Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener www.bllibertari.org

pèsolnegre

el

juliol - agost - setembre - octubre · 2014 II època 5.000 exemplars

núm.65

El passat dissabte 27 de setembre es feu pública l’okupació d’un edifici al carrer Verge de l’Alba de Man-resa. L’okupació va ser realitzada cinc dies abans, el dia 22 de setembre. El nou espai acollirà diverses iniciatives

socials, com ara un viver de projectes, un espai per la di-fusió de material de lectura, un espai per la canalla, una sala polivalent on realitzar xerrades o projeccions i altres activitats culturals. > 3

Nou espai alliberat a Manresa

El gerent del Berguedà Actual que va acomiadar de mane-ra improcedent i va negar-se a pagar els quasi trenta-mil euros que marcava la sentència judi-cial, denúncia totes les expres-sions públiques que assenyalen aquest inqüestionable fet. Més de deu denuncies. El proper ju-dici serà el dijous 23 d’octubre a les 12 h a Berga. > 4

Dresca S.L.: la història d’un robatori

L’empresa navarclina va tancar deixant 180 treballadores al ca-rrer. Va vendre la maquinària i va deixar un solar altament con-taminat la neteja del qual havia d’assumir l’administració públi-ca. A dia d’avui cap treballador no ha cobrat res, no s’ha nete-jat la zona i no s’ha construït el CAP que s’havia de fer sobre el terreny. > 6

Jordi Simón Perayre contra la llibertat d’expressió

Marc Ribas Serra, manresà diplo-mat en turisme i antic responsa-ble de l’àrea de Turisme al Con-sell Comarcal del Bages impulsa el Campionat Maqui. Aquesta iniciativa empresarial vol fer di-ners en nom dels maquis però sense parlar de maquis, sinó tot el contrari, parlant-ne de manera injuriosa: «El campionat maqui no té un caire polític, ni entra a promoure cap tipus d’acte incí-vic». > 5

La vergonya del Campionat Maqui

DOSSIER CENTRAL

La necessitat de boicotejar IberpotashNo és cap secret que Iberpotash ha estat contaminant greument la comarca del Bages durant anys i que ho fa amb la complicitat de l’administració pública i sal-tant-se fins i tot sentències judicials. Ara també sabem que aquesta empresa dóna finançament a dos bata-llons de l’exèrcit Israelià, malauradament famós per les seves massacres. Amb tot, per netejar la seva imatge, l’empresa no para de patrocinar festes a la comarca del Bages i a posar anuncis als mitjans locals i el que és pi-tjor de tot: els panxa-agraïts es deixen finançar. >4

aquest pèsol i humor2

Editorial

EstremoniManresa, octubre de 2014

Em diuen que expressi el meu posiciona-ment respecte el 9-N, el procés sobiranis-ta, la independència. Últimament sembla que l’actualitat oblidi totes les altres realitats... No sóc qui per qüestionar els anhels de llibertat d’un poble, però si que m’agrada preguntar-me constantment el per què de tot plegat. Trobo injust que un milió i mig de persones surtin al carrer per reclamar la independència i que la majoria d’elles girin l’esquena a l’hora de solidaritzar-se amb el seu veí quan està a punt de ser desnonat; que hi hagi tanta empenta per manifestar-se per la llibertat na-cional i que no es mogui ni un dit per cada nova llei punitiva, cada agressió al territori, cada injus-tícia diària; que tothom tingui una opinió política formada al respecte però que siguem incapaces de posicionar-nos políticament en molts altres temes candents. En definitiva, em qüestiono quin tipus d’independència s’està construint i si al cap i a la fi tindria gaires diferències amb l’estat de coses actual. Per altra banda, en els dies més optimistes també li veig el seu potencial. Són innegables els atacs a l’autonomia, la llengua i a la cultura per part del govern central, i m’agradaria pensar que la res-posta d’avui a aquestes agressions poden ser-vir de llavor per a respondre a futures agressions vinguin del govern que vinguin. L’immobilisme, la rancietat i els impediments legals a la consulta de l’executiu, ens poden servir per posar novament en evidència que la democràcia no és un sistema que escolta les necessitats i la voluntat de la gent;

Qui som

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener

per recordar que la democràcia capi-talista és un sistema fet a mida que perpetua els privilegis de les clas-ses adinerades i regula els possibles conflictes socials fent de coixí entre les explotades i les explotadores. Un altre punt a favor, és que la possi-ble independència, pot ser una nova oportunitat per posicionar-nos sobre molts aspectes. Un estat nou pot ser un estat feble i per tant la inestabilitat pot donar-nos ales per a conflictuar i desestatitzar el màxim el nou estat. Malauradament sembla que comenci amb mal peu. Que un dels arguments que revesteixin la independència sigui l’interclassisme significa que altre cop es prioritzarà la unitat nacional per sobre de qualsevol canvi ja no revo-lucionari, sinó social. Que empresaris catalans i polítics neo-liberals donin el vistiplau a la sobirania, significa que la burgesia catalana s’ha vist prou ma-dura per prescindir de la burgesia es-panyola i que per tant ja ho tenen tot lligat i ben lligat en aquest nou estat. M’identifico amb la independència dels pobles, però rebutjo la idea de crear nous estats. M’agrada la història de lluita que hi ha hagut a la nostra terra: la revolta dels favots i dels se-

gadors, la insurrecció del 1909 o la revolució social del 36. Però també hi ha tota l’altra història, aquella que em repugna: la dels almogàvers i co-lonitzadors, la dels burgesos i feixistes catalans que no hem d’oblidar. Esti-mo la cultura catalana canviant, ober-ta i heterogènia. M’esgarrifo quan l’intenten enquadrar i momificar, tot simplificant-la i folkloritzant-la com a mer producte per ser venut. Entenc el sentiment de pertinença (tot i que el faig extensible a moltes altres parts del món), però em fa por el patriotis-me que quasi sempre es difon amb el xovinisme. Apostaria per una autono-mia verdadera, sense barreres ni fron-teres, sense rols d’autoritat, llibertària. En definitiva estic a favor de la inde-pendència sempre i quan signifiqui revolta, revolució. I criticaré fins a l’infinit aquells que la vulguin conver-tir en una mera cortina de fum, que en vulguin treure rèdit econòmic o polític; que en mires a obtenir-la obli-din el component de classe. Perquè em sembla absurd que la gent desti-ni tants esforços perquè tot continuï com fins ara, però en català.

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi partici-pa en cada moment. Els articles són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

Si vols col·laborar econòmicament et deixem el número de compte: 1491 0001 22 2028287627.

Tancament d’aquesta edició: 15 d’octubre de 2014

En aquest número hi ha parti-cipat: A l’aguait, Ali Bei, Barrikada, Bllibertari, Doble M, El Nom Impor-tav Estremoni, Intifada, La Marea, L’Espurna, Lola de Bellesguard, Na-varclí, Pep i Tu, Pep E, Peter Flowers, Roger, Solidarixs,

Portal web: www.bllibertari.org

I en PDF a: www.pesolnegre.info

Contacta amb nosaltres: info@pesolnegre.info

Segueixos al twiter:@elpesolnegre

Berga

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c. del Balç 4 baixos esquerra. 08600 Berga. actll@berguedallibertari.org www.bllibertari.org

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c.del Balç 4 baixos dreta. 08600 Berga. Tel i fax: 938216747cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

CGT: c. del Balç 4 baixos. Tel. 938 216 747. sad@cgtberga.org. www.cgtberga.org

CNT-AIT Berga: c. Pinsania n 7. 08600 Berga.https://www.facebook.com/cntberga

Sallent

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c. Clos 5, 1r, 08650 SallentTel. 938 370 724. Fax 938 206 361sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

ATENEU POPULAR ROCAUSC. Santa Llúcia 1, Sallentwww.ateneurocaus.cat

Manresa

CENTRE D’ESTUDIS PEDRO FLORES:cestudispedroflores@gmail.com centreestudispedroflores.blogspot.com

CGT: c.Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559cgtmanresaneteja@hotmail.com

CSO VALLDAURA: c. Jorbetes 15, 08241 Manresa

CNT-AIT: Pl. Catalunya 9 ent 1r i 4r, 08242 Manresa Tel. 931788368. sov@manresa.cnt-ait.es

RÀDIO BALA 106.4 FM:radiobala.radiobala@gmail.comhttp://radiobalamanresa.wordpress.com

ASSEMBLEA LLIBERTÀRIA DEL BAGESallbages@bllibertari.org

LA DISTRI: c. Escodines, 11.08241 Manresa

Humor

Sobre el procés

okupació3

Nou espai alliberat a ManresaEl passat dissabte 27 de setembre es feu pública l’okupació d’un edifici al carrer Verge de l’Alba de Manresa. L’okupació, realitzada cinc dies abans -és a dir el 22 de setembre- tal i com es podia llegir en una de les pancartes penjades a la façana de l’edifici, suposa un nou espai alliberat a la capital del Bages.

La MareaManresa, setembre-octubre de 2014

Des de primera hora del matí de dis-sabte 27 d’octubre, un grup d’una vintena de persones va estar con-centrat davant de l’edifici okupat al barri del Vic- Remei de Manresa, re-partint octavetes on es comunicava l’okupació de l’immoble als veïns i veïnes. Al llarg del matí i de la tarda van ser diverses les persones del ba-rri que es van acostar a parlar amb les companyes per saber què estava passant i intercanviar opinions sobre l’estat de l’edifici o sobre l’okupació. Com és habitual, les opinions i valo-racions de les veïnes van ser diverses i de “tots colors”, però moltes coin-cidiren en el fet que al llarg dels cinc anys, des de la creació d’aquest im-moble, mai no s’havia arribat a utilit-zar i que cada cop s’estava deterio-rant més. Així com, que la propietat se n’havia desentès per complet quan les veïnes havien intentat localitzar-los per tal que es preocupessin i res-ponsabilitzessin de l’estat de l’edifici. I és que tal i com molta gent del barri havia pogut veure, des de feia temps l’edifici estava obert a peu de carrer i era constantment saquejat per tal de treure tot el material possible. Coses que passen quan es deixa un espai abandonat i hi ha gent que no té al-tra forma de subsistència. Cal dir que quan van entrar les companyes, cons-tataren aquest “saqueig”; des de mo-bles a tubs, cables, finestres, portes, lavabos, etc. havien estat arrencats, així com algunes de les parets i terres es trobaven foradats.

L’edifici, situat al barri del Vic-Remei de la ciutat de Manresa, davant de les oficines de l’INEM, era propie-tat de la constructora, que té la seu central a Barcelona FRALECA S.L. la qual, segons hem pogut saber, al llarg del procés de construcció de l’immoble ja va patir diversos processos d’embargament a cau-sa d’impagaments. Com a resultat, l’obra, que consta de 21 “minipisos”, mai no va servir de vivenda per a nin-gú. Després de tots aquests processos d’embargament finalment la propie-tat de l’immoble sembla ser que es troba en mans del banc dolent SAREB (Societat de Gestió d’Actius Proce-dents de la Reestructuració Bancària creada l’any 2012). Des de que fina-litzaren les obres el 2009 l’espai ha estat en desús.

Segons ens han informat les compan-yes, el mateix dissabte sobre les 20 h del vespre tres patrulles dels Mossos d’Esquadra i algun que altra agent de paisà apareixeren sobtadament i demanaren la identificació de vuit persones que en aquell moment es trobaven davant de la casa.

comunicat repartit a les veïnes del barri el dia que es feu pública l’okupació:

Per tal d’encabir i realitzar un seguit d’inquietuds i de projectes al marge de les institucions, és a dir, a través de l’autogestió, un conjunt de perso-

nes hem pres la decisió de recuperar aquest espai mort de la ciutat. Sí, és un edifici buit més del nostre en-torn, fruit de l’ambició i l’avarícia de l’especulació immobiliària, però tam-bé s’ha convertit en un tros de ciutat sense vida, on no hi creix cap planta, que no satisfà cap necessitat huma-na ni animal, que és doncs un no res. L’okupació a Manresa no és una llui-

ta nova, porta 12 anys en diversos escenaris, contra l’estat, garant del patriarcat i el capitalisme, i contra un dels seus pilars fonamentals: la pro-pietat privada. La propietat, causant de la desigualtats entre les persones i la màxima del capital que ho conver-teix tot en mercaderia per poder ser comprat o venut, l’habitatge, una ne-cessitat bàsica convertida en una soga

asfixiant, o la ciutat, espai de convi-vència ordenat pel treball i el consum. Sobren els motius per lluitar en contra d’aquest món en què vivim però tam-bé sobren els motius per crear espais per construir la resposta i l’alternativa. No demanem res, simplement anun-ciem el nostre compromís en intentar canviar el que ens envolta a través de les nostres percepcions, equivocant-nos i rectificant per on ens portin les passes.”

Al llarg d’aquests dies les companyes segueixen amb les tasques de neteja i treballs d’infraestructura per tal de que l’espai pugui estar en funciona-ment tan aviat com sigui possible. Són vàries les idees que han motivat l’okupació d’aquest espai, entre al-tres; un viver de projectes, un espai per a la difusió de material de lectura, una sala polivalent on realitzar xerra-des així com passis de películes o do-cumentals, o un espai infantil el qual els nens i les nenes es puguin fer seu.

Cal recordar que aquesta no ha estat la única okupació en els últims mesos a la ciutat de Manresa, ja que a finals d’agost, coincidint amb la Festa Ma-jor de la ciutat, la PAHC Bages va ocu-par un bloc de pisos a la zona nova del barri de la Parada.

Un centenar de persones es concentren contra la visita d’Artur Mas a Manresa

BllibertariManresa, octubre de 2014

Un centenar de persones es con-centraren el passat 6 d’octubre per tal de mostrar el seu rebuig davant la presència d’Artur Mas a l’acte d’inauguració de l’ampliació de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Foren convocades per la Coordinadora per la Transfor-mació Social, Contra el Capitalis-me i el Patriarcat, veïnes del barri de la Balconada, l’Esquerra Inde-pendentista o col·lectius i indivi-dualitats llibertàries, tot formant una amalgama de lluites que con-fluïren per a centrar el seu enuig davant l’assistència del màxim responsable polític de la Gene-ralitat a la ciutat. Fóu d’aquesta manera que al llarg de la concen-tració s’escoltaren reivindicacions que anaven des del “sí se puede” de la PAHC al “Artur Mas, a qui-na mútua vas”, fent referència a la privatització de la sanitat o el “pàrquing gratuït” de les veïnes de la Balconada. El “bloc” anar-quista també realitzà les seves

aportacions, tot duent una pan-carta amb el lema “La seva política, la nostra pitjor malaltia” o enarbo-rant el “Manresa neta, polítics a la merda”. També hi hagué lloc per a càntics més audaços: veient que els immaculats cambrers anaven tots vestits de negre per la gala, les llibertàries començaren a ironitzar tot cridant “Ese black block, que la líe ya!”, generant càlids somriures entre les participants.

Com era d’esperar, i cosa més se-riosa, un ampli dispositiu policial format per membres dels ARRO’s i un bon grapat de policies de paisà, blindava els accessos a l’Hospital per tal d’impedir la presència dels manifestants a l’interior del vestí-bul on tingué lloc l’acte principal, amb la seva prepotència caracte-rística.

