TÍTOL:

EL POU DE GLAÇ

AUTOR:

DAVID DOT CERVERA

XV CONCURS LITERARI DE NARRATIVA CURTA “ELS CINC PINS”.

SANT PERE DE RIBES. 2014.

COMMEMORACIÓ DEL TRICENTENARI DE L’ONZE DE SETEMBRE (1714 – 2014).

1

EL POU DE GLAÇ

Pare: i el gel? El que traginen des de Castellterçol? Sí, fill; avui no n’arribarà,

tampoc. Les tropes borbòniques han destruït el pont del rec comtal, a Sant

Andreu. I amb aquest setge és improbable que pugui obrir-se pas fins aquí.

Però el pou és pràcticament buit. No passis ànsia, ens convé que es vagi

desglaçant. Per què? T’ho diré. Un escrivent d’en Castellví ha vingut a

demanar-nos que li amaguem uns quants llibres. Quina mena de llibres? Jo

no hi entenc, però ha recalcat que convenia soterrar-los perquè els soldats no

els trobessin. Si som derrotats, déu no ho vulgui, ens denigraran, ens

silenciaran, ens humiliaran, faran mans i mànigues perquè el fil que ens uneix

als nostres avantpassats, a l’esforç i a la tenacitat dels nostres avis, es rompi i

es perdi. La memòria és traïdorenca i tan fràgil com una tassa de porcellana

d’aquelles que vam veure a ca l’adroguer. Voldran canviar el sentit de la

resistència que estem mantenint, al seu favor, és clar. Ens volen agemolits,

retuts, desposseïts de les nostres lleis i costums, avergonyits de la nostra

identitat. Els amagarem, pare. L’escrivent m’ha assegurat que aquests llibres

poden servir per aportar rigor a les cròniques que s’escriguin sobre el que

estem vivim. En cas de desfeta haurem de trobar la manera d’explicar a les

generacions futures el que ens ha succeït, de demanar-los que ens jutgin amb

benevolència i de fer-los entendre que la millor manera d’honorar la nostra

memòria és redreçar el país i recuperar-ne les llibertats. Pare, parleu com si ja

haguéssim estat vençuts. Oh, fill, reprodueixo el que m’ha explicat l’escrivent.

Estava contorbat, aterrit. Volia que li perjurés i jurés que em comprometia a

2

complir l’encàrrec. Ha insistit que no ens podíem ni imaginar com n’és de

difícil recuperar les llibertats, les ganes d’autogovernar-nos, sobretot perquè

els vencedors inculquen una mentalitat poruga i submisa. També ha renegat

de bona part de les monarquies del Vell Continent, les que ens han escomès

des del primer moment i les que ens han girat la cara fins a abandonar-nos a

la voracitat dels regnes de Castella i de França. Tenim mala peça al teler – ha

repetit. Saps fill? Aquesta casa la va edificar l’avi del teu avi, amb les seves

pròpies mans. Pedra sobre pedra. Durant aquests darrers anys l’hem hagut de

reconstruir més d’una vegada. Però continuem aquí i estem contents de viure-

hi. Si em passa alguna cosa, fill, déu no ho vulgui, estic segur que tu també la

tornaràs alçar. Sí, és clar, no en dubteu. Si donem el braç a tòrcer, podria ser

que part de la ciutat fos enderrocada i derruïda. De la nostra vila nadiua,

tampoc ens arriben notícies esperançadores. El nostre humil llinatge ve de

Cardona, ja te n’he parlat sovint. Ens en sortirem, pare, no penseu en coses

tristes. Quan vós digueu em baixeu fins al fons del pou de glaç i en alguna de

les parets hi faig un esvoranc per entaforar-hi els llibres. Ara és negra nit i

hauríem de descansar. També ho farem per ella, oi, pare? Sí, és clar, fill. La

teva mare continuarà present en els nostres pensaments i pregàries. Si més

no s’ha estalviat el patiment i les fretures dels darrers mesos. Sí, però

preferiria que fos aquí. És clar. Aquesta guerra ens ha portat constriccions i

calamitats. Vull creure, això no obstant, que l’avenir ens serà favorable i que

tornar a menar una vida digna no serà una quimera. Haurem de lluitar a

ultrança. Haurem de persistir en la nostra voluntat de ser i existir perquè el

3

vencedor és sempre despietat i no fa concessions. I el que s’explica al llibre

podrà contrarestar aquests mals? Sembla ser que sí. El petit bagul ens podria

ser útil. Així romandrien protegits dels elements i les humitats. Enretirarem un

bon pany de pedres, excavarem a la terra i tot seguit tornarem a cobrir

l’esvoranc. Entesos, pare. I si la victòria és al costat dels defensors de

l’estendard de Santa Eulàlia, déu ho vulgui, el recuperarem nosaltres

mateixos, satisfets per la feina acomplerta. Sí, pare. I no us deixeu la llàntia.

