El diari d'Anna Frank

EL DIARI D’ANNA FRANK GRUP DE TEATRE TATXA

(Adaptació teatral de Frances Goodrich i Albert Hackett)

1


REPARTIMENT

Miep GiesOtto FrankAnna FrankSenyora Van DaanSenyor Van DaanPeter Van DaanEdith FrankMargot FrankSr. KralerSr. Dussel

2


ACTE PRIMER

ESCENA I

(Tota l’acció de l’obra durant els darrers anys de la Segona Guerra Mundial i immediatament després. Sempre el mateix decorat. És una dependència secreta, les golfes d’un edifici on hi ha un magatzem i unes oficines a Amsterdam, on vuit persones varen restar amagades molts mesos durant l’ocupació dels alemanys. Una cambra ampla al centre de l’escenari, amb dues cambres més petites una a cada banda i una petita al darrera. Pocs mobles, només algunes taules i cadires. Armaris empotrats a les parets. La cambra central fou utilitzada alguna vegada per treballs experimentals del Sr. Frank, per això hi ha cubetes i un petit forn de gas; també hi ha una estufa petita de llenya. Les finestres són altes, acabades de pintar i amb cortines gruixudes. La cambra més petita a l’esquerra amb un llit, una tauleta de nit i una cadira. Hi ha com una claraboia al sostre al través de la que es pot veure l’ombra d’un arbre. Sota d’aquesta cambra hi ha una escala de cinc o sis graons que dona a una porta, l’única comunicació amb l’exterior. A la dreta de l’escena un graó i una porta donen a una petita cambra de bany. Al costat una altra porta dona a l’altre dormitori en el que s’hi veu un llit, un sofà llit, una calaixera petita amb varis calaixos i vàries fotografies enganxades a la paret. Al fons de l’escenari, una escaleta de ferro dona a la cambra superior. Hi ha un llit gros de ferro, una cadira i unes quantes caixes de cartró.)

(En aixecar-se el teló l’escena és buida. És cap al tard d’un dia de novembre de 1945. Les cambres estan brutes, plenes de pols; les cortines estripades. La taula i la cadira de la cambra principal estan tombades per terra. De cop s’obre la porta que comunica amb l’exterior i entra el Sr. Frank, que puja les escales amb un visible esforç. S’atura i observa detingudament al seu voltant. El senyor Otto Frank és un home d’edat madura, amable i culte. En la seva forma de parlar es noten traces d’un pronunciat accent alemany. No porta barret i tant el seu vestit com l’abric estan molt deslluïts. Es veu que està força dèbil, qui sap si malalt i tot. Fa un gran esforç per dominar-se. Després d’un moment travessa lentament la cambra i deixa sobre el sofà una bossa arrugada que portava a la mà. Obre la porta del dormitori de la dreta i tot seguit, bruscament la torna a tancar. S’allunya pensativament. Des de fora arriben les campanades del rellotge: són les sis. El Sr. Frank s’acosta a la finestra que hi ha darrera de les escales de l’entrada i mira al carrer. Molt de lluny arriba el so d’una sirena de vaixell. El Sr. Frank camina per la cambra i es detura davant d’una bufanda penjada a un clau. És una bufanda feta a mà i de molts colors. La mira amb tendresa i se la posa al coll. Se sent la música d’un orgue de manubri pel carrer i les veus d’uns infants que juguen i es barallen. El Sr. Frank va per agafar la seva bossa i de cop veu alguna cosa a terra; s’ajup per recollir-ho. És un guant blanc de senyora. En un moment tot el seu valor i control desapareixen i es posa a plorar aclofant el cap entre els seus braços. Se senten passes d' algú que puja les escales. És Miep Gies, una simpàtica noia holandesa d’uns vint-i-sis anys. Està embarassada. Tot el seu aspecte denota capacitat i coratge. La seva actitud pel Sr. Frank és compassiva i protectora. Fa anys fou la seva secretaria. Porta abric; sembla que es disposi a anar-se’n cap a casa seva.)

MIEP.- Us trobeu bé, senyor Frank?

FRANK.- (Refent-se) Sí, Miep, sí.

MIEP.- Tots els de l’oficina han marxat a casa... Ja han tocat les sis... No us quedeu aquí dalt, senyor Frank. Per què us turmenteu així?

FRANK.- He vingut... per dir adéu a tot això, Miep... Me’n vaig.

3


MIEP.- Us en aneu? Què voleu dir? On aneu?

FRANK.- No ho sé... No ho he decidit encara.

MIEP.- (Amb tendresa) Senyor Frank, vos no podeu anar-vos-en d’aquí! Sou a casa... Amsterdam és casa vostra! I el vostre negoci també és aquí... esperant-vos! Us necessitem... Ara que s’ha acabat la guerra, hi ha moltes coses a fer...

FRANK.- No puc quedar-me a Amsterdam, Miep... Hi ha massa records estimats per mi... Per tot arreu trobo coses que m’angoixen... la casa on vivíem... l’escola... el manubri del carrer, aquest mateix que ara toca... Ja no sóc aquella persona que tu coneixies, Miep... Ara sóc un home amargat... (Perd el control i plora) Perdona'm... No hauria de parlar-te així... Després de tot el que vareu fer per nosaltres... de tot el sofriment que...

MIEP.- Oh, no, no! No va ser sofriment... No digueu que nosaltres vàrem sofrir... (Mentre parla aixeca la cadira caiguda a terra.)

FRANK.- Sé molt bé totes les dificultats que vareu afrontar... tant tu com el senyor Kraler... I tot el que vareu fer per ajudar-nos... Sempre ho recordaré... (Per última vegada dóna una trista mirada a la cambra i es disposa a sortir) Anem-nos-en Miep. (Va cap a la porta però es recorda de la seva bossa i torna a buscar-la.)

MIEP.- (Anant cap a un armari) Senyor Frank, heu vist aquests papers...? (Porta una pila de papers i els hi ensenya) Els vàrem trobar escampats per terra després de... quan vostès varen marxar...

FRANK.- Crema’ls! (Obre la seva bossa i guarda el guant.)

MIEP.- Senyor Frank, hi ha moltes cartes i anotacions i...

FRANK.- Crema-ho tot.

MIEP.- Això també? (Li dóna un llibre folrat amb paper.)

FRANK.- (Amb tendresa) El diari de l’Anna. (Comença a llegir) “Dilluns 6 de juliol de 1942”... (A Miep) 1942... És possible Miep? Només fa tres anys. (S’asseu al sofà i segueix llegint) “Estimat diari, com que tots dos serem grans amics i estarem junts molt de temps, començaré per explicar-te coses de mi mateixa. Em dic Anna Frank... tinc tretze anys... i vaig néixer a Alemanya el 12 de juny de 1929. Com que la meva família és jueva, vàrem haver d’emigrar a Holanda quan Hitler pujà al poder.” (Mentre el Senyor Frank llegeix amb veu emocionada, una altra veu s’ajunta suaument a la seva com si vingués del “més enllà”. És la veu d’Anna.)

FRANK i ANNA.- (Junts) “El pare va començar amb un nou treball, la importació d’espècies i d’herbes... Les coses han anat força bé per nosaltres fins fa dos anys... Després va venir la guerra i la capitulació dels holandesos, i tot seguit la ocupació dels Alemanys... Llavors, tot plegat es va posar molt malament pels jueus...” (La veu del senyor Frank es va apagant lentament i continua Anna tota sola. Els llums s’apaguen a poc a poc fins arribar a una obscuritat total...)

4


VEU D’ANNA.- “No podíem fer això... ni allò... Varen obligar al pare a deixar el seu negoci... a mi em varen prendre la meva bicicleta... no vaig poder anar més a l’escola, ni al cine, ni amb cotxe... i més endavant ni tan sols amb tranvía... i moltes coses més. Havíem de portar sempre l’estrella groga enganxada a la roba... Però d’una manera o altra, els petits sempre aconseguíem passar-ho bé... Ahir el pare ens va dir que havíem d’abandonar la nostra casa, per amagar-nos... i no va voler dir-me on... Aquest matí m’ha despertat la mare a les cinc... m’ha dit que em vestís ben de pressa i em posés totes les peces de roba que pogués a sobre, perquè resultaria sospitós que anéssim amb maletes pel carrer... Pel camí he descobert on anàvem... El nostre amagatall serà a les golfes d’un edifici on el pare tenia el seu negoci... Tres persones més vindran amb nosaltres: un matrimoni i el seu fill. El pare els coneix bé, però nosaltres no els havíem vist mai... (S’obren els llums sobre la nova escena i la veu d’Anna es va extingint molt a poc a poc.)

ESCENA II

(És molt d’hora del matí d’un dia de juliol de 1942. Les parets de les cambres estan perfectament netes. No es nota cap senyal de vida... Les fotografies, un mapa de guerra, una planta morta, tot el que es veia a l’escena anterior ha desaparegut. La família Van Daan espera l’arribada dels Frank. El senyor Van Daan és un home corpulent, ferreny, d’uns 48 anys. Es passeja molt nerviós per l’habitació i fuma per calmar la seva excitació. El vestit que porta i el barret són cars. L’estrella groga de David apareix visiblement col·locada a les seves robes així com a les de la seva esposa i el seu fill. La senyora Van Daan està asseguda al sofà junt amb les seves possessions: una capsa de barrets, una maleta, etc. És una dona bonica que no ha complert encara els 40 anys. Porta un abric de pell posat. Peter Van Daan està dret al costat de la finestra que hi ha a la cambra de la dreta: mira al carrer. És un xicot de 16 anys, tímid i desmanegat. Porta un abric esport, pantalons de golf i una gorra. Vora seu té una capsa on guarda un gat. La senyora Van Daan esternuda. El seu marit té un ensurt, la mira. Després observa el rellotge. Ella s’aixeca i va cap a ell molt excitada.)

SENYORA V. D.- Els ha passat alguna cosa, n’estic segura!

SENYOR VAN DAAN.- Vaja, Kerli! Calma’t!

SENYORA V. D.- El senyor Frank va dir que a les set foren aquí. Va dir que...

SENYOR VAN DAAN.- Han de fer més de tres quilòmetres de camí. Hem d’esperar...

SENYORA V.D.- Els han agafat! Això! Els han agafat! (Se sent soroll a fora. El senyor Van Daan indica a la seva esposa que arriba algú.)

SENYOR VAN DAAN.- Veus? Ja són aquí! (Peter agafa la capsa del gat, una cartera de l’escola i va cap a la habitació principal amb els seus pares. El senyor Frank puja les escales. Se’l veu molt més jove que a l’escena anterior. Els seus moviments són ràpids i tot el seu aspecte desprèn tranquil·litat i confiança. Porta abric i a la mà una caixa de cartró. Dóna la mà als tres components de la família Van Daan.)

FRANK.- Com anem, senyora Van Daan? Amic meu! Massa policia pel carrer... Hem hagut de fer una gran volta... (Surten Margot Frank, la senyora Frank, Miep, que ara no està embarassada i el senyor Kraler. Pugen les escales amb paquets de totes menes, maletes, etc. En les seves robes, excepte en les de Miep i el senyor Kraler, s’hi veu l’estrella de David en un lloc ben visible. Margot té 18 anys, és bufona, tranquil·la i una

5


mica tímida. La senyora Frank és una mare jove, ben educada i reservada. Té un lleu accent alemany com el seu espòs. El senyor Kraler és un simpàtic holandès amb un gran cor i que respira plena confiança. Fa servir un aparell per sentir-hi millor. Mentre Miep i el senyor Kraler van cap al fons de l’escenari per descarregar-se dels paquets i les caixes que porten, la senyora Frank torna enrere per cridar a la petita Anna, que s’ha entretingut.)

SRA. FRANK.- Anna! Anna? (Anna puja les escales saltironant amb alegria. Té 13 anys. És inquieta com un esquirol. S’interessa per totes les coses, per tot el que signifiqui vida, és viva en les seves emocions i els seus impulsos. Porta una capa sobre les robes de l’escola i unes mitges llargues i gruixudes. Porta una maleta d’escola. El senyor Frank presenta a les dues famílies.)

FRANK.- La meva esposa Edith... el senyor i la senyora van Daan. (La senyora Frank s’hi acosta i els dóna la mà.) Peter, les noies, Margot i Anna... (Anna s’acosta i fa una petita inclinació tot donant-los la mà. Després saluda a Peter i comença una gira d’inspecció per totes les dependències de la seva nova casa, pujant inclús a la cambra de dalt. Miep endreça a l’armari les coses que surten dels paquets que han portat.)

KRALER.- (Deixant les coses que porta) Els prego que ens dispensin si tot plegat no està prou amb ordre...

FRANK.- No us disculpeu, sisplau. Ara tindrem força temps per arreglar-ho tot nosaltres.

MIEP.- (Ensenyant l’armari a la senyora Frank) Aquí hi ha els queviures... els he anat endreçant a mida que arribaven... els medicaments, aquí als prestatges... el sabó, la roba...

SRA. FRANK.- Gràcies, Miep.

MIEP.- (Anant a la cambra d’Anna i deixant-hi una maleta) He preparat els llits tal com ens va dir el senyor Frank. (Surt de la cambra) (Al senyor Frank) I ara m’hauran de perdonar, però els deixo. He d’anar fins a l’altra punta de la ciutat a buscar les seves targetes del racionament...

SRA. FRANK.- (Al seu marit.) Targetes de racionament? Però si veuen els nostres noms sabran que som aquí...(El senyor Kraler i Miep parlen al mateix temps.)

KRALER.- No, no aniran al seu nom...

MIEP.- No s’amoïni que tot està arreglat. (Surt despresa.)

FRANK.- Gràcies per tot, Miep.

SRA. FRANK.- (Al senyor Kraler) Però si no van al nostre nom... seran il·legals... (Al seu espòs) Aquestes targetes seran il·legals, oi? Mai hem fet res contra la llei nosaltres!

FRANK.- (Tranquil·litzant-la) Em sembla estimada, que d’ara endavant no viurem gaire d’acord amb la llei... (El senyor Kraler intenta també tranquil·litzar la senyora Frank, mentre li dóna algunes coses que portava amagades a les butxaques: llumins, etc.)

KRALER.- Això no és el mercat negre, senyora Frank, al contrari... nosaltres en diem el mercat

blanc... perquè d’aquesta manera ajudem a milers i milers de persones que s’han 6


d’amagar a Amsterdam. (A fora se sent el rellotge que toca tres quarts de vuit. El senyor Kraler mira el seu rellotge. Anna al baixar les escales es detura a la finestra, separa les cortines i mira al carrer.)

ANNA.- Que bonic!

KRALER.- Ara és millor que me’n vagi... he d’arribar al despatx abans no hi arribin els empleats. No podem desvetllar sospites... (Dóna la mà a cada un dels presents i es dirigeix cap a les escales.) Miep o jo vindrem cada dia a portar-los menjar o noves i a saber què necessiten... Demà procuraré aconseguir un pany més fort per a aquesta porta i només obriran la porta quan sentin el nostre senyal. (Al senyor Frank) Expliqui a tothom això del soroll...

FRANK.- De seguida, Kraler.

KRALER.- Aleshores... adéu-siau... de moment. Tornaré aquesta nit quan tothom sigui fora.

FRANK.- A reveure, Kraler.

SRA. FRANK.- (Donant-li la mà) Com podrem agrair... (Tots murmuren expressions d’agraïment.)

KRALER.- (Agafant la mà al senyor Frank) Mai hauria imaginat veure una persona com el senyor Frank, obligada a amagar-se... Quan penso... (S’emociona i se’n va. El senyor Frank l’acompanya i tanca la porta. Peter s’acosta a Margot i li dóna la mà. El senyor Frank torna i la seva dona li pregunta amb ànsia...)

SRA. FRANK.- Què ha volgut dir amb això del soroll?

FRANK.- Ara ho explicaré... Però primer de tot és millor que ens traiem la roba. (Tots comencen a desvestir-se, descobrint que porten vàries peces de roba, unes sobre les altres. A sobre de cada peça que es treuen hi apareix ben visible l’estrella de David. La senyora Frank es treu els guants amb molt de compte.)

SENYOR VAN DAAN.- (Es treu l’abric) És un verdader miracle que no ens hagin enxampat... caminant així pel carrer... La meva dona amb abric de pells en ple juliol... i aquest estúpid gat de Peter, miolant tot el camí...

ANNA.- (Ara es treu uns pantalons bombatxos com si estigués sola) Un gat?

SRA. FRANK.- (Nerviosa pel que fa l’Anna) Anna!

ANNA.- No t’espantis, mare... en porto tres més... (Es va traient els pantalons. Quan acaben de desvestir-se es disposen tots a escoltar al senyor Frank.)

FRANK.- Bé! Ara cal que parlem sobre la mena de vida que haurem de fer aquí... Mentre el personal treballi a baix, hem d’estar ben quiets i en silenci. Qualsevol soroll pot sentir-se perfectament des de baix...Tan a l’oficina com a la fàbrica. Els treballadors arriben a dos quarts de nou i se’n van a dos quarts de sis... així que per estar-ne ben segurs, des de les vuit del matí fins a les sis de la tarda podrem moure’ns només quan sigui realment necessari... i sense sabates... Si parlem haurem de fer-ho sempre en veu baixa i en cap moment podrem fer córrer l’aigua ni de l’aixeta ni del wàter... Les conduccions baixen per l’edifici i el soroll se sentiria de seguida... No podrem tirar... (Se senten passos de soldats

7


pel carrer i el senyor Frank es detura. Va cap al dormitori de la dreta seguit d’Anna i mira per la finestra. Els passos s’allunyen. Torna a la sala i es posa a parlar) No podrem tirar res per la finestra, això podria descobrir que hi ha gent vivint aquí... les deixalles les cremarem cada nit al forn... D’aquesta manera haurem de viure fins que s’acabi tot... si volem sobreviure. (Un moment de silenci profund.)

SRA. FRANK.- Fins que s’acabi tot...

FRANK.- Després de les sis ens podrem bellugar... parlar, riure, cantar llegir, jugar... com si fóssim a casa nostra. (Mira el rellotge) Bé, i ara convé que tots anem a les nostres habitacions, i ho endrecem tot abans de dos quarts de nou... Senyora Van Daan, vostè i el seu marit dormiran dalt... em sap greu que no hi hagi més lloc per Peter, però estic segur que ell es trobarà bé en el quarto petit, prop de nosaltres. Aquesta serà la sala gran on tots ens trobarem per menjar i fer-la petar... serem com una gran família.

SENYORA V.D.- I vostès on dormiran?

FRANK.- De nit, aquesta serà la nostra habitació. (Senyala un sofà gran.)

SENYORA V.D.- (Parlant al mateix temps que el seu marit) No, no, això no és correcte. Nosaltres dormirem aquí i vostès a l'habitació de dalt...

SENYOR VAN DAAN.- No seria just. No podem permetre que...

FRANK.- Si us plau... Ho he pensat durant setmanes. Creguin-me que és la millor distribució... Aquest més petit serà el dormitori de Peter i aquest una mica més gran el de les noies.

SENYORA V. D.- (Al senyor Frank) Mai... mai no podrem agraïr... (A la senyora Frank) No sé què hauriem fet si el seu marit...

FRANK.- Vostè sap força bé com va ajudar-me el senyor Van Daan quan vaig arribar a aquest païs amb la meva família... sense conèixer l' idioma... (Anant cap a ells) Permetin-me que els ajudi amb tot això...

SENYOR VAN DAAN.- No, no, de cap manera. Anem, Kerli, vine.

SENYORA V.D.- Estaràs bé Peter? No tindràs por, oi?

PETER.- (Confós) Mamà...! (El Sr i la Sra Van Daan pugen les escales cap a la seva cambra.)

FRANK.- (A la seva dona) Tu, hauries de descansar una estona, Edith. No has dormit en tota la nit... i tu, Margot...

ANNA.- Jo sí... jo he dormit molt. És estrany, oi? Sabia que era l’última nit que dormia a casa, al meu llit... però així i tot he dormit com una soca...

FRANK.- Millor, Anna... ara podràs ajudar-me a endreçar-ho tot. (A la senyora Frank i a Margot) Veniu. Estireu-vos una estona al llit. (Agafa les robes que han quedat a sobre la taula i va cap al quarto de la dreta.)

SRA. FRANK.- Estàs segur que... Jo també podria ajudar-te... No estic cansada... L’Anna no s’ha pres el vas de llet.

8


FRANK.- Jo l’hi donaré. (A Anna i Peter) Anna, Peter, traieu-vos les sabates. (Va cap a la cambra de la dreta seguit de Margot.)