Una de les anècdotes de la protes-ta fou quan Sor Lucía Caram, una de les participants en l’acte que acollí a Artur Mas, sortí per la por-ta de l’Hospital i es dirigí als ma-nifestants amb simpatia, cosa que

provocà una sonora xiulada. Potser s’esperava una rebuda més fraternal, però és difícil mostrar afecte a la pro-motora a la ciutat, d’un model caduc de solidaritat basat amb les ànsies de protagonisme, d’una caritat que s’impulsà per a netejar el nom de la família Tous i per a tranquil·litzar les consciències de famílies benestants com la del mateix president.

Malgrat el servilisme de les partici-pants a l’acte d’inauguració, altre cop, la visita del President de la Ge-neralitat a la ciutat, no ha estat tan plàcida i tranquil·la com desitjaria.

Vols col·laborar amb nosaltres?

Envians els teus textos a:pesolnegre@berguedallibertari.org

Iberpotash i laboral4

IntifadaManresa, juliol-setembre de 2014

El passat 8 de juliol, amb l’excusa de desmantellar la xarxa de túnels sub-terranis de Hamàs i aturar el llança-ment de coets cap a Israel, comen-çà una nova agressió militar de les Forces de Defensa Israelianes a la franja de Gaza anomenada operació ”Marge protector”. Aquesta opera-ció, produïda poc temps després que Hamàs i Fatah arribessin finalment a alguns punts d’entesa a la franja, provocà la mort d’almenys 2.100 pa-lestins. El Ministeri de Salut de Gaza, afirmà que unes 10.500 persones resultaren ferides. Vora 11.000 ca-ses foren destruïdes. Segons l’Oficina de les Nacions Unides per a la Co-ordinació d’Assumptes Humanitaris, (almenys fins el 17 de juliol), el 77% de les víctimes mortals eren civils. Les agressions militars de l’exèrcit is-raelià però, no són més que una part de la política d’apartheid, que pretén assegurar el control, l’accés a la terra i a la naturalesa d’un grup a costa d’un altre. La construcció de nous assen-taments en territoris palestins, conti-nua malgrat les prohibicions interna-cionals, enderrocant les vivendes de centenars de famílies palestines per a

construir vivendes israelianes. La im-posició dels check-points (punts de control militar), fa que milers de pa-lestines hagin d’esperar a les llarguís-simes cues que es fan des de primera hora del dia per arribar a temps a tre-ballar, tot passant diàriament per arcs de metalls, revisió d’equipatges, con-trol de documentació, registres dac-tilars. La construcció del mur deixà el 60% de les terres fèrtils cultivades de poblacions com Bel’in a l’altre costat, impedint a moltes palestines accedir al seu únic mitjà de subsistència.

Per totes aquestes polítiques d’ex-clusió i explotació, el 2005, i a pe-tició de la societat palestina, nasqué la campanya de Boicot, Sancions i Desinversions (BDS) a l’Estat d’Isra-el, tot emmirallant-se en la campa-nya contra l’apartheid sud-africà. La vessant amb la qual ens sentim més identificades i amb més possibilitats d’intervenir, la del boicot (econòmic, acadèmic, cultural i esportiu), intenta desemmascarar i actuar contra aque-lles empreses o instàncies que s’enri-queixen o col·laboren amb el projecte colonitzador del sionisme. És dins

d’aquest marc que podem entendre millor la necessitat de boicotejar a l’empresa Iberpotash.

Boicot a Iberpotash

Israel Chemicals (ICL) és una de les principals companyies mundials de producció de fertilitzants i de produc-tes químics. Una de les seves filials és Iberpotash, creada el 1998 després de la compra per part d’ICL del Grupo Potasas i que explota les mines de Sú-ria, Sallent i Balsareny. Multinacional afincada al Bages, que amb els seus múltiples tentacles ha aconseguit que avui en dia continuï la seva activitat malgrat haver estat denunciada rei-teradament (i condemnada fins en 5 ocasions) per no respectar la ja de per si minsa normativa mediambiental i per salinitzar el Llobregat.

Recentment el grup de BDS Bages ha fet públic que ICL col·labora amb l’Associació pel Benestar dels Soldats d’Israel (AWIS), tot unint-se al projec-te “adopta un soldat”. Aquest projec-te, a part de recolzar econòmicament les “activitats recreatives” de l’exèrcit,

busca per sobre de tot enllaçar comu-nitats i/o empreses amb les forces de defensa israelianes, tot cercant cons-tantment la simbiosi entre població civil i exèrcit. En concret, ICL ha adop-tat el Batalló Beduí de Reconeixement i el Batalló Rimon, tot aportant al llarg dels pròxims tres anys 200.000 shekels israelians (uns 42.000 euros) anuals. Ambdós batallons, operen a la franja de Gaza. Per si fora poc, una de les altres filials de ICL anomenada Dead Sea Works, es beneficia dels re-cursos minerals del mar Mort, vetats a la població palestina tot i que bona part de la riba s’enclava dins el seu territori. I també ven part de la sal que obté a l’empresa de cosmètics Ahava, que té la fàbrica més impor-tant a la colònia de Mitzpe Shalem (a la vall del Jordà), aprofitant-se econò-micament de l’ocupació.

Fou per això que al llarg de la Festa Major passada s’exigí a l’Ajuntament de Manresa que retirés el patrocini d’Iberpotash de les festes de la ciutat, i el motiu pel qual el grup de Martorell Mamà Patxanga es negà a tocar en el què havia de ser el concert principal de la festa major oficial de la ciutat. Amb la finalitat de millorar la seva imatge corporativa i de mantenir la seva activitat, Iberpotash s’ha convertit en una de les principals patrocinadores de la comarca, tot repartint les molles sobrants del su-culent pastís que obté entre diver-sos projectes com el teatre Kursa-al, la UPC, el Bàsquet Manresa, les festa majors de ciutats i pobles,... Ara però, sembla ser que a Iberpotash se li obre un nou focus de denúncia.

La necessitat de boicotejar Iberpotash

Jordi Simon Perayre denuncia a tothom

Pep i TuBerga, octubre de 2014

El gerent, director i editor del Ber-guedà Actual no para de denunciar tothom, com és habitual i fent un abús del sistema judicial. Jordi Simón Perayre va acomiadar diverses treba-lladores de manera improcedent i a una de les quals encara deu 27.115 euros. No content amb la seva acció, va denunciar una treballadora, per —suposadament— penjar uns cartells amb el seu rostre on es denunciava el conflicte laboral provocat per Simon (la justícia ha de resoldre el cas en-cara). La CGT de Berga ha continuat fent públiques les accions de Simon contra les extreballadores i contra la llibertat sindical i d’expressió, mentre ell segueix posant denúncies (més de deu!). Sembla ser que l’exempresari —que va gestionar pèssimament el Berguedà Actual fins enfonsar-lo—, no té diners per pagar el què deu a

les treballadores i, en canvi, sí que en té per pagar advocats...Una actitud, sens dubte, lamentable i en la seva habitual línia d’irresponsabilitat.

Simon i família, han denunciat tot tipus de coses, pintades, cartells, es-carnis, etc., però només algunes són assumides pel sindicat: els escarnis i els cartells i manifestos signats per la CGT de Berga. Tanmateix, Simon denuncia a persones concretes, per qualsevol cosa que pateix i sense pro-ves. Assetjant algunes extreballadores i alguns membres del sindicat, segons fonts de la CGT. Evita denunciar a la CGT de Berga i pretén acusar sense proves de molts dels seus mals a al-guns afiliats. Per la seva banda la CGT afirma que assumeix la lluita per la llibertat sindical i tot allò que signa. Sigui com sigui, el proper dijous 23 d’octubre hi ha el primer judici con-tra dues persones per participar en un escarni el passat mes de juny da-

vant la casa de Simón en el que es manifestava públicament la irrespon-sabilitat de Simón respecte els deutes amb les seves treballadores i respecte la llibertat sindical, d’expressió i de protesta. La CGT informa que el ju-dici és de faltes i per injúries i que les imputades són dues persones de les que van participar a l’escarni. La de-nunciant és la dona d’en Simon i la CGT confia que les companyes seran absoltes ja que en cap cas s’ha injuri-at. El sindicat afirma que el que s’ha dit sobre Simón és absolutament cert i que l’únic responsable del mal nom de Simon a Berga és el mateix Simon.

65è aniversari de l’assassinat de tres companys a Berga

Pep i TuBerga, octubre de 2014

El 10 de novembre de 1949 van detenir prop d’una vintena de persones a Berga acusades de col-laborar amb la guerrilla anarquista. El dia 14 van assassinar-ne a tres. Es tractava de: Joan Vilellael Moreno, pagès de Santa Eugínia, Josep Pu-ertas, treballador de Fígols, Josep Bertobillo miner de Fígols. Aquests tres berguedans van ser torturats durant tres llargs dies i finalment foren assassinats a mans de la Guàrdia Civil.El motiu de l’assas-sinat era haver col·laborat amb la guerrilla anarquista, amb els grups del Massana, la única resistència al franquisme en aquella època a la comarca. Aquest fet tant greu, aquesta salvatjada, una més del franquisme va comptar amb el si-lenci còmplice de gran part de la societat. De fet a Berga no se’n va parlar més del tema, com si res no hagués passat.

L’estiu de 1999 des del Centre d’Estu-dis Josep Ester Borràs i en el marc de la Marxa-Homenatge als Maquis col-locaven una placa en record d’aquest tres companys. La placa va ser arren-cada i restituida en nombroses oca-sions.

Per recordar el 65è aniversari d’aquests fets el 15 de novembre fa-rem un gran acte d’homenatge a la plaça de les Fonts de Berga. L’acte que inclourà parlaments, actuacions musicals, poetiques i un dinar popu-lar contarà amb l’assistència de Joan Busquets (ex membre del grup de Massana i company dels assassinats), Dolors Marín (historiadora), Lucio Ur-túbia (anarquista, expropiador i pale-ta), Josep Maria Reguant (biògraf de Marcel·lí Massana), Txema Bofill (ex militant dels GARI), Enric Casasses (poeta), Manolito Díaz (músic), Moi Rojo (músic) així com de familiars dels assassinats.

Més info a: www.bllibertari.org

maquis i ni muts5

Sigues maqui per un dia, 70€ tot el campionatLola de Bellesguard

La Valldan, setembre de 2014

Hi ha un nou afartapobres a les co-marques empobrides, els autocars de jubilats que omplien els restaurants prèvia visita guiada a les Fonts del Llobregat o al Santuari de Queralt van a la baixa. Ara ven més una altra cosa, qüestió de modes, ara es por-ta córrer fins a rebentar, que suar fa venir gana i la gana porta el “gastu”.

La febrada per les curses de muntan-ya i l’extensió urbana del running ja fa uns anys que ha envaït els boscos, a qualsevol hora et pots trobar un regiment de personatges disfressats de fluorescents treien la llengua tot intentant batre ves a saber quina marca. La competitivitat, l’esport mal entès i l’afany per guanyar s’ha tras-lladat a l’entorn natural, i amb ells l’empresa privada amb la cara ama-ble de l’esport com a bandera. Tot s’hi val per fer negoci, i a un il·luminat Marc Ribas Serra fa tres anys que se l’hi va acudir convocar un seguit de curses a les comarques del Bages i el Berguedà sota el grandiloqüent nom de Campionat Maqui. Aquest man-resà, diplomat en turisme i antic res-ponsable de Turisme del Consell Co-marcal del Bages cerca promocionar

la seva iniciativa empresarial sota el paraigües històric dels maquis, però sense embrutar-se les mans: “El cam-pionat maqui no té un caire polític, ni entra a promoure cap tipus d’acte incívic” ens diu a la web de la cursa i és que, és clar, dels maquis d’abans interessa que alguns caminaven molt, però del per què ho feien millor que no hi pensem. No fos cas que alguns d’aquests camàlics que esbufeguen amb el nom de la guerrilla llibertària al dorsal es preguntessin que coi fan corrent com uns esperitats amb el nom d’un col·lectiu revolucionari im-près al pit.

A l’empresa privada i a les institu-cions públiques mai els hi ha interes-sat recordar el nom del Massana, del Ramon Vila o del Joan Busquets per citar-ne només alguns. Aquest últim, per cert, és un dels pocs maquis que encara queden vius i que fa anys lluita perquè es reconeguin els seus drets negats com a ex-combatent després de ser condemnat a mort i passar més de vint anys tancat a les presons franquistes. I mentrestant d’altres fan marca, marca maquis, per fer nego-ci i desdibuixar la memòria històrica d’una lluita que no podem donar per perduda. Perquè tasses amb el nom dels maquis es venen a les nostres

oficines de turisme, perquè concep-tes com Maqui Suprem s’atorguen al guanyador de les curses, perquè els promotors d’aquestes curses comp-

ten l’any en mesos maquis, perquè els maquis no veuen aigua, veuen Vichy Catalán, perquè tot això ja és aquí entre nosaltres. Mentrestant el

testimoni viu d’una lluita real s’apaga i ens deixa una mica més a les fos-ques entre tanta merda fluorescent.

Ni muts ni a la gàbia!Solidarixs

Berga, octubre de 2014

Els propers dies 27,28 i 29 d’octubre seran jutjades sis persones a la ciutat de la “justícia” a l’Hospitalet. Són les últimes conseqüències repressives de la lluita contra el Pla Caufec o Porta Barcelona.

Per fer memòria; el Pla Caufec fou un macro projecte urbanístic que pre-tenia edificar 40 hectàrees de mun-tanya al peu de Collserola, entre els barris de Finestrelles i Can Vidalet a Esplugues de Llobregat. Aquest dis-barat, recolzat en tot moment per l’Ajuntament d’Esplugues i impulsat per la família Sanahuja a través de la seva empresa Sacresa, contemplava 600 habitatges d’alt standing, dos gratacels de 105 metres d’alçada amb el seu parc empresarial, un hotel de 4 estrelles i un gran centre comer-cial. També s’hi afegirien 120 pisos

de protecció oficial i dos equipaments privats.

Ja des de bon principi, al 1991, aquest pla generà una oposició entre el veïnat d’Esplugues i diverses asso-ciacions de veïns crearen una coordi-nadora començant així la lluita contra el Pla Caufec. Després d’una primera etapa centrada en l’oposició jurídico-administrativa i la difusió pública, la protesta topa amb l’immobilisme dels responsables polítics. A partir d’aquest moment, al 2004, la lluita es vehicula a través de la plataforma popular contra el Pla Caufec, qui prèn el relleu més actiu al carrer amb l’ob-jectiu d’aturar el projecte. La plata-forma aconseguí una gran repercus-sió i difusió, gràcies principalment a l’acció directa, basada sobretot en accions públiques de desobediència.

Eren temps de bombolla, totxos i pe-lotazos... però també de lluita contra

l’especulació o en defensa del territo-ri, que també se’n deia. La lluita del Caufec fou un focus important, al-guns ens hi vam trobar i aquesta con-fluència que retroalimentava lluites i solidaritats fou un dels seus principals valors.

Fa quatre anys que les obres estan parades. Fa de mal dir però la crisi re-matà la feina, Sacresa feu fallida i els bancs es repartiren el pastís. Ara però es parla d’una imminent reactivació del projecte.

Per desgràcia de moment la repres-sió no fa fallida, i nou persones han d’afrontar dos judicis penals; per una manifestació al 2007 i per la protesta en un ple a l’Ajuntament d’Esplugues al 2009. La petició fiscal per tots dos processos puja a un total de 27 anys i 6 mesos de presó, penes multa de 600 dies (substituïbles per 11.300 eu-ros) i indemnitzacions de 5.670 euros.

