Els Antakaranes, també anomenats «Aquells que viuen a

les muntanyes», són una tribu del Sud-Est d’Àfrica.

ELS

ANTAKARANES

ON VIUEN?Els Antakaranes viuen al Nord de l’illa de Madagascar, que és una

regió muntanyosa i amb boniques platges, dintre de l’Oceà Índic.

La seva població actual és d’uns 80.000 a 100.000 habitants, la

seva llengua és un dialecte del Malgache de la família de les

llengües Malayo-Polinèsiques, tot i que la majoria parlen Francés

per haver estat colonia francesa

La seva climatologia és la equatorial amb clima monzònic el qual

porta pluges abundants, amb una mitjana de precipitacions de més

de 3000 mm l’any, i temperatures constants d’aprop de 30º C

durant tot l’any.

Qui són?Són part del que anomenem «Poble Malgache», que té 183 tribus; els Antakaranavàren formar un regne al segle XVIII, i desdealeshores ells es consideren un regne, tot i que formen part de la República Malgache.

De què

viuen?

Són principalment pastors de cebus (animal semblant a la vaca) amb ramaderia , convinant aquesta activitat amb agricultura tropical i de recolecció, i també uns bons pescadors de costa. Tenen una renda per càpita de uns 700 a 800 $ l’any.

Paisatge

La natura es molt selvàtica

amb moltes espècies de

flora i fauna, es creu que

un 5% de les especies de

flora mundials viuen a l’illa,

i també té una fauna molt

específica amb especies

que no es troben en lloc

més com els lèmurs blancs

i certs tipus de camaleons

LES SEVES CREENCES

Els Antakarana són animistes-monoteistes, creuen en un sol déu

que es manifesta a través de la natura i el qual anomenen

«Andriamanitra» (El Senyor Perfumat) o « Andriananahary» (El

Senyor Creador), tot i que amb les influències externes la majoria

s’ha passat a l’Islam secta sunni.

HÀBITATS

Els Antakaranes viuen en règim tribal en cases cabanes fetes de

fusta majoritàriament tot i que durant molts anys varen viure a dins

de coves a les muntanyes, per aixó s’els coneix tambè com el

poble de les muntanyes.

A l’actualitat l’influencia extrangera és molt forta i les cases noves

es construeixen a l’estil francès, tot i que l’extructura social

principal es la familiar a ón els individus més grands d’edat son els

caps de les tríbus.

COSTUMS I FESTES

Els Antakaranes celebren la seva festa principal «El Tsanga-

Tsaina» en el mes de Juny, aquesta festa es fa en honor al seu rei

i consisteix en la plantada d’un pal amb les insígnies reials al

voltant del qual es celebren diferents balls i cerimònies durant uns

quants dies, i és un punt de trobada de les diferents famílies que

formen la tribu

La cerimònia comença amb els banys reials i visitas a les antigues

coves i la fabricació d’artesania de fusta i fang i degustació dels

menjars típics de la tribu i finalitza amb l’aixecament del pal reial

amb estrelles creixents en el poble de Ambatoharanana.

La vida quotidiana d'aquest poble és plena de tabús. Així, per exemple, una noia no pot rentar la roba del seu germà. Les potes de les aus són la part destinada al pare, mentre que en altres pobles, com per exemple entre els merina, es donen als nens .

Al País Antankarana, al nord de Madagascar, es troba el llac Antañavo.

Explica el Poble Antankarana que fa molt temps, on avui hi ha el llac hi havia un gran poblat que comptava amb el seu rei, prínceps i princeses, amb grans ramats de vaques i camps de iuca, patates i arròs.

En aquest poble, barrejats entre la població, vivien un home i una dona a qui els seus veïns no coneixien. S'havien casat i tenien un nen d'uns sis mesos d'edat.

Una nit, el nen va començar a plorar, sense que la mare sabés què fer per calmar-lo. Malgrat les carícies de la mare, de gruntxar-lo en els seus braços, d'intentar donar-li de mamar, el nen no parava de plorar i cridar.

Llavors, la mare va agafar el nadó en braços i va anar a passejar amb ell a les afores del poble, seient sota el gran tamariu on les dones solien ajuntar al matí a la tarda per moldre arròs, que li deien ambodilôna. La mare pensava que la brisa i la frescor de la nit calmaria al nen. Ella es va asseure, i el nen es va callar i es va quedar dormit. Llavors, suaument va tornar cap a casa, però res més creuar la porta, el nen es va despertar i va començar de nou a plorar i cridar.

La mare va sortir de nou i va tornar a seure en un morter a arròs i, com per encanteri, el nen va deixar de plorar i va tornar a adormir-se. La mare, que volia tornar amb el seu marit, es va aixecar i es va dirigir cap a casa. Novament, quan la dona va creuar el llindar de la porta el nen es va despertar i va començar a plorar violentament. Per tres vegades va fer la mare el mateix, i tres vegades el nen, es dormia quan ella s'asseia al morter d'arròs, i es despertava quan ella intentava entrar a casa. L quarta vegada, va decidir passar-se la nit sota el tamariu.

Tot just havia pres aquesta decisió, quan de sobte tot el poble es va enfonsar en la terra desapareixent amb un gran estrèpit. On fins aleshores havia estadi el poble no quedava sinó un enorme forat que de sobte va començar a omplir d'aigua fins que aquesta va arribar al peu del tamarinde on la dona espantada sostenia el seu fill, estrenyent-li entre els seus braços.

Quan es va fer de dia, la dona va anar corrents fins al poble més proper per explicar -los el que havia passat davant els seus ulls i com havien desaparegut tots els veïns.

Des de llavors, el llac va adquirir un caràcter sagrat. Hi viuen molts cocodrils en els que els antankaranes creuen que es van refugiar les ànimes dels antics habitants del poblet desaparegud a sota les aigües. Per aquesta raó, no només no se'ls mata sinó que se'ls dóna menjar en certes dates.

Tant el llac Antañavo, com els cocodrils que hi habiten , i el gran tamariu d’Ambodilôna són venerats i es va a ells per demanar ajuda.

Així, quan una parella no acaba de tenir fills, va al llac i invoca a les ànimes dels habitants desapareguts demanant-los que se li concedeixi una nombrosa descendència, prometent, a canvi, tornar per oferir -los el sacrifici d'animals per al seu aliment. Quan la petició té èxit, la parella torna al llac per a complir el promès. Els animals sacrificats es maten molt prop de l'aigua, part es troba a l'aigua i part de la seva carn es reparteix per les rodalies del llac per provocar que els cocodrils s'allunyin el més possible de l'aigua perquè pensen que com més s'allunyen més gran serà la ajuda que proporcionaran.

Quan un antakarana cau malalt, es el porta molt a prop del llac, se li renta amb les seves aigües i diuen que es cura.

Està prohibit banyar-se en les seves aigües i fins i tot fins a ficar-hi les mans o els peus. Quan un vol beure o prendre aigua del llac, ha de fer amb l'ajuda d'un recipient disposat al final d'un pal llarg i només pot beure a alguns passos de la riba.

També està prohibit escopir al llac o a prop d'ell, així com fer les seves necessitats en els voltants. Es creu que qui violés aquestes prohibicions seria devorat, tard o d’hora, pels cocodrils.