevol país normal , se ria un cas emblemàtic. També podríem citar en Basset, Pere Caimó, el noi de les Barrequetes, Josep Sunyol , Isabel Vilà o tants d'altres, però fins pràcticament avui, quin historiador s'ha interessat per ells? Molts segueixen represaliats fins i tot en la mort! Curiós país el nostre .. .
- La qüestió social és molt important en el republicanisme federal. Roca s 'autodefineix com a anarquista-roigsocialista, està a favor de l'abolició del treball de nens, creu que hi ha d'haver un socialisme
particular de cada nació, que la política republicana no és burgesa com déiem abans. Som davant un personatge que té les coses molt clares des d'un punt de vista social, segurament aquesta és una de les raons perqué determinat catalanisme conservador tampoc hagi tingut cap interès en recordar-nas-ho.
- A la primera etapa de creació de la Primera Internacional, Roca escriu articles, com El patriotismo social, - que han rebut molt poques atencions per part dels historiadors catalan istes, segurament perquè són en castellà- on s'hi plasma un internacionalisme claríssim, la idea que amb la seva lluita, els obrers des de la pròpia nació poden i han d'ajudar els obrers d'una al tra nació. És un internacionalisme explicat amb un llenguatge molt diferent del que usa Lenin quaranta anys més tard, però n'és un precedent importantíssim. En qualsevol país normal, tota l'esquerra n'estaria orgullosíssima. Una mica és el que ha passat amb Montoriol , la gent recorda el submarí, però de La Fraternidad no se'n parla. O el cas de Clavé, molta coral però poc record pel seu republicanisme federal intransigent.
- El que és sorprenent és que aquest aspecte social
i federal, no és una cosa minoritària en el seu moment, convé destacar que quan hi ha sufragi universal aquestes opcions guanyen.
- Cal que la gent sàpiga que en els pocs moments de "democràcia" o se· mi-democràcia que
ens han permès els espanyols en els dar
rers dos segles, a Catalunya s'ha tendit a
votar massivament el repu-
blicanisme i el cata lanisme popular. Que això no hagi passat amb la Transició , i que l'esquerra nostra hagi patit un grau de sucursalització monàrquica tan sorprenent, té molt a veure amb el disseny que hom volia donar al nou Estat. Tenien la lliçó ben apresa de 1931. Des de Juan Carlos I fins al darrer comunista, el discurs orteguista més tronat estava en totes les boques. L'ex-senador Francesc Ferrer explica que les Corts constituents de 1977 semblaven una universi tat d'estiu on l'única assignatura era l'ideari d'Ortega y Gasset! Vet aquí la situació d'avui, que Roca hagués criticat de valent.
- L'altra sorpresa que presenta Roca és el tema de la llengua i l'actitud davant Castella. Roca parla sempre molt bé de Castella, de la llengua castellana i de la necessitat de conèixer-la. Escriu indistintament en castellà i en català, en funció dels mitjans que té per divulgar les seves idees, i no considera la llengua com un element central del seu con-cepte de nació. Quina valoració en fas?
- S'ha de veure des de la seva època.
Premsa en català n'hi havia molt poca. Roca afirma la nació catalana desacomplexadament en l'idioma que sigui. Ell estima el caste llà i Castella, per què no? En el republicanisme català, des del començament - neix d'una manera organitzada des de l'any 1840- era molt viu l'esperit d'elogi als "comuneros" de Castella, i fins a finals de seg le, potser més popular que l'Onze de setembre i tot! Roca era un catalanista internacionalista, i aquest internacionalisme comportava una admiració per Castella , la primera víctima de l'absolutisme a Vi llalar. Ell lamenta que els catalans de l'època no haguessin 21 ajudat els comuners, o també l'aragonès Lanuza més tard. Roca promovia un ca-talanisme desacomplexat. I aquest desa- 33 complexament passaria per perdre se-gons quins complexos. Es clar que l'actitud de Madrid no ajuda, ni avui ni en temps dels socialistes en el poder. Existei x una aversió a la catalanitat real. Ells no ens poden acceptar. I aquí, per-què els acceptin , molts fan l'operació ca-
maleó. No hi ha Zèlig tan reei-xit com molt català d'avui. Llàstima no tenir un Roca i Ferreras a punt per ironitzar-hi! ,
•
1. Toni Strubell. Josep Roca Ferreras i l'origen del nacionalisme d'esquerres. Llibreria El Setciències. Arenys de Mar, 2000.