SRA. FRANK.- No estàs cansada, Anna?

ANNA.- Estic bé, mare. Ajudaré al pare.

SRA. FRANK.- Estic contenta de que estiguis amb nosaltres, Peter.

PETER.- Gràcies... (La senyora Frank entra al dormitori. Durant l’escena que segueix entre Anna i Peter, el senyor Frank ajuda a Margot a penjar la roba a un penja-robes. La senyora Frank s’ajeu al llit. El matrimoni Van Daan també endrecen les seves coses. En la sala principal, Anna i Peter es treuen les sabates. Peter actua tímidament. Després treu al gat de la seva caixa.)

ANNA.- (Pel gat) Com se diu?

PETER.- Mouschi.

ANNA.- Mouschi! Mouschi! Mouschi! (Aixeca el gat enlaire i camina amb el gat enlairat) M’agraden més els gats! Jo en tinc un... preciós, petitó... però me l’han fet deixar a casa. Li he deixat menjar i un encàrrec pels veïns perquè me’l cuidin... La... trobaré a faltar... perquè és una gateta, saps? El teu què és? Gat o gata? (L’aixeca i ho mira.)

PETER.- (Incòmode) És gat... i no li agraden els forasters. (Li pren i el torna a la caixa.)

ANNA.- (Sense amoïnar-se) Doncs mira, haurà d’acostumar-s’hi, no creus?? Escolta... a quina escola anaves?

PETER.- A segon grau... a l’escola dels jueus.

ANNA.- Jo també... i Margot... i no t’hi havia vist mai.

PETER.- Doncs jo sí... de vegades...

ANNA.- Em veies?

PETER.- ... A l’hora del pati... quan sortíem al pati. Tu sempre estaves voltada de xicots... (Es treu una navalla de la butxaca.)

ANNA.- I per què no venies, tu?

PETER.- Jo... Jo sóc un solitari. (Es comença a arrencar l’estrella de David.)

ANNA.- Què fas?

PETER.- M’arrenco això.

ANNA.- No pots. T’agafaran si surts al carrer sense l’estrella.

PETER.- Al carrer...?

9


ANNA.- Sí, es clar! Tens raó, aquí no la necessitarem, oi? (Li pren la navalla i es comença a arrencar la seva.) Què pensaran els nostres amics avui, quan no ens vegin?

PETER.- Jo no havia d’anar enlloc.

ANNA.- Jo sí. Havíem quedat amb la Jopie per anar a jugar a ping-pong a casa seva... La coneixes?

PETER.- No.

ANNA.- És la meva millor amiga. M’agradaria saber què pensarà quan em truqui per telèfon i no contesti ningú... Anirà a casa a buscar-me... Saps, ho hem deixat tot tal com estava, com si haguéssim marxat a corre-cuita... els plats per rentar... els llits per fer... (Després de que s'ha arrencat l’estrella, queda una marca a la roba) Mira, encara hi és! (Peter es dirigeix a l’estufa amb la seva estrella) Què fas?

PETER.- La cremo.

ANNA.- (Anna vol fer el mateix però no pot) Jo... és estrany, però no puc...

PETER.- No pots, eh? És una marca que ens han posat. Ens han obligat a portar-la per poder-nos escopir quan passem...

ANNA.- Sí, ja ho sé, ja ho sé... Però malgrat tot, és l’estrella de David, ho sents? (la senyora Frank i Margot descansen estirades al llit. El senyor Frank surt a poc a poc tancant la porta.)

PETER.- Qui sap... per una dona deu ser diferent.

FRANK.- Peter, haurem de buscar-li un llit al teu gat. (Va cap a l’armari) Estic content que l’hagis portat. L’Anna està trista sense el seu... (Treu un cistell petit de l’armari) Mira, què et sembla?

PETER.- Gràcies...

FRANK.- (Obrint la porta del dormitori de l’esquerra) Aquesta serà la teva habitació. Però procura no créixer ni un pèl més, eh? Perquè hauries de dormir amb el cap a fora... Que tens gana?

PETER.- No.

FRANK.- Hi ha pa i mantega.

PETER.- No, gràcies...

FRANK.- Després menjarem tots. Celebrarem el nostre primer dia junts, eh?

PETER.- Gràcies... moltes gràcies. (Mira al seu voltant. El senyor Frank surt tancant la porta darrera seu.)

FRANK.- És un bon xicot.

ANNA.- És molt tímid, oi?10


FRANK.- Us fareu amics...

ANNA.- Per força... serà l’únic que veuré durant molts dies, ves! (El senyor Frank s’asseu i es treu les sabates.)

FRANK.- Anna, allà he deixat una capsa. Obre-la. (Anna agafa una capsa de cartró de sobre el sofà i la posa sobre la taula del centre. Al carrer se sent soroll de criatures que juguen.)

ANNA.- (Tot obrint la capsa) Saps com m’imaginaré aquest lloc? Com si fos una fonda... una fonda especial, com si... (Quan veu el que hi ha a la capsa) Oh, pare! Els segells, els meus segells! No sabia on eren! Aquest matí els buscava i...

FRANK.- Hi ha una altra cosa. (Va a la cuina i posa llet d’un termos en un vas.)

ANNA.- (Trobant el diari) Un diari! (Es tira sobre el senyor Frank, abraçant-lo) Mai n’he tingut cap! I sempre l’havia demanat! Oh, pare, pare! Ets meravellós! (Mira per l’habitació) Un llapis, un llapis! (Va cap a les escales de sortida) Vaig al despatx a buscar-ne un!

FRANK.- (Corrent darrera de la noia i agafant-la per un braç) Anna, no!

ANNA.- (Espantada) Però... si encara no hi ha ningú...

FRANK.- Anna... no vull que passis per aquesta porta, Anna! Mai!

ANNA.- Mai? Ni tan sols a la nit, quan tots siguin fora? Ni els diumenges? Ni per escoltar la ràdio?

FRANK.- No, Anna, mai... Em sap greu, petita... però és pel bé de tots...

ANNA.- Sí, pare. Ja ho entenc.

FRANK.- Serà dur, Anna, ho sé. Però recorda sempre això, menuda. Ningú podrá mai posar cadenes ni forrellats al nostre pensament ni a la nostra imaginació, ni a la nostra intel·ligència... Miep ens portarà llibres. Llegirem històries, contes i poesies... (Li dóna el vas de llet) Aquí tens la llet. (Li posa un braç a l’espatlla carinyosament i la convida a seure al sofà. S’asseuen tots dos) I ara un secret entre tu i jo: em sembla que vivint aquí hi sortiràs guanyant... Et recordes de la baralla amb la mare per les ditxoses botes de la pluja? Vas dir que et volies morir... abans de posar-te-les... i te les vas posar... Vivint aquí, no caldrà que te les posis, què et sembla? Ni l’abric vell que s’havia quedat curt per Margot... tampoc te l’hauràs de posar... I el piano... tampoc hauràs de tocar el piano, eh? Ja ho veuràs, Anna... serà una vida meravellosa per tu... (La por que s’havia apoderat d’Anna comença a desaparèixer amb les carinyoses paraules del seu pare. Peter obre la porta de la seva cambra. Porta el gat.)

PETER.- Jo... he pensat... volia una mica d’aigua pel gat, abans de que...

FRANK.- (Anant cap a l’aigüera a buscar-la) Sí, Peter. (Quan està a punt d’arribar-hi, comencen a sonar campanades. El senyor Frank de puntetes va cap a la finestra del fons, mira cap al carrer i amb signes indica a Peter que ja és massa tard per obrir l’aixeta. Peter torna a la seva cambra. Camina sobre una fusta que grinyola. Tots tres queden en suspens una estona. Quan Peter es torna a moure, Anna, de puntetes se li acosta i vessa una mica de llet al plat del gat. Peter s’ajup i posa la llet davant del gat

11


convidant-lo a que begui. El senyor Frank dóna el seu llapis a Anna i se’n va al dormitori de la dreta. Anna queda ajaguda, al costat de Peter, tot mirant el gat. Després s’alça i va cap a la taula del centre i comença a escriure. Els Van Daan ja han penjat tota la roba a l’armari i estan asseguts sobre el llit. La senyora Van Daan està esgotada. El seu marit li fa vent amb un diari. Al dormitori de la dreta la senyora Frank s’aixeca espantada al sentir tocar les hores, però al entrar el senyor Frank, s’asseu al seu costat, li passa un braç per l’espatlla i intenta tranquil·litzar-la. Tothom resta estàtic, sense bellugar-se, excepte el senyor Van Daan que venta la seva dona. Lentament es van apagant els llums i cau el teló. En la foscúria es sent altra vegada la veu d’Anna, molt suau al començament i de mica en mica amb més força.)

VEU D’ANNA.- Jo esperava poder explicat què se sent quan s’ha de viure amagat... però encara no ho sé. Només puc dir que és molt estrany això de no poder sortir mai... ni poder respirar aire fresc... no poder córrer, ni saltar... És el silenci de la nit el que més por em fa... cada vegada que sento un soroll, per petit que sigui, o bé passes a baix al carrer, em penso que venen a buscar-nos. Durant el dia no és pas tan dolent... almenys sabem que Miep i el senyor Kraler són a prop nostre, a l’oficina... que ens protegeixen. Li vaig preguntar al pare què passaria si els nazis sen assabentaven de que ells ens tenien amagats... va dir-me que els passaria com a nosaltres, exactament igual... Imagina’t! Ells ho saben, però quan pugen aquí, sempre estan contents, com si no tinguessin cap preocupació... Divendres, 25 d’agost de 1942... Estimat diari, avui t’explicaré coses generals. La mare està insuportable... em tracta com una nena petita i jo no puc suportar-ho... Les altres coses van passant sense massa novetats... el temps és... (La veu d’Anna continua fins que el teló s’aixeca sobre la nova escena, llavors es va apagant suaument.)

ESCENA III

(Pocs minuts després de les sis de la tarda. Han passat dos mesos. El senyor Frank, amb les sabates a la mà, està al costat de la finestra mirant el carrer i esperant que surtin tots els treballadors. Els altres esperen la seva senyal per començar a moure’s. La senyora Van Daan té a la falda l’abric de pells i l’està cosint. Anna i Peter, asseguts a la taula central fan els deures. Margot estudia a la seva habitació, que també és la de l’Anna. El senyor Van Daan s’ha estirat a la cambra de dalt. Se sent la sirena d’un vaixell. El senyor Frank, després d’un moment de silenci se’ls mira a tots i diu.)

FRANK.- (Tranquil·lament) Ja està. Acaba de sortir l’últim treballador.(Desapareix l’ansietat de tots i comença l’activitat.)

ANNA.- (Cridant) Visca!!!

SRA. FRANK.- (Suaument, però renyant-la) Anna, Anna!

SENYORA V. D.- Primer torn pel wàter. (Se’n va decidida cap a la cambra de bany. La senyora Frank es posa les sabates i se’n va a la cuina a preparar el sopar. Anna pren les sabates de Peter per sota la taula i se les amaga darrera l’esquena. El senyor Frank, amb les sabates a la mà va cap a la cambra de Margot.)

FRANK.- Ja són les sis. S’ha acabat la classe. (Margot s’aixeca estirant els braços. El senyor Frank s’asseu al llit i es posa les sabates. Anna vigila mentre Peter busca les seves sabates.)

12


PETER.- (A Anna) Que has vist les meves sabates?(Se sent el soroll del wàter.)

ANNA.- (Amb innocència) Les teves sabates?

PETER.- Les has amagat, oi?

ANNA.- Què dius tu, ara?

PETER.- Dóna-me-les o te’n recordaràs.

ANNA.- Ah, sí? (Peter la persegueix. Anna amb les sabates a la mà intenta escapolir-se d’ell amagant-se darrera la seva mare.)

SRA. FRANK.- (Renyant-la) Anna, Anna!

PETER.- Mira que si t’agafo!

ANNA.- Ui, quina por que em fas! (Se separa de la seva mare, Peter la segueix i l’agafa. Cauen tots dos per terra. Es barallen.) No! No! Prou, Peter, prou!

SRA. FRANK.- Anna! Peter! (Peter s’adona del que està fent. S’aixeca de cop, recull les seves sabates i se’n va cap a la seva habitació.)

ANNA.- (El segueix) Peter, on vas? Vine que ballarem.

PETER.- Ja t’he dit que no en sé.

ANNA.- Jo te n’ensenyo, vine.

PETER.- Li he de donar el menjar al gat.

ANNA.- Que puc venir?

PETER. No. No li agrada que se’l mirin quan menja.

ANNA.- Va, si et plau!

PETER.- No! (Entra a la habitació i tanca la porta de cop.)

SRA. FRANK.- Anna, reina, em sembla que no hauries de jugar d’aquesta manera amb Peter... No és correcte.

ANNA.- I què! Jo no vull ser correcte! (El senyor Frank i Margot surten de la cambra. Margot ajuda la seva mare a la cuina. El senyor Frank va a la taula del centre i comença a corregir els deures de Margot.)

SRA. FRANK.- Sempre et queixes de que no et tracto com una noia gran... i quan ho faig, et molestes.

ANNA.- Jo només volia divertir-me una mica... necessito algú per riure i jugar una estona. Tot el dia he estat quieta com un estaquirot... i em vull distreure. No sé què li passa a aquest noi...

13


SRA. FRANK.- No està acostumat a tractar amb noies. Espera’t uns quants dies...

ANNA.- Uns quants dies? Ja fa dos mesos que som aquí. A vegades tinc ganes de plorar... (Agafant-se a Margot) Vine, Margot... vine que ballarem... només una mica...

MARGOT.- Haig d’ajudar la mare.

ANNA.- Ja no ens recordarem de ballar... Quan sortim d’aquí no ens recordarem de res.(Comença a cantar i ballar tota sola. El senyor Frank l’agafa i balla un vals amb ella. Se sent altra vegada el soroll del wàter i la senyora Van Daan surt de la cambra de bany.)

SENYORA V. D.- A qui li toca? (Mira al seu voltant mentre es posa les sabates.) On és en Peter?

ANNA.- (Tot ballant) On vol que sigui, amb el seu gat.

SENYORA. V. D.- I encara no ha acabat els deures, oi? El seu pare l’estobarà de valent si el torna a trobar amb aquesta bestiola. (El senyor Frank i Anna acaben el ball. Es fan una gran reverència.) Anna, digues-li que faci el favor de venir.

ANNA.- (A la porta de la cambra de Peter) Peter! Peter!

PETER.- (Obrint una mica la porta.) Què passa?

ANNA.- La teva mare diu que surtis.

PETER.- Li donc de menjar a Mouschi.

SENYORA V. D.- Ja saps què t’ha dit el teu pare. (S’asseu al sofà i segueix cosint el forro del seu abric de pells.)

PETER.- Oh, mare, és que no l’he vist des de l’hora d’esmorzar.

SENYORA V. D.- Jo només t’aviso.

ANNA.- Jo li donaré, eh?

PETER.- No vull que entris.

SENYORA V. D.- Peter!

PETER.- (A Anna) Està bé, però surt de seguida, em sents? (Va cap a la taula. Anna entra a la cambra.)

SENYORA V. D.- Et sembla que aquesta és manera de parlar amb la teva “novia”?

PETER.- Mamà, sisplau. No ho diguis més això.

SENYORA V. D.- Oh mireu-vos-el, es torna vermell i tot.

PETER.- No estic vermell i no vull que tornis a... oh! Deixa’m tranquil, ho sents?

14


SENYORA V. D.- No sé perquè t’ha de fer vergonya, noi. És molt interessant i romàntic tenir novia...

PETER.- Estàs boja, mamà... si només té tretze anys...

SENYORA V. D.- I què? Tu en tens setze... Perfecte. El teu pare i jo ens portem deu anys. (Al senyor Frank) Em sembla senyor Frank que si la guerra dura gaire, serem parents... i aleshores...

SRA. FRANK.- (Expressament) Què li deu haver passat a Miep? Sempre arriba a l’hora i... (De cop tot queda paralitzat. Al carrer se sent el soroll d’un cotxe que es para. Tothom escolta amb tensió, sense bellugar-se. El cotxe arrenca de cop i tothom respira altra vegada tornant a les seves ocupacions. Anna obre de cop la cambra de Peter i fa una entrada “dramàtica”. S’ha disfressat amb la roba de Peter. Peter la mira furiós; els altres divertits.)

ANNA.- Estimats amics, molt bona nit! M’haureu de dispensar si no puc quedar-me una estona més però... (Puja dalt d’una cadira) tinc un amic que m’està esperant... es diu Mouschi, Mouschi, el gat. Tothom diu que ens assemblem molt. Però Mouschi té el bigoti més fabulós del món, en canvi jo només tinc quatre pèls petitons... es clar que quan sigui gran...

PETER.- Mireu; és la senyoreta Cuac-Cuac...

ANNA.- (Empipada, salta de la cadira.) Peter!

PETER.- Ja n’havia sentit a parlar de tu, ja! Com que a la classe xerraves tant, et deien la senyoreta Cuac-Cuac... Una vegada li van fer escriure un conte que es deia: la senyoreta Cuac-Cuac...

ANNA.- Au, segueix, maco... explica’ls-ho tot... el conte em va sortir tant bé que el mestre me’l va fer llegir amb veu alta a tota la classe i després a les altres classes.

PETER.- Cuac-Cuac! Cuac-Cuac! (Anna es treu els pantalons i l’abric i ho tira tot per terra.)

ANNA.- Ets l’estúpid més insuportable i antipàtic que conec! (Peter recull les seves robes.)

SENYORA V. D.- Molt bé, Anna, molt bé!

ANNA.- Amb tants nois que hi ha al món... i m’han hagut de tancar precisament amb tu...

PETER.- Cuac-Cuac! I procura no entrar més a la meva habitació. (Peter amb la roba se’n va a la cambra. Anna li fa la traveta i Peter cau. S’aixeca empipat i entra a la cambra. La senyora Frank va cap a Anna.)

SRA. FRANK.- (Suaument) Anna, reina, mira quin cap. (Li arregla els cabells i sense voler li toca el front) Que no et trobes bé? Sembla que tinguis febre...

ANNA.- Deixa’m!

SRA. FRANK.- Vols dir que no en tens? Em sembla...

ANNA.- No en tinc, i prou! (Separant-se de la seva mare.)15


SRA. FRANK.- Anna, vine sents? Saps que no podem cridar el metge, que no pot venir ningú aquí... que ens hem de cuidar de qualsevol malaltia... ensenya’m la llengua...

ANNA.- Això és absurd... Deixa’m estar!

SRA. FRANK.- Anna, no siguis tonta. Ensenya’m la llengua, vols? (Anna s’hi nega. La senyora Frank al seu marit) Otto!

FRANK.- Anna, creu la mare. (Anna treu la llengua i de seguida s’escapa de la seva mare.)

SRA. FRANK.- Obre bé la boca... a veure? (Per fi obre bé la boca) Sí, està bé... però potser una aspirina...

SENYORA V. D.- Per l’amor de Déu, no li doni cap més medicina a aquesta criatura. Aquest matí m’he hagut d’esperar més d’un quart perquè sortís del wàter.

ANNA.- Em rentava el cap.

FRANK .- Em sembla que l’única cosa que li convé a la nostra menuda és una “bici” o una visiteta a la seva amiga Jopie, oi que sí Anna? Això la curaria de seguida. (El senyor Van Daan baixa de la seva cambra. A fora se senten sorolls d’avions.)

SENYOR VAN DAAN.- Encara no ha vingut Miep?

SENYORA V. D.- No fa gaire que han marxat els treballadors de baix.

SENYOR VAN DAAN.- Què hi ha per sopar?

SENYORA V. D.- Bledes.

SENYOR VAN DAAN.- Bledes, altra vegada?

SENYORA V. D.- Pobre... Jo t’entenc molt bé, però què vols fer-hi? És l’única cosa que ens porta Miep. (El senyor Van Daan comença a passejar-se amunt i avall per la cambra amb les mans al darrera. Anna el segueix imitant-lo.)

ANNA.- Ara ens trobem en allò que en podriem dir... la “temporada de les bledes”. Bledes bullides, bledes a la cassola, bledes per dinar i bledes per sopar... (Peter surt de la seva habitació, s’asseu al seu lloc a la taula i es posa a estudiar.)

SENYOR VAN DAAN.- (A Peter) Ja t’he vist, ja... altra vegada allà dins, amb aquest cony de gat.

SENYORA V. D.- Que no... Només ha entrat a deixar el jersei... Tota l’estona ha estat aquí, fent els deures.