Aquesta petició suposaria l’ingrés di-recte a presó per a sis persones i mul-tes econòmiques per a tres d’ells. El fet que en ambdós judicis es demanin penes de presó crea una duplicitat, és a dir el primer judici crea antecedents de cara al segon facilitant l’ingrés.

En fi, aquest és el pati....la democrà-cia és un cuentu i la seva “justícia” tan arbitrària que fot fàstic. I encara els hem de sentir parlar de desobedi-ència, Luther king i no sé qui més.... Esperem que el pati de la solidaritat sigui un altre i la difusió i mobilització del conflicte siguin grans. De moment unes quantes dates a recordar:

· 18 d’octubre: Manifestació. 17 h ajuntament d’Esplugues.

· 27,28 i 29 d’octubre: Judicis a la ciutat de la in-justicia (Hospitalet de Llobregat) concentracions cada dia a partir de les 10 h.

SOLIDARITAT ACTIVA !!!!!!

http://nimutsnialagabia.org/

Dresca i caca de gos6

Sense anar gaire lluny, en aquests dar-rers mesos l’ajuntament d’Avià s’ha sumat a la moda populista i està ame-naçant amb multes a les propietàri@s que deixin els seus cans deslligats. En nom de la salubritat pública es perse-gueixen caques de gos però no es fa cap crítica a una empresa com Palau i fills, escorxador de conills, instal-lat dins del nucli urbà d’Avià, que des de fa dècades impregna narius de veïns i passejants de fortors de carn en descomposició, sense parlar de si es fan les inspeccions necessàries a la riera al pas per aquesta indústria. Indústria d’altra banda que enriqueix butxaques particulars a costa de l’ex-plotació d’una classe majoritàriament immigrant desprotegida i disposada a acceptar i callar. Consistoris on hi ha presència de professionals tant de la medicina com de la veterinària prio-ritzen el rèdit polític immediat i evi-ten l’enfrontament. Això sí, quin gran problema que tenim amb les merdes de gos!

D’altra banda, sabut és que el prin-cipal col·lectiu generador d’aban-

Caca de gos: problema d’estatPipi Langsboom

Solsonès, setembre de 2014

De manera reiterada, les caques de gos omplen pàgines i són un recor-rent tema de conversa per a tren-car el gel en trobades veïnals on sembla necessari manifestar alguna opinió poc compromesa i no caure en l’avorrit intercanvi de prediccions meteorològiques. La cosa no tindria més importància que una mostra més d’aquesta afició tan nostrada a l’es-catologia, si no fos perquè darrera d’aquest fet hi ha una cruel realitat. L’honor de ser un dels països euro-peus amb una taxa més alta d’aban-donaments de goss@s ens situa en un trist escenari. Particulars i associaci-ons lluiten per donar una vida digna a aquests animals i s’intenta conscien-ciar sobre la necessitat de l’esterilitza-ció com a fre pel creixement d’aquest problema. Actualment a Espanya, tot i que es va aprovar una llei per impe-dir el sacrifici d’aquests animals, la re-alitat és que, donat l’incessant nom-bre d’ingressos d’animals abandonats

en relació a les persones disposades a l’adopció, molts ajuntaments s’han acollit a moratòries i es continua rea-litzant aquesta brutal pràctica. El gos va ésser domesticat per l’humà fa milers d’anys per satisfer els nostres interessos; actualment aquest animal no pot viure o no és desitjable que ho faci al marge de nosaltres, per tant hi tenim una responsabilitat política més enllà de gustos o fòbies individuals. La criminalització d’aquests animals o la de les seves propietàries no sem-bla una ajuda en aquest problema. Moltes persones acaben adoptant més animals dels què desitgen i car-regant-se amb tots els problemes que això comporta, a fi d’assumir una res-ponsabilitat que de fet hauria de ser institucional i col·lectiva. La sobrepo-blació de goss@s seria de fàcil solu-ció atacant l’arrel del problema: amb unes polítiques de conscienciació sobre la necessitat de l’esterilització i fons per subvencionar aquestes. Les esterilitzacions d’avui són l’estalvi en protectores el dia de demà.

donaments i maltractes a goss@s és el dels caçadors: sense cap empatia cap aquests animals resten estacats la major part de la seva vida tan sols alliberant-los de manera esporàdica en èpoques de caça, en condicions d’insalubritat i desprotecció davant factors meteorològics, sotmetent-los a règims alimentaris per sota de la ta-lla 34, fent-los criar de manera inten-siva sense cap control i abandonant o eliminant els animals quan ja no es consideren productius. Per descomp-tat, aquests animals majoritàriament no estan ni xipats ni censats, tasques aquestes últimes que sí que són com-petència de cada ajuntament de fer- ne un seguiment i que eludeixen de manera sistemàtica i generalitzada . Els col·lectius de caçadors en el món rural representen sense complexos la reproducció d’uns valors masclistes i fal·locèntrics, guardians d’unes tradi-cions que, més enllà que ho siguin o no, simbolitzen la llei del més fort i la falta d’empatia cap al feble. Tot i que no deixen de ser estereotips, cansades estem d’haver de sentir les seves bra-

bucades entre puro i carajillu. El crit atàvic de: “Pit i collons!” és el lema.

No obstant això, aquest col·lectiu dis-posa de certa tolerància social i per-missivitat política o potser seria millor dir covardia social i estratègia política. Criticar als caçadors no ajuda a tenir ni amics ni vots.

Com que ja no estem en èpoques de lleons ens podríem preguntar si re-alment avui en dia hi ha més valor en pitjar el gallet sobre un animal inde-fens o en denunciar el maltracta d’un animal davant d’una societat que no en vol sentir a parlar. Millor parlem de les caques de gos...

Dresca S.L.: l’història d’un robatori

NavarclíNavarcles, setembre de 2014

A mitjans d’agost es destapava la notícia sobre la contaminació als ter-renys de l’antiga fàbrica Dresca a Na-varcles. A banda de 180 treballadores a l’atur, el tancament de la fàbrica tèxtil va deixar enrere unes naus de les quals tan sols queda l’estructura un cop desmantellades, en un solar abandonat cada dia més degradat i amb una tina soterrada amb fuel, que va vessar als voltants.

Com a responsable subsidiari de l’es-pai, l’any 2012 l’Ajuntament va encar-regar a l’empresa Xenixell Mediambi-ental S.L. la retirada del fuel, neteja de la tina i transport dels materials conta-minants. No obstant això, l’estimació de la profunditat no va ser encertada i es va haver de fer un segon encàr-rec a la mateixa empresa. Dos anys després, part de la terra contaminada restava en sis contenidors de runa, a la intempèrie, i la tina al descobert.

Aquests fets es van conèixer quan l’empresa va començar a estudiar la possibilitat de denunciar l’Ajuntament de Navarcles, ja que a banda de la negligència que suposava mantenir aquest material sense protecció, sem-blava que algú s’havia dedicat a fer desaparèixer la terra contaminada a palades. Des de llavors, les preguntes i acusacions han plogut sobre l’ajun-tament. Les seves actuacions han estat posar tanques al voltant de la tina -d’uns 10 metres de profunditat,

mig amagada entre vegetació i en ter-renys de fàcil accés-, i anunciar que hi haurà respostes al pròxim ple, un cop l’alcalde Llorenç Ferrer i el regi-dor d’Urbanisme i Obres Públiques, Ramon Serra, tornessin de vacances. Entre les acusacions cal destacar les de CiU, que lluny de l’oportunisme polític i la precampanya electoral, es declarà “preocupada pel benestar de les navarclines i pel medi ambient” (llegint entre línies de les seves de-claracions, CIU vol que l’Ajuntament sanegi amb diner públic un afer que hauria d’assumir l’empresa Dresca). Aquestes “bones i noves” intencions, les estan fent saber amb uns fulletons informatius que hem rebut a totes les cases, amb uns arguments simples i insultants. Rèplica del PSC al govern, traient-se responsabilitats de sobre i retornant més acusacions, res de sorprenent a Navarcles -ja en portem unes quantes...-

En qualsevol cas, som davant d’un al-tre exemple de com mentre hi ha be-neficis, les propietàries capitalistes els privatitzen, però quan hi ha pèrdues, les responsabilitats són compartides.

Del què no han parlat cap dels dos partits (o de forma bastant barroera: PSC acusa a CiU de perjudicar el pro-cés de venda dels terrenys amb tan-tes calúmnies...) és de l’estat actual de l’empresa. Després d’alguns anys de degotejos d’acomiadaments amb petits EREs, l’any 2008, el grup tèxtil Dresca S.L. tanca deixant al carrer 180 treballadores. Podem afegir-hi les 65

de la tèxtil de Sant Joan de les Abede-ses, propietat del mateix grup empre-sarial. A la fàbrica navarclina, després de les negociacions amb el comitè d’empresa, es va acordar que les tre-balladores (desenes de les quals hi eren des de feia més de 30 i 40 anys) cobrarien la indemnització per acomi-adament un cop es vengués l’empre-sa. Cal afegir que en l’últim exercici del 2007, l’empresa havia facturat 17 milions d’euros, 20 el 2006, i fins a 40 l’any 2000. És més, en el moment del tancament, el deute era de 10 mi-lions d’euros però amb 20 milions en actius, segons les paraules del mateix propietari Adrià Serra Tella.

Entrada en la suspensió de paga-ments, el jutjat número 5 de Barce-lona encarrega la gestió del procés a tres administradors concursals, desig-nats per garantir els interessos de cre-ditors, administració i treballadores.

En un inici, entre l’ajuntament i aquests administradors concursals hi havia bona sintonia: no es va fer es-perar el procés de requalificació de sòl industrial per sòl urbanitzable, en un projecte on s’hi havia d’edificar el nou CAP, 449 vivendes i una zona verda. Un pla digne d’unes ments brillants, tenint en compte el context econò-mic. Sí, amigues i amics, el projecte s’aprova el 2011, en plena crisi eco-nòmica i ja no diguem en el sector de la construcció... però seguim en la fal-làcia de l’etern creixement. 449 viven-des noves en un poble que en té unes 3300, moltes d’elles buides! I és que

sembla que hi ha qui no aprèn dels er-rors anteriors, a Navarcles continuem tenint una urbanització fantasma a la Planota on no s’hi va construir ni una sola vivenda.

Mentrestant, l’afer laboral i empresa-rial continuava. Quan es mantenien les negociacions en el tancament de la fàbrica, i per continuar el procés judicial posterior, les treballadores van optar per tres vies: CCOO, UGT i un grup d’unes 40 que no apostava per la via sindical tradicional, contractant una advocada per elles mateixes. Sis anys després, és gairebé impossible mantenir contacte amb sindicats i encara menys administradors con-cursals. Què ha passat durant aquest temps a la Dresca, a banda d’acumu-lar residus contaminants? Doncs que s’han venut la maquinària de les tres naus, que incloïa tres motors de co-generació que podrien haver abastat mig poble d’energia, la depuradora... les finestres i els marcs de les portes

s’han venut, tan sols queda la carcas-sa de les naus i l’uralita, que no hi ha diners ni voluntat per treure. Dels 20 milions d’actius, a unes carcasses de nau abandonades i deute a l’Ajunta-ment. Ningú sap on han anat a pa-rar els guanys d’aquestes vendes, i és que la única resposta que han rebut les persones acomiadades que insis-teixen en intentar contactar amb els sindicats, els administradors concur-sals i l’Ajuntament, ha estat el silenci. Enmig d’aquesta opacitat, el que sí que saben és qui s’ha encarregat de desmantellar la fàbrica: l’antic director general de l’empresa i l’antic cap de mecànics, contractats pels administra-dors concursals.

En resum, som al 2014, no s’ha cons-truït el CAP, no s’han venut els ter-renys, cap de les 180 treballadores ha cobrat la indemnització, i a banda del fuel, fa pudor de corrupció a Navar-cles.

Berga

DOSSIER 7

rutes anarquistes

Encara que avui, 2014, sembli difícil de creure, Berga ha tingut des de fa segles una llarga i diversa tradició industrial. Ja al segle XVIII, aprofitant la canalització de la riera de Metge per l’interior de la ciutat, es van arribar a construir fins a 28 salts d’aigua en només 2 kilòmetres, per proveir d’energia a petites fàbriques: tèxtils, de xocolata, serradores de fusta, etc. Això inicià un substrat obrer, que paral·lelament al creixement industrial del segle XIX-XX, cul-minaria amb una organització obrera ja més sòlida i estructurada. També es pot intuir un substrat antiautoritari i anticlerical, si es té en compte per exemple que el 1765, la comunitat cristiana de Berga era propietària d’un molí draper, nou molins fariners i una molina de serrar, sent establiments d’importància bàsica per la po-blació de l’època. Finalment, l’impuls industrialitzador de mitjans de s.XIX, diversos moviments migratoris i la difusió internacional de la filosofia política anarquista, acabarien sent el quall definitiu per l’obrerisme d’aquestes terres. Així, ja al segle XX, Berga va participar en l’anomenada gimnàstica revolucionària, donant suport al comunisme llibertari proclamat a Fígols l’any 1932, i fou terra de bressol i acollida d’alguns recone-guts anarquistes com: Marcel·lí Massana, Ramon Vila Capdevila i Josep Ester Borràs. Tots tres, acèrrims combatents en diferents fronts de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

Un cop acabada la guerra, uns 500.000 espanyols van passar a territori francès fugint de les tro-pes franquistes. Una bona part d’ells tornaria a l’estat Espanyol al cap de pocs mesos, altres s’exi-liarien a Amèrica, però entre uns 150.000 i 200.000 romandrien a França els següents anys, coin-cidint amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre de 1939. Molts exiliats van veure en aquesta guerra, ja pronostica-da des de feia temps, l’oportunitat de continuar la seva lluita antifei-xista i alguns d’ells, com és el cas del Ramon Vila, es van adherir al moviment de resistència francès a l’ocupació nazi, on gran part dels grups armats presentaven una lò-gica plenament guerrillera i se’ls començaria a anomenar maquis.

La paraula maquis prové del mot cors macchia i significa bultra boscana, zona arbustiva o paisatge de matolls. Des de temps ençà aquesta paraula s’associava amb els fugitius de reclutament forçat i acabà esdevenint sinònim de resistència guerrillera a partir de la Segona Guerra Mundial. Un cop alliberada França i acabada la guerra, molts espanyols, entre ells els guerrillers, reclamaven l’alli-beració d’Espanya. Però tal clam no va ser escoltat a nivell interna-cional, de manera que el moviment antifranquista va quedar reduït a petits sabotatges, passos fronterers i contraban, organitzat per membres procedents de la resistència francesa, alhora que noves incorporacions tant de l’interior com de l’exili. Va ser en aquest context, que en Massana i en Vila van esdevenir reconeguts líders de petits grups d’acció.

Començaven doncs, els anys de protagonisme de l’anomenat ma-quis a Espanya, a Catalunya i en especial en comarques com el Berguedà, per on passaven diverses rutes d’enllaç amb els passos fronterers.

El Nom Importava

DOSSIERrutes anarquistes8

1Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (CEJEB), carrer del Balç 4.Abans de començar el recorregut pròpiament dit fem una breu visita al CEJEB, un centre de recerca i difusió de la història social de l’Alt Llobregat, especialment centrat en els moviments obrer i anarquista.

