21 mm

Una part de la nostra història que restava oculta:

la veritat de tots aquells que, durant la Guerra Civil,

es van amagar als boscos per no haver d’anar al front.

Els mateixos protagonistes –homes del camp, religio-

sos, polítics– ens expliquen de viva veu la seva versió

de la història, uns fets que es van escriure a la llum de

les espelmes i que fins avui havien estat ignorats.

«S’ha escrit sobre anarquistes, comunistes, franquis-

tes, falangistes, carlins i un llarg etcètera. Sobre els

emboscats, no. Potser perquè és un subjecte difícil de

catalogar, difícil d’etiquetar, de definir, amb angles i

arestes, amb llums i ombres. Un subjecte amb formes

complexes, com complexa és la naturalesa humana.

Les seves veus s’estan apagant. Hem estat a temps

d’atrapar gairebé les darreres; els emboscats més joves

tenen avui més de 90 anys. Han estat generosos en vo-

ler compartir els seus records.»

ESTHER MIRALLES EM

BOSCATS

ESTHER MIRALLES(Barcelona, 1970) és llicenciada en geografia per la Universitat de Barcelona i ha treballat per al desenvolupament i la cooperació amb pobles indígenes. Ha viscut alBrasil amazònic amb la comunitatSateré Mawé i en l’actualitat es dedica, des de la seva residència al Solsonès, a la recuperació de la memòria històrica comarcal al Centre d’Estudis Lacetans. Ha publicat diversos llibres i el 2007 va ser la guanyadora del Premi Jaume Sarri de l’IEC.

SÈRIEH

EmboscatsEsther Miralles

La guerra dels QUE NO HI van anar

Pròleg de Josep-MARIA Terricabras

La història mai no explicada dels que esvan amagar per no haver d'anar al front

Altres títols de la sèrie Hcol·lecció dirigida per Sàpiens PUBLICACIONS

El xalet de PuigcerdàJordi Finestres

El silenci dels telersAssumpta Montellà

Cartes des del frontEloi Vila

La maternitat d’ElnaAssumpta Montellà

Barraques. La lluita dels invisiblesLaura De Andrés

La Catalunya sovièticaRamon Breu

Elisabeth EidenbenzAssumpta Montellà

El preu de la famLaura De Andrés

França 1939Marta Pessarrodona

Revolució i esperançaJosep M. Solé i Sabaté

El gran complot. Qui va trair MaciàGiovanni C. Cattini

La Generalitat a l’exiliJaume Sobrequés i Mercè Morales

Amb ulls de nenaEncarnació Martorell i Gil(edició de Salvador Domènech)

L’òmnibus de la mortToni Orensanz

Els mestres de la RepúblicaRaimon Portell i Salomó Marquès

BIC: BT/HBISBN 978-84-15224-92-1

www.arallibres.cat

© Tina Levillain

1

1. UN FRAGMENT DEL PRÒLEG DE JOSEP‐MARIA TERRICABRAS  

“Als molts llibres sobre la guerra del 36 també s’hi haurà d’afegir aquest. Només gràcies a tots 

els testimonis ens podem anar fent una idea d’aquella tragèdia. Els testimonis d’aquest llibre, 

però, ocupen una posició de privilegi:  responen als  sentiments, emocions, pors  i esperances 

més simples i més nobles de la vida, als sentiments  i pors que no es refereixen als altres sinó 

als que neixen d’un mateix  i posen en evidència  la pròpia vida. És cert que els emboscats no 

van anar a la guerra. Però el llibre mostra que també ells la van haver de fer, a la seva manera. 

I aquella seva guerra ens arriba ara, al cap de tants anys, en versió original.”  

 

 

2. DECLARACIONS DE TESTIMONIS  

"Per  què  hem  d’anar  allà  a  jugar‐nos  la  vida  perquè  un  comandant  ascendeixi  a  coronel  i 

amunt? Que s’ho guanyin! Jo no tinc perquè anar a jugar‐me la vida per ajudar un militar, que, 

d’altra banda, no els he pogut veure mai... Em vaig quedar a  casa. N’hi havia molts que ho 

feien. Com que els trets no em feien cap gràcia, més aviat em feien por... Vam estar nou mesos 

emboscats per aquestos boscos d’aquí.  I no era  jo sol, no, que érem una bona colla!"  Josep 

Xixons, emboscat 

~  

"Venien els guàrdies i li demanaven pels fills, i els deia que no ho sabia. I li deien, «Si no ens els 

ensenyeu, ens l’emportarem a vostè.» «A mi si se’m volen endur, ja se’m poden endur. Només 

que em deixin agafar  la mitja per fer mitjons... Que  jo, aquella canalla, van marxar  i no sé on 

són.» I sempre deia això. I l’endemà o l’endemà passat ja en tenia una altra colla. «I la canalla? 