FRANK.- (Mirant els deures de les seves filles) Anna, els deures d’història estan força bé... i els de llatí...

ANNA.- (Seient al costat del seu pare.) I l’àlgebra?

16


FRANK.- T’he de ser sincer. Fins ara me les he arreglades per corregir-te tots els problemes, però es pot dir que ja en saps tant com jo. La teva mestra haurà de ser Margot.

ANNA.- L’àlgebra és terrible, oi?

FRANK.- Terrible!

MARGOT.- I els meus deures, com estan?

ANNA.- (Aixecant-se) Perfecte! Excel·lent! Sensacional!

FRANK.- (A Margot) Em sembla que aquesta frase no és correcte.

MARGOT.- Vols dir? A mi em sembla que... (Queden tots dos absorbits per la feina.)

ANNA.- Senyora Van Daan, que em puc emprovar el seu abric de pells?

SRA. FRANK.- No, Anna.

SENYORA V. D.- (Donant-li l’abric) Es clar que sí, Anna. Però vés amb compte... (Anna se’l posa i camina fent postures) El meu pare me’l va regalar un any abans de morir. Sempre em comprava el millor que hi havia...

ANNA.- Senyora Van Daan, vostè va tenir molts “nòvius” abans de casar-se?

SRA. FRANK.- I ara, Anna! Quines preguntes de fer!

SENYORA V. D.- Deixi-la, dona, si no em molesta... (A Anna) Ah! A casa nostra sempre hi havia tota mena de xicots... Quan jo era joveneta...

SENYOR VAN DAAN.- Oh! No hi tornis, amb les teves històries de sempre!

SENYORA V. D.- (De bon humor) Calla, calla! (El senyor Van Daan imita la seva dona dient de conjunt les primeres paraules) Un estiu vàrem llogar una caseta moníssima a la platja. Els xicots hi venien a ramats... jo llavors devia tenir setze anys... era l’època de la faldilla curta i jo tenia unes cames precioses. (S’aixeca la faldilla i va cap al senyor Frank) Bé, vaja! Encara les hi tinc... Potser no tant com llavors, però encara fan goig... Què li sembla, senyor Frank?

SENYOR VAN DAAN.- (l'imita) (Un estiu vàrem llogar una caseta moníssima a la platja. Els xicots hi venien a ramats... Està bé, està bé! Ja les hem vist...

SENYORA V. D.- Li dic al senyor Frank.

PETER.- Mamà!

SENYORA V. D.- També et molesta a tu? Mira, només voldria que la teva dona tingui unes cames com les meves. (Segueix explicant a Anna) El meu pare es preocupava molt per mi i pels joves que em pretenien... Em deia: “Si algú s’atreveix a passar-se, li has de dir: Recordi, senyor Fulano, que jo sóc una dama”...

ANNA.- Recordi, senyor Fulano, que jo sóc una dama... (Li torna l’abric a la senyora Van Daan.)

17


SENYOR VAN DAAN.- Mira que explicar-li aquestes bestieses... no saps que tot ho apunta al seu ditxós diari...?

SENYORA V. D.- I què? Només he dit la veritat. (Anna es tira a terra i posa l’orella per escoltar a baix. S’allunya el soroll dels avions.)

SRA. FRANK.- (Parant la taula) Oi que no et fa res seure al sofà, Peter?

ANNA.- (Escoltant) Algú ha engegat la ràdio. (Peter agafa els seus papers i seu al sofà, al costat de la seva mare.)

SENYOR VAN DAAN.- Encara no has acabat?

PETER.- No.

SENYOR VAN DAAN.- I no et fa vergonya?

PETER.- Està bé, està bé. Sóc un burro, un cas perdut. Llavors per què m’esforço, eh?

SENYORA V. D.- No ets res d’això i prou! El que passa és que tu no tens ningú que t’ajudi... com a les noies. (Al senyor Frank) Potser vostè podria aconsellar-lo, senyor Frank.

FRANK.- Bé, sí... però estic segur que el seu pare...

SENYOR VAN DAAN.- Ah no, jo no. No puc fer-hi res amb ell. No vol ni escoltar-me. Sempre ha estat igual...

FRANK.- Vols que ho provem, Peter? Què et sembla?

SENYORA V. D.- (Fent un petó al senyor Frank) Vostè és un sant, senyor Frank... un sant! No sé com no el vaig conèixer a vostè primer, abans que aquest... segui, segui, senyor Frank... tu Peter, ben atent a tot el que et digui el senyor Frank, eh?

FRANK.- Serà millor que anem a la teva habitació. (Peter s’aixeca i tots dos van a la cambra del noi.)

SENYORA V. D.- Això! Pensa Peter que el senyor Frank és molt instruït, molt intel·ligent... (La senyora Van Daan atura al senyor Frank i li eixuga la marca de pinta-llavis que li ha deixat al fer-li el petó, amb un mocador. Després tanca la porta al seu darrera.)

ANNA.- (Amb l’orella enganxada a terra, escoltant) Sht!!! Sento la veu d’un home.

SENYOR VAN DAAN.- (Que quasi s'entrebanca amb Anna) No et sembla que ja estem prou encongits que encara hagis d’anar de quatre grapes? (Anna s’asseu a terra i queda al mig del matrimoni Van Daan.)

SENYORA V. D.- (Al seu marit) Si no fumessis tant, no tindries tant mal geni.

SENYOR VAN DAAN.- Que en fa d’hores que no fumo...

SENYORA V. D.- Ja t’has acabat aquell paquet?

18


SENYOR VAN DAAN.- Si només en tenia un...

SENYORA V. D.- De totes maneres és un vici molt lleig. Ara seria el moment de deixar-ho.

SENYOR VAN DAAN.- Vols callar!

SENYORA V. D.- T’estàs fumant tots els nostres estalvis.

SENYOR VAN DAAN.- T’he dit que callis, ho sents? (Durant aquesta baralla, tant la senyora Frank com Margot, han tingut la mirada baixa, continuant amb la seva feina. Però Anna, sempre asseguda a terra, ha seguit la discussió molt interessada, mirant ara l’un, ara l’altre. El senyor Van Daan se n’adona) Es pot saber què mires, tu?

ANNA.- Mai havia vist barallar-se la gent gran. Em pensava que només ens barallàvem els joves...

SENYOR VAN DAAN.- Això no és una baralla! És una discussió, sents? I jo mai havia vist una criatura tant poca-solta!

ANNA.- (Aixecant-se ràpidament) Jo, poca-solta?

SRA. FRANK. – (Intervenció ràpida) Anna, vols fer el favor de portar-me la mitja? (Anna va a buscar-la) Li hem de demanar a Miep que ens porti més llana de color blau.

MARGOT.- (Anant a la seva habitació) Jo li he de demanar clips i sabó. Faré una llista. (Entra a la seva habitació per fer la llista)

SRA. FRANK.- (A Anna) Prepara els llibres que ja hagis llegit perquè Miep se’ls emporti.

ANNA.- La pobre Miep no deu tenir temps d’ocupar-se de les seves coses, amb tot el que nosaltres li demanem... Miep, porta sabó, Miep porta més llibres, emporta’t la meva perruca i torna-me-la pentinada... Miep, explica’ns coses de la guerra... (Va al sofà i s’agenolla al costat de la senyora Van Daan.) Ho sap vostè que la Miep s’ha promès? Es diu Enric i té por que els nazis se l’emportin a treballar a Alemanya. Ara s’emporten molts joves holandesos... quan van tan tranquils pel carrer, els agafen, i ja està.

SENYOR VAN DAAN.- (Interrompent-la) No et canses mai de xerrar? No pots callar cinc minuts... només cinc minuts? (Comença a caminar altra vegada, i Anna torna a imitar-lo. La senyora Frank l’agafa pel braç i se l’emporta cap a la cuina per donar-li un vas de llet.)

SRA. FRANK.- Vine, Anna... au, pren-te la llet.

SENYOR VAN DAAN.- Xerra, xerra i xerra... mai he vist cosa semblant... On és la meva... sempre igual... no para, no para, no para... (Mira al seu voltant) On cony és?

SENYORA V. D.- Què busques, ara?

SENYOR VAN DAAN.- La pipa. Has vist la pipa?

SENYORA V. D.- I de què et serveix la pipa, si no tens tabac?

19


SENYOR VAN DAAN Però tinc alguna cosa per a mastegar! (A Margot que és a la seva habitació.) Margot, has vist la meva pipa?

MARGOT.- La vaig veure ahir a sobre la taula. (Anna deixa el vas de llet sobre la taula i ràpidament agafa la pipa per amagar-se-la.)

SENYOR VAN DAAN.- I tu, Anna, has vist la meva pipa? Anna!

SRA. FRANK.- Anna, filla, el senyor Van Daan et pregunta...

ANNA.- Ah, sí? Ara vol que enraoni?

SENYOR VAN DAAN.- Ets la mocosa més... (Aguantant-se) El que passa és que t’han pujat massa aviciada. Una bona pallissa és el que et convé a tu...

ANNA.- (Imitant la senyora Van Daan) “Recordi, senyor Fulano que jo sóc una dama.” (Li posa la pipa a la boca i va a buscar el vas de llet.)

SENYOR VAN DAAN.- (Aguantant-se amb dificultat) Per què no et comportes com cal, eh? Com la teva germana. Per què contínuament has de fer el “pallasso”? Vols que et digui una cosa...? Als homes ens agrada de tant en tant que ens escoltin! Ens agraden les dones netes, endreçades... i callades!

ANNA.- (Amb vehemència) Això sí que no senyor! Jo seré una dona diferent, sap? I especial... Jo aniré a París a estudiar música i art... i seré una gran cantant, o una ballarina famosa... jo seré... (Fa un gest exagerat amb les mans i aboca el vas de llet sobre l’abric de la senyora Van Daan. Margot agafa ràpidament una tovallola. Anna intenta eixugar la llet vessada.)

SENYORA V. D.- (Cridant) Mira, mira què has fet desgraciada! Que no hi veus? L’abric de pells que em va regalar el meu pare...!

ANNA.- Perdoni...

SENYORA V. D.- (Cridant) Sí, es clar, perdoni... aviat ho tens arreglat, tu! Saps què val un abric com aquest? Digues... ho saps? Mira, mira com ha quedat...!

ANNA.- Em sap molt greu, senyora Van Daan, de veritat...

SENYORA V. D.- T’hauria de matar! Fuig, fuig del meu davant! (Corre cap a la seva cambra amb l’abric. El senyor Van Daan li va al darrera.)

SENYOR VAN DAAN.- On vas ara? Vine, vine que hem de sopar...

SRA. FRANK.- Anna! Anna!

ANNA.- Oh, mare, ha estat sense voler... A qualsevol li podia haver passat...

SRA. FRANK.- No és això, Anna... És... tot plegat... La manera de contestar... no has de contestar així a les persones grans... i menys a ells que són els nostres convidats. Els hem de mostrar més amabilitat. Tots estem amb tensió, sents... i ens hem de controlar més que mai, Anna. Per què no fas com la Margot? Ella no discuteix mai, és amable i atenta... i tothom la respecta. Prova-ho, Anna. Prova de ser com ella...

20


ANNA.- Per què tothom em trepitgi, oi? No, gràcies.

SRA. FRANK.- Ningú no t’ha de trepitjar, Anna... Estic molt preocupada per tu... Ets rebel i sempre vols que es faci la teva voluntat. Mira, si jo hagués parlat a la meva mare com ho fas tu...

ANNA.- Les coses han canviat, mare. La gent no és com abans... “Sí, mare”, “no, mare”, “com vulguis, mare.” Jo he de defensar les coses que vull... He de lluitar per mi!

SRA. FRANK.- Però no és necessari discutir per aconseguir-ho! Margot...

ANNA.- (Revelant-se amb violència) Margot! Margot! Margot! Sempre la mateixa! Margot és amable, Margot és llesta! Per què no fas com Margot...!

MARGOT.- (Protestant) Per l’amor de Déu, Anna, no et posis així!

ANNA.- (Sense fer-ne cas) Tot el que fa ella està sempre bé... tot el que faig jo, està malament! Jo sóc l’ovella negra...! I tots esteu contra meu, sentiu? I tu més que ningú! (Surt corrents cap a la seva habitació i plorant es llença sobre el llit. La senyora Frank sospira i torna cap a la cuina.)

SRA. FRANK.- (A Margot) Anem a posar les sopes al foc... per si algú té ganes de sopar.

Margot, treu el pà. (Margot ho fa.) No sé si podrem viure gaire temps més així... No li puc dir res... de seguida s’exalta i es posa així...

MARGOT.- No t’hi amoïnis massa, mare. Ja la coneixem tots. D’aquí mitja hora ja l’hi haurà passat tot i tornarà a ballar i riure.

SRA. FRANK.- I aquests...? (Assenyala cap a dalt, als Van Daan) Ja li vaig dir al teu pare que això no aniria bé... ah, però no, no... ell els havia de convidar a venir amb nosaltres... S’hi va veure obligat... Molt bé; ara s’adonarà que jo tenia raó. Totes aquestes baralles i discussions ens les podíem haver estalviat...

MARGOT.- (Mirant cap a dalt) Sht! Sht! (Sona el timbre de la porta. La senyora Frank queda amb la boca oberta.)

SRA. FRANK.- Cada vegada que sento el timbre se’m para el cor.

MARGOT.- (Anant a la cambra de Peter) És Miep.(Truca a la porta) Pare? (El senyor Frank surt i va a obrir la porta.)

FRANK.- (Tot caminant) Gràcies Margot. Tothom té la llista a punt?

MARGOT.- Vaig a buscar els llibres. (Dóna una llista a la seva mare) Aquí tens la llista. (Va al seva habitació. Anna s’asseu sobre el llit tractent de contenir-se.) Ha arribat Miep. (Margot agafa els llibres i torna a sortir. Anna es mira al mirall i s’arregla els cabells.)

SENYOR VAN DAAN.- (Baixant les escales) És Miep?

MARGOT.- Sí, el pare ha anat a obrir.

SENYOR VAN DAAN.- Ara podré fumar.21


SRA. FRANK.- (Al senyor Van Daan) No s’imagina el greu que em sap això de l’abric... És que la pobra Anna...

SENYOR VAN DAAN.- Ja li passarà.

SRA. FRANK.- Puc fer-hi alguna cosa?

SENYOR VAN DAAN.- No s’amoïni, no s’amoïni... (Va per saludar a Miep. Però no és Miep la que entra, sinó el senyor Kraler seguit del senyor Frank. Tothom es posa seriós. Anna i Peter surten de la seva cambra.) Com anem, senyor Kraler?

MARGOT.- Quina sorpresa!

SRA. FRANK.- Quan arriba algú de vostès, sembla... que surti el sol.

SENYOR VAN DAAN.- I Miep? Com és que...?

KRALER.- Aquesta nit no ha pogut venir. (Dóna la mà a Margot, a la senyora Frank i finalment a Anna.)

SRA. FRANK.- Vols una taça de cafè?... o millor, quedat a sopar amb nosaltres.

KRALER.- No, gràcies...

FRANK.- El senyor Kraler ha de parlar amb nosaltres. Ha passat una cosa i s’ha de prendre una decisió ara mateix.

SRA. FRANK.- (Espantada) Què ha passat? (Kraler s’asseu sobre el sofà i obre una bossa. Mentre va enraonant treu pà, llet, un enciam, etc, i ho va donant a Margot i Anna que ho van endreçant a l’armari.)

KRALER.- Normalment quan els vinc a veure, m’agrada portar sempre bones noves... Per què amoïnar-los si vostès no hi poden fer res...? Però avui... ha passat... Enric, el promès de Miep m’ha vingut a veure aquesta tarda i m’ha parlat d’un seu amic... és dentista... i està en perill. M’ha pregat que l’ajudés... que intentés amagar-lo... Ja sé que és massa demanar-los aquest sacrifici... vivint com viuen, però... acceptarien tenir-lo aquí amb vostès?

FRANK.- Naturalment.

KRALER.- Només dues o tres nits... fins que pugui trobar-li un altre amagatall. Ha sigut tot tan ràpid que no he sabut...

FRANK.- On és?

KRALER.- S’espera a baix, a l’oficina.

FRANK.- Feu- lo pujar.

KRALER.- Es diu Dussel... Jan Dussel.

FRANK.- Dussel? Em penso que el conec.22


KRALER.- Vaig a buscar-lo. (Surt precipitadament. El senyor Frank s’adona de que tothom l’està mirant.)

FRANK.- Dispensi, senyor Van Daan si m’he permès contestar sense consultar-lo. Però estic segur de que hi estaran d’acord.

SENYOR VAN DAAN.- No cal que es disculpi. Aquí és a casa seva i té dret a fer el que vulgui... Ara bé, em sembla que havent-hi tan poc menjar pels que ja som... agafar una boca més. (Peter s’allunya una mica avergonyit del seu pare.)

FRANK.- Estirarem una mica més el menjar. Serà per pocs dies...

SENYOR VAN DAAN.- Què s’hi vol jugar?

SRA. FRANK.- Em sembla bé que vingui, Otto, però on dormirà?

PETER.- Jo li cedeixo el meu llit. No em fa res dormir a terra.

FRANK.- Això està bé, Peter, però la teva habitació és massa petita, fins i tot per tu... He decidit que el senyor Dussel dormi al llit de Margot i tu, Margot, vindràs amb nosaltres. Au, porta cap aquí les teves coses. Ajuda-la, Anna. (Margot ho fa.)

ANNA.- I per què Margot? Per què no hi puc venir jo amb vosaltres?

SRA. FRANK.- Perquè Margot és més gran i no estaria bé que dormís amb... Oh, Anna, no discuteixis més, sisplau. (Anna comença a caminar a poc a poc.)

FRANK.- (Fent-l’hi entendre) No et sap greu compartir l'habitació amb el senyor Dussel, oi petita?

ANNA.- No, no...

FRANK.- Aleshores... (Anna va a la seva habitació i ajuda a Margot. El senyor Frank, busca alguna cosa a l’armari.) On és el conyac?

SRA. FRANK.- N’hi ha una mica només i jo el guardava per si algú es posava malalt...

FRANK.- No podiem trobar millor moment per prendre’l. Peter, vols portar vasos, si et plau? (Peter busca els vasos i els porta a la taula. Margot porta les seves coses i les endreça. El senyor Frank troba el conyac i omple cinc vasos. El senyor Van Daan ho contempla tot seriosament. La senyora Van Daan baixa les escales i mira al seu voltant estranyada de tanta activitat.)

SENYORA. V. D.- Què passa?

SENYOR VAN DAAN.- Esperem un convidat que vindrà a viure amb nosaltres.

SENYORA V. D.- Aquí? Estàs de broma.

MARGOT.- Només per un parell de nits, fins que el senyor Kraler li trobi un altre lloc.

23


SENYOR VAN DAAN.- (Amb ironia) Sí... sí... (Entren Kraler i Dussel i el senyor Frank s’apressa a saludar-los. Dussel és un home d’uns seixanta anys, meticulós i que en aquests moments es troba estrany i perplex. Porta una maleta petita i una farmaciola d’urgència.)

FRANK.- Endavant, Dussel, endavant.

KRALER.- És el senyor Frank.

DUSSEL.- Otto Frank?

FRANK.- Sí. Permeti'm que l’ajudi. (Li agafa la maleta i el barret) La meva esposa Edith... el senyor i la senyora Van Daan... el seu fill Peter... i les meves filles Margot i Anna. (Dussel una mica nerviós va donant la mà a tots per ordre.)

KRALER.- Gràcies, senyor Frank. Gràcies a tots. Senyor Dussel el deixo en bones mans... (Dussel es treu l’impermeable i el dóna a Kraler. Porta la bata blanca de dentista amb l’estrella de David cosida a la banda dreta.)

DUSSEL.- (A Kraler) No tinc paraules...

SRA. FRANK.- (A Dussel) El senyor Kraler i Miep són el nostre únic contacte amb el món de fora... Sense ells no sé com podriem viure...

KRALER.- Si us plau, senyora Frank. Vostès em volen fer semblar un heroi i això si que no... Senzillament nosaltres tampoc volem els nazis. (La senyora Frank li ofereix una copa de conyac.) No ens agraden els seus mètodes...

FRANK.- (Somrient) Ja ho sé. Conec la frase: ”Ningú ens ha d’ensenyar a nosaltres els holandesos, la manera de tractar als nostres maleïts jueus”.

KRALER.- (A Dussel) No n’hi faci cas. Demà tornaré per veure com l’han tractat. (Va per anar-se’n. Al senyor Frank.) No es molesti per acompanyar-me... Peter tancarà la porta, oi Peter?