2Marcelí Massana. C/ Mossen Huch 8.Des del CEJEB anem carrer del Balç avall, passem per davant del mercat municipal i per darrera els cinemes i arribem al carrer Mossèn Huch. Al número 8 hi ha una petita placa que van posar l’any 1998 les companyes de la Marxa-Homenatge als Maquis recordant que en aquella casa va néixer el 3 d’octubre de 1918 el com-pany Marcel·lí Massana. Massana va ser un conegut guerriller anarquista que va actuar principalment pel Berguedà i el Bages (també al Vallès) lluitant contra el franquisme durant la dècada dels quaranta (1944-1951) i que va morir a l’exili a França als 61 anys. Massana, afiliat a la CNT de ben jove, havia fet la guerra amb la columna de voluntaris confederals Terra i Llibertat i en acabat va ser empre-sonat i un cop en llibertat passarà a la clandestinitat fent de contrabandista. Poc després s’integrarà a la guerrilla on principalment farà sabotatges, expropiacions, escarments simbòlics i algun segrest. El seu grup no tindrà mai cap baixa i ell defensarà la lluita armada enfront d’altres posicions dins l’organització. Al 1952 demanen la seva extradició de França a Espanya, però la intervenció de Josep Ester Borràs i la força de l’exili confederal ho evitaran.

3 Puertas, Vilella i Bertobillo. Assassinats pel franquisme. Plaça de les Fonts.Si agafem el carrer Verdaguer anirem a sortir a la plaça de les Fonts on durant molts anys hi va haver la caserna de la Guàrdia Civil. Aquell edifici, ara abandonat, durant la revolució social del 36 va ser la seu de les Joventuts Llibertàries de Ber-ga. El 1939 va passar a ser la caserna de la Guardia Civil. El 10 de novembre de 1949 van ser detingudes a Berga vint-i-set persones acusades de col·laborar amb els grups de guerrillers anarquistes. Van ser interrogats i maltractats en aquella caserna. Tres d’ells, després de tres dies de tortures van ser duts a la carretera vella de Vilada i prop del pont se’ls va aplicar la cèlebre Llei de Fugues. Els tres assassinats van ser el masover de Santa Eugínia —base guerrillera— Joan Vilella “El Moreno”, i Josep Bertobillo i Josep Puertas tots dos treballadors a les Mines de Fígols. Durant els tres dies que van estar a la caserna Josep Bertobillo va saltar per una finestra i va refugiar-se a prop de la casa del Molí de la Basa —cap al carrer Barcelona actual— però el propietari, Joan Canudas, el va perdur de tornada a la caserna a cops de peu. Aquesta salvatge repressió va ser oblidada a Berga, no se’n va parlar més, fins el 1998 que van començar les Marxes-Homenatge als Maquis.

4 Cal Negre. Plaça Sant Joan.Des de la plaça de les Fonts tirem cap al carrer Major, on ens trobem la plaça de Sant Joan, on hi ha el bar Cal Negre on s’havien fet actes públics de la CNT durant la República (fins i tot s’hi havia cotitzat).

5 Josep ester Borràs. Cafè Colon. Carrer Major 2.Si seguim carrer major amunt arribem al número 2 on el pare de Josep Ester Borràs va regentar el cafè Colon des del 1931 i fins el 1953. Pocs metres més amunt hi ha els quatre cantons, i el carrer que baixa a la dreta és el carrer Mos-sèn Comellas (abans la baixada del Vals) i al número tres és on va néixer el 1913 aquest anarquista berguedà. Josep Ester va entrar en contacte amb l’anarquisme i va afiliar-se a la CNT el 1931, va participar en la vaga general revolucionària de

1932, concretament en l’intent que la vaga esdevingués revolucionària a Berga —els fets de la plaça de st. Pere—. Ester va anar voluntari al front a la Columna Terra i Lli-bertat, va ser acusat de participar en la mort d’un comis-sari polític i acabada la guerra va exiliar-se. Quan França va ser ocupada va integrar-se al grup Ponzan, integrat per anarquistes catalans i aragonesos que es dedicaven a portar aliats cap a España (consulats anglesos, etc.). La seva tasca a la resistència va fer que fos detingut i anés a parar a Mauthausen. En sortir del camp va ser l’impulsor principal de la Federació Espanyola de Deportats i Inter-nats Polítics i va dur una tasca molt intensa de gestió de pensions de les persones que havien estat als camps o vidus. Va impulsar la campanya per alliberar els seixanta espanyols reclosos a Karaganda (Kazakhstan llavors part de la URSS). Va gestionar la paperassa per ser reconeguts com exiliats polítics a França a molts companys i va inter-venir per evitar l’extradició del guerriller Marcel·lí Massa-na —del qui era amic personal— a Espanya. També va treballar perquè el també guerriller Quico Sabaté sortís abans de la presó francesa, igualment va ajudar a re-gularitzar la situació a Ramon Vila. Va morir l’any 1980.

6 Ramon Vila Capdevila. Carrer dels Àngels.Si enfilem de nou pel carrer major cap a la plaça de Sant Pere passem pel carrer dels Àngels, carrer que el 30 de setembre de 2006 en el marc d’una protesta contra l’ordenança de civisme va canviar de nom simbòlica-ment, passant a dir-se carrer de Ramon Vila Capdevila. Ramon va ser un altre guerriller anarquista berguedà. Nascut a Peguera el 1908 va treballar de pagès i a les mines de Fígols. Militant de la CNT va participar molt activament en la proclamació del Comunisme llibertari el 1932, els “Fets de Fígols”. Va ser empresonat. En esclatar la Guerra Civil es trobava pres a València arrel d’unes expropiacions, això va fer que anés al front voluntaria la Columna de Ferro. Posteriorment va lluitar amb els com-panys berguedans a la Columna Terra i Llibertat, poste-riorment a la 153 brigada mixta. En acabar la guerra es va exiliar, va fugir dels camps de concentració francesos i es va integrar de seguida en la resistència francesa on va arribar a comandar dos-cents homes i on era cone-gut com Capità Raymond esdevenint un heroi (se li va concedir la legió d’honor francesa que va rebutjar). Des-prés del final de la II Guerra Mundial va incorporar-se a l’activitat guerrillera dels grups anarquistes contra el franquisme on va fer de guia de diversos grups, també va formar part del grup de Massana encarregant-se de la caixa, també va tenir el seu propi grup i a partir dels anys cinquanta va actuar gairebé sol, fent entrades amb algun altre company. Va morir el 1963 en una embos-cada a Castellnou de Bages sota les bales de la guàrdia civil, tenia 56 anys.

Els maquisC

arre

r Maj

or

Plaça de les Fonts

Car

rer d

el B

alç

Plaça de Sant Pere

7Butlletí de Berguedans a l’Exili.Cal Blasi.Des de la plaça de Sant Pere baixem en di-recció a la plaça Viladomat on hi ha el cone-gut bar Cal Blasi. Marcel·lí Massana signant en aquesta ocasió com «un resistent» es referia al bar en un article al Butlletí de Berguedans a l’Exili, al número 2, aparegut el mes de juliol del 1945 —en plena època d’acció guerrille-ra—. A l’article criticava el tipus de societat de pobresa, misèria, control social, foscor i incultura que impulsava el franquisme: «Des que emperen els “nacionales” s’han obert una infinitat de Museus i Biblioteques a l’estil de cal Blasi». L’article tractava de les impressions d’un resistent que havia passat quinze dies a la comarca i descrivia molt bé la misèria i dures condicions de vida dels pagesos pobres i dels obrers i també explicava com les masies pobres havien estat atracades per grups de falangistes, especialment entre Saldes i Vallcebre. Massana va escriure a altres butlletins com al número 4, signant ja amb el seu nom i cognoms (llavors serà ja molt i molt conegut...).

8Indústria Berguedana. El Vall.Ara agafem el passeig de la Indústria cap avall. El nom de la via naturalment respon a les in-dústries que trobàvem al seu pas durant el se-gle XX. Al passeig trobaríem Cal Rodergues on va treballar Marcel·lí Massana durant la seva joventut, fent de manyà, fàbrica on també tre-ballava la germana de Ramon Vila, la Pepeta. També trobem Ca l’Asensio o la fàbrica del ca-nal (avui hi ha grans magatzems i botigues on també fent de mecànic va treballar un jove Jo-sep Ester o el mateix Ramon Casals —més gran que ells— un dels impulsors de la CNT a Berga.

9Josep Peirats. Cementiri de BergaPasseig avall arribem al cementiri de Berga. L’agost de 1948 al panteó de la família Badia situat al mig del cementiri va tenir lloc una entrevista entre Josep Peirats, fill d’Hospitalet amb grans amics a Berga i que en aquell mo-ment era secretari general de la CNT a l’exili amb dos representants de la CNT de l’interior: Generós Grau i Ginés Mayordomo. El novem-bre del 1949 un dels 27 detinguts a Berga va ser Antoni Ferran Ribera, l’enterramorts.

Pep i Tu

Ron

da M

oret

a

PlaçaViladomat

Fora Mapa

Manresa

DOSSIERrutes anarquistes

9

Quan parlem de la història del moviment llibertari de Manresa, de les comar-ques centrals, de Catalunya o de l’estat espanyol sempre hem de recordar que es tracta d’una altra època diferent i gairebé d’un altre món. Es tractava d’un anarquisme nascut al segle XIX sobretot basat integrat en el moviment obrer de l’època. Així es podria dir que és el moviment obrer qui crea el seu propi model de socialisme, al que anomenem anarquisme. A Manresa, la primera agrupació llibertària que va existir com a tal va ser la societat icariana de 1853. Aquesta societat va ser fundada a Barcelona, però se sabia que tenia ramificacions al Bages. Com s’ha dit el principal motor de l’anarquisme diguem-ne “clàssic” sempre ha estat el sindicalisme. Les primeres societats obreres de la comarca del Bages daten de 1844, concre-tament a Santpedor. Les vagues i conflictes laborals ja esclaten el 1850. És a dir, que els icarians, ja trobaven una base social des de la qual difondre el seu pensament. La classe obrera va fundar grans sindicats com Les Tres Classes del Vapor (TCV), que ja el 1870 compta amb 8.500 persones afiliades a Catalunya. Les TCV conformaran la Unió Manufacturera de la Federació de la Regió Espa-nyola de la Internacional, la AIT. I la Unió Manufacturera va fer el seu primer congrés a Manresa, cosa bastant indicativa de la força que tenia aquest sindicat a la ciutat. Manresa també va ser seu del setmanari oficial de la AIT, La Revista Social. Els seus primers dotze números es van editar a la ciutat, abans de ser traslladat a Gràcia. Serà durant la dècada de 1890 quan es consoliden les bases del sindicalisme, fins aleshores molt fluctuant i depenent de les victòries o les derrotes de les lluites obreres. Aquella dècada comença amb el xoc de classes del cicle de vagues de l’any 1890, a partir de la reaparició de les TCV i la lluita a Bar-celona per la jornada de les 8 hores. Les vagues van aplegar fins a 50.000 treballadors dins els sindicats (cosa que ridiculitza la taxa d’afiliació actu-als del sindicalisme bagenc) naixent des de la Fàbrica dels Dolors. Després d’aquesta dura lluita les repercussions van ser terribles, a vegades obligant a les famílies senceres a marxar fora de la comarca. Però no tenim prou espai per parlar de les vagues, importantíssimes lluites socials que van crear una consciència col·lectiva de què la revolució vindria de la lluita diària, i sobretot de l’organització de la classe. Aquesta és la clau de les vagues generals de 1897, de 1902, de 1909, de 1917 i de 1919. Les vagues sectorials també van ser èpiques. Destaquen per la seva força les vagues de dones. Ja la vaga de 1890 va ser majoritàriament de dones, que treballaven al tèxtil. El sector es va organitzar en uns sindicats que succeeixen a les TCV i que al 1901 apleguen a 3500 persones només a Manresa. Les dones que van portar a terme la lluita de 1913 van aconseguir baixar la seva jornada fins a les 50 hores setmanals. Aleshores la jornada de les 8 hores es considerava una utopia. La vaga de 1909, provocada per la partida cap a la guerra del Marroc de joves proletaris així com per la carestia de la vida, va crear una autèntica revolta. La classe estava construint una organització que va prendre forma entre 1910 i 1911, la Confederació Nacional del Treball, CNT. Era la conflu-ència de nombroses societats obreres i sindicats de ram. La CNT, que caldria remarcar que funcionava en base confederal, va crear un nou model d’orga-nització sindical al congrés de Sants de 1918 basat en les seccions sindicals. Les societats gremials passaven a ser seccions sindicals, les diferents seccions formaven un sindicat, els diferents sindicats una federació local, i després es confederaven a nivell comarcal, regional i nacional. Aquesta reorganització va col·locar amb avantatja el sindicat per sobre de la patronal, encara orga-nitzada a nivell gremial. I les vagues van créixer en magnitud. El 1919 va ser l’any en el qual la classe obrera ja estava ben preparada. La vaga de la Canadenca va ser la prova de foc, i va ser una certa victòria quan el Govern central va decretar la implantació de la jornada de 8 hores. La patronal no va quedar satisfeta, i va provocar noves vagues, fent fora a plantilles senceres de treballadors i treballadores, els “lock-out”. A Manresa van ser acomiadades no menys de 7.000 persones. La classe obrera de la ciutat d’aleshores comprenia unes 9.500 persones en total. I més o menys 8000 persones eren les que estaven organitzades en els sindicats de la CNT de la ciutat. És a dir, les ¾ parts del proletariat local. El sindicat tenia la seva seu al carrer Casanova 7. A partir d’aquell moment la patronal, unida a altres forces reaccionàries van declarar la guerra als sindicats, és a dir, al moviment obrer organitzat. Van aparèixer per la ciutat una sèrie de pistolers d’origen carlí i quan el sindicalis-ta Àngel Pestaña va venir a fer un míting a la ciutat el van intentar assassinar al Carrer Cantarell. L’intent d’assassinat del dirigent anarcosindicalista Àngel Pestaña per part de pistolers pagats per la patronal va ser venjat pel grup anarquista Los Solidarios, dirigit per Joan García Oliver. El grup va organitzar un atac que va ferir greument 4 membres del Sindicat Lliure, l’entitat pseudosindical que servia de paraigua aquesta gent, al restaurant La Gàbia, situat al Passeig Pere III, 16.Amb la dictadura de Primo de Rivera l’anarquisme passa a la clandestinitat. És l’època dels grups anarquistes, que generalment fan una tasca cultural, de preparació ideològica. Aquests grups venen operant d’una forma con-tinuada des de 1916, aproximadament. A 1925 van celebrar un ple català de grups anarquistes a la riera de Cornet, al costat de Manresa. Dos anys després es formaria la Federació Anarquista Ibèrica. Però els anarquistes també van participar del moviment cultural de la ciutat. Entre els participants del Ateneu Obrer Manresà (que estava situat al Carrer de les Piques, 1) hi podem trobar gent d’idees llibertàries. De fet l’escola de