I la canalla?» «Jo no ho sé, no us els puc ensenyar perquè no ho sé». Els va guardar sempre fins 

que es va acabar la guerra i després van sortir. Dolors Canal, germana d'emboscats 

~  

«Moltes  vegades  jo  vaig haver d’anar a buscar  calçat perquè  clar, alguns  venien que  volien 

passar  la  frontera amb unes sabatetes de xarol, amb un calçat que no haurien  fet ni quatre 

passes!» Valentí Vilana. Casa seva era punt de suport de les caravanes d'evadits. 

~  

"Aleshores ens van avisar que ens presentéssim. Vam anar al santuari del Miracle  i allà vam 

marxar dotze o  tretze d’aquí a Riner, potser uns quinze,  i amb un  camió,  cap a  Lleida. Van 

posar vagons de càrrega en un tren de passatgers i hi anaven els soldats, que jo no havia vist 

mai de la vida tants polls com hi havia allà, que la roba corria sola. I au, amb aquella caravana i 

anar marxant. Llavors no sabíem pas a on ens portaven, anar passant estacions  i el tren anar 

marxant. Fins  i  tot per  fer  les nostres  feines, ens deixaven  sortir però amb  l’escopeta allà a 

prop, no fos cas que ens escapéssim." Josep Missé, emboscat. 

~ 

2

"Quan vam anar a l’altre costat, al camp de concentració, vam veure brutalitats molt grosses, i 

no les admeto tampoc. A Lugo vaig estar ben situat, i parlant amb la gent d’allà volien saber el 

què de Catalunya. Jo els ho explicava i jo també volia saber lo d’ells, i vaig veure que Déu n’hi 

do,  també! Vaig pensar:  «No he  fet  cap mal  plan, de no  voler ni un  cantó ni un  altre.»  La 

repressió  tampoc  em  va  agradar.  Ha  sigut  així.  Si  podeu,  no  ho  volgueu."  Tom  Ceuró, 

emboscat. 

 

 

 

3. FRAGMENTS DE LA DOCUMENTACIÓ  

"De  los últimos movilizados para marchar  al  frente del  sector de Balaguer desertaron unos 

novecientos  individuos, que se encuentran escondidos en  los bosques de  los alrededores de 

Solsona." Informació recollida al Cuartel General del Generalísimo. 

~  

"Primer es féu un forat, gairebé vertical, fins a arribar a sota la roca. Després es féu el pas que 

serviria  de  porta  d’accés  a  la  cova,  que  consistí,  de  primer,  en  una  sala  d’uns  tres metres 

d’amplària per uns vuit o nou de fondària,  i uns dos d’alçària. El sostre, que feia  la roca, ens 

sortí  completament  pla,  a  nivell,  i  això  ens  facilità  la  construcció  en  gran manera. Aquesta 

primera  sala  serví de  sala d’estar, de menjador, de  casino, de  sala d’armes  i d’església.  Els 

germans  Pedrós, que  eren  fusters,  construïren  la porta que  tancava  la  cova,  amb una  gran 

tarja,  amb  vidre,  que  donava  llum.  També  construïren  la  taula  que  servia  per menjar  i  per 

jugar‐hi a cartes, essent el tresillo el joc preferit. L’altar era al fons de la sala, que rematava en 

forma d’absis,  i consistia en una banqueta que s’havia deixat del mateix  tapàs. Al  llarg de  la 

sala  s’hi  deixava  també,  del mateix  tapàs,  dos  bancs,  un  a  cada  costat,  que,  coberts  amb 

mantes, anaven molt bé per poder‐hi  seure. Al  costat de  la porta hi havia  l’armeria,  tot un 

seguit d’escopetes amb els  cartutxos, molts d’ells  carregats amb bala." Diari  inèdit d'Antoni 

Llorens. 