PETER.- Sí...

FRANK.- No, Peter. Jo tancaré.

KRALER.- Bona nit a tothom.

TOTS.- Bona nit, senyor Kraler... A reveure... Fins demà... (El senyor Kraler se’n va amb el senyor Frank. La senyora Frank segueix servint conyac a tothom.)

SRA. FRANK.- Segui, segui, senyor Dussel. (El senyor Dussel es deixa caure, aixafat, en una cadira. La senyora Frank torna a omplir-li la copa.)

DUSSEL.- Sembla talment que estigui somiant... és que no puc, no puc creure el que veig... El senyor Frank, aquí... Sembla mentida. (A la senyora Frank) Però, no havien marxat a Suïssa? Una veína em va dir... que a casa seva no hi havia ningú... que la porta era oberta i tot amb desordre... que havien trobat un paper a terra tot rebregat, amb una adreça anotada... una adreça de Zurich... com si s’haguessin escapat a Zurich...

24


ANNA.- El pare ho va fer expressament... perquè la gent ho cregués.

DUSSEL.- I han estat aquí, sempre?

SRA. FRANK.- Des de el mes de juny. (Anna crida al seu pare quan torna.)

ANNA.- L’enganyifa va anar bé, pare. El senyor Dussel diu que tothom creu que som a Suïssa.

FRANK.- Me’n alegro... ara ho podem celebrar i donar la benvinguda al senyor Dussel. (El senyor Dussel es beu tot el conyac de cop. El senyor Frank somriu i aixeca el seu vas.) Senyor Dussel, benvingut a casa nostra. És un gran honor per tots nosaltres tenir-lo aquí.

SRA. FRANK.- Benvingut... (Els Van Daan mormoren “Benvingut”. Els grans, beuen.

SENYORA V. D.- Que n’és de bo... això retorna.

SENYOR VAN DAAN.- Ja li hauran dit que això no és cap hotel, oi? Imaginis tres llibretes de racionament a partir entre set... millor dit vuit, vuit persones... perquè ara som vuit... oi que sí? (Peter, humiliat s’enretira del costat del seu pare. A fora se sent el manubri.)

DUSSEL.- Senyor Van Daan, vostè no deu tenir idea de tot el que està passant a fora, si creu que m’ha d’avisar per això. No, vostè no s’imagina el que està passant. (Com que el senyor Van Daan comença el seu característic caminar amunt i avall, el senyor Dussel enraona amb els demés.) Aquí mateix, a Amsterdam, cada dia hi ha centenars de jueus que desapareixen... Envolten tots els carrers... escorcollen casa per casa; els nois tornen de l’escola i es troben que els seus pares han desaparegut... A centenars se’ls emporten... gent que tots vostès coneixen... els Hallestein... els Wessel...

SRA. FRANK.- (Amb llàgrimes als ulls) Oh, no... no és possible...

DUSSEL.- Es reben notes molt breus: “ Presenteu-vos al Teatre Jueu, tal dia a tal hora... porteu només una bossa...” (Va al sofà) I si s’hi neguen, els treuen de casa i els porten a Maunthaussen... El camp de la mort!

SRA. FRANK.- No sabíem que les coses eren tan greus.

DUSSEL.- (S’asseu) Perdoni que hagi estat tan dur.

ANNA.- (S’apropa a Dussel) Coneix la família Waals? Els ha passat alguna cosa? La seva filla i jo anavem a la mateixa escola, erem companyes de classe... ella és la meva millor amiga...

DUSSEL.- Han desaparegut.

ANNA.- Desaparegut?

DUSSEL.- Com la majoria.

ANNA.- Oh, no... Jopie, no! (S’aparta plorant. Margot la segueix, l’abraça i prova de consolar-la.)

SENYORA V. D.- Els Wagner vivien al costat de casa, els coneix? On són?25


FRANK.- (Interromp la conversa) Em sembla que és millor deixar aquesta conversa per després. Tots tenim moltes coses per preguntar-li... però ara el senyor Dussel necessita arreglar-se una mica abans de sopar.

DUSSEL.- (Aixecant-se) Gràcies. He portat molt poca cosa.

FRANK.- Sentim no poder oferir-li una habitació per a vostè sol. Espero i desitjo que no estigui massa incòmode amb Anna... és la menuda. Hem de respectar unes normes i uns horaris molt estrictes per tot... ja ho comentarem després de sopar... Anna, vols acompanyar al senyor Dussel a l'habitació?

ANNA.- (Empassant-se les llàgrimes) Vingui...

DUSSEL.- (Agafa la farmaciola d’urgència i torna a donar la mà a tothom) Dispensin si no he demostrat realment la meva gratitud... Això ha estat una sorpresa tan gran que... francament... jo sempre m’havia considerat holandès... He nascut a Holanda, com el meu pare i el meu avi... I ara, després de tants anys... (Perd el control) Disculpin. (Fa una petita reverència i surt de pressa darrera d’Anna. Tothom està emocionat.)

ANNA.- (Encén el llum de la cambra) No és massa gran, oi? (Dussel mira al seu voltant. Al saló principal Margot parla amb la seva mare.)

MARGOT.- Les noves no són bones, oi mare? Són diferents de les que porta el senyor Kraler. Ell sempre ens dóna esperança...

SENYOR VAN DAAN.- Més m’estimo les noves de Kraler... (Tots tornen a la seva feina. Peter va a la seva cambra. Dussel mira a Anna mentre aquesta parla.)

ANNA.- Dormirem junts...

DUSSEL.- Sempre he viscut sol, jo. Hauràs de tenir paciència fins que aprengui a compartir...

ANNA.- Vol que l’ajudi? (Li agafa el botiquín) Sempre ha viscut sol? Que no té família?

DUSSEL.- No, ningú. (Obre la maleta i ho va col·locant tot sobre la tauleta.)

ANNA.- Deu ser terrible viure sol, oi?

DUSSEL.- Hi estic acostumat.

ANNA.- Jo no m’hi podria acostumar mai. I ni tan sols tenia un gos o un gat que li fes companyia?

DUSSEL.- Mira, no em parlis de bestioles, eh? Els hi tinc al·lèrgia.

ANNA.- De debò? Doncs... Peter té un gat.

DUSSEL.- Aquí? El té aquí?

ANNA.- Sí, però no s’amoïni. El té sem`re guardat a la seva habitació. No ens el deixa veure mai.

26


DUSSEL.- Déu ho faci. (Es pren una pastilla.)

ANNA.- Vostè dormirà al llit de Margot i jo aquí al sofà. (Va a la finestra.) Miri, miri, això és el que més m’agrada d’aquesta habitació... des de aquí es veu una mica el carrer i el cel... jo m’hi passo moltes estones mirant.

DUSSEL.- (Interrompent-la.) El teu para ha parlat d’un horari...

ANNA.- Ah, sí...! És per quan hem d’estar ben quiets... i pel wàter... si té un riu, aprofiti-ho ara...

DUSSEL.-(Molt digne.) No, ara, no, gràcies. (Va a la taula.)

ANNA.- Quan estava amb la meva germana, ella feia servir aquesta habitació per estudiar a les tardes i jo els matins... que li sembla?

DUSSEL.- Jo als matins acostumo a estudiar...

ANNA.- M’es igual... jo faré els deures a la tarda.

DUSSEL.- Escolta una cosa... quan tu siguis aquí, jo què faig? On he d’anar? Allà amb tots els altres?

ANNA.- És clar.

DUSSEL.- Ja... bé, sí... comprenc...

ANNA.- Sopem a dos quarts de set.

DUSSEL.- (S’asseu al llit.) Mira, si no et sap greu... voldria estirar-me una estona abans de sopar... m’ajudarà a païr...

ANNA.- (Anant cap a la porta.) Molt bé. Espero que vostè i jo ens avindrem, perquè, sap... jo tinc la santa virtut de fer enfadar a tothom.

DUSSEL.- (Tot arreglant-se el coixí) Sempre m’ha agradat la quitxalla. Els meus clients em portaven els seus fills i ens enteníem d’allò més bé. No T’amoïnis.

ANNA.- (Li agafa la mà.) Moltes gràcies, senyor Dussel. (Els llums comencen a apagar-se poc a poc. Va baixant el teló suaument. Ens arriba la veu de l’Anna molt suau al començament, després cada cop més intensa.)

VEU D’ANNA.- Ahir vair acabar un llibre molt bonic... m’anotaré el títol i l’autor i quan tingui fills els hi deixaré llegir... Dilluns, 21 de setembre de 1942. Ahir, el senyor Dussel i jo ens varem tornar a barallar... sí, sí, el senyor Dussel, aquell que s’enten tan bé amb la quitxalla. Ell diu que res del que jo faig li sembla ben fet. No li agrada res de mi... ni la meva manera de ser, ni el meu caràcter... res! Mentre m’estava cridant, jo pensava:”Un dia et clavaré una puntada de peu i sortiràs volant per la teulada...” Per què serà que tots els grans estan convençuts de que només ells saben com s’han d’educar els joves? Principalment els que mai han tingut fills... Continuo pensant que valdria la pena que Peter fos una noia. Almenys tindria algú per poder parlar... la meva germana és molt bona noia, però s’agafa les coses massa seriosament... Estimat diari: canviem de conversa... t’he de dir que tots els esforços de la senyora Van Daan per festejar amb el meu pare, no li serveixen de res... El pare, gràcies a Déu no té ganes de bromes...

27


(Mentre diu les darreres frases s’aixeca el teló sobre l’escena totalment a les fosques. La veu d’Anna s’apaga del tot.)

ESCENA IV

(És mitja nit, uns mesos després. L’escenari està totalment a les fosques, excepte una petita llum que entra per la claraboia de la cambra d’en Peter. Tots són al llit. El senyor i la senyora Frank al sofà de la sala principal que ha estat obert per servir el doble llit. Margot dorm a terra sobre un matalàs, darrera d’una cortina improvisada per donar-li una mica d’intimitat. A fora, dos soldats borratxos canten “Lilí Marlèn”. El riure fort d’una dona, passos que s’acosten i s’allunyen. Molt lluny el soroll d’avions que sobrevolen la ciutat. Tot d’una a l’habitació dels Van Daan, s’encén un llumí. Confusament veiem el senyor Van Daan que baixa les escales i va cap a l’armari on es guarda el menjar... Encén un altre llumí a mig camí. Després d’una estona torna a pujar cap dalt. Altra vegada el silenci... De cop un crit esgarrifós d’Anna...)

ANNA.- (Cridant) No, no... no vull que se m’emportin! No...! (Es queixa plorant i somiant. Tothom es desperta espantat. Dussel empipat s’asseu al llit.)

DUSSEL.- Sht! Anna! Anna, per l’amor de Déu! Sht!

ANNA.- (Segueix igual) Salveu-me, salveu-me... no vull que se m’emportin! (Crida molt... Dussel s’hi acosta provant de despertar-la.)

DUSSEL.- Calma’t! Anna, per Déu, calma’t que et sentiran! (A la sala principal la senyora Frank es posa un mantó a les espatlles. Corre cap a la cambra d’Anna i l’abraça. El senyor Frank també s’aixeca ràpidament i es posa una bata. Margot es desperta i terroritzada s’asseu sobre el llit. Peter encén la llum de la seva cambra.)

SRA. FRANK.- (A Anna) Sht, sht, reina! Ja ha passat... Calma, Anna, calma...No és res, dona, no és res... (Per sobre l’espatlla a Dussel) Vol encendre el llum, senyor Dussel? (A Anna) Ja ha passat tot... Somiaves, oi reina? (Dussel ha encès el llum. La senyora Frank segueix abraçada a Anna. Poc a poc Anna va retornant, però tremola. El senyor Frank entra a la cambra i va ràpidament cap a la finestra per assegurar-se que ningú ha sentit els crits. La senyora Frank parla suaument amb la seva filla. A la sala principal Margot s’enfila sobre una cadira per encendre la bombeta que penja del sostre. La llum s’encén al dormitori dels Van Daan. Peter surt de la seva habitació.) Anna, petita... reina!

DUSSEL.- Es passa tota la nit donant voltes i voltes. No puc dormir... Totes les nits intentant calmar-la. (Margot i Peter s’acosten fins a la porta de la cambra d’Anna. El senyor Frank amb un gest els indica que tot va bé. Peter acompanya a Margot al llit.)

SRA. FRANK.- (A Anna) Ets aquí amb la mare, veus? No ha passat res dona. (A Dussel) Si us plau, senyor Dussel, ja pot tornar al llit. D’aquí una estoneta ja li haurà passat tot, oi que sí, reina?

DUSSEL.- (Agafant el coixí i un llibre.) Ah, no senyora, no. Ja en tinc prou. M’estimo més passar la nit al quarto de bany. És l’únic lloc on hi ha tranquil·litat. (Surt molt digne. El senyor Van Daan baixa les escales tot posant-se els pantalons.)

SENYOR VAN DAAN.- Què ha passat?

DUSSEL.- (Trobant-lo pel camí) Un mal son... Ara resulta que té mals sons...

28


SENYOR VAN DAAN.- Pels crits semblava que la matessin...

DUSSEL.- No tindrem aquesta sort... (Va a la cambra de bany. El senyor Van Daan torna a pujar les escales. El senyor Frank, a la sala principal li diu a Peter que se’n torni a dormir.)

FRANK.- Gràcies, Peter. I ara vés a dormir. (Peter torna al seu llit. El senyor Frank l’acompanya i apaga el llum. Torna a la sala principal, s’enfila a la cadira i afluixa la bombeta.)

SRA. FRANK.- (A Anna) Vols una mica d’aigua? (Anna fa que no amb el cap.) Ha estat un somni dolent, oi? Potser si m’ho expliquessis...

ANNA.- No, no...

SRA. FRANK.- Pobreta Anna.... Au, prova d’adormir-te. Jo et faré companyia fins que t’adormis, eh? (Es posa un banquet al costat del llit i s’asseu.)

ANNA.- No, no cal.

SRA. FRANK.- No em fa res quedar-me, Anna... de debò!

ANNA.- M’estimo més que te’n vagis.

SRA. FRANK.- (Dolguda) Doncs... bona nit. (S’hi acosta per fer-li un petó, però Anna gira la cara) Estàs bé? De debò no necessites res?

ANNA.- Digues-li al pare que vingui.

SRA. FRANK.- (Al cap d’un moment) Sí, sí... de seguida. (Surt ràpidament i troba al senyor Frank) Otto, diu que et vol a tu... (Adolorida, plora repenjant-se al seu marit.)

FRANK.- (A la seva dona) Edith... dona... (Mira amb tendresa la seva dona; després va a buscar un vas d’aigua. La senyora Frank es deixa caure sobre el llit tractant de no plorar. Margot s’hi acosta i l’abraça.)

SRA. FRANK.- No vol saber-ne res de mi. Fins i tot quan anava a fer-li un petó...

MARGOT.- No t’amoïnis... Moltes noies passen moments semblants a aquesta edat... i prefereixen al pare...

SRA. FRANK.- Però tu no eres així... tu no ho feies...

MARGOT.- Ja li passarà, mare... ja ho veuràs... (La besa. Arregla el llit perquè la seva mare s’hi estiri, i seu al costat. El senyor Frank amb el vas d’aigua va a veure l’Anna. S’asseu al seu costat. Anna li tira els braços al coll i s'agafa fort. Se sent soroll d’avions.)

29


ANNA.- Oh, pare! Pare! He somiat que venien a buscar-nos... Era la Policia... Ensorraven la porta i m’agafaven i m’arrossegaven... tal com van fer amb la Jopie...

FRANK.- Pren-te això.

ANNA.- Què és?

FRANK.- Un calmant. (Ho pren amb una mica d’aigua. A la sala principal Margot es posa a dormir) Vols que llegim una estoneta?

ANNA.- No; només vull que et quedis aquí a la vora. He cridat molt, oi? M’haurà sentit algú?

FRANK.- No, no. Estigues tranqui-la, i ara prova de dormir.

ANNA.- Tinc molta por, pare. Em pensava que ja no en tindria més... Em tinc malícia a mi mateixa... jo que em creia ser una persona gran... i ja ho veus... encara ploro com una nena petita. (De cop) T’estimo, pare, t’estimo molt i no estimo a ningú més que a tu...

FRANK.- (Com renyant-la) Anna...!

ANNA.- És veritat... I ho he pensat moltes vegades: ets l’única persona que estimo.

FRANK.- M’agrada sentir això, Anna, però estaria més content si em diguessis que estimes també la mare... Ella necessita també que l’estimis molt...

ANNA.- No ens avenim en res. No m’entén... Cada vegada que vull explicar-li els meus punts de vista sobre la vida... em pregunta si estic refredada...

FRANK.- Ara mateix li has donat un gran disgust... Estava molt trista... l’has fet plorar i tot...

ANNA.- No hi puc fer més... Li he dit la veritat... no volia que es quedés a fer-me companyia. (Amb un canvi ràpid) Sóc dolenta, oi? Sé que faig mal fet i no puc deixar de fer-ho. Què em passa, pare? Digues-m’ho! Ajuda’m!

FRANK.- És tan poca cosa el que els pares poden fer per ajudar als fills...Només podem donar-los un bon exemple. Senyalar un camí... La resta l’han de fer ells...Tots sols... Tu t’has de formar la teva pròpia personalitat...

ANNA.- Ja ho provo... de debò! Ho provo... Cada nit, abans d’adormir-me penso en totes les coses que he fet... i que estan malament... com això de la mare... i m’ho dic jo mateixa: “Això no està bé...” i prometo i juro que mai més hi tornaré... mai més! Jo tinc una part bona, pare, una part bona i agradable... però tinc por d’ensenyar-la i que se’n riguin de mí... Llavors surt l’Anna dolenta... i la bona es queda a dins, amagada... i jo no ho voldria... voldria ser bona... i ho provo... cada dia... cada dia que passa... i no puc... de debò... no puc... (Les últimes frases són incoherents, perquè el tranquil·litzant ja fa efecte. Finalment es queda adormida. El senyor Frank se la mira un moment i la tapa. Després s’aixeca, apaga el llum i surt. La llum es va apagant suaument. Comencem a escoltar la veu d’Anna, suau al començament i després amb més força.)

VEU D’ANNA.- Els vols aeris són més nombrosos cada dia. Els avions passen per sobre nostre, dia i nit... el soroll és horrible. El pare diu que ens hauríem d’alegrar, perquè quans més avions arribin, més aviat s’acabarà la guerra. La senyora Van Daan vol ser

30


fatalista i diu que passarà el que hagi de passar, però quan se sent soroll d’avions, saps qui és la que més s’espanta? Doncs, l'extraordinària senyora Van Daan... Dilluns, 9 de novembre de 1.942... Noves meravelloses: els aliats han desembarcat a l’Àfrica... El pare diu que hi ha noves esperances... Per distreure'ns, l’altre dia ens va preguntar a cadascun de nosaltres què fariem quan sortíssim d’aquí... La senyora Van Daan somia en tornar a casa seva, amb les seves coses, els seus objectes preciosos i el piano que li va regalar el seu pare... Peter voldria anar al cinema... el senyor Dussel diu que vol continuar fent de dentista... i jo... Hi ha tantes coses que voldria fer... anar amb bicicleta..., fer-me uns bons tips de riure..., posar-me vestits nous..., omplir la banyera fins dalt de tot i banyar-me vuit dies seguits..., tornar a l’escola amb les meves amigues... (Puja el teló sobre les últimes paraules. L’escena és a les fosques. A poc a poc, es van encenent els llums.)

ESCENA V

(És la primera nit de la celebració del Chanukah, el mes de desembre de 1942. El senyor Frank a la capçalera de la taula prop del llibre sant dels jueus. Encén un ciri i l’aguanta mentre llegeix les oracions. Tots asseguts escoltant. S’han posat les millors robes que tenen. Els homes porten barret. Peter una gorra.)

FRANK.- Alabat siguis, oh Senyor Déu Nostre, Rei de l’Univers, que ens has santificat amb els teus manaments i ens has permès poder encendre la llum d’aquesta Festa. (Encén la llum del Menorah i segueix l’oració) Alabat siguis, oh Senyor Déu Nostre, Rei de l’Univers, perquè tu ens has donat la vida i l’aliment i ens permets estar presents en aquesta Festa. Encenem el ciri del Chanukah per celebrar les grans i memorables proeses del herois Macabeus fa dos mil anys. Ells lluitaren contra la indiferència, l'opressió i l’esclavitud i varen restablir el nostre temple. Que això ens recordi sempre que hem de mirar cap a Déu, de qui vé la nostra ajuda. Amén. (Tots repeteixen “Amén”. El senyor Frank passa el llibre d’oracions a la seva dona.)