l’Ateneu va ser una escola racionalis-ta, basada en les idees pedagògiques de Ferrer i Guàrdia. També el grup esperantista de la ciutat, “ielarko”, va estar impulsat tant per lliurepen-sadors com per anarquistes. També el grup naturista de la ciutat, creat el 1920, era totalment llibertari. Totes aquestes participacions portaran el 1931 a crear un Ateneu Cultural Po-pular (ja completament llibertari que estava a l’actual Carrer Joan XXIII, 12 i el 1936 va ocupar l’edifici del que avui és l’Ateneu Popular La Sèquia, al carrer Amigant. També hi haurà un Ateneu de Divulgació Social de curta durada (al Carrer del Pedregar). El 1931 la CNT es va reconstruir pràc-ticament intacta, respecte de la Dic-tadura. En uns mesos va aplegar unes 8500 persones i la comarca sencera semblava bullir d’agitació. Les vagues també són una constant. El 6 de ju-liol hi ha una vaga general degut a la vaga de la Telefònica. A aquells mesos hi han diverses vagues de la metal·lúrgia, del transport, del tèxtil, entre d’altres. Aquella CNT tenia el seu local al Carrer Urgell, 42 i comp-taria amb una seu social al Passeig Pere III, 45. El clima d’agitació era tal que la situa-ció va portar a l’explosió revolucionà-ria del gener de 1932, la insurrecció de l’Alt Llobregat i Cardener. Aquesta vaga no estava preparada, i va ser la confluència i extensió de diverses va-gues mineres i del tèxtil, els dos sec-tors principals de la comarca. La vaga va arribar a Manresa, però aquest cop el sindicat no se sentia preparat. Tot i que la vaga va ser general, a Manresa no va ser revolucionària. Aquest serà un fet clau. En efecte, a partir d’aleshores es pro-duirà una divisió a l’interior del sin-dicat. Per una banda el sector més moderat, el trentisme, partidari de construir un sindicat pas a pas, fins arribar a la revolució, i per l’altra el sector partidari de fer la revolució abans es consolidés la República. Du-rant 1932 i 1933 aquests dos sectors es van enfrontar dins dels sindicats de Manresa provocant eventualment una escissió al mes de maig de 1933. Aquesta divisió serà desastrosa per la CNT, ja que poc a poc s’aniran con-solidant altres sindicats marginals fins aleshores com la UGT o els sindicats del BOC (precursor del POUM). Durant 1934 els sindicats trentis-tes aniran confluint amb el BOC, els socialistes, Unió de Rabassaires i els comunistes en l’Aliança Obrera. L’amenaça del feixisme a Alemanya els obligava a prendre una postura unitària. Però aquesta unitat es va construir marginant a la CNT-oficial, que quedava despenjada del procés. Els fets d’octubre de 1934 seran una constatació d’aquests fets. A Manre-sa l’exèrcit va sortir ràpidament i va controlar la situació dissolent l’Ajun-tament. Van haver més de 300 deten-cions de totes les organitzacions. La CNT no es va lliurar. En aquests anys de divisió sorgeix una nova generació de joves que poc a poc s’aniran fent càrrec dels ateneus i d’algun sindicat. Són les Joventuts Lli-bertàries. Seran aquest joves qui por-taran la flama de l’anarquisme fins els anys 70, després de la mort de Fran-

co. Els joves impulsaran el sindi-cat, que aleshores tenia la nova seu al Passatge Sense Nom, 8 (actual Passatge de la Renaixença)El 1936 els sindicats tornen a la legalitat i es produeix el Congrés de Saragossa, una fita històrica ja que la CNT va aprovar un progra-ma radical d’expropiacions i de construcció de la nova societat, el comunisme llibertari. Però si a altres llocs els sindicats trentistes es reintegren a la CNT, a Manresa no va ser així. Aquests sindicats es van afiliar a la UGT. Malgrat això, poc a poc la gent de base, de forma individual o en grups es van anar reincorporant a la CNT al llarg de la guerra. La guerra civil es la culminació de tot aquest procés de lluites socials. A Manresa es van col-lectivitzar la majoria de les empre-ses, començant pels ferrocarrils i la Pirelli. A la Catalunya central es va organitzar una columna miliciana Terra i Llibertat, que va ser enviada als fronts de Castella; amb el transcurs de la guerra es convertirà en la Brigada Mixta 153. La ciutat estava imbuïda de comunisme llibertari. De tal for-ma era així que tots els alcaldes de la ciutat van ser d’aquesta ten-dència. L’últim “alcalde” republi-cà, Emilià Martínez, també arriba-rà als anys 70 per reconstruir els sindicats de la CNT. La generació de la guerra civil va ser derrotada el 1937 per la contrarevolució dins del bàndol republicà. Després la guerra re-volucionària, apassionada, amb la moral pels núvols, va ser una guerra més entre dos exèrcits. Però la derrota de 1939 va acabar amb qualsevol expectativa. Unes 700 persones van resultar mortes durant la guerra. 1800 empreso-nades. 2000 persones del Bages van haver de marxar a l’exili. Una altra lluita històrica va ser la vaga de 1946. La primera vaga general d’una ciutat sota el franquisme. I un altre cop, com al 1890, les dones manresanes al front, paralitzaven la Fàbrica Nova. Les dures condicions de la vida sota el feixisme van fer reviure breument aquella genera-ció que va protagonitzar la revo-lució. Però la duríssima repressió va acabar aixafant qualsevol es-perança de canvi. Ni els sindicats clandestins ni les guerrilles a les muntanyes assolirien cap dels seus objectius. Franco va guanyar completament. La nova classe obrera sorgida als anys 50 ja va ser diferent. Ja és una altra histò-ria. La epopeia de l’anarquisme man-resà no va ser molt diferent a la del moviment llibertari de moltís-sims altres llocs. Era la lluita d’una època contra l’opressió i l’explo-tació.

Peter Flowers

DOSSIERrutes anarquistes10

1Fàbrica Nova. Plaça del Remei Al llarg del temps el complex de la Fàbrica Nova va suposar un espai de conflicte entre classes. Moltes lluites obreres van ser encapçala-des per les dones (majoritàries a la indústria tèxtil) fet que uní la lluita contra la patronal amb la desobediència dels rols patriarcals. Du-rant la Guerra Civil (1936-1939) la fàbrica va ser col·lectivitzada. La fàbrica destacà l’any 1946, quan el 25 de gener, les tre-balladores paralitzen les màquines i inicien el que seria la primera vaga general en el franquisme a Catalunya. A la fàbrica treballarien nombroses doners lluitadores al llarg del temps. Una d’elles va ser Ramona Berni, militant del grup anarquista Los Solidarios (actius entre 1923 i 1926)

2Atemptat contra Àngel Pestanya. carrer del CantarellEl 25 d’agost de 1922 el militant anarcosindicalista Ángel Pestanya s’havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre la Unió So-viètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, un grup de tres pistolers disparen boca canó sis trets sobre Pestanya fugint immediatament. Pestan-ya va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. Els terroristes van ser identificats i detinguts, però final-ment alliberats i mai no van ser processats. Ángel Pestanya es va restablir de les seves ferides. L’atemptat contra Pestanya va conduir a la destitució del general Arlegui i del governador de Barcelona, Martinez Anido, i va posar fi a la sinistra “llei de fugues”, basada en l’assassinat legal de sindicalistes.

3 Antic convent de Santa Clara. Presó de Manresa (Guerra Civil)Durant la Guerra Civil es va fer servir l’antic convent de Santa Clara i els Capu-txins com a presó de la ciutat. Aquí es va empresonar als més destacats par-tidaris del cop d’estat de Manresa, uns 180. El 1937 hi empresonaren també revolucionaris .Durant el franquisme l’edifici també va ser utilitzat com a presó (tancat el 1990) on s’encarcellaren a 450 persones (el 5% de la població) de Manresa després de la “Victoria”

4 Agrupació Naturista Llibertària (1920-1939). Casa Batlle, davant de la CovaDes dels anys 20 del segle XX a la Ciutat hi va haver una agrupació naturista. El Naturisme volia canviar el món des del canvi radical de la persona. No no-més es tractava de nudisme, sinó també de vegetarianisme, higienisme, hàbits saludables... Va funcionar fins a la Guerra Civil, moment en què van organitzar una unitat dins de la Columna Terra i Llibertat. Fins i tot després podem trobar militants de l’Agrupació col·laborant amb el Maquis.

5 Seu de la Federació Local de Sindicats de Les Tres Classes del Vapor (1869-18 99). Carrer Na Bastardes, 6Manresa seria seu del setmanari oficial de l’AIT, “La Revista Social”, creada el 16 d’agost de 1872. A Manresa es publiquen 12 números de la revista. El director del diari fou el Dr. José García Viñas, i el seu secretari el tintorer Francesc Abayà. La seu estava al carrer Vestales, 6 – 2a de Manresa (actual Na Bastardes). Al mateix lloc hi havia la seu de la federació local de societats obreres. Les Tres Classes del Vapor va ser un sindicat del tèxtil, molt important a Manresa. Durant la dècada dels 1870 va estar afegit a l’AIT, tot i que dins de l’Unió Manufacturera, del ram del tèxtil. Aquesta unió va celebrar un dels seus

congressos a Manresa el 1872, mateixa seu del sindicat.

Na Bastardes. L’okupació a Manresa. Carrer Na Bastardes.Les primeres okupacions polítiques a Manresa, van tenir lloc cap a finals dels anys 90 i principis del 2000. A finals dels 90 varis cen-tres socials (entre d’altres el Txani, l’Ateneu La Seca) van tancar les seves portes degut a certa manca de militància sumada a les despeses de llogar un espai per a realitzar la seva activitat. És a l’any 2002 quan un grup de joves de Manresa okupen

un edifici que serà conegut com a CSO Na Bastardes. Des de llavors altres projectes han seguit el seu exem-

ple com el CSO La Tremenda, el ZTA Banzai, Can Cristu, el CSO Valldaura, Les Bi-

gues, l’Ateneu Vallfonollosa, i l’Ateneu La Sèquia, entre d’altres.

La manresaanarquista

6 Ateneu Obrer Manresà (1922-19 39). Carrer de les Piques 1El 1864 es crea el Círculo Manresano Artístico e Industrial que faria el paper d’ateneu a la ciutat. El 5 de juny de 1887, el Círculo es transforma en l’Ateneu Obrer Manresà (AOM). En els seus inicis estava situat al carrer Pere III. Posteriorment, l’ateneu va traslladar-se a un local situat al carrer del Born, 13, pral. L’Ateneu realitzava una tasca educativa entre els membres de la classe treballadora. S’hi impartien classes d’ensenyament primari i més endavant cursos nocturns per a adults. L’any 1922, es va traslladar al carrer de les Piques, on es va crear una escola fundada sota els principis de Ferrer i Guàrdia. Es tractava d’una escola racionalista (mixta, laica i “cien-tificista”). Ensenyaven conreus, sembra, excursions, fauna, literatura, poesia... Una de les iniciatives va ser la creació de Ràdio Club Manresa.

7Tiroteig al Bar Alhambra (1923). Passeig Pere III, 16Els grup Los Solidarios assabentats de que José Luis Laguia (sospitós de l’atemptat contra Salvador Seguí, fet a Barcelona el 10 de març de 1923) secretari general del Sindicat Lliure s’amagava a Manresa i que sovint freqüentava el bar Alhambra (conegut popularment amb el nom de la Gàbia), actuen el 6 d’abril de 1923. Tres sindicalistes de la C.N.T. (Oliver, Figueras i Roig) troben a Laguia acompanyat per tres sicaris al bar Alhambra, on treballava Garcia Oliver. En la refrega José Luis Laguia resulta il·lès però els tres guardaespatlles que el protegien queden ferits. Joan García Oliver i Joan Figueras i Francesc Roig, tots dos del sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa, foren jutjats per rebel·lia el 23 d’octubre de 1923. Joan García Oliver va sortir de la presó dos anys després, l’any 1925 es refugiaria a París.

Manuel Ruiz Cintas. Passeig Pere III.Anarquista Manresà, de la CNT i de gran cultura, crescut a les mines de Fígols. Ocuparà diversos càrrecs de rellevància dins el sindicat durant la república i les seves accions acaben en un munt de judicis i breus períodes de privació de llibertat. A l’esclat del conflicte civil espanyol, el juliol de 1936, en Manuel aviat s’enrolà a la Columna Durruti, on es fa càrrec d’una companyia de metralladores a Manresa. Mort al front d’Aragó després de ser confós per un sabotejador. En memòria seva la primera part del Passeig Pere III passa a dir-se Passeig Manuel Ruiz Cintas

8 Carrer Guimerà. Expropiació d’Amadeu Casellas Ramon.El 1976 Amadeu Casellas va participar en la seva primer expropiació bancària a el Banc Mercantil de Manresa. Un Guàrdia Municipal els va donar l’alto però en veure les armes i el passa muntanyes va sortir corrents. Durant dos anys va atracar més de 50 bancs, aconseguint uns 2 milions de pessetes. El botí servia per finançar grups i publicacions anarquistes, ajudar de forma anònima famílies en dificultats i una

altra part per finançar les necessitats bàsiques del propi grup. Alguns mit-jans de comunicació el van anomenar “Robin Hood”, i la policia el mal ano-menava “el Dandy” perquè anava ben vestit i donava propines de 5 mil pes-setes als guàrdies de les entitats ban-càries en “compensació de l’ensurt”

9Seu de CNT (1976-19 80). Carrer Carrió 5Després de la mort de Franco el 1975 es tornen a fundar grups de CNT a tot l’Estat. A Manresa el grup impulsor es comença a reunir a l’abril de 1976. El grup està format sobretot per veterans. Al maig del 76 el grup entra en contacte amb el comitè regional i es crea una comissió rellançadora. Al mes de setembre es publica el primer manifest i es lloga el local del carrer Carrió. La CNT creix ràpidament. A finals d’any hi ha nuclis als rams de Metal·lúrgia, Fabril, Ensenyament i Oficis Varis, Balsareny i Cardona. El 1978 hi ha organització a Manresa, Sallent (Clos 5), Berga (Frai Federico 5), Balsareny (Enero 8) i Sant Vicenç de Castellet (San Juan 45). En total s’assolirà per a aquest període arribar a prop de 2000 afiliats a la comarca.

Ruta el·laborada a partir de:·h t tp : / /h i s to r i e smanresanes .blogspot.com.es/

· Primavera Llibertària 2013 i 2014

Manuel Ruiz Cintas

Plaça Major

Plana de l’Om

Carrer del Pedregar

Carrer Talamanca Carrer Na Bastardes

Carrer de les Piques

Carre

r de

Sant

a Llú

cia

Camí de la Cova

Carrer de Sant Bartomeu

Via de Sant Ignasi

Carrer de Sant Miquel

Muralla del Carme

Pas

seig

de

Per

e III

Carrer de Casanova

Carrer d’Àngel Guimerà

Car

rer d

e C

arrió

Carre

tera d

e Vic Carretera de Sant Salvador

Pass

atge

de

la M

esqu

itaPl

aça

del R

emei

internacional11

Massacre i resistència al Kurdistan

Ali BeiManresa, setembre de 2014

Mentre el món estava pendent dels criminals bombardejos de Gaza per part d’Israel, el poble kurd, patia al juliol una ofensiva militar per part de l’organització fundamentalista islàmi-ca, Estat Islàmic (EI). Aquesta organit-zació va liderar una insurrecció armada contra el govern iraquià el passat mes de juny. La revolta va tenir èxit a les zones poblades per musulmans sunnis de l’Iraq. Però va portar el país a una guerra civil que ja dura tres mesos i mig amb milers de persones mortes. A la zona poblada pels kurds d’Iraq, i governada pel partit burgès kurd, PDK, li va anar bé aquesta insurrecció, ja que va prendre el control de tots els territoris que reclamaven històrica-ment els kurds degut a l’ensorrament de l’estat i l’exèrcit iraquià a tot arreu. Els kurds pràcticament van duplicar el seu territori a l’Iraq.