~  

"Es fa més extensa  la feina de recader. Portar encàrrecs al seu  lloc. Solien ser cartes escrites 

amb suc de ceba o amb tinta, aquestes embolicades amb paper d’estany  i ficades a dins una 

truita a la francesa, diaris marcats, etc, etc. El seu destí podia ser a un banc de seure a un bar. 

Qui em buscava  sabia com em deia,  com anava. Normalment caminàvem un  tros  junts, ens 

despediem i cadascú pel seu camí." Diari inèdit de Maria Rovira. 

~  

"20  de  febrero.  Salimos  de  Manresa  a  las  8  de  la  mañana  a  pie  hasta  Igualada,  donde 

ingresamos prisioneros en un campo de concentración. Es un convento. Estamos unos 2.300. 

Empieza  otra  vez  la  vida  de  hambre,  garrotazos,  piojos  y mal  vivir.  Dormimos  encima  los 

ladrillos con un frío tremendo, suerte que estamos unos encima de otros y no sentimos tanto 

el frío. " Diari inèdit de Josep Manau. 

3

 

 

4. FRAGMENTS DE LES REFLEXIONS DE L'AUTORA  

Sigui per  indiferència, per desconfiança, per por, per no deixar casa seva o per convenciment 

polític,  van  ser  cridats per presentar‐se  a  files  i no hi  van  anar. No  van  ser ni  centenars  ni 

milers, sinó molts més. 

 

Al  llarg de tots aquests anys s’ha  investigat  i s’ha escrit molt sobre  la guerra,  les causes  i  les 

conseqüències, els protagonistes polítics i militars, l’estratègia militar, l’actuació internacional. 

S’ha escrit  sobre anarquistes, comunistes,  franquistes,  falangistes, carlins  i un  llarg etcètera. 

Sobre els emboscats, no. Potser perquè és un subjecte difícil de catalogar, difícil d’etiquetar, 

de definir, amb angles i arestes, amb llums i ombres. 

 

En Joan Pujol, el futur superespia de  la  II Guerra Mundial, va ser un dels que es van acollir a 

l’indult. Per això la data de presentació real, el 14 de setembre, no és casual, i per això també 

ell va mentir més endavant quan va dir que s’havia lliurat a la primavera del 1938. És diferent 

haver‐se presentat voluntari que haver aprofitat l’oportunitat d’un indult. De totes maneres, la 

seva  vida militar  republicana  va  durar  ben  poc.  Només  cinc  dies  després  d’ocupar  la  seva 

destinació al front es va evadir i va passar a les files franquistes. 

 

En un temps en què no es viatjava i la ràdio era la finestra al món exterior, imaginem‐nos què 

devia  significar  per  als  joves marxar  de  la  seva  llar  per  anar  a  viure  amb  altres  nois  en  un 

ambient on no hi havia res escrit,  les normes es construïen dia a dia  i  la  jornada començava 

quan queia la nit. Per una banda, la guerra, la persecució, el perill, la por; per l’altra, la joventut 

i  la  sensació  de  llibertat  que  proporciona  no  seguir  cap  guió  previ.  Allunyats  dels 

convencionalismes –ni que sigui per  tornar‐hi després creient‐hi més–, segurament va ser el 

període de la seva vida viscut més intensament i, paradoxalment –vist el que va venir darrere 

de la guerra–, també el de major llibertat.  

 

Emancipats i lliures, nocturns com feres del bosc, la fraternitat i la complicitat que es va teixir 

entre els que  compartien  cova, aventures  i destí,  fossin germans, parents,  veïns o  fins  i  tot 

desconeguts, era una nova experiència que, d’entrada, no estava prevista en el full de ruta de 

la seva vida si la guerra no hagués fet esclatar en mil bocins tots els altres futurs possibles.  

 

De vegades els emboscats passaven períodes tan  llargs sense ser molestats que abaixaven  la 

guàrdia, es confiaven, restaven a casa més temps del que era prudent, relaxaven la vigilància i 

es  deixaven  portar  il∙lusament  –no  només  ells,  tots–  per  la  còmoda  i  familiar  sensació  de 

normalitat,  una  sensació  que  el  dia  menys  esperat  es  trencava  quan  inesperadament  se 

sentien cops a la porta 

 

Dins de  la història dels emboscats,  les que realment van haver de ser valentes són  les dones. 

Eren  les  que  rebien  directament  la  pressió  dels  comitès,  guàrdies  d’assalt  o  militars  que 

buscaven  els  emboscats;  havien  de  dissimular  quan  eren  interrogades,  saber  callar  el  que 

4

coneixien  i mantenir‐se  fermes  fins  i  tot quan eren detingudes. A moltes els havia marxat el 

marit  i, depèn de  l’edat,  els  fills  grans. Tenien  al  seu  càrrec  la  família,  la  feina de  casa, del 

camp, dels animals,  i tota  la  logística de suport als emboscats: havien d’aconseguir aliments  i 

cuinar per a moltes persones, i exposar‐se a anar amunt i avall amb el menjar i la roba quan els 

homes no es podien apropar a  la casa. Havien de cuidar‐se d’avisar a temps els amagats dels 

perills  si  apareixien els  guàrdies,  i  fins  i  tot en molts  casos havien d’entretenir  aquests  a  la 

porta de casa mentre els emboscats saltaven per alguna finestra o sortida secreta. 

 

Quan l’Antoni diu de forma vaga que la policia els féu algunes preguntes es refereix en realitat 

a preguntes molt  concretes no només  sobre qui governava al poble,  com ell  comenta,  sinó 

també sobre tot allò que podia ser valuós per als franquistes:  informació sobre els polvorins, 

sobre els  sistemes de defensa  antiaèria,  sobre els  llocs on hi havia  comandaments militars, 

sobre els ponts, les indústries, les represes, les hidroelèctriques, les centrals telefòniques, tot. 

La informació que s’obtenia era analitzada per tal de posar‐la a disposició dels serveis secrets i 

dels  comandaments militars.  Quan  es  preparaven  ràtzies  aèries,  a  partir  de  la  informació 

recollida  i processada,  les unitats aèries disposaven de  la relació d’objectius  i del detall sobre 

plànol de la seva localització. 

 

Les  històries  d’aquelles  caravanes  clandestines,  nocturnes,  silencioses  i  perilloses,  més  o 

menys amanides amb detalls  fantasiosos, van omplir  les  converses de  cafè de poble durant 

molts  anys després de la guerra. Amb el temps es van estendre i, com acostuma a passar, van 

anar  adquirint  una  dimensió  gairebé  èpica.  Els  guies  tenien  totes  les  virtuts  dels  herois  de 

novel∙la d’aventures: intrèpids, valents, audaços, amb un punt egoista i de mal geni però, en el 

fons, amb bon cor. Els que s’evadien eren  

presentats sovint com a maldestres  i porucs però, al capdavall, éssers  indefensos que  l’heroi 

havia  de  protegir,  i  els  guàrdies  de  frontera  tenien,  indefectiblement,  mala  vista  i  pitjor 

punteria. 

 

Durant  la  Guerra  Civil  el  càstig  dels  desertors  va  dependre  d’una  legislació  que  va  anar 

evolucionant  i, sobretot, endurint‐ se amb el transcurs del conflicte. Cada derrota, cada front 

trencat, cada territori perdut es traduïa en una nova crida de lleves i un nou decret que collava 

més els que no complien amb les seves obligacions militars 

 

El remor  llunyà de  la guerra es va anar concretant, a mesura que s’apropava el soroll de  les 

canonades del  front, en un moviment  incessant de persones que  fugien de  casa barrejades 

amb els soldats en retirada. 

Dins  dels  seus  refugis  els  emboscats  seguien,  amb  una  barreja  a  parts  iguals  de  temor  i 

impaciència, les notícies dels moviments de tropes i, en molts casos, preparaven les coves per 

encabir‐hi els familiars, especialment  les dones, que preferien anar a amagar‐se amb ells que 

restar a casa seva en el momento del pas del front. Marxaven de casa amb recança  i amb  la 

certesa que, entre els soldats republicans  i els franquistes, els deixarien el rebost  i tot allò de 

valor ben escurat. 

 

No  esperaven  ser  rebuts  amb  els  braços  oberts  pels  soldats  de  Franco,  ni molt menys  ser 

reconeguts com a herois resistents, però molt probablement sí que creien que el fet d’haver‐ 

5

se emboscat, desobeint  les ordres  i  aguantant  la pressió dels  republicans, els  reportaria un 

mínim  reconeixement  del  règim.  Però  no  va  ser  així.  Oblidaven  que,  abans  que  res,  eren 

catalans, per tant, rojo‐separatistas, o sigui culpables mentre no demostressin el contrari. Els 

emboscats van ser tractats com els altres soldats enemics: tots ells eren presoners de guerra.