SRA. FRANK.- Aixeco els ulls a les muntanyes, d’on vé la meva ajuda. Alabat sigui el Senyor que ha fet el cel i la terra. Ell no permetrà que et facin mal. Ell et cuida i mai s’adorm. El Senyor és al meu costat. El senyor et lliurarà de prendre mal. Ell guardarà la teva ànima. El senyor protegirà i vigilarà els teus moviments des d’ara i per sempre. Amén. (Tots repeteixen “Amén”. La senyora Frank deixa sobre la taula el llibre d’oracions i s’aixeca per anar a buscar el menjar i el vi. Margot l’ajuda.)

DUSSEL.- (Aixecant-se) Estic ben emocionat!

SENYORA V. D.- A seure tothom! (El senyor Frank recull els barrets dels homes i els guarda.)

ANNA.- I ara ve el millor de tot, cançons i regals.

DUSSEL.- Regals?

SRA. FRANK.- Aquest any no, malauradament. (Portant el menjar) Jo me’n recordo de la cerimònia dels ciris...... de primer, un, com el que tenim aquesta nit... La nit següent l’altre i així fins que tots estan encesos... llavors és bonic de debò.

SENYORA V. D.- I jo faig uns pastissos que són una delícia...

SRA. FRANK.- L’any vinent ens haurà de convidar a tots...

31


FRANK.- Si Déu ho vol!

MARGOT.- Jo del que més em recordo és dels regals que ens feien quan érem petites... Vuit dies seguits de regals i cada dia un de millor...

SRA. FRANK.- (Assentant-se) Estem vius... aquest és el millor regal...

ANNA.- No! Jo tinc coses per tothom... (Corre a la seva cambra, es posa un barret fet amb la pantalla d’un llum, agafa una bossa plena de paquets i torna a la cambra principal, sempre corrent.)

SRA. FRANK.- Què és tot això?

ANNA.- Regals.

SENYORA. V. D.- Regals?

ANNA.- Un moment, que estan barrejats. (En busca un) Aquest és per tu. (A Margot. L’hi dóna i la fa aixecar) Té, llegeix en veu alta.

MARGOT.- (Llegint) “Si alguna vegada et passa, que tens paraules per dir no t’amoïnis germaneta i escriu-les totes aquí.” (Obre el paquet) Un llibre nou de mots encreuats... D’on l’has tret?

ANNA.- Si no és nou! El vaig fer de tots els vells que teníes. Vaig esborrar les paraules.

MARGOT.- (S’assenta) Ets una joia, Anna! Gràcies. Ningú diria que és vell. (Soroll d’un cotxe que passa.)

ANNA.- (Treu un altre regal) Per la senyora Van Daan.

SENYORA V. D.- Però això no pot ser... Jo no tinc res per ningú. No vaig pensar que...

FRANK.- Ni nosaltres. És un acudit de l’Anna.

SENYORA V. D.- (Agafant el regal i ensenyant-lo. És una ampolla) Què és?

ANNA.- Xampú. Vaig guardar totes les miquetes de sabó i les vaig barrejar amb aigua i colònia i...

SENYORA V. D.- Oh, Anna!

ANNA.- Volia escriure un vers per a cada ú, però no he tingut temps. (Dóna una capsa al senyor Van Daan) Aquest és per vostè; és... el que l’hi agrada més de tot... (Espera que l’obri) Són... cigarretes.

SENYOR VAN DAAN.- Cigarretes!

ANNA.- Dues! El pare va trobar tabac de pipa a les seves butxaques i els varem fer... els va fer elll.

32


SENYORA V. D.- Vejam! Però si són perfectes.... Au, encén-ne un. Va! (El senyor Van Daan dubta.)

ANNA.- Li juro que és tabac de debò. Hi ha una mica de borra barrejada, però no gaire. (Tots miren amb atenció mentre el senyor Van Daan ho prova. La cigarreta s’encén. Tots riuen.)

PETER.- És de veritat.

SENYORA V. D.- Perfecte.

SENYOR VAN DAAN.- (Emocionat) Gràcies... Anna, gràcies... (Anna busca un altre regal dins la bossa.)

ANNA.- (Donant un tros de paper) Per la mare... (Fa aixecar la seva mare.)

SRA. FRANK.- (Llegeix) És un escrit... Durant deu hores faré el que tu vulguis que faci. Signat, Anna Frank. (La senyora Frank emocionada abraça a Anna.)

DUSSEL.- (A Anna) Deu hores en les que faràs el que et manin? Qualsevol cosa?

ANNA.- Sí senyor.

DUSSEL.- No em vol vendre aquest paper, senyora Frank?

SRA. FRANK.- (Somrient) Mai de la vida! És el regal més bonic que m’han fet a la meva vida. (Seu. Anna treu de la bossa una bufanda. La mateixa que s’ha vist a la primera escena.)

ANNA.- (Donant-la al senyor Frank) Pel pare...

FRANK.- Anna, petita, havíem quedat que per nosaltres no n’hi hauria. (Pren la bufanda i l’ensenya als altres.)

ANNA.- L’he feta jo sola amb troçets de llana... a les fosques quan tothom dormia... Oh! A les fosques és més bonica.

FRANK.- (Posant-se-la al coll) És preciosa. I em feia molta falta. Gràcies, Anna. (Anna dóna a Peter una pilota de paper penjada d’un cordill.)

ANNA.- Això és pel gat.

PETER.- (S’aixeca i fa una reverència) Gràcies de part seva.

ANNA.- (Dubtant) I, això, és per tu... de part de la senyoreta Cuac-cuac. (Ell pren el regal sense obrir-lo) Va, obre’l! Que no el vols obrir?

PETER.- Em fa por que no em salti alguna cosa de dins...

ANNA.- Que no, que no és cap enganyifa.

SENYORA V. D.- (Mentre Peter obre el regal) Apa, Peter, deixa’ns veure el que és...

33


ANNA.- (Excitada) És una fulla d’afaitar. Miep me la va portar. No és nova, saps? És de segona mà... però com que ja la necessites...

DUSSEL.- Per què?

ANNA.- Al llavi de dalt ja li surten pèls... (Peter fa acció d’anar-se’n a la seva cambra.)

DUSSEL.- Mireu, ja no es pot esperar! Se’n va a provar-la!

PETER.- Vaig a portar el regal a Mouschi. (Entra a la cambra i tanca la porta de cop.)

ANNA.- (Donant el regal a Dussel) L’últim de tots pel meu company d'habitació, el senyor Dussel.

DUSSEL.- Per mi? També per mi? (Obre el paquet)

ANNA.- Els he fet jo mateixa.

DUSSEL.- (Astorat) Què és això? Taps?

ANNA.- Sí, taps per les orelles.

DUSSEL.- Taps per les orelles?

ANNA.- Per quan se’n vagi a dormir. Així no em sentirà quan somio. Vaig veure-ho a una revista... els he fet amb cotó fluix i cera d’espelma. Posi-se‘ls... a veure si van bé.

DUSSEL.- (Se’n posa un a cada orella) Espera’t que me’ls poso. Així?

ANNA.- Està a punt?

DUSSEL.- Oh! Me’ls he posat tan endins que no me’ls puc treure. (Tothom riu mentre Dussel prova de treure’ls) Gràcies Anna, gràcies! (Tothom enraona alhora.)

SENYOR VAN DAAN.- Una festa de debò!

SENYORA V. D.- I tot gràcies a la nostra menuda.

SRA. FRANK.- Però quan ho has fet tot això?

MARGOT.- M’encanta el meu llibre!

ANNA.- (S’assenta a la taula) I ara a cantar tothom... Pare, comença la cançó... (A Dussel) No l’ha sentit mai la cançó, senyor Dussel? (Comença a cantar) “Tots plegats com bons germans...”

FRANK.- (Fent-la callar) Em sap greu, Anna; em sembla que no podrem cantar aquesta nit. (A Dussel) És una cançó de joia i d’alegria...

ANNA.- Oh, sí, sí! Cantem la cançó. Et prometo cantar fluixet.

FRANK.- Bé, però molt a poc a poc, eh? Tu comences... (De cop el senyor Dussel comença a respirar amb dificultat i a posar-se nerviós.)

34


DUSSEL.- És... és... (Peter ha sortit de la seva camra i fa veure que porta el gat amagat.) Com t’he de dir que... Fora! Emporta’t aquesta bèstia d’aquí!

PETER.- (Innocentment) Com?

SENYORA V. D.- Però és que no tens cervell, noi? Treu aquest gat d’aquí desseguida!

PETER.- Jo no tinc cap gat. (Ensenya el gat que resulta ser una tovallola. Tots riuen amb tensió continguda.)

DUSSEL.- No, si no cal que el portis... amb la olor ja en tinc prou. Les teves robes fan pudor de gat...

SENYOR VAN DAAN.- Li ben asseguro que el gat no l’amoïnarà més... Ens el traurem de sobre ara mateix.

DUSSEL.- Ara l’escolto. (Va a la seva habitació i s’asseu sobre el llit.)

SENYOR VAN DAAN.- (Cridant) No, si no ho faig per vostè, no! Perquè tot el que té vostès són manies! Ho faig perquè em posa malalt veure aquest cony de gat fotre's el nostre menjar!

PETER.- Això no és veritat! Només li donc els ossos i les sobres.

SENYOR VAN DAAN.- Les sobres? Si cada dia està més gras! Està més sà i fort aquest gat que qualsevol de nosaltres! Aquesta mateixa nit sortirà d’aquí!

PETER.- No! No!

ANNA.- Senyor Van Daan, vostè no pot fer això! A Peter li agrada...

SRA. FRANK.- (Molt suaument) Anna!

PETER.- (Al seu pare) Si el gat se’n va, jo també!

SENYOR VAN DAAN.- D’acord! Tu també!

SENYORA V. D.- Prou! Aquí no se’n va ningú! Oh, què us passa? Estem celebrant la nostra Festa... és una festa per estar contents, no per barallar-nos... Au, Anna... anaves a cantar...

FRANK.- (S’aixeca) Primer hauríem d’apagar el ciri... així ens en quedarà per demà a la nit.

MARGOT.- Però, pare, s’ha de deixar encès fins que s’acabi...

FRANK.- Estic segur que Déu ho entendrà, filla. (Abans d’apagar-lo) “Alabat siguis, oh Senyor, Déu nostre, que ens has deixat celebrar amb goig aquesta Festa teva. Amén. (En aquest moment se sent un fort soroll a les oficines de baix, com d’alguna cosa que cau. Borda un gos. Tots es queden paralitzats de terror, escoltant i sense moure’s. Durant uns segons hi ha un silenci mortal. Frank fa senyals a Peter de que apagui la llum central. Tots es treuen les sabates. Peter per arribar al llum s’enfila a una cadira. Just al moment

35


d’agafar la bombeta perd l’equilibri i cau ell i cadira. A baix se sent soroll de corredisses i passos baixant una escala.)

SENYOR VAN DAAN.- (Quasi sense alè) Déu meu! (L’única llum que queda és la del ciri. Dussel surt de la seva cambra. Frank va a poc a poc fins a l’escala. A partir d’aquest moment el diàleg es converteix en un murmuri.) Sent alguna cosa?

FRANK.- No; em sembla que s’han anat.

SENYORA V. D.- Era la Policia Secreta... Ens han descobert.

FRANK.- Si ens haguessin descobert ja foren aquí dalt.

SENYORA V. D.- Estic segura que era la Policia. Han anat a buscar reforços. Tornaran de seguida.

SENYOR VAN DAAN.- Pot ser la Gestapo...

FRANK.- (Interrompent-lo) Pot ser un lladre, buscant diners...

SENYORA V. D.- Hem de fer alguna cosa... ràpidament... abans no tornin!

SENYOR VAN DAAN.- No podem fer res. Hem d’esperar! (Frank amb la mà els ordena silenci. Escolten tots atentament. De cop Anna comença a fer tentines i amb un crit cau a terra desmaiada. La senyora Frank hi corre tot seguit.)

SRA. FRANK.- Una mica d’aigua, corre Margot! (Margot hi va.)

SENYOR V. D.- (Agafant-la) No, no podem obrir l’aixeta!

FRANK.- Si ja ens han descobert és inútil. Porta l’aigua. (Margot corre a la pica. Frank busca una llanterna.) Vaig a baixar. (Margot l’agafa.)

MARGOT.- No, pare, no! Potser s’ha quedat algú a baix, esperant. Potser és una trampa!

FRANK.- Avui és dissabte. No hi haurà manera de saber el què ha passat fins que Miep o el senyor Kraler vinguin dilluns al matí. No podem passar tant temps amb aquesta ànsia.

MARGOT.- No hi vagis, pare, no!

SRA. FRANK.- Margot, calla! (Frank baixa les escales) Vine aquí, Margot, al meu costat. (Margot hi va.)

SENYOR VAN DAAN.- Sht! Sht! (Margot es recorda de l’aigua per l’Anna i va a buscar-la.)

SENYORA V. D.- (Al seu marit) On són els diners? Busca’ls! Jo sé que es pot comprar la Policia Secreta amb diners... Corre, vés a dalt a buscar-los!

SENYOR VAN DAAN.- Vols callar!

36


SENYORA V. D.- (De genolls davant del senyor Van Daan. Suplicant) Vols que t’arrosseguin fins a un camp de concentració, oi? Et quedaràs aquí sense fer res fins que vinguin a buscar-nos, eh? Fes alguna cosa! Per Déu!

SENYOR VAN DAAN.- (Apartant-la bruscament.) Vols callar i no posar-te histèrica! (Va fins a l’escala i escolta. Peter va al costat de la senyora Van Daan. L’ajuda a aixecar-se i la fa seure al sofà. Hi ha un petit silenci; després Anna, sense poder-ho resistir més crida.)

ANNA.- Aneu a buscar el pare! Vull que torni!

PETER.- (Anant-hi) Hi vaig jo...

SENYOR VAN DAAN.- Tu aquí. (Clava una empenta a Peter. Peter furiós agafa una cadira i l’aixeca com si el volgués pegar) No et sembla que ja has fet prou bestieses avui? (Al donar-se compte del que anava a fer deixa estar la cadira i amaga la cara amb les mans. La senyora Frank comença a resar lentament.)

ANNA.- Siusplau, senyor Van Daan, sisplau! Vagi a buscar el pare!

SENYOR VAN DAAN.- Calla! Calla! (Anna, espantada, calla. La senyora Frank l'empara amb els braços, abraçant-la.)

SRA. FRANK.- (Resant suaument) “Aixeco els ulls a les muntanyes, que d’allà vindrà la meva ajuda... La meva ajuda ve del Senyor, que ha fet el cel i la terra. Ell no permetrà que em toquin... ni em facin mal... (Calla en sentir que algú ve. Tots miren la porta. Frank arriba caminant molt lentament i Anna en veure’l se li tira als braços.)

FRANK.- Era un lladre. El soroll que hem fet deu haver-lo espantat i ha fugit.

SENYORA V. D.- Gràcies a Déu!

FRANK.- S’ha emportat la caixa dels diners i la ràdio... Se n’ha anat tan espantat que ni tan sols s’ha aturat a tancar la porta. (Tots sospiren alleujats) Em sembla que podem encendre el llum.

MARGOT.- N’estàs segur?

FRANK.- El perill ha passat. (Margot encén un llum petit) No t’espantis Anna.

DUSSEL.- Qui ho diu que el perill ha passat? Que no ho veuen que ara és pitjor que abans?

FRANK.- Senyor Dussel, vol calmar-se? Calma sisplau! (Frank s’asseu amb Anna al seu costat.)

DUSSEL.- (Assenyalant a Peter) Gràcies a aquest estúpid hi ha algú que sap que estem amagats!

SENYOR VAN DAAN.- (Anant cap a Dussel) Algú ho sap, sí... però qui? Un lladre! I vostè creu que un lladre anirà a la Policia Secreta a dir: “La nit passada mentre estava robant a una casa, vaig sentir un soroll sospitós!” Un lladre farà això?

37


DUSSEL.- Sí senyor, n’estic convençut!

SENYORA V. D.- (Histèrica) Està boig! (Peter va al costat de la seva mare.)

DUSSEL.- Un dia l’agafaran i el lladre farà un pacte amb la Policia; si el deixen anar els xerrarà on hi ha uns jueus amagats. (Se’n va a la seva cambra. Per un moment tots resten astorats.)

SENYOR VAN DAAN.- Té raó.

ANNA.- Pare, fugim d’aquí. No podem quedar-nos aquí. Ens en hem d’anar...

SRA. FRANK.- (Cau asseguda a la cadira) Anar-nos-en sí, però on?

FRANK.- (Aixecant-se i dirigint-se a tots.) És que hem perdut tots la fe? I el nostre coratge? Fa uns moments estàvem convençuts que ens venien a buscar... estàvem segurs de que havia arribat la fi... Ja veieu que no. Estem vius. (El senyor Van Daan s’asseu. Frank resa.) Et donem gràcies, oh Déu, perquè amb la teva infinita misericòrdia ens has tornat a salvar. (Apaga el ciri i es gira cap a Anna) Au, va, Anna... La cançó! Cantem la nostra cançó! (Comença a cantar. Anna fa esforços per seguir-lo. Al començament amb prou feines se li sent la veu.)

FRANK i ANNA.- “Tots units com bons germans, amb pau i joia complerta festegem la nostra Festa donant gràcies al Senyor...”(Totes les veus es van afegint a les de Frank i Anna. La senyora Van Daan plora fort mentres

intenta cantar.)

TOTS.- “Acceptem amb l’alegria, la voluntat del Senyor...”

(Dussel surt de la seva cambra i s’apropa al grup, quedant-se al costat de Margot tot escoltant mentre canten.)

FRANK i ANNA.- “Enlairem la nostra veu, fem sentir els nostres càntics, acceptem amb cor alegre la voluntat del Senyor...”

(Els llums comencen a apagar-se. Tots amb molta força continuen cantant.)

TOTS.- “Sigueu sempre nostra guia, no ens oblideu mai, Senyor...”

38


CANÇÒ FI PRIMERA PART

ANNA.- (Amb la veu tremolosa, comença a cantar)

Que n’és de bo quan viuenels germans unitsformant només un poblemarcat per l’Esperit.Ja no tenim barreres de poble o nació i som només un poble,el poble del Senyor.

Junts mirem d’obrir pas a la veritat.Junts mirem d’implantar, amb l’amor la pau.

(S’hi van afeigin)

Sr. FRANK.- Que n’es de bo quan viuen.Sra. Van DAAN.- els germans unitsMARGOT.- formant només un poblePETER.- marcat per l’Esperit.Sra. FRANK.- Ja no tenim barreresSr. Van DAAN.- de poble o nacióDUSSEL.- i som només un poble,TOTS.- el poble del Senyor.

Junts mirem d’obrir pas a la veritat. Junts mirem d’implantar, amb l’amor, la pau. (Bis)

(Mentre encara se senten els cants, els llums s’apaguen del tot i baixa el teló.)

FINAL DEL PRIMER ACTE

39


ACTE SEGON

ESCENA I

(A les fosques se sent la veu d’Anna llegint el seu diari.)

VEU D’ANNA.- Dissabte, 1 de gener de 1944. Comença un any nou i encara estem amagats. Ja fa un any, cinc mesos i vint-i-cinc dies que som aquí. Sembla com si la nostra vida s’hagués aturat... (S’aixeca el teló. És la tarda. A la sala principal, la senyora Frank, que porta un jersei, està penjant la bugada d’un cordill, cap al darrera de la cuina. Frank, assegut a una cadira, llegeix. Margot estirada al sofà tapada amb una manta i portant al coll la bufanda de coloraines. Anna asseguda a la taula del mig escriu el diari. Peter llegint a la seva cambra. Els Van Daan també són a la seva habitació. Es van encenent els llums a poc a poc i la veu d’Anna continua.) Tots estem molt més prims. Les picabaralles dels Van Daan segueixen amb la tibantor de sempre. La mare encara no em comprèn, però la veritat és que jo tampoc la comprenc a ella... No obstant... hi ha hagut un canvi... un canvi en la meva persona... un canvi dintre meu... Vaig llegir no sé on, que totes les noies de la meva edat no se senten gaire segures d’elles mateixes. Que es converteixen... es transformen... i això ho expliquen dient que deixen de ser noies perquè es tornen dones... No em trobo gaire bé, però tinc la sensació que dintre meu s’està gestant un petit secret... Tinc moltes ganes de que torni aquest moment en el que sentiré altra vegada el secret de la vida dintre meu... (Se sent el timbre de la porta i tots s’espanten. Frank va lentament fins a la porta de les escales. Se sent el timbre altra vegada i la veu de Miep.)