Gràcies, fill. Bona nit.

Bona tarda. Sorprenent troballa avui als fonaments de l’antic Mercat del Born

de Barcelona. Els arqueòlegs han localitzat, entre les restes de les cases del

vell barri de la Vilanova de Mar, al sector derruït durant la construcció de

l’esplanada circumdant a la Ciutadella, a prop de l’actual carrer Fusina, quatre

lligalls de més de cinquanta pàgines cadascun que semblen correspondre a

quatre cròniques manuscrites de principis del s. XVIII. En ells s’hi relaten

aspectes que fins ara ignoràvem de la vida quotidiana de la capital catalana o

que ens afiguràvem que s’esdevingueren d’una altra manera, així com els

moments més àlgids del setge borbònic. Hem d’analitzar-ne el contingut – ha

declarat, aquest matí, el senyor Rafael Moragues, als micròfons de Ràdio

Disset Catorze. Vostè s’imagina què podria representar poder disposar

d’imatges i so del setge de 1714? – s’ha preguntat, en veu alta. Doncs

aquesta troballa podria significar un cosa equivalent – ha afegit. Conscient de

la transcendència del descobriment, per la seva banda, la delegada en cap de

4

la comissió del Tricentenari, la senyora Eulàlia Baluard, ha aprofitat

l’avinentesa per explicitar que fins ara els catalans commemoràvem l’onze de

setembre talment un músic aprèn a tocar una cançó que sent de lluny. Ara

disposarem de la partitura, l’alçaprem definitiu per recuperar, de manera

democràtica i pacífica, allò que ens van arrabassar de manera cruent,

enguany fa tres segles – ha reblat amb evident entusiasme. Les llibertats,

l’autogovern, la capacitat per decidir sobre el nostre futur i per tant sobre el

benestar del poble de Catalunya – ha enumerat. Reivindicar tot això – ha

emfatitzat tot seguit – tindrà més sentit que mai. Sort hem tingut que enmig del

setge devastador de 1714 algú vagi pensar en la conveniència de conservar

una informació tan excepcional rere les parets d’un pou de glaç.

Jan: aquell d’allà no és el fill de cal Xuclés? Sí, Fina. Ai Senyor, quanta

misèria.... Ara deu fer tres anys que va perdre son pare, en aquell dissortat

onze de setembre. Un bon home. La mare havia mort abans, oi? Sí, noi.

Encara el veig tornant alçar la casa que tenien al costat de l’hostal. Te’n

recordes? Sí, és clar. I després aquesta vergonya. No en tenen mai prou,

aquesta gent. No s’havia vist mai una cosa igual. Una fortificació per vigilar-

nos, per recordar-nos qui mana, per fer-nos de sentinella. Quanta supèrbia.

No fos cas que ens revoltéssim. Sí, noia, ja ho pots ben dir. Però que no

veuen com hem quedat? I el cap d’en Moragues es continua podrint a la gàbia

del Portal de Mar, a prop d’on bona part de la gent ha hagut d’anar a viure. I

des d’aquí ens apuntaran amb canons! No tenen pietat. Mig barri soterrat sota

5

l’empedrat d’aquesta esplanada. Aquest noi és admirable, fixa-t’hi: no sé d’on

treu forces per continuar, no defalleix. És honest, valent, treballador. Amb gent

com ell ho superarem. Quan? No ho sé, però no hem de claudicar. No hem

claudicat: simplement estem de dol. Catalunya està de dol perquè ha perdut la

llibertat, però arribarà el dia que tornarà a ser rica i plena. Esperem que

l’esforç no sigui en va. No ho serà: aquests murs també cauran.

AUTOR:

DAVID DOT CERVERA