Però l’Estat Islàmic, un cop controla-da Mossul (la segona ciutat més gran d’Iraq) i la plana de Nínive (poblada per kurds, cristians i turcòmans, en-tre una majoria musulmana sunni), va atacar el Kurdistan. En poc temps, el juliol, l’exèrcit kurd, els anomenats Peshmergues, van ser derrotats i una zona kurda, Sinjar, va caure sota el control de la milícia de l’EI.

Els islamistes apliquen sistemàtica-ment el terror als territoris sota el seu control, executant els soldats que no es rendeixen, o fins i tot decapitant gent en públic. També venen a les dones i nenes com a esclaves sexuals a un basar a Mossul en un especta-cle que recorda l’edat mitjana o a la Roma clàssica. És a dir, que si tens al poble del costat aquesta mena de societat, el que és més lògic és sortir corrents. I això és el què va passar el juliol passat a Sinjar. Més de 60.000 kurds van refugiar-se a les muntanyes fugint de la barbàrie. 750.000 perso-nes refugiades en total a tot Iraq.

Aquest exèrcit islàmic s’havia creat a l’Iraq durant la guerra contra la ocupació dels ianquis, entre els anys 2003 i 2008. Durant la guerra de Síria milers de combatents iraquians van confluir amb altres milicians islamis-tes finançats per Aràbia Saudí, Qatar i Turquia, que tenen interès en derrocar el govern de Síria. L’islamisme serveix com a eina per canviar governs ene-mics, com el sirià. Sorprèn que els isla-mistes no moguin ni un dit contra Is-rael, quan aquest massacra 2200 per-sones a Gaza i invoquin la Jihad contra el poble kurd o contra Síria i Iran. Això parla molt sobre els interessos que mouen aquesta opaca organització.

Ara l’EI és una organització que con-trola un territori ampli, que té unes

fonts de finançament basades en el petroli iraquià (que exporten via Tur-quia) que l’han fet autònoma dels seus mecenes. Ara guanya milions de dòlars diaris d’aquesta manera. La de-claració de la Jihad ha atret l’atenció de molts musulmans de tot el món. Per exemple, a les seves files es tro-ben persones de Chechènia, Bòsnia, Indonèsia, Xina, Àfrica, els països del Golf Pèrsic i d’Europa. L’EI rep també gent voluntària d’Europa. S’estima que unes 3.000 persones musulma-nes amb passaports europeus estan combatent a l’Iraq i a Síria. Fins i tot hi han hagut diverses manifestacions pro-EI a Alemanya, Gran Bretanya, Holanda o Bèlgica, cosa que xoca molt. L’islamisme reaccionari s’obre camí.

Tornant als fets, la caiguda de Sinjar va provocar una greu crisi política al Kurdistan iraquià. El govern kurd apa-reixia com a ineficaç, i les seves bases ciutadanes trencaven els carnets del partit en públic. Aleshores va aparèi-xer un actor inesperat: la milícia de l’YPG, les forces revolucionàries kur-des sirianes. La milícia (60% homes i 40% dones) va passar la frontera i van contenir l’ofensiva islamista. A més a més, una altra milícia, anomenada HDP, la milícia del PKK, va baixar de les muntanyes iraquianes i va organitzar un altre front contra els islamistes a una província central. Milicianes i mi-licians kurds iranians van travessar la seva frontera i van crear un nou front antiislamista més al sud. I els kurds locals també van crear la seva pròpia força miliciana. De cop i volta i havia 4 milícies de caire revolucionari a l’Iraq. No només això, sinó que YPG va ar-mar als kurds de Sinjar, de religió Ezidi (o Yezidi), una mena de religió zoroas-triana, molt antiga. Aquests kurds van formar una nova milícia, també guan-yada per les idees confederalistes de-mocràtiques que mouen l’YPG i la YPJ (la milícia de dones kurdes de Síria).

Crida una mica l’atenció que aquest fet, la crisi política dels kurds burgesos i l’aparició dels revolucionaris sobre el terreny, va obligar a moure fitxa als americans, i des de fa unes setmanes estan organitzant una aliança interna-cional per bombardejar les posicions i combois militars islamistes. Aques-ta aliança està boicotejada per Iran i Rússia, aliades de Síria, que tampoc accepta la presència dels americans al seu territori. El bombardeig dels is-lamistes a Iraq es veu com un primer pas, una excusa, per intervenir militar-ment a Síria. Aquests bombardeigs es complementen amb l’armament dels Peshmergues, l’exèrcit del Kurdistan iraquià. Òbviament ningú vol armar el PKK i els seus aliats.

Aquesta aparició en escena dels kurds revolucionaris va fer moure fitxa tant

a Turquia, que té molta por a una re-volució kurda al seu territori, com als propis islamistes. Aquests han desen-cadenat dues ofensives contra el can-tó kurd de Síria de Kobanê i una con-tra el de Cirize. Els kurds li van fer 700 baixes a l’EI durant la primera ofensiva de Kobanê, el juliol. També van derro-tar l’ofensiva del juliol i l’agost al can-tó de Cirize. Malauradament l’última ofensiva contra Kobanê encara està en curs. L’exèrcit de l’EI està molt més ben armat que el kurd. I ara ataquen amb una tropa d’unes 7000 persones contra 5000 defensors. Han derrotat en un primer moment els kurds, que han decretat la mobilització total i que la població civil abandoni més de 100 localitats, que ara són zona de guerra. 70.000 persones refugiades passen a Turquia. Però quan escric aquestes línies els kurds estan en plena contra-ofensiva i fins i tot poden guanyar.

Per una altra banda el govern turc ha estat consentint el pas de la frontera per part d’islamistes, a vegades fins i tot armats, i a vegades inclús en tancs. Els islamistes poden passar la frontera per recuperar-se de les seves ferides en el hospitals turcs, mentre que els kurds són detinguts. Això és el que fa un país de l’OTAN. Turquia està utilitzant els islamistes com a “exèr-cit proxy”, un estil de guerra que fa servir Estats Units controlant exèrcits d’altres països que fan la guerra en el seu nom. Turquia vol establir una zona “buffer”, que puguin controlar des de la distància. Mentrestant a les perso-nes refugiades sirianes els hi neguen el pas a Bulgària, amb l’excusa de que són immigrants il·legals. O un vaixell amb 400 persones de Gaza s’enfonsa a Líbia on anava amb destinació Itàlia; totes moren. Ningú diu res. Són immi-grants il·legals. Zero empatia als mit-jans de comunicació.

Veurem en les pròximes setmanes el

desenllaç de tots aquest fets. Si els kurds de Kobanê (situat al centre de la franja kurda del nord de Síria) re-sisteixen passaran a la contraofensiva i possiblement els islamistes quedin derrotats. De fet, a Iraq estan sent derrotats per una àmplia coalició for-mada pel govern iraquià, les milícies shiis, Hezbollà, Iran, totes les milícies kurdes i els bombardeigs d’Occident. Fins i tot, Aràbia Saudí, financera de l’EI ha canviat ara de bàndol – apa-rentment – i se suma a la coalició. És possible que ja li tingui por a tots els islamistes radicals que té al seu terri-tori. Però també és bastant possible que la derrota dels islamistes a Iraq provoqui que aquests es traslladin a Síria, on servirien de tropa contra el govern d’Al Assad, enemic dels Estats Units, Turquia, d’Israel o d’Aràbia Sau-dí. Cosa més que probable.

La situació del Kurdistan és molt com-plicada i des de molts llocs s’aixequen veus demanant que el PKK sigui reti-rat de la llista de grups terroristes del món. Curiosament Felipe González va fer que el PKK aparegués en la llista d’organitzacions terroristes del món. També el PKK està disposat a pactar amb qualsevol amb tal de resoldre mí-nimament amb èxit el seriós problema humanitari que té entre mans. Sempre ha estat una organització pragmàtica. Mentre defensa la revolució social des de sota, també es presta a aliances electorals a Turquia. Però ara el paper criminal de Turquia està fent que les bases del PKK demanin la reactivació de la guerrilla en aquell estat.

Per concloure voldria recordar que el model revolucionari que aplica el poble kurd a Síria actualment es basa en una administració local que té com a funció establir grups, comi-tès i comunes pels carrers dels barris, pobles, cantons i totes les ciutats. Els grups tracten qüestions com a la de

la dona, l’economia, el medi ambient, l’educació, la salut i la cura, el suport mutu i la solidaritat, centres de famí-lies amb combatents morts, comerç, relacions internacionals, mediació de conflictes entre persones, etc. La propietat és més o menys col·lectiva i l’esperit és anticapitalista i sobre-tot democràtic. En algunes zones de Turquia també hi és present aquesta societat revolucionària. També a l’Iraq feia anys que la revolució estava pre-sent a les muntanyes, però justament ara s’està estenent també per altres llocs.

La particularitat d’aquesta societat és que rebutja convertir-se en un estat. De fet existeix una disputa entre la base, la societat civil que impulsa la revolució i els partits polítics de ten-dència burgesa, que voldrien cons-truir una societat estatal a l’estil del Kurdistan iraquià. L’equilibri entre els dos sectors es manté degut a la situa-ció de guerra que viu el Kurdistan sirià que fa que totes les parts es necessitin recíprocament. El PKK i els seus partits germans fan de pont entre ambdues tendències. La unitat es dóna per pura supervivència. Sense guerra les coses serien diferents.

Més Informació:

· El experimento del Kurdistán oeste (Kurdistán sirio) ha probado que el pueblo puede realizar cambios: http://www.alasbarricadas.org/noti-cias/node/32403

· El nuevo PKK: desatando una revo-lución social en el Kurdistán:http://www.alasbarricadas.org/noti-cias/node/32290

Notícies kurdes:

http://en.firatajans.com/#TwitterKurds #Kobane #Rojava

Aproximadament fa un any publicàvem al Pèsol Negre un article informant sobre el Confederalisme Democràtic que aplica una part del poble kurd. Es tracta d’un procés revolucionari en curs, com ens van informar dues companyes kurdes que van venir a fer una gira de xerrades a Manresa i Barcelona a finals del mes de maig d’aquest any. Es tracta d’una situació molt complicada que implica diversos factors, fins i tot contradictoris.

Milicians kurds a la ciutat de Kobane

12

anticlerical

Benvinguda anticlerical a Romà Casanova, bisbe de Vic, a la sortida d’un dels feus de l’integrisme catòlic

L’espurna Manresa, setembre de 2014

Amb motiu del 75è aniversari de la re-sidencia Sant Josep de les monges Jo-sefines, el divendres 19 de setembre, es va dur a terme una missa de ce-lebració amb la participació de Romà Casanova, bisbe de Vic a la Parròquia Mare de Déu de la Mercè. En sortir de la missa, un grup de persones van cantar lemes a favor de l’avortament lliure i en contra l’integrisme catòlic. Algunes persones i monges que sor-tien de l’església van encarar-se con-tra les manifestants. El moment de màxima tensió va ser quan persones que demanaven caritat a les portes de l’església van amenaçar a les ma-nifestants – el motiu va ser perquè la protesta anticlerical restava atenció i aquestes no feien “calaix” –, mentre monges i “fidels” s’ho miraven amb acceptació i amb aplaudiments inclo-sos.

Un cop més s’ha pogut veure com l’església manipula i aplica un domini cap als sectors més exclosos social-ment a canvi d’almoina (en el cas de la parròquia Mare de Deú de la Mer-cè, és habitual veure cues de gent els divendres al matí per la recollida d’aliments). Però encara resulta més maquiavèl·lic que aquests sectors pu-guin defensar una secta com l’Institut del Verb Encarnat (IVE), la qual està present a l’arxiprestat de Manresa.

L’integrisme i sectarisme de l’IVE

La parròquia de la Mare de Deú de la Mercè i el convent dels Caputxins, estan vinculats a la secta de l’Institut del Verb Encarnat, d’origen argentí. Aquesta organització està composada per una branca masculina (Institut del Verb Encarnat, IVE), una branca feme-nina (Institut Servidores del Senyor i de la Verge de Matarà, SSVM) i una Tercera Ordre secular. El seu fundador, és Carlos M. Buela. Amb presència en més de trenta paï-sos en els cinc continents, és una de les organitzacions de major creixe-ment catòlic. Es va iniciar a Argentina, a Sant Rafael, el maig de 1984. Amb

base a Mendoza, ja té seus a Estats Units, Orient Mitjà, Xile, Perú, Àsia central, Rússia, Itàlia, Brasil, Espanya, Pakistan o Lituània. Va iniciar el seu grup a Sant Rafael, Mendoza, prote-git pel bisbe conservador León Kruk. Al principi es van integrar a la diòcesi, però tenien clar que solament creant el seu propi institut podrien tornar a donar missa en llatí, usar sotanes ne-gres i negar, en la intimitat del grup, els preceptes del Concili Vaticà II. Les tècniques de captació i manipu-lació que va implementar en el Verb Encarnat li van permetre incorporar ràpidament a molts joves de tot el país. Molts trencaven els seus vincles familiars i d’amistat i es lliuraven a les ordres de Buela. En pocs anys el grup va créixer i es va expandir per totes les diòcesis, especialment aquelles que tenien sacerdots conservadors.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, va atorgar l’any 2007 el Convent dels Caputxins de Manresa, a la Parròquia de la Mare de Déu de la Mercè, a IVE. La parròquia de la Mare de Deú de la Mercè està rectorada per Car-los Guillermo Herrera (el mateix que porta l’atenció pastoral a la presó de Lledoners). Un any més tard, les Ser-vidores esdevindrien les responsables de serveis de la Catedral de Vic i tam-bé, un cop per setmana, passaren a fer tasques de servei als Caputxins de Manresa i classes de catequesis (una

de les primeres mesures fou la sepa-ració de les classes en nens i nenes). Amb aquesta decisió, la diòcesi de Vic va ser la primera de la Península on l’Institut del Verb Encarnat tingué car-ta blanca per actuar.

Carlos M. Buela i la seva vinculació amb l’ideari feixista

A Carlos M. Buela se l’ha vinculat a l’ideari feixista, que van servir per legi-timar el terrorisme de l’estat argentí. Segons recull el blog “Crimines del Va-ticano”, IVE preparava als joves amb la idea de l’integrisme ultraconserva-dor catòlic, que van sustentar en els ’70 bisbes com Adolfo Tortolo (de fet,

Buela és un fidel seguidor d’aquest) i Victorio Bonamín. Cal recordar que Adolfo Tortolo fou un bisbe vinculat a l’integrisme catòlic que va defensar la tortura en exercir com a vicari cas-trense durant la sagnant dictadura de Videla.

De fet, la jerarquia argentina es va començar a preocupar perquè el seminari del pare Buela era visitat contínuament per colpistes i “cara-pintadas”. Eren comuns les visites de Mohamed Alí Seineldín, de Ricardo Curutchet (director de la revista feixis-ta Cabildo), i de militars vinculats a la dictadura militar com Aldo Rico. Tam-bé va mantenir vincles amb el sacer-dot Alberto Ezcurra Uriburu, descen-dent de Juan Manuel de Roses i del

general colpista Félix Uriburu, i funda-dor, el 1957, del moviment Tacuara, una organització basada en la Falange espanyola i que en els seus principis es va reconèixer com a filonazi. De fet, Ezcurra va participar activament en la fundació de l’IVE.