FRANK.- És Miep! (Baixa de pressa les escales i obre la porta. La senyora Frank crida als Van Daan i després a Peter.)

SRA. FRANK.- És Miep! Miep és aquí! (Anna endreça el diari. Margot s’asseu al llit i arregla la manta al seu voltant. Dussel s’asseu de mala gana al seu llit. Entren Miep i el senyor Kraler. Porten flors, llibres diaris, etc. Van molt abrigats pel fred que fa a fora. Anna corre cap a Miep i l’abraça.)

FRANK.- Miep... i el senyor Kraler... quina sorpresa!

KRALER.- Venim a desitjar-vos un bon any.

SRA. FRANK.- No calia que es molestessin... Un dia com avui havia de ser per vostès... (Va a la cuina i porta tasses de te per a tots.)

ANNA.- No diguis això, mare... és tant bonic veure’ls i tenir-los amb nosaltres. (Obra la bossa de Miep) Sento la flaire del vent a la teva roba..

MIEP.- (Donant les flors) Felicitats. (Toca el front de Margot) Com anem Margot? Estàs més bé?

MARGOT.- Sí, gràcies.

ANNA.- Li hem donat totes les pastilles que teniem a mà perquè no estossegui ni faci soroll. (Corre a la seva cambra a posar les flors amb aigua. Els Van Daan baixen les escales. A fora se sent una banda que toca.)

40


SENYORA V. D.- Hola Miep... oh, i el senyor Kraler...

KRALER.- (Donant un ramet de flors a la senyora Van Daan.) Amb un gran desig de pau per aquest nou any.

PETER.- Miep, has vist a Mouschi? L’has vist per algun lloc?

MIEP.- No, Peter. Em sap greu. Vaig preguntar per tot el veïnat si havien vist un gatet gris... i ningú... (La senyora Frank dóna una tassa a Miep. El senyor Frank puja les escales i ensenya un pastís que porta a sobre d’un plat.)

FRANK.- Mireu, mireu què ens han portat!

SRA. FRANK.- (Agafant-lo) Un pastís.

SENYOR VAN DAAN.- Un pastís d’any nou! (Li fa una carícia a Miep a la galta i després va a l’armari.) De seguida porto plats. (Dussel es posa l’abric i es reuneix ràpidament amb tots els altres.)

SRA. FRANK.- Gràcies, Miep, reina, però no calia... t’hauràs gastat tota la teva ració de sucre... (Dóna el pastís a la senyora Van Daan) És preciós, oi?

SENYORA V. D.- Fa anys que no en veig cap... Sembla el que ens vares regalar l’any passat... Te’n recordes? Deia “Pau al 1943”. (Mira el pastís i llegeix) “Pau al 1944”.

MIEP.- Bé... un dia o altre ha d’arribar, oi? (Entra Dussel) Com està, senyor Dussel?

KRALER.- Com es troba? (Li estreny la mà.)

SENYOR VAN DAAN.- (Portant plats i un ganivet) Aquí tens el ganivet, nena. Quants som?

MIEP.- Per mi no, gràcies.

FRANK.- Oh, si et plau, Miep has de menjar amb nosaltres!

MIEP.- De cap manera, avui he menjat massa.

SENYOR VAN DAAN.- Doncs d’acord! Llavors som... un... dos... tres... set.

DUSSEL.- Vuit! Vuit! Som els mateixos de sempre!

SENYOR VAN DAAN.- No he comptat amb Margot... pensava que...

ANNA.- I per què no n’ha de menjar?

SRA. FRANK.- Una mica no l’hi farà mal.

SENYOR VAN DAAN.- Està bé! Està bé! Ho feia perquè no tornés a tossir una altra vegada!

DUSSEL.- Si us plau, que sigui la senyora Frank qui parteixi el pastís. La senyora Frank parteix millor les coses.

41


SENYORA V. D.- (Cap a Dussel) Què vol dir?

SENYOR VAN DAAN.- Va... no perdem el temps...

SENYORA V. D.- (A Dussel) Potser jo no donc exactament el mateix a tothom? Oh, no! Vull que respongui. Apa, digui!

DUSSEL.- Sí, sí... a tots el mateix... però el seu marit sempre s’emporta el tros més gros. (El senyor Van Daan s’acosta a Dussel amb el ganivet a la mà.)

SENYOR VAN DAAN.- Mentida! (Dussel s’enretira.)

FRANK.- Sisplau! Calma! Sembla mentida el que ens fa fer una mica de sucre! Ens puja al cap.

SENYOR VAN DAAN.- (Dóna el ganivet a la senyora Frank) Tingui, senyora Frank.

SRA. FRANK.- Gràcies. (Parteix el pastís però abans pregunta a Miep.) De debò no en vols una mica?

MIEP.- (Bevent el seu te) De debò, senyora Frank... i a més me n’he d’anar volant. (Se sent cada vegada més llunyà el soroll de la banda.)

PETER.- (A Miep) Potser Mouschi hagi tornat a casa... diuen que també els gats... no podria arribar-s’hi? Vull dir...

MIEP.- Ho provaré, Peter. Ho probaré tan aviat com pugui...

DUSSEL.- Algú ha fet un deliciós dinar amb aquest gat! Creu-me! (Peter furiós es gira cap al senyor Dussel com si volgués pegar-lo. Frank l’atura. La senyora Frank parla ràpidament per dissimular la situació.)

SRA. FRANK.- És deliciosa, Miep!

SENYORA V. D.- Finíssima! (Mentre menja i amb la boca plena.) El teu promès té molta sort, eh?

MIEP.- (Deixant la tassa) He de marxar; Dirk em porta a una festa.

ANNA.- Una festa! Quina sort! Oh, Miep, procura recordar-te de tot el que porten les noies i del que mengen i dels balls que toquen i demà ens ho expliques...

MIEP.- Et portaré un reportatge complert, ja hi pots comptar. I ara, adéu-siau a tots.

SENYOR VAN DAAN.- (A Miep) Un moment. Voldria que em fes un favor. (Puja ràpidament l’escala. La seva dona el segueix amb la mirada tement alguna cosa.)

SENYORA V. D.- On vas? (Corre darrera del seu marit, histèrica.) Què vols fer? Diguem on vas, sents?

MIEP.- (A Peter) Què passa?

PETER.- (De banda de la seva mare) El pare es vol vendre l’abric de pells... i la mare està boja per aquest abric.

42


DUSSEL.- Sembla mentida que en temps com aquests hi hagi algú que perdi el cap per un abric de pells.

PETER.- Vostè no s’hi fiqui, m’entén! Si torna a obrir la boca li juro que l’escanyo... sent? L’escanyo... (De cop se sent un crit histèric de la senyora Van Daan que vol agafar-se al seu marit.)

SENYORA V. D.- No! No! No! No me’l pots prendre, em sents? És meu. (Peter s’aparta del senyor Dussel, amoïnat per l’escena dels seus pares) Va ser el meu pare qui me’l va regalar i no tu! No hi tens dret! Dóna-me’l... em sents? Dóna-me’l! (El senyor Van Daan d’una estrebada agafa l’abric i corre escales avall. La senyora Van Daan queda a terra ajaguda plorant. Quan el senyor Van Daan arriba al mig de la sala tots s’aparten molestats pel que acaba de fer.)

SENYOR VAN DAAN.- (A Kraler) Una petita... baralla... per la necessitat de vendre aquest abric. Li he dit moltes vegades a la meva dona que és molt egoista per part seva de tenir-lo aquí... havent-hi tanta gent desesperada... (Dóna l’abric a Miep) Si vostè fos tant amable de vendre’l... Crec que en podria treure bastants diners i... si de passada em pogués trobar cigarretes... tant me fa que no siguin gaire bones... Porti’m totes les que pugui...

MIEP.- És molt difícil aconseguir cigarretes, senyor Van Daan. Faré els possibles. A reveure.

FRANK.- Adéu Miep. (Miep se’n va. Frank la segueix, baixa les escales i li obra la porta. La senyora Frank dóna a Kraler una tassa de te.)

SRA. FRANK.- Una miqueta de pastís, senyor Kraler?

KRALER.- No, gràcies. No puc menjar dolç.

SENYOR VAN DAAN.- Encara no es troba bé? Què li diu el metge?

KRALER.- És del tot impossible trobar un metge aquests dies... (Pren la tassa de te i s’asseu a la taula.) Tenen tanta feina! Després de moltes setmanes vaig aconseguir parlar amb un per telèfon. Li vaig dir que l’havia de veure urgentment perquè no em trobava massa fi... i saben què em va contestar? Tregui la llengua! (Tots riuen. Torna el senyor Frank) Ah, senyor Frank, hauria de parlar un moment amb vostè... és privat.

MARGOT.- (Té un pressentiment) Què passa? Què ha passat, senyor Kraler?

KRALER.- (Tractant de calmar-la) Res, dona... de debò. Només vull que el teu pare m’aconselli...

MARGOT.- Ha passat alguna cosa, n’estic segura!

FRANK.- (A Kraler) Si el que m’ha de dir es refereix als que vivim aquí, serà millor que ho digui davant de tots...

KRALER.- (A Frank, suaument) Però... és que...

43


FRANK.- El que podríem imaginar seria pitjor que la veritat. (Kraler es decideix a parlar. Tots s’asseuen escoltant amb aprensió. La senyora Van Daan baixa les escales i s’asseu a l’últim esglaó.)

KRALER.- Es tracta d’un dels ajudants del magatzem... No sé si vostè el recordarà... té uns cinquanta anys, és fort i curt de vista... Va entrar a treballar una mica abans que vostè marxés...

FRANK.- Era d’Utrech?

KRALER.- Sí, d’Utrech. Bé, fa questió de dues setmanes, quan vaig passar pel magatzem se m’acostà i em diu... Com està el senyor Frank? N’ha sabut alguna cosa? Vaig contestar-li que només sabia el que deia la gent... que se n’havien anat a Suïssa... Va dir que ell també s’ho pensava, però que potser jo en sabia alguna cosa més. No hi vaig pensar més... però ahir... va venir a l’oficina a portar-me unes factures perquè jo les firmés... Mentre jo les repassava... es va quedar parat i mirant fixament la biblioteca, la que tapa l’entrada. Va dir que li semblava recordar que allí hi havia una porta que donava a les golfes... després em va demanar més sou... Vint florins més a la setmana.

SENYOR VAN DAAN.- Això és un “chantatge”!

FRANK.- Vint florins? Un “chantatge” molt moderat.

SENYOR VAN DAAN.- Això és només per començar.

DUSSEL.- Deu ser el lladre de l’altra nit. Sap que som aquí!

FRANK.- (A Kraler) Vostè què li va dir?

KRALER.- Que m’ho havia de pensar... que tornés demà. Què li sembla que he de fer? Donar-li els diners... o fer-lo fora? No sé què fer.

DUSSEL.- Per l’amor de Déu, no l'acomiadi.. Pagui-li això que li demana... i tingui’l a la vora, per poder-lo vigilar.

FRANK.- Això que li demana, és exagerat? Quant s’està pagant avui dia?

KRALER.- Això podria guanyar-ho a una fàbrica de material de guerra, però no en el nostre negoci...

FRANK.- Ofereixi-li la meitat. Així sabrem de seguida si es tracta de “chantatge” o no...

KRALER.- Pot ser que tot siguin imaginacions meves. Estem vivint uns moments en els que s’arriba a sospitar de tot i de tothom. De vegades una simple mirada... o una paraula... (Sona el telèfon a l’oficina. Tots es miren amb por.)

SENYORA V. D.- (Ràpidament al senyor Kraler) I aquest telèfon? Què vol dir, trucant en un dia de festa?

KRALER.- Calmi’s... és la meva muller... li he dit que vindria al despatx a buscar uns papers... que em truqués quan sortís de l’església. (S’aixeca per marxar) Sí, demà li oferiré la meitat... i que sigui el que Déu vulgui... A reveure... (Tots s’acomiaden. El senyor Frank l’acompanya.)

44


DUSSEL.- (A Van Daan) Podem donar-li les gràcies al seu fill per tot això que ens passa... Ara sí que només és qüestió de dies! (Va a mirar per una de les finestres.)

MARGOT.- A vegades desitjo que sigui el que sigui... però que arribi aviat...

SRA. FRANK.- (Esverada) Margot! (Anna seu al costat de la seva germana i l’abraça tractant de consolar-la.)

MARGOT.- Així s’acabaria el patir d’una vegada!

SRA. FRANK.- No diguis això, Margot! Pensa en la sort que tenim. Pensa en els mils i mils que moren a la guerra cada dia... Pensa en els que estan presoners als camps de concentració... i en tots els que...

ANNA.- (Tallant-la) I de què ens serveix pensar en tot això? Per què hem de pensar en les desgràcies dels altres... si nosaltres ja ho som prou! Em sembla una ximpleria!

SRA. FRANK.- Anna! (Anna segueix com posseïda quan el senyor Frank puja les escales.)

ANNA.- Nosaltres som joves... Margot i Peter i jo... Vosaltres els grans ja heu tingut la vostra oportunitat. Però... i nosaltres? Estem perduts si comencem a pensar en tot l’horror que hi ha pel món! Hem de creure amb totes les nostres forces amb un ideal... quan tot... ideals i esperances... tot està sent destruït. No és culpa nostra si el món està desballestat. Quan tot aquest desastre va començar, nosaltres no hi érem... (Va corrent a la seva cambra i tanca la porta de cop. Agafa un raspall que hi ha al tocador i el tira amb força a terra per desfogar la seva ràbia. Després s’asseu intentant controlar-se. Tots han quedat seriosos.)

SENYOR VAN DAAN.- Parla talment com si nosaltres haguéssim començat la guerra! Varem ser nosaltres, potser? (Dóna la volta i clava la mirada sobre el tros de pastís de l’Anna. El va per agafar però Peter se li avança.)

PETER.- S’ha deixat el plat. (Agafa el plat i va a la cambra de l’Anna. A la sala central, hi ha un gran silenci. La senyora Van Daan puja a dalt seguida del seu marit. Dussel segueix mirant per la finestra. Frank allarga a la seva dona el pastís que li correspon. Ella menja sense gana. Frank dóna el pastís a Margot i seu al seu costat. Peter es detura al costat de la porta de la cambra de l’Anna, que es a les fosques. La mira i, al cap d’un moment, fa un petit moviment perquè ella se’n adoni de la seva presència. Anna s’asseu ràpidament, tractant d’amagar les llàgrimes.)

PETER.- (Amb el plat del pastís a les mans.) T’has deixat això...

ANNA.- (Deprimida) Gràcies. (Peter va per sortir però s’atura.)

PETER.- Et felicito pel que has dit fa una estona. Tu saps com parlar... saps exactament el que s’ha de dir... Jo no serveixo... no puc pensar... i quan estic empipat encara menys... Quan el senyor Dussel... quan ha dit que potser algú s’havia menjat el Mouschi... l’única cosa que m’ha vingut al pensament... ha estat pegar-lo... Sí, li hauria clavat una bona pallissa, perquè tota la vida se’n recordés. A l’escola, quan hi havia alguna discussió,

45


sempre ho arreglava així... pegant... Però aquí... i amb un home gran com ell... no estaria bé...

ANNA.- No estic d’acord amb tu. Tot ho faig malament. Enraono més del compte... em deixo portar pels nervis i acabo ferint els sentiments dels altres... (Dussel s’enretira de la finestra i se’n va a la seva cambra.)

PETER.- No. Em sembla que ho has fet molt bé... Vull dir que si no fos per tu... que també ets aquí... no sé que... (Es veu tallat per Dussel que encén el llum. Al veure a Peter s’atura a la porta, espantat. Peter va cap a ell amenaçant-lo. Dussel surt de la cambra. Peter tanca la porta.)

ANNA.- De veritat, Peter? Penses de veritat el que has dit?

PETER.- (Més tímid que mai) Sí...

ANNA.- Gràcies Peter. (El senyor i la senyora Frank recullen els plats i els porten a la cuina per rentar-los. Margot s’enretira al sofà. Dussel, perdut i sense saber què fer, entra a la cambra de Peter, agafa un llibre i s’asseu a llegir-lo.)

PETER.- (Mirant les fotografies de les parets) En tens una bona col·lecció, oi?

ANNA.- En vols algunes per la teva habitació? Et distrauries... Et passes tota l’estona tancat allí...

PETER.- Així és més fàcil... quan hi ha alguna baralla... jo m’amago allí.

ANNA.- Quina sort! Tenir una habitació només per tu. Sa majestat es passa la vida aquí... i amb prou feines si puc tenir un minut per mi sola... Quan se les agafen amb mi, no puc amagar-me enlloc. M’haig de quedar i aguantar-me.

PETER.- Fa una estona, no has aguantat gaire...

ANNA.- És que em poso tant nerviosa! Ells ja tenen les seves opinions formades sobre totes les coses... però nosaltres... nosaltres estem provant de trobar-les. Aquí tenim uns problemes que no ha tingut la gent de la nostra edat... i justament quan ens hem pensat resoldre’ls, alguna cosa apareix pel camí i, hem de començar altra vegada.

PETER.- Almenys tu tens algú per xerrar.

ANNA.- No... La mare... bé, amb la mare mai puc parlar seriosament... no m’entén. El pare és sensacional... amb ell sí que es pot parlar de tot... de tot menys d’una cosa: de la mare. No vol que parlem d’ella. I quan amb una persona no pots parlar de tot... no et sembla?

PETER.- Jo crec que el teu pare és una gran persona.

ANNA.- Oh, sí, sí! Ho és! És l’única persona que m’ha fet sentir sempre que tinc una mica de seny... Però, no obstant i això, fan falta persones de la mateixa edat... oi?

PETER.- Enyores els teus amics?

46


ANNA.- Bé, de fet... (L’observa un moment) Té gràcia... tu i jo... hem viscut aquí junts gairebé un any i mig, ens veiem tot el dia i mira! És la primera vegada que hem parlat de debò. Fa molta companyia tenir algú amb qui parlar, oi? Serveix per desfogar-se.

PETER.- (Anant cap a la porta.) Saps, cada vegada que vulguis desfogar-te pots venir a la meva habitació.

ANNA.- (Seguint-lo) Mira que a vegades sóc terrible.

PETER.- M’és igual.

ANNA.- De debò?

PETER.- M’és igual. (Surt. Anna es queda a la porta mirant-se’l. Peter va a la seva cambra; abans d’entrar, dóna la volta per mirar-se-la; entra i topa amb Dussel, que, en veure’l, s’aixeca ràpidament i se’n va. Travessa per anar a la seva cambra. Anna el veu i tanca la porta de cop. Peter també li tanca de cop. Dussel es queda perdut al mig de la sala gran sense saber què fer. Els llums es van apagant a poc a poc. A les fosques se sent la veu d’Anna...)

VEU D’ANNA.- Hi ha males noves... Les persones que van donar a Miep les nostres targetes de racionament, han estat agafades. O sigui, que el menjar és més escàs. Els nostres estómacs estan buits i fan soroll, soroll de tota mena, en tots els tons... El del senyor Van Daan és baix i pregon com un violoncel.... el meu és alt i sonor com una flauta... quan ens asseiem esperant el dinar, semblem els musics d’una orquestra que estiguin afinant... Només necessitaríem que el senyor Toscanini aixequés la batuta per començar a tocar La Cavalcada de les Walkíries. Dilluns, 6 de març de 1944... el senyor Kraler és a l’hospital... sembla ser que té una llaga a l’estómac. Miep s’encarrega ara, tota sola, del negoci i de nosaltres. Els americans han desembarcat al sud d’Itàlia. El pare diu que aviat faran que la guerra s’acabi. El senyor Dussel espera que l’ajudant del magatzem demani més diners... oi que vaig molt d’una cosa a l’altra? No hi puc fer més. Sento que s’acosta la primavera... ho sento amb tot el meu cos i la meva ànima. Estic confosa. Desitjo... desitjo tant totes les coses. Tenir amics..., algú amb qui xerrar..., algú que m’entengui..., algú jove com jo que senti el mateix que jo... (Al dir les últimes frases, s’aixeca el teló, els llums s’encenen lentament i la veu d’Anna desapareix.)

ESCENA II

(Se senten les sirenes dels vaixells. És de nit, després de sopar. A fora, crits de criatures jugant. Els “grans”, excepte el senyor Van Daan, són a la sala central. La senyora Frank, asseguda en una cadira, repassa la roba. La senyora Van Daan, a l’altre costat de la taula, llegaix una revista de modes. Frank revisa uns comptes. Dussel es passeja d’una banda a l’altra, esperant per entrar a la seva cambra. El senyor Van Daan, al seu dormitori, està fent una mena de brodat amb un teleret de mà. Peter, a la seva cambra i davant del mirall, es pentina curosament. Mentre duri l’escena de les dues noies, Peter s’acabarà de pentinar, es posarà una corbata i es prepararà per a rebre la visita de l’Anna. Aquesta, a la seva cambra, també s’està vestint. Porta viso i s’està mirallant, provant diferents maneres d’arreglar-se el pentinat. Margot, asseguda al sofà, acaba d’arreglar-li la vora d’una faldilla que l’Anna és vol posar. Dussel acaba la paciència i truca molt fort a la porta.)

47


ANNA.- (Cridant.) No, no, senyor Dussel! Encara no estic a punt. (Dussel, furiós, s’asseu en una cadira i amaga el cap entre les mans. Anna es gira cap a Margot.) Què et sembla? Oi que així queda més bé?

MARGOT.- (Quasi sense mirar-la.) Sí, molt bé.

ANNA.- Però si no m’has vist.

MARGOT.- Es clar que sí. I em sembla que et queda molt bé.

ANNA.- Margot, digue’m una cosa... Sóc molt lletja?

MARGOT.- Deixa’t de bestieses!

ANNA.- No, no. Vull que em diguis la veritat.

MARGOT.- Es clar que no. Tens els ulls bonics... i molta vida... (Anna busca al costurer de Margot un "corpinyo" i se’l posa per devant per estudiar l’efecte al mirall. La senyora Frank, sentint pena per en Dussel, va a la porta de la cambra i crida les noies.)

SRA FRANK.- (De fora.) Puc passar?

MARGOT.- Sí, mare.

SRA FRANK.- (Entrant.) El senyor Dussel està neguitós...

ANNA.- (Sempre amb el "corpinyo".) Però si es passa tot el dia aquí i...

SRA. FRANK.- Anna, reina, suposo que no tornaràs altra vegada...?

ANNA.- (Molt digne.) Sí, senyora.

SRA. FRANK.- Però és que ja has passat molta estona amb ell, aquesta tarda.

ANNA.- Hi he anat exactament dues vegades... la primera a buscar el diccionari... i després, tres quarts d’hora abans de sopar.

SRA. FRANK.- Potser es molesti...

ANNA.- No hi pateixis. Tinc molta mà esquerra.

SRA. FRANK.- Aleshores et vull demanar una cosa, Anna. Quan entris, no tanquis la porta.

ANNA.- Ets igual que la senyora Van Daan. (Llença el "corpinyo" al costurer, agafa la brusa d’una revolada i se la posa.)

SRA. FRANK.- No, no vull que hi vegis cap mala intenció, però m’estimaria més que no li donessis a la senyora Van Daan l’oportunitat de posar-se histèrica...

ANNA.- La senyora Van Daan no necessita cap oportunitat per fer això que dius.

SRA. FRANK.- Tothom està amoïnat per la malaltia del senyor Kraler. Tot plegat fa que...

48


ANNA.- Em sap molt greu, mare, però he d’anar a l'habitació d’en Peter. No hi haurà res que pugui fer malbé la nostra amistat. (La senyora Frank dubta un moment i sospirant surt de la cambra. Va a la taula i comença a fer un solitari. Margot acaba de repassar la faldilla i la dóna a l’Anna, que se la posa, després es treu les sabates de taló alt, hi posa paper arrugat i les dóna a l’Anna. Peter, a la seva cambra, posa una tovallola sobre una caixa perquè l’Anna s’hi pugui asseure.)

MARGOT.- (A l’Anna.) Per què no enraoneu a la sala amb tothom? Seria millor per a tots... em sap greu per la mare, perquè ha d’escoltar totes les insinuacions de la senyora Van Daan i no sap que contestar-li.

ANNA.- I per què no pot contestar-li? Trobo ridícul que es quedi sempre sense dir res, aguantant...

MARGOT.- Tu no comprens la mare. Ella no obra la boca per a no ferir... no és com tu... no té temperament de lluitadora.

ANNA.- A mí la que em preocupa més ets tu. Em sento culpable, terriblement culpable per tu. (S’asseu en un tamboret al costat de la Margot per posar-se les sabates.)

MARGOT.- Per què?

ANNA.- Cada vegada que vaig de visita... a... em sembla que et faig mal. (Margot fa que no amb el cap.) Si jo estigués al teu lloc, estaria gelosa, enfadada...

MARGOT.- Doncs jo no.

ANNA.- No estàs enfadada? No tens gelós, de veritat?

MARGOT.- Es clar que n’estic... gelosa de no tenir alguna cosa per la que llevar-me cada matí, com tens tu... Però no estic gelosa de vosaltres. (Anna torna a mirar-se al mirall.)

ANNA.- Podria ser que només em rebi per ocupar el lloc del gat. (Agafa uns guants blancs i comença a posar-se’ls) No t’agradaria venir amb nosaltres?

MARGOT.- M’estimo més llegir. (El senyor Dussel no pot aguantar més. S’aixeca d’un salt i truca fort a la porta.)

DUSSEL.- Voleu fer el favor de deixar-me entrar...!

ANNA.- Un minut. Només un minut, estimat senyor Dussel. (Agafa un xal rosa de la seva mare i se’l posa a les espatlles. Després dóna una última mirada al mirall) Apa, som-hi! Vaig a donar menjar a les feres... (Surt, seguida de Margot.)

DUSSEL.- (Amb sarcasme) Moltes gràcies. (Dussel entra. Anna molt digne travessa la sala passant pel costat dels seus pares i de la senyora Van Daan.)

SENYORA V. D.- Déu meu! Mireu-se-la. (Anna no n’hi fa cas. Truca a la porta de Peter) No sé de què em serveix tenir un fill. No el veig mai. Si jo em morís, tant li faria. (Peter obre la porta i deixa pas a l’Anna) Un moment Anna. (Hi va) M’agradaria parlar un moment amb el meu fill, oi que no et fa res? (Peter i Anna estan quiets esperant) Peter, no m’agrada que et quedis llevat fins qui sap quan. Has de dormir... ja que no pots menjar, almenys dorm... Ara fas la creixença i... em sents?

49


SRA. FRANK.- L’Anna no es quedarà gaire estona. Anirà a dormir a les nou en punt, oi, Anna?

ANNA.- Sí, mare. (A la senyora Van Daan) Podem entrar? (Entren a la cambra tancant la porta.)

SENYORA V. D.- (A la senyora Frank) Quan jo era jove, eren els nois els que anaven a visitar a les noies... però ara en canvi...

SRA. FRANK.- Als joves els agrada tenir els seus petits secrets i la habitació de Peter és l’únic lloc on poden parlar amb tranquil·litat.

SENYORA V. D.- Parlar! Abans se’n deia una altra cosa... (La senyora Frank incapaç de contestar baixa el cap amb tristesa. La senyora Van Daan va a la cambra de bany. Margot es disposa a llegir. El senyor Frank aplega els papers i es prepara per jugar a escacs amb la seva dona. A la cambra de Peter, Anna indignada i humiliada, explota.)

ANNA.- És terrible! Ens tracten com si encara anéssim al parvulari. (S’asseu sobre el caixó que Peter havia preparat. Peter agafa una ampolla i dos vasos.)

PETER.- No t’amoïnis per això. Jo estic ben tranquil.

ANNA.- Potser no en tenen la culpa de tot... es recorden de quan ells tenien la nostra edat, però no veuen que nosaltres estem més avançats... Oh, no me recordat de portar-te més fotografies...

PETER.- Vols una mica de llimonada? (Serveix els dos vasos i s’asseu al davant d’ella.)

ANNA.- És boníssima! Escolta, t’has posat una corbata molt maca.

PETER.- Psé!

ANNA.- Com et deia l’altre dia, ara penso les coses més seriosament... M’agradaria ser periodista. M’encanta escriure... I tu? Què voldries ser, tu?

PETER.- A mi m’agrada el camp... M’agradaria ser pagès... o alguna cosa no gaire complicada.

ANNA.- Bah! No diguis això. Tens un complex d’inferioritat terrible.

PETER.- Jo sé que no sóc gaire intel·ligent.

ANNA.- Això és mentida. Ets molt millor que jo en moltes coses. Per exemple en les matemàtiques... i... (De cop) La Margot t’agrada, oi? Sempre t’ha agradat més que no pas jo.

PETER.- (Molest) Oh, no ho sé. (La senyora Van Daan surt del lavabo i s'entreté netejant una cafetera a la cuina.)

ANNA.- No té res de mal, això. A tots els passa el mateix. La Margot és dolça i bonica... i jo no.

PETER.- Que no!

ANNA.- Sí, sí, ja ho sé... sé molt bé que jo no sóc cap bellesa. No ho sóc ni ho seré mai.50


PETER.- No hi estic d’acord. Tu ets...

ANNA.- Què?

PETER.- I a més a més...

ANNA.- Sí...?

PETER.- Has fet un canvi.

ANNA.- Un canvi?

PETER.- Me’n recordo dels primers dies... pensava que eres esbojarrada i una mica...

ANNA.- I ara, què penses, Peter? En què he canviat?

PETER.- Bé... ara... estàs més tranqui-la... (Dussel busca un pijama i va al bany a canviar-se.)

ANNA.- Me’n alegro de que ja no em tinguis odi.

PETER.- Això no ho he dit mai.

ANNA.- M’hi jugo alguna cosa que quan sortim d’aquí no et recordaràs mai més de mi...

PETER.- Si fes això seria un desagraït...

ANNA.- Quan tornis a estar amb els teus amics diràs... no sé pas què l’hi he vist a la senyoreta Quac-quac...

PETER.- Jo no en tinc d’amics.

ANNA.- Es clar que en tens! Tots en tenim d’amics

PETER.- Jo no! I no en vull tenir. Em trobo molt bé sense amics.

ANNA.- Doncs jo ho sóc...

PETER.- Si tots fossin com tu, fora diferent. (Endreça els vasos i l’ampolla. Hi ha un moment de silenci i després Anna diu tímidament i com dubtant.)

ANNA.- Escolta Peter... Alguna vegada has... fet un petó a una noia?

PETER.- Sí, una vegada.

ANNA.- (Dolguda, però sense voler demostrar-ho) Aquesta fotografia està torta. (Peter arregla la fotografia) Era bufona?

PETER.- Qui?

ANNA.- Ves, la noia!

51


PETER.- No ho sé! (Torna al llit i seu davant d’ella) Jo portava els ulls tapats. Era un joc de penyores... i a mi em va tocar fer un petó.

ANNA.- (Amb descans) Així no compta, oi?

PETER.- Per mi no.

ANNA.- A mi m’han fet dos petons. Una vegada patinant al gel vaig caure i em vaig posar a plorar. Un home que no coneixia em va collir i em va fer un petó a la galta... i l’altre va ser un amic del pare, que em va besar la mà... Em sembla que això tampoc compta...

PETER.- No.

ANNA.- Estic segura que la Margot no faria cap petó a ningú si no estes promesa de debò. I també de que la mare mai havia fet cap petó a ningú abans del pare. Però no ho sé... les coses ara són molt diferents, no et sembla...? És difícil saber si les coses estan bé o no ho estan, tancats aquí... amb tot el món desfent-se per tot arreu... A tu què et sembla?

PETER.- Jo crec que això depèn de la noia. N’hi ha que... qualsevol cosa que fan, està malament. En canvi d’altres... bé... jo crec que no hi ha cap mal en fer-se un petó... (Toquen les nou) Si hi ha dues persones que...

ANNA.- Les nou... Me’n he d’anar.

PETER.- Sí...

ANNA.- (Sense moure’s) Bona nit... (Pausa. Peter s’aixeca i se’n va cap a la porta.)

PETER.- Tornaràs, oi?

ANNA.- Sí. (S’aixeca i va cap a la porta) Un dia et portaré el meu diari. Hi ha moltes coses que m’agradaria comentar amb tu... que parlen de tu...

PETER.- De mi?

ANNA.- Sí... De primer no em queies gaire simpàtic... em tractaves d’una mena de manera...

PETER.- I ara has canviat d’opinió, vull dir... que he canviat jo. La forma de tractar-te...

ANNA.- Sí, és que ara... (Anna està dreta al costat de Peter , desitjant que li faci un petó. Com que ell no es mou, Anna fa acció d’anar-se’n. De cop Peter l’abraça i li fa un petó a la galta. Anna surt de la cambra enlluernada. Es queda un moment parada d’esquena a tots. Tanca la porta de la cambra. Va a poc a poc cap als seus pares i amb molta tendresa els fa un petó. També fa un petó a Margot que està asseguda al sofà. Quan està a punt d’entrar a la seva cambra, s’adona de la senyora Van Daan, hi corre i agafant-li la cara amb les mans, li fa un petó a cada galta. Va a la seva cambra i es tanca a dins. La senyora Van Daan l’observa i després mira la cambra de Peter. Les seves sospites s’han confirmat.)

SENYORA V. D.- (Endevinant) Ah, ah! (Els llums s’apaguen lentament. En mig de la foscor se sent la veu d’Anna, primer suaument i després més forta.)

52


VEU D’ANNA.- Hem arribat a un moment que tots ens coneixem molt bé els uns als altres... tant bé, que si algú comença a explicar una història, ja tots sabem el final. Hem hagut de racionar encara més el menjar... i el que és pitjor, les rates fan una veritable destrucció... i s’emporten durant el dia el nostre preciós menjar... Fins el senyor Dussel voldria ara tenir a Mouschi... Dijous, 20 d’abril de 1944... La febre de la invasió augmenta cada dia... Miep ens diu que la gent només parla d’això... A mi la vida se m’ha fet molt més agradable. Vaig molt sovint a la habitació de Peter després de sopar. Oh, no et pensis, estimat diari meu, que estic enamorada... perquè no ho estic. Però estic encantada, perquè el fet de tenir algú amb qui poder canviar idees, em fa la vida molt més suportable. I per avui res més... Però vull dir la bona veritat, estimat diari... T’he de confessar que durant tot el dia, només espero el moment de trobar-me amb en Peter. Estic realment contenta de que els Van Daan tinguin un fill en comptes d’una filla... Ah, i una altra cosa: m’han canviat el vestit... perquè no paro de créixer; aquest ja és el tercer... naturalment és un vestit de Margot... Estudio molt francès i ara estic llegint un llibre molt interessant... (Al dir les últimes paraules, s’aixeca el teló. Els llums s’encenen a poc a poc i la veu d’Anna s’apaga.)

ESCENA III

(És de nit, algunes setmanes després. Tots dormen. L’escena està completament tranqui-la. De cop s’encén un llumí a la cambra dels Van Daan i immediatament s’apaga. El senyor Van Daan, descalç, amb samarreta i pantalons, es veu borrosament baixant les escales i entrant a la sala principal on dormen els Frank i Margot. Va al rebost on es guarda el menjar i encén un altre llumí. Després amb molt de compte obre la porta i treu mig pa gros. Al tancar la porta, aquesta grinyola. Es queda paralitzat. La senyora Frank s’asseu al llit i el veu.

SRA. FRANK.- (Cridant) Otto! Otto! Qui hi ha? (Tots es desperten ràpidament i s’aixequen) Què passa? Otto! Otto! (Dussel, seguit d’Anna entren a la sala. La senyora Frank salta del llit i agafa el senyor Van Daan) Vostè! Ja m’ho semblava! Doni’m això!

SENYORA V. D.- (També s’aixeca) Què passa?

DUSSEL.- (Agafant a Van Daan pel coll amb ganes d’escanyar-lo) Lladre, més que lladre! Robar el menjar... Miserable!

FRANK.- Senyor Dussel! Per l’amor de Déu! (Peter s’hi acosta i tracta de separar-los) Deixi’l estar! Deixi’l! (Dussel deixa anar a Van Daan amb una empenta.)

DUSSEL.- (Deixa el pa sobre la taula) Lladre! Més que lladre! Golafre... (Margot encén el llum.)

SENYORA V. D.- Què hi fa aquí el meu marit? Què ha passat? (Tota la bondat de la senyora Frank, tota la seva dolçor i serenitat han desaparegut. Ara se sent humiliada i, amb indignació furiosa, diu.)

SRA. FRANK.- El pa! Volia robar el pa!

DUSSEL.- (Seient) I nosaltres donàvem la culpa a les rates...

FRANK.- Senyor Van Daan, no li fa vergonya?

SENYOR VAN DAAN.- Tinc gana...

53


SRA. FRANK.- Tots tenim gana! Jo veig les meves filles cada dia més primes... I el seu propi fill... Peter... l’he sentit queixar-se de gana tot somiant, el pobret es mor de gana. I vostè baixa aquí cada nit a robar el menjar... el menjar que només hauria de ser per ells, pels fills.

SENYORA V. D.- (Baixant del tot i protegint el seu marit) Ell en necessita més... més aliment que els altres... Sempre ha menjat més. La seva complexió és més forta i... (el senyor Van Daan, humiliat s’asseu al sofà.)

SRA. FRANK.- (A la senyora Van Daan) I vostè... Vostè és pitjor que ell. És mare i s’atreveix a sacrificar el seu fill per aquest home... aquest...aquest...

FRANK.- Èdith! (Margot posa un xal a les espatlles de la seva mare.)

SRA. FRANK.- (Sense fer cas del seu marit) Què es pensa, que no l’he vista, eh? Sempre guardant-li la part millor. L’he vista i sempre he anat callant... però ara s’ha acabat! Ja n’hi ha prou! Ara diré tot el que s’ha de dir. Se n’han d’anar!

FRANK.- Èdith!

SENYOR VAN DAAN.- Anar-nos-en d’aquí?

SENYORA V. D.- Què vol dir?

SRA. FRANK.- El què ha sentit. Agafin les seves coses i fora!

FRANK.- (A la seva dona) Èdith, dona... estàs esverada i no penses el que dius...

SRA. FRANK.- Sí, ho penso! I dic exactament el que sento.

FRANK.- Hem passat dos anys, dos anys molt llargs, aquí, junts, compartint tots els minuts... Hem respectat els drets de cada un... ens hem espavilat per viure en pau... Ara ho hem de tirar tot per la finestra? Estic segur que això no tornarà a passar, oi, senyor Van Daan?

SENYOR VAN DAAN.- (Com un nen petit) No, no.

SRA. FRANK.- El que ha robat una vegada... hi torna una altra. (El senyor Van Daan s’agafa l’estómac i corre cap al lavabo.)

FRANK.- Èdith, estimada... Procurem tenir calma... Tornem-nos-en al llit i demà, amb més tranquil·litat ja en parlarem... estic convençut que trobarem una solució per...

SRA. FRANK.- No i no! Ja n'he parlat prou. Vull que se’n vagin.

SENYORA V. D.- Seria capaç de treure’ns d’aquí?

SRA. FRANK.- Hi ha altres llocs per amagar-se.

SENYORA V. D.- Sí, un armari o una cova, ja ho sé... Però ara, ni tant sols tenim diners per pagar això.

54


SRA. FRANK.- Jo els en donaré de la meva butxaca... els hi donaré tot el que tinc amb molt de gust. (Corre a l’armari a buscar un bitlleter i torna al mig.)

SENYORA V. D.- Senyor Frank, vostè li va prometre al meu marit que mai oblidaria el que ell havia fet per vostès, la primera vegada que varen arribar a Amsterdam... li va prometre que mai podria pagar-li...

SRA. FRANK.- (Contant els diners) Si el meu marit tenia alguna obligació, l’ha pagada amb escreix... ho sent?

FRANK.- Èdith, mai t’havia vist així. Et desconec...

SRA. FRANK.- Feia molt de temps que havia d’haver parlat.

DUSSEL.- No es pot ser bo amb segons qui...

SENYORA V. D.- Si vostè no s’hi hagués afegit, per nosaltres n’hi havia prou.

FRANK.- (Amb tristor) No calen els nazis per a destruir-nos... ho estem fent nosaltres sols... (S’asseu desesperat amb el cap entre les mans. La senyora Frank va cap a la senyora Van Daan amb els diners.)

SRA. FRANK.- (Donant-li els diners) Doni això a Miep. Ella els hi trobarà algun lloc.

ANNA.- Mare... mare, a Peter no, oi? Ell no ha fet res.

SRA. FRANK.- Ell es quedarà. Quan parlo de protegir els nois, també parlo per ell. (Se sent el soroll del WC. Peter s’aixeca de l’escala on estava assegut.)

PETER.- Si el meu pare se’n va, jo també... (El senyor Van Daan surt del lavabo. La seva dona el porta carinyosament al sofà. Després va a la pica a buscar aigua per a rentar-li la cara.)

SRA. FRANK.- (Mentre passa tot això) Aquest home no és un pare per a tu. No sap el que és ser un pare...

PETER.- (Anant a la seva cambra) No m’hi trobaria bé... si em quedés.

SRA. FRANK.- Em sap molt greu, però...

ANNA.- (Corrent cap a Peter) No, Peter no! (Peter entra a la seva cambra i tanca la porta darrera seu. Anna es gira a la seva mare, plorant) No m’importa el menjar... Us podeu quedar amb el meu! No el vull! Mare, mare, no els facis fora! Aviat es farà clar... i els agafaran...

MARGOT.- (Abraçant a Anna per consolar-la) Oh, mare, si et plau!

SRA. FRANK.- No se’n aniran, ara. Es quedaran fins que Miep els trobi un lloc per amagar-se. (A la senyora Van Daan) Però una cosa vull que quedi ben clara! Mai més podrà tornar a baixar aquí! No tornarà a posar els peus on es guardi el menjar... Farem parts iguals per a cadascú (Dussel va a buscar un sac de patates i el posa sobre la taula) Vostè cuinarà aquí i li portarà el menjar a dalt. (Dussel comença a separar les patates i a comptar-les.)

55


DUSSEL.- (Fent piles) Senyora Frank, senyor Frank, Margot, Anna... (Se sent el timbre.)

FRANK.- Miep! (Es posa un abric i va a obrir.)

MARGOT.- A mitja nit?

SRA. FRANK.- Això no vol dir res de bo!

FRANK.- (Tot anant a obrir) Els prego que no parlem més del que ha passat. (Peter surt de la seva cambra amb camisa i pantalons.)

MIEP.- (Se sent la seva veu) Senyor Frank... porto bones noves... Ha començat la invasió!

FRANK.- És possible? Alabat sigui Déu!

MIEP.- (Puja corrent les escales abans que el senyor Frank. A sobre de la camisa de dormir porta una gavardina d’home) Que ho han sentit tots? La invasió! Ha començat la invasió! (Tots se la queden mirant fixament sense comprendre-ho. Peter és el primer que reacciona.)

PETER.- On?

MIEP.- Ha començat aquest matí, molt d’hora... (El significat d’aquestes paraules es fa viu en tothom. Tots es tornen bojos d’alegria. Es produeix una demostració esbojarrada. S’abracen tots amb la persona que tenen més a la vora. La senyora Van Daan abraça el seu marit. Peter agafa una cassola i la fa servir de tambor, comença una desfilada i canta l’himne nacional d’Holanda. Anna i Margot el segueixen, cantant, movent els braços i convidant els més grans a fer el mateix que elles. Margot se separa, agafa unes flors d’un vas i les va repartint entre tots. En mig de tot aquest batibull, tots fan preguntes a Miep. Miep intenta fer-se sentir per damunt de tot el soroll.)

SRA. FRANK.- I com ho saps?

MIEP.- Ho ha dit la ràdio... La BBC. Han dit que havien desembarcat a la costa de Normandia...

PETER.- Els anglesos?

MIEP.- Els anglesos, els americans, els francesos, els holandesos, el polonesos, els noruecs... tots... Més de quatre mil vaixells han arribat a la costa. Churchill ha parlat, i el general Eisenhower... En diuen el dia D...

FRANK.- Gràcies a Déu que ha arribat!

SENYORA V.D.- Oh, sí! Sí, gràcies a Déu! (El batibull afluixa.)

MIEP.- (A punt d’anar-se’n) He d’anar-ho a dir al senyor Kraler. Per ell, això serà millor que qualsevol transfusió de sang.

FRANK.- (Aturant-la) Escolta Miep, han dit a quina part de la costa normanda han desembarcat?

56


MIEP.- No, però tornaré quan tingui més noves. (Surt ràpidament. Frank l’acompanya. El senyor Van Daan que està assegut al sofà, de cop esclata en grans plors. La senyora Van Daan hi corre.)

SENYORA V. D.- Oh, què tens? Què et passa?

SENYOR VAN DAAN.- Quina vergonya, quina vergonya! Estic tant penedit de... Em sap tant de greu. (El senyor Frank torna.)

DUSSEL.- Va, sisplau, no en parlem més!

SENYORA V. D.- Calma’t...

MARGOT.- Ara sí que no té cap importància...

FRANK.- (Anant cap als Van Daan) Però que no ha sentit a Miep? Ha començat la invasió. Serem lliures aviat... molt aviat. És el moment de celebrar-ho. (Abraça amb tendresa la seva dona i va a l’armari a buscar conyac i copes.)

SENYOR VAN DAAN.- Robar el pa dels nois...

SRA. FRANK.- Tots hem fet alguna cosa que ens fa avergonyir...

SENYOR VAN DAAN.- Però jo he estat el pitjor de tots... un miserable...

DUSSEL.- (Al senyor Van Daan) He dit que prou. No val la pena que hi pensem més. Vinga, va! A celebrar-ho!

FRANK.- (Donant al senyor Van Daan un vas amb conyac) Tingui senyor Van Daan, amic meu... Per nosaltres... Salut! (El senyor Van Daan pren dèbilment el vas. Tots el miren. Ell somriu una mica. Anna, amb els dits fa el senyal de la victòria. El senyor Van Daan li contesta de la mateixa manera. De cop se sent un fort sanglot i tots s’espanten. És la senyora Frank plena de remordiment.)

SRA. FRANK.- (Plorant) Quan penso en les coses tant terribles que he dit... (El senyor Frank, Anna i Margot intenten consolar-la. El senyor Van Daan li dóna el seu vas de conyac.)

SENYOR VAN DAAN.- No, no, vostè tenia tota la raó...

SRA. FRANK.- Que hagi arribat a parlar d’aquesta manera als nostres amics... als nostres convidats...

DUSSEL.- Senyors, la invasió ha començat... que no ho han sentit potser? (Tots esclaten a riure. Els llums comencen a apagar-se. Se sent la veu d’Anna.)

VEU D’ANNA.- Aquests últims dies estem tots més contents. Continuen arribant noves excel·lents sobre l’avanç dels aliats i això ha enlairat el nostre ànim... Jo estic molt, però molt animada. Qui sap si podré tornar a l’escola abans de la tardor... Dimecres, 2 de juliol de 1944... la invasió sembla que s’ha aturat. Han operat el senyor Kraler d’una cosa molt seriosa... La Gestapo ha trobat la ràdio que varen robar i el senyor Dussel diu que seguiran el rastre, arribaran a saber qui fou el lladre i llavors només serà qüestió de dies fins que ens descobreixin... Tots estan molt tristos... Ni tan sols el pobre pare sap com animar-los. Moltes vegades, jo mateixa em sento deprimida i desanimada... però mai

57


desesperada... i si em poso a escriure, fins i tot em sembla que m’oblido de les penes... Però, heus aquí una pregunta molt seriosa... Arribaré alguna vegada a escriure bé? Seré capaç de fer-ho? M’agradaria tant! Així seguiria vivint molt de temps, inclús després de morta. Ha passat un altre any... ara ja en tinc quinze... i ja sé el que vull... ara tinc un objectiu... un ideal... (Mentre diu les darreres paraules s’encenen a poc a poc els llums. La veu d’Anna s’apaga.)

ESCENA IV

(Una tarda d’algunes setmanes després. Tots, menys Margot estan a la sala principal. Hi ha una gran tensió. Els Van Daan passegen nerviosos d’una banda a l’altra de la sala. Dussel, dret, al costat d’una finestra, mira fixament al carrer. Margot, a la cambra d’Anna s’arregla les ungles. Peter, al costat de la taula central intenta concentrar-se en les seves lliçons. Anna, asseguda al seu davant, escriu el diari. La senyora Van Daan, asseguda al sofà té la mirada clavada en Frank, que està quiet, assegut i llegint. És l’únic que sembla tranquil i interessat en el seu llibre. De cop se sent el telèfon a baix, que repica amb insistència. Tots queden astorats i sorpresos, escoltant intensament. Dussel corre cap al senyor Frank.

DUSSEL.- Altra vegada el telèfon, senyor Frank, que no el sent?

FRANK.- (Suaument) Sí, el sento.

DUSSEL.- (Amb insistència) És la tercera vegada que truca, senyor Frank. La tercera! Deu ésser un avís! Estic segur que és Miep... No deu poder venir fins aquí i ens vol prevenir d’alguna cosa...

FRANK.- Tranquil, Dussel, tranquil.

SENYORA V. D.- No s’escarrassi... és inútil.

DUSSEL.- Ha passat alguna cosa, senyor Frank. Fa tres dies que Miep no ens ha vingut a veure... Avui ningú ha vingut a treballar al magatzem...

SRA. FRANK.- Potser és diumenge. Potser hem confós els dies...

SENYORA V. D.- (A Anna) Tu... que portés el teu famós diari... quin dia és?

DUSSEL.- Jo no confonc mai els dies! És divendres, divendres quatre d’agost i no ha vingut ningú a treballar. (Insistint a prop del senyor Frank i quasi a punt de plorar.) Li dic que el senyor Kraler ha mort. És l’única explicació possible... i Miep ens vol avisar.

FRANK.- No ens ha telefonat mai. (El telèfon segueix.)

DUSSEL.- (Frenètic) Senyor Frank, agafi el telèfon! Li prego que l’agafi!

FRANK.- No.

58


SENYOR VAN DAAN.- (Parlant amb Dussel) Només cal que aixequi l’aparell i escolti... No ha d’enraonar... Només escoltar per si és Miep.

DUSSEL.- Per l’amor de Déu, li prego!

FRANK.- No; ja li he dit que no! No faré res que pugui donar a entendre que estem amagats aquí.

PETER.- El senyor Frank té raó.

SENYOR VAN DAAN.- Tu, a callar, sents?

FRANK.- Si esperem amb paciència i tranquil·litat, estic segur que l’ajut arribarà. (Hi ha un silenci i tots continuen escoltant el telèfon.)

DUSSEL.- (Desesperat) Hi vaig jo! (Corre cap a les escales. Frank vol aturar-lo però no ho aconsegueix. Dussel obre la porta per baixar però s’atura. El telèfon ha parat. Tanca la porta.) Massa tard. (El senyor Frank va a la cambra on hi ha Margot.)

SENYOR VAN DAAN.- I aquí ens quedarem... fins a morir!

SENYORA V. D.- (Histèrica) No puc més, no puc més! Em mataré! Juro que em mataré!

SENYOR VAN DAAN.- Prou, sents? Per l’amor de Déu, calla!

SENYORA V. D.- Si em matés te’n alegraries! N’estic segura!

SENYOR VAN DAAN.- Qui en té la culpa de que estem aquí? (La senyora Van Daan puja a la seva cambra i ell la segueix sense callar) Podríem haver anat a qualsevol lloc i més segurs que aquí... a Amèrica... a Suïssa... però, no! Ella no podia separar-se de les seves coses... No podia deixar els seus meravellosos mobles...

SENYORA V. D.- No em toquis! (Pugen a la seva cambra. Peter no pot suportar més les baralles dels seus pares i se’n va a la seva cambra. Anna se’l mira. Dussel torna aprop de la finestra. Frank torna a la sala, agafa el llibre i prova de tornar a llegir. Anna, en silenci segueix a Peter, entra i tanca la porta. El troba estirat a sobre el llit, boca terrosa. Anna s’asseu al seu costat. S’ajup i l’abraça suaument. Peter està massa trist per correspondre al seu gest. Al cap d’una estona comença a parlar-li, procurant treure-li la desesperació que porta a l’ànima.)

ANNA.- Mira el cel, Peter. (Mira enlaire cap a la claraboia) Quin dia més bonic! No et semblen sensacionals aquestes boires? Saps què faig quan sento que no puc suportar més l’estar aquí tancada? M’imagino que sóc lliure... Sí, em veig caminant pel parc, al costat del pare... i tot al nostre voltant està ple d’arbres i de clavells... i, saps què és el més meravellós de tot? Doncs que això t’ho pots imaginar sempre que vulguis, les vegades que vulguis... Té gràcia... abans no donava importància a res... i ara em tornaria boja per qualsevol cosa d’aquestes de la natura... no et passa el mateix?

PETER.- No... jo em torno boig de debò. I si no passa alguna cosa aviat... si no sortim d’aquí... no podré aguantar-ho més...

59


ANNA.- Tant de bo tinguessis una religió, Peter.

PETER.- No, gràcies... això no s’ha fet per mi.

ANNA.- Si només tinguessis fe... fe en qualsevol cosa... per mi això és la veritat... Quan penso en tot el que hi ha a fora, els arbres, les flors... les gavines... quan penso en la teva estimació, Peter i en la bondat de la gent que coneixem... el senyor Kraler, Miep... tots arriscant la seva vida per nosaltres dia a dia... quan penso en totes les coses boniques i bones, ja no tinc por... em trobo a mi mateixa... estic d’acord amb Déu i... (Peter la talla aixecant-se i separant-se d’ella.)

PETER.- Està bé... jo, en canvi, quan començo a pensar em torno boig. Fixa- t’hi... aquí, amagats, sense poder-nos moure. Atrapats aquí com... esperant que arribin finalment a buscar-nos... i tot això, per què?

ANNA.- No som els únics que patim, Peter... Sempre hi ha hagut persones que han fugit, que s’han sacrificat... a vegades una raça, a vegades una altra... i no obstant...

PETER.- Això no és cap consol.

ANNA.- (Acostant-s’hi) Ja sé que és terrible... procurar tenir fe, quan al món hi ha equivocacions tant tremendes com la guerra... però, saps què penso de vegades? Penso que, qui sap si el món està passant per una nova fase... I això canviarà... Potser trigarà cent anys, potser dos-cents... però arribarà un dia en que tota la humanitat es reconciliarà... Jo espero, encara i malgrat tot, que les persones són bones... sí, en un raconet molt amagat del seu cor.

PETER.- Jo ho vull veure ara... no puc esperar dos-cents anys. (S’asseu al llit.)

ANNA.- Escolta, Peter... procura veure el món com si fos part d’una gran perfecció... pensa que nosaltres només estem en la vida una estona molt petita i... (De cop s’atura.) Fixa’t, estem parlant com si fossim persones grans. Vine, mira el cel, ara. No és preciós? (Li allarga la mà i Peter l’hi agafa) Algun dia, quan siguem lliures jo... (Peter s’aixeca i va a la finestra amb ella, la sostén amb els seus braços. De cop queden callats al sentir el soroll d’un cotxe que es para fent grinyolar el fre. Tots s’adonen del soroll. Escolten amb gran atenció. Un altre cotxe s’atura. Anna i Peter es miren i surten de la cambra. Els Van Daan baixen les escales quasi arrossegant-se. Dussel surt de la seva cambra. Quasi se’ls ha parat la respiració. Sona amb insistència un timbre al magatzem. Frank baixa a poc a poc les escales. Dussel i Peter el segueixen. Tots es queden paralitzats per la por. Al cap de poc Dussel puja ràpidament les escales ajudat per Peter i va a la seva cambra. Frank posa el cadenat a la porta i puja també les escales. Tothom se’l mira fixament i es queda parat. Es dóna compte de que allò que tant havien esperat, ha arribat finalment. La senyora Van Daan comença a plorar. El seu marit, amb molta dolçor, l’acompanya a una cadira i la fa seure. Després puja a la seva cambra a recollir les coses. Peter va al costat de la seva mare. Frank va a l’armari a recollir les bosses. Al magatzem de baix se sent un fort soroll de cops sobre una porta.)

FRANK.- Durant dos llargs anys, hem viscut amb el terror... ara haurem de viure amb l’esperança. (Els cops de baix són cada vegada més forts. Hi ha veus que criden ordres.)

VEUS.- Auf machen! De dirnnen! Auf machen! Schenell! Schenell!!... (La porta del carrer és ensorrada. Se senten sorolls de passes que pugen. Frank dóna una bossa a l’Anna i una altra a Margot. Torna a buscar la de la seva dona. El soroll de passos és obsessiu. Peter

60


va cap a Anna i li fa un petó, acomiadant--se d’ella, després va a la seva cambra a recollir les seves coses. El timbre de la porta se sent amb gran insistència. Frank dóna la maleta a la seva dona. Tots dos queden molt junts, esperant. Cops de culata sobre la porta intentant obrir-la. Anna, dreta, amb la bossa a la mà, somriu amb valentia als seus pares. S’apaguen els llums a poc a poc i cau el teló. Un cop terrible com d’una porta que cedeix fortament arrancada. Al cap d’una estona se sent la veu d’Anna.)

VEU D’ANNA.- I d’aquesta manera s’ha acabat la nostra vida aquí... Ens estan esperant... Només ens han deixat cinc minuts perquè arreglem totes les nostres coses. Cadascú només pot portar una bossa i tota la roba que pugui cabre a dintre... res més... així que, estimat diari... això vol dir que t’he de deixar. Adéu... per uns quants dies. Nota: Si us plau, Miep, o vostè senyor Kraler, o qualsevol altre... si trobéssiu aquest diari, el voldríeu guardar en algun lloc segur, per quan jo torni? Perquè, qui sap si algun dia... (La veu s’acaba de cop, després silenci total. Al cap d’uns moments es torna a aixecar el teló.)

ESCENA V

(Altra vegada tornem a la tarda de novembre de 1945, al començament del primer acte. Les cambres estan tal com les hem vist a la primera escena. El senyor Kraler s’ha unit amb Miep i Frank. Sobre la taula hi ha tasses de cafè. Frank lentament passa la resta de pàgines del diari. Estan tots en blanc.)

FRANK.- I res més. (Tanca el diari i el deixa al seu costat sobre el sofà.)

MIEP.- Jo havia sortit al camp a buscar menjar... Quan vaig tornar la casa estava voltada de policies...

KRALER.- Més tard vàrem saber com els van descobrir... Va ser el lladre... el lladre, els va delatar. (Miep va cap a l’estufa de gas i treu una cafetera amb cafè. Serveix a Frank i al senyor Kraler.)

FRANK.- (Després d’una pausa) Sembla estrany poder dir que algú pogués estar content en un camp de concentració... Però l’Anna era feliç en aquell camp d’Holanda on ens varen portar primer. Després de dos anys d’haver estat tancada aquí, ella estava encantada de ser a fora, al sol i a l’aire fresc que tant estimava. Les noves de la guerra eren bones... Els anglesos i els americans anaven recuperant França. Estàvem segurs de que arribarien a temps. Pel setembre ens varen dir que ens traslladarien a Polònia... els homes a un camp i les dones a un altre... A mi em va tocar Auschwitz. Elles a Belsen. Pel gener ens varen deixar lliures... als pocs que quedàvem. La guerra encara no s’havia acabat, així que encara varem trigar molts dies a tornar a casa... Ens feien anar d’una banda a l’altra, sempre darrera de la frontera. Cada vegada que el nostre tren s’aturava, en alguna cruïlla... tots baixàvem i anàvem de grup en grup preguntant... Vostè on estava? A Belsen? A Buchenwald, a Mauthausen? Vostè potser coneixia la meva dona... potser va veure al meu marit, al meu fill... la meva filla? Així fou com vaig assabentar-me de la mort de la meva dona... de la de Margot... dels Van Daan... de Peter... el senyor Dussel. Però d’Anna... res... i jo seguia amb l’esperança... Ahir vaig anar a Rotterdam... Una dona de Rotterdam havia estat al camp de Belsen... i qui sap si ella... sí, havia estat a Belsen amb l’Anna... (Pausa.) Ara sí, ara ja ho sé. (Agafa altra vegada el diari i busca per tornar a rellegir algun paràgraf. Quan ho troba tornem a sentir la veu d’Anna.)

VEU D’ANNA.- I això canviarà... Potser trigarà cent anys, potser dos-cents... però arribarà un dia en que tota la humanitat es reconciliarà... Jo crec, encara i malgrat tot, que les

61


persones són bones... sí, en un raconet molt amagat del seu cor... (El senyor Frank tanca lentament el diari.)

FRANK.- Quina vergonya, Déu meu, quina vergonya! (Tots resten en silenci. Els llums s’apaguen a poc a poc i cau lentament el teló.)

FINAL DE L’OBRA

62

El diari d'Anna Frank

Entertainment & Humor

Transcript of El diari d'Anna Frank