34
la col-labol'3ciÓ La identitat consensual
David Sempere. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia
Després de 20 anys de la recuperació del nostre Estatut , que significava la recuperació d'un marc democràtic de llibertats individuals i co l· lectives - potser encara insuficient, però a sens dubte una eina de reconstrucció política potentíssima - d'avenç material del país , als anys noranta Catalunya recuperava, en clau de "normalitat" , el debat de la sobi rania nacional , fins i tot amb l'explici tació de l'objectiu independentista promulgat per part d'una de les branques del catalanisme progressista. Aquest debat, signe de la normalitat que anem construint, ha generat no poques sinèrgies positives, entre elles la capacitat de trencar no pocs murs mentals. Però de re-
ents i com a irreconciliables. Així, mentre que una part del país entrava més o menys en el debat de la sobirania, i fins i tot en el de la independència, des d'una certa normalitat , una altra part es girava d'esquena o ignorava un debat que no els generava cap bona vibració. És per aquests motius que cal des de l'esquerra progressista , bastir un nou concepte de catalanitat, que mes enllà de tradi
cions identitàries d'arrel alemanya, que mitifiquen la nació com un ens amb vida pròpia (allò de "hem estat, som i serem"), recuperi la nostra tradició -republicana i radicalment democràtica- i construe ixi una identitat que pugui ser assumida per
truc, ens ha si tuat en Hauríem de tenir la majoria dels homes i les dones d'aquest país. Caldria iniciar de nou un debat sobre els conceptes . Caldria que sobre la base de la tradició il·lustrada, recupe-
el terreny dels sentiments de les identi-tats.
L'explici tació del discurs sobi ranista obligà a una certa autointElrrogació a no pocs catalans , que s'enfrontaren per pri-
la capacitat, recuperant aquesta social civil , de construir un nou concepte d'identitat
que ens permetés la integració dels nous
conciutadans réssim el concepte
mer cop i d'una manera oberta a un con flicte d'identitats. Molts dels fills dels mal anomenats "nous catalans" es trobaren davant d'una cruïlla d'opcions entre dues identitats, la catalana i l'espanyola, plantejades en el debat mediàtic com a exclo-
de ciutadan ia, com el marc consensuat i per tant pactat entre tots els ciutadans i les ciutadanes lliures, que ens permetés constru ir una identitat compartida. Una identitat que, a partir del concepte de ciutadania hi sumés els factors que ens objectiven com a poble
-llengua, cultura i història-o Una identitat profundament democràtica, que s'afirmés per si mateixa, sense necessitat de definir-se per referència permanent enfront a d'altres identitats. Una identitat construïda en positiu, sense negació de les identitats de partida. El nostre país, amb una tradició de cultura de societat civil profunda (potser avui profundament tocada de mort i desatesa incessantment pels
poders públics) que s'ha hagut de bastir al marge dels poders de l'Estat , hauria de tenir la capacitat , recuperant aquesta societat civil, de construir un nou concepte d'identitat, que davant de falsos discursos
multiculturals , ens permetés la integra-ció dels nous conciutadans que
arriben a casa nostra. Una identitat consensual , o com la vulgueu anomenar, que ens permeti créixer a tots en llibertat
\ 21
35
\fan, 'jogh
Algun es dc Ics
millo rs IÏnnes t" n e l
tractame nt de la llu m.
® I.i FEC5rl enher
Grupo Endesa
l'apun'/' Cebrià de Montoliu 1873-1923
Eduard Masjuan. Historiador
Quan parlem de la ciutat sustentable més humana i habitable, ens pensem que es tracta d'un invent recent. Ben al contrari, la idea de l'urbanisme ecològic fou un concepte impulsat a principis d'aquest segle per persones com Cebrià de Montoliu i desenvolupat pels moviments anarquistes ibèrics fins al 1937. La figura de Cebrià de Montoliu, advocat, literat i humanista ha restat oblidada fins fa ben poc i cal recuperar la seva obra com un dels precursors de l'ecologisme a casa nostra.