La jerarquia eclesiàstica argentina va intentar tancar les seves cases el 2001, i Buela fou traslladat a Equa-dor. No obstant això Angelo Sodano, per aquell temps secretari d’Estat del Papa Juan Pablo II, va gestionar que les seves cases no es tanquessin i que la seva seu principal de Sant Rafael es traslladés a Itàlia. Per aquest mo-tiu, Buela sempre relata als seus se-guidors: “Aprenguem de l’Opus Dei que es va instal·lar en els anys 50 a Roma, prop del Vaticà i va aconseguir tot el que va voler en vincular-se amb els qui tallen el bacallà”. Enfrontat als bisbes argentins, va decidir traslladar el seu noviciat a Xile, instal·lant-lo en La Pintana, sota l’empara del bisbe de Sant Bernardo, Juan Ignacio Gon-zález. Buela i altres càrrecs d’aquesta secta religiosa han estat denunciats per amenaces, escrites i verbals, a diversos periodistes que han tret a la llum pública els escàndols d’IVE.

L’any 2010, esclata una investigació del Vaticà la qual persegueix les de-núncies per “coerció, manipulació i submissió” (sectarisme) de l’ordre liderada per Buela. És a dir, IVE seria qualificada oficialment com a secta. Per tal de què el Vaticà no dissolgués l’ordre —com ja va passar amb els Legionarios de Cristo—, Buela va pre-sentar la seva renúncia. Carlos Buela va ser substituït per Carlos Walker al juliol de 2010.

Aquestes denúncies, ja realitzades amb anterioritat, expliquen el reeixit proselitisme i sectarisme d’aquesta as-sociació. En un mitjà de comunicació llatinoamericà, una exadepta relatava així la seva experiència: “Jo era una nena i vaig passar massa temps de la meva vida aquí dins i quan me’n vaig anar em van tractar de traïdora. Mai els vaig a perdonar. Ens censuraven tot, no podíem veure televisió perquè era obra del dimoni, ni ballar ni llegir llibres fora dels del pare Buela”.

Rere una pancarta on es podia llegir «Els nostres cossos són ingovernables. Fora l’integrisme catòlic», un grup de persones van escridassar la sortida de la missa de celebració de la parròquia Mare de Déu de la Mercè, la qual fou presidida pel bisbe de Vic.

debat13

No donem aire al sistema

Pep i tuBerga, juny-setembre de 2014

Primera Restauració

Després del cop contra la Primera República Espanyola, el 1874 es va produir la restauració dels Borbons. El sistema de la restauració es va carac-teritzar pel torn dels dos grans partits al poder —liberals i conservadors— que combinat a nivell local amb el ca-ciquisme són la clau del sistema polí-tic d’aquest període. Aquest sistema que caracteritza la restauració va arri-bar al seu punt màxim de saturació el 1923, la comèdia no podia continuar: corrupció, arbitrarietats, la corona en constants escàndols, soldats de lleva morts al nord d’Àfrica, etc. El militar Primo de Rivera va treure les casta-nyes del foc als Borbons, tot donant un cop d’estat que els hi va garantir la corona uns anys mes, fins el 1931.

Segona Restauració

Franco va nomenar Joan Carles I el seu hereu l’any 1969. L’hereu feia seus els principis del Movimiento Na-cional i, d’aquesta manera, la segona restauració Borbònica s’anunciava en aquest país. La segona restauració borbònica (1975) és una monarquia constitucional, organitzada com una democràcia representativa (1977). A la pràctica el bipartidisme i la par-titocràcia fan del sistema actual un sistema polític extraordinàriament semblant al de la primera Restauració borbònica. Tot i que a la segona Res-tauració caldria afegir nous elements que reforcen més encara el sistema com són: la globalització del capi-talisme —aquí de consum—, l’exis-tència dels mitjans de comunicació de masses i l’extensió de la societat de l’espectacle; acompanyat del con-seqüent canvi de mentalitats. Final-ment, cal tenir present que tot plegat es construeix sobre la base del fran-quisme, règim que va fer un genocidi amb les persones, les idees i les pràc-tiques anarquistes —de les poques que van enfrontar-se al règim—.

Esgotament del sistema

No és cap novetat l’esgotament del sistema polític actual, però sí ho són les constants evidències que ho de-mostren. El bipartidisme ha tocat fons, la desafecció política o separa-ció de la societat respecte les institu-cions i els partits —el sistema en defi-nitiva— és majoritària. I ara què? Avui en dia un Primo de Rivera no és mas-sa versemblant, oi? I els governants són massa ineptes per reformar o fins i tot per maquillar el sistema des del poder mateix. I doncs? Crec que la re-generació que perpetuarà aquest in-just sistema l’estant creant gran part de l’esquerra politicosocial i altres processos sociopolítics més o menys participatius. Processos, partits o can-didatures amb uns discursos renova-dors que diuen ser rupturistes, amb força participació, que beuen fins i tot dels moviments socials però que alhora segueixen la lògica dels vells partits, del vell sistema que agonitza i que diuen combatre. De què i de qui parlo? Processos com l’endegat per l’Assemblea Nacional Catalana (ACN) amb el Dret a Decidir que aposten el tot per la via institucional —democrà-tica en diuen elles—: la via del vot, el vot com un bé en sí mateix: «volem votar!». Partits com Podem: un invent mediàtic que animava la gent que els votessin tot dient: «Quan fa que no votes amb il·lusió?». O altres opci-ons polítiques com les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) que actuant sovint com a avantguarda institucio-nal d’alguns moviments socials, do-nen per valida la via parlamentària, invisibilitzant o negant d’altres vies i naturalitzant el fet de tenir discursos radicals i anticapitalistes i pràctiques burgeses i institucionals: votar acaba sent, finalment, l’acte de militància més important. Per no parlar del Pro-cés Constituent, semblant a Podem i a la resta i massa proper al despotis-me il·lustrat. Els darrers a apuntar-se a la falsa drecera són Guanyem Bar-celona (la flor i la nata de l’esquerra radical i divina de Barcelona), més del mateix, a l’estil de Procés Constituent però amb unes altres patums impul-sant-lo. Totes aquestes propostes, per molta ràbia que els hi faci, són el ma-teix o fan el mateix paper, entre elles només les diferencia el temps de vida i la base social i participativa que te-nen darrera; tot plegat matisos.

Fins i tot fora de l’àmbit pròpiament institucional es presenta el vot com un bé en sí mateix, mireu sinó el mul-tireferèndum i les conseqüències que comporta. Ens volen lligats al vot, a la delegació, a la inconsciència i a no responsabilitzar-nos de la nostra vida i a tot allò que ens afecta.

Model PSUC-ICV i la segona transacció

Veureu que no parlo d’ICV, tanma-teix podria fer-ho ja que realment aquestes iniciatives electorals són molt semblants als antics comunis-tes, però nascuts en una altra època. Tanmateix són exactament la mateixa fórmula i a la pràctica fan el mateix paper que van fer els psuqueros du-rant la transició —o hauríem de dir directament traïció?—. Doncs essen-cialment sí: ambdós tenien, tenen i tindran discursos radicals antisistemes o rupturistes i pràctiques possibilistes institucionals totalment prosistema (autoritàries i capitalistes).

Des de les institucions no es canvia res

Les institucions són un organisme amb lògiques i interessos propis, al marge de la societat, bé no exacta-ment al marge sinó més aviat para-sitant-la. Els poderosos ens parasiten des de l’estat i des de l’empresa priva-da, són dues eines interconnectades en aquest sentit i ells salten de l’una a l’altra sense massa problema, perquè són la mateixa cosa: poder. Per tant, canviar la societat pel bé comú des d’aquestes eines no és possible per-què no han estat ideades per fer-ho, sinó que estan pensades per parasitar la societat en benefici de les classes dominants. Que el moviment obrer i les classes dominades utilitzin o no la via institucional per canviar la seva re-alitat és un debat que ve del segle xix i encara no s’ha demostrat que per la via institucional es pugui canviar res. En canvi sí que s’ha demostrat que al marge de les institucions es pot fer una revolució, un capgirament soci-al: la revolució a Ucraïna (1918-21) o a Espanya el 1936 n’és un exemple i no em refereixo a la victòria davant els militars que també, sinó al procés

col·lectivitzador de l’economia, la po-lítica, etc.

Quan una companya passa a ser política a una institució deixa de ser companya. I és que no es pot aconse-guir la llibertat, la igualtat i la justícia social per mitjà de la subordinació, la desigualtat i el privilegi, en definitiva a través d’un sistema ideat per bene-ficiar als dominants. Són faves comp-tades.

Els moviments socials en perill

És alarmant que des de posicions vol-gudament revolucionàries o en nom dels moviments socials es doni aire al sistema plutocràtic que ens sotmet i en el qual ens sotmetem —de més o menys bon grat—. I és alarmant per-què aquestes propostes institucionals que tenen la pretensió de ser noves són les de sempre però amb vernís de nou, volen aprofitar el desànim d’uns i la creença en dreceres mà-giques per a la transformació social d’altres —dreceres que no existeixen, és clar— per entrar a les institucions, és a dir per donar aire i reforçar el sis-

tema de poder actual. I el pitjor de tot, volen el concurs dels moviments socials o les seves vedets per sentir-se legitimats —les vedets rai...—. Cap problema que vulguin jugar a ser i/o viure de ser regidors i parlamentaris: però ni en nom de nosaltres ni de les nostres lluites.

Proposta pels movi-ments socials davant l’electoralisme

Els moviments socials han de ser autònoms respecte qualsevol opció política, també respecte les anarquis-tes —per si algú pensava que era la meva proposta—. Sota la bandera de la Unitat Popular moltes lluites socials han estat subordinades a interessos de partit (els partits tenen interessos propis). Els moviments socials per ser efectius han de lluitar directament —sense delegar— i pels interessos que els hi són propis i que s’han fet explícits de bon principi —i aquest és l’únic anarquisme, el pràctic, el que desitjo als moviments socials, impres-cindible d’altra banda per treballar

He decidit escriure aquest text arrel de diverses converses amb companyes i veient que és una idea que no poques persones tenim aquests darrers mesos. Per això ho escric, per comunicar-ho i que en quedi constància.

Segueix>>

Vols col·laborar amb nosaltres?

Envians els teus textos a:pesolnegre@berguedallibertari.org

debat14

Plaça Maragall 208600 Berga93 8220067

ClixésA l’aguait

Manresa, abril de 2014

Ningú pot negar la preocupació inna-ta de les idees anarquistes pels prin-cipis de l’acció política. De fet, des de la meva òptica, aquest és un dels punts primordials de divergència amb els marxistes, amb qui teòricament compartim una mateixa finalitat: la realització d’una societat horitzon-tal, sense oprimides ni opressores. La forma d’aconseguir-la, l’estratègia que ens hauria de conduir a aquesta societat, és la què ens distancia, per què per les llibertàries ens sembla vital que el món que estem construint avui sigui el reflex d’allò que volem que sigui demà. Per això donem tanta im-portància als principis, a l’ètica de les nostres pràctiques i intentem defugir estructures autoritàries. Humilment penso que les llibertàries de molts indrets ens caracteritzem per la renúncia (voluntària o no) a enfo-car els nostres discursos a l’accepta-bilitat de les masses, per centrar-lo en les realitats més minoritàries, més oprimides, més oblidades (i moltes vegades més mal vistes) de la socie-tat. En la nostra recerca constant de la coherència busquem que cap reali-tat oprimida se senti menystinguda. I per això veiem imprescindible trencar amb tots els clixés preestablerts, amb totes les etiquetes criminalitzadores. Revolucionar tant l’estructura social com també les ments. Per què sabem de pròpia pell que quan a una deter-minada realitat, a una col·lectivitat real (o creada) se li atribueix un ad-jectiu és per a criminalitzar-la. Amb l’objectiu no només de separar-la de

la resta de la societat sinó sobretot per a cernir sobre les seves esquenes tot un seguit d’abusos que serien totalment rebutjables si fossin «ciutadans normals i corrents», si no haguessin estat prèviament etiquetats.

D’aquesta manera les persones d’altres països són immigrants (i potser) il·legals per tal que les seves morts intentant creuar l’estret, dins els Centres d’Inter-nament per Estrangers o sota les bales de la policia fronterera no pesin sobre les nostres consciències. Aquelles que tenen altres perspectives són boges, per poder-les dopar fins a l’extrem o inclús tancar-les en manicomis. Les què es gua-nyen la vida mitjançant el treball sexual són putes a fi que molts homes puguin seguir exercint una violació consentida a un preu assequible. I les anarquistes..., les anarquistes són irracionalment violentes. Les 24 hores del dia són violentes. No senten, no estimen, no mengen, no s’enamoren, no follen, no riuen,... L’únic que fan és pensar en la violència: en trencar vidres i en cremar contenidors, per què sí. Si no fossin tan dolents com ens diuen, potser ens adonaríem que el què es busca és defensar un nou món que porti a l’extrem les màximes del pensa-ment contemporani de llibertat, igualtat i solidaritat.

Les delinqüents: un altre clixé a abatre

Un exemple fefaent i una constant als discursos i les pràctiques àcrates és la so-lidaritat amb les preses (una d’aquestes realitats estigmatitzades) i la lluita contra les presons. Les presons estan plenes d’aquells als qui socialment s’anomena delinqüents. És mitjançant l’etiqueta de delinqüent que es possible l’aberració i la tortura silenciosa de l’empresonament. A les preses se les relaciona socialment amb la perillositat. Des que les elits polítiques i econòmiques van descobrir el rèdit que podien treure de la subjectiva i fàcilment manipulable sensació d’inseguretat, no han parat d’augmentar el nombre de persones empresonades. Utilitzant l’escàndol produït per casos concrets d’extrema violència s’ha estès i posat de moda el populisme punitiu. Un populisme punitiu que posa en entredit la suposada funció reinsertadora de les presons. Una funció que no compartim i que ens sembla maquiavèl·lica (per què no s’han de reinsertar a la societat les elits que són les que defensen un sistema de vida antisocial?).

Des de l’anarquisme (impregnat de la màxima de Rousseau que diu que l’home és bo per naturalesa) sempre s’ha entès que aquelles que roben, ho fan majori-tàriament per necessitat. Una necessitat sorgida d’un sistema pervers i desigual i l’evidència que hi ha pocs que tenen molt i molts que tenen poc. Una necessi-tat incrementada per un sistema de valors que sobrevalora exageradament allò material, que defensa a ultrança la propietat i que ens diu que per ser felices hem de posseir. Una necessitat que desgraciadament també ens porta al cani-

pels seus propis interessos—.

En nom d’una radicalitat discursiva, totes aquestes propostes electorals vénen a reparar la crisi de la represen-tativitat, el trencament entre societat i política parlamentària: critiquen als polítics i es presenten per ser elegits... Cal desemmascarar-los i aprofitar la situació de rebuig a les institucions per crear una cosa veritablement di-ferent: autogestió.

Les institucions no canvien res, seguim l’exemple de l’autogestióSovint la gent justifica l’aposta insti-tucional com una via més ràpida i útil per canviar la realitat. Però aquesta via l’únic que fa és reforçar el siste-ma (classes socials, estatus quo, etc.), donar-li vida, donar-li més recorregut. Els exemples són nombrosos, antics, moderns, propers i llunyans: el paper dels comunistes i líders veïnals durant la transició, al país Basc els darrers anys quan la única via de lluita és la electoral, a Berga pactant una re-tirada de multes a canvi de recolzar l’ordenança de civisme a esquenes de l’assemblea d’afectades que hi lluita-va en contra, etc. Fins i tot alguns ho plantegen com l’únic camí després de la suposada derrota del 15 M de 2011. Primer de tot dir que el 15 M no va suposar cap derrota, sinó que va posar unes bases: ningú no ens representa, fotem fora els polítics, els banquers, etc. i autogestionem-nos, recuperem les nostres vides. I per continuar amb això cal compromís i lluita, és a dir ser responsables de tot allò que ens afecta. En canvi, la insti-tució allò que ens ofereix és més del mateix, delegar en especialistes, par-ticipar d’allò que cal arrencar d’arrel, anar de la mà dels qui garanteixen les desigualtats, els abusos: la nostra desgràcia.

D’altra banda, d’exemples de lluites que es guanyen al carrer, sense re-núncies no en falten, darrerament i mediàtica tenim la de Can Vies. Sense negociar amb els agressors, amb les institucions, sense mediadors polítics, sense complexes, lluitant de manera directa. I doncs? Prou pors i fantas-mes! Prou creences falses en demo-cràcies representatives i en sufragis universals màgics. Prou cants de sire-na i prou falses dreceres! No insistiu: entrar a les institucions, prendre el poder no canvia mai la societat, no-més us canvia a vosaltres. Cal orga-nitzar-se i lluitar!

balisme social entre les oprimides: les tirades de bossa, els robatoris entre veïnes amb pocs recursos, etc. Perquè és cert que per desgràcia aquell que roba moltes vegades no ho fa a aquell que té de sobres i que s’ha enriquit a costa de l’explotació de moltes. Un exemple més del què fa la deses-peració en els codis morals i ètics. Però és dins aquest marc, de la pers-pectiva del robatori per necessitat, que es forja l’empatia de les lluites àcrates vers moltes de les lladres. Pri-merament perquè s’interpreta la pràc-tica del robatori com una rebel·lió in-dividual a una llei injusta i feta a mida per mantenir privilegis. I ja sabem la importància que atorga l’anarquisme a l’individu. En segon lloc, perquè es comparteix el punt de partida: mol-tes llibertàries venim o ens movem per barris populars i no hem parat de veure com xavals del barri es veuen abocats generació rere generació (i per tant per una causa estructural) a la marginació social. Perquè per molt que els costi d’entendre a les ments de privilegiats que han tingut la vida solucionada, en alguns barris és més fàcil guanyar-se la vida sent un petit traficant o desballestant cases aban-donades, que no pas aconseguir una feina. I en tercer lloc, perquè al compartir la mateixa realitat es com-parteix la mateixa animadversió per les estructures de domini (la policia, els mass-mèdia, la justícia...) perquè es coneix i es pateix la funció social que desenvolupa cada un d’aquests engranatges: mantenir els privilegis socials dels econòmicament enriquits.

art15

Manel Boixadera (Casserres 1995)

Un punt i a part. Pintura que prové d’un altre temps. Rouault, Erns i tots els seus deixebles més figuratius. Expressionisme autodidacte, allunyat d’escoles, corrents i mercats. Si, és aquesta puresa que el fa especialment salvatge. Innocència digni-ficada a l’arrel quadrada. Personatges impurs. Temàtiques crípti-ques i amb contingut. Paleta fosca. Dis-curs propi i molt personal. Què passa a Casserres ¿

Foto: Antonio Clavijo

16

entrevista

Doble M

Manresa, octubre de 2014

Fa aproximadament dos anys que sorgí

la PAHC Bages. Quina valoració feu de

la trajectòria fins al moment?

La trayectoria la verdad es que es

inmejorable, se han vivido cosas

muy bonitas. Las expectativas

son muy buenas. Con la fuerza

que estamos haciendo, estamos

dando respuesta a aquello que

los servicios sociales no dan. La

obra social de la PAHC no solo

está ayudando a personas que

están afectadas por las hipotecas

sino que también está ayudando a

personas que se están quedando

en situación de exclusión social, y

ahora también se está ayudando a

personas que estaban alquilando.

Al inicio se trabajaba mucho con

el tema que tenia que ver con

las hipotecas y con la dación en

pago, pero con el tiempo se ha

ido evolucionando hasta llegar a

las okupaciones que han servido

para ayudar a la gente.

Quantes afectades sou a la PAHC Ba-

ges actualment?

Entre 110 y 150. Pensad que

cada domingo llegan, de media,

entre 5 o 6 casos nuevos. Desde

que empezamos no ha habido ni

un domingo en el que no haya

llegado nadie.

Què creieu que aporta la PAHC Bages?

Quin paper penseu que està jugant?

Para mi es super importante... En

primer lugar, cuando llega una

familia afectada, que lo tiene

todo perdido, la vivienda, sin

Trabajo,que no ve ninguna sali-

da,... y llegan con desesperación,

miedos,etc.. Lo primero que hace

la PAHC es la acogida. La acogida

intenta tranquilizarlos, decirles que

hay mucha gente que està o que

estamos o hemos estado como

ellos. Y a partir de aquí empieza

ya la lucha misma, la lucha conti-

nua contra los bancos,... algunos

de los cuáles son más moldeables

a la hora de negociar.

Quin ha estat el banc que posa

més dificultats?

El peor es el BBVA con diferencia,

auque tambien hay otros como

el Banco Popular, Bankaixa y sin

olvidarnos e Bankia.

Quines diferències veieu entre

la PAHC Bages i altres PAHCs?

A nivell de funcionament, de

visió, d’estratègies de lluita…?

Bueno, nostra@s en realidad

tod@s estamos luchando por lo

mismo, igual cada grupo con sus

características concretas y con

distintas formas pero el objetivo

de tod@s las PAHCs es el mismo.

Nosotr@s, en PAHC Bages, igual

por el hecho de ser una PAHC

pequeña pues funcionamos

tod@s a la una, haciendo piña. A

nosotr@s nos cuesta compararnos

ya que desconocemos un poco

algunos aspectos de las demás.

Por eso igual mejor no vamos a

entrar en comparar…

En lo referente a las estrategias,

pues cada caso es diferente. Hay

un debate. Pero vamos tod@s

a una. Si entra la obra social

en acción, no nos levantamos

hasta que no se haya llegado a un

acuerdo. Porque hay situaciones

de personas que si no se actúa

rápidamente al otro día se les

hecha a la calle. Así por ejemplo

en estos casos debemos actuar

y no tenemos tiempo de debatir

y plantearnos mucho debate. En

otros casos sí. En referencia al

funcionamiento, funcionamos por

comisiones: comisión de casos,

que son los que negocian con

los bancos; está la comisión de

acciones, que son la comisión que

cuando hay que hacer una acción

la preparan; está la comisión de

información, que son los que se

encargan de explicar nuestras

acciones, hacer los panfletos; y

por último está la comisión de

Obra Social, y luego hacemos la

asamblea conjunta en la que nos

reunimos todos.

Quines són les eines que con-

sidereu vàlides per a la vostra

lluita?

Nosotr@s usamos mucho la des-

obediencia. Siempre hay una vía

de negociación. Cuando no hay

negociación es cuando surgen las

acciones. Hacemos acciones en

los bancos, las protestas a la calle,

las manifestaciones, escraches a

algún político. Y ahora también

las okupaciones. Queremos

demostrar a la clase política que

no vamos a pasar por donde

ellos quieren. Nos han impuesto

una forma de vida que no es la

que queremos. La practicamos

saliendo a la calle y manifestando

lo que creemos que es justo.

Porque te encuentras muchas ve-

ces que por ejemplo las asistentes

sociales no ayudan, más bien mu-

chas veces van dando problemas.

Como que se despreocupan del

tema. Entonces vamos nosotros y

hablamos con las asistentes socia-

les, por ejemplo les decimos: “Oye

que esta persona tiene derechos,

tenéis que ayudarle, tenéis que

buscarle un piso. Que en cada

ayuntamiento y en cada munici-

pio, hay pisos de asistencia social

para personas que se encuentran

en esta situación. No las podéis

ningunear de esta manera, como

si no existieran.”

El tema de la okupación es

donde más nos queremos enfocar

ahora mismo, porque es una cosa

esencial. Si un abogado o un juez

no da soluciones, ¿qué tenemos

que hacer? Si hay gente que está

desahuciada y encima los dejan

con una “herencia”, condenados

de por vida, y nadie hace nada,

esa familia ¿qué tiene que hacer?,

¿ir a vivir bajo un puente? Si hay

que okupar un bloque okupare-

mos un bloque, si hay que okupar

dos, okuparemos dos. Buscare-

mos soluciones y alternativas. Este

aspecto lo tenemos clarísimo. Allí

donde no llega la justicia, llega la

plataforma.

Podrieu parlar una mica de

la situació actual dels blocs

okupats?

El primer bloque era de CaixaBank

y se consiguieron alquileres socia-

les. CaixaBank lo terminó cediendo

al Ayuntamiento de Manresa, y

este se encarga de realojar a las

familias en pisos con un alquiler

social.

El bloque 2 es propiedad de SA-

REB. Y allí fueron a vivir como 4 o

5 familias que se veían empujadas

a vivir en la calle: una estaba ya

de hecho en la calle actualment

hay 13 familias y que solo 4 estan

denunciades, el 19 de setiembre

fueron al juzgado, se negaron a

declarar y están a la espera de otro

juicio y aun no hay fecha.. La SA-

REB hace su papel de banco malo

y rescatado con el dinero de todos

nosotr@s, vamos a responder y a

luchar como podamos.

Y el tercero y último, se trata de

otro bloque de la SAREB. Donde

tambien hemos ocupado directa-

mente con 2 familias afectades que

estaban apunto de ser desahucia-

das, sin solucion ninguna por parte

de la administracion social, de

tener un techo donde vivir, todos

con menores y que se encuentran

en exclusion social. En la actuali-

dad hay 7 familias y a la espera de

que entren otras 8 que seguiran el

proceso de obra socia de la Pahc.

Com es gestionen internament

aquests blocs okupats? Cada

unitat familiar funciona al seu

aire o existeix una coordinació

entre la gent que hi viu?

Todo esto nos ha ido cogiendo de

nuevo y lo hemos ido procesando

poquito a poco. Por ejemplo, a

nivel de gastos, pues hay unos

gastos de la comunidad. Y la gente

que vive ahí no tienen dinero, no

trabajan porque no encuentran

un trabajo, es gente que ha sido

desahuciada de sus viviendas con

lo puesto. Así pues para afron-

tar estos gastos se opta por la

autogestión. La misma gente de

los bloques ahora por ejemplo esta

haciendo unos talleres para poder

sacar dinero. En estos talleres se

hacen manualidades diverses como

llaveros, muñecas, para luego ven-

derlas en mercados o gente que

quiera aportar ayuda.

A nivel interno cada bloque hace

una asamblea por mes. Después

también esta el apoyo de la obra

social que intentamos estar comu-

nicados con ell@s, para lo que sea.

Y como en cualquier comunidad

pueden surgir problemas, pero se

intenta que cada bloque se auto-

gestione sus cosas.

El fet d’estar a la PAHC Bages,

us ha fet canviar la manera de

veure les coses?

A mi me ha cambiado totalmen-

te la visión que tenia antes. En

primer lugar, el hecho de ayudar

a la gente. Cuando te encuentras

que personas que no conoces de

nada, que no tienen nada que

ganar, viene y te ayuda, pues eso

te hace cambiar la visión de las

cosas un poco, ¿no? Es un cambio

que he notado en mi interior y

ahora mismo estoy en un proceso

de muchas ganas de ayudar a la

gente, hacer cosas, moverme por

ellos por la Pahc y por mi. Yo aquí

he encontrado una familia, y eso

te hace involucrar. Por otro lado

también me ha cambiado en otros

aspectos. Yo no me considero una

persona racista, pero antes siempre

tenía ciertos prejuicios, te encon-

trabas con los comentarios de la

gente... las frases típicas de si son

marroquies... a ellos les dan más

ayudas etc...hay muy poca sensi-

bilidad ahi fuera y estando aquí te

das cuenta que a todos nos tratan

igual. Algunos inmigrantes incluso

fueron más engañados que noso-

tros porqué a la hora de negociar

con los bancos hemos visto como

les han dado hipotecas poniendo

nombres de familiares que igual ni

conocen o que los tienen fuera, es

decir, que han hecho cosas muy

sucias que no sabes ni de dónde

lo han sacado. Y es que si aquí

estamos jodidos, en el sentido de

avaladores de padres, hermanos…

que se ha involucrado a la familia.

A ellos aun más porque les han

dado una hipoteca…engañados

totalmente.

Todos somos iguales, no tenemos

diferencias aunque el color de la

piel sea distinto. Entre otras cosas

hemos organizado algunas comi-

PARLEM AMB… La Guadalupe i en Santi, de la PAHC Bages

das para conocer las distintas

culturas y ha sido muy bonito.

La gent que s’acosta a

la Plataforma pel seu cas

particular, es sol quedar i

involucrar en el col·lectiu?

Desde que entra una persona

nueva lo que se le intenta ex-

plicar es que aquí todos somos

como una familia. Desde el pri-

mero al último, todos tenemos

problemas, y buscamos que

se involucren, que lo sientan

sobretodo de corazón, porque

de lo que se trata es de ponerle

mucho corazón. La identidad

de la plataforma es que tod@s

damos ese apoyo y esa ayuda,

por que tod@s estamos en

el mismo barco. No somos

gestores, la gente que viene, si

se involucra, nos involucramos,

pero si no se involucra no po-

demos hacer mucho. También

hay gente que cuando se ha

solucionado su caso, pues han

desaparecido, y a mi perso-

nalmente me frustra, porque

piensas: “es muy bonito lo que

se hace aquí, es una lucha entre

tod@s, y hay quién ha luchado

para ayudarte a ti, quédate para

ayudar a los demás”. Pero eso

ya depende de cada persona.

Santi: Yo entré aquí desespe-

rado, me veía en la calle con mi

hija de 4 años. Y actualment

sigo viviendo en el mismo piso.

El mismo día que yo vine aquí,

con esa tristesa, desesperación,

salí con otra cara, completa-

mente diferente. Eso me lo

dieron ellos. Recuerdo que

entre en “acollida”, conoci al

Riki, que gran persona. Como

supo calmar mi ansiedad,

darme esa luz dentro del túnel,

persones como él, y otras mas

como la Mari, el Berni, la propia

Lupe hoy aquí a mi lado, y toda

la família que hay en la PAHC

BAGES me hicieron sentir que SI

SE PUEDE!!

Guadalupe: Yo no podía ni

hablar, eh? Yo cuando llegaba

el momento que me tocaba

hablar en la asamblea me

quedaba chiquitita, no me salía

nada de la boca. Se reían por-

que me conocían como alguien

que habla mucho, tal y cual,

y aquí estaba chiquitita por el

miedo que tenía, porque claro,

lo pierdes todo. Yo también

todavía a día de hoy estoy bajo

el mismo techo, que podría no

tenerlo, pero todavía estoy allí.