www.otsiera.com  

     

EPAMINONDAS  I  LA  SEVA  PADRINA  Sara  Cone  Bryant  

     

Una   vegada   a   Louisiana,   país   d’Amèrica,   hi   havia   una   bona   dona   que  només  tenia  un  fill.  Com  que  era  pobra  i  no  podia  deixar-­‐‑li  cap  fortuna,  va  voler  que   almenys   tingués   un   nom   ben   important,   així   és   que   li   va   posar  Epaminondas,  que  és  el  nom  d’un  general  de  la  Grècia  antiga  que  va  guanyar  dues  cèlebres  batalles.  

El  noiet   tenia,  doncs,  un  nom  ben  gloriós,  encara  que  això  no  semblava  que  li  fes  gaire  fred  ni  calor.  

Molt  sovint  anava  a  veure  la  seva  padrina  que  sempre  li  donava  una  cosa  o  altra.  

     Un  dia,  la  padrina  li  va  regalar  un  bon  tros  de  pa  de  pessic.  

- No  el  perdis,  Epaminondas  –va  dir-­‐‑  li–.  Agafa’l  bé.  - No  tingueu  por,  padrina  –va  respondre  Epaminondas.  I  va  estrènyer   la  mà  amb  tanta    de  força,  que  quan  va  arribar  a  casa  no  

duia  més  que  un  grapat  d’engrunes.    - Què  és  això,  Epaminondas?  –va  preguntar-­‐‑li    la  mare.  - Pa  de  pessic,  mare    –diu  Epaminondas.  - Pa   de   pessic?   Valga’m   Déu!   Què   n’has   fet   del   bon   seny   que   vaig  

donar-­‐‑te  quan  vas  venir  al  món?  Quina  manera  de  portar  un  pastís!  Per  portar  bé  un  pastís  s’embolica  ben  embolicat  amb  un  paper  fi,  es  fica  dins  del  barret,  es  posa  el  barret  al  cap  i  aleshores  un  hom  se’n  ve  tranquil·∙lament  a  casa.  M’has  entès?  

- Sí,  mare  –va  respondre  Epaminondas.    

 www.otsiera.com  

     

  Uns   quants   dies   després,   Epaminondas   va   tornar   a   casa   de   la   seva  padrina  i  ella  li  va  donar  un  bon  tros  de  mantega  fresca  perquè  la  dugués  a  la  seva  mare.  

Epaminondas  va  embolicar  la  mantega  molt  curosament  amb  un  paper  fi  i   va   posar-­‐‑la   dins   el   barret.   Després   se’l   va   cofar   i   se’n   va   va   tornar  tranquil·∙lament  a  casa  seva.  

Era  l’estiu  i  el  sol  cremava.  Vet  aquí  que  la  mantega  començà  a  fondre’s  i  a   regalimar   per   tots   costats.   Quan   Epaminondas   va   arribar   a   casa   seva,   la  mantega  no  era  pas  a  dins  del  barret,  sinó  damunt  Epaminondas.  

La  mare  va  aixecar  els  braços  al  cel  tot  cridant:  - Valga’m  Déu!...  Epaminondas,  què  portes  aquí?  - Mantega,  mare  –diu  Epaminondas.  - Mantega?  Epaminondas,  què  has   fet  del  bon  seny  que  vaig  donar-­‐‑te  

quan  vas  venir  al  món?  Aquesta   no   és   manera   de   portar   mantega.   Per   portar   bé   la   mantega  s’embolica   amb   fulles   fresques,   ben   embolicada   i   pel   camí   es   va  refrescant,   ficant-­‐‑la   de   tant   en   tant   a   la   riera   i   tornant-­‐‑la-­‐‑hi   a   ficar   i  tornant-­‐‑hi  encara,  fins  que  arriba  a  casa.  M’has  entès?  - Sí,  mare  –va  dir  Epaminondas.  

    La  propera  vegada  que  Epaminondas  va   tornar   a   casa   la   seva  padrina,  ella  li  va  donar  un  gosset  molt  bufó.  

 Epaminondas   el   va  embolicar  molt  curosament  amb   fulles   fresques,   ben  embolicat,   i   pel   camí  l’anava  ficant  dins  la  riera  i  tornava   a   ficar-­‐‑   l’hi   i   hi  tornava  encara:  fins  que  en  arribar  a  casa  seva  el  pobre  gosset  era  mig  mort.  

 La  seva  mare  el  va  mirar  i  va  dir:  - Valga’m  Déu!  Epaminondas,  què  portes  aquí?  - Un  gosset,  mare  –diu  Epaminondas.  - Un  gosset?  Epaminondas,  què  n’has  fet  del  bon  seny  que  vaig  donar-­‐‑

te  quan  vas  venir  al  món?  Aquesta  no  és  manera  de  portar  un  gosset.  Per  portar  bé  un  gosset  se  li  lliga   al   coll   un   cap   d’una   corda   ben   llarga,   i   tu   agafes   l’altre   cap   i   ves  estirant  així.  M’has  entès?  - Sí,  mare;  d’allò  més  bé  –diu  Epaminondas.  

 

 www.otsiera.com  

     

  Quan  va  retornar  a  casa  la  seva  padrina,  ella  li  va  donar  un  pa  just  acabat  de  treure  del  forn,  un  pa  de  barra  de  crosta  daurada.     Epaminondas  va  agafar  una   llarga  corda,   en  va   lligar  un  cap  al  voltant  del  pa;  després  va  deixar  el  pa  a   terra,  va  prendre   l’altre  cap  de   la  corda,   i  va  retornar  a  casa  seva  estirant  així.  

Quan  va  arribar  a  casa,  la  mare  va  mirar  la  cosa  del  cap  de  la  corda  i  va  dir:  

- Valga’m  Déu!  Epaminondas,  què  portes  aquí?  - Un  pa,  mare.  La  padrina  me  l’ha  donat.  - Un  pa!  –diu   la  seva  mare-­‐‑.  Ai,  Epaminondas,  Epaminondas!  Ni   tens  

gens  de   seny,  ni  n’has   tingut,  ni   en   tindràs  mai!  No   tornaràs  a  anar  mai   més   a   casa   la   teva   padrina.   Ara   hi   aniré   jo,   i   mai   més   no  t’explicaré  res.  

   L’endemà  la  seva  mare  es  prepara  per  anar  a  casa  de  la  padrina,  i  diu  al  

noi:     -­‐‑   Fixa’t   amb   això   que   et   diré,   Epaminondas.  Veus   aquests   sis   panellets  que  acabo  de  fer  coure?  Els  he  posat  aquí,  al  pas  de  la  porta  perquè  es  refredin.  Vigila  que  no  se’ls  cruspeixin  ni  el  gos  ni  el  gat,  i  si  has  de  sortir,  mira  bé  com  passes  per  damunt,  eh?  

- Sí,  mare  –  diu  Epaminondas.  La  mare   va   posar-­‐‑se   la   còfia   i   la  manteleta,   i   se’n   va   anar   a   casa   de   la  

padrina.  Els  sis  panellets  van  quedar  refredant-­‐‑se  al  pas  de  la  porta.  I  quan  Epaminondas  va  voler  sortir,  va  mirar  molt  bé  com  passava  per  damunt.  

- Un,  dos,  tres,  quatre,  cinc,  sis!  -­‐‑  tot  posant  el  peu  exactament  al  mig  de  cadascun.  

I   sabeu  què  va  passar  quan  va   tornar   la  mare?  Ningú  no  ha   sabut  mai  explicar-­‐‑m’ho,  però  potser  vosaltres  ho  podreu  endevinar.  El  que   jo  em  penso  és   que   Epaminondas   va   quedar-­‐‑se   sense   saber   quin   gust   tenien   aquells  panellets...  

     

(Conte  dels  Estats  Units  del  Sud)                                                                                          Dins  de:  Sara  Cone  Bryant.  Com  explicar  contes.  Bibliària.  

S.C.  Bryant  figura  també  com  l’autora  del  conte        

 Les  il·∙lustracions  són  de  Mariana  Ruíz  Johnson  (marianarj.blogspot.com),  

 per  a  l’edició  del  conte  a  l’editorial  Pictus.      

 www.otsiera.com  

     

SUGGERIMENTS    Un   conte   per   a   fruir-­‐ne,   en   complicitat   amb   l’Epaminondas.   Als   petits   els   podem  proposar  que  hi  afegeixin  alguna   il·∙lustració  més;  amb  aquest  propòsit   trobareu  més  endavant  una  versió  més  espaiada  de  la  darrera  pàgina.       Però  també  hem  vist  que  el  conte  podia  afavorir  la  reflexió  sobre  el  que  en  fem  de   les   paraules   de   saviesa.   En   aquest   cas   la   dinàmica   variarà  molt   segons   l’edat   del  grup,   el   moment,   l’entorn   en   les   que   fem   aparèixer   el   conte.   Heus   aquí   un   parell  d’exemples.            

  Ens  ha  ajudat  amb  nens  i  nenes  d’  11-­‐12  anys,  per  introduir  el  treball  que  duen  a   terme   investigant   les  paraules  del  Buda,  de   Jesús,  de  Muhàmmad,  de  guru  Nanak,  etc.  El  conte  que  ens  prepara  per  un  treball  d’indagació  i  interpretació;  posa  en  guàrdia  davant  d’actituds  de  repetició  irreflexiva  de  frases  o  idees.  Subratllem  la  bona  intenció  d’Epaminondas:   Epaminondas   vol   fer-­‐ho   bé,   però,   fer-­‐ho   bé,   no   vol   dir   seguir   les  paraules  al  peu  de  la  lletra.  Repetir  o  copiar  pot  portar  a  errors;  si  més  no,  serveix  de  ben  poca  cosa.  Cal  interpretar  el  sentit  de  les  paraules,  reflexionar  en  els  perquès  i  els  coms.  No  hi  ha  dues  situacions   iguals.  Les  paraules  dels  savis   i   sàvies  són  com  pistes  per   indagar.   Potser   succeeix  que   cadascú   interpreta   les  pistes  de  maneres  diferents.  Això  no  vol  dir  que  estiguem  equivocats.  Les  pistes  poden  ajudar  de  maneres  diferents  perquè  no  ens  passen  les  mateixes  coses.      

  Ens  ha  ajudat  també  amb  nois  i  noies  més  grans,  en  moments  de  debat  sobre  situacions  de  violència,  exclusió  o  ignorància,  relacionades  amb  les  creences  religioses.  El  conte  d’Epaminondas  ens  ha  permès  prendre  una  certa  distància  dels  fets  concrets,  i  situar   la   reflexió   en   la   necessitat   de   formació,   informació,   reflexió,   autonomia  personal,  interès  pels  altres…:  totes  aquelles  actituds  que  fan  possible  adonar-­‐se  de  la  necessitat  d’interpretar  i  contextualitzar  unes  orientacions  per  tal  de  poder-­‐ne  copsar  la   intenció   i  el  valor.  No  n’hi  ha  prou  amb  voler-­‐ho  fer  bé.  L’encert  no  té  res  a  veure  amb  repetir,  amb  seguir  unes  pistes  al  peu  de   la   lletra  com  si  es   tractés  de   formules  màgiques,  sinó  amb  l’actitud   indagadora,   lliure,  compromesa,  etc.  Un  cop  més,  el   fet  que  Epaminondas  vagi  “de  bona  fe”  facilita  desplaçar  el  debat  de  la  crítica  fàcil  i  posar  de  relleu  el  repte  que  tots  plegats  tenim  plantejat.  És  més  fàcil  “obeir”,  seguir  la  corda,  que  arriscar-­‐se  a  indagar  i  interpretar…      

  Més   endavant,   davant   d’un   text   o   davant   d’un   succés,   la   sola   menció  d’Epaminondas,  el  record  de  la  seva  manca  de  saviesa,  ens  estalviarà  moltes  paraules.         Aquest  text  d’Anthony  de  Mello  pot  resultar  útil  per  a  continuar  estirant  el   fil  amb  els  joves;  per  a  continuar  aprofundint  en  el  sentit  dels  textos  de  saviesa  i  l’ús  que  en  podem  fer.      

  L'explorador   tornà   al   costat   dels   seus,   els   quals   es   delien   per   saber-­‐ho   tot  respecte   de   l'Amazones.   Però,   com   podia   expressar   amb   paraules   la   sensació   que   li  havia  inundat  el  cor  quan  contemplà  aquelles  flors  exòtiques  i  escoltà  els  sons  nocturns  de  la  selva;  quan  s'adonà  del  perill  de  les  feres  o  bé  quan  conduïa  el  seu  canot  per  les  incertes   gorges?   I   els   digué:   "aneu   i   descobriu-­‐ho   vosaltres   mateixos".   Per   tal  d'orientar-­‐los,  els  traçà  un  mapa  del  riu.  Entre  tots,  prengueren  el  mapa  i  el  col·∙locaren  a   l'Ajuntament.   I   en   feren   còpies  per   a   cadascú.   I   aquells   que   tenien  una   còpia   ja   es  consideraven  experts  del  riu.  

   (Anthony  de  Mello.  El  cant  de  l'ocell.  Barcelona,  Claret,  1985.  p.46)  

 www.otsiera.com  

     

    Quan  va  retornar  a  casa  la  seva  padrina,  ella  li  va  donar  un  pa  just  acabat  de  treure  del  forn,  un  pa  de  barra  de  crosta  daurada.     Epaminondas  va  agafar  una   llarga  corda,   en  va   lligar  un  cap  al  voltant  del  pa;  després  va  deixar  el  pa  a   terra,  va  prendre   l’altre  cap  de   la  corda,   i  va  retornar  a  casa  seva  estirant  així.                                          

Quan  va  arribar  a  casa,  la  mare  va  mirar  la  cosa  del  cap  de  la  corda  i  va  dir:  

- Valga’m  Déu!  Epaminondas,  què  portes  aquí?  - Un  pa,  mare.  La  padrina  me  l’ha  donat.  - Un  pa!  –diu   la  seva  mare-­‐‑.  Ai,  Epaminondas,  Epaminondas!  Ni   tens  

gens  de   seny,  ni  n’has   tingut,  ni   en   tindràs  mai!  No   tornaràs  a  anar  mai   més   a   casa   la   teva   padrina.   Ara   hi   aniré   jo,   i   mai   més   no  t’explicaré  res.  

 L’endemà  la  seva  mare  es  prepara  per  anar  a  casa  de  la  padrina,  i  diu  al  

noi:     -­‐‑   Fixa’t   amb   això   que   et   diré,   Epaminondas.  Veus   aquests   sis   panellets  que  acabo  de  fer  coure?  Els  he  posat  aquí,  al  pas  de  la  porta  perquè  es  refredin.  Vigila  que  no  se’ls  cruspeixin  ni  el  gos  ni  el  gat,  i  si  has  de  sortir,  mira  bé  com  passes  per  damunt,  eh?  

- Sí,  mare  –  diu  Epaminondas.  

 www.otsiera.com  

     

 La  mare   va   posar-­‐‑se   la   còfia   i   la  manteleta,   i   se’n   va   anar   a   casa   de   la  

padrina.  Els  sis  panellets  van  quedar  refredant-­‐‑se  al  pas  de  la  porta.    

I  quan  Epaminondas  va  voler  sortir,  va  mirar  molt  bé  com  passava  per  damunt.  - Un,  dos,  tres,  quatre,  cinc,  sis!...-­‐‑  tot  posant  el  peu  exactament  al  mig  

de  cadascun.  I   sabeu  què  va  passar  quan  va   tornar   la  mare?  Ningú  no  ha   sabut  mai  

explicar-­‐‑m’ho,  però  potser  vosaltres  ho  podreu  endevinar.  El  que   jo  em  penso  és   que   Epaminondas   va   quedar-­‐‑se   sense   saber   quin   gust   tenien   aquells  panellets...  

       

                                 

     

(Conte  dels  Estats  Units  del  Sud)                                                                                          Dins  de:  Sara  Cone  Bryant.  Com  explicar  contes.  Bibliària.  

S.C.  Bryant  figura  també  com  l’autora  del  conte        

 Les  il·∙lustracions  són  de  Mariana  Ruíz  Johnson  (marianarj.blogspot.com),  

 per  a  l’edició  del  conte  a  l’editorial  Pictus.