Humanista utòpic
En el vessant humanista, Cebrià de Montoliu prologa i edita el 1901 un assaig del pensament ecològic i social de John Ruskin (1818-1900) advertint la desintegració del món natural , de la bellesa, de l'art i de la cultura. El somni de Montoliu era aconseguir una Europa més verda, més sòlida i formosa que regenerés la corcada societat de l'època i on prevalgués com a valor suprem que l'única riquesa és la Vida. El 1903 continuant amb la divulgació de l'obra de Ruskin , publica l'obra Natura "Aplech d'Estudis y descripcions de sas belleses triats entre les obres de John Ruskin". Igualment va ser un entusiasta de l'obra del literat i pensador socialista William Morris (1818-1896)
del qual en la novel ·la Noves 21 d 'enlloc publicada el 1918 en va fer el pròleg i la biografia . Aquesta novel ·la és una visió 37 utòpica de la societat del futur basada en l'amor, la cooperació i el respecte per la natura. La seva publicació va causar un gran escàndol en la societat ca-talana conservadora i a perso-nalitats com ara Puig i Cadafalch. De fet, Noves d 'en-lloc, significa la difusió de les
idees utòpiques que preconitzen l'adveni-ment d'una societat millor en equilibri i respecte per la natura. L'obra apareix precisament quan la burgesia catalana impulsava el noucentisme, perquè la cul-tura conservadora i el creixement econò-mic prevalguessin per sobre la natura i els ideals de transformació social.
Urbanisme ecològic
En el vessant de l'urbanisme la figura de Cebrià de Montoliu ressalta com a introductor de les idees de la ciutat orgànicadel biòleg i sociòleg escocès Patrick Geddes (1854-1932) , el qual dota el con cepte de Ciutat Jardí - desenvolupat pel teòric socialista Ebenezer Howard (1850-1828)- d'una síntesi científica d ' ecologia urbana basada en els continguts de la geografia humana d 'Eliseu Reclus i de la sociologia de P. Kropotkin . Geddes proposa que aquest nou enfoc rebi el nom
38
de Ciència Civica o ciència de les ciulats . Geddes va defini r l'anàlisi dels fluxos d'energia i materials no renovables emprats pel sistema industrial de finals del seg le XIX (essencialment del carbó) i adve rtí de la necessitat de superar la "pal eotècnica", caracteri tzada per l'era del ca rbó, per passar a una nova etapa "neotècnica", marcada per l'ús d'energia de font renovable i per l'equilibri entre la ciutat i el camp. Cebrià de Montoliu és un modern ista convençut que és poss ible transformar la societat a partir de l'educació i que per això cal acabar amb el monopoli cu ltu ral de les classes privilegiades.
Cebrià de Montoliu des del Museu Social creat per la Diputació de Barcelona el 1910, dedicat a l'estudi dels fenòmens socials, defensa a ultrnaça l'impuls del model de Ciutat Jardí. En aquest sentit, proposarà la creació de càtedres i seminaris de Construcció Cívica. El 1912 escriurà l'obra La Ciudad Jardin en la qual defineix que es tracta d'una colonització interior basada en la descentralització de la indústria i l'equilibri camp-ciutat a fi de fer més sana i barata la vida urbana i, alhora, que l'agricultura veïna es beneficiï dels avantatges socials de la ciutat. Lòg icament, Cebrià de Montoliu distingia clarament entre la Ciutat Jard í i el suburbi ajardinat. La teoria de la ciutat orgànica en la qual s'em-marca la proposta de la Ciutat Jardi reconeixia que l'o rganisme urbà consta d'òrgans que en condicionen la seva funcionali tat. En aquest moment, Cebrià de Montoli u era encara optimista per emprendre la reform a ecològ ica de les ciutats catalanes. Per això va fundar la Societat de Construcció Cívica a fi d'impulsar la salvaguarda dels cintu rons verds existentes , alehores, a les ciutats del
país. Malauradament, les idees de progrés tecnològic indefinit, l'arribada de l'automòbil i la implantació del model de ciutat lineal i del creixement poblacional (recordem que entre 1850 i 1900 la ciutat de Barce lona havia passat dels 175.000 habitants als 537.000) ho impediran definitivament.
Cebrià de Montoliu (impulsor del model urbanístic de la Ciutat Jardí entre el 1912 i el 1919) serà l'alternativa al projecte Gross Barcelona que defensava la burgesia catalana i que el 1914 ja preveia una Barcelona com l'àrea que avui ocupa l'anomenada regió metropolitana. Una àrea en la qual ciutats com Martorell , Vilanova i la Geltrú, Sabadell, Terrassa, Granollers , Mataró, fossin barris industrials suburbans de Barce lona.
En definitiva, el model organicista de Cebrià de Montoliu s'oposava clarament al model inspirat amb l'experiència de les metròpolis de París, Londres o Berlín. Un model d'urbanisme racionalista-funcionalista corbuserià que a finals dels anys vint serà defensat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, urbanista que paradoxalment va formar part de la Junta de la Soc ietat Cívica la Ciutat Jard í i ocupà el carrèc de secretari després de la marxa de Cebrià de Montoliu l 'any 1920.
Cebrià de Montoliu fou una persona que es podria englobar en el moviment dels anomenats activistes cívics tot i que el model d'urbanisme ecològic que defen -
sava a nivell teò ri c era coincident amb el dels anarq uistes. Aquests darrers als anys trenta, com és el cas de
l 'enginyer Alfonso Martínez Rizo, tanma
teix, defensaven que el problema principal
de l'urbanisme il ·limitat no es solucionava, tan sols, conscienciant la societat, sinó
abolint la propietat privada del sòl.
El model leòric de Cebrià de Montoliu s'oposava frontalment al concepte de ciutat metropoli tana de mida il· limitada, quadriculada i simètrica sense cap inclusió d'elements ni naturals ni art ístics tal com volien les classes conservadores per especular amb el sòl lliure de forma organitzada. Les illes de l'eixample barceloní, sobre una xarxa de carrers amples paral,lels, com a unitat bàsica per aconseguir una urbanització accelarada en són el paradigma que ho feu possible ; un pla per urbanitzar el territori rural.
En paraules del mateix Ildefons Cerdà, autor del Pla de l'Eixample de 1859 "Barcelona, debe ensancharse, dilatarse y extenderse por todo este lIano
Credo humanista
que Dios ha concedido generosamente a su desarrollo".
Alguns autors volen veure el pla de l'Eixample de Cerdà com una obra si tuada en el marc del socialisme revolucionari pel fet de coincidir en el període de la gran obra de Marx i argumentar-lo en idees higienistes. El model Cerdà, que propiciarà l'absorció de pobles, la centralització i l'especulació del sòl, serà criticat durant la segona meitat del segle XIX essencialment pels moviments anarquistes i republicans federals. Malauradament, la urbanística de la ciutat il·limitada que dóna lloc als inicis de la conurbació de Barcelona a través de Cerdà és plenament vigent avui a CatalUnya .
•
L'ecologia urbana d'avui 1 no difereix gaire en els plantejaments urbanístics multidisciplinars i filosòfics dels teòrics de la ciència cívica com Cebrià de Montoliu . Tot i no ser un text propi de Montoliu assenyalem com a text representatiu de les idees d'aquest urbanista ecològ ic alternatiu, l'expressiu Credo Internacional de les Ciutats Jardins.
"Crec en la noblesa de la vida. Crec en la dignitat del treball, del treball honrat, fet amb joia i degudament remunerat. Crec en la utilitat dels bons lleures i de les sanes recreacions. Crec que cada família deuria tenir la seva casa, cada casa el seu jardí. Crec en la necessitat d'una bona alimentació, Crec en la cultura del cos tant com en la cultura de l'ànima per la salut d'un i altra. Crec en l'encís de les flors i les beutats naturals. Crec en l'alta vocació de la dona i en la santificació de la infància. Crec en la ciutat ditxosa. Crec en el sobirà poder de la bellesa. Crec en l'Amor i en la Bondat. Crec que la Veritat existeix i cal cercar-la. Crec que la Felicitat és d'aquest món i que cal guanyar-la .. . "
1. Vegeu l'excel ·lent llibre de Virigin io Bettini, Elemen/os de ecologIa urbana, Editorial Trotta, Madrid , 1998, en què es mostren els origens de l'ecologia urbana contemporània així com els diferents plantejaments oportunistes per fer-la compatible amb el creixemenl ¡I· limitat de les ciutats.
21 39
~ I "\1\ I JI~lr"t OF "4.IU"f 1 Of\" 10111.1111 ('UI It "j,i
I l'" Ilt,tm-..
Master en Dret Empresarial
* Partint dels coneixements adquiri ts en la llicenciatura en Dret, el master s'endinsa directament en la resolució de casos rea ls, en l 'intercanvi d ' experiències amb advocats en exercici i en el contacte en un despatx .
* Durada: 1 curs aca dèmic de 700 hores lectives més 300 hores de pràcti ca profess ional, d'octubre de 2001 a desembre del 2002
* Preu : 820.000 ptes (4 .920 .3 euros)
Master en Assessoria Fiscal
* Capaci ta per a l 'exercici de la professió d 'assessor fi sca l. aplicant i assentant els coneixements teòrics adquirits en la pràctica en un despatx profess ional.
~ Durada: 2 cursos acadèmics amb un total de 580 hores lectives més 480 hores de pràctica professiona l, d 'octubre de 2001 a jul iol del 2003
* Preu per curs: 460 .000 pte s (2.764,66 euros)
Inf'ormació i inscripcions:
Escola Università ria d 'Estudis Empresa ri als. Area de Tercer Cicle. Av . Dia90nal 696. 1a planta. (Iesp. 119 08034 Barcelona Tel. 93 4021992/93402 1993 Fax 93 403 5906 e-mail: [email protected] hllp:/ / www.ub.es/empresarials
I...s..."~ IIll.t1'-.It.lll~ d'F..-.tI'Jj, bllrft"'!&f!olb
la creaciÓ Somni 25 El codicil dels baladres
César Ofaz Gran.
Benvolgut amic, t'escric des de la soletud feliç, alço els ulls i contemplo com el sol s'oculta rere les muntanyes mentre la lluna subjecta les primeres estrelles, conservo l'aroma de romaní del brou que prenc cada tarda en comunió amb el paisatge pedregós mentre sona el piano de Sat í; escric a la claror del llum d'oli , he renuncial a la llum elèctrica que immobilitza les ombres. Sé que has intenlat posarte en contacte amb mi , estic retirat, sense telèfon , la correspondència la recullen en un poble que és a vint quilòmetres.
Sento, sé que la meva fi és a prop i no puc evitar pensar en l'endemà, et sorprendrà, la meva sorpresa és més gran; et demano que com a marmessor, compleixis amb la meva voluntat , sinó, fes donació de la meva fortuna a la primera ONG que s'inscrigui en el registre. Tots creuen que la meva vida ha estat fructífera, jo no, de la meva obra només salvo alguns dibuixos juvenils i les últimes teIes, que ordeno, com a codicil al testament, que no es donin a conèixer fins deu anys després.
La meva biografia és ben coneguda, la meva vocació artística no fou la lògica conseqüència d'una tradició , sinó d'una trobada: els meus germans i jo anàvem cada tarda a jugar al parc, un dia de primavera, recordo la bufanda i l'aroma dels lil·lers, aparegué un vell misteriós amb
una gorra blava, cada dia muntava el seu cavallet davant dels baladres, lentament, minuciosament, pintava les flors blanques i roses; jo l'observava, el quadre avançava lentament, una tarda aprofitant una de les seves pauses per fumar li vaig preguntar:
- Senyor, li falta molt per acabar el quadre? Es va apartar la pipa de la boca i va dir:
- Si tan sols pretengués retratar els baladres, fa dies que l'hagués acabat, no, el meu treball és pintar la seva vida interior, aconsegui r comunicar-me amb les seves fu lles verinoses, amb la seva llum i la seva aroma fins a comprendrel's i estimarlos, això no és fàcil , gens fàcil ; després és senzill copiar la imatge mental que n'has copsat.
D'aquesta trobada procedeix la meva passió per l'art; a partir d'aquell dia, em vaig dedicar obsessivament a dibuixar tot el que vivia o tenia palpitació de vida; recordo una atracció gairebé sexual per una àmfora recuperada del fons del mar, la superfície rugosa coberta de restes de vida i l'elegant forma de les nanses. Avui , després de tants anys, sé que la forma d'aquell objecte recuperat de l'oblit, contenia la memòria humana i en les seves adherències, la de la vida.
La resta és coneguda, els premis, el viatge a París , els anys de misèria i frus-
21 41
42
tració, l'oblit dels somnis infantils, la descoberta d'una forma abstracta de ll enguatge plàstic, l'èxit, el reconeixement i la fama .
Avui jutjo la meva obra com una desviació, un producte de la rancúnia i la vanitat , els quadres més famosos són fills del whisky i la ideologia.
He viscut com una cortesana del progrés: adu lat i respectat ; he contribuït a desordenar el món, he menyspreat l'ètica humanista del segle XVIII , però cínicament he admirat en secret els seus art istes. Molts dels meus amics es van suïcidar, les meves dones ho van intentar, jo no, em vaig creure la mirada del segle, quan només n'era el símptoma de la pitjor malaltia.
Els anys transcorregueren entre fotògrafs , periodistes i lluites cos a cos amb enormes teles i
femelles desconegudes fins que un dia, no qualsevol dia, el dia que vaig tenir el diagnòstic definitiu de la meva malaltia , vaig anar a passejar pel parc de la infància i vaig trobar un vell que pintava, semblava el mateix, la mateixa concentració , la mateixa fascinació pels baladres; en aquell moment vaig sentir la davallada i la visitació del nen que no va poder ser, vaig comprendre l'error, vaig veure amb claredat que la meva obra havia estat el sorollós preludi a l'autèntic desig.
Vaig comprar una casa en una regió gairebé deserta d'un país indiferent a l'art i al progrés; m'hi vaig instal·lar, vaig tancar portes
i finestres. El pati interior --{;om un claustre- conté un pou i
una mata de baladres que pinto amb passió, sóc feliç, intento comprendre el misteri de les seves fu lles verinoses que encara no he tastat \
TRU((lié~ A fta'l<fTAT !( éL 51W((lié~
úMfR ATA().. Ot NOU"
44 Sin papeles Jesús Bel/osa
la creaciÓ
la creaciÓ
Ernest Brugué
llibreS
Josep Roca Ferreras i l'origen del nacionalisme d'esquerres
Toni Strubell. Llibreria El Set-ciències. Arenys de Mar, 2000.
Aquest llibre -a l'entrevista en fem una extensa referència amb l'autor- és d'aquells que poden marcar un punt d'inflexió en el debat historiogràfic i també en el debat polít ic. Roca Ferreras és el graó més clar entre el catalanisme - el nacionalisme i fins i tot l'independentisme- i l'esquerra. Quan es parla de pèrdua de la memòria històrica sovint cal concretar com es produeix, aquest llibre ho explica clarament . Sorprèn la modernitat dels seus plantejaments i alhora denota el poc que avancem. Algun dia hom descobrirà el gran paper de Pi i Margall com a eix central de la simbiosi entre tradició catalana, esquerra, democràcia i catalanisme. L'esquerra avui està molt desorientada i intenta trobar a fora -com més lluny millorIes arrels dels valors democràtics i d'esquerres. Per què no es vol veure que aqu i mateix tenim elaboracions teòriques molt potents?
(J .S.B. )
La ecologia humana en el anarquismo ibérico Urbanismo "organico" o ecológico, neomalthusianismo y naturismo social.
Eduard Masjuàn Ica ria Editorial. Col. Antrazyt. 155. Barcelona, 2000.
Probablement podem pensar que la preocupació per fer la ciutat més ecològica o el problema d'increment pOblacional del planeta siguin moderns. Podem pensar també que l'ecologisme és un corrent d'opinió que esclata a mitjans del segle XX. Aquest assaig històric aporta les dades per demostrar que el moviment anarquista espanyol i en concret el català foren els portaveus de les noves idees que es forjaven arreu d'Europa sobre la necessitat d'urbanitzar les ciutats per fer-les més saludables a partir de criteris que avui ens semblarien totalment ecològics . En aquest apartat l'obra destaca la figura de Cebrià de Montoliu com a promotor en la difusió del concepte de ciutat jardí. En la segona part l'obra aborda com l'anarquisme també fou el capdavanter de l'anomenat neomaltusianisme o moviment a favor de la restricció voluntària de la natalitat per evitar les mater-
Ics l'ccomanacionS
nitats no desitjades, de no malmetre l'entorn ni desestabilitzar la societat obrera. Els neomaltusians van contribuir a divulgar mètodes de planificació familiar i de contracepció, raó per la qual foren perseguits politicament. L'oposició a la procreació va desembocar en actituds radicals com ara la vaga de ventres per aturar la utilització com a carn de canó dels joves obrers en les guerres colonials. L'educació sexual i el respecte a la llibertat sexual de la dona seran elements claus per als neomaltusians anarquistes i els naturistes. Aquest llibre es llegeix gairebé com una narració i ajuda a comprendre problemes ben actuals. És una lectura imprescindible per a qualsevol simpatitzant ecologista que vulgui conèixer les arrels del moviment.
(J .M.F)
21 47
48
recomanacionS
llibreS Els precedents del catalanisme
Pere Anguera. Empúries. Barcelona, 2000.
Aqueslllibre complementa el de Toni Strubell sobre Roca Ferreras. De fet és una gran revisió dels debats a l'entorn de ,'origen del catalanisme. Anguera , un expert en el carlisme, ens ofereix una vis ió totalment revolucionària sobre els inicis del catalanisme. El carlisme apareix com un moviment que reivindica la nova planta de Felip V. Sembla obvi, però no ho és. Els que reivind iquen la tradició catalana - la memòria, les institucions i fins i tot els edificis emblemàtics d'abans de 1714- s6n els liberals, demòcrates i republicans.
(J.S.B)
Noticias de ninguna parte
William Morris Ed . Hacer, Barcelona, 1981 .
William Morris (1834-1896) fou un precursor del socialisme humanista. Tot i que havia nascut en una familia pròspera de l'Anglaterra victoriana, de ben jove es va inclinar per qüestionar la societat en la qual vivia. Sota la influència de John Ruskin va posar en qüestió l'estètica de l'art amanerat de l'època. Va traduir la seva inquie,tud artística fabricant mobles, tèxtils i artesania propis que li van donar renom en el món del disseny. Tot i ser una per· sonatge de classe acomoda· da, l'opressió dels governs conservadors a la classe obrera, la impressió que li va causar conèixer la societat islandesa per la seva igualtat i llibertat, i les conviccions pròpies el portaren el 1883 a unir-se a la Federació Democràtica Socialista. Des d'aquesta data fins a la seva mort fa ra 578 mitings a favor de millorar les condicions de vida de la classe obrera. Morris imaginava una societat creativa i lliure , sense l'estigma de la propietat privada i respectuosa amb la natura. Un frase que compendia la seva visió utòpica fou , "La civilització
començarà el dia en el qual decidim que els béns i la pobresa han de desaparèixer per donar lloc a una comunitat de persones felices", Noticias de ninguna parle és el relat de la història d'un somni en la societat que els socialistes de l'època com Morris imaginaven. Aquest llibre que us recomanem està exhaurit, però el podeu trobar a les biblioteques. Morris té una dilatada obra literària plena també d'ideals. Un literat per a gent progressista.
(J .M.F)
( \
Inslruïu-I os i sUl'uulliul'es. associeu-l'os i sel'OIl furis. CSlill)('U-I'()s i sereu feliços